Arxiu d'etiquetes: AMERINDIA

Ecòlegs per Manitú

ECÒLEGS PER MANITÚ

  • “I la teva ira és vinguda, i el temps…de destruir els que destrueixen la terra”.
    (Apocalipsi 11:18).

L’ecologia com a ciència i moviment social és cosa pròpia del nostre temps quant a definició i concepte.

Tot i això en qualsevol època hi ha alguna cosa compartida per qualsevol ecologtista, a banda del nom que li donin, i és l’amor per la natura allí on l’equilibri de l’ecosistema es mostra amb tota l’esplendor i bellesa. Allí on, lluny de la cobejança dels poderosos i llurs destrosses, de la deshumanització, de l’especulació i del consumisme hipnotitzat de les masses per les manipulacions sòrdides de la propaganda comercialpolítica, encara poden existir éssers que són els millors torsimanys de la natura, els qui millor en comprenen i descobreixen el vertader sentit.

Ecòlegs per Manitú 01

Són la gent que, per haver viscut dia a dia en estret contacte amb la natura, de manera intel·ligent, se n’esdevenen els millors dipositaris de tots els secrets. Entre els pobles que han gaudit d’aquesta comunió natural, l’indi pellroja és el qui, per les seves condicions socials, va poder experimentar-la amb gran plenitud i sadollament. El fet de ser nòmades els feia fugir dels espais tancats i evitar la creació de ciutats on viure apilats. Per haver de dependre de la natura i veure eixir el sol cada dia en un paisatge distint, es veien obligats a usar al màxim els recursos naturals, i l’ininterromput contacte els possibilitava de comprendre els paisatges, les colors, les olors i el llenguatge de la natura.

Tot açò, al costat d’una fonda filosofia en l’estoicisme front a l’adversitat, fan dels pobles amerindis i d’altres nacions indígenes -tantes vegades víctimes dels cruels genocidis d’Estats poderosos com l’Imperi espanyol, el qual causà la mort de més de 100 milions d’indis- un bell exemple del que és l’amor a la terra.

Totes les coses són l’obra
del Gran Esperit. Hauríem de
saber que Ell està pertot arreu:
als arbres, a les herbes,
als rius, a les muntanyes,
als animals de quatre potes,
als essers alats.
I més encara, perquè és més important,
hauríem d’entendre que Ell
està SOBRE tots aquests éssers.
(Cèrvol negre, LAKOTA)

El 1885 el cap pellroja Seattle rebia la proposta de venda de les seves terres pel gran pare blanc. La resposta donada pel “salvatge” al president dels Estats Units, ara fa més d’un segle, és d’una grandesa tal que val més que qualsevol article erudit o intel·lectual.

Ecòlegs per Manitú 02

“Com pot algú comprar o vendre el cel, ni tan sols la calor de la terra? Tal idea ens és desconeguda. Si no som amos de la frescor de l’aire ni de la resplendor de les aigües, com podreu vós comprar-les? Cada pam d’aquesta terra és sagrat per al meu poble. Cada brillant mata de pi, cada gota de rosada a les foscúries dels boscatges, cada tossal i fins i tot el brunzir de cada insecte és sagrat a la memòria i al passat del meu poble. Som part de la terra de la mateixa manera que la terra és part de nosaltres.

Les flors perfumades són les nostres germanes; el cèrvol, el cavall i la gran àguila són els nostres germans. Els inaccessibles penyals, els prats humits, la calor del cos del cavall i de l’home, tots pertanyem a la mateixa família.

Per tot, quan el gran cap de Washington ens envia el missatge que vol comprar les nostres terres, diu que ens reservarà un indret on podrem viure. Ell s’esdevindrà nostre pare i nosaltres els seus fills. Per això considerem la seva oferta de compra. Això no és pas fàcil, puix que aquesta terra és sagrada per a nosaltres. L’aigua cristal·lina que corre per rius i rierols no és sols aigua sinó també la sang dels nostres avantpassats. Si us venem les terres haureu de recordar que són sagrades i que cada reflexe de les clares aigües dels estanys compta la història de la nostra gent, i que la remor de l’aigua és la veu del pare de mon pare. La nostra terra és la nostra sang.

Els rius són els nostres germans i assecien la nostra set; són portadors de les nostres canoes i nodreixen nostres fills. Si us venem les nostres terres haureu de recordar i ensenyar als vostres fills que els rius són nostres germans, que també ho són de vós, i que per tant heu de tractar-los amb la mateixa dolçor amb què tracteu un germà.

Sabem que l’home blanc no comprèn pas la nostra manera de viure. Ell no sap distingir entre un tros de terra i un altre, puix que és un estrany que arriba de nit i pren de la terra més del que realment ha de menester; la terra no és sa germana sinó la seva enemiga. Tracta sa germana terra i son germà el cel com a coses que es compren, s’exploten i es venen. El seu apetit devorarà la terra i deixarà darrere tan sols un desert.

No ho sé, però la nostra manera de viure és distinta de la vostra. Només de veure les vostres ciutats els ulls del pellroja senten pena. Però potser sia perquè el pellroja és un salvatge i res no comprèn.

L’aire té una vàlua inestimable per a nosaltres, ja que tots els éssers comparteixen un mateix nodriment. La bèstia, l’arbre, l’home, tots respirem el mateix aire. L’home blanc no sembla pas ser conscient de l’aire que respira; com un moribund que viu els seus últims moments, és insensible a la pudor. Però si us venem les nostres terres haureu de recordar que l’aire és inestimable, que l’aire comparteix el mateix esperit de la vida que manté.

El vent que donà als nostres avis la primera alenada de vida també en rep els darrers sospirs. I si us venem les nostres terres haureu de servar-les com a cosa a banda i sagrada, com un lloc en el qual fins i tot l’home blanc pot gaudir de vent perfumat de les flors dels grans prats.
Per això considerem la vostra oferta de comprar les nostres terres. Si decidim d’acceptar-la jo posaré una condició: l’home blanc ha de tractar els animals d’aquesta terra com a sos germans. Sóc un salvatge i no entenc una altra manera de viure. He vist milers de búfals podrint-se escampats pels prats, morts a trets per l’home blanc des d’un tren en marxa.

Què seria de l’home sens els animals? Si tots fossin exterminats l’home també moririra d’una gran soledat espiritual; perquè qualsevol cosa que passi als animals també arribarà a l’home, tot va relligat.

Però l’home blanc caminarà cap a la pròpia destrucció envoltat de glòria, inspirat per la força d’un Déu que els portà en aquesta terra i que per qualque designi especial els donà domini sobre la natura i el pellroja.

Acabarà la vida i començarà la supervivència.

Ecòlegs per Manitú 03

Anuncis