Arxiu d'etiquetes: AUTORA FEMINISTA

Christina Hoff Sommers

CHRISTINA HOFF SOMMERS

Professora de filosofia de la Universitat de Clark des de 1980. Especialista en ètica i teoria moral contemporània, ha publicat els seus articles en revistes especialitzades i en grans rotatius com Wall Street Journal, Nova York Times, Washington Post, Boston Globe, USA Today, Chicago Tribune i un llarg etcètera. Així mateix, la seva presència ha estat constant durant anys en diversos programes televisius i radiofònics, i periòdics com Boston Globe, Washington Post i d’altres (Londres) han dedicat reportatges a la seva personalitat i la seva obra.
El 1994, Christina Hoff Sommers va publicar Who Stole Feminism? How Women Have Betrayed Women [“Qui va segrestar el feminisme? O de què forma les dones van trair les dones”], llibre que va marcar una fita en la interpretació d’un dels fenòmens sociològics més importants del nostre temps. En aquest llibre, Sommers va ser la primera a establir una distinció fonamental entre el ‘feminisme igualitari’ [equity feminism] i el ‘feminisme de gènere’ [gender feminism]. Com ella explica, el feminisme igualitari té el seu origen en les creences liberals clàssiques que totes les persones deuen ser iguals davant la llei i gaudir de les mateixes oportunitats. Sobre la base d’aquest principi, el feminisme igualitari sols formula una petició en nom de totes les dones: una situació d’imparcialitat i exempta de favoritisme. En canvi, el feminisme de gènere es caracteritza per ser elitista, egoista, ginocèntric i misoàndric, i per aprofundir la divisió entre els sexes.
Sommers es declara sense peròs feminista igualitària i dedica tot el seu llibre a combatre les errades i a desemmascarar les fal·làcies del feminisme de gènere. Sommers es preocupa especialment per la presència massiva de feministes de gènere en els més alts nivells universitaris. Amb gran paciència, demostra que les teories impartides en la universitat consisteixen, més que no pas en conceptes científics, en sistemes de creences orientats al proselitisme. A tomb d’això escriu irònicament que, per a ser coherents, algunes d’aquestes institucions universitàries impregnades d’ideologia feminista de gènere deurien estampar el següent advertiment en la portada dels seus butlletins d’informació per als progenitors: “Ajudarem la seva filla a descobrir fins a quin punt ha viscut de complicitat amb el patriarcat. L’animarem a reconstruir-se mitjançant el diàleg amb nosaltres. Podrà convertir-se en una persona enfellonida i crònicament ofesa. Molt probablement, rebutjarà els codis religiosos i morals que li han estat inculcats. Es distanciarà de la seva família i els seus amics. Canviarà el seu aspecte exterior i fins i tot la seva orientació sexual. És possible que acabi odiant el seu pare i compadint la seva mare. Quan haurà completat la seva reeducació amb nosaltres, els progenitors hauran perdut sens dubte desenes de milers de dòlars i, molt possiblement, hauran perdut també a la filla”.
En efecte, com la Dra. Sommers observa, després de la “colonització” de les universitats nordamericanes pel feminisme radical, “existeix un gran nombre de professionals en llocs remunerats amb títols laborals tals com ‘expert en equitat sexual’, ‘expert en prejudicis sexistes’ i ‘assistent per a casos d’assetjament’, tots ells encarregats de corregir els ‘desviaments de gènere’. Les alumnes de les aules feministes se saturen de falses estadístiques sobre la victimització de la dona; aprenen tot sobre la manera en què els homes mantenen les dones subjugades i espaordides. En tal atmosfera, no sols l’equitat, sinó la lògica i l’aprenentatge objectiu resulten greument perjudicats. Els mateixos pilars de la cultura occidental, de la literatura, de l’art i de la ciència, es consideren sospitosament afins al patriarcat. La meta no és el debat intel·lectual, sinó persuadir l’alumnat de l’opressió exercida pels homes sobre les dones.
Sommers critica les investigacions viciades del feminisme de gènere i les consegüents conclusions tendencioses. La seva tesi bàsica és simple: res de bo no podem esperar d’un model de recerca l’únic objectiu del qual és arribar a conclusions preestablertes. Meticulosament, demostra la falsedat de les conclusions obtingudes per les investigacions de gènere respecte a temes tals com els trastorns dels hàbits alimentaris de les joves (anorèxia), la violació, els maltractaments domèstics i les diferències salarials entre els sexes. En general, assenyala, els resultats d’aquestes pseudoinvestigacions són utilitzats per a justificar l’assignació d’uns recursos, les principals beneficiàries dels quals són dones privilegiades de les classes mitges i altes, alhora que són desateses les necessitats més urgents de les dones dels estrats socioeconòmics més baixos [Erin Pizzey sovint insisteix també en aquest aspecte classista del feminisme].
A tomb de la superficialitat de les recerques del feminisme de gènere i de la consegüent falta de base de les grans campanyes propagandístiques derivades, Sommers esmenta en el seu llibre anècdotes com la següent: “En el seu llibre Revolution from Within, Gloria Steinem* informa als seus lectors que ‘només en aquest país, unes 150.000 dones moren cada any per anorèxia’. Aquesta xifra supera en més de tres vegades el nombre anual de defuncions per accidents de tràfic. Steinem remet els seus lectors a un altre best-seller feminista, The Beauty Myth de Naomi Wolf*. I en el llibre de la Sra. Wolf es presenta novament aquesta estadística, amb la indignació de l’autora. On va obtenir la Sra. Wolf aquestes dades? La seva font és el llibre Fasting Girls: the Emergence of Anorexia Nervosa as a Modern Disease de Joan Brumberg, historiadora i exdirectora d’estudis de la dona en la Universitat de Cornell. Per la seva banda, la professora Brumberg atribueix la xifra a l’Associació Americana contra l’Anorèxia i la Bulímia. Vaig telefonar a l’Associació Americana contra l’Anorèxia i la Bulímia i vaig parlar amb la seva Presidenta, la Dra. Diane Mickley. “Han tergiversat les nostres dades”, va dir. En un butlletí informatiu de 1985, l’Associació havia fet referència a la xifra de 150.000 a 200.000 casos (no defuncions) d’anorèxia nerviosa.” * [estrella de primera magnitud en el firmament feminista]
En efecte, la “guerra de gèneres” requereix un constant flux d’històries d’horror que posin de manifest la perfídia dels homes i el sofriment de les dones. És, abans de res, una guerra de propaganda, destinada a manipular les emocions i galvanitzar a les tropes. Allò que menys els importa és la veracitat d’aquesta propaganda, com Sommers va poder constatar també en aquest cas: “El 4 de novembre de 1992, Deborah Louis, Presidenta de l’Associació Nacional d’Estudis de la Dona va enviar aquest missatge a la Junta Directiva del Butlletí Electrònic d’Estudis de la Dona: ‘Segons l’últim informe del March of Dimes, la violència domèstica contra les dones embarassades causa més anomalies congènites que totes les altres causes juntes.’ [La xifra va ser citada després per Patricia Ireland, presidenta de l’Organització Nacional de Dones (NOW) en un programa televisiu i repetida pertot el país per centenars de periòdics]. Vaig cridar al March of Dimes per a obtenir una còpia de l’informe. Maureen Corry, directora del Programa de Promoció Educativa i Sanitària del March va negar tenir coneixement de tal informe. ‘Mai no hem vist aquesta investigació amb anterioritat’, va indicar. Vaig començar a demanar i vaig esbrinar que periodistes de tot el país estaven citant aquest estudi inexistent”.
Finalment, Cristina Sommers destaca les tendències autoritàries del feminisme de gènere, que no tolera que cap grup ni sector de dones dissentesca dels seus principis. Les dones que respectin els homes incorren automàticament en l’enemistat d’aquestes feministes, per trobar-se suposadament en terreny contrari. D’aquesta manera, la misàndria es converteix, paradoxalment, en misogínia. En realitat, com Sommers insisteix repetidament en el seu llibre, el feminisme de gènere no reserva les seves desqualificacions més dures per als homes, sinó per a les dones que no comparteixen aquesta intolerància i les corresponents creences destructives.
Les feministes de gènere parlen en nom de les dones, però no representen les dones, conclou Sommers. En altre recent llibre, The War Against Boys [“La guerra contra els nois”], publicat al juny de 2001, Sommers critica l’explotació per part d’alguns sectors d’una suposada crisi d’autoestima de les nenes i adolescents. Segons determinats estudis d’experts universitaris, les noies experimentarien aquest problema i, en conseqüència, necessitarien una ajuda excepcional en una societat que, segons el parer dels seus autors, afavoreix als nois. El problema amb els nois és que són nois. Cal fer-los més similars a… les noies. [Tal vegada sia aquesta la raó per la qual algunes feministes prefereixen per a les noies institucions docents no mixtes, que consideren importants per a fomentar l’autoestima i l’èxit professional, alhora que consideren les institucions escolars per a homes (les acadèmies militars, per exemple) com a marc de comportaments degradats]. Aquests arguments no resisteixen l’anàlisi més superficial, diu Sommers en el seu llibre.
Sommers analitza l’obra dels principals experts universitaris i demostra que hi falta rigor científic. No existeix crisi de les noies, que estan traient millors resultats acadèmics que els nois i l’autoestima de les quals no és inferior a la d’ells. Els nois posseeixen actualment menys preparació per a la lectura i escriptura i tenen menys probabilitats de cursar estudis superiors. Així doncs, la suposada “crisi de les noies” és un invent de determinats sectors feministes que, amb l’excusa d’ajudar les noies, han implantat en nombrosos col·legis i universitats una sèrie de polítiques que penalitzen tot allò masculí. I, tanmateix, són els barons els qui han menester d’ajuda per a equiparar-se acadèmicament a les noies, els qui necessiten amor, disciplina, respecte i orientació moral. Necessiten comprensió, però no necessiten ser rescatats de llur masculinitat.
En 1996, Christina Hoff Sommers va publicar l’article A feminist Camelot [“Un Camelot feminista”], títol al·lusiu a la “Cort” feminista de què es van envoltar el President Clinton i la seva esposa a la Casa Blanca per a elaborar el programa de govern social i familiar. Sommers esmenta les assessores i promotores de distintes iniciatives de política familiar i social, i fa referència a les investigacions en les quals s’han basat. Els següents paràgrafs d’aquest article són bona mostra de l’estratègia utilitzada pel feminisme de gènere per arramblar llocs i recursos: “Una vegada que les investigacions s’han alliberat de les “normes masculines”, els seus resultats posen de manifest les “desigualtats” que són víctimes les dones en la nostra societat sexista. Entre tals desigualtats, l’Oficina de Salut de la Dona (OWH) esmenta les següents: Segons les estimacions, el 30% de les intervencions hospitalàries d’urgència corresponen a dones i es deuen a lesions causades per la violència domèstica. L’homicidi és la principal causa de mortaldat de la dona en el lloc de treball. En 1991, l’homicidi va ser la segona causa més important de mortaldat entre les dones de 15 a 24 anys. El suïcidi, en 1991, era la tercera causa més important de mortaldat entre les dones blanques de 15 a 24 anys. Les estadístiques sobre homicidis i suïcidis fomenten una imatge de les dones nordamericanes com a éssers amenaçats i vulnerables. Ara bé, segons l’Oficina d’Estadístiques Laborals, en 1994 van ser assassinats en el lloc de treball 887 homes, però sols 184 dones (83% d’homes enfront de 17% de dones). I encara que és cert que l’homicidi és la segona causa més important de mortaldat entre les dones de 15 a 24 anys, és enganyós de suggerir que el grup més perjudicat són les dones. En 1991 van ser assassinades 1.128 dones de 15 a 24 anys; però la xifra d’assassinats per als barons d’aquest grup d’edat va ascendir a 8.251. L’estadística sobre el suïcidi indueix també a error, perquè, el 1991 es van suïcidar 602 dones blanques de 15 a 24 anys i 3.476 homes blancs d’aquest mateix grup d’edat. El terme mitjà total anual de defuncions per totes les causes per a aquest grup d’edat és, aproximadament, de 8.000 casos per a les dones i 25.000 per als homes.
L’Oficina de Salut de la Dona no explica per què no parlen de les defuncions de barons o per què les defuncions de dones són resultat de “desigualtats” o de discriminació de gènere, ni tampoc què tenen a veure aquestes luctuoses xifres amb la problemàtica sanitària. Potser el més semblat a una dada estadística sobre l’especial vulnerabilitat de la dona seria l’afirmació que “segons les estimacions, el 30% de les visites a les sales d’urgències hospitalàries corresponen a dones i es deuen a lesions causades per la violència domèstica”. No obstant això, estudis fiables han demostrat que la xifra correcta a nivell nacional se situa entorn del 2%. Sense comentaris… Per desgràcia, fa ja temps que, també afora dels Estats Units, el feminisme de gènere ens té habituats a aquest tipus de “investigacions” i “enquestes” d’embut. El que encara no tenim són Christinas Hoff Sommers que les posin sota la lupa.

WIKIPÈDIA

Christina Marie Hoff Sommers (born 1950) is an American author and former philosophy professor known for her writings about feminism in contemporary American culture. Her work includes the books Who Stole Feminism? and The War Against Boys, both of which are critical of contemporary feminism. She also hosts the video blog called Factual Feminist.

Sommers is known for her criticisms of contemporary feminism. She coined the term “equity feminist” to denote her philosophy, which she contrasts with what she calls “victim” or “gender feminism”, arguing that modern feminist thought often contains an “irrational hostility to men” and possesses an “inability to take seriously the possibility that the sexes are equal but different”. Other scholars and feminists have called her works and positions anti-feminist. Sommers rejects claims that she is opposed to feminism.

LLEGIR MÉS A:   http://en.wikipedia.org/wiki/Christina_Hoff_Sommers

Anuncis

Feminisme i Igualtat (Recopilatori)

Donna Laframboise

DONNA LAFRAMBOISE

Pertany a la plantilla del National Post, un dels dos grans diaris nacionals del Canadà i és col·laboradora d’altres importants diaris i revistes canadenques. És autora del llibre The Princess at the Window: A New Gender Morality [“La princesa en la finestra: una nova moralitat de gènere”] (Penguin, 1996), entre altres publicacions.
Feminista ardent en altre temps, a poc a poc va ser canviant d’actitud davant el feminisme radical, amb el qual ha arribat a ser molt crítica, encara que continua fidel als postulats de feminisme igualitari. O dit amb les seves pròpies paraules, es considera “feminista dissident” (dissident feminist) enfront de les “feministes dirigents” o “feministes del sistema” (establishment feminists).
El títol “La princesa en la finestra” és, alhora, una metàfora de tota l’obra de Dona Laframboise. El seu significat s’explica en un relat que serveix d’introducció al llibre. Una princesa viu permanentment en una de les ales del castell. Des de la seva finestra només pot contemplar una sola perspectiva del paisatge. Aquest punt de mira exclusiu defineix totes les seves idees sobre el món. Quan, al cap de diversos anys, es muda en un altre lloc del seu castell i veu el paisatge d’una finestra distinta estant, abandona les seves antigues creences i adopta la nova perspectiva com a única font de la veritat.
Laframboise, que va ser ardent feminista en la seva primera joventut, va començar més tard a contemplar el paisatge social des d’una altra finestra i, sense arribar a convertir-se en antifeminista, va avantposar a qualsevol altra consideració la seva fidelitat a “principis tals com la raó, l’equitat i la justícia”, segons les seves pròpies paraules. “Quan el feminisme s’embulla en una ideologia confusa, quan comença a reclamar mesures que són injustes, tots tenim el deure moral de protestar”. No obstant això, el feminisme es caracteritza per no acceptar la crítica. “El feminisme ha d’acceptar les crítiques com qualsevol altra ideologia de la nostra cultura, i deu ser jutjat amb els mateixos criteris. Hem d’estar disposats a reconèixer que una mentida segueix sent una mentida encara que estigui en boca de feministes ben intencionades”. “En aquest llibre -assenyala l’autora en el pròleg- sostinc que, a Amèrica del Nord, el feminisme es basa actualment en un concepte erroni de la igualtat de la dona, és extremista, obsessiu, arrogant i intolerant. Encara que aquestes característiques han estat sempre presents en el feminisme, igual que en altres moviments socials, ara resulta impossible distingir-les de la tendència principal.” I més endavant afegeix: “No podríem retreure a un visitant d’un altre planeta, la informació del qual procedís de fonts feministes, que consideràs l’home en general com a violador o autor d’abusos sexuals als nins o maltractaments contra la seva dona.”
En el seu article One-Stop Divorce Shops [alguna cosa així com “Les taquilles del divorci”], publicat en el National Post el 21 de novembre de 1998, Donna Laframboise descriu com els albergs de dones maltractades han adquirit un protagonisme que els converteix en veritables finestretes gratuïtes on adquirir sentències de divorci ràpides i absolutament favorables. Terri (nom fictici d’una infermera de 36 anys) relata com sa mare li va aconsellar d’acudir a un d’aquests albergs, on la seva denúncia de maltractaments contra el seu espòs, encara que falsa, va ser acceptada al peu de la lletra. No sols van donar per bona la seva història sense més comprovacions, sinó que, en l’informe presentat per l’alberg al tribunal, a més del suposat historial de maltractaments, van atribuir al marit les característiques típiques d’un alcohòlic, així com altres relatives a la seva falta d’higiene i a imaginàries malalties hepàtiques. Escudada en aquest informe, Terri no va tenir cap problema per a obtenir la custòdia dels seus fills, mentre que al pare li van negar tot dret de visita. Més tard, Terri es va penedir del que havia fet, però en aquells dies feia més d’un any que els nins no veien son pare.
Segons indica Laframboise, aquest tipus de recursos s’han generalitzat en el Canadà. Per a una dona, la forma més expeditiva de plantejar una demanda de divorci és acudir a un alberg de dones maltractades i sol·licitar un informe. A pesar que el personal dels albergs no coneix els homes acusats, ha escoltat únicament la versió d’una de les parts i sols ha tingut relació amb les denunciants durant un breu període de temps i en condicions molt artificials, proporciona sense problema informes desfavorables per al marit que són decisius davant els tribunals. Els advocats entrevistats reconeixen que aquesta tàctica condueix invariablement al mateix resultat: la dona obté la custòdia dels fills, amb els avantatges econòmics consegüents, i el pare es veu privat de tota possibilitat de contacte amb els seus fills. Una advocada reconeix que els albergs intervenen en la tercera part dels casos que es denuncien abusos sexuals contra nens en procediments de divorci, per la qual raó ha sol·licitat reiteradament que s’investigui la rigorositat dels informes emesos per aquestes institucions d’acollida. Una altra advocada admet haver utilitzat tals informes a favor de les seves clientes, però assenyala que, quan es tracta de defensar homes acusats de maltractaments o abusos, sol·licita que aquests informes vagin acompanyats de la declaració jurada de qui els expedeix, ja que tal declaració li permet interrogar com a testimoni a qui la signa. En general, el personal dels albergs es mostra molt més caut davant aquesta possibilitat. Com indica Terri al començament de l’article, ella, igual que unes altres moltes dones, han abusat del sistema “perquè és absurdament fàcil i perquè sempre hi ha alguna cosa que guanyar”.
Odd man out [modisme de difícil traducció que podríem substituir per altre modisme: “Al que li toca…”] va aparèixer en el National Post el 1 de desembre de 1998 i és un comentari del llibre Divorced Dads: Shattering the Myths [“Pares divorciats: mites esbocinats”], del psicòleg Sanford Braver. El llibre de Braver, resultat d’un estudi de 8 anys de durada que va incloure 1.000 ex parelles nordamericanes, arriba a la conclusió que pràcticament totes les creences de la societat sobre els pares (homes) divorciats són rotundament falses. Per exemple, és erroni pensar que els pares no solen pagar les pensions o que els homes casats amb dones de mitjana edat inicien el divorci per a anar-se’n amb unes altres de més joves, perquè “la més important causa d’impagament de la pensió alimentària és la pèrdua de l’ocupació” i “dos de cada tres divorcis són promoguts per la dona”. Quant als factors que han determinat la ruptura matrimonial “la violència o els maltractaments estan sorprenentment absents, …i predominen factors menys dramàtics, tals com ‘el distanciament gradual’, ‘les diferències de la manera de vida’, ‘la sensació de no ser estimat (-ada)’ i ‘la incapacitat d’un cònjuge per a atendre les necessitats de l’altre'”. Entre els pares (homes) entrevistats, “ni tan sols un va admetre que el sistema li hagués afavorit gens ni mica”, segons l’informe de Braver, mentre que “el nombre de mares que va opinar que el divorci afavoria la dona va ser tres vegades superior al de mares que van opinar que afavoria a l’home”. Altra dada sovint omesa en molts estudis és el de les causes de la desvinculació entre el pare i els fills. “Els qui han perdut contacte amb els fills -afirma Braver- han estat, en general, allunyats d’ells per les ex esposes, moltes de les quals han reconegut obertament que obstrueixen el contacte entre els seus fills i el seu ex marit”.
Encara que la majoria de les dones s’oposen a compartir la custòdia legal dels fills, Braver afirma que els avantatges d’aquesta solució per als fills són tan innegables “que la majoria dels grans investigadors s’han sumat ja a la crida per a donar-hi suport”. Els infants que es troben en una situació de custòdia compartida “estan considerablement millor adaptats i mostren menys problemes de comportament, conductes impulsives, depressió o tendències antisocials que els nens que viuen en règim de custòdia exclusiva”.
En tres lliuraments, apareguts entre el 25 i el 28 de març de 2000 al National Post, Laframboise va publicar The Myth of the Deadbeat Dad [“El mite del pare irresponsable”], extens i valent reportatge sobre la situació del pare separat en la societat moderna, que la pròpia autora descriu així en la introducció del seu treball: “Quan es parla de pares i divorci, predomina sempre una imatge: la del pare irresponsable i canalla que condueix cotxes esportius en lloc de pagar la pensió alimentària dels fills. Com escric sobre temes de família, m’inunden constantment les crides telefòniques, faxos, cartes i missatges electrònics d’homes divorciats. La notícia no és que els individus divorciats tinguin poc de bo a dir sobre els seus ex dones. El que m’interessa és esbrinar si el sistema ajuda les persones en aquesta època difícil de les seves vides o les empeny a la misèria. Des de l’enginyer aeronaval de Columbia Britànica (Canadà) fins al carter de les prades o el bomber de Toronto, les històries dels pares separats estan totes tallades pel mateix patró: encara que la societat aplica a aquests homes un estereotip implacable, la majoria dels pares divorciats paguen la pensió alimentària. Dels qui no paguen, només un petit percentatge es nega deliberatament a fer-ho: els tipus irresponsables dels quals escoltem parlar constantment. El que a no ens conten és que els altres homes endarrerits en els pagaments són massa pobres per a pagar, estan obligats a pagar quantitats injustificablemente elevades, han pagat durant períodes absurdament llargs o són víctimes de desastres burocràtics. En aquest reportatge, dividit en tres parts, deixeu-me contar les històries de pares als quals un sistema sord davant llurs súpliques ha dut al suïcidi. Deixeu-me presentar un home obligat encara a pagar pensió alimentària a la seva filla de 23 anys que treballa. O contaré la història d’un executiu amb uns ingressos nets de 7.455 dòlars mensuals, dels quals només li’n queden 302 el mes per a les seves despeses, després d’haver pagat les pensions alimentària i compensatòria a l’ex esposa. Aquestes vides estan essent destrossades per tribunals i governs que consideren que tot càstig és poc en la guerra contra els ‘pares irresponsables'”.

BLOG:    http://www.desmogblog.com/donna-laframboise

WIKIPÈDIA

Donna Laframboise is a Canadian investigative journalist, writer, and photographer. She has published recent critical reviews of the IPCC and its recent reports for the UN.

Laframboise has worked as a freelance photographer and journalist. She describes herself as a libertarian feminist, and earned a degree in women’s studies. Laframboise has written articles and editorials for Canada’s National Post, Globe & Mail, Toronto Star, and others. In 1992, she asked for reconsideration of the guilty verdict for Guy Paul Morin. Morin had been wrongly convicted of the 1984 rape and murder of a nine-year-old girl. He was sentenced to life in prison in 1992. Renewed DNA testing led to overturning of this verdict in 1995. From 1993 to 2001, Laframbroise served on the board of directors of the Canadian Civil Liberties Association.

LLEGIR MÉS A:   http://en.wikipedia.org/wiki/Donna_Laframboise

Erin Pizzey

ERIN PIZZEY

Escriptora, periodista i, abans que res, precursora del moviment mundial d’albergs per a dones maltractades. Filla d’un diplomàtic britànic, Erin Patricia Margaret Carney va néixer a Xina el 1939, i va alternar els seus primers anys entre les diverses destinacions de son pare en ultramar i una estricta escola religiosa d’Anglaterra. En 1961 es va casar amb el periodista Jack Pizzey. Divorciada, en 1979 va contreure matrimoni amb el psicòleg Jeffrey Shapiro, en la col·laboració del qual va escriure “Prone to violence” (“Proclius a la violència”) (1982).
El 1971 va fundar el primer alberg modern de dones maltractades a Chiswick, prop de Londres, i coneix de primera mà el món de la violència domèstica. L’alberg de Chiswick, en el qual Erin Pizzey va mantenir a tota costa una política de portes obertes, aviat es va veure desbordat per la gran afluència de dones i nins. Les autoritats no van trigar a preocupar-se per les condicions sanitàries i de massificació, que van costar a la seva promotora interminables processos judicials. Només la intervenció directa de la Reina va evitar el tancament de la institució.
Al llarg de deu anys, Erin Pizzey va tractar amb més de 5.000 dones i els corresponents fills, acollits al seu alberg. Erin Pizzey va comprendre des del primer moment que existia una clara distinció entre les dones que, accidentalment, havien emprès una relació amb un company violent a qui desitjaven abandonar definitivament, i les dones que, per profundes raons psicològiques generalment relacionades amb experiències infantils de violència, buscaven una o successives relacions violentes, sense intenció d’abandonar-les. A aquest respecte, Erin Pizzey afirma: “… és essencial comprendre el diferent significat amb què utilitzem les paraules ‘maltractades’ i ‘proclius a la violència’. Per a nosaltres, una persona maltractada és la víctima innocent de la violència d’una altra persona; mentre que una persona procliu a la violència és la víctima de la seva pròpia addicció a la violència”. Ambdós tipus de dones necessiten tipus d’ajuda totalment distints. Segons les seves conclusions, 62 de les primeres 100 dones que van arribar a l’alberg eren tant o més violentes que els companys dels quals fugien, “i al costat dels quals acabaven tornant una vegada i una altra a causa de llur addicció al dolor i a la violència”.
Erin Pizzey ha escrit diversos llibres sobre la violència domèstica, entre els quals destaca l’esmentat “Prone to violence”, que recull l’experiència d’aquests deu anys de treball a l’alberg. Després de la publicació del llibre, Erin Pizzey va rebre amenaces de mort contra ella mateixa i contra la seva família, i li van aconsellar que, durant la gira de promoció del llibre, de viatjar acompanyada d’escorta policial. El volum va desaparèixer aviat dels prestatges de les biblioteques i llibreries, i l’editor es va arruïnar. L’assetjament va arribar a tals proporcions que Erin Pizzey va acabar exiliant-se en Santa Fe (Nou Mèxic) i no va tornar per Anglaterra fins al 1997 .
Segons els resultats d’una investigació realitzada en 1996 en totes les biblioteques del món accessibles des de la Biblioteca del Congrés nordamericà a través de la xarxa Inter-Library, en aquesta data sols hi havien 13 exemplars en tot el món. L’extrema reacció suscitada per l’obra de Erin Pizzey demostra que ha tocat una veritat fonamental que el feminisme radical tracta d’ocultar desesperadament. Fa temps que les feministes van observar que la violència domèstica conté tant aspectes físics com psicològics. Però tracten d’amagar el fet que la violència psicològica sovinteja més entre les dones. Al seu article “Working with violent women” (“Treballant amb dones violentes”), l’autora afirma: “Tenim milers d’estudis internacionals sobre la violència masculina, però existeixen molt pocs sobre les causes o les formes de la violència femenina. Pel que sembla, un mantell de silenci cobreix les enormes xifres de la violència exercida per dones”. Amb gran objectivitat, Erin Pizzey estudia els aspectes patològics d’aquests comportaments, aliena a tota parcialitat sexista: “Segons la meva experiència -diu-, tant els homes com les dones incorren igualment en els comportaments descrits, però en conjunt, degut al fet que només les disfuncions del comportament masculí s’estudien i són objecte d’informes, la gent no comprèn que, en la mateixa mesura, les dones són igualment responsables d’aquest tipus de conductes violentes”. Per a reforçar la seva conclusió que les dones poden ser tan violentes com els homes, en el seu article When did you last beat your wife? (“Quan vas donar una tana a la teva dona per última vegada?”) (The Observer, 3 de juliol de 1998) assenyala que “la pitjor forma de violència no té lloc entre homes i dones, sinó entre dones i dones. La violència lesbiana destaca per la seva intensitat i resulta molt incòmoda per al moviment feminista radical”.
En aquest article observa també , en referència a la discriminació exercida contra els homes pels sistemes judicials canadenc i nordamericà que “les dones van començar a falsejar la informació i a acusar llurs parelles de violència domèstica com a preàmbul per a sol·licitar el divorci. Els homes van ser acusats d’abusar sexualment dels fills i molts van acabar en la presó sense que existissin proves contra ells. Per a expulsar un home de la seva llar, hi havia prou que la seva parella al·legàs que tenia ‘por'”. Especialment significatiu és el seu article No habiti war (“No més guerra”) (Irish Times, 9 de juny de 2000), on recorre a la seva experiència infantil per a insistir en les causes patològiques de la violència domèstica, que pot ser exercida en igual mesura per homes i dones. “L’experiència personal m’havia ensenyat que ma mare era tan violenta com mon pare. Sempre vaig pensar que era una terrorista domèstica. […] La meva mare, no obstant això, gaudia de gran estima, perquè es comportava com un àngel al carrer i com el mateix dimoni tot just traspassava el llindar de sa casa”.
Una altra frase significativa d’aquest article: “A la fi de 1974 ja m’havia adonat que no podíem donar suport general al moviment feminista anglès, pel radical odi a la família i als homes que destil·lava. Sabia que cercaven una causa legítima per a justificar la malícia contra els homes i obtenir ajuda econòmica”. En alguna ocasió, Erin Pizzey s’ha definit a si mateixa com “reformadora social”, i és l’experiència de la seva labor en la comunitat la que serveix de rerefons a molts dels seus textos. Hi són despullats i trets a la llum alguns dels aspectes més incòmodes i deliberadament ignorats del comportament humà. Cada època té els seus dogmes i tabús. En la nostra s’ha imposat un concepte dogmàtic i unidireccional de la violència domèstica. Però quan aquest concepte es confronta amb la versió dels protagonistes -actius i passius- d’aquesta violència i l’objectivitat dels seus testimonis directes, el “dogma oficial” s’esmicola, i de res no val seguir cobrint l’amarga realitat amb més vels i tabús. La veritat té les seves espines. Potser per això l’obra -social i literària- de Erin Pizzey ha molestat tant en els cercles políticament correctes i entre els administradors del pensament, aparentment múltiple, però realment únic.

PÀGINA WEB:    http://www.erinpizzey.com/

A LA WIKIPÈDIA

Erin Patria Margaret Pizzey (born 19 February 1939) is an English family care activist and a novelist. She became internationally famous for having started one of the first women’s refuges (called women’s shelters in Canada and the U.S.) in the modern world, Chiswick Women’s Aid, in 1971, the organisation known today as Refuge.

Pizzey has been the subject of death threats and boycotts because of her research into the claim that most domestic violence is reciprocal, and that women are equally capable of violence as men. Pizzey has said that the threats were from militant feminists.

LLEGIR MÉS A:   http://en.wikipedia.org/wiki/Erin_Pizzey

An Interview to Erin Pizzey at TV

Cathy Young

CATHY YOUNG

Va néixer a Rússia en 1963 i resideix als Estats Units des de 1980 (amb nacionalitat nordamericana a partir de 1987). És autora del llibre “Growing up in Moscow: Memories of a Soviet Girlhood” [“Créixer a Moscou: memòries d’una infància soviètica”]. Des del 1994 escriu una columna setmanal en The Detroit News. És també col•laboradora habitual del Washington Post i de les revista Reason i Salon.com, i ha publicat nombrosos articles en The Nova York Times, The New Republic i The Wall Street Journal, entre uns altres. Cofundadora (en 1993) i vicepresidenta de The Women’s Freedom Network, moviment feminista allunyat de tota postura radical o excloent que defensa la plena participació de la dona en tots els àmbits socials, pren com a base el principi que homes i dones deuen regir-se pels mateixos criteris d’excel•lència, moralitat i justícia, sense cap consideració de gènere.
En 1999 va publicar el llibre Ceasefire! Why Women and Men Must Join Forces to Achieve True Equality [“Alto el foc!: per què les dones i els homes han d’unir les seves forces per a aconseguir la veritable igualtat”]. Es tracta d’una crida per a posar fi a les guerres de gènere que han fet estralls en la societat durant els últims 30 anys. Young desautoritza a la creença feminista que allò personal és polític, i sosté que la batalla per la igualtat de drets no pot constituir una excusa per a tractar als homes com a éssers fonamentalment malèvols. O dit altrament, la distorsió propagandística del feminisme és una estratègia il•lícita.
Per a Cathy Young, el moviment en favor de la dona deu deixar pas a un moviment per la igualtat de drets, perquè en molts aspectes, sobretot quant a la custòdia dels nens, els homes estan postergats. Així mateix, insisteix que devem comprendre que igualtat significa tenir les mateixes oportunitats i opcions, però no necessàriament els mateixos resultats. Probablement, les capacitats i preferències no es distribueixen per igual entre els sexes. Mai no existirà una societat en la qual el 50% dels enginyers siguin dones i el 50% del personal d’infermeria, homes.
Young ens recorda que les tendències feministes fan tant mal a les dones com als homes, peruquè carreguen tota la culpa dels problemes socials a les esquenes dels homes i animen les dones a defugir les pròpies responsabilitats, en lloc de convertir-se en companyes dels homes en peu d’igualtat. Sense ser advocada, dedica un notable espai del seu llibre als desastrosos efectes del dogma feminista en el sistema jurídic, i demostra de quina forma els conceptes feministes han trastocat l’aplicació de les nostres lleis fins a límits grotescs, especialment en matèria de maltractaments i abusos sexuals. A aquest respecte, relata diverses històries atroces que palesen el mal causat a homes innocents mitjançant acusacions en fals. Així mateix, assenyala que el plantejament oficial de la violència domèstica, que no admet una responsabilitat conjunta d’homes i dones en aquesta violència, va totalment equivocat.
En un extens article publicat en la revista Salon el 19 d’octubre de 2000, titulat A man’s right to choose [“El dret de l’home a elegir”], Cathy Young tracta de donar resposta a la següent pregunta: És just que les dones tinguin drets reproductius mentre que els homes només tenen responsabilitats reproductives? Al llarg de l’article, Young critica la tendència social a deixar exclusivament en mans de la dona les decisions relatives a la reproducció. Els qui critiquen l’avortament fan sempre referència al dret del fetus a la vida, però ningú no sol parar esment als drets de l’extens grup d’homes que manquen de veu legal en les
decisions sobre tenir -o no tenir- fills.
Si una dona no desitja ser mare, pot posar fi a l’embaràs, amb o sense coneixement de la seva parella. Però si desitja dur a terme l’embaràs, pot obligar al pare a pagar la corresponent pensió alimentària. Més encara, una dona pot també tenir un nen i no comunicar-ho al pare, i adoptar la decisió unilateral de donar-lo en adopció o criar-lo pel seu compte. Durant anys, les dones han enviat als homes un missatge contradictori: mentre unes vegades esperen d’ells que comparteixin plenament la criança dels fills, unes altres els tracten com a mers donants de semen, caixers automàtics errants o acompanyants circumstancials.
“Deuria fer-nos reflexionar el fet que, mentre que l’abandó patern sol posar-se com a exemple de la irresponsabilitat i de l’egoisme masculí, més d’un milió de dones nordamericanes s’alliberen [mitjançant l’avortament] cada any de la càrrega de la maternitat”, diu Young. I conclou: “Per a prendre de debò la funció paterna, és menester que les dones assumeixin l’obligació moral de compartir amb les seves parelles qualsevol decisió sobre embaràs”.
Igual que tantes defensores del feminisme igualitari, Cathy Young sosté en el seu article Feminists Play the Victim Game [“Les feministes es fan les víctimes”], publicat en The New York Times el 26 de novembre de 1999, que les mesures destinades a eximir de responsabilitat penal a les dones en els casos de violència domèstica no sols són contràries al principi d’igualtat constitucional sinó als principis del veritable feminisme. El fet que un nombre cada vegada major de dones, detingudes per agressions domèstiques, siguin tractades amb insòlita benignitat per al•legar autodefensa és una altra forma de sexisme, anàloga a certes formes extremes del masclisme d’antany. Per a Young, “aquesta sentimental insistència en la innocència femenina no afavorirà les dones, que deuen ser tractades com a éssers humans amb capacitat per a l’agressió i igualment responsables dels seus actes […] El lema ‘No hi ha excusa per a la violència domèstica’ no admet l’excepció ‘…a menys que una dona en sigui la causant’”.
En un altre extens i interessant article, titulat Domestic Violations, descriu nombrosos casos de violència domèstica, en general fictícia, que la justícia ha seguit el seu propi curs contra la voluntat expressa de les suposades víctimes. És el cas, per exemple, d’una parella que discutia en un costat de la carretera al costat del seu cotxe, situació que va ser presenciada per un motorista que passava i que va avisar a la policia, per considerar que es tractava d’una agressió. La policia va detenir al marit i de res no va servir que la seva dona insistís que, en cap moment, no havia rebut cap maltractament. Després d’una nit a la presó, el jutge va prohibir el marit d’apropar-se a la dona, la qual se’n va anar a viure amb una amiga. Només després de presentar un escrit de disculpes per via judicial i assistir durant deu setmanes a una sessió diària de reeducació per a maltractadors (per un preu equivalent a unes 80.000 ptes), va poder reunir-se de nou amb la seva mullerr.
Per desgràcia, aquesta situació, que ens hauria semblat insòlita fa anys, comença a resultar-nos familiar enmig del clima de paranoia social que envolta al tema de la violència domèstica. En el costat oposat, cada vegada sovintegen més les acusacions en fals, aspecte tractat també detingudament en aquest article.
Finalment, fem esment d’un breu article (First Wives Club: Some Comments) on Cathy Young reflexiona sobre la ideologia subjacent de la pel•lícula “El club de les primeres esposes” i aprofita l’ocasió per a combatre l’arrelada fal•làcia que l’home surt econòmicament afavorit del divorci i la dona perjudicada. Hi ha prou amb el sentit comú per a comprendre que el nivell de vida d’ambdós davalla amb el divorci, en tant que els mateixos ingressos que finançaven una única llar han de dividir-se per a finançar-ne dues. La diferència està que molts pares divorciats, a més de perdre la llar i una part del sou, perden també la possibilitat de conviure amb els fills. És possible que molta gent acollís amb ironia la decisió d’alguns grups de pares separats d’organitzar protestes a l’entrada dels cinemes que s’exhibia la pel•lícula, però, encara que es tracti sols d’una història fictícia, “les actituds que fomenta tenen conseqüències perilloses en la vida real”, conclou Young.

PÀGINA WEB:     http://www.cathyyoung.net/

BLOG:    https://cathyyoung.wordpress.com/

A LA WIKIPÈDIA

Cathy Young (born Ekaterina Jung, Russian: Екатерина Юнг, born February 10, 1963) is an American journalist who was born in Russia. Young is known for her writing on the topics of rape and feminism. She has written articles critical of campus anti-rape activism.[1][2][3][4] Young is the author of two books, a frequent contributor to the libertarian monthly Reason, and a regular columnist for Newsday, RealClearPolitics.com, and Time.

LLEGIR MÉS A:   http://en.wikipedia.org/wiki/Cathy_Young

Daphne Patai

DAPHNE PATAI

Professora de literatura comparada i estudis de la dona en la Universitat de Massachusetts, Daphne Patai és autora del llibre Heterophobia: Sexual Harassment and the Future of Feminism [“Heterofòbia: l’assetjament sexual i el futur del feminisme”], que en el moment de la seva publicació, en 1999, va causar gran impacte per ser el primer llibre dedicat a analitzar críticament la gran croada feminista contra l’assetjament sexual. Patai, feminista convençuda i fins i tot, en altre temps, feminista a ultrança, mostra en aquest llibre la seva consternació davant el camp de batalla que, gràcies a la ideologia feminista imperant, s’han convertit les relacions humanes.
En un text per a la premsa, Daphne Patai resumeix així la finalitat del seu llibre: “El meu objectiu a l’escriure Heterofòbia ha estat triple: 1) exposar el funcionament de la indústria de l’assetjament sexual mitjançant una anàlisi detallada del seu desenvolupament i les seves reivindicacions, amb especial atenció als casos basats en acusacions frívoles o falses, que aquesta indústria tracta com insignificants en nombre i importància; 2) demostrar que existeix un antagonisme feminista contra la heterosexualitat, palesat en les obres de nombroses i importants investigadores i professores feministes, i que aquest antagonisme, plasmat en una legislació sobre assetjament sexual, s’ha obert camí en els centres d’ensenyament i els llocs de treball; i 3) demostrar que el resultat és un deteriorament de la llibertat d’expressió i d’associació, a mesura que un clima de por, sospita i vigilància entela les relacions entre homes i dones”.
En el seu llibre, Patai reconeix que l’assetjament sexual, definit com comportament sexual coercitiu o abusiu en el lloc de treball, és un fenomen real, subsegüent a la incorporació massiva de la dona al món laboral, i requereix un tractament legal. El problema és que, des del principi, el concepte es va ampliar fins abastar no sols l’extorsió o l’agressió sexual, sinó qualsevol manifestació oberta de la sexualitat masculina que pogués incomodar algunes dones. En opinió de Patai, “l’experiència de l’interès sexual i del galanteig és part ordinària de la vida humana i, si bé les “atencions sexuals inoportunes” poden resultar molestes de vegades, l’única forma d’inhibir-les és crear un irrespirable clima de repressió i intolerància. En realitat, aquest clima ja ha estat creat. En particular, esmenta com casos especialment escandalosos els quals tenen lloc en les universitats nordamericanes, les aules de les quals són impregnades de la ideologia feminista més intolerant. L’autora relata històries de professors les carreres dels quals s’han vist arruïnades i les vides dels quals han estat devastades per acusacions trivials o imaginàries d’assetjament sexual o “intimidació” (un altre dels comodins feministes). Els procediments empresos contra ells en virtut d’acusacions infundades i mai no provades poden durar anys, amb el consegüent trasbalsament personal i professional dels acusats. Fins i tot encara que aquests resultin finalment exonerats, ningú no podrà retornar-los la reputació intacta ni les quantioses sumes despeses en advocats, mentre que els funcionaris que van presidir la cacera de bruixes prossegueixen imperturbables llurs carreres.
En el seu llibre, Patai defineix aquest entorn com la “indústria de l’assetjament sexual”, el punt de partida del qual són les guies utilitzades en els campus universitaris per a gestionar tal assetjament. Aquestes guies no fan distinció entre les ofenses trivials i les serioses, consideren que les dones estan indefenses davant els homes i qualsevol acusació equival, automàticament, a un veredicte de culpabilitat. La falta de proves és, certament, un inconvenient molest, però és evitat amb el kafkià recurs de dipositar acusacions no provades en sobres tancats que poden ser oberts en cas de futures queixes contra la mateixa persona. En el fons, la lluita contra l’assetjament sexual s’ha convertit en una guerra contra els homes, conclou l’autora. I afegeix: “…La crítica feminista de les institucions patriarcals ha derivat cap a una animadversió real, visceral i aterridora cap als homes i la consegüent intolerància cap a les dones que insisteixen a col•laborar amb ells. […] Les més destacades feministes heterosexuals solen plantejar el potencial conflicte entre llur feminisme i llur heterosexualitat amb el to de qui demana excuses”.
En aquesta guerra també participen, amb redoblat ardor i convicció, els feministes del gènere masculí, i l’autora dedica una secció del seu llibre a descriure el contorsionisme intel•lectual a què es lliuren molts d’ells per fer compatible llur condició biològica amb llur militància, com posem per cas el jove que s’esforça per ser asexual en tant que, fidel al seu credo feminista ultraortodoxe, considera que tots els actes sexuals, inclosos els homosexuals i la masturbació, estan “contaminats per valors patriarcals”. Igual que uns altres molts autors que han criticat l’extremisme feminista, Patai assenyala que aquest és dolent per al propi feminisme -que únicament reclama la igualtat i la dignitat per a la dona- i perjudicial per als homes i les dones no feministes.
L’autora, que professa una autèntica simpatia cap als homes i dóna mostres d’un profund respecte per la humanitat comuna d’homes i dones, proposa el següent exercici mental: imaginar que els homes comencin a exigir protecció contra el “assetjament psicològic” exercit per les dones contra ells… En el llibre Professing Feminism: Cautionary Tals from the Strange World of Women’s Studies (1994), escrit en col•laboració amb Noretta Koertge, les autores defensen sense reserves el que consideren com a veritable meta del feminisme tradicional -la plena igualtat d’homes i dones en els terrenys públic i privat-, ensems que descriuen l’asfixiant ambient de les universitats i escoles superiors nordamericans, enfosquit pel pensament únic i políticament correcte del feminisme a ultrança. El llibre se centra, en particular, en els programes d’estudis sobre la dona i en les seves pàgines es recullen 30 testimoniatges del professorat feminista i el seu alumnat. A sovint, les persones entrevistades demanen que els mantinguin en l’anonimat, el qual fet, segons el parer de les autores del llibre, “reflecteix alguns dels problemes que el llibre tracta d’analitzar: la tendència del feminisme a impedir el debat obert i crear una atmosfera on dissentir es considera una traïció”. L’intolerable, segons les autores, que també van començar amb entusiasme aquest tipus d’estudis i van acabar desil•lusionades, és el clima intensament personal que preval en la majoria de les aules, on no sols conten les opinions, sinó també la identitat personal de cadascun. Així, les dones heterosexuals són indirectament acusades de “dormir amb l’enemic”, i les alumnes que modelen el seu cabell, depilen les seves cames, s’apliquen maquillatge o duen talons alts són censurades per haver “internalitzat el patriarcat” i haver-se degradat voluntàriament fins a convertir-se en objectes del desig baronívol. Segons les alumnes, algunes professores els asseguren que, al terme del curs, totes seran homosexuals. Quant als rars barons amb prou valor per a assistir als cursos sobre estudis de la dona, s’enfronten a un ambient d’hostilitat que, amb sovint, els obliga a abandonar; els qui hi persisteixen, o bé guarden total silenci durant la classe o bé repeteixen sense parar les fórmules més radicals, en un desesperat intent per exhibir les seves credencials feministes.
Un dels aspectes que Patai i Koertge consideren més perniciosos és l’omnipresent teoria del construccionisme social, segons el qual, la majoria dels conceptes que la gent considera naturals, reals o objectius són, en realitat, construccions socials. En aplicació d’aquesta hipòtesi, les feminista radicals insisteixen, per exemple, que els ensenyaments científics, més que intents de descriure el món natural, són de fet mites construïts culturalment i profundament arrelats en els principis d’una cultura masclista. Així, en lloc de valorar positivament els estudis de biologia, física i química, ensenyen als estudiants a “desmitificar” la ciència occidental. Potser la tesi central del llibre pugui ser resumida en les paraules d’una de les alumnes entrevistades: “Seguesc essent feminista, però aquests ensenyaments no tenen res que veure amb el feminisme. Vaig acudir a la recerca d’algunes respostes, i el que he trobat és la mateixa vella lluita pel poder i la dominació”

PÀGINA WEB:     http://www.daphnepatai.com/

A LA WIKIPÈDIA

Daphne Patai (born 1943) is a scholar and author.

She is a professor in the Department of Languages, Literatures, and Cultures at the University of Massachusetts Amherst.[citation needed] Her PhD is in Brazilian literature, but her early work also focused on utopian and dystopian fiction.[citation needed] She is a leading critic of the politicization of education, in particular of the decline of free speech on college campuses as programs conform to pressures from feminists and other identity groups.[citation needed]

LLEGIR MÉS A: http://en.wikipedia.org/wiki/Daphne_Patai