Arxiu d'etiquetes: BIBLIA

Jesucrist és Déu

JESUCRIST ÉS DÉU

Jesucrist és Déu 02

“Jesús li contestà:
-Tant de temps que estic entre vosaltres i encara no saps qui sóc, Felip? Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare. Com dius ara: Fes-nos veure el Pare? ¿no creus que jo sóc en el Pare i el Pare és en mi?…” (Joan 14:9-10).
“Al principi ja existia la Paraula, la Paraula anava cap a Déu i la Paraula era Déu…Tot començà a existir per la Paraula i, al marge d’aquella, no va arribar a existir ni una sola de les coses que existeixen…el món li devia l’existència, però no la reconegué. Vingué al seu poble i els seus no el van acollir pas…La Paraula es tornà home i va plantar la seva tenda entre nosaltres…” (Joan 1:1, 3, 10-11).
És a dir, la Paraula de Déu, creadora del món, es va fer home en Crist. Com que la Paraula (del poder creador) era Déu, vol dir que Crist és Déu.
“Realment en Crist habita encarnada la Divinitat en tota la seva plenitud”. (Colossencs 2:9).
“…el Messies, qui és, per damunt de tot, Déu beneït per sempre més”. (Romans 9:5).
“…la manifestació definitiva i gloriosa del gran Déu i Salvador nostre Jesucrist”. (Titus 2:13).
A l’escena de la incredulitat de l’apòstol Tomàs, quan se li apareix Jesucrist ressuscitat:
“Tomàs li respongué:
-Senyor meu i Déu meu!” (Joan 20:28).
“Per això volien matar Jesús: perquè…afirmava que Déu era son Pare en sentit propi, fent-se, doncs, igual a Déu” (Joan 5:18).
“El gran sacerdot li digué:
-Et conjur pel Déu vivent, que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill de Déu.
-Tu mateix acabes de dir-ho, li fa Jesús. A més, us dic: a partir d’ara veureu el Fill de l’home compartint el poder amb el Totpoderós…” (Mateu 26:63-64).

Jesucrist és Déu 03

Jesucrist ha estat adorat com  a Déu:
-pels savis d’Orient: Mateu 2:11.
-per un leprós: Mateu 8:2.
-per Jaire: Mateu 9:18.
-pels seus deixebles: Mateu 14:33, 28:17.
-per la mare dels fills de Zebedeu: Mateu 20:20.
-per la dona cananea: Mateu 15:22.
-per Pere: Lluc 5:8.
-per un invident: Joan 9:38.
-els estols del Cel adoren Jesucrist igual que Déu: Joan 8: 19; Hebreus 1:6; Apocalipsi 5:11, 13.

Creure en el Crist és creure en Déu: Marc 9:37.
Negar el Crist és negar Déu: Lluc 10:16.
Desobeir el Crist és desobeir Déu: Joan 5:23.
Avorrir el Crist és avorrir Déu: Joan 15: 23-24.
Qui coneix el Crist, coneix Déu: Joan 8: 19; 14:6-9; 1ª Joan 2:23.

No ens estenem ara en la gran quantitat de versets que el presenten com a Fill de Déu i d’altres consideracions semblants per no allargar-nos més. De Déu només n’hi ha un, Pare, Fill i Esperit Sant són Un sol Déu. Dir-se Fill de Déu, per tant, és la mateixa nissaga, és dir-se Déu directament.

Jesucrist és Déu 01

Orfes de la Bíblia

ORFES DE LA BÍBLIA

(De la revista “El Temps, 28-3-1994)

Jordi Ventura: “La llengua catalana [amb la destrucció de la Bíblia valenciana i la prohibició d’editar-ne d’altres] perdé una ocasió potser única de tocar les classes populars, justament amb les burgeses i els nobles, d’aquella època dels inicis de la seva decadència”.

“Hem pensat suficientment en les conseqüències que pogué tenir la prohibició de la Bíblia en català?”, es preguntava l’historiador Jordi Ventura en el llibre Inquisició espanyola i cultura renaixentista al País Valencià, premi Joan Fuster 1977, publicat l’any 1978 per 3i4.
Setze anys després, el mateix historiador ens convida a reflexionar a fons sobre la qüestió en el llibre La Bíblia valenciana, editat per Curial a la Biblioteca Torres Amat.
En aquell primer estudi sobre la Inquisició al País Valencià, Ventura, que fa molts anys que es dedica a treballar sobre els conversos d’origen jueu de tots els Països Catalans, defensava per primer cop una tesi que ara ja ha fet molt de camí, en especial entre els filòlegs universitaris valencians, i també entre els historiadors de la llengua catalana, però que en el seu moment només va trobar menyspreu i escepticisme, bàsicament dels historiadors espanyolistes.
Hi deia l’historiador que hi ha indicis, fets, que ens pemeten d’indicar que el Sant Ofici va tenir una incidència negativa important en l’expressió cultural autòctona de les terres valencianes.

Contra la cultura pòpia. “Els processos i les condemnes contra exponents de la cultura autòctona o contra els seus familiars -escrivia- vedaren per molts anys i de manera irremeiable l’expressió d’una cultura pròpia.
En el curs del primer segle de la Inquisició espanyola a València, ens recorda Ventura, desaparegué una capa notable de la societat, base important d’un cercle de lectors i productors de literatura autòctona. Com és, es va preguntar Ventura, que el català arriba al màxim amb el Tirant lo Blanc i els poetes i s’ensorra de cop?
“El fet fou tan ràpid i fulminant -ens recorda- com sobtada és la decadència de la nostra llengua escrita. Els conversos d’origen judaic eren nobles, en part, i mercaders, artesans, intel·lectuals o bé homes de lleis, que constituïen un percentatge important de la societat valenciana de finals del segle XV. Músics, orfebres, escultors, i pintors coneguts. I, sobretot, una llarga rastellera de notaris, de mercaders, d’artesans i de negociants -que ja practicaven, com els Roís, els mètodes més moderns de capitalisme comercial-, els quals acabaren per figurar en les llistes dels reus inquisitorials. La professió de llibreter, al País Valencià i a la resta dels Països Catalans, havia estat tradicionalment judaica i, després, conversa. Eren conversos els que feien els llibres i una gran part dels que els compraven”. La llengua autòctona, la llengua parlada, ens fa veure Ventura, sembla interessar gent amb cultura i posició social molt concreta.
“Els de la cultura oficial s’interessen pel llatí. A la noblesa, en general, la cultura els diu molt poc. Qui es pot interessar per la cultura en llengua vulgar, que no estigui lligat ni a l’església ni a la noblesa? Els conversos, una capa social mitjana, gent amb diners, els quals componen la intelligentsia del País valencià”.

La Inquisició, unificadora. La Inquisició, cal no oblidar-ho, diu Ventura, “és l’única institució comuna al regne de la Corona, és el primer instrument unificador de l’estat espanyol; que no s’oblidi mai, això”.
Com una prova més de la tesi, l’historiador ens parla ara amb detall de la prohibició de la Bíblia valenciana en el llibre de Curial. I ho fa amb el dret i l’autoritat científica que li dóna el fet d’haver descobert el procés que va involucrar els conversos d’origen jueu, els sacerdots i els mercaders de València que,  en el darrer terç del segle XV, van emprendre la tasca d’editar en la llengua vulgar la traducció de les Sagrades escriptures.
Després de tres dècades de recerques, Ventura ha pogut historiar la naixença, la vida i la mort del més famós dels incunables, del qual, durant molt de temps es va dubtar que hagués existit mai perquè no se n’ha conservat cap exemplar. L’últim exemplar conegut es conservava a la Biblioteca Reial d’Estocolm; segons un catàleg. El llibre va tenir la mateixa fi que els exemplars confiscats per la Inquisició: va ser destruït per un incendi l’any 1697.
Només s’havia conservat un colofó, però en la seva transcripció del llibre hi havia alguns errors, tant de llenguatge com d’ordre històric, que havien fet dubtar els especialistes.
Els dubtes van esvair-se quan l’any 1860 el menorquí Josep Miquel Guàrdia i Bagur va descobrir l’exemplar únic al món del llibre dels salms tret de la Bíblia del 1478:
“La Bíblia Valenciana! Quina aventura!”, exclama un dels protagonistes de la primera novel·la negra catalana, La Bíblia valenciana, de Rafael Tasis, que ara es troba a l’abast dels lectors de la mà de 3i4. Com recorden els lectors, Tasis fa aprèixer, en la seva ficció novel·lesca, un exemplar de la mítica traducció, cosa que desencadena una vertigionosa cursa d’assassinats en la Barcelona republicana. L’elaboració de la novel·la també denuncia, en la seva elaboració, un fet lingüístic repressor. Va ser redactada a l’exili, a París, l’any 1944, i no es va poder publicar fins onze anys després.
L’edició tan primerenca de la Bíblia a València, entre 1477 i 1478, la van portar a terme uns quants conversos valencians d’origen jueu. La clientela dels seus 600 exemplars, la van constituir, principalment, els membres d’aquella capa sociocultural, ètnica i religiosa, diu Ventura en la presentació de la històrica de la traducció.

Efectes addicionals sobre la llengua. “Els inquisidors no persegueixen pas la Bíblia traduïda en pla, a causa de l’idioma. Les ordres de destrucció de la Bíblia impresa de Bonifaci Ferrer l’any 1478, la quarta llengua del món en què s’imprimeix, molts anys abans que en francès, anglès, espanyol, danès o suec, com la destrucció d’altres llibres de les Escriptures, es basaven en consideracions teològiques. Volien evitar que els conversos tinguessin accés a llibres que els recordessin els seus orígens. L’instrument de lluita de classes que era el tribunal va tenir efectes addicionals sobre la llengua i la cultura autòctones i la història de la Bíblia n’es una prova més”.
“Quin és el llibre més improtant a tot Europa, durant els segles XVI i XVII? La Bíblia. Sense ella, no hi ha Shakespeare. La versió de King James en anglès ha estat anomenada, amb raó, el monument més noble de la prosa anglesa. Generacions d’escriptors i d’erudits de la llengua anglesa han expressat la seva admiració per la senzillesa, la dignitat, la força, els girs afortunats de les frases, i la cadència i l’encert dels seus ritmes. Sense la Bíblia de Luter no hi ha llengua alemanya. Literàriament parlant, la labor de Luter aconseguí l’establiment d’un llenguatge unificat, d’una norma literària, no gaires anys després d’haver-los donat la seva traducció magistral”.

Un desert. Els països on hi ha la Bíblia, constata l’historiador, tenen una llengua unfificada i bonica. “L’exemplar es queda a les cases. Passa de generació en generació. La majoria aprenen a llegir a la Bíblia. Nosaltres, en quatre anys exterminem la primera traducció i ens quedem en una època de desert. No dic que la Inquisició va perseguir la llengua. La llengua, se’ls en fotia. Però el resultat va ser aquest. La Bíblia és una aportació més que ens va faltar. Del Tirant passem al Rector de Vallfogona. I a València, no res”.
Del segle XV, ens calgué esperar al segle XX, per a tornar a tenir-ne una edició completa en la nostra llengua.
“Gairebé quatre segles i mig sense traducció pròpia de les Sagrades escriptures cristianes -escriu Ventura-, mentre que, al món civilitzat, les traduccions es multiplicaven, basant-se  i millorant-se les unes damunt de les altres al mig de la proliferació, forjant un munt de generacions amb les seves ensenyances i donant-los, alhora, tot un seguit de frases idiomàticament perfectes, que reproduïen el millor d’unes expressions pastades al llarg dels segles, font d’una llengua sempre més afinada i base del mestratge de multitud d’escriptors”.
Sense “aquesta mostra excelsa de la literatura universal”, recorda l’historiador, no
seria possible de comprendre la Divina Comèdia, el Faust, o el Paradís perdut.
Però n’hi ha més. Al Renaixement és notable la influència de la Bíblia i les seves traduccions, parcials o totals, damunt dels exponents del clima cultural emergent a França i a les terres que li eren sotmeses.
Amb la destrucció de la Bíblia valenciana i la prohibició d’editar-ne d’altres, “la llengua catalana -escriu Ventura- perdé una ocasió potser única de tocar les classes populars, justament amb els burgeses i els nobles, d’aquella època dels incicis de la seva decadència. El que hauria estat una fita i un punt de partida, fracassà. I no fou per voluntat pròpia, sinó ben bé per causes externes i de poder superior”.
Jordi Ventura va haver d’esperar una dotzena d’anys per veure com el seu punt de vista sobre la influència cultural i lingüística de la inquisició al País Valencià era recollit i acceptat. “Si les coses van igual de lentes amb la primeva tesi sobre l’absència de la Bíblia, quan es comenci a acceptar-la ja seré mort…”.

Lluís Bonada.

P.D. meva: I crec que, efectivament, ja és mort. Així tractem els nostres grans desembossadors i aclaridors d’embolics.
I, a diferència, d’en Ventura, jo sí crec que la Inquisició fou important per a espaordir directament els catalanoparlants, puix que els inquisidors eren pràcticament tots castellans -i tenien un poder sovint omnímode-, durant els Austries, així com ho eren tots els nostres bisbes i arquebisbes.

Últim full de la Bíblia valenciana

Enllaços

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs

LES TOMBES FLAMEJANTS

(Famosa poesia de resistència durant la dictadura primoriverista que molts catalans se sabien de memòria)

800px-eternal_flame_at_the_grave_of_john_f-_kennedy_in_arlington_national_cemetery

Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d’estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d’albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

– Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants!

VENTURA GASSOL (1893-1980)

SENEFA 005

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 02Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 01

LA VALL DELS OSSOS SECS

Ezequiel 37

  • 1 La mà del Senyor vingué damunt meu, em va fer sortir amb el seu Esperit i em va posar enmig d’una vall que era plena d’ossos.
  • 2 M’hi va fer passar pel seu costat, tot a l’entorn, i vaig veure que n’hi havia una gran quantitat, estesos sobre la superfície de la vall, i que eren secs del tot.
  • 3 I em digué: “Fill d’home, ¿podran reviure aquests ossos?” Vaig respondre: “Senyor, Déu meu, ets tu qui ho sap.”
  • 4 I em digué: “Profetitza sobre aquests ossos, i digues-los: Ossos secs, escolteu la paraula del Senyor!
  • 5 Això diu Déu, el Senyor, a aquests ossos: Heus aquí que jo faré entrar en vosaltres l’alè de vida i reviureu.
  • 6 Posaré nervis damunt vostre, hi faré créixer carn al damunt, us revestiré de pell, us infondré esperit i viureu. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor.”
  • 7 Vaig profetitzar tal com se m’havia manat, i, mentre jo profetitzava, es va sentir una remor i tot seguit una commoció, i els ossos es van ajuntar els uns amb els altres.
  • 8 Vaig mirar i els vaig veure recoberts de nervis, que els creixia carn i que la pell els anava recobrint; però no tenien alè de vida.
  • 9 I em digué: “Profetitza a l’alè de vida, profetitza, fill d’home, i digues-li: Això diu Déu, el Senyor: Vine dels quatre vents, alè de vida, i alena sobre aquests morts i que revisquin.”
  • 10 Vaig profetitzar com se m’havia manat i va entrar-hi l’alè de vida; i van reviure i es van posar dempeus, formant un exèrcit immens.
  • 11 Llavors em digué: “Fill d’home, aquests ossos són tota la casa d’Israel. Mira, ells diuen: Són secs, els nostres ossos, s’ha esvaït tota esperança per a nosaltres, estem perduts del tot!
  • 12 Per això, profetitza, i els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Mireu, jo obriré les vostres sepultures i us faré pujar de la fossa, poble meu, i us faré entrar a la terra d’Israel.
  • 13 I sabreu que jo sóc el Senyor, quan hauré obert les vostres sepultures i us hauré tret de les fosses, poble meu.
  • 14 Posaré el meu Esperit en vosaltres i viureu. Us establiré sobre el vostre territori i sabreu que jo, el Senyor, he parlat i ho he complert. Paraula de Déu, el Senyor.”

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 04Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 03

Reunificació d’Israel i de Judà

  • 15 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia:
  • 16 “Tu, fill d’home, agafa un bastó i grava-hi això: Per a Judà i els fills d’Israel, ambdós units. Després pren un altre bastó i grava-hi això: Per a Josep, el pal d’Efraïm, i tota la casa d’Israel, ambdós units.
  • 17 Ajunta’ls, l’un amb l’altre, com un sol pal, i que formin una sola peça a la teva mà.
  • 18 I quan els fills del teu poble et preguntin: ¿No ens explicaràs què vols dir amb això?,
  • 19 els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Mireu, jo prendré el bastó de Josep, que és a la mà d’Efraïm, amb les tribus d’Israel unides amb ell, i l’ajuntaré amb el bastó de Judà i en faré un sol pal; i formaran una sola peça a la meva mà.
  • 20 Els bastons amb les inscripcions, els tindràs a la teva mà, davant dels seus ulls,
  • 21 i els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Jo aplegaré els fills d’Israel d’entre les nacions on han anat, els recolliré de pertot arreu i els faré tornar a la seva terra.
  • 22 Amb ells formaré un sol poble al país, a les muntanyes d’Israel, i un sol rei regnarà en tots ells; no formaran més dues nacions ni es dividiran més en dos reialmes.
  • 23 No es contaminaran més amb els seus ídols i amb les seves abominacions, ni amb cap de les seves transgressions, i jo els deslliuraré de totes les residències on han pecat. Els purificaré, i ells seran el meu poble i jo seré el seu Déu.
  • 24 El meu servent David regnarà damunt d’ells, i tots tindran un sol pastor; caminaran segons les meves lleis, guardaran els meus estatuts i els practicaran.
  • 25 Habitaran la terra que vaig donar al meu servent Jacob, on van habitar els vostres pares, i hi viuran tant ells com els seus fills i els fills dels seus fills, per sempre, i el meu servent David serà perpètuament el seu príncep.
  • 26 I establiré amb ells una aliança de pau; serà una aliança eterna. Els establiré, els multiplicaré, i posaré el meu santuari enmig d’ells per sempre.
  • 27 Tindré la meva residència al costat d’ells, i jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble.
  • 28 Llavors, quan el meu santuari estigui enmig d’ells per sempre, les nacions sabran que jo sóc el Senyor, el santificador d’Israel.”

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 06

No Resistir

UN TEMA TEOLÒGIC QUE TÉ MOLTES I MOLT GREUS CONSEQÜÈNCIES HISTÒRIQUES:
NO RESISTENCIA?

He traduït un text d’un llibre titolat “La noviolencia como alternativa” d’un vell conegut meu, un històric andalús de la noviolència, Gonzalo Arias.
Avall he posat diverses versions bíbliques del text esmentat per fer-ne la comprovació de com l’han traduït en distintes llengües i versions.
Vet ací a continuació el text de Gonzalo:

No Resistir 02

NO RESISTENCIA?

(…) Però sorgeix ací un problema: com fer compatible eix amor en marxa, creador, actiu, amb el manament de “no resistir el dolent” del Sermó de la Muntanya? És realment la “no resistència al mal”, és a dir, la pura passivitat sofrent, l’actitud a la qual ens convida Jesús?
La traducció de Mt. 5,39 ha creat sempre problemes per als moralistes. I és ací on Lapide (*) realitza una trobada exegètica de primera magnitud, en la qual cal detenir-se.
De fet, hi ha pràctica unanimitat a entendre que l’esperit del Sermó de la Muntanya no pot ser de “no resistència” sense més. Lapide, com tants altres, es revolta contra eixe suposat complexe de “passivitat silenciosa de manera que ens lliurem sense protecció al malvat i li donem via lliure” (WL, 58). “La renúncia a la violència no s’identifica de cap manera amb la renúncia a la resistència, perquè fos abandonar a la seva sort el proisme que pateix injustícia i contribuir així doblement a la injustícia, enzant també l’afligit a la contraviolència” (WL, 61). “No restis quiet davant la sang del teu proisme”, llegim a la Bíblia de Jesús (Lv. 19,16). A més d’aquests arguments psicològics i escripturístics en Lapide n’hi afig encara un de lingüístic: la inexistència en el vocabulari hebreu i en l’arameu del s. I d’un equivalent del grec “antistenai” (resistir), de manera que no és possible tornar a traduir la discutida sentència a la llengua materna de Jesús.
Així doncs, què pogué haver dit Jesús? Les traduccions com ara “no hagáis frente al que os agravia” (Nueva Biblia Española) no poden pas evitar l’ambigüitat i imprecisió de l’exhortació. Les explicacions a peu de pàgina dient que allò prohibit és “resistir per venjança, tornant mal per mal” (Bíblia de Jerusalem) apunten sens dubte en el bon sentit, però són glossa i no pas traducció. Unes altres traduccions proposades com ara “no contrataqueu el dolent”, “no us oposeu al mal amb quelcom dolent” poden respondre a l’esperit del Sermó de la Muntanya, però s’aparten arbitràriament del text grec. Més arbitrari encara fou Lleó Tolstoi –el qual influí poderosament sobre Gandhi en aquest tema- en traure de les paraules de Mateu un “manament de resistència no violenta al mal”, sense explicar per què prenia eixa llibertat de traducció.

“No rivalitzis a fer el mal”.
En Lapide explica així la solució d’aquest enigma:
“En la recerca dels mots originals de Jesus, crida l’atenció el verset 8 del Psalm 37, que conté no menys d’uns altres cinc versets amb ressonàncies de l’ensenyament de la muntanya (9, 11, 21, 22 i 29).
No rivalitzis a fer el mal, hom hi diu en el poètic llenguatge bíblic. El darrer verb (“fer-el-mal”, “mal-obrar”), en hebreu “leharea”, fou evidentment malentès pel torsimany grec com “el mal”; error sovintejat de l’evangelista, que cal atribuir a l’absència de vocals en l’ortografia hebraica.
El sentit originari era: trencant del cercle diabòlic del mal per mal, que sempre provoca un nou mal; superació de la desastrosa escalada de represàlies recíproques, que duen sempre pitjors conseqüències; fan saltar les suposades forces objectives que pretenen combatre amb la violència la por, la suspicàcia i la desconfiança. En concret: tenir ànim per tallar el mal i desarmar l’adversari amb la prudència i la bondat (WL, 65-66).

No Resistir 03

La reconstrucció de les paraules de Jesús proposada per Lapide es realment esclaridora, i se situa en la perspectiva de la Noviolència sense tòrcer-se cap a la passivitat.
Dec dir que la majoria de les traduccions que he consultat de la segona oració del verset 8 del psalm 37(36) s’aparten de la versió que en dóna Lapide: “Wetteifert nicht im Unrecht-Tun” (=no rivalitzis a fer el mal). En moltes d’aquestes es difumina fins a desparèixer pràcticament la noció d’escalada o rivalitat a obrar el mal. Des de Luter (“Erzürne dich nicht, dass du auch übel thust”), tot passant per les versions angleses i franceses corrents, fins a les més recents espanyoles (“No te acalores, que es peor” Bíblia de Jerusalm; “No te exasperes, y no obrarás mal”: Nueva Biblia Española), amb petits matisos, aquest verset s’ha esdevingut una exhortació molt irrellevant. Però no hi manquen versions que recullen la idea de l’emulació en el mal: “No quieras ser émulo en hacer mal” (Petisco y Torres Amat); “Strive not to outdo in evildoing” (New English Bible, 1970). Sense ser llatinista, em sembla que això s’avé a la versió de la Vulgata: “noli aemulari ut maligneris”. És probable que el relliscament de la idea d’ “emular” a la d’ “acalorar-se” s’hagi operat a través de la versió llatina traduïda directament de l’hebreu, “noli contendere ut malefacias”, que sense deixar de ser fidel al concepte original enclou certa ambigüitat.
Però tornant a Mateu, puc aportar un testimoni que dóna la raó indirectament a la hipòtesi de Lapide. A la Conferència General de la UNESCO celebrada a Sofia a l’octubre del 1985, on vaig ser com a traductor, coneixia una col·lega de la secció àrab, cristiana, la llengua maternal de la qual era el siríac, que no és altra cosa que l’arameu modern. Tenia un Nou Testament en el seu idioma (editat a Teheran el 1959 per l’ Assyrian Evangelical Church). El discutit verset de Mateu, en la transcripció improvisada pel meu col·lega, era: “dla quimitun dargul dbisha”, i el seu equivalent en anglès, segons ella, “Do not try to get even with the evil one”. El modisme anglès “to get even with” (literalment “igualar-se amb”), segons l’Oxford Dictionary vol dir “to have one’s revenge on”, és a dir “venjar-se” o “tornar-li-la”. “No feu per tornar-vos” està molt més aprop de “no rivalitzeu” que de “no resistiu”.
Oblidem, doncs, d’una vegada per asempre, eixa ètica pseudocristiana basada en la resignació i la passivitat davant el mal, ètica que tant deu a les desafortunades i incongruents paraules “no resistiu el mal” que Jesús no pogué pronunciar. Eixa no resistència, lamentablement, s’ha manifestat en la història amb massa freqüència com a passivitat davant el mal aliè, com a prèdica als oprimits (per part dels opressors o d’una església molt pròxima als opressors) per tal que acceptin llur desventura i no pretenguin pas alterar l’“ordre” establert.
Per suposat que pot haver-hi circumstàncies I situacions límits en què l’acceptació resignada del propi mal imposat per l’enemic sia l’única manera realista de mostrar que no li desitgem el mal, actuant així per parlar a la seva consciència. L’actitud de Jesús des del seu arrest a Getsemaní fins a la seva mort n’és el millor exemple. Però la norma “no rivalitzeu a fer el mal” no és cap exhortació a la passivitat, com no ho és la tònica general del Sermó de la Muntanya; és, al contrari, una exhortació a rivalitzar a fer el bé.

La combativitat de l’amor.
La mala traducció de Mt 5,39 durant segles ha contribuït també, en el nostre temps, a escampar una falsa imatge llanuda i apocada de la Noviolència quan aquesta ve proposada des del costat dels cristians. Però no és eixa la Noviolència que el Natzarè exemplifica. Nova citació d’en Lapide:
“(Jesús) era davant de tot un triple rebel de l’amor –molt més radical que tots els revolucionaris del nostre temps-, que gosà protestar sens armes contra la cruel dominació romana, que s’aixecà igualment contra l’alt clergat dels saduceus –els quals amb estretesa d’esperit creien haver acaparat l’amor de Déu- i que ensems enlairà una eloqüent protesta contra la falta de fe de molts dels seus compatriotes, que no volien creure capaç d’una política d’alliberament al Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob. I tanmateix Jesús era contrari a la pura violència de les armes; no pas per fugir del món ni per covardia, sinó per clarividència bíblica i realisme experimentat. Entre l’immobilisme de la majoria silenciosa i el fanatisme de la minoria desesperada, trobà Jesús una tercera via –l’àurea via mitjana- que prometia que “els mansois posseiran la terra”, com diu tant el Psalteri com el Sermó de la Muntanya (Mt 5,5; Ps 37,11) (DB, 108-109).”
Aquesta àurea via mitjana no és altra que l’estratègia de combatre el mal amb el bé, de desitjar i practicar el bé inclús per als qui ens volen mal, de posar en obra l’”amor des-enemistador”, és a dir superador de l’enemistat. Moltes de les pàgines de Lapide tendeixen a il·lustrar aquesta norma d’eixir a l’encontre de l’enemic fent-li bé, intuïda ja pels millors d’Israel i explicitada al Sermó de la Muntanya.
“Per a Jesús no es tractava pas del lloable cas aïllat, sinó d’una nova norma de tracte social per ales masses dels sempre sotmesos, dels qui volia fer col·laboradors en l’alliberament d’Israel mitjançant un canvi en llur pròpia mentalitat. Dit altrament: ell invita als seus deixebles a un començ voluntari en forma d’un primer pas unilateral “a crèdit”, per dir-ho així, per a trencar així el sagnant cercle diabòlic de la malícia i contra-malícia, violència i contra-violència, que des de mil·lennis ha fet que tota la història mundial sia una interminable cadena de batalles i matances” (DB, 118).

No Resistir 01

Noviolència i defensa.
Hi ha, doncs, per part del jueu Lapide, una total comprensió intel·lectual i cordial del missatge de Noviolència del jueu Jesús. I tanmateix, com tantes voltes s’esdevé, hi trobem una certa resistència a aplicar-ho tot d’una, ací i ara. La qual cosa és explicable si hom té en compte el context en què discorregué la vida del teòleg hebreu abans de dedicar-se a la teologia. Igual que ha ocorregut en la història amb tantíssims teòlegs cristians, l’hebreu és incapaç de defugir la pressió del sentiment patriòtic i força la interpretació dels textos evangèlics per a donar cabuda a algun tipus de defensa armada aprovada per Jesús. Quedaran així lliures de retret les gestes bèl·liques del seu poble.
Observem una certa incongruència, per no dir contradicció, en els comentaris al text en què Jesús parla, sens dubte al·legòricament, de “comprar una espasa”. D’un costat, Lapide interpreta inequívocament com a desaprovació el “Prou!” que Lluc posa en llavis de Jesús tant abans (Lc 22, 38) com després (Lc 22, 51) que un dels seus deixebles se servís de l’espasa (DB 130). Vull dir: desaprovació, no “condemna” ni “prohibició”. La diferència rau en el respecte a la consciència del just, encara que sia una consciencia esgarriada. Lliçó que deurien tenir sempre present els cristians amb esperit o vel·leïtats inquisitorials (i no dic pas que no n’hi pugui haver entre els qui ens pretenem noviolents).
Per un altre costat, tanmateix, oblidant-se d’aquesta interpretació, Lapide pretèn deduir de Lc 22,35-38 que Jesús “era disposat a dar la primacia al manament de l’autodefensa raonable” (WL60), tot arribant fins i tot a suggerir que potser el grup dels dotze tingués 24 espases disponibles: dues per persona (un punyal curt i una espasa plana), ja que és un dels dotze qui diu: “ací hi ha dues espases”. Aquest miracle de la multiplicació de les espases ens sembla una broma de gust dubtós, que no s’avé en l’obra que comentem “com un Crist amb dos pistoles”, per emprar una eloqüent expressió popular que ve a tomb.
Que Jesús donava prioritat a l’autodefensa raonable? La prioritat no es veu per enlloc, perquè tota l’ensenyança i la vida de Jesús mostren que valorava l’amor a Déu i als homes molt per damunt de la conservació de la pròpia vida.
Si el que hom pretèn és fer compatible el Sermó de la Muntanya amb una autodefensa “raonable”, tot dependrà de l’abast que hom doni a l’adjectiu. Però qui llegesca de punta a punta les obres d’en Lapide no podrà deixar de concloure, trob jo, que allò que Jesús tractà de fer-nos veure fou tot just que no és assenyat defendre’s amenaçant de mort l’adversari. Allò assenyat, intel·ligent, és l’estratègia de convertir l’enemic en amic, tot aplicant la regla d’or que és el compendi de l’ensenyament de la muntanya: “Tot el que voldríeu que fessin els altres per vosaltres, feu-lo vosaltres per ells” (Mt 7, 12).

(*) un torsimany jueu actual que coneix llengües bíbliques.

Mt.5:39 (Veiem com la majoria de traduccions són inexactes, en fer ús del “no resistir”, fins i tot l’original grega: sols 3 versions de les consultades, la d’alemany de Luter, la de la CEV en anglès i la portuguesa, semblen separar-se de la tònica general d’utilitzar l’inexistent verb arameu de “resistir”).

Anglès: But I say unto you that ye resist not evil, but whosoever shall smite thee on thy right cheek, turn to him the other also. The 21st Century King James Version

but I say unto you, resist not him that is evil: but whosoever smiteth thee on thy right cheek, turn to him the other also. American Standard Version

But I say to you, Do not resist the evil man [who injures you]; but if anyone strikes you on the right jaw or cheek, turn to him the other one too. Amplified Bible

But I tell you not to try to get even with a person who has done something to you. When someone slaps your right cheek, [i] turn and let that person slap your other cheek. Contemporary English Version

But *I* say unto you, not to resist evil; but whoever shall strike thee on thy right cheek, turn to him also the other; Darby Translation

But I say to you not to resist evil: but if one strike thee on thy right cheek, turn to him also the other The Douay Version

Alemany: Ich aber sage euch, daß ihr nicht widerstreben sollt dem Übel; sondern, so dir jemand einen Streich gibt auf deinen rechten Backen, dem biete den andern auch dar. Luther Bibel 1545

Català: Però jo us dic: No resistiu al dolent. Sinó que al qui et pega a la galta dreta, para-li també l’altra. Trinitarian Bible Society.

Però jo us dic: No us oposeu al dolent. Al contrari, si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra; IBEC

Castellà: Pero yo les digo: No resistas al que te haga algún mal; al contrario, si alguien te pega en la mejilla derecha, ofrécele también la otra. Dios Habla Hoy

Pero yo os digo: no resistáis al que es malo; antes, a cualquiera que te abofetee en la mejilla derecha, vuélvele también la otra. La Biblia de las Americas

Pero yo les digo: No resistan al que les haga mal. Si alguien te da una bofetada en la mejilla derecha, vuélvele también la otra. Nueva Versión Internacional

Pero yo os digo: No resistáis al que es malo; antes, a cualquiera que te hiera en la mejilla derecha, vuélvele también la otra. Reina-Valera 1960

Portuguès: Eu porém, digo: Não oponham violência à violência! Se te derem uma bofetada numa das faces, oferece também a outra. O livro

Francès : Eh bien, moi je vous dis: Ne résistez pas à celui qui vous veut du mal; au contraire, si quelqu’un te gifle sur la joue droite, tends-lui aussi l’autre. La Bible du Semeur

Italià: Io invece vi dico: non resistete al malvagio! Se vi schiaffeggiano sulla guancia destra, porgete anche l’altra! Parola è Vita

Llatí : ego autem dico vobis non resistere malo sed si quis te percusserit in dextera maxilla tua praebe illi et alteram. Vulgata

εγω δε λεγω υμιν μη αντιστηναι τω πονηρω αλλ οστις σε ραπισει επι την δεξιαν σου σιαγονα στρεψον αυτω και την αλλην Stephanus New Testament 1550

…………………………………………………..

Paraules del pastor luterà alemany Martin Niemöller:

“Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista,
Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata,
Quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista,
Quan van venir a buscar els jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu,
Quan van venir a cercar-me, no hi havia ningú més que pogués protestar”

I un fragment del seu sermó (amb comentaris) davant els representants de l’església confessant al gener de 1946:
Sí, Hitler va atacar als comunistes, però no eren ateus i revolucionaris?
I és clar, va anihilar als incapacitats i els malalts, però no eren una càrrega per a la societat?
I allò que va fer als jueus era deplorable, però els jueus no són cristians, v’ritat?
I el dels països ocupats va ser una pena, però almenys això no va passar a Alemanya no és cert?
Cap excusa justificava tot això – va reblar
Va dir: No podem negar [la necessitat d’expiació] amb l’excusa que “m’haurien matat si hagués fet res”.
Preferíem mantenir silenci. Està absolutament clar que no som innocents i em deman una vegadda i una altra: què hauria passat si l’any 1933 o 1934, 14.000 pastors protestants i totes les comunitats protestants d’Alemanya haguessin defensat la veritat fins a la mort? Si haguéssim dit: “No és correcte que Hermann Göring simplement meta 100.000 comunistes en camps de concentració perquè morin”. Puc imaginar que potser 30.000 o 40.000 cristians protestants haurien mort, però també puc imaginar que hauríem salvat a 30 o 40 milions de persones, perquè això és el que [el silenci] ens va costar.
Amb la saviesa que dóna l’experiència i davant la tasca d’aconseguir que els seus paisans se’n fessin responsables, Niemöller va parlar amb duresa.

TRADICIÓ O BÍBLIA

TRADICIÓ O BÍBLIA

El Concili de Trento en la 4ª sessió va posar a la tradició (romana) a la mateixa altura que les Escriptures amb la qual cosa legalitzaven una situació “de fet”: la introducció successiva de diversos dogmes no continguts en els textos bíblics, procès aquest esdevingut, bàsicament, a partir del segle VII.
No obstant això, en l’evangeli se’ns prohibeix de fer cas de les tradicions humanes (rutines religioses, ritus, supersticions paganes “cristianitzades”, etc.), tan abundants entre tots els grups cristians i especialment entre els més antics (catòlicoromans, ortodoxos, nestorians, monofisites). Jesús retreia als fariseus, dient: “Vosaltres heu invalidat la Paraula de Déu per les vostres tradicions” (Marc 7:13). “Hipòcrites, bé profetitzà de vosaltres Isaïes tot dient: de llavis m’honoren; mes cor d’ells està lluny de mi, ensenyant doctrines i manaments d’homes” (Mateu 15:7-9).
També escrivia Sant Pau: “Mireu que ningú no us enganyi amb filosofies i vanes subtileses segons la tradició dels homes…i no segons el Crist” (Colossencs 2:8). “Si algú anunciàs un altre Evangeli distint del que us hem anunciat sia anatema” (Gàlates 1:8).
D’altra banda, l’Evangeli és de per si mateix suficient i bastant clar per a no necessitar de tradicions complementàries. Veieu: Lucas 1:3-4; Salms 119:105 i 139; 2º Corintis 4:3-4; Timoteu 3:16 .

TRADICIÓ O BÍBLIA

Els pares de l’Església dels primers segles també adverteixen contra les tradicions, que ràpidament arrelen en el cor humà.
Ireneu escriu: “Les Escriptures són perfectes, perquè són la Paraula de Déu dictada per l’Esperit; sols elles són la tradició apostòlica manifestada al món sencer i mitjançant les quals en l’Església es dirigeix clarament a qui desitja conèixer la veritat” (Adv. Hacr., III).
Escriu Cebrià (Epís.71): “Quin orgull i presumpció de col·locar en el mateix nivell les tradicions humanes i les ordenances divines!”. I Jeroni (Adv.Helv.): “Les coses que s’inventen sota el nom de tradició apostòlica, sense l’autoritat de les Escriptures, són castigades amb l’estoc de Déu”.
Crisòstom (a Mat. Hom.49): “Perirà aquell qui recorre a unes altres coses que no sia a les Sagrades Escriptures”.
Agustí de Bona (De Doctr .Christ .II, 12: “Sols em sotmet a l’autoritat dels llibres canònics i a no res més”.
Això el que deien els cristians primitius i els Pares de l’Església apostòlica abans de veure’s barrejats amb interessos estatals, econòmics i polítics i amb disputes entre autoritats seculars: Abans que l’Església fora presa a l’assalt per gent que volien créixer i controlar tan influent organització, a partir de la seva oficialització com a “religió d’Estat” per Teodosi (emperador romà de finals del s . IV).
“Són les Escriptures en exclusiva, i no pas la tradició evangèlica conservadora o qualsevol altra autoritat humana, les que han de funcionar com a l’autoritat normativa per a la definició del que hem de creure. L’autoritat de les Escriptures vol que totes les paraules en les Escriptures sien les paraules de Déu de tal manera que dubtar-ne o desobeir qualsevol paraula de les Escriptures sia dubtar d’Ell o desobeir Déu” (Dr. Wayne Grudem, en “Teologia Sistemàtica”).

Científic versus resaberut

CIENTÍFIC VERSUS RESABERUT

(Fet esdevingut en 1892)

Un senyor d’uns 70 anys viatjava al tren, tenint al seu costat a un jove universitari que llegia el seu llibre de Ciències. El cavaller, al seu torn, llegia un llibre de portada negra. Va ser quan el jove va percebre que es tractava de la Bíblia i que estava oberta en l’Evangeli de Marc.

Científic versus resaberut 01

Sense gaire cerimònia, el noi va interrompre la lectura de l’ancià i li va preguntar:

  • – Senyor, vostè encara creu en aquest llibre ple de faules i rondalles?
  • – Sí, però no és un llibre de rondalles, és la Paraula de Déu. Hi vaig errat?
  • – Es clar, i tant!. Crec que vostè, senyor home, havia d’estudiar Història Universal. Veuria que la Revolució Francesa, esdevinguda fa més de 100 anys, va mostrar la miopia de la religió.
  • Només persones sense cultura encara creuen que Déu va fer el món en 6 dies. Vostè havia de conèixer una mica més el que els nostres científics en diuen de tot plegat.
  • – I …és això mateix el que els nostres científics diuen sobre la Bíblia?
  • – Bé, com haig de baixar a la propera estació, no tinc temps d’explicar-ho, però deixeu-me la seva targeta amb la seva adreça per enviar-li material científic per correu amb la màxima urgència.

L’ancià llavors, amb molta paciència, va obrir acuradament la butxaca dreta de la seva bossa i li va donar la seva targeta al noi. Quan aquest va llegir el que hi deia, va sortir capcot, es va sentir pitjor que una ameba. A la targeta deia:

Científic versus resaberut 02

Professor Doctor Louis Pasteur
Director General de l’Institut d’Investigacions Científiques
Universitat Nacional de França

Cristianisme (Recopilatori)

Justícia i solidaritat a la Bíblia

JUSTÍCIA I SOLIDARITAT A LA BÍBLIA

“Salvarà els fills del pobre i esclafarà l’opressor” (Psalm 72:4)

La Bíblia, contràriament a certs prejudicis, no nega enlloc l’alliberament social (de l’esclavatge, per ex.) o nacional com a una part possible de la salvació espiritual. La promesa de Déu al psalm 72:4 desdiu la versió que cert integrisme vol donar a tot allò relacionat amb la fe.
“Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu…” (Mateu 7:7).
El tema de l’opressió és ben reeixit a les Escriptures fins a esdevernir-s’hi una categoria bàsica, amb 14 arrels hebrees esmentades més de 300 voltes. Al llibre-doctrina central de l’Antic Testament (Èxode), un poble-esclau guanya el seu alliberament.
Llegim als Psalms:

“Perquè deslliurarà el pobre que suplica,
i el desvalgut privat de defensor.
Tindrà pietat del dèbil i del pobre,
i salvarà la vida dels infortunats;
rescatarà llur ànima de la injúria i de la violència,
llur sang serà de gran valor als seus ulls”.
(Psalm 72:12-14).

“…no oblidà el clam dels afligits” (Psalm 9:12).
“El Senyor fa justícia (=tsedeqah, en l’original hebreu) i atorga el dret a tots els oprimits (=àshaq)”, (Psalm 103:6-7).
“Qui oprimeix (àshaq) el pobre (dal) insulta el Déu que el va crear; però qui afavoreix l’indigent (ébyon) fa adoració a Déu”· (Proverbis 14:31).
“El Senyor és entranyablement misericordiós i compassiu” (Jaume 5:11). “La misericòrdia triomfa per damunt el Judici” (Jaume 2:13). De fet, al Sermó de la Muntanya, Jesucrist diu que Déu tindrà misericòrdia dels misericordiosos, i l’únic verset que Jesucrist repeteix als Evangelis més d’una vegada és Osees o Ausiàs 6:6: “Misericòrdia vull i no pas sacrifici, i que Déu sia donat a conèixer tal com realment és, millor que no pas tanta cerimònia”.
“L’Esperit del Senyor és damunt de mi, per això m’ha ungit per donar la bona notícia als pobres; m’ha enviat a proclamar als captius l’alliberament i als cecs la recuperació de la vista, a deixar en llibertat els oprimits; a proclamar l’any de gràcia del Senyor” (Lluc 4:18-19).
Així començà i així descrivia Jesús (Jah-xua en hebreu, literalment: Deú salva) el seu ministeri, bo i referint-se a Isaïes i a Levític:
“¿No serà pas, més aïna, aquest altre el dejuni que jo vull: deslligar els nusos de maldat, desfer les junteres del jou, despatxar en llibertat els aclaparats i trencar qualsevol jou? No serà compartir amb el famolenc el teu pa, els pobres sense llar rebre a ta casa? Que quan vegis un nu el cobresques, i del teu proisme no te n’apartis?” (Isaïes 58:6-7). Vegeu també Isaïes 61:1-8.
“I santificareu l’any cinquantè, i pregonareu llibertat arreu la terra a tots els qui hi viuen; aqueix any us serà de jubileu…” (Levític 25:10). Vegeu també Levític 25:35-55.El Jubileu implicava alliberament d’esclaus i perdó de deutes socials, cada 50 anys: un mitjà de justícia social bíblica.
A Isaïes llegim també:
“Què penseu vosaltres que aixafeu el meu poble i bufetegeu les cares dels pobres?, diu el Senyor” (3:5).
“Ai dels qui ajunten casa i una altra casa, i heretatge i més heretatges, fins a ocupar-ho tot!” (5:8).
“Perquè tu vas trencar el seu feixuc jou…i el ceptre de l’opressor” (9:4). “…jutjarà amb justícia els pobres…” (11:2-5). “Com va aturar l’opressor, com va acabar la ciutat cobejosa d’or!” (14:2-4).
Al Magnificat de Lluc 1-2, Maria fa: “…dispersà els homes de cor altiu, enderrocà els poderosos del soli i exalçà els humils. Omplí de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res” (1:52-53).
La teologia oficialista cristiana, a diferència de la Bíblia, no sol ocupar-se gaire d’aquest tema. Si el Senyor repetís ara i ací Lluc 4:18-19 i d’altres versets, probablement altes jerarquies eixirien al seu pas per desautoritzar-lo, i certes autoritats civils en dirien teòleg de l’alliberament i comunista, i fins i tot extremista i boig.Això si no intentaven assassinar-lo un altre cop.
Però les 2/3 parts de la Humanitat són pobres mantinguts al fons del subdesenvolupament: cada dia moren unes 100.000 persones (de les quals uns 40.000 nins) per malnodriment. Mentrestant, cada minut, cents de milions són invertits en armamement i cada any ingressa dins el volum global de diners mundials devers un 8% més de diners, provinents del blanqueig del gran narcotràfic i el tràfic d’armes, amplament aprovat a les fosques per tota mena de Governs i Bancs de tot arreu, ja que en trauen enormes guanys per a si mateixos.

“Que la taula parada se’ls torni una trampa,
i allò que és el seu benestar, un parany!
Que se’ls ennuvoli la vista i no hi vegin,
i fes que flaquegin sempre els seus lloms!
Aboca damunt d’ells la teva indignació,
i la teva ira encesa els atrapi!”.
(Psalm 69: 22-24).

A Mateu 25 el Juí Final és descrit, i el Senyor hi aparta ovelles i cabres segons les obres fetes als més necessitats (i no pas segons llur ortodoxia religiosa):
“Veniu, benaurats…Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu per menjar…” (25: 34-35). “Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi” (25:40). No es tracta tant de dir que la salvació és per obres, sinó més aviat vol dir que la religió ritual no salva, salva la gràcia de Déu a través de la misericòrdia.
“No entrarà al Regne del cel tothom qui va dient-me: Senyor, Senyor…Jo els diré ben clar: No us he conegut mai. Aparteu-vos-en…” (Mateu 7:21-23).
“Jo us dic que si no sou més justs que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel” (Mateu 5:20).
També Jeremies 6: 20-21, 7:4-5 i 8:7-8. Front a la comoditat i aburgesament/conservadurisme eclesiàstic oficial, Pau amonesta: “No us emmotlleu pas al món present; transformeu-vos…” (Romans 12:2),i Jaume: “¿de què pot aprofitar que algú digui que té fe sense demostrar-ho per obres? Podrà la fe salvar-lo?” (2:14) “Els qui saben allò que cal fer i no ho fan, hi cauen en pecat (o els és comptat com a pecat)” (4:17).
“Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu a Déu el delme fins i tot de la menta, del fonoll i del comí, però heu abandonat les coses més fonamentals de la Llei: la justícia, la misericòrdia, la fidelitat! Calia complir això sense deixar allò altre. Guies cecs, que coleu un mosquit i us empasseu un camell” (Mateu 23:23-24).
El ministeri de Jesús fou dirigit poderosament contra el formalisme religiós, contra el llevat de fariseus, saduceus i mestres de la Llei, autèntica oligarquia jueva de l’època, la qual, finalment, instigà la seva crucifixió. I en favor de la llibertat espiritual segons Joan 3:8, 8:36; 1ª Corintis 7:23, 2ª Corintis 3:17; Gàlates 5:1 i 13; 1ª Pere 5:3; etc. Front a la religiositat legalista o ritual, Pau fa palès “que ni un sol home no quedaria absolt, si calia haver acomplert les obres que mana la Llei” (Gàlates 2:16) i que, salvats per la fe en la sang de Crist, mantenim ara amb Déu “una nova Aliança, no pas la de la Llei escrita, sinó la de l’Esperit. Perquè la lletra escrita mata, però l’Esperit dóna vida” (2ª Corintis 3:5-6).
Front a les obres de la Llei (ritualisme i legalisme) i de la lletra morta, Jaume insisteix, a la seva epístola (probablement l’escrit més antic del Nou Testament), en les obres i fruits de la fe i de l’Esperit: 1:19-27; 2:17-26. “La fe sense obres és morta” (2:26). I Pau: “…i purificar-se per a Ell un poble especialment seu, apassionat per fer el bé. Així has de parlar, exhortant i reprenent amb tota autoritat. Que ningú no et perdi el respecte” (Titus 2:14-15). També a Titus 3:7-8 i 14. El Senyor aclareix que “els coneixereu pels seus fruits” i que “tot arbre que no dóna bon fruit, el tallen i el tiren al foc” (Mateu 7:15-20, Lluc 6:43-44), I que “la glòria del Pare és que doneu molt fruit” (Joan 15:4-9). Al missatge a cadascuna de les set esglésies de l’Àsia, al llibre de l’Apocalipsi, sempre el Senyor parla de les obres; també en 20:12-13 i 22:12. I en molts altres versets, com ara Hebreus 13:21, Gàlates 2:10 i 6:9-10, etc.
Les actuals heretgies integristes colamosquits i empassacamells, bandegen el manament de Déu per la Justíca, bàsic punt del Sermó de la Muntanya (Lluc 6:20-23, Mateu 5:3-12) i del missatge evangèlic autèntic. Hi ha favoritisme en favor dels rics i dels poderosos en aliances terrenals per interessos creats molt difícilment justificables, amb oblit palès dels pobres i marginats, del Tercer Món, de la immigració com a nova tracta d’esclaus, de les nacions i llengües sense Estat que pateixen genocidi, del tràfic d’armes realitzat -per a Dictadures genocides- pels mateixos Governs amb els quals moltes autoritats religioses integristes forniquen…; i això en contra dels consells de Pau a 1ª Timoteu 5:21: “observa aquestes normes sense prejudicis, no facis res per favoritisme”.
2ª Corintis 9:8-9. Puix que…

“¿Fins quan jutjareu contra justícia
afavorint la causa dels culpables?
Defenseu els febles i els orfes,
feu justícia als pobres i als desvalguts!
Allibereu els indigents i els febles,
arranqueu-los de les mans dels injusts!.
Però ells no tenen seny ni enteniment,
caminen a les fosques;
fins els fonaments se la terra se somouen!
“Doncs jo declar: Ni que siau déus,
ni que siau tots fills de l’Altíssim,
com qualsevol home morireu,
caureu com han caigut tants governants”.
(Psalm 82:2-5)

Pertot els fonamentalistes religiosos donen suport a governs immisericordes i cruels, sovint tecnofeixistes que aguanten Dictadors-titella al Tercer Món, que es dediquen desvergonyidament al massiu blanqueig de diners provinents de tota mena de tèrbols negocis (i dels grans: droga, escandalosos pressuposts militars i tràfic d’armament cap a països pobres governats per tiranies sanguinàries…), amb excuses de finançament de llurs col·legis i seminaris i la imposició a tota la societat de llurs punts de vista morals. Llegiu Apocalipsi 18: 15-16. El moralisme sense justícia no ve de Déu, ni tampoc no salva. “¿No sabeu que els injusts no tindran pas part del Regne de Déu?. No us feu il·lusions!” (1ª Cor. 6:9). “No podeu servir Déu i les riqueses” (Lluc 16:13). “Perquè l’arrel de tots els mals és l’amor als diners” (1ª Tim. 6:10).
Vegeu Lluc 12:33-34, 14:33-35. I Fets 2:43-47: els primers cristians “tenien en comú totes les coses i venien les propietats i repartien els béns segons les necessitats de cadascú”. Vegeu Jeremies 8:9-13.
Jaume té molt dures paraules contra les riqueses injustes (5:1-6), i en 2:5-6 parla de la identificació Església-pobres.
El mateix Jesús va nèixer d’una humil pobletana, es va sotmetre al bateig de qui cridava a repartir els béns (Joan el Baptista a Lluc 3:10-11). “Ric com era, s’ha fet indigent per vosaltres…” (2ª Cor. 8-9). I, finalment, tant Ell com Joan el Baptista van morir a mans del Poder constituït.
La Bíblia -a diferència de la pecadriu tradició eclesiàstica- no cerca enteses per conveniències amb el poder temporal i amb la violència institucional; els profetes ho demostren a bastament. Però, d’ençà que l’emperador Teodosi entronitzà el cristianisme (tot fent-ne un sincretisme amb les tradicions humanes dels anteriors cultes pagans) com a religió oficial de l’Imperi Romà en decadència (cap al 380 d.C.), l’Església institucional ha servit el poder, el Cèsar, per oprimir el dèbil, s’ha esdevingut ben a sovint escanyapobres i cruel. Apocalipsi cap. 17 i 18 ja ho profetitzava.
Déu deslliurà primer el poble elegit i sols més avant li donà el Pentateuc. Talment pot repetir aquest mateix procès, ara, amb els diversos grups oprimits.
Déu exigeix també Justícia. Ens cal col·laborar-hi, en un món curull de sofriment, per tal que l’Amor de Déu fluesca a través nostre. “Qui oblida els pobres, perd la clau per a copsar la Bíblia” (Editorial Mester, de la Teologia de l’Alliberament).

Autoodi, culpa i unes altres confusions

AUTOODI, CULPA I UNES ALTRES CONFUSIONS

Els jurats de València adrecen lletra als de Barcelona i Ciutat: “car per tals e semblants certificacions hom guarda sos amics e sa nació de prendre dan” (24.10.1374).

L’autoodi contra uns trets neutres (la pròpia llengua, per exemple) és fals i autodestructiu, però la culpa pot ser ben autoconstructiva o redreçadora.

“El menyspreu, la repulsió, l’odi, es giren en el desgraciat contra ell mateix, penetren en el rovell de la seva ànima, i, des d’allí, tenyeixen amb un matís enverinat l’univers tot sencer. L’amor sobrenatural, si ha sobreviscut, pot impedir que es produesca aquest segon efecte, però no el primer. El primer és l’essència mateixa de la desgràcia; no hi ha desgràcia allà on aix no es produeix” (“L’Amour de Dieu et le malheur / La desgràcia”, 1942, Marsella, Simone Weil, 1909-1943, francojueva sindicalista i feminista i mística cristiana, col·laboradora amb la II República espanyola).

Vejam, és que tot ho fem bé?.I si no ho fem bé, no ens caldrà autorevisar-nos per a millorar?.
Ara bé, si no tenim cap sentiment de culpa (com proposen sovint les noves tècniques doasyouwant, orientalismes, etc.), això és neoliberalisme pur, o sia, postmodernisme. Crearem o fomentarem la psicopatia social, la irresponsabilitat (com passa cal nacionalisme català, tan agnòstic i “modern”, a diferència de l’irlandès, del basc, del polonès, del croat, del palestinià, etc.). Record haver vist una historieta dels Simpson, tan divertida com sempre, amb aquest tema: les sessions d’un curs d’autoestima com a excusa front a la culpabilitat i la irreponsabilitat consegüent. Aquesta historieta no tenia pèrdua, feia una sàtira sagnant sobre aquests cursets d’autoestima-doasyouwant.

Sense autocrítica és impossible millorar. Altrament, entre l’agnosticisme sol haver-hi una idea força errada del que és el sentiment de culpa evangèlic, a causa bàsicament de la deformació nacionalcatòlica. En el grec en què està escrit el Nou Testament originari repenediment, conversió (mots llatins tan desgastats que, com molts termes religiosos, s’han momificat i desviat en llur significació originària) es diu “metanoia”, que té un sentit ben positiu de reequilibri vital i força vibrant, tan diferent de la apatia, feblesa i desequilibri que constantment són palesos entre prou nacionalistes i catalans. O sia, no res a veure amb els tòpics copets al pit i el collet tort. Metanoia és un concepte psicològic i moral, traduït pel terme català, provinent del llatí, “penediment”, “conversió” de connotacions religioses. Vol dir equilibri sobre la realitat (la veritat, la fe): en hebreu “creure” (fe) prové del mot hebreu que significa “roca”, en grec prové d’un altre que significa “desvetllar les coses amagades”.

  • “El mot grec metanoia no guarda cap relació amb el remordiment pel pecat, amb el qual confonem el penediment en els nostres idiomes moderns. Etimològicament vol dir: canvi de mentalitat, anar més lluny del pensament. Expressions bíbliques paral·leles són rebre un nou cor de carn, negar-se a si mateix, fer-se com un nin, nàixer de nou…El ver penediment és una revisió de les proporcions. Enmig hi ha Déu. Jo sóc d’immensa vàlua, però un sol entre milers de milions…”. (Richard Wurmbrand, pastor protestant de la minoria alemanya a Romania, tancat durant anys en incomunicació pel règim nazi d’Antonescu i pel stalinià de Ceaucescu).

L’origen dels mots religiosos està ple de coses així, cosa que els traductors bíblics coneixen bé per a traduir i adaptar culturalment el sentit originari (per ex., la Bíblia als indis motilons tradueix “creure en Déu” com a “estar suspès en una hamaca sostinguda per Déu”; o expressa l’encarnació com a “fer-se formiga” -a causa d’una llegenda motilona).
“Església” ve del grec “ek-klesía”: “ek”, afora, “klesía”, cridat, crida, vol significar “cridat afora” (del món, de la vana manera de viure), i té el mateix sentit que en hebreu/arameu “fariseu” o “sant(ificat)”, que vol dir “apartat” (de la contaminació/maldat mundana).

Em recorda vagament aquella bella citació d’en Khalil Jubran, del dissident/idealista que s’adreça als seus compatriotes:

  • “El vostre pensament és el de les xerrameques i els falsos plaers. El meu és el pensament d’aquell perdut en sa pròpia terra, estranger dins sa pròpia nació, solitari entre sos parents i amics. El vostre pensament fa sonar trompetes quan balleu. El meu prefereix l’angoixa de mort a la vostra música i dansa. El vostre pensament us fa aspirar a títols i càrrecs. El meu m’exhorta a servir amb humilitat. El vostre pensament diferencia el pragmàtic de l’idealista. El meu descobreix que la vida és una, i que ses mesures i pesos no coincideixen pas amb els vostres. Aquell que etiquetes d’idealista, pot ser un home pràctic. El vostre infon arrogància i superioritat dins els cors. El meu sembra l’amor a la pau i el desig d’independència. Vosaltres teniu el vostre pensament i jo el meu” (Khalil Jubran, 1883-1931, escriptor i artista libanés).

El verb “meta-noeseîn“, corresponent a “metanoia”, vol dir: “meta”, més enllà; “noeseîn”, (forma de) pensar. O sia, anar més enllà en la manera de pensar o canviar (el sentit de) la manera de pensar. Una cosa així com aquella cançó d’en Llac: “Més lluny, cal anar més lluny, dels arbres caiguts, que ara ens empresonen…”.  Aquest concepte de la metanoia és especialment interessant per a la nostra situació, molt productiu en potència, com si diguéssim de la crítica mobilitzadora, com la dels profetes d’Israel. És complementari, però en positiu, de l’autoodi. La Renaixença i el modernisme regeneracionista foren metanoics, sens dubte: èpoques de perfeccionament ambiciós. Tota decadència s’origina en l’autoindulgència barata, tota expansió en el desig de perfecció. L’autoindulgència requereix una coartada intel·lectual-espiritual: rebuig de la culpa “com a valor moralista cristià superat”. Qui rebutja la culpa sols pot acabar com a irresponsable o com a psicòpata. Perquè tot no ho fem bé en la vida, i la responsabilitat és autocrítica, per tant, un cert (controlat) sentiment de culpa, d’esmena, de revisió.

El Modernisme fou molt metanoic, fou una època gloriosa de Catalunya, però no rematada. El secularisme ataca les bases del nostre futur perquè vol carregar-se un lògic i elemental sentiment de culpa, i fins i tot té la barra de mesclar culpa amb autoodi quan són coses molt distintes: l’autoodi és contra trets nacionals normalment neutres (llengua, història, festes…), mentre que la culpa és de caràcter moral, una revisió de la idoneïtat dels nostres actes.

Metanoia és un terme més aclaridor que no pas el concepte d’autoestima, més ambigu i manipulable.

Els termes originaris bíblics són extraordinàriament vitals i no tenen res de religiosos, i vet ací la gran confusió, l’obra del Satanàs clericalista i cesarista: fer d’allò vital i alliberador una cosa castrant,  religiosa i morta a fi de dominar consciències, explotar-les psíquicament i anímicament. Dissortadament, això sempre ho han entès molt bé els nostres enemics, mentre que nosaltres ben poc. I, doncs, ens han enganyat com han volgut. I continuen fent-ho a pler.

La Renaixença, el Modernisme foren èpoques de perfeccionament ambiciós. Tota decadència s’origina en l’autoindulgència barata, tota expansió en el desig de perfecció.

“Quan algú m’acusa de ser molt exigent o perfeccionista sempre pens en la perillositat de qui fa aquestes afirmacions. Només les persones autoritàries no voldrien un món que no sigui perillós ni faci fàstic” (Joan Borda, poeta mallorquí).
L’autoindulgència requereix una coartada intel·lectual-espiritual: rebuig de la culpa “com a valor moralista cristià superat”. Qui rebutja la culpa sols pot acabar com a irresponsable o com a psicòpata. Perquè tot no ho fem bé en la vida, i la responsabilitat és autocrítica, per tant, un cert (controlat) sentiment de culpa, d’esmena, de revisió.

El Modernisme fou molt metanoic, fou una época gloriosa de Catalunya, però no rematada. El secularisme agressiu ataca les bases del nostre futur perquè vol carregar-se un lògic i elemental sentiment de culpa.

I fins i tot té la barra de mesclar culpa amb autoodi quan són coses molt distintes: l’autoodi és contra trets nacionals normalment neutres (llengua, història, festes…), mentre que la culpa és de caràcter moral, una revisió de la idoneïtat dels nostres actes.

Normes per a la comunicació

NORMES PER A LA COMUNICACIÓ

– 1) Estigues disposat a escoltar i no repliquis fins que el teu interlocutor hagi acabat de parlar.
[Qui respon abans d’escoltar passarà per neci i quedarà avergonyit (Prov. 18: 13). Heu de ser promptes a escoltar i lents a parlar o a irritar-vos (Jaume 1: 19). Escolta molt i parla poc i els savis et faran lloc (popular).]

– 2) Parla a poc a poc i abans de parlar pensa. No acceleris el discurs. Parla de tal manera que l’altra persona pugui comprendre el que dius i acceptar-ho.
[Una bona resposta dóna alegria; una paraula oportuna, que n’és, d’agradívola! (Prov. 15:23). El just s’ho pensa, abans de respondre, la boca els malvats vomita maldat (Prov. 15:28). Qui guarda la boca i la llengua es guarda ell mateix de perills (Prov. 21:23). Veus un home que parla sense pensar-s’hi? Pots esperar més d’un neci que no pas d’ell (Prov. 29:20).]

– 3) Digues sempre la veritat però amb amor. I no exageris.
[Més aviat, mantenint-nos en la veritat i en l’amor, creixerem en tot… (Efesis 4:15). Per tant, abandonem la mentida i que cadascú digui la veritat al seu proisme (Efesis 4:25). No us enganyeu els uns als altres, vosaltres que us heu despullat de l’home vell i de les seves obres (Colossencs 3:9).]

– 4) No et valguis del silenci per decebre el teu interlocutor. Explica-li per què prefereixes callar en aquesta ocasió.

– 5) No entris en querella. Pots mostrar el teu desacord sense haver de discutir.
[Començar un plet és aviar l’aigua; abans d’embolicar-t’hi, retira’t (Prov. 17:14). Retirar-se d’una disputa, honora; el neci sempre s’hi embolica (Prov. 20-3). … comporteu-vos dignament…sense baralles ni enveges (Romans 13:13) Llenceu lluny de vosaltres l’amargor, l’enfurinient, la ira, els crits, les injúries i tota mena de dolenteria (Efesis 4:31).]

– 6) No repliquis amb ira. Respon suaument i amablement.
[Si us disgusteu amb algú, no l’ofengueu; que la posta de sol no us trobi encara ressentits (Efesis 4:26). Qui és pacient demostra molta prudència; molta estupidesa, l’impacient (Prov. 14:29). Una resposta suau calma la ira, la paraula feridora encèn la indignació (Prov. 15: l). A força de paciència el jutge s’apaivaga, la llengua dolça pot trencar un os (Prov. 25:15). El neci desfoga la seva passió, el savi acaba per frenar-la (Prov. 29: 1l).]

– 7) Si t’has equivocat, admet-ho i demana’n disculpes. I si algú et confessa qualque greuge que t’ha fet, digues-li que el perdones i assegura’t que l’afer queda oblidat i que no li’l retrauràs mai
[Qui vol amistat oblida les ofenses; perd l’amic el qui les retreu (Prov. 17:9). Sigueu bondadosos i afectuosos els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist (Efesis 4:32). Suporteu-vos els uns els altres i, si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat: perdonen també vosaltres (Colossencs 3:13). Per damunt de tot, tingueu una amor intensa entre vosaltres, perquè l’amor cobreix una multitud de pecats (lª Pere 4:8).]

– 8) Evita d’insistir, de reblar el clau.
[Qui molt xerra no evita la falta; l’home assenyat mesura les paraules (Prov. 10: 19). Aigua profunda és la intenció de l’home; el qui és sagaç l’arriba a pouar (Prov. 20:5).]

– 9) No censuris ni critiquis el proisme. Al contrari, anima, estimula, edifica. I si algú t’ataca verbalment, o et critica o et censura, no li responguis de la mateixa manera.
[No us judiqueu més els uns als altres! Decidiu-vos més aviat a no ser per cap germà motiu de caiguda o d’escàndol (Romans 14:13). Germans, si descobriu que algú ha comès una falta, vosaltres, els qui heu rebut l’Esperit, ajudeu-lo a refer-se, amb esperit de dolcesa, i penseu en vosaltres mateixos, que també podríeu caure en temptació (Gàlates 6: l). No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom (Romans 12:17). No et deixis vèncer pel mal; al contrari venç el mal amb el bé (Romans 12:21). Quan l’insultaven, no tornava l’insult; quan el turmentaven no responia amb amenaces… (lª Pere 2:23). No torneu mal per mal ni injúria per injúria (lª Pere 3:9).]

– 10) Tracta de comprendre l’opinió de l’altre. Fes concessions a les diferències. Preocupa’t dels interessos dels altres.
[…tingueu els mateixos sentiments i la mateixa amor els uns pels altres, unànimes i ben avinguts. No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres. Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres (Filipencs 2:1-4). Amb tota humilitat i dolcesa, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns els altres (Efesis 4:2).]