Arxiu d'etiquetes: CARACTERIOLOGIA

Arrels

ARRELS

AMOR AL QUE TENIM APROP FRONT A COSMOPOLITISMES INFATUATS
“Perque la soca més s’enfila,
com més endins pot arrelar” (“La Balanguera”, Himne de Mallorca).
“Una cosa és ser universal i una altra que t´universalitzin” (Jesús Quintero, “El loco de la Colina”).
“Desconfieu sempre dels qui es posen a estimar allò més allunyat sens haver après a estimar allò que els queia més a prop, dels qui per volar més alt deixen sense calor el niu. Sols quan hom és sublim en allò petit ho és en allò gran, i si sublimes són les ales que salven els espais, més ho són les que, arreplegades i amoroses, donen calor a la fillada, que sens eixa calor peririen” (Jacinto Benavente, 1866-1954, dramaturg foraster).
“…no pots pas ficar-te a contribuir en eixa comunitat mundial més ampla ni prendre part en les lluites morals internacionals i alhora acceptar que en ta pròpia casa existeix una situació que et nega ta pròpia identitat com a parlant de gal•lès i la vàlua dels segles que et precedeixen” (Del gal•lesista Ned Thomas).

RESISTÈNCIA I ÈTICA
“Hauríem de penedir-nos en aquesta generació, no tant de les males accions de la gent perversa, sinó de l’astorador silenci de la bona gent” (Martin Luther King).
“Les coses mortes poden ser arrossegades pel corrent; sols quelcom viu pot anar contra corrent” “La sensibilitat no és pas un defecte, però n’és la seva especialització, és a dir, la falta de sensibilitat per a una altra cosa” (Gilbert Keith Chesterton, 1874-1936, escriptor i humorista catòlic anglès).
“Perpetuale infamia e depressione de li malvagi uomini d’Italia che commendano lo volgare altrui e lo loro proprio dispregiano / Infàmia i depressió perpètua als malvats homes d’Itàlia que aprecien el vulgar d’altri i menyspreen el propi d’ells” (Convivio, cap. XI, 1304-1307, de Dante Alighieri).
“Les llengües no viuen ni moren. Simplement, són utilitzades o ho deixen d’esser. A diferència de la mort, la desuetud és un procés reversible” (G. Chandra Pande, “Vie et mort des langues”, dins “Diogene”, París, 1965).

AUTOODI
“…acaben desitjant la mort total d’un idioma al qual no han pogut o no han volgut ésser fidels” (Esyllt T. Lawrence, en parlar dels gal•lesos anglitzats).
“L’autoodi amaga sempre una lluita subterrània entre els sentiments d’admiració i els de rebuig. La pitjor manifestació d’autoodi és l’enamorament del botxí” (Toni Mollà, “El Punt-P.V”, 5-7-98)
“Un presoner assolia l’estadi final d’ajustament a la situació del camp quan arribava a canviar la seva personalitat fins al punt d’acceptar les valors de la GESTAPO·  (Bruno Bettelheim, Individual and Mass Behavior in Extreme Situations).
“El pitjor enemic d’un discriminat és ell mateix. Cal aprofitar el refús per a fer-se més fort i lluitar” (Eduard Romero, ambaixador nord-americà a Madrid, a “La Vanguardia”, 16-7-98).
“Un poble deixa de ser analfabet quan aprèn a llegir i escriure… la pròpia història” (Paulo Freire).

COLONIALISME I EXTERMINI CULTURAL
«Exterminar una raça no radica tan sols a anorrear sa gent. Sobretot es tracta de fer malbé la seva autoestima, de convèncer-los que, tot allò que són, és sobrer en la faç de la terra, que la seua cultura i el seu poble són inútils» (Johnny Depp, fill adoptiu de Marlon Brando).
“L’extermini d’una llengua vol dir també l’extermini de la cultura de la qual la llengua és l’expressió” (M. Sanchis Guarner).
“Monolingüisme, colonialisme i intolerància estan íntimament relacionats” (“Pau i interculturalitat”, p.50, de Raimon Panikkar).
“Ells ens ensenyaren la por, per ells les nostres flors es marciren. A fi que llur flor visqués, danyaren i devoraren la nostra…” (Cròniques indigenistes sobre la conquesta castellana d’Ameríndia, s. XVI).
“Assolida l’alienació del sotmès per mitjà (bàsicament) de la coerció física, la tasca del colonitzador es concreta a mantenir aquest estat d’alienació i a convertir-lo en el seu (nou) estat “natural”; per això la colonització vol dir sempre la falsificació de la història, o fins i tot la seva anatemització” (Heinz Dietrich, Emancipació i identitat d’Amèrica Llatina: 1492-1992).

PENSAMENT COLONITZAT
“Ni l’hebreu, ni l’àrab, ni el copte, ni el siriac, ni tan sols el xinés em semblen tan difícils d’entendre com el llenguatge del renegat” (William Shenstone, poeta anglés).
“El pensament que ha cedit a la colonització és aquell que, capturat, accepta la destrucció en lloc de rebel.lar-se i combatre-la, i es resigna a transmetre, com si fossin d’elaboració propia, i sense sospesar-les críticament, totes aquelles raons que segrega el cervell de l’ocupa” (Manuel de Pedrolo, Cròniques colonials, 1982).
“(Els indis acastellanats)… han renunciat als vestits i llengües indígenes i ja ni s’hi tenen: són de classe mitjana i es consideren “guatemalencs”. Aquesta minoria… es consideren superiors, de millor sang, i tenen els indis com una casta d’animals. Els mestissos miren de no semblar indígenes, no volen ni sentir-ne parlar… l’opressió cultural que tracta de desfer els nostres costums a fi que entre nosaltres no hi hagi cohesió i acabem dividits, s’aguditza en èpoques de dictadura militar… ” (“Me llamo Rigoberta Menxú”, de la líder maia i Premi Nóbel de la Pau, sobre la repressió criolla contra els indis).
“El gran mal de l’home no rau en la pobresa ni en l’explotació psíquica, sinó en la pèrdua de singularitat humana sota l’imperi del consumisme” (Pier Pablo Passolini, director de cinema italià, s. XX).
“Perdre la individualitat pròpia i esdevenir un simple engranatge d’una màquina, és impropi de la dignitat humana” (Mahatma Gandhi, cap independentista no-violent i devot).
“La decepció més corrent és no escollir o no poder ser un mateix, però la forma més profunda de decepció és escollir ser un altre abans que un mateix” (Søren Aabye Kierkegaard, 1813-1855, filòsof, teòleg i escriptor existencialista protestant danès).

EL CONDUCTISME DE MASSES O DICTADURA MEDIÀTICA
“Dissuadits de pensar, educats en desigs que ens vénen imposats i que són idèntics als del veí, som el producte d’un llarg procés evolutiu dirigit a reprimir l’obsoleta i molesta intel·ligència” (“L’elogi de l’imbecil”, de Pino Aprile, publicista i escriptor italià).
“…els poders establerts, tendeixen al control, unificació i explotació psíquica de llurs súbdits” (“Moral i Nova Cultura”, Xavier Rubert de Ventós, filòsof català).
“La nova estratègia militar passarà per regular, controlar i manipular els mitjans de comunicació”. (Alvin Toffler, 1928, assagista científic USA).
“…la visió del món, inventada pel Partit (per l’espanyolització, per ex.) es guanyava amb gran èxit la gent incapaç de copsar-la. Feia acceptar les violacions més paleses de la realitat car ningú no arribava a comprendre l’enormitat que els era exigida, ni s’interessava prou per la cosa pública com per a adonar-se del que s’hi esdevenia” (“1984”, novel•la futurista d’en George Orwell sobre les possibilitats de control i explotació psíquica de al població pels Estats).

Anuncis

Un objector de consciència del segle III (Martiri de sant Maximilià)

Un objector de consciència del segle III (Martiri de sant Maximilià)

(St. Maximilià de Tebessa, màrtir decapitat 274-295, per negar-se a ser soldat)


A Teveste (1), durant el consolat de Tusc i Anulí, el dia dotze de març, havent comparegut al fòrum Fabi Víctor juntament amb Maximilià i permesa l’assistència de l’advocat Pompeià, aquest començà dient:

  • -Fabi Víctor, temonari (2) s’ha presentat amb Valerià Quintià, prefecte de Cesàrea, juntament amb l’excel·lent recluta Maximilià, fill de Víctor: com que és apte, demano que li sigui presa la talla.

El procònsol Dió preguntà:

  • -Com te dius?

Maximilià va respondre:

  • -Per què vols saber el meu nom?  No m’és lícit de fer el servei militar, perquè sóc cristià (3).

El procònsol Dió digué:

  • -Pren-li la talla.

Mentre la hi prenien, Maximilià replicà:

  • -No puc fer el servei militar; jo no puc fer mal; sóc cristià.

El procànsol Dió va dir:

  • -Preneu-li la talla!

Un cop fet, l’oficial va proclamar:

  • -Fa cinc peus i deu polzades (4).

Dió va dir a l’oficial:

  • -Marqueu-lo.

Resistint-s’hi, Maximilià va respondre:

  • -No.  No puc fer el servei militar.

Dió va dir:

  • -Fes el servei si no vols morir.

Maximilià va respondre:

  • -No el faré pas. Talla’m el coll; jo no sóc soldat d’aquest món, sinó soldat del meu Déu.

El procònsol Dió li preguntà:

  • -Qui t’ha entabanat així?

Maximilià respongué:

  • -La meva ànima i aquell qui m’ha cridat.

Dió digué a Víctor, el seu pare:

  • -Aconsella el teu fill.

Víctor respongué:

  • -Ell s’ho sap, ja té prou senderi per a saber el que li convé.

Dió digué a Maximilià:

  • -Fes el servei i rep la marca (5)
  • -No rebo cap marca -respongué-. Ja porto el senyal de Crist, el meu Déu.

Dió va dir:
-De seguida t’envio al teu Crist.

  • -Tant de bo que ho fessis ara mateix! -respongué-. Aquesta és també la meva glòria.

Dió digué a I’oficial:

  • -Marqueu-lo.

Oposant-hi resistencia, Maximilià va respondre:

  • -Jo no accepto la marca d’aquest món; i, si me la poses, la trencaré, perquè no té cap valor.  Jo sóc cristià, no m’és lícit de portar penjat al coll aquest tros de plom des que porto el senyal salvador del meu Senyor Jesucrist, fill del Déu viu, que tu no coneixes, que va patir per la nostra salvació i que Déu va lliurar pels nostres pecats.  A ell servim tots els cristians; a ell seguim com a capdavanter de la vida, promotor de la salvació.

Dió digué:

  • -Fes el servei militar i pren la marca si no vols morir miserablement.
  • -No moriré -li respongué Maximilià-. El meu nom ja és amb el meu Senyor. No puc prestar el servei militar.
  • -Repara en la teva joventut -insistí Dió-, i fes el servei; això escau a un jove.
  • -La meva milícia pertoca al meu Senyor -contestà Maximilià-. No puc ser soldat d’aquest món.  Ja ho he, dit: sóc cristià.

El procónsol Dió va dir:

  • -En la sagrada comitiva dels nostres senyors Dioclecià i Maximià, Constanci i Màxim, hi ha soldats cristians i fan el servei militar.
  • -Ells sabran el que els convé -va respondre Maximilià-. Tanmateix, jo sóc cristià i no puc fer cap mal.
  • -Quin mal fan els qui fan el servei? -preguntà Dió.
  • -Tu saps prou el que fan -respongué Maximilià.

El procónsol Dió va dir:

  • -Fes el servei, no menyspreïs la milícia si no vols començar a fer una mala fi.
  • -Jo no moriré -respongué Maximilià-; i, si surto d’aquest món, la meva ànima viurà amb Crist, el meu Senyor.

Dió va ordenar:

  • -Esborreu el seu nom.

Un cop esborrat, Dió va dir:

  • -Ja que amb esperit insubmís has refusat el servei militar, rebràs la sentència corresponent-per a

escarment dels altres.

I va llegir la sentència: «Ordeno que Maximilià sigui passat per l’espasa per haver-se negat amb esperit insubmís a fer el jurament de la milícia.» ,
Maximilià respongué:

  • -Dono gràcies a Déu.

Havia viscut en aquest món vint-i-un anys, tres mesos i divuit dies.
Mentre el duien al lloc del suplici, va dir:

  • -Germans molt estimats!  Afanyeu-vos àvidament amb totes les forces per tenir la sort de veure el Senyor; que ell us atorgui també a vosaltres la mateixa corona.

I amb cara ben alegre digué a son pare:

  • -Dóna a aquest botxí el vestit nou que m’havies preparat per a la milícia. Tant de bo que et pugui multiplicar el cent per u, perquè així ens puguem gloriar tots dos en el Senyor!

I així va sofrir immediatament el martiri.
La matrona Pompeiana va reclamar el cadàver de Maximilià al jutge i, col·locant-lo a la seva llitera, el traslladà a Cartago i el sepultà sota el pujol, al costat del màrtir Cebrià, prop del palau. I, quan la matrona va morir, dotze dies després, fou sepultada allí mateix.
El seu pare, Víctor, se’n tornà a casa seva amb gran alegria, donant gràcies a Déu perquè havia enviat per endavant un tal regal al Senyor, ell que l’hauria de seguir ben aviat.
Donem gràcies a Déu.  Amén.

NOTES AL TEXT

  1.    Ciutat de la Numídia Cirtense, actual Tebessa.
  2.    El temonari era el recaptador del temo, un impost en metàl·lic per a allíberar-se del servei militar.
  3. Cal tenir en compte que en l’exèrcit l’emperador rebia culte com a déu. Era en temps de Dioclecià. Quan Constantí suprimí l’obligació de tal culte, l’Església autoritzà el servei militar, per exemple en el Concili d’Arle, l’any 314.
  4.    És a dir, un metre setanta-vuit.  La talla mínima requerida per a ser legionari era d’un metre setanta-dos.
  5.    La marca (signaculum) era una plaqueta de plom que el soldat duia al coll com a signe d’identitat.  Cf.  GUIMÉN, Urbs Roma, III, Salamanca 1985, p. 473, on comenta precisament aquest episodi de Maximilià.

Llengües i Subdesplegament

LA LLENGUA CASTELLANA: VIA I FINS I TOT EINA DE SUBDESENVOLUPAMENT SOCIAL, POLÍTIC, ECONÒMIC I FINS I TOT MORAL I ÈTIC

Aquest assaig no és de cap de les maneres un atac contra cap llengua ni grup sinó contra la ideologia que entén la llengua com a arma de genocidi, d’imposició tirànica i d’anorreament psicològic i nacional.

1.-La segona llengua per als catalans no deu ser el castellà, ha de ser l’anglès:

Obligar els nens catalans (autòctons o fills d´immigrants) a estudiar llengua i literatura castellanes a les escoles catalanes, significa limitar-los en el seu desenvolupament humà i professional futur, ja que, si tenim el català com a idioma nacional de comunicació interna, per què havíem menester del castellà?; i a Europa el castellà és un idioma residual (en el sentit que no s´hi parla). Els nens han d´aprendre idiomes a l´escola, però idiomes que, en el futur, els puguin ser d´utilitat. La castellana, no és una llengua d´utilitat en el context internacional en el qual es troba encabida Catalunya: Europa. El castellà no és una llengua de masses al continent europeu, que és el tros de planeta on els catalans tenim el nostre àmbit de relació més immediat. En les escoles catalanes s´haurien d´ensenyar dues llengües de gran validesa per al desenvolupament humà i econòmic dels catalans, si tenim en compte el nostre context europeu: l´anglès, com a idioma més internacional; i l´alemany, que és la llengua franca del centre d´Europa, la més parlada a la Unió Europea, l´idioma del món germànic amb el qual els catalans haurem d´enfortir relacions, sobretot de caire industrial i econòmic. Un cop eliminades o deixades com a optatives les assignatures de llengua i literatura espanyoles (o de literatura i llengua francesa a la Catalunya Nord) dels plans d´estudis catalans, podrem introduir-hi algunes hores lectives d´anglès i d´alemany, autèntica inversió de futur per als joves catalans.

El castellà no és cap idioma universal perquè:
1) L’ignora més del 90% de la població mundial.
2) L’ignora el 95 % de la població dels països desenvolupats, que es on es remenen les cireres, i
3) Perquè la influència del castellà en l’economia i la ciència mundial es menyspreable (a l’inrevés que el francès o l’alemany per exemple, que encara es mantenen amb una certa dignitat). Això és fàcil de veure a Internet, on fins i tot el portuguès va per davant del castellà, on per cada pàgina en castellà -5ª llengua més usada a Internet- sobre un tema en trobes centenars en anglès, i on el català, tot i ser una llengua assetjada, modesta i en greu perill ocupa un molt distingit lloc tretzè quant a nombre de webs i un dinovè quant a nombre de pàgines.
Efectivament, aprendre anglès és una prioritat, és més, és una absoluta necessitat ara mateix i en el futur ja no cal ni dir-ho, però el castellà, per anar pel món, no serveix gaire. Una altra cosa és que t’entabanin amb deliris de grandesa, que és el que fan els mèdia espanyols, sempre tan pinxos, però la veritat és que, com a eina de comunicació, el castellà no té la importància derivada del nombre d’hispanoparlants (3ª llengua mundial). I no es tracta que el català competesca amb el castellà, sinó que els catalans dediquin llurs esforços a aprendre el que de veritat els interessa i no a perdre el temps amb idiomes, que, a més d’estar al servei d’una política d’anihilació -brutal i indigna- de la cultura pròpia indígena, no solament no els fan cap servei d’ordre pràctic, sinó que a més drenen recursos humans i econòmics que estarien molt millor aprofitats a protegir el que de debò és seu. Hi ha un exemple excel·lent, que és el dels flamencs de Bèlgica. Tots saben el seu idioma i l’anglès, i no s’encaparren ni 5 minuts per si no saben francès, i sovint, si els parles en francès, se’n fumen olímpicament de tu. Tant de bo en prenguèssim exemple.
Els pares castellanoparlants residents a Catalunya han d´oblidar-se d´absurds sentimentalismes lingüístics i triar allò que és millor per al desplegament professional futur de llurs fills i filles, i que no passa per l´aprenentatge del castellà (així ho han cregut, amb raó, la immensa majoria d´habitants de Califòrnia, que en juny de 1998, en referèndum popular, votaren a favor de la Proposició 227, en la qual s´establia l´ensenyament íntegrament en anglès en les escoles californianes, eliminant d´aquesta manera la imposició lingüística del castellà); i que sí que passa per la coneixença del català, l´anglès i l´alemany. Des de finals dels 80 els hispans als USA han optat per deixar els plans d’estudi bilingües i optar per la integració en anglès com a via de sortir de la marginalitat (els barris hispanos dels Estats Units tenen la trista fama de ser els barris més arrasats).

En el darrer llibre de Samuel P. Huntington hi ha una taula amb els referèndums d’aquest tipus. A banda del de Califòrnia, hi són esmentats el d’Arizona l’any 2000 que posà fi a l’educació bilingüe (63% a favor), i el de Massachusets, l’any 2002 amb el mateix resultat (68% a favor). D’ençà 1980 als USA s’han celebrat dotze referèndums sobre l’oficialitat de l’anglès i l’educació bilingüe en tres municipis i quatre estats. En tots, excepte en un (Colorado el 2002, sols amb el suport del 44) s’aprovà la proposta a favor de l’anglès o en contra de l’educació bilingüe. També a Massachussets, i fins a vint estats i poblacions dels USA que d’ençà l’any 80 han dit NO a l’educació bilingüe anglès-espanyol. I això comptant amb el vots dels inmmigrants hispans que volen integrar-se el més aviat possible. “És veritat que hi ha un problema d’orgull. Molts hispans s’avergonyeixen de llur idioma. L’espanyol és la llengua dels pobres. Només et discriminen si te’n deixes. El pitjor enemic d’un discriminat és ell mateix.. És menester d’aprofitar el rebuig per fer-se més fort i lluitar” (Edward Romero, ambaixador d’Estats Units a Madrid, a La Vanguardia, 16·7·98). Lluitar, caldria entendre, per parlar una llengua que vehiculi una ètica molt més digna que no la del totalitari, glotòfag i genocida castellà i que les cultures mafiosetes catòlico-mediterrànies en general.
Un conegut meu, ciutadà nordamericà de família multilingüe (dos avis italians, avi alemanyòfon, àvia francòfona, muller hispana) em comentava que la percepció que els anglosaxons tenien dels hispans era com la que prou catalans tenen dels forasters (i fins i tot la tenen prou forasters de si mateixos com a col·lectivitat, no ens enganyem: ho he sentit dir a ells mateixos) o com la que bona part de la població tenen dels gitans o dels estrangers, però fins i tot més encara: que tenen llurs barris arrasats per la desestructuració social crònica, per la marginació i falta de valors (els famosos líders negres com King o Malcolm X intentaren canviar-ho amb regeneració moral, els hispans fins ara no han donat líders tan famosos ni rellevants). Els mateixos hispans que als ’80 demanaven bilingüisme escolar, avui dia hi han renunciat gairebé en massa a causa que l’idioma és una de les vies per reproduir la cultura, tics i valors de la marginació. O sia, que als Estats Units sí perceben el castellà com a via de reproducció del subdesplegament social.

2) On hi ha castellà hi ha pobresa, injusticia i sovint violència:

Allà on hom parla anglès, alemany, basc o català gairebé sempre l’economia rutlla bé. On es parla castellà o àrab no. Per què? Perquè les llengües són vehicle de cultures definides, d’idiosincràsia i n’hi ha de millor organitzades o de pitjor qualitat ètica que no permeten una confiança entre la gent, ja que estan massa corrompudes ideològicament. Marx deia que “la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant”. La classe dominant hispànica és despòtica, no gens respectuosa amb els pobles conquerits i manca de valors ètiques sòlides. Això mateix és el que transmet ideològicament als seus súbdits amb el que ells mateixos denominen “españolización”.
Un país on regna la corrupció i on les relacions interpersonals no es basen sobre bases d’una certa ètica o serietat, no pot rutllar bé.
On s’estudia la Bíblia el país funciona, on es persegueix hi ha despotismes, misèria.

Tot plegat són dades “macro” (macrosociològiques i macroeconòmiques) que no poden ser de cap manera simples “coincidències”, ni poden enganyar perquè són globals i contundents. Una societat depèn del que s’alimenta, i les llengües en són vehicle: de la corrupció despòtica o de la llibertat honesta.
Una de les explicacions de Max Weber a “Ètica del Protestantisme”, un clàssic molt documentat, és que, mentre per als calvinistes l’Església no és la que decideix ni jutja sinó Déu, per als catòlics és l’Església (i un tirà, el Papa). Això té infinitat de conseqüències polítiques, socials i psicològiques en la vida dels pobles catòlics i dels calvinistes. Per ex., dins les esglésies protestants hi ha hagut sempre més llibertat de consciència que la que han permès els “bisbes” catòlics. Això ha tingut també moltes conseqüències que fan distintes les democràcies sòlides del Nord de les imitacions: les bananeres-escombraries del sud.
La “cultura” catòlica i especialment l’espanyola és la de la dessídia, la rutina, el mandarinisme, els apadrinaments, la màfia… és una religió prou “externa”, de xou teatral, del poder político-religiós (hispanopapisme, cesarisme) i no pas de consciència com el calvinisme, interior, potser la més espiritual.

Que segons les llengües i les creences, les societats polítiques i econòmiques tinguin uns trets comuns ha de ser per alguna raó: els catalans tenim una major tendència al diàleg, a una major estructuració social més eficient i justa, a causa d’una tradició molt menys brutalment antidemocràtica que Castella/ Espanya, i també un sentit del treball, mentre que la recerca del tresor (des de l’encomienda a la loteria nacional -tercer Estat del món que més gasta en loteries) ha estat sempre la fita promoguda des de Madrid per als colonitzadors espanyols i per als seus colonitzats.
Fins i tot el catolicisme català és prou distint que el castellà: és més interior, menys iconogràfic, més espiritual i de consciència, no practica tant les processons ni xous populars com les Setmanes Santes…
Aquesta exposició no es tracta pas de cap dels típics cofoïsmes estúpids del panxacontentisme català. Els catalans tenim sens dubte a muntó defectes, una greu degeneració caracteriològica molt empitjorada per la colonització espanyola: intel·lectualisme molt superficial i d’un racionalisme molt mecanicista (que genera una progressia-gauche divine desnacionalitzadora), i molt rutinari i fins i tot provincià, curull de prejudicis i pur disc ratllat, prepotent amb el dèbil i amb el poble autòcton i mesell cap al fort i el colonitzador – covardia-; materialisme i la consegüent descohesió moral i individualisme i manca d’autosolidaritat (que genera disgregació fins i tot política: mentre els partits espanyolistes pacten temes d’Estat, els catalanistes no són quasi mai capaços de pactar temes de fons per a la supervivència nacional); manca de paràmetres i referències globals que ens duen a romandre sota l’abassegadora i obsessiva colonització…Estem dominats, com deien Gandhi, Martin Luther King o Malcolm X perquè som corruptes. Renoir, al seu film “Aquesta terra és meva” (1941) presenta un mestre d’escola pusil·lànim, dominat per sa mare. L’assassinat d’un amic seu l’enfrontarà als alemanys i acabarà jutjat pels ocupants nazis. Al judici diu algunes coses com aquesta: “No hem pas de lluitar sols contra la fam i un tirà. Primer hem de lluitar contra nosaltres mateixos. L’ocupació, l’ocupació de qualsevol país és possible perquè som corruptes (…) Si l’ocupació dura prou, els homes que se n’aprofiten compraran tota la ciutat. No els culp per fer diners, però havien de sentir-se culpables per fer possible l’ocupació. Perquè no podrien fer res d’això sense posar-se en mans dels autèntics amos de la ciutat, els alemanys. Em faran callar, perquè no pot esser permès que la llibertat visca sota l’ocupació. És massa perillós. L’ocupació viu de les mentides, igual que aquest món pervers anomenat el Nou Ordre…”.
Però el castellà és -dades objectives canten- un llast per al desenvolupament social, cultural, moral i material dels pobles no pas per raons intrínsiques però sí per raons socials i històriques, en haver estat eina de l’Imperi més sanguinari de la Història de la Humanitat (més de 100 milions de víctimes sols a l’Ameríndia, el darrer Estat occidental a abolir l’esclavatge i la tracta de negres i més de 300 anys de sagnant Inquisició, per posar sols tres dels principals fets constatables) fet que ha conformat una mena de pseudocultura de la intolerància antidemocràtica i la manipulació impositiva, tan típica de tot allò espanyol. Que allà on el castellà brilla sol haver-hi pobresa ho podrem constatar fàcilment sols en fer una ullada a la situació econòmica del món. No existeix gairebé cap societat que, tenint la llengua espanyola com a oficial i d´ús habitual, estigui desenvolupada de manera natural i endògena (excepte el Con Sud, amb molta immigració italiana; Madrid promocionat sempre de manera abusiva i burocràtica…). Tots els Estats que han imposat l´idioma castellà als propis ciutadans, n’han portat societats a la ruïna, només ens hem de fixar en els casos de Guinea Equatorial o en els països del centre i sud d´Amèrica, per adonar-nos d´aquesta circumstància.
“L’amic Riera em facilita aquestes dades de l’ONU del 2002. Renda per càpita de Noruega, 36.600 dòlars; Dinamarca, 30.940; Islàndia, 29.750. Tots tres països riquíssims, amb economies internacionalitzades i llengües més petites que la nostra però que les parlen sense complex. Contra aquesta absurda creença que el català ens tanca portes, aquestes dades prou eloqüents de si serveix o no serveix una llengua minoritària. En canvi en el meravellós món hispànic la pobresa és l’única dada. La mitjana dels 13 principals països americans que tenen l’espanyol com a llengua, comptat des de l’Argentina, Xile i Mèxic fins a Nicaragua, Hondures i l’Equador, és de 6.209 atrotinats dòlars de renda per càpita. Catalunya parlant català i malgrat l’espoli fiscal infligit per una Espanya que no té ni la decència de publicar les xifres del robatori, té una renda de 26.420 dòlars. Hem de triar model: Noruega o afegir-nos a la caravana de la misèria. Només cal veure com les zones més riques de l’Estat tenen una altra llengua pròpia: i és evident que l’Estat el mantenim, pagant molt i molt, els que no parlem en tercermundista” (Salvador Sostres, maig 2005).
Dins l´Estat espanyol, aquells pobles que tenen com a única llengua oficial l´espanyol, són també els més pobres i endarrerits (La Manxa, Extremadura,…); és més, dins la pròpia Catalunya, aquelles contrades on més és parlat el castellà, són també les més subdesenvolupades (el Racó d´Ademús, els Serrans, la Vall de Cofrents, etc.). Igualment en el temps: a més castellanització progressiva, més misèria, com estem veient.“És probablement veritat que una societat lliure i amb èxit sempre serà en gran mesura una societat que està intimament lligada a uns esquemes tradicionals” (“The Constitution of Liberty”, de F.A. Hayek, qui no era cap religiós). Allà on són aniquilats, és només per instaurar un uniformisme de mercat dòcil i acrític, manipulable fàcilment i vendible. En idiotitzar i alienar la població, fabriquen incompetència, desconfiança i, per tant, pobresa.
Si mirem dins les grans ciutats catalanes, copsarem com són els barris castellanoparlants els més endarrerits econòmicament, al temps que constatarem com la majoria de delictes de tota mena que es cometen a la nostra terra (robatoris, violacions, tràfic de drogues, homicidis i assassinats) són portats a terme molt majoritàriament per gent de parla espanyola; difícil serà que ningú trobi un violador, un traficant o un lladre que tingui com a llengua d´ús habitual la catalana…i això no és cap casualitat (les estadístiques també diuen que gran part de la població presidiària espanyola és nascuda a l’Andalusia Oriental). Es tracta d’una nació, la catalana, greument oprimida durant segles, que ha desplegat un fort sentit cívic com a autodefensa de l’ocupació i la colonització espanyoles, les quals han actuat sempre a sac en els territoris que han conquerit per la força. Per contra, els espanyols que, en provenir d´una cultura i mentalitat embrutides per l’obscurantisme, la manipulació i una violenta injustícia social, cauen amb facilitat en la amoralitat i en la delinqüència, i més en terra conquerida.
Un cas significatiu: Fa uns anys hi hagué pressions del Govern espanyol al sanguinari Dictador de Guinea Equatorial. Tal Dictador, que manté les ètnies de Guinea en un permanent estat de terror i angoixa, i especialment els bubis, contra els quals practica genocidi (fins i tot els ha ficat deixalles radiactives a l’illa on malviuen), diu que pensava de posar el francès com a idioma oficial de Guinea Equatorial, ja que es troben envoltats d’Estats oficialment francòfons i dependents monetàriament del franc francès. Immediatament Madrid callà i arribà a acords idiomàticocomercials amb aquest element. L’oficialitat del castellà, com de costum, sí que val uns quants milers més de morts, desapareguts, torturats, etc. (per a Madrid): “el español, con la sangre entra”, això no és pas cap novetat, és la Història de sempre.
En aquest cas recent veiem com el castellà no sols és via, sinó també eina de subdesenvolupament.

3) Per què allà on hi ha castellà hi ha, generalment, pobresa?:

“Tota llengua és un temple en el qual està tancada l’ànima del qui la parla” (Oliver Wendell Holmes).
Fos absurd de parlar d’idiomes inferiors per qüestions estrictament lingüístiques, si bé és cert que alguns tenen fama de ser difícils d’aprendre (el swahili tinc entès que és un idioma sense gramàtica, cada mot i expressió hi van a la seva; el xinès té una complicadíssima escriptura ideogràfica si bé gramaticalment és senzill; l’àrab té un complicat sistema d’escriptura i una gramàtica realment difícil, etc.). El problema del castellà és que, com digué Nebrija, “la lengua es compañera del Imperio” o Josemaria Aznar: “El idioma español es la fuerza de intervención rápida”: o sia ellos en tenen una idea d’idioma castellà com a arma llancívola de llur política colonialista i de genocidi cultural.
Isabel la Catòlica deia que “Castilla llega hasta donde llega mi caballo” (i Ferran el Catòlic -al que l’aristocràcia castellana menyspreava amb els malnoms de catalanote i viejo catalán-, “las boñigas de Castilla son oro en Aragón”. Al Tirant lo Blanc ve un altre adagi interessant: “Som com els ases de Sòria, que porten or i mengen palla”). El cas és que el castellà s’expandí amb conquestes de cruels caps militars (bandolers i soldaders) tipus el Cid, fora del feudalisme clàssic europeu, les terres conquerides foren trastocades i convertides en latifundis (Al-Andalus, Ameríndia) a ferro i foc, sota brutals sistemes de domini caciquil. És normal que això destruesca la mateixa identitat mental dels sotmesos i colonitzats, i per això allà on el castellà brilla hi ha pobresa i marginació, fet ben visible si el comparem a uns altres idiomes europeus. Fins i tot, essent segon-tercer idioma mundial per nombre de parlants, ocupa un modest cinquè lloc a Internet (el català hi ocupa un notori 15è lloc!). L’espaordiment multisecular no és cap broma, deixa necessàriament una dura petja en l’ànima col·lectiva de tots els afectats: una mentalitat mesella i superficial, obscurantisme, descrèdit de la justícia i de la bona fe, de la cultura i de la lectura, de les tasques metòdiques (“Una de les formes més típiques i xocants de la bèl·lica famfàrria espanyola és, sens dubte, el menyspreu per l’esforç modest i continuat, a les tasques metòdiques i fosques”, Carlos Octavio Bunge, 1875-1918, polígraf argentí), de la recerca científica (“Que inventen ellos!”), fins i tot dels negocis (les tres eixides tradicionals dels castellans eren la militar, l’eclesiàstica i la burocràtica), la passió per trobar tresors que visqué el corresponent paroxisme al genocidi contra Ameríndia i que ara subsisteix com a enorme devoció per tota mena de loteries (l’Estat espanyol és el tercer estat mundial que més despesa té en loteries i jocs d’atzar: “Els espanyols, o són catòlics, o són racionalistes. Els catòlics ho esperen tot del miracle. Els racionalistes tot ho esperen de la Loteria Nacional”, va escriure ja Manuel Ruiz Zorrilla, la falsa esperança en la “sort” és una manera de desinflar justes reivindicacions i tota lògica social), la casuística més vana i embolicadora, la fòbia a conèixer la veritat de les coses (i una societat ha avançat científicament però també moralment quan no ha tingut por a saber: tenir por a saber és la decadència, la perversió de valors i la confusió mental i vital). “En Espanya el mèrit no és premiat. És premiat el lladronici i ser poca vergonya. En Espanya tot allò dolent és premiat”.(Luces de Bohemia, Ramon del Valle Inclán, novel·lista i poeta satíric de l’esperpento espanyol).
Les realitats no són pas casualitats, ho són per raons concretes, no pas metafísiques ni intrínseques, però sí per raons constatables i estudiables. La dominació colonial, el racisme crioll s’ha caracteritzat pel genocidi cultural sistemàtic i la manipulació (negació de la realitat/ veritat) i, qui desconeix allò real (allò que és ver), necessàriament anirà donant tombs a les palpentes, de mal a borràs per la vida, i això també es vehicula pels idiomes, com a una mena de virus històricocultural. “Felicíssim país el nostre, on la levita ministerial, la toga i el blasó no delinqueixen mai!”, (Santiago Ramon y Cajal, 1806-1880, dramaturg i metge). “En Espanya és heretgia de tenir sentit comú”. (Juan E. de Harzenbusch, 1806-1880, dramaturg foraster). “Espanya és una nació un tant cruel, tal i com ho demostren les seves corregudes de toros i els seus autos de fe”. (Emmanuel Kant, 1724-1804, gran filòsof alemany).
Han fet de la desorganitzada i caòtica plebs colonitzadora carn de canó -però beneficiaris nacionalistament- de llurs bàrbars projectes, però alhora li han begut el cervell amb un ultranacionalisme (“Qui no té res d’individual per a vantar-se’n, es vanta d’haver nascut ací o allà”, Arthur Schopenhauer, 1788-1860, filòsof pessimista alemany) que sistemàticament posa en feblesa qualsevol idea de justícia i progrès, perquè els genocidis necessàriament han enfortit sempre el militarisme, la fòbia a la diversistat i el pluralisme, les estructures piramidals i opressives, i la destrucció dels altres pobles i cultures. “Aquells animals que no han estat capaços d’establir un pacte per a no agredir però tampoc no ser agredits, per a ells no hi ha res que sia just o injust. El mateix s’esdevé també amb aquells pobles que no han pogut o no han volgut establir un pacte pera no agredir ni ser agredits” (Epicur, filòsof grec, 341-270 a. C.).
“Els Estats de dret mai no estan en treva” (Mayor Oreja, exministre de la guerra mediàtica i major propietari d’empreses de guàrdies de seguretat privades de l’Estat, a La Vanguardia, 6-3-1999: l’Imperio-Estat de dret, o sia, del dret d’ells, els poderosos, Estats purament artificiosos, jacobins, centralistes- no para mai d’agredir les nacions sens Estat que ha conquerit, fins a exterminar-les). És per això que la injustícia social és un tret tan característic d’allí on els espanyols han comès genocidis generals (Ameríndia i Andalusia). “En Espanya, allò que és pagat no és pas el treball, sinó la submissió” (Pio Baroja, 1872-1956, escriptor i metge foraster).
Un conciutadà explicava molt encertadament la caracteriologia subconscient mesella i agressiva de l’espanyol mitjà com a atavisme de tants segles de repressió del pensament (expressada per aquella frase de “Lejos de nosotros la funesta manía de pensar”):
“Observacions realitzades sobre l’opressió. Si observem als que es diuen espanyols podem observar com hi han quatre tipologies, que es corresponen al caràcter de quatre persones, donat que una de les característiques dels que s’anomenen espanyols és la falta de un pensament propi o individual. Aquestes quatre persones son un polític, un religiós, un militar i un xerraire grosser que per ocultar-se generen també uns antiliders que son un antipolític, un antireligiós, un antimilitar i un antixerraire que sembla que no estiguin supeditats a ells, però que en realitat sí que ho estan. Entre els vuit formen combinacions que, segons les necessitats, els permet un marge de maniobra per manipular el que els interessi i mantenir l’opressió encara que les circumstàncies canvien. Aquestes persones són reals i els seguidors d’ells són els que es diuen espanyols, els quals són els que no tenen pensament propi i esdevenen clons mentals d’aquestes persones.
Els catalans tenen pensament propi, de fet tenen pensament propi i individual tots els que són conscients de la seua nació vertadera, perquè això posa en contacte la persona que som amb la realitat individual, que és la que genera el pensament propi d’una forma natural i espontània.
Per tant, la nostra discusió és entre el pensament de quatre persones repetit pel nombre dels seus seguidors, i el pensament dels catalans, valencians i similars que en són molts més que quatre.
L’aparent interès dels espanyols per saber què pensen els altres no prové de cap inquietud intel·lectual sinó, tot el contrari, el que volen saber és si la persona en qüestió té un pensament diferenciat dels seus líders, perquè en el cas que sia d’aquesta manera, atacar-la, primer amb sentiments de culpa en fals (el religiós), després amb burles i insults (el xerraire groller), després amb obligacions (política) i després amb agressions (militar), en resum: exercir l’opressió a través dels seus clons mentals.
Aquestes quatre persones són contestades i superades: De la part militar, per l’OTAN o bé per qualsevol organització militar que defensi els drets humans. Des de la política, pel nacionalisme, l’ecologia, l’independentisme, el pacifisme, el feminisme i polítiques que parlin de la llibertat i dels drets. Des la cultura, per la llengua, la ciència, l’art.. propi de cada nació. Des de l’espiritual per la veritat, l’honradesa, l’ètica i la moral.
Per això últimament han recorregut a la mentida més escandalosa amb l’esperança que la multiplicació de les mentides pels seus clons els mantinguin una mica de temps més al poder.
Si ens fixem una mica mes podem observar que la reacció d’un espanyol davant una circumstància que l’obligui a pensar sol ser alguna exclamació relacionada amb la sexualitat, perquè en la seva confusió té una percepció dels seus pensaments propis -que a vegades en té, perquè el cervell encara és viu-, com si fos quelcom que no pot evitar: com si fos un desig sexual, pensament que evidentment reprimeix immediatament amb alguna grolleria de tipus sexual. Es tracta d’una autoopressió o repressió per mantenir-se dins el pensament dels líders. (De Vilaweb-Fòrum general)

4) Els avantatges del plurilingüisme. Els castellanoparlants, una comunitat molt monolingüe per interessos polítics de llurs Oligarquies:

Igual que la manca de pluralitat i tolerància religiosa a la majoria de societats islàmiques: perquè els uns fan de la religió i els altres de la llengua una eina llancívola de cohesió uniformista darrere de les respectives Oligarquies.
El monolingüisme és el pulmó d’una llengua: fa necessària una llengua per poder comunicar-se. Actualment el monolingüisme catalanoparlant ha estat ja pràcticament exterminat per la imposició colonitzadora francocastellana, per això és molt important que tot catalanoparlant conscient miri de ser tan monolingüe com li sia possible. Tanmateix el plurilingüisme té també indubtables avantatges, no pas nacionals, però sí pedagògics, culturals i psicològics.
No fa gaires anys es realitzaren unes interessants enquestes als instituts eivissencs sobre ús i simpaties lingüístiques i futboleres. Els resultats hi foren prou significatius: sistemàticament, el major fracàs escolar (tant en autòctons com entre immigrants) anava de la mà amb poc ús i poca valoració de la llengua catalana i per simpaties envers el R. Madrid. Aquests resultats, que poden sobtar, tenen, tanmateix i sens dubte, una explicació lògica i contundent: la propaganda abusiva i supermanipuladora que les TVs i els mèdia esportius madrilenys (molt majoritaris dins la premsa esportiva) fan de l’equip del Règim jacobí, i això ja en un tema que no ha menester de massa neurones; això duu als més acrítics i violents devers el madridisme i l’espanyolisme/anticatalanisme (que és la raó de fons de tot aquest apartat del conductisme de masses espanyol); mentre que els més sensibles prefereixen d’altres equips minoritaris i aprecien la llengua en injusta inferioritat de condicions. No sols hi ha un coeficient d’intel·ligència escolar, sinó també un cert nivell moral, la qual cosa demostra un cop més que ser dolentot és també ser babau, és una estupidesa: “I (Déu) digué a l’home: Vet ací que la temor del Senyor és la saviesa, i defugir el mal, la intel·ligència” (Job 28:28).
Que el bilingüisme o el plurilingüisme fomenten les capacitats mentals és cosa prou coneguda psicològicament i pedagògica, i el menyspreu a aprendre (d’altres llengües o el que sia) traspua malfeineria i un grau de supèrbia (tret característic espanyol i de qualsevol colonització, una neronització a fi de mantenir-se a part i sotmetre la víctima indefensa a una situació d’inferiorització i de denigració permanent) que esterilitza i crea divisió i malestar social. “Sempre ha estat un misteri per a mi que l’home pugui sentir-se honrat per la humiliació del seu proisme”, digué Mahatma Gandhi quan veié una colla d’indis obligats a caminar per sota la voravia, a fi de cedir el pas als blancs).
Igualment, paga la pena de destacar les conclusions a les quals van arribar especialistes en un simposi a Morella (Els Ports) sobre llengües i desplegament econòmic: les àrees bilingües tendeixen a un major desplegament econòmic (a causa de la major tensió sociocultural i a la major plasticitat mental de la població pel constant ús de distintes llengües, concepcions i enregistraments mentals i culturals).
Per aquest motiu supòs que un mestissatge fet més en igualtat de condicions, com ara el dels origens dels Estats Units (entre colons i immigrants de tot Europa, en un principi bàsicament descendents d’anglesos, holandesos, alemanys, suecs i escocessos, més avant francesos i irlandesos, després italians, polonesos i d’Europa Oriental i hispànics), dóna molt de joc quant a nivell de desplegament economicocultural que no pas un mestissatge fet a través del genocidi i la violació, com s’esdevingué a Hispanoamèrica, amb més de 100 milions d’infeliços amerindis morts sols durant els dos primers segles de conquesta i colonització imperial castellana contra les cultures neolítiques indígenes. Lògic, oi?.
El castellà és una eina de repressió i destrucció psicològica i nacional massiva .
Castellà? No, gràcies!.

La Cigala i la Formiga

LA CIGALA I LA FORMIGA, VERSIÓ CLÀSSICA

  • La formiga treballa amb totes les forces tot l’estiu sota una calor aclaparadora.

  • Construeix la seva casa i s’aprovisiona de queviures per a l’hivern.

  • La cigala pensa que la formiga és fava, i ella es passa l’estiu rient, ballant i jugant.

  • Quan arriba l’hivern, la formiga es refugia a la seva caseta on té tot el que li cal fins a la primavera.

  • La cigala tremolant, sense menjar i sense recer, mor de fred.

              FI

VERSIÓ ESPANYOLA

  • La formiga treballa amb totes les forces tot l’estiu sota una calor aclaparadora.
  • Construeix la seva casa i s’aprovisiona de queviures per a l’hivern.
  • La cigala pensa que la formiga és ximple i es passa l’estiu fent allò que li fa més goig, rient, ballant i jugant.
  • Quan arriba l’hivern, la formiga es refugia a la seva caseta on té tot el que li cal fins a la primavera … ……… ……
  • La cigala tremolant organitza una roda de premsa el què es demana per què la formiga té dret a habitatge i menjar quan vol, quan hi ha uns altres, amb menys sort que ella, que tenen fred i gana.
  • La televisió organitza un programa en viu en el qual la cigala surt passant fred i calamitats i alhora mostren extractes del vídeo de la formiga ben calenteta a casa i amb la taula plena de menjar
  • Els espanyols se sorprenen que en un país tan modern com el seu deixin patir a la pobra cigala mentre que hi ha altres que viuen en l’abundor.
  • Les associacions contra la pobresa es manifesten davant de la casa de la formiga.
  • Els periodistes organitzen una sèrie d’articles en els quals qüestionen com la formiga s’ha enriquit sense contractar la cigala i insten al govern a que augmenti els impostos de la formiga de manera que les pobres cigales puguin viure millor.
  • Responent a les enquestes d’opinió, el govern elabora una llei sobre la igualtat econòmica i una llei amb caràcter retroactiu, antidiscriminació.
  • Els impostos de la formiga han augmentat i a més li arriba una multa perquè no va contractar a la cigala com ajudant a l’estiu.

  • Les autoritats embarguen la casa de la formiga, ja que aquesta no té prou diners per pagar la multa i els impostos.
  • La formiga se’n va d’Espanya i s’instal·la amb èxit a Europa. La televisió fa un reportatge on surt la cigala amb molt de sobrepès, ja que s’ha menjat gairebé tot el que hi havia molt abans que arribi la primavera, mentre veia els videos-reportatges que li havien fet
  • L’antiga casa de la formiga és reconvertit en alberg social per a cigales i es fa malbé ràpidament perquè les cigales no fan res per mantenir-la en bon estat.
  • El govern és criticat per no posar els mitjans necessaris.
  • Una comissió d’investigació que costarà 10 milions d’Euros -i recau en un conegut lobby econòmic- es posa en marxa.
  • Mentrestant la cigala mor d’una sobredosi.
  • La SER, la COPE, i totes les TV i diaris, comenten el fracàs del govern per intentar esmenar el problema de les desigualtats socials.
  • La casa és ocupada per una banda d’aranyes immigrants, que rebran les corresponents paguetes per cada fill.
  • El govern es felicita per la diversitat multicultural d’Espanya alhora que puntualitza que aquesta faula no té, per a res, cap comparació possible entre el Govern Central i l’economia productiva de l’Arc Mediterrani.
  • Tot semblança amb la realitat és pura coincidència.

FI

La Brama dels Llauradors de l’Horta de València

La Brama dels Llauradors de l’Horta de València, de Jaume Gaçull, ca. 1490-1492?

Fragments de “La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” on queda retratat el tarannà decadent, encara que militaroide, que dugué els valencians a la desfeta durant la Guerra de les Germanies (és pocs anys anterior). El vocabulari militar no té pèrdua.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” fou una resposta satírica, i negativista, (tan típicament descreguda dels valencians) a la proposta les “Regles de esquivar vocables o mots grossers pagesívols” (ca. 1490), d’en Bernat Fenollar, prevere valencià, i Jeroni Pau, canonge barceloní. Al subtítol: “mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la llengua catalana”. Fenollar hi diu que “entre persones de bon ingeni o experiència fàcilment se coneix dits vocables ésser d’Empordà, o d’Urgell, o de Xàtiva, o de les Mallorques…”. Pretenen una llengua catalana unificada, “standard”, cosa que, encara avui, no hem assolit plenament. El llatí i el castellà, la Decadència i la manca de sentit polític faran fracassar i ajornar aquest interessant plantejament sociolingüístic a ca nostra.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

 “Torrent, Alaquàs, i de Vistabella,
Picanya, Mislata, de Quart i d’Aldaia,
i de Benetússer, Montcada i Godella,
d’Albal, d’Alfafar, Patraix, i Gilvella,
i d’Almussafes, també i d’Alboraia:
I de Catarroja, Russafa i Sollana,
també d’Epioca, Carpesa i Paiporta
de Massamagrell, i de Meliana,
de Benimaclet, i de Borriana,
i per abreujar, de tota la horta.
  Venien armats, en tantes maneres
que no puc estar, del tot no us escriga
ab uns marraçans, i espases roperes
i molt engaltades, les grans cervelleres
i en guarda del nas, cascú una espiga.
Portant les cuirasses, damunt ben esteses
sens cloure ni estrènyer, corretges ni baldes,
cuixots i sagnies, de calces Flandeses,
cuirasses prou altes, de tall Genoveses
que fins als genolls, los pleguen les faldes.
  I ab dards, i ses llances, -i esgarradores,
rodelles també, -i prou taulagines,
i ronques, i dalls,  -i bones fitores,
i bons galandarts, -basalarts, podadores,
broquers de set rodes, -i grans pavesines:
Espases caçudes, -i bons maneresos,
estocs, i grans atxes, -i bones visarmes,
gorjals, i manyoples -dels temps que els Francesos
usaven los muscles, -i contra els Anglesos,
molt més que no ara, -exercien les armes.
  Veuríeu punyals, -i espases guarnides,
crueres, i poms -del temps de les xapes,
olent a resclum -les dargues podrides,
i de les ballestes  -les cordes florides,
i en los pavesins -forats i grans trapes:
Qui porta la llança -ab l’hasta corcada,
i plena de pols -i polls de gallina,
qui porta cuirassa  -del tot desllandada,
qui porta l’espasa  -tan fort rovellada,
que traure no en pot  -per res la baïna.
  Qui porta carcaix, -no hi porta les tretes,
qui porta tornet, -no hi porta tellola,
qui porta cordells  -en lloc de tiretes.
qui porta les calces  -tan justes i estretes,
que prest als garrons -lo pes les assola:
Ja tal lo pessiga,   la cota de malla
que fa personatges,   torcent-hi lo morro
i tal s’és armat,   per a la batalla
que par embotit,   un home de palla
que està per al bou,   plantat en lo corro.
  I gent de tal forja, que sembla que fuja
o que ja se’n torne,   del mont de Calvari,
les armes untades,   per por de la pluja,
de calç i de cendra,  de fum i de suja,
mostrant que la cuina, los era l’armari:
La u se afluixa, i l’altre flestoma
al trist cuirasser,   de culpa delliure
per veure tals gestes,  d’ací fins en Roma
iríeu a peu,   car nos pot per ploma
la tal visió, pintar ni descriure…”.

“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” contra lo Venerable Mossèn Bernat Fenollar, prevere, ordenada per lo magnífic Mossèn Jaume Gaçull, cavaller. Fragment.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

Poesies patriòtiques de la derrota

Poesies patriòtiques de la derrota

Per què ens han derrotat sempre des de fa 300 anys?
Ens ho havíem de fer mirar: autocrítica i canvis.
Arruix la rutina mental!

cm5-dxnxgaala2o

PROMETEM
“Prometem, davant vostre, President
davant el món que en aquesta hora ens mira
lluitar fins a la mort, solemnement,
per vèncer la llopada que se’ns gira.
No és el prometre aquest com aquell
que ens feien fer els botxins del nostre poble.
Aquest ens surt del cor i del cervell;
és un “prometre” franc, just i noble.
La nostra pàtria ja és de tot el món,
del món digne que ritma als nostres passos,
estreny els cors humils, siguin quins són,
i hi fa una nova i eixampla els braços.
Amb els punys, amb el cor i el pensament,
amb un sol crit i amb una veu més clara
prometem davant vostre, President:
defensar aquesta terra que ens empara;
defensar aquest sentit de llibertat
que ens puja als ulls i va endurint els ossos.
No passaran els llops que s’han alçat!
Primer veuran desfets els nostres cossos.
Però cada cos que restarà en peu
serà com un trosset de roca viva.
No arrelaran ni el llop ni la guineu;
els cridarà la merla, el tord, la griva…
Prometem davant vostre President
davant el món que en aquesta hora ens mira
amb els punys i amb el cor i el pensament
dominar la llopada que se’ns gira”.

(Josep Maria Prous i Vila, “Prometem”, a la memòria del president màrtir afusellat el 1940, lliurat pels nazis a Franco per la intervenció de Serrano Súñer, “cuñadísimo” i Ministre filonazi d’Exteriors)

coyatgdxeaanfur

Aquesta és de després del 39:

CATALUNYA
Sola, malalta, esparracada, muda,
un altre cop, encara jove, esclava.
La volta de ton cel, com sempre blava,
sostre de tes presons esdevinguda.
Ara et retreu ton somni de vençuda
que no vas ésser, com et pertocava,
escometent tos enemics prou brava,
emprant ton honor gaire tossuda.
Quítia et veuràs de tos pecats un dia
per tanta sang i tanta llunyania,
per la vergonya i per l’enyor dels teus.
Com saba pacient sota l’escorça,
més pura revindrà l’antiga força
que ja es desvetlla d’amagat dels déus.
(Pere Quart).

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència

PSICOANÀLISI I AUTOCRÍTICA: UN CERT TARANNÀ CATALÀ PREOCUPANT, ORIGEN DE LA DESFETA, DE L’OPRESSIÓ I DE LA DECADÈNCIA

Un viatge en el temps sobre alguns detalls caracteriològics.

    • «Correlativa a aquesta bona tradició, hi ha la dolenta, anota Cardó, que s’inicia molt d’hora. L’esperit de llibertat, quan no és controlat per una consciència moral exigent, degenera en rebel·lió i discòrdia, les dues tares que presenten invariablement les males èpoques de Catalunya» (“Les dues tradicions”, Barcelona 1977, p. 87).

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 02

Segle XIV

  • 11.2.1363: El Cerimoniós, enmig la guerra contra Castella, que ha envaït Aragó i València, pronuncia un patètic discurs blasmant els egoismes i la irresponsabilitat dels diputats i els increpa: «muiren, qui ens volen fer a tuits morir!» (tuits: tothom).
  • 1375, a les Corts de Lleida: El comte-rei Pere el Cerimoniós, desesperat per la inhibició dels diputats catalans (sempre amb els braços enfrontats) enmig una forta crisi, al·ludeix a la possibilitat que “a Catalunya no hi hagués rei”. “…car lo Rey de Castella entra en Aragó e regne de València, on ne pres la més part, ab prou barataries e trafagaries que les gents dels dits regnes feyen” (“Històries e conquestes de Catalunya” cap. XLIIII, d’en Pere Tomich).

Segle XV

  • “Som com els ases de Sòria, que porten or i mengen palla” (“Tirant lo Blanc”, de Joanot Martorell).
    Joanot Martorell profetitza que València “vendrà per temps en gran decaïment”: “d’açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada…” (“Tirant lo Blanch”).
  • “…Llevau-los les traves, fluixau lo cabestre,
    jaquiu-los anar, a regna ben solta,
    i de tals deixebles jamés siau mestre,
    que per molt que fósseu subtil i més destre,
    eixir no en porieu sens molta revolta” (“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València”, ca. 1490). Exactament com passa al Racó quan obric un fil de debat.

Segle XVI

  • En Milà, en un debat entre diversos nobles, fa dir a la dama Joana Pallars: “Señora doña Violant: Amagau lo Valencià, que Castellans van per la terra: que per burlar de nostra llengua nos furten les paraules, y porten les a Castella per a fer farçes ab ella, que mones son de Valencia, parlant ab reverencia” (Lluís del Milà, El Cortesà).
  • 1559: Jaume Rasquin -valenciano hijo de un mercader francés- emprende expedición a Rio de Plata y enrola a más de 100 valencianos (cosa rara que catalanes fueran a América a estas fechas, pero se trataba del tipo Enrolate en la Legión). Uno de los expedicionarios, castellano, observa que “Todos o los más valencianos que iban en el viaje eran hombres de bando (=bandoleros) y homicidas y fugitivos, ecepto algunos caballeros que iban muy honrados, más al fin son valencianos y de menil condición, porque son de cuadrilla”.

Segle XVII

  • 1625: Pere Joan Porcar, al seu Dietari: Els “malaventurats, i molls, i temerosos, i amedrentats valencians” (Porcar) hi claudiquen: més càrregues fiscals per “oprimir el poble” i tot per nodrir guerres de religió remotes. Desmantellament total de qualsevol força rectora del regne teòricament sobirà: L’aristocràcia valenciana queda definitivament liquidada a Montsó com a força rectora valenciana amb un gest melodràmatic de despotisme reial per atènyer uns impost exhorbitants per a la guerra: “Aquí yace un reino entero…” dirà un epigrama anònim “que ixqué el dia que fón vençut el Estament Militar”.

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 03

Segle XVIII

  • Un cert cofoisme cals principatins és cosa antiga i típica, quan les negociacions del 1705 amb els anglesos, els catalans encapçalats per Antoni de Peguera i Domènic Perera ja criticaven els castellans per maldestres i es consideraven ells mateixos molt superiors. L’espanyolum serà potser imbecil, però el catalanam pateix d’altres imbecilitats, potser més greus i a més és massa individualista i té més tendència a la malícia pocasolta, divisionista, mentre que l’espanyolam és tribal i està unit, i llurs dirigents no es mamen pas el dit, sinó que penquen de valent per mantenir el botí de guerra, el mamellot colonial.
  • “Poble espanyol, ets de plànyer! En els mateixos béns que la natura t’ha prodigat, trobes la causa de la teva eterna misèria; la bellesa del teu país i les seves riqueses naturals són justament les causes de la teva indolència i de la teva incúria, igual que les mines de Mèxic i del Perú han nodrit el teu orgull i els teus prejudicis. Heus ací una opinió que, a primer cop d’ull, semblarà paradoxa; és el lector qui l’ha de meditar i l’ha d’apreciar. Qui dubta que Espanya ha de menester una regeneració que no ha d’ésser sinó el resultat d’una invasió estrangera, l’única que pot reanimar en el cor dels espanyols aquell fogar de patriotisme i d’emulació que perilla d’extingir-se totalment? Si Espanya ha de reprendre el seu gloriós lloc en la gran família europea, ens fa molta feredat per ella que no sia a costa del més terrible daltabaix. Sols el llamp pot despertar aquests esperits de bronze” (“Història de ma vida”, de Giacomo Casanova [Jacques Casanova de Seingalt], 1725-1798, aventurer i gran bandarra venecià, parlant especialment de la decadència que veu a la ciutat de València, 1769).

Segle XIX

  • “No hi ha res més pobre i trist al món que aquest pagès, que no sap fer més que pregar, cantar i treballar, i que, a més a més, pensa. La seva pregària és una fórmula estúpida que no té el menor dels sentits per al seu esperit, la seva feina és una operació muscular que cap esforç de la seva intel·ligència no li ensenya a fer-se’l més senzill, i el seu cant és l’expressió d’aquesta monòtona malenconia que l’aclapara inconscientment i la poesia del qual el commou sense revelar-se-li. Si no fos per la vanitat que de tant en tant el desperta de la seva letargia enzant-lo a ballar, dedicaria els seus dies de festa a dormir” (“Un hiver à Majorque”, 1838, per George Sand [Amadine Lucie Aurore Dupin], 1804-1876, novel·lista romàntica parisenca, protofeminista, amant de Chopin).
  • “Faltava poc per arribar a València, allò eren els afores, el poblet del Grau, a mitja milla de València. Allà podríem agafar un tren que eixiria una mica més tard o, si no, allà esperant, simples carros de dues rodes amb un sostre de lona, una mica més grans que els Simons i menors que els nostres carros del pa, però més alts, i amb coixins. En el punt de desembarcament ens vam veure assetjats per xicons bruns i carregadors d’aspecte ferèstec, s’empenyien i copejaven els uns als altres, se’ns tiraven damunt barallant-se per portar els nostres equipatges fins a la duana” (“Viatge per Espanya: de Perpinyà a Màlaga”, a València, per Hans Christian Andersen, 1805-1875, escriptor danès de famoses rondalles).
  • “Vaig eixir a un carrer molt concorregut que em va conduir fins a una plaça ampla, per on la gent transitava a peu o cavalcant en mules. La majoria eren llauradors, d’aspecte fornit, amb pintorescos vestits. Portaven “saragüells”, una mena de pantalons curts amb les cames fins als genolls nus, les sandàlies de cuir anaven lligades per damunt de les calces blaves; també un faixí vermell i una camisola verda herba amb cordons, el pit nu i, penjant de l’espatlla, la típica manta de ratlles. Al cap, un drap a manera de turbant, i a sobre un barret de palla d’ala ampla; era una cosa portentosa. D’altra banda, aquesta gent no té bona fama, diuen que porten la navalla molt solta al cinturó; fa anys anaven sempre de baralla amb els veïns de la ciutat, que per la seva banda, semblen d’una altra raça -cosa que llurs cabelleres rosses semblen indicar” (“Viatge per Espanya: de Perpinyà a Màlaga”, a València, per Hans Christian Andersen, 1805-1875, escriptor danès de famoses rondalles).
  • “Tenim, doncs, molta gent ocupada a treballar en l’element variable i transitori, on les formes externes i visibles, en el que en podríem dir el cos venerable de la pàtria; mes de treballar en son esperit pocs se’n recorden. Alabem la bona qualitat de la font i ens aprofitem de l’excel·lència de ses aigües; estimem els sentiments catalans potser superiors als dels altres homes; ponderem el caràcter que distingeix els fills d’aquesta terra; mes molts dels nostres miren amb indiferència i tal volta amb menyspreu el vell esperit català que tot això engendra, i no saben capir que el més necessari és fomentar la substància de la pàtria. La nova generació catalana sap aprofitar els tresors; potser fins els malgasta; manifesta una generosa activitat, mes sa força de produir per ara és molt limitada, i en lloc d’augmentar-se, veiem cada dia minvar el sagrat dipòsit de la pàtria; havem de procurar no convertir la nostra regió en una societat de sols literats i artistes, que fóra gran afront per a la pràctica raça catalana. Els caràcters s’emmotllen al figurí parisenc o madrileny el mateix que els vestits, i això arriba fins a la classe popular, sempre més aferrada a la tradició; i tot sovint pels carrers de Barcelona s’ou el rústic carreter cantar malagueñas al so de l’estepec de les xurriaques” (“La tradició catalana”, cap. I, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, cofundador del catalanisme modern).

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 01Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 04

Segle XX

  • “Escrivíem. Disposàvem d’unes normes racionals per a escriure. Cultura-economia-política. Bon programa. Cada dia un nou pas endavant. Endavant. Fa bonic una pàtria endreçada, sòlida, amb equips competents. Sentir certa prepotència envers els veïns, que a un l’hagin convertit en un novíssim manxesterià –ho deien sovint- dins un procès industrial enlluernador. Ho estimàvem profundament, i ho anàvem construint com una estàtua, cada dia més evolucionada, més envejada, més alta (…) Ara, caiguda l’estàtua, no em quedava altre recurs que exiliar-me, que ser un més en aquell caòtic i grotesc i sublim i miserable èxode. I que no em preguntessin si havia fet tot el que podia per defensar aquella terra de la qual desertava” (“Els vençuts”, 1955-1982, d’en Xavier Benguerel, 1905–1990, escriptor barceloní exiliat).
  • “Batista i Roca recalcava la lectura d’un llibre que no gaire més enllà va publicar-se –L‘aptitud econòmica de Catalunya, de Carles Pi Sunyer–, on es fa un detallat estudi del nostre caràcter bo i remarcant-ne les falles, va intensificar d’allò més el seu afany d‘organitzar entitats que fomentessin les qualitats de la gent o li fessin superar defectes, limitacions i rutines” (La seva millor lliçó, Avui, 8-1979, per Carles Muñoz-Espinalt).
    “…si em féssiu resumir la seva manera d’ésser, ben de pressa us diria: Batista i Roca tenia una supersensibilitat per a captar el tarannà dels catalans i, constatant-ne falles, es servia del mètode pedagògic que fos, per veure si ens esmenàvem. Volia uns catalans amb menys complex d’inferioritat” (Carles Muñoz-Espinalt, 1920-1993, patriota català fundador de la Psicoestètica).

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua

ES AL CARRER ON HEM DE PRESENTAR BATALLA PER LA LLENGUA
PER UNA SOCIOLINGÜÍSTICA PRÀCTICA I REALISTA

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 02

La llengua catalana necessita realisme i energia per sobreviure.

  • -De Madrid i de la dreta espanyola ens arriben contínuament lleis per jivaritzar-nos. Com Felipe Gonzàlez, fan, del català, una llengua-bonsai
  • -De l’esquerra ens empaiten amb multiculturalisme, reforçat per una immigració massiva que, en general, se’n fot olímpicament del català.
  • -Per acabar-ho d’adobar els catalanoparlants no sols tenen un índex de natalitat dels més ridículs del planeta, sinó que a més parlen castellà a desconeguts i a castellanoparlants i, fins i tot, entre ells.

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 03És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 04

La llengua catalana està assetjada pertot arreu i ningú pren iniciatives serioses per recuperar-la, com:

1-Una guia de resistència lingüística quotidiana

2-Diades de mobilització lingüística coordinades

3-Obrir línees als col·legis on el català sigui la llengua DEL PATI, cosa ben necessària si el que es vol és que tothom parli català entre ells. Així ho promouen, crec recordar, en algunes escoles Bressola de Catalunya Nord.

4- El que cal és mesures de carrer, de xoc, per estendre socialment el català. Refer grups com els Grups per la Defensa de la Llengua, que eren molt imaginatius, caldria recobrar algunes de llurs iniciatives de carrer

5-«Imprescindible que sàpiga català»

6-Promocionar a totes la Sociolingüística entre professors i alumnes, i sociolingüística de xoc, de carrer, sense floritures inútils, com ara:

La poca qualitat ètica sol dur a manca d’autodisciplina i a la deixadesa general, també cultural i lingüística.
Es l’origen de la decadència nacional i de l’extinció de la llengua. La irresponsabilitat.
Amor és responsabilitat pràctica, i implica respecte i esforçar-se per fer bé tot allò que depengui de tu.

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 01

El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants (04 – Un Bon Lideratge Passes Concretes Contra el Col·lapse Caracteriològic dels Catalans)

El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants

4. UN BON LIDERATGE: PASSES CONCRETES CONTRA EL COL·LAPSE CARACTERIOLÒGIC DELS CATALANS

La tan duta “fatiga nacionalista” de ca nostra ha menester d’antídots energètics en tots els camps, tant d’actituds renovades com de passes específiques. Si tenim un problema psíquic i de lideratge, caldrà veure com cada defensor de la nostra llengua nacional pot esdevenir un gran dinamitzador del seu entorn.
Heus ací unes propostes comprovades, pràctiques i assequibles per a unes bases sòlides (materials, mentals, espirituals) amb vista a un lideratge eficaç.

4.1. NODRIMENTS

Són la base de la nostra energia vital. Complements dietètics, estimulants i revitalitzadors naturals, antioxidants, oligoelements i vitamines de tota mena ens mantenen en plenes facultats, ràpids de reflexos, mentalment dinàmics, o sia joves. Per esmentar-ne alguns, són excel·lents els antidepressius naturals com ara la gelea real o l’alga spirulina; la lecitina de soja augmenta un 25 % les facultats mentals (memòria, intel·ligència…); el magnesi i altres oligoelements (alguns són imprescindibles per a assimilar les vitamines); els anticancerígens (seleni, cartílag de tauró), etc. També hi ha els aliments pròpiament dits, els més saludables: flocs de cereals, germen de blat, llevat de cervesa, gomasi, segó, píndoles d’oli de peixos, etc. No oblidem la soja (excel·lent proteïna vegetal), el mill, les algues, la fibra, els bios… I, entre els més tradicionals: l’all, la ceba, els cítrics, la fruita i la verdura del temps i del lloc, l’oli d’oliva, els fesols, etc. Defugiu els congelats, les llaunes i els greixos animals.

4.2. FORMA FÍSICA

Penseu en complements esportius. No sols heu d’anar nets i endreçats sinó que també heu d’estar en forma. L’esport i el gimnàs rejoveneixen i donen una harmonia natural (del cos i de moviments) que colpeix molt positivament: és ja quasi una mena de superstició popular. Els enemics no solen gosar fer brometes a cap militant pel català si el veuen desimbolt i traspuant força i energia, seguretat, voluntat, tenacitat, disciplina i ordre. Un bon estat físic duu, si fa no fa, implícites totes aquestes qualitats, que un capdavanter ha de transmetre als connacionals a fi de poder-los ser útil i ajudar.
Ell de son poble concentra l’ànima.
Tranquil, hi atura les bregues díscoles.
(L’heroi, de Miquel Costa i Llobera)
Als gimnasos i botigues de fitness tenen bons complements esportius, productes naturals per a muscular, dietes, etc. Un bon estat físic genera vitalitat i optimisme, i sovint millora substancialment la relació social.
Algunes normes bàsiques de nodriment esportiu serien: beure aigua bona i en abundància, prendre àcids greixos essencials i almenys un 20 % de proteïnes, no ingerir més d’un 15 % de greix en els aliments i limitació radical de sucres refinats i sal. Va molt bé la diversitat en fibra i assegurar el 65-70 % d’hidrats de carboni, a més de suplements (vitamines-oligoelements…). Res d’aliments nocius (fast-food, llepoleries, pots, congelats). Per a augmentar en concret l’útil massa muscular preneu: proteïnes, aminoàcids ramificats, l-glutamina, crom, vanadil sulfat, coenzima B12, creatina, magnesi…

4.3. ARQUETIPUS MENTALS

La literatura, els viatges, les relacions interculturals, etc., donen riquesa de matís i flexibilitat mental, àgil i ràpida, base per a un nivell d’acció creativa, necessària per a la militància lingüística diària, on contínuament et veus en situacions complexes, noves i relliscoses.
Un “exercici” especialment útil són els reculls de citacions de savis, herois, sants, místics, màrtirs, lletraferits, etc. del temps, cultura o país que sien. N’existeixen col·leccions temàtiques, les quals matisen, contrasten i centren extraordinàriament la percepció fidedigna de la realitat, ensems que ens la fan hiperrealista, enmig d’una claredat mental prou per damunt de la mitjana. Aquest filar prim genera gran plasticitat i creativitat, i fa que les nostres respostes i actes quotidians se centrin al mil·límetre, amb l’esme coratjós que ens cal per a la nostra difícil situació sociolingüística. En concret, els refranys populars catalans ? aquells més vius!? donen naturalitat genuïna i distensió a la nostra lluita lingüística de cada dia; ço és, actitud acerada i no elitista: l’elitisme és un dels greus llasts ? en sentit d’artificiositat postissa i academicisme de carrera, acartronat- que arrossega usualment la nostra militància per la llengua, i que cal evitar si volem ser efectius, convincents.
Breu: es tracta d’assimilar i de resumir l’essència de la saviesa; de ser senyors del nostre silenci, sense ser esclaus dels nostres mots, i de fer coincidir les realitats amb percepció i el màxim de profunditat que puguem abastar. Treure´ns les brides i adquirir una visió panoràmica.

4.4. ARQUETIPUS ESTÈTICS

Cal que infonguem harmonia, serenitat i ritme a la lletjor i al desordre que ens envolta. Val a destacar-hi l’art més espiritual: la música, i l’art que forneix més claredat intel·lectual: la literatura. Cal cercar cançons, frases, poemes (la funció de la poesia és assolir la perfecció en l’ús de l’idioma) que sien models harmònics generatius i incorporar-los al nostre subconscient com a referents vitals.
Com a poble dominat, podem aprendre molt dels trets artístics dels afroamericans, les músiques dels quals (jazz, blues, swing) són extremadament sinuoses i amb subtils matisos, ben escaients per a una col·lectivitat avesada a resistir i lluitar contracorrent, que ha menester d’una extrema exactitud per mantenir-s’hi. Les modulacions finíssimes d’aquelles veus negres de vellut, amb un rerafons d’esclavatge remut en una cultura protestant, ensenyen versatilitat, agilitat, exactitud de ritme, autoconeixença. La música clàssica europea també té exponents d’una complexitat riquíssima i de gran perfecció: la sacra barroca (Bach, especialment), la romàntica (el nacionalista Chopin), la vehement malenconia de Mahler, l´estàtic Miserere Mei d’Allegri… La música mística sefardita o sufí, la flauta de Pan, la nostra meravellosa tenora… A ca nostra trob que M. del Mar Bonet és la més esteticista tant en lletres com en música; a més, sovinteja les poesies de l’Escola Romàntica Mallorquina, que són uns referents immillorables.
Prenguem per exemple el cim de la música del nacionalisme romàntic: Chopin. Trobem clarament en els seus meravellosos Nocturns o també a les Mazurques tota la sèrie que presenta com a fil conductor de la superació de la decadència caracteriològica (penseu que Polònia, pàtria del compositor, es trobava en vida d’ell ocupada i repartida entre Rússia, Prússia i Àustria-Hongria) en la seva música: primer hi expressa dolor (per a connectar amb el sentiment permanent del poble polonès), però en fa tristesa, nostàlgia i malenconia a fi que sia productiu, creador (explosiu a força d’amuntegar pressions negatives, com un Big-Bang), amb fondària moral i estètica, després transforma aquesta malenconia en finor matisada fins a extrems sorprenents, amb exactitud psíquica, i de cop la barreja amb una sobtada força i una energia fulgurant, com a descàrregues de força mil.limetrada, cops exactes, reconcentrats i demolidors, tot acabant en una bellesa estàtica, mística. Tot just és el camí, explicat musicalment pel millor romanticisme, cap a la metanoia (equilibri creador i vibrant) per a superar qualsevol decadència nacional.
Quant a literatura, n’hi ha d’un equilibri sublim, com James Joyce, el qual frega la perfecció més clàssica. D’altres, com Lawrence Durrell, en el seu Quartet d’Alexandria, és tot llum del record a través d’una insòlita riquesa i elegància en la forma. Un tant en la mateixa línea, però molt més antic, “El Collar de la Coloma”, cim de la literatura andalusí, d’Ibn Hazm –conspirador aliat dels catalans-, escrit a Xàtiva el 1022, és la millor poesia imaginable, “sobre l’amor i els amants”, que és un tema que sempre impressiona molt a tothom. O la força de les passions subconscients en el millor romanticisme, com ara a “Cims borrascosos”, d’Emili Brontë.
De catalans clàssics (els qui tenen el ple desacomplexament de viure en un Estat propi, plenament sobirà), tenim l’enorme creativitat mística de Llull (segurament el major català de tota la nostra Història), el dramatisme gòtic d’Ausiàs March (que és un hondo, un blues, però amb estructura formal gòtica), o l’elegantíssima autocontenció de Jordi de St. Jordi.
Assimilar la claror de la perfecció forneix equilibri i força anímica, bàsics per a una bona projecció exterior (comunicació) del nostre jo. Tenir les coses clares per tenir un país clar i lluminós.

4.5. ARQUETIPUS PSICOLÒGICS I D’ACCIÓ

L’home magnètic és atent, amable, polit, afectuós sempre i amb tothom, no pas per motius egoistes, cosa que és ràpidament descoberta, sinó perquè ha convertit aquesta casta de conducta en principi i li és una mena de segona natura. Té un bon somriure, una paraula amable i una cordial encaixada de mans per a tothom. No es mostra mai indiferent als patiments que l’envolten, ans hi té sempre un mot de conhort amanit. Té una frase de simpatia per al qui es troba en qualque entrebanc. I té el do de fer sentir als altres que es troben sempre a la mateixa alçada en què ell es troba; com si la qüestió de superioritat o d’inferioritat no vingués gens a tomb en llurs mútues relacions.
(H-A.Parkyn)
O sia: empatia, generositat “preventiva”, noviolència, bons gests i obres. I també: forçar la connexió fins i tot amb els qui, per prejudici o mal caràcter, es neguen a tenir-ne (per ex.: si algú ni et respon, te n’acomiades amb un irònic i contundent “Adéu-siau, simpàtic(a)!”). El treball psicològic consisteix a connectar amb el punt mental de cadascú qui es relaciona amb tu, per passiva o per activa, a fi de demostrar-los fins a quin punt «els poders establerts tendeixen al control, a la unificació i a l’explotació psíquica de llurs súbdits» (X. Rubert de Ventós). «Qui és savi i lliure sols influeix en l’altri en el sentit d’enlairar-se a la perfecció de la llibertat de cadascú» (Keyserling). “No ens hem de deixar fer esclaus d´ambicions i desigs que no tenim i que els mediocres ens suggereixen a fi de dominar-nos” (André Maurois). Aquest és el punt de la Transfiguració del qual parlava en Toynbee com a motor de les civilitzacions en ascens: arribar al coneixement (saviesa de la vida) i a la metanoia (equilibri vibrant) i escampar aquest bon esperit sense forçar cap llibertat. Llavors cadascú ho interpretarà segons les pròpies necessitats: guaitar als ulls dels torturadors i navegar amb el sofriment dels torturats. I discutir amb una energia convincent (la de la dignitat del convenciment irreversible d’allò que és ver) contra els qui es tanquen a allò millor o «detenen, amb injustícia, la veritat” (St. Pau).
Asseguda, escoltant Larkin, m’adoní que em trobava en presència de quelcom que ni de casualitat havia vist abans, més a prop d’alguna força primigènia que no pas d’un home: un huracà, una onada de la gran tempesta, l’ímpetu de la vida en primavera i la marcida alenada de la tardor, tot semblava emanar del poder amb què parlava. Pareixia com si la seva personalitat prengués, assimilàs i engegàs cada emoció que corprenia la munió que l’envoltava, cadascun dels seus patiments i alegries que havien sentit, expressat i santificat. La gran força elemental present en totes les gents se n’havia endinsat en sa natura per sempre més… Aquesta força canvià màgicament la vida dels treballadors dublinesos…
(Constance Markiewicz, escriptora polonesa de les primeries del segle, en parlar del cap sindicalista i independentista irlandès Larkin com a personalitat magnètica, transfigurada
El nostre capteniment diari ha de ser alegre, desimbolt, molt natural (no gens forçat ni mecànic) i amable, però sempre preparat per a plantar cara sense complexos (als llavis la rosa,la mà a l’espasa) i en absolut quedar-nos a la defensiva, acomplexats, como sempre fem els catalans, entre altres raons per manca de convenciment,o sia,d’una bona preparació ideològica (ens cal una renovació terminològica a fons del pancatalanisme:som-hi!). Raure a la defensiva és enviar a l’enemic el missatge que no volem lluitar i que capitularem prest: “Els espartans no demanaven quants enemics hi havia sinó on eren” (Agis II). ”Jo no dic pas que tots nosaltres ens hem de portar malamant,però sí que cal que sembli com si puguèssim” (Orson Welles). “La Societat Consumida”, d’en Pere Calders (“Invasió Subrtil i altres contes”) fa una divertida,finíssima i desemmascaradora sàtira del caràcter ridículament rutinari, miop, mancat de dignitat, autoenganyat i ploramiques dels bonjans front a les bestieses que ens imposen. En la vida real (no pas en la que s’inventa l’academicisme humanista) donar una imatge de feblesa és perdre de bestreta. “De fora vingueren i de casa ens tragueren”, diu el refrany tradicional, però no és d’estranyar car “Molts són pocs si fugen”. ”El món no es troba pas amenaçat per les persones dolentes, sinó per aquells que permeten la maldat” (Albert Einstein).
Les doctrines d’Espinalt (la Psicoestètica), les dels filàntrops nord-americans (Carnegie, etc.), la de psicòlegs… són útils, però, en elles mateixes, sols són tècniques que hi ajuden, no pas la Transfiguració en si, la qual és un moviment de dins cap a fora. La interiorització de tècniques, que és el moviment contrari, no és autogenerador, creatiu, sols, si de cas, un ajut per arribar-hi o créixer.
El deure d’un guerrer és el coratge, la disciplina, l’energia, la fortalesa, l’honor, l’estratègia, l’ardidesa en la batalla, la generositat, la capacitat per al comandament, la noblesa.
(18:43 Bhagavad Guita)
Quan és de nit per als altres, l’ànima disciplinada roman desperta; quan els altres es creuen desperts, allò que tenen per claror és nit per al savi il·luminat.
(2:69, Bhagavad Guita)
Feu preguntes en lloc de donar ordres directes.
Permeteu que el proïsme salvi el seu prestigi.
Elogieu el menor progrés i tots els progressos. Siau càlid en l’aprovació i generós en l’elogi.
Atribuïu al proïsme una bona reputació que hagi de mantenir.
Encoratgeu l’altri. Feu que els defectes semblin fàcils d’esmenar.
Mireu que els altres se sentin feliços de fer allò que suggeriu.
(Dale Carnegie)
I també: El nacionalisme i el culturalisme català és sovint massa amateur i anàrquic. Un país que no intenta que les coses surtin el millor possible, senzillament, no té futur, no és competitiu (tret de per a la mera autosubsistència) ni tan sols és europeu. Senzillament és un ressentiment, un espolsar-se les puces i una imbecilitat tirar tant les culpes a Madrid: si nosaltres podent fer millor les coses, i no les fem; és normal que un altre més despavilat ens furti, ens humiliï i se’ns pixi a la boca. I la resta, excuses i romanços de malpagador i de ploramiques que no mereixen major atenció. Cal guanyar-se el respecte per a vèncer.

4.6. LEGALITAT, GEOESTRATÈGIA, SENTIT MILITAR-ESTATAL

Hem de mirar sempre de conèixer la legalitat (malgrat que sia feta bàsicament pels enemics de la nostra llengua) i esgotar-ne totes les seves possibilitats. Les lleis són una teranyina que sols enxampa els més febles i que és traspassada pels poderosos i cauts; però el feble que gosi foradar-la rebrà un bon escarment dels mitjans de comunicació, també en mans, bàsicament, dels qui ens escanyen. I no esmentem ara les tortures i altres mals amplament tolerats des del Ministeri de l’Interior.
Caure en violències i provocacions no és útil ni sol dur a res de bo. Els millors mètodes són els “espectacles” d’accions no-violentes tipus Greenpeace (seguidors de les tàctiques de Gandhi i M.L. King): són impecables i tenen eixida als media. A ca nostra, grups com La Crida o Grup en Defensa de la Llengua han fet ús, a vegades, de tàctiques noviolentes, com ara enganxar cartells en català, en ple dia, damunt de rètols oficials en foraster (La Crida) o anar, una colla, de restaurant en restaurant, i anar-se’n tots plegats quan el menú no era pas escrit en català (gdl).
El pitjor enemic d’un discriminat és ell mateix. Cal aprofitar el refús per a fer-se més fort i lluitar. (Eduard Romero, ambaixador nord-americà a Madrid, a “La Vanguardia”, 16-7-98).
A força de segles, sense suficient poder polític, els catalans solem tenir mentalitat de comerciants (fenicis, jueus) i ara també de funcionaris (buròcrates); però, generalment, ni tan sols els “nacionalistes” no acaben d’adonar-se gaire de tota la profunditat de la sistemàtica manipulació colonial que ens endogala. Ens manca sentit geoestratègic (diplomàtic) d’Estat. Ens manquen virtuts militars (audàcia, disciplina, coratge, tenacitat, autosacrifici, etc.), les quals poden i deuen ser usades en la vida civil i no pas en violències. És necessari conèixer a fons tots els viaranys de la manipulació psíquica, cultural, històrica, política, etc. de l’Estat central, que es proposa de completar el gran genocidi contra la llengua catalana, genocidi que, en els actuals moments de revolució tecnològica i de refinada propaganda subliminal, és més eficaç que mai. Hem de saber cercar aliats en tots els camps: els idiomes germànics, els minoritzats, generalment les classes socials subalternes, ongs, modes ètniques, etc. Sobretot, ens cal una ferma autosolidaritat nacional i uns lligams fluïds amb altres llengües colonitzades, com ara el basc, el gallec, l’occità… tal com fa el butlletí Llengües Vives -L6. Però anem ben alerta amb gran part dels nostres “líders” socials,culturals i polítics car
Viuen més preocupats a no ferir la sensibilitat de l’amo que no pas a defensar la raó del poble que representen (Editorial d’ “Independència de Catalunya”, n.3).
Sempre hi ha hagut més por de la que toca. Més de la que demana el repressor. L’autocensura és la pitjor censura que conec. (Vicent Ventura, escriptor valencià).
La nostra por és la seva força”. (Anònim).

4.7. ARQUETIPUS ESPIRITUALS

Són els més pregons i resistents de tots (si bé hi ha prou gent que no els copsa gaire).
Als fets del món veig bé tothom encès,
però als de Déu, grossers, ben ignorants.
(Ausiàs Marc)
[…] aquests sants entraven en una relació molt més activa (i/o, així mateix, amb un cercle molt més ample) que la que haurien tingut si haguessin romàs en el món i passat llur vida en alguna ocupació secular. Des de llur vida de recés, influiren en el món més que no l’emperador de la seva capital estant car llur recerca de la comunió amb Déu era una forma d’acció social que commovia llur proïsme més vigorosament que no pas qualsevol servei secular en el plànol polític… Un dels trets destacats de l’ascetisme bizantí primerenc fou la seva passió per la justícia social i la seva defensa dels pobres i oprimits.
(Estudi de la història, Arnold J. Toynbee)
Allò que Déu guarda, el dimoni no ho toca
(Refrany català)
L’ànima d’un famolenc es nodreix sempre millor i més higiènicament que no pas la de qui s’ha atipat.
(Màxim Gorki)
Espiritualitat i religió són un parell de móns en contacte, però sovint incompatibles: la religió o religiositat sol ser una corrupció de l’espiritualitat, però, ensems, la genera i la manté.
Els primers cristians eren poc religiosos, com es veu, car els de Jerusalem, de moment, continuaven anant al Temple de sempre; i els de Roma no sentiren pas necessitat ni de temples ni d’imatges, fins al punt que la gent els tenia per ateus.
(Transparència al cim, J. Rovira Tenas)
El nacionalisme català, caigut en la superficialitat racionalista i mancat de real sentit d’Estat (català: l’únic que podria assegurar la supervivència de la llengua nacional, per suposat), fatalment, no sol copsar aquests paranys paradoxals, fins al punt de ni plantejar-se’ls. Tanmateix, de ser conseqüent sí que se’ls acabaria plantejant a fons, car es tracta d’una qüestió de dignitat i esforç, i de supervivència nacional.
Qualsevol nació que vulgui assegurar la seva durada i demostrar el seu dret a l’existència ha de descansar damunt una base religiosa.
(Otto von Bismarck)
Hi ha dades ben evidents per a emplaçar històricament i socialment el cristianisme: els estats de tradició cristiana (i sobretot els de tradició reformada o protestant) són els més forts, desenvolupats i relativament democràtics d’arreu el món. La “religió” (tradició institucional) d’Occident no ens deixa entreveure el fons o la substància del cristianisme amb objectivitat, i no hi ha res pitjor après que allò après a mitges. Tanmateix, el marxisme o els drets humans són productes, conceptes, típicament judeo-cristians (els profetes que clamaven per la justícia social, la llibertat de consciència dels apologetes o de Luter), prou impensables en religions orientals i, fins i tot, en l’Islam.
Però sabut és que l’imperialisme castellà ha fet un ús sistemàtic de la colonització religiosa per a estovar les seves víctimes: S’ha fet moltes vegades obra de l’antipentecostès […] el cristianisme no es dirigeix als Estats, sinó a les nacions… Extirpar la veu catalana és un crim contra la glòria del cel (Dr. Carles Cardó, 1919).
Qui les obres de Déu no ama, Déu no ama les obres d’aquell.
Tot home qui es baralla amb Déu acaba vençut.
(Llibre dels 1000 Proverbis, de Ramon Llull)
Cal un temperament cristià per a poder suportar millor situacions difícils, embullades i relliscoses com l’actual,amb un màxim d’alegria i esperança i un mínim de violències.
Hi ha, doncs, una successió històrica que podem disposar així:
ler.) Societats primitives (paleolític, neolític).
2on.) Civilitzacions de primera generació (egípcia, sumèria).
3er) Civilitzacions de segona generació (hel-lenisme).
4rt.) Esglésies universals(cristianisme, budisme, islamisme).
5è) Civilitzacions de tercera generació (occidental, xinesa…)
Deixeu-nos ara considerar la possibilitat que esglésies universals sien les protagonistes i que enfoquem i interpretem la història de les civilitzacions no pas des del punt de vista de llur propi destí, sinó de l’efecte que exerceixen en la història de les religions. La idea pot semblar nova i paradoxal, però, al capdavall, aquest és el mètode d’enfilar la història basat en la col-lecció de llibres que anomenem la Bíblia (… ) trobarem la resposta en la veritat que la religió és una activitat espiritual i que el progrés espiritual és trobat subjecte a una llei proclamada per Esquil en un parell de mots: pathei máthos, aprenem a través del patiment… En aquesta perspectiva hom podria considerar el cristianisme com el punt reeixit d’un procès espiritual que no sols, sobrevisqué successives catàstrofes seculars, ans n’extragué la seva inspiració acumulada.
(Estudi de la Història, Arnold J. Toynbee, 1889-1975, historiador anglés amb destacats deixebles catalans).
El Calvari és un telescopi a través del qual albirem l’immens panorama de l’eternitat i veiem l’amor de Déu irrompent dins la història humana.
(Martin Luther King,1929-1978, pastor baptista i cap del moviment pels drets civils i contra la guerra del Vietnam).
Si volem un poder català que garantesca la supervivència de la llengua i cultura catalanes ens caldrà no ser tan frívols ni còmodes en aquests temes. No hi ha res de més generador que la fondària de la fe transcendental, la qual és una gramàtica bàsica que, com planteja Toynbee, mou milions i milions de persones durant mil·lenis, molt per damunt de partits, filosofies, ideologies humanistes… Malgrat èpoques de decadència religiosa, la fe sempre acaba refent-se i soterrant els demagogs que auguraven sa fi. Els mateixos costums occidentals i llurs modernes democràcies són Cristianisme dissolt, complexament, durant molts segles, en les nostres societats, les quals són ara les més potents econòmicament, les que tenen les societats civils més formades de tot el món. I això a través de la lliure interpretació de la Bíblia (Luter, s. xvi), que és el principi de la Modernitat: llibertat de consciència, llibertat religiosa i, per derivació, llibertats civils i democràtiques. La independència dels Estats Units és la primera ocasió de la història en què Estat i religió romanen separats i on s’estableix una llibertat religiosa legal i estable, amb llibertats democràtiques formals, i això en una societat que pot ser considerada fortament calvinista. I ara és el model exportable arreu.
Una altra dada objectiva: l’eclosió religiosa va unida amb el poder estatal-militar-econòmic. És el cas de la Catalunya dels ss. xiii-xiv, de l’imperi hispànic del s. xvi, i de l’Anglaterra victoriana o dels Estats Units actuals.
Si com l’eixorc qui a Déu no esmenta
que li don fills assenyats e adrets
e, quan los veu ésser folls e contrets,
nova dolor davant ell se presenta.
(Ausiàs Marc)
Catalunya -tradicionalment enfrontada al Vaticà i a la seva valedora medieval (França) durant els segles gloriosos- fou concedida com a dot a Castella, a canvi del seu paper de braç militar de la Contrareforma. Aquesta triple aliança o Eix anticatalà (França-Vaticà-Castella) ha conduït Catalunya, al llarg dels segles, vers un racionalisme mecànic i a un agnosticisme creixents.
Si a ca nostra fóssim protestants en comptes de cristians de compra-venda, en mans de la Cúria Vaticana i dels seus tripijocs d’alta diplomàcia (fet que, evidentment, genera gran malfiança entre catalans patriotes i despavilats), els lligams que ens enreden a l’Estaca no existirien. Qui pot dubtar que seríem rics, lliures i sobirans? I tant, que ho seríem! Com l’Holanda d’en Rijkaard!?.

El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants (03 – La Reacció Vital Segons Toynbee)

El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants

3. LA REACCIÓ VITAL SEGONS TOYNBEE

Els Països Catalans i en particular el País Valencià es troben en una situació de decadència parcial o situació de decadència parcial o aguda que ens cal entendre. Fer-ne un bon diagnòstic és vital per a trobar-hi cap remei.

3.1.ELS DILEMES DE LA DECADÈNCIA:CONDUCTA I SENTIMENT

Amold J. Toynbee, mestre de Batista i Roca, descriu ben agudament els dilemes de la decadencia (“Estudio de la Historia”, Alianza Editorial).
En una nació conquerida, mancada d’una autoritat legal i central,o sia,acèfala quant a Estat i en altres aspectes,els connacionals es troben a mercè de les maniobres de l’autoritat legalitzada (estrangera), la qual maldarà per alienar i despersonalitzar la nació esclava.
El cisma en les ànimes d’una societat en desintegració es presenta sota una multiplicitat de formes (… ) cadascuna d’aquestes formes isolades d’acció tendeix a dividir-se en un parell de variacions o substituts mútuament antitètics (=contraris) i antipatètics (=excloents, que es repel-leixen), en què la resposta a una incitació es polaritza en dues alternatives: la una la passiva i l’altra activa, però cap d’elles no és creadora. Una tria entre decurs actiu i passiu és l’única llibertat que es deixa a una ànima que ha perdut l’oportunitat (no pas la capacitat, és clar) de l’acció creadora en haver de desplegar un paper dins la tragèdia de la desintegració social. A mesura que el procés de desintegració és dut avant, les tries alternativas tendeixen a la rigidesa progressiva en llurs limitacions, a l’extremisme en llurs divergències i a ser més important en llurs conseqüències… (negatives).
Segons Toynbee, allò que infon vitalitat i diversitat a les societats i civilitzacions són les religions superiors -el cristianisme sobretot-, que forneixen vitalitat i riquesa de sacrificis i microsolidaritat. Expropiades tals religions pel poder estranger (via estrangerització amb aculturació), també la saba espiritual va minvant, sobretot ca les elits conscients de la nació oprimida, les quals es debaten entre dilemes inviables i infructuosos, mancats de l’élan (alè) de creativitat, derivat del sacrifici (aprenentatge a través de l’assimilació positiva i creativa del sofriment i la paciència) i de l’amor.

3.1.1.CONDUCTA PERSONAL

D’entrada, hi ha un parell de models de conducta personal que son substituts alternatius de l’exercici de la facultat creadora. Ambdós són temptatives d’autoexpressió: la passiva rau en l’abandó (“acràteia”), que l’ànima “es deixa anar”, en creure que, si allibera els seus apetits i aversions espontanis (en el fons induïts per la situació colonial), “viurà segons la natura” i rebrà automàticament d’aqueixa misteriosa divinitat el valuós do de la creativitat que ha tingut consciència de perdre.
Aquesta creativitat es deriva del poder de la “gràcia”, perdut l’estat de “gràcia”, les coses surten tortes. La “acràteia” pren, sobretot a la Catalunya sud, el camí del mínim esforç:la castellanització,i l’espanyolisme ambiental i passiu,car identifiquen “natural” amb normal, ço és, allò fomentat des del poder (foraster). Esquerrans, eco-alte natius… hi caben.
L’alternativa activa és un esforç d’autocontrol (egràteia) en què l’ànima es fa càrrec d’ella mateixa i tracta de disciplinar les seves passions naturals en la creença contrària.
L’egcràteia és un enfocament mecanicista, racionalista i intel.lectualista, filosòfic,i per tant elitista, deslligat dels destinataris naturals als quals voldria i hauria d’adreçar-se.El nacionalisme academicista en seria el típic exponent.

3.1.2. CONDUCTA SOCIAL

També hi ha un parell de maneres de capteniment social substituts altematius d’aquella mímesi (=còpia) de les personalitats creadores (…) temptatives d’eixir de les fileres d’una formació que socialment ja no rutlla.La temptativa passiva de sortir-se’n d’aquest punt mort social adopta la forma-de la deserció… el desertor abandona les fileres en la fútil esperança de salvar-se tot deixant enfangats els seus camarades.
A ca nostra, aquesta deserció és pròpiament la desnacionalització (acastellanament, descentrament i espanyolisme). La “acràteia” sol ésser esquerrana, la “deserció” és dretana.
Hi ha una forma, altemativa de plantar cara a la mateixa prova; hom pot dir-ne martiri. En essència, el màrtir és un soldat qui abandona la formació per pròpia iniciativa, en un moviment cap avant per anar més enllà de les exigències del deure acara la mort per la defensa d’un ideal.
El martiri vol contrarestar el dèficit creat per la deserció.La gent fa temps satiritzada pels nostres panxacontents con a “almogàvers”,o els qui fins i tot han arriscat sa vida per la nostra terra,podrien entrar en aquesta categoria.
El parell deserció/martiri és el ple compliment vital del parell acràteia/egcràteia, més embrionari i mental: és el desenvolupament heavy, en moments de crisi, dels plantejaments light en èpoques més benignes.

3.1.3.SENTIMENT PERSONAL

En el plànol del sentiment, podem observar primer dues formes de sentiment personal que són reaccions altematives a una inversió del moviment d’élan en què sembla revelar-se la natura del creixement. Tots dos sentiments reflecteixen una penosa consciència de girar l’esquena a les forces del mal, que han pres l’ofensiva i establert llur predomini.
L’expressió passiva d’aquesta consciència d’una desfeta moral, continua i progressiva és un sentit d’anar a la deriva. L’ànima derrotada queda postrada per la percepció del seu fracás a dominar el seu medi, arriba a creure que l’univers i l’ànima són en mans d’un poder tan irracional com invencible… Fortuna, tikhé. Fatalitat, anàgke…

3.1.4.SENTIMENT SOCIAL

També cal observar dues formes de sentiment social…: un sentit que és contrapartida subjectiva de la diferenciació de les civilitzacions en creixement( … ) En el llenguatge, literatura i art hi ha un sentit de la promiscuïtat, manifestada en la circulació d’una lingua franca, Koiné (el castellà, l’anglès)…en la filosofia i en la religió es produeix el sincretisme. És la resposta passiva.
Els ciudadanos del mundo (pseudocosmopolitisme per alienació o aculturació), l’europeisme, etc…en són un exemple.
La (resposta) activa adopta la pèrdua d’un estil de vida local i efímer com una crida per a adoptar-ne un altre d’universal i etern…
El jacobinisme o l’espanyolisme són una versió pètria i heavy,activa,del mestissatge -més passiu -adés esmentat.

3.2.ELS DILEMES DE LA DECADÈNCIA:LES REACCIONS VITALS

En tercer lloc, si passem al plànol de la vida, hi trobarem de bell nou dos parells de reaccions dissemblants…variacions del mateix moviment únic: una transferència dels camps d’acció del macrocosmos al microcosmos…
En un parell, el temperament de les reaccions és violent:
-reacció passiva: arcaisme.
-reacció activa: futurisme.
En l’altre parell, mansoi:
-reacció passiva: desapegament.
-reacció activa: transfiguració.
L’arcaisme rau a les actituds i ideologies reaccionàries o nostàlgiques estructurades de manera militant. El futurisme són les utopies socials col.lectivistes.
El desapegament és el menenfotisme socialment eixorc o l’escapisme superespiritualista també bàsicament eixorc. La transfiguració és la combinació d’espiritualitat amb acció social i/o cultural transformadora: és la creativitat cercada, l’alè d’en Bergson, el Sant Grial de les civilitzacions, la gràcia, el bressol religiós de les civilitzacions naixents i ascendents.
Arcaisme i futurisme malden per substituir amb una mera transferència en el temps (…), l’esforç per a viure en el microcosmos en lloc del macrocosmos és abandonat per la prosecució d’una utopia que ha de ser assolida -si hom suposa que de debò pot esdevenir-se en la vida real -sense cap incitació per a plantar cara a l’ardu canvi del clima espiritual…

3.2.1.L’ARCAISME I EL FUTURISME

L’arcaisme (és)…una reversió de la mímesi de les personalitats creadores contemporànies devers una dels avan t`passats de la tribu: és a dir, una caiguda del moviment dinàmic de la civilització a la condició estàtica on cap veure ara la humanitat primitiva (…), una d’aquelles temptatives d’interrompre forçadament un canvi (…). Semblantment podem definitr el futurisme com al rebuig de tota mímesi (…). (Els uns i els altres), en cercar llurs opcions fàcils (…) queden condemnats al desenllaç violent, perquè intenten una fita contrària a l’ordre de la natura. La recerca de la vida interior, per dura que pugui ser, no constiueix cap impossiblitat, però és intrínsecament impossible desfer-se del present cap al passat o cap al futur. Les utopies arcaiques i futuristes són literalment atopies: són enlloc. Aquestes dues coartades seductores són inabastables, i l´unic i segur efecte de llançar-s’hi és enterbolir aigües mitjançant una violència que no hi aporta cap solució…
Arcaismes són els integrismes religiosos i polítics, els feixismes, els nacionalismes ètnico-romàntics. Durant el nostre s. XIX el carlisme i l’integrisme catòlic foren els nostres més típics arcaismes. Ara tenim l’integrisme islàmic i d’altres religions, també un integrisme catòlic més modern i dissimulat. A ca nostra, dins el nacionalisme català, han tendit vers l’arcaisme els grups de tall romàntic, ètnic, purista, militarista o dretà (o no-esquerrà), altrament més aviat escassos, ja que l’arcaisme es dóna molt més entre nacions amb Estat fort darrere que no pas entre nacions sens Estat perquè brosta del fonamentalisme religiós. De fet, sense mística, no hi ha independentisme pur, i sense integrisme religiós no hi ha mística (que n’és una mena de rèplica creativa). I la mística es troba generalment més polaritzada cap a les capes socials extremes: més altes i baixes, mentre que el nacionalisme català és de capes mitges, que són l’essència de l’antimística (el botiguer, l’Oncle Oleguer). CiU n’és una plasmació política, d’aquesta realitat sociocultural.
Els futurismes prototípics són l’anarquisme i el marxisme. Futuristes són Catalunya Lliure, Maulets, PSAN, PUA, AUP/MDT, etc. i, en menor mesura, ERC-JERC , IU-IC, i potser BNV, PSM, etc. Probablement fou Valentí Almirall el més detacat precusor modern d’aquesta escola dins el nacionalisme català.

3.2.2.EL DESAPEGAMENT I LA TRANSFIGURACIÓ

La transfiguració i el desapegament difereixen del futurisme i de l’arcaisme en el fet que es fan càrrec d’un canvi autèntic en el clima espiritual, i no un mer trasllat en el temps (…)
El desapegament (o la invulnerabilitat / apàtheia dels estoics o la imperturbabilitat / ataraxía dels epicuris)…segons el poeta Horaci, els bocins d’un món que s’ensorra em colpegen impàvid; els budistes abadonen un món índic en desintegració per una serenitat/nirvana. És un camí que duu afora d’aquest món. El seu objectiu és un asil; i el fet d’excloure aquest món és el tret que el fa atractiu. El motor que duu el viatger filosòfic a través d’aquesta drecera és una embranzinada d’aversió i no pas l’esperó (creatiu) del desig…Per al filòsof una fugida exitosa d’aquest món és un fi en si mateix, i realment tant se val allò que el filòsof fa de sa vida una vegada travessat el brancal de la seva ciutat del recès.
(…) mentre que el camí del desapegament és un pur moviment de retir, el de la transfiguració és de recès-i-retorn.
O sia, front al totemisme tribal de la tradició (arcaisme) i a la idolatria cega de les ideologies del progrès (futurisme) el desapegament i la transfiguració no fugen pas del present ni de la dura realitat. Però, mentre que el desapegament és passiu i com desmaiat, esgotat i fatalista, la transfiguració ve a ser la cova de plató, l’esbarzer en flama de Moisès, la torxa de la creativitat i de la gràcia perduda.
El desapegament és la privacitat, l’apoliticisme, l’orientalisme, el filosofisme…també pot degenerar en simple menenfotisme i panxacontentisme. L’optimista i rebel futurisme dels feliços seixantes s’escola, a ca nostra, devers les acaballes dels setantes, cap a un progressiu desapegament: tardohippisme, drogues, misticisme orientalista, ecopacifisme naturalista, etc. El desapegament és, socialment, proueixorc i miop. Ausiàs Marc podria ser un cas de desapegament nostrat i turmentat, si vols.
La transfiguració és el pol espiritual actiu: la flama creativa. A ca nostra podríem esmentar-hi Ramon Llull, Torras i Bages, Antoni Gaudí. Potser també Francesc Macià o Batista i Roca. Prou cristians catalanistes hi podrien ser inclosos, gent de l’Assemblea de Catalunya, de La Crida… Són d’una escola pròxima a Gandhi, Martin Luther King, Moisès, els apòstols, Greenpeace…
La transfiguració és l´única alternativa creativa de redreçament nacional real, perquè combina capacitats i tremps sense idolatries encegadores. És la flama del Canigó de què Catalunya ha de menester.
La vigoria d’una nació ve mesurada per aquells que fan coses, i no pels que en descriuen (Edward de Bono).
La transfiguració (=metanoia) és la resposta en positiu al mal clima psíquic i espiritual de la Decadència, tal com l’expressen amb extrema i corprenedora exactitud les solemnes amenaces bíliques:
Ja que he cridat, i heu dit que no, he estès la mà; i ningú no es dóna per entès, heu deixat estar tot consell meu, i no heu volgut saber res de la meva reprensió, també jo em riuré de la vostra dissort, en faré escarni quan vindrà la vostra paor. (Proverbis 1:24-26).
Has vist moltes coses però no les recordes; hi senties bé però no escoltaves! El Senyor, que és bo, s’havia complagut a fer gran i gloriós el seu designi. Però vet ací aquest poble capturat i convertit en botí. Tots han estat caçats a les coves i entaforats en calabossos. Els han capturats i ningú no els allibera, són botí que ningú no reclama. Qui de vosaltres vol sentir-ho? Qui vol entendre el que jo havia predit? Qui convertia els de Jacob en despulles, els d’Israel, en captura? ¿No era el Senyor, contra qui havíem pecat negant-nos a seguir els seus camins i a fer cas del seu voler? Per això ell ha abocat sobre el seu poble l’ardor del seu enuig, una guerra violenta, que l’ha envoltat de flames. Però el poble no ho ha volgut entendre; la guerra s’abrandava dintre d’ell, però ell no n’ha fet cas. (Isaïes 42:20-25).
Jesús els digué: Un profeta sols és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva. (Marc 6:4).
S’havien de complir les paraules escrites en els llibres de la seva Llei: M’odien sense motiu. (Joan 15:25).
…gent sense seny ni lleialtat, sense cor ni compassió. (Romans 1:31).
Encara deman: És que Israel no ha comprès la predicació? Moisès és el primer a contestar: Jo, per a engelosir-vos, em valdré d’un poble que no és poble; em valdré, per a irritar-vos, d’un poble sense seny. (Romans 10:19).