Arxiu d'etiquetes: CARACTERIOLOGIA

Problemes caracteriològics dels catalans?

Problemes caracteriològics dels catalans?

Gandhi deia que l’Índia seria independent quan es guanyés el cor dels anglesos.
Esteu molt lluny de guanyar-vos el cor dels espanyols.
Molts el tenen endurit pel racisme i la manipulació mediàtica. Però allí no acaba el problema.
La mala fama dels catalans ha estat la de ser avariciosos, garrepes, però crec que no és correcta.
El problema és més aviat un tarannà sec -amb tendència a enrabiar-se- amb un orgull relligat a un materialisme molt plebeu, que fa una impressió d’una manca atronadora d’espiritualitat, de no anar més enllà de la panxa, el sexe i la butxaca.
Si a catalans d’arrel aquests trets ja resulten repel·lents (tríada potser digna d’una porquera) podem imaginar que més ho deu resultar als altres pobles del món.
La fama de “rabiosos” ve d’antic.
Al País Valencià en deien “rabuts” (que tenia sentit de fanàtic), en una cançoneta popular burlesca:
“Català rabut, fill de Barcelona,
no tens prou diners, per fer ballar la mona”.

El tarannà dominant de fons també influeix en la manera de parlar la llengua catalana, tant al Principat com al País Valencià i a les Illes. Molt sovint l’accent de la llengua parlada és massa plebeu i malsonant, ple de castellanades i brofegades. Es natural que això el faci desagradívol a les orelles de gent que, ja d’entrada, tenen prejudicis.
Un exemple d’aquesta caracteriologia:

Fins i tot un bandarra de primera com Casanova descrivia els valencians del s. XVIII com a “ànimes de bronze”:
“Poble espanyol, ets de plànyer!
En els mateixos béns que la natura t’ha prodigat, trobes la causa de la teva eterna misèria; la bellesa del teu país i les seves riqueses naturals són justament les causes de la teva indolència i de la teva incúria, igual que les mines de Mèxic i del Perú han nodrit el teu orgull i els teus prejudicis.
Heus ací una opinió que, a primer cop d’ull, semblarà paradoxa; és el lector qui l’ha de meditar i l’ha d’apreciar.
Qui dubta que Espanya ha de menester una regeneració que no ha d’ésser sinó el resultat d’una invasió estrangera, l’única que pot reanimar en el cor dels espanyols aquell fogar de patriotisme i d’emulació que perilla d’extingir-se totalment?
Si Espanya ha de reprendre el seu gloriós lloc en la gran família europea, ens fa molta feredat per ella que no sia a costa del més terrible daltabaix.
Sols el llamp pot despertar aquests esperits de bronze”
(“Història de ma vida”, de Giacomo Casanova [Jacques Casanova de Seingalt], 1725-1798, aventurer i gran bandarra venecià, parlant especialment de la decadència que veu a la ciutat de València, 1769).

Han fet de l’independentisme una mena de religió cívica laïca, amb aspectes d’idolatria ideològica.
Ja a la Guerra de Successió conten que hi havia prou miquelets que es deixaven morir “per l’Arxiduc”.
El nacionalisme català n’és una versió actualitzada.
Els patriotismes que triomfen van acompanyats d’una fe popular si fa no fa potent, que és el ciment més contundent perquè és sobrehumà. Com a la Catalunya imperial de l’Edat Mitjana.
Rellegim els nostres clàssics i tornem a la nostra caracteriologia no degenerada.
Torras i Bages ja s’ho va veure venir:
“Tenim, doncs, molta gent ocupada a treballar en l’element variable i transitori, on les formes externes i visibles, en el que en podríem dir el cos venerable de la pàtria; mes de treballar en son esperit pocs se’n recorden. Alabem la bona qualitat de la font i ens aprofitem de l’excel·lència de ses aigües; estimem els sentiments catalans potser superiors als dels altres homes; ponderem el caràcter que distingeix els fills d’aquesta terra; mes molts dels nostres miren amb indiferència i tal volta amb menyspreu el vell esperit català que tot això engendra, i no saben capir que el més necessari és fomentar la substància de la pàtria.
La nova generació catalana sap aprofitar els tresors; potser fins els malgasta; manifesta una generosa activitat, mes sa força de produir per ara és molt limitada, i en lloc d’augmentar-se, veiem cada dia minvar el sagrat dipòsit de la pàtria; havem de procurar no convertir la nostra regió en una societat de sols literats i artistes, que fóra gran afront per a la pràctica raça catalana.
Els caràcters s’emmotllen al figurí parisenc o madrileny el mateix que els vestits, i això arriba fins a la classe popular, sempre més aferrada a la tradició; i tot sovint pels carrers de Barcelona s’ou el rústic carreter cantar malagueñas al so de l’estepec de les xurriaques”
(“La tradició catalana”, cap. I, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, cofundador del catalanisme modern).

Anuncis

Trets i Estats Psíquics Favorables

TRETS I ESTATS PSÍQUICS FAVORABLES

CONGLOMERATS DE TRETS I VIRTUTS PER A VÈNCER

  • “Hem d’evitar sempre llançar les campanes al vol i el cofoisme poc contrastat. Ens hem de centrar a treballar tenaçment, aprendre, assajar noves vies, estudiar, equilibrar-nos, cercar. No hem de fer com moltes voltes hem fet que ens surten un parell de coses bé mig de casualitat i ja ens n’anem a celebrar-ho i, amb la ressaca, ja no recordem per on anàvem. No podem mai baixar la guàrdia perquè sovint som a la vora de l’abisme. Està bé refermar el desig de triomf, de treballar (més que no de lluitar: en primer lloc hem de lluitar contra les nostres pròpies insuficiències), de ganes, però defugint amb molt de compte tot triomfalisme, tota manca de sentit autocrític i qualsevol cofoisme rutinari i ingenu”.
  • “Quan som joves ens deixem bressolar per paraules boniques i promeses llampants, més tard, quan veiem que se les emporta el vent, pels fets de l’altri. I, si analitzem bé les coses, després, ni tan sols això: els fets poden ser bons i els resultats fatals. Sols l’estudi dels resultats de molts fets són fiables. Si realment madurem i volem guanyar, sols ens podem fiar realment dels resultats”.
  • “La bellesa de viure és fer del dolor una música policromada, rica i creativa. Un cant triomfal”.
  • “Res no pot aturar les persones amb una actitud mental correcta per atènyer les pròpies fites; res a la terra no pot ajudar aquells qui tenen una actitud mental equivocada” (W. W. Zieg).
  • “Tothom pot fer màgia, tothom pot assolir els seus objectius, si és capaç de pensar, si és capaç d’esperar, si és capaç de dejunar” (“Siddhartha”, de Hermann Hesse, 1877-1962, escriptor alemany).
  • “Si A és igual a èxit, llavors la fórmula és A igual a X més Y més Z. X és el treball. Y és el joc. Z és mantenir la boca tancada” (Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany, el major científic del s. XX).
  • “Ha assolit l’èxit qui ha treballat com pertocava, ha rigut a sovint, i ha estimat molt” (Elbert Green Hubbard, 1856-1915, periodista i escriptor satíric nordamericà).
  • “Si al ple encert aspires, uneix la utilitat al gaudi” (Tomás de Iriarte, 1750-1791, escriptor neoclàssic canari).
  • “Si ens llevem ben d’hora, ben d’hora, i treballen sense queixes ni excuses, aquest país serà imparable” (Josep Guardiola, jugador i entrenador de futbol del Barça).
  • “La literatura esotèrica sol avisar que una combinació de càrrega emocional i vívida imaginació estimula l’habilitat per atraure cap a la nostra existència allò que desitgem molt…En els experiments científics parapsicològics que la Universitat de Duke dugué a terme en els 50’, inclús quedà demostrat sense cap dubte que els factors d’èxit mès importants en la percepció extrasensorial eren: “entusiasme”, “elevat interès a produir conjetures precises, especialment al començament del dia” i “un sentiment general de confiada expectació” (“Les nou revelacions-Manual”, 1995, de James Redfield i Carol Adrienne, autors nordamericàs).
  • “NO ÉS FACIL
    No és fàcil demanar perdó quan hem fallat.
    No és fàcil admetre les nostres errades,
    ni tornar a començar
    quan “el nostre món” se’ns ha esfondrat.
    Tampoc no és fàcil ésser constant i considerat.
    Ni ho és tenir èxit i prosperitat,
    i ens hi envanim.
    No és fàcil dominar les nostres passions
    i les nostres debilitats.
    Res d’això no és fàcil;
    no obstant això,
    podem aconseguir-ho,
    perquè allò valuós,
    ve amb esforç
    i no anant pel camí fàcil” (No en consta l’autor).
    “Com tindre sort:
    1.      Pencar de valent.
    2.      Matinar
    3.      No rendir-se, cercar noves possibilitats.
    4.      Ser agraït.
    5.      Ser empàtic i amable” (No en consta l’autor).

LA SAVIESA, LA INTEL·LIGÈNCIA, EL SENTIT COMÚ DE L’ORDRE DE PRIORITATS

  • “Dir allò que és útil, front a allò que desitges perquè et resulta divertit.
    Es la diferència entre utilitat per vèncer i diversió per seguir vençut”.
  • “Saber quan i com esperar és el gran secret de l’èxit” (Joseph Marie de Maistre, 1753-1821, filòsof i diplomàtic francès).
  • “Quan puguis posar paraules a allò que sents te n’apropiaràs” (Call It Sleep, 1992, de Henry Roth, 1906-1995, escriptor de best-sellers juevohongarès nacionalitzat nordamericà).
  • “Sorprèn allò que la gent corrent pot fer quan actua sense nocions preconcebudes” (Charles Ketterina).
    “Un home savi es proporciona més oportunitats de les que se li presenten” (Francis Bacon, Baró de Verulam, 1561-1626, filòsof i polític anglès, precursor de l’empirisme).
  • “Escolta, fill meu, acull el meu advertiment,
    no refusis el consell que et donaré.
    Fica els peus en els grillons de la saviesa
    i el coll en el seu collar.
    Ajup l’esquena i carrega-te-la,
    no et neguitegis pels seus lligams.
    Acosta-t’hi amb tota l’ànima,
    amb totes les teves forces segueix els seus camins.
    Segueix-la i cerca-la, i se’t farà conèixer;
    i quan la tinguis, no la deixis escapar,
    que a la fi hi trobaràs el repòs
    i es convertirà en la teva felicitat.
    Els seus grillons se’t tornaran una ferma protecció,
    i el seu collar, un vestit esplèndid.
    Perquè porta al damunt un ornament d’or,
    i els seus lligams són un teixit de porpra.
    Tu ho portaràs com un vestit d’honor,
    t’ho cenyiràs com una corona de victòria” (Siràcida o Eclesiàstic, 6:23-31, llibre deuterocanònic).
  • “Per triomfar en la lluita de la vida hom ha de tenir o gran intel·ligència o un cor de pedra” (Màxim Gorki [Alexei Massimovitx Peixkov], 1868-1936, Moscou,  novel·lista rus).

AUTOCONEIXENÇA I CONÈIXER L’ENEMIC

  • “Coneix l’enemic i coneix-te tu mateix i en cent batalles no correràs mai el més mínim perill. Quan no conegues l’enemic, però et conegues a tu mateix, les probabilitats de victòria o de derrota són iguals. Si ignores alhora tot de l’enemic i de tu mateix, és segur que estàs en perill en cada batalla” (Sun Tzu, general xinès, ca. 500 a. C., a “L’art de la guerra”).
  • “El lloc de naixença de l’èxit per a cada persona rau en l’autoconeixença. L’autoconeixença farà ús de qualsevol cosa que li sia donada. Si els pensaments constructius són plantats, els resultats positius en seran el resultat….I des de l’única real llibertat una persona té en la tria dels pensaments amb què nodrirà la pròpia autoconeixená ell és totalment responsable pels resultats que obté” (Sidney Madwed).

L’AUTOCRÍTICA, L’APRENENTATGE

  • “Hem d’aprendre dels vencedors, extraure’n la cinquenaessència, comprendre-la i aplicar-nos-la”.
  • “Tot home que conec és superior a mi en algun sentit. En aquest sentit, aprenc d’ell” (Ralph Waldo Emerson, 1803-1882, polític i pensador nordamericà).
  • “Cap home ni cap dona poden valdre la pena fins que descobreixen que són uns ximplets. Com més ràpid ho descobresquen, tant millor, perquè tindran més temps i poder d’aprofitar-se d’haver-se’n adonat” (William Lamb Melbourne, 1779-1848, primer ministre anglès).
  • “Dubta sempre de tu mateix, fins que les dades no hi permetin ja dubtes” (Louis Pasteur, 1822-1895, químic i bacteriòleg francès, descobridor de la penicilina).
  • “Imita sempre la conducta dels guanyadors, si hi has perdut” (Dale Carnegie, 1888-1955, assagista nordamericà).
  • “L’home que treu una muntanya comença traient-ne petits còdols” (Proverbi xinès).
  • “Si hi ha una manera de fer-ho millor, troba-la” (Thomas Alva Edison, 1847-1931, inventor nordamericà).
  • “Es requereixen noves formes de pensar per a resoldre els problemes creats per les velles formes de pensar” “Si cerques resultats distints, no facis sempre el mateix” (Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany, el major científic del s. XX).

LA SENZILLESA HUMIL, LA SINCERITAT

  • “Sense humiltat i honestedat per reconèixer les coses tal com són, en primer lloc; i energia i rapidesa per aplicar les solucions encertades i pràctiques, mai no pot haver-hi victòria” “La humilitat és el camí al triomf i a la maduresa”.
  • “La senzillesa és una força que venç les astúcies” (Stendhal [Marie Henri Beyle], 1783-1842, escriptor francés del realisme psicològic).
  • “El secret de l’èxit és la sinceritat. Un camí que la pots imitar, ja ho tens fet” (Hyppolyte Jean Giraudoux, 1882-1944, escriptor francés).
  • “Glòria falsament assolida poc temps hi roman” (Mateo Alemán, 1547-1614, escriptor de la picaresca castellana).
  • “En allò que ens pertoqui ser en la vida, has de maldar per ser el millor, parò sense creure-t’ho mai” (Juan Manuel Fangio, cinc vegades campió mundial de F1).
  • “Algunes de les proeses més grans del món foren acomplertes per gent no prou llesta com per a saber que eren impossibles” (Autor Desconegut).

SABER COM TRACTAR I COMPRENDRE LA GENT AMB ESTIMA

  • “Omnia uincit Amor / L’Amor ho venç tot”  “Omnia vincit Amor; et nos cedamus Amori / L’amor ho conquesta tot; obrim pas a l’amor” (“Bucòliques”, X, 69, de Publi Virgili Maró, 70-19 ó 10 a. C., poeta llatí).
  • “Els indis guanyarem quan haguem guanyat el cor dels anglesos” (Mahatma Gandhi, 1869-1948, independentista i místic indi).
  • “El més important ingredient individual a la fórmula de l’èxit és conèixer com dur-se bé amb la gent” (Theodore Roosevelt, 1858-1919, el president més jove que han tingut els Estats Units –als 43 anys).
  • “Si hi ha un secret de l’èxit, resideix en la capacitat per a apreciar el punt de vista del proïsme i veure les coses des d’aquest punt de vista així com del propi” (Henry Ford, 1863-1947, gran industrial nordamericà).
  • “El cor és la clau del cel. És la gran força de l’univers, l’única força invencible i creadora” (Raoul Follereau). “La caritat que pot vèncer damunt de tot. I guarir-ho tot” (1947, Raoul Follereau). “Ni el poder ni els diners aconseguiran la victòria; sinó l’amor. L’amor, sense el qual res no és possible i per mitjà del qual res no és impossible” (1955, Raoul Follereau, 1903-1977, periodista, filàntrop i escriptor francès catòlic).
  • “L’home que es pot posar al lloc dels altres, que pot copsar el funcionament de la ment d’altri, no cal que es preocupi del futur” (Owen D. Young, 1874-1962, home de negocis i advocat nordamericà).
  • “Un organització preparada és aquella on els individus tenen el coneixement, l’habilitat, el desig i l’oportunitat de triomfar personalment en un camí que condueix a l’èxit de l’organització com a col·lectiu” (“Principle-centered Leadership” de Stephen R. Covey, *1932, de Utah, autor de best-sellers).

L’ENTUSIASME, L’ENERGIA

  • “Necessàriament, l’entusiasta sempre venç sobre l’apàtic. No és pas la força del braç, ni la virtut de les armes, sinó la força de l’ànima la que assoleix la victòria” (Johann Gottlieb Fichte, 1762-1814, filòsof romàntic alemany).
  • “Un home pot triomfar en gairebé qualsevol cosa on tingui dipositat un entusiasme il·limitat” (Charles Michael Schwab, 1862-1939, home de negocis nordamericà).
  • “He estudiat les vides de grans homes i de dones famoses, i he trobat que els homes i dones que atenyen el cim eren els qui feren el treball que tenien a mà amb tota l’energia i entusiasme que posseïen” (Harry S. Truman, 1884-1972, estadista nordamericà).
  • “Res que fos gran mai no ha pogut ser aconseguit sens entusiasme” (Ralph W. Emerson, 1803-1882, polític i pensador nordamericà).
  • “Per a tenir èxit, el primer de tot és ser amorós del treball que realitzes” (Germana Mary Lauretta Keney McDaniel, 1889-1925, EUA).
  • “El pessimisme mai no va guanyar cap batalla” (Dwight David “Ike” Eisenhower, 1890-1969, general en cap de les forces aliades i 34è President dels Estats Units).
  • “Quan li demanaven la raó del seu èxit, Mark Twain responia: “Ja vaig néixer entusiasmat!” (No en consta l’autor).

LA RAPIDESA, ELS REFLEXOS, L’AGILITAT EN LES DECISIONS

  • “Qui és flexible venç qui és rígid. Aquesta és la via i la virtut de l’aigua” (Lao-Tsè o Lao-Tzu, ca. 604-565  a. C.).
  • “El requisit de l’èxit és la promptitud en les decisions” (Francis Bacon, Baró de Verulam, 1561-1626, filòsof i polític anglès, precursor de l’empirisme).
  • “Ajornar una cosa és l’assassí natural de l’oportunitat” (Victor Kiam, 1926-2001, home de negocis nordamericà).
  • “Per triomfar, no n’hi ha prou amb preveure. És menester també saber improvisar” (Isaac Asimov, 1920–1992, escriptor de ciència-ficció i polígraf humanista russojueu).
  • “La promptitud és l’ànima dels negocis” (Lord Chesterfield [Philip Dormer Stanhope], 1694-1773, estadista i diplomàtic anglès).
  • “La imaginació és més important que el coneixement.   El coneixement és limitat. La imaginació envolta el món” (Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany, el major científic del s. XX).

EL CORATGE

  • “La gent radical té un enregistrament social del que es diu “resignació cristiana”, que simplement sol ser callar i aguantar. Però la resignació cristiana original, que copsà en Gandhi perquè no tenia gaires clergues massa aprop, no és simplement això, és denunciar els mals. Jesús es passà els tres anys públics denunciant el clergat corromput i la casta beata i per això l’assassinaren, és clar. Quan Jesús diu que posem l’altra galta no ho fa en un sentit de resignació sinó de desafiament psicològic, de fortalesa mental i de coratge digne i plenament autocontrolat. Això, si som capaços de fer-ho, derrota molt més l’enemic perquè el fa trontollar, el fa dubtar, divideix la seva consciència i a ell mateix. És, de fet, la mateixa victòria. Dissortadament, els beats conxorxats amb el poder donen a entendre que es tracta de simple resignació per als oprimits, i els radicalismes socials no tenen capacitat per a copsar-ho i sempre estan relligats com a rucs al cercle viciós de les reaccions primàries, de l’odi autodestructiu i de la violència suïcida i contraproduent. Tot just el que li va bé al poder”.
  • “Un home amb coratge fa una majoria” (Andrew Jackson, 1767-1845, 7è President dels Estats Units entre 1829-1837).
  • “Qualsevol cosa que facis, necessites coratge. Qualsevol cosa que decidiu, sempre algú dirà que aneu errat. Sempre hi ha entrebancs que sorgeixen i que us tempten a creure que els vostres crítics tenen raó. Planificar una decisió per actuar i seguir-la fins al final requeriex un bocí del mateix coratge que un soldat ha de menester. La pau té les pròpies victòries, però pren d’entre els homes i dones valentes per guanyar-les” (Ralph Waldo Emerson, 1803-1882, polític  i pensador nordamericà).
  • “Presència d’ànim i valor en l’adversitat, valen per a conquerir l’èxit més que un exèrcit” (John Dryden, 1631-1700, poeta, dramaturg i crític anglès).

EL TREBALL, L’ACCIÓ

  • “Si ens “enfrontem” a l’enemic podem acabar generant un problema pitjor (violència), però si el “superem” per via de l’excel·lència, hem vençut”.
  • “Labor omnia vincit / El treball ho venç tot” (“Les Geòrgiques”, de Publi Vergili Maró, 70-19 a. C., poeta gal·lo-italià en llengua llatina).
  • “Pren-te el teu temps per a deliberar; però quan el temps de l’acció és arribat, para de pensar i actua ja” (Andrew Jackson, 1767-1845).
  • “L’èxit pareix connectat a l’acció. Les persones exitoses sempre van amunt i avall. Cometen errades, no desisteixen” (Conrad Hilton, 1887-1979, hoteler nordamericà).
  • “El futur no és pas un regal, és una conquesta” (1958, Robert Kennedy).
  • “Els campions saben que l’èxit és inevitable, que no hi ha res com el fracàs, sinó sols la reacció consegüent. Saben que la millor manera de pronosticar el futur és crear-lo” (Michael J. Gelb, autor nordamericà innovador en pensament creatiu, aprenentatge ràpid i lideratge).
  • “L’únic lloc on èxit ve davant de treball és al diccionari” (Donald Kendall, president de la Pepsi-Cola, cap als anys 1960-70).

LA DISCIPLINA, LA PACIÈNCIA

  • “Una paciència infinida porta resultats immediats” (Wayne Dyer, *1940, autor de l’autoajuda, de Michigan).
  • “La disciplina és la part més important de l’èxit” (Truman Capote, 1925-1984, novel·lista nordamericà).
  • “Els obstacles són coses que una persona sols veu quan aparta els ulls de la meta” (Thomas Alva Edison, 1847-1931, inventor nordamericà).
  • “La vida sols és dada als que saben conquerir-la per etapes; no la prens a l’assalt. L’univers no pot ser violat” (Robert, comte D’Harcourt, 1881-1965, escriptor francès).
  • “Conree la qualitat de la paciència com la manca de còlera, i normalment hi tinc èxit” “La nostra ira, dominada, pot esdevenir una força capaç de moure el món” (Mahatma Gandhi, 1869-1948, independentista i místic indi).

LA CONSTÀNCIA, LA TENACITAT, LA PERSEVERANÇA, L’ESFORÇ, LA VOLUNTAT

  • “La persistència supera talents i parers sempre” (Aaron Brown, *1948, periodista nordamericà).
  • “L’èxit pareix ser de bon tros simple qüestió de perseverar des del lloc on uns altres ho han deixat córrer” (William Feather, autor i editor teatral nordamericà).
  • “Deixeu-me dir que el secret que m’ha dut a la meta: la meva fortalesa rau sols en la meva tenacitat” (Louis Pasteur, 1822-1895, químic i bacteriòleg francès, descobridor de la penicilina).
  • “Considera iguals el plaer, el patiment, el guany, la pèrdua, la victòria, la desfeta: consagra’t íntegrament a la batalla: defugiràs així l’error” (El conductor del carro al Bhagavad Guita 2:42, llibre sagrat hindú, l’Índia, ca. s.V-II a. C.).
  • “El secret de l’èxit és la constància en el propòsit” (Benjamin Isaac Disraeli, Comte de Beaconsfield, 1804-1881, estadista i escriptor juevoanglès).
  • “L’ambició és el camí cap a l’èxit; la tenacitat, el vehicle amb el que s’arriba” (Bill Eardley).
  • “Els guanyadors no abandonen mai i els qui abandonen no guanyen mai” (Anònim quebequès).
  • “Un guanyador mai no abandona i qui abandona mai no guanya” (Llei de Vernon).
  • “La victòria pertany als perseverants” (Napoleone Buonaparte, 1769-1821, militar cors esdevingut emperador francés).
  • “La nostra sort no es troba fora de nosaltres, sinó en nosaltres mateixos i en la nostra voluntat” (Julius Grosse, 1828-1902, escriptor alemany).
  • “El 90% de l’èxit consisteix senzillament a insistir” (Woody Allen, *1935,  cineasta i escriptor humorístic jueu  nordamericà).
  • “És a dir, en descuidar per manca d’esforç la mà dreta de la pràctica, s’apaga també amb ella la llum de la contemplació. Això és el que els passa als pastors que pasturen d’una manera brutal i inhumana, quan tenen a la mà el poder de castigar: se’ls apaguen de seguida els pensaments de contemplació de llur dreta, i llurs obres, privades de la contemplació, s’assequen” (“Discurs ascètic molt necessari i de gran utilitat”, de Nil l’Asceta, Egipte, s. IV o VI).

LA CONFIANÇA, LA PAU MENTAL

  • “Una ment turmentada pel dubte no es pot concentrar en el camí que porta a l’èxit” (Arthur Golden, *1956, escriptor nordamericà).
  • “Si adés pensau que podeu, o adés que no, normalment hi encerteu” (Henry Ford, 1863-1947, gran industrial nordamericà).
  • “Qualsevol que siau per natura, manteniu-vos-hi; no deserteu mai de la vostra línea de talent. Siau allò que la natura pensà per a vosaltres i triomfareu” (Sydney Smith, 1771-1845)
  • “Creu en tu mateix! Tin fe en la teva capacitat! Sense una confiança humil però raonable en els teus propis poders no pots reeixir ni ser feliç” (Norman Vincent Peale; 1898-1993, influent clergue protestant nordamericà).
  • “La confiança en si mateix és el primer secret de l’èxit” (Ralph Waldo Emerson, 1803-1882, polític i pensador nordamericà).
  • “Who thought he’d won
    The field as certain as a gun /
    Qui va pensar que guanyaria
    El camp (li és) tan segur com una arma” (James Butler, 1r Duc d’Ormonde, Hudibras, pt. I, cant III, l. 11)

LA GRANDESA, APUNTAR ALT

  • “Les expectatives altes són la clau per assolir-ho tot” (Sam Walton, 1918-1992, fundador nordamericà de Wal Mart).
  • “Si vols avançar un metre, has d’apuntar a l’infinit” (Joan Brossa, Barcelona, 1919-1998, innovador i imaginatiu poeta catalanista).
  • “Qui confia en Déu, el món és seu” (Refrany català).
  • “Posa alta la teva diana” (Lema).
  • “Jo no mesur pas l’èxit d’un home per l’altura on s’enfila, sinó per l’altura fins a la qual rebota quan toca fons” (George Smith Patton, 1885-1945, general nordamericà, important figura de la II Guerra Mundial).

LA MOTIVACIÓ, L’ACTITUD, EL CONVENCIMENT

  • “L’èxit és més actitud que no aptitud” (No en consta l’autor).
  • “Recorda sempre que la teva pròpia resolució de triomfar és més important que qualsevol altra cosa” (Abraham Lincoln, 1809-1865, 16è president EUA, republicà i antiesclavista).
  • “Els qui se solen prendre les coses de broma, per regla general solen ser vençuts per qui se les prenen seriosament” (Felipe Mórente).
  • “La clau per a un lideratge d’èxit avui en dia és la influència, no l’autoritat” (Kenneth Hartley Blanchard, *1939, autor nordamericà i expert en gestió).
  • “He sentit dir que el primer ingredient d’èxit –l’espurna més primerenca en la joventut somiadora – és això: somieu un gran somni.” (John A. Appleman).
  • “De l’obstacle amb què ensopeguem, fem-nos un motiu d’exercici, com el foc que s’empara de tot allò que cau dins una falla” (Marcus Aurelius Antoninus, 121-180, emperador romà filòsof).
  • “Un home d’èxit es un qui sap aixecar una base ferma amb les rajoles que uns altres li llancen” (Sidney Greenberg, *1938, atleta juevoquebequès).
  • “Al començament em feia nosa l’actitud de dubte dels espectadors que jo no volaria realment mai. Aquesta actitud em va moure més que cap altra cosa per a tenir-hi èxit” (Harriet Quimby, 1875-1912, 1ª aviadora nordamericana, tot just abans del seu vol a través del Canal anglès, 1912).
  • “L’home ben preparat per a la lluita ja ha aconseguit mig triomf” (Miguel de Cervantes Saavedra o Miquel Sirvent, 1547-1616, gran escriptor hispànic).
  • “Per trobar adeptes, un sistema utòpic ha de partir de premisses simples i elementals. D’ací tots aquests prejudicis que, malgrat tot, encarnen poderoses forces morals: que el mal pugui ser definitivament vençut, que la salvació depèn del triomf de certa religió per damunt les altres, que la pobresa pot ser foragitada del món, que la felicitat de tothom arribarà quan la tècnica hagi conquerit la terra o quan la idea liberal, democràtica, comunista o feixista haurà dominat les altres” (Hermann Alexander von Keyserling, 1880-1942 ó 1946, filòsof i científic alemany).
  • “Pensa en gran i els teus fets s’acreixeran.
    Pensa en petit i quedaràs arrere…
    Has de pensar bé per enlairar-te…
    La batalla de la vida no sempre és guanyada
    Pel més fort o pel més lleuger,
    Però tard o d’hora, el guanyador
    És qui creu poder-ho fer” (Rudyard Kipling, 1865-1936, escriptor angloindi).
  • “Retrata’t a tu mateix guanyant, de manera vívida, i aquesta voluntat per si sola contribueix inconmensurablemente a l’èxit” (Harry Emerson Fosdick, 1878-1969, clergue nordamericà).

MANCA D’ALTRES ALTERNATIVES

  • “La majoria de les persones que triomfen davant condicions aparentement impossibles són persones que simplement no saben com deixar-ho córrer” (Robert H. Schuller, *1926, tele-evangelista i escriptor religiós d’Iowa).

TÀCTIQUES

  • “Quan som joves ens deixem bressolar per paraules, més tard, quan veiem que se les emporta el vent, pels fets. Però si realment madurem i volem guanyar, sols ens podem fiar realment dels resultats” “Per encoratjar la gent no cal fer triomfalisme. No podem autoenganyar-nos perquè hem d’estar enganxats a la realitat per poder vèncer”.
  • “La manera més ràpida devers el triomf és semblar com si estiguessis jugant segons les regles d’algun altre, mentre tranquil.lament jugues en favor de tu mateix” (Michael Konda).
  • “El camí a l’excès condueix a la saviesa” (William Blake, 1757-1827, gravador, pintor i poeta anglés.).
  • “Per a obtenir èxit en el món, cal semblar boig i ser savi” (Lois de Secondat, Baró de Montesquiu, 1689-1755, escriptor i filòsof occitanoparlant).
  • “Tin una bona idea i serva-la al cap. Rau-hi i treballa-la fins que la col·loquis on toca” (Walt Disney, 1901-1966, gran creador nordamericà de dibuixos animats).
  • “Potser, el camí més directe per a conquerir la fama sia d’afirmar amb seguretat i pertinença i, per totes les maneres possibles, que l’has conquerida” (Giacomo Leopardi, 1798-1837, escriptor romàntic italià).
  • “Un bon líder dirigeix el camí cap al triomf i deixa que els seus seguidors facin servir llurs pròpies habilitats i coneixements per aconseguir-lo” (Carrie Ann T. Tajaran).
  • “Per a tenir èxit, mantin-te bronzejat, viu en un edifici elegant (ni que sia al soterrani), deixa’t caure per restaurants elegants (inclús si duus la beguda de casa) i si demaneu manllevat, manlleveu sense mirar prim” (Aristòtil Sócrates Onassis, 1906-1975, multimilionari grec, nat a Esmirna).
  • “Si voleu triomfar més aïna hauríeu d’obrir nous camins més que no fer via pels camins ja coneguts dels èxits acceptats” (John D. Rockefeller, Jr., 1839-1937, multimilionari filàntrop).
  • “La meva fórmula per a triomfar? Lleva’t d’hora, treballa fins a tard, troba petroli” (Jean Paul Getty, 1892-1976, financer i industrial nordamericà del petroli).
  • “Si no pots donar-li un cop, arregla-ho perquè se’l donin entre ells” (George Carlin, *1937, comediant i actor novaiorquès).
  • “Imiteu sempre el comportament dels guanyadors, si heu perdut” (George Meredith, 1828-1909, novel·lista i poeta anglès).
  • “Recorda que els arguments simples són arguments guanyadors, els arguments enrevessats són pastilles per dormir de paper” (Alex Kozinski).
  • “L’únic mitjà de sortir guanyant una discussió és evitar-la.
    Demostra respecte per les opinions alienes.
    Mai no diguis al proïsme que va errat.
    Si tu l’erres, admet-ho ràpidament i amb entusiasme.
    Comença una conversa de manera amistosa.
    Aconsegueix que l’altra persona digui “Sí” immediatament.
    Deixa que el teu interlocutor sia qui parli més.
    Deixa que l’altra persona cregui que la idea és d’ella.
    Tracta de veure honradament les coses des del punt de mira d’altri.
    Mostra simpatia per les idees i desitjos de l’altri.
    Apel·la als motius més nobles.
    Dramatitza les teves idees.
    Llança desafiaments” (Courses / Cursos de Dale Carnegie, 1888-1955, assagista nordamericà).
  • “El mecanisme subtil pel qual es projecta el pensament positiu cap als altres per vèncer-los i per aconseguir allò que hom desitja més ha estat àmpliament demostrat en la capacitat “imposar” els seus pensaments en la ment de l’adversari d’una manera tan poderosa que aquest es vegi obligat a rebre’ls i a ser-ne influït” (“El poder del pensament positiu”, de Gilbert Oakley).

Arrels

ARRELS

AMOR AL QUE TENIM APROP FRONT A COSMOPOLITISMES INFATUATS
“Perque la soca més s’enfila,
com més endins pot arrelar” (“La Balanguera”, Himne de Mallorca).
“Una cosa és ser universal i una altra que t´universalitzin” (Jesús Quintero, “El loco de la Colina”).
“Desconfieu sempre dels qui es posen a estimar allò més allunyat sens haver après a estimar allò que els queia més a prop, dels qui per volar més alt deixen sense calor el niu. Sols quan hom és sublim en allò petit ho és en allò gran, i si sublimes són les ales que salven els espais, més ho són les que, arreplegades i amoroses, donen calor a la fillada, que sens eixa calor peririen” (Jacinto Benavente, 1866-1954, dramaturg foraster).
“…no pots pas ficar-te a contribuir en eixa comunitat mundial més ampla ni prendre part en les lluites morals internacionals i alhora acceptar que en ta pròpia casa existeix una situació que et nega ta pròpia identitat com a parlant de gal•lès i la vàlua dels segles que et precedeixen” (Del gal•lesista Ned Thomas).

RESISTÈNCIA I ÈTICA
“Hauríem de penedir-nos en aquesta generació, no tant de les males accions de la gent perversa, sinó de l’astorador silenci de la bona gent” (Martin Luther King).
“Les coses mortes poden ser arrossegades pel corrent; sols quelcom viu pot anar contra corrent” “La sensibilitat no és pas un defecte, però n’és la seva especialització, és a dir, la falta de sensibilitat per a una altra cosa” (Gilbert Keith Chesterton, 1874-1936, escriptor i humorista catòlic anglès).
“Perpetuale infamia e depressione de li malvagi uomini d’Italia che commendano lo volgare altrui e lo loro proprio dispregiano / Infàmia i depressió perpètua als malvats homes d’Itàlia que aprecien el vulgar d’altri i menyspreen el propi d’ells” (Convivio, cap. XI, 1304-1307, de Dante Alighieri).
“Les llengües no viuen ni moren. Simplement, són utilitzades o ho deixen d’esser. A diferència de la mort, la desuetud és un procés reversible” (G. Chandra Pande, “Vie et mort des langues”, dins “Diogene”, París, 1965).

AUTOODI
“…acaben desitjant la mort total d’un idioma al qual no han pogut o no han volgut ésser fidels” (Esyllt T. Lawrence, en parlar dels gal•lesos anglitzats).
“L’autoodi amaga sempre una lluita subterrània entre els sentiments d’admiració i els de rebuig. La pitjor manifestació d’autoodi és l’enamorament del botxí” (Toni Mollà, “El Punt-P.V”, 5-7-98)
“Un presoner assolia l’estadi final d’ajustament a la situació del camp quan arribava a canviar la seva personalitat fins al punt d’acceptar les valors de la GESTAPO·  (Bruno Bettelheim, Individual and Mass Behavior in Extreme Situations).
“El pitjor enemic d’un discriminat és ell mateix. Cal aprofitar el refús per a fer-se més fort i lluitar” (Eduard Romero, ambaixador nord-americà a Madrid, a “La Vanguardia”, 16-7-98).
“Un poble deixa de ser analfabet quan aprèn a llegir i escriure… la pròpia història” (Paulo Freire).

COLONIALISME I EXTERMINI CULTURAL
«Exterminar una raça no radica tan sols a anorrear sa gent. Sobretot es tracta de fer malbé la seva autoestima, de convèncer-los que, tot allò que són, és sobrer en la faç de la terra, que la seua cultura i el seu poble són inútils» (Johnny Depp, fill adoptiu de Marlon Brando).
“L’extermini d’una llengua vol dir també l’extermini de la cultura de la qual la llengua és l’expressió” (M. Sanchis Guarner).
“Monolingüisme, colonialisme i intolerància estan íntimament relacionats” (“Pau i interculturalitat”, p.50, de Raimon Panikkar).
“Ells ens ensenyaren la por, per ells les nostres flors es marciren. A fi que llur flor visqués, danyaren i devoraren la nostra…” (Cròniques indigenistes sobre la conquesta castellana d’Ameríndia, s. XVI).
“Assolida l’alienació del sotmès per mitjà (bàsicament) de la coerció física, la tasca del colonitzador es concreta a mantenir aquest estat d’alienació i a convertir-lo en el seu (nou) estat “natural”; per això la colonització vol dir sempre la falsificació de la història, o fins i tot la seva anatemització” (Heinz Dietrich, Emancipació i identitat d’Amèrica Llatina: 1492-1992).

PENSAMENT COLONITZAT
“Ni l’hebreu, ni l’àrab, ni el copte, ni el siriac, ni tan sols el xinés em semblen tan difícils d’entendre com el llenguatge del renegat” (William Shenstone, poeta anglés).
“El pensament que ha cedit a la colonització és aquell que, capturat, accepta la destrucció en lloc de rebel.lar-se i combatre-la, i es resigna a transmetre, com si fossin d’elaboració propia, i sense sospesar-les críticament, totes aquelles raons que segrega el cervell de l’ocupa” (Manuel de Pedrolo, Cròniques colonials, 1982).
“(Els indis acastellanats)… han renunciat als vestits i llengües indígenes i ja ni s’hi tenen: són de classe mitjana i es consideren “guatemalencs”. Aquesta minoria… es consideren superiors, de millor sang, i tenen els indis com una casta d’animals. Els mestissos miren de no semblar indígenes, no volen ni sentir-ne parlar… l’opressió cultural que tracta de desfer els nostres costums a fi que entre nosaltres no hi hagi cohesió i acabem dividits, s’aguditza en èpoques de dictadura militar… ” (“Me llamo Rigoberta Menxú”, de la líder maia i Premi Nóbel de la Pau, sobre la repressió criolla contra els indis).
“El gran mal de l’home no rau en la pobresa ni en l’explotació psíquica, sinó en la pèrdua de singularitat humana sota l’imperi del consumisme” (Pier Pablo Passolini, director de cinema italià, s. XX).
“Perdre la individualitat pròpia i esdevenir un simple engranatge d’una màquina, és impropi de la dignitat humana” (Mahatma Gandhi, cap independentista no-violent i devot).
“La decepció més corrent és no escollir o no poder ser un mateix, però la forma més profunda de decepció és escollir ser un altre abans que un mateix” (Søren Aabye Kierkegaard, 1813-1855, filòsof, teòleg i escriptor existencialista protestant danès).

EL CONDUCTISME DE MASSES O DICTADURA MEDIÀTICA
“Dissuadits de pensar, educats en desigs que ens vénen imposats i que són idèntics als del veí, som el producte d’un llarg procés evolutiu dirigit a reprimir l’obsoleta i molesta intel·ligència” (“L’elogi de l’imbecil”, de Pino Aprile, publicista i escriptor italià).
“…els poders establerts, tendeixen al control, unificació i explotació psíquica de llurs súbdits” (“Moral i Nova Cultura”, Xavier Rubert de Ventós, filòsof català).
“La nova estratègia militar passarà per regular, controlar i manipular els mitjans de comunicació”. (Alvin Toffler, 1928, assagista científic USA).
“…la visió del món, inventada pel Partit (per l’espanyolització, per ex.) es guanyava amb gran èxit la gent incapaç de copsar-la. Feia acceptar les violacions més paleses de la realitat car ningú no arribava a comprendre l’enormitat que els era exigida, ni s’interessava prou per la cosa pública com per a adonar-se del que s’hi esdevenia” (“1984”, novel•la futurista d’en George Orwell sobre les possibilitats de control i explotació psíquica de al població pels Estats).

Un objector de consciència del segle III (Martiri de sant Maximilià)

Un objector de consciència del segle III (Martiri de sant Maximilià)

(St. Maximilià de Tebessa, màrtir decapitat 274-295, per negar-se a ser soldat)


A Teveste (1), durant el consolat de Tusc i Anulí, el dia dotze de març, havent comparegut al fòrum Fabi Víctor juntament amb Maximilià i permesa l’assistència de l’advocat Pompeià, aquest començà dient:

  • -Fabi Víctor, temonari (2) s’ha presentat amb Valerià Quintià, prefecte de Cesàrea, juntament amb l’excel·lent recluta Maximilià, fill de Víctor: com que és apte, demano que li sigui presa la talla.

El procònsol Dió preguntà:

  • -Com te dius?

Maximilià va respondre:

  • -Per què vols saber el meu nom?  No m’és lícit de fer el servei militar, perquè sóc cristià (3).

El procònsol Dió digué:

  • -Pren-li la talla.

Mentre la hi prenien, Maximilià replicà:

  • -No puc fer el servei militar; jo no puc fer mal; sóc cristià.

El procànsol Dió va dir:

  • -Preneu-li la talla!

Un cop fet, l’oficial va proclamar:

  • -Fa cinc peus i deu polzades (4).

Dió va dir a l’oficial:

  • -Marqueu-lo.

Resistint-s’hi, Maximilià va respondre:

  • -No.  No puc fer el servei militar.

Dió va dir:

  • -Fes el servei si no vols morir.

Maximilià va respondre:

  • -No el faré pas. Talla’m el coll; jo no sóc soldat d’aquest món, sinó soldat del meu Déu.

El procònsol Dió li preguntà:

  • -Qui t’ha entabanat així?

Maximilià respongué:

  • -La meva ànima i aquell qui m’ha cridat.

Dió digué a Víctor, el seu pare:

  • -Aconsella el teu fill.

Víctor respongué:

  • -Ell s’ho sap, ja té prou senderi per a saber el que li convé.

Dió digué a Maximilià:

  • -Fes el servei i rep la marca (5)
  • -No rebo cap marca -respongué-. Ja porto el senyal de Crist, el meu Déu.

Dió va dir:
-De seguida t’envio al teu Crist.

  • -Tant de bo que ho fessis ara mateix! -respongué-. Aquesta és també la meva glòria.

Dió digué a I’oficial:

  • -Marqueu-lo.

Oposant-hi resistencia, Maximilià va respondre:

  • -Jo no accepto la marca d’aquest món; i, si me la poses, la trencaré, perquè no té cap valor.  Jo sóc cristià, no m’és lícit de portar penjat al coll aquest tros de plom des que porto el senyal salvador del meu Senyor Jesucrist, fill del Déu viu, que tu no coneixes, que va patir per la nostra salvació i que Déu va lliurar pels nostres pecats.  A ell servim tots els cristians; a ell seguim com a capdavanter de la vida, promotor de la salvació.

Dió digué:

  • -Fes el servei militar i pren la marca si no vols morir miserablement.
  • -No moriré -li respongué Maximilià-. El meu nom ja és amb el meu Senyor. No puc prestar el servei militar.
  • -Repara en la teva joventut -insistí Dió-, i fes el servei; això escau a un jove.
  • -La meva milícia pertoca al meu Senyor -contestà Maximilià-. No puc ser soldat d’aquest món.  Ja ho he, dit: sóc cristià.

El procónsol Dió va dir:

  • -En la sagrada comitiva dels nostres senyors Dioclecià i Maximià, Constanci i Màxim, hi ha soldats cristians i fan el servei militar.
  • -Ells sabran el que els convé -va respondre Maximilià-. Tanmateix, jo sóc cristià i no puc fer cap mal.
  • -Quin mal fan els qui fan el servei? -preguntà Dió.
  • -Tu saps prou el que fan -respongué Maximilià.

El procónsol Dió va dir:

  • -Fes el servei, no menyspreïs la milícia si no vols començar a fer una mala fi.
  • -Jo no moriré -respongué Maximilià-; i, si surto d’aquest món, la meva ànima viurà amb Crist, el meu Senyor.

Dió va ordenar:

  • -Esborreu el seu nom.

Un cop esborrat, Dió va dir:

  • -Ja que amb esperit insubmís has refusat el servei militar, rebràs la sentència corresponent-per a

escarment dels altres.

I va llegir la sentència: «Ordeno que Maximilià sigui passat per l’espasa per haver-se negat amb esperit insubmís a fer el jurament de la milícia.» ,
Maximilià respongué:

  • -Dono gràcies a Déu.

Havia viscut en aquest món vint-i-un anys, tres mesos i divuit dies.
Mentre el duien al lloc del suplici, va dir:

  • -Germans molt estimats!  Afanyeu-vos àvidament amb totes les forces per tenir la sort de veure el Senyor; que ell us atorgui també a vosaltres la mateixa corona.

I amb cara ben alegre digué a son pare:

  • -Dóna a aquest botxí el vestit nou que m’havies preparat per a la milícia. Tant de bo que et pugui multiplicar el cent per u, perquè així ens puguem gloriar tots dos en el Senyor!

I així va sofrir immediatament el martiri.
La matrona Pompeiana va reclamar el cadàver de Maximilià al jutge i, col·locant-lo a la seva llitera, el traslladà a Cartago i el sepultà sota el pujol, al costat del màrtir Cebrià, prop del palau. I, quan la matrona va morir, dotze dies després, fou sepultada allí mateix.
El seu pare, Víctor, se’n tornà a casa seva amb gran alegria, donant gràcies a Déu perquè havia enviat per endavant un tal regal al Senyor, ell que l’hauria de seguir ben aviat.
Donem gràcies a Déu.  Amén.

NOTES AL TEXT

  1.    Ciutat de la Numídia Cirtense, actual Tebessa.
  2.    El temonari era el recaptador del temo, un impost en metàl·lic per a allíberar-se del servei militar.
  3. Cal tenir en compte que en l’exèrcit l’emperador rebia culte com a déu. Era en temps de Dioclecià. Quan Constantí suprimí l’obligació de tal culte, l’Església autoritzà el servei militar, per exemple en el Concili d’Arle, l’any 314.
  4.    És a dir, un metre setanta-vuit.  La talla mínima requerida per a ser legionari era d’un metre setanta-dos.
  5.    La marca (signaculum) era una plaqueta de plom que el soldat duia al coll com a signe d’identitat.  Cf.  GUIMÉN, Urbs Roma, III, Salamanca 1985, p. 473, on comenta precisament aquest episodi de Maximilià.

Llengües i Subdesplegament

LA LLENGUA CASTELLANA: VIA I FINS I TOT EINA DE SUBDESENVOLUPAMENT SOCIAL, POLÍTIC, ECONÒMIC I FINS I TOT MORAL I ÈTIC

Aquest assaig no és de cap de les maneres un atac contra cap llengua ni grup sinó contra la ideologia que entén la llengua com a arma de genocidi, d’imposició tirànica i d’anorreament psicològic i nacional.

1.-La segona llengua per als catalans no deu ser el castellà, ha de ser l’anglès:

Obligar els nens catalans (autòctons o fills d´immigrants) a estudiar llengua i literatura castellanes a les escoles catalanes, significa limitar-los en el seu desenvolupament humà i professional futur, ja que, si tenim el català com a idioma nacional de comunicació interna, per què havíem menester del castellà?; i a Europa el castellà és un idioma residual (en el sentit que no s´hi parla). Els nens han d´aprendre idiomes a l´escola, però idiomes que, en el futur, els puguin ser d´utilitat. La castellana, no és una llengua d´utilitat en el context internacional en el qual es troba encabida Catalunya: Europa. El castellà no és una llengua de masses al continent europeu, que és el tros de planeta on els catalans tenim el nostre àmbit de relació més immediat. En les escoles catalanes s´haurien d´ensenyar dues llengües de gran validesa per al desenvolupament humà i econòmic dels catalans, si tenim en compte el nostre context europeu: l´anglès, com a idioma més internacional; i l´alemany, que és la llengua franca del centre d´Europa, la més parlada a la Unió Europea, l´idioma del món germànic amb el qual els catalans haurem d´enfortir relacions, sobretot de caire industrial i econòmic. Un cop eliminades o deixades com a optatives les assignatures de llengua i literatura espanyoles (o de literatura i llengua francesa a la Catalunya Nord) dels plans d´estudis catalans, podrem introduir-hi algunes hores lectives d´anglès i d´alemany, autèntica inversió de futur per als joves catalans.

El castellà no és cap idioma universal perquè:
1) L’ignora més del 90% de la població mundial.
2) L’ignora el 95 % de la població dels països desenvolupats, que es on es remenen les cireres, i
3) Perquè la influència del castellà en l’economia i la ciència mundial es menyspreable (a l’inrevés que el francès o l’alemany per exemple, que encara es mantenen amb una certa dignitat). Això és fàcil de veure a Internet, on fins i tot el portuguès va per davant del castellà, on per cada pàgina en castellà -5ª llengua més usada a Internet- sobre un tema en trobes centenars en anglès, i on el català, tot i ser una llengua assetjada, modesta i en greu perill ocupa un molt distingit lloc tretzè quant a nombre de webs i un dinovè quant a nombre de pàgines.
Efectivament, aprendre anglès és una prioritat, és més, és una absoluta necessitat ara mateix i en el futur ja no cal ni dir-ho, però el castellà, per anar pel món, no serveix gaire. Una altra cosa és que t’entabanin amb deliris de grandesa, que és el que fan els mèdia espanyols, sempre tan pinxos, però la veritat és que, com a eina de comunicació, el castellà no té la importància derivada del nombre d’hispanoparlants (3ª llengua mundial). I no es tracta que el català competesca amb el castellà, sinó que els catalans dediquin llurs esforços a aprendre el que de veritat els interessa i no a perdre el temps amb idiomes, que, a més d’estar al servei d’una política d’anihilació -brutal i indigna- de la cultura pròpia indígena, no solament no els fan cap servei d’ordre pràctic, sinó que a més drenen recursos humans i econòmics que estarien molt millor aprofitats a protegir el que de debò és seu. Hi ha un exemple excel·lent, que és el dels flamencs de Bèlgica. Tots saben el seu idioma i l’anglès, i no s’encaparren ni 5 minuts per si no saben francès, i sovint, si els parles en francès, se’n fumen olímpicament de tu. Tant de bo en prenguèssim exemple.
Els pares castellanoparlants residents a Catalunya han d´oblidar-se d´absurds sentimentalismes lingüístics i triar allò que és millor per al desplegament professional futur de llurs fills i filles, i que no passa per l´aprenentatge del castellà (així ho han cregut, amb raó, la immensa majoria d´habitants de Califòrnia, que en juny de 1998, en referèndum popular, votaren a favor de la Proposició 227, en la qual s´establia l´ensenyament íntegrament en anglès en les escoles californianes, eliminant d´aquesta manera la imposició lingüística del castellà); i que sí que passa per la coneixença del català, l´anglès i l´alemany. Des de finals dels 80 els hispans als USA han optat per deixar els plans d’estudi bilingües i optar per la integració en anglès com a via de sortir de la marginalitat (els barris hispanos dels Estats Units tenen la trista fama de ser els barris més arrasats).

En el darrer llibre de Samuel P. Huntington hi ha una taula amb els referèndums d’aquest tipus. A banda del de Califòrnia, hi són esmentats el d’Arizona l’any 2000 que posà fi a l’educació bilingüe (63% a favor), i el de Massachusets, l’any 2002 amb el mateix resultat (68% a favor). D’ençà 1980 als USA s’han celebrat dotze referèndums sobre l’oficialitat de l’anglès i l’educació bilingüe en tres municipis i quatre estats. En tots, excepte en un (Colorado el 2002, sols amb el suport del 44) s’aprovà la proposta a favor de l’anglès o en contra de l’educació bilingüe. També a Massachussets, i fins a vint estats i poblacions dels USA que d’ençà l’any 80 han dit NO a l’educació bilingüe anglès-espanyol. I això comptant amb el vots dels inmmigrants hispans que volen integrar-se el més aviat possible. “És veritat que hi ha un problema d’orgull. Molts hispans s’avergonyeixen de llur idioma. L’espanyol és la llengua dels pobres. Només et discriminen si te’n deixes. El pitjor enemic d’un discriminat és ell mateix.. És menester d’aprofitar el rebuig per fer-se més fort i lluitar” (Edward Romero, ambaixador d’Estats Units a Madrid, a La Vanguardia, 16·7·98). Lluitar, caldria entendre, per parlar una llengua que vehiculi una ètica molt més digna que no la del totalitari, glotòfag i genocida castellà i que les cultures mafiosetes catòlico-mediterrànies en general.
Un conegut meu, ciutadà nordamericà de família multilingüe (dos avis italians, avi alemanyòfon, àvia francòfona, muller hispana) em comentava que la percepció que els anglosaxons tenien dels hispans era com la que prou catalans tenen dels forasters (i fins i tot la tenen prou forasters de si mateixos com a col·lectivitat, no ens enganyem: ho he sentit dir a ells mateixos) o com la que bona part de la població tenen dels gitans o dels estrangers, però fins i tot més encara: que tenen llurs barris arrasats per la desestructuració social crònica, per la marginació i falta de valors (els famosos líders negres com King o Malcolm X intentaren canviar-ho amb regeneració moral, els hispans fins ara no han donat líders tan famosos ni rellevants). Els mateixos hispans que als ’80 demanaven bilingüisme escolar, avui dia hi han renunciat gairebé en massa a causa que l’idioma és una de les vies per reproduir la cultura, tics i valors de la marginació. O sia, que als Estats Units sí perceben el castellà com a via de reproducció del subdesplegament social.

2) On hi ha castellà hi ha pobresa, injusticia i sovint violència:

Allà on hom parla anglès, alemany, basc o català gairebé sempre l’economia rutlla bé. On es parla castellà o àrab no. Per què? Perquè les llengües són vehicle de cultures definides, d’idiosincràsia i n’hi ha de millor organitzades o de pitjor qualitat ètica que no permeten una confiança entre la gent, ja que estan massa corrompudes ideològicament. Marx deia que “la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant”. La classe dominant hispànica és despòtica, no gens respectuosa amb els pobles conquerits i manca de valors ètiques sòlides. Això mateix és el que transmet ideològicament als seus súbdits amb el que ells mateixos denominen “españolización”.
Un país on regna la corrupció i on les relacions interpersonals no es basen sobre bases d’una certa ètica o serietat, no pot rutllar bé.
On s’estudia la Bíblia el país funciona, on es persegueix hi ha despotismes, misèria.

Tot plegat són dades “macro” (macrosociològiques i macroeconòmiques) que no poden ser de cap manera simples “coincidències”, ni poden enganyar perquè són globals i contundents. Una societat depèn del que s’alimenta, i les llengües en són vehicle: de la corrupció despòtica o de la llibertat honesta.
Una de les explicacions de Max Weber a “Ètica del Protestantisme”, un clàssic molt documentat, és que, mentre per als calvinistes l’Església no és la que decideix ni jutja sinó Déu, per als catòlics és l’Església (i un tirà, el Papa). Això té infinitat de conseqüències polítiques, socials i psicològiques en la vida dels pobles catòlics i dels calvinistes. Per ex., dins les esglésies protestants hi ha hagut sempre més llibertat de consciència que la que han permès els “bisbes” catòlics. Això ha tingut també moltes conseqüències que fan distintes les democràcies sòlides del Nord de les imitacions: les bananeres-escombraries del sud.
La “cultura” catòlica i especialment l’espanyola és la de la dessídia, la rutina, el mandarinisme, els apadrinaments, la màfia… és una religió prou “externa”, de xou teatral, del poder político-religiós (hispanopapisme, cesarisme) i no pas de consciència com el calvinisme, interior, potser la més espiritual.

Que segons les llengües i les creences, les societats polítiques i econòmiques tinguin uns trets comuns ha de ser per alguna raó: els catalans tenim una major tendència al diàleg, a una major estructuració social més eficient i justa, a causa d’una tradició molt menys brutalment antidemocràtica que Castella/ Espanya, i també un sentit del treball, mentre que la recerca del tresor (des de l’encomienda a la loteria nacional -tercer Estat del món que més gasta en loteries) ha estat sempre la fita promoguda des de Madrid per als colonitzadors espanyols i per als seus colonitzats.
Fins i tot el catolicisme català és prou distint que el castellà: és més interior, menys iconogràfic, més espiritual i de consciència, no practica tant les processons ni xous populars com les Setmanes Santes…
Aquesta exposició no es tracta pas de cap dels típics cofoïsmes estúpids del panxacontentisme català. Els catalans tenim sens dubte a muntó defectes, una greu degeneració caracteriològica molt empitjorada per la colonització espanyola: intel·lectualisme molt superficial i d’un racionalisme molt mecanicista (que genera una progressia-gauche divine desnacionalitzadora), i molt rutinari i fins i tot provincià, curull de prejudicis i pur disc ratllat, prepotent amb el dèbil i amb el poble autòcton i mesell cap al fort i el colonitzador – covardia-; materialisme i la consegüent descohesió moral i individualisme i manca d’autosolidaritat (que genera disgregació fins i tot política: mentre els partits espanyolistes pacten temes d’Estat, els catalanistes no són quasi mai capaços de pactar temes de fons per a la supervivència nacional); manca de paràmetres i referències globals que ens duen a romandre sota l’abassegadora i obsessiva colonització…Estem dominats, com deien Gandhi, Martin Luther King o Malcolm X perquè som corruptes. Renoir, al seu film “Aquesta terra és meva” (1941) presenta un mestre d’escola pusil·lànim, dominat per sa mare. L’assassinat d’un amic seu l’enfrontarà als alemanys i acabarà jutjat pels ocupants nazis. Al judici diu algunes coses com aquesta: “No hem pas de lluitar sols contra la fam i un tirà. Primer hem de lluitar contra nosaltres mateixos. L’ocupació, l’ocupació de qualsevol país és possible perquè som corruptes (…) Si l’ocupació dura prou, els homes que se n’aprofiten compraran tota la ciutat. No els culp per fer diners, però havien de sentir-se culpables per fer possible l’ocupació. Perquè no podrien fer res d’això sense posar-se en mans dels autèntics amos de la ciutat, els alemanys. Em faran callar, perquè no pot esser permès que la llibertat visca sota l’ocupació. És massa perillós. L’ocupació viu de les mentides, igual que aquest món pervers anomenat el Nou Ordre…”.
Però el castellà és -dades objectives canten- un llast per al desenvolupament social, cultural, moral i material dels pobles no pas per raons intrínsiques però sí per raons socials i històriques, en haver estat eina de l’Imperi més sanguinari de la Història de la Humanitat (més de 100 milions de víctimes sols a l’Ameríndia, el darrer Estat occidental a abolir l’esclavatge i la tracta de negres i més de 300 anys de sagnant Inquisició, per posar sols tres dels principals fets constatables) fet que ha conformat una mena de pseudocultura de la intolerància antidemocràtica i la manipulació impositiva, tan típica de tot allò espanyol. Que allà on el castellà brilla sol haver-hi pobresa ho podrem constatar fàcilment sols en fer una ullada a la situació econòmica del món. No existeix gairebé cap societat que, tenint la llengua espanyola com a oficial i d´ús habitual, estigui desenvolupada de manera natural i endògena (excepte el Con Sud, amb molta immigració italiana; Madrid promocionat sempre de manera abusiva i burocràtica…). Tots els Estats que han imposat l´idioma castellà als propis ciutadans, n’han portat societats a la ruïna, només ens hem de fixar en els casos de Guinea Equatorial o en els països del centre i sud d´Amèrica, per adonar-nos d´aquesta circumstància.
“L’amic Riera em facilita aquestes dades de l’ONU del 2002. Renda per càpita de Noruega, 36.600 dòlars; Dinamarca, 30.940; Islàndia, 29.750. Tots tres països riquíssims, amb economies internacionalitzades i llengües més petites que la nostra però que les parlen sense complex. Contra aquesta absurda creença que el català ens tanca portes, aquestes dades prou eloqüents de si serveix o no serveix una llengua minoritària. En canvi en el meravellós món hispànic la pobresa és l’única dada. La mitjana dels 13 principals països americans que tenen l’espanyol com a llengua, comptat des de l’Argentina, Xile i Mèxic fins a Nicaragua, Hondures i l’Equador, és de 6.209 atrotinats dòlars de renda per càpita. Catalunya parlant català i malgrat l’espoli fiscal infligit per una Espanya que no té ni la decència de publicar les xifres del robatori, té una renda de 26.420 dòlars. Hem de triar model: Noruega o afegir-nos a la caravana de la misèria. Només cal veure com les zones més riques de l’Estat tenen una altra llengua pròpia: i és evident que l’Estat el mantenim, pagant molt i molt, els que no parlem en tercermundista” (Salvador Sostres, maig 2005).
Dins l´Estat espanyol, aquells pobles que tenen com a única llengua oficial l´espanyol, són també els més pobres i endarrerits (La Manxa, Extremadura,…); és més, dins la pròpia Catalunya, aquelles contrades on més és parlat el castellà, són també les més subdesenvolupades (el Racó d´Ademús, els Serrans, la Vall de Cofrents, etc.). Igualment en el temps: a més castellanització progressiva, més misèria, com estem veient.“És probablement veritat que una societat lliure i amb èxit sempre serà en gran mesura una societat que està intimament lligada a uns esquemes tradicionals” (“The Constitution of Liberty”, de F.A. Hayek, qui no era cap religiós). Allà on són aniquilats, és només per instaurar un uniformisme de mercat dòcil i acrític, manipulable fàcilment i vendible. En idiotitzar i alienar la població, fabriquen incompetència, desconfiança i, per tant, pobresa.
Si mirem dins les grans ciutats catalanes, copsarem com són els barris castellanoparlants els més endarrerits econòmicament, al temps que constatarem com la majoria de delictes de tota mena que es cometen a la nostra terra (robatoris, violacions, tràfic de drogues, homicidis i assassinats) són portats a terme molt majoritàriament per gent de parla espanyola; difícil serà que ningú trobi un violador, un traficant o un lladre que tingui com a llengua d´ús habitual la catalana…i això no és cap casualitat (les estadístiques també diuen que gran part de la població presidiària espanyola és nascuda a l’Andalusia Oriental). Es tracta d’una nació, la catalana, greument oprimida durant segles, que ha desplegat un fort sentit cívic com a autodefensa de l’ocupació i la colonització espanyoles, les quals han actuat sempre a sac en els territoris que han conquerit per la força. Per contra, els espanyols que, en provenir d´una cultura i mentalitat embrutides per l’obscurantisme, la manipulació i una violenta injustícia social, cauen amb facilitat en la amoralitat i en la delinqüència, i més en terra conquerida.
Un cas significatiu: Fa uns anys hi hagué pressions del Govern espanyol al sanguinari Dictador de Guinea Equatorial. Tal Dictador, que manté les ètnies de Guinea en un permanent estat de terror i angoixa, i especialment els bubis, contra els quals practica genocidi (fins i tot els ha ficat deixalles radiactives a l’illa on malviuen), diu que pensava de posar el francès com a idioma oficial de Guinea Equatorial, ja que es troben envoltats d’Estats oficialment francòfons i dependents monetàriament del franc francès. Immediatament Madrid callà i arribà a acords idiomàticocomercials amb aquest element. L’oficialitat del castellà, com de costum, sí que val uns quants milers més de morts, desapareguts, torturats, etc. (per a Madrid): “el español, con la sangre entra”, això no és pas cap novetat, és la Història de sempre.
En aquest cas recent veiem com el castellà no sols és via, sinó també eina de subdesenvolupament.

3) Per què allà on hi ha castellà hi ha, generalment, pobresa?:

“Tota llengua és un temple en el qual està tancada l’ànima del qui la parla” (Oliver Wendell Holmes).
Fos absurd de parlar d’idiomes inferiors per qüestions estrictament lingüístiques, si bé és cert que alguns tenen fama de ser difícils d’aprendre (el swahili tinc entès que és un idioma sense gramàtica, cada mot i expressió hi van a la seva; el xinès té una complicadíssima escriptura ideogràfica si bé gramaticalment és senzill; l’àrab té un complicat sistema d’escriptura i una gramàtica realment difícil, etc.). El problema del castellà és que, com digué Nebrija, “la lengua es compañera del Imperio” o Josemaria Aznar: “El idioma español es la fuerza de intervención rápida”: o sia ellos en tenen una idea d’idioma castellà com a arma llancívola de llur política colonialista i de genocidi cultural.
Isabel la Catòlica deia que “Castilla llega hasta donde llega mi caballo” (i Ferran el Catòlic -al que l’aristocràcia castellana menyspreava amb els malnoms de catalanote i viejo catalán-, “las boñigas de Castilla son oro en Aragón”. Al Tirant lo Blanc ve un altre adagi interessant: “Som com els ases de Sòria, que porten or i mengen palla”). El cas és que el castellà s’expandí amb conquestes de cruels caps militars (bandolers i soldaders) tipus el Cid, fora del feudalisme clàssic europeu, les terres conquerides foren trastocades i convertides en latifundis (Al-Andalus, Ameríndia) a ferro i foc, sota brutals sistemes de domini caciquil. És normal que això destruesca la mateixa identitat mental dels sotmesos i colonitzats, i per això allà on el castellà brilla hi ha pobresa i marginació, fet ben visible si el comparem a uns altres idiomes europeus. Fins i tot, essent segon-tercer idioma mundial per nombre de parlants, ocupa un modest cinquè lloc a Internet (el català hi ocupa un notori 15è lloc!). L’espaordiment multisecular no és cap broma, deixa necessàriament una dura petja en l’ànima col·lectiva de tots els afectats: una mentalitat mesella i superficial, obscurantisme, descrèdit de la justícia i de la bona fe, de la cultura i de la lectura, de les tasques metòdiques (“Una de les formes més típiques i xocants de la bèl·lica famfàrria espanyola és, sens dubte, el menyspreu per l’esforç modest i continuat, a les tasques metòdiques i fosques”, Carlos Octavio Bunge, 1875-1918, polígraf argentí), de la recerca científica (“Que inventen ellos!”), fins i tot dels negocis (les tres eixides tradicionals dels castellans eren la militar, l’eclesiàstica i la burocràtica), la passió per trobar tresors que visqué el corresponent paroxisme al genocidi contra Ameríndia i que ara subsisteix com a enorme devoció per tota mena de loteries (l’Estat espanyol és el tercer estat mundial que més despesa té en loteries i jocs d’atzar: “Els espanyols, o són catòlics, o són racionalistes. Els catòlics ho esperen tot del miracle. Els racionalistes tot ho esperen de la Loteria Nacional”, va escriure ja Manuel Ruiz Zorrilla, la falsa esperança en la “sort” és una manera de desinflar justes reivindicacions i tota lògica social), la casuística més vana i embolicadora, la fòbia a conèixer la veritat de les coses (i una societat ha avançat científicament però també moralment quan no ha tingut por a saber: tenir por a saber és la decadència, la perversió de valors i la confusió mental i vital). “En Espanya el mèrit no és premiat. És premiat el lladronici i ser poca vergonya. En Espanya tot allò dolent és premiat”.(Luces de Bohemia, Ramon del Valle Inclán, novel·lista i poeta satíric de l’esperpento espanyol).
Les realitats no són pas casualitats, ho són per raons concretes, no pas metafísiques ni intrínseques, però sí per raons constatables i estudiables. La dominació colonial, el racisme crioll s’ha caracteritzat pel genocidi cultural sistemàtic i la manipulació (negació de la realitat/ veritat) i, qui desconeix allò real (allò que és ver), necessàriament anirà donant tombs a les palpentes, de mal a borràs per la vida, i això també es vehicula pels idiomes, com a una mena de virus històricocultural. “Felicíssim país el nostre, on la levita ministerial, la toga i el blasó no delinqueixen mai!”, (Santiago Ramon y Cajal, 1806-1880, dramaturg i metge). “En Espanya és heretgia de tenir sentit comú”. (Juan E. de Harzenbusch, 1806-1880, dramaturg foraster). “Espanya és una nació un tant cruel, tal i com ho demostren les seves corregudes de toros i els seus autos de fe”. (Emmanuel Kant, 1724-1804, gran filòsof alemany).
Han fet de la desorganitzada i caòtica plebs colonitzadora carn de canó -però beneficiaris nacionalistament- de llurs bàrbars projectes, però alhora li han begut el cervell amb un ultranacionalisme (“Qui no té res d’individual per a vantar-se’n, es vanta d’haver nascut ací o allà”, Arthur Schopenhauer, 1788-1860, filòsof pessimista alemany) que sistemàticament posa en feblesa qualsevol idea de justícia i progrès, perquè els genocidis necessàriament han enfortit sempre el militarisme, la fòbia a la diversistat i el pluralisme, les estructures piramidals i opressives, i la destrucció dels altres pobles i cultures. “Aquells animals que no han estat capaços d’establir un pacte per a no agredir però tampoc no ser agredits, per a ells no hi ha res que sia just o injust. El mateix s’esdevé també amb aquells pobles que no han pogut o no han volgut establir un pacte pera no agredir ni ser agredits” (Epicur, filòsof grec, 341-270 a. C.).
“Els Estats de dret mai no estan en treva” (Mayor Oreja, exministre de la guerra mediàtica i major propietari d’empreses de guàrdies de seguretat privades de l’Estat, a La Vanguardia, 6-3-1999: l’Imperio-Estat de dret, o sia, del dret d’ells, els poderosos, Estats purament artificiosos, jacobins, centralistes- no para mai d’agredir les nacions sens Estat que ha conquerit, fins a exterminar-les). És per això que la injustícia social és un tret tan característic d’allí on els espanyols han comès genocidis generals (Ameríndia i Andalusia). “En Espanya, allò que és pagat no és pas el treball, sinó la submissió” (Pio Baroja, 1872-1956, escriptor i metge foraster).
Un conciutadà explicava molt encertadament la caracteriologia subconscient mesella i agressiva de l’espanyol mitjà com a atavisme de tants segles de repressió del pensament (expressada per aquella frase de “Lejos de nosotros la funesta manía de pensar”):
“Observacions realitzades sobre l’opressió. Si observem als que es diuen espanyols podem observar com hi han quatre tipologies, que es corresponen al caràcter de quatre persones, donat que una de les característiques dels que s’anomenen espanyols és la falta de un pensament propi o individual. Aquestes quatre persones son un polític, un religiós, un militar i un xerraire grosser que per ocultar-se generen també uns antiliders que son un antipolític, un antireligiós, un antimilitar i un antixerraire que sembla que no estiguin supeditats a ells, però que en realitat sí que ho estan. Entre els vuit formen combinacions que, segons les necessitats, els permet un marge de maniobra per manipular el que els interessi i mantenir l’opressió encara que les circumstàncies canvien. Aquestes persones són reals i els seguidors d’ells són els que es diuen espanyols, els quals són els que no tenen pensament propi i esdevenen clons mentals d’aquestes persones.
Els catalans tenen pensament propi, de fet tenen pensament propi i individual tots els que són conscients de la seua nació vertadera, perquè això posa en contacte la persona que som amb la realitat individual, que és la que genera el pensament propi d’una forma natural i espontània.
Per tant, la nostra discusió és entre el pensament de quatre persones repetit pel nombre dels seus seguidors, i el pensament dels catalans, valencians i similars que en són molts més que quatre.
L’aparent interès dels espanyols per saber què pensen els altres no prové de cap inquietud intel·lectual sinó, tot el contrari, el que volen saber és si la persona en qüestió té un pensament diferenciat dels seus líders, perquè en el cas que sia d’aquesta manera, atacar-la, primer amb sentiments de culpa en fals (el religiós), després amb burles i insults (el xerraire groller), després amb obligacions (política) i després amb agressions (militar), en resum: exercir l’opressió a través dels seus clons mentals.
Aquestes quatre persones són contestades i superades: De la part militar, per l’OTAN o bé per qualsevol organització militar que defensi els drets humans. Des de la política, pel nacionalisme, l’ecologia, l’independentisme, el pacifisme, el feminisme i polítiques que parlin de la llibertat i dels drets. Des la cultura, per la llengua, la ciència, l’art.. propi de cada nació. Des de l’espiritual per la veritat, l’honradesa, l’ètica i la moral.
Per això últimament han recorregut a la mentida més escandalosa amb l’esperança que la multiplicació de les mentides pels seus clons els mantinguin una mica de temps més al poder.
Si ens fixem una mica mes podem observar que la reacció d’un espanyol davant una circumstància que l’obligui a pensar sol ser alguna exclamació relacionada amb la sexualitat, perquè en la seva confusió té una percepció dels seus pensaments propis -que a vegades en té, perquè el cervell encara és viu-, com si fos quelcom que no pot evitar: com si fos un desig sexual, pensament que evidentment reprimeix immediatament amb alguna grolleria de tipus sexual. Es tracta d’una autoopressió o repressió per mantenir-se dins el pensament dels líders. (De Vilaweb-Fòrum general)

4) Els avantatges del plurilingüisme. Els castellanoparlants, una comunitat molt monolingüe per interessos polítics de llurs Oligarquies:

Igual que la manca de pluralitat i tolerància religiosa a la majoria de societats islàmiques: perquè els uns fan de la religió i els altres de la llengua una eina llancívola de cohesió uniformista darrere de les respectives Oligarquies.
El monolingüisme és el pulmó d’una llengua: fa necessària una llengua per poder comunicar-se. Actualment el monolingüisme catalanoparlant ha estat ja pràcticament exterminat per la imposició colonitzadora francocastellana, per això és molt important que tot catalanoparlant conscient miri de ser tan monolingüe com li sia possible. Tanmateix el plurilingüisme té també indubtables avantatges, no pas nacionals, però sí pedagògics, culturals i psicològics.
No fa gaires anys es realitzaren unes interessants enquestes als instituts eivissencs sobre ús i simpaties lingüístiques i futboleres. Els resultats hi foren prou significatius: sistemàticament, el major fracàs escolar (tant en autòctons com entre immigrants) anava de la mà amb poc ús i poca valoració de la llengua catalana i per simpaties envers el R. Madrid. Aquests resultats, que poden sobtar, tenen, tanmateix i sens dubte, una explicació lògica i contundent: la propaganda abusiva i supermanipuladora que les TVs i els mèdia esportius madrilenys (molt majoritaris dins la premsa esportiva) fan de l’equip del Règim jacobí, i això ja en un tema que no ha menester de massa neurones; això duu als més acrítics i violents devers el madridisme i l’espanyolisme/anticatalanisme (que és la raó de fons de tot aquest apartat del conductisme de masses espanyol); mentre que els més sensibles prefereixen d’altres equips minoritaris i aprecien la llengua en injusta inferioritat de condicions. No sols hi ha un coeficient d’intel·ligència escolar, sinó també un cert nivell moral, la qual cosa demostra un cop més que ser dolentot és també ser babau, és una estupidesa: “I (Déu) digué a l’home: Vet ací que la temor del Senyor és la saviesa, i defugir el mal, la intel·ligència” (Job 28:28).
Que el bilingüisme o el plurilingüisme fomenten les capacitats mentals és cosa prou coneguda psicològicament i pedagògica, i el menyspreu a aprendre (d’altres llengües o el que sia) traspua malfeineria i un grau de supèrbia (tret característic espanyol i de qualsevol colonització, una neronització a fi de mantenir-se a part i sotmetre la víctima indefensa a una situació d’inferiorització i de denigració permanent) que esterilitza i crea divisió i malestar social. “Sempre ha estat un misteri per a mi que l’home pugui sentir-se honrat per la humiliació del seu proisme”, digué Mahatma Gandhi quan veié una colla d’indis obligats a caminar per sota la voravia, a fi de cedir el pas als blancs).
Igualment, paga la pena de destacar les conclusions a les quals van arribar especialistes en un simposi a Morella (Els Ports) sobre llengües i desplegament econòmic: les àrees bilingües tendeixen a un major desplegament econòmic (a causa de la major tensió sociocultural i a la major plasticitat mental de la població pel constant ús de distintes llengües, concepcions i enregistraments mentals i culturals).
Per aquest motiu supòs que un mestissatge fet més en igualtat de condicions, com ara el dels origens dels Estats Units (entre colons i immigrants de tot Europa, en un principi bàsicament descendents d’anglesos, holandesos, alemanys, suecs i escocessos, més avant francesos i irlandesos, després italians, polonesos i d’Europa Oriental i hispànics), dóna molt de joc quant a nivell de desplegament economicocultural que no pas un mestissatge fet a través del genocidi i la violació, com s’esdevingué a Hispanoamèrica, amb més de 100 milions d’infeliços amerindis morts sols durant els dos primers segles de conquesta i colonització imperial castellana contra les cultures neolítiques indígenes. Lògic, oi?.
El castellà és una eina de repressió i destrucció psicològica i nacional massiva .
Castellà? No, gràcies!.

La Cigala i la Formiga

LA CIGALA I LA FORMIGA, VERSIÓ CLÀSSICA

  • La formiga treballa amb totes les forces tot l’estiu sota una calor aclaparadora.

  • Construeix la seva casa i s’aprovisiona de queviures per a l’hivern.

  • La cigala pensa que la formiga és fava, i ella es passa l’estiu rient, ballant i jugant.

  • Quan arriba l’hivern, la formiga es refugia a la seva caseta on té tot el que li cal fins a la primavera.

  • La cigala tremolant, sense menjar i sense recer, mor de fred.

              FI

VERSIÓ ESPANYOLA

  • La formiga treballa amb totes les forces tot l’estiu sota una calor aclaparadora.
  • Construeix la seva casa i s’aprovisiona de queviures per a l’hivern.
  • La cigala pensa que la formiga és ximple i es passa l’estiu fent allò que li fa més goig, rient, ballant i jugant.
  • Quan arriba l’hivern, la formiga es refugia a la seva caseta on té tot el que li cal fins a la primavera … ……… ……
  • La cigala tremolant organitza una roda de premsa el què es demana per què la formiga té dret a habitatge i menjar quan vol, quan hi ha uns altres, amb menys sort que ella, que tenen fred i gana.
  • La televisió organitza un programa en viu en el qual la cigala surt passant fred i calamitats i alhora mostren extractes del vídeo de la formiga ben calenteta a casa i amb la taula plena de menjar
  • Els espanyols se sorprenen que en un país tan modern com el seu deixin patir a la pobra cigala mentre que hi ha altres que viuen en l’abundor.
  • Les associacions contra la pobresa es manifesten davant de la casa de la formiga.
  • Els periodistes organitzen una sèrie d’articles en els quals qüestionen com la formiga s’ha enriquit sense contractar la cigala i insten al govern a que augmenti els impostos de la formiga de manera que les pobres cigales puguin viure millor.
  • Responent a les enquestes d’opinió, el govern elabora una llei sobre la igualtat econòmica i una llei amb caràcter retroactiu, antidiscriminació.
  • Els impostos de la formiga han augmentat i a més li arriba una multa perquè no va contractar a la cigala com ajudant a l’estiu.

  • Les autoritats embarguen la casa de la formiga, ja que aquesta no té prou diners per pagar la multa i els impostos.
  • La formiga se’n va d’Espanya i s’instal·la amb èxit a Europa. La televisió fa un reportatge on surt la cigala amb molt de sobrepès, ja que s’ha menjat gairebé tot el que hi havia molt abans que arribi la primavera, mentre veia els videos-reportatges que li havien fet
  • L’antiga casa de la formiga és reconvertit en alberg social per a cigales i es fa malbé ràpidament perquè les cigales no fan res per mantenir-la en bon estat.
  • El govern és criticat per no posar els mitjans necessaris.
  • Una comissió d’investigació que costarà 10 milions d’Euros -i recau en un conegut lobby econòmic- es posa en marxa.
  • Mentrestant la cigala mor d’una sobredosi.
  • La SER, la COPE, i totes les TV i diaris, comenten el fracàs del govern per intentar esmenar el problema de les desigualtats socials.
  • La casa és ocupada per una banda d’aranyes immigrants, que rebran les corresponents paguetes per cada fill.
  • El govern es felicita per la diversitat multicultural d’Espanya alhora que puntualitza que aquesta faula no té, per a res, cap comparació possible entre el Govern Central i l’economia productiva de l’Arc Mediterrani.
  • Tot semblança amb la realitat és pura coincidència.

FI

La Brama dels Llauradors de l’Horta de València

La Brama dels Llauradors de l’Horta de València, de Jaume Gaçull, ca. 1490-1492?

Fragments de “La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” on queda retratat el tarannà decadent, encara que militaroide, que dugué els valencians a la desfeta durant la Guerra de les Germanies (és pocs anys anterior). El vocabulari militar no té pèrdua.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” fou una resposta satírica, i negativista, (tan típicament descreguda dels valencians) a la proposta les “Regles de esquivar vocables o mots grossers pagesívols” (ca. 1490), d’en Bernat Fenollar, prevere valencià, i Jeroni Pau, canonge barceloní. Al subtítol: “mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la llengua catalana”. Fenollar hi diu que “entre persones de bon ingeni o experiència fàcilment se coneix dits vocables ésser d’Empordà, o d’Urgell, o de Xàtiva, o de les Mallorques…”. Pretenen una llengua catalana unificada, “standard”, cosa que, encara avui, no hem assolit plenament. El llatí i el castellà, la Decadència i la manca de sentit polític faran fracassar i ajornar aquest interessant plantejament sociolingüístic a ca nostra.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

 “Torrent, Alaquàs, i de Vistabella,
Picanya, Mislata, de Quart i d’Aldaia,
i de Benetússer, Montcada i Godella,
d’Albal, d’Alfafar, Patraix, i Gilvella,
i d’Almussafes, també i d’Alboraia:
I de Catarroja, Russafa i Sollana,
també d’Epioca, Carpesa i Paiporta
de Massamagrell, i de Meliana,
de Benimaclet, i de Borriana,
i per abreujar, de tota la horta.
  Venien armats, en tantes maneres
que no puc estar, del tot no us escriga
ab uns marraçans, i espases roperes
i molt engaltades, les grans cervelleres
i en guarda del nas, cascú una espiga.
Portant les cuirasses, damunt ben esteses
sens cloure ni estrènyer, corretges ni baldes,
cuixots i sagnies, de calces Flandeses,
cuirasses prou altes, de tall Genoveses
que fins als genolls, los pleguen les faldes.
  I ab dards, i ses llances, -i esgarradores,
rodelles també, -i prou taulagines,
i ronques, i dalls,  -i bones fitores,
i bons galandarts, -basalarts, podadores,
broquers de set rodes, -i grans pavesines:
Espases caçudes, -i bons maneresos,
estocs, i grans atxes, -i bones visarmes,
gorjals, i manyoples -dels temps que els Francesos
usaven los muscles, -i contra els Anglesos,
molt més que no ara, -exercien les armes.
  Veuríeu punyals, -i espases guarnides,
crueres, i poms -del temps de les xapes,
olent a resclum -les dargues podrides,
i de les ballestes  -les cordes florides,
i en los pavesins -forats i grans trapes:
Qui porta la llança -ab l’hasta corcada,
i plena de pols -i polls de gallina,
qui porta cuirassa  -del tot desllandada,
qui porta l’espasa  -tan fort rovellada,
que traure no en pot  -per res la baïna.
  Qui porta carcaix, -no hi porta les tretes,
qui porta tornet, -no hi porta tellola,
qui porta cordells  -en lloc de tiretes.
qui porta les calces  -tan justes i estretes,
que prest als garrons -lo pes les assola:
Ja tal lo pessiga,   la cota de malla
que fa personatges,   torcent-hi lo morro
i tal s’és armat,   per a la batalla
que par embotit,   un home de palla
que està per al bou,   plantat en lo corro.
  I gent de tal forja, que sembla que fuja
o que ja se’n torne,   del mont de Calvari,
les armes untades,   per por de la pluja,
de calç i de cendra,  de fum i de suja,
mostrant que la cuina, los era l’armari:
La u se afluixa, i l’altre flestoma
al trist cuirasser,   de culpa delliure
per veure tals gestes,  d’ací fins en Roma
iríeu a peu,   car nos pot per ploma
la tal visió, pintar ni descriure…”.

“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” contra lo Venerable Mossèn Bernat Fenollar, prevere, ordenada per lo magnífic Mossèn Jaume Gaçull, cavaller. Fragment.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

Poesies patriòtiques de la derrota

Poesies patriòtiques de la derrota

Per què ens han derrotat sempre des de fa 300 anys?
Ens ho havíem de fer mirar: autocrítica i canvis.
Arruix la rutina mental!

cm5-dxnxgaala2o

PROMETEM
“Prometem, davant vostre, President
davant el món que en aquesta hora ens mira
lluitar fins a la mort, solemnement,
per vèncer la llopada que se’ns gira.
No és el prometre aquest com aquell
que ens feien fer els botxins del nostre poble.
Aquest ens surt del cor i del cervell;
és un “prometre” franc, just i noble.
La nostra pàtria ja és de tot el món,
del món digne que ritma als nostres passos,
estreny els cors humils, siguin quins són,
i hi fa una nova i eixampla els braços.
Amb els punys, amb el cor i el pensament,
amb un sol crit i amb una veu més clara
prometem davant vostre, President:
defensar aquesta terra que ens empara;
defensar aquest sentit de llibertat
que ens puja als ulls i va endurint els ossos.
No passaran els llops que s’han alçat!
Primer veuran desfets els nostres cossos.
Però cada cos que restarà en peu
serà com un trosset de roca viva.
No arrelaran ni el llop ni la guineu;
els cridarà la merla, el tord, la griva…
Prometem davant vostre President
davant el món que en aquesta hora ens mira
amb els punys i amb el cor i el pensament
dominar la llopada que se’ns gira”.

(Josep Maria Prous i Vila, “Prometem”, a la memòria del president màrtir afusellat el 1940, lliurat pels nazis a Franco per la intervenció de Serrano Súñer, “cuñadísimo” i Ministre filonazi d’Exteriors)

coyatgdxeaanfur

Aquesta és de després del 39:

CATALUNYA
Sola, malalta, esparracada, muda,
un altre cop, encara jove, esclava.
La volta de ton cel, com sempre blava,
sostre de tes presons esdevinguda.
Ara et retreu ton somni de vençuda
que no vas ésser, com et pertocava,
escometent tos enemics prou brava,
emprant ton honor gaire tossuda.
Quítia et veuràs de tos pecats un dia
per tanta sang i tanta llunyania,
per la vergonya i per l’enyor dels teus.
Com saba pacient sota l’escorça,
més pura revindrà l’antiga força
que ja es desvetlla d’amagat dels déus.
(Pere Quart).

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència

PSICOANÀLISI I AUTOCRÍTICA: UN CERT TARANNÀ CATALÀ PREOCUPANT, ORIGEN DE LA DESFETA, DE L’OPRESSIÓ I DE LA DECADÈNCIA

Un viatge en el temps sobre alguns detalls caracteriològics.

    • «Correlativa a aquesta bona tradició, hi ha la dolenta, anota Cardó, que s’inicia molt d’hora. L’esperit de llibertat, quan no és controlat per una consciència moral exigent, degenera en rebel·lió i discòrdia, les dues tares que presenten invariablement les males èpoques de Catalunya» (“Les dues tradicions”, Barcelona 1977, p. 87).

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 02

Segle XIV

  • 11.2.1363: El Cerimoniós, enmig la guerra contra Castella, que ha envaït Aragó i València, pronuncia un patètic discurs blasmant els egoismes i la irresponsabilitat dels diputats i els increpa: «muiren, qui ens volen fer a tuits morir!» (tuits: tothom).
  • 1375, a les Corts de Lleida: El comte-rei Pere el Cerimoniós, desesperat per la inhibició dels diputats catalans (sempre amb els braços enfrontats) enmig una forta crisi, al·ludeix a la possibilitat que “a Catalunya no hi hagués rei”. “…car lo Rey de Castella entra en Aragó e regne de València, on ne pres la més part, ab prou barataries e trafagaries que les gents dels dits regnes feyen” (“Històries e conquestes de Catalunya” cap. XLIIII, d’en Pere Tomich).

Segle XV

  • “Som com els ases de Sòria, que porten or i mengen palla” (“Tirant lo Blanc”, de Joanot Martorell).
    Joanot Martorell profetitza que València “vendrà per temps en gran decaïment”: “d’açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada…” (“Tirant lo Blanch”).
  • “…Llevau-los les traves, fluixau lo cabestre,
    jaquiu-los anar, a regna ben solta,
    i de tals deixebles jamés siau mestre,
    que per molt que fósseu subtil i més destre,
    eixir no en porieu sens molta revolta” (“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València”, ca. 1490). Exactament com passa al Racó quan obric un fil de debat.

Segle XVI

  • En Milà, en un debat entre diversos nobles, fa dir a la dama Joana Pallars: “Señora doña Violant: Amagau lo Valencià, que Castellans van per la terra: que per burlar de nostra llengua nos furten les paraules, y porten les a Castella per a fer farçes ab ella, que mones son de Valencia, parlant ab reverencia” (Lluís del Milà, El Cortesà).
  • 1559: Jaume Rasquin -valenciano hijo de un mercader francés- emprende expedición a Rio de Plata y enrola a más de 100 valencianos (cosa rara que catalanes fueran a América a estas fechas, pero se trataba del tipo Enrolate en la Legión). Uno de los expedicionarios, castellano, observa que “Todos o los más valencianos que iban en el viaje eran hombres de bando (=bandoleros) y homicidas y fugitivos, ecepto algunos caballeros que iban muy honrados, más al fin son valencianos y de menil condición, porque son de cuadrilla”.

Segle XVII

  • 1625: Pere Joan Porcar, al seu Dietari: Els “malaventurats, i molls, i temerosos, i amedrentats valencians” (Porcar) hi claudiquen: més càrregues fiscals per “oprimir el poble” i tot per nodrir guerres de religió remotes. Desmantellament total de qualsevol força rectora del regne teòricament sobirà: L’aristocràcia valenciana queda definitivament liquidada a Montsó com a força rectora valenciana amb un gest melodràmatic de despotisme reial per atènyer uns impost exhorbitants per a la guerra: “Aquí yace un reino entero…” dirà un epigrama anònim “que ixqué el dia que fón vençut el Estament Militar”.

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 03

Segle XVIII

  • Un cert cofoisme cals principatins és cosa antiga i típica, quan les negociacions del 1705 amb els anglesos, els catalans encapçalats per Antoni de Peguera i Domènic Perera ja criticaven els castellans per maldestres i es consideraven ells mateixos molt superiors. L’espanyolum serà potser imbecil, però el catalanam pateix d’altres imbecilitats, potser més greus i a més és massa individualista i té més tendència a la malícia pocasolta, divisionista, mentre que l’espanyolam és tribal i està unit, i llurs dirigents no es mamen pas el dit, sinó que penquen de valent per mantenir el botí de guerra, el mamellot colonial.
  • “Poble espanyol, ets de plànyer! En els mateixos béns que la natura t’ha prodigat, trobes la causa de la teva eterna misèria; la bellesa del teu país i les seves riqueses naturals són justament les causes de la teva indolència i de la teva incúria, igual que les mines de Mèxic i del Perú han nodrit el teu orgull i els teus prejudicis. Heus ací una opinió que, a primer cop d’ull, semblarà paradoxa; és el lector qui l’ha de meditar i l’ha d’apreciar. Qui dubta que Espanya ha de menester una regeneració que no ha d’ésser sinó el resultat d’una invasió estrangera, l’única que pot reanimar en el cor dels espanyols aquell fogar de patriotisme i d’emulació que perilla d’extingir-se totalment? Si Espanya ha de reprendre el seu gloriós lloc en la gran família europea, ens fa molta feredat per ella que no sia a costa del més terrible daltabaix. Sols el llamp pot despertar aquests esperits de bronze” (“Història de ma vida”, de Giacomo Casanova [Jacques Casanova de Seingalt], 1725-1798, aventurer i gran bandarra venecià, parlant especialment de la decadència que veu a la ciutat de València, 1769).

Segle XIX

  • “No hi ha res més pobre i trist al món que aquest pagès, que no sap fer més que pregar, cantar i treballar, i que, a més a més, pensa. La seva pregària és una fórmula estúpida que no té el menor dels sentits per al seu esperit, la seva feina és una operació muscular que cap esforç de la seva intel·ligència no li ensenya a fer-se’l més senzill, i el seu cant és l’expressió d’aquesta monòtona malenconia que l’aclapara inconscientment i la poesia del qual el commou sense revelar-se-li. Si no fos per la vanitat que de tant en tant el desperta de la seva letargia enzant-lo a ballar, dedicaria els seus dies de festa a dormir” (“Un hiver à Majorque”, 1838, per George Sand [Amadine Lucie Aurore Dupin], 1804-1876, novel·lista romàntica parisenca, protofeminista, amant de Chopin).
  • “Faltava poc per arribar a València, allò eren els afores, el poblet del Grau, a mitja milla de València. Allà podríem agafar un tren que eixiria una mica més tard o, si no, allà esperant, simples carros de dues rodes amb un sostre de lona, una mica més grans que els Simons i menors que els nostres carros del pa, però més alts, i amb coixins. En el punt de desembarcament ens vam veure assetjats per xicons bruns i carregadors d’aspecte ferèstec, s’empenyien i copejaven els uns als altres, se’ns tiraven damunt barallant-se per portar els nostres equipatges fins a la duana” (“Viatge per Espanya: de Perpinyà a Màlaga”, a València, per Hans Christian Andersen, 1805-1875, escriptor danès de famoses rondalles).
  • “Vaig eixir a un carrer molt concorregut que em va conduir fins a una plaça ampla, per on la gent transitava a peu o cavalcant en mules. La majoria eren llauradors, d’aspecte fornit, amb pintorescos vestits. Portaven “saragüells”, una mena de pantalons curts amb les cames fins als genolls nus, les sandàlies de cuir anaven lligades per damunt de les calces blaves; també un faixí vermell i una camisola verda herba amb cordons, el pit nu i, penjant de l’espatlla, la típica manta de ratlles. Al cap, un drap a manera de turbant, i a sobre un barret de palla d’ala ampla; era una cosa portentosa. D’altra banda, aquesta gent no té bona fama, diuen que porten la navalla molt solta al cinturó; fa anys anaven sempre de baralla amb els veïns de la ciutat, que per la seva banda, semblen d’una altra raça -cosa que llurs cabelleres rosses semblen indicar” (“Viatge per Espanya: de Perpinyà a Màlaga”, a València, per Hans Christian Andersen, 1805-1875, escriptor danès de famoses rondalles).
  • “Tenim, doncs, molta gent ocupada a treballar en l’element variable i transitori, on les formes externes i visibles, en el que en podríem dir el cos venerable de la pàtria; mes de treballar en son esperit pocs se’n recorden. Alabem la bona qualitat de la font i ens aprofitem de l’excel·lència de ses aigües; estimem els sentiments catalans potser superiors als dels altres homes; ponderem el caràcter que distingeix els fills d’aquesta terra; mes molts dels nostres miren amb indiferència i tal volta amb menyspreu el vell esperit català que tot això engendra, i no saben capir que el més necessari és fomentar la substància de la pàtria. La nova generació catalana sap aprofitar els tresors; potser fins els malgasta; manifesta una generosa activitat, mes sa força de produir per ara és molt limitada, i en lloc d’augmentar-se, veiem cada dia minvar el sagrat dipòsit de la pàtria; havem de procurar no convertir la nostra regió en una societat de sols literats i artistes, que fóra gran afront per a la pràctica raça catalana. Els caràcters s’emmotllen al figurí parisenc o madrileny el mateix que els vestits, i això arriba fins a la classe popular, sempre més aferrada a la tradició; i tot sovint pels carrers de Barcelona s’ou el rústic carreter cantar malagueñas al so de l’estepec de les xurriaques” (“La tradició catalana”, cap. I, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, cofundador del catalanisme modern).

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 01Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 04

Segle XX

  • “Escrivíem. Disposàvem d’unes normes racionals per a escriure. Cultura-economia-política. Bon programa. Cada dia un nou pas endavant. Endavant. Fa bonic una pàtria endreçada, sòlida, amb equips competents. Sentir certa prepotència envers els veïns, que a un l’hagin convertit en un novíssim manxesterià –ho deien sovint- dins un procès industrial enlluernador. Ho estimàvem profundament, i ho anàvem construint com una estàtua, cada dia més evolucionada, més envejada, més alta (…) Ara, caiguda l’estàtua, no em quedava altre recurs que exiliar-me, que ser un més en aquell caòtic i grotesc i sublim i miserable èxode. I que no em preguntessin si havia fet tot el que podia per defensar aquella terra de la qual desertava” (“Els vençuts”, 1955-1982, d’en Xavier Benguerel, 1905–1990, escriptor barceloní exiliat).
  • “Batista i Roca recalcava la lectura d’un llibre que no gaire més enllà va publicar-se –L‘aptitud econòmica de Catalunya, de Carles Pi Sunyer–, on es fa un detallat estudi del nostre caràcter bo i remarcant-ne les falles, va intensificar d’allò més el seu afany d‘organitzar entitats que fomentessin les qualitats de la gent o li fessin superar defectes, limitacions i rutines” (La seva millor lliçó, Avui, 8-1979, per Carles Muñoz-Espinalt).
    “…si em féssiu resumir la seva manera d’ésser, ben de pressa us diria: Batista i Roca tenia una supersensibilitat per a captar el tarannà dels catalans i, constatant-ne falles, es servia del mètode pedagògic que fos, per veure si ens esmenàvem. Volia uns catalans amb menys complex d’inferioritat” (Carles Muñoz-Espinalt, 1920-1993, patriota català fundador de la Psicoestètica).

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua

ES AL CARRER ON HEM DE PRESENTAR BATALLA PER LA LLENGUA
PER UNA SOCIOLINGÜÍSTICA PRÀCTICA I REALISTA

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 02

La llengua catalana necessita realisme i energia per sobreviure.

  • -De Madrid i de la dreta espanyola ens arriben contínuament lleis per jivaritzar-nos. Com Felipe Gonzàlez, fan, del català, una llengua-bonsai
  • -De l’esquerra ens empaiten amb multiculturalisme, reforçat per una immigració massiva que, en general, se’n fot olímpicament del català.
  • -Per acabar-ho d’adobar els catalanoparlants no sols tenen un índex de natalitat dels més ridículs del planeta, sinó que a més parlen castellà a desconeguts i a castellanoparlants i, fins i tot, entre ells.

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 03És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 04

La llengua catalana està assetjada pertot arreu i ningú pren iniciatives serioses per recuperar-la, com:

1-Una guia de resistència lingüística quotidiana

2-Diades de mobilització lingüística coordinades

3-Obrir línees als col·legis on el català sigui la llengua DEL PATI, cosa ben necessària si el que es vol és que tothom parli català entre ells. Així ho promouen, crec recordar, en algunes escoles Bressola de Catalunya Nord.

4- El que cal és mesures de carrer, de xoc, per estendre socialment el català. Refer grups com els Grups per la Defensa de la Llengua, que eren molt imaginatius, caldria recobrar algunes de llurs iniciatives de carrer

5-«Imprescindible que sàpiga català»

6-Promocionar a totes la Sociolingüística entre professors i alumnes, i sociolingüística de xoc, de carrer, sense floritures inútils, com ara:

La poca qualitat ètica sol dur a manca d’autodisciplina i a la deixadesa general, també cultural i lingüística.
Es l’origen de la decadència nacional i de l’extinció de la llengua. La irresponsabilitat.
Amor és responsabilitat pràctica, i implica respecte i esforçar-se per fer bé tot allò que depengui de tu.

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 01