Arxiu d'etiquetes: CARACTERIOLOGIA

La Cigala i la Formiga

LA CIGALA I LA FORMIGA, VERSIÓ CLÀSSICA

  • La formiga treballa amb totes les forces tot l’estiu sota una calor aclaparadora.

  • Construeix la seva casa i s’aprovisiona de queviures per a l’hivern.

  • La cigala pensa que la formiga és fava, i ella es passa l’estiu rient, ballant i jugant.

  • Quan arriba l’hivern, la formiga es refugia a la seva caseta on té tot el que li cal fins a la primavera.

  • La cigala tremolant, sense menjar i sense recer, mor de fred.

              FI

VERSIÓ ESPANYOLA

  • La formiga treballa amb totes les forces tot l’estiu sota una calor aclaparadora.
  • Construeix la seva casa i s’aprovisiona de queviures per a l’hivern.
  • La cigala pensa que la formiga és ximple i es passa l’estiu fent allò que li fa més goig, rient, ballant i jugant.
  • Quan arriba l’hivern, la formiga es refugia a la seva caseta on té tot el que li cal fins a la primavera … ……… ……
  • La cigala tremolant organitza una roda de premsa el què es demana per què la formiga té dret a habitatge i menjar quan vol, quan hi ha uns altres, amb menys sort que ella, que tenen fred i gana.
  • La televisió organitza un programa en viu en el qual la cigala surt passant fred i calamitats i alhora mostren extractes del vídeo de la formiga ben calenteta a casa i amb la taula plena de menjar
  • Els espanyols se sorprenen que en un país tan modern com el seu deixin patir a la pobra cigala mentre que hi ha altres que viuen en l’abundor.
  • Les associacions contra la pobresa es manifesten davant de la casa de la formiga.
  • Els periodistes organitzen una sèrie d’articles en els quals qüestionen com la formiga s’ha enriquit sense contractar la cigala i insten al govern a que augmenti els impostos de la formiga de manera que les pobres cigales puguin viure millor.
  • Responent a les enquestes d’opinió, el govern elabora una llei sobre la igualtat econòmica i una llei amb caràcter retroactiu, antidiscriminació.
  • Els impostos de la formiga han augmentat i a més li arriba una multa perquè no va contractar a la cigala com ajudant a l’estiu.

  • Les autoritats embarguen la casa de la formiga, ja que aquesta no té prou diners per pagar la multa i els impostos.
  • La formiga se’n va d’Espanya i s’instal·la amb èxit a Europa. La televisió fa un reportatge on surt la cigala amb molt de sobrepès, ja que s’ha menjat gairebé tot el que hi havia molt abans que arribi la primavera, mentre veia els videos-reportatges que li havien fet
  • L’antiga casa de la formiga és reconvertit en alberg social per a cigales i es fa malbé ràpidament perquè les cigales no fan res per mantenir-la en bon estat.
  • El govern és criticat per no posar els mitjans necessaris.
  • Una comissió d’investigació que costarà 10 milions d’Euros -i recau en un conegut lobby econòmic- es posa en marxa.
  • Mentrestant la cigala mor d’una sobredosi.
  • La SER, la COPE, i totes les TV i diaris, comenten el fracàs del govern per intentar esmenar el problema de les desigualtats socials.
  • La casa és ocupada per una banda d’aranyes immigrants, que rebran les corresponents paguetes per cada fill.
  • El govern es felicita per la diversitat multicultural d’Espanya alhora que puntualitza que aquesta faula no té, per a res, cap comparació possible entre el Govern Central i l’economia productiva de l’Arc Mediterrani.
  • Tot semblança amb la realitat és pura coincidència.

FI

La Brama dels Llauradors de l’Horta de València

La Brama dels Llauradors de l’Horta de València, de Jaume Gaçull, ca. 1490-1492?

Fragments de “La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” on queda retratat el tarannà decadent, encara que militaroide, que dugué els valencians a la desfeta durant la Guerra de les Germanies (és pocs anys anterior). El vocabulari militar no té pèrdua.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” fou una resposta satírica, i negativista, (tan típicament descreguda dels valencians) a la proposta les “Regles de esquivar vocables o mots grossers pagesívols” (ca. 1490), d’en Bernat Fenollar, prevere valencià, i Jeroni Pau, canonge barceloní. Al subtítol: “mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la llengua catalana”. Fenollar hi diu que “entre persones de bon ingeni o experiència fàcilment se coneix dits vocables ésser d’Empordà, o d’Urgell, o de Xàtiva, o de les Mallorques…”. Pretenen una llengua catalana unificada, “standard”, cosa que, encara avui, no hem assolit plenament. El llatí i el castellà, la Decadència i la manca de sentit polític faran fracassar i ajornar aquest interessant plantejament sociolingüístic a ca nostra.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

 “Torrent, Alaquàs, i de Vistabella,
Picanya, Mislata, de Quart i d’Aldaia,
i de Benetússer, Montcada i Godella,
d’Albal, d’Alfafar, Patraix, i Gilvella,
i d’Almussafes, també i d’Alboraia:
I de Catarroja, Russafa i Sollana,
també d’Epioca, Carpesa i Paiporta
de Massamagrell, i de Meliana,
de Benimaclet, i de Borriana,
i per abreujar, de tota la horta.
  Venien armats, en tantes maneres
que no puc estar, del tot no us escriga
ab uns marraçans, i espases roperes
i molt engaltades, les grans cervelleres
i en guarda del nas, cascú una espiga.
Portant les cuirasses, damunt ben esteses
sens cloure ni estrènyer, corretges ni baldes,
cuixots i sagnies, de calces Flandeses,
cuirasses prou altes, de tall Genoveses
que fins als genolls, los pleguen les faldes.
  I ab dards, i ses llances, -i esgarradores,
rodelles també, -i prou taulagines,
i ronques, i dalls,  -i bones fitores,
i bons galandarts, -basalarts, podadores,
broquers de set rodes, -i grans pavesines:
Espases caçudes, -i bons maneresos,
estocs, i grans atxes, -i bones visarmes,
gorjals, i manyoples -dels temps que els Francesos
usaven los muscles, -i contra els Anglesos,
molt més que no ara, -exercien les armes.
  Veuríeu punyals, -i espases guarnides,
crueres, i poms -del temps de les xapes,
olent a resclum -les dargues podrides,
i de les ballestes  -les cordes florides,
i en los pavesins -forats i grans trapes:
Qui porta la llança -ab l’hasta corcada,
i plena de pols -i polls de gallina,
qui porta cuirassa  -del tot desllandada,
qui porta l’espasa  -tan fort rovellada,
que traure no en pot  -per res la baïna.
  Qui porta carcaix, -no hi porta les tretes,
qui porta tornet, -no hi porta tellola,
qui porta cordells  -en lloc de tiretes.
qui porta les calces  -tan justes i estretes,
que prest als garrons -lo pes les assola:
Ja tal lo pessiga,   la cota de malla
que fa personatges,   torcent-hi lo morro
i tal s’és armat,   per a la batalla
que par embotit,   un home de palla
que està per al bou,   plantat en lo corro.
  I gent de tal forja, que sembla que fuja
o que ja se’n torne,   del mont de Calvari,
les armes untades,   per por de la pluja,
de calç i de cendra,  de fum i de suja,
mostrant que la cuina, los era l’armari:
La u se afluixa, i l’altre flestoma
al trist cuirasser,   de culpa delliure
per veure tals gestes,  d’ací fins en Roma
iríeu a peu,   car nos pot per ploma
la tal visió, pintar ni descriure…”.

“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” contra lo Venerable Mossèn Bernat Fenollar, prevere, ordenada per lo magnífic Mossèn Jaume Gaçull, cavaller. Fragment.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

Poesies patriòtiques de la derrota

Poesies patriòtiques de la derrota

Per què ens han derrotat sempre des de fa 300 anys?
Ens ho havíem de fer mirar: autocrítica i canvis.
Arruix la rutina mental!

cm5-dxnxgaala2o

PROMETEM
“Prometem, davant vostre, President
davant el món que en aquesta hora ens mira
lluitar fins a la mort, solemnement,
per vèncer la llopada que se’ns gira.
No és el prometre aquest com aquell
que ens feien fer els botxins del nostre poble.
Aquest ens surt del cor i del cervell;
és un “prometre” franc, just i noble.
La nostra pàtria ja és de tot el món,
del món digne que ritma als nostres passos,
estreny els cors humils, siguin quins són,
i hi fa una nova i eixampla els braços.
Amb els punys, amb el cor i el pensament,
amb un sol crit i amb una veu més clara
prometem davant vostre, President:
defensar aquesta terra que ens empara;
defensar aquest sentit de llibertat
que ens puja als ulls i va endurint els ossos.
No passaran els llops que s’han alçat!
Primer veuran desfets els nostres cossos.
Però cada cos que restarà en peu
serà com un trosset de roca viva.
No arrelaran ni el llop ni la guineu;
els cridarà la merla, el tord, la griva…
Prometem davant vostre President
davant el món que en aquesta hora ens mira
amb els punys i amb el cor i el pensament
dominar la llopada que se’ns gira”.

(Josep Maria Prous i Vila, “Prometem”, a la memòria del president màrtir afusellat el 1940, lliurat pels nazis a Franco per la intervenció de Serrano Súñer, “cuñadísimo” i Ministre filonazi d’Exteriors)

coyatgdxeaanfur

Aquesta és de després del 39:

CATALUNYA
Sola, malalta, esparracada, muda,
un altre cop, encara jove, esclava.
La volta de ton cel, com sempre blava,
sostre de tes presons esdevinguda.
Ara et retreu ton somni de vençuda
que no vas ésser, com et pertocava,
escometent tos enemics prou brava,
emprant ton honor gaire tossuda.
Quítia et veuràs de tos pecats un dia
per tanta sang i tanta llunyania,
per la vergonya i per l’enyor dels teus.
Com saba pacient sota l’escorça,
més pura revindrà l’antiga força
que ja es desvetlla d’amagat dels déus.
(Pere Quart).

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència

PSICOANÀLISI I AUTOCRÍTICA: UN CERT TARANNÀ CATALÀ PREOCUPANT, ORIGEN DE LA DESFETA, DE L’OPRESSIÓ I DE LA DECADÈNCIA

Un viatge en el temps sobre alguns detalls caracteriològics.

    • «Correlativa a aquesta bona tradició, hi ha la dolenta, anota Cardó, que s’inicia molt d’hora. L’esperit de llibertat, quan no és controlat per una consciència moral exigent, degenera en rebel·lió i discòrdia, les dues tares que presenten invariablement les males èpoques de Catalunya» (“Les dues tradicions”, Barcelona 1977, p. 87).

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 02

Segle XIV

  • 11.2.1363: El Cerimoniós, enmig la guerra contra Castella, que ha envaït Aragó i València, pronuncia un patètic discurs blasmant els egoismes i la irresponsabilitat dels diputats i els increpa: «muiren, qui ens volen fer a tuits morir!» (tuits: tothom).
  • 1375, a les Corts de Lleida: El comte-rei Pere el Cerimoniós, desesperat per la inhibició dels diputats catalans (sempre amb els braços enfrontats) enmig una forta crisi, al·ludeix a la possibilitat que “a Catalunya no hi hagués rei”. “…car lo Rey de Castella entra en Aragó e regne de València, on ne pres la més part, ab prou barataries e trafagaries que les gents dels dits regnes feyen” (“Històries e conquestes de Catalunya” cap. XLIIII, d’en Pere Tomich).

Segle XV

  • “Som com els ases de Sòria, que porten or i mengen palla” (“Tirant lo Blanc”, de Joanot Martorell).
    Joanot Martorell profetitza que València “vendrà per temps en gran decaïment”: “d’açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada…” (“Tirant lo Blanch”).
  • “…Llevau-los les traves, fluixau lo cabestre,
    jaquiu-los anar, a regna ben solta,
    i de tals deixebles jamés siau mestre,
    que per molt que fósseu subtil i més destre,
    eixir no en porieu sens molta revolta” (“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València”, ca. 1490). Exactament com passa al Racó quan obric un fil de debat.

Segle XVI

  • En Milà, en un debat entre diversos nobles, fa dir a la dama Joana Pallars: “Señora doña Violant: Amagau lo Valencià, que Castellans van per la terra: que per burlar de nostra llengua nos furten les paraules, y porten les a Castella per a fer farçes ab ella, que mones son de Valencia, parlant ab reverencia” (Lluís del Milà, El Cortesà).
  • 1559: Jaume Rasquin -valenciano hijo de un mercader francés- emprende expedición a Rio de Plata y enrola a más de 100 valencianos (cosa rara que catalanes fueran a América a estas fechas, pero se trataba del tipo Enrolate en la Legión). Uno de los expedicionarios, castellano, observa que “Todos o los más valencianos que iban en el viaje eran hombres de bando (=bandoleros) y homicidas y fugitivos, ecepto algunos caballeros que iban muy honrados, más al fin son valencianos y de menil condición, porque son de cuadrilla”.

Segle XVII

  • 1625: Pere Joan Porcar, al seu Dietari: Els “malaventurats, i molls, i temerosos, i amedrentats valencians” (Porcar) hi claudiquen: més càrregues fiscals per “oprimir el poble” i tot per nodrir guerres de religió remotes. Desmantellament total de qualsevol força rectora del regne teòricament sobirà: L’aristocràcia valenciana queda definitivament liquidada a Montsó com a força rectora valenciana amb un gest melodràmatic de despotisme reial per atènyer uns impost exhorbitants per a la guerra: “Aquí yace un reino entero…” dirà un epigrama anònim “que ixqué el dia que fón vençut el Estament Militar”.

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 03

Segle XVIII

  • Un cert cofoisme cals principatins és cosa antiga i típica, quan les negociacions del 1705 amb els anglesos, els catalans encapçalats per Antoni de Peguera i Domènic Perera ja criticaven els castellans per maldestres i es consideraven ells mateixos molt superiors. L’espanyolum serà potser imbecil, però el catalanam pateix d’altres imbecilitats, potser més greus i a més és massa individualista i té més tendència a la malícia pocasolta, divisionista, mentre que l’espanyolam és tribal i està unit, i llurs dirigents no es mamen pas el dit, sinó que penquen de valent per mantenir el botí de guerra, el mamellot colonial.
  • “Poble espanyol, ets de plànyer! En els mateixos béns que la natura t’ha prodigat, trobes la causa de la teva eterna misèria; la bellesa del teu país i les seves riqueses naturals són justament les causes de la teva indolència i de la teva incúria, igual que les mines de Mèxic i del Perú han nodrit el teu orgull i els teus prejudicis. Heus ací una opinió que, a primer cop d’ull, semblarà paradoxa; és el lector qui l’ha de meditar i l’ha d’apreciar. Qui dubta que Espanya ha de menester una regeneració que no ha d’ésser sinó el resultat d’una invasió estrangera, l’única que pot reanimar en el cor dels espanyols aquell fogar de patriotisme i d’emulació que perilla d’extingir-se totalment? Si Espanya ha de reprendre el seu gloriós lloc en la gran família europea, ens fa molta feredat per ella que no sia a costa del més terrible daltabaix. Sols el llamp pot despertar aquests esperits de bronze” (“Història de ma vida”, de Giacomo Casanova [Jacques Casanova de Seingalt], 1725-1798, aventurer i gran bandarra venecià, parlant especialment de la decadència que veu a la ciutat de València, 1769).

Segle XIX

  • “No hi ha res més pobre i trist al món que aquest pagès, que no sap fer més que pregar, cantar i treballar, i que, a més a més, pensa. La seva pregària és una fórmula estúpida que no té el menor dels sentits per al seu esperit, la seva feina és una operació muscular que cap esforç de la seva intel·ligència no li ensenya a fer-se’l més senzill, i el seu cant és l’expressió d’aquesta monòtona malenconia que l’aclapara inconscientment i la poesia del qual el commou sense revelar-se-li. Si no fos per la vanitat que de tant en tant el desperta de la seva letargia enzant-lo a ballar, dedicaria els seus dies de festa a dormir” (“Un hiver à Majorque”, 1838, per George Sand [Amadine Lucie Aurore Dupin], 1804-1876, novel·lista romàntica parisenca, protofeminista, amant de Chopin).
  • “Faltava poc per arribar a València, allò eren els afores, el poblet del Grau, a mitja milla de València. Allà podríem agafar un tren que eixiria una mica més tard o, si no, allà esperant, simples carros de dues rodes amb un sostre de lona, una mica més grans que els Simons i menors que els nostres carros del pa, però més alts, i amb coixins. En el punt de desembarcament ens vam veure assetjats per xicons bruns i carregadors d’aspecte ferèstec, s’empenyien i copejaven els uns als altres, se’ns tiraven damunt barallant-se per portar els nostres equipatges fins a la duana” (“Viatge per Espanya: de Perpinyà a Màlaga”, a València, per Hans Christian Andersen, 1805-1875, escriptor danès de famoses rondalles).
  • “Vaig eixir a un carrer molt concorregut que em va conduir fins a una plaça ampla, per on la gent transitava a peu o cavalcant en mules. La majoria eren llauradors, d’aspecte fornit, amb pintorescos vestits. Portaven “saragüells”, una mena de pantalons curts amb les cames fins als genolls nus, les sandàlies de cuir anaven lligades per damunt de les calces blaves; també un faixí vermell i una camisola verda herba amb cordons, el pit nu i, penjant de l’espatlla, la típica manta de ratlles. Al cap, un drap a manera de turbant, i a sobre un barret de palla d’ala ampla; era una cosa portentosa. D’altra banda, aquesta gent no té bona fama, diuen que porten la navalla molt solta al cinturó; fa anys anaven sempre de baralla amb els veïns de la ciutat, que per la seva banda, semblen d’una altra raça -cosa que llurs cabelleres rosses semblen indicar” (“Viatge per Espanya: de Perpinyà a Màlaga”, a València, per Hans Christian Andersen, 1805-1875, escriptor danès de famoses rondalles).
  • “Tenim, doncs, molta gent ocupada a treballar en l’element variable i transitori, on les formes externes i visibles, en el que en podríem dir el cos venerable de la pàtria; mes de treballar en son esperit pocs se’n recorden. Alabem la bona qualitat de la font i ens aprofitem de l’excel·lència de ses aigües; estimem els sentiments catalans potser superiors als dels altres homes; ponderem el caràcter que distingeix els fills d’aquesta terra; mes molts dels nostres miren amb indiferència i tal volta amb menyspreu el vell esperit català que tot això engendra, i no saben capir que el més necessari és fomentar la substància de la pàtria. La nova generació catalana sap aprofitar els tresors; potser fins els malgasta; manifesta una generosa activitat, mes sa força de produir per ara és molt limitada, i en lloc d’augmentar-se, veiem cada dia minvar el sagrat dipòsit de la pàtria; havem de procurar no convertir la nostra regió en una societat de sols literats i artistes, que fóra gran afront per a la pràctica raça catalana. Els caràcters s’emmotllen al figurí parisenc o madrileny el mateix que els vestits, i això arriba fins a la classe popular, sempre més aferrada a la tradició; i tot sovint pels carrers de Barcelona s’ou el rústic carreter cantar malagueñas al so de l’estepec de les xurriaques” (“La tradició catalana”, cap. I, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, cofundador del catalanisme modern).

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 01Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 04

Segle XX

  • “Escrivíem. Disposàvem d’unes normes racionals per a escriure. Cultura-economia-política. Bon programa. Cada dia un nou pas endavant. Endavant. Fa bonic una pàtria endreçada, sòlida, amb equips competents. Sentir certa prepotència envers els veïns, que a un l’hagin convertit en un novíssim manxesterià –ho deien sovint- dins un procès industrial enlluernador. Ho estimàvem profundament, i ho anàvem construint com una estàtua, cada dia més evolucionada, més envejada, més alta (…) Ara, caiguda l’estàtua, no em quedava altre recurs que exiliar-me, que ser un més en aquell caòtic i grotesc i sublim i miserable èxode. I que no em preguntessin si havia fet tot el que podia per defensar aquella terra de la qual desertava” (“Els vençuts”, 1955-1982, d’en Xavier Benguerel, 1905–1990, escriptor barceloní exiliat).
  • “Batista i Roca recalcava la lectura d’un llibre que no gaire més enllà va publicar-se –L‘aptitud econòmica de Catalunya, de Carles Pi Sunyer–, on es fa un detallat estudi del nostre caràcter bo i remarcant-ne les falles, va intensificar d’allò més el seu afany d‘organitzar entitats que fomentessin les qualitats de la gent o li fessin superar defectes, limitacions i rutines” (La seva millor lliçó, Avui, 8-1979, per Carles Muñoz-Espinalt).
    “…si em féssiu resumir la seva manera d’ésser, ben de pressa us diria: Batista i Roca tenia una supersensibilitat per a captar el tarannà dels catalans i, constatant-ne falles, es servia del mètode pedagògic que fos, per veure si ens esmenàvem. Volia uns catalans amb menys complex d’inferioritat” (Carles Muñoz-Espinalt, 1920-1993, patriota català fundador de la Psicoestètica).

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua

ES AL CARRER ON HEM DE PRESENTAR BATALLA PER LA LLENGUA
PER UNA SOCIOLINGÜÍSTICA PRÀCTICA I REALISTA

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 02

La llengua catalana necessita realisme i energia per sobreviure.

  • -De Madrid i de la dreta espanyola ens arriben contínuament lleis per jivaritzar-nos. Com Felipe Gonzàlez, fan, del català, una llengua-bonsai
  • -De l’esquerra ens empaiten amb multiculturalisme, reforçat per una immigració massiva que, en general, se’n fot olímpicament del català.
  • -Per acabar-ho d’adobar els catalanoparlants no sols tenen un índex de natalitat dels més ridículs del planeta, sinó que a més parlen castellà a desconeguts i a castellanoparlants i, fins i tot, entre ells.

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 03És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 04

La llengua catalana està assetjada pertot arreu i ningú pren iniciatives serioses per recuperar-la, com:

1-Una guia de resistència lingüística quotidiana

2-Diades de mobilització lingüística coordinades

3-Obrir línees als col·legis on el català sigui la llengua DEL PATI, cosa ben necessària si el que es vol és que tothom parli català entre ells. Així ho promouen, crec recordar, en algunes escoles Bressola de Catalunya Nord.

4- El que cal és mesures de carrer, de xoc, per estendre socialment el català. Refer grups com els Grups per la Defensa de la Llengua, que eren molt imaginatius, caldria recobrar algunes de llurs iniciatives de carrer

5-«Imprescindible que sàpiga català»

6-Promocionar a totes la Sociolingüística entre professors i alumnes, i sociolingüística de xoc, de carrer, sense floritures inútils, com ara:

La poca qualitat ètica sol dur a manca d’autodisciplina i a la deixadesa general, també cultural i lingüística.
Es l’origen de la decadència nacional i de l’extinció de la llengua. La irresponsabilitat.
Amor és responsabilitat pràctica, i implica respecte i esforçar-se per fer bé tot allò que depengui de tu.

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 01

El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants (04 – Un Bon Lideratge Passes Concretes Contra el Col·lapse Caracteriològic dels Catalans)

El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants

4. UN BON LIDERATGE: PASSES CONCRETES CONTRA EL COL·LAPSE CARACTERIOLÒGIC DELS CATALANS

La tan duta “fatiga nacionalista” de ca nostra ha menester d’antídots energètics en tots els camps, tant d’actituds renovades com de passes específiques. Si tenim un problema psíquic i de lideratge, caldrà veure com cada defensor de la nostra llengua nacional pot esdevenir un gran dinamitzador del seu entorn.
Heus ací unes propostes comprovades, pràctiques i assequibles per a unes bases sòlides (materials, mentals, espirituals) amb vista a un lideratge eficaç.

4.1. NODRIMENTS

Són la base de la nostra energia vital. Complements dietètics, estimulants i revitalitzadors naturals, antioxidants, oligoelements i vitamines de tota mena ens mantenen en plenes facultats, ràpids de reflexos, mentalment dinàmics, o sia joves. Per esmentar-ne alguns, són excel·lents els antidepressius naturals com ara la gelea real o l’alga spirulina; la lecitina de soja augmenta un 25 % les facultats mentals (memòria, intel·ligència…); el magnesi i altres oligoelements (alguns són imprescindibles per a assimilar les vitamines); els anticancerígens (seleni, cartílag de tauró), etc. També hi ha els aliments pròpiament dits, els més saludables: flocs de cereals, germen de blat, llevat de cervesa, gomasi, segó, píndoles d’oli de peixos, etc. No oblidem la soja (excel·lent proteïna vegetal), el mill, les algues, la fibra, els bios… I, entre els més tradicionals: l’all, la ceba, els cítrics, la fruita i la verdura del temps i del lloc, l’oli d’oliva, els fesols, etc. Defugiu els congelats, les llaunes i els greixos animals.

4.2. FORMA FÍSICA

Penseu en complements esportius. No sols heu d’anar nets i endreçats sinó que també heu d’estar en forma. L’esport i el gimnàs rejoveneixen i donen una harmonia natural (del cos i de moviments) que colpeix molt positivament: és ja quasi una mena de superstició popular. Els enemics no solen gosar fer brometes a cap militant pel català si el veuen desimbolt i traspuant força i energia, seguretat, voluntat, tenacitat, disciplina i ordre. Un bon estat físic duu, si fa no fa, implícites totes aquestes qualitats, que un capdavanter ha de transmetre als connacionals a fi de poder-los ser útil i ajudar.
Ell de son poble concentra l’ànima.
Tranquil, hi atura les bregues díscoles.
(L’heroi, de Miquel Costa i Llobera)
Als gimnasos i botigues de fitness tenen bons complements esportius, productes naturals per a muscular, dietes, etc. Un bon estat físic genera vitalitat i optimisme, i sovint millora substancialment la relació social.
Algunes normes bàsiques de nodriment esportiu serien: beure aigua bona i en abundància, prendre àcids greixos essencials i almenys un 20 % de proteïnes, no ingerir més d’un 15 % de greix en els aliments i limitació radical de sucres refinats i sal. Va molt bé la diversitat en fibra i assegurar el 65-70 % d’hidrats de carboni, a més de suplements (vitamines-oligoelements…). Res d’aliments nocius (fast-food, llepoleries, pots, congelats). Per a augmentar en concret l’útil massa muscular preneu: proteïnes, aminoàcids ramificats, l-glutamina, crom, vanadil sulfat, coenzima B12, creatina, magnesi…

4.3. ARQUETIPUS MENTALS

La literatura, els viatges, les relacions interculturals, etc., donen riquesa de matís i flexibilitat mental, àgil i ràpida, base per a un nivell d’acció creativa, necessària per a la militància lingüística diària, on contínuament et veus en situacions complexes, noves i relliscoses.
Un “exercici” especialment útil són els reculls de citacions de savis, herois, sants, místics, màrtirs, lletraferits, etc. del temps, cultura o país que sien. N’existeixen col·leccions temàtiques, les quals matisen, contrasten i centren extraordinàriament la percepció fidedigna de la realitat, ensems que ens la fan hiperrealista, enmig d’una claredat mental prou per damunt de la mitjana. Aquest filar prim genera gran plasticitat i creativitat, i fa que les nostres respostes i actes quotidians se centrin al mil·límetre, amb l’esme coratjós que ens cal per a la nostra difícil situació sociolingüística. En concret, els refranys populars catalans ? aquells més vius!? donen naturalitat genuïna i distensió a la nostra lluita lingüística de cada dia; ço és, actitud acerada i no elitista: l’elitisme és un dels greus llasts ? en sentit d’artificiositat postissa i academicisme de carrera, acartronat- que arrossega usualment la nostra militància per la llengua, i que cal evitar si volem ser efectius, convincents.
Breu: es tracta d’assimilar i de resumir l’essència de la saviesa; de ser senyors del nostre silenci, sense ser esclaus dels nostres mots, i de fer coincidir les realitats amb percepció i el màxim de profunditat que puguem abastar. Treure´ns les brides i adquirir una visió panoràmica.

4.4. ARQUETIPUS ESTÈTICS

Cal que infonguem harmonia, serenitat i ritme a la lletjor i al desordre que ens envolta. Val a destacar-hi l’art més espiritual: la música, i l’art que forneix més claredat intel·lectual: la literatura. Cal cercar cançons, frases, poemes (la funció de la poesia és assolir la perfecció en l’ús de l’idioma) que sien models harmònics generatius i incorporar-los al nostre subconscient com a referents vitals.
Com a poble dominat, podem aprendre molt dels trets artístics dels afroamericans, les músiques dels quals (jazz, blues, swing) són extremadament sinuoses i amb subtils matisos, ben escaients per a una col·lectivitat avesada a resistir i lluitar contracorrent, que ha menester d’una extrema exactitud per mantenir-s’hi. Les modulacions finíssimes d’aquelles veus negres de vellut, amb un rerafons d’esclavatge remut en una cultura protestant, ensenyen versatilitat, agilitat, exactitud de ritme, autoconeixença. La música clàssica europea també té exponents d’una complexitat riquíssima i de gran perfecció: la sacra barroca (Bach, especialment), la romàntica (el nacionalista Chopin), la vehement malenconia de Mahler, l´estàtic Miserere Mei d’Allegri… La música mística sefardita o sufí, la flauta de Pan, la nostra meravellosa tenora… A ca nostra trob que M. del Mar Bonet és la més esteticista tant en lletres com en música; a més, sovinteja les poesies de l’Escola Romàntica Mallorquina, que són uns referents immillorables.
Prenguem per exemple el cim de la música del nacionalisme romàntic: Chopin. Trobem clarament en els seus meravellosos Nocturns o també a les Mazurques tota la sèrie que presenta com a fil conductor de la superació de la decadència caracteriològica (penseu que Polònia, pàtria del compositor, es trobava en vida d’ell ocupada i repartida entre Rússia, Prússia i Àustria-Hongria) en la seva música: primer hi expressa dolor (per a connectar amb el sentiment permanent del poble polonès), però en fa tristesa, nostàlgia i malenconia a fi que sia productiu, creador (explosiu a força d’amuntegar pressions negatives, com un Big-Bang), amb fondària moral i estètica, després transforma aquesta malenconia en finor matisada fins a extrems sorprenents, amb exactitud psíquica, i de cop la barreja amb una sobtada força i una energia fulgurant, com a descàrregues de força mil.limetrada, cops exactes, reconcentrats i demolidors, tot acabant en una bellesa estàtica, mística. Tot just és el camí, explicat musicalment pel millor romanticisme, cap a la metanoia (equilibri creador i vibrant) per a superar qualsevol decadència nacional.
Quant a literatura, n’hi ha d’un equilibri sublim, com James Joyce, el qual frega la perfecció més clàssica. D’altres, com Lawrence Durrell, en el seu Quartet d’Alexandria, és tot llum del record a través d’una insòlita riquesa i elegància en la forma. Un tant en la mateixa línea, però molt més antic, “El Collar de la Coloma”, cim de la literatura andalusí, d’Ibn Hazm –conspirador aliat dels catalans-, escrit a Xàtiva el 1022, és la millor poesia imaginable, “sobre l’amor i els amants”, que és un tema que sempre impressiona molt a tothom. O la força de les passions subconscients en el millor romanticisme, com ara a “Cims borrascosos”, d’Emili Brontë.
De catalans clàssics (els qui tenen el ple desacomplexament de viure en un Estat propi, plenament sobirà), tenim l’enorme creativitat mística de Llull (segurament el major català de tota la nostra Història), el dramatisme gòtic d’Ausiàs March (que és un hondo, un blues, però amb estructura formal gòtica), o l’elegantíssima autocontenció de Jordi de St. Jordi.
Assimilar la claror de la perfecció forneix equilibri i força anímica, bàsics per a una bona projecció exterior (comunicació) del nostre jo. Tenir les coses clares per tenir un país clar i lluminós.

4.5. ARQUETIPUS PSICOLÒGICS I D’ACCIÓ

L’home magnètic és atent, amable, polit, afectuós sempre i amb tothom, no pas per motius egoistes, cosa que és ràpidament descoberta, sinó perquè ha convertit aquesta casta de conducta en principi i li és una mena de segona natura. Té un bon somriure, una paraula amable i una cordial encaixada de mans per a tothom. No es mostra mai indiferent als patiments que l’envolten, ans hi té sempre un mot de conhort amanit. Té una frase de simpatia per al qui es troba en qualque entrebanc. I té el do de fer sentir als altres que es troben sempre a la mateixa alçada en què ell es troba; com si la qüestió de superioritat o d’inferioritat no vingués gens a tomb en llurs mútues relacions.
(H-A.Parkyn)
O sia: empatia, generositat “preventiva”, noviolència, bons gests i obres. I també: forçar la connexió fins i tot amb els qui, per prejudici o mal caràcter, es neguen a tenir-ne (per ex.: si algú ni et respon, te n’acomiades amb un irònic i contundent “Adéu-siau, simpàtic(a)!”). El treball psicològic consisteix a connectar amb el punt mental de cadascú qui es relaciona amb tu, per passiva o per activa, a fi de demostrar-los fins a quin punt «els poders establerts tendeixen al control, a la unificació i a l’explotació psíquica de llurs súbdits» (X. Rubert de Ventós). «Qui és savi i lliure sols influeix en l’altri en el sentit d’enlairar-se a la perfecció de la llibertat de cadascú» (Keyserling). “No ens hem de deixar fer esclaus d´ambicions i desigs que no tenim i que els mediocres ens suggereixen a fi de dominar-nos” (André Maurois). Aquest és el punt de la Transfiguració del qual parlava en Toynbee com a motor de les civilitzacions en ascens: arribar al coneixement (saviesa de la vida) i a la metanoia (equilibri vibrant) i escampar aquest bon esperit sense forçar cap llibertat. Llavors cadascú ho interpretarà segons les pròpies necessitats: guaitar als ulls dels torturadors i navegar amb el sofriment dels torturats. I discutir amb una energia convincent (la de la dignitat del convenciment irreversible d’allò que és ver) contra els qui es tanquen a allò millor o «detenen, amb injustícia, la veritat” (St. Pau).
Asseguda, escoltant Larkin, m’adoní que em trobava en presència de quelcom que ni de casualitat havia vist abans, més a prop d’alguna força primigènia que no pas d’un home: un huracà, una onada de la gran tempesta, l’ímpetu de la vida en primavera i la marcida alenada de la tardor, tot semblava emanar del poder amb què parlava. Pareixia com si la seva personalitat prengués, assimilàs i engegàs cada emoció que corprenia la munió que l’envoltava, cadascun dels seus patiments i alegries que havien sentit, expressat i santificat. La gran força elemental present en totes les gents se n’havia endinsat en sa natura per sempre més… Aquesta força canvià màgicament la vida dels treballadors dublinesos…
(Constance Markiewicz, escriptora polonesa de les primeries del segle, en parlar del cap sindicalista i independentista irlandès Larkin com a personalitat magnètica, transfigurada
El nostre capteniment diari ha de ser alegre, desimbolt, molt natural (no gens forçat ni mecànic) i amable, però sempre preparat per a plantar cara sense complexos (als llavis la rosa,la mà a l’espasa) i en absolut quedar-nos a la defensiva, acomplexats, como sempre fem els catalans, entre altres raons per manca de convenciment,o sia,d’una bona preparació ideològica (ens cal una renovació terminològica a fons del pancatalanisme:som-hi!). Raure a la defensiva és enviar a l’enemic el missatge que no volem lluitar i que capitularem prest: “Els espartans no demanaven quants enemics hi havia sinó on eren” (Agis II). ”Jo no dic pas que tots nosaltres ens hem de portar malamant,però sí que cal que sembli com si puguèssim” (Orson Welles). “La Societat Consumida”, d’en Pere Calders (“Invasió Subrtil i altres contes”) fa una divertida,finíssima i desemmascaradora sàtira del caràcter ridículament rutinari, miop, mancat de dignitat, autoenganyat i ploramiques dels bonjans front a les bestieses que ens imposen. En la vida real (no pas en la que s’inventa l’academicisme humanista) donar una imatge de feblesa és perdre de bestreta. “De fora vingueren i de casa ens tragueren”, diu el refrany tradicional, però no és d’estranyar car “Molts són pocs si fugen”. ”El món no es troba pas amenaçat per les persones dolentes, sinó per aquells que permeten la maldat” (Albert Einstein).
Les doctrines d’Espinalt (la Psicoestètica), les dels filàntrops nord-americans (Carnegie, etc.), la de psicòlegs… són útils, però, en elles mateixes, sols són tècniques que hi ajuden, no pas la Transfiguració en si, la qual és un moviment de dins cap a fora. La interiorització de tècniques, que és el moviment contrari, no és autogenerador, creatiu, sols, si de cas, un ajut per arribar-hi o créixer.
El deure d’un guerrer és el coratge, la disciplina, l’energia, la fortalesa, l’honor, l’estratègia, l’ardidesa en la batalla, la generositat, la capacitat per al comandament, la noblesa.
(18:43 Bhagavad Guita)
Quan és de nit per als altres, l’ànima disciplinada roman desperta; quan els altres es creuen desperts, allò que tenen per claror és nit per al savi il·luminat.
(2:69, Bhagavad Guita)
Feu preguntes en lloc de donar ordres directes.
Permeteu que el proïsme salvi el seu prestigi.
Elogieu el menor progrés i tots els progressos. Siau càlid en l’aprovació i generós en l’elogi.
Atribuïu al proïsme una bona reputació que hagi de mantenir.
Encoratgeu l’altri. Feu que els defectes semblin fàcils d’esmenar.
Mireu que els altres se sentin feliços de fer allò que suggeriu.
(Dale Carnegie)
I també: El nacionalisme i el culturalisme català és sovint massa amateur i anàrquic. Un país que no intenta que les coses surtin el millor possible, senzillament, no té futur, no és competitiu (tret de per a la mera autosubsistència) ni tan sols és europeu. Senzillament és un ressentiment, un espolsar-se les puces i una imbecilitat tirar tant les culpes a Madrid: si nosaltres podent fer millor les coses, i no les fem; és normal que un altre més despavilat ens furti, ens humiliï i se’ns pixi a la boca. I la resta, excuses i romanços de malpagador i de ploramiques que no mereixen major atenció. Cal guanyar-se el respecte per a vèncer.

4.6. LEGALITAT, GEOESTRATÈGIA, SENTIT MILITAR-ESTATAL

Hem de mirar sempre de conèixer la legalitat (malgrat que sia feta bàsicament pels enemics de la nostra llengua) i esgotar-ne totes les seves possibilitats. Les lleis són una teranyina que sols enxampa els més febles i que és traspassada pels poderosos i cauts; però el feble que gosi foradar-la rebrà un bon escarment dels mitjans de comunicació, també en mans, bàsicament, dels qui ens escanyen. I no esmentem ara les tortures i altres mals amplament tolerats des del Ministeri de l’Interior.
Caure en violències i provocacions no és útil ni sol dur a res de bo. Els millors mètodes són els “espectacles” d’accions no-violentes tipus Greenpeace (seguidors de les tàctiques de Gandhi i M.L. King): són impecables i tenen eixida als media. A ca nostra, grups com La Crida o Grup en Defensa de la Llengua han fet ús, a vegades, de tàctiques noviolentes, com ara enganxar cartells en català, en ple dia, damunt de rètols oficials en foraster (La Crida) o anar, una colla, de restaurant en restaurant, i anar-se’n tots plegats quan el menú no era pas escrit en català (gdl).
El pitjor enemic d’un discriminat és ell mateix. Cal aprofitar el refús per a fer-se més fort i lluitar. (Eduard Romero, ambaixador nord-americà a Madrid, a “La Vanguardia”, 16-7-98).
A força de segles, sense suficient poder polític, els catalans solem tenir mentalitat de comerciants (fenicis, jueus) i ara també de funcionaris (buròcrates); però, generalment, ni tan sols els “nacionalistes” no acaben d’adonar-se gaire de tota la profunditat de la sistemàtica manipulació colonial que ens endogala. Ens manca sentit geoestratègic (diplomàtic) d’Estat. Ens manquen virtuts militars (audàcia, disciplina, coratge, tenacitat, autosacrifici, etc.), les quals poden i deuen ser usades en la vida civil i no pas en violències. És necessari conèixer a fons tots els viaranys de la manipulació psíquica, cultural, històrica, política, etc. de l’Estat central, que es proposa de completar el gran genocidi contra la llengua catalana, genocidi que, en els actuals moments de revolució tecnològica i de refinada propaganda subliminal, és més eficaç que mai. Hem de saber cercar aliats en tots els camps: els idiomes germànics, els minoritzats, generalment les classes socials subalternes, ongs, modes ètniques, etc. Sobretot, ens cal una ferma autosolidaritat nacional i uns lligams fluïds amb altres llengües colonitzades, com ara el basc, el gallec, l’occità… tal com fa el butlletí Llengües Vives -L6. Però anem ben alerta amb gran part dels nostres “líders” socials,culturals i polítics car
Viuen més preocupats a no ferir la sensibilitat de l’amo que no pas a defensar la raó del poble que representen (Editorial d’ “Independència de Catalunya”, n.3).
Sempre hi ha hagut més por de la que toca. Més de la que demana el repressor. L’autocensura és la pitjor censura que conec. (Vicent Ventura, escriptor valencià).
La nostra por és la seva força”. (Anònim).

4.7. ARQUETIPUS ESPIRITUALS

Són els més pregons i resistents de tots (si bé hi ha prou gent que no els copsa gaire).
Als fets del món veig bé tothom encès,
però als de Déu, grossers, ben ignorants.
(Ausiàs Marc)
[…] aquests sants entraven en una relació molt més activa (i/o, així mateix, amb un cercle molt més ample) que la que haurien tingut si haguessin romàs en el món i passat llur vida en alguna ocupació secular. Des de llur vida de recés, influiren en el món més que no l’emperador de la seva capital estant car llur recerca de la comunió amb Déu era una forma d’acció social que commovia llur proïsme més vigorosament que no pas qualsevol servei secular en el plànol polític… Un dels trets destacats de l’ascetisme bizantí primerenc fou la seva passió per la justícia social i la seva defensa dels pobres i oprimits.
(Estudi de la història, Arnold J. Toynbee)
Allò que Déu guarda, el dimoni no ho toca
(Refrany català)
L’ànima d’un famolenc es nodreix sempre millor i més higiènicament que no pas la de qui s’ha atipat.
(Màxim Gorki)
Espiritualitat i religió són un parell de móns en contacte, però sovint incompatibles: la religió o religiositat sol ser una corrupció de l’espiritualitat, però, ensems, la genera i la manté.
Els primers cristians eren poc religiosos, com es veu, car els de Jerusalem, de moment, continuaven anant al Temple de sempre; i els de Roma no sentiren pas necessitat ni de temples ni d’imatges, fins al punt que la gent els tenia per ateus.
(Transparència al cim, J. Rovira Tenas)
El nacionalisme català, caigut en la superficialitat racionalista i mancat de real sentit d’Estat (català: l’únic que podria assegurar la supervivència de la llengua nacional, per suposat), fatalment, no sol copsar aquests paranys paradoxals, fins al punt de ni plantejar-se’ls. Tanmateix, de ser conseqüent sí que se’ls acabaria plantejant a fons, car es tracta d’una qüestió de dignitat i esforç, i de supervivència nacional.
Qualsevol nació que vulgui assegurar la seva durada i demostrar el seu dret a l’existència ha de descansar damunt una base religiosa.
(Otto von Bismarck)
Hi ha dades ben evidents per a emplaçar històricament i socialment el cristianisme: els estats de tradició cristiana (i sobretot els de tradició reformada o protestant) són els més forts, desenvolupats i relativament democràtics d’arreu el món. La “religió” (tradició institucional) d’Occident no ens deixa entreveure el fons o la substància del cristianisme amb objectivitat, i no hi ha res pitjor après que allò après a mitges. Tanmateix, el marxisme o els drets humans són productes, conceptes, típicament judeo-cristians (els profetes que clamaven per la justícia social, la llibertat de consciència dels apologetes o de Luter), prou impensables en religions orientals i, fins i tot, en l’Islam.
Però sabut és que l’imperialisme castellà ha fet un ús sistemàtic de la colonització religiosa per a estovar les seves víctimes: S’ha fet moltes vegades obra de l’antipentecostès […] el cristianisme no es dirigeix als Estats, sinó a les nacions… Extirpar la veu catalana és un crim contra la glòria del cel (Dr. Carles Cardó, 1919).
Qui les obres de Déu no ama, Déu no ama les obres d’aquell.
Tot home qui es baralla amb Déu acaba vençut.
(Llibre dels 1000 Proverbis, de Ramon Llull)
Cal un temperament cristià per a poder suportar millor situacions difícils, embullades i relliscoses com l’actual,amb un màxim d’alegria i esperança i un mínim de violències.
Hi ha, doncs, una successió històrica que podem disposar així:
ler.) Societats primitives (paleolític, neolític).
2on.) Civilitzacions de primera generació (egípcia, sumèria).
3er) Civilitzacions de segona generació (hel-lenisme).
4rt.) Esglésies universals(cristianisme, budisme, islamisme).
5è) Civilitzacions de tercera generació (occidental, xinesa…)
Deixeu-nos ara considerar la possibilitat que esglésies universals sien les protagonistes i que enfoquem i interpretem la història de les civilitzacions no pas des del punt de vista de llur propi destí, sinó de l’efecte que exerceixen en la història de les religions. La idea pot semblar nova i paradoxal, però, al capdavall, aquest és el mètode d’enfilar la història basat en la col-lecció de llibres que anomenem la Bíblia (… ) trobarem la resposta en la veritat que la religió és una activitat espiritual i que el progrés espiritual és trobat subjecte a una llei proclamada per Esquil en un parell de mots: pathei máthos, aprenem a través del patiment… En aquesta perspectiva hom podria considerar el cristianisme com el punt reeixit d’un procès espiritual que no sols, sobrevisqué successives catàstrofes seculars, ans n’extragué la seva inspiració acumulada.
(Estudi de la Història, Arnold J. Toynbee, 1889-1975, historiador anglés amb destacats deixebles catalans).
El Calvari és un telescopi a través del qual albirem l’immens panorama de l’eternitat i veiem l’amor de Déu irrompent dins la història humana.
(Martin Luther King,1929-1978, pastor baptista i cap del moviment pels drets civils i contra la guerra del Vietnam).
Si volem un poder català que garantesca la supervivència de la llengua i cultura catalanes ens caldrà no ser tan frívols ni còmodes en aquests temes. No hi ha res de més generador que la fondària de la fe transcendental, la qual és una gramàtica bàsica que, com planteja Toynbee, mou milions i milions de persones durant mil·lenis, molt per damunt de partits, filosofies, ideologies humanistes… Malgrat èpoques de decadència religiosa, la fe sempre acaba refent-se i soterrant els demagogs que auguraven sa fi. Els mateixos costums occidentals i llurs modernes democràcies són Cristianisme dissolt, complexament, durant molts segles, en les nostres societats, les quals són ara les més potents econòmicament, les que tenen les societats civils més formades de tot el món. I això a través de la lliure interpretació de la Bíblia (Luter, s. xvi), que és el principi de la Modernitat: llibertat de consciència, llibertat religiosa i, per derivació, llibertats civils i democràtiques. La independència dels Estats Units és la primera ocasió de la història en què Estat i religió romanen separats i on s’estableix una llibertat religiosa legal i estable, amb llibertats democràtiques formals, i això en una societat que pot ser considerada fortament calvinista. I ara és el model exportable arreu.
Una altra dada objectiva: l’eclosió religiosa va unida amb el poder estatal-militar-econòmic. És el cas de la Catalunya dels ss. xiii-xiv, de l’imperi hispànic del s. xvi, i de l’Anglaterra victoriana o dels Estats Units actuals.
Si com l’eixorc qui a Déu no esmenta
que li don fills assenyats e adrets
e, quan los veu ésser folls e contrets,
nova dolor davant ell se presenta.
(Ausiàs Marc)
Catalunya -tradicionalment enfrontada al Vaticà i a la seva valedora medieval (França) durant els segles gloriosos- fou concedida com a dot a Castella, a canvi del seu paper de braç militar de la Contrareforma. Aquesta triple aliança o Eix anticatalà (França-Vaticà-Castella) ha conduït Catalunya, al llarg dels segles, vers un racionalisme mecànic i a un agnosticisme creixents.
Si a ca nostra fóssim protestants en comptes de cristians de compra-venda, en mans de la Cúria Vaticana i dels seus tripijocs d’alta diplomàcia (fet que, evidentment, genera gran malfiança entre catalans patriotes i despavilats), els lligams que ens enreden a l’Estaca no existirien. Qui pot dubtar que seríem rics, lliures i sobirans? I tant, que ho seríem! Com l’Holanda d’en Rijkaard!?.

El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants (03 – La Reacció Vital Segons Toynbee)

El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants

3. LA REACCIÓ VITAL SEGONS TOYNBEE

Els Països Catalans i en particular el País Valencià es troben en una situació de decadència parcial o situació de decadència parcial o aguda que ens cal entendre. Fer-ne un bon diagnòstic és vital per a trobar-hi cap remei.

3.1.ELS DILEMES DE LA DECADÈNCIA:CONDUCTA I SENTIMENT

Amold J. Toynbee, mestre de Batista i Roca, descriu ben agudament els dilemes de la decadencia (“Estudio de la Historia”, Alianza Editorial).
En una nació conquerida, mancada d’una autoritat legal i central,o sia,acèfala quant a Estat i en altres aspectes,els connacionals es troben a mercè de les maniobres de l’autoritat legalitzada (estrangera), la qual maldarà per alienar i despersonalitzar la nació esclava.
El cisma en les ànimes d’una societat en desintegració es presenta sota una multiplicitat de formes (… ) cadascuna d’aquestes formes isolades d’acció tendeix a dividir-se en un parell de variacions o substituts mútuament antitètics (=contraris) i antipatètics (=excloents, que es repel-leixen), en què la resposta a una incitació es polaritza en dues alternatives: la una la passiva i l’altra activa, però cap d’elles no és creadora. Una tria entre decurs actiu i passiu és l’única llibertat que es deixa a una ànima que ha perdut l’oportunitat (no pas la capacitat, és clar) de l’acció creadora en haver de desplegar un paper dins la tragèdia de la desintegració social. A mesura que el procés de desintegració és dut avant, les tries alternativas tendeixen a la rigidesa progressiva en llurs limitacions, a l’extremisme en llurs divergències i a ser més important en llurs conseqüències… (negatives).
Segons Toynbee, allò que infon vitalitat i diversitat a les societats i civilitzacions són les religions superiors -el cristianisme sobretot-, que forneixen vitalitat i riquesa de sacrificis i microsolidaritat. Expropiades tals religions pel poder estranger (via estrangerització amb aculturació), també la saba espiritual va minvant, sobretot ca les elits conscients de la nació oprimida, les quals es debaten entre dilemes inviables i infructuosos, mancats de l’élan (alè) de creativitat, derivat del sacrifici (aprenentatge a través de l’assimilació positiva i creativa del sofriment i la paciència) i de l’amor.

3.1.1.CONDUCTA PERSONAL

D’entrada, hi ha un parell de models de conducta personal que son substituts alternatius de l’exercici de la facultat creadora. Ambdós són temptatives d’autoexpressió: la passiva rau en l’abandó (“acràteia”), que l’ànima “es deixa anar”, en creure que, si allibera els seus apetits i aversions espontanis (en el fons induïts per la situació colonial), “viurà segons la natura” i rebrà automàticament d’aqueixa misteriosa divinitat el valuós do de la creativitat que ha tingut consciència de perdre.
Aquesta creativitat es deriva del poder de la “gràcia”, perdut l’estat de “gràcia”, les coses surten tortes. La “acràteia” pren, sobretot a la Catalunya sud, el camí del mínim esforç:la castellanització,i l’espanyolisme ambiental i passiu,car identifiquen “natural” amb normal, ço és, allò fomentat des del poder (foraster). Esquerrans, eco-alte natius… hi caben.
L’alternativa activa és un esforç d’autocontrol (egràteia) en què l’ànima es fa càrrec d’ella mateixa i tracta de disciplinar les seves passions naturals en la creença contrària.
L’egcràteia és un enfocament mecanicista, racionalista i intel.lectualista, filosòfic,i per tant elitista, deslligat dels destinataris naturals als quals voldria i hauria d’adreçar-se.El nacionalisme academicista en seria el típic exponent.

3.1.2. CONDUCTA SOCIAL

També hi ha un parell de maneres de capteniment social substituts altematius d’aquella mímesi (=còpia) de les personalitats creadores (…) temptatives d’eixir de les fileres d’una formació que socialment ja no rutlla.La temptativa passiva de sortir-se’n d’aquest punt mort social adopta la forma-de la deserció… el desertor abandona les fileres en la fútil esperança de salvar-se tot deixant enfangats els seus camarades.
A ca nostra, aquesta deserció és pròpiament la desnacionalització (acastellanament, descentrament i espanyolisme). La “acràteia” sol ésser esquerrana, la “deserció” és dretana.
Hi ha una forma, altemativa de plantar cara a la mateixa prova; hom pot dir-ne martiri. En essència, el màrtir és un soldat qui abandona la formació per pròpia iniciativa, en un moviment cap avant per anar més enllà de les exigències del deure acara la mort per la defensa d’un ideal.
El martiri vol contrarestar el dèficit creat per la deserció.La gent fa temps satiritzada pels nostres panxacontents con a “almogàvers”,o els qui fins i tot han arriscat sa vida per la nostra terra,podrien entrar en aquesta categoria.
El parell deserció/martiri és el ple compliment vital del parell acràteia/egcràteia, més embrionari i mental: és el desenvolupament heavy, en moments de crisi, dels plantejaments light en èpoques més benignes.

3.1.3.SENTIMENT PERSONAL

En el plànol del sentiment, podem observar primer dues formes de sentiment personal que són reaccions altematives a una inversió del moviment d’élan en què sembla revelar-se la natura del creixement. Tots dos sentiments reflecteixen una penosa consciència de girar l’esquena a les forces del mal, que han pres l’ofensiva i establert llur predomini.
L’expressió passiva d’aquesta consciència d’una desfeta moral, continua i progressiva és un sentit d’anar a la deriva. L’ànima derrotada queda postrada per la percepció del seu fracás a dominar el seu medi, arriba a creure que l’univers i l’ànima són en mans d’un poder tan irracional com invencible… Fortuna, tikhé. Fatalitat, anàgke…

3.1.4.SENTIMENT SOCIAL

També cal observar dues formes de sentiment social…: un sentit que és contrapartida subjectiva de la diferenciació de les civilitzacions en creixement( … ) En el llenguatge, literatura i art hi ha un sentit de la promiscuïtat, manifestada en la circulació d’una lingua franca, Koiné (el castellà, l’anglès)…en la filosofia i en la religió es produeix el sincretisme. És la resposta passiva.
Els ciudadanos del mundo (pseudocosmopolitisme per alienació o aculturació), l’europeisme, etc…en són un exemple.
La (resposta) activa adopta la pèrdua d’un estil de vida local i efímer com una crida per a adoptar-ne un altre d’universal i etern…
El jacobinisme o l’espanyolisme són una versió pètria i heavy,activa,del mestissatge -més passiu -adés esmentat.

3.2.ELS DILEMES DE LA DECADÈNCIA:LES REACCIONS VITALS

En tercer lloc, si passem al plànol de la vida, hi trobarem de bell nou dos parells de reaccions dissemblants…variacions del mateix moviment únic: una transferència dels camps d’acció del macrocosmos al microcosmos…
En un parell, el temperament de les reaccions és violent:
-reacció passiva: arcaisme.
-reacció activa: futurisme.
En l’altre parell, mansoi:
-reacció passiva: desapegament.
-reacció activa: transfiguració.
L’arcaisme rau a les actituds i ideologies reaccionàries o nostàlgiques estructurades de manera militant. El futurisme són les utopies socials col.lectivistes.
El desapegament és el menenfotisme socialment eixorc o l’escapisme superespiritualista també bàsicament eixorc. La transfiguració és la combinació d’espiritualitat amb acció social i/o cultural transformadora: és la creativitat cercada, l’alè d’en Bergson, el Sant Grial de les civilitzacions, la gràcia, el bressol religiós de les civilitzacions naixents i ascendents.
Arcaisme i futurisme malden per substituir amb una mera transferència en el temps (…), l’esforç per a viure en el microcosmos en lloc del macrocosmos és abandonat per la prosecució d’una utopia que ha de ser assolida -si hom suposa que de debò pot esdevenir-se en la vida real -sense cap incitació per a plantar cara a l’ardu canvi del clima espiritual…

3.2.1.L’ARCAISME I EL FUTURISME

L’arcaisme (és)…una reversió de la mímesi de les personalitats creadores contemporànies devers una dels avan t`passats de la tribu: és a dir, una caiguda del moviment dinàmic de la civilització a la condició estàtica on cap veure ara la humanitat primitiva (…), una d’aquelles temptatives d’interrompre forçadament un canvi (…). Semblantment podem definitr el futurisme com al rebuig de tota mímesi (…). (Els uns i els altres), en cercar llurs opcions fàcils (…) queden condemnats al desenllaç violent, perquè intenten una fita contrària a l’ordre de la natura. La recerca de la vida interior, per dura que pugui ser, no constiueix cap impossiblitat, però és intrínsecament impossible desfer-se del present cap al passat o cap al futur. Les utopies arcaiques i futuristes són literalment atopies: són enlloc. Aquestes dues coartades seductores són inabastables, i l´unic i segur efecte de llançar-s’hi és enterbolir aigües mitjançant una violència que no hi aporta cap solució…
Arcaismes són els integrismes religiosos i polítics, els feixismes, els nacionalismes ètnico-romàntics. Durant el nostre s. XIX el carlisme i l’integrisme catòlic foren els nostres més típics arcaismes. Ara tenim l’integrisme islàmic i d’altres religions, també un integrisme catòlic més modern i dissimulat. A ca nostra, dins el nacionalisme català, han tendit vers l’arcaisme els grups de tall romàntic, ètnic, purista, militarista o dretà (o no-esquerrà), altrament més aviat escassos, ja que l’arcaisme es dóna molt més entre nacions amb Estat fort darrere que no pas entre nacions sens Estat perquè brosta del fonamentalisme religiós. De fet, sense mística, no hi ha independentisme pur, i sense integrisme religiós no hi ha mística (que n’és una mena de rèplica creativa). I la mística es troba generalment més polaritzada cap a les capes socials extremes: més altes i baixes, mentre que el nacionalisme català és de capes mitges, que són l’essència de l’antimística (el botiguer, l’Oncle Oleguer). CiU n’és una plasmació política, d’aquesta realitat sociocultural.
Els futurismes prototípics són l’anarquisme i el marxisme. Futuristes són Catalunya Lliure, Maulets, PSAN, PUA, AUP/MDT, etc. i, en menor mesura, ERC-JERC , IU-IC, i potser BNV, PSM, etc. Probablement fou Valentí Almirall el més detacat precusor modern d’aquesta escola dins el nacionalisme català.

3.2.2.EL DESAPEGAMENT I LA TRANSFIGURACIÓ

La transfiguració i el desapegament difereixen del futurisme i de l’arcaisme en el fet que es fan càrrec d’un canvi autèntic en el clima espiritual, i no un mer trasllat en el temps (…)
El desapegament (o la invulnerabilitat / apàtheia dels estoics o la imperturbabilitat / ataraxía dels epicuris)…segons el poeta Horaci, els bocins d’un món que s’ensorra em colpegen impàvid; els budistes abadonen un món índic en desintegració per una serenitat/nirvana. És un camí que duu afora d’aquest món. El seu objectiu és un asil; i el fet d’excloure aquest món és el tret que el fa atractiu. El motor que duu el viatger filosòfic a través d’aquesta drecera és una embranzinada d’aversió i no pas l’esperó (creatiu) del desig…Per al filòsof una fugida exitosa d’aquest món és un fi en si mateix, i realment tant se val allò que el filòsof fa de sa vida una vegada travessat el brancal de la seva ciutat del recès.
(…) mentre que el camí del desapegament és un pur moviment de retir, el de la transfiguració és de recès-i-retorn.
O sia, front al totemisme tribal de la tradició (arcaisme) i a la idolatria cega de les ideologies del progrès (futurisme) el desapegament i la transfiguració no fugen pas del present ni de la dura realitat. Però, mentre que el desapegament és passiu i com desmaiat, esgotat i fatalista, la transfiguració ve a ser la cova de plató, l’esbarzer en flama de Moisès, la torxa de la creativitat i de la gràcia perduda.
El desapegament és la privacitat, l’apoliticisme, l’orientalisme, el filosofisme…també pot degenerar en simple menenfotisme i panxacontentisme. L’optimista i rebel futurisme dels feliços seixantes s’escola, a ca nostra, devers les acaballes dels setantes, cap a un progressiu desapegament: tardohippisme, drogues, misticisme orientalista, ecopacifisme naturalista, etc. El desapegament és, socialment, proueixorc i miop. Ausiàs Marc podria ser un cas de desapegament nostrat i turmentat, si vols.
La transfiguració és el pol espiritual actiu: la flama creativa. A ca nostra podríem esmentar-hi Ramon Llull, Torras i Bages, Antoni Gaudí. Potser també Francesc Macià o Batista i Roca. Prou cristians catalanistes hi podrien ser inclosos, gent de l’Assemblea de Catalunya, de La Crida… Són d’una escola pròxima a Gandhi, Martin Luther King, Moisès, els apòstols, Greenpeace…
La transfiguració és l´única alternativa creativa de redreçament nacional real, perquè combina capacitats i tremps sense idolatries encegadores. És la flama del Canigó de què Catalunya ha de menester.
La vigoria d’una nació ve mesurada per aquells que fan coses, i no pels que en descriuen (Edward de Bono).
La transfiguració (=metanoia) és la resposta en positiu al mal clima psíquic i espiritual de la Decadència, tal com l’expressen amb extrema i corprenedora exactitud les solemnes amenaces bíliques:
Ja que he cridat, i heu dit que no, he estès la mà; i ningú no es dóna per entès, heu deixat estar tot consell meu, i no heu volgut saber res de la meva reprensió, també jo em riuré de la vostra dissort, en faré escarni quan vindrà la vostra paor. (Proverbis 1:24-26).
Has vist moltes coses però no les recordes; hi senties bé però no escoltaves! El Senyor, que és bo, s’havia complagut a fer gran i gloriós el seu designi. Però vet ací aquest poble capturat i convertit en botí. Tots han estat caçats a les coves i entaforats en calabossos. Els han capturats i ningú no els allibera, són botí que ningú no reclama. Qui de vosaltres vol sentir-ho? Qui vol entendre el que jo havia predit? Qui convertia els de Jacob en despulles, els d’Israel, en captura? ¿No era el Senyor, contra qui havíem pecat negant-nos a seguir els seus camins i a fer cas del seu voler? Per això ell ha abocat sobre el seu poble l’ardor del seu enuig, una guerra violenta, que l’ha envoltat de flames. Però el poble no ho ha volgut entendre; la guerra s’abrandava dintre d’ell, però ell no n’ha fet cas. (Isaïes 42:20-25).
Jesús els digué: Un profeta sols és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva. (Marc 6:4).
S’havien de complir les paraules escrites en els llibres de la seva Llei: M’odien sense motiu. (Joan 15:25).
…gent sense seny ni lleialtat, sense cor ni compassió. (Romans 1:31).
Encara deman: És que Israel no ha comprès la predicació? Moisès és el primer a contestar: Jo, per a engelosir-vos, em valdré d’un poble que no és poble; em valdré, per a irritar-vos, d’un poble sense seny. (Romans 10:19).

El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants (02 – Caracteriologia Colonial del “Nacionalista” Català)

El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants

2. CARACTERIOLOGIA COLONIAL DEL “NACIONALISTA” CATALÀ

L’esporuguida psicologia d’esclau vençut ha dut els catalans a recular sota el recer d’indrets tancats i ghettos, segons llur típic tarannà secular, racionalista i academicista, interessadament tolerat pel poder colonial que es veia incapaç (per raons econòmiques o polítiques) de rematar el genocidi.
Durant el franquisme, mentre el basquisme s’estengué socialment gràcies a un enfocament religioso-militar; el catalanisme, secular i cultural, s’afeblí relativament. Mentre el basquisme no dubtà a sacrificar-se, a anar als barris immigrants a explicar-los basquisme en castellà i a afiliar-los en sindicats abertzales…, les elits catalanistes, sovint “gauche divine”, miraren aquests esforços amb el menyspreu de la rabosa pel bagot de raïm: «On he cregut que jo no arribava, no he volgut que ningú hi arribés.» Així, aquelles elits es reclogueren, generalment, en la llibertat de càtedra, en l’erudició de temes secundaris, perifèrics i autoexculpatoris, en l’egolatria de milers d’incansables guanyapremis i “animadors culturals”, i en polítics de curta volada i d’interessos creats. Tot plegat desfermà un procés de clientelisme/capelletes/personalismes, o sia d’eixorques divisions i enfrontaments per qüestions irrellevants nacionalment, i de gran miopia i esclerosi política i nacional. Evidentment que no sols no feren sinó que impediren que uns altres fessin.
Així, la base social “nacionalista” quedà reclosa bàsicament fora de les grans urbs i dins el món cultural (ensenyament). Allò més decisiu (ciutats i mass mèdia) quedà fatalment en mans de forces corrosivament desnacionalitzadores.
Ni els homenatges i diades rituals, ni les solemníssimes declaracions institucionals de paper banyat, ni els discursos de teòrics drets i alts principis, ni els premis ni els concursos, ni el culte a personalitats nostrades (Fabra i Fuster, sobretot) no foren capaços de redreçar una dinàmica d’espanyolització abassegadora. Ara bé, les nostres elits, tot això no s’ho miren pas amb tant de pessimisme, car elles viuen prou bé en llur ghetto còmode, egòlatra i ben sufragat.
Abans dels anys 90 encara hi havia moviments de certa volada, més enllà del control culturalista, com ara La Crida o el Grup en Defensa de la Llengua. El que ara hi queda, però, són ja sols grupuscles marginals, per anacrònics i rutinaris en llur espasmòdic radicalisme, que encara vivien en la Guerra Freda. Així, entre una gran majoria de catalanistes epicuris i volterians que no es plantegen geoestratègies sòlides, sinó sols “anar fent” (les retòriques insolvents de capelletes i carreres polítiques: llurs fets expliquen llurs silencis calculats i llurs sabotatges) i unes minories -quasi tot jovent- amb uns enfocaments dramàticament desfasats i cruelment criminalitzats; per l’endemig d’aquests sectors hi ha dissortadament ben poc del que era d’exigir: un teixit cívic, activista, no-violent, interclassista i desacomplexadament polititzat, sense la porta falsa del culturalisme fàcil.
Una mostra significativa i alhora patètica de l´academicisme eixorc i miop que ens nega és que, després de veure, durant 30 anys de transfranquisme, com l´espanyolisme més barrut, incívic i goebbelià esquartera el País Valencià de sa comunitat lingüística natural, amb tota mena de manipulacions barroeres i cíniques i de mentides psicòpates, i fins i tot amb alguns crims polítics (Grau, Bustos, Agulló), encara hom fa de trist Hamlet a l´hora de donar suport a un fantàstic i impresciendible aliat potencial del catalanisme front al lerrouxisme: l´ascendent independentisme andalús, tant lingüístico-cultural com polític, front a l´espanyolisme que també l´escanya, en expropiar-lo i espanyolitzar llurs trets distintius (flamenc, parla, història, etc.). Tot embolcallat amb pseudoraons d´un academicisme estantís i bizantí, tipus si el castellà i l´andalús són o deixen de ser la mateixa llengua i nació. Mentre “ellos” tenen moltes més armes i les fan servir totes indistintament per anorrear-nos, les nostres benpagades elits no volen ni fer ús de les que tenim més a mà, no sé si per no fer enfadar l´amo madrileny o per no tacar-se els pantalons de diumenge. Hom comprèn allò que Jesús digué dels fariseus: que ni feien ni deixaven fer. I també que els turcs prenguessin Constantinoble mentre els academicistes teòlegs, estruços de la realitat, discutien quin sexe tenien els àngels. I s’explica com els jueus no volien abandonar llurs joies i emigrar del III Reich a “la boja aventura” de ser pioners a Palestina, fins que quan volgueren, ja no van pas poder.
Hom parla de la “fatiga nacionalista catalana”, una esclerosi de vellesa ideològica. I és que, a còpia de damnar a l’ostracisme la gent més entusiasta i dinàmica, de voler controlar-ho tot burocràticament per interessos curts i sovint mesquins, s’ha fet del catalanisme un moviment lleganyós.
L’entusiasta sempre venç l’apàtic. No és pas la força del braç, ni les armes, sinó la força de l’ànima que ateny la victòria (Johan G. Fichte)

El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants (01 – Evolució Històrica)

El cas psiquiàtric del col·lapse caracteriològic dels catalanoparlants

  • …o mirar~te les coses del teu més pur deler
    per terra trossejades,
    i ajupir-te i refer-les amb eines ja esmussades.
    (…)
    si ets capaç de forçâ el teu cor
    i els teus nervis i cada fibra
    a servî el teu moment, ni que et sembli que han mort
    fa temps, i persistir,quan res en tu no vibra
    sinó la Voluntat que diu: “Aguanta fort!”.
    (…)
    Si pots parlâ a la gentalla i mantenir-te noble.
    anar amb reis –i no perdre l’aire senzill del poble;
    (…)
    (“Si…”,J. Rudyard Kipling,1865-1936, escriptor anglo-indi).
  • No és vençut sinó aquell qui creu ser-ho. (Fernando de Rojas).

1.EVOLUCIÓ HISTÒRICA

Assolida l’alienació del sotmès per mitjà (bàsicament) de la coerció física, la tasca del colonitzador es concreta a mantenir aquest estat d’alienació i a convertir-lo en el seu (nou) estat “natural”; per això la colonització vol dir sempre la falsificació de la història, o fins i tot la seva anatemització. (Heinz Dietrich, Emancipació i identitat d’Amèrica Llatina: 1492-1992)
[…] el desconeixement de la pròpia història és una de les causes més radicals de l’afebliment de la consciència nacional catalana i de la seva lenta substitució per la consciència nacional espanyola. Els nostres ocupants ho saben perfectament i, per ço, és la primera cosa que han amagat, car són conscients que és allò que més els denuncia i més els posa en evidència. El factor històric és tant o més important que el factor lingüístic a l’hora de crear o de reconstruir una consciència nacional, donat que és la història la que més explica el per què de la identitat lingüística i col·lectiva d’un país. (Catalunya, nou Estat europeu. Declaració de la Primera Convenció per la Independència Nacional)
La llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble. (Àngel Guimerà)
Arnold Toynbee, el gran historiador britànic, entre moltes altres suggestives i documentades demostracions, afirmava que una col·lectivitat mai no ha sobreviscut més enllà de tres grans desfetes.
Després de cada gran derrota vénen 30 o 40 anys, tota una generació, d’intensa repressió militar, política, ideològica i lingüística, amb la consegüent amnèsia col·lectiva (oblit selectiu, en diuen els psicòlegs). La següent generació, allò que haurà après serà:
—Negativitat envers allò “inútil” i vençut, associat al patiment (autoodi).
—Receptivitat envers allò pragmàtic (colonització i “coentor”).
Cada gran desfeta accelera la deserció lingüística i malmet la llengua indígena (patuesació progressiva). Primer són castellanitzades les grans urbs i després les viles, no us n’heu pas adonat?. Primer la llengua catalana perd paraules, després registes i connotacions, són intruoduïdes dins la conversa frases senceres en castellà, etc. Al final és un catanyol tan immund i lleig que les futures generacions preferiran -davant les complicacions entre llengua catalana escrita i parlada i davant l’omnipresent standard castellà (o francès), parlar sols i directament en foraster.
Sols amb una resistència de caire místic (inevitablement lligada a una cosmovisió d’arrel essencialment espiritual-religiosa, de martiri, com ara la basca) i amb una conscient i sistemàtica planificació geoestratègica, psicopolíticomilitar, hom pot fer el procés reversible, a través d’una recuperació de la malmesa i psiquiatritzada cosmovisió del poble colonitzat, constantment pressionat per la guerra psicològica de l’Estat colonitzador. Si els dirigents anticolonials manquen de tremp per a ficar el dit al fons de les ferides i no s’arrisquen a desinfectar-les, el cicle es reproduirà i, amb el temps, sofriran una nova desfeta greu, fins al col·lapse definitiu, car aquells que ignoren la pròpia història es troben damnats a repetir-la. Per ço no hi ha pitjor presagi que un catalanisme pelaperes, professionalitzat, cagadubtes, elitista i guanyapremis com el que ara ocupa totes les parcel·les visibles, amb la tolerància interessada del poder colonial.
La nova estratègia militar (dels”imperis”) passarà per regular, controlar i manipular els mitjans de comunicació. (Alvin Toffler,científic nord-americà de Prospectiva)

Anarquisme

Anarquisme

“De la divina ACRÀCIA, seré ara el glossador,
de l’ACRÀCIA impossible en la vida dels homes
que no senten desig d’una era millor.
I el que pensin de mi, no m’interessa gens,
no m’interessa gens,
no m’interessa gens…”
(“Cançó Per A En Joan Salvat-Papasseit”, cantada per Joan Manuel Serrat).

SOMIATRUITISME I UTOPIA

Anarquisme

On ha guanyat l’anarquisme? Enlloc. Ni pot guanyar mai. Perquè allí on ha guanyat temporalment sempre han anat els capitalistes o els stalinistes autòctons o, si no, els estrangers, i els han massacrat.
“Que poc que costa fer castells a l’aire i que n’és de car destruir-los” (François Mauriac, 1885-1970, novel·lista occità catòlic i progressista) .
“Per trobar adeptes, un sistema utòpic ha de partir de premisses simples i elementals. D’ací tots aquests prejudicis que, malgrat tot, encarnen poderoses forces morals: que el mal pugui ser definitivament vençut, que la salvació depèn del triomf de certa religió per damunt les altres, que la pobresa pot ser foragitada del món, que la felicitat de tothom arribarà quan la tècnica hagi conquerit la terra o quan la idea liberal, democràtica, comunista o feixista haurà dominat les altres” (Hermann Alexander von Keyserling, 1880-1942 ó 1946, filòsof i científic alemany).
L’anarquisme és un simple cant de sirena per a desviar allò possible cap a l’impossible. Un camí cap a l’escorxador.
“Em van dir: si veus a un esclau adormit, no el despertis per si està somiant en la llibertat. Els vaig dir: si veieu a un esclau adormit, desperteu-lo i expliqueu-li la llibertat” (Jubran Khalil Jubran, 1883-1931, escriptor i artista libanès).
Els anarquistes són bons crítics d’una societat molt degradada, però pèssims autocrítics perquè no tenen referències gaire concretes, no volen mirar la Història, i, de fet, en la Història (la prova del cotó-en-pèl) sempre han perdut per golejada: els han esclafat. Per què? Perquè només són belles utopies, teoria del desig, és a dir, demagògies que porten la gent despistada a l’escorxador dels poderosos, un joc perillós, barrejat de burrera política, històrica…i psicològica… Desconeixement de la natura humana, idealisme fora de lloc i de context. L’autoritat, el poder, encara que no ens entusiasmi, és consubstancial a l’organització de la societat humana i, o l’amillorem o ens esclafa. No n’hi ha més. Les Xauxes i les Arcàdies sens Estat van desaparèixer en el Diluvi Universal o bé són cosa de comics”

LA “IGUALTAT”

L’anècdota ve a la 1ª part d'”Incerta Glòria”, d’en Joan Sales.
1936, col·lectivitzacions obreres a Barcelona, sindicat de l’espectacle.
Membres de la CNT informen al personal laboral d’un dels principals teatres barcelonins, on actua una famosa vedette, que seran col·lectivitzats i tots els treballadors cobraran exactament el mateix.
Reacció de la vedette:
-Doncs si hem de cobrar igual, que ensenyi el cul l’aposentador.
“La igualtat per ventura sia un dret, però no hi ha poder humà que aconseguesca mai de convertir-la en realitat” (Honoré de Balzac, 1799-1850, escriptor realista i torrencial, mig occità).
“Un idealista és aquell qui, en descobrir que una rosa fa millor olor que una col, arriba a la conclusió que farà una sopa millor” (Henry-Louis Mencken, 1880-1956, escriptor i editor estatunidenc).

LA “LLIBERTAT”

Anarquisme

“La llibertat existeix únicament a la terra dels somnis” (Johann Christoph Friedrich von Schiller, 1759-1805, historiador alemany).
“Joventut, saps que la teva no és la primera generació que adelera una vida plena de bellesa i llibertat?” (Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany, el major científic del s. XX).
“En veure com aquest i aquells tants homes,
veritat i virtut, on puc trobar-vos?
Que en el poble, tu, em dius? I on és el poble?
És la munió de gent que alegre xiscla
i a la plaça de bous té l’Ateneu?
És la que per carrers i places corre,
“Visca la llibertat!” cridant contenta,
i és esclava, primer de sa ignorància,
després de ses passions, després dels ídols
que, per demà cremar, avui aixeca?”
(“Epístola”, de Joaquim Maria Bartrina, Reus, 1850 – Barcelona, 1880).

LA “REVOLUCIÓ ANARQUISTA” DEL 36

Quan la teoria es fica en pràctica, torna a la crua realitat. Quan hi hagué revolució anarquista (estiu 1936), alts líders del sindicat anarquista (CNT) hagueren de formar part del Govern, és a dir, de l’Estat que diuen que cal destruir. Una cosa és la teoria (inviable) i una altra les realitats, dures i irreversibles com el diamant, front als somnis del simple desig no-racional.
Ara bé, una cosa són les idees de Bakunin o de Marx i una altra quan llurs seguidors, generalment poc meticulosos, tenen armes a la mà.
Però, aquesta revolució incloïa cremar dues vegades, perquè amb una no n’hi havia prou, la catedral de Lleida?
Incloïa també afusellar el batlle de Lleida simplement perquè havia organitzat la cavalcada dels Reis d’Orient?
I així podríem seguir amb dotzenes d’exemples. Que van col·lectivitzar, prendre terres a petits pagesos, per exemple? Més arguments perquè molta gent es desenganyés amb la República i es frenés ajuda de potències europees.
I la resposta contra l’aixecament no va ser mai per defensar la República, sinó per preparar la seva particular revolució.

REVOLUCIONARIS I TERROR

Anarquisme

“Amb el poder mantenim una relació ambigua: sabem que si no existís autoritat ens menjaríem els uns els altres, però ens agrada pensar que, si no existissin els governs, els homes s’abraçarien” (Leonard Cohen, *1934, cantautor canadenc de la vella revolució).
“Dues forces són els pitjors enemics de llibertat civil: la monarquia absoluta i la revolució” (John Emerich Edward Dalberg Acton, historiador anglès, 1834-1902).
“Els comunistes ens acusaren de ser els únics responsables de l’afusellament de molta gent, l’assassinat de capellans i monges, la violació d’aquestes i altres dones de bones famílies, el saqueig de cases particulars i l’intent de robar l’or del Banc d’Espanya. No dic que no, però ells en van ser còmplices, també. A més, quants excessos no van ésser comesos a llurs txeques [presons-cambres de tortura], per part de botxins comunistes i agents soviètics, que portaren el terror stalinià a Barcelona! Als calabossos coneguts com ‘campanillas o verbenas’ [sic] , els presos eren posats en uns armaris de pòrtland [una classe de ciment], molt baixos de sostre i amb la paret inclinada en forma d’angle, que feia impossible asseure-s[‘hi]. En tancar la porta, un bastó que [en] sortia es posava entre les cames, un potent focus de llum era situat molt a prop de la cara i feien sonar constantment un timbre estrident. La sensació d’asfíxia i suplici era terrible ja que, tot i tancar els ulls, la claror encegadora i el soroll eren tan forts que era impossible resistir-ho, sense comptar la manca de menjar. [no transcric altres turments més odiosos]
“El pobre company [anarquista] no parava de dir-nos: “esos comunistas son mil veces peores que nosotros, los de la FAI. Nosotros asesinábamos a los enemigos de la revolución, en cambio a estos les gusta martirizarlos” [fixeu-vos en quina llengua ho va dir]
(Del llibre “Entre el roig i el negre”, de Miquel Mir Serra, editat per Eds. 62).

L’ESPANYOLISTA FAI I LES BANDERES

Anarquisme

La FAI fou un cau de fanatisme espanyolista i catalanòfob.
Abad de Santillan, un dels caps de la FAI (referint-se als falangistes de Primo de Rivera):
“Cuanto hubiera cambiado el destino de España si un acuerdo entre nosotros hubiera sido tacticamente posible, según los deseos de Primo de Rivera. A pesar de la diferencia que nos separaba, veíamos algo de ese parentesco espiritual con José Antonio Primo de Rivera, hombre combativo, patriota en busca de soluciones para el porvenir del pais… españoles de esa talla, patriotas como él no son peligrosos, ni siquiera en la filas enemigas. Pertenecen a los que reivindican España y sostienen lo español…”
Si tant odien les banderes…perquè els anarquistes també en tenen una, amb l’A o la de la CNT, etc.? O és que en nom de l’A no envien també gent a la mort, com si es tractàs de la bandera de qualsevol Estat? Si tant odien les banderes perquè ells també en tenen una i l’honoren?.

L’ALTERNATIVA DE L’ANARQUISME TRANQUIL

Anarquisme

L’anarquisme promet la lluna i ven fum: no és real, sinó sols una idea sobre un món inexistent i que no pot existir més enllà de petites comunitats transitòries: com a projecte de societat sols és somnis, boira i fumera de llenya verda.
“Si excloc l’anarquisme violent, hi queda el component pacifista, antinacionalista, anticapitalista, l’ètica, i l’anarquisme antidemocràtic (és a dir, hostil a la democràcia falsificada dels Estats burgesos). Hi roman l’anarquisme que actua per mitjà de la persuasió, per la creació de grups i rets petites, que denuncia la mentida i l’opressió, que apunta a una veritable subversió d’autoritats de totes classes com a persones que en el fons parlen i s’autoorganitzen” (Jacques Ellul, 1912–1994, pensador i escriptor protestant socialista de Bordeus, Gascunya).

ANARQUISME I NACIONS SOTMESES

Anarquisme

L’anarquisme sorgeix amb més força allà on una potència ha anihilat l’Estat originari (Catalunya, Aragó, Al-Andalus.. .) i és una reacció cega a segles d’opressió i de desarticulació sistemàtica de la nació dominada, malalta i consumida d’odi i d’avorrició front a un poder (invasor i colonitzador) estrany i sàdic. L’anarquisme és la porta falsa i venal, emocionalment primària, a l’horror de la tortura socioeconòmica i mental contra un poble sense Estat propi. Però és una resposta de colonitzats que eternitzarà el problema i el durà a un culdesac crònic, enmig la violència més eixorca.
Les nacions amb Estat propi són molt més proclius al feixisme i a l’autoritarisme que no les nacions sens Estat. Les nacions sens Estat són més proclius a l’anarquisme i a l’extrema esquerra. En bona part és perquè els qui tenen un Estat darrere es fan els valents, i els que no prefereixen desentendre’s “de totes les banderes”, perquè és menys arriscat.

ANARCOINDEPENDENTISME

On hi ha hagut mai una independència “anarquista” ? Enlloc. No mai. És una pardalada per fer perdre temps, una més.
Clar, que afavoreix la indefensió catalana front a la colonització, també ideològica, espanyola. Somiatruitisme pur i dur, coincident amb els interessos del colonitzador.
Tan idiotes estem? Totes les independències han tingut i tenen UN ESTAT PROPI, a veure quan ens assabentem i deixem de perdre el temps i les energies, que hi ha gent que sembla que tenen encara 15 anys.

LA LLIBERTAT DE LA CATALUNYA LLIURE I PODEROSA (CRISTIANA)

“Les gents de Catalunya e d’Aragó viuen pus alts de cor, (perquè amb llurs prínceps) cascú pot parlar aitant com se meta en cor que parlar hi vulla, e aitantes hores ells escoltaran graciosament, e pus graciosa li respondran.. .E d’altra part (dits prínceps) que cavalquen tots dies per les ciutats e viles e llocs, els mostren a llurs e si un hom o fembra pobre los crida, que tiraran la regna e els oiran  e els daran tantost consell a llur necessitat” (Ramon Muntaner, Peralada 1265-Eivissa 1336, gran cronista i militar pancatalà).
“Qual poble és en lo món que sia així franc de franqueses e llibertats ni que sia així liberal com vosaltres? ” (Rei Martí I l’Humà o l’Eclesiàstic, Girona 1356 – Barcelona 1410, adreçant-se als catalans).

CRISTIANISME I ANARQUISME

Lleó Tolstoi

“No hi ha Estat sense religió ni que en pugui prescindir. Considerem els Estats més lliures del món –els Estats Units i la Confederació Suïssa- i adoneu-vos com la Divina Providència hi figura en totes les manifestacions públiques” (Mikhail Alexandrovitx Bakunin, 1814-76, revolucionari anarquista rus).
“La violència a les ordres de l’ordre: dictadura.
La violència embriagada per la llibertat: anarquia i després revolta.
Llavors?
Llavors el cristianisme. Un cristianisme evadit del laberint de les seves fórmules, dels seus ritus….
Un cristianisme reconciliat amb aquesta revolució de la qual és pare, de la qual havia desertat i de vegades renegat.
Un cristianisme que, enfront de la llibertat, aquesta prostituta cega i sorda, defensa les llibertats que són l’honor de l’home (Raoul Follereau, 1903-1977, periodista, filàntrop i escriptor francès).
“El cristianisme en el seu veritable significat destrueix l’Estat” (Lev Nikolaievitx Tolstoi, 1828-1910, escriptor rus).
“I el Crist? És un anarquista que triomfà. És l’únic” (André Malraux, revolucionari i escriptor francès).
L’anarquisme fa acerades crítiques a tot: a l’Estat, als patrons, a la religió, al capitalisme, al marxisme, etc. Crec que tenen raó, sincerament. i llàstima que no s’hagin mai afegit seriosament ells mateixos a la llista dels criticats i criticables, perquè “de bo no n’hi ha ni un” (la Bíblia). Normalment tothom té raó, més o menys, a veure faltes: n’hi ha tantíssimes pertot! L’anarquisme descriu vivament la natura humana caiguda i la gran mentida humana. Però la proposta anarquista diu: ho hem de fer bé, ara, nosaltres. Dir això és una desesperada ingenuïtat i autoengany: encabotar-se desesperadament a no reconèixer quina és la natura humana, creure’s especials, una mena de “milhomes anarquistes”, és crear una secta…La Història ho demostra a bastament, per això l’anarquisme és ahistoricista: no aprèn de la Història…En tota revolució, els anarquistes han estat aixafats pels capitalistes (Comuna de París, Astúries…) o pels stalinistes (Krondstadt, Maig 37…). L’anarquisme pretèn una Arcàdia, una Humanitat sense Estat, la d’abans de Noè. Després del diluvi, amb Babel, apareix l’Estat, l’autoritat política. Abans hi havia poca població i molta terra…

CARACTERIOLOGIA ANARQUISTA

Anarquisme

Els anarquistes defensen simplement la llibertat individual en el sentit de fer el que et doni la gana o ser freaky com et doni la gana. El problema és que d’això pretenen fer una teoria (utopia). Per a més additius diuen que volen fer una revolució…que sempre fracassa. En aquests casos (els més heroics i admirables, paradoxalment) el que fan és dur gent a l’escorxador, exactament igual que Bush, sols que lluiten contra l’Estat propi en comptes de lluitar contra Estats aliens
L’anarquisme és un “invent” recent que segueixen quatre gats, preferentment en les tavernes.
He tingut la mala sort que part de la meva família i millors amics fossin anarcos. Per un costat és potser gent més vibrant i intrèpida que la mitjana (i això fa goig) però també més descol·locats i desastres i matxacats (i això no agrada tant, i donades les circumstàncies, a voltes gens ni mica).
Al meu parer l’anarquisme “ha passat per” ma vida i m’ha fet prou mal. Sota l’aparença d’una ideologia antiautoritària en realitat és una ideologia poc tolerant amb la gent que pensa distint, i sovint són uns impertinents i uns autoritaris. Ara vull venjar-me’n: no pas dels anarquistes (que per a mi són unes víctimes d’una empanada mental), sinó d’eixa ideologia fantàstica i farolera que, com un Monstre, em devora gent estimada.
L’anarquisme, francament, n’hi ha com per a considerar-lo una mena de grup sectari.
L’anarquisme és la presó mental dels anarquistes, igual que l’integrisme ho és per als integristes, la diferència és de caràcter: els anarquistes no tenen un clar concepte d’ordre, realisme ni lògica mentre que els integristes tenen aquest concepte maximitzat maníaticament i obsessiva.

Anarquisme

—   ENLLAÇ RELACIONAT   —