Arxiu d'etiquetes: CATALA

El valencià és català

EL VALENCIANO ES CATALAN IGUAL QUE EL EXTREMEÑO O EL COLOMBIANO SON CASTELLANO

LOS VALENCIANOS VENIMOS DE LOS CATALANES, COSA QUE SIEMPRE
EN TODA LA HISTORIA SE HA AFIRMADO CON ROTUNDIDAD
Y QUE SOLO POR POLITIQUERIA SE NIEGA

Unos pocos ejemplos entre otros muchos:

      • S. XIII: En el “Llibre del Repartiment” consta la procedencia de los cristianos que repueblan el Reino de València. Casi un 80% proceden de Catalunya. En Burriana es el 80%, en Castelló se llega al 90% de repobladores catalanes, en València más del 55%, en Orihuela el 60%, etc.
      • El medico y sabio del Grau de València, Arnau de Vilanova (1240-1313) es acusado por sus enemigos de ser “de filiis despecte nationis, scilet cathalanus” (=”de despreciable nación, o sea, catalán”). Entonces el Grau se llamaba Vilanova.
      • 1287: En la “Crònica del rei En Pere”, de Bernat Desclot, sobre Pere el Gran, en el Coll de Panissars el 1285: “…tramès lletres a ses hosts de Gerona e de tota sa vegueria, e de Barcelona, e de Lleida, e de Tarragona, e de Tortosa, e de València, e de tota Catalunya generalment”
      • Capitulo CLXXI de “Les Quatre Grans Cròniques” de Ramon Muntaner (1265-1336): “Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb e de l’encontrada. E és costum de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja fins a la nit…”. Es decir que en Segorbe en aquella epoca se consideraban catalanes, de hecho tienen aún hoy una torre con el nombre en puro catalán, que se llama “Torre del Botxí”, o sea, Torre del Verdugo. El alcalde del PP del Segorbe actual, un ultraespañolista, ha cambiado el nombre popular de esta torre para eliminar el recuerdo histórico y la ha “traducido”: le ha puesto “la torre del Verdugo”.
      • 1311: Ramon Muntaner se casa con na Valençona, de València: “E és veritat que jo, Ramon Muntaner, en aquella saó, venguí en Sicília, de Romania, e demaní llicència al senyor rei que li plagués que jo pugués anar en les parts de Catalunya e prendre ma muller que havia afermada fadrina en la ciutat de València bé havia deu anys.(…) E així fiu armar mon lleny per venir en Catalunya” (“Les Quatre Grans Cròniques”, cap. CCLI ó CCXXXV).
      • 1316: Testamento de na Guillelma, mujer de Salvador Pedrosell, ciudadano de València: deja dinero para liberar “cautivos catalanes de la ciudad de València” (“captivis catalanis oriundis de civitate Valentie”) de tierras de sarracenos.
      • 1325: “…els habitants d’Oriola, Elx, Alacant, Guardamar…son vers catalans e parlen lo bell catalenesc del mon” (Crònica d’en Ramon Muntaner).

El valencià és catalàTRADUCTOR VALENCIÀ – CATALÀ

    • 12-8-1330: Mercaderes de los 3 reino en Brujas (Flandes) aprueban unas ordenanzas comunes a “tots els mercaders catalans sotmesos al senyor rey d’Aragó” a fi que “d’ací en avant no sia nenguna qüistió entre mercaders ni noliejadós, ne ací, ne en València, ne en Barchinona, ne en Mayllorcha”.
    • 1352: Capítulo 5 de la Crònica del Cerimonioso sobre una tempestad en Sicilia: “No se’n perdé alguna, sinó una galea dels catalans que era de València”.
    • 1370: Bernat de Miracle, “savi en dret” (doctor en derecho, jurista) de València: “entre los quals catalans que hi moriren hi morí En Johan Roca, jove, mercader de València”, etc.
    • 1392: Los concejales valencianos se dirigen a los de Mallorca lamentándose de la inseguridad que hay en la mar: “On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines?”. El Consell General le la Ciutat de València: “…els èxits de l’infant Martí, a Sicilia fan honor e utilitat…a tota la nació catalana” (Manuals de Consells, 6 de juliol).
    • 1399: Los jurados de València se dirigen a los diputados de la Generalitat de Catalunya para agradecerles la galera que les prestaron para dar “a aquells durs càstichs, terrible terror e punició condigna de tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació”.
    • 1403: Els Jurats de València: “…ha presa en les mars vostres la nau de Cristòfol Caruo, genovés, carregada de moltes mercaderies e havers de cathalans, mercaders d’aquesta ciutat e de son regne, que anava en Gènova…” “…que si el dit Diago Sanxeç ab la dita presa arriba aquí vullats fer ab diligent obra e cura que ell torn als dits nostres mercaders cathalans tot ço…” (Lletres Misives als prohoms i al consol de Marsella).
    • 1414: Fra Vicent Ferrer “…vosaltres de la Serrania, qui estats enmig de Castella e Catalunya, e per ço prenets un vocable castellà e altre català” (Sermons. S. Vicent Ferrer llama Catalunya a la València de habla catalana, al predicar a la comarca de Serranos).
    • 1458: “…pochs dies abans vench la nova de la mort del papa Calixt terc,… E hac gran tumult en Roma, que els romans estaven avalotats contra los cathalans, car dient-se que lo papa, qui era cathalà, ço és Valencià, los havia fort maltractat” (Llibre de Provisions de la Generalitat del Regne de València). Los Papas Borja, procedentes de La Costera-Xàtiva, eran llamados catalanes por todos y también por sí mismos (Calixto III se llamaba “papa catalanus” y considera su pontificado como “gloria nationis catalanae”).
    • 1500: Pietro Belmo: “o Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani!” (Opere, referiéndose a amigos y parientes del Papa de Xàtiva Alejandro VI).
    • 1539: Colofón de la traducción al castellano de las poesías de Ausiàs Marc hecha en València por Baltasar de Romaní (1ª edición) : “Las obras del famosíssimo philosofo y poeta mossen Osias Marco, cavallero Valenciano de nación Catalan…” y en la
      1553: 2ª edición en Sevilla, el autor constata que el poeta de València y señor de Beniarjó era “caballero valenciano de nación catalán”,

AusiasMarc

    • 1554 ó 1560: Matteo Bandello, en Novelle I: “Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non c’è piu lasciva ed amora città” (=València, gentil y muy noble, que en toda Cataluña no hay ciudad más lasciva y amorosa).
    • 1557: Cristòfor Despuig en sus “Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”: “…los valencians d’ací de Catalunya son eixits, i los llinatges que d’ací no tenen lo principi, no els tenim per tan bons, i la llengua de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastornada”.
    • 1566: El burrianense Martí de Viciana en su “Crònica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia: “En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de las cuales heredaron la lengua, coraçón, manos e obras…”.
    • 1575: Vicent Antist: “…San Vicente predicaba en catalán…como quiera que Valencia fué poblada de gente catalana” (Vida i historia del apostólico predicador San Vicente Ferrer).

normal_Cronica

    • 1604: Jeroni Pujades, en su Dietari: “Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders vells catalans. I si es mantenen tenen raó”.
    • 1610-1611: Gaspar Escolano, Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia: “Como fue poblado casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua (..) por más de 300 años han pasado los deste reyno debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos” “…en su escritura jamás hazen división de valencianos y catalanes, sino que por el nombre de catalanes se entendían los unos y los otros, por ser todos de una misma lengua y nación…”
    • 1713: Batalló valencià «maulet»: “I ja que el Regne de València degué la major part de les armes glorioses d’aquest Exm. i Fid. Principat en la feliç expulsió dels moros de la seva Pàtria, no dubta la Nació, essent tan unida en l’honor i l’interès comuns, que V.E.F. admetrà aquesta sincera expressió del seu zel, amor i reconeixença” (Declaración de adhesión de los valencianos a la resistencia antiborbónica, presentada a la Generalitat de Catalunya).
    • 1747: Vicent Ximeno a “Escritores del Reino de Valencia”: “…no era temeridad que algunos escritores hubieran llamado catalanes a los valencianos y mallorquines pues de ellos tienen el origen y la lengua”.
    • 1766: El castellonense Josep Climent, en el Sermón de entronización como obispo de Barcelona: “Casi todos los valencianos somos catalanes en el origen y con corta diferencia son una misma la lengua de los naturales de ambas provincias. Bajo cuyo concepto debéis reconocerme como paisano vuestro…”
    • 1778: F. Cerdà i Rico, Notas al Canto del Turia: “Bajo el nombre de catalanes se entendían éstos y los valencianos, por ser todos de una misma lengua…” (Noticias históricas de algunos poetas y escritores del Reino de Valencia).
    • 1876: Benvingut Oliver, en el “Código de las costumbres de Tortosa”: “…comunidad de usos, costumbres, legislación y tradiciones entre los habitantes de los territorios conocidos con los antiguos nombres de Principado de Cataluña y Reinos de Mallorca y Valencia” “Este hecho […] arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen a nuestras ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad”.
    • 1893: Marià Aguiló, en su “Epistolari”: “En Llorente, que és el més català dels valencians…”.
    • 1908: El poeta Miquel Duran: “Jo valencià nascut a València, afirme que la meua pàtria es Catalunya” (Conferència pronunciada en el Ateneo Mercantil de València).
    • 1918: Eduard Martinez Ferrando: “…la reconstrucció i expandiment cultural de la Nació Catalana, que així fou coneguda al mon en llurs jorns gloriosos, sens afegir els qualificatius de valenciana i mallorquina…” (Síntesi del crititeri valencianiste).
    • 1930: Victor Major: “Els qui es preocupen del problema nacional del mig-dia de Catalunya, des de l’Ebre fins al Segura…” “…Tortosa (…) és al centre geogràfic de la Catalunya peninsular” (Acció Valencianista, núms. 4 i 10).
    • 1930: Teodor Llorente i Falcó, director de “Las Provincias”: “Es indudable que las lenguas que se hablan en Cataluña, Baleares y Valencia, son una misma (…) Querol, uno de los poetas más inspirados y a la vez uno de nuestros mejores cerebros de los modernos tiempos, no titubeó en llamar a sus versos valencianos “Rimas catalanas”; y el mismo Teodoro Llorente era en esto muy transigente”. Lluís Revest, erudito y archivero castellonense firmante de “les Normes de Castelló”: “Creem que la llengua valenciana és, i no res més, la dels catalans qui la portaren quan a la Conquesta; per esta raó és que els filòlegs, anomenant-la del poble qui primer la parlà, la coneixen universalment per catalana”.
    • 1931: Emili Gomez Nadal: “Nosaltres els valencians no som més que els habitadors d’una regió de la nacionalitat catalana” (Acció valencianista, núm. 21).
    • 1933: Carles Salvador, mestre i escriptor: “Valencià de la ciutat de València, declare que sóc català” (“La Revista”, any XIX).
    • José Martínez Ruiz, Azorín, 1873-1967, escritor de Monòver, Vinalopó, en Una hora de España’, “Cataluña es Valencia, y es Alicante, y es Mallorca”.
    • 1960: Joan Fuster: “…per catalans volem ser tinguts nosaltres i les nostres coses: en el mateix terreny que els homes i les coses de qualsevol comarca de la Catalunya estricta” (Serra d’Or, núm 11).
    • 1974: Manuel Sanchis Guarner: “Nosaltres, els Països Catalans, no som un poble important en el concert de la humanitat pel que fa a les nostres dimensions. Però tampoc som cap poble insignificant…” (Parlament pronunciat en l’acte en que li fou lliurat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes).
    • 1977: L’almassorí Vicent Ventura: “…un País Valencià sense el marc de la nacionalitat comuna a tots els Països Catalans no té cap sentit” (“Partits polítics al País Valencià”).

El valencià és català

  • 1978: Antoni Miró: “…nosaltres (…) ens sentim catalans i encara que la consciència nacional no s’haja desenvolupat de forma total, el sentiment català no s’ha perdut. I mai no podran aixafar-lo per la força.(…) jo sóc català d’Alcoi…” (“Terres Catalanes”, núm. 30).
  • 1984: Arcadi Garcia: “…quan aquesta estructura jurídica desaparegué també, com a conseqüència dels denominats decrets de Nova Planta (1707-1716), la consciècia d’unitat i de catalanitat ja tenia una tradició massa llarga per a poder-la suprimir de soca-rel” (“Els Països Catalans, un debat obert”).
  • 1987: Enric Valor: “Som sòlids, ferms, hem heretat l’esperit de la vella Catalunya; la gent dels voltants de la Mariola tenim el mateix temperament que la gent del Pirineu” (“Europa de les nacions”, núm. 1).

– – – ENLLAÇOS RELACIONATS – – –

El valencià és català