Arxiu d'etiquetes: CATALAN HISTORY

Dos Canvis Dinàstics Il·legals els Trastàmares i els Borbons

DOS CANVIS DINÀSTICS IL·LEGALS: ELS TRASTÀMARES I ELS BORBONS

PRIMER CANVI DINÀSTIC: LA FI DEL CASAL DE BARCELONA
MARTÍ L'HUMÀ

MARTÍ L’HUMÀ

Quan el darrer rei del Casal de Barcelona, el cagadubtes Martí l’Humà –sembla que una mena d’antecessor de la nostra parsimoniosa cultureta de mandarins-, morí sense descendència directa, podria haver legitimat un net bord, però no ho féu pas.
Fernando d’Antequera, el primer Trastàmara, era descendent per part de mare del Casal de Barcelona (si bé comprà la Corona catalanoaragonesa el 1412 al Compromís de Casp, amb tripijocs amb el Papa Luna i Vicent Ferrer i amb una forta pressió militar). Per acords previs, un descendent del Casal de Barcelona emparentat amb la Casa reial castellana no tenia dret legal a heretar la nostra Corona, però el poder es passa aquestes coses per sota cama.
“…som forçat meravellar-me d’on pogués ressortir tanta malícia: ésser dins lo si de la pàtria home de la nostra pròpia nació, natural català, de prosàpia e sang real, davallant per recta e legítima línia masculina, de nostra llengua e ab nostres costums, tot lo temps de la sua vida en lo mig de les entràmenes de Catalunya nodrit e criat, besnét del rei e havent per muller la germana del rei Martí, darrerament mort” “…e contra la premencionada santa e testamentària llei per aquell sant rei feta e ordenada, anomenar, eligir e introduir en rei un home estrany d’estranya nació, dispar a la llengua nostra, e a nostres costumes, no tan solament dessemblant, mas del tot contrari, e qui naturalment havia en odi los catalans, e qui havia en avorrició tot lo poble ric e franc e llibert, com lo nostre en aquell temps era” (“La fi dels Infants d’Aragó”, de Joan Roís de Corella, 1435-1497, religiós valencià i lletraferit renaixentista).
També val la pena de dir que Jaume d’Urgell tenia molts enemics arreu i per això no va poder ser nomenat rei (els Ferrer, per ex., temien una guerra civil a causa dels molts enemics que tenia). També cometé l’errada (com després les Corts catalanes al 1701) de jurar fidelitat a la nova Dinastia (Trastàmara i Borbona, respectivament) i després desdir-se’n. Es rebel·là sense tenir massa partidaris i fou ràpidament derrotat per Fernando d’Antequera, el qual era de les famílies més riques i poderoses de tota la Península. El tancà al castell de Xàtiva per vida, fins que, ja vell, els fills de Fernando d’Antequera entraren dins la presó i, seguint el costum Trastàmara, el mataren amb les pròpies mans, insultant-lo (“modorrico catalán”…).
Gran part de les cases reials europees havien de dur necessàriament sang del Casal de Barcelona, entre les quals els Borbons -si bé legalment la successió dels Borbons era il·legal, el 1700, per acords previs.

A LA GUERRA CIVIL CATALANA

JOAN II

JOAN II

Quan la guerra civil catalana del s. XV, la Generalitat nomenà successivament rei constitucional català: primer el rei de Castella, el qual hi renuncià per un acord amb Joan II Trastàmara (el pare del Catòlic); després el conestable de Portugal, descendent directe de Jaume d’Urgell, el qual morí; i en tercer lloc un Anjou de Provença, darrer del qual hi havia França.
SEGON CANVI DINÀSTIC: LA DINASTIA BORBÒNICA
Curiosament la mateixa jugada es repetí quan els Borbons, i també després d’una guerra de Catalunya contra Castella (la guerra dels dos Peres al s. XIV i la Guerra dels Segadors al s. XVII): Pel tractat dels Pirineus, una princesa castellana es casava amb el rei Sol, però renunciava explícitament al tron de les Espanyes. Però evidentment l’Oligarquia castellana era conscient de la pròpia decadència i del poder francès i pressionà a Carles II per a saltar-se aquests acords i nomenar un Borbó com a hereu de l’Imperi castellà. De tal manera l’Oligarquia castellana pactava en la figura dels reis Borbons un pacte directe amb el gran comerç francès per repartir-se guanys a costa de les oprimides classes populars hispàniques, mantingudes en el terror inquisitorial i en la ignorància.

EL TESTAMENT FALSIFICAT DE CARLOS II
CERLOS II

CARLOS II

El testament que va portar els Borbons al tron d’Espanya era fals

Ho revela el llibre ‘Secretum’, dels autors italians Rita Monaldi i Francesco Sorti «El seu cos és tan feble com la seva ment. De tant en tant dóna senyals d’intel·ligència, de memòria i de certa vivacitat, però no ara; comunament té un aspecte lent i indiferent, maldestre i indolent, i sembla estupefacte. Hom en pot fer el que vulgui, ja que no té voluntat pròpia», amb aquestes paraules l’ambaixador del Papa a Madrid descriu Carles II «el Fetillat» als 20 anys, una mostra del fàcil que podia resultar per als seus propera manipular el Monarca. La seva mort sense deixar va marcar el final de la dinastia dels Habsburg com a Reis d’Espanya.
A ‘Secretum’ (Salamandra), Sorti i Monaldi asseguren que la signatura del testament de Carles II té un traç àgil, segur, decidit, rar per a un malalt crònic i moribund, i molt allunyat de les altres firmes del monarca de 1677, 1679 , 1687, 1689 i 1700, que són insegures, irregulars, de vegades vacil·lants ‘, anota Sorti. En els arxius vienesos, els dos autors han trobat cartes de Carles II en què, segons Sorti, hom constata que el rei espanyol ‘va demanar insistentment a l’emperador austríac Leopold d’enviar-li com a hereu a l’arxiduc Carles’.
Els autors van decidir enviar de manera independent una còpia de la signatura del testament de Carles II a dos perits judicials italians, un grafòloga de Verona i un especialista de Nàpols, que ‘van determinar que era impossible que, un mes abans de la seva mort, una persona malalta crònica pogués fer aquesta signatura’.
Per a Sorti i Monaldi no es tracta només d’un complot, sinó que ‘la falsificació d’aquesta signatura va modificar la història d’Europa, ja va canviar la línia dinàstica a Espanya i a França, ja que tots els hereus del Rei Sol van morir a excepció del seu nét de dos anys i Felip V va rebutjar les reiterades peticions del seu oncle el Rei Sol per tornar a França i evitar el llarg període de regència’.
A la llarga, assegura Sorti, ‘la falsificació de la signatura d’aquell testament va embarcar a Europa en una guerra que va arruïnar les dues grans potències del moment, Espanya i França, i va abonar el camí perquè arribàs la fractura violenta de la Revolució Francesa’.

TERCER MÚLTIPLE PER AFEGITÓ: ELS PROBABLES BORDS DELS BORBONS REBLEN EL CLAU

Els actuals “Borbons”, supodadament, tenen sang catalana via Trastàmares-Habsburgs-Borbons, i basca perquè el fundador de la Dinastia, Henri III fou un nordnavarrès huganot que es féu catòlic per esdevenir rei de França (“París ben bé val una missa”).
Però és més probable que la “sang catalana”, si de cas, els vingui d’una altra banda.

-Els fills atribuïts a Carlos IV:
CARLOS IV

CARLOS IV

Els fills atribuïts a Carlos IV en realitat no ho eren, ja que la reina era promíscua i ella mateixa així ho va declarar
María Luisa había comunicado a su confesor durante el exilio en Francia, Fray Juan de Almaráz “ninguno de mis hijos lo es de Carlos IV y, por consiguiente, la dinastía Borbón se ha extinguido en España”.

-Alfonso XII:
ALFONSO XII

ALFONSO XII

Tot sembla indicar que fou fill d’un militar valencià de nom Enric Puigmoltó, favorit de la reina Isabel II.
El rei consort, Francisco de Asís de Borbón, cosí d’Isabel II, era homosexual i li deien “Paquita” en la Cort.

-Alfonso XIII:
ALFONSO XIII

ALFONSO XIII

Elena Sanz amant preferida d’Alfons XII i mare de fills declarats bastards sense dret al tron. Però hi ha qui s’atreveix a fer un pas més enllà i asegura que, en realitat, Alfons XIII no va ser fill natural de la reina Maria Cristina, sinó que aquesta va parir a una nena i en veure la Casa Reial sense hereu va intercanviar la petita amb un nadó home, fruit de la relació que va mantenir Alfons XII amb Adela Lucia Almerich, segons relata en el seu llibre ‘La última amante del rey romántico’ l’historiador Norberto Mesado.

Cardenal Vidal i Barraquer

Homenatge al Cardenal Vidal i Barraquer

JOAN LUCAS i MASJOAN
President del Consell Nacional Català
11 setembre 1966 (Suïssa)

Vidal i Barraquer, Francesc (Cambrils de Mar 1868 – Friburg, Suïssa 1943)
Cardenal i arquebisbe de Tarragona (1919-43). Durant la Dictadura defensà la llibertat i els drets de l’església, així com el dret de l’ús de la llengua catalana.
El 1936 es refugià a Itàlia i Suïssa. No signà la carta col·lectiva de l’episcopat favorable al dictador Franco, i no pogué retornar en vida a Catalunya.

Síntesi de l’homenatge celebrat l’11 de setembre de l’any 1966 a Suïssa en solidaritat i suprem adéu a qui fou Cardenal de tots els catalans Francesc Vidal i Barraquer, mort a l’exili per ordre del dictador Franco, en el Monestir de la Cartoixa de la Valsainte (Suïssa), el 13 de setembre de l’any 1943. Durant l’acte, el membre del Consell Nacional Català i de la Comissió organitzadora, Joan Lucas i Masjoan, va pronunciar els següents mots:

CARDENAL VIDAL I BARRAQUER

Vidal i Barraquer

Poques vegades com avui, 11 de setembre, diada de gran significació patriòtica. La història del nostre poble s’ha vist enriquida per un acte com el que en aquests moments commemorem. Perquè si bé aquell 11 de setembre de 1714 simbolitza la ferma voluntat d’un poble que aspira a viure en llibertat, la noble i humana gesta de l’il·lustre pròcer homenatjat, va significar la d’un home que aspirava al coronament de la llibertat per a tots els pobles. Perquè la riquesa espiritual del Cardenal Vidal i Barraquer anava pel damunt de totes les ambicions i febleses humanes. El seu contingut abraçava l’universal. La prova més convincent la va donar en negar-se a participar en una conjura, la finalitat de la qual no era altra, que atemptar contra el Sagrat Dret escrit per la mateixa mà de l’Etern, el Dret atorgat a tots els pobles de viure en llibertat.

Obeint l’imperatiu de la seva consciència, i en els moments més difícils de la seva vida episcopal es va trobar sol, perseguit i repudiat pels dos bàndols: l’un perquè es tractava d’un home d’Església, l’altre perquè atribuïa al Cardenal una traïció als interessos de l’Església. No per això claudicà: preferí viure els darrers anys de la seva vida a l’exili abans de profanar el Temple de la Veritat.

Han passat anys des de la seva heroica actitud. Europa i el món van ésser víctimes d’un terrible huracà desencadenat per les ambicions i egoismes que ell havia combatut sempre amb el llenguatge de la humilitat, però coratge i fermesa. Però l’Apostolat que ell va defensar, reflectit per la Veritat eterna de l’Evangeli, no ha de quedar sepultat ni tan sols oblidat, perquè ha ressorgit d’entremig de tanta foscor una llum esperançadora, aquella que el nostre Cardenal alimentava malgrat tantes incomprensions.

Les recents Encícliques, perpetuades per l’esperit del Concili Vaticà II, en són prova evident i ens agrada de veure com la nostra pàtria és una de les terres cristianes on floreix més aquest esperit.

Vulgui Déu que aquest primer homenatge que Catalunya ret a la memòria del que fou el seu Cardenal, sigui, pel present i per l’esdevenidor, el símbol d’unió de tot el poble català i de reconciliació amb la seva Església

Catalans! Sense distinció d’ideologies polítiques ni creences religioses, uniu-vos per Catalunya als sentiments de Llibertat i Justícia pels quals visqué i morí a l’exili Francesc Vidal i Barraquer.

 

Repressió franquista contra catòlics dissidents

Repressió franquista contra catòlics dissidents

Des de setembre de 2006 es pot consultar la documentació dels arxius vaticans fa a la Guerra Civil espanyola, com són el corresponent al pontificat de Pius XI anys 1922 al 1939, els del Nunci a Espanya l’arquebisbe Federico Tedeschini anys 1921 a 1936, i especialment per ser el que en gran part es tractarà en aquest escrit, els informes del bisbe Ildebrando Antoniutti, que va ser nomenat per Pius XI com el seu representant a la zona nacional i com a tal va actuar des de juliol a octubre de 1937.
Una investigació de l’arxiu ha estat elaborada en una important síntesi per Santiago Martínez Sánchez. Mons Antoniutti i el clergat basc (juliol-octubre de 1937). Universitat de la Rioja, 2007.
Primer de tot cal dir, que el bisbe i representant vaticà Antoniutti va ser i segueix sent persona menyspreada pels secessionistes i la majoria del clergat basc.
La missió del prelat no va poder començar més desafortunadament, doncs pretenia passar la frontera a la zona nacional el 27 de juliol de 1937, amb el permís de l’ambaixada espanyola a Roma, és a dir, amb el vistiplau del Govern del Front Popular, o el que és el mateix, que el Vaticà encara no havia reconegut al Govern de l’Espanya nacional.
El 14 agost 1937 va visitar per primera vegada als clergues bascos empresonats al convent del Carmel, de Bilbao, informant seguidament al Vaticà que havia 81 clergues acusats de secessionistes: 63 sacerdots seculars, 13 carmelites descalços i 5 passionistes. En aquest informe assenyalava, que l’actitud nacionalista d’alguns d’ells no anava a facilitar una tasca de clemència.
D’aquests 81 clergues, un sacerdot secular i un carmelita descalç i capità castrense estaven condemnats a la pena capital, i tres més, entre ells un afiliat al PNB, a la pena capital que havia sol · licitat el fiscal però les sentències no eren definitives. Cap d’aquestes penes van ser executades i com es veurà més endavant, l’últim assassinat d’un sacerdot secessionista va ser el 16 de maig de 1937.
Antoniutti remetia continus informes al Vaticà, donant tota mena de detalls i relació completa dels clergues presos: noms i cognoms, data de l’ordenació, càrrecs eclesiàstics, data del seu ingrés a la presó, acusacions contra ells i relació dels 164 desterrats i exiliats a França, Bèlgica i Anglaterra.
També enviava telegrames xifrats al Vaticà, com el remés el 7 de setembre de 1937, en el qual es mostrava molt pessimista, perquè els militars de Franco protestaven contra la propaganda que els clergues bascos exiliats desenvolupaven a França.
(Sobre això i com a exemple el lector ha de saber el següent. Cert sacerdot secessionistes basc al maig de 1937 va ser detingut i enviat a la presó i després de dues setmanes a la presó, va ser obligat a signar un paper que acreditava que era posat en llibertat, i tot seguit el van ficar en un cotxe amb rumb a la frontera francesa. El sacerdot passaria la resta de la seva vida escrivint articles i llibres contra la dictadura de Franco, i això va ser escrit com a testimoni per ell mateix).
El 7 setembre 1937 Antoniutti envia un extens informe on acusa els militars de Franco, que a causa del secessionisme del clergat i com a venjança, havien carregat contra molts indefensos ciutadans.
Del clergat basc diu que era bo, però que gran part va ser seduït per l’enganyosa propaganda d’un nacionalisme exagerat, fins al punt de portar-los a aliar-se amb els comunistes, i que almenys uns 400 clergues estaven afiliats al PNB.
Que els dirigents catòlics bascos havien demostrat una inconsciència inexplicable a aliar-se amb els comunistes, amb l’esperança que després de la victòria final es respectaria una República catòlica d’Euskadi, quan precisament amb aquest govern basc havien estat massacrats quaranta sacerdots bascos i milers dels millors ciutadans catòlics.
El 21 de setembre de 1937, dels 81 clergues empresonats al Carmel, 54 signen el seu “respectuós acatament i sincera submissió cristiana a l’Autoritat constituïda del Govern Nacional del Generalísimo Franco, (…) d’una Espanya gran amb les seves regions”, i que accepten sense condicions el “judici i dictamen de l’Església sobre la unió guerrera del nacionalisme basc amb els vermells”.
En el seu últim escrit de 3 d’octubre, Antoniutti era pessimista respecte al fet que els clergues exiliats poguessin tornar, “perquè havien intensificat les seves activitats separatistes, d’acord amb els comitès de refugiats del govern basc a l’exili, parlant i escrivint i actuant de manera poc correcta “.
Aquest mateix mes Antoniutti va finalitzar la seva missió en ser nomenat Encarregat de Negocis de la Santa Seu a l’Espanya nacional, i fins a la seva marxa al juny de 1938 va seguir intercedint pel secessionista clergat basc.

Van ser assassinats per ser secessionistes:

  • 1. José Adarraga Larburu, sacerdot diocesà, nascut a Villabona (Guipúscoa), afusellat a Hernani (Guipúscoa) el 17 d’octubre de 1936.
  • 2. Gervasio Albisu Vidaur, sacerdot diocesà, nascut a Errenteria (Guipúscoa), afusellat a Hernani el 7 o 8 octubre de 1936.
  • 3. José Joaquín Arín Oyarzabal, sacerdot diocesà, nascut a Villabona, afusellat a Oyarzun (Guipúscoa) el 24 o 25 d’octubre de 1936.
  • 4. José Ariztimuño Olaso, sacerdot diocesà, nascut a Tolosa (Guipúscoa), afusellat a Hernani el 17 d’octubre de 1936.
  • 5. Leonardo Guridi Arrazola, sacerdot diocesà, nascut a Oñate (Guipúscoa), afusellat a Oyarzun el 24 o 25 d’octubre de 1936.
  • 6. Jorge Iturricastillo Aranzabal, sacerdot diocesà, nascut a Elgueta (Guipúscoa), afusellat a Oyarzun el 7 de novembre de 1936.
  • 7. Martín Lecuona Echabeguren, sacerdot diocesà, nascut a Oyarzun, afusellat a Hernani el 7 o 8 octubre de 1936.
  • 8. José Marquiegui Olazabal, sacerdot diocesà, nascut a Deva (Guipúscoa), afusellat a Oyarzun el 25 d’octubre de 1936.
  • 9. Alejandro Mendicute Liceaga, sacerdot diocesà, nascut a Alça (Guipúscoa), afusellat a Hernani el 23 o 24 octubre 1936.
  • 10. Celestino Onanindía Zuloaga, sacerdot diocesà, nascut a Marquina (Biscaia), afusellat a Hernani el 28 o 29 de octubre de 1936.
  • 11. José Ignacio Peñagaricano Solozábal, sacerdot diocesà, nascut a Marquina-Echevarría (Biscaia), afusellat a Oyarzun el 27 o 28 d’octubre de 1936.
  • 12. José Sagarna Uriarte, sacerdot diocesà, nascut a Ceánuri (Biscaia), afusellat a Amalloa-Marquina (Biscaia) el 20 d’octubre de 1936.
    Respecte a aquest sacerdot he de dir que fa uns anys, una neboda seva i alcaldessa pel PNB deia que el seu oncle no
    estava ficat en política i que va ser per venjança falsament acusat per un del poble.
    El secessionista diari del PNB, Euzkadi, el 8 novembre 1936 escrivia a la portada:
    “Màrtirs de la pàtria.
    Un màrtir més de la nostra causa. Un més a la llista interminable dels que van morir per Jaugoikua i per Lagi-Zarra. Josep de Sagarna va ser advertit per uns amics que els facciosos envoltaven Berriatua i que pressentien un greu perill per a ell.
    Els facciosos van irrompre inopinadament al poblet i el jove sacerdot penes va tenir temps per amagar-se en un mas dels voltants.
    Allí va estar ocult a penes quinze dies. Algú va saber on es trobava: algú d’ànima roí que no va tenir escrúpols i el va delatar als facciosos i que va permetre a aquests empresonar.
    “- A mi em matareu-va dir quan els fusells l’amenaçaven mortalment-però l’ideal pel qual em porteu a la mort no aconseguireu extirpar en els cors dels homes d’aquesta estimada terra. Aquest ideal prevaldrà.
    – Sóc, i no l’ocult, nacionalista basc-va contestar amb gallardia “.
  • 13. Román de Sant Josep Urtiaga Elerburu, carmelita descalç, nascut a Zaldibar (Biscaia), afusellat a Amorebieta (Biscaia) el 16 de maig de 1937, i va ser l’últim clergue assassinat pel bàndol nacional a les Vascongadas.

Hi ha altres tres casos de clergues afusellats i que alguns s’afegeixen a la llista com “capellans bascos”:

  • 14. José Otano Miguelez, sacerdot claretià, nascut a Lerga (Navarra), afusellat per secessionista a Hernani el 23 o 24 octubre 1936.
  • 15. Santiago Lucus Aramendia, sacerdot castrense, nascut a Pitillas (Navarra), era conegut per les seves idees esquerranes, i en alguna ocasió i per no ser detingut per la policia s’identificava amb el seu carnet de tinent. Detingut a Vitòria va ser portat a Pamplona i afusellat a la costa del Perdó el 3 de setembre de 1936.
  • 16. Antonio Barret fort, sacerdot franciscà que exercia de professor a Anguciana (La Rioja). Només se sap que el seu cadàver va aparèixer a Laguardia (Àlaba), i com totes dues zones estaven controlades pels nacionals se’ls imputen a aquests seu assassinat.

Altres clergues afusellats:

  • 17. Maurici Santaliestra Palacín, ex escolapi i sacerdot, membre del Comitè de Guerra de Grau (Astúries), afusellat a Avilés (Astúries) el 12 de desembre de 1937.
  • 18. Alfredo Santirso Álvarez, sacerdot afusellat a Gijón (Astúries).
  • 19. Pedro Julve Hernádez, rector de les Cuerlas (Saragossa).
  • 20. Francisco Jaime Cantín, rector de Almohaja (Terol), va ser detingut i traslladat a la presó de Terol el 25 de juliol de 1936, i afusellat a últims d’agost o primers de setembre de 1936.
  • 21. Jeroni Alomar Poquet, rector de la mallorquina Llubí, era de família benestant i li agradava la bona vida, de caràcter capritxós i exaltat, i segons el seu bisbe un sacerdot poc exemplar. Sembla que la família des de feia temps tenia problemes per qüestions de terres, i aprofitant el moment antics enemics comarcals li van parar una trampa, induint a Jeroni a que ajudés a tres desertors a canvi de diners. Va ser detingut i defensat pel seu oncle alferes de complement en el judici celebrat el 12 de maig de 1937, i afusellat a Mallorca el 7 de juny de 1937.
    Potser Jeroni fos un contradictori i un provocador, ja que s’explica d’ell que quan passava la bandera de Falange saludava amb el puny tancat, i que quan anava a ser afusellat va cridar: “Visca Crist Rei!”. Amb tot i amb això, Jeroni no tenia les mans tacades de sang ni incitar a ningú a que se les taqués.
  • 22. Andrés Ares Díaz, rector del corunyès Val de Xestoso, Monfero. Es va negar a lliurar els diners de l’església als nacionals, pel que va ser acusat de guardar per ajudar al Socors Roig. No podent demostrar les seves acusacions el van empresonar, però va ser tret de la presó i afusellat a Barallobre el 3 d’octubre de 1936.
  • 23. José Pascual Duaso, rector de Loscorrales (Osca). L’proclamat alcalde el maig de 1933 pertanyia al Partit Republicà Radical Socialista, i el primer que va fer va ser multar al capellà José per celebrar un enterrament catòlic, i després va ordenar l’enderroc d’una antiga creu de pedra. Aquest mateix subjecte, una vegada que el poble va caure en zona nacional, al setembre de 1936 es va afiliar a Falange juntament amb dos amics que també havien militat al PRRS. Amos del poble i com el sacerdot els resultava incòmode, van escriure al Bisbat d’Osca al · legant una sèrie de mentides i sol · licitant el trasllat del rector. Com el bisbe no els va contestar, el 22 de desembre de 1936 es van presentar els tres a la casa de Josep i l’antic alcalde li assassí de tres tirs.
    Els tres assassins van passar tres anys a la presó i després van ser posats en llibertat, però mai tornarien al poble.
  • 24. Pau Sarroca Tomàs, nascut a Vic-Bigorre (França), pertanyia al clergat castrense des d’octubre de 1917, però estava sotmès a disciplina eclesiàstica per la seva irregular comportament sacerdotal. Era tinent i durant la Guerra interrogava als detinguts a la txeca dels Serveis Especials de Premsa i Propaganda de Madrid, txeca que dirigia el president de les Joventuts d’Esquerra Republicana i per dos mesos cap del SIM, Prudencio Sayagués. Pau va ser detingut al finalitzar la Guarra i se li va obrir judici militar al maig de 1939, i el jutjat militar d’Alcalá d’Henares de Madrid va condemnar i va ser afusellat l’11 de novembre de 1940.

Com no podia ser d’altra manera, a la llista no podien estar ex sacerdots i ex religiosos secularitzats feia anys, com el cas del exsocialista, republicà i germà Matías Usero Rei-Torrent, o l’anarquista Ramón Quiñones Barragán.
Tampoc havia de figurar el comandant castrense de l’exèrcit del PNB, José María Korta Uribarren, que va ser abatut en el front d’Astúries al març de 1937.

Pel que fa als invents literaris de cures hi ha uns quants:

  • a) L’imaginari “pare Muiño”, invent d’un germà i alt càrrec socialista, que segons ell, uns legionaris li van tallar els braços i li van rematar a cops de matxet a Toledo. Precisament José María Ruiz Alonso que silencia el terror comès pel Front Popular, i que no estalvia detalls en citar el terror de les tropes nacionals després de la presa de Toledo 27 i 28 de setembre de 1936, com per exemple, citant el fals afusellament de 20 dones en estat de gestació que es trobaven a la Maternitat, cas desmentit pel seu propi treball (2004) en constatar amb noms i cognoms, dates i circumstàncies, tots els assassinats a Toledo pels nacionals, i que van ser 5 les dones assassinades: dos al 1936, una a 1937, una altra el 1940 i la darrera el 1941, doncs bé, ni rastre del tal Muiño.
  • b) “El franciscà pare Revilla”, que segons la premsa del Front Popular (ABC 1937.01.28, p. 7 i La Vanguardia mateixa data pàgina 5) va ser afusellat a Burgos, però ni el secretari judicial Antonio Ruiz Vilaplana, que residir a Burgos des del 27 novembre 1935 fins al 30 de juny de 1937 – i que sempre va estar prest amb el seu sectarisme i parcialitat a donar fe dels crims comesos pels nacionals-diu res de semblant cas. Tampoc diuen res els posteriors treballs de Luis Castro (2006) i ni els de Fernando Cordero Azofra i Fernando Cordero Elso (2009).
  • c) “Els capellans sevillans”. A l’octubre de 1936 alguns diaris de Madrid donaven la notícia que un evadit de Sevilla informava que quan un tal doctor Piqueras seria afusellat, es va presentar un capellà dient que era el seu pare i que demanava que no li executessin, i que van afusellar al pare i el fill.
    El suposat “cura de Carmona”, que va cridar assassins a uns falangistes i que dies després va aparèixer mort al carrer.
    Doncs ni els treballs de Nicolás Sales sobre Sevilla (1992 i 2009), ni les investigacions de José Torres Rodríguez recollides per Sales sobre Carmona, ni el treball d’Antonio Leira editat per l’Ajuntament de Carmona (2008) diuen una paraula sobre aquests “cures sevillans “.

I finalment cal dir també per simple coneixement que van ser assassinats diversos sagristans, conec el cas de dos d’ells, però no van ser afusellats per ser sagristans sinó per ser anarquistes
Hi ha alguns que aprofitant el desconeixement sobre el tema, i especialment amb ànim rancorós, acusador i revengista, diuen no entendre per què l’Església només canonitza i beatifica les víctimes d’un bàndol.
En primer lloc no eren víctimes de la Guerra Civil, sinó víctimes que en Guerra Civil van ser assassinades per la seva fe i per odi a Jesucrist ia la seva Església.
I en segon lloc, per poder obrir una causa de martiri la persona ha de reunir dues condicions:
– a) Que sigui odiada, perseguida i martiritzada només per causa de la fe.
– b) Que a més de portar una vida cristiana a imitació de Jesucrist, mori pregant i perdonant públicament als seus assassins.
Dels 24 casos tractats, ia excepció del cas del sacerdot franciscà Antonio Bombí de l’estrany assassinat no se sap res, tots els altres, no van ser assassinats per la seva condició sacerdotal o religiosa, la majoria van ser assassinats per secessionistes: “apòstol de la raça , màrtir de la causa “(Euzkadi, 4-11-36, portada) altres per la seva significació esquerrana, i altres per venjança personal, a més no es coneix cap cas que morissin perdonant públicament als seus assassins. Més encara, la simple condició sacerdotal i religiosa va ser la que va portar gairebé 7.000 a la mort en el Front Popular,-mort per cert en la majoria dels casos de la forma més despietada i cruel que un es pugui imaginar-, i va ser precisament aquesta simple condició sacerdotal i religiosa la que va salvar de la mort a gairebé 300 en el bàndol nacional.

Referències:
La Guerra Civil Española: Clérigos asesinados en la zona nacional
1 a 16, Joseba Goñi Galarraga (1989).
15, Vicente Huici Urmeneta (1982). Ramón Sales Larrazábal (1983). Altaffaylla Kulturaldea (2004).
17 i 18, Ángel Garralda García (2006).
19 i 20, Isidro Miguel García (2008).
21, Josep Massot i Muntaner (1991). Nicolau Pons i Llinàs (1995).
22, Henrique Sanfiz (1996). Xosé Manuel Suárez (2002).
23, Víctor Pardo Lancina (2002 i 2009).
24, ABC 1917.10.19. Causa General (1944).

Història (Recopilatori)

War of Spanish Succession and its consequences for Catalonia

War of the Spanish Succession

A Chronology of the genocide and repression from France and Spain against  Catalonia

  • 2-4-1700: France forbids the Catalan language: Totalitarian edict by “the Sun-king” according to which only the French language has legal effects.The Catalan peasant population remains legally unprotected because they do not know the imperial language.

War of Spanish Succession and its consequences for Catalonia 05

  • 20-10-1700. The king of Castile and Aragon- Catalonia, Carlos II, drafts his last will in favor of the Duke of Anjou, in whole contradiction with the Pyrenees’ Treaty (1659), between Madrid andf Paris, which one explicitly excluded any right from the French Royal Dinasty on any Hispanic crowns through weddings: the Duke is Carlos II’s nephew.
  • 1700-1713:”The Academy of the Distrusted ones” works, founded as a literary institution, made up by writers who will stand out in their antibourbonism; as P.L.Dalmases, the Boixadors, the Pinós, the Rocabertí, etc…
  • 1-11-1700: Carlos II dies without direct offspring, he is the last Hispanic Habsburg.
    N. Feliu de la Penya wrote: “Carlos II…chose the Duke of Anjou…with Catalonians´ amazement…it was occasion for suspicion on some deceit” (“Anales”). As when the Barcelona Dinasty finished without direct offspring, and the Castilian Dinasty of the Trastamara got the Catalan crown (1412) against signed  treaties; so now a French anticatalan Dinasty gets Hispanic crowns against signed treaties.
  • 8-11-1700: News about his death arrive to Paris. The “Sun-King” is hunting “with his ladies”. Only on realizing it he calls the Duke of Anjou (in the future “Felipe V”), his son, and grandson of Felipe IV (Calos II’s father and an enemy against Catalonians during the Reapers’ War). The Duke, therefore carries on the title of the great medieval enemies of Catalonia (The Anjou), is “a man without intelligence, of a very unbalanced mood, sluggish…completely insensitive about the misery and pain of fellow human beings, wicked, he would have been cuel if he would not have been sluggish”, “engrossed in his fat and his darkness” (St. Simon). Thus, he is a lazy psychopath who will never do enough even to speak properly Castilian language. He is great-great-grandfaher of the great-great-grandfather of Juan Carlos I, the present Spanish king.
  • 11-11-1700: Manuel Oms de Santa Pau, ambassador from Madrid in Paris and Marquis of Castelldosrius, says to the Duke, in Castilian:”…the  Pyrenees are sank”. The Duke understand nothing despite the fact his mother is a Castilian Queen.
    16-11-1700: Louis XIV the tyrann apoints to his son King of the Spains.
  • 1700-1717: Decrees from the French absolute Monarchy to impose the French as the only official language of Courts and notaries in Northern Catalonia (under military French occupation since the Reapers´ war half a century before).
    18-2-1701: The Duke enters Madrid, where he is proclaimed king of Castile as Felipe V.
  • 1701: French traders control the Valencian trade business (Valencian Kingdom  is Southern Catalonia). The lower-class people accuse them of getting rich at their expense. The anti-French feeling spread amongst the Valencian lower clergy.
  • 9.1701: Great alliance at The Hague: England, Holland and the Empire (Austria); they propose the Archduke Karl as pretender to King of the Spains, since they fear the union of France and the Spanish Empire which would unbalance the distribution of the European power.
  • 2.10.1701: The Duke of Anjou meets Catalan Parliament and swears its laws and freedoms.
  • 10.1701: The Duke is appointed king of Catalonians: “Felip IV” in Catalonia (“Felipe V” in Castile).
  • At the end of 1701: France invades Holland.
  • 3.1702: The Allied declare war to France and to Felip V.

War of Spanish Succession and its consequences for Catalonia

  • 1703: Leopold the Emperor proclaims the Archduke Karl as king of the Spains in Vienna.
    Prussia, Savoia and Portugal join to the Allied.
  • 1703-1704: Felipe V favour the French monopoly in the commerce in his kingdoms.
  • Spring.1704: In Vienna first contacts between the British representative Mitford Crowe and Antoni de Peguera i Aimerich (lord of Foix and Torrelles and a member of the Distrusters’ Academy) and the lawyer Domènec Perera, Catalan representatives.
  • 5.1704: Before Barcelona 1600 allied marines land. “Vigatans” (a small anti-Bourbon nobility from Vic, in Central Catalonia) had to open the doors for them, but the conspiracy is uncoverd and they have to flee through Gibraltar. The allied Army is under command of the prince Hessen-Darmstadt, last place General lieutinant in Catalonia under Carlos II, very popular among the Catalonians.
    Bourbon repression, imprisonments.
  • 1704: In Portugal the Archduke lands, the war mobilization starts in the peninsula.
    Decisive battle in Blenheim: Therefore the allied throw out the French Armies from Germany. Beginning of the decadence of Louis XIV’s enormous power.
  • 4.8.1704: The Valencian Gen. Basset and Catalan volunteers make easy the allied occupation of Gibraltar, lead by the Adm. Rooke. In Gibraltar there yet a “Catalan Bay”. Expulsion of the indigenous population to the Algesiras Bay.

War of Spanish Succession and its consequences for Catalonia 03

  • 17.5.1705: The military Moragues and other “Vigatans” and important persons grant powers to the Ll.D.Domènec Perera to do Catalonia to enter the anti-Bourbon alliance.
  • 5.1705: The anti-Bourbon uprising starts in the plane of Vic.
  • 2.6.1705: Geneve Pact: An Alliance’s treaty between the plenipotentiaries A. De Peguera and Dr. Perera (Catalonia) and Mr. Mitford Crowe (England). London promises 8000 soldiers, 2000 cavalry, ammunition and total support to the Catalan liberties. Catalonia  promises the support of its Parliament´s members and of the “Council of Hundred”, and 6000 men.
  • 20.7.1705: The allied fleet arrives at Barcelona. Propaganda at the Archduke´s favor.
  • 21.7.1705: Vigatans openly march to Barcelona, on his way gather supporters.
  • 4.8.1705: Catalan victory, with only 250 men against the 1000 foot-soldiers and 100 riders of the Bourbon viceroy.
  • 10.8.1705: The Anglo-Dutch fleet lands at Altea (Valencian Kingdom or Southern Catalonia). With them, Basset and Francesc Garcia land: the first, coming from other wars, the second, exiled from a former agrarian revolt.
  • 16.8.1705: Allied enter Alzira, nearby Valencia.
  • 17.8.1705: Basset lands at Dénia, where the Archduke is announced as the new Valencian King.

dénia arxiduc

  • Since 8.1705: The Valencian peasantry, after being oppressed by the lordshops’ abusive taxes, support the Austracists, who promise them improvement. They take the name of “Maulets” (a diminutive of “Mawla”, slave in Arabic), a name taken already by the rebelled preasantry in the Valencian Kingdom some years ago. Basset will be the brave radical military of these disinherited.
  • 24.8.1705: Moragues and 800 men turn up before Barcelona.
  • At the end 8.1705: Allied landing on Barcelona.
  • 14.9.1705: Allied attack on Montjuïc.
  • 15.9.1705: Second allied bombardment on Barcelona.
  • 9.10.1705: Barcelona surrenders to Charles Mondaunt, count of Petersborough.
  • 12.10.1705: Girona surrenders. Bourbon troops retreat to France.
  • 7.11.1705: The Archduke formally enters Barcelona: he takes an oath to the Catalan liberties.
  • 11.1705: Representatives from every Catalan countries, from the Catalan Aragon (even Monzon/Montsó) and from the Valencian North come to pay homage to the Archduke.
    Austracist conspirancy in Northern Catalonia (under French occupation).
  • 11 to 12.1705: Almost all the Central Catalonia goes over to the Allied. British occasionally help to conquer some strong place as Tarragona.
  • 15.12.1705: Basset with 500 countrymen and 300 riders arrives to Valencia. Bourbon followers (“botiflers” in Catalan, from “Beautiful+flowers”) lack means to make a defense. Prisoners’ riot.
  • 16.12.1705: The lower people gets out the street in Valencia to shout at the privileged ones and in favor of the Archduke, some prominent men imprison the Bourbon Viceroy and open the town doors to Basset.
    At St. Mateu (Valencian North) the British General Jone arrives.
  • 18.12.1705: Surrender of St. Mateu. The allied siege to Peníscola (Val.North) begins.
  • 12.1705: Exile of Valencian “botiflers”.
    “Maulets” and Allied control most in the Valencian Kingdom, and Basset assumes the government.
  • 12.1705 to 3.1706: The Catalan Parliament request to the Archduke (Charles III) to recover Northern Catalonia, under French occupation, and the access to the American trade, absolutely monopolized by Castilians.
  • 12.1.1706: The Castilian army of the Count de las Torres has failed at St. Mateu and comes down through the South. They attack Vila-real, a Maulet villa near by Castelló: they sack the town and its churches, slit the throat of civilians and set the villa on fire. 272 inhabitants die (among them 7 priests and 7 womwn) and take with them more than 200 prisoners. But more than 500 Castilian soldiers die too there, because of the brave civilian defence.
  • 2.1706: The British Gen. Petersborough arrives at Valencia and replaces Basset, judged too much radical. The new viceroy demands feudal taxes again.
  • 3.1706: Bourbon troops attack Central Catalonia.

War of Spanish Succession and its consequences for Catalonia 01

  • 4.1706: Defence of Barcelona, 50 Allied warships end up putting on retreat to the French fleet.
  • 2.7.1706: Charles III enters triumphantly at Madrid, with Catalan soldiers (“miquelets”), for great repulsion from the ancient anti-Catalanism of the capital city in the Empire.
  • 10.7.1706: Charles III has to retreat from Madrid to Aragon. Basset is accused of abuses when defending Xàtiva from the Bourbon troops and he is imprisoned by Petersborough.
  • 7.1706: Charles III is at Zaragoza, Felipe V come back to Madrid. Valencian popular indignation for Basset’s imprisonment.
  • 29.9.1706: The Anglo-Duch squadron shows up at Majorca Bay.
  • Ends.9.1706: Anti-Bourbon  popular  pressure in Majorca.
  • 10.1706: Charles III confiscates the Valencian botiflers’ properties. Expulsion of French citizens and exile of nobility from Majorca.Cartagena (in the ancient Murcia Kingdom,under Castilian occupation), where Catalan was still spoken, is occupied by Botiflers. Luís Belluga, the Bishop in Cartagena is a pro-Bourbon fanatic.
  • 11.10.1706: Belluga’s Castilians occupy Oriola (Southern Valencian Kingdom), where they will persecute the Catalan language: now, noone speaks Catalan there).
  • 21.10.1706: The offensive against the Valencian South continues: the Duke of Berwick takes up and sacks Elx.
  • 10.1706: Menorca and Eivissa go over to the Allied.”Maulet” uprising at the Plana (Castelló countryside).
  • 4.1707: Anglo-Dutch-Portuguese counter offensive against the Castilian border near the Valencian South.
  • 25.4.1707: Decisive battle at Almansa (La Mancha, near to Valencian Kingdom). 25000 Allied against 25000 French-Castilians. Allied retreat with 500 dead and 12000 prisoners. This serious defeat leaves València almost defenseless before Bourbons. Today still exists a Valencian popular saying that goes: “When the evil comes from Almansa reaches everybody”.

War of Spanish Succession and its consequences for Catalonia 02

  • 5.1707:French-Spanish troops march towards València, so Basset is finally released from the prison of Lleida (West-central Catalonia) to organize the Valencian resistance.
  • 8.5.1707: The Duke of Berwick arrives at València. The city is declared open.
    In addition, surrender of Zaragoza.
  • 12.5.1707: Berwick arrives at Castelló de la Plana, where he charges an exagerated tax of war and brings down the city walls.
  • 6.6.1707: Surrender of  Xàtiva (near to València), after a long siege.
  • 19.6.1707: The lieutenant Genaral d’ Asfeld commands to set fire and to destroy Xàtiva, the big Middle Age city. This genocide will be psychologically deeply significant.Expulsion of more than 18000 citizens from Xàtiva and change of name, its former Roman name pass to be replaced by “San Felipe”, in honor to the tyrann (until 1811). At Xàtiva, today still exists an official paint of Felipe V up side down.

War of Spanish Succession and its consequences for Catalonia 06

  • 29.6.1707: Felipe V signs the “Nueva Planta” decree against València and Aragon Kingdoms that he considers “conquered” and declares their ancient parlamentary laws abolished “…because the just right of conquer over them my weapons hacve made lately”. Nevertheless, Maulets still control the Valencian North and the Alcoi-Alacant-Dénia triangle in the Valencian South.
  • 1707: Very often the high Clergy in Catalonia are Castilians, Botiflers and ultra-popist. Also Jesuits are so. But the lower clergy is strongly austracist. And they often take part as contacts between conspiracies, prisoners and Allied, besides of inducing the people to the Archduke favor. Naples-Sicily goes over to the Archduke, Menorca to the Bourbon.
    End of the independence of Scotland by the “Covenant”, a treaty of voluntary union with England.
  • 30.9.1707: Felipe V donates Llíria, Xèrica, Barracas, etc., free villas, to the Duke of Berwick.
  • 14.10.1707: Lleida surrenders to the invaders.
  • 11.1707: Fall of Tàrrega, Cervera and El Pla d’ Urgell (West-central Catalonia).
  • 9.1.1708: Fall of Alcoi, after a severe siege: executions, reprisals and abolition of laws and the local festivities to St. George, patron saint of Catalonia.
  • 1708: A very unstable military situation at the Valencian North. D’ Asfeld, the arsonist of Xàtiva, controls the Audience of València, instrument of the foreign military occupation.
  • 11.7.1708: Bourbon troops occupy Tortosa (South-central Catalonia).
  • 7.1708: The Allied take over the island of Sardinia.
  • 17.9.1708: The Anglo-Dutch Squadron of Adm. Leake commanded by Gen. Stanhope easily recovers the island of Menorca (East Catalonia).
  • 17.11.1708: Spaniards occupy Dénia.
  • Beginning.12.1708: Alacant (Alicante in Spanish), occupied by the British that blow up part of the defences in the castle, is sieged by D’Asfeld.
  • 7.12.1708: Spaniards occupy Alacant. Along the Valencian Kingdom remains only guerillas.
  • 1709: The famine spreads along the Valencian Kingdom because of the war taxes.
    Valencian botiflers are unhappy against the new Castilian laws and send representatives in order to recover their ancient laws, these ones are too imprisoned. Narcís Feliu de la Penya publishes “Anales”, story on the war, seized by the Bourbon censorship. War at the Cerdanya (Pyrenees). Allied victories (Malplaquet…): Louis XIV is left so weakened that abandons his son and almost surrenders.
  • 1.7.1709: Salvador Feliu (Narcís’ brother) and other tradesmen, one of them resident in Gibraltar, found in Barcelona the new company of Gibraltar to replace the Cadiz monopoly in the American trade.
  • 1710: Second demand of return of the Valencian own laws, boycotted by a Court controled by Castilians.
  • 5.7.1710: Failed insurrectional attempt in València-city, at turning up 4 British warships that cannot land due to lack of popular support.
  • 7.1710: Battle of Almenara (North near to València), where Felipe V is about to die.
  • 27.7.1710: Catalan victory in Almenar (near Lleida).
  • 8.9.1710: New Maulet uprising at the Valencian North.
  • 28.9.1710: Charles III takes over Madrid once again.
  • 23.10.1710: The Bourbon Col. Ibáñez shoots 41 “miquelets” (austracist Catalan soldiers) imprisoned in Altura (North-west Valencian Kingdom).
  • 29.10.1710: Austracists bombard Morella ( Valencian North).
  • 9.11.1710: Charles III abandons again Madrid.
  • 15.11.1710: 60 Austracists dead in the attack against Morella.
  • 11.1710: Felipe V is enthusiastically welcome in Madrid.
  • 9.12.1710: The Duke of Vendôme defeats the British in Brihuega (Castile).
  • 10.12.1710: The Duke of Noailles defeats the Austrians in Villaviciosa (near Madrid).
  • 15.12.1710: While Morella surrenders, the Duke of Noailles lay siege to Girona (near Pyrenees) and Charles III comes back to Barcelona.
  • 25.1.1711: Girona surrenders.
  • 3.2.1711: Morella falls in Bourbon hands.
  • 1711: Josef I of Austria (Brother of Karl/Charles III) dies. Charles III is appointed as his successor (Karl VI). The Allied disaprove the accumulatioon of crowns and in addition everyone is tired. From now on the internatuional diplomacy will be decided.
  • 27.9.1711: Karl VI/Charles III abandons Catalonia, where he leaves his wife.
  • 2.1712: A peace Conference between  France and Holland-England starts in Utrecht (Holland).
  • 1712: New negotiations through the Duke of Vendôme: Valencian Botiflers want to recover the ancient Valencian laws.
  • 7.1712: Felipe V formally resigns to the French Crown.
  • 8.1712: Agreement on the hostilities suspension.
  • 12.1712: Tories, who are running England, are afraid of a union between the German and the Hispanic Empires and abandon the Alliance.Afterwards, also abandon Portugal and Holland.
  • 1712-1736: Sir Richard Kane, first British governor in Menorca, builds up the main road, dry up swamps, imports cattle.
  • 19.3.1713: The Empress, foreign diplomats and many families of noble Austracists boards from Barcelona to Italy and Vienna.
  • 20.3.1713: Starhemberg pledges allegiance to the post of lieutenant General of the place, in the Empress’ substitution.
  • 11.5.1713: The Utrecht Treaty remains signed.
  • 22.6.1713: Secret agreement in L’Hospitalet, signed at the Catalonians’ backs to hand over Catalonia to the Bourbon.
  • 24.6.1713: Starhemberg the First General declares the Gen. Moragues to be out of loyalty to Charles of Austria.
  • 25.6.1713: Starhemberg reveals the secret agreement to the Barcelona Council.
  • 26.6.1713: Moragues and the officers read the Starhemberg’s letter.
  • 1.7.1713: Austrians abandon Catalonia at its misfortune.
  • 6.7.1713: The 3 Arms’ Committee decides to resist to death.

War of Spanish Succession and its consequences for Catalonia 08

  • 9.7.1713: Catalan call to resist just before Starhemberg boarding: “Let the nation perish with glory!”.
  • 12.7.1713: Declaration f the Valencian Maulets in support at the Barcelona defence.
  • 13.7.1713: Conclusion of the Utrecht Treaty, powers make a partition of the Catalan Confederation’s medieval possessions: England keeps Menorca, Savoia will have got Sicily, Austria expropiates Sardinia -where rivers of Catalan blood flowed in the XIV-XV centuries- and Naples. The metropolis will stay under a more totalitarian boot: the Louis XIV’s lineage. The “Catalan tunic” shared out before the crucifixion.
  • 25.7.1713: The French-Spaniards begin the siege against Barcelona.
  • 1713: The Maulet guerillas still fight through la Marina and el Maestrat (Valencian countrysides) against the invader. The “General Superintendency” is created for the militar occupation of Central Catalonia.
  • 10.1713: Felipe V throws out the Montserrat Monastery its abbot.
  • 1.1714: First tax of occupation in Central Catalonia (not voted by the Catalan Parliament) provokes an uprising against the Bourbon occupants.
  • 3.1714: Radstadt Peace: The Emperor “Karl VI” receives the ex Catalan Italy.
  • 6.1714: The Utrecht Peace conclusion: Felipe V signs peace with Holland, Portugal still not join it.
  • 1714: Widower of his previous wife, Felipe V marries Isabel of Farnese, an ambitious and dominant fat woman who will control the government to war for Kingdoms to her sons.
  • Spaniards set fire to Manresa , St. Paul…(nearby Barcelona). Royal order (new piant is decree): “My wish of reducing every of my hispanic kingdoms to the uniformity…according to the Castilian laws”, lordly, centralist and absolutist laws.
  • Exile of  5000 Catalan Austracist to Austria. The General Council of Eivissa (Ibiza in Spanish) confirms its freedom will.
  • 6.7.1714: Berwick arrives to Barcelona with great reinforcements: 35000 troops, 5000 Cavalery. Towards 1485 troops, 380 Cavalry and 5000 of “La Coronela” (the united militias commanded by Villarroel) from Barcelona. The French-Spaniards overcome 10 times the Catalonians. According to Voltaire, up to 500 Catalan ecclesiastical men fought in arms to face the invasion.
  • Beginning.9.1714: Villarroel’s last harangue for the freedom of all Hispanic Kingdoms and the Catalan liberties towards France (economic competitor) and Castile (politic competitor) and for the stolen lands.
  • 11.9.1714: At 5 a.m. the attack starts through 7 breaches caused to the city wall by the Bourbon Artillery. 20000 French-Castilians begin the attack. The Council Chief, Rafael de Casanova, falls wounded between the sheets of the Sta. Eulàlia’s flag, the paleochristian martyr from Barcelona (patron saint after forbiden by Felipe V and replaced by a “Virgin of the Mercy”).
  • The combat is street to street and Berwick is forced to call for more troops from the reserve. At first hour in the afternoon, the heroic Catalonia’s capital has to surrender without reprisals, which will not be fulfilled.
  • The resistence of Barcelona had last 13 months and cause the admiration in the European public opinion, which compare it to the one of Saguntum and Numantia.
  • Even a British officer funds a “Barcelona” in Britain, in memory of the Catalan heroism.
    Barcelona has about 7000 houses. 6000 people die during the final siege, 4000 at the attack Day: die almost the most of defenders and part of the civil population.

War of Spanish Succession and its consequences for Catalonia 07

  • 18.9.1714: Occupation of other villas in Central Catalonia, no guaranty is fulfilled to by the invaders.
  • 3.10.1714: Disarmament Order for the Catalan civil population: Kitchen knives have to remain in chains, the country houses without wooden windows, etc.
  • 10.11.1714: Death Penalty Edict on anyone who try to leave from Catalonia without passport, but thousands continue fleeing the country.
  • End 1714: “Considerations about the case of the Catalans” and “The deplorable History of the Catalans”, two books in favor of Catalonia published in London, the last one printed by J. Baker and sold at the price of a shilling.
  • Before 1714: Maulet guerillas will last for several years but they will progressively become bandits because of  total Bourbon repression.
  • 10.1.1715: A graffity: “Entire Catalonia is a prison”.
  • At the beginning 1715: Several chroniclers talk about general misery in Central and Southern Catalonia.
  • 2.1715: Portugal has to join Utrecht without any profit: it remains at English hands to be defended from Castile/Spain.
  • 2 to 4.1715: Critical point of the Bourbon repression against Catalan militaries: within 3 months, over 3800 ones are imprisoned or deported.
  • 20.3.1715: When Moragues and other patriots were trying to board to Majorca are betrayed and fall in the Spanish clutches.
  • 27.3.1715: After brutal tortures, barefoot and wearning penitents’ shirt, Macip, Roca and Moragues are executed by garotte and teared appart. Moragues is about 40 years old, his head is put in a cage on an entrance door in Barcelona, with an “instructer” poster for the Catalonians’ lesson. In other towns also are left heads or hands in cages and gallows.

Poesia romàntica mallorquina 02

  • 1.6.1715: Felipe V orders to knock down the Barcelona fishermen neighbourhood called “La Ribera” to build up a Citadel: “For higher security and cautiousness against that town…putting…Artillery that dominates the city and keeps the people in subjection…”.
  • 13.6.1715: Spaniards forbid the Catechism in Catalan. “That great pride is depressed and already the preceptors of  H.M. are respected…by the superior force of weapons” (Council of Castile, speaking about Catalonians, in the plenary session).
  • 3.7.1715: After a month of resistance, Majorca falls in the clutches of Castile.
  • 7.1715: Eivissa also falls.
  • 1715: In many Catalan towns or villas there are no Botiflers (collaborationists) to form the City Councils, the population in mass is against the Spanish military occupation (Report from the Royal Committee).
  • The Vicar General at Barcelona, appointed by the invaders, calls to “obey, serve and venerate our king of Spain”.
  • Famished occupation troops settle in different villas. Madrid does not even pay to members ofd the powerful Council of Castile. Therefore they require and eat at Catalonians’ expenses.
  • Confiscation of property to any Austracist charge from 1713 to 1715. Law to reward the delation of anti-Bourbons: they will receive part of the confiscation if they denounce to any peasant who has given e.x. hurrahs to Charles III or shouted “Visca la Terra!” (“Long Life the Land!”, typical shout among the anti-feudal peasantry).
  • The big tyrann  Louis XIV, the “King-Sun”, dies.
  • 3.8.1715: (In Catalonia) “Houses full of soldiers. The rigor of the weapons is such that so a man (=Catalonians) is met in possession of a weapon, he is put to death”(Francesc Gelat).
  • 1715-1720: Famine in Central Catalonia.
  • 1715-1728: Escalation of Spanish taxes against  the Valencians.
  • 1.12.1715: “Everything must be formed in Castilian language…” (Fiscal’s report, from the Council of Castile).
  • 7.12.1715: Own government organs of Majorca and Eivissa are abolished by Madrid.
  • 9.12.1715: Royal Decree for the new tributary system. At the beginning the Royal Land Registry will be very abusive.
  • 22.1.1716: Sequestration of the historic book written by Narcís Feliu, considered “contrary to the State” by the Royal Committee.
  • 29.1.1716: J. Rodríguez Villalpando, the Fiscal, signs the “Secret Instructions” against the Catalan language in order to wipe it out.
  • 5.5.1716: The Abbot of Vivanco writes the definitive version of these “Secret Instructions”.
  • 1716: Courts in Barcelona and Majorca are created as instruments of the military administration of the Castilian occupation.
  • The building of the Citadel of occupation is started: neighbours, widows and children have to demolish the houses of a neighbourhood of 4000 inhabitants, with their own hands. This Citadel  is, nowdays, the actual seat of the Catalan autonomous Parliament.
  • Felipe V sends many Catalonians in an antiturkish expedition to Corfu.
  • 15.10.1716: Land Registry to pay the Castilian Army of occupation: Catalonia starts to subside its own executioners.
  • 20.2.1717: “(Put) the greatest care in introducing the Castilian language, in order to reach it the most composed pretencing measures will be given to get the effect without noticing the care” (“Dictated Instructions to the Correctors in Catalonia”). The Correctors (“Corregidores”) act as political Commissioners to force the Spaniardization.
  • 11.5.1717: “The tenacious Resistence of the Catalonians against the due subjection to my legitimate domain that theis perfidy did not admit…obliged my Providence to order Universities must be closed…”(Felipe V’s Decree, where this Antichrist names himself “Providence”). Catalan Universities remain abolished because they had been important centres of national resistance and culture. The botifler villa of Cervera (near Lleida) is rewarded with the creation of a University, “inclined to the Regime”. Very mediocre, it lacks even a library. Botifler professors flatter the Bourbon tyrann with the name of “Solon of Catalonia” because of the New Plant Decree.
  • 7.1717: Catalonians’ Mobilization to conquer Sardinia. Catalonians fight in both sides. Austria loses the island.
  • 1717: Growing madness and melancholy of Felipe V. The Bishop of Tortosa orders the only use of the Castilian on agreements and minutes.
  • 9.10.1717: Definitive abolition of the Lleida, Barcelona, Girona, Tarragona and Vic Universities. Bourbon authorities consider there is a surplus in students and that the plebs have not to access to the education.
  • 16.3.1718: Order to melt the “Honorata Bell”, which was used to call Barcelona citizens to fight against the invaders.
  • 1718:El Carrasclet’s Anti-Spanish guerillas. Alberoni, the Queen’s right hand, sends other army to occupy Sicily: she wishes some kingdom for her sons. Several deaths. Exiled Catalonians fight against the Turkish in the Balkans. Turkey hand over areas of  Rumania and Serbia to Austria.
  • 8.1718: Quadruple anti-Spanish Alliance: England, Austria, France and Savoia damn the Spanish Queen’s ambitions.France invades the Basque and Catalan borders.
  • 1718-1721: Civil Catalan War: Taking advantage of the invasion, Catalan patriots loot and set fire to possessions of those who collaborate with the Castilian occupation.
  • 5.1719: French troops occupy all the Catalan Pyrenees, falsely promise to the Catalonians their liberties will be given back and so get 19 volunteers’ battalions.
  • 6.1719: Massive uprising of “Carrasclets” through Tarragona and the Mountains. Guerilla revival.
  • 1719-1720: The Spanish Cavalry burst in Catalan homes that export liquor, and are destroyed, for having traded with Britain and Holland.
  • 1720-1790: Several grammars and apologies about the Catalan language appear.
  • 1721: The Duke of St. Simon visits Spain and difficultyly recognizes Felipe V: “His words were so dragged, his air so stupid than I was frightened” (St. Simon’s Memories).
  • “Escuadras de Valls” are created: an embryo of the “Mozos de Escuadra” for the Botifler repression against the Anti-Spanish guerilla.
  • 13.7.1722: Felipe V stays almost a year without changing his clothes, he wears unstitched trousers from the waist down, showing his buttocks (“Feuilles d’ Histoire”, Arthur Chuquet).
  • 1722: The misery and epidemies spread, while foreign troops eat and sleep at Catalan homes.
  • 1723: The Baron of Huart, “Corregidor” in Girona, orders every municipal document to be written in  Castilian.
  • 17.1.1724: Felipe V abdicates on his son Luís I, who “had the lights of a child, the curiosity of a teenager and the passions of a man” (St. Simon). He only reigns a few months.
  • Uprising in Majorca against the military conscription (“quintes”), but it degenerates in anti-Semitic lootings.
  • 1724-1733: When a Catalan town delays in paying the abusive taxes (like Valls) it’s forced to pay in kind sending Castilian troops to live in their homes.
  • 30.4.1725: Peace Treaty in Vienna between Felipe V and Karl VI. Two Bourbon sons marry two Austrian Archduchesses and many Austracist patriarchs recover part of their goods. But peasants remain without any benefit.
  • 1726: Confiscations and treats continue against towns in misery that are unable to pay the land Registry.
    Disorders: all young men flees from Reus to avoid enlisting at the Spanish Army.
  • 1726-1733: Thousands of Catalan patriots and fugitives are sentenced to 4 or 5 years to galleys and their leaders are executed. Doubtful cases are forced to serve in the Spanish Army.
  • 1728-1729: The patriots Janet de Pira, R. Guardiola and Negre de Montornès are arrested, executed, teared into pieces and these pieces distributed into cages at the main doors of Barcelona and in other Catalan towns.
  • 1731: Umpteenth Valencian attempt to recover its own Jurisdictions from part of the Botiflers.
  • 1734: New petition from the València Municipal Council
  • Catalan message to England: reminding the unfulfilled compromises with Catalonia..
  • 12.1734: Clandestine publication of the booklet “Via Fora els adormits”, a defense call to the lost freedom and territories.
  • 1734-1739: Some clergy-men are accused of anti-Spanish conspiracy and are secretly expelled from the country. Andreu Garcia and other ex-friars of Santes Creus still try to stir up the opressed peasantry against the degenerate Spanish Regime, in behalf of Karl VI (who is in war in Italy).
  • 1734-1741: Formation of Catalan battalions against the Bavarian and Hungarian insurrections.
  • 1736: The writing “Record de l’Aliança fet al Sereníssim Jordi Augusto, Rey de la Gran Bretanya” (Rememberance about the Alliance, did to the Very Calmed George August, King of Britain), dated “in the 22th year of our slavery”, circulates. It invokes the teatry of Geneve unfulfilled by England.
  • Felipe V’s physicians give a report of him: “frenzy, melancholy, morbid pleasure, mania, and hypochondriac melancholy” (“Manifestation of 100 secrets from Dr. Juan Curvo Semmedo…”).
  • 1740: Surely, within the British Army which fights against the Highland Scottish patriots there are Catalan refugees.
  • 1740-1748: Austrian Succession War, where enough Catalonians fight.
  • 1741: The great guerilla leader Carrasclet commands the exiled Catalonians’ battalion
    in Vienna against the Bavarians. He dies in Hungary fighting at the front of the Catalan Battalion.
  • 1742: The Valencian Academy, a Scientist Gregori Maians’ ambitious project (he is from an Austracist family) is torpedoed by circles from Madrid. The Council of Castile would order the sequestration of two of his books.
  • 1746: The genocide Felipe V dies.
  • 1746-1759: His successor is his son Fernando VI, 34 years old. He is a psychic depressive and will die young.

Jasmina (1940’s. It was written by a sentenced to death penalty)

“Jasmina”, an anonymous poem dedicated “to Maria Rosa’. This poem was collected orally -the only secure way in those dark times- in Barcelona, against Francoist judges at 40’s. It was written by a sentenced to death penalty by the Fascist Regime:
Jasmina (anys 40, poema anònim d’un sentenciat a mort) 02Jasmina (anys 40, poema anònim d’un sentenciat a mort) 01
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.

JASMINA
A Maria Rosa

“You dead, do sentence
life and youth.
You, judges want
deprive me, even, to live.
And despite of you my destiny lives,
and inaugurates an incorruptible process
where yourselves will be judged.
You, the executioners, boot,
ugly scavenger, hungry for prey,
bodies and members who must act
and caress coveted hopes.
Download now your rage!
What an useless and suicidal fight:
building dikes of revolting garbage,
cut little trees that were growing on the banks,
Not can ever plug these clear water springs.
And yet
even that I trust and hope,
even all your failure and your defeat
even everything I have and love, however,
even the joy of living and walk forward, however, the death.
Death to me.
The most unfair amongst sentences.
The most brutal of revenge”
.
.
.
Jasmina (anys 40, poema anònim d’un sentenciat a mort) 04Jasmina (anys 40, poema anònim d’un sentenciat a mort) 03

Jasmina (años 40, poema anónimo de un condenado a muerte)

(Recogido en Barcelona, por vía oral, la única que muchos podían en aquella época, años 40, poema anónimo de denuncia de un condenado a muerte).
Jasmina (anys 40, poema anònim d’un sentenciat a mort) 02Jasmina (anys 40, poema anònim d’un sentenciat a mort) 01
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.

JASMINA
A Maria Rosa

Vosotros, los muertos, condenáis
la vida
y la juventud.

Vosotros, los jueces, deseais
privarme, simplemente, de vivir.
Y mi destino vive a pesar de vosotros,
inaugura un proceso insobornable
donde vosotros seréis juzgados.

Vosotros, los verdugos, arrancais,
como pajarracos hambrientos de rapiña,
los órganos y los miembros que han de obrar
y acariciar las esperanzas codiciadas.
Descarguad, ahora, vuestra rabia!
Lidia inútil y suicida:
construir diques innobles de basura,
cortar arbolitos que han de crecer en las orillas,
no poder nunca restañar los manantiales de agua clara.

Y con todo,
con todo lo que confío y espero,
con todo su fracaso y su derrota,
con todo lo que tengo y amo, con todo,
con toda la alegría de vivir y caminar adelante, con todo, la muerte.
La muerte para mí.
La más injusta de las sentencias.
La más bestial de las venganzas.
.
.
.
Jasmina (anys 40, poema anònim d’un sentenciat a mort) 04Jasmina (anys 40, poema anònim d’un sentenciat a mort) 03

Jasmina (anys 40, poema anònim d’un sentenciat a mort)

(Recollit a Barcelona, contra els jutges de Franco; per via oral, l’única que molts podien en aquella època, anys 40, poema anònim d’un sentenciat a mort per la barbàrie franquista).
Jasmina (anys 40, poema anònim d’un sentenciat a mort) 02Jasmina (anys 40, poema anònim d’un sentenciat a mort) 01
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.

JASMINA
A Maria Rosa

Vosaltres, els morts, condemneu
la vida i la joventut.

Vosaltres, els jutges, voleu
privar-me, tan sols, de viure.
I el meu destí viu malgrat vosaltres,
inaugura un procés insubornable
on vosaltres sereu jutjats.

Vosaltres, els botxins, arrenqueu,
com ocellots afamats de rapinya,
els òrgans i els membres que han d’obrar
i acariciar les esperances cobejades.
Descarregueu, ara, la vostra ràbia!

Brega inútil i suïcida:
construir dics innobles d’escombraries,
tallar arbrets que han de créixer a les ribes,
no poder mai estroncar les deus d’aigua clara.

I amb tot,
amb tot el que confio i espero,
amb tot el vostre fracàs i la vostra desfeta,
amb tot el que tinc i estimo, amb tot,
amb tota la joia de viure i caminar endavant, amb tot, la mort.
La mort per a mi.
La més injusta de les sentències.
La més bestial de les venjances.

.
.
.
Jasmina (anys 40, poema anònim d’un sentenciat a mort) 04Jasmina (anys 40, poema anònim d’un sentenciat a mort) 03