Arxiu d'etiquetes: CONVERTITS

Conversions

CONVERSIONS

ESPORTISTES OLÍMPICS CRISTIANS

UNES ALTRES CONVERSIONS XOCANTS

  • Ex actriz porno Luna Bella se convierte a Cristo
    “Acabo de nacer, soy nueva criatura, mis pecados han sido perdonados. Mi primer amor es mi padre Dios, ahora mis ojos están puestos en él y sólo en él, está por delante de todo…”, Luna Bella.

EXMUSULMANS

  • Terrorista de Boko Haram se convierte a Cristo
    El creyente de la yihad fue desafiado por el mensaje de esperanza y paz que sólo Cristo puede ofrecer. Al final después de escuchar el mensaje del evangelio el hombre llamó a la radio y ahora es un seguidor de Cristo.
Anuncis

Un objector de consciència del segle III (Martiri de sant Maximilià)

Un objector de consciència del segle III (Martiri de sant Maximilià)

(St. Maximilià de Tebessa, màrtir decapitat 274-295, per negar-se a ser soldat)


A Teveste (1), durant el consolat de Tusc i Anulí, el dia dotze de març, havent comparegut al fòrum Fabi Víctor juntament amb Maximilià i permesa l’assistència de l’advocat Pompeià, aquest començà dient:

  • -Fabi Víctor, temonari (2) s’ha presentat amb Valerià Quintià, prefecte de Cesàrea, juntament amb l’excel·lent recluta Maximilià, fill de Víctor: com que és apte, demano que li sigui presa la talla.

El procònsol Dió preguntà:

  • -Com te dius?

Maximilià va respondre:

  • -Per què vols saber el meu nom?  No m’és lícit de fer el servei militar, perquè sóc cristià (3).

El procònsol Dió digué:

  • -Pren-li la talla.

Mentre la hi prenien, Maximilià replicà:

  • -No puc fer el servei militar; jo no puc fer mal; sóc cristià.

El procànsol Dió va dir:

  • -Preneu-li la talla!

Un cop fet, l’oficial va proclamar:

  • -Fa cinc peus i deu polzades (4).

Dió va dir a l’oficial:

  • -Marqueu-lo.

Resistint-s’hi, Maximilià va respondre:

  • -No.  No puc fer el servei militar.

Dió va dir:

  • -Fes el servei si no vols morir.

Maximilià va respondre:

  • -No el faré pas. Talla’m el coll; jo no sóc soldat d’aquest món, sinó soldat del meu Déu.

El procònsol Dió li preguntà:

  • -Qui t’ha entabanat així?

Maximilià respongué:

  • -La meva ànima i aquell qui m’ha cridat.

Dió digué a Víctor, el seu pare:

  • -Aconsella el teu fill.

Víctor respongué:

  • -Ell s’ho sap, ja té prou senderi per a saber el que li convé.

Dió digué a Maximilià:

  • -Fes el servei i rep la marca (5)
  • -No rebo cap marca -respongué-. Ja porto el senyal de Crist, el meu Déu.

Dió va dir:
-De seguida t’envio al teu Crist.

  • -Tant de bo que ho fessis ara mateix! -respongué-. Aquesta és també la meva glòria.

Dió digué a I’oficial:

  • -Marqueu-lo.

Oposant-hi resistencia, Maximilià va respondre:

  • -Jo no accepto la marca d’aquest món; i, si me la poses, la trencaré, perquè no té cap valor.  Jo sóc cristià, no m’és lícit de portar penjat al coll aquest tros de plom des que porto el senyal salvador del meu Senyor Jesucrist, fill del Déu viu, que tu no coneixes, que va patir per la nostra salvació i que Déu va lliurar pels nostres pecats.  A ell servim tots els cristians; a ell seguim com a capdavanter de la vida, promotor de la salvació.

Dió digué:

  • -Fes el servei militar i pren la marca si no vols morir miserablement.
  • -No moriré -li respongué Maximilià-. El meu nom ja és amb el meu Senyor. No puc prestar el servei militar.
  • -Repara en la teva joventut -insistí Dió-, i fes el servei; això escau a un jove.
  • -La meva milícia pertoca al meu Senyor -contestà Maximilià-. No puc ser soldat d’aquest món.  Ja ho he, dit: sóc cristià.

El procónsol Dió va dir:

  • -En la sagrada comitiva dels nostres senyors Dioclecià i Maximià, Constanci i Màxim, hi ha soldats cristians i fan el servei militar.
  • -Ells sabran el que els convé -va respondre Maximilià-. Tanmateix, jo sóc cristià i no puc fer cap mal.
  • -Quin mal fan els qui fan el servei? -preguntà Dió.
  • -Tu saps prou el que fan -respongué Maximilià.

El procónsol Dió va dir:

  • -Fes el servei, no menyspreïs la milícia si no vols començar a fer una mala fi.
  • -Jo no moriré -respongué Maximilià-; i, si surto d’aquest món, la meva ànima viurà amb Crist, el meu Senyor.

Dió va ordenar:

  • -Esborreu el seu nom.

Un cop esborrat, Dió va dir:

  • -Ja que amb esperit insubmís has refusat el servei militar, rebràs la sentència corresponent-per a

escarment dels altres.

I va llegir la sentència: «Ordeno que Maximilià sigui passat per l’espasa per haver-se negat amb esperit insubmís a fer el jurament de la milícia.» ,
Maximilià respongué:

  • -Dono gràcies a Déu.

Havia viscut en aquest món vint-i-un anys, tres mesos i divuit dies.
Mentre el duien al lloc del suplici, va dir:

  • -Germans molt estimats!  Afanyeu-vos àvidament amb totes les forces per tenir la sort de veure el Senyor; que ell us atorgui també a vosaltres la mateixa corona.

I amb cara ben alegre digué a son pare:

  • -Dóna a aquest botxí el vestit nou que m’havies preparat per a la milícia. Tant de bo que et pugui multiplicar el cent per u, perquè així ens puguem gloriar tots dos en el Senyor!

I així va sofrir immediatament el martiri.
La matrona Pompeiana va reclamar el cadàver de Maximilià al jutge i, col·locant-lo a la seva llitera, el traslladà a Cartago i el sepultà sota el pujol, al costat del màrtir Cebrià, prop del palau. I, quan la matrona va morir, dotze dies després, fou sepultada allí mateix.
El seu pare, Víctor, se’n tornà a casa seva amb gran alegria, donant gràcies a Déu perquè havia enviat per endavant un tal regal al Senyor, ell que l’hauria de seguir ben aviat.
Donem gràcies a Déu.  Amén.

NOTES AL TEXT

  1.    Ciutat de la Numídia Cirtense, actual Tebessa.
  2.    El temonari era el recaptador del temo, un impost en metàl·lic per a allíberar-se del servei militar.
  3. Cal tenir en compte que en l’exèrcit l’emperador rebia culte com a déu. Era en temps de Dioclecià. Quan Constantí suprimí l’obligació de tal culte, l’Església autoritzà el servei militar, per exemple en el Concili d’Arle, l’any 314.
  4.    És a dir, un metre setanta-vuit.  La talla mínima requerida per a ser legionari era d’un metre setanta-dos.
  5.    La marca (signaculum) era una plaqueta de plom que el soldat duia al coll com a signe d’identitat.  Cf.  GUIMÉN, Urbs Roma, III, Salamanca 1985, p. 473, on comenta precisament aquest episodi de Maximilià.

Maria Magdalena

Maria Magdalena

Maria. Magdalena

Com fón inspirada la gloriosa santa

…A les orelles de la pomposa senyora pervenc la veritat d’aquesta mirable fama, e ordenà la divina clemència -que per diversos camins als miserables pecadors convidà que, oint la senyora Magdalena com aquest sant profeta així altament la vida esdevenidora pricant mostrava e, ab les sues obres i doctrina, menyspreant d’aquest món miserable les vanes pompes, denunciava del trist infern les eternes insoportables penes que als impenidents pecadors justament esperen. Aquesta sobrellevada fama tocà les orelles de les portes del cor de la senyora Magdalena e, inspirant de l’Esperit Sant ab dolça suavitat lo vivificant aire, apartà les cendres que estaven sobre la centilla de la sua natural consciència, i les entràmenes del seu cor se començaren a encendre e los ulls de l’entenebrat enteniment aprengueren mirar e veure, en los retrets de l’encesa consciència, les pompes miserables e pecats dels quals la sua anima estava deshonestament moblada. Recordant que, entre les altres excel·lències que del gran profeta Jesús ab veritat parlaven, era la profunda mansuetud e benignitat afable, ab la qual los penidents pecadors benignament rebia, e reconeixent de la sua nafrada consciència les sangonoses nafres, considerant la infinida ciència, omnipotent poder, misericorde liberalitat del clementíssim metge, delliberà als peus de la sua majestat, demanant misericòrdia, confessar de la sua contrita ànima les mortals ferides.
(…)
Entra la Magdalena en casa de Simon fariseu
(…)
Tremolaven los ossos humilats de la mansueta Maria, e les medul·les de la sua contrita ànima se fregien en foc de caritat temerosa, i en l’altar secret de la sua ja munda consciència, a Déu Jesús sacrifici de llaor e glòria oferint, sacrificava, e per continuats sospirs e plors la vocal llengua detenguda, dins lo silenci de la sua adolorada pensa, tals paraules ab los llavis del contrit cor parlava:
-O, fill de Déu, Déu infinit e home qui, davallant del cel en la terra, has pres carn de Maria verge, perquè a nosaltres pujasses de la terra en lo cel! No em llances de tu, fons de pietat e misericòrdia, que la lletgea de mes culpes la tua dignitat no pot ofendre, ni pot sinó per la tua puritat ésser munda! Comporta, alt Déu transcendent incomprensible, la mia boca abominable als teus sagrats peus s’acoste, e los sentiments de la tua justa ira no es moguen si ab les mies llàgremes immundes los llave, no ogen les mies orelles que de tu, llum e vida, jo m’aparte, perquè en cert la mia trista ànima, del miserable cos fugint s’aparataria. Mostra en mi, omnipotent poderós, la riquea infinita de la tua misericòrdia, i los altres pecadors acostar-se han a la tua clemència si a mi, sobre tots los del món, abominable, tu, infinit misericordiós, perdones. Perdona’m, doncs, pietat sens terme, no perquè jo ho mereixca, mas perquè la glòria del teu nom així en la terra com en lo cel eternalment sia exalçada.
(…)
Lo rei Jesús deixa los pecats a la gloriosa santa
A l’hora e temps que la gloriosa santa tals actes obrava, Simon fariseu, dins los estudis de la maliciosa pensa, seguint la condició dels hipòcrits, iniqua fabricant, deia: “Si aquest fos profeta e així singular com dien, sabera en cert qui és aquesta dona que el toca, la qual és gran pecadora”. E així, lo santificat hipòcrit, iniquament tirant de la ballesta de malícia, ab una enervada sageta assajà ferir dos nafres: l’una en Déu infinit Senyor nostre, argüint que no era profeta puix no sabia qui era la dona que la sua santa persona tocava, l’altra enculpant la convertida penident pecadora, com tenia tan gran presumpció d’acostar-se a un sant que ella estimava de tan gran reverència. Que tota la santedat dels miserables hipòcrits és agravar fort los pecats dels altres, perquè la sua ficta falsa bondat se mostre perfecta.
Però la veritat infinida, Déu Jesús, qui ficció no comporta, alçant los ulls de la humil serventa, endreçà al fariseu la sua deífica vista dient:
-Simó, un poc és mester que us parle.
-Digau, Senyor -respòs lo fariseu.-
-Dos deutors devien a un home la u cinc-cents florins, l’altre cinquanta, e no tenint d’on tornar los poguessen, feu-los abduis quitis. Qual d’aquests estimau és obligat a més amar el senyor qui els ha deixat lo deute?
-Jo estime -respòs lo fariseu-, que aquell, qui de major preu és estat absolt.
-Rectament heveu jutjat -respòs lo rei de glòria-, e per ço, ateneu: perquè jo he molt deixat a Magdalena, la condició de la qual no us pensau jo ignore, essent-me grata del gran benefici que de mi ateny, molt m’ama e mostra-ho en los seus actes; que jo só entrat en la casa vostra, e no m’haveu donat aigua per llavar-me los peus, i aquesta, ab les sues abundants llàgrimes, regant-los m’ha llavats, e ab los seus cabells torcant eixugats; vós no haveu donat pau d’alegre acolliment, aquesta no ha cessat, des que és entrada, besar-me los peus; vós, damunt lo meu cap no haveu llançat licor alguna; aquesta, ab aromàtiques licors en gran abundància ha untat los meus peus. Per les quals obres clarament se mostra que ella molt m’ama, perquè jo li he molt deixat.
E tornant los misericordes ulls a la humil Magdalena diu-li, ab gest e afabilitat benigne:
-Los teus pecats te són remesos.
E digueren entre si los qui seien en lo convit: “¿Qui és aquest ab tan gran poder que los pecats pot remetre?” I, ab cara de pietat inefable, dix a la penident aconsolada Maria:
-La ferma fe que en mi has tengut t’ha procurat salvació; ves-te’n ab la mia pau.
(…)

Fragments de la Història de Santa Magdalena, d’en Joan Roís de Corella

Valor de la sang de Crist

“La sang de Jesucrist pot cobrir una multitud de pecats, em sembla a mi” (Denis Diderot, 1713-1784, filòsof i escriptor francès).

VALOR  DE  LA  SANG  DE  CRIST

L’any 1868, — escriu un antic sacerdot catòlic que després va ser un notable predicador evangèlic –, anava jo pel carrer, quan un senyor home se’m va acostar  molt atent per oferir-me un fullet; li vaig preguntar què era i em va contestar:
— Parla del valor de la preciosa sang de Jesucrist. Aquell home, sense saber-ho, va despertar en la meva ment antics records, tota una història d’un crim, una capella i un patíbul. Vet ací la  història:

300px-Garrot_vil

“L’any 1864  un bagul va ser lliurat sense remetent des  de l’estació de Valladolid a la d’Alar del Rey, però va ser tornat poc després al  Jutjat de la capital de Castella la Vella perquè es va descobrir que contenia el cadàver d’un home.
Passat un any unes dones convictes i confesses eren condemnades a morir al patíbul culpables d’homicidi. Entre els clergues que auxiliaven aquestes dones em trobava jo. La segona nit que vaig passar al costat d’una d’elles, coneguda per “la Navarresa”, em va parlar del pànic que li feia ser tan criminal i caure molt prompte a les mans de Déu sens haver tingut temps de fer penitència per pagar les seves culpes. Vaig mirar de donar-li consols espirituals, adés parlant-li de la seva confessió, adés de l’oferiment de la seva mort com a expiació del seu crim, adés, en fi, d’una indulgència plenària que tenia concedida a fi que se li aplicàs al moment d’expirar. En escoltar les meves paraules la seva consciència quedava calmada per uns moments, però prompte tornava a dubtar que “amb totes aquestes coses –deia ella—Déu em perdoni”. No hi havia temps a perdre  el nou sol, la claror del qual ja despuntava a l’horitzó, il·luminaria enmig de la seva trajectòria el cadàver d’aquesta dona.
– Què puc fer jo per esborrar tots els meus pecats? –deia ella.
Jo ja no sabia què dir-li, la seva ànima tenia set de salvació; no li preocupava ja la idea de la seva mort, sinó la seva condemnació eterna. Com que no sabia com conhortar i animar aquella dona, li vaig dir, sense conèixer jo mateix el valor de les meves  paraules:
– I la sang de Crist, què hi fem?
– La sang de Crits d’alguna cosa em valdrà,– em va respondre.
– Crec –li vaig dir – que no d’alguna cosa, sinó del tot, perquè –i li vaig traduir el text , després d’haver-lo citat en llatí – “La sang de Jesucrist ens allibera de qualsevol pecat”.
– És veritat ? –em va dir, entre la temor i  l’esperança.
– Així ho afirma Déu a l’Evangeli – li vaig contestar.
– Per què no m’ho havia dit vostè abans? Si m’allibera del tot…del tot. Ja no tinc por a res…!.
Em vaig quedar content amb aquesta calma que vaig veure en la rea; però després d’un temps de silenci va dir:
– La sang de Crist ho pot esborrar tot, però, què hauré de fer perquè ho esborri?.
– Filla meva –li vaig contestar–, fes teves les paraules de Jesús quan va expiar: “En les teves mans, Senyor, encoman el meu esperit”. Així va morir Jesús, mor així, que en mans de Déu res no t’eixirà malament.
La rea es va alçar del seu seient, es va postrar a terra i va exclamar: “Que la teva sang em netegi completament; en les teves mans, Senyor, pos la meva ànima perquè Tu la netegis”. Eren les onze. Van eixir de la capella al cadafal. En arribar-hi davant, vaig notar que ella pronunciava les paraules plenes  d’amargor. L’angoixa del dubte s’havia reproduït a la vista de l’instrument de la seva mort. M’hi vaig acostar i vaig escoltar que deia:
– Vaig pecar. I ara vaig a la presència de Déu…Què faré?
Em vaig acostar més a ella i li vaig dir:
– Juana tu no pots fer-hi res, però, i la sang de Jesús?
I com si aquella expressió fos tot el secret del seu goig, va exclamar:
– És veritat, m’allibera de tot el meu pecat, de tot… En les teves mans encoman el meu esperit; no se m’oblidarà d’exclamar-ho en el moment de morir.
Tot això em va vindre a la memòria el dia que vaig rebre el fullet, el títol del qual era: “Un Salvador per a tu”.
Vaig començar a pensar: Crist, és un Salvador  complet o no ho és? Si no ho és, vaig enganyar aquella dona a les portes de l’Eternitat. Si és un Salvador complet, el sacrifici del qual purifica de tot pecat, pot ser que els protestants tinguin raó.
A les  poques setmanes vaig escoltar un culte evangèlic:
Mai no oblidaré la senzillesa i la claredat d’aquell sermó evangèlic. Així va començar la meva conversió.

garrote_07
images

Estimat lector : En què confies per a la teva salvació? És tan cert que vas a la mort com aquella desgraciada dona. En el seu cas, era qüestió d’hores, en el teu i en el meu, és qüestió d’anys, però potser només de dies ; no ho sabem.
No importa que no hàgim comès cap crim terrorífic. La Paraula de Déu diu que tots hem pecat i que estem destituïts de la Seva glòria, però la sang (o sia, el sacrifici del Fill de Déu) pot esborrar els nostres pecats, grans o petits. Va començar per netejar el lladre que moria amb Jesús i ha netejat milions d’ànimes que l’han acceptada amb fe i gratitud al llarg dels segles.
Confia amb l’eficàcia d’aquesta ofrena, per ser Qui és  qui la va fer: el Fill de Déu. Rep el Crist com a Salvador teu. Viu recolzat en les seves precioses i segures promeses i no tindràs ja més por de la mort.

Has ancorat la teva ànima?

HAS ANCORAT LA TEVA ÀNIMA?

Enpemtat per l’alcohol, aquest home va descobrir que, en Crist, hi ha la llibertat de les addiccions i la vida es renovella.

Has ancorat la teva ànima? 04

Fa molts anys, a San Francisco, vaig sentir la crida de Déu. Jo només era un paleta borratxo, de camí a un saló del sindicat, vaig ssentir alguns cristians que cantaven:
“He ancorat la meva ànima al refugi de descans, no haig de navegar més pels amples mars”.
Semblava que els meus peus s’havien quedat clavats a la vorera. Em vaig prendre un minut per saber si el que escoltarva era real.

Mare i pare

Has ancorat la teva ànima? 06

Jo havia conegut a Jesús quan era nen. Ma mare va sembrar la llavor del cristianisme en el meu cor, i pregava per mi.
Però quan marxàrem de la nostra petita ciutat de Colorado, que no tenia temps per anar a l’església, i l’amor de Déu va anar lliscant fora de ma vida.
Quan vaig fer setze anys, em vaig quedar al costat del llit de ma mare quan estava morint-se, i em va fer prometre de reunir-me amb ella al cel.
No vaig poder trobar ningú que m’ajudàs a pregar, però mai no vaig oblidar el que ella m’havia ensenyat. Em sentia miserable.

Mon pare era ateu, i després que ma mare morí, ell em va portar a les sales de billar i llocs de malviure. Em va pagar la meva primera copa de licor, i em va ensenyar a jugar al billar. Aviat, tinguèrem la nostra pròpia sala de billar i em vaig convertir en un profesional, un “tauró de l’estany”

Dona i fills

Més tard, em vaig casar. Vaig tenir una bona casa i vaig guanyar un munt de diners, però em vaig tudar en una vida ràpida.
El meu pecat va furtar a la meva família el pa i als meus fills les sabates. Em passava la vida a la sala de billar fins a altes hores de la nit.
La meva dona es va cremar moltes vegades les pestanyes esperant que tornàs a casa, i hagué de caminar penosament a través de la neu empenyent el seu cotxet del nadó, per trobar el seu marit borratxo.

Has ancorat la teva ànima? 07

Un dia gelat de desembre, la meva dona em va donar l’últim cèntim de la casa, i em va aviar a comprar una barra de pa.
De camí a la flequeria vaig passar pel saló de billar. Em vaig oblidar dels meus fills famolencs i vaig anar a provar-hi sort. De vegades jo havia guanyat dòlars amb deu centaus, però aquest cop vaig perdre.

Quan vaig arribar a casa, la meva dona em va mirar i es va preguntar: “On és el pa?”. Quan li ho vaig dir, no va badar boca, però unes grans llàgrimes li rodaven galtes avall. Una daga es clavà al meu cor, però jo encara estava relligat pel pecat.

Cap al canvi

Un vespre estava en una festa on bevíem, i algú va apagar els llums. En la foscor, Déu em va parlar. Jo li vaig respondre: “Oh Déu, estic cansat d’aquesta vida de pecat. Si Tu em guiassis a un poble on servir-te, et donaré ma vida. Jo seré un més d’ells”.

Déu va escoltar la meva pregària, i em va preparar un viatge a San Francisco, Califòrnia. Ma tia va enviar dos bitllets de tren perquè pogués portar la meva germana a la costa a causa de la seva salut. Vaig sortir de la meva petita família a Colorado, planejant de treballar a San Francisco per un temps. Jo no ho sabia, però Déu m’estava dirigint cap a una vida millor.

Has ancorat la teva ànima? 05

Vaig anar a treballar com a paleta, però vaig seguir empinant el colze fins que vaig sentir que el meu cervell estava gairebé paralitzat. Adolorit i trist, aquella nit vaig sentir que el Senyor em cridava de nou a través de la cançó, “Jo he ancorat meva ànima”.
Sabia que la gent que cantaven eren el poble de Déu, i vaig escoltar contar el que Déu havia fet. Li vaig dir:
“Oh Déu, jo donaria qualsevol cosa per tenir el que tenen!”.
Satanàs va dir: “Trobes que Déu es rebaixaria tan arran com per ajudar-te?”.
Però en el meu cor sentia que si Déu els havia salvats, que també em salvaria a mi.

Ancorat en Jesús

Has ancorat la teva ànima? 02

Aquesta nit me’n vaig anar a la sala de la missió la Fe Apostòlica, on aquestes persones retien culte a Déu. Ningú no sabia de mi – un jove descoratjat, a 1700 milles de la seva dona i dels seus dos fills. M’escoltava al predicador.
Quan va acabar el servei, vaig caminar cap a l’altar, i de genolls em vaig penedir amb llàgrimes amargues. La meva no era una oració formal.
Vaig poder veure el passat negre, però vaig dir:
“Déu, estic disposat a actuar com cal”.
En un instant, la pau de Déu va entrar en el meu cor. Vaig dir als qui pregaven amb mi que sabia que era nascut de nou. Jesús m’havia perdonat!
El remordiment i el desànim van rodar lluny.

L’endemà li vaig escriure a la meva dona, i li deia que Déu m’havia salvat, i que havia de venir a casa.
Aviat vaig començar de nou a Colorado, i quan vaig obrir la porta de la meva petita casa, jo estava cantant:

“Sota a la Creu on va morir el meu Salvador,
A sota, on vaig plorar per ser netejat del pecat;
Allí al meu cor la Sang (de Jesús) m’atenyé;
Glòria al seu nom!”

Traguèrem algunes cadires i començàrem una reunió d’oració.
La meva dona va dir: “Pregueu perquè Déu em doni la mena de fe que tu tens”.
Va pregar el mateix tipus d’oració que féu el seu marit alcohòlic, que havia pregat :
“Déu, ten misericòrdia de mi, pecador”.
En uns trenta minuts de pregària, va experimentar el seu nou naixement”

Tot el meu desig per la beguda se n’havia anat, i des de llavors podia mantenir la meva família.
Vaig escriure disset cartes de restitució a la gent a la qual havia fet mal, i vaig pagar-los les factures que havia deixat sense pagar.
La gent em van perdonar de bon grat. Alguns em van escriure cartes gracioses.
Mai no m’he penedit de posar ma vida en mans de Déu .

Crida a Oregon

Has ancorat la teva ànima? 03

Després de quedar fora de perill, vaig sentir una crida per anar a la costa oest, però jo no sabia on volia el Senyor que anàssim.
Vaig rebre un paper de Fe Apostòlica de Portland, Oregon, i el Senyor em va mostrar que aquest era el lloc on ens volia. Així que només vaig poder, vam fer les maletes i ens en vam anar.
Eren les nou del vespre quan vam arribar, però vaig dir a la meva dona que havia de trobar la missió la Fe Apostòlica aquella nit. El servei estava acabant quan vaig entrar, i vaig caminar fins a l’altar.

M’havia santificat, i cercava el baptisme de l’Esperit Sant. La nit següent, cap a la mitjanit, el Senyor em va atorgar aquesta experiència.

Durant molts anys he estat testimoni del Senyor en el món dels negocis, en els aplecs de l’Evangeli, a les cantonades dels carrers i dins les presons.
Don gràcies a Déu per poder viure una vida cristiana.

————————————————– ——

Newton Lesher estava emocionat dient a tothom el que Déu havia fet per ell, i el testimoni va esdevenir una part important del seu treball per al Senyor.
En testimonis va destacar la importància de tenir fam de Déu i de ser foc de Déu.
A l’octubre de 1963, va marxar amb Jesús.

Déu us beneesca.
Pregueu per vosaltres mateixos, Jesús continua essent el mateix avui i sempre … Ell t’estima, no hi fa res si t’has enfonsat molt en el pecat.

Has ancorat la teva ànima? 01

La perla amagada

LA PERLA AMAGADA

Una perla que no té preu 04Una perla que no té preu 01

(HISTÒRIA DEL IEMEN)

-As-salamu aleikum! (=La pau sia amb vós, Déu us guard!).
Tothom us llança la mateixa salutació simpàtica: el pastoret tímid, els nois al llom de l’ase, el vellard conduint la seva caravana de camells, les dones carregant amb un feixàs de llenya al cap. Vaig caminant durant hores pels wadi, les rambles dels rius secs. Al meu parer, deu fer anys que no porten aigua. No hi veus ni un bri de verd. M’assec per un instant damunt un roc gros i faig uns glops de l’aigua de la meva bóta.

La perla amagada 11La perla amagada 10

Jas! Què hi veig? Em repenj i puc albirar una floreta petitona, d’un roig llampant i més petita que un cap de llumí. Qui me l’ha poguda ficar allà? Per què així, amagada rere el rocam on ningú no la veu, on camells i cabres van per sota, on la gent passa sens adonar-se’n? Per què hi sojorna, tan feliç de florir allà dalt? Esperava que qualque dia una caminant solitària com jo la pugués veure?…I tot guaitant aquesta floreta discreta, de sobte record la Lulú.

La perla amagada 09

LULÚ
Lulú era una fadrina musulmana. El seu nom vol dir “perla”, malgrat que no havia tingut mai una perla de debò a les mans, ella havia somiat sempre que qualque dia en tindria una.
La seva dissort començà des que va nàixer. “Ah! Quina desgràcia! –es planyien les dones- sols és una nena. I quina nena més lletjota!”. D’acord, venia d’Al·lah, però…qui ha vist mai una perla tan marcida? Lulú coixejava, mirava de biaix perquè era guenya i era tan lletja!…Ningú no va saber mai per què li havien posat el nom de “Perla”.
Pobra Lulú! Com se’n burlaven!:
-M’a-la, la coixa!
-Au, allà va la garxa!
Afortunadament per a ella, prest hagué de ficar-se el vel. Així ningú no veia ja més la seva cara. Sols li feien:
-Mireu-la, la coixa marroixa!
Cada vegada que ho sentia, el seu cor s’encollia. Mai no s’hi va acostumar.
Però mai no va copsar ningú com patia ella? Va saber ningú veure l’al·lota amable que romania amagada sota el vel? Va comprendre algú que ella havia menester de ser estimada, com qualsevol infant? No, no ningú. Tothom la insultava. De vegades van arribar a copejar-la.
Ella treballava des de bon matí fins al vespre. Anar per aigua als pous, tot seguit se’n tornava penosament, amb el càntir ben feixuc damunt el cap. I ajudava en els treballs camperols, endreçava la casa, pastava i coïa el pa, amania el menjar, torcava i escurava. I ningú no li dedicava ni un mot d’afecte.

ESCOLA I CASORI
L’època més feliç de sa vida van ser els pocs anys en què va poder anar a escola. Però açò dura poc.
-No té trellat, això –decidí son pare- Per què ha d’estudiar una noia? Com si calgués saber llegir per a pastar millor el pa! Au! A treballar, coixa!
Però la Lulú aprengué a llegir, una cosa que ningú no li podria furtar mai.
La turmentaven, se’n mofaven, però ella no plorava mai. Anava fent totes les coses silenciosament, amb coratge. Amagava la seva pena al fons d’ella mateixa. Casar-se? Quin tema! Qui voldria una al·lota desforme? I, doncs, un dia, un horrible dia, arribà aquell vell ja casat amb dues dones i digué a son pare que ell prendria encara de bon grat una fadrina com aquella per muller.
-Par que sap treballar de valent, i això va bé, perquè les dues mullers que tinc són ja molt grans, massa fatigades i peresoses.
Na Lulú fou venuda per son pare a canvi de pa.
Hom no podia esperar més per una noia qui coixejava i se li entravessava l’esguard.
El casament no en va meréixer ni tan sols el nom, tant se sentí dissortada la jove. Les joies daurades que una núvia duu per a prendre marit, ni hi pensa, es casà sense adreços ni joiells.
Després la vida es féu encara més dura per a ella. Si fins aleshores havia estat un infern, ara…Les altres esposes no aixecaven ni un dit per ajudar-la, però no s’estaven de burlar-se’n. I si almenys havia pogut tenir nins. Ço podria haver-la aconhortada. Però també aquesta felicitat li fou refusada. Si tan sols fos morta!!

La perla amagada 08

VORA ELS POUS
Fou un matí, devora els pous. Vaig veure com l’empemtaven a un costat i li tocava atandar-s’hi carregada de paciència fins que totes les altres dones haguessin omplert llurs poals. Per a posar l’aigua, ella apartà el seu vel per un instant i poguí veure els seus ulls. Amb prou feines m’adoní que era guenya. Allò que vaig albirar fou una mirada infinidament trista. Quan passí el meu braç per damunt els seus muscles cansats, ella s’estremí. Ningú mai no l’havia tocada així. Era com si finalment algú hagués descobert la vera Lulú.
La torní a veure a l’ensentdemà i al dia següent, després, tots els dies, setmanes i mesos que vingueren a contiuació. A poc a poc jo començava a guanyar-me la seva confiança. Per primera vegada en sa vida, el seu cor s’esplaià. Per primer pic tenia algú que se l’escoltàs sense riure-se’n ni insultar-la, sense refusar-la. Una amistat va créixer allà, a la vora dels pous.

SOLEDAT I MORT DE LULÚ
Arribà el moment en què jo havia de marxar del Iemen. Com la trobaria a faltar, la Lulú. La vespra de la meva partida, li doní un llibret, un preciós llibret que parlava de Déu. Ella se l’amagà per seguretat. Fou la darrera vegada que la vaig veure damunt aquesta Terra.

La perla amagada 05

Ja en Holanda, molts anys més tard, vaig saber allò que li va prendre. Lulú llegí i rellegí aquest llibre cada volta que es quedava a soles. En l’únic indret on ningú no venia, al seu bagul on tenia els vestits, amagava el seu tresor després de llegir-se’l. Què devia tenir dins el seu cor quan estenia la catifa per a pregar, cinc vegades diàries, en direcció a la Meca? Això sols ho sabia Déu…
El seu marit l’apallissava cada vegada més. Les seves co-esposes li tenien cada volta més malícia. Un dia, una d’elles regirà dins el seu bagul i descobrí el llibret. La va trair. Lulú rebé cops de puny i puntades de peu fins que confessà sincerament que creia en Jesús, el Fill de Déu. Llavors, com demana l’Islam, l’executaren per apòstata.

La perla amagada 07La perla amagada 06

LA FLORETA VERMELL DE FOC
Quan retorní al Iemen (el Iemen patí algunes guerres civils entre el nord i el sud), algú em digué on es trobava la tomba de Lulú. Als cementiris musulmans hom col·loca una pedra per a un home i dues per a una dona. Però par que Lulú no era ni tan sols digna d’una pedra! Les llàgrimes em rodolaven galtes avall, aní a cercar un parell de còdols per ficar-los amb cura damunt sa tomba. I, a través de les meves llàgrimes m’adoní tot just d’una d’aquestes flors minúscules, una de les floriues vermell encès. No, la gent no l’havien pas vista, però Déu sí. Per a Ell, la Lulú havia estat una tendra floreta com aquella.

La perla amagada 03La perla amagada 04

SOMNI
Aquella nit tinguí un somni. Un somni tan real que em quedí convençuda que era vertader. Vaig veure la Lulú caminant devers el tron del Senyor Jesús. Duia vel i coixejava tot el temps. Vaig veure Jesús com li treia delicadament el vel i la prenia amb afecte en els seus braços. La vaig veure plorar contra ell. Plorava sens aturall! Tota la tristesa i dolor, les llàgrimes contingudes al llarg de sa vida, vessaven finalment com en una riuada. Vaig veure el mateix Jesús eixugar-li totes les llàgrimes i els meus ulls no s’ho creien pas: damunt d’ell, totes les llàgrimes s’esdevingueren perles! Rient tots dos, Jesús i Lulú feren d’aquestes perles un preciós collar. I mentre que ell li passava tendrament el collar voltant-li el coll, vaig sentir-lo mormolar:
-Lulú, la meva perla de gran preu!

La perla amagada 02

Quan ella se’l mirà, vaig veure sa cara. Deixí de respirar. No havia vist mai un rostre tan feliç! Lulú enlluernava com el sol del migdia, caminava perfectament. Així se’n tornà a marxar, ben dreta, mà a mà amb Jesús, la Perla de gran preu.

MIRJAM DE HOOP

La perla amagada 01

— ENLLAÇOS RELACIONATS

Why I left Islam – Nonie Darwish (1 of 2)

Why I left Islam – Nonie Darwish (2 of 2)

Una perla que no té preu

Una perla que no té preu

“M’has robat el cor, germana meva, esposa,
amb una sola mirada m’has robat el cor,
amb una sola perla dels teus collarets”
(Càntic dels càntics 4:9).

Una perla que no té preu 01Una perla que no té preu 04

En Rambau, un veterà cercador de perles bengalí (a l’Orient de l’Índia), va fer un sorollet en capbussar-se dins l’aigua i hi va desaparèixer en davallar a la fondària. El seu bon amic, el missioner David M., observava la seva habilitat i les bambolles que pujaven a la superfície. Més tard aparegué el vell capbussador i en un punt es va agafar de les fustes del moll. Entre les dents duia una gran ostra i, tot oferint-la al missioner, li digué somrient: “Amic, crec que durà bona sort”. Quan David la va obrir amb la seva navalla, s’exclamà:
-Mira, duu un tresor de debò.
-Eu, cert, que és una perla de les bones –va fer l’ancià.
Després d’haver-la admirada, David la passà a Rambau, el qual hi afegí:
-Però n’hi ha de millors, i jo en tinc una que…mira les imperfeccions que hi ha en aquesta, encara que és de les bones.
-Rambau, ets molt filaprim, em pareix que aquesta és molt bona, oi?
-Mestre, tu mateix m’has dit que els homes se les donen de ser bons, però que Déu se’ls mira tal com són, ben imperfectes.
-Sí, Rambau, però Déu ofereix divina perfecció a qui es torna a Ell i accepta la salvació gratuïta per la fe en la sang del Calvari.
-Trob que no pot ser tan fàcil, aquesta part de la teva creença no me la puc passar, jo, potser perquè sóc massa orgullós. Jo no podria estar content d’anar a la glòria si jo no ho meresqués.
-Rambau, per la teva edat, no fos d’estranyar que no baixares ja gaire a cercar perles, i si vols veure el nacre del cel has d’acceptar ja la vida novella que Déu ofereix de franc en el nom del seu Fill Jesús.
-De veres que aquesta trob que ha estat la meva darrera volta a capbussar-me a cercar perles. Ja rondem desembre i és menester que faci alguns preparatius.
-A certa edat encara se’ns apareix més clar que és menester de preparar-se per a morir.
-Tot just és el que vull fer, com aquell pelegrí que va descalç i besa el camí esquerp i torterut pel qual transita de genolls fins a Calcutta o Bengala. Això és de gran mèrit i la diada de Cap d’Any també jo mamprendré el meu peregrinatge a genollons cap a Delhi. Tota ma vida he desitjat de fer-ho per tal d’assegurar-me la vida futura.
-Però això és una barbaritat! Delhi es troba a prou cents de milles i pot morir de les ferides i dolor pel camí abans d’arribar-hi.
-De qualsevol manera, tanmateix, és menester que arribi a Delhi: els patiments del camí es tronaran dolços quan atenyeré l’altra vida gràcies a aquests.
-Amic Rambau, no sies tan atrevit: sols Jesucrist pot obrir-nos el cel per l’infinit sacrifici que ell va dur a terme per nosaltres.
-Malgrat la nostra gran amistat, David, no podeu treure’m del cap la meva decidida fita de peregrinar fins a Delhi per a salvar-me.
Malgrat tot, el vell hindú no podia comprendre la salvació gratuïta per Crist. Un altre dia va insistir per tal que en David l’acompanyàs a sa casa per a mostrar-li una cosa “de molt d’interès”. Quan hi arribà, l’indi li obrí una capseta d’ivori i li digué:
-Mira, David, quina sola cosa que desat ací dins durant a muntó d’anys, i ara deixa’m contar-te’n la història: …jo tenia una fill.
-Un fill, Rambau?, no m’ho havies dit mai…
-No, mestre, no en tenia el coratge, però ara t’ho contaré tot, encara que amb llàgrimes als ulls, perquè qui sap quan tornaré jo del peregrinatge. Mon fill era un expert cercador de perles, el més hàbil de la contrada. Sempre tenia la dèria de trobar la major perla, i, un dia, cert que la va trobar, però li va costar sa vida. Aquella volta es va quedar submergit massa temps…Durant llargs anys he guardat aquesta perla preciosíssima de quan morí mon fill. Ara me’n vaig, potser per a no tornar més, i per això la regal al meu millor amic, a tu, David –i, en dient això, tragué de l’embolcall una perla gran i lluenta i la posà en mans del sorprès missioner, el qual s’exclamà:
-Quina joia més perfecta…!
-Sí, -contestà en Rambau- aquesta és una perla perfecta.
En David se li quedà mirant amb un centelleig innocent als ulls.
-En Rambau, millor vull comprar-te-la, és una perla admirable i et pagaré deu mil piastres.
-Però, mestre, que vols dir…?
-O quinze mil, i si me’n demanes més ja treballaré més temps per pagar-la.
-Però, mestre, aquesta perla no té preu, no és pas qüestió de diners perquè per a un pare no hi hauria mai prou per a pagar un record així del seu fill. No te la puc vendre, però te la regal de tot cor, com a una relíquia inapreciable.
En Rambau, però jo no puc acceptar-la així, de franc. Potser sia jo un orgullós, però em resulta massa fàcil d’obtenir-la així, i m’estim més de pagar-la o treballar per tal de guanyar-me-la merescudament.
L’hindú es quedà tot cavil·lós i digué:
-És estrany que no m’entengueu. El meu únic fill donà sa pròpia vida per cercar aquesta perla, per tant no la vendria mai, jo. Val la sang i la vida del meu vill, sols full que l’acceptes com a record de la meva amistat i del meu fill.
Amb això, el missioner prengué la mà de l’indi i amb emoció li digué:
-Bon amic Rambau, no sents parlar a través de les teves pròpies paraules? No veus que el mateix Déu t’està dient exactament les mateixes paraules que m’estàs dient ara a mi? El Déu d’amor no pot vendre la salvació ni intercanviar-la per cap esforç humà, però la regala de franc. És de tanta vàlua que ningú no podria ni comprar-la ni merèixer-la. Va costar la sang vessada del seu únic fill. Ara has d’acceptar-la com a record que és regal de l’amor de Déu i del seu Fill cap a tu mateix. I, de la mateixa manera jo, ben ple d’agraïment, puc acceptar la teva preciosa perla immerescuda, i prec a Déu que em faci digne de l’amor que m’has mostrat.
Les llàgrimes brollaren dels ulls del bengalí, mentre arribava l’alba, per a ell, de la claror de l’Evangeli. Més avant digué:
-Ja ho veig, David. Durant un parell d’anys he cregut les històries de Jesús, però no podia creure que la salvació de Déu fos de franc. Però ara ho comprenc, que no pot ser cosa de mèrits, ni vendre ni comprar, i, humilment, accept aquesta salvació.

Una perla que no té preu 03Una perla que no té preu 02

Tu que lliges, deixa’m posar-te aquesta qüestió, com davant de la presència de Déu: Estàs pensant de merèixer d’alguna manera la salvació infinida i sense preu, o bé, ja t’has adonat com en Rambau, i descanses únicament en els mèrits del Déu fet home en Jesucrist?.
La Paraula de Déu diu: “Coneixeu prou bé la generositat de nostre Senyor Jesucrist; ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa” (2ª Corintis 8:9).

SENEFA 004

Obra devota de la Creu, feta a requesta de la senyora de mossèn Blanes
Oh banc segur en qui lo preu se paga
Del crim d’Adam i del món pecador,
i pont del pal on lo gran Salvador,
Penant lo cos, la deïtat amaga!
Armes reals e divinal bandera,
Esforç dels trists e devot estendard,
Feu mos desigs segur aquella part
Que fins a Déu demostra la carrera.
Host d’amargor i forn en se va coure
La carn del Just per amor immortal,
Estret congreny on la part animal
Del Rei dels reis morint se va recloure.
Oh, mirall clar on l’ànima devota
Lo bell semblant remira netament,
Hort de dolç fruit, on lo ver penident,
Sec per pecats, dins poc espai rebrota!
Llit dolorós i cambra tribulada,
I dels perduts molt piadós retret,
Amagatall on pot estar secret
Lo qui per crims té l’arma condemnada.
Oh canyamel al devot que et mastega,
I restaurant als trists desemparats,
Port de salut on estan ormejats
Los qui la mar d’extrems colpes nega!
Tàlem d’honor, de cristians gran temple,
Cel·la plasent on se viu sens remor,
Secret socors, esforç contra temor,
e als vinents molt singular exemple.
Arc gran i fort on lo bell cos s’estira,
Premsa de vi on lo raïm se prem,
Ormeig segur on s’aferra a l’extrem
Lo qui negat per sos grans crims se mira.
Fust singular que dins en la piscina
Fos un gran temps per los àngels servit
Al moviment de qui era guarit
Lo prest banyat per voluntat divina,
Oh alt bastó on fonc la serp penjada
Contra verí fent-la Moisès d’aram;
Pa saborós que tol la set i fam
Que dóna el món ab sa vida penada!
(…)
A totes parts mires la gent perduda
Per abraçar los qui t’imploraran,
Cecs i contrets, i quant t’aclamaran
Sentran molt prest ton socors e ajuda.
(…)
(Pero Martínes – principis dels. XV – Mallorca, 1463).

Una perla que no té preu 06Una perla que no té preu 05

Operat del braç i de la cama

Operat del braç i de la cama

Aquesta història real s’esdevingué durant la guerra de Secessió nordamericana, en la qual els estats sudistes es van negar a alliberar els negres de l’esclavatge (Espanya encara va tardar més a alliberar els esclaus negres de Cuba), tal com Faraó havia fet 3000 anys abans amb els hebreus, i tal com fan tots els opressors amb tots els oprimits.

Té lloc al juliol del 1863, del mateix escenari de la inoblidable pel·lícula “Gone with the wind / S’ho endugué el vent”, i la narra un metge jueu:

“Durant la guerra civil era jo cirurgià a l’Exèrcit (dels Estats del Nord, dels “ianquis”) i, en acabant la batalla de Gettysburg, hi havia cents de soldats ferits al meu hospital.
Era menester de tallar braços i cames a corre cuita. Un dels ferits era un fadrí que sols havia fet de tabaleter durant tres mesos: per raons d’edat s’havia allistat per a tocar el tabal, perquè era massa jove.

Quan li va arribar el torn per a tallar-li la cama, l’assistent i l’auxiliar van voler donar-li el cloroform per adormir-lo, però l’al·lot el va rebutjar. Em cridaren i aní a veure què hi passava i, estranyat, li demaní per què no volia que l’adormissin. Ell em respongué:
-Doctor, quan jo tenia 9 anys doní el meu cor al Nostre senyor, el bon Jesús. Durant tots aquests Ell ha anat ensenyant-me a confiar en la Seva Força en les diverses coses de la vida. Jesús és la meva força i el meu estimulant, i Ell em sostindrà mentre em talleu la cama i el braç.
Li vaig aconsellar que, si no volia cloroform, prengués una mica de conyac, però ell també s’hi va negar, tot dient-me:
-Quan era jo un petelló, ma mare demanà a Déu de guardar-me de les begudes alcohòliques, perquè mon pare morí alcoholitzat. Ara tinc 17 anys i mai no he tastat cap licor. Com que segurament aniré prest a la presència de Déu, no m’agradaria fer el traspàs mig borratxo.
En aquell temps jo tenia malícia als cristians i a Jesucrist, però no tinguí més remei que respectar tan alts sentiments i encara li vaig demanar si volia veure el seu pastor, i em respongué que sí.
En acudir-hi, li va demanar què podia fer per ell, i el fadrí li féu:
-Si us plau, prengueu la Bíblia que tinc ací sota el coixí. Adins veureu escrita l’adreça de ca ma mare. Envieu-li-la i escriviu-li també quatre lletres per dir-li que tots els dies l’he llegida i que he pregat per ma mare…I, ara, doctor, estic amanit i promet de no amollar cap crit mentre m’opereu.
Mentre li amputaven la carn, en carlets no se’n va plànyer ni va gemegar, però jo sí que prenguí una mica de conyac per fer-m’hi l’ànim. Quan vaig tirar mà de la serra per separar la carn de l’os, el noi es posà el coixí entre les dents i sols li sentia dir:
-Jesús, bon Jesús, ajuda’m ara.

Drummer-Boy2006-10cm-x-18cm

Ja de nit, jo no podia dormir: voltava a dreta i a esquerra al meu llit sense deixar de veure aquells ulls blaus del jove. Passada la mitjanit, vaig fer una cosa per a mi insòlita: llevar-me del llit i anar a l’hospital sense que ningú no em cridàs.
En arribar, l’auxiliar em va fer saber que hi havia hagut setze morts. Li vaig demanar si el Carlets era mort i em digué que no, que dormia com un angelet. També em va contar que allà cap al tard, l’havien visitat un parell de membres de la Comissió Cristiana i un pastor, els quals havien orat agenollats amb molta devoció i que, tot seguit, havien cantat tots reunits –també en Carlets- alguns commovedors càntics evangelistes.
Per cert que no em cabia al cap, de cap manera, com ell, just acabat d’operar, podia haver cantat ni poc ni gens.

Cinc dies passats, en Carlets em va fer cridar, i li vaig poder escoltar malgrat les meves manies i prejudicis, per primera volta, un nomenari evangèlic. Em va fer, si mal no record:
-Doctor, la meva hora no pot ja trigar gaire, i no esper veure cap més sortida de sol. Gràcies a Déu m’hi veig disposat i, abans de morir, vull agrair-vos de tot cor la vostra bondat per mi. Doctor, sou israelita, i no creu en el Messies Jesús. Ara sols li deman de fer-me el favor de quedar-vos ací per veure’m morir confiat en el meu Salvador fins a l’última alenada.
Volia quedar-m’hi, jo, però de bell nou el coratge em va fer fallida i me’n vaig anar rabent. Als vint minuts, però, un auxiliar vingué a cercar-me, i em trobà trobar fet pols, amb la cara coberta per una mà, per informar-me que en Carlets encara insistia a veure’m.
-Ara mateix vinc de veure’l –li vaig contestar.
-Doctor, no deixa de dir que vol tornar-lo a veure ara que s’està morint.
El cas és que hi torní decidit a dir-li algunes paraules afectuoses però sense deixar-me influir per la seva fe ni creences.
En entrar dins la cambra em vaig adonar que empitjorava de pressa. Vaig prendre lloc a la vora del llit i em féu:
-Doctor, us estim perquè, com el meu millor amic, sou del poble d’Israel.
Li demaní qui era el tal amic seu israelita, i em respongué:
-Jesús, el Messies, a qui vull presentar-vos abans de morir. I, em prometeu que no oblidareu allò que ara us diré?.
Li ho vaig prometre.
-Fa cinc dies, quan m’amputàveu, vaig pregar al Senyor Jesús de convertir la vostra ànima sense fe a Ell.
Aquestes paraules em tocaren profundament el cor, perquè no entenia com, entre dolors tan agudes, podia pensar en Crist i en la meva ànima incrèdula. Tot traient forces com bonament vaig poder, li diguí:
-Estimat amiguet, tranquil, prest tot anirà bé per a tu.
I uns minuts més tard ell “es va adormir, segur, als braços de Jesús”, tal com deia la cançó que cantava.

Atlanta Street in Gone with the Wind

Cents de soldats van morir al meu hospital, però sols vaig acompanyar-ne un a soterrar: en Charlie Coulson. Les seves darreres paraules em van deixar astorat i fet un embolic.
Per aquell temps, ai las, jo era ric en diners, però ho hauria donat tot per tenir una fe com la d’aquell fadrí. uai de mi!, perquè hi ha coses que no es compren amb diners.
Vaig oblidar el nomenari, però no pas el jove mateix. ara sé que em trobava sota el pes d’una convicció de brutor i de pecat, però vaig seguir batallant a braç partit, durant deu anys, contra el Messies, amb tot l’avorriment i ràbia d’un jueu ortodoxe.

Finalment, però, la pregària d’en Carlets fou concedida, i Déu convertí la meva ànima rabiüda a Jesús el Messies.

Uns divuit mesos més tard de la meva conversió, vaig assistir a un servei d’oració en un local de Brooklyn, Nova York. Era un aplec on gent donen, amb alegria i frescor d’Esperit, testimoni de l’amor del Salvador. Després de parlar diverses persones, s’aixecà també una dona ja gran i digué:
-Estimats amics, potser sia l’última vegada que tindré el privilegi de testimoniar del Senyor. Estic tan plena de goig perquè sé que trobaré mon fill amb el Senyor el cel, perquè els dos hem confiat en la benignitat del Crist i la seva sang per al perdó dels nostres pecats en la vida. El meu fillet va ser ferit a la batalla de Gettysburg i un metge jueu li va tallar el braç i la cama. Un pastor d’allí em va escriure una lletra i m’envià la Bíblia del meu Charlie, i em va contar que, a l’hora de la seva mort, va fer anar el metge jueu per dir-li que, mentre l’amputava, li havia suplicat a Déu de convertir la seva ànima.
En sentir aquella dona, vaig pegar un bot del meu seient i mig a rodolons em dirigí cap a ella, li vaig agafar la mà i li vaig dir com vaig poder, enmig la meva emoció:
-Déu us guard, benvolguda germaneta: lloat sia Déu, la pregària del vostre fill ha estat concedida, perquè jo sóc el metge pel qual va demanar el vostre fill, i ara ja el seu Salvador és el meu propi Salvador.

L’Evangeli de Joan diu: “Jesús clamava dient:
-Si algú té set, que vingui a mi, per beure. Aquell qui creu en mi, com diu l’Escriptura, brollaran de les seves entranyes rius d’aigua viva”.

Una realitat

UNA REALITAT: LA INTOLERÀNCIA RELIGIOSA AL MÓN ISLÀMIC

Vull contar per quina raó he abandonat l’Islam i acceptat Jesucrist com al meu Salvador i Senyor.
Mon pare, el xeic Hamed, era un venedor afortunat, tenia una bona educació, parlava diverses llengües. Formava part de la tribu guerrera dels Xeics. He rebut una estricta educació segons el credo musulmà: “No hi ha altre déu que Déu, i Mafumet és el seu profeta”.

La Bíblia i l’Alcorà
Els musulmans accepten una gran part de la Bíblia, però refusen certs passatges del Nou Testament, neguen la divinitat del Senyor Jesús en tant que Fill únic del Pare, unit a Ell i a l’Esperit Sant, un sol Déu en tres persones.
Neguen igualment la mort expiatòria de Crist a la creu, així com la seva resurrecció. Pretenen que en el moment de la crucifixió de Jesús, Déu se l’emportà al cel, i ha fet que un altre ésser qui se li assemblava, fos crucificat al seu lloc. Creuen tanmateix que el Crist tornarà un dia, sota forma corpòria, sobre aquesta terra.
Mon pare era una mena de reformador. Feien aplec a ca seva per a discutir a tomb de diversos problemes doctrinals. Quan vaig fer tretze anys, mon pare, desitjós de procurar-me una bona educació en anglès, em va enviar en una escola missionera cristiana. Els meus familiars s’hi van oposar, però es va fer el sord, tot advertint-me de manera molt seriosa contra la Bíblia.
No obstant això, malgrat els meus prejudicis contra el cristianisme, prest vaig quedar captivat pel contingut de la Bíblia. Em va revelar dues coses :
1. Que era pecador als ulls del Déu sant, i perdut, havia menester d’un Salvador.
2. Que Déu havia proveït un mitjà de salvació pel sacrifici expiatori del seu Fill.
Malgrat allò, era considerat com a molt religiós pels meus companys musulmans. Anava a la mesquita cinc vegades cada dia per a fer les meves pregàries. Dejunava i complia fidelment tots els ritus de la meva religió. Era un “just”, satisfet de mi mateix. Tanmateix la qüestió de “Què hi ha després de la mort”? m’atabalava molt.

80a17eca6a25-Least-Visited-Countries-Afghanistan-10

El zel de mon pare
Vaig comunicar al meu pare sobre el canvi que sentia produir-se en mi. En va quedar perplex i em va aconsellar un seriós estudi de l’Alcorà i una comparació acurada entre l’Islam i el Cristianisme. La meva conclusió va ser que l’Alcorà no ens aporta el camí de la salvació, que no és inspirat de Déu. Mahomet no tenia, al cap i a la fi, cap carta de presentació que fes d’ell un profeta de Déu, menys encara un Salvador, ja que havia de pregar pel perdó dels seus propis pecats.
Mon pare em va proposar llavors d’estudiar el que ensenya el ioga o filosofia teosòfica. Em decidí a fer-ho, i em fiu xela (deixeble) d’un cèlebre clergue de la Meca.
M’exhortaren a repetir de cor certs passatges de l’Alcorà, i repetir igualment el nom d’Al·lah centenars de milers de vegades tenint les meves mans d’una certa manera per tal d’impedir-hi d’acomplir els actes culpables. Però, per a la meva gran decepció, no vaig obtenir cap auxili. No podia de cap manera alliberar-me dels lligams del pecat que retenien captiu el meu cor dolent.

Crist i l’oposició de Satanàs
Havent intentat a consciència d’observar la religió paterna i no havent trobat cap alleujament per a la meva ànima, em vaig girar cap a la Bíblia per a descobrir finalment el secret de la salvació.
Perseverava en les meves recerques, i això em posà en contacte amb diversos cristians servidors de Déu. Un d’ells, en particular, em va dirigir cap a una real comprensió de la veritat, tot minant així les bases mateixes de la meva antiga religió musulmana.
Vaig aprendre que el Senyor Jesús era bé el Fill encarnat de Déu mateix, i que havia pres la forma d’un home, semblant als homes, i que va morir d’una mort expiatòria sobre la creu del Calvari.
El diable em suggerí que si abraçava la religió cristiana, seria foragitat de ma casa, que el meu pare i tots els meus parents em tractarien com si fos mort, i que no quedaria ningú més per a tenir cura de mi. La meva família era ben afortunada, i allò em semblava ben dur, d’anar-me’n de la meva esplèndida residència per a fer-me un rodamón, per ser apallissat i empaitat de lloc en lloc, i potser finalment assassinat. Així, Satanàs cercava aixafar-me amb la visió d’un futur espantós.

L’Esperit Sant i la pregària
Llavors un pensament em va venir: no podria, potser, acceptar el Senyor Jesús al meu cor com al meu Salvador, però guardar-ne el secret?
Les tenebres van envair llavors el meu cor. Un dolorós combat s’hi lliurava, assedegat d’alliberament i de vida nova.
Mon pare acabà adonant-se del que em passava. En la seva ràbia, va cremar la meva Bíblia, els meus tractats, les meves lliures esterlines “cristianes”. Em suggerí llavors: “Ara, seràs raonable, i deixaràs d’una tranquils tots eixos
llibres!” Vaig respondre: “Pare, pots realment cremar la meva Bíblia, però no pots cremar el que existeix a l’interior del meu cor.
L’Esperit de Déu és molt real. Persisteix en la seva obra al més profund de l’ànima, sols cal permetre-li parlar-nos a través de les Escriptures.
En aquesta època, alguns cristians es van reunir per a pregar especialment per mi. Em vaig aplegar-hi també i vaig sentir que l’Esperit de Déu m’obligava a prendre una decisió immediata: alegria o dolor, tenir amics o no, tenir pare o no.
Va ser un moment meravellós en la meva història. Mentre pregava, vaig tenir una visió de Crist. Vaig sentir llavors que era tot per a mi.
Hi va haver una gran alegria al meu cor mentre que exclamava : “Senyor, accepta’m. Sóc sota el domini del pecat, però tu, deslliura’m de la seva potència”.
En un no-res, la resposta em fou dada al fons del meu cor. Es va produir un canvi total en mi, i vaig tenir consciència que havia passat de la mort a la vida (Evangeli de Joan, 5, 24).

Rue%20Ouled%20Nailsgsi2-chp1-8

Al món, la tribulació
Després, me’n torní a ca meva. Ma germana em va informar de les cruels intencions de mon pare i me’n vaig haver d’anar immediatament de casa. Vaig anar a ca un amic cristià que em va atorgar l’hospitalitat per una nit. L’endemà de matí la policia va venir a informar-se per què havia fugit del domicili patern. Em van aconsellar d’anar-me’n de la ciutat sense ajornar-ho -cosa que vaig fer – i em vaig refugiar a ca un missioner on vaig ser utilitzat per a una traducció de les Santes Escriptures. Més tard, vaig ser batejat.
Quan els musulmans fanàtics se’n van assabentar, rabiaven embogidament. Mentre que era conduït per un cristià en la seva petita carreta, aproximadament dos-cents homes furiosos es precipitaren cap a mi, em van arrencar del vehicle, i es van posar a pegar-me amb gruixuts garrots fins que caiguí esmorteït en terra. Creient-me mort, se’n van anar.
La policia era impotent davant una banda d’homes determinats, però van ajudar el meu amic a alçar-me i a posar-me sobre la carreta. Ell em tornà a dur a ca seva i va guarir les meves ferides. El cap de policia va ordenar al missioner d’emportar-se’m lluny de la ciutat, dient que no tenia prou de personal com per a plantar cara a una banda com aquella.

La joia i la vida
Em vaig ajuntar llavors a un grup de cristians per donar testimoni amb ells, i vaig passar allà tretze feliços anys. Vaig veure centenars de conversions, de les persones que van abandonar llurs ídols de pedra i de fusta, van ser batejades i es van fer ardents deixebles de Crist.
Hem tingut moltes aventures, certament, visitant els pobles. Beneïm Déu perquè ens guardà: dels animals, tigres, lleopards, serps; riuades, dels perills de tota mena, i de la mala gent.
Quin privilegi de poder portar el missatge de l’Evangeli a aquella gent que mai no l’havien sentit!
Sí, és una cosa meravellosa, amics meus, de ser salvat, de tenir la vida eterna, i de servir el Senyor Jesucrist.

Xeic Abdul Aziz (“Bientôt / Prest”)

SENEFA 005

Jueus

JUEUS

Sóc descendent d’una família els avantpassats de la qual per 14 generacions han estat rabins; mon pare també ho era.

Mon pare i ma mare arribaren a Amèrica abans de la Segona Guerra Mundial. És per això que encara estic viva. El 100% de la nostra parentel·la, per part de pare i de mare, van ser assassinats durant la Xoà (l’Holocaust). Mentre que ma mare continuà essent jueva ortodoxa, mon pare es féu anarquista. La primera vegada que sentí parlar de la Xoà, jo era una noieta. La meva reacció fou: si hi hagués un Déu, l’odiaria. Això fou la fi de la meva recerca de Déu.

Vivíem en un raval molt perillós de Nova York. Jo hi era l’única jueva a l’escola primària. Un dia, quan arribí a l’escola, uns altres nins començaren a colpejar-me cridant: “Jueva porca, tu vas matar Jesús!”. Era la primera vegada que escolt´aquest nom, no sabia qui era, i pensava que devia ser algú que havien assassinat feia poca pels perillosos carrers del veïnat. En arribar a casa demaní a la mama qui era aqueix Jesús que feia poca havia estat gavinetat o metrallat prop de casa. Ma mare em contà que era el déu dels gentils i que en nom d’ell milions de persones del nostre poble havien estat torturades a mort. Em contà també dels terribles progroms antijueus de Polònia, executats pels dits cristians.

Ella mateixa en patí un. Jo creia que Jesús devia ser una cosa així com un Genguis Khan polonès que el poble deïficava. Quan més avant vaig escoltar nadales cristianes sobre Jesús nat a Betlem, em vaig imaginar que Betlem devia caure devers Varsòvia.

Des de llavors en la meva imaginació associava sempre el major odi als jueus amb els pobles eslaus. Coneixia un seguit de ciutats d’Israel, però de Betlem no n’havia sentit res.

Quan jo tenia nou anys, i tots els de la meva colla se solien deixar caure per distints grups, comencí a ser políticament activa. Vaig assistir a totes les manifestacions possibles que, segons el meu parer, defensaven les causes importants. Sempre duia damunt peticions per fer signar a la gent. Creia que podíem salvar el món amb accions polítiques i socials.

El món va ple de problemes, i nosaltres volíem solucionar-los i així acostar-nos a l’era messiànica. Encara sóc ben activa en política i en la societat. Però ja no sóc tan ingènua; ara sé que es tracta d’un problema espiritual del cor humà: vam ser i som separats de Déu i de la seva voluntat. Sols el Messies ens pot introduir en el temps messiànic.

Als 14 anys em vaig decebre i desil·lusionar; però tot i això continuava activa. Comprenguí que els plans de tots els grans idealistes fracassaren al llarg de la història. D’una o d’una altra manera els més revolucionaris provocaven a l’endemà una matança. Tothom sap que l’amor és millor que no la malícia, i malgrat això, no n’hi ha gaire, d’amor, al món. Tothom vol tenir justícia i, tanmateix, el món és cada vegada més feixista. Com més llegia i cavil·lejava sobre la Xoà tant més anava copsant que no fem cap progrès; al contrari, el món va a pitjor. Per què la gent no podem ser millors? La gent solen tenir llurs idees polítiques, per això em vaig convèncer que la solució als problemes no hi raia. Realment devia ser així: quan Adam i Eva vulgueren ser iguals a Déu i van seguir llurs propis camins; perquè el problema rau en el nostre cor, i la societat sols reflecteix el que hi ha.

Hi havia uns pocs que tractaren de parlar-me de Crist, però tenien un “llenguatge de Canaan” (terminologia religiosa acartonada) que jo no comprenia. Altrament vaig relacionar el nom de Jesús amb l’odi als jueus i amb les religions paganes.

Un dia va venir una de les meves millors amigues jueves i em digué: “He trobat el Messies!” No pensí res en especial, però, com la major part dels jueus, ja tenia un vague pressentiment del que podia significar això. Hom suposava que els jueus tornarien a Sió i que el Messies hi vindria per establir el seu reialme messiànic. Així salvaria tot d’una tot el món per mitjà d’Israel.

Com que la paraula “Messiah” s’esdevingué “Christós”, en traduir-la al grec -la gent han oblidat el significat originari de tantes paraules judeocristianes-, però, així, vet ací que dir-se cristià és dir-se, en realitat, “messiànic”: ells pensen que és una mena de llinatge; però no és un cognom, sinó una concepció.

Però tornem-hi: la meva amiga digué que havia trobat el Messies, mentre que jo ni tan sols l’havia cercat. Diguí, de broma: “Mira que bé! Potser és algú que conec?”. Respongué: “Jesús és el Messies dels jueus”. Sols mirí aquella al·lota que era ben religiosa i respectava les tradicions jueves i li vaig dir: “Avui creus en Jesús, demà podries ser nazi!, tots els qui creuen en Jesús maten els jueus.

N’enganyaren sis milions i els assassinaren en la Xoà. I vosaltres heu traït tota la nostra història!”. Tallí de seguida qualsevol relació amb ella. La meva reacció era típicament jueva, car en general els jueus amb prou feines saben res de Jesús i no han llegit el Nou Testament. No sabem què és la fe en ell ni com funciona. Però tots coneixem prou de gent dita cristiana i de les tragèdies que han ocasionat a costa de nosaltres.

Per fer-ho breu: Uns anys més tard, quan comencí la Universitat algú em donà una Bíblia i em recordà que era un llibre jueu, i em féu: “Tu ets una jueva orgullosa amb el desig de ser culta i formada, vet ací el llibre més important per a tu. Hi vénen més dades  sobre l’art, la història i al política que en tots els llibres junts. Encara si no creus en res, has de llegir-te’l una vegada tot sencer”.

Vaig veure que era un llibre petit, no major que dues novel·les. Així comencí a llegir-lo, i val a dir que em sorprengué sovint.

Sempre havia pensat que les persones que creuen en Déu són gent religiosa i pocatraça que mai no són crítics amb res. Però aleshores descobrí que totes les persones en el Tenach (Antic Testament) estaven compromeses socialment i política i feien totes les preguntes possibles. Sempre havia pensat que la fe era una experiència religiosomística, o una llista de creences que havies de signar. Però els homes de la Bíblia no creuen en cap llista, ni tenen normalment experiències místiques. No cavil·legen pas asseguts dalt els arbres per sentir-se unificats amb l’univers. Tots parlen d’una relació personal, profunda, diària i pràctica amb una altra Personalitat, és a dir, amb el Creador de l’Univers. Tots parlen del Déu d’Israel, del Déu de la Història. I, malgrat totes llurs qüestions, romanen en una relació personal amb Déu: els meus dos gats també deuen tenir moltes qüestions a fer-me; donat que sóc més intel·ligent que ells, i és impossible de donar-los totes les respostes. Però la realitat de llur relació personal amb mi s’hi manté, malgrat tot allò que no deuen poder comprendre de mi.

La meva major sorpresa fou quan comencí a llegir el Nou Testament. Sempre havia cregut que deuria ser semblant al “Mein Kampf” de Hitler, ple de propaganda contra els jueus. La meva sorpresa fou que Jesús i els seus deixebles no sols eren jueus, sinó jueus ortodoxos. Però encara fou major la sorpresa, i la més significativa per a mi, quan llegí el capítol 15 dels Fets dels Apòstols. El primer concili de jueus que creien en Jesús formularen una pregunta que sonava molt estranya –eixos homes que durant tres anys havien conviscut amb Jesús i la teologia dels quals era millor que la de qualsevol cristià. Demanaren si, per a un no-jueu, per a un gentil, era possible de creure en Jesús sense convertir-se prèviament al judaisme. Avui en dia, l’església viu tan allunyada del que ensenyaren els apòstols que formula la pregunta contrària: si és possible per a un jueu creure en Jesús i romandre jueu.

De sobte assolí de fer la diferència entre Jesús per un costat i l’església i la seva tràgica història (excepcions a part) per l’altre. El problema que la majoria de jueus tenen amb Jesús no és primerament de categoria teològica sinó històrica. Quan l’església es deslliurà de la Bíblia, s’esdevingué una institució pagana, política i antisemita que acaçava no sols els jueus, sinó també els veritables cristians. Acceptava una teologia on totes les malediccions eren per als jueus i totes les promeses per a l’església.

Poc temps després coneguí Jesús en el context jueu, Déu me mostrà quin era el problema real, i perquè el món no progressava. El problema no està ací o allà, sinó en el cor humà revoltat contra Déu. Tots som egoistes, plens d’ois i malícies, enveges, i nosaltres mateixos voldríem ser el déu de nostra vida. Estem amanits a sacrificar-nos i morir per una causa digna sempre que nosaltres mateixos en prenguem la decisió. De tot això plegat és del que hem menester de ser salvats, deslliurats. Llavors el Messies arribarà a ser per a nosaltres, veritablement, Jesús (“Jah-xua” en original hebreu: “Déu salva”, “Salvador”).
(Alice Naumov, Jerusalem, testimoni del 1988, publicat al periòdic “Karmel”).

Descendent de sefardites de l’Entesa Juevo-cristiana de Catalunya parla sobre el judaisme de Jesús

    PER LA RECONCILIACIÓ ENTRE ISRAELIANS I PALESTINS

  • Musalaha