Arxiu d'etiquetes: CRISTIANISME

L’Església catalana ha estat i és molt més patriòtica del que mereixien els catalans

L’Església catalana ha estat i és molt més patriòtica del que mereixien els catalans

L’Església catòlica catalana sempre ha estat patriòtica, des de les Treves de Déu de l’Abat Oliba (origen del parlamentarisme català) fins als Segadors i la Guerra de Successió, resistència antifranquista i ara també.

  • Catalunya nasqué per Croades contra la invasió musulmana.
  • El creador del parlamentarisme català fou l’Abat Oliba amb les Treves de Déu a Toluges (Rosselló)

  • Les grans victòries medievals foren fruit abans de les pregàries i benaurances dels cristians catalans que dels almogàvers.
    Els catalans conqueriren Mallorques i València en lluita contra una secta violenta, opressiva i destructiva: l’Islam.
  • El primer normalitzador de la llengua catalana fou un frare i místic, Ramon Llull.

  • A la Guerra dels Segadors hi hagueren bisbes que, davant els abusos de la soldadesca castellana, feren crides a la resistència:
    “En defensa de la Sancta Fè Catholica y la República si estan en gràcia de Déu”
    (Clergue català planteja gairebé com a una guerra santa les lleves de la Generalitat contra la invasió hispànica de la tardor del 1640 i promet la vida eterna a qui mori per la pàtria contra els soldaders del rei que profanen també esglésies).
    En aquesta guerra bona part dels caps, el mateix Pau Clarís, eren clergues que defensaven el poble dels abusos de la soldadesca d’ocupació.

  • El catalanisme modern fou engegat per Torras i Bages com a alternativa a les guerres civils entre carlins i liberals. Una altra alternativa pacifista per al rucam que es matava per dèspotes forasters.
    Es a dir, el catalanisme modern també prové de l’Església.
  • Quan als temps (principis del s. XX) de Solidaritat Catalana l’Església catalana es fa “massa catalanista”, els provocadors desvien les ires populars contra la lleva obligatòria contra un boc expiatori, un cap de turc: és la Setmana Tràgica, un progrom cristianòfob.
  • A la Guerra dels 3 anys els incontrolats (FAI+delinqüents comuns) assassinen sense judici previ un 40% del clergat catòlic i uns 20.000 catòlics pel simple fet de ser “beatos”.

  • Repressió franquista contra el clergat català: deportacions a l’Espanya profunda, prohibició del català a les homilies, etc…
    Encara així el clergat català es manté fidel a la llengua i al país (cosa que no podem dir per exemple del clergat valencià, que majoritàriament no s’hi manté).
    Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, s’ha d’exiliar per oposar-se a la “Croada” dels bisbes espanyols, morirà a Suïssa.
    Escarré, exiliat durant el franquisme, d’abat de Montserrat a “abat de Catalunya”

El cristianisme per a Catalunya ha fet allò essencial: parir-la i defensar-la

  • El catalanam li ha estat sumament desagraït, d’ací us vénen totes les vostres desgràcies, que no han pas acabat encara.
  • La ingratitud és extremadament lletja, perversa, verinosa i repulsiva i capaç d’arruïnar famílies, amistats i un país sencer.
  • L’Església Catòlica Catalana ha estat molt fidel a Catalunya.
    Segurament més fidel a Catalunya que a Déu, i potser per això li han sortit tants cristianòfobs i ingrats.

— Enllaços —

Anuncis

Cant Espiritual (El cant proto-luterà d’Ausiàs)

  • El protestantisme, que bàsicament és hermenèutica bíblica més o menys afortunada, no és tan estrany a Catalunya com pugués pensar-se, i no sols pel nostre caràcter de vegades titllat de “fenici”, “calvinista” i tòpics per l’estil.
  • Durant l’Edat Mitjana, fins que fou definitivament prohibida pels Reis Catòlics i encara més per Trento, la Bíblia era una lectura molt comuna entre les capes albabetitzades de la societat catalana, els nostres mateixos reis la coneixien bé, perquè en llurs discursos l’esmenten contínuament, i igualment els nostres autors clàssics.
  • Potser allò més paregut al sentir del mateix Luter és el famós Cant Espiritual d’Ausiàs March, del qual us faig un resum modernitzat (adaptació lliure), per poder copsar-ne millor el sentit.

CANT ESPIRITUAL

(Fragments, en versió moderna, lliure i demòtica)

Ja que sens Tu ningú a Tu no arriba
Dóna’m la mà o pren-me els cabells i alça’m
Si no t’estenc la meua mà a la teua,
Quasi forçat a tu mateix estira’m.

Jo vull anar cap a Tu a l’encontre
No sé per què no faig lo que voldria,
Segur estic d’haver voluntat franca
I no sé què a aquest voler em tanca.

Vulgues, Déu, teu vull ser, que ho vulgues,
Fes que ta sang mon cor dur entendresca:
De semblant mal en va sanar molts altres
Ja en el tardar ira em fas entendre.

Perdona’m Tu si com un boig te parle
De passió sorgeixen mes paraules
Dreçar-me vull, i cas no em fan mos passos
L’Esperit teu allí on li plau insufla.

A tu deman que el cor meu enfortesques
Tant que el voler amb el teu voler lligue,
I ja que sé que el món no m’aprofita,
Dóna’m esforç que del tot l’abandone,

I el gran goig que l’home bo en Tu tasta,
Fes-me’n sentir una poca centella,
Perquè la carn meua, que se’m rebel·la,
Tinga afalac, i del tot no s’hi opose.

Ajuda’m, Déu, que sens Tu no em puc moure,
Perquè el meu cos és més que paralític!
Tant són en mi envellits els mals hàbits
Que la virtut, tastar-la m’és amarga.

Oh Déu, favor! Capgira’m la natura,
Que mala és per la meua gran culpa;
Per contemplar Déu l’ànima ha estat feta,
I contra Ell, blasfemant, es rebel·la.

Tot i que sóc mal cristià per obra,
Ira no et tinc, ni de res no t’inculpe;
Estic segur que Tu sempre bé obres,
I fas tant bé donant mort com la vida:

Tot és ben just quan surt del teu poder,
I tinc per boig qui amb Tu està furiós
Per voler mals i per ignorar béns,
És la raó que els hòmens no et coneixen.

A Tu veig just, misericordiós;
el teu voler, sens mèrits, agracia;
dónes i prens de grat el do sens mèrits
si el just té por, molt més jo no haig de tèmer?

Per més que Tu et mostres irascible,
Falta és això de la nostra ignorància;
El teu voler sempre guarda clemència,
L’aparent mal teu ja és bé inestimable.

Perdona’m, Déu, si t’he donat la culpa,
Que ser aquell culpable jo confesse;
Amb ulls carnals he fet els meus judicis:
Il·luminar dins de l’ànima vulgues!

No té repòs qui altra fi s’espera,
Perquè en res més el voler no reposa;
Tal com els rius que corren a la mar
Tots els finals així dins Tu se n’entren.

Ja que et conec, esforça’m a estimar-te!
Vença l’amor sobre la por que et tinc!
¿Qui em mostrarà davant Tu fer excusa
quan caldrà dir mon mal ordenat compte?

Tu m’has donat disposició recta,
I jo he fet del regle, falç molt corba.
Dreçar-la vull, i he menester ajuda,
Ajuda’m, Déu, la meua força és flaca.

No et pregue, Déu, que em dónes un cos sà,
Ni béns alguns de natura i fortuna,
Sinó només que a Tu sols ame, Déu,
Perquè sé cert: del major bé és la causa.

¿Quan vindrà temps que la mort jo no tema?
Serà quan jo del teu amor m’inflame,
I no pot ser sens menyspreu de la vida,
I que per Tu la vida jo menyspree.

A altres has fet no menys que jo et demane,
Suplicar vull, que dins el cor Tu m’entres
Doncs, Tu, Senyor, amb foc de fe socorre’m
Tant que la part que em porta fred m’abrase.

Oh, quan serà que regaré les galtes
D’aigua de plor amb les llàgrimes dolces!
Contricció és la font d’on emanen:
Això és la clau que el cel tancat ens obre.

Del penedir parteixen les amargues,
Perquè en temor més que en amor se funden,
Així i tot, d’estes dóna-me’n moltes,
Que són camí i via per les altres”.

Conversions

CONVERSIONS

ESPORTISTES OLÍMPICS CRISTIANS

UNES ALTRES CONVERSIONS XOCANTS

  • Ex actriz porno Luna Bella se convierte a Cristo
    “Acabo de nacer, soy nueva criatura, mis pecados han sido perdonados. Mi primer amor es mi padre Dios, ahora mis ojos están puestos en él y sólo en él, está por delante de todo…”, Luna Bella.

EXMUSULMANS

  • Terrorista de Boko Haram se convierte a Cristo
    El creyente de la yihad fue desafiado por el mensaje de esperanza y paz que sólo Cristo puede ofrecer. Al final después de escuchar el mensaje del evangelio el hombre llamó a la radio y ahora es un seguidor de Cristo.

Un objector de consciència del segle III (Martiri de sant Maximilià)

Un objector de consciència del segle III (Martiri de sant Maximilià)

(St. Maximilià de Tebessa, màrtir decapitat 274-295, per negar-se a ser soldat)


A Teveste (1), durant el consolat de Tusc i Anulí, el dia dotze de març, havent comparegut al fòrum Fabi Víctor juntament amb Maximilià i permesa l’assistència de l’advocat Pompeià, aquest començà dient:

  • -Fabi Víctor, temonari (2) s’ha presentat amb Valerià Quintià, prefecte de Cesàrea, juntament amb l’excel·lent recluta Maximilià, fill de Víctor: com que és apte, demano que li sigui presa la talla.

El procònsol Dió preguntà:

  • -Com te dius?

Maximilià va respondre:

  • -Per què vols saber el meu nom?  No m’és lícit de fer el servei militar, perquè sóc cristià (3).

El procònsol Dió digué:

  • -Pren-li la talla.

Mentre la hi prenien, Maximilià replicà:

  • -No puc fer el servei militar; jo no puc fer mal; sóc cristià.

El procànsol Dió va dir:

  • -Preneu-li la talla!

Un cop fet, l’oficial va proclamar:

  • -Fa cinc peus i deu polzades (4).

Dió va dir a l’oficial:

  • -Marqueu-lo.

Resistint-s’hi, Maximilià va respondre:

  • -No.  No puc fer el servei militar.

Dió va dir:

  • -Fes el servei si no vols morir.

Maximilià va respondre:

  • -No el faré pas. Talla’m el coll; jo no sóc soldat d’aquest món, sinó soldat del meu Déu.

El procònsol Dió li preguntà:

  • -Qui t’ha entabanat així?

Maximilià respongué:

  • -La meva ànima i aquell qui m’ha cridat.

Dió digué a Víctor, el seu pare:

  • -Aconsella el teu fill.

Víctor respongué:

  • -Ell s’ho sap, ja té prou senderi per a saber el que li convé.

Dió digué a Maximilià:

  • -Fes el servei i rep la marca (5)
  • -No rebo cap marca -respongué-. Ja porto el senyal de Crist, el meu Déu.

Dió va dir:
-De seguida t’envio al teu Crist.

  • -Tant de bo que ho fessis ara mateix! -respongué-. Aquesta és també la meva glòria.

Dió digué a I’oficial:

  • -Marqueu-lo.

Oposant-hi resistencia, Maximilià va respondre:

  • -Jo no accepto la marca d’aquest món; i, si me la poses, la trencaré, perquè no té cap valor.  Jo sóc cristià, no m’és lícit de portar penjat al coll aquest tros de plom des que porto el senyal salvador del meu Senyor Jesucrist, fill del Déu viu, que tu no coneixes, que va patir per la nostra salvació i que Déu va lliurar pels nostres pecats.  A ell servim tots els cristians; a ell seguim com a capdavanter de la vida, promotor de la salvació.

Dió digué:

  • -Fes el servei militar i pren la marca si no vols morir miserablement.
  • -No moriré -li respongué Maximilià-. El meu nom ja és amb el meu Senyor. No puc prestar el servei militar.
  • -Repara en la teva joventut -insistí Dió-, i fes el servei; això escau a un jove.
  • -La meva milícia pertoca al meu Senyor -contestà Maximilià-. No puc ser soldat d’aquest món.  Ja ho he, dit: sóc cristià.

El procónsol Dió va dir:

  • -En la sagrada comitiva dels nostres senyors Dioclecià i Maximià, Constanci i Màxim, hi ha soldats cristians i fan el servei militar.
  • -Ells sabran el que els convé -va respondre Maximilià-. Tanmateix, jo sóc cristià i no puc fer cap mal.
  • -Quin mal fan els qui fan el servei? -preguntà Dió.
  • -Tu saps prou el que fan -respongué Maximilià.

El procónsol Dió va dir:

  • -Fes el servei, no menyspreïs la milícia si no vols començar a fer una mala fi.
  • -Jo no moriré -respongué Maximilià-; i, si surto d’aquest món, la meva ànima viurà amb Crist, el meu Senyor.

Dió va ordenar:

  • -Esborreu el seu nom.

Un cop esborrat, Dió va dir:

  • -Ja que amb esperit insubmís has refusat el servei militar, rebràs la sentència corresponent-per a

escarment dels altres.

I va llegir la sentència: «Ordeno que Maximilià sigui passat per l’espasa per haver-se negat amb esperit insubmís a fer el jurament de la milícia.» ,
Maximilià respongué:

  • -Dono gràcies a Déu.

Havia viscut en aquest món vint-i-un anys, tres mesos i divuit dies.
Mentre el duien al lloc del suplici, va dir:

  • -Germans molt estimats!  Afanyeu-vos àvidament amb totes les forces per tenir la sort de veure el Senyor; que ell us atorgui també a vosaltres la mateixa corona.

I amb cara ben alegre digué a son pare:

  • -Dóna a aquest botxí el vestit nou que m’havies preparat per a la milícia. Tant de bo que et pugui multiplicar el cent per u, perquè així ens puguem gloriar tots dos en el Senyor!

I així va sofrir immediatament el martiri.
La matrona Pompeiana va reclamar el cadàver de Maximilià al jutge i, col·locant-lo a la seva llitera, el traslladà a Cartago i el sepultà sota el pujol, al costat del màrtir Cebrià, prop del palau. I, quan la matrona va morir, dotze dies després, fou sepultada allí mateix.
El seu pare, Víctor, se’n tornà a casa seva amb gran alegria, donant gràcies a Déu perquè havia enviat per endavant un tal regal al Senyor, ell que l’hauria de seguir ben aviat.
Donem gràcies a Déu.  Amén.

NOTES AL TEXT

  1.    Ciutat de la Numídia Cirtense, actual Tebessa.
  2.    El temonari era el recaptador del temo, un impost en metàl·lic per a allíberar-se del servei militar.
  3. Cal tenir en compte que en l’exèrcit l’emperador rebia culte com a déu. Era en temps de Dioclecià. Quan Constantí suprimí l’obligació de tal culte, l’Església autoritzà el servei militar, per exemple en el Concili d’Arle, l’any 314.
  4.    És a dir, un metre setanta-vuit.  La talla mínima requerida per a ser legionari era d’un metre setanta-dos.
  5.    La marca (signaculum) era una plaqueta de plom que el soldat duia al coll com a signe d’identitat.  Cf.  GUIMÉN, Urbs Roma, III, Salamanca 1985, p. 473, on comenta precisament aquest episodi de Maximilià.

Els comtes-reis i la Bíblia

Els comtes-reis i la Bíblia

per JOAN GONZÁLEZ I PASTOR

EL CONQUERIDOR COMENTARISTA

Jaume I, coneixia el contingut de la sagrada escriptura. Segons el cronista Pere Miquel i Carbonell, les havia estudiat sense l’ajut de cap mestre i anà fins l’exageració en escriure: “I encara aquest excel·lentíssim rei En Jaume hagué un altre do de nostre Senyor Déu, així com els seus apoòstols, car ell entengué e sabé per si mateix, sens mestre instructor, les divinals escriptures per gràcia de l’Esperit Sant”. En les festes de l’any, a qualsevol indret que es trobava, acostumava predicar al poble seguint un text bíblic.
En el Libre dels Feyts hi ha algunes frases llatines extretes de la Bíblia. Comença partint de les paraules que llegim a l’epístola de sant Jaume: “que la fe sense les obres morta és”  i unes altres de l’Antic Testament: “qui estalvia al seu fill les vergues de la correcció el perjudica, i no sembla pas que el vulgui bé”. Segueix dient, “Omnia pretereut praeter amare Deum”, i donà aquesta explicació: “que equival a dir que totes les coses del món són moridores i es perden, sinó solament l’amor de Déu. I nós, coneixent que aquesta es la veritat, i les altres coses mentira, volguerem donar, girar i adreçar als manaments del Nostre Salvador el nostre pensament i les nostres obres, i deixàrem les vanes glòries d’aquest món per a conseguir el seu regne.
El 6 d’agost de 1276, a la ciutat de València moria el rei Jaume. En plena agonia demanà li fossin llegits els salms i ell mateix recitava en català: “Jo, senyor Déus meu, entraré a la teva casa e adoraré al temple sant teu, e em confessaré al teu nom, Senyor. En les teves mans, Senyor, coman lo meu espereit, car tu, Senyor, m’has remut, qui ests Déus de veritat ” (Pere Miquel i Carbonell, Op. cit.
Si bé sembla que el Conqueridor era illetrat, res no s’oposa a l’atribució dels versicles i els comentaris es mentats. Pot explicar-ho la seva freqüentació a les cerimònies religioses i, també, la manera com el rei es lliurava de bon grat a escoltar les sentències dels savis i com les encomanava a la seva tenaç memòria.

DESIG DE VERSIONS CATALANES

Les lletres catalanes començaren llur volada l’any 1285, quan  Alfons el Liberal, inicià el seu regnat, als vint-i-tres anys. Si per un cantó manifestà les afeccions pròpies de l’edat jovenívola, d’altra banda sorprèn l’extrema cura que atengué la bona administració pública i privada, les relacions diplomàtiques amb els regnes de l’Orient i les seves inclinacions per la literatura.
El 1235 hom traduí la Bíblia al francès. Cinquanta anys després, el seu pare, Pere II el Gran, en posseia una. Degut a unes angúnies econòmiques als darrers anys de la seva vida, hagué d’empenyorar-la. El preciós manuscrit retornà al rei Alfons, el 1290.
L’anomenada que gaudien les versions bíbliques en les llengües romàniques, i singularment la francesa, mogué Alfons a voler una versió catalana. Des de la Çuda de Lleida expedí dues ordres, el Nadal de 1287.
La primera l’adreçà a Pere Marqués, dient-li com enviava Berenguer Fullit a Barcelona, un calígraf expert perquè passés en net el text de l’esdevenidora Bíblia catalana i deixés els espais destinats a les miniatures.
La segona disposició la dirigí al seu conceller Jaume Montjuïc, jurisconsult barceloní de gran competència, el qual fou designat per traduir la Bíblia al català, seguint preferentment la versió francesa. Durant tot el 1290, Monjuïc i els sus dos col·laboradors seguiren treballant, però abans de finir l’any, Monjuïc morí. Segons Carreras Candi, és versemblant que restà enllestida el 1291, just a la mort del Liberal.  (Primera traducció catalana de la Bíblia (segle XII) a Revista de Bibliografia catalana (IV), 1904, p. 54.

L’ERUDICIÓ DE PERE III

Pere III de Catalunya (IV d’Aragó), es distinguí en l’oratòria, en la poesia, en la literatura, en la història i en l’astronomia. Fou un dels reis més parlamentaris i que més contacte tingué amb la seva gent. Ell mateix pensava i escrivia lentament els seus discursos, que després esmenava, col·leccionava i feia arxivar curosament. Lector infatigablecom era, tenia sempre a punt la frase més oportuna , recollida amb constància de la Bíblia o dels llibres històrics. Perb la riquesa de citacions que feia de l’Escriptura demostrava que la coneixia molt bé i que era el llibre que llegia i consultava més sovint.
La primera vegada que la demanà consta que fou als vint anys, i la volgué en catalá: “cum nos bibliam vestram in romancio scriptram necessariam habeamos”.
No ha d’estranyar-nos pas la copiosa erudició sagrada de la qual estan repletes les seves proposicions, sempre encapçalades per uns versicles adequats a l’assumpte que volia anunciar. En la proposició a les corts de Vilafranca del Penedés (1387) pronuncià un elegant i ben raonat discurs ple d’erudició sagrada i secular, el qual captà la benvolença de l’auditori amb el versicle,
“Inclinate aurem vestra verba oris mei” (que pugi a Déu el meu clam) Salm 77:1. El 1370, Pere III convocà corts a Tarragona notificant a la nació que consultava sobre la defensa, que gents estranyes es preparaven per enviar al seu territori. El versicle que encapçalà la patriòtica proposició no podia ser més escaient: “Hoc autem scitote, quoniam si sciret pater familias qua hora fur veniret, vigiilaret utique et non sineret perfodi domum suam. Ideo et vos estote parati” (Lluc 12:39). El rei plantejà la seva proposició amb la precisió d’un matemàtic, al final, satisfet d’haver-la demostrat, tornà a repetir l’enunciat del problema: “Les quals paraules volen dir: sapiats açò que si lo Senyor de la casa sabia la hora que lo ladre vingués vetlaria e no lexaria foradar aquella. E donchs sciats apparellats. E aquestes paraules dreçant-nos a vosaltres vos dehiem que vetlets en tal manera que los enemichs e ladres no us troben durment mes…vetlats en guisa que puxam dir les paraules que dix Jhesu Chirst a sos deixebles: Luc XII, Benauirats són los servents quan los vetlan lur senyor”.
La tradició d’aquesta forma d’oratòria derivada de l’Església, no sols es manifestà en l’exordi de les proposicions regularment recolzades en fragments bíblics sinó àdhuc el final del discurs era semblant a un sermó. N’és un exemple l’acabament d’aquesta proposició: “perquè plàcia a nostre Senyor que nos siam axí vetlants en les obres que havem a fer de nostre regiment, e vosaltres en ço que havets a obtenir mitjençant la sua misericordia obtengam daça la sua gràcia e finalment dellà a la sua glòria, Amén”.

ENTUSIASME PER LA LECTURA

Joan I, l’Amador de la Gentilesa, fou un fervent enamorat del saber clàssic i es mostrà entusiasmat per la lectura. Quan tenia vint anys, el seu pare Pere III pagava per compte de l’infant hereu, un llibre el qual contenia, “los salms penitencials, los credos e altres oracions”. Era capaç de llegir-se tota la Bíblia cada any i cobejà posseir-la en català, en francès i fins i tot, en hebreu. Es delitava en dissertar sobre temes transcendentals com el de la immortalitat de l’ànima amb homes tan il·lustrats com Bernat Metge.
Guillem de Copons, cavallerís de Pere III i de Joan I, traductor del Tresor escrit per Bruneto Latino, dugué al rei Joan, el 1383, una versió francesa de l’obra de sant Agustí: De civitate Dei i una Bíblia, com a present del duc de Berry. La primera d’aquestes obres fou traduïda de seguida al català. A la seva biblioteca, al costat de les bíblies i de l’Exposició dels salms d’Innocent III, traduïda al català per Joan Romeu, hi havien llibres d’astrologia, d’història, literatura, novel·la, moral i d’altres.

MARTI L’HUMA I LES ESCRIPTURES

Feia pocs mesos que Martí l’Humà, cridat a la corona d’Aragó, per la substitució testamentària del Cerimoniós, havia entrat a Barcelona, i deixant la Sicília pacificada, tot seguit se’n va anar a Saragossa per ser coronat solemnement d’acord amb la tradició. Allí convocà corts generals per la primavera de l’any següent, les quals s’obriren a l’antiga Seu del Salvador. Assegut en el soli, amb pompa majestàtica pronuncià un discurs partint d’uns versicles de la primera carta de sant Joan: “Haec est victoria quae vincit mundum, fides nostra” (La victòria que ha vençut el nón és la nostra fe) (5:4); en el qual es referí al valor i les proeses dels seus antecessors i a la fidelitat, constància i gestes dels seus vassalls, fent particular memòria de la seva campanya a Sicília. També pronuncià una oració a les corts de Perpinyà (1406), la qual és el monument més famós i brillant de l’eloqüència política catalana; tot l’esperit de llibertat, totes les glòries de Catalunya se sentiren en aquesta proposició. Martí I, és l’únic sobirà del casal d’Aragó que ha dedicat tot un homenatge parlamentari a la glòria del Principat, posant-li davant, “Gloria dicta sunt de tu” (Salm 87:3), que ja predisposa a l’entusiasme. Les citacions de l’Antic i del Nou Testament es barregen amb les dels autors clàssics, molts d’ells portats per primera vegada pel corrent renaixentista clàssic incorporat ja a les lletres catalanes. La darrera proposició del rei Humà és la clau d’or que tanca l’apogeu de la nostra oratòria parlamentaria.

Cristianisme i ideologies polítiques

LES RAONS DEL DESASTRE

1.-EXTREMISME IDEOLÒGIC I GUERRACIVILISME A L’ESTAT ESPANYOL

Els enfrontaments entre extrems són una constant de l’Estat espanyol durant els dos darrers segles.
Sovint les esquerres han tirat les culpes a l’Església Catòlica, i, en el cas espanyol, no els falta pas bona part de raó, si bé hi carreguen massa les tintes fins a derivar en guerres (anti)religioses com la del 1936-39.
Cal entendre també que l’Oligarquia utilitza i sobretot ha utilitzat l’Església Catòlica com a criada pròpia i para-raig de les ires del populatxo. Es un boc expiatori fàcil per al ressentiment popular també per la seva doctrina sexual i la seva actitud –normalment- pro-Establishment.

* Una mica d’Història:

L’Església Catòlica espanyola ha estat molt relligada al poder polític, més que en altres regnes. Venia d’una llarga tradició de despotisme i croada. En part per la lluita contra l’Islam, que era un credo alhora militar i religiós.
També perquè, en descobrir i ocupar Amèrica i extraure’n els metalls preciosos, passà a tindre un pes aclaparador dins el món catòlic i s’esdevingué l’espasa en les guerres de la Contrareforma.
Al 1518 el rei-emperador castellà tragué del Papa la facultat de nomenar bisbes, de manera que es posaren les bases per a un cesaropapisme o nacionalcatolicisme perillosament integrista al servei del Cèsar hispànic (herodianisme o cesaropapisme), que perdurà durant segles, a base d’Inquisició.
L’origen de tot plegat és l’enfocament legalista i de Poder amb què l’Església Catòlica oficial ha funcionat des de fa molts segles, com una còpia aigualida de l’Islam, quan el cristianisme primitiu no era pas tan ritual i extern.
Això ha provocat una reacció per l’esquerra, amarada de cristianofòbia, enrabiada.
Quan al 1936 començà la Guerra Civil, la FAI i els incontrolats es dedicaren a cremar un munt de temples i a afusellar capellans i catòlics: el 40% del clergat catòlic i uns 20.000 catòlics.
Una autèntica croada anti-religiosa.

Això fou fatal per a la República i sens dubte aquest caos contribuí en la neutralitat de les democràcies occidentals i facilità encara més l’ajut per part de les dictadures nazifeixistes.

* Guerracivilisme i binarisme absurd:

Seguim veient avui dia aquesta mentalitat bàrbara i guerracivilista, que, en comptes de cercar els propis interessos en positiu i inclusivament, per acords de convivència, i millorar a través de l’autocrítica, avantposa l’odi i fer enrabiar l’oponent, tot creant dos bàndols, irreconciliables i que es duen la contrària en tot, per un esquema “bons-dolents” en blanc i negre, amb ideologies estereotipades, sense matisos i plenes de malentesos i prejudicis (i dels quals esquemes si algú se n’ix rep de valent a dues bandes):

Així:

-La dreta ha de ser obligatòriament: catòlica, antiIslam, antiavortament, centralista, monolingüista, antiGLBT, patriarcal, antiecologista, pronuclear, anti-bici, taurina, etc.
-L’esquerra: anticlerical, multicultural, pro-avortament, federalista, plurilingüista, proGLBT, matriarcal, ecologista, antinuclear, pro-bici, antitaurina, etc.
En aquesta tria, en general, l’esquerra tria la part més feble o més aparentment novella, adés per adhesió sentimental adés perquè és reactiva: si la dreta (que és la primera que piula) diu blanc, l’esquerra tendeix a dir negre (de vegades sense pensar-s’ho amb més calma).
Ocupa l’espai que la dreta no ocupa, perquè la dreta ocupa allò que ja té interessos creats i organització forta prèvia.
Però allò que tria l’esquerra pot ser en realitat menys popular, menys arrelat socialment, a causa de la desorganització típica de l’esquerra, de la ignorància general, la manca de mass mèdia i d’especialistes objectius.
També perquè ataca idees bàsiques del mateix poble treballador: família, identitat nacional, religió, diners.

I, en canvi, l’esquerra sols insisteix en el sexe, que en la pràctica vol dir poca estabilitat sexual-familiar i davallada demogràfica. El pansexualisme generalitzat és palès que duu a la inestabilitat i la disgregació social.
Això fa que la dreta i els catòlics es posin encara més a la defensiva i considerin encara més tòxica i perillosa eixa “folla-esquerra moderna”
La mentalitat “ad fotendum” i ben poc autocrítica dels uns i dels altres, la falta de qualitat democràtica, el caràcter massa legalista i dependent del Poder de la pràctica religiosa catòlica…fa que es creï un brou de cultiu “guerracivilista”, radicalitzat, ofensiu i no gens dialogant, que, certament, és perillós per al futur del mateix poble en general.

O els dos bàndols s’autocritiquen de debò i canvien o tindrem una nova guerra civil i…o la islamització i, per descomptat, la fi dels drets democràtics.

2.-ODI POLÍTIC, DECADÈNCIA I AUTOCRÍTICA

* Classes altes, classes baixes

Una persona honesta i treballadora es guanya bé la vida quasi sempre, perquè genera confiança.
En canvi, una persona problemàtica, mandrosa, irresponsable…difícilment el voldran emprar.

Les persones honestes i treballadores, ordenades, acaben normalment ascendint en l’escala social mentre que les contràries hi davallen.
Almenys en països occidentals on l’economia funcioni passablement.
(Naturalment que molts altres tenen padrins i influències, però això no invalida allò exposat adés).
I ha estat ben comú que la gent que ascendeix socialment sigui cristiana practicant. La moral cristiana tendeix a l’ordre, a no malbaratar i a dur una vida treballadora i regulada, tot plegat fa diners.
I al revés: una moral hedonista acaba enfonsant molta gent.
Com diria l’apòstol:
“La fi dels quals serà la perdició, el déu d’ells és el ventre, i la glòria en llurs íntimes vergonyes, perquè només pensen en tot allò terrenal” (Lletra de l’apòstol Pau als Filipencs 3:19 ; ca. 61-62 d.C.).

Com a la faula de la formiga i la cigala, la cigala pot envejar la formiga, però és la formiga la que té la raó perquè s’ho ha guanyat treballant.
Pot desitjar igualitarismes socialistes, però sovint va esbiaixada. La gent és diversa: uns volen guanyar diners i uns altres xalar i mandrejar.
Poden tindre malícia i enrabiar-se contra els “beatos”, però aquest solen ser les formiguetes ordenades i treballadores.

* Pobles dominants, pobles dominats

Igualment passa en els pobles dits oprimits o nacions sense Estat, l’opressió dels quals sol ser, sobretot, un problema endogen de desorganització i decadència:

Desenganyem-nos i no somiem rotllos: estem on estem perquè som com som.
Tenim el govern que ens mereixem i/o el que necessitem per tal de despavilar. I el canviarem no per la violència -on duem les de perdre- ni amb manifestacions, sinó millorant nosaltres, el poble. Sense fanatismes, sense extremismes, sense sectarismes excloents.
En altres paraules:
“No hi ha al món ni opressors ni oprimits. Hi ha els qui es deixen oprimir i els qui no ho toleren” (Kamal Attatürk, pare de la república turca).

*El poder sempre cerca bocs expiatoris per escudejar-se

El Poder sovint utilitza el cristianisme com a boc expiatori, igual que en el passat utilitzà l’antisemitisme. El cas de la Setmana Tràgica o Lerroux en són exemples clars.

A la Setmana Tràgica la protesta era contra les lleves a la guerra d’Africa i acabaren cremant temples (precisament, i no és pas casualitat, en un moment àlgid de catalanisme de l’Església catalana) de la mateixa manera que quan a l’Edat Mitjana protestaven contra les caresties i els nobles acaparadors de queviures desviaven la frustració popular cap a assalts de calls jueus.
Una de les raons que hi hagi botiflers és la mala llet i cristianofòbia de certa plebs, enemics de les bones maneres i del respecte. D’aquesta pleballa cristianòfoba en tenim un bon grapat.
En veure l’enrabiament i falta de sentit autocrític de la pleballa, la gent amb més seny prefereix l’ordre, la tranquil·litat i la lògica.

* El quid: massa odi i poca millora

Els pobles o classes oprimides sovint ho són perquè han estat poc autocrítiques per a millorar, han reaccionat duent la contrària i amb ira, amb enveja i odi, abans que millorar ells mateixos.

Es el penediment cristià una forma prou enèrgica d’autocrítica i de projectes de millora i la gent que no l’accepta, perd el tren de millorar vitalment en general, inclús laboralment.
En raonar segons esquemes binaris simplistes, mecanicistes, ortopèdics, maniqueus, escleròtics, sloganistes, rutinaris, i creure’s més del que en realitat són fan optar per l’enfrontament i odi de classes o nacional (en el qual es troben en evident inferioritat) solen guanyar-se contundents derrotes i dramàtiques repressions històriques.
Més valdria intentar organitzar-se millor i ser constructius al màxim, passa a passa.
Això ho fan els països protestants, amarats durant segles de lectura bíblica (i a la nostra Edat Mitjana, plena de frares preicadors), però no a l’Estat espanyol on la Bíblia estigué prohibida per al poble des dels Reis Catòlics fins a Ferran VII.

3.-CRISTIANISME I IDEOLOGIES POLÍTIQUES

*Dretes i nacionalcatolicisme

Ni el nacionalcatolicisme és cristianisme, ni la cristianofòbia és democràtica.
Quan la dreta manipula amb nacionalcatolicisme, l’esquerra sol caure en el seu parany i es fa cristianòfoba: Els vots al PP pagats amb opressió contra cristians.

En principi el cristianisme té fortes referències de justicia social. Els profetes i els apòstols són socialitzants, Jesucrist no tenia diners ni sostre durant els tres anys de vida pública.
Podríem dir que la Bíblia és socialment progressista (especialment per al seu temps) i moralment conservadora (avantposa l’estabilitat familiar i la demografia i sanitat nacionals). I això cau com una bomba a l’esquerra escopetera del dogma.
La Bíblia també diu que el qui s’ajusta a justicia segons Déu (temes socials, sexuals, de culte…: en tot en general) és beneït per Déu. Els països cristians solen ser els de major benestar socio-econòmic i estabilitat democràtica.

*Pansexualisme, demografia i neo-esquerra dogmàtica

Quan un país s’instal·la en el relatiu benestar econòmic, la pràctica religiosa sol davallar perquè davalla també la moral tradicional.

En una situació de relatiu benestar econòmic els esquerrans poden acabar fixant-se quasi més en temes sexuals (dels quals la dreta, en principi, no solia ocupar-se) que en temes socio-polítics, per a ells els temes de “llibertat sexual” són tan o més importants que els de justicia social (ja que els representants de l’esquerra no solen ser classe obrera, sinó funcionariat i classe mitja-alta, de fet la classe obrera sol votar socialdemocracia, no la “nova esquerra”).

Sovint els nous esquerrans acaben per ser molt dogmàtics quant a qüestions sexuals i sexistes, precisament en un sentit totalment oposat al que diu l’Església majoritària, la Catòlica, que té un caràcter moralment conservador (actitud que té base bíblica però en la qual ha insistit obsessivament i exagerada durant els pontificats de Wojtyla i Ratzinger).

*L’esquerra s’autoderrota en la dinàmica electoral

Hi ha una dinàmica malaltissa entre una dreta catòlica esbiaixada i obsessiva en temes sexuals i una esquerra dogmàtica i pansexualista.
Això pot espantar els cristians progressistes corrents i sol indignar i radicalitzar els catòlics de dretes.
Fins i tot pot dur prou cristians progressistes a no votar esquerra.
Els de la “nova (?) esquerra” estan pendents de si un cristià diu alguna paraula políticament incorrecta, però davant els genocidis dels Règims comunistes (que són ateus) i islamistes callen. On queda la proporció?
Al capdavall als països islàmics, feixistes i comunistes no toleren drets per als qui pensen distint A les democràcies de països cristians tolerem Islam, comunisme i feixisme.
L’esquerra és sorda a moltes realitats. Oposa binàriament llibertat sexual a família. O titlla tot cristianisme com a nacionalcatolicisme. Primitivisme de dinamiters.

Les 2/3 parts de l’electorat són cristians, per als quals la creença pot ser més o menys important però que en general s’hi identifiquen. Quan algun partit ataca la creença frontalment, amb mostres de menyspreu, cristianofòbia, amenaces, propostes pansexualistes, això fa que especialmente els catòlics tradicionals es planten en contra.
Potser més de la meitat de catòlics a l’Estat espanyol podríem dir que són de dretes. Això vol dir més d’un terç dels electors: aproximadament són els qui monolíticament voten PP.

La cristianofòbia és també una eina electoral per afavorir la dreta espanyolista: espantar el vot majoritari (que és de cristians) des d’un suposat progressisme cristianòfob per tal que els cristians despolititzats votin dreta. Es un espantall en el qual col·laboren, per ignorància, doctrinarisme o estupidesa, prou ateus progres.
Si les esquerres no moderen llur cristianofòbia i propostes antiheteropatriarcals (imposició de la ideología de gènere d’una manera aberrant i dictatorial), difícilment podran guanyar mai unes eleccions, ja que arriben poc a l’electorat catòlic, i especialment als catòlics de dretes, sector que ara és controlat prou monolíticament pel PP.
“Jo sols sé que no sé res”, deia el savi Sócrates.
En canvi els progres cristianòfobs dirien:
“Jo sols sé que ho sé tot (i més que tu)”.
Si les dretes espanyoles, en lloc de ser farisaiques, fossin cristianes, serien demòcrates.
Si les esquerres, en compte de ser cristianòfobes, fossin cristianes, tindrien lògica i guanyarien les eleccions.

* Esquerra postissa i minvant a tot Europa

El proletariat autòcton espanyol vota sobretot PSOE, la “nova esquerra” és cosa de jovent i capes mitjanes urbanes.
A França bona part del proletariat autòcton, abandonat per una esquerra multiculti i de gènere que li parla en un llenguatge sofisticat, dogmàtic i irreal, vota LePen, mireu-ne els percentatges:

La nova esquerra es preocupa més per temes amb aura intel·lectualoide i d’”alliberament sexual” que per temes pròpiament obrers.
Es mobilitzaren, per ex., histèricament, contra el bus transfòbic i no han mobilitzat en canvi davant la buidada de la caixa de Pensions ni el rescat bancari del PP, molt més perillòs globalment per a tota la població.
Com volen guanyar així unes eleccions? Realment volen guanyar-les o fan comèdia?

Les actuals esquerres han convertit la política en un reality-show de sexologia i antinatalisme.
Liberals i progres també deixen la defensa dels cristians perseguits o la denúncia de la cristianofòba per a la ultradreta. Li deixen els votants en safata. Després tot seran plors i ais i uis si l’extrema dreta puja, com està pujant a tot arreu.
Es l’esquerra que va de moderneta la que alimenta l’extrema dreta en pixar fora de test.
Tenim uns sindicats subvencionats i uns partits d’esquerra també molt envescats

Que actuïn així ve a demostrar que el PP no podria fer totes les sagineries que fa a la població sense la “tolerància” còmplice de l’esquerra.

Els líders, la burocràcia i els observatoris oficials de l’esquerra ni volen canviar ni accepten crítiques a una política que els minoritza i que dóna ales a les extremes dretes. Imposen l’ortopèdic pensament Políticament Correcte a estil de les narracions d’Orwell amb un fanatisme inquisitorial.
L’esquerra és poc alliberadora perquè és poc objectiva i no malda per ser realista: viu de sentiments i d’instints.

– EPÍLEG

Quan era adolescent em deixava guiar per les declaracions i paraules; una dècada després pels fets, els actes de la gent.
Finalment, ara, dues dècades més tard, sols em semblen realment orientatius els resultats dels fets.

Jesucrist és Déu

JESUCRIST ÉS DÉU

Jesucrist és Déu 02

“Jesús li contestà:
-Tant de temps que estic entre vosaltres i encara no saps qui sóc, Felip? Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare. Com dius ara: Fes-nos veure el Pare? ¿no creus que jo sóc en el Pare i el Pare és en mi?…” (Joan 14:9-10).
“Al principi ja existia la Paraula, la Paraula anava cap a Déu i la Paraula era Déu…Tot començà a existir per la Paraula i, al marge d’aquella, no va arribar a existir ni una sola de les coses que existeixen…el món li devia l’existència, però no la reconegué. Vingué al seu poble i els seus no el van acollir pas…La Paraula es tornà home i va plantar la seva tenda entre nosaltres…” (Joan 1:1, 3, 10-11).
És a dir, la Paraula de Déu, creadora del món, es va fer home en Crist. Com que la Paraula (del poder creador) era Déu, vol dir que Crist és Déu.
“Realment en Crist habita encarnada la Divinitat en tota la seva plenitud”. (Colossencs 2:9).
“…el Messies, qui és, per damunt de tot, Déu beneït per sempre més”. (Romans 9:5).
“…la manifestació definitiva i gloriosa del gran Déu i Salvador nostre Jesucrist”. (Titus 2:13).
A l’escena de la incredulitat de l’apòstol Tomàs, quan se li apareix Jesucrist ressuscitat:
“Tomàs li respongué:
-Senyor meu i Déu meu!” (Joan 20:28).
“Per això volien matar Jesús: perquè…afirmava que Déu era son Pare en sentit propi, fent-se, doncs, igual a Déu” (Joan 5:18).
“El gran sacerdot li digué:
-Et conjur pel Déu vivent, que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill de Déu.
-Tu mateix acabes de dir-ho, li fa Jesús. A més, us dic: a partir d’ara veureu el Fill de l’home compartint el poder amb el Totpoderós…” (Mateu 26:63-64).

Jesucrist és Déu 03

Jesucrist ha estat adorat com  a Déu:
-pels savis d’Orient: Mateu 2:11.
-per un leprós: Mateu 8:2.
-per Jaire: Mateu 9:18.
-pels seus deixebles: Mateu 14:33, 28:17.
-per la mare dels fills de Zebedeu: Mateu 20:20.
-per la dona cananea: Mateu 15:22.
-per Pere: Lluc 5:8.
-per un invident: Joan 9:38.
-els estols del Cel adoren Jesucrist igual que Déu: Joan 8: 19; Hebreus 1:6; Apocalipsi 5:11, 13.

Creure en el Crist és creure en Déu: Marc 9:37.
Negar el Crist és negar Déu: Lluc 10:16.
Desobeir el Crist és desobeir Déu: Joan 5:23.
Avorrir el Crist és avorrir Déu: Joan 15: 23-24.
Qui coneix el Crist, coneix Déu: Joan 8: 19; 14:6-9; 1ª Joan 2:23.

No ens estenem ara en la gran quantitat de versets que el presenten com a Fill de Déu i d’altres consideracions semblants per no allargar-nos més. De Déu només n’hi ha un, Pare, Fill i Esperit Sant són Un sol Déu. Dir-se Fill de Déu, per tant, és la mateixa nissaga, és dir-se Déu directament.

Jesucrist és Déu 01

Països Catalans, terra promesa

CATALUNYA, TERRA PROMESA

“…car per tals e semblants certificacions hom guarda sos amics e sa nació de prendre dany” (Lletra dels Jurats de València a Mallorca i Barcelona, 24·X·1374).

MOISÈS:
Potser la fita més important de l’Antic Testament és el concepte de Terra Promesa.
La idea d’una existència absoluta de Déu és sempre estranya a gent feréstega i desposseïda, com els esclaus del Delta.
JHWH (Jo sóc el Qui és) era la Veu que podia fer efectiva la promesa d’una terra a uns esclaus sense consciència nacional. Allò que Moisès tragué d’Egipte no era una nació constituïda, sinó una amalgama de distintes tribus (descendents d’esclaus venuts a Egipte). Segurament l’únic somni que els podia enlluernar era el de posseir un hortet propi. El poble elegit era sofert i oprimit, quasi sense fe ni esperança, a penes amb cap consciència de ser poble. Eren les despulles i l’escopidera d’aquell món, esclavitzats successivament per Estats forts i altius. Però Déu arreplega del fem allò feble i menyspreat pels homes a fi de demostrar que la força és d’Ell, Sebaoth, i no pas dels homes. Moisès i la lluna resplendeixen, però d’una llum originària major.
A Èxode llegim com no sols va marxar d’Egipte la llavor de Jacob, sinó “molta gent estrangera”. És de creure que no parlassin una llengua comuna, sinó amalgama de dialectes barrejats amb l’egipci.

Països catalans 02

El caràcter d’aquesta gent havia de ser ben poc donat, des de llur misèria, a deixar-se dur per “idees” sense contingut, per abstraccions. Que eren gent ben díscola ho demostren els forts càstigs i fets quie vénen relatats a l’Èxode.
Moisès aprofità el seu privilegiat càrrec i passat per recórrer les alqueries de Gosén, i els parlava d’un Senyor propietari d’unes terres, disposat a cedir-les a canvi d’un tribut molt més lleuger que no pas l’esclavatge brutal dels egipcis: l’adoració.
Però ni tan sols es tractava de lliurar llurs ànimes i pregàries a Déu, coses per a les quals a penes es trobaven preparats, perquè llur espiritualitat no devia estar encara formada.
La cosa era més simple. Al Levític llegim: “Meva és la terra, vosaltres sols sou forasters i allotjats”. JHWH és el Propietari absolut de la Terra, tant llavors com quan els catalans se’n vingueren amb el rei Jaume cap a València i Mallorques. Moisès estableix clarament els termes de Propietari (Ell), Terra (promesa) i lloguer (adoració “nacional”). El Contrat de lloguer queda adins l’Arca de l’Aliança, protegida per la glòria de l’Altíssim, Qui vetlla.

POBLE EMERGENT, TERRA I LLIBERTAT:
Tot plegat permet d’aglutinar aquest barrejat poble d’esclaus, Terra i poble, llibertat i propietat queden enclosos en la Terra Promesa. Sembla una simplesa però les aparents ximpleries solen rutllar, perquè la saviesa de Déu s’hi mostra sovint per guanyar millor els simples, els marginats per la injustícia, els analfabets per haver patit discriminació, front a les sofisticacions dels desfeinats i còmodes. Com que la saviesa humana sol degenerar en orgull i menyspreus, en especialitzacions miops i en sofística, Déu ha de subvertir valors per desconcertar les distingides raboses resaberudes. És un tret especialment misericordiós de la seva Justícia.
Allò que pot rutllar és qüestió de fe sotmesa al Propietari de la Terra. El Propietari és més decisiu que la mateixa Terra, compte!.
I així, Déu digué al Faraó d’Egipte (i pot dir-ho al d’Espanya): “Quant temps et negaràs a humiliar-te davant de Mi? deixa marxar el meu poble” (Èxode 10:3, llibre sobre la fugida dels israelites cap a la Terra promesa, atribuït a Moisès, ca. 1350-1230 a. C.).
Les civilitzacions decadents solen crear refinades teories mortes, però desapareixen per estar semes de fe, de realisme i de vitalitat. Qualsevol ximpleria de Déu pot aglutinar un conglomerat dispers i a-nòmic (sense escala de valors), mentre que teories molt estudiades poden morir sense transcendir socialment. De fet, mentre filososfies i ideologies sols solen escampar-se entre èlits i duren unes poques desenes d’anys, les grans religions mouen milions de persones durant milers d’anys. “La filosofia triomfa fàcilment dels mals passats i dels futurs, però els mals presents la vencen” (La Rochefaucauld, 1613-1680). “Tots els qui pateixen han menester d’amor, no pas d’ideologies utòpiques” (Teresa de Calcuta). “…en general l’esperit raonador i filosòfic, inspiren apegament a la vida, efeminen, envileixen les ànimes, concentren totes les passions en la baixesa de l’interès individual, en l’abjecció del jo humà, i minen talment en silenci els veritables fonaments de tota societat; perquè allò que els interessos particulars tenen de comú és tan insignificant, que mai no equilibrarà allò que té d’hostil” (a “Émile”, t. III, p. 193, llib. IV, J. J. Rousseau).

Països catalans 03

Sols Déu allibera de l’esclavatge (Faraó, símbol d’opressió-pecat-Satanàs) i de les arrels espirituals que l’ha fet possible (fatalisme, individualisme, anomia, pecat).
“Has cridat quan et veies oprimit,
t’he salvat, t’he respost
en el tro misteriós,
t’he provat a les fonts de Meribà.
Escolta, poble meu, el que jo et man.
Tant de bo m’escoltis, Israel!
No tinguis déus estrangers,
no adoris els déus dels pagans.
Jo sóc el Qui és, el teu Déu,
qui t’he tret de la terra d’Egipte;
obre la boca, que jo te l’ompliré.
Però el meu poble no escolta
la meva veu, Israel no vol fer
cas de mi,
i els abandon a llur cor caparrut,
al desig de llurs capricis.
Tant de bo que el meu poble
m’escoltàs i seguís els meus camins.
En un instant serien vençuts els enemics,
giraria la mà contra els qui l’oprimeixen.
(Psalm 81:8-15).
En fi, “La història ha de repetir-se perquè la primera vegada li prestem ben poca atenció” (Blackie Sherrod). “La història és el progrès de la consciència de la llibertat” (Georg Wilhelm Friedrich Hegel, 1770-1831, filòsof alemany).
“Ja que he cridat, i heu dit que no, he estès la mà; i ningú no es dóna per entès, heu deixat estar tot consell meu, i no heu volgut saber res de la meva reprensió, també jo em riuré de la vostra dissort, en faré escarni quan vindrà la vostra paor” (Proverbis 1:24-26).
“Has vist moltes coses però no les recordes; hi senties bé però no escoltaves! El Senyor, que és bo, s’havia complagut a fer gran i gloriós el seu designi. Però vet ací aquest poble capturat i convertit en botí. Tots han estat caçats a les coves i entaforats en calabossos. Els han capturats i ningú no els allibera, són botí que ningú no reclama. Qui de vosaltres vol sentir-ho? Qui vol entendre el que jo havia predit? Qui convertia els de Jacob en despulles, els d’Israel, en captura?» ¿No era el Senyor, contra qui havíem pecat en negar-nos a seguir els seus camins i a fer cas del seu voler? Per això ell ha abocat sobre el seu poble l’ardor del seu enuig, una guerra violenta, que l’ha envoltat de flames. Però el poble no ho ha volgut entendre; la guerra s’abrandava dins d’ell, però ell no hi posà atenció”. (Isaïes 42:20-25).

REUNIFICACIÓ CATALANA:
“Allò que deixà el llagost,
ho devorà la llagosta,
allò que la llagosta deixà,
ho devorà el saltamartí;
allò deixat pel saltamartí,
ho menjà la saltarel·la.
Embriacs, espavileu-vos
del vostre vi; tots els bevedors,
ploreu i planyeu-vos pel most:
se us ha estroncat de la boca!.
Perquè ha pujat
contra el meu país una gent
poderosa i innombrable…”
(Joel 1:4-6).

Països catalans 05

Els Països Catalans no tenen ni de bon tros prou consciència d’unitat nacional: mai no ho van ser plenament, com a Estat. Front als 300 milions i la vitalista hispana descontrolada, dels estàndars i dels reptes tecnològics, tenim ben poques esperances de reexir. Som exnació, noció, pre-nació, nació inconscient, venal, trencadissa, sense Llei ni muralles de defensa.
“Toqueu el corn a Sió, doneu l’alarma sobre la meva muntanya santa! Tots els habitants del país tremolen, perquè ha vingut un poble nombrós i fort” (Joel 2:1).
La nostra terra promesa fos un poble autodesvetllat, un Estat català bastit des de l’autosolidaritat, l’autoorganització de base, sobre la Justicia. Però un Estat no pot ser una simple idea abstracta, sinó un contrapoder una organització alternativa viable al poder opressiu. L’únic material viable per a bastir-lo és la Llei del Sinaí. L’únic poder per fer complir aquests no fàcils manaments és la força i el tremp espiritual adins de l’esperit del catalanam.
Les idees abstractes i més si van en gran part contra la natura caiguda de les persones, no poden quallar si no tenen interès pràctic, si no donen fruits estables, si no són concrets i quotidians, entenedors per a qualsevol tiamaria o qualsevol bonjan. “Un enteniment tot lògica és com un coltell tot de fulla, que fereix la mà de qui el mena” (Rabindranath Tàgur, escriptor bengalí) “Tenir idees (=ideologia filosòfica o política rígida) és la manera de no saber de res, de no adonar-se de res. Les idees són llast, equipatges que fan nosa i que ens impedeixen d’avançar de pressa. Un home obert de mollera se’n riu, de les idees. En té prou sabent guaitar i copsar les coses. Les idees atraquen el cervell i priven de pensar” (Georges Duhamel).“Les paraules que no van seguides de fets, no valen res” (Esop).
Si una nació viu en la sensualitat, l’autoindulgència i el consumisme, l’autodisciplina, el sotmetiment humil a les veritats hi és inviable, perquè l’hedonisme (aquesta passió de vells per un plaer mitificat i més aviat irreal: que se’ls escapoleix) és la brúixola que els guiarà cap a la decadència. Hom dirà, com Pilats: “I què és, la Veritat?” (Joan 18:38). Un tal escepticisme -tan típic de la progressia catalana, altrament- és edificar damunt les conveniències, de fet l’escepticisme és bàsicament fruit de la a-nomia, de viure segons les pròpies conveniències: “La condemna és això: la llum vingué al món, i els homes s’estimaren més les tenebres, car llurs obres eren roïnes. Qui fa el mal avorreix la claror i no va cap a la llum perquè les seves obres no sien reprovades, però qui practica la veritat va cap a la llum perquè es manifestin les seves obres, perquè són fetes segons Déu” (Joan 3:19-21).
Àdhuc la llengua, pretesa garantia, és també una línea del front que recula. El nostre poble, enfangat en la imprecisió vital, s’autodissol, renega d’allò propi per modes gregàries que dissolen el sentit de la realitat/veritat i el tremp nacional. “Ni s’avergonyeixen gens ni coneixen el rubor” (Jeremies 6:15). Estar avergonyit fos un molt bon senyal, però els connacionals d’en Jeremies no tenien ni vergonya. Això trencà el cor del profeta: els havia insistit, plorat i pregat per ells, però en “passaven” olímpicament. Aquesta actitud ve davant de la catàstrofe personal o col·lectiva, car és altivesa, insensibilitat i manca de misericòrdia, resistir a l’amor, a l’Esperit Sant, Esperit de gaudi i de meravella que inspirà Llull i els catalans més destacats de totes les èpoques, esperit d’intel·ligència i de bondat.

Països catalans 04

LA TERRA:
És de Déu. Per suposat. Més clar i fort: Catalunya no és pas dels catalans, sinó de Déu, el Propietari de la finca. Ell donà illes i València a catalans ardits i humils que li eren agraïts. “E quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers Orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita”, diu el cronista del Conqueridor quan entra a Valencia, capturada als sarraïns. Jaume s’hi endreça cap a Jerusalem (Orient) on Nostre Senyor morí i ressuscità -per salvar, també, gent catalana-, i on ha de tornar, i donà gràcies al Propietari. “El Senyor t’obrirà…el cel, per donar pluja a la terra en la seva saó…Et posarà per cap i no a la cua, seràs sempre damunt i no mai a sota, si creus els manaments de Déu…” (Deuteronomi 28: 9-14). Aquest és el model de Déu per a vèncer: que l’estimem, la grandesa i la bellesa de la gratitud. Quan serem disposats a creure’l, amb Ell anirem a la victòria. A Viena hi ha un monument a una victòria contra Napoleó on podem llegir: “Mit Gott zum Sieg” (Amb Déu a la Victoria). Mentrestant, Déu no pot donar victòries per a orgull de gent envanida, falsa, capriciosa i immisericorde. Però si el creiem… “us faré recuperar les anyades que s’han menjat la llagosta, el saltamartí, la saltarel·la i el llagost, el meu gran estol que havia enviat contra vosaltres” (Joel 2:25). “Bon colp de falç: les meces són madures…” (4:13).

Països catalans 01

Déu pot oferir terra, i Estat i tantes altres coses a canvi d’una adoració segons el seu model, el de la seva Constitució (la Bíblia, la revelació per fer-se entendre dels homes). Com més fort i profund el clam d’adoració, tant millor el resultat. “El passat defineix el present perquè la humanitat no és mestressa de la seva pròpia història” (Sigmund Freud, 1856-1939, psiquiatra austrojueu, fundador de la Psicoanàlisi). Déu és Senyor de la Història humana, no pas una “idea” desfasada de la qual avergonyir-se i rebutjar a fi de seguir les pròpies déries indisciplinades i sense punts de referencia històrics ni realistes.
“Jo no et sabia i cap espai de mi
no em duia a creure en altres fites
que aquelles que deixaven
amb pas de vell astut i greu.
Un llunyà senyal del temps
Dibuixant damunt la neu…
Tot era buit de mar i de perfum.
Tot eren platges de miratge i fum
Com una estranya
Llum esperada
Que encèn els ulls només un sol instant
més enllà dels càntics
lluny de tot,
lluny de l’esperança
de fer vibrar els sentits amb força…” (Miquel Martí i Pol).
Tal com fareu amb Ell, Ell farà -amb més benignitat- amb vosaltres. “Qui no ama les obres de Déu, Déu no ama les obres d’aquell” (“Llibre de Proverbis”, Ramon Llull, cap al 1300, el punt més àlgid de la nostra nació). Jesús digué: “M’odien sense motiu” (Joan 15:25).
“Preareu mi qui en temps antic preàveu
e confessant que us dolíeu de mi
i ara que us am pus que jamés amí
tornau-vos llà on de primer estàveu” (Ausiàs Marc)
Déu us ofereix un Contrat de Lloguer en excel·lents condicions, gairebé un xec en blanc, malgrat que bé ens coneix:
“A la part de Llevant, místic exemple
com la flor gegant floreix un temple
meravellat d’haver nascut ací,
entremig d’una gent tan sorruda i dolenta,
que se’n riu i flestona i es baralla i s’esventa
Contra tot allò humà i diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s’alça i prospera
esperant uns fidels que han de venir” (Joan Maragall).
Caigué el mur de Berlín. Quan cauran els nostres, els de les buides astúcies sorrudes?. “Amb poc amor, gran feit no es pot menar” (Llull). “Qui vol ser fort, de la carn es despulla” (Ausiàs Marc). “Els malvats faran cap al Xeol i també les nacions que obliden Déu” (Psalm 9:17).
Què en farem? Segons el que fem, ja podem preveure el propi futur.

La Independència dels Estats Units d’Amèrica 

LA INDEPENDÈNCIA DELS ESTATS UNITS D’AMÈRICA

“El Senyor t’obrirà…el cel, per donar pluja a la terra en la seva saó…Et posarà per cap i no a la cua, seràs sempre damunt i no mai a sota, si creus els manaments de Déu…” (Deuteronomi 28: 9-14).

George Washington

GEORGE WASHINGTON

“ …La històrica parròquia espiscopaliana The Falls Church, a l’Estat de Virgínia és un bonic edicifi bastit amb maons color mangra d’obra vista, envoltat per espaioses finestres. Però un rètol prop de l’entrada principal em cridà l’atenció, diu: “George Washingon fou elegit membre del Consell parroquial, el 3 d’octubre del 1763”. Pel que el reverend John Heindeugren em va dir i per un breu resum històric imprès que em va donar, vaig saber que Agustine Washington, pare de George, també n’havia estat conseller; des de 1735; que els administradors de la parròquia encarregaren contractar la construcció del temple actual -l’antic era de fusta en aquell temps era una ruïna- a George Washington i a George William Fairfax, i que el temple esdevingué un centre de reclutament durant la Guerra de la Independència.
Una tradició recorda que la Declaració de la Independència fou llegida als veïns del turó Parish des de les escaletes que hi ha a les portes del sud. Avui, el temple és obert al culte, i al costat hi ha estat bastit un gran temple, el qual acull una nombrosa feligresia.
Durant la Guerra de la Independència, les al·lusions mosaiques legitimaren la causa americana i afermaren la significació moral de la funció de Washington  com a dirigent políticomilitar.
Talment, alguns esperits piadosos, que es tenien per hereus d’una terra promesa, van veure en la Declaració de la Independència un símil d’acompliment de l’antiga aliança, i compararen el seu màxim dirigent a Moisès. Ambdós eren de la mateixa edat quan sentiren, per primera vegada, la crida per alliberar el seu poble, conduïren més o menys el mateix nombre de gent cap a l’emancipació i tingueren igualment detractors entres els seus seguidors.

Thomas Jefferson

THOMAS JEFFERSON

Anglaterra i el seu monarca eren comparats amb Egipte i el seu poderós faraó, però el rei del cel els donà un segon Moisés, el qual, inspirat pel Senyor, els salvà de la tirania britànica. L’alliberador hebreu llegà una legislació sàvia (el Deuteronomi) als israelites; el parlament de comiat pronunciat per Washington ha estat considerat pels nordamericans com un llegat de valor permenent.
Molts estaven convençuts que la nova pàtria tenia parió amb el Nou Israel. Hom trobà en les gestes del general uns precedents en les de Samsó, Saül i David i en alguns herois grecoromans. Aquesta analogia tingué una rellevància ben remarcable, sobretot en la puritana Nova Anglaterra.
Elegit per unanimitat primer president dels Estats Units, George Washington arribà a Nova York -que llavors n’era la capital- el 30 d’abril de 1789.
Jurà la magistratura posant la mà damunt la Bíblia, i des de la balconada del Federal Hall parlà a una multitud enfervorida.
En remarcar algunes qüestions sobre el conceptes de l’autoritat legítima, digué: “Seria particularment impropi en aquest acte oficial, d’ometre la meva fervent súplica a l’Altíssim, que regeix l’univers, que presideix el concili de les nacions i que pel seu ajut providencial podem suplir les nostres mancances humanes. Que la seva benedicció pugui consagrar les llibertats i la felicitat dels Estats Units! (…) Que cada pas que es doni sembli haver estat dirigit per alguna providència divina (…) Nosaltres (…) hauríem estat convençuts que un país que menystingui les eregles eternes d’ordre i justícia , les quals el Cel mateix ha instituït, mai no podrà esperar els benignes favors del Cel”.

john-adams

JOHN ADAMS

Des d’aquest parlament inaugural fins al parlament de comiat, George Washington va venerar públicament el Nom sagrat. Amb un home com ell, orientat per la fe, el poder civil podia esser exercit eficaçment. La sensibilitat a la veu de Déu el féu sensible a la veu i a les necessitats de la gent, i construí un país”
(De Joan Gonzàlez i Pastor, extret de la revista en català Presència Evangèlica).

—— ARTICLE RELACIONAT ——

D’on ve el Parlamentarisme?

D’ON VE EL PARLAMENTARISME?

De fet, la democràcia estamental (Parlament), apareguda a Catalunya a través de les Treves de Déu de l’Abat Oliba a Toluges, Rosselló, s. XI (quantes coses deu Catalunya al cristianisme, fins i tot el parlamentarisme!) és pocs anys anterior al parlamentarisme normand i, sens dubte, el mot anglès Parliament ve del català Parlament. Durant molts anys (s. XIII-XV) anglesos i catalans van ser veïns a causa de l’ocupació anglesa de la Gascunya.

D'on ve el Parlamentarisme?

SEPARACIÓ ESTAT-ESGLÉSIA
Trob que oficialitzar qualsevol creença (religiosa o antireligiosa) com a la creença “que deu promoure l’Estat” pot generar monstres i barbaritats.
Perquè la consciència humana és inviolable, pensi com pensi, per més que l’erri i les creences no deuen mai ser imposades coercitivament.
Jo dic que la força ve de la fe, però l’Estat hauria de ser totalment imparcial, laïc. No pas antireligiós: un Estat ha d’arribar a acords amb tota mena d’institucions i sectors socials, confessions religioses incloses. Ha de saber dialogar i negociar, per a la qual cosa cal que hi hagi gent d’Estat sense prejudicis, amb lògica social.
Tot just el fet que als Estats Units tornàs a haver-hi (cap al 1760), per primera vegada a Occident des de l’emperador Teodosi (cap al 380), una real separació Estat-Església, féu que les esglésies i denominacions nordamericanes tinguin una estructura bàsicament empresarial. És també per això que el calvinisme -promogut quasi sempre des d’afora de les esglésies tradicionals majoritàries, fins i tot als països reformats- és bressol del capitalisme modern (a Holanda, a Suïssa, a Gran Bretanya, a França, als Estats Units…a partir del s. XVI): ho fomenta també la mateixa estructura de tot el sistema eclesiàstic i religiós, muntat com a distintes empreses de lliure iniciativa, sense intervenció estatal (ben distint de l’Església Catòlica, sobretot de l’espanyola, on regna un mastodòntic i feudal proteccionisme polsegòs).
Molts dissidents religiosos escaparen de la vella Europa i arribaren a Amèrica. Llurs experiències a França (país del major genocidi contra dissidents) serviren en part com a inspiració per a les Esmenes 1 i 2 de la Constitució Americana. Ells sabien que un estat sense la corrupció de la religió i un poble armat eren una garantia contra els excessos dels religiosistes.
ESMENES: Les deu primeres esmenes (Bill of Rights) van ser ratificades efectivament al 15 de Desembre del 1791.
ARTICLE U: El Congrès no farà cap llei per la qual adopti una religió com a oficial de l’Estat o sia prohibida de practicar-la lliurement o que entrebranqui la llibertat de paraula o d’impremta, o el dret del poble per a reunir-se pacíficament i per a demanar al govern la reparació de greuges.

És a dir: El nostre poble havia de tenir molta més fe que la poca que ara tenim, per tenir les energies suficients per a independitzar-nos i ser sobirans, però l’Estat Català no hauria de mesclar-se en temes de consciència ni afavorir ni sufragar cap religió ni tampoc cap menyspreu contra cap religió.
El problema és que, quan una religió -o un ateisme- (quasi sempre a causa de la repressió estatal) és prou majoritària, com que no hi ha societat civil diversificada, no hi ha prou pressió com per atènyer una real separació Estat-confessió majoritària (això és el que s’esdevé a quasi tots els països musulmans i també a l’actual Regne borbònic, on la aconfessionalitat religiosa és sols teòrica, sobre el paper constitucional). Justament els Estats Units feren una Constitució amb separació Estat-església a causa de tenir una diversificació religiosa major que no pas la dels Estats europeus…Quan els Estats Units s’independitzaren hi havia nordamericans d’origen majoritari anglès (congregacionalistes), però també d’origen holandès (calvinistes), alemany i suec (luterans), escocès (presbiterians)…
Francesc Macià fou un exemple en el tema religiós. Va mantenir (1931-33) la imparcialitat, va ser dialogant sense afavorir cap confessió i mantingué unes excel·lents relacions amb la comunitat protestant catalana.

D'on ve el Parlamentarisme?

LES SINCRONIES DE LA HISTÒRIA
Una breu disgressió:
“S’esdevé, sovint, que les coses es presentin més acabades en la nostra imaginació del que hom pugués fer amb molt art” (François, Duc de La Rochefoucauld, 1613-1680, cortesà i moralista escèptic francès).
“Gràcies a la percepció de les coincidències, ens vam encomanar al misteri del principi implícit que existeix en l’Univers” (James Redfield, *1950, escriptor, professor, guionista i productor de cinema estatunidenc).

Una sincronía significativa: Tant ell com en Pompeu Fabra, els dos catalans clau del s.XX, van morir la diada de Nadal (podeu comprovar-ho en qualsevol enciclopèdia o llibre d’Història catalana). Potser és com la Providència vol donar a entendre als independentistes descreguts que, allà on acaba l’home amb la mort, comença l’obra de Déu amb l’Encarnació, i hi hem de dipositar la nostra esperança i la nostra fe. Déu té el seu humor i les seves indirectes, si les vols entendre. Les casualitats, en aquesta vida, no existeixen, sols anomenem així als fets poc investigats, generalment per indolència. La ciència és experiència i investigar amb independència de criteri, és pensament fort.
“Ell respongué: “Us assegur que, si aquests callen, cridaran les pedres” (Lluc 19:40).
“Els nostres misteris (cristians), per contra, s’adrecen a nosaltres, ja que contenen els arcans de la nostra naturalesa (humana)” (“Génie du christianisme /El Geni del Cristianisme”, 1802, de François René, bescomte de Chateaubriand, 1768-1848, escriptor, traductor i polític bretó de llengua francesa).
“…de les quals sovint no discernim si rauen dins l’essència de la cosa o si són purament accidentals”  (“El Criterio”, de Mn. Jaume-Llucià Balmes, 1810-1848, sacerdot i filòsof català).

D'on ve el Parlamentarisme?

Més sincronies:
Strange Coincidences:

—— ARTICLE RELACIONAT ——