Arxiu d'etiquetes: CRISTIANISME

Jesucrist és Déu

JESUCRIST ÉS DÉU

Jesucrist és Déu 02

“Jesús li contestà:
-Tant de temps que estic entre vosaltres i encara no saps qui sóc, Felip? Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare. Com dius ara: Fes-nos veure el Pare? ¿no creus que jo sóc en el Pare i el Pare és en mi?…” (Joan 14:9-10).
“Al principi ja existia la Paraula, la Paraula anava cap a Déu i la Paraula era Déu…Tot començà a existir per la Paraula i, al marge d’aquella, no va arribar a existir ni una sola de les coses que existeixen…el món li devia l’existència, però no la reconegué. Vingué al seu poble i els seus no el van acollir pas…La Paraula es tornà home i va plantar la seva tenda entre nosaltres…” (Joan 1:1, 3, 10-11).
És a dir, la Paraula de Déu, creadora del món, es va fer home en Crist. Com que la Paraula (del poder creador) era Déu, vol dir que Crist és Déu.
“Realment en Crist habita encarnada la Divinitat en tota la seva plenitud”. (Colossencs 2:9).
“…el Messies, qui és, per damunt de tot, Déu beneït per sempre més”. (Romans 9:5).
“…la manifestació definitiva i gloriosa del gran Déu i Salvador nostre Jesucrist”. (Titus 2:13).
A l’escena de la incredulitat de l’apòstol Tomàs, quan se li apareix Jesucrist ressuscitat:
“Tomàs li respongué:
-Senyor meu i Déu meu!” (Joan 20:28).
“Per això volien matar Jesús: perquè…afirmava que Déu era son Pare en sentit propi, fent-se, doncs, igual a Déu” (Joan 5:18).
“El gran sacerdot li digué:
-Et conjur pel Déu vivent, que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill de Déu.
-Tu mateix acabes de dir-ho, li fa Jesús. A més, us dic: a partir d’ara veureu el Fill de l’home compartint el poder amb el Totpoderós…” (Mateu 26:63-64).

Jesucrist és Déu 03

Jesucrist ha estat adorat com  a Déu:
-pels savis d’Orient: Mateu 2:11.
-per un leprós: Mateu 8:2.
-per Jaire: Mateu 9:18.
-pels seus deixebles: Mateu 14:33, 28:17.
-per la mare dels fills de Zebedeu: Mateu 20:20.
-per la dona cananea: Mateu 15:22.
-per Pere: Lluc 5:8.
-per un invident: Joan 9:38.
-els estols del Cel adoren Jesucrist igual que Déu: Joan 8: 19; Hebreus 1:6; Apocalipsi 5:11, 13.

Creure en el Crist és creure en Déu: Marc 9:37.
Negar el Crist és negar Déu: Lluc 10:16.
Desobeir el Crist és desobeir Déu: Joan 5:23.
Avorrir el Crist és avorrir Déu: Joan 15: 23-24.
Qui coneix el Crist, coneix Déu: Joan 8: 19; 14:6-9; 1ª Joan 2:23.

No ens estenem ara en la gran quantitat de versets que el presenten com a Fill de Déu i d’altres consideracions semblants per no allargar-nos més. De Déu només n’hi ha un, Pare, Fill i Esperit Sant són Un sol Déu. Dir-se Fill de Déu, per tant, és la mateixa nissaga, és dir-se Déu directament.

Jesucrist és Déu 01

Països Catalans, terra promesa

CATALUNYA, TERRA PROMESA

“…car per tals e semblants certificacions hom guarda sos amics e sa nació de prendre dany” (Lletra dels Jurats de València a Mallorca i Barcelona, 24·X·1374).

MOISÈS:
Potser la fita més important de l’Antic Testament és el concepte de Terra Promesa.
La idea d’una existència absoluta de Déu és sempre estranya a gent feréstega i desposseïda, com els esclaus del Delta.
JHWH (Jo sóc el Qui és) era la Veu que podia fer efectiva la promesa d’una terra a uns esclaus sense consciència nacional. Allò que Moisès tragué d’Egipte no era una nació constituïda, sinó una amalgama de distintes tribus (descendents d’esclaus venuts a Egipte). Segurament l’únic somni que els podia enlluernar era el de posseir un hortet propi. El poble elegit era sofert i oprimit, quasi sense fe ni esperança, a penes amb cap consciència de ser poble. Eren les despulles i l’escopidera d’aquell món, esclavitzats successivament per Estats forts i altius. Però Déu arreplega del fem allò feble i menyspreat pels homes a fi de demostrar que la força és d’Ell, Sebaoth, i no pas dels homes. Moisès i la lluna resplendeixen, però d’una llum originària major.
A Èxode llegim com no sols va marxar d’Egipte la llavor de Jacob, sinó “molta gent estrangera”. És de creure que no parlassin una llengua comuna, sinó amalgama de dialectes barrejats amb l’egipci.

Països catalans 02

El caràcter d’aquesta gent havia de ser ben poc donat, des de llur misèria, a deixar-se dur per “idees” sense contingut, per abstraccions. Que eren gent ben díscola ho demostren els forts càstigs i fets quie vénen relatats a l’Èxode.
Moisès aprofità el seu privilegiat càrrec i passat per recórrer les alqueries de Gosén, i els parlava d’un Senyor propietari d’unes terres, disposat a cedir-les a canvi d’un tribut molt més lleuger que no pas l’esclavatge brutal dels egipcis: l’adoració.
Però ni tan sols es tractava de lliurar llurs ànimes i pregàries a Déu, coses per a les quals a penes es trobaven preparats, perquè llur espiritualitat no devia estar encara formada.
La cosa era més simple. Al Levític llegim: “Meva és la terra, vosaltres sols sou forasters i allotjats”. JHWH és el Propietari absolut de la Terra, tant llavors com quan els catalans se’n vingueren amb el rei Jaume cap a València i Mallorques. Moisès estableix clarament els termes de Propietari (Ell), Terra (promesa) i lloguer (adoració “nacional”). El Contrat de lloguer queda adins l’Arca de l’Aliança, protegida per la glòria de l’Altíssim, Qui vetlla.

POBLE EMERGENT, TERRA I LLIBERTAT:
Tot plegat permet d’aglutinar aquest barrejat poble d’esclaus, Terra i poble, llibertat i propietat queden enclosos en la Terra Promesa. Sembla una simplesa però les aparents ximpleries solen rutllar, perquè la saviesa de Déu s’hi mostra sovint per guanyar millor els simples, els marginats per la injustícia, els analfabets per haver patit discriminació, front a les sofisticacions dels desfeinats i còmodes. Com que la saviesa humana sol degenerar en orgull i menyspreus, en especialitzacions miops i en sofística, Déu ha de subvertir valors per desconcertar les distingides raboses resaberudes. És un tret especialment misericordiós de la seva Justícia.
Allò que pot rutllar és qüestió de fe sotmesa al Propietari de la Terra. El Propietari és més decisiu que la mateixa Terra, compte!.
I així, Déu digué al Faraó d’Egipte (i pot dir-ho al d’Espanya): “Quant temps et negaràs a humiliar-te davant de Mi? deixa marxar el meu poble” (Èxode 10:3, llibre sobre la fugida dels israelites cap a la Terra promesa, atribuït a Moisès, ca. 1350-1230 a. C.).
Les civilitzacions decadents solen crear refinades teories mortes, però desapareixen per estar semes de fe, de realisme i de vitalitat. Qualsevol ximpleria de Déu pot aglutinar un conglomerat dispers i a-nòmic (sense escala de valors), mentre que teories molt estudiades poden morir sense transcendir socialment. De fet, mentre filososfies i ideologies sols solen escampar-se entre èlits i duren unes poques desenes d’anys, les grans religions mouen milions de persones durant milers d’anys. “La filosofia triomfa fàcilment dels mals passats i dels futurs, però els mals presents la vencen” (La Rochefaucauld, 1613-1680). “Tots els qui pateixen han menester d’amor, no pas d’ideologies utòpiques” (Teresa de Calcuta). “…en general l’esperit raonador i filosòfic, inspiren apegament a la vida, efeminen, envileixen les ànimes, concentren totes les passions en la baixesa de l’interès individual, en l’abjecció del jo humà, i minen talment en silenci els veritables fonaments de tota societat; perquè allò que els interessos particulars tenen de comú és tan insignificant, que mai no equilibrarà allò que té d’hostil” (a “Émile”, t. III, p. 193, llib. IV, J. J. Rousseau).

Països catalans 03

Sols Déu allibera de l’esclavatge (Faraó, símbol d’opressió-pecat-Satanàs) i de les arrels espirituals que l’ha fet possible (fatalisme, individualisme, anomia, pecat).
“Has cridat quan et veies oprimit,
t’he salvat, t’he respost
en el tro misteriós,
t’he provat a les fonts de Meribà.
Escolta, poble meu, el que jo et man.
Tant de bo m’escoltis, Israel!
No tinguis déus estrangers,
no adoris els déus dels pagans.
Jo sóc el Qui és, el teu Déu,
qui t’he tret de la terra d’Egipte;
obre la boca, que jo te l’ompliré.
Però el meu poble no escolta
la meva veu, Israel no vol fer
cas de mi,
i els abandon a llur cor caparrut,
al desig de llurs capricis.
Tant de bo que el meu poble
m’escoltàs i seguís els meus camins.
En un instant serien vençuts els enemics,
giraria la mà contra els qui l’oprimeixen.
(Psalm 81:8-15).
En fi, “La història ha de repetir-se perquè la primera vegada li prestem ben poca atenció” (Blackie Sherrod). “La història és el progrès de la consciència de la llibertat” (Georg Wilhelm Friedrich Hegel, 1770-1831, filòsof alemany).
“Ja que he cridat, i heu dit que no, he estès la mà; i ningú no es dóna per entès, heu deixat estar tot consell meu, i no heu volgut saber res de la meva reprensió, també jo em riuré de la vostra dissort, en faré escarni quan vindrà la vostra paor” (Proverbis 1:24-26).
“Has vist moltes coses però no les recordes; hi senties bé però no escoltaves! El Senyor, que és bo, s’havia complagut a fer gran i gloriós el seu designi. Però vet ací aquest poble capturat i convertit en botí. Tots han estat caçats a les coves i entaforats en calabossos. Els han capturats i ningú no els allibera, són botí que ningú no reclama. Qui de vosaltres vol sentir-ho? Qui vol entendre el que jo havia predit? Qui convertia els de Jacob en despulles, els d’Israel, en captura?» ¿No era el Senyor, contra qui havíem pecat en negar-nos a seguir els seus camins i a fer cas del seu voler? Per això ell ha abocat sobre el seu poble l’ardor del seu enuig, una guerra violenta, que l’ha envoltat de flames. Però el poble no ho ha volgut entendre; la guerra s’abrandava dins d’ell, però ell no hi posà atenció”. (Isaïes 42:20-25).

REUNIFICACIÓ CATALANA:
“Allò que deixà el llagost,
ho devorà la llagosta,
allò que la llagosta deixà,
ho devorà el saltamartí;
allò deixat pel saltamartí,
ho menjà la saltarel·la.
Embriacs, espavileu-vos
del vostre vi; tots els bevedors,
ploreu i planyeu-vos pel most:
se us ha estroncat de la boca!.
Perquè ha pujat
contra el meu país una gent
poderosa i innombrable…”
(Joel 1:4-6).

Països catalans 05

Els Països Catalans no tenen ni de bon tros prou consciència d’unitat nacional: mai no ho van ser plenament, com a Estat. Front als 300 milions i la vitalista hispana descontrolada, dels estàndars i dels reptes tecnològics, tenim ben poques esperances de reexir. Som exnació, noció, pre-nació, nació inconscient, venal, trencadissa, sense Llei ni muralles de defensa.
“Toqueu el corn a Sió, doneu l’alarma sobre la meva muntanya santa! Tots els habitants del país tremolen, perquè ha vingut un poble nombrós i fort” (Joel 2:1).
La nostra terra promesa fos un poble autodesvetllat, un Estat català bastit des de l’autosolidaritat, l’autoorganització de base, sobre la Justicia. Però un Estat no pot ser una simple idea abstracta, sinó un contrapoder una organització alternativa viable al poder opressiu. L’únic material viable per a bastir-lo és la Llei del Sinaí. L’únic poder per fer complir aquests no fàcils manaments és la força i el tremp espiritual adins de l’esperit del catalanam.
Les idees abstractes i més si van en gran part contra la natura caiguda de les persones, no poden quallar si no tenen interès pràctic, si no donen fruits estables, si no són concrets i quotidians, entenedors per a qualsevol tiamaria o qualsevol bonjan. “Un enteniment tot lògica és com un coltell tot de fulla, que fereix la mà de qui el mena” (Rabindranath Tàgur, escriptor bengalí) “Tenir idees (=ideologia filosòfica o política rígida) és la manera de no saber de res, de no adonar-se de res. Les idees són llast, equipatges que fan nosa i que ens impedeixen d’avançar de pressa. Un home obert de mollera se’n riu, de les idees. En té prou sabent guaitar i copsar les coses. Les idees atraquen el cervell i priven de pensar” (Georges Duhamel).“Les paraules que no van seguides de fets, no valen res” (Esop).
Si una nació viu en la sensualitat, l’autoindulgència i el consumisme, l’autodisciplina, el sotmetiment humil a les veritats hi és inviable, perquè l’hedonisme (aquesta passió de vells per un plaer mitificat i més aviat irreal: que se’ls escapoleix) és la brúixola que els guiarà cap a la decadència. Hom dirà, com Pilats: “I què és, la Veritat?” (Joan 18:38). Un tal escepticisme -tan típic de la progressia catalana, altrament- és edificar damunt les conveniències, de fet l’escepticisme és bàsicament fruit de la a-nomia, de viure segons les pròpies conveniències: “La condemna és això: la llum vingué al món, i els homes s’estimaren més les tenebres, car llurs obres eren roïnes. Qui fa el mal avorreix la claror i no va cap a la llum perquè les seves obres no sien reprovades, però qui practica la veritat va cap a la llum perquè es manifestin les seves obres, perquè són fetes segons Déu” (Joan 3:19-21).
Àdhuc la llengua, pretesa garantia, és també una línea del front que recula. El nostre poble, enfangat en la imprecisió vital, s’autodissol, renega d’allò propi per modes gregàries que dissolen el sentit de la realitat/veritat i el tremp nacional. “Ni s’avergonyeixen gens ni coneixen el rubor” (Jeremies 6:15). Estar avergonyit fos un molt bon senyal, però els connacionals d’en Jeremies no tenien ni vergonya. Això trencà el cor del profeta: els havia insistit, plorat i pregat per ells, però en “passaven” olímpicament. Aquesta actitud ve davant de la catàstrofe personal o col·lectiva, car és altivesa, insensibilitat i manca de misericòrdia, resistir a l’amor, a l’Esperit Sant, Esperit de gaudi i de meravella que inspirà Llull i els catalans més destacats de totes les èpoques, esperit d’intel·ligència i de bondat.

Països catalans 04

LA TERRA:
És de Déu. Per suposat. Més clar i fort: Catalunya no és pas dels catalans, sinó de Déu, el Propietari de la finca. Ell donà illes i València a catalans ardits i humils que li eren agraïts. “E quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers Orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita”, diu el cronista del Conqueridor quan entra a Valencia, capturada als sarraïns. Jaume s’hi endreça cap a Jerusalem (Orient) on Nostre Senyor morí i ressuscità -per salvar, també, gent catalana-, i on ha de tornar, i donà gràcies al Propietari. “El Senyor t’obrirà…el cel, per donar pluja a la terra en la seva saó…Et posarà per cap i no a la cua, seràs sempre damunt i no mai a sota, si creus els manaments de Déu…” (Deuteronomi 28: 9-14). Aquest és el model de Déu per a vèncer: que l’estimem, la grandesa i la bellesa de la gratitud. Quan serem disposats a creure’l, amb Ell anirem a la victòria. A Viena hi ha un monument a una victòria contra Napoleó on podem llegir: “Mit Gott zum Sieg” (Amb Déu a la Victoria). Mentrestant, Déu no pot donar victòries per a orgull de gent envanida, falsa, capriciosa i immisericorde. Però si el creiem… “us faré recuperar les anyades que s’han menjat la llagosta, el saltamartí, la saltarel·la i el llagost, el meu gran estol que havia enviat contra vosaltres” (Joel 2:25). “Bon colp de falç: les meces són madures…” (4:13).

Països catalans 01

Déu pot oferir terra, i Estat i tantes altres coses a canvi d’una adoració segons el seu model, el de la seva Constitució (la Bíblia, la revelació per fer-se entendre dels homes). Com més fort i profund el clam d’adoració, tant millor el resultat. “El passat defineix el present perquè la humanitat no és mestressa de la seva pròpia història” (Sigmund Freud, 1856-1939, psiquiatra austrojueu, fundador de la Psicoanàlisi). Déu és Senyor de la Història humana, no pas una “idea” desfasada de la qual avergonyir-se i rebutjar a fi de seguir les pròpies déries indisciplinades i sense punts de referencia històrics ni realistes.
“Jo no et sabia i cap espai de mi
no em duia a creure en altres fites
que aquelles que deixaven
amb pas de vell astut i greu.
Un llunyà senyal del temps
Dibuixant damunt la neu…
Tot era buit de mar i de perfum.
Tot eren platges de miratge i fum
Com una estranya
Llum esperada
Que encèn els ulls només un sol instant
més enllà dels càntics
lluny de tot,
lluny de l’esperança
de fer vibrar els sentits amb força…” (Miquel Martí i Pol).
Tal com fareu amb Ell, Ell farà -amb més benignitat- amb vosaltres. “Qui no ama les obres de Déu, Déu no ama les obres d’aquell” (“Llibre de Proverbis”, Ramon Llull, cap al 1300, el punt més àlgid de la nostra nació). Jesús digué: “M’odien sense motiu” (Joan 15:25).
“Preareu mi qui en temps antic preàveu
e confessant que us dolíeu de mi
i ara que us am pus que jamés amí
tornau-vos llà on de primer estàveu” (Ausiàs Marc)
Déu us ofereix un Contrat de Lloguer en excel·lents condicions, gairebé un xec en blanc, malgrat que bé ens coneix:
“A la part de Llevant, místic exemple
com la flor gegant floreix un temple
meravellat d’haver nascut ací,
entremig d’una gent tan sorruda i dolenta,
que se’n riu i flestona i es baralla i s’esventa
Contra tot allò humà i diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s’alça i prospera
esperant uns fidels que han de venir” (Joan Maragall).
Caigué el mur de Berlín. Quan cauran els nostres, els de les buides astúcies sorrudes?. “Amb poc amor, gran feit no es pot menar” (Llull). “Qui vol ser fort, de la carn es despulla” (Ausiàs Marc). “Els malvats faran cap al Xeol i també les nacions que obliden Déu” (Psalm 9:17).
Què en farem? Segons el que fem, ja podem preveure el propi futur.

La Independència dels Estats Units d’Amèrica 

LA INDEPENDÈNCIA DELS ESTATS UNITS D’AMÈRICA

“El Senyor t’obrirà…el cel, per donar pluja a la terra en la seva saó…Et posarà per cap i no a la cua, seràs sempre damunt i no mai a sota, si creus els manaments de Déu…” (Deuteronomi 28: 9-14).

George Washington

GEORGE WASHINGTON

“ …La històrica parròquia espiscopaliana The Falls Church, a l’Estat de Virgínia és un bonic edicifi bastit amb maons color mangra d’obra vista, envoltat per espaioses finestres. Però un rètol prop de l’entrada principal em cridà l’atenció, diu: “George Washingon fou elegit membre del Consell parroquial, el 3 d’octubre del 1763”. Pel que el reverend John Heindeugren em va dir i per un breu resum històric imprès que em va donar, vaig saber que Agustine Washington, pare de George, també n’havia estat conseller; des de 1735; que els administradors de la parròquia encarregaren contractar la construcció del temple actual -l’antic era de fusta en aquell temps era una ruïna- a George Washington i a George William Fairfax, i que el temple esdevingué un centre de reclutament durant la Guerra de la Independència.
Una tradició recorda que la Declaració de la Independència fou llegida als veïns del turó Parish des de les escaletes que hi ha a les portes del sud. Avui, el temple és obert al culte, i al costat hi ha estat bastit un gran temple, el qual acull una nombrosa feligresia.
Durant la Guerra de la Independència, les al·lusions mosaiques legitimaren la causa americana i afermaren la significació moral de la funció de Washington  com a dirigent políticomilitar.
Talment, alguns esperits piadosos, que es tenien per hereus d’una terra promesa, van veure en la Declaració de la Independència un símil d’acompliment de l’antiga aliança, i compararen el seu màxim dirigent a Moisès. Ambdós eren de la mateixa edat quan sentiren, per primera vegada, la crida per alliberar el seu poble, conduïren més o menys el mateix nombre de gent cap a l’emancipació i tingueren igualment detractors entres els seus seguidors.

Thomas Jefferson

THOMAS JEFFERSON

Anglaterra i el seu monarca eren comparats amb Egipte i el seu poderós faraó, però el rei del cel els donà un segon Moisés, el qual, inspirat pel Senyor, els salvà de la tirania britànica. L’alliberador hebreu llegà una legislació sàvia (el Deuteronomi) als israelites; el parlament de comiat pronunciat per Washington ha estat considerat pels nordamericans com un llegat de valor permenent.
Molts estaven convençuts que la nova pàtria tenia parió amb el Nou Israel. Hom trobà en les gestes del general uns precedents en les de Samsó, Saül i David i en alguns herois grecoromans. Aquesta analogia tingué una rellevància ben remarcable, sobretot en la puritana Nova Anglaterra.
Elegit per unanimitat primer president dels Estats Units, George Washington arribà a Nova York -que llavors n’era la capital- el 30 d’abril de 1789.
Jurà la magistratura posant la mà damunt la Bíblia, i des de la balconada del Federal Hall parlà a una multitud enfervorida.
En remarcar algunes qüestions sobre el conceptes de l’autoritat legítima, digué: “Seria particularment impropi en aquest acte oficial, d’ometre la meva fervent súplica a l’Altíssim, que regeix l’univers, que presideix el concili de les nacions i que pel seu ajut providencial podem suplir les nostres mancances humanes. Que la seva benedicció pugui consagrar les llibertats i la felicitat dels Estats Units! (…) Que cada pas que es doni sembli haver estat dirigit per alguna providència divina (…) Nosaltres (…) hauríem estat convençuts que un país que menystingui les eregles eternes d’ordre i justícia , les quals el Cel mateix ha instituït, mai no podrà esperar els benignes favors del Cel”.

john-adams

JOHN ADAMS

Des d’aquest parlament inaugural fins al parlament de comiat, George Washington va venerar públicament el Nom sagrat. Amb un home com ell, orientat per la fe, el poder civil podia esser exercit eficaçment. La sensibilitat a la veu de Déu el féu sensible a la veu i a les necessitats de la gent, i construí un país”
(De Joan Gonzàlez i Pastor, extret de la revista en català Presència Evangèlica).

—— ARTICLE RELACIONAT ——

D’on ve el Parlamentarisme?

D’ON VE EL PARLAMENTARISME?

De fet, la democràcia estamental (Parlament), apareguda a Catalunya a través de les Treves de Déu de l’Abat Oliba a Toluges, Rosselló, s. XI (quantes coses deu Catalunya al cristianisme, fins i tot el parlamentarisme!) és pocs anys anterior al parlamentarisme normand i, sens dubte, el mot anglès Parliament ve del català Parlament. Durant molts anys (s. XIII-XV) anglesos i catalans van ser veïns a causa de l’ocupació anglesa de la Gascunya.

D'on ve el Parlamentarisme?

SEPARACIÓ ESTAT-ESGLÉSIA
Trob que oficialitzar qualsevol creença (religiosa o antireligiosa) com a la creença “que deu promoure l’Estat” pot generar monstres i barbaritats.
Perquè la consciència humana és inviolable, pensi com pensi, per més que l’erri i les creences no deuen mai ser imposades coercitivament.
Jo dic que la força ve de la fe, però l’Estat hauria de ser totalment imparcial, laïc. No pas antireligiós: un Estat ha d’arribar a acords amb tota mena d’institucions i sectors socials, confessions religioses incloses. Ha de saber dialogar i negociar, per a la qual cosa cal que hi hagi gent d’Estat sense prejudicis, amb lògica social.
Tot just el fet que als Estats Units tornàs a haver-hi (cap al 1760), per primera vegada a Occident des de l’emperador Teodosi (cap al 380), una real separació Estat-Església, féu que les esglésies i denominacions nordamericanes tinguin una estructura bàsicament empresarial. És també per això que el calvinisme -promogut quasi sempre des d’afora de les esglésies tradicionals majoritàries, fins i tot als països reformats- és bressol del capitalisme modern (a Holanda, a Suïssa, a Gran Bretanya, a França, als Estats Units…a partir del s. XVI): ho fomenta també la mateixa estructura de tot el sistema eclesiàstic i religiós, muntat com a distintes empreses de lliure iniciativa, sense intervenció estatal (ben distint de l’Església Catòlica, sobretot de l’espanyola, on regna un mastodòntic i feudal proteccionisme polsegòs).
Molts dissidents religiosos escaparen de la vella Europa i arribaren a Amèrica. Llurs experiències a França (país del major genocidi contra dissidents) serviren en part com a inspiració per a les Esmenes 1 i 2 de la Constitució Americana. Ells sabien que un estat sense la corrupció de la religió i un poble armat eren una garantia contra els excessos dels religiosistes.
ESMENES: Les deu primeres esmenes (Bill of Rights) van ser ratificades efectivament al 15 de Desembre del 1791.
ARTICLE U: El Congrès no farà cap llei per la qual adopti una religió com a oficial de l’Estat o sia prohibida de practicar-la lliurement o que entrebranqui la llibertat de paraula o d’impremta, o el dret del poble per a reunir-se pacíficament i per a demanar al govern la reparació de greuges.

És a dir: El nostre poble havia de tenir molta més fe que la poca que ara tenim, per tenir les energies suficients per a independitzar-nos i ser sobirans, però l’Estat Català no hauria de mesclar-se en temes de consciència ni afavorir ni sufragar cap religió ni tampoc cap menyspreu contra cap religió.
El problema és que, quan una religió -o un ateisme- (quasi sempre a causa de la repressió estatal) és prou majoritària, com que no hi ha societat civil diversificada, no hi ha prou pressió com per atènyer una real separació Estat-confessió majoritària (això és el que s’esdevé a quasi tots els països musulmans i també a l’actual Regne borbònic, on la aconfessionalitat religiosa és sols teòrica, sobre el paper constitucional). Justament els Estats Units feren una Constitució amb separació Estat-església a causa de tenir una diversificació religiosa major que no pas la dels Estats europeus…Quan els Estats Units s’independitzaren hi havia nordamericans d’origen majoritari anglès (congregacionalistes), però també d’origen holandès (calvinistes), alemany i suec (luterans), escocès (presbiterians)…
Francesc Macià fou un exemple en el tema religiós. Va mantenir (1931-33) la imparcialitat, va ser dialogant sense afavorir cap confessió i mantingué unes excel·lents relacions amb la comunitat protestant catalana.

D'on ve el Parlamentarisme?

LES SINCRONIES DE LA HISTÒRIA
Una breu disgressió:
“S’esdevé, sovint, que les coses es presentin més acabades en la nostra imaginació del que hom pugués fer amb molt art” (François, Duc de La Rochefoucauld, 1613-1680, cortesà i moralista escèptic francès).
“Gràcies a la percepció de les coincidències, ens vam encomanar al misteri del principi implícit que existeix en l’Univers” (James Redfield, *1950, escriptor, professor, guionista i productor de cinema estatunidenc).

Una sincronía significativa: Tant ell com en Pompeu Fabra, els dos catalans clau del s.XX, van morir la diada de Nadal (podeu comprovar-ho en qualsevol enciclopèdia o llibre d’Història catalana). Potser és com la Providència vol donar a entendre als independentistes descreguts que, allà on acaba l’home amb la mort, comença l’obra de Déu amb l’Encarnació, i hi hem de dipositar la nostra esperança i la nostra fe. Déu té el seu humor i les seves indirectes, si les vols entendre. Les casualitats, en aquesta vida, no existeixen, sols anomenem així als fets poc investigats, generalment per indolència. La ciència és experiència i investigar amb independència de criteri, és pensament fort.
“Ell respongué: “Us assegur que, si aquests callen, cridaran les pedres” (Lluc 19:40).
“Els nostres misteris (cristians), per contra, s’adrecen a nosaltres, ja que contenen els arcans de la nostra naturalesa (humana)” (“Génie du christianisme /El Geni del Cristianisme”, 1802, de François René, bescomte de Chateaubriand, 1768-1848, escriptor, traductor i polític bretó de llengua francesa).
“…de les quals sovint no discernim si rauen dins l’essència de la cosa o si són purament accidentals”  (“El Criterio”, de Mn. Jaume-Llucià Balmes, 1810-1848, sacerdot i filòsof català).

D'on ve el Parlamentarisme?

Més sincronies:
Strange Coincidences:

—— ARTICLE RELACIONAT ——

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social

Hi ha diversos problemes greus i de complicada solució:

SENEFA 005
Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social 02Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social 03
SENEFA 005

  1. La Jerarquia catòlica espanyola, sovint prostituïda econòmicament i política al Regne d’Espanya, ha tingut una praxi colonial contra el poble valencianoparlant.
  2. – Aquesta imposició brutal del castellà per part també de la “querida” de l’Estat ha dut a la descristianització dels valencianoparlants i especialment dels seus sectors més autoconscients.
  3. S’ha creat una dinàmica dreta-nacionalcatòlica-reaccionària versus esquerra-menjacapellans-comunistoide, sense termes intermitjos assenyats ni inclusius ni transversals ni dialogants on la reacció neofranquista duu les de guanyar perquè té més arrels socials transversals.
  4. – La Jerarquia (que no fidels, molt important no confondre-ho!) catòlica espanyola és de les pitjors de tot el món catòlic. “Més papistes que el Papa”, i, en general, sempre més reaccionària que el Vaticà. Ni tan sols amb l’actual Papa teòricament “progre” canvien d’actituds i ací tenim Cañizares ofegant-nos per rematar el genocidi cultural.
  5. – Les esglésies són d’allò més transversal en societats occidentals. La mentalitat que hi domina, predomina socialment a l’hora de votar. Menystindre-les és no entendre tampoc de política.
  6. – Junt a l’escola i els mèdia, la llengua utilitzada normalment per l’Església és allò que més pot normalitzar la nostra llengua socialment.

Solucions:

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social

  1. – Necessitem una església cristiana pròpiament valenciana, sense la permanent espasa de Damocles espanyolista.
  2. – El poble valencià catòlic necessita més espais propis on desplegar-se en valencià i aliances amb els grups socials i polítics contra el genocidi cultural. D’aquest estil però ampliat
  3. – El protestantisme ha donat millors resultats socials, culturals i polítics que el catolicisme:
  4. – I a ca nostra té una tradició no sols més democràtica, sinó que accepta molt més el dret d’autodeterminació:
  5. – L’única volta que el Partito Comunista Italiano guanyà unes eleccions estatals fou en una campanya on repartí massivament Nous Testaments a fi d’ensenyar als italians quant lluny estava l’església catòlica de l’església novotestamentària. D’aquest fet es podrien traure un grapat de conclusions.

Podeu seguir-nos al Twitter: @CristiansPV

Enllaç relacionat

SENEFA 002

Mapa d’ateus en l’actual Alemanya:
A més fosc, més percentatge d’ateus

Allà on l’Estat totalitari ha acaçat la fe transcendent, actualment hi ha prou més ateisme i també més pobresa.

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social 01

Comentari:
Hem de tindre clar que una de les esglésies més nacionalcatòliques del món és l’espanyola (amb la mexicana i alguna altra), i que té multitud de tripijocs amorals amb un Estat-Frankestein com és l’espanyol.
D’ací que avien a València saigs de l’Estat a sou, com Cañizares, autèntics funcionaris per a la repressió de la fe lliure i del valencià dins l’església.
Naturalment això no s’adiu a l’Evangeli i també demostra els components pecatosos i degenerats de l’Alta Jerarquia de la Conferència Episcopal Espanyola, desvergonyida en moltes coses, com els seus satànics mitjans de comunicació i que ven el poble als llops.
Déu els ho reclamarà en el dia del Judici.

L’actitud del clergat colonial i del franquisme ha provocat que sobretot els valencians més conscients s’hagen allunyat del cristianisme.
Tanmateix això ens debilita moltíssim com a poble, ja que l’ús de culte d’una llengua és molt transversal i té un prestigi molt alt entre amples capes de la població. Fins i tot pot ser més important que la llengua a l’ensenyament, a la música o als mass mèdia.
I en gran part el vot de la Tercera Edat depèn de l’Església.
Els cristians valencians han de reclamar insistentment la llengua a les esglésies i utilitzar-la sempre ells mateixos en qualsevol acte, i els valencians conscients adonar-se que han patit una marginació política i replantejar-se el tema de la fe seriosament.
I, si la Jerarquia s’hi nega, actuar pel propi compte: l’obediència a la Paraula de Déu va davant de l’obediència a funcionaris de l’Estat com Rouco o Cañizares.

Els qui es pensen que soterraran fàcilment l’església o la religió somien. Molts ho han dit al llarg de tots els temps i, sempre, tots s’han equivocat.
Segons els experts a l’any 2050 el món serà més religiós que ara (En canvi baixa natalitat i ateisme van de la mà)

Ni les més dures persecucions han acabat mai amb el cristianisme.
Per tant hem de tindre una estratègia realista per la recuperació espiritual i nacional en els seus complexos aspectes.

Orfes de la Bíblia

ORFES DE LA BÍBLIA

(De la revista “El Temps, 28-3-1994)

Jordi Ventura: “La llengua catalana [amb la destrucció de la Bíblia valenciana i la prohibició d’editar-ne d’altres] perdé una ocasió potser única de tocar les classes populars, justament amb les burgeses i els nobles, d’aquella època dels inicis de la seva decadència”.

“Hem pensat suficientment en les conseqüències que pogué tenir la prohibició de la Bíblia en català?”, es preguntava l’historiador Jordi Ventura en el llibre Inquisició espanyola i cultura renaixentista al País Valencià, premi Joan Fuster 1977, publicat l’any 1978 per 3i4.
Setze anys després, el mateix historiador ens convida a reflexionar a fons sobre la qüestió en el llibre La Bíblia valenciana, editat per Curial a la Biblioteca Torres Amat.
En aquell primer estudi sobre la Inquisició al País Valencià, Ventura, que fa molts anys que es dedica a treballar sobre els conversos d’origen jueu de tots els Països Catalans, defensava per primer cop una tesi que ara ja ha fet molt de camí, en especial entre els filòlegs universitaris valencians, i també entre els historiadors de la llengua catalana, però que en el seu moment només va trobar menyspreu i escepticisme, bàsicament dels historiadors espanyolistes.
Hi deia l’historiador que hi ha indicis, fets, que ens pemeten d’indicar que el Sant Ofici va tenir una incidència negativa important en l’expressió cultural autòctona de les terres valencianes.

Contra la cultura pòpia. “Els processos i les condemnes contra exponents de la cultura autòctona o contra els seus familiars -escrivia- vedaren per molts anys i de manera irremeiable l’expressió d’una cultura pròpia.
En el curs del primer segle de la Inquisició espanyola a València, ens recorda Ventura, desaparegué una capa notable de la societat, base important d’un cercle de lectors i productors de literatura autòctona. Com és, es va preguntar Ventura, que el català arriba al màxim amb el Tirant lo Blanc i els poetes i s’ensorra de cop?
“El fet fou tan ràpid i fulminant -ens recorda- com sobtada és la decadència de la nostra llengua escrita. Els conversos d’origen judaic eren nobles, en part, i mercaders, artesans, intel·lectuals o bé homes de lleis, que constituïen un percentatge important de la societat valenciana de finals del segle XV. Músics, orfebres, escultors, i pintors coneguts. I, sobretot, una llarga rastellera de notaris, de mercaders, d’artesans i de negociants -que ja practicaven, com els Roís, els mètodes més moderns de capitalisme comercial-, els quals acabaren per figurar en les llistes dels reus inquisitorials. La professió de llibreter, al País Valencià i a la resta dels Països Catalans, havia estat tradicionalment judaica i, després, conversa. Eren conversos els que feien els llibres i una gran part dels que els compraven”. La llengua autòctona, la llengua parlada, ens fa veure Ventura, sembla interessar gent amb cultura i posició social molt concreta.
“Els de la cultura oficial s’interessen pel llatí. A la noblesa, en general, la cultura els diu molt poc. Qui es pot interessar per la cultura en llengua vulgar, que no estigui lligat ni a l’església ni a la noblesa? Els conversos, una capa social mitjana, gent amb diners, els quals componen la intelligentsia del País valencià”.

La Inquisició, unificadora. La Inquisició, cal no oblidar-ho, diu Ventura, “és l’única institució comuna al regne de la Corona, és el primer instrument unificador de l’estat espanyol; que no s’oblidi mai, això”.
Com una prova més de la tesi, l’historiador ens parla ara amb detall de la prohibició de la Bíblia valenciana en el llibre de Curial. I ho fa amb el dret i l’autoritat científica que li dóna el fet d’haver descobert el procés que va involucrar els conversos d’origen jueu, els sacerdots i els mercaders de València que,  en el darrer terç del segle XV, van emprendre la tasca d’editar en la llengua vulgar la traducció de les Sagrades escriptures.
Després de tres dècades de recerques, Ventura ha pogut historiar la naixença, la vida i la mort del més famós dels incunables, del qual, durant molt de temps es va dubtar que hagués existit mai perquè no se n’ha conservat cap exemplar. L’últim exemplar conegut es conservava a la Biblioteca Reial d’Estocolm; segons un catàleg. El llibre va tenir la mateixa fi que els exemplars confiscats per la Inquisició: va ser destruït per un incendi l’any 1697.
Només s’havia conservat un colofó, però en la seva transcripció del llibre hi havia alguns errors, tant de llenguatge com d’ordre històric, que havien fet dubtar els especialistes.
Els dubtes van esvair-se quan l’any 1860 el menorquí Josep Miquel Guàrdia i Bagur va descobrir l’exemplar únic al món del llibre dels salms tret de la Bíblia del 1478:
“La Bíblia Valenciana! Quina aventura!”, exclama un dels protagonistes de la primera novel·la negra catalana, La Bíblia valenciana, de Rafael Tasis, que ara es troba a l’abast dels lectors de la mà de 3i4. Com recorden els lectors, Tasis fa aprèixer, en la seva ficció novel·lesca, un exemplar de la mítica traducció, cosa que desencadena una vertigionosa cursa d’assassinats en la Barcelona republicana. L’elaboració de la novel·la també denuncia, en la seva elaboració, un fet lingüístic repressor. Va ser redactada a l’exili, a París, l’any 1944, i no es va poder publicar fins onze anys després.
L’edició tan primerenca de la Bíblia a València, entre 1477 i 1478, la van portar a terme uns quants conversos valencians d’origen jueu. La clientela dels seus 600 exemplars, la van constituir, principalment, els membres d’aquella capa sociocultural, ètnica i religiosa, diu Ventura en la presentació de la històrica de la traducció.

Efectes addicionals sobre la llengua. “Els inquisidors no persegueixen pas la Bíblia traduïda en pla, a causa de l’idioma. Les ordres de destrucció de la Bíblia impresa de Bonifaci Ferrer l’any 1478, la quarta llengua del món en què s’imprimeix, molts anys abans que en francès, anglès, espanyol, danès o suec, com la destrucció d’altres llibres de les Escriptures, es basaven en consideracions teològiques. Volien evitar que els conversos tinguessin accés a llibres que els recordessin els seus orígens. L’instrument de lluita de classes que era el tribunal va tenir efectes addicionals sobre la llengua i la cultura autòctones i la història de la Bíblia n’es una prova més”.
“Quin és el llibre més improtant a tot Europa, durant els segles XVI i XVII? La Bíblia. Sense ella, no hi ha Shakespeare. La versió de King James en anglès ha estat anomenada, amb raó, el monument més noble de la prosa anglesa. Generacions d’escriptors i d’erudits de la llengua anglesa han expressat la seva admiració per la senzillesa, la dignitat, la força, els girs afortunats de les frases, i la cadència i l’encert dels seus ritmes. Sense la Bíblia de Luter no hi ha llengua alemanya. Literàriament parlant, la labor de Luter aconseguí l’establiment d’un llenguatge unificat, d’una norma literària, no gaires anys després d’haver-los donat la seva traducció magistral”.

Un desert. Els països on hi ha la Bíblia, constata l’historiador, tenen una llengua unfificada i bonica. “L’exemplar es queda a les cases. Passa de generació en generació. La majoria aprenen a llegir a la Bíblia. Nosaltres, en quatre anys exterminem la primera traducció i ens quedem en una època de desert. No dic que la Inquisició va perseguir la llengua. La llengua, se’ls en fotia. Però el resultat va ser aquest. La Bíblia és una aportació més que ens va faltar. Del Tirant passem al Rector de Vallfogona. I a València, no res”.
Del segle XV, ens calgué esperar al segle XX, per a tornar a tenir-ne una edició completa en la nostra llengua.
“Gairebé quatre segles i mig sense traducció pròpia de les Sagrades escriptures cristianes -escriu Ventura-, mentre que, al món civilitzat, les traduccions es multiplicaven, basant-se  i millorant-se les unes damunt de les altres al mig de la proliferació, forjant un munt de generacions amb les seves ensenyances i donant-los, alhora, tot un seguit de frases idiomàticament perfectes, que reproduïen el millor d’unes expressions pastades al llarg dels segles, font d’una llengua sempre més afinada i base del mestratge de multitud d’escriptors”.
Sense “aquesta mostra excelsa de la literatura universal”, recorda l’historiador, no
seria possible de comprendre la Divina Comèdia, el Faust, o el Paradís perdut.
Però n’hi ha més. Al Renaixement és notable la influència de la Bíblia i les seves traduccions, parcials o totals, damunt dels exponents del clima cultural emergent a França i a les terres que li eren sotmeses.
Amb la destrucció de la Bíblia valenciana i la prohibició d’editar-ne d’altres, “la llengua catalana -escriu Ventura- perdé una ocasió potser única de tocar les classes populars, justament amb els burgeses i els nobles, d’aquella època dels incicis de la seva decadència. El que hauria estat una fita i un punt de partida, fracassà. I no fou per voluntat pròpia, sinó ben bé per causes externes i de poder superior”.
Jordi Ventura va haver d’esperar una dotzena d’anys per veure com el seu punt de vista sobre la influència cultural i lingüística de la inquisició al País Valencià era recollit i acceptat. “Si les coses van igual de lentes amb la primeva tesi sobre l’absència de la Bíblia, quan es comenci a acceptar-la ja seré mort…”.

Lluís Bonada.

P.D. meva: I crec que, efectivament, ja és mort. Així tractem els nostres grans desembossadors i aclaridors d’embolics.
I, a diferència, d’en Ventura, jo sí crec que la Inquisició fou important per a espaordir directament els catalanoparlants, puix que els inquisidors eren pràcticament tots castellans -i tenien un poder sovint omnímode-, durant els Austries, així com ho eren tots els nostres bisbes i arquebisbes.

Últim full de la Bíblia valenciana

Enllaços

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs

LES TOMBES FLAMEJANTS

(Famosa poesia de resistència durant la dictadura primoriverista que molts catalans se sabien de memòria)

800px-eternal_flame_at_the_grave_of_john_f-_kennedy_in_arlington_national_cemetery

Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d’estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d’albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

– Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants!

VENTURA GASSOL (1893-1980)

SENEFA 005

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 02Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 01

LA VALL DELS OSSOS SECS

Ezequiel 37

  • 1 La mà del Senyor vingué damunt meu, em va fer sortir amb el seu Esperit i em va posar enmig d’una vall que era plena d’ossos.
  • 2 M’hi va fer passar pel seu costat, tot a l’entorn, i vaig veure que n’hi havia una gran quantitat, estesos sobre la superfície de la vall, i que eren secs del tot.
  • 3 I em digué: “Fill d’home, ¿podran reviure aquests ossos?” Vaig respondre: “Senyor, Déu meu, ets tu qui ho sap.”
  • 4 I em digué: “Profetitza sobre aquests ossos, i digues-los: Ossos secs, escolteu la paraula del Senyor!
  • 5 Això diu Déu, el Senyor, a aquests ossos: Heus aquí que jo faré entrar en vosaltres l’alè de vida i reviureu.
  • 6 Posaré nervis damunt vostre, hi faré créixer carn al damunt, us revestiré de pell, us infondré esperit i viureu. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor.”
  • 7 Vaig profetitzar tal com se m’havia manat, i, mentre jo profetitzava, es va sentir una remor i tot seguit una commoció, i els ossos es van ajuntar els uns amb els altres.
  • 8 Vaig mirar i els vaig veure recoberts de nervis, que els creixia carn i que la pell els anava recobrint; però no tenien alè de vida.
  • 9 I em digué: “Profetitza a l’alè de vida, profetitza, fill d’home, i digues-li: Això diu Déu, el Senyor: Vine dels quatre vents, alè de vida, i alena sobre aquests morts i que revisquin.”
  • 10 Vaig profetitzar com se m’havia manat i va entrar-hi l’alè de vida; i van reviure i es van posar dempeus, formant un exèrcit immens.
  • 11 Llavors em digué: “Fill d’home, aquests ossos són tota la casa d’Israel. Mira, ells diuen: Són secs, els nostres ossos, s’ha esvaït tota esperança per a nosaltres, estem perduts del tot!
  • 12 Per això, profetitza, i els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Mireu, jo obriré les vostres sepultures i us faré pujar de la fossa, poble meu, i us faré entrar a la terra d’Israel.
  • 13 I sabreu que jo sóc el Senyor, quan hauré obert les vostres sepultures i us hauré tret de les fosses, poble meu.
  • 14 Posaré el meu Esperit en vosaltres i viureu. Us establiré sobre el vostre territori i sabreu que jo, el Senyor, he parlat i ho he complert. Paraula de Déu, el Senyor.”

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 04Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 03

Reunificació d’Israel i de Judà

  • 15 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia:
  • 16 “Tu, fill d’home, agafa un bastó i grava-hi això: Per a Judà i els fills d’Israel, ambdós units. Després pren un altre bastó i grava-hi això: Per a Josep, el pal d’Efraïm, i tota la casa d’Israel, ambdós units.
  • 17 Ajunta’ls, l’un amb l’altre, com un sol pal, i que formin una sola peça a la teva mà.
  • 18 I quan els fills del teu poble et preguntin: ¿No ens explicaràs què vols dir amb això?,
  • 19 els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Mireu, jo prendré el bastó de Josep, que és a la mà d’Efraïm, amb les tribus d’Israel unides amb ell, i l’ajuntaré amb el bastó de Judà i en faré un sol pal; i formaran una sola peça a la meva mà.
  • 20 Els bastons amb les inscripcions, els tindràs a la teva mà, davant dels seus ulls,
  • 21 i els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Jo aplegaré els fills d’Israel d’entre les nacions on han anat, els recolliré de pertot arreu i els faré tornar a la seva terra.
  • 22 Amb ells formaré un sol poble al país, a les muntanyes d’Israel, i un sol rei regnarà en tots ells; no formaran més dues nacions ni es dividiran més en dos reialmes.
  • 23 No es contaminaran més amb els seus ídols i amb les seves abominacions, ni amb cap de les seves transgressions, i jo els deslliuraré de totes les residències on han pecat. Els purificaré, i ells seran el meu poble i jo seré el seu Déu.
  • 24 El meu servent David regnarà damunt d’ells, i tots tindran un sol pastor; caminaran segons les meves lleis, guardaran els meus estatuts i els practicaran.
  • 25 Habitaran la terra que vaig donar al meu servent Jacob, on van habitar els vostres pares, i hi viuran tant ells com els seus fills i els fills dels seus fills, per sempre, i el meu servent David serà perpètuament el seu príncep.
  • 26 I establiré amb ells una aliança de pau; serà una aliança eterna. Els establiré, els multiplicaré, i posaré el meu santuari enmig d’ells per sempre.
  • 27 Tindré la meva residència al costat d’ells, i jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble.
  • 28 Llavors, quan el meu santuari estigui enmig d’ells per sempre, les nacions sabran que jo sóc el Senyor, el santificador d’Israel.”

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 06

No Resistir

UN TEMA TEOLÒGIC QUE TÉ MOLTES I MOLT GREUS CONSEQÜÈNCIES HISTÒRIQUES:
NO RESISTENCIA?

He traduït un text d’un llibre titolat “La noviolencia como alternativa” d’un vell conegut meu, un històric andalús de la noviolència, Gonzalo Arias.
Avall he posat diverses versions bíbliques del text esmentat per fer-ne la comprovació de com l’han traduït en distintes llengües i versions.
Vet ací a continuació el text de Gonzalo:

No Resistir 02

NO RESISTENCIA?

(…) Però sorgeix ací un problema: com fer compatible eix amor en marxa, creador, actiu, amb el manament de “no resistir el dolent” del Sermó de la Muntanya? És realment la “no resistència al mal”, és a dir, la pura passivitat sofrent, l’actitud a la qual ens convida Jesús?
La traducció de Mt. 5,39 ha creat sempre problemes per als moralistes. I és ací on Lapide (*) realitza una trobada exegètica de primera magnitud, en la qual cal detenir-se.
De fet, hi ha pràctica unanimitat a entendre que l’esperit del Sermó de la Muntanya no pot ser de “no resistència” sense més. Lapide, com tants altres, es revolta contra eixe suposat complexe de “passivitat silenciosa de manera que ens lliurem sense protecció al malvat i li donem via lliure” (WL, 58). “La renúncia a la violència no s’identifica de cap manera amb la renúncia a la resistència, perquè fos abandonar a la seva sort el proisme que pateix injustícia i contribuir així doblement a la injustícia, enzant també l’afligit a la contraviolència” (WL, 61). “No restis quiet davant la sang del teu proisme”, llegim a la Bíblia de Jesús (Lv. 19,16). A més d’aquests arguments psicològics i escripturístics en Lapide n’hi afig encara un de lingüístic: la inexistència en el vocabulari hebreu i en l’arameu del s. I d’un equivalent del grec “antistenai” (resistir), de manera que no és possible tornar a traduir la discutida sentència a la llengua materna de Jesús.
Així doncs, què pogué haver dit Jesús? Les traduccions com ara “no hagáis frente al que os agravia” (Nueva Biblia Española) no poden pas evitar l’ambigüitat i imprecisió de l’exhortació. Les explicacions a peu de pàgina dient que allò prohibit és “resistir per venjança, tornant mal per mal” (Bíblia de Jerusalem) apunten sens dubte en el bon sentit, però són glossa i no pas traducció. Unes altres traduccions proposades com ara “no contrataqueu el dolent”, “no us oposeu al mal amb quelcom dolent” poden respondre a l’esperit del Sermó de la Muntanya, però s’aparten arbitràriament del text grec. Més arbitrari encara fou Lleó Tolstoi –el qual influí poderosament sobre Gandhi en aquest tema- en traure de les paraules de Mateu un “manament de resistència no violenta al mal”, sense explicar per què prenia eixa llibertat de traducció.

“No rivalitzis a fer el mal”.
En Lapide explica així la solució d’aquest enigma:
“En la recerca dels mots originals de Jesus, crida l’atenció el verset 8 del Psalm 37, que conté no menys d’uns altres cinc versets amb ressonàncies de l’ensenyament de la muntanya (9, 11, 21, 22 i 29).
No rivalitzis a fer el mal, hom hi diu en el poètic llenguatge bíblic. El darrer verb (“fer-el-mal”, “mal-obrar”), en hebreu “leharea”, fou evidentment malentès pel torsimany grec com “el mal”; error sovintejat de l’evangelista, que cal atribuir a l’absència de vocals en l’ortografia hebraica.
El sentit originari era: trencant del cercle diabòlic del mal per mal, que sempre provoca un nou mal; superació de la desastrosa escalada de represàlies recíproques, que duen sempre pitjors conseqüències; fan saltar les suposades forces objectives que pretenen combatre amb la violència la por, la suspicàcia i la desconfiança. En concret: tenir ànim per tallar el mal i desarmar l’adversari amb la prudència i la bondat (WL, 65-66).

No Resistir 03

La reconstrucció de les paraules de Jesús proposada per Lapide es realment esclaridora, i se situa en la perspectiva de la Noviolència sense tòrcer-se cap a la passivitat.
Dec dir que la majoria de les traduccions que he consultat de la segona oració del verset 8 del psalm 37(36) s’aparten de la versió que en dóna Lapide: “Wetteifert nicht im Unrecht-Tun” (=no rivalitzis a fer el mal). En moltes d’aquestes es difumina fins a desparèixer pràcticament la noció d’escalada o rivalitat a obrar el mal. Des de Luter (“Erzürne dich nicht, dass du auch übel thust”), tot passant per les versions angleses i franceses corrents, fins a les més recents espanyoles (“No te acalores, que es peor” Bíblia de Jerusalm; “No te exasperes, y no obrarás mal”: Nueva Biblia Española), amb petits matisos, aquest verset s’ha esdevingut una exhortació molt irrellevant. Però no hi manquen versions que recullen la idea de l’emulació en el mal: “No quieras ser émulo en hacer mal” (Petisco y Torres Amat); “Strive not to outdo in evildoing” (New English Bible, 1970). Sense ser llatinista, em sembla que això s’avé a la versió de la Vulgata: “noli aemulari ut maligneris”. És probable que el relliscament de la idea d’ “emular” a la d’ “acalorar-se” s’hagi operat a través de la versió llatina traduïda directament de l’hebreu, “noli contendere ut malefacias”, que sense deixar de ser fidel al concepte original enclou certa ambigüitat.
Però tornant a Mateu, puc aportar un testimoni que dóna la raó indirectament a la hipòtesi de Lapide. A la Conferència General de la UNESCO celebrada a Sofia a l’octubre del 1985, on vaig ser com a traductor, coneixia una col·lega de la secció àrab, cristiana, la llengua maternal de la qual era el siríac, que no és altra cosa que l’arameu modern. Tenia un Nou Testament en el seu idioma (editat a Teheran el 1959 per l’ Assyrian Evangelical Church). El discutit verset de Mateu, en la transcripció improvisada pel meu col·lega, era: “dla quimitun dargul dbisha”, i el seu equivalent en anglès, segons ella, “Do not try to get even with the evil one”. El modisme anglès “to get even with” (literalment “igualar-se amb”), segons l’Oxford Dictionary vol dir “to have one’s revenge on”, és a dir “venjar-se” o “tornar-li-la”. “No feu per tornar-vos” està molt més aprop de “no rivalitzeu” que de “no resistiu”.
Oblidem, doncs, d’una vegada per asempre, eixa ètica pseudocristiana basada en la resignació i la passivitat davant el mal, ètica que tant deu a les desafortunades i incongruents paraules “no resistiu el mal” que Jesús no pogué pronunciar. Eixa no resistència, lamentablement, s’ha manifestat en la història amb massa freqüència com a passivitat davant el mal aliè, com a prèdica als oprimits (per part dels opressors o d’una església molt pròxima als opressors) per tal que acceptin llur desventura i no pretenguin pas alterar l’“ordre” establert.
Per suposat que pot haver-hi circumstàncies I situacions límits en què l’acceptació resignada del propi mal imposat per l’enemic sia l’única manera realista de mostrar que no li desitgem el mal, actuant així per parlar a la seva consciència. L’actitud de Jesús des del seu arrest a Getsemaní fins a la seva mort n’és el millor exemple. Però la norma “no rivalitzeu a fer el mal” no és cap exhortació a la passivitat, com no ho és la tònica general del Sermó de la Muntanya; és, al contrari, una exhortació a rivalitzar a fer el bé.

La combativitat de l’amor.
La mala traducció de Mt 5,39 durant segles ha contribuït també, en el nostre temps, a escampar una falsa imatge llanuda i apocada de la Noviolència quan aquesta ve proposada des del costat dels cristians. Però no és eixa la Noviolència que el Natzarè exemplifica. Nova citació d’en Lapide:
“(Jesús) era davant de tot un triple rebel de l’amor –molt més radical que tots els revolucionaris del nostre temps-, que gosà protestar sens armes contra la cruel dominació romana, que s’aixecà igualment contra l’alt clergat dels saduceus –els quals amb estretesa d’esperit creien haver acaparat l’amor de Déu- i que ensems enlairà una eloqüent protesta contra la falta de fe de molts dels seus compatriotes, que no volien creure capaç d’una política d’alliberament al Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob. I tanmateix Jesús era contrari a la pura violència de les armes; no pas per fugir del món ni per covardia, sinó per clarividència bíblica i realisme experimentat. Entre l’immobilisme de la majoria silenciosa i el fanatisme de la minoria desesperada, trobà Jesús una tercera via –l’àurea via mitjana- que prometia que “els mansois posseiran la terra”, com diu tant el Psalteri com el Sermó de la Muntanya (Mt 5,5; Ps 37,11) (DB, 108-109).”
Aquesta àurea via mitjana no és altra que l’estratègia de combatre el mal amb el bé, de desitjar i practicar el bé inclús per als qui ens volen mal, de posar en obra l’”amor des-enemistador”, és a dir superador de l’enemistat. Moltes de les pàgines de Lapide tendeixen a il·lustrar aquesta norma d’eixir a l’encontre de l’enemic fent-li bé, intuïda ja pels millors d’Israel i explicitada al Sermó de la Muntanya.
“Per a Jesús no es tractava pas del lloable cas aïllat, sinó d’una nova norma de tracte social per ales masses dels sempre sotmesos, dels qui volia fer col·laboradors en l’alliberament d’Israel mitjançant un canvi en llur pròpia mentalitat. Dit altrament: ell invita als seus deixebles a un començ voluntari en forma d’un primer pas unilateral “a crèdit”, per dir-ho així, per a trencar així el sagnant cercle diabòlic de la malícia i contra-malícia, violència i contra-violència, que des de mil·lennis ha fet que tota la història mundial sia una interminable cadena de batalles i matances” (DB, 118).

No Resistir 01

Noviolència i defensa.
Hi ha, doncs, per part del jueu Lapide, una total comprensió intel·lectual i cordial del missatge de Noviolència del jueu Jesús. I tanmateix, com tantes voltes s’esdevé, hi trobem una certa resistència a aplicar-ho tot d’una, ací i ara. La qual cosa és explicable si hom té en compte el context en què discorregué la vida del teòleg hebreu abans de dedicar-se a la teologia. Igual que ha ocorregut en la història amb tantíssims teòlegs cristians, l’hebreu és incapaç de defugir la pressió del sentiment patriòtic i força la interpretació dels textos evangèlics per a donar cabuda a algun tipus de defensa armada aprovada per Jesús. Quedaran així lliures de retret les gestes bèl·liques del seu poble.
Observem una certa incongruència, per no dir contradicció, en els comentaris al text en què Jesús parla, sens dubte al·legòricament, de “comprar una espasa”. D’un costat, Lapide interpreta inequívocament com a desaprovació el “Prou!” que Lluc posa en llavis de Jesús tant abans (Lc 22, 38) com després (Lc 22, 51) que un dels seus deixebles se servís de l’espasa (DB 130). Vull dir: desaprovació, no “condemna” ni “prohibició”. La diferència rau en el respecte a la consciència del just, encara que sia una consciencia esgarriada. Lliçó que deurien tenir sempre present els cristians amb esperit o vel·leïtats inquisitorials (i no dic pas que no n’hi pugui haver entre els qui ens pretenem noviolents).
Per un altre costat, tanmateix, oblidant-se d’aquesta interpretació, Lapide pretèn deduir de Lc 22,35-38 que Jesús “era disposat a dar la primacia al manament de l’autodefensa raonable” (WL60), tot arribant fins i tot a suggerir que potser el grup dels dotze tingués 24 espases disponibles: dues per persona (un punyal curt i una espasa plana), ja que és un dels dotze qui diu: “ací hi ha dues espases”. Aquest miracle de la multiplicació de les espases ens sembla una broma de gust dubtós, que no s’avé en l’obra que comentem “com un Crist amb dos pistoles”, per emprar una eloqüent expressió popular que ve a tomb.
Que Jesús donava prioritat a l’autodefensa raonable? La prioritat no es veu per enlloc, perquè tota l’ensenyança i la vida de Jesús mostren que valorava l’amor a Déu i als homes molt per damunt de la conservació de la pròpia vida.
Si el que hom pretèn és fer compatible el Sermó de la Muntanya amb una autodefensa “raonable”, tot dependrà de l’abast que hom doni a l’adjectiu. Però qui llegesca de punta a punta les obres d’en Lapide no podrà deixar de concloure, trob jo, que allò que Jesús tractà de fer-nos veure fou tot just que no és assenyat defendre’s amenaçant de mort l’adversari. Allò assenyat, intel·ligent, és l’estratègia de convertir l’enemic en amic, tot aplicant la regla d’or que és el compendi de l’ensenyament de la muntanya: “Tot el que voldríeu que fessin els altres per vosaltres, feu-lo vosaltres per ells” (Mt 7, 12).

(*) un torsimany jueu actual que coneix llengües bíbliques.

Mt.5:39 (Veiem com la majoria de traduccions són inexactes, en fer ús del “no resistir”, fins i tot l’original grega: sols 3 versions de les consultades, la d’alemany de Luter, la de la CEV en anglès i la portuguesa, semblen separar-se de la tònica general d’utilitzar l’inexistent verb arameu de “resistir”).

Anglès: But I say unto you that ye resist not evil, but whosoever shall smite thee on thy right cheek, turn to him the other also. The 21st Century King James Version

but I say unto you, resist not him that is evil: but whosoever smiteth thee on thy right cheek, turn to him the other also. American Standard Version

But I say to you, Do not resist the evil man [who injures you]; but if anyone strikes you on the right jaw or cheek, turn to him the other one too. Amplified Bible

But I tell you not to try to get even with a person who has done something to you. When someone slaps your right cheek, [i] turn and let that person slap your other cheek. Contemporary English Version

But *I* say unto you, not to resist evil; but whoever shall strike thee on thy right cheek, turn to him also the other; Darby Translation

But I say to you not to resist evil: but if one strike thee on thy right cheek, turn to him also the other The Douay Version

Alemany: Ich aber sage euch, daß ihr nicht widerstreben sollt dem Übel; sondern, so dir jemand einen Streich gibt auf deinen rechten Backen, dem biete den andern auch dar. Luther Bibel 1545

Català: Però jo us dic: No resistiu al dolent. Sinó que al qui et pega a la galta dreta, para-li també l’altra. Trinitarian Bible Society.

Però jo us dic: No us oposeu al dolent. Al contrari, si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra; IBEC

Castellà: Pero yo les digo: No resistas al que te haga algún mal; al contrario, si alguien te pega en la mejilla derecha, ofrécele también la otra. Dios Habla Hoy

Pero yo os digo: no resistáis al que es malo; antes, a cualquiera que te abofetee en la mejilla derecha, vuélvele también la otra. La Biblia de las Americas

Pero yo les digo: No resistan al que les haga mal. Si alguien te da una bofetada en la mejilla derecha, vuélvele también la otra. Nueva Versión Internacional

Pero yo os digo: No resistáis al que es malo; antes, a cualquiera que te hiera en la mejilla derecha, vuélvele también la otra. Reina-Valera 1960

Portuguès: Eu porém, digo: Não oponham violência à violência! Se te derem uma bofetada numa das faces, oferece também a outra. O livro

Francès : Eh bien, moi je vous dis: Ne résistez pas à celui qui vous veut du mal; au contraire, si quelqu’un te gifle sur la joue droite, tends-lui aussi l’autre. La Bible du Semeur

Italià: Io invece vi dico: non resistete al malvagio! Se vi schiaffeggiano sulla guancia destra, porgete anche l’altra! Parola è Vita

Llatí : ego autem dico vobis non resistere malo sed si quis te percusserit in dextera maxilla tua praebe illi et alteram. Vulgata

εγω δε λεγω υμιν μη αντιστηναι τω πονηρω αλλ οστις σε ραπισει επι την δεξιαν σου σιαγονα στρεψον αυτω και την αλλην Stephanus New Testament 1550

…………………………………………………..

Paraules del pastor luterà alemany Martin Niemöller:

“Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista,
Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata,
Quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista,
Quan van venir a buscar els jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu,
Quan van venir a cercar-me, no hi havia ningú més que pogués protestar”

I un fragment del seu sermó (amb comentaris) davant els representants de l’església confessant al gener de 1946:
Sí, Hitler va atacar als comunistes, però no eren ateus i revolucionaris?
I és clar, va anihilar als incapacitats i els malalts, però no eren una càrrega per a la societat?
I allò que va fer als jueus era deplorable, però els jueus no són cristians, v’ritat?
I el dels països ocupats va ser una pena, però almenys això no va passar a Alemanya no és cert?
Cap excusa justificava tot això – va reblar
Va dir: No podem negar [la necessitat d’expiació] amb l’excusa que “m’haurien matat si hagués fet res”.
Preferíem mantenir silenci. Està absolutament clar que no som innocents i em deman una vegadda i una altra: què hauria passat si l’any 1933 o 1934, 14.000 pastors protestants i totes les comunitats protestants d’Alemanya haguessin defensat la veritat fins a la mort? Si haguéssim dit: “No és correcte que Hermann Göring simplement meta 100.000 comunistes en camps de concentració perquè morin”. Puc imaginar que potser 30.000 o 40.000 cristians protestants haurien mort, però també puc imaginar que hauríem salvat a 30 o 40 milions de persones, perquè això és el que [el silenci] ens va costar.
Amb la saviesa que dóna l’experiència i davant la tasca d’aconseguir que els seus paisans se’n fessin responsables, Niemöller va parlar amb duresa.

Maria Magdalena

Maria Magdalena

Maria. Magdalena

Com fón inspirada la gloriosa santa

…A les orelles de la pomposa senyora pervenc la veritat d’aquesta mirable fama, e ordenà la divina clemència -que per diversos camins als miserables pecadors convidà que, oint la senyora Magdalena com aquest sant profeta així altament la vida esdevenidora pricant mostrava e, ab les sues obres i doctrina, menyspreant d’aquest món miserable les vanes pompes, denunciava del trist infern les eternes insoportables penes que als impenidents pecadors justament esperen. Aquesta sobrellevada fama tocà les orelles de les portes del cor de la senyora Magdalena e, inspirant de l’Esperit Sant ab dolça suavitat lo vivificant aire, apartà les cendres que estaven sobre la centilla de la sua natural consciència, i les entràmenes del seu cor se començaren a encendre e los ulls de l’entenebrat enteniment aprengueren mirar e veure, en los retrets de l’encesa consciència, les pompes miserables e pecats dels quals la sua anima estava deshonestament moblada. Recordant que, entre les altres excel·lències que del gran profeta Jesús ab veritat parlaven, era la profunda mansuetud e benignitat afable, ab la qual los penidents pecadors benignament rebia, e reconeixent de la sua nafrada consciència les sangonoses nafres, considerant la infinida ciència, omnipotent poder, misericorde liberalitat del clementíssim metge, delliberà als peus de la sua majestat, demanant misericòrdia, confessar de la sua contrita ànima les mortals ferides.
(…)
Entra la Magdalena en casa de Simon fariseu
(…)
Tremolaven los ossos humilats de la mansueta Maria, e les medul·les de la sua contrita ànima se fregien en foc de caritat temerosa, i en l’altar secret de la sua ja munda consciència, a Déu Jesús sacrifici de llaor e glòria oferint, sacrificava, e per continuats sospirs e plors la vocal llengua detenguda, dins lo silenci de la sua adolorada pensa, tals paraules ab los llavis del contrit cor parlava:
-O, fill de Déu, Déu infinit e home qui, davallant del cel en la terra, has pres carn de Maria verge, perquè a nosaltres pujasses de la terra en lo cel! No em llances de tu, fons de pietat e misericòrdia, que la lletgea de mes culpes la tua dignitat no pot ofendre, ni pot sinó per la tua puritat ésser munda! Comporta, alt Déu transcendent incomprensible, la mia boca abominable als teus sagrats peus s’acoste, e los sentiments de la tua justa ira no es moguen si ab les mies llàgremes immundes los llave, no ogen les mies orelles que de tu, llum e vida, jo m’aparte, perquè en cert la mia trista ànima, del miserable cos fugint s’aparataria. Mostra en mi, omnipotent poderós, la riquea infinita de la tua misericòrdia, i los altres pecadors acostar-se han a la tua clemència si a mi, sobre tots los del món, abominable, tu, infinit misericordiós, perdones. Perdona’m, doncs, pietat sens terme, no perquè jo ho mereixca, mas perquè la glòria del teu nom així en la terra com en lo cel eternalment sia exalçada.
(…)
Lo rei Jesús deixa los pecats a la gloriosa santa
A l’hora e temps que la gloriosa santa tals actes obrava, Simon fariseu, dins los estudis de la maliciosa pensa, seguint la condició dels hipòcrits, iniqua fabricant, deia: “Si aquest fos profeta e així singular com dien, sabera en cert qui és aquesta dona que el toca, la qual és gran pecadora”. E així, lo santificat hipòcrit, iniquament tirant de la ballesta de malícia, ab una enervada sageta assajà ferir dos nafres: l’una en Déu infinit Senyor nostre, argüint que no era profeta puix no sabia qui era la dona que la sua santa persona tocava, l’altra enculpant la convertida penident pecadora, com tenia tan gran presumpció d’acostar-se a un sant que ella estimava de tan gran reverència. Que tota la santedat dels miserables hipòcrits és agravar fort los pecats dels altres, perquè la sua ficta falsa bondat se mostre perfecta.
Però la veritat infinida, Déu Jesús, qui ficció no comporta, alçant los ulls de la humil serventa, endreçà al fariseu la sua deífica vista dient:
-Simó, un poc és mester que us parle.
-Digau, Senyor -respòs lo fariseu.-
-Dos deutors devien a un home la u cinc-cents florins, l’altre cinquanta, e no tenint d’on tornar los poguessen, feu-los abduis quitis. Qual d’aquests estimau és obligat a més amar el senyor qui els ha deixat lo deute?
-Jo estime -respòs lo fariseu-, que aquell, qui de major preu és estat absolt.
-Rectament heveu jutjat -respòs lo rei de glòria-, e per ço, ateneu: perquè jo he molt deixat a Magdalena, la condició de la qual no us pensau jo ignore, essent-me grata del gran benefici que de mi ateny, molt m’ama e mostra-ho en los seus actes; que jo só entrat en la casa vostra, e no m’haveu donat aigua per llavar-me los peus, i aquesta, ab les sues abundants llàgrimes, regant-los m’ha llavats, e ab los seus cabells torcant eixugats; vós no haveu donat pau d’alegre acolliment, aquesta no ha cessat, des que és entrada, besar-me los peus; vós, damunt lo meu cap no haveu llançat licor alguna; aquesta, ab aromàtiques licors en gran abundància ha untat los meus peus. Per les quals obres clarament se mostra que ella molt m’ama, perquè jo li he molt deixat.
E tornant los misericordes ulls a la humil Magdalena diu-li, ab gest e afabilitat benigne:
-Los teus pecats te són remesos.
E digueren entre si los qui seien en lo convit: “¿Qui és aquest ab tan gran poder que los pecats pot remetre?” I, ab cara de pietat inefable, dix a la penident aconsolada Maria:
-La ferma fe que en mi has tengut t’ha procurat salvació; ves-te’n ab la mia pau.
(…)

Fragments de la Història de Santa Magdalena, d’en Joan Roís de Corella

Les confuses religions

Les confuses religions

“Ek-klesía”, mot d’on ve el nostre “església” en grec vol dir “els cridats” –klesía- afora –“ek”-. Afora d’on? De la vana manera de viure.
L’Ekklesia en l’antiga Atenes era l’assemblea del poble, de la polis. L’aplec popular per governar la ciutat.
Tanmateix la trista història fa canviar moltes connotacions, originàriament positives i vitals, en encarcarats termes de connotacions dogmàtiques i ensopidament religioses. “Les religions són meres vestidures, molt malament tallades, de la fe” (Oscar Wilde, 1854-1900, escriptor irlandés).
“Els primers cristians eren poc religiosos, com es veu, car els de Jerusalem, de moment, continuaven anant al Temple de sempre; i els de Roma no sentiren pas necessitat ni de temples ni d’imatges, fins al punt que la gent els tenia per ateus” (Transparència al cim, J. Rovira Tenas).

Les confuses religions

La gent sol tenir mals “punts”: massa vegades ha participat en lluites pel poder dins organismes religiosos humans, i ha acabat manta camins volent engabiar l’Esperit sant sobirà amb etiquetes, denominacions, quadriculacions doctrinàries, sectes, religions d’Estat i d’altres opis. Ha nomenat càrrecs, títols, honors, tot jugant a perilloses casuístiques que han fet créixer les injustícies, les rutines i tradicions a costa de la Paraula i del fresc Esperit del Senyor en la terra. “Tu, Esperit, si el meu mal prec te val,
la sang del Just per un goig infinit.
Vine a mi de dia o de nit,
Fes-me saber si pregar per tu cal!
No sé amar i el meu adintre ama:
Damunt neu veig meravellosa flama” (Ausiàs March, senyor de Beniarjó, la Safor, poeta i falconer reial, 1400-1459, València).

Les confuses religions

Cert que els malpagadors, amb el pretext del Més-Enllà, han escollit els guanys i honors del Més-Ençà. De què ens estranyem? Però el cel comença a la terra a través del Regne de Déu, de les Benaurances. “El Regne de Déu està entre vosaltres”, repetia Tolstoi als pobres i noviolents.
“No m’interessen la temperatura de l’infern ni el mobiliari del cel, sinó el que fan, ací a la terra, la gent” (Martin Luther King, pastor baptista pels drets civils de les minories). No es tracta d’una religió de mort, de simples consols d’ultratomba com a excusa de legitimar les atrocitats i escàndols en aquesta vida, sinó de la glòria del Regne de Déu visible cals seus fills, ben bé en aquest món. “Faci’s la Voluntat de Déu a la Terra, tal com ja es compleix al cel”, diu el Parenostre. “En açò és glorificat mon Pare: que dugueu a muntó fruit” (Joan 15:8).
Per què deixar que s’enganyi tant la gent? Per què més excuses? Per què tanta religiositat en fals? Per què més opi en un món sense consciència?

Les confuses religions

L’església és el Cos Mísic del qual Jesucrist és el cap. El Cos Místic és invisible als ulls humans, sols el mateix Déu els coneix a tots; és com una organització clandestina en l’ombra, en un món torturat on Satanàs regna (“el príncep d’aquest món” segons Jesús). L’Església de debò, no sectària ni simplement institucional, no denominacional ni impura pel contacte amb la corrupció del món, és l’organització secreta de Déu per a fer el bé per a la seva Glòria. Poden haver-hi tota mena de gent, d’allò més variat, la que potser menys ho esperem.
No podem confondre, com molts interessats caps religiosos voldrien, aquest Cos Místic invisible amb les ostentosament visibles institucions religioses humanes auotanomenades “esglésies”, les quals l’erren tot just perquè són humanes, tenen interessos creats i sovint desconeixen o desobeeixen la veu de l’Esperit. Qualsevol pot entrar o afiliar-se en una institució religiosa, qualsevol fill de Satanàs pot fer-ho i crear grans confusions i xantatges. A les institucions humanes dites “esglésies” conviuen caòticament ovelles i cabres i també cabrons, com a tot arreu, unes millor i d’altres pitjor, però cap de gaire perfecta. Per contra, el Cos Místic són els remuts de tota raça, llengua i nació. El Senyor els coneix i ells coneixen Sa Veu.
El Cos Místic és comunió dels qui creuen en el Senyor perquè Ell els ha dut a cercar misericòrdia i l’han escampada (és significatiu que, quan Hitler pujà al poder, pretengué eliminar de les Bíblies tota referència a la misericòrdia). Els remuts s’han adonat ja que estimar-se aquest món és una feixuga vanitat, passió inútil, misèria espiritual i aflicció d’esperit; tanmateix, no per això s’han descoratjat ni han caigut en la indolència.

“I el jou es podrirà a causa de la unció” (espiritual) (Isaïes 10:27). “El poble qui coneix son Déu s’esforçarà i actuarà” (Daniel 11:23).
“Jesús l’ungit…, ens ha estat fet, per Déu, saviesa” (Corintis 1.30). Jesús fou obrer artesà, predicador sense jornal, d’un nació ocupada per l’imperialisme de l’època, perseguit per l’alt clergat de la religió del Rei-titella (Herodes), fou refugiat “polític” a Egipte (malgrat sols ser un menor el rei “autonòmic” dels romans havia intemptat assassinar-lo per suposar que subvertiria el seu poder), calumniat, torturat i crucifixat públicament. Qui era ell i els seus seguidors? Gent del poble, pobres, no massa cultes…i, tanmateix, pogueren amb més d’un Imperi i s’han estès durant mil·lennis pertot el món. Més que sorprenent, una força distinta de les conegudes els ha sostinguts
“El Calvari és un telescopi a través del qual albirem el bast panorama de l’eternitat i veiem l’amor de Déu irrompre dins la Història humana”, digué M. L. King en un dels seus nomenaris.

Les confuses religions

El Calvari no és un culte tètric i malaltís al dolor ni una dada sinistra ni sangonosa, és un crit valent i enèrgic d’ànim als oprimits, la majoria de la població mundial.
Per això els qui viuen còmodament o plens d’ells mateixos no l’entenen, millor dit, no el volen entendre.
Déu es féu home cals oprimits i els jerarques religiosos van induir l’Imperi a assassinar-lo (això vol dir que els propis dirigents jueus eren encara pitjors, més maliciosos, que els ocupants). Tota aquesta història és fàcil de copsar per als vençuts, per als que cerquen justícia de tot cor.
“Quan aquest diví Redemptor apareix amb els seus vestits tacats de sang, l’afonada ànima saluda la seva manera d’acostar-se… i la veu sona eixint de les entràmenes de l’ànima: ‘Aquest és el nostre Déu, hem esperat per Ell, i Ell ens salvarà. Aquest és el Senyor, l’hem esperat, en gaudirem, i ens alegrarem en la seva salvació” (Joseph Charles Philpot “The Seceder”, 1802–1869, editor anglès baptista).
Jesucrist, Déu dels vençuts per ensenyar-los a vèncer.
El Calvari és la solidaritat de Déu amb l’home. Entre tant si tants “déus” és l’únic que va passar pel tub, Creador fet criatura. Més enllà de les ideologies que diuen que volen canviar el món o la societat –corruptes per natura, i sols parcialment canviables des d’un profund canvi de les arrels espirituals…
“És aquest llibre un lluminós far, clarejant de nit e de dia, lo qual és estat encès de la llum d’aquella ardent llàntia que en lo fust de la creu penjà per aclarir les enfosquides tenebres de natura humana” (Dedicatòria de la versió catalana d’“Imitatio Christi”, de Kempis, per Miquel Pérez, publicada a Barcelona el 1482).

El plaer o la religió són superficials. El goig i l’Esperit són profunds, revulsius, lliures i insondables.
Més enllà de les risibles i frívoles superficialitas humanistes (ingènuament, còmodament antropocèntriques i demagògicament optimistes) sols queda el Camí, Crist, una transfiguració més enllà de la ment racionalista (que no pas racional).

Les confuses religions

“Cantava l’ocell al verger de son Amat. Vingué l’Amic, qui digué a l’ocell:
-Si no ens entenem pel llenguatge, entengam-nos per Amor; perquè en ton cant se presenta a mos ulls mon Amat” (Ramon Llull).
La fe diu allò que no arriba a dir la raó, sense desdir-la. “Crec per a comprendre, i comprenc per a creure millor”. “Si la cosa creguda és increïble, també és increïble que l’increïble pugui esser cregut” Quan la fe es fa cega i fanàtica, se suïcida, car es fa flor del mal i opi religiós. “La fe és una funció del cor i ha de ser mantinguda per la raó. La una i l’altra no es desdiuen pas, com molts creuen. Com més intensa és la fe, més aguda és la raó. Quan la fe es torna cega, mor” (Mahatma Gandhi) “Allò contrari de la fe no és pas la raó, sinó la superstició” (Vittorio Messori). “La ciència sense religió està coixa. La religió sense la ciència és cega” “La mística és la font de qualsevol ciència de debò” (Einstein) Els pobles expansius que van a la victòria tenen fe: en la pròpia sobirania -defensada amb coratge- com en Déu, la raó els ve contrapesada i refrescada per la fe: la fe no desdiu la raó, ans li dóna ales i futur, capacitat d’expressió i d’emoció; igual com la raó és una útil eina per a comprendre la realitat. Sense l’energia i el coratge de la fe, la raó sola s’ha demostrat repetidament obtusa, inútil i eixorca.
En realitat sols tenim permís per a ser fanàtics…de l’amor. “Quan hi ha amor, l’acció és sempre correcta, en totes les circumstàncies. I quan existeix aquesta qualitat de l’amor, hi ha compassió. La compassió implica passió per tot” (Krixnamurti, 1895-1986).

Les confuses religions