Arxiu d'etiquetes: DECADENCIA

Problemes caracteriològics dels catalans?

Problemes caracteriològics dels catalans?

Gandhi deia que l’Índia seria independent quan es guanyés el cor dels anglesos.
Esteu molt lluny de guanyar-vos el cor dels espanyols.
Molts el tenen endurit pel racisme i la manipulació mediàtica. Però allí no acaba el problema.
La mala fama dels catalans ha estat la de ser avariciosos, garrepes, però crec que no és correcta.
El problema és més aviat un tarannà sec -amb tendència a enrabiar-se- amb un orgull relligat a un materialisme molt plebeu, que fa una impressió d’una manca atronadora d’espiritualitat, de no anar més enllà de la panxa, el sexe i la butxaca.
Si a catalans d’arrel aquests trets ja resulten repel·lents (tríada potser digna d’una porquera) podem imaginar que més ho deu resultar als altres pobles del món.
La fama de “rabiosos” ve d’antic.
Al País Valencià en deien “rabuts” (que tenia sentit de fanàtic), en una cançoneta popular burlesca:
“Català rabut, fill de Barcelona,
no tens prou diners, per fer ballar la mona”.

El tarannà dominant de fons també influeix en la manera de parlar la llengua catalana, tant al Principat com al País Valencià i a les Illes. Molt sovint l’accent de la llengua parlada és massa plebeu i malsonant, ple de castellanades i brofegades. Es natural que això el faci desagradívol a les orelles de gent que, ja d’entrada, tenen prejudicis.
Un exemple d’aquesta caracteriologia:

Fins i tot un bandarra de primera com Casanova descrivia els valencians del s. XVIII com a “ànimes de bronze”:
“Poble espanyol, ets de plànyer!
En els mateixos béns que la natura t’ha prodigat, trobes la causa de la teva eterna misèria; la bellesa del teu país i les seves riqueses naturals són justament les causes de la teva indolència i de la teva incúria, igual que les mines de Mèxic i del Perú han nodrit el teu orgull i els teus prejudicis.
Heus ací una opinió que, a primer cop d’ull, semblarà paradoxa; és el lector qui l’ha de meditar i l’ha d’apreciar.
Qui dubta que Espanya ha de menester una regeneració que no ha d’ésser sinó el resultat d’una invasió estrangera, l’única que pot reanimar en el cor dels espanyols aquell fogar de patriotisme i d’emulació que perilla d’extingir-se totalment?
Si Espanya ha de reprendre el seu gloriós lloc en la gran família europea, ens fa molta feredat per ella que no sia a costa del més terrible daltabaix.
Sols el llamp pot despertar aquests esperits de bronze”
(“Història de ma vida”, de Giacomo Casanova [Jacques Casanova de Seingalt], 1725-1798, aventurer i gran bandarra venecià, parlant especialment de la decadència que veu a la ciutat de València, 1769).

Han fet de l’independentisme una mena de religió cívica laïca, amb aspectes d’idolatria ideològica.
Ja a la Guerra de Successió conten que hi havia prou miquelets que es deixaven morir “per l’Arxiduc”.
El nacionalisme català n’és una versió actualitzada.
Els patriotismes que triomfen van acompanyats d’una fe popular si fa no fa potent, que és el ciment més contundent perquè és sobrehumà. Com a la Catalunya imperial de l’Edat Mitjana.
Rellegim els nostres clàssics i tornem a la nostra caracteriologia no degenerada.
Torras i Bages ja s’ho va veure venir:
“Tenim, doncs, molta gent ocupada a treballar en l’element variable i transitori, on les formes externes i visibles, en el que en podríem dir el cos venerable de la pàtria; mes de treballar en son esperit pocs se’n recorden. Alabem la bona qualitat de la font i ens aprofitem de l’excel·lència de ses aigües; estimem els sentiments catalans potser superiors als dels altres homes; ponderem el caràcter que distingeix els fills d’aquesta terra; mes molts dels nostres miren amb indiferència i tal volta amb menyspreu el vell esperit català que tot això engendra, i no saben capir que el més necessari és fomentar la substància de la pàtria.
La nova generació catalana sap aprofitar els tresors; potser fins els malgasta; manifesta una generosa activitat, mes sa força de produir per ara és molt limitada, i en lloc d’augmentar-se, veiem cada dia minvar el sagrat dipòsit de la pàtria; havem de procurar no convertir la nostra regió en una societat de sols literats i artistes, que fóra gran afront per a la pràctica raça catalana.
Els caràcters s’emmotllen al figurí parisenc o madrileny el mateix que els vestits, i això arriba fins a la classe popular, sempre més aferrada a la tradició; i tot sovint pels carrers de Barcelona s’ou el rústic carreter cantar malagueñas al so de l’estepec de les xurriaques”
(“La tradició catalana”, cap. I, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, cofundador del catalanisme modern).

Anuncis

La Tradició Democràtica Catalana

LA TRADICIÓ DEMOCRÀTICA CATALANA

L’ORIGEN

Catalunya, el primer Parlament medieval de l’Europa continental (abans hi ha l’islandès, però el català és quasi 50 anys abans que l’anglès, el qual, prengué un nom català o occità -Parliament- per designar-lo, ja que Aquitània en aquella època tenia el mateix rei que Anglaterra), un tret que convindria reivindicar molt més cara a la nostra projecció internacional i al nostre autoconvenciment col·lectiiu.  El parlamentarisme medieval, com explicava Pau Casals a l’ONU, nasqué a Catalunya, a Toluges, a la vora de Perpinyà, gràcies al cristianisme pacifista de “les Treves de Déu” de l’Abat Oliba

“La democràcia no és apresa al parlament, sinó en casa; ser demòcrata no és pas una actitud política, és una actitud davant la vida” (Montserrat Roig, 1947-1991, escriptora catalana).

L’EDAT DAURADA

“Les gents de Catalunya e d’Aragó viuen pus alts de cor, e així mateix, encara han ab ells (amb llurs prínceps) aquest avantatge: que cascun pot parlar ab ells aitant com se meta en cor que parlar-hi vulla; e aitantes hores ell escoltarà graciosament, e pus graciosa li respondrà…E d’altra part (dits prínceps), que cavalquen tots dies per les ciutats, viles e llocs, e es mostren a llurs pobles. E si un bon hom o fembra pobra los crida: -¡Senyor, mercè! -, que tiraran la regna, e oir-los han, e els daran tantost consell a llur necessitat”

“Catalunya ha comunament pus ric poble que negú poble que jo sàpia ne haja vist de neguna província, si bé les gents del món la major part los fan pobres. Ver és que Catalunya no ha aquelles grans riqueses de moneda de certs hòmens senyalats, com ha en altres terres; mas la comunitat del poble és lo pus benenant que poble del món, e aquí viuen mills (millor) e pus ordenadament en llur alberg amb llurs mullers e ab llurs fills, que poble al món sia” (Crònica, 1325-1332, Ramon Muntaner, 1265-1336, gran cronista i militar pancatalà).
“…és sobiranament profitosa a la cosa pública, ço és que, cert temps de l’any, cascun fos request de proposar en certs llocs de la comunitat les millors coses que sabés per profit del comú, car més veen molts que pocs. E moltes coses posa Déu en lo cor d’un simple hom que no les posa en lo cor dels majors; e despuis los regents principals, vist què dien los altres” (Fra Francesc Eiximenis, ca.1330-1409, escriptor best-seller i franciscà català).

“Açò apar per lo dit de sant Gregori, secundo Moralium, capitulo X, qui diu: Quod omnes homines natura equales genuit; e vol dir: “que natura tots los hòmens féu eguals quant en si era”, car primerament no havien senyoria fins que ells mateixs s’eligiren senyor per llur protecció e bon estament, al qual donaren aital juredicció si mateixs com se volgueren” (“Dotzè del Crestià”, 1384, 12ª part de la 1ª Enciclopèdia catalana, de Francesc Eiximenis, ca.1330-1409, monjo franciscà).
“Qual poble és en lo món que sia així franc de franqueses e llibertats ni que sia així liberal com vosaltres?” (Rei Martí I l’Humà o l’Eclesiàstic, Girona 1356 – Barcelona 1410, adreçant-se als catalans).

COMENCEN ELS PROBLEMES

“…a gran inducció de la dita reina e altres dessús dits, atorgà de fer donació perpetual al dit infant En Ferrando, de les viles de Xàtiva, que ara és ciutat, d’Algesira, de Murvedre, de Maella, de Borriana e de Castelló, e per tots los dits llocs tramès sos missatgers especials…”  “…e d’açò hagueren recorriment a la ciutat de València que els n’ajudàs, com en altra manera se tenim tots per perduts” “…e tota l’altra gent de la ciutat anassen al reial del senyor rei e que morís tota persona que s’hi atrobàs de casa del dit senyor, sinó tan solament lo senyor rei, e la reina, e l’infant don Ferrando” “− Anem, que pus que són fetes les ordinacions, jo m’ho aventuraré de dir, que no hi planyeré la mia vida; e si em mata lo senyor rei, morré per lleialtat. E així, pus que jo maventur de dir-ho, bé us podets vosaltres aventurar d’anar-hi−.” “En Guillem de Vinatea proposà e dix, que aitals donacions faés ne consentís, com havia, car allò no volia àls dir sinó tolre e separar lo regne de València de la corona d’Aragó, car separats les viles e llocs tan apropiats, com aquells eren, de la ciutat de València, València no seria res; per què ells no consentien en les dites donacions, ans hi contradirien; e que es meravellaven fort d’ell e de son consell que en tal punt los posassen davant, car posaven-los en punt d’ésser traïdors” “E lo senyor rei respòs: − Reina, reina! El nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor e nós a ells com a bons vassals e companyons” (“Crònica de Pere el Cerimoniós”, 1342-1385, memòries del rei Pere III “el del Punyalet”, 1319-1387, monarca de la Corona catalano-aragonesa).
“…qui hi havia nom Gonçalbo, lo qual, segons que damunt havem ecitat, lo jorn que es mogué l’avalot en la ciutat, aquell vespre lo dit Gonçalbo ab quatre-cents hòmens de sos sequaces venc ballar ab trompes e ab tabals al nostre reial, e, volguéssem o no, haguem a ballar ab ell nós e la reina…” (La revolta de la Unió, a la “Crònica de Pere el Cerimoniós”, 1342-1385, memòries del rei Pere III “el del Punyalet”, 1319-1387, monarca de la Corona catalano-aragonesa).
“Vindran los lleons de Castella i et xuclaran la sang” (St. Vicent Ferrer, 1350-1419).
“Fanno questi regni d’Aragona, Catalogna e Valenza professione di esser liberissimi e di governarsi come una ben regolata repubblica, perche astringono e obbligano il re alle leggi colle quali si modera assai l’autorità sua” (Paolo Tiepolo, ambaixador de la República de Venècia davant Felip II de Castella, 1563)

L’ESCOMESA DE L’IMPERIALISME DELS REIS CASTELLANS

1625: Pere Joan Porcar, al seu Dietari: Els “malaventurats, i molls, i temerosos, i amedrentats valencians” (Porcar) hi claudiquen: més càrregues fiscals per “oprimir el poble” i tot per nodrir guerres de religió remotes. Desmantellament total de qualsevol força rectora del regne teòricament sobirà: L’aristocràcia valenciana queda definitivament liquidada a Montsó com a força rectora valenciana amb un gest melodràmatic de despotisme reial per atènyer uns impost exhorbitants per a la guerra: “Aquí yace un reino entero…” dirà un epigrama anònim “que ixqué el dia que fón vençut el Estament Militar”.
“Tot maldat i mal govern del rei jove” (1627, Pere Joan Porcar, en parlar contra el rei Felipe IV al “Dietari de les coses evengudes en la Ciutat i Regne de València”).
“Pocos catalanes salen a servir a su magestad, contentándose de vivir en la oçiosidad de su tierra, en la qual su mayor interès pende de las cassas de la Deputaçión y de la ciudad, con que cessa la dependencia de su soberano señor […], reduçiendo el señorío a sólo protección y sus libertades a república” (Memorial del comte d’Oñate a Felip IV de Castella amb motiu de la Cort general de 1632).
“El primer negocio, y el mayor, es allanar Cataluña” (Comte-Duc D’Olivares [Gaspar de Guzmán y Pimentel Ribera y Velasco de Tovar] , 1587-1645, aristòcrata romano-castellà d’ascendència jueva, vàlid de Felipe IV de Castella).
“Els homes van fer els reis, i no pas els reis els homes” (1641, Pau Clarís i Casademunt, 1586-1641, canonge de la Seu d’Urgell i President de la Generalitat pel braç eclesiàstic).
“Desperteu-vos, desperteu-vos catalans adormits…no sepulteu vostra honra, vostres lleis i la llibertat de vostra amada Pàtria en la negra obscuritat d’una pèrpetua, deplorable esclavitud” (“Despertador de Catalunya”, pamflet imprès per la Generalitat, 1713).
“Los castellanos quieren quitarnos aún la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo género humano” (1763, Gregori Maians i Siscar, 1699-1781, erudit, historiador, lingüista i polígraf valencià, d’Oliva, la Safor).
(Castella) “se contentó en envidiar a Aragón la libertad ayudando a quitársela” (Antoni de Puigblanch, liberal català de les Corts de Cadis, va morir exiliat a Londres).

SEGLE XIX

“Ciento cuarenta y tres son los catalanes arcabuceados como perros, sin sentencia legal, sin formación de causa siquiera, sin haberles dado tiempo para despedirse de sus familias […]. Pero también son muchos centenares los que, juzgados por la misma legislación, han sido conducidos, unos a Filipinas, otros a Islas Canarias, otros a provincias del interior” (1851, Discurs del general Joan Prim i Prats, 1814-1870, general i polític català progressista assassinat al “Congreso de los Diputados”).
“La República té sobre la monarquia l’avantatge que porta la racionalitat i no l’absurditat” (Francesc Pi i Margall, 1821-1901, President de la 1ª República espanyola, únic català que ha governat –molt breument- a Madrid).

SEGLE XX

“La conducta de Castilla hacia Cataluña ha sido la de los conquistadores hacia los países conquistados” (Enric Prat de la Riba i Sarrà, 1879-1917, polític catalanista, President de la Mancomunitat).
(Els catalans són) “los judíos de España” (Pio Caro Baroja, 1872-1956, escriptor i metge guipuscoà, membre de la generació del 98).
“Lo más importante de todo es que Cataluña haya sido conquistada por la fuerza de las armas. Con este simple hecho, quizá para siempre haya desaparecido el problema del separatismo catalán. (…) Este separatismo catalán no es ahora la primera vez que se ha planteado de manera violenta. (…) Y nunca la respuesta a estos levantamientos de Cataluña fue tan contundente como ahora lo ha sido” (Diari nazi
«Rostocker Anzeiger», 1939).
“Le he prometido en el lecho de muerte a mi padre que nunca se rompería España. Y te recuerdo que soy jefe de las fuerzas armadas”  (“Avui”, 8-1-04, Juan Carlos I a Pilar Rahola en rebre-la com a diputada d’ERC).

LA TRADICIÓ DEMOCRÀTICA CATALANA

“No presento el estado político de las Cortes de Aragón por modelo perfecto de una Constitución, lo presento para mostrar al mundo hasta qué grado de libertad llegaron las provincias de aquella Corona, qual no había gozado ninguna nación” (Antoni de Capmany, memòria preparatòria de les Corts de Cadis, 1809).
“Gràcies al renaixement català, als molts escriptors que han popularitzat l’excel·lència de la constitució civil i social de Catalunya, avui dia ningú no ignora que la nostra terra fou la més lliure del món, com digué aquell bon rei” (“La tradició catalana”, cap. I, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, bisbe cofundador del catalanisme modern).
“La ordenación constitucional de Cataluña alcanzó en el siglo XIV una modernidad que asombra y un sentido de respeto a la libertad humana que bien podemos anhelar en el siglo XX” (Francisco Elías de Tejada, «Historia del pensamiento político catalán», pàg. 54, 1963). “Es que las libertades eran tan catalanas, tan entrañadas en al alma colectiva, tan peculiares, que solamente las gentes de Cataluña podían entenderlas y guardarlas” (pàg. 63).

DEMOCRÀCIA SOBIRANA PER A CATALUNYA

“A les unitats polítiques (més ben dit, dinàstiques) sembla que els ha arribat l’hora de desaparèixer en mancar autoritat efectiva a les dites dinasties; estem de retorn a les veritables unitats, que són les nacionalistes, les fetes no solament per gent d’una mateixa raça sinó d’interessos i necessitats comunes” (Antoni Gaudí i Cornet, 1852-1926, geni de l’arquitectura mundial, cristià i independentista català).
“Són els humans els qui decideixen les fronteres i, en principi, amb el sistema democràtic, si els humans es posen d’acord majoritàriament, poden canviar-les, moure-les, afegir-ne o suprimir-ne. Tota la història de la humanitat és una mostra permanent de mal·leabilitat de les fornteres. Si passéssim a velocitat acelerada els mapes politics del món ens marejaríem de veure com les fronteres van, vénen, tornen, giren, neixen, moren, ballen” (Joan-Lluís Lluís, escriptor català, 1963).
“L’emancipació nacional de Catalunya és factible a curt termini, i la seva legitimitat és avalada tant pels principis bàsics de la democràcia com pel dret internacional i la mateixa normativa constituent de la Unió Europea” (Hèctor López Bofill, 1973, Doctor en dret constitucional).
“Bascos i Catalans tenen el dret d´intentar assolir la seva independència perquè…les fronteres no són necessàriament eternes. En els darrers anys s´ha demostrat que, construccions polítiques nacionals més petites tendeixen a ser més democràtiques i pròsperes” (“The Wall Street Journal”).

LA LLENGUA DEMOCRÀTICA

“El català no és ni ha estat mai una llengua d’imposició: mai cap dictadura no ha imposat el català” (“Llengua i comunicació, cent raons per viure en català”, de Joan Tudela).
“Monolingüisme, colonialisme i intolerància estan íntimament relacionats” (“Pau i interculturalitat”,
p.50, de Raimon Panikkar i Alemany, 1918-2010, filòsof i teòleg indicatalà).
“Un idioma és un dialecte amb un exèrcit” (Max Weinreich, 1894-1969, sociolingüista jídix, de Letònia).
“N´hi ha gent que no vol que s’escrigui, es parli o es pensi en català, són els mateixos que no volen que es parli, s’escrigui o es pensi” (Antonio Fraguas Forges, *1943, dibuixant humorístic progressista foraster).

EPÍLEG

El nivell pragmàtic-material és molt i massa característic dels catalans, però aquest nivell és només un segon nivell en els països avançats (protestants i jueu), on el raonament de primer nivell és, per tradició, prou més “espiritual”, el qual factor és com l’acer o l’or dels raonaments. Els catalans manquen d’aquest primer nivell, prioritari i que en els països lliures i avançats elimina automàticament els raonaments dels segon nivell o els readapta. Per això Holanda, Islàndia o Finlàndia són països lliures, realment cultes i avançats, democràtics, etc., mentre Catalunya és una esclava plena d’immigrants sense integrar, endollats, okupes “anti-tot” i un llarg etcètera. Perquè, si ens cenyim a allò pràctic-material i immediat, sense substrat espiritual, el que fan tota eixa colla és també molt pràctic i “material”. Catalunya, or-i-flama, té les barres de la passió pel benestar, per la bona vida, però la discòrdia civil, la repressió i l’espoli li ve tot seguit, perquè l’atreu fatalment. Perquè la riquesa segura és la fonamentada sobre Déu i no pas sobre el pragmantisme materialista, l’orgull i l’ambició.

Futbol y Corrupción

FUTBOL Y CORRUPCIÓN

FICHAJES DE FUTBOL MÁS CAROS DE LA HISTORIA

  • ’Top 10’ fichajes más caros de la historia
  • 1. Cristiano Ronaldo (Real Madrid) por 96 M€
  • 2. Zlatan Ibrahimovic (FC Barcelona) por 87 M€
  • 3. Zinedine Zidane (Real Madrid) por 72 M€
  • 4. Kaká (Real Madrid) por 67 M€
  • 5. Luis Figo (Real Madrid) por 60 M€
  • 6. Fernando Torres (Chelsea) por 58 M€
  • 7. Hernán Crespo (Lazio) por 57 M€
  • 8. Gianluigi Buffon (Juventus) por 54 M€
  • 9. Gaizka Mendieta (Lazio) por 48 M€
  • 10. Juan Sebastián Verón (Manchester United) por 48 M€

Así pues, un trabajador medio tendría que trabajar 4.605 años para pagar el fichaje de Bale. Es decir, de las primeras pirámides escalonadas de Egipto.

4.465 años para el de Cristiano, desde la IV Dinastía faraónica de la Epoca Arcaica (Pirámides de Gizha).

4047 años para el de Ibrahimovic, desde la Edad del Bronce en Anatolia, época del patriarca Abraham.

3419 años para el de Zidane, desde el principio del Imperio Hitita, época de Moisés…

Football Leaks

EL DESPILFARRO DEL GOBIERNO ESPAÑOL CON LA CANDIDATURA OLÍMPICA DE MADRID

Un trabajador medio tendría que trabajar 418.605 años, es decir, desde el Pleistoceno Medio época de grandes mamíferos hace mucho extintos (como el mamut o el tigre de dientes de sable) y de los hominoideos (es decir, no existían aún ni los Neandertales) y cuando las Islas Británicas estaban unidas a Europa, para pagar lo que el Gobierno y Madrid se han gastado en promocionar y preparar Madrid para las Olimpiadas tres veces seguidas.

“Si miráis la repetición ultralenta de las jugadas polémicas con mucha atención, ni os acordaréis de que os están quitando derechos sociales” ’@aranagoiri

¡BOICOT AL FUTBOL ESPAÑOL!

Cristianisme i ideologies polítiques

LES RAONS DEL DESASTRE

1.-EXTREMISME IDEOLÒGIC I GUERRACIVILISME A L’ESTAT ESPANYOL

Els enfrontaments entre extrems són una constant de l’Estat espanyol durant els dos darrers segles.
Sovint les esquerres han tirat les culpes a l’Església Catòlica, i, en el cas espanyol, no els falta pas bona part de raó, si bé hi carreguen massa les tintes fins a derivar en guerres (anti)religioses com la del 1936-39.
Cal entendre també que l’Oligarquia utilitza i sobretot ha utilitzat l’Església Catòlica com a criada pròpia i para-raig de les ires del populatxo. Es un boc expiatori fàcil per al ressentiment popular també per la seva doctrina sexual i la seva actitud –normalment- pro-Establishment.

* Una mica d’Història:

L’Església Catòlica espanyola ha estat molt relligada al poder polític, més que en altres regnes. Venia d’una llarga tradició de despotisme i croada. En part per la lluita contra l’Islam, que era un credo alhora militar i religiós.
També perquè, en descobrir i ocupar Amèrica i extraure’n els metalls preciosos, passà a tindre un pes aclaparador dins el món catòlic i s’esdevingué l’espasa en les guerres de la Contrareforma.
Al 1518 el rei-emperador castellà tragué del Papa la facultat de nomenar bisbes, de manera que es posaren les bases per a un cesaropapisme o nacionalcatolicisme perillosament integrista al servei del Cèsar hispànic (herodianisme o cesaropapisme), que perdurà durant segles, a base d’Inquisició.
L’origen de tot plegat és l’enfocament legalista i de Poder amb què l’Església Catòlica oficial ha funcionat des de fa molts segles, com una còpia aigualida de l’Islam, quan el cristianisme primitiu no era pas tan ritual i extern.
Això ha provocat una reacció per l’esquerra, amarada de cristianofòbia, enrabiada.
Quan al 1936 començà la Guerra Civil, la FAI i els incontrolats es dedicaren a cremar un munt de temples i a afusellar capellans i catòlics: el 40% del clergat catòlic i uns 20.000 catòlics.
Una autèntica croada anti-religiosa.

Això fou fatal per a la República i sens dubte aquest caos contribuí en la neutralitat de les democràcies occidentals i facilità encara més l’ajut per part de les dictadures nazifeixistes.

* Guerracivilisme i binarisme absurd:

Seguim veient avui dia aquesta mentalitat bàrbara i guerracivilista, que, en comptes de cercar els propis interessos en positiu i inclusivament, per acords de convivència, i millorar a través de l’autocrítica, avantposa l’odi i fer enrabiar l’oponent, tot creant dos bàndols, irreconciliables i que es duen la contrària en tot, per un esquema “bons-dolents” en blanc i negre, amb ideologies estereotipades, sense matisos i plenes de malentesos i prejudicis (i dels quals esquemes si algú se n’ix rep de valent a dues bandes):

Així:

-La dreta ha de ser obligatòriament: catòlica, antiIslam, antiavortament, centralista, monolingüista, antiGLBT, patriarcal, antiecologista, pronuclear, anti-bici, taurina, etc.
-L’esquerra: anticlerical, multicultural, pro-avortament, federalista, plurilingüista, proGLBT, matriarcal, ecologista, antinuclear, pro-bici, antitaurina, etc.
En aquesta tria, en general, l’esquerra tria la part més feble o més aparentment novella, adés per adhesió sentimental adés perquè és reactiva: si la dreta (que és la primera que piula) diu blanc, l’esquerra tendeix a dir negre (de vegades sense pensar-s’ho amb més calma).
Ocupa l’espai que la dreta no ocupa, perquè la dreta ocupa allò que ja té interessos creats i organització forta prèvia.
Però allò que tria l’esquerra pot ser en realitat menys popular, menys arrelat socialment, a causa de la desorganització típica de l’esquerra, de la ignorància general, la manca de mass mèdia i d’especialistes objectius.
També perquè ataca idees bàsiques del mateix poble treballador: família, identitat nacional, religió, diners.

I, en canvi, l’esquerra sols insisteix en el sexe, que en la pràctica vol dir poca estabilitat sexual-familiar i davallada demogràfica. El pansexualisme generalitzat és palès que duu a la inestabilitat i la disgregació social.
Això fa que la dreta i els catòlics es posin encara més a la defensiva i considerin encara més tòxica i perillosa eixa “folla-esquerra moderna”
La mentalitat “ad fotendum” i ben poc autocrítica dels uns i dels altres, la falta de qualitat democràtica, el caràcter massa legalista i dependent del Poder de la pràctica religiosa catòlica…fa que es creï un brou de cultiu “guerracivilista”, radicalitzat, ofensiu i no gens dialogant, que, certament, és perillós per al futur del mateix poble en general.

O els dos bàndols s’autocritiquen de debò i canvien o tindrem una nova guerra civil i…o la islamització i, per descomptat, la fi dels drets democràtics.

2.-ODI POLÍTIC, DECADÈNCIA I AUTOCRÍTICA

* Classes altes, classes baixes

Una persona honesta i treballadora es guanya bé la vida quasi sempre, perquè genera confiança.
En canvi, una persona problemàtica, mandrosa, irresponsable…difícilment el voldran emprar.

Les persones honestes i treballadores, ordenades, acaben normalment ascendint en l’escala social mentre que les contràries hi davallen.
Almenys en països occidentals on l’economia funcioni passablement.
(Naturalment que molts altres tenen padrins i influències, però això no invalida allò exposat adés).
I ha estat ben comú que la gent que ascendeix socialment sigui cristiana practicant. La moral cristiana tendeix a l’ordre, a no malbaratar i a dur una vida treballadora i regulada, tot plegat fa diners.
I al revés: una moral hedonista acaba enfonsant molta gent.
Com diria l’apòstol:
“La fi dels quals serà la perdició, el déu d’ells és el ventre, i la glòria en llurs íntimes vergonyes, perquè només pensen en tot allò terrenal” (Lletra de l’apòstol Pau als Filipencs 3:19 ; ca. 61-62 d.C.).

Com a la faula de la formiga i la cigala, la cigala pot envejar la formiga, però és la formiga la que té la raó perquè s’ho ha guanyat treballant.
Pot desitjar igualitarismes socialistes, però sovint va esbiaixada. La gent és diversa: uns volen guanyar diners i uns altres xalar i mandrejar.
Poden tindre malícia i enrabiar-se contra els “beatos”, però aquest solen ser les formiguetes ordenades i treballadores.

* Pobles dominants, pobles dominats

Igualment passa en els pobles dits oprimits o nacions sense Estat, l’opressió dels quals sol ser, sobretot, un problema endogen de desorganització i decadència:

Desenganyem-nos i no somiem rotllos: estem on estem perquè som com som.
Tenim el govern que ens mereixem i/o el que necessitem per tal de despavilar. I el canviarem no per la violència -on duem les de perdre- ni amb manifestacions, sinó millorant nosaltres, el poble. Sense fanatismes, sense extremismes, sense sectarismes excloents.
En altres paraules:
“No hi ha al món ni opressors ni oprimits. Hi ha els qui es deixen oprimir i els qui no ho toleren” (Kamal Attatürk, pare de la república turca).

*El poder sempre cerca bocs expiatoris per escudejar-se

El Poder sovint utilitza el cristianisme com a boc expiatori, igual que en el passat utilitzà l’antisemitisme. El cas de la Setmana Tràgica o Lerroux en són exemples clars.

A la Setmana Tràgica la protesta era contra les lleves a la guerra d’Africa i acabaren cremant temples (precisament, i no és pas casualitat, en un moment àlgid de catalanisme de l’Església catalana) de la mateixa manera que quan a l’Edat Mitjana protestaven contra les caresties i els nobles acaparadors de queviures desviaven la frustració popular cap a assalts de calls jueus.
Una de les raons que hi hagi botiflers és la mala llet i cristianofòbia de certa plebs, enemics de les bones maneres i del respecte. D’aquesta pleballa cristianòfoba en tenim un bon grapat.
En veure l’enrabiament i falta de sentit autocrític de la pleballa, la gent amb més seny prefereix l’ordre, la tranquil·litat i la lògica.

* El quid: massa odi i poca millora

Els pobles o classes oprimides sovint ho són perquè han estat poc autocrítiques per a millorar, han reaccionat duent la contrària i amb ira, amb enveja i odi, abans que millorar ells mateixos.

Es el penediment cristià una forma prou enèrgica d’autocrítica i de projectes de millora i la gent que no l’accepta, perd el tren de millorar vitalment en general, inclús laboralment.
En raonar segons esquemes binaris simplistes, mecanicistes, ortopèdics, maniqueus, escleròtics, sloganistes, rutinaris, i creure’s més del que en realitat són fan optar per l’enfrontament i odi de classes o nacional (en el qual es troben en evident inferioritat) solen guanyar-se contundents derrotes i dramàtiques repressions històriques.
Més valdria intentar organitzar-se millor i ser constructius al màxim, passa a passa.
Això ho fan els països protestants, amarats durant segles de lectura bíblica (i a la nostra Edat Mitjana, plena de frares preicadors), però no a l’Estat espanyol on la Bíblia estigué prohibida per al poble des dels Reis Catòlics fins a Ferran VII.

3.-CRISTIANISME I IDEOLOGIES POLÍTIQUES

*Dretes i nacionalcatolicisme

Ni el nacionalcatolicisme és cristianisme, ni la cristianofòbia és democràtica.
Quan la dreta manipula amb nacionalcatolicisme, l’esquerra sol caure en el seu parany i es fa cristianòfoba: Els vots al PP pagats amb opressió contra cristians.

En principi el cristianisme té fortes referències de justicia social. Els profetes i els apòstols són socialitzants, Jesucrist no tenia diners ni sostre durant els tres anys de vida pública.
Podríem dir que la Bíblia és socialment progressista (especialment per al seu temps) i moralment conservadora (avantposa l’estabilitat familiar i la demografia i sanitat nacionals). I això cau com una bomba a l’esquerra escopetera del dogma.
La Bíblia també diu que el qui s’ajusta a justicia segons Déu (temes socials, sexuals, de culte…: en tot en general) és beneït per Déu. Els països cristians solen ser els de major benestar socio-econòmic i estabilitat democràtica.

*Pansexualisme, demografia i neo-esquerra dogmàtica

Quan un país s’instal·la en el relatiu benestar econòmic, la pràctica religiosa sol davallar perquè davalla també la moral tradicional.

En una situació de relatiu benestar econòmic els esquerrans poden acabar fixant-se quasi més en temes sexuals (dels quals la dreta, en principi, no solia ocupar-se) que en temes socio-polítics, per a ells els temes de “llibertat sexual” són tan o més importants que els de justicia social (ja que els representants de l’esquerra no solen ser classe obrera, sinó funcionariat i classe mitja-alta, de fet la classe obrera sol votar socialdemocracia, no la “nova esquerra”).

Sovint els nous esquerrans acaben per ser molt dogmàtics quant a qüestions sexuals i sexistes, precisament en un sentit totalment oposat al que diu l’Església majoritària, la Catòlica, que té un caràcter moralment conservador (actitud que té base bíblica però en la qual ha insistit obsessivament i exagerada durant els pontificats de Wojtyla i Ratzinger).

*L’esquerra s’autoderrota en la dinàmica electoral

Hi ha una dinàmica malaltissa entre una dreta catòlica esbiaixada i obsessiva en temes sexuals i una esquerra dogmàtica i pansexualista.
Això pot espantar els cristians progressistes corrents i sol indignar i radicalitzar els catòlics de dretes.
Fins i tot pot dur prou cristians progressistes a no votar esquerra.
Els de la “nova (?) esquerra” estan pendents de si un cristià diu alguna paraula políticament incorrecta, però davant els genocidis dels Règims comunistes (que són ateus) i islamistes callen. On queda la proporció?
Al capdavall als països islàmics, feixistes i comunistes no toleren drets per als qui pensen distint A les democràcies de països cristians tolerem Islam, comunisme i feixisme.
L’esquerra és sorda a moltes realitats. Oposa binàriament llibertat sexual a família. O titlla tot cristianisme com a nacionalcatolicisme. Primitivisme de dinamiters.

Les 2/3 parts de l’electorat són cristians, per als quals la creença pot ser més o menys important però que en general s’hi identifiquen. Quan algun partit ataca la creença frontalment, amb mostres de menyspreu, cristianofòbia, amenaces, propostes pansexualistes, això fa que especialmente els catòlics tradicionals es planten en contra.
Potser més de la meitat de catòlics a l’Estat espanyol podríem dir que són de dretes. Això vol dir més d’un terç dels electors: aproximadament són els qui monolíticament voten PP.

La cristianofòbia és també una eina electoral per afavorir la dreta espanyolista: espantar el vot majoritari (que és de cristians) des d’un suposat progressisme cristianòfob per tal que els cristians despolititzats votin dreta. Es un espantall en el qual col·laboren, per ignorància, doctrinarisme o estupidesa, prou ateus progres.
Si les esquerres no moderen llur cristianofòbia i propostes antiheteropatriarcals (imposició de la ideología de gènere d’una manera aberrant i dictatorial), difícilment podran guanyar mai unes eleccions, ja que arriben poc a l’electorat catòlic, i especialment als catòlics de dretes, sector que ara és controlat prou monolíticament pel PP.
“Jo sols sé que no sé res”, deia el savi Sócrates.
En canvi els progres cristianòfobs dirien:
“Jo sols sé que ho sé tot (i més que tu)”.
Si les dretes espanyoles, en lloc de ser farisaiques, fossin cristianes, serien demòcrates.
Si les esquerres, en compte de ser cristianòfobes, fossin cristianes, tindrien lògica i guanyarien les eleccions.

* Esquerra postissa i minvant a tot Europa

El proletariat autòcton espanyol vota sobretot PSOE, la “nova esquerra” és cosa de jovent i capes mitjanes urbanes.
A França bona part del proletariat autòcton, abandonat per una esquerra multiculti i de gènere que li parla en un llenguatge sofisticat, dogmàtic i irreal, vota LePen, mireu-ne els percentatges:

La nova esquerra es preocupa més per temes amb aura intel·lectualoide i d’”alliberament sexual” que per temes pròpiament obrers.
Es mobilitzaren, per ex., histèricament, contra el bus transfòbic i no han mobilitzat en canvi davant la buidada de la caixa de Pensions ni el rescat bancari del PP, molt més perillòs globalment per a tota la població.
Com volen guanyar així unes eleccions? Realment volen guanyar-les o fan comèdia?

Les actuals esquerres han convertit la política en un reality-show de sexologia i antinatalisme.
Liberals i progres també deixen la defensa dels cristians perseguits o la denúncia de la cristianofòba per a la ultradreta. Li deixen els votants en safata. Després tot seran plors i ais i uis si l’extrema dreta puja, com està pujant a tot arreu.
Es l’esquerra que va de moderneta la que alimenta l’extrema dreta en pixar fora de test.
Tenim uns sindicats subvencionats i uns partits d’esquerra també molt envescats

Que actuïn així ve a demostrar que el PP no podria fer totes les sagineries que fa a la població sense la “tolerància” còmplice de l’esquerra.

Els líders, la burocràcia i els observatoris oficials de l’esquerra ni volen canviar ni accepten crítiques a una política que els minoritza i que dóna ales a les extremes dretes. Imposen l’ortopèdic pensament Políticament Correcte a estil de les narracions d’Orwell amb un fanatisme inquisitorial.
L’esquerra és poc alliberadora perquè és poc objectiva i no malda per ser realista: viu de sentiments i d’instints.

– EPÍLEG

Quan era adolescent em deixava guiar per les declaracions i paraules; una dècada després pels fets, els actes de la gent.
Finalment, ara, dues dècades més tard, sols em semblen realment orientatius els resultats dels fets.

Sobre anticatalanisme a la Comunitat Valenciana

Anticatalanisme a València

El Nou d’Octubre, la Diada Segrestada

“No és una batalla. Concretament, va ser una discreta massacre que va realitzar la dreta en l’esquerra i el nacionalisme”

(“Del roig al blau”, 2004, de Josep-Vicent Marquès Gonzàlez, 1943-2008, sociòleg, escriptor i polític eco-valencianista).

“És massa fàcil atribuir tot allò que està passant ara amb l’ofensiva de la franja blava, la histèria anticatalanista, etc., a la congènita maldat dels sectors més salvatges del franquisme. És fàcil, però no explica res”

(“País Perplex”, 1974, de Josep-Vicent Marquès Gonzàlez, 1943-2008, sociòleg, escriptor i polític eco-valencianista).

“Un canvi de la E final d’Espanya per un PV és, en general, tot el que s’ha fet, i encara així de forma mal assumida. El mateix PCE o no ha estat conscient del que implicava posar-se PV i no RV o no tenia els ressorts per defendre i assumir un canvi de nom que l’alineava entre els “catalanistes” […] Dir País Valencià sense dir res més era preparar, per incompareixença, el terreny per a l’esclafit del localisme i la petita vanitat d’una base mal informada, com mal informada estava la direcció d’una esquerra sucursalista de la vulnerabilitat del poble als cants de sirena de la classe dominant”

(Addenda afegida en un epíleg de l’edició de 1978, a “País Perplex”, 1974, de Josep-Vicent Marquès Gonzàlez, 1943-2008, sociòleg, escriptor i polític eco-valencianista).

La Cigala i la Formiga

LA CIGALA I LA FORMIGA, VERSIÓ CLÀSSICA

  • La formiga treballa amb totes les forces tot l’estiu sota una calor aclaparadora.

  • Construeix la seva casa i s’aprovisiona de queviures per a l’hivern.

  • La cigala pensa que la formiga és fava, i ella es passa l’estiu rient, ballant i jugant.

  • Quan arriba l’hivern, la formiga es refugia a la seva caseta on té tot el que li cal fins a la primavera.

  • La cigala tremolant, sense menjar i sense recer, mor de fred.

              FI

VERSIÓ ESPANYOLA

  • La formiga treballa amb totes les forces tot l’estiu sota una calor aclaparadora.
  • Construeix la seva casa i s’aprovisiona de queviures per a l’hivern.
  • La cigala pensa que la formiga és ximple i es passa l’estiu fent allò que li fa més goig, rient, ballant i jugant.
  • Quan arriba l’hivern, la formiga es refugia a la seva caseta on té tot el que li cal fins a la primavera … ……… ……
  • La cigala tremolant organitza una roda de premsa el què es demana per què la formiga té dret a habitatge i menjar quan vol, quan hi ha uns altres, amb menys sort que ella, que tenen fred i gana.
  • La televisió organitza un programa en viu en el qual la cigala surt passant fred i calamitats i alhora mostren extractes del vídeo de la formiga ben calenteta a casa i amb la taula plena de menjar
  • Els espanyols se sorprenen que en un país tan modern com el seu deixin patir a la pobra cigala mentre que hi ha altres que viuen en l’abundor.
  • Les associacions contra la pobresa es manifesten davant de la casa de la formiga.
  • Els periodistes organitzen una sèrie d’articles en els quals qüestionen com la formiga s’ha enriquit sense contractar la cigala i insten al govern a que augmenti els impostos de la formiga de manera que les pobres cigales puguin viure millor.
  • Responent a les enquestes d’opinió, el govern elabora una llei sobre la igualtat econòmica i una llei amb caràcter retroactiu, antidiscriminació.
  • Els impostos de la formiga han augmentat i a més li arriba una multa perquè no va contractar a la cigala com ajudant a l’estiu.

  • Les autoritats embarguen la casa de la formiga, ja que aquesta no té prou diners per pagar la multa i els impostos.
  • La formiga se’n va d’Espanya i s’instal·la amb èxit a Europa. La televisió fa un reportatge on surt la cigala amb molt de sobrepès, ja que s’ha menjat gairebé tot el que hi havia molt abans que arribi la primavera, mentre veia els videos-reportatges que li havien fet
  • L’antiga casa de la formiga és reconvertit en alberg social per a cigales i es fa malbé ràpidament perquè les cigales no fan res per mantenir-la en bon estat.
  • El govern és criticat per no posar els mitjans necessaris.
  • Una comissió d’investigació que costarà 10 milions d’Euros -i recau en un conegut lobby econòmic- es posa en marxa.
  • Mentrestant la cigala mor d’una sobredosi.
  • La SER, la COPE, i totes les TV i diaris, comenten el fracàs del govern per intentar esmenar el problema de les desigualtats socials.
  • La casa és ocupada per una banda d’aranyes immigrants, que rebran les corresponents paguetes per cada fill.
  • El govern es felicita per la diversitat multicultural d’Espanya alhora que puntualitza que aquesta faula no té, per a res, cap comparació possible entre el Govern Central i l’economia productiva de l’Arc Mediterrani.
  • Tot semblança amb la realitat és pura coincidència.

FI

Països Catalans, terra promesa

CATALUNYA, TERRA PROMESA

“…car per tals e semblants certificacions hom guarda sos amics e sa nació de prendre dany” (Lletra dels Jurats de València a Mallorca i Barcelona, 24·X·1374).

MOISÈS:
Potser la fita més important de l’Antic Testament és el concepte de Terra Promesa.
La idea d’una existència absoluta de Déu és sempre estranya a gent feréstega i desposseïda, com els esclaus del Delta.
JHWH (Jo sóc el Qui és) era la Veu que podia fer efectiva la promesa d’una terra a uns esclaus sense consciència nacional. Allò que Moisès tragué d’Egipte no era una nació constituïda, sinó una amalgama de distintes tribus (descendents d’esclaus venuts a Egipte). Segurament l’únic somni que els podia enlluernar era el de posseir un hortet propi. El poble elegit era sofert i oprimit, quasi sense fe ni esperança, a penes amb cap consciència de ser poble. Eren les despulles i l’escopidera d’aquell món, esclavitzats successivament per Estats forts i altius. Però Déu arreplega del fem allò feble i menyspreat pels homes a fi de demostrar que la força és d’Ell, Sebaoth, i no pas dels homes. Moisès i la lluna resplendeixen, però d’una llum originària major.
A Èxode llegim com no sols va marxar d’Egipte la llavor de Jacob, sinó “molta gent estrangera”. És de creure que no parlassin una llengua comuna, sinó amalgama de dialectes barrejats amb l’egipci.

Països catalans 02

El caràcter d’aquesta gent havia de ser ben poc donat, des de llur misèria, a deixar-se dur per “idees” sense contingut, per abstraccions. Que eren gent ben díscola ho demostren els forts càstigs i fets quie vénen relatats a l’Èxode.
Moisès aprofità el seu privilegiat càrrec i passat per recórrer les alqueries de Gosén, i els parlava d’un Senyor propietari d’unes terres, disposat a cedir-les a canvi d’un tribut molt més lleuger que no pas l’esclavatge brutal dels egipcis: l’adoració.
Però ni tan sols es tractava de lliurar llurs ànimes i pregàries a Déu, coses per a les quals a penes es trobaven preparats, perquè llur espiritualitat no devia estar encara formada.
La cosa era més simple. Al Levític llegim: “Meva és la terra, vosaltres sols sou forasters i allotjats”. JHWH és el Propietari absolut de la Terra, tant llavors com quan els catalans se’n vingueren amb el rei Jaume cap a València i Mallorques. Moisès estableix clarament els termes de Propietari (Ell), Terra (promesa) i lloguer (adoració “nacional”). El Contrat de lloguer queda adins l’Arca de l’Aliança, protegida per la glòria de l’Altíssim, Qui vetlla.

POBLE EMERGENT, TERRA I LLIBERTAT:
Tot plegat permet d’aglutinar aquest barrejat poble d’esclaus, Terra i poble, llibertat i propietat queden enclosos en la Terra Promesa. Sembla una simplesa però les aparents ximpleries solen rutllar, perquè la saviesa de Déu s’hi mostra sovint per guanyar millor els simples, els marginats per la injustícia, els analfabets per haver patit discriminació, front a les sofisticacions dels desfeinats i còmodes. Com que la saviesa humana sol degenerar en orgull i menyspreus, en especialitzacions miops i en sofística, Déu ha de subvertir valors per desconcertar les distingides raboses resaberudes. És un tret especialment misericordiós de la seva Justícia.
Allò que pot rutllar és qüestió de fe sotmesa al Propietari de la Terra. El Propietari és més decisiu que la mateixa Terra, compte!.
I així, Déu digué al Faraó d’Egipte (i pot dir-ho al d’Espanya): “Quant temps et negaràs a humiliar-te davant de Mi? deixa marxar el meu poble” (Èxode 10:3, llibre sobre la fugida dels israelites cap a la Terra promesa, atribuït a Moisès, ca. 1350-1230 a. C.).
Les civilitzacions decadents solen crear refinades teories mortes, però desapareixen per estar semes de fe, de realisme i de vitalitat. Qualsevol ximpleria de Déu pot aglutinar un conglomerat dispers i a-nòmic (sense escala de valors), mentre que teories molt estudiades poden morir sense transcendir socialment. De fet, mentre filososfies i ideologies sols solen escampar-se entre èlits i duren unes poques desenes d’anys, les grans religions mouen milions de persones durant milers d’anys. “La filosofia triomfa fàcilment dels mals passats i dels futurs, però els mals presents la vencen” (La Rochefaucauld, 1613-1680). “Tots els qui pateixen han menester d’amor, no pas d’ideologies utòpiques” (Teresa de Calcuta). “…en general l’esperit raonador i filosòfic, inspiren apegament a la vida, efeminen, envileixen les ànimes, concentren totes les passions en la baixesa de l’interès individual, en l’abjecció del jo humà, i minen talment en silenci els veritables fonaments de tota societat; perquè allò que els interessos particulars tenen de comú és tan insignificant, que mai no equilibrarà allò que té d’hostil” (a “Émile”, t. III, p. 193, llib. IV, J. J. Rousseau).

Països catalans 03

Sols Déu allibera de l’esclavatge (Faraó, símbol d’opressió-pecat-Satanàs) i de les arrels espirituals que l’ha fet possible (fatalisme, individualisme, anomia, pecat).
“Has cridat quan et veies oprimit,
t’he salvat, t’he respost
en el tro misteriós,
t’he provat a les fonts de Meribà.
Escolta, poble meu, el que jo et man.
Tant de bo m’escoltis, Israel!
No tinguis déus estrangers,
no adoris els déus dels pagans.
Jo sóc el Qui és, el teu Déu,
qui t’he tret de la terra d’Egipte;
obre la boca, que jo te l’ompliré.
Però el meu poble no escolta
la meva veu, Israel no vol fer
cas de mi,
i els abandon a llur cor caparrut,
al desig de llurs capricis.
Tant de bo que el meu poble
m’escoltàs i seguís els meus camins.
En un instant serien vençuts els enemics,
giraria la mà contra els qui l’oprimeixen.
(Psalm 81:8-15).
En fi, “La història ha de repetir-se perquè la primera vegada li prestem ben poca atenció” (Blackie Sherrod). “La història és el progrès de la consciència de la llibertat” (Georg Wilhelm Friedrich Hegel, 1770-1831, filòsof alemany).
“Ja que he cridat, i heu dit que no, he estès la mà; i ningú no es dóna per entès, heu deixat estar tot consell meu, i no heu volgut saber res de la meva reprensió, també jo em riuré de la vostra dissort, en faré escarni quan vindrà la vostra paor” (Proverbis 1:24-26).
“Has vist moltes coses però no les recordes; hi senties bé però no escoltaves! El Senyor, que és bo, s’havia complagut a fer gran i gloriós el seu designi. Però vet ací aquest poble capturat i convertit en botí. Tots han estat caçats a les coves i entaforats en calabossos. Els han capturats i ningú no els allibera, són botí que ningú no reclama. Qui de vosaltres vol sentir-ho? Qui vol entendre el que jo havia predit? Qui convertia els de Jacob en despulles, els d’Israel, en captura?» ¿No era el Senyor, contra qui havíem pecat en negar-nos a seguir els seus camins i a fer cas del seu voler? Per això ell ha abocat sobre el seu poble l’ardor del seu enuig, una guerra violenta, que l’ha envoltat de flames. Però el poble no ho ha volgut entendre; la guerra s’abrandava dins d’ell, però ell no hi posà atenció”. (Isaïes 42:20-25).

REUNIFICACIÓ CATALANA:
“Allò que deixà el llagost,
ho devorà la llagosta,
allò que la llagosta deixà,
ho devorà el saltamartí;
allò deixat pel saltamartí,
ho menjà la saltarel·la.
Embriacs, espavileu-vos
del vostre vi; tots els bevedors,
ploreu i planyeu-vos pel most:
se us ha estroncat de la boca!.
Perquè ha pujat
contra el meu país una gent
poderosa i innombrable…”
(Joel 1:4-6).

Països catalans 05

Els Països Catalans no tenen ni de bon tros prou consciència d’unitat nacional: mai no ho van ser plenament, com a Estat. Front als 300 milions i la vitalista hispana descontrolada, dels estàndars i dels reptes tecnològics, tenim ben poques esperances de reexir. Som exnació, noció, pre-nació, nació inconscient, venal, trencadissa, sense Llei ni muralles de defensa.
“Toqueu el corn a Sió, doneu l’alarma sobre la meva muntanya santa! Tots els habitants del país tremolen, perquè ha vingut un poble nombrós i fort” (Joel 2:1).
La nostra terra promesa fos un poble autodesvetllat, un Estat català bastit des de l’autosolidaritat, l’autoorganització de base, sobre la Justicia. Però un Estat no pot ser una simple idea abstracta, sinó un contrapoder una organització alternativa viable al poder opressiu. L’únic material viable per a bastir-lo és la Llei del Sinaí. L’únic poder per fer complir aquests no fàcils manaments és la força i el tremp espiritual adins de l’esperit del catalanam.
Les idees abstractes i més si van en gran part contra la natura caiguda de les persones, no poden quallar si no tenen interès pràctic, si no donen fruits estables, si no són concrets i quotidians, entenedors per a qualsevol tiamaria o qualsevol bonjan. “Un enteniment tot lògica és com un coltell tot de fulla, que fereix la mà de qui el mena” (Rabindranath Tàgur, escriptor bengalí) “Tenir idees (=ideologia filosòfica o política rígida) és la manera de no saber de res, de no adonar-se de res. Les idees són llast, equipatges que fan nosa i que ens impedeixen d’avançar de pressa. Un home obert de mollera se’n riu, de les idees. En té prou sabent guaitar i copsar les coses. Les idees atraquen el cervell i priven de pensar” (Georges Duhamel).“Les paraules que no van seguides de fets, no valen res” (Esop).
Si una nació viu en la sensualitat, l’autoindulgència i el consumisme, l’autodisciplina, el sotmetiment humil a les veritats hi és inviable, perquè l’hedonisme (aquesta passió de vells per un plaer mitificat i més aviat irreal: que se’ls escapoleix) és la brúixola que els guiarà cap a la decadència. Hom dirà, com Pilats: “I què és, la Veritat?” (Joan 18:38). Un tal escepticisme -tan típic de la progressia catalana, altrament- és edificar damunt les conveniències, de fet l’escepticisme és bàsicament fruit de la a-nomia, de viure segons les pròpies conveniències: “La condemna és això: la llum vingué al món, i els homes s’estimaren més les tenebres, car llurs obres eren roïnes. Qui fa el mal avorreix la claror i no va cap a la llum perquè les seves obres no sien reprovades, però qui practica la veritat va cap a la llum perquè es manifestin les seves obres, perquè són fetes segons Déu” (Joan 3:19-21).
Àdhuc la llengua, pretesa garantia, és també una línea del front que recula. El nostre poble, enfangat en la imprecisió vital, s’autodissol, renega d’allò propi per modes gregàries que dissolen el sentit de la realitat/veritat i el tremp nacional. “Ni s’avergonyeixen gens ni coneixen el rubor” (Jeremies 6:15). Estar avergonyit fos un molt bon senyal, però els connacionals d’en Jeremies no tenien ni vergonya. Això trencà el cor del profeta: els havia insistit, plorat i pregat per ells, però en “passaven” olímpicament. Aquesta actitud ve davant de la catàstrofe personal o col·lectiva, car és altivesa, insensibilitat i manca de misericòrdia, resistir a l’amor, a l’Esperit Sant, Esperit de gaudi i de meravella que inspirà Llull i els catalans més destacats de totes les èpoques, esperit d’intel·ligència i de bondat.

Països catalans 04

LA TERRA:
És de Déu. Per suposat. Més clar i fort: Catalunya no és pas dels catalans, sinó de Déu, el Propietari de la finca. Ell donà illes i València a catalans ardits i humils que li eren agraïts. “E quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers Orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita”, diu el cronista del Conqueridor quan entra a Valencia, capturada als sarraïns. Jaume s’hi endreça cap a Jerusalem (Orient) on Nostre Senyor morí i ressuscità -per salvar, també, gent catalana-, i on ha de tornar, i donà gràcies al Propietari. “El Senyor t’obrirà…el cel, per donar pluja a la terra en la seva saó…Et posarà per cap i no a la cua, seràs sempre damunt i no mai a sota, si creus els manaments de Déu…” (Deuteronomi 28: 9-14). Aquest és el model de Déu per a vèncer: que l’estimem, la grandesa i la bellesa de la gratitud. Quan serem disposats a creure’l, amb Ell anirem a la victòria. A Viena hi ha un monument a una victòria contra Napoleó on podem llegir: “Mit Gott zum Sieg” (Amb Déu a la Victoria). Mentrestant, Déu no pot donar victòries per a orgull de gent envanida, falsa, capriciosa i immisericorde. Però si el creiem… “us faré recuperar les anyades que s’han menjat la llagosta, el saltamartí, la saltarel·la i el llagost, el meu gran estol que havia enviat contra vosaltres” (Joel 2:25). “Bon colp de falç: les meces són madures…” (4:13).

Països catalans 01

Déu pot oferir terra, i Estat i tantes altres coses a canvi d’una adoració segons el seu model, el de la seva Constitució (la Bíblia, la revelació per fer-se entendre dels homes). Com més fort i profund el clam d’adoració, tant millor el resultat. “El passat defineix el present perquè la humanitat no és mestressa de la seva pròpia història” (Sigmund Freud, 1856-1939, psiquiatra austrojueu, fundador de la Psicoanàlisi). Déu és Senyor de la Història humana, no pas una “idea” desfasada de la qual avergonyir-se i rebutjar a fi de seguir les pròpies déries indisciplinades i sense punts de referencia històrics ni realistes.
“Jo no et sabia i cap espai de mi
no em duia a creure en altres fites
que aquelles que deixaven
amb pas de vell astut i greu.
Un llunyà senyal del temps
Dibuixant damunt la neu…
Tot era buit de mar i de perfum.
Tot eren platges de miratge i fum
Com una estranya
Llum esperada
Que encèn els ulls només un sol instant
més enllà dels càntics
lluny de tot,
lluny de l’esperança
de fer vibrar els sentits amb força…” (Miquel Martí i Pol).
Tal com fareu amb Ell, Ell farà -amb més benignitat- amb vosaltres. “Qui no ama les obres de Déu, Déu no ama les obres d’aquell” (“Llibre de Proverbis”, Ramon Llull, cap al 1300, el punt més àlgid de la nostra nació). Jesús digué: “M’odien sense motiu” (Joan 15:25).
“Preareu mi qui en temps antic preàveu
e confessant que us dolíeu de mi
i ara que us am pus que jamés amí
tornau-vos llà on de primer estàveu” (Ausiàs Marc)
Déu us ofereix un Contrat de Lloguer en excel·lents condicions, gairebé un xec en blanc, malgrat que bé ens coneix:
“A la part de Llevant, místic exemple
com la flor gegant floreix un temple
meravellat d’haver nascut ací,
entremig d’una gent tan sorruda i dolenta,
que se’n riu i flestona i es baralla i s’esventa
Contra tot allò humà i diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s’alça i prospera
esperant uns fidels que han de venir” (Joan Maragall).
Caigué el mur de Berlín. Quan cauran els nostres, els de les buides astúcies sorrudes?. “Amb poc amor, gran feit no es pot menar” (Llull). “Qui vol ser fort, de la carn es despulla” (Ausiàs Marc). “Els malvats faran cap al Xeol i també les nacions que obliden Déu” (Psalm 9:17).
Què en farem? Segons el que fem, ja podem preveure el propi futur.

La Brama dels Llauradors de l’Horta de València

La Brama dels Llauradors de l’Horta de València, de Jaume Gaçull, ca. 1490-1492?

Fragments de “La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” on queda retratat el tarannà decadent, encara que militaroide, que dugué els valencians a la desfeta durant la Guerra de les Germanies (és pocs anys anterior). El vocabulari militar no té pèrdua.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” fou una resposta satírica, i negativista, (tan típicament descreguda dels valencians) a la proposta les “Regles de esquivar vocables o mots grossers pagesívols” (ca. 1490), d’en Bernat Fenollar, prevere valencià, i Jeroni Pau, canonge barceloní. Al subtítol: “mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la llengua catalana”. Fenollar hi diu que “entre persones de bon ingeni o experiència fàcilment se coneix dits vocables ésser d’Empordà, o d’Urgell, o de Xàtiva, o de les Mallorques…”. Pretenen una llengua catalana unificada, “standard”, cosa que, encara avui, no hem assolit plenament. El llatí i el castellà, la Decadència i la manca de sentit polític faran fracassar i ajornar aquest interessant plantejament sociolingüístic a ca nostra.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

 “Torrent, Alaquàs, i de Vistabella,
Picanya, Mislata, de Quart i d’Aldaia,
i de Benetússer, Montcada i Godella,
d’Albal, d’Alfafar, Patraix, i Gilvella,
i d’Almussafes, també i d’Alboraia:
I de Catarroja, Russafa i Sollana,
també d’Epioca, Carpesa i Paiporta
de Massamagrell, i de Meliana,
de Benimaclet, i de Borriana,
i per abreujar, de tota la horta.
  Venien armats, en tantes maneres
que no puc estar, del tot no us escriga
ab uns marraçans, i espases roperes
i molt engaltades, les grans cervelleres
i en guarda del nas, cascú una espiga.
Portant les cuirasses, damunt ben esteses
sens cloure ni estrènyer, corretges ni baldes,
cuixots i sagnies, de calces Flandeses,
cuirasses prou altes, de tall Genoveses
que fins als genolls, los pleguen les faldes.
  I ab dards, i ses llances, -i esgarradores,
rodelles també, -i prou taulagines,
i ronques, i dalls,  -i bones fitores,
i bons galandarts, -basalarts, podadores,
broquers de set rodes, -i grans pavesines:
Espases caçudes, -i bons maneresos,
estocs, i grans atxes, -i bones visarmes,
gorjals, i manyoples -dels temps que els Francesos
usaven los muscles, -i contra els Anglesos,
molt més que no ara, -exercien les armes.
  Veuríeu punyals, -i espases guarnides,
crueres, i poms -del temps de les xapes,
olent a resclum -les dargues podrides,
i de les ballestes  -les cordes florides,
i en los pavesins -forats i grans trapes:
Qui porta la llança -ab l’hasta corcada,
i plena de pols -i polls de gallina,
qui porta cuirassa  -del tot desllandada,
qui porta l’espasa  -tan fort rovellada,
que traure no en pot  -per res la baïna.
  Qui porta carcaix, -no hi porta les tretes,
qui porta tornet, -no hi porta tellola,
qui porta cordells  -en lloc de tiretes.
qui porta les calces  -tan justes i estretes,
que prest als garrons -lo pes les assola:
Ja tal lo pessiga,   la cota de malla
que fa personatges,   torcent-hi lo morro
i tal s’és armat,   per a la batalla
que par embotit,   un home de palla
que està per al bou,   plantat en lo corro.
  I gent de tal forja, que sembla que fuja
o que ja se’n torne,   del mont de Calvari,
les armes untades,   per por de la pluja,
de calç i de cendra,  de fum i de suja,
mostrant que la cuina, los era l’armari:
La u se afluixa, i l’altre flestoma
al trist cuirasser,   de culpa delliure
per veure tals gestes,  d’ací fins en Roma
iríeu a peu,   car nos pot per ploma
la tal visió, pintar ni descriure…”.

“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” contra lo Venerable Mossèn Bernat Fenollar, prevere, ordenada per lo magnífic Mossèn Jaume Gaçull, cavaller. Fragment.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

Orfes de la Bíblia

ORFES DE LA BÍBLIA

(De la revista “El Temps, 28-3-1994)

Jordi Ventura: “La llengua catalana [amb la destrucció de la Bíblia valenciana i la prohibició d’editar-ne d’altres] perdé una ocasió potser única de tocar les classes populars, justament amb les burgeses i els nobles, d’aquella època dels inicis de la seva decadència”.

“Hem pensat suficientment en les conseqüències que pogué tenir la prohibició de la Bíblia en català?”, es preguntava l’historiador Jordi Ventura en el llibre Inquisició espanyola i cultura renaixentista al País Valencià, premi Joan Fuster 1977, publicat l’any 1978 per 3i4.
Setze anys després, el mateix historiador ens convida a reflexionar a fons sobre la qüestió en el llibre La Bíblia valenciana, editat per Curial a la Biblioteca Torres Amat.
En aquell primer estudi sobre la Inquisició al País Valencià, Ventura, que fa molts anys que es dedica a treballar sobre els conversos d’origen jueu de tots els Països Catalans, defensava per primer cop una tesi que ara ja ha fet molt de camí, en especial entre els filòlegs universitaris valencians, i també entre els historiadors de la llengua catalana, però que en el seu moment només va trobar menyspreu i escepticisme, bàsicament dels historiadors espanyolistes.
Hi deia l’historiador que hi ha indicis, fets, que ens pemeten d’indicar que el Sant Ofici va tenir una incidència negativa important en l’expressió cultural autòctona de les terres valencianes.

Contra la cultura pòpia. “Els processos i les condemnes contra exponents de la cultura autòctona o contra els seus familiars -escrivia- vedaren per molts anys i de manera irremeiable l’expressió d’una cultura pròpia.
En el curs del primer segle de la Inquisició espanyola a València, ens recorda Ventura, desaparegué una capa notable de la societat, base important d’un cercle de lectors i productors de literatura autòctona. Com és, es va preguntar Ventura, que el català arriba al màxim amb el Tirant lo Blanc i els poetes i s’ensorra de cop?
“El fet fou tan ràpid i fulminant -ens recorda- com sobtada és la decadència de la nostra llengua escrita. Els conversos d’origen judaic eren nobles, en part, i mercaders, artesans, intel·lectuals o bé homes de lleis, que constituïen un percentatge important de la societat valenciana de finals del segle XV. Músics, orfebres, escultors, i pintors coneguts. I, sobretot, una llarga rastellera de notaris, de mercaders, d’artesans i de negociants -que ja practicaven, com els Roís, els mètodes més moderns de capitalisme comercial-, els quals acabaren per figurar en les llistes dels reus inquisitorials. La professió de llibreter, al País Valencià i a la resta dels Països Catalans, havia estat tradicionalment judaica i, després, conversa. Eren conversos els que feien els llibres i una gran part dels que els compraven”. La llengua autòctona, la llengua parlada, ens fa veure Ventura, sembla interessar gent amb cultura i posició social molt concreta.
“Els de la cultura oficial s’interessen pel llatí. A la noblesa, en general, la cultura els diu molt poc. Qui es pot interessar per la cultura en llengua vulgar, que no estigui lligat ni a l’església ni a la noblesa? Els conversos, una capa social mitjana, gent amb diners, els quals componen la intelligentsia del País valencià”.

La Inquisició, unificadora. La Inquisició, cal no oblidar-ho, diu Ventura, “és l’única institució comuna al regne de la Corona, és el primer instrument unificador de l’estat espanyol; que no s’oblidi mai, això”.
Com una prova més de la tesi, l’historiador ens parla ara amb detall de la prohibició de la Bíblia valenciana en el llibre de Curial. I ho fa amb el dret i l’autoritat científica que li dóna el fet d’haver descobert el procés que va involucrar els conversos d’origen jueu, els sacerdots i els mercaders de València que,  en el darrer terç del segle XV, van emprendre la tasca d’editar en la llengua vulgar la traducció de les Sagrades escriptures.
Després de tres dècades de recerques, Ventura ha pogut historiar la naixença, la vida i la mort del més famós dels incunables, del qual, durant molt de temps es va dubtar que hagués existit mai perquè no se n’ha conservat cap exemplar. L’últim exemplar conegut es conservava a la Biblioteca Reial d’Estocolm; segons un catàleg. El llibre va tenir la mateixa fi que els exemplars confiscats per la Inquisició: va ser destruït per un incendi l’any 1697.
Només s’havia conservat un colofó, però en la seva transcripció del llibre hi havia alguns errors, tant de llenguatge com d’ordre històric, que havien fet dubtar els especialistes.
Els dubtes van esvair-se quan l’any 1860 el menorquí Josep Miquel Guàrdia i Bagur va descobrir l’exemplar únic al món del llibre dels salms tret de la Bíblia del 1478:
“La Bíblia Valenciana! Quina aventura!”, exclama un dels protagonistes de la primera novel·la negra catalana, La Bíblia valenciana, de Rafael Tasis, que ara es troba a l’abast dels lectors de la mà de 3i4. Com recorden els lectors, Tasis fa aprèixer, en la seva ficció novel·lesca, un exemplar de la mítica traducció, cosa que desencadena una vertigionosa cursa d’assassinats en la Barcelona republicana. L’elaboració de la novel·la també denuncia, en la seva elaboració, un fet lingüístic repressor. Va ser redactada a l’exili, a París, l’any 1944, i no es va poder publicar fins onze anys després.
L’edició tan primerenca de la Bíblia a València, entre 1477 i 1478, la van portar a terme uns quants conversos valencians d’origen jueu. La clientela dels seus 600 exemplars, la van constituir, principalment, els membres d’aquella capa sociocultural, ètnica i religiosa, diu Ventura en la presentació de la històrica de la traducció.

Efectes addicionals sobre la llengua. “Els inquisidors no persegueixen pas la Bíblia traduïda en pla, a causa de l’idioma. Les ordres de destrucció de la Bíblia impresa de Bonifaci Ferrer l’any 1478, la quarta llengua del món en què s’imprimeix, molts anys abans que en francès, anglès, espanyol, danès o suec, com la destrucció d’altres llibres de les Escriptures, es basaven en consideracions teològiques. Volien evitar que els conversos tinguessin accés a llibres que els recordessin els seus orígens. L’instrument de lluita de classes que era el tribunal va tenir efectes addicionals sobre la llengua i la cultura autòctones i la història de la Bíblia n’es una prova més”.
“Quin és el llibre més improtant a tot Europa, durant els segles XVI i XVII? La Bíblia. Sense ella, no hi ha Shakespeare. La versió de King James en anglès ha estat anomenada, amb raó, el monument més noble de la prosa anglesa. Generacions d’escriptors i d’erudits de la llengua anglesa han expressat la seva admiració per la senzillesa, la dignitat, la força, els girs afortunats de les frases, i la cadència i l’encert dels seus ritmes. Sense la Bíblia de Luter no hi ha llengua alemanya. Literàriament parlant, la labor de Luter aconseguí l’establiment d’un llenguatge unificat, d’una norma literària, no gaires anys després d’haver-los donat la seva traducció magistral”.

Un desert. Els països on hi ha la Bíblia, constata l’historiador, tenen una llengua unfificada i bonica. “L’exemplar es queda a les cases. Passa de generació en generació. La majoria aprenen a llegir a la Bíblia. Nosaltres, en quatre anys exterminem la primera traducció i ens quedem en una època de desert. No dic que la Inquisició va perseguir la llengua. La llengua, se’ls en fotia. Però el resultat va ser aquest. La Bíblia és una aportació més que ens va faltar. Del Tirant passem al Rector de Vallfogona. I a València, no res”.
Del segle XV, ens calgué esperar al segle XX, per a tornar a tenir-ne una edició completa en la nostra llengua.
“Gairebé quatre segles i mig sense traducció pròpia de les Sagrades escriptures cristianes -escriu Ventura-, mentre que, al món civilitzat, les traduccions es multiplicaven, basant-se  i millorant-se les unes damunt de les altres al mig de la proliferació, forjant un munt de generacions amb les seves ensenyances i donant-los, alhora, tot un seguit de frases idiomàticament perfectes, que reproduïen el millor d’unes expressions pastades al llarg dels segles, font d’una llengua sempre més afinada i base del mestratge de multitud d’escriptors”.
Sense “aquesta mostra excelsa de la literatura universal”, recorda l’historiador, no
seria possible de comprendre la Divina Comèdia, el Faust, o el Paradís perdut.
Però n’hi ha més. Al Renaixement és notable la influència de la Bíblia i les seves traduccions, parcials o totals, damunt dels exponents del clima cultural emergent a França i a les terres que li eren sotmeses.
Amb la destrucció de la Bíblia valenciana i la prohibició d’editar-ne d’altres, “la llengua catalana -escriu Ventura- perdé una ocasió potser única de tocar les classes populars, justament amb els burgeses i els nobles, d’aquella època dels incicis de la seva decadència. El que hauria estat una fita i un punt de partida, fracassà. I no fou per voluntat pròpia, sinó ben bé per causes externes i de poder superior”.
Jordi Ventura va haver d’esperar una dotzena d’anys per veure com el seu punt de vista sobre la influència cultural i lingüística de la inquisició al País Valencià era recollit i acceptat. “Si les coses van igual de lentes amb la primeva tesi sobre l’absència de la Bíblia, quan es comenci a acceptar-la ja seré mort…”.

Lluís Bonada.

P.D. meva: I crec que, efectivament, ja és mort. Així tractem els nostres grans desembossadors i aclaridors d’embolics.
I, a diferència, d’en Ventura, jo sí crec que la Inquisició fou important per a espaordir directament els catalanoparlants, puix que els inquisidors eren pràcticament tots castellans -i tenien un poder sovint omnímode-, durant els Austries, així com ho eren tots els nostres bisbes i arquebisbes.

Últim full de la Bíblia valenciana

Enllaços

Joventut, racisme i drets humans

Joventut, racisme i drets humans

Educació en la teoria pura i realitats que se n’entren per la finestra

A muntó “progres”, humanistes i gent de candidesa benpensant anaven astorats durant l’Aznarato a tomb de la creixent extensió del racisme entre el jovent, un jovent educat escolarment en el respecte al Drets Humans, la pau, la solidaritat, etc.

0mestalla-16-4-14-copa-final

Però, vegem, per què ara i ací tenim un cert respecte genèric -amb moltes excepcions, cal dir- a alguns Drets Humans?. En primer lloc, hi ha un respecte nominal i superficial cap a tals Drets perquè ja tenen altres mitjans per controlar la plebs, bàsicament la TV i el consumisme, que són els “Drets” que, en realitat, la gent coneix i aprecia més. En segon lloc perquè saben que, a la llarga, les autocràcies no són rendibles econòmicament: provoquen descontent sord i oposició mal controlada. Els escau  molt més tenir el corralet tranquil i distret, sense aldarulls que transbalsin la Religió Oficial (és a dir l’Economia).

Ara bé, de gaidó, amb els fets consumats, els Ministeris de l’Interior -cínics i realistes com Talleyrand- es passen aquestes belles teories virginals per l’entrecruix i, per suposat, creen tots els GALs, narcotràfics o transgates o watergates que tenen a bé de crear. Llur llibre de capçalera és el de Maquiavel.
SENEFA 005cjj9ezmw0aapkwz20030123elpepidep_3
SENEFA 005
El jovent, més intuïtiu i menys intel·lectualoide que els nostres liberals eramistes i capquadrats de la teoria pura, copsa aquest rerafons de la qüestió: El monetarisme. L’emblanquiment de diners negres, el tràfic d’armes, etc. ha enfortit l’economia espanyola, i el jovent, sovint elemental, superficial i barroer, se’n sent orgullós. Quan hi ha pela, ser “appanyó” és un orgull, més si guanya la “Selession de Fumbol”.

Orgull implica menyspreu. A qui?. Als més febles, per suposat, als pobres, als desconeguts, als “raros”. O sia, als estrangers, als catalans (estrangers per a ells, al capdavall). Per cert, el nom que els invasors anglosaxons donaren als indígenes celtes fou “Wales” (Gal·les) que, en antic saxó volia dir ni més ni menys que “estranger”.Aprenem-la bé.

derecho-no-aprender

Ser racista “appanyó” és més còmode. Tuda menys neurones.

“Para hacerse Ultrasur hay que ser salvaje. Sí, bestia a secas. Ser lo más roto que haya en el mundo. Si reúnes estas condiciones, pues, te vienes al Estadio Bernabeu y te haremos una prueba (…) Nosotros tenemos nuestra prueba reina, la prueba preferida y la que da la mayor puntuación. Te explicaremos en qué consiste: hay que matar a un catalán o algo así” (Interviú, nº 395, desembre de 1983).