Arxiu d'etiquetes: ESTRATEGIA

Problemes i solucions Part 2.3 Problemes i Solucions: Persones i Relacions Humanes (04 – Savis i pocasoltes quant a problemes i solucions)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

Savis i pocasoltes quant a problemes i solucions

“La bondat mantinguda duu a la saviesa. Hom pot ser bo i estúpid, però sols al principi o si hom ha perdut els senys”

  • “Les dones nècies segueixen la moda, les pretensioses l’exageren, les de bon gust, en canvi, hi pacten” (Emile Le Tonnelier de Breteuil, Madame de Châtelet, 1706-1749, escriptora francesa).
  • “Un home amb coneixement obté més dels seus enemics que no pas el babota dels seus amics” (Baltasar Gracián, 1601-1658, jesuïta i escriptor castellà).

                                                   BALTASAR GRACIÁN

  • “La ciència és una disciplina en la qual el ximple d’avui pot sobrepassar el punt arribat pel geni de la generació precedent” (Max Gluckman, *1911, antropòleg nordamericà).
  • “La bondat deu unir-se a la saviesa. Amb la mera bondat no n’hi ha prou. Hom deu conservar el subtil discerniment que acompanya al valor espiritual i al caràcter. En una situació crucial devem saber quan parlar i quan romandre en silenci, quan obrar i quan evitar l’acció. En aquestes circumstàncies l’acció i la no acció es tornen idèntiques en comptes de ser contradictòries” (Mohandas Karamchand Mahatma Gandhi, 1869-1948, advocat de pobres, activista noviolent de l’Índia i el major independentista de la història).
  • “En desigs mandrosos, els ximplets es queden de manera supina. Sies allà on una voluntat i un seny descobreixen una via (de realització)” (The Birth of Flattery / El Naixement de l’Adulació, de George Crabbe, 1754-1832, poeta i cirurgià anglès).
  • “La foscor ens confon a tots, però mentre el savi ensopega en alguna paret, l’ignorant roman tranquil en el centre de l’estada” (Anatole France, 1844-1924, pseudònim de Jacques Anatole François Thibault, narrador, poeta, crític i assagista escèptic francès).
  • “No és savi el qui sap moltes coses, sinó el qui sap coses útils” (Esquil, ca. 525-456 a. de C., dramaturg gec).
  • “Pensa: si tots els homes sempre obrassin per la ira i la follia, què hauries de fer? Hauries de contorbar-te? Per què, doncs, et contorbes quan un altre es contorba? Tu li has de donar un remei, no l’excitació. Et penses que la follia es guareix amb una altra follia” (“Meditacions” 136, de Guigó I, 1083-1137, prior de l’Orde de la Cartoixa).
Anuncis

Problemes i solucions Part 2.3 Problemes i Solucions: Persones i Relacions Humanes (03 – Quant a parella, família i amistats)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

Quant a parella, família i amistats

  • “Pot realment la distància separar els amics… Si vols ser-hi amb algú a qui estimes, ¿no hi ets ja?” (Richard Bach, *1936, escriptor nordamericà).
  • “La nostra família, l’escola, la societat i l’entorn han exercit sobre nosaltres influències benintencionades, però que molt sovint han produït una autoimatge baixa. La nostra herència natural, motivació i creativitat queden frustrades. La major part dels condicionaments diaris que rebem mentre creixem consisteixen en prohibicions (de nens, vam néixer sense por i sense inhibicions): Els nostres lemes eren: “No puc fer-ho” i “Estic obligat” (Colin Turner, *1954, autor escocès de temes empresarials).
  • “La violència domèstica i social comença generalment amb unes poques paraules d’enuig i uns pocs sentiments ferits desatesos, llavors l’enfrontament s’agreuja amb sentiments de traïció, de ràbia i de venjança. Els sentiments interiors de ràbia prompte cauen damunt tots els aspectes d’una societat. L’èmfasi social multiplica diàriament amb cada nou informe sobre problemes polítics, abusos a menors, drogadiccions, violència laboral, escolars amb armes de foc, falta d’habitatge, guerres ètniques o qualsevol altra crisi. La causa de l’arrel de molts d’aquests èmfasis socials és la violència interior creada per una comunicació disfuncional entre el cor i la ment. Quan la pressió social augmenta, ens trobem davant una tria: la retirada esporuguida i l’aïllament -enfadats i amargats-, intemptar d’ignorar-ho tot plegat, o responsabilitzar-nos de les nostres pròpies reaccions davant la pressió” (“Freeze-Frame”, del Doc Lew Childre, escriptor i psicòleg nordamericà).

– Amistat i parella:

  • “Els amics no han menester de concordar en tot ni d’anar sempre junts, ni tampoc no és menester que deixin de tenir unes altres amistats comparables en el nivell d’intimitat. Al contrari, en la unió dels amics hi ha més ideals, i, en aquest sentit, és més ideal i menys susceptible als problemes que no pas el matrimoni” (George/Jorge Ruiz de Santayana y Borràs, 1863-1952, escriptor castellà en anglès).

                   G. R. SANTAYANA                                                   JANE AUSTEN

  • “L’amistat és, cert, el millor bàlsam per a les fiblades d’una decepció amorosa” (“Northanger Abbey”, de Jane Austen, 1775-1817, novel·lista anglesa de tema social).
  • “Nelly, ara veig que em consideres una miserable egoista, però no se t’ha acudit que si Heathcliff i jo arribàssim a casar-nos, seríem uns captaires? Mentre que, si prenc en Linton per marit, puc ajudar Heathcliff a pujar i deslliurar-lo del poder del meu germà?” (“Wuthering Heights/Cims rúfols”, 1847, d’Emilie Brontë, 1818-1848, novel·lista britànica).

– Amistat:

  • “Quan un amic té problemes, no li facis nosa tot demanant-li si podries fer-hi res. Cavil·la una mica com cal, i ho fas” (Edgar Watson Howe, 1853-1937, novel·lista nordamericà).
  • “Perquè no em refie d’ell, som amics” (Eugen Bertoldt Friedrich Brecht, 1898-1956, dramaturg marxista alemany).
  • “Si tots els meus amics havien de saltar des d’un pont,
    no els hi seguiria. Seria avall per empomar-los quan caiguessin” (Anònim).

– Parella, sexes:

  • “El matrimoni és tractar de solucionar entre dos una sèrie de problemes que mai no haguessin sorgit d’haver estat cadascú a soles” (Edward Israel Iskowitz, “Eddie Cantor”, 1892-1964, actor i cantant novaiorquès de pares russojueus).
  • “No en cerquis pas la causa: en l’amor no n’hi ha, ja que no n’hi ha raons, ni explicació, ni solució” (Anaïs Nin, 1903-1977, escriptora francesa, nacionalitzada nordamericana, d’origen català).
  • “Parlava amb sinceritat, de què ell mateix se n’admirava. La jove l’hi agraïa, un poc afalagada per l’homenatge a sa garridesa, i un altre poc per la frescor de ventijol que removia l’aire mort de la seva ànima, fent-li endevinar un espirall per on podria eixir, per ventura, tot l’excés de sa pensa reclosa” (“L’esqueix”, de Salvador Galmés i Sanxo, 1876-1951, capellà de St. Llorenç d’es Cardassar, Mallorca).

SALVADOR GALMÉS     FRANCESC EIXIMENIS


  • “Per raó d’aquesta inclinació aital veem a ull que hui, e tots temps, se fan e es són fets infinits mals en lo món, car per amors de fembres los hòmens fan innumerables mals e desastres, en tant que gran part de quants mals són hui en lo món han haüt començament d’aquesta mala raïl; e per aquesta raó los angleses apellen la fembra “aman”, qui vol en nostra llengua “dolor de l’hom”, car dien que no es pot fer que l’hom sia ab fembra que puixa ésser sens dolor e desplaer a la fi” (“Segon del Crestià”, 1382-1383, “CLXIII. Qui posa com d’inclinació de fembres neixen als hòmens grans temptacions”, de Francesc Eiximenis, ca.1330-1409, monjo franciscà). “Apar encara ver ço que damunt estec tocat, e és: que malícia fembril se pot molt rependre no donant-los senyoria. Car havem Ecclesiastici ·XXVº ·: Mulier si primatum bhabuerit, contraria est viro suo. E vol dir “que si la fembra ha senyoria en casa sobre l’hom, que tantost és tostemps contrària a son marit”. Raó és: car la condició e estament en què Déus ha creada la fembra és que sia subjugada al marit. Així li ho dix lo Senyor beneit a la primera fembra quan hac pecat, dient-li: Sub potestae viri eris Genesis ·IIIº·. E volc dir “que la fembra seria sots potestat del marit”. E per ensenyar aquesta subjugació porten les dones en Tartària, sobre lo cap, figura d’un peu, qui els és en ornament de llur cap, així com entre nosaltres corona o garlanda és ornament del cap de les dones honrades” (“Terç del Crestià”, 1384, 3ª part de la 1ª Enciclopèdia catalana, de Francesc Eiximenis, ca.1330-1409, monjo franciscà).
  • “Vaig córrer cap al mar i em vaig capbussar pensant en les vacances que hauríem pogut tenir, que no tindríem. Comptàvem amb tots els elements d’un drama: un seductor, una mantinguda i una dona assenyada” («Bonjour, tristesse», 1954, Françoise Sagan, [Françoise Quoirez], 1935-2004, novel·lista francesa).
  • “Van acordar de trencar les seves relacions: tot lligam, va dir ell, és un lligam amb el dolor” (“Dubliners / Dublinesos”, 1914, de James Augustine Aloysius Joyce, 1882–1941).
  • “Com més virtuosa i irreprotxable és una dona, tant més plau a l’home de sorprendre-la en una relliscada, si més no per tenir una prova de la seva superioritat legal, però si per casualitat ella se li imposa per complet, l’home sent la necessitat d’inventar faltes. Llavors, una fotesa entre els esposos augmenta fins a esdevenir muntanya. Però na Joana, soferta sense orgull, dolça sense aquesta amargor que les dones saben retreure en llur submissió, no donava cap pretext per a la maldat calculada, la més terrible de les maldats. A més, era una d’aquestes nobles criatures a les quals és impossible faltar, la seva mirada de màrtir tenia tot el pes d’una fascinació. En Diard, al principi li feia nosa i després s’ofengué, i va acabar per considerar aquella elevada virtut com un jou. La discreció de la seva muller no li donava emocions violentes i ell adelerava emocions” “Entre tots aquests petits drames, que duren poc però que se n’entren tan profundament en la vida i gairebé sempre són presagi del gran infortuni inscrit en la majoria dels matrimonis, es fa difícil escollir un exemple” (“Histoire de Madame Diard”, Honoré de Balzac, 1799-1850, escriptor realista, mig occità).
  • “Molt bé, això resol el problema. Si sols has de tenir en compte el present, casa’t amb el senyor Linton” (“Wuthering Heights/Cims rúfols”, 1847, d’Emilie Brontë, 1818-1848, novel·lista britànica).

– Ajuda mútua, companyia:

  • “L’alegria d’un home feliç seria un insult, però dos desgraciats són com dos arbres dèbils, que recolzats l’un contra l’altre es fan forts contra la tempesta” (“Zadig ou la Destinée / Zadig o La Destinació”, 1747, de François Marie Arouet Voltaire, 1694-1778, filòsof racionalista i escriptor il·lustrat francès).
  • “De les misèries sol ser alleujament una companyia” (Miguel de Cervantes Saavedra, 1547-1616, escriptor hispànic).

– Familiars:

  • “Una mare és l’amiga més conseqüent que podem tenir, quan ens cauen damunt judicis i proves, pesats i sobtats; quan l’adversitat pren el lloc de la prosperitat; quan els amics que s’alegren amb nosaltres en els dies feliços, ens abandonen; quan els problemes ens ofeguen, encara vindrà al nostre costat, i intentarà dissipar els núvols foscos amb els seus consells i indicacions amables, i fer que la pau retorni al nostre cor” (Washington Irving, 1783-1859, escriptor nordamericà).

Problemes i solucions Part 2.3 Problemes i Solucions: Persones i Relacions Humanes (02 – Col·lectivitat, relacions interpersonals)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

Col·lectivitat, relacions interpersonals

“Molts llibres són molt més interessants que la relació que solem tenir amb la majoria de la gent – i sempre menys problemàtics o conflictius”

  • “Quin és el caràcter, sinó la resolució de l’incident?
    Quin és l’incident, sinó l’explicació del caràcter?” (Henry James, 1843-1916, polígraf nordamericà).
  • “El grup social es perfecciona quan els individus que el formen estan disposats a comprendre’s amb generositat mútua, però, alhora, estan amatents per oferir quelcom personal i inèdit per enriquir el patrimoni comú, que aporti solucions salvadores, sobretot, en moments de crisi. És clar que un home transit de relativisme i buit d’idees poc podrà oferir al grup social al qual pertany. Ara bé: un home obert a tot, sense criteri personal, serà un home buit d’idees” (“Prejudici antiprotestant i religiositat utilitària”, Jesús Amón, Professor de Psicometria i Psicologia matemàtica a la Universitat de Madrid).

Plantejament en positiu:

Quan un poble, una nació, una llengua està desapareixent o minvant, s’esdevé com al món natural, hi ha dos factors a tenir en compte: un extern i normalment el més comentat (el depredador = l’Estat i la nació colonitzadora), i un altre intern i més difícil de reconéixer, per manca d’autoconeixença i per provincianisme (les plagues i malalties = els tics o defectes de la nació decadent que dificulten la seva defensa, autosolidaritat i autoorganització). On primer cal anar per guanyar, i és el que han fet tots els líders triomfadors, és a canviar les errades internes. Sense aquest canvi no es pot plantar cara al depredador”

  • “No trobis la falta, troba el remei” (Henry Ford, 1863-1947, gran industrial nordamericà, fundador de Motor Ford en 1903).
  • “En el fons, són les relacions amb les persones allò que dóna valor a la vida” (Karl Wilhelm von Humboldt, 1767-1835, erudit i estatista alemany).

                                            KARL WILHELM VON HUMBOLDT

  • “No vingué sinó per l’amistat, i se’n va emportar l’amor” (Sir Thomas More, 1478-1535, escriptor i polític anglès i màrtir catòlic).
  • “La lògica és una cosa, l’animal humà n’és una altra. Podeu prou fàcilment proposar una solució lògica a alguna cosa i, ensems tenir l’esperança en el fons del teu cor que això no funcionarà” (Luigi Pirandello, 1867-1936, escriptor i dramaturg italià).
  • “Suavitzar les penes dels altres és oblidar les pròpies” (Abraham Lincoln, 1809-1865, 16è president EUA, republicà i antiesclavista).
  • “Fer creure a algú que és bo, és ajudar-lo, gairebé malgrat ell, a fer-se bo” (“Teologia de la Caridad”, P. Royo Marín).
  • “Els que són feliços i perdurables no tenen maldecaps ni en provoquen als altres” (Epicur de Samos, 342 ó 341-270 a. de C., filòsof grec, teòric d’una felicitat racional, lliure i individualista).
  • “Amb el menyspreu dels homes sucumbim precisament a l’error capital dels nostres enemics. Qui menysprea un home, mai no aconseguirà fer-hi res. Res del que menyspreem en els altres no ens és completament estrany. Tan sovint esperem dels altres més del que nosaltres mateixos estem disposats a fer!” (1943, “Notes des de la presó” nazi de Tegel, Dietrich Bonhöffer, 1906-1945, pastor i màrtir evangèlic de l’Església clandestina antihitleriana).
  • “Entre la imitació i l’enveja, la imitació és millor” (Proverbi Ekonda, de la R. D. Congo-Zaire).
  • “La porta millor tancada és aquella que pots deixar oberta” (Proverbi xinès).
  • “Hem trobat que quan la gent posa aquest tema damunt la taula, resulta que els homes reconeixen el problema, i els patrons i empleats poden cercar solucions igual que les mares que treballen ho fan” (James Levine, *1943, pianista i director d’orquestra nordamericà).
  • “L’amor és la pedra filosofal
    L’amor és la pedra filosofal, que separa l’or del llot.
    Fa del no-res alguna cosa, i em transforma en Déu” (“Cherubinischer Wandersmann / El Pelegrí Querubínic”, 244, per Angelus Silesius [Johannes Scheffler], 1624–1677, poeta místic alemany nat a Breslau, Silèsia).
  • “Quan et sents abandonat o exclòs, no et comportis com un nen petit que, parat davant d’una reixa mirant-hi a través. És tan petit i està tan convençut que no pot passar, que és incapaç de veure que la cadena que aguanta la reixa no està tancada, i tot el que ha de fer és obrir-la. Quan ens sentim abandonats o exclosos, ens porta al sentiment de ser un infants desemparats. El problema consisteix que està tan profundament arrelat, que sona repetidament, com una cinta de cassette en les nostres vides. Tu tens ara l’oportunitat de detenir la cinta, de bandejar les idees que no vals prou per a ser acceptat i inclòs. Sols has de reconèixer les arrels d’aquests sentiments i abandonar-les. Això et portarà claredat per a veure com podries obrir la porta i entrar cap a allò que més desitges esdevenir” (Oixo, [“Rajneesh” Xandra Mohan Jain], 1931-1990, gurú indi).

– Els problemes:

“El major encant de gran part de la població és no conèixer-los a fons. Per això el xafardeig és depriment excepte per als qui volen autojustificar-se donant a entendre com és la gent. La vida privada de la gent és cosa que per a qui intenta comportar-se correctament amb el proisme, d’entrada no havia d’interessar, perquè difícilment ningú podrà solucionar els problemes particulars de ningú més, i si no te’ls han de solucionar, a què vénen?” “Sols estic suggerint solucions que veig han funcionat. Si sou madurs, experimenteu-les. Si sols parleu per parlar, mireu-vos el melic. Ja sou adults: cada país té el que els seus fills li donen, i els fills tenen el país que es mereixen, per això aquesta Catalunya ens retrata a tots els catalans molt bé, per més que ho vulguem dissimular. Prou d’edulcorants, sisplau. A partir de certa edat ja és difícil autoenganyar-se i conec molt bé com és la meva gent, així que, d’excusetes mediterrànies, no en vull ni una. Si el vostre compromís amb la pàtria és sincer i estimeu, optareu pel camí correcte i eficaç. Altrament, anireu bambant sense donar forment. Som lliures, que implica el risc de fer mal ús de la nostra llibertat, cosa que fem molt a sovint”

  • “Estem com estem, perquè som com som” (Diversos).
  • “La desgràcia del gènere humà consisteix que l’home és incapaç de quedar-se quiet en una habitació” (Blasi Pascal, 1623-1662, científic, savi i escriptor projansenista occità).
  • “És menester convenir que és impossible de viure al món sense fer comèdia de quan en quan. Allò que distingeix l’home honrat del sapastre és no fer comèdia més que en els casos forçats i per defugir el perill, mentre que l’altre va cercant-ne l’ocasió” (Chamfort [Nicholas-Sebastien Roch], 1741-1794, moralista il·lustrat francès).

                          CHAMFORT                                                    HENRI NOUWEN

  • “Quan ens demanàvem honestament qui significava més per a nosaltres en la nostra vida, sovint vam trobar que són els qui, en comptes de donar-nos consells, solucions, o guariments, han escollit més aïna de compartir la nostra pena i tocar les nostres ferides amb una mà tèbia i tendra. L’amic qui potser calla en els nostres moments de desesperació o de confusió, el qui sap romandre a la nostra vora en l’hora de la pena i del dol, el qui ara sap escoltar, sense guarir, sense sanar, i plantar cara del nostre costat a la realitat de la nostra impotència, això és un amic qui certament ens atèn” (“Out of Solitude”, Henri Nouwen, 1932-1996, teòleg i psicòleg neerlandès).
  • “Les persones que es mantenen en la malícia per tant de temps ho fan perquè volen evitar de plantar cara al propi patiment i pena. Creuen equivocadament que si perdonen estan deixant que llurs enemics creguin que són una catifa. El que no entenen és que la malícia no pot ser aïllada o apagat. Es manifesta en la salut, en llurs tries i sistemes de creences. Llurs valors i creences religioses s’han d’ajustar per justificar les emocions negatives. Com un malware que infesta un disc dur, llur esperit es corromp lentament i prenen decisions que no tenen sentit lògic per als altres. L’odi deixat sense tractar es penjarà adins de l’esperit d’una persona. L’única cosa que podria fer és reiniciar, per arreglar-se ells mateixos, no pas els altres. Això podria requerir la instal·lació d’un servidor de seguretat de fronteres o el control parental sobre les pròpies emocions. Independentment de l’enfocament, tots estem connectats a aquesta “ret de la vida”, i cada un de nosaltres és responsable de la neteja del nostre registre espiritual” (Shannon L. Alder, autora anglosaxona).
  • “Va bé, conformes!. Escoltàveu, jo us deia: maldat amb maldat acaben per trencar-se les espines –Déu espera que vagin tudant-se. Jove: Déu és paciència. La part contrària és el Dimoni. Es desballesta. Vós premeu una faca contra una altra –i afila- que patinen. Fins les pedres del fons, l’una colpeja l’altra, van arrodonint-se llises, que el rierol regola. Per ara, que jo pensi, tot el que s’esdevé al món és perquè s’ho mereix i és de menester. Majorment de menester. Déu no es presenta amb escopeta, no apreta el reglament. Per què? Consenteix: l’un mec amb l’altre pec –un dia, algú explota i aprén: despavila. Sols que, a voltes, per més auxiliar, Déu hi posa enmig un pessic de pebre…” (D’una novel·la brasilera).

Cristianisme i ideologies polítiques

LES RAONS DEL DESASTRE

1.-EXTREMISME IDEOLÒGIC I GUERRACIVILISME A L’ESTAT ESPANYOL

Els enfrontaments entre extrems són una constant de l’Estat espanyol durant els dos darrers segles.
Sovint les esquerres han tirat les culpes a l’Església Catòlica, i, en el cas espanyol, no els falta pas bona part de raó, si bé hi carreguen massa les tintes fins a derivar en guerres (anti)religioses com la del 1936-39.
Cal entendre també que l’Oligarquia utilitza i sobretot ha utilitzat l’Església Catòlica com a criada pròpia i para-raig de les ires del populatxo. Es un boc expiatori fàcil per al ressentiment popular també per la seva doctrina sexual i la seva actitud –normalment- pro-Establishment.

* Una mica d’Història:

L’Església Catòlica espanyola ha estat molt relligada al poder polític, més que en altres regnes. Venia d’una llarga tradició de despotisme i croada. En part per la lluita contra l’Islam, que era un credo alhora militar i religiós.
També perquè, en descobrir i ocupar Amèrica i extraure’n els metalls preciosos, passà a tindre un pes aclaparador dins el món catòlic i s’esdevingué l’espasa en les guerres de la Contrareforma.
Al 1518 el rei-emperador castellà tragué del Papa la facultat de nomenar bisbes, de manera que es posaren les bases per a un cesaropapisme o nacionalcatolicisme perillosament integrista al servei del Cèsar hispànic (herodianisme o cesaropapisme), que perdurà durant segles, a base d’Inquisició.
L’origen de tot plegat és l’enfocament legalista i de Poder amb què l’Església Catòlica oficial ha funcionat des de fa molts segles, com una còpia aigualida de l’Islam, quan el cristianisme primitiu no era pas tan ritual i extern.
Això ha provocat una reacció per l’esquerra, amarada de cristianofòbia, enrabiada.
Quan al 1936 començà la Guerra Civil, la FAI i els incontrolats es dedicaren a cremar un munt de temples i a afusellar capellans i catòlics: el 40% del clergat catòlic i uns 20.000 catòlics.
Una autèntica croada anti-religiosa.

Això fou fatal per a la República i sens dubte aquest caos contribuí en la neutralitat de les democràcies occidentals i facilità encara més l’ajut per part de les dictadures nazifeixistes.

* Guerracivilisme i binarisme absurd:

Seguim veient avui dia aquesta mentalitat bàrbara i guerracivilista, que, en comptes de cercar els propis interessos en positiu i inclusivament, per acords de convivència, i millorar a través de l’autocrítica, avantposa l’odi i fer enrabiar l’oponent, tot creant dos bàndols, irreconciliables i que es duen la contrària en tot, per un esquema “bons-dolents” en blanc i negre, amb ideologies estereotipades, sense matisos i plenes de malentesos i prejudicis (i dels quals esquemes si algú se n’ix rep de valent a dues bandes):

Així:

-La dreta ha de ser obligatòriament: catòlica, antiIslam, antiavortament, centralista, monolingüista, antiGLBT, patriarcal, antiecologista, pronuclear, anti-bici, taurina, etc.
-L’esquerra: anticlerical, multicultural, pro-avortament, federalista, plurilingüista, proGLBT, matriarcal, ecologista, antinuclear, pro-bici, antitaurina, etc.
En aquesta tria, en general, l’esquerra tria la part més feble o més aparentment novella, adés per adhesió sentimental adés perquè és reactiva: si la dreta (que és la primera que piula) diu blanc, l’esquerra tendeix a dir negre (de vegades sense pensar-s’ho amb més calma).
Ocupa l’espai que la dreta no ocupa, perquè la dreta ocupa allò que ja té interessos creats i organització forta prèvia.
Però allò que tria l’esquerra pot ser en realitat menys popular, menys arrelat socialment, a causa de la desorganització típica de l’esquerra, de la ignorància general, la manca de mass mèdia i d’especialistes objectius.
També perquè ataca idees bàsiques del mateix poble treballador: família, identitat nacional, religió, diners.

I, en canvi, l’esquerra sols insisteix en el sexe, que en la pràctica vol dir poca estabilitat sexual-familiar i davallada demogràfica. El pansexualisme generalitzat és palès que duu a la inestabilitat i la disgregació social.
Això fa que la dreta i els catòlics es posin encara més a la defensiva i considerin encara més tòxica i perillosa eixa “folla-esquerra moderna”
La mentalitat “ad fotendum” i ben poc autocrítica dels uns i dels altres, la falta de qualitat democràtica, el caràcter massa legalista i dependent del Poder de la pràctica religiosa catòlica…fa que es creï un brou de cultiu “guerracivilista”, radicalitzat, ofensiu i no gens dialogant, que, certament, és perillós per al futur del mateix poble en general.

O els dos bàndols s’autocritiquen de debò i canvien o tindrem una nova guerra civil i…o la islamització i, per descomptat, la fi dels drets democràtics.

2.-ODI POLÍTIC, DECADÈNCIA I AUTOCRÍTICA

* Classes altes, classes baixes

Una persona honesta i treballadora es guanya bé la vida quasi sempre, perquè genera confiança.
En canvi, una persona problemàtica, mandrosa, irresponsable…difícilment el voldran emprar.

Les persones honestes i treballadores, ordenades, acaben normalment ascendint en l’escala social mentre que les contràries hi davallen.
Almenys en països occidentals on l’economia funcioni passablement.
(Naturalment que molts altres tenen padrins i influències, però això no invalida allò exposat adés).
I ha estat ben comú que la gent que ascendeix socialment sigui cristiana practicant. La moral cristiana tendeix a l’ordre, a no malbaratar i a dur una vida treballadora i regulada, tot plegat fa diners.
I al revés: una moral hedonista acaba enfonsant molta gent.
Com diria l’apòstol:
“La fi dels quals serà la perdició, el déu d’ells és el ventre, i la glòria en llurs íntimes vergonyes, perquè només pensen en tot allò terrenal” (Lletra de l’apòstol Pau als Filipencs 3:19 ; ca. 61-62 d.C.).

Com a la faula de la formiga i la cigala, la cigala pot envejar la formiga, però és la formiga la que té la raó perquè s’ho ha guanyat treballant.
Pot desitjar igualitarismes socialistes, però sovint va esbiaixada. La gent és diversa: uns volen guanyar diners i uns altres xalar i mandrejar.
Poden tindre malícia i enrabiar-se contra els “beatos”, però aquest solen ser les formiguetes ordenades i treballadores.

* Pobles dominants, pobles dominats

Igualment passa en els pobles dits oprimits o nacions sense Estat, l’opressió dels quals sol ser, sobretot, un problema endogen de desorganització i decadència:

Desenganyem-nos i no somiem rotllos: estem on estem perquè som com som.
Tenim el govern que ens mereixem i/o el que necessitem per tal de despavilar. I el canviarem no per la violència -on duem les de perdre- ni amb manifestacions, sinó millorant nosaltres, el poble. Sense fanatismes, sense extremismes, sense sectarismes excloents.
En altres paraules:
“No hi ha al món ni opressors ni oprimits. Hi ha els qui es deixen oprimir i els qui no ho toleren” (Kamal Attatürk, pare de la república turca).

*El poder sempre cerca bocs expiatoris per escudejar-se

El Poder sovint utilitza el cristianisme com a boc expiatori, igual que en el passat utilitzà l’antisemitisme. El cas de la Setmana Tràgica o Lerroux en són exemples clars.

A la Setmana Tràgica la protesta era contra les lleves a la guerra d’Africa i acabaren cremant temples (precisament, i no és pas casualitat, en un moment àlgid de catalanisme de l’Església catalana) de la mateixa manera que quan a l’Edat Mitjana protestaven contra les caresties i els nobles acaparadors de queviures desviaven la frustració popular cap a assalts de calls jueus.
Una de les raons que hi hagi botiflers és la mala llet i cristianofòbia de certa plebs, enemics de les bones maneres i del respecte. D’aquesta pleballa cristianòfoba en tenim un bon grapat.
En veure l’enrabiament i falta de sentit autocrític de la pleballa, la gent amb més seny prefereix l’ordre, la tranquil·litat i la lògica.

* El quid: massa odi i poca millora

Els pobles o classes oprimides sovint ho són perquè han estat poc autocrítiques per a millorar, han reaccionat duent la contrària i amb ira, amb enveja i odi, abans que millorar ells mateixos.

Es el penediment cristià una forma prou enèrgica d’autocrítica i de projectes de millora i la gent que no l’accepta, perd el tren de millorar vitalment en general, inclús laboralment.
En raonar segons esquemes binaris simplistes, mecanicistes, ortopèdics, maniqueus, escleròtics, sloganistes, rutinaris, i creure’s més del que en realitat són fan optar per l’enfrontament i odi de classes o nacional (en el qual es troben en evident inferioritat) solen guanyar-se contundents derrotes i dramàtiques repressions històriques.
Més valdria intentar organitzar-se millor i ser constructius al màxim, passa a passa.
Això ho fan els països protestants, amarats durant segles de lectura bíblica (i a la nostra Edat Mitjana, plena de frares preicadors), però no a l’Estat espanyol on la Bíblia estigué prohibida per al poble des dels Reis Catòlics fins a Ferran VII.

3.-CRISTIANISME I IDEOLOGIES POLÍTIQUES

*Dretes i nacionalcatolicisme

Ni el nacionalcatolicisme és cristianisme, ni la cristianofòbia és democràtica.
Quan la dreta manipula amb nacionalcatolicisme, l’esquerra sol caure en el seu parany i es fa cristianòfoba: Els vots al PP pagats amb opressió contra cristians.

En principi el cristianisme té fortes referències de justicia social. Els profetes i els apòstols són socialitzants, Jesucrist no tenia diners ni sostre durant els tres anys de vida pública.
Podríem dir que la Bíblia és socialment progressista (especialment per al seu temps) i moralment conservadora (avantposa l’estabilitat familiar i la demografia i sanitat nacionals). I això cau com una bomba a l’esquerra escopetera del dogma.
La Bíblia també diu que el qui s’ajusta a justicia segons Déu (temes socials, sexuals, de culte…: en tot en general) és beneït per Déu. Els països cristians solen ser els de major benestar socio-econòmic i estabilitat democràtica.

*Pansexualisme, demografia i neo-esquerra dogmàtica

Quan un país s’instal·la en el relatiu benestar econòmic, la pràctica religiosa sol davallar perquè davalla també la moral tradicional.

En una situació de relatiu benestar econòmic els esquerrans poden acabar fixant-se quasi més en temes sexuals (dels quals la dreta, en principi, no solia ocupar-se) que en temes socio-polítics, per a ells els temes de “llibertat sexual” són tan o més importants que els de justicia social (ja que els representants de l’esquerra no solen ser classe obrera, sinó funcionariat i classe mitja-alta, de fet la classe obrera sol votar socialdemocracia, no la “nova esquerra”).

Sovint els nous esquerrans acaben per ser molt dogmàtics quant a qüestions sexuals i sexistes, precisament en un sentit totalment oposat al que diu l’Església majoritària, la Catòlica, que té un caràcter moralment conservador (actitud que té base bíblica però en la qual ha insistit obsessivament i exagerada durant els pontificats de Wojtyla i Ratzinger).

*L’esquerra s’autoderrota en la dinàmica electoral

Hi ha una dinàmica malaltissa entre una dreta catòlica esbiaixada i obsessiva en temes sexuals i una esquerra dogmàtica i pansexualista.
Això pot espantar els cristians progressistes corrents i sol indignar i radicalitzar els catòlics de dretes.
Fins i tot pot dur prou cristians progressistes a no votar esquerra.
Els de la “nova (?) esquerra” estan pendents de si un cristià diu alguna paraula políticament incorrecta, però davant els genocidis dels Règims comunistes (que són ateus) i islamistes callen. On queda la proporció?
Al capdavall als països islàmics, feixistes i comunistes no toleren drets per als qui pensen distint A les democràcies de països cristians tolerem Islam, comunisme i feixisme.
L’esquerra és sorda a moltes realitats. Oposa binàriament llibertat sexual a família. O titlla tot cristianisme com a nacionalcatolicisme. Primitivisme de dinamiters.

Les 2/3 parts de l’electorat són cristians, per als quals la creença pot ser més o menys important però que en general s’hi identifiquen. Quan algun partit ataca la creença frontalment, amb mostres de menyspreu, cristianofòbia, amenaces, propostes pansexualistes, això fa que especialmente els catòlics tradicionals es planten en contra.
Potser més de la meitat de catòlics a l’Estat espanyol podríem dir que són de dretes. Això vol dir més d’un terç dels electors: aproximadament són els qui monolíticament voten PP.

La cristianofòbia és també una eina electoral per afavorir la dreta espanyolista: espantar el vot majoritari (que és de cristians) des d’un suposat progressisme cristianòfob per tal que els cristians despolititzats votin dreta. Es un espantall en el qual col·laboren, per ignorància, doctrinarisme o estupidesa, prou ateus progres.
Si les esquerres no moderen llur cristianofòbia i propostes antiheteropatriarcals (imposició de la ideología de gènere d’una manera aberrant i dictatorial), difícilment podran guanyar mai unes eleccions, ja que arriben poc a l’electorat catòlic, i especialment als catòlics de dretes, sector que ara és controlat prou monolíticament pel PP.
“Jo sols sé que no sé res”, deia el savi Sócrates.
En canvi els progres cristianòfobs dirien:
“Jo sols sé que ho sé tot (i més que tu)”.
Si les dretes espanyoles, en lloc de ser farisaiques, fossin cristianes, serien demòcrates.
Si les esquerres, en compte de ser cristianòfobes, fossin cristianes, tindrien lògica i guanyarien les eleccions.

* Esquerra postissa i minvant a tot Europa

El proletariat autòcton espanyol vota sobretot PSOE, la “nova esquerra” és cosa de jovent i capes mitjanes urbanes.
A França bona part del proletariat autòcton, abandonat per una esquerra multiculti i de gènere que li parla en un llenguatge sofisticat, dogmàtic i irreal, vota LePen, mireu-ne els percentatges:

La nova esquerra es preocupa més per temes amb aura intel·lectualoide i d’”alliberament sexual” que per temes pròpiament obrers.
Es mobilitzaren, per ex., histèricament, contra el bus transfòbic i no han mobilitzat en canvi davant la buidada de la caixa de Pensions ni el rescat bancari del PP, molt més perillòs globalment per a tota la població.
Com volen guanyar així unes eleccions? Realment volen guanyar-les o fan comèdia?

Les actuals esquerres han convertit la política en un reality-show de sexologia i antinatalisme.
Liberals i progres també deixen la defensa dels cristians perseguits o la denúncia de la cristianofòba per a la ultradreta. Li deixen els votants en safata. Després tot seran plors i ais i uis si l’extrema dreta puja, com està pujant a tot arreu.
Es l’esquerra que va de moderneta la que alimenta l’extrema dreta en pixar fora de test.
Tenim uns sindicats subvencionats i uns partits d’esquerra també molt envescats

Que actuïn així ve a demostrar que el PP no podria fer totes les sagineries que fa a la població sense la “tolerància” còmplice de l’esquerra.

Els líders, la burocràcia i els observatoris oficials de l’esquerra ni volen canviar ni accepten crítiques a una política que els minoritza i que dóna ales a les extremes dretes. Imposen l’ortopèdic pensament Políticament Correcte a estil de les narracions d’Orwell amb un fanatisme inquisitorial.
L’esquerra és poc alliberadora perquè és poc objectiva i no malda per ser realista: viu de sentiments i d’instints.

– EPÍLEG

Quan era adolescent em deixava guiar per les declaracions i paraules; una dècada després pels fets, els actes de la gent.
Finalment, ara, dues dècades més tard, sols em semblen realment orientatius els resultats dels fets.

Problemes i solucions Part 2.3 Problemes i Solucions: Persones i Relacions Humanes (01 – Conflicte, enemistat, odi i violència)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

Conflicte, enemistat, odi i violència

“Quan us dirigiu a enemics, siau respectuosos: la fita no és radicalitzar-los, sinó parlar a llur consciència i posar-los internament en contradicció. La cosa ha de ser més fonda i subtil, no fem l’haca!. El centre energètic de les persones és l’interior. Si llur interior està convençut d’una causa (encara que sia injusta i bèstia), ens donaran molta feina, però si la posem en contradicció ens n’estalviarem molta. Així que no ens convé gens de ser primaris quan parlem a enemics” “Qui treballa i crea no té temps d’odiar, qui odia no té massa temps de solucionar problemes ni té creativitat i, a més, sovint confon odi amb acció” “Qui s’emmalicia no hi “veu”. Sobretot no hi veu les solucions

  • “Un covard es troba molt més exposat a les baralles que un home d’esperit” (Thomas Jefferson, 1743-1826, estadista nordamericà progressista).
  • “L’home irat suscita baralles, però el qui triga a irar-se calma la picabaralla” (Proverbis 15:18, de Salomó, 1020-929 a. de C., rei d’Israel).
  • “Allò més valent que pots fer quan no ets valent és manifestar valor i actuar consegüentment amb això” (Corra White Harris 1869-1935, novel·lista nordamericana de Georgia).
  • “Més que les idees, als homes els separen els interessos” (Alexis Charles Clérel de Tocqueville, 1805-1859, escriptor i estadista francès).
  • “Comprometeu-vos a fer les següents passes:
    1. Avui practicaré la desafecció. Em permetré a mi mateix i als qui m’envolten la llibertat de ser tal com som. No imposaré rígidament la meva idea de com han de ser les coses. No imposaré solucions forçades als problemes, creant així nous problemes. Intervindré en tot amb participació desapegada” (Deepak Chopra, *1947, escriptor hindi contemporani d’espiritualitat i medicina alternativa).
  • “El noviolent deu –com diu en Lanza del Vasto- esperar que la culminació de la injustícia faci trontollar l’ànima de qui el maltracta” (“La No-violencia en Euskalherria: una esperanza”, d’Amics de l’Arca, grup cristià noviolent).
  • “Les dues dones s’acaloraren per telèfon. Amb l’emfàtica manera amb què les dones solen dir tals coses, van jurar, a través de la línia, no tornar a parlar-se mai més. Mai més és difícil de sostenir, sobretot quan vius al mateix carrer, i sovint et topes en sortir o en entrar, o pot trobar-se a qualsevol hora en casa d’algun amic comú. Però aquell mai més ens va mantenir separats durant tot un mes” (“La Legió Blanca”, per James Harpole, s. XX, metge i escriptor anglès).
  • “Lo primer s’apella rigor, e és que aitals hòmens que hom los tinga lligats a preses així com a orats; e a més que orats, en quant a l’oradura ajusten malícia. E és així que, segons que diu Isaïs, capitulo ·XXVIII.º : Vexatio dat intellectum. Ço és, “que a vegades s’esdevé que vexació e pena gran en lo cors dada, procura seny e enteniment a l’hom”. Sovint veu hom que persones orades per malícia, en presó cobraven
    l’enteniment e la raó” “En convit en què sies, no parles per res de grans senyors ne de dones ne de venjances, car com aquí haja moltes orelles e moltes llengües e diverses coratges, pories molts ofendre e procurar a tu mateix e a la tua casa prou de mal. Parlar en convit deu ésser de rialles o de matèries plaents qui negú no ofenen, e de coses agradables que no toquen negú en especial” (“Terç del Crestià”, 1384, 3ª part de la 1ª Enciclopèdia catalana, de Francesc Eiximenis, ca.1330-1409, monjo franciscà).

Problemes i solucions Part 2..2.3 l’Espiritualitat (3 El Camí 04 – Mort)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

Mort

“Si un jour la vie t’arrache à moi
Si tu meurs que tu sois loin de moi
Peu m’importe si tu m’aimes
Car moi je mourrais aussi
Nous aurons pour nous l’éternité
Dans le bleu de toute l’immensité
Dans le ciel plus de problèmes
Mon amour crois-tu qu’on s’aime
Dieu réunit ceux qui s’aiment…
…Si un dia la vida t’arrabassa de mi
Si tu mors o ets ben lluny de mi
Poc m’importa si tu m’estimes
Car jo també haig de morir
Tindrem per a nosaltres l’eternitat
Dins el blau de tota la immensitat
Al cel, ja no cap de problema
Amor meu creus tu que ens estimem…?
Déu aplega els qui s’estimen”

(Hymne à l’Amour /Himne a l’amor, cançó de Léon Durocher, 1894, cantada entre altres per l’Edith Piaf).

                         EDITH PIAF                                                 EDGAR ALLAN POE

  • “Thank Heaven! The crisis /The danger is past, and the lingering illness, is over at last /, and the fever called ”Living” is conquered at last / Gràcies a Déu! La crisi / i el perill ja han passat, i també la malaltia prolongada, finalment / i eixa febra anomenada ”Viure” ha estat conquerida, per fi” (Edgar Allan Poe, 1809-1849, escriptor i crític nordamericà).
  • “Res no pot succeir-me que Déu no ho vulgui. I tot el que Ell vulgui, per ben dolent que ens sembli, és en realitat allò millor” (Lletra on en Tomàs Maure o Moro, 1480-1535, aconhorta sa filla adés de ser executat per negar-se a reconèixer l’autoritat espiritual del rei).
  • “La gent diu que per a tot hi ha solució menys per a la mort, però jo dic que àdhuc per a la mort n’hi ha, i la solució és Crist” (Efrain Rosales).

— ARTICLES RELACIONATS —

Desobediència civil

Desobediència civil

DESOBEIR

  • “Qualsevol intent de fer callar els que no són dòcils, sempre quedarà erm: no hi ha vet ni ostracismes que hagin aconseguit mai interposar-se en l’acte íntim d’un escriptor davant les seves planes” (Anònim).
  • “Els sistemes dictatorials empren amenaces i terror per tal d’induir a aquesta conformitat; els països democràtics, la suggestió i la propaganda. És palès que hi ha una gran diferència entre els dos sistemes. En les democràcies, la disconformitat és possible i, de fet, no està totalment absent; en els sistemes totalitaris, sols uns quants herois i màrtirs refusen l’obediència. Malgrat d’aquesta diferència, les societats democràtiques mostren un grau extraordinari de conformitat…El poder de la por d’ésser diferent, d’estar encara que sols sia unes passes allunyat del ramal és evident si penses fins on arriba la necessitat de no sentir-se separat…La major part de la gent no arriben ni a tenir consciència de llur necessitat de conformisme” (“L’art d’estimar”, 1956, Erich Fromm, 1900-1980, psicoanalista alemany nacionalitzat estatunidenc).
  • “L´acte de desobediència, com a acte de llibertat, és el principi de la raó” (Erich Fromm, psicoanalista EUA, d´origen alemany).

FRONT A LA TIRANIA

  • “Quan el govern viola els drets del poble, la insurrecció és per al poble i per a cada porció del poble, el més sagrat dels seus drets i el més indispensable dels seus deures” (“Declaració dels drets de l’home i del ciutadà”, 1793).
  • “Si un país no es deixa caure en la servitud, el tirà s´ensorraria per si mateix, sense que s´hagi de lluitar amb ell. La qüestió no es treure-li res, sinó tan sols no donar-li res” (Esteve de La Boetiá / Étienne de La Boétie, 1530- 1563, escriptor humanista, poeta occità i polític).
  • “Ara ell [Creont] es pensa que és la ciutat. I tu et creus un home savi perquè davant seu mesures més que no caldria la teva llengua… Em mata el seu decret, i em mates tu callant” (“Antígona”, 2002, de Jordi Coca, on, poc abans de morir, s’adreça així a Tirèsias, model d’intel·lectual covard i panxacontent). “T’acuso de fer d’aquesta ciutat una ciutat morta, sense veu ni voluntat” (Antígona a Creont, en “Antígona”, de Jordi Coca i Villalonga, *1947, doctor en Arts Escèniques, escriptor i dramaturg català)
  • “Tot intel·lectual citat per un comitè hauria de negar-se a declarar, és a dir, estar disposat a deixar-se empresonar i arruïnar econòmicament, en resum, sacrificar els seus interessos personals als interessos culturals d’un país. Aquesta actitud de negativa no hauria de basar-se en el conegut truc de l’autoacusació, sinó que per a un ciutadà íntegre és indigne posar-se en mans d’una espècie d’Inquisició que a més atempta contra l’esperit de la Constitució. Si es trobassin suficients persones disposades a emprendre aquest camí tan dur, l’èxit les acompanyaria. Si tal no és el cas, llavors els intel·lectuals d’aquest país no es mereixen res millor que l’esclavitud que els estava destinada” (“La meva visió del Món”, 1953, d’Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany, el major científic del s. XX, sobre el maccarthisme).
  • “Henry Thoreau va ser un altre autor, del segle XIX, que el va corprendre fortament. D’ell, que era partidari d’abolir l’esclavitud, va llegir amb detall la seva teoria sobre la desobediència civil com a forma de resposta a la injustícia inacceptable” (“Martin Luther King” d’Antonio Gombi, biògraf italià).
  • “Hom no sols té una responsabilitat legal sinó també una de moral d’obeir les lleis justes. Al contrari, hom té una responsabilitat moral de desobeir les lleis injustes” (Dr. Martin Luther King, Jr.,1929-1968, pastor baptista afroamericà, cap del moviment noviolent pels drets civils)
  • “Contra el vici de manar malament, hi ha la virtut de desobeir” (Lluís-Maria Xirinacs i Damians, 1932-2007, el “Gandhi català”, capellà, activista i polític independentista)

AMB DÉU CONTRA LES LLEIS INJUSTES

  • “…com Trench assenyala, la supremacia romana sobre tothom és atribuïda a “la política i la paciència” romana. I amb això vol dir, “la persistència romana de no signar mai la pau sota una derrota (propia)”. El cristià ha de tenir aquesta makrothumia que pot suportar trigances i sofriments i no rendir-se mai” (“N.T. Words / Mots del Nou Testament”, 1974, de William Barclay, 1907-1978, autor escocès).
  • “(Els màrtirs) “aquests herois que van vèncer sense armes i sense legions sobre els tirans, dominaren els lleons, van despullar el foc del seu poder, i l’espasa de la seva punta” (St. Ambròs, 340-397, bisbe de Milà).
  • “La rebel·lió contra els tirans és l’obediència a Déu” (John Bradshaw, 1602-59, advocat anglès, regicida. Inscripció al lloc final de soterrament de Bradshaw aprop la Badia de Marta).

              John Bradshaw (judge)                                      Lope de Vega

  • “Tot allò que mana el Rei, però va contra el que Déu mana, no té valor de Llei, ni és Rei qui així es desmana” (Félix Lope de Vega, 1562-1635, el major escriptor dramàtic castellà de la seva generació, vinculat a València).
  • “La desobediència civil s’esdevé un deure sagrat quan l’Estat s’ha tornat sense llei i corrupte” (Mahatma Gandhi, 1869-1948, dirigent independentista i místic indi).

LES MANERES

  • “Hom pot morir, tots els dies, per una idea; però no pas matar mai per eixa idea” (No en consta l’autor).
  • “Tota forma de vida social és una forma de guerra civil contiguda” (Manuel Delgado).
  • “Sobretot sies bo: la bondat, més que no cap altra cosa, és allò que millor desarma els homes” (Jean Baptiste Henri Lacordaire, 1802-1861, orador francès).
  • “Hi ha casos en què la força és l’única expressió possible de la noviolència” “Jesús fou potser el resistent més actiu de la història. Era no-violent per excel·lència” (Mahatma Gandhi, 1869-1948, independentista i místic indi).
  • “Fortiter in re, suaviter in modo” (A “Industriae ad curandos animae morbos, 2, 4” de Claudio Acquaviva, 1543–1615, el 5è General dels Jesuïtes). Vol dir: gentil i suau de maneres, però ferm i enèrgic en l’acció i l’essència, equival a: “Mans de ferro en guants de seda” (Adagi) i és paregut a: “La flor en la boca i l’espasa en la mà” (Adagi català, esmentat per Salvat-Papasseit).
  • “Per arribar a la independència cal saltar-se la legalitat; i si un ciutadà se la salta és un delicte; si ho fan 150 persones, és un problema d’ordre públic; però si ho fan un milió, no es pot aturar” (Teoria exposada per la catedràtica de Dret Constitucional, Montserrat Nebrera, CiU exdiputada PP).
  • “…En el mateix sentit s’ha referit el membre del Secretariat Nacional de la CUP, Lluís Sales, que ha recordat que la convocatòria de la consulta “és un procés promogut pel poble i que els grans partits l’han seguit”. “Aquest país haurà d’estar més a prop de Gandhi que d’Àlex Salmond”, ha dit Sales, que s’ha mostrat convençut que la consulta “s’haurà de convocar de forma desobedient” (article de Vilaweb: “La CUP creu que cal un moviment de resistència civil per assegurar la consulta“).
  • “Si Rosa Parks hagués fet un sondeig abans d’asseure’s en l’autobús de Montgomery, encara estaria dempeus” (Mary Frances Berry, *1938, professora universitària d’Història, en referir-se a la vella negra que començà espontàniament la desobediència civil contra la segregació racial als Estats Units).

EL MÈTODE

  • “Fins llavors, el moviment obrer havia estat espontani, però, arribats en aquesta situació, era natural dels treballadors cercassin un home amb “educació” perquè els aconsellàs què havien de fer després. Un dels pocs obrers que tenia certa formació socialista, Konstantin Kandelari, havia donat hospitalitat a aquell home, Soso Dzhugashvili. Aquest, com corresponia a un bon coneixedor del món, va tenir una idea brillant: que els treballadors es manifestassin davant la presó demanant la llibertat dels seus camarades i, en cas de rebre una negativa, que exigissin de ser tots ells empresonats” “Amb això es va posar a prova la capacitat de la presó, i per a uns estrategs revolucionaris amb experiència, resultava obvi que la mateixa petició formulada per una multitud molt més nombrosa obligaria les autoritats a batre’s en retirada” (Adam B. Ulam, 1922-2000, director del “Russian Research Center”, de la Universitat de Harvard).
  • “No són pas aquells qui poden imposar la majoria els qui generalment venceran sinó aquells qui suporten i aguanten” (Terence MacSwiney, batle màrtir de Cork, morí el 25·X·1920 en vaga de fam a la presó de Brixton, Londres).

                  Terence MacSwiney                                Martin Luther King Jr.

  • “El mètode noviolent és eficaç car desarma els adversaris. Posa al descobert llur defensa espiritual. Afebleix llur moral alhora que intranquil·litza llurs consciències” “La foscor no pot fer fora la foscor, sols la claror pot fer-ho. La malícia no pot fer fora la malícia, sols l’amor pot fer-ho. La malícia multiplica la malícia, la violència multiplica la violència, i la duresa multiplica la duresa en una espiral descendent de destrucció…La reacció en cadena del mal –l’odi fent nèixer odi, guerres causant unes noves guerres- ha de ser trencada, o acabarem enfonsats en l’abís de l’anihilació” “(Els noviolents) prenem mesures directes contra la injustícia, malgrat les negatives del Govern i unes altres institucions oficials, qiue devien ser les primeres a ocupar-se’n. No obeïm cap llei ni ens sotmetem a cap mesura que lesioni la justícia Actuem pacíficament, sincera i pública perquè desitgem convèncer. Triem la noviolència perquè aspirem a una societat en pau…” (Dr. Martin Luther King Jr., 1929-1968, cap negre pacifista i pastor evangèlic estatunidenc).

LES CRIDES:

-FRONT A LES LLEIS INJUSTES

  • “Tu també has callat ben aviat. […] Què et passa, també tens por? […] Els qui ens podríeu ajudar, us feu de seguida petits i covards. Només ens dius que no hi ha canvi possible perquè les coses són tal com han de ser… Quanta mentida hi ha en el que dius i en el que calles…!” (“Antígona”, de Jordi Coca, on, poc abans de morir, s’adreça així a Tirèsias, model d’intel·lectual covard i panxacontent). “L’home també mor quan deixa de ser home i ho fa dependre tot de la por. […] T’he desobeït, he plantat cara al teu edicte […] i t’ho dic aquí, davant d’aquest jove ara silenciós que viurà més que tu i que jo, per tal que la memòria del que ara parlem duri més que nosaltres” (Antígona a Creont, en “Antígona”, de Jordi Coca, *1947, dramaturg català).
  • “Si una llei és injusta no sols existeix el dret a desobeir-la, sinó que és un deure per a l’home de desobeir-la” (Thomas Jefferson, independentista estatunidenc).
  • “La bona gent desobeeix les males lleis” (Lema resistent).
  • “El camí correcte a seguir pels homes és abstenir-se de tota participació en els actes del Govern, negar-se a servir en l’exèrcit, negar-se a acceptar càrrecs dependents de l’Administració i fer el bé dia a dia i tothora” (Lev N. Tolstoi, 1828-1910, autor rus noviolent, cristià i socialitzant).
  • “La vostra nota editorial del 13 de juny polemitza amb el punt de vista d’Einstein respecte al fet que els professors han de negar-se a respondre les preguntes dels enviats del senador Mc Carthy. D’aquesta editorial sorgeix que sou partidaris d’una obediència a la llei, fins i tot a la injusta. Em sembla poc creïble que no us hàgiu aturat a considerar les conseqüències d’aquesta postura ¿Condemneu els màrtirs cristians que es van negar a honrar els déus oficials? ¿Condemneu John Brown, precursor de la lluita per l’abolició de l’esclavitud? Sí, haig de suposar-ho: condemneu també George Washington, i opineu que s’ha de retornar el vostre país als dominis de Sa Graciosa Majestat la Reina Isabel II. Com a fidel súbdit britànic aplaudesc la vostra opinió, però em tem que no trobarà un suport gaire entusiasta a la vostra pàtria” (Bertrand Russell, filòsof anglès, dóna suport a Einstein front a la campanya mediàtica maccarthista, 15 juny 1953 “New York Times”).
  • “La Nació és una comunitat. I és en aquesta comunitat on la família comença la seva tasca mitjançant la llengua, que permet a l’home en formació d’esdevenir membre de la comunitat (…) Sóc fill d’una nació els veïns de la qual l’han damnada a mort repetidament, però que ha sobreviscut i ha restat fidel a si mateixa (…) Jo us dic: per tots els mitjans de què disposeu, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. No permeteu mai que (…) sia la rapinya de cap interès polític o econòmic. No permeteu que s’esdevingui víctima de totalitarismes, imperialismes o hegemonies, per a les quals l’home sols compta com a objecte de dominació i no com a subjecte de la seva pròpia existència humana” (Joan Pau II, [Karol Józef Wojtyła], 1920-2005, únic papa polonès, nacionalista polonès i integrista catòlic).
  • “En el mateix sentit s’ha referit el membre del Secretariat Nacional de la CUP, Lluís Sales, que ha recordat que la convocatòria de la consulta “és un procés promogut pel poble i que els grans partits l’han seguit”. Aquest país haurà d’estar més a prop de Gandhi que d’Àlex Salmond” ha dit Sales, que s’ha mostrat convençut que la consulta “s’haurà de convocar de forma desobedient”. (La CUP creu que cal un moviment de resistència civil per assegurar la consulta)

-FRONT A LA VIOLENCIA DE LA GUERRA I EL SERVEI MILITAR

  • “Esper sincerament que arribi el moment que la negativa a realitzar el servei militar sia de nou un mètode eficaç de seguir la causa del progrés humà” (Albert Einstein, el major científic del s. XX, 20 juliol 1933).
  • “No portaré cap fusell… Duré els vostres llibres, duré una torxa, duré una melodia, i seguiré duent això o allò cap ací i cap allà i sant tornem-hi, Cary Grant, cobra i porta’l, torna’m a la vella Virgínia, encara em faré l’hara-kiri si m’ensenyeu com es fa, però no duré cap fusell!” (Hawkeye, M*A*S*H, film i còmics, “Oficial del Dia”).

-EN NOM DE DÉU

  • “Quan les autoritats actuen malament, no tenim perquè obeir-les. Els pares de l’Església deien el mateix. “Ell els feia aquesta advertència:« Obriu els ulls i guardeu-vos del llevat dels fariseus i el llevat d’Herodes» (Mc. 08:15). Va obeir la Sagrada Família a Herodes? Obeiren els apòstols a les autoritats que els prohibien predicar? Es va quedar l’apòstol dins de la presó on l’havien ficat les autoritats? Van callar els profetes per obeir les autoritats corruptes? La falsa teologia herodiana, al servei dels poders mundans, ordena obeir cegament, és a dir, adorar el Cèsar, ja que és adorar el Cèsar i a la mentida és creure que quan una cosa és aprovada per algun govern perd la condició d’immoral”.
  • “Jutgeu per vosaltres mateixos si és recte a la vista de Déu d’obeir-vos a vosaltres abans que obeir Déu” (Apòstols Pere i Joan en parlar amb els mestres de la llei a Fets dels Apòstols 5:23-30, atribuït a l’apòstol Lluc, datat cap al 60 d. C.).
  • “És que les coses han estat canviades; un foc celest ha caigut sobre nosaltres, una llei ha estat escrita damunt els nostres cors, un Esperit totpoderós ens esperona: encisats pels seus infinits atractius, ens hem imposat a nosaltres mateixos la benaurada necessitat d’estimar Jesucrist més que la nostra vida; per això ja no podem obeir el món. Podem sofrir, podem morir, però no podem trair l’Evangeli i dissimular allò que sabem: Non possumus ea quae vidimus et audivimus non loqui (Ac 4,20).
    Heus aquí, senyors, com eren els nostres pares; aquest és l’esperit del cristianisme, esperit de fermesa i resistència, que es col·loca per damunt dels presents del món, per damunt de l’odi més viu, per damunt de les amenaces més terribles” (Sermó per a la festa de la Pentecosta de 1658, de Jacques Benigne Bossuet, 1627-1704, clergue, predicador catòlic i intel·lectual borgonyó).

                                                                Oscar Romero

  • “Jo voldria fer una especial crida als homes de l’Exèrcit i en concret a les bases de la Guàrdia Nacional, de la policia, de les casernes: germans, són del nostre mateix poble, estan matant els propis germans pagesos i, front a una ordre de matar que doni un home ha de prevàler la llei de Déu que diu: “No mataràs”. Cap soldat no es troba pas obligat a seguir una ordre contra la llei de Déu. Una llei immoral no deu ser complida per ningú. Ja és hora de recuperar la consciència i de creure-la abans que no l’ordre del pecat. L’Església, defensora dels drets de Déu, de la dignitat humana, no pot restar callada davant tanta abominació…us suplic, us prec, us ordèn en nom de Déu: “Cessi la repressió!” (Monsenyor Óscar Arnulfo Romero y Galdámez, 1917–1980, arquebisbe màrtir de San Salvador, la vespra del seu assassinat per l’Exèrcit feixista).

Problemes i solucions Part 2..2.3 l’Espiritualitat (3 El Camí 03 – Solucions amb Déu)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

Solucions amb Déu

“El camí més curt i efectiu per a solucionar tants problemes, amb molt, és, naturalment, cercar Déu. Jo quan era agnòstic no el cerquí pas directament, era un tema que sols me’l plantejava molt ocasionalment i a nivell teòric, quan Déu va molt més enllà d’un plànol racionalista. Simplement a través de l’avaluació de la brutal i ignominiosa misèria i opressió que vaig veure en Àfrica que vaig clamar inconscientment a un Déu per a mi desconegut, supòs que Ell m’hi confrontà d’una manera directa i evident. I Ell em contestà com per un automatisme màgic”

  • “Déu, concedeix-me la serenitat per acceptar els problemes que no puc resoldre; la persistència per resoldre els problemes que sí que puc; i la saviesa per reconèixer la diferència” (Epígraf del capítol 8, “Problemes complets” del Llibre “Algoritmes combinatoris” de Henry T.C. Hu, autor i professor de la Universitat de Texas).
  • “Qui confia en Déu deixa de tèmer els homes…si nosaltres tenim cura de l’avui, Déu en tindrà del demà” (Mahatma Gandhi, 1869-1948, independentista i místic indi).
  • “El Déu en qui jo crec no ens envia el problema, sinó la força per a suportar-lo” (Harold Samuel Kushner, Rabí i autor juevo-nordamericà).
  • “Ja havia complert dos anys de servei, gairebé tot el temps entre els blancs que li donaven un bon tracte, a sovint tot sol, llegint i estudiant l’Antic i el Nou Testament, quan arribà a la conclusió que l’amor simple dels cristians era el remei escaient per al Problema Negre” (“Un cec amb una pistola / Hot day, hot night”, 1969, novel·la negra d’en Chester Himes).

              CHESTER HIMES                                             PAUL E. LITTLE


  • “El problema d’home mai no ha estat el de no saber què hauria de fer. El seu problema, més aviat, ha estat que li falta el poder de fer el que sap ell ha de fer” (Paul E. Little, †1975, autor i professor de la “Trinity Evangelical Divinity School” de Deerfield, Illinois.).
  • “Cada vespre deslliur els meus problemes a Déu – Ell estarà adalt tota la nit, de totes les maneres” (Donald J. Morgan).
  • “El problema rau en el fet que canviar el banquet de Déu per qualsevol altre plat, és com si, convidats a menjar llagosta en un restaurant de luxe, preferíssim omplir-nos l’estómac amb xiclets de botiga de barri (que això és un humà o un àngel comparat amb Déu) . El dimoni és algú que a causa de la supèrbia ha resolt no tornar a tastar menjar de debò mai, i la resta de la seva vida pretén calmar el seu estómac amb miserable goma de mastegar. Salta a la vista quant famolenc que deu caminar, quant deu haver aprimat i l’absència de valor nutricional de la seva dieta” (Una Aproximación a la Psicología Satánica, de Ricardo Burgos López sobre Cartes del diable al seu nebot, de C. S. Lewis, 1898-1963, novel·lista cristià nordirlandès).

— ARTICLES RELACIONATS —

Problemes i solucions Part 2..2.3 l’Espiritualitat (3 El Camí 02 – Treball, Perseverància)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

Treball, Perseverància


“Qui treballa no té temps d’odiar, qui odia no té massa temps de solucionar problemes i, a més, sovint confon odi amb acció” (Autocitació)

  • “La veu interior em diu que seguesca combatent contra el món sencer, encara que em trobi sol. Em diu de no tèmer aquest món sinó que avanci duent en mi sols la temor a Déu” (Mahatma Gandhi).
  • “He dedicat 55 anys a resoldre: tot havent planificat, des del temps més tendre que gairebé puc recordar, una millor vida. No hi he fet res. La necessitat de fer, per tant, pressiona en tant que el temps per a actuar ja escasseja. Déu meu, atorga’m una bona solució i també de mantenir les meves resolucions, per Jesucrist. Amén” (Samuel Johnson, 1709-1784, poeta, lexicògraf i crític anglès).
  • “Llavors, si tan complicat és ser justs, intentem primer ser bons” (Raoul Follereau, 1903-1977, periodista, filàntrop i escriptor francès cristià).
  • “Així com l’arca de Noè s’aixecava a mesura que creixien les aigües del diluvi, l’ànima plena de paciència s’enlaira a mesura que creixen les tribolacions” (Jean Charlier de Gerson, 1363-1429, teòleg francès).

— ARTICLES RELACIONATS —

Problemes i solucions Part 2..2.3 l’Espiritualitat (3 El Camí 01 – Problemes, errades, vicis)

(Pot ser lliurement reproduït, si és en llengua GSGFGFSDG0002 catalana i sens afany de lucre).

Problemes, errades, vicis

“La ignorància en si és natural, no és problema real fins que no hi hagi interès a mantenir-la contra la veritat. L’amor a la ignorància és supèrbia fent fermentar la ignorància per transformar-la en obscurantisme i fanatisme. És l’essència de la maldat. Tanmateix no tota humilitat és bona: la humilitat acompanyada de ignorància viciosa, per dessídia, per ex., inutilitza la humilitat i la fa simple burla i paròdia hipòcrita” “En ser malfeiners, no actuen, sols parlen, i per tant no aprenen res. Com no aprenen res, no fan res que rutlli, com no fan res, són derrotats, com són derrotats i rebutgen l’autocrítica –perquè no volen treballar i el que volen és queixar-se’n i odiar- i no saben fer res, odien i de vegades miren de destruir i cauen en l’espiral violenta. Aquesta és la lògica infernal del subdesenvolupament nacional al qual tants nacionalismes de nacions oprimides hi ha, tristament, abonats. És un problema encara més endogen nostre que exogen”

  • “Senyor bo, i què és l’home! perquè sembla simple, però mira de desenrotllar els seus llibres i els seus enganys, amb les seves fondàries i frivolitats, la seva bondat i la seva maldat, tot plegat, és un problema que ha de confondre el diable” (Robert Burns, 1759-1796, poeta nacional escocès).
  • «En posar unes altres valors i en invertir-ne la importància, l’home s’erigeix en pseudo-creador, però amb una obra que només pot degenerar en caos.En el mateix sentit, Isaïes diu: «Són savis segons ells mateixos, segons el propi càlcul, estan dotats de discerniment» (Is. 5,21). En el món hebreu, la saviesa de l’home es manifesta en la manera de conduir sa vida i, sobretot, en la manera d’enfocar els problemes de la vida comunitària» (“Tu m’as fait prophète”, de Carl-A. Keller, 1920-2008, professor honorari de la Universitat de Lausana, Suïssa).
  • “Noè, el just, es prepara pacientment per a la gran catàstrofe que s’aveïna, mentre que els pecadors, segons expressió dels Evangelis “en els dies abans del diluvi anaven menjant i bevent, i prenent muller i marit, fins al dia mateix en què Noè va entrar dins l’arca; no es van adonar de res fins que va venir el diluvi i se’ls endugué tots” (Mt. 24: 38-39; cf. Lc. 17:26). La religiositat de Noè no s’identifica amb un capteniment místic evasiu que espera una solució màgica de darrera hora, sinó, ben al contrari, amb una previsió detallada que faci possible de superar la inevitable tragèdia” (“Pobresa evangèlica i promoció humana”, 1966, de José M. González Ruiz, teòleg andalús).
  • “Estic senzillament convençut d’un principi, i és aquest: per a la dona que per la seva educació no ha après el bé, Déu obre gairebé sempre dos senders que la fan tornar-hi; aquests senders són dolor i amor. Són difícils, les qui s’hi decideixen acaben amb els peus ensangonats i les mans estripades, però ensems deixen penjant de les argelagues del camí els endreços del vici, i arriben al lloc amb aquesta nuesa que no causa vergonya davant el Senyor” (“La Dame aux Camélias”, 1848, d’Alexandre Dumas fill, 1824-1895, novel·lista i dramaturg francès).

L’Orgull

  • “L’orgull engendra el tirà, el qual amuntega inútilment imprudències i excessos, que el duen a enfilar-se amunt del més alt pinacle i precipitar-se en un abisme de mals, del que no hi ha possibilitat d’eixir” (Sòcrates d’Atenes, 470 ó 469-399 a. de C., filòsof grec, creador de l’ètica).

Problemes i solucions Part 2..2.2 l'Espiritualitat (3 El Camí 01 - Problemes, errades, vicis)

SÒCRATES preparant-se per a morir

  • “-Sí, tu tenies la raó que te n’anaves al llit amb el cor ple d’orgull i l’estomac buit –diguí- Les persones orgulloses sempre es provoquen disgustos a si mateixes. Però si estàs avergonyit de la teva susceptibilitat, has de demanar-li perdó, quan torni” (“Wuthering Heights/Cims rúfols”, 1847, d’Emilie Brontë, 1818-1848, novel·lista britànica).
  • “Però l’enemic actua sols per la voluntat i la tolerància de Déu, en la mesura en què ens és necessari. És evident que encara cal que la teva humilitat sia posada a prova, perquè és aviat per a arribar amb un zel impacient a l’entrada del cor, no fos que caiguessis en la cobdícia espiritual” (1ª part, 1 de “Relats sincers d’un pelegrí al seu pare espiritual”, ca. 1853-1861, llibre anònim rus publicat a Kazan el 1884, molt popular en la tradició contemplativa ortodoxa).
  • “La major part dels problemes del món tenen la causa en gent que vol ser important” (Thomas Stearns Eliot, 1888-1965, escriptor i professor universitari britànic, nat als EE.UU, Premi Nobel de Literatura).
  • “Cinc grans enemics de la pau ens habiten: l’avarícia, l’ambició, l’enveja, la ira i l’orgull. Si aquests enemics fossin desterrats, indefectiblement gaudiríem d’una pau perpètua” (Buda o Buddha, 563-483 a. C., filòsof indi fundador del budisme, una mena d’estoicisme religiós).
  • “Quan s’humilia de bell nou, Déu, piadós, s’abaixa vers ell. Tu, doncs, sovint humilia’t tu mateix, perquè sies exalçat sempre per ell. Perquè ell coneix que tu i jo som fang, coneix la nostra fragilitat” (“Manual per al seu fill Guillem”, de Duoda, ca. 803-post 843, comtessa de Barcelona).
  • “Una de les eines més grans de Satanàs és l’orgull: fer que un home o una dona centri tanta atenció en si mateix que es torni insensible al seu Creador o a les seves amistats. És causa de disgust, divorci, rebel·lia adolescent, endeutament familiar, i la majoria dels altres problemes amb què ens encarem” (Informe de Conferència, 4·1979, d’Ezra Taft Benson, 1899-1994, dirigent eclesiàstic nordamericà).

L’Agressivitat

  • “Experimentem la resolució de problemes com sojornar en zones de guerra, veiem les idees en competència com a enemics, i usem els problemes com a armes per a blasmar i derrotar les forces opositores. No és d’estranyar que no puguem arribar a solucions duradores reals!” (Margaret “Meg” J. Wheatley, autora nordamericana sobre conducta organitzacional, lideratge, canvis…).
  • “Els grans esperits sempre han trobat oposició violenta de part de les mediocritats, les quals no poden copsar quan algú no se sotmet irreflexivament als prejudicis hereditaris ans fa un ús honest i valent de la seva intel·ligència” (Albert Einstein, 1879-1955, científic judeoalemany nacionalitzat nordamericà, Premi Nobel de Física del 1921).
  • “Mostra’t afable i familiar envers aquell que t’ha injuriat; mostra’t suplicant i avergonyit envers aquell que has injuriat” (“Meditacions” 42, de Guigó I, 1083-1137, prior de l’Orde de la Cartoixa).
  • “Ésser o no ésser, vet ací la qüestió. ¿És de més noble esperit patir les escomeses i els dards de la fortuna adversa o, al contrari, prendre les armes contra un mar d’adversitats i acabar per plantar-hi cara? Morir, dormir, res més” (“Hamlet”, de William Shakespeare, 1564-1616, el major dramaturg en llengua anglesa).

                        W. SHAKESPEARE                                                            HENRY MILLER

william-shakespearehenry-miller

  • “Es una favada continuar pretenent que sota la nostra pell tothom som germans. La veritat és més com que sota la pell som tots caníbals, assassins, traïdors, mentiders, hipòcrites, covards” (Henry Miller, 1891-1980, novel·lista i pintor neoiorquès, d’ascendència germano-catòlica).
  • “Si consideres que exposar els teus fills a la violència és un problema, a tot preu mantén-los lluny de la Bíblia” (Rev. Charles Henderson, 1939-1908, pastor baptista anglocanadenc).

Ineficàcia

“El nivell pragmàtic-material és molt i massa característic dels catalans, però aquest nivell és només un segon nivell en els països avançats (protestants i jueu), on el raonament de primer nivell és espiritual, que és com l’acer o l’or dels raonaments. Els catalans manquen d’aquest primer nivell, prioritari i que en els països lliures i avançats elimina automàticament els raonaments dels segon nivell o els readapta. Per això Holanda, Islàndia o Finlàndia són països lliures, realment cultes i avançats, democràtics, etc., mentre Catalunya és una esclava plena d’immigrants sense integrar, sociates endollats, rastafaris anti-tot i un llarg etcètera. Perquè, si ens cenyim a allò pràctic-material i immediat, sense substrat espiritual, el que fan tota eixa colla és també molt pràctic i “material”. Catalunya, or-i-flama, té les barres de la passió pel benestar, per la bona vida, però la discòrdia civil, la repressió i l’espoli li ve tot seguit, perquè l’atreu fatalment. Perquè la riquesa segura és la fonamentada sobre Déu i no pas sobre el pragmantisme materialista, l’orgull i l’ambició”

  • “El grup social es perfecciona quan els individus que el formen estan disposats a comprendre’s amb generositat mútua, però, alhora, estan amantis per oferir quelcom personal i inèdit per enriquir el patrimoni comú, que aporti solucions salvadores, sobretot, en moments de crisi. És clar que un home transit de relativisme i buit d’idees poc podrà oferir al grup social al qual pertany. Ara bé: un home obert a tot, sense criteri personal, serà un home buit d’idees” (“Prejudici antiprotestant i religiositat utilitària”, Jesús Amón, Professor de Psicometria i Psicologia matemàtica a la Universitat de Madrid).
  • “Dubtar de tot, o, a creure-s’ho tot, són dues solucions igualment convenients, en tant que prescindeixen de la necessitat de reflexionar” (Jules Henri Poincaré, 1854–1912, matemàtic i filòsof de la ciència francès; i Jerry Pournelle, *1933, assagista, periodista i escriptor de ciència-ficció nordamericà).

La Psicologia i el gregarisme

“La massa, la plebs en conjunt és massa mesquina i normalment no dóna per a més. “No doneu perles als porcs”. No hi ha remei, ho veiem cada dia: tot són faves comptades. La Bíblia es limita a dir-ho. El problema no és pas de Déu sinó de l’actitud dels homes” “Els psiquiatres diuen que hi ha molts problemes mentals entre el jovent i que serà el mal del s. XXI. És el resultat lògic de l’explotació psíquica dels mèdia i el marketing i de la confusió contra Déu i el simple bé i la simple bellesa o utilitat, conseqüències d’un materialisme i egoisme pudents, deliberadament fomentats a causa del consumisme i de l’avarícia”

  • “El poder de les multituds és el gaudi del tímid. El valent d’esperit frueix del combat en solitud” (Mahatma Gandhi, 1869-1948, independentista i místic indi).
  • “Qui coneix amb certesa la fita que persegueix
    té per estupidesa allò que tothom posseeix,
    i qui coneix el Misericordiós, no infringeix el seu manament
    ni que li donassin tots els reialmes del món.
    El corriol de la temor de Déu
    i la devoció és el millor camí,
    i qui se l’enfila és prudent i bon caminant,
    mentre que aquell qui se n’aparta
    no es deslliura de problemes,
    perquè no duu vida feliç qui no té corretja.
    ¡Benaurades les gents qui s’adrecen cap a aquest corriol,
    amb l’ànim joiós i mansa condició!
    Lliures es veuen d’afany en llurs ànimes
    i gaudeixen allí de la glòria dels soldans
    i de la tranquil·litat dels pidolaires.
    Com volen viuen; moren com sospiren,
    i abasten, a la casa de l’eternitat,
    les seus més amples” (“Tawq al-hamâna/El collar de la coloma”, obra cimera de la literatura andalusí, Xàtiva, 1022, d’Abû Mwhâmmad ‘Alî ibn Ahmad ibn Sa’îd ibn Hazm al-Andalusí al-Zahirí, 994, Còrdova-1063, Huelva, poeta, historiador, jurisconsult, polígraf).
  • “La nostra societat tolera la vida completa, l’amor tant a l’esperit com a la natura, sols en l’artista, però únicament perquè no el prenen seriosament, perquè el consideren una entreteniment irrellevant. L’home de pregona saviesa espiritual també és irrellevant per a aquesta societat, sia o no entretingut. Aquest fet no és talment només en temps recents, sinó que ve esdevenint-se des de fa segles, perquè durant segles la societat ha estat formada precisament per eixos éssers humans que estan tan enganyats per les convencions de les paraules i de les idees com per a creure’s que hi ha una opció real entre els grans opòsits de la vida: entre el plaer i el patiment; el bé i el mal, Déu i Satanàs, l’esperit i la natura” (“Açò és allò”, Alan W. Watts, 1915-1973, filòsof anglo-nordamericà).

                        ALAN W. WATTS                                                               F. DOSTOIEVSKI

alan-w-wattsf-dostoievski

  • “El socialisme no és sols un problema laboral o de l’anomenat quart estat, sinó que és en primer lloc un problema d’ateisme, de la contemporània presentació de l’ateisme, el problema de la torre de Babel, bastida expressament al marge de Déu, no pas per atènyer el cel de la terra estant, sinó per abaixar el cel a la terra” (“Els germans Karamazov”, 1880, Fiòdor N. Dostoievski, 1821-1881, escriptor rus).

— ARTICLES RELACIONATS —