Arxiu d'etiquetes: ESTUDIS BIBLICS

Cristianisme (Recopilatori)

Anuncis

Justícia i solidaritat a la Bíblia

JUSTÍCIA I SOLIDARITAT A LA BÍBLIA

“Salvarà els fills del pobre i esclafarà l’opressor” (Psalm 72:4)

La Bíblia, contràriament a certs prejudicis, no nega enlloc l’alliberament social (de l’esclavatge, per ex.) o nacional com a una part possible de la salvació espiritual. La promesa de Déu al psalm 72:4 desdiu la versió que cert integrisme vol donar a tot allò relacionat amb la fe.
“Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu…” (Mateu 7:7).
El tema de l’opressió és ben reeixit a les Escriptures fins a esdevernir-s’hi una categoria bàsica, amb 14 arrels hebrees esmentades més de 300 voltes. Al llibre-doctrina central de l’Antic Testament (Èxode), un poble-esclau guanya el seu alliberament.
Llegim als Psalms:

“Perquè deslliurarà el pobre que suplica,
i el desvalgut privat de defensor.
Tindrà pietat del dèbil i del pobre,
i salvarà la vida dels infortunats;
rescatarà llur ànima de la injúria i de la violència,
llur sang serà de gran valor als seus ulls”.
(Psalm 72:12-14).

“…no oblidà el clam dels afligits” (Psalm 9:12).
“El Senyor fa justícia (=tsedeqah, en l’original hebreu) i atorga el dret a tots els oprimits (=àshaq)”, (Psalm 103:6-7).
“Qui oprimeix (àshaq) el pobre (dal) insulta el Déu que el va crear; però qui afavoreix l’indigent (ébyon) fa adoració a Déu”· (Proverbis 14:31).
“El Senyor és entranyablement misericordiós i compassiu” (Jaume 5:11). “La misericòrdia triomfa per damunt el Judici” (Jaume 2:13). De fet, al Sermó de la Muntanya, Jesucrist diu que Déu tindrà misericòrdia dels misericordiosos, i l’únic verset que Jesucrist repeteix als Evangelis més d’una vegada és Osees o Ausiàs 6:6: “Misericòrdia vull i no pas sacrifici, i que Déu sia donat a conèixer tal com realment és, millor que no pas tanta cerimònia”.
“L’Esperit del Senyor és damunt de mi, per això m’ha ungit per donar la bona notícia als pobres; m’ha enviat a proclamar als captius l’alliberament i als cecs la recuperació de la vista, a deixar en llibertat els oprimits; a proclamar l’any de gràcia del Senyor” (Lluc 4:18-19).
Així començà i així descrivia Jesús (Jah-xua en hebreu, literalment: Deú salva) el seu ministeri, bo i referint-se a Isaïes i a Levític:
“¿No serà pas, més aïna, aquest altre el dejuni que jo vull: deslligar els nusos de maldat, desfer les junteres del jou, despatxar en llibertat els aclaparats i trencar qualsevol jou? No serà compartir amb el famolenc el teu pa, els pobres sense llar rebre a ta casa? Que quan vegis un nu el cobresques, i del teu proisme no te n’apartis?” (Isaïes 58:6-7). Vegeu també Isaïes 61:1-8.
“I santificareu l’any cinquantè, i pregonareu llibertat arreu la terra a tots els qui hi viuen; aqueix any us serà de jubileu…” (Levític 25:10). Vegeu també Levític 25:35-55.El Jubileu implicava alliberament d’esclaus i perdó de deutes socials, cada 50 anys: un mitjà de justícia social bíblica.
A Isaïes llegim també:
“Què penseu vosaltres que aixafeu el meu poble i bufetegeu les cares dels pobres?, diu el Senyor” (3:5).
“Ai dels qui ajunten casa i una altra casa, i heretatge i més heretatges, fins a ocupar-ho tot!” (5:8).
“Perquè tu vas trencar el seu feixuc jou…i el ceptre de l’opressor” (9:4). “…jutjarà amb justícia els pobres…” (11:2-5). “Com va aturar l’opressor, com va acabar la ciutat cobejosa d’or!” (14:2-4).
Al Magnificat de Lluc 1-2, Maria fa: “…dispersà els homes de cor altiu, enderrocà els poderosos del soli i exalçà els humils. Omplí de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res” (1:52-53).
La teologia oficialista cristiana, a diferència de la Bíblia, no sol ocupar-se gaire d’aquest tema. Si el Senyor repetís ara i ací Lluc 4:18-19 i d’altres versets, probablement altes jerarquies eixirien al seu pas per desautoritzar-lo, i certes autoritats civils en dirien teòleg de l’alliberament i comunista, i fins i tot extremista i boig.Això si no intentaven assassinar-lo un altre cop.
Però les 2/3 parts de la Humanitat són pobres mantinguts al fons del subdesenvolupament: cada dia moren unes 100.000 persones (de les quals uns 40.000 nins) per malnodriment. Mentrestant, cada minut, cents de milions són invertits en armamement i cada any ingressa dins el volum global de diners mundials devers un 8% més de diners, provinents del blanqueig del gran narcotràfic i el tràfic d’armes, amplament aprovat a les fosques per tota mena de Governs i Bancs de tot arreu, ja que en trauen enormes guanys per a si mateixos.

“Que la taula parada se’ls torni una trampa,
i allò que és el seu benestar, un parany!
Que se’ls ennuvoli la vista i no hi vegin,
i fes que flaquegin sempre els seus lloms!
Aboca damunt d’ells la teva indignació,
i la teva ira encesa els atrapi!”.
(Psalm 69: 22-24).

A Mateu 25 el Juí Final és descrit, i el Senyor hi aparta ovelles i cabres segons les obres fetes als més necessitats (i no pas segons llur ortodoxia religiosa):
“Veniu, benaurats…Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu per menjar…” (25: 34-35). “Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi” (25:40). No es tracta tant de dir que la salvació és per obres, sinó més aviat vol dir que la religió ritual no salva, salva la gràcia de Déu a través de la misericòrdia.
“No entrarà al Regne del cel tothom qui va dient-me: Senyor, Senyor…Jo els diré ben clar: No us he conegut mai. Aparteu-vos-en…” (Mateu 7:21-23).
“Jo us dic que si no sou més justs que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel” (Mateu 5:20).
També Jeremies 6: 20-21, 7:4-5 i 8:7-8. Front a la comoditat i aburgesament/conservadurisme eclesiàstic oficial, Pau amonesta: “No us emmotlleu pas al món present; transformeu-vos…” (Romans 12:2),i Jaume: “¿de què pot aprofitar que algú digui que té fe sense demostrar-ho per obres? Podrà la fe salvar-lo?” (2:14) “Els qui saben allò que cal fer i no ho fan, hi cauen en pecat (o els és comptat com a pecat)” (4:17).
“Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu a Déu el delme fins i tot de la menta, del fonoll i del comí, però heu abandonat les coses més fonamentals de la Llei: la justícia, la misericòrdia, la fidelitat! Calia complir això sense deixar allò altre. Guies cecs, que coleu un mosquit i us empasseu un camell” (Mateu 23:23-24).
El ministeri de Jesús fou dirigit poderosament contra el formalisme religiós, contra el llevat de fariseus, saduceus i mestres de la Llei, autèntica oligarquia jueva de l’època, la qual, finalment, instigà la seva crucifixió. I en favor de la llibertat espiritual segons Joan 3:8, 8:36; 1ª Corintis 7:23, 2ª Corintis 3:17; Gàlates 5:1 i 13; 1ª Pere 5:3; etc. Front a la religiositat legalista o ritual, Pau fa palès “que ni un sol home no quedaria absolt, si calia haver acomplert les obres que mana la Llei” (Gàlates 2:16) i que, salvats per la fe en la sang de Crist, mantenim ara amb Déu “una nova Aliança, no pas la de la Llei escrita, sinó la de l’Esperit. Perquè la lletra escrita mata, però l’Esperit dóna vida” (2ª Corintis 3:5-6).
Front a les obres de la Llei (ritualisme i legalisme) i de la lletra morta, Jaume insisteix, a la seva epístola (probablement l’escrit més antic del Nou Testament), en les obres i fruits de la fe i de l’Esperit: 1:19-27; 2:17-26. “La fe sense obres és morta” (2:26). I Pau: “…i purificar-se per a Ell un poble especialment seu, apassionat per fer el bé. Així has de parlar, exhortant i reprenent amb tota autoritat. Que ningú no et perdi el respecte” (Titus 2:14-15). També a Titus 3:7-8 i 14. El Senyor aclareix que “els coneixereu pels seus fruits” i que “tot arbre que no dóna bon fruit, el tallen i el tiren al foc” (Mateu 7:15-20, Lluc 6:43-44), I que “la glòria del Pare és que doneu molt fruit” (Joan 15:4-9). Al missatge a cadascuna de les set esglésies de l’Àsia, al llibre de l’Apocalipsi, sempre el Senyor parla de les obres; també en 20:12-13 i 22:12. I en molts altres versets, com ara Hebreus 13:21, Gàlates 2:10 i 6:9-10, etc.
Les actuals heretgies integristes colamosquits i empassacamells, bandegen el manament de Déu per la Justíca, bàsic punt del Sermó de la Muntanya (Lluc 6:20-23, Mateu 5:3-12) i del missatge evangèlic autèntic. Hi ha favoritisme en favor dels rics i dels poderosos en aliances terrenals per interessos creats molt difícilment justificables, amb oblit palès dels pobres i marginats, del Tercer Món, de la immigració com a nova tracta d’esclaus, de les nacions i llengües sense Estat que pateixen genocidi, del tràfic d’armes realitzat -per a Dictadures genocides- pels mateixos Governs amb els quals moltes autoritats religioses integristes forniquen…; i això en contra dels consells de Pau a 1ª Timoteu 5:21: “observa aquestes normes sense prejudicis, no facis res per favoritisme”.
2ª Corintis 9:8-9. Puix que…

“¿Fins quan jutjareu contra justícia
afavorint la causa dels culpables?
Defenseu els febles i els orfes,
feu justícia als pobres i als desvalguts!
Allibereu els indigents i els febles,
arranqueu-los de les mans dels injusts!.
Però ells no tenen seny ni enteniment,
caminen a les fosques;
fins els fonaments se la terra se somouen!
“Doncs jo declar: Ni que siau déus,
ni que siau tots fills de l’Altíssim,
com qualsevol home morireu,
caureu com han caigut tants governants”.
(Psalm 82:2-5)

Pertot els fonamentalistes religiosos donen suport a governs immisericordes i cruels, sovint tecnofeixistes que aguanten Dictadors-titella al Tercer Món, que es dediquen desvergonyidament al massiu blanqueig de diners provinents de tota mena de tèrbols negocis (i dels grans: droga, escandalosos pressuposts militars i tràfic d’armament cap a països pobres governats per tiranies sanguinàries…), amb excuses de finançament de llurs col·legis i seminaris i la imposició a tota la societat de llurs punts de vista morals. Llegiu Apocalipsi 18: 15-16. El moralisme sense justícia no ve de Déu, ni tampoc no salva. “¿No sabeu que els injusts no tindran pas part del Regne de Déu?. No us feu il·lusions!” (1ª Cor. 6:9). “No podeu servir Déu i les riqueses” (Lluc 16:13). “Perquè l’arrel de tots els mals és l’amor als diners” (1ª Tim. 6:10).
Vegeu Lluc 12:33-34, 14:33-35. I Fets 2:43-47: els primers cristians “tenien en comú totes les coses i venien les propietats i repartien els béns segons les necessitats de cadascú”. Vegeu Jeremies 8:9-13.
Jaume té molt dures paraules contra les riqueses injustes (5:1-6), i en 2:5-6 parla de la identificació Església-pobres.
El mateix Jesús va nèixer d’una humil pobletana, es va sotmetre al bateig de qui cridava a repartir els béns (Joan el Baptista a Lluc 3:10-11). “Ric com era, s’ha fet indigent per vosaltres…” (2ª Cor. 8-9). I, finalment, tant Ell com Joan el Baptista van morir a mans del Poder constituït.
La Bíblia -a diferència de la pecadriu tradició eclesiàstica- no cerca enteses per conveniències amb el poder temporal i amb la violència institucional; els profetes ho demostren a bastament. Però, d’ençà que l’emperador Teodosi entronitzà el cristianisme (tot fent-ne un sincretisme amb les tradicions humanes dels anteriors cultes pagans) com a religió oficial de l’Imperi Romà en decadència (cap al 380 d.C.), l’Església institucional ha servit el poder, el Cèsar, per oprimir el dèbil, s’ha esdevingut ben a sovint escanyapobres i cruel. Apocalipsi cap. 17 i 18 ja ho profetitzava.
Déu deslliurà primer el poble elegit i sols més avant li donà el Pentateuc. Talment pot repetir aquest mateix procès, ara, amb els diversos grups oprimits.
Déu exigeix també Justícia. Ens cal col·laborar-hi, en un món curull de sofriment, per tal que l’Amor de Déu fluesca a través nostre. “Qui oblida els pobres, perd la clau per a copsar la Bíblia” (Editorial Mester, de la Teologia de l’Alliberament).

Normes per a la comunicació

NORMES PER A LA COMUNICACIÓ

– 1) Estigues disposat a escoltar i no repliquis fins que el teu interlocutor hagi acabat de parlar.
[Qui respon abans d’escoltar passarà per neci i quedarà avergonyit (Prov. 18: 13). Heu de ser promptes a escoltar i lents a parlar o a irritar-vos (Jaume 1: 19). Escolta molt i parla poc i els savis et faran lloc (popular).]

– 2) Parla a poc a poc i abans de parlar pensa. No acceleris el discurs. Parla de tal manera que l’altra persona pugui comprendre el que dius i acceptar-ho.
[Una bona resposta dóna alegria; una paraula oportuna, que n’és, d’agradívola! (Prov. 15:23). El just s’ho pensa, abans de respondre, la boca els malvats vomita maldat (Prov. 15:28). Qui guarda la boca i la llengua es guarda ell mateix de perills (Prov. 21:23). Veus un home que parla sense pensar-s’hi? Pots esperar més d’un neci que no pas d’ell (Prov. 29:20).]

– 3) Digues sempre la veritat però amb amor. I no exageris.
[Més aviat, mantenint-nos en la veritat i en l’amor, creixerem en tot… (Efesis 4:15). Per tant, abandonem la mentida i que cadascú digui la veritat al seu proisme (Efesis 4:25). No us enganyeu els uns als altres, vosaltres que us heu despullat de l’home vell i de les seves obres (Colossencs 3:9).]

– 4) No et valguis del silenci per decebre el teu interlocutor. Explica-li per què prefereixes callar en aquesta ocasió.

– 5) No entris en querella. Pots mostrar el teu desacord sense haver de discutir.
[Començar un plet és aviar l’aigua; abans d’embolicar-t’hi, retira’t (Prov. 17:14). Retirar-se d’una disputa, honora; el neci sempre s’hi embolica (Prov. 20-3). … comporteu-vos dignament…sense baralles ni enveges (Romans 13:13) Llenceu lluny de vosaltres l’amargor, l’enfurinient, la ira, els crits, les injúries i tota mena de dolenteria (Efesis 4:31).]

– 6) No repliquis amb ira. Respon suaument i amablement.
[Si us disgusteu amb algú, no l’ofengueu; que la posta de sol no us trobi encara ressentits (Efesis 4:26). Qui és pacient demostra molta prudència; molta estupidesa, l’impacient (Prov. 14:29). Una resposta suau calma la ira, la paraula feridora encèn la indignació (Prov. 15: l). A força de paciència el jutge s’apaivaga, la llengua dolça pot trencar un os (Prov. 25:15). El neci desfoga la seva passió, el savi acaba per frenar-la (Prov. 29: 1l).]

– 7) Si t’has equivocat, admet-ho i demana’n disculpes. I si algú et confessa qualque greuge que t’ha fet, digues-li que el perdones i assegura’t que l’afer queda oblidat i que no li’l retrauràs mai
[Qui vol amistat oblida les ofenses; perd l’amic el qui les retreu (Prov. 17:9). Sigueu bondadosos i afectuosos els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist (Efesis 4:32). Suporteu-vos els uns els altres i, si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat: perdonen també vosaltres (Colossencs 3:13). Per damunt de tot, tingueu una amor intensa entre vosaltres, perquè l’amor cobreix una multitud de pecats (lª Pere 4:8).]

– 8) Evita d’insistir, de reblar el clau.
[Qui molt xerra no evita la falta; l’home assenyat mesura les paraules (Prov. 10: 19). Aigua profunda és la intenció de l’home; el qui és sagaç l’arriba a pouar (Prov. 20:5).]

– 9) No censuris ni critiquis el proisme. Al contrari, anima, estimula, edifica. I si algú t’ataca verbalment, o et critica o et censura, no li responguis de la mateixa manera.
[No us judiqueu més els uns als altres! Decidiu-vos més aviat a no ser per cap germà motiu de caiguda o d’escàndol (Romans 14:13). Germans, si descobriu que algú ha comès una falta, vosaltres, els qui heu rebut l’Esperit, ajudeu-lo a refer-se, amb esperit de dolcesa, i penseu en vosaltres mateixos, que també podríeu caure en temptació (Gàlates 6: l). No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom (Romans 12:17). No et deixis vèncer pel mal; al contrari venç el mal amb el bé (Romans 12:21). Quan l’insultaven, no tornava l’insult; quan el turmentaven no responia amb amenaces… (lª Pere 2:23). No torneu mal per mal ni injúria per injúria (lª Pere 3:9).]

– 10) Tracta de comprendre l’opinió de l’altre. Fes concessions a les diferències. Preocupa’t dels interessos dels altres.
[…tingueu els mateixos sentiments i la mateixa amor els uns pels altres, unànimes i ben avinguts. No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres. Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres (Filipencs 2:1-4). Amb tota humilitat i dolcesa, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns els altres (Efesis 4:2).]

Metanoia, Hamartia, Kóros, Hybris, Até.

METANOIA, HAMARTIA, KÓROS, HYBRIS, ATÉ

Qui no pot ben bé creure que un o un parell de mil·lennis desfiguren el sentit original de mots i conceptes?.

METANOIA I HAMARTIA
Metanoîa és un mot grec que en psicologia té el sentit d’equilibri i plenitud mental. Es troba compost del prefix meta, “més enllà”, i noîa, “pensament”. També hi ha el verb metanoeseîn, “més enllà (en la manera de) pensar”, aprofundir en el pensament, i més enllà encara del pensament.
Aquest concepte recorda també aquella cançó d’en Lluís Llac:
Més lluny,
Cal anar més lluny
Dels arbres caiguts
Que ara ens empresonen
I quan
Els haurem guanyats…
Doncs bé, en llegir el Nou Testament en l’original grec, hi trobem sovint metanoîa, metanoeseîn i també una altra paraula, hamartia, la qual té el sentit de fer figa, errar el blanc, no encertar-la vitalment. No tenen orginàriament cap connotació dogmàtica o religiosa, són, mots descriptius, quotidians, vitalistes, amicals, com qui conta penes i redreçaments, caigudes i renaixences.
Hamartia és un xut fora de l’escaire de les nostres fites més adelerades, és pensament feble (desfilagarsat, fet de slogans dispersos) denunciat pel pensament conseqüent, matemàtic, científic, fort (causa-efecte, llibertat-responsabilitat, dret-deure…) per no seguir les lleis de la dura realitat/veritat.
Llegim per exemple Lluc 17:3: “eam hamártê o adelfós su epití mêson autô”, literalment traduïble per: Si ton germa no l’encerta, dóna-li un toc (o crida-li l’atenció) i si ell va més enllà (canviant, esmenant) la seva manera de pensar (enfocament), dispensa’l. Les traduccions en llengües d’Occident (romàniques i germàniques) dels conceptes evangèlics al llarg de la història provenen del llatí a través del clergat catòlic, i el llatí té mots equivalents a metanoîa, etc., però dels quals se n’ha perdut el sentit original i han quedat en formes culturalment estàtiques, fòssils, vitalment incomprensibles, contaminades per connotacions religioses massa deformades, dogmàtiques, impositives. Així, qualsevol Bíblia tradueix Lluc 17:3 amb els nostres mots escaients però massa deformats per a expressar la força originària del text grec: “Si ton germà peca, reprèn-lo; i si ell se’n penedeix, perdona’l”.
“Dels homes és errar, de bèsties no esmenar”, diu el refrany català.
Certament retrobar el camí vital duu a la metanoîa (penediment i equilibri vibrant ensems). Comprendre la llei de la vida (sota forma resumida dels manaments) ens ensenya què és l’hamartia, les nostres pífies, quan no l’encertem vitalment per a fer el que diem que volem fer. Aquests conceptes no són sols bíblics sinó humans en general, escrits en la consciència humana. Els antics misteris eleusins de la Grècia clàssica es basaven també en la metanoîa. O quan el marxisme parla de dialèctica (tesi, antítesi, síntesi), de crítica i autocrítica, parla també de conceptes vitals i pràctics anàlegs. O sia, d’un pensament dialèctic, dinàmic, que copsa el fons de les coses.
Esquil deia allò de “páthei máthos”: aprenem mitjançant el patiment. Per ço, la fe, les religions són més sòlides i fondes que no pas la pura filosofia o les ideologies especulatives. El racionalisme es col·loca en un observatori, en una torre d’ivori, i des d’allà disseca la realitat i la judica erròniament. És un fals decorat. La vida és altrament, no sols pensaments raonables. Per ço, la Raó és una falsa deïtat academicista si la prenem per guia absoluta: Ni el món ni l’home són gaire raonables. La Raó mitificada és sovint raons a mida de cervells còmodes i panxes agraïdes. La raó és sols una eina per a decidir després de l’experimentació, no pas per decidir sense experimentar, com pretenen molts racionalistes.

KÓROS, HYBRIS, ATÉ
La realitat, la vida, és dura. I no gaire “raonable”, ni tampoc feta exactament a mesura humana. Sovint la Raó duu a la momificació del pensament, si l’allargues massa (per manca d’uns altres recursos on girar-te i servir-te’n). I ve el doctrinarisme i manca de creativitat per manca de recursos a interrelacionar (a multiplicar, doncs): és el problema endèmic d’esquerranismes i laïcismes, que arrelen mal i s’ensorren tan sovint, flors d’estufa, un problema d’impotència.
Tres altres mots grecs: Kóros, Hybris, Até.
Kóros vol dir fartera, hybris capteniment descontrolat, i até desastre, l’impuls cec ingovernable que arravata l’ànima desequilibrada a cercar l’impossible. “L’ànima d’un famolenc es nodreix sempre millor i més higiènicament que no pas la de qui s’ha atipat” (Màxim Gorki). L’atipat després voldrà beure, es descontrolarà: finalment vindrà el desastre (aquest és potser una de les raons per les quals entenc que Jesús deia que no havíem de resistir el dolent).
El kóros duu a l’hamartia, de fet, és hamartia, i a l’hybris, i acaba en até.
Al llibre hindú Baghavad Guita llegim: “De l’encadenament neix el deler. Del deler flameja la passió ferèstega. De la passió neix el desori espiritual, d’això la destrucció de l’enteniment que fa perir la persona”. Una bona explicació de la seqüència kóros-hamartia-hybris-até.
La llibertat ha de ser collida amb la metanoîa: Amb la renovació mental, amb el canvi vital, amb l’aprofundiment espiritual. Ço és el rovell d’allò que hem menester els catalans -justament desconfiats, però massa materialistes i superficials- per reeixir com a nació lliure. “I el jou (espanyol) es podrirà a causa de la unció (=gràcia espiritual)”, llegim a Isaïes 10:27. “Els vostres pecats són com l’escarlata, però podrien ser blancs com la neu…sols que volguéssiu escoltar. Llavors menjaríeu el bo i el millor de la terra. Però, si no voleu i us revolteu, l’espasa us devorarà.. Jo mateix, el Senyor, he parlat” (Isaïes 1:18-20).
“Però aquells qui superbs i creguts per semblar-los que posseeixen la més sublim doctrina, no atenen el mestre que els diu: Apreneu de mi qui sóc mansoi i humil de cor, i trobareu descans per a les vostres ànimes…” (Confessions, Agustí de Bona).
Vet ací també una citació del gran reformador alemany qui tingué el lleu de desafiar l’Emperador i el Papa per…un llibre, per una Constitució (la Bíblia): “La llei de Déu, la més salutífera doctrina de la vida, no pot pas dur ningú a la rectitud…Molt menys les obres humanes… Poden semblar esplèndides, però amb tota probabilitat són relliscades…(Déu) pot humiliar-nos als ulls nostres i fer-nos desesperar a fi que Ell pugui, en sa misericòrdia, exaltar-nos i fer-nos gent d’esperança” (Martí Luter, 1518).
La llei de Déu és la realitat que ens fa desesperar, en comprendre els nostres hamartia. Però a través de la metanoîa atenyem l’esperança, la fe, la benedicció i àdhuc la llibertat per a la nostra masegada pàtria terrenal.
“Si el conseguesc,       mercè no em fallirà
car Pietat       pau haurà fet ab Vós.
Preàreu mi       Qui en temps antic preàveu
e confessant       que us dolíeu de mi.
I ara que us am       pus que jamés amí.
Tornau-vos llà       on de primer estàveu”.
(Ausiàs Marc)

Per a malalts

PER A MALALTS

  • “I digué: Si escoltes atentament la veu de Jahveh el teu Déu, i fas el que és recte als seus ulls, i pares l’oïda als seus manaments, i guardes tots els seus estatuts, no posaré sobre tu cap malaltia d’aquelles que vaig posar sobre els egipcis, perquè jo, Jahveh, sóc el teu sanador” (Èxode 15:26).
  • “Ni que passe per vall d’ombra de mort, no tindré por de cap mal, perquè Tu m’acompanyaràs, la teua vara i la teua gaiata m’infondran alè” (Psalm 23:4).
  • “Vaig buscar el Senyor i Ell em va contestar i em va donar llibertat de les meues temors” (Psalm 34:4).
  • “Tasteu i veieu com és de bo el Senyor, afortunat l’home que en Ell busca protecció” (Psalm 34:8).
  • “Ell dóna força al cansat, i fa créixer l’energia de qui no té forces” (Isaïes 40:29).
  • “Els jòvens es fatiguen i es cansen, els valents no poden alenar i tomben a terra. Però els que esperen en Déu tindran nova força, alçaran el vol com les àguiles; correran i no es cansaran; caminaran i no es fatigaran” (Isaïes 40:30-31).
  • “Vos he refinat però no com a plata: vos he provat al forn del patiment” (Isaïes 48:16).
  • “Certament Ell es va endur les nostres malalties i va portar els nostres dolors; i el vam tindre per assotat, per ferit de Déu i abatut. Però Ell va ser ferit per les nostres transgressions, molgut pels nostrees pecats; el càstig de la pau nostra va anar damunt d’Ell, i per les seues ferides vam ser sanats” (Isaïes 53:4-5).
  • “Sana’m, Senyor, i seré ple de salut, salva’m i seré salvador” (Jeremies 17:14).
  • “Mira com els portaré sanitat i medecina: els sanaré i els faré conéixer gran pau i veritat” (Jeremies 33:6).

Per a malalts 02

  • “Sempre tinc present el Senyor;
    amb ell a la dreta, mai no cauré.
    El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo,
    fins el meu cos reposa confiat:
    no abandonaràs ma vida enmig dels morts,
    ni deixaràs caure a la fossa el qui t’estima.
    M’ensenyaràs el camí que duu a la vida:
    joia i festa a desdir davant la Teva Presència;
    al teu costat, delícies per sempre” (Psalm 16:8-11).
  • “Déu de justícia, Senyor,
    Déu de justícia, resplendeix!
    Aixeca’t, jutge de la terra,
    dóna als orgullosos la paga que es mereixen” (Psalm 94:1-2).
    “Com un pare s’apiada dels seus fills,
    el Senyor s’apiada dels fidels,
    perquè sap de quin fang ens va formar
    i es recorda que som pols” (Psalm 103:13-14).
  • “El Senyor detesta els càlculs perversos;
    les paraules bondadoses li plauen” (Proverbis 15:26).
  • “Li diu Jesús: -Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. ¿Ho creus, això? Ella li respon: -Sí, Senyor: jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el qui havia de venir al món” (Joan 11:25-27).
  • “Si amb els llavis confesses que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, et salvaràs” (Romans 10:9).
  • “Nosaltres, que creiem en aquell qui va ressuscitar d’entre els morts Jesús, Senyor nostre, lliurat a la mort per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos” (Romans 4:24-25).
  • “Si prediquem que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com és que alguns de vosaltres neguen la resurrecció dels morts?” (1ª Corintis 15:12) “Potser algú preguntarà: «I com ressusciten, els morts? Quina mena de cos tenen?» Tararot! Tu saps que allò que sembres no arriba a tenir vida si abans no ha mort. I allò que sembres no és el cos de la planta que ha de néixer, sinó tan sols un gra de blat o de qualsevol altra planta; i Déu li dóna el cos que més li plau, un cos divers per a cada mena de llavor. Tampoc els cossos no són tots iguals: el dels homes és d’una manera; el dels animals terrestres, d’una altra; el dels ocells, d’una altra; el dels peixos, d’una altra. Hi ha cossos celestials i cossos terrenals, però els del cel resplendeixen d’una manera, i els de la terra, d’una altra; la resplendor del sol és diferent de la resplendor de la lluna i diferent de la dels estels, ja que cap estel no resplendeix igual que l’altre. Amb la resurrecció dels morts passa una cosa semblant. Sembrem un cos corruptible, però en ressuscita un d’incorruptible” (1ª Corintis 15:35-42)

Per a malalts 01

  • “Engolirà per sempre la mort.
    El Senyor, Déu sobirà,
    eixugarà totes les llàgrimes
    i esborrarà arreu de la terra la humiliació del seu poble.
    El Senyor mateix ho afirma” (Isaïes 25:8).
  • “Quan aquest cos corruptible s’haurà revestit d’allò que és incorruptible i aquest cos mortal s’haurà revestit d’immortalitat, llavors es complirà allò que diu l’Escriptura: La victòria ha engolit la mort. Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló?” (1ª Corintis 15:54-55).
  • “Beneït sia el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que pel seu gran amor ens ha engendrat de nou gràcies a la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts. Ell ha volgut que tinguéssiu una esperança viva i que posseíssiu una heretat incorruptible, indestructible, immarcescible, reservada dalt al cel per a vosaltres” (1ª Pere 1:3-4).
  • “També alguns filòsofs epicuris i estoics conversaven amb ell. Alguns es preguntaven: -Què deu voler dir aquest xerraire? D’altres deien: -Sembla un predicador de divinitats estrangeres. Parlaven així perquè Pau els anunciava Jesús i la resurrecció” (Fets 17:18).
  • “El que jo reconec davant teu és que colc el Déu dels pares, seguint aquell Camí que ells anomenen secta; crec tot el que hi ha escrit en la Llei i en els Profetes, i tinc posada en Déu la mateixa esperança que ells tenen: que tant justos com injustos ressuscitaran” (Pau en referir-se als fariseus, a Fets 24:14-15).
  • “Els qui segueixen els desigs terrenals s’interessen per les coses terrenals; els qui segueixen els impulsos de l’Esperit s’interessen per les coses de l’Esperit. Els interessos terrenals porten a la mort, mentre que els de l’Esperit duen a la vida i a la pau. I és que els interessos terrenals porten a l’enemistat amb Déu, ja que no volen sotmetre’s a la seva llei ni s’hi podrien sotmetre. Per això els qui viuen d’acord amb els desigs terrenals no poden plaure a Déu” (Romans 8:5-8).
  • “La fi d’aquells serà la perdició, llur déu és el ventre, i posen la pròpia glòria en les parts vergonyoses. Tot el que aprecien són coses terrenals. Nosaltres, en canvi, tenim la nostra ciutadania al cel, i és d’allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el Senyor. Ell transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa amb què ell sotmetrà a si mateix tot l’univers” (Filipencs 3:19-21).
  • “Però malgrat tot, Senyor, tu ets el nostre pare.
    Nosaltres som l’argila, i tu, el terrisser:
    tots som obra de les teves mans.
    No t’irritis, Senyor, fins a l’extrem,
    no recordis per sempre les nostres culpes.
    Mira’ns: tots nosaltres som el teu poble” (Isaïes 64:7-9a).

Què és l’infern?

QUÈ ÉS L’INFERN?

“Tal com Déu envia l’aiguatge damunt el blat i dels esbarzers, el blat per desar-lo als graners i sitges, i les espines per al foc, ben igualment la Paraula de Déu arriba a tothom” (Aureli-Agustí d’Hipona, 354-430, Pare de l’Església, filòsof i teòleg llatinoafricà).
En èpoques de poca fe molta gent nega l’infern. Hi ha grups religiosos, com els Testimonis de Jehovà , adventistes i també sectors modernistes, tan catòlics com evangèlics, que el neguen o bé no en parlen. Malgrat això, Jesucrist en va parlar prou voltes. També en parlen l’Apocalipsi i algunes epístoles. Si altres parts de la Bíblia hem vist que funcionen en la realitat, no fóra molt just de bandejar-ne aquesta a causa de l’actual moda. L’Infern, eixa mena de suposta discoteca subterrània, al modest parer de la modernor.
“Déu va prometre un Regne i els homes el menyspreen. El diable els prepara un infern, i l’honoren i l’obeeixen, sent així, que l’un és Déu, i l’altre no és més que un dimoni i la més vil de totes les criatures” (St. Joan Crisòstom, *ca.345-350- +407, Pare de l’Església grega, Homilia 6, c. 2, sent. 263, Tric. T. 6, p. 354).

Què és l'infern? 02

Déu crida moltes vegades a repenedir-se (o sia, a canviar la nostra manera falsa i injusta de pensar) dels pecats (o sia, dels errors i injustícies que cometem en la vida per anar “a la nostra”, en egoisme). “La gent se n’anirà a infern a la pròpia manera, però ha d’ingressar al cel a la manera del Déu” (Chuck Colson, cristià evangèlic nordamericà). Qui no vulga escoltar ni aceptar que l’amor de Déu va arribar a fer que la Divinitat s’encarnàs en Crist i morís pels nostres errors i injustícies, i preferesca la seva injustícia i egoisme, és que és dur de cor i s’ha buscat el seu propi infern, en la terra i més enllà per l’eternitat: s’ha forjat un destí de rebel·lia sense trellat.
“Quan l’església no ensenya clarament la doctrina de l’infern, la societat perd una àncora important. En certa manera, l’infern dóna significat a les nostres vides. Ens diu que les eleccions morals que fem de dia en dia tenen importància eterna; que el nostre comportament té conseqüències que duren per a l’eternitat; que Déu Mateix pren les nostres eleccions seriosament. Quan la gent no creu en una sentència definitiva, no se senten en el fons responsables de llurs accions. No hi ha cap corretja ferma que contingui impulsos pecaminosos. Tal com ho diu el llibre dels Jutges, no hi ha cap “por de Déu” als cors, i tothom fa “el que està bé segons el propi parer”. La doctrina de l’infern no és just una mica de dogma teològic polsegós de l’edat mitjana inculta. Té conseqüències socials significatives. Sense justícia definitiva, el sentit d’obligació moral de la gent es dissol; es trenca l’ossam social. La gent que no té cap por de Déu aviat no té cap por de l’home, i cap respecte pels drets humans i ni per l’autoritat” (Chuck Colson).
Ningú no és realment bo, som mones delictives. Maquiavel deia que “és bo qui no té més remei”. Generalment és així. Per això una fe amb l’infern per enmig és equilibrant, perquè dóna una mesura a la profunditat del mal i a les conseqüències de la mentida, que pot acabar degenerant en guerres i matances. És una gran responsabilitat, perquè les nostres males accions són com un dòmino que mai saps quan es poden aturar. Potser alguns desastres de l’actualitat siguin resultat de males decisions preses fa mil o dos mil o tres mil anys enrere. Igualment les bondats, però aquestes sempre m’han semblat com més febles i anèmiques quant a resultats (potser no).
Què llegim a la Paraula de Déu sobre l’Infern?:
“Si la mà t’és ocasió de pecar, talla-te-la!. Més val arribar sense mà a la vida eterna que no anar amb les dues mans a la gehenna (infern),al foc que no s’apaga mai” (Marc 9:43).
A la paràbola del pobre Llàtzer i el ric Epuló, trobem com el ric sense misericòrdia acaba a l’infern, mentre que el pobre que ha patit injustament és salvat (Lluc 16:19-31). Hi llegim que, ja mort, el ric “es trobava enmig de turments” i diu: “perquè estic torturat enmig d’esta foguera”. Abraham li respon que “entre vosaltres i nosaltres hi ha obert un gran abisme impossible de travessar”.
En Mateu 8:12, llegim: “seran expulsats a fora, a les tenebres. Allí pla que ploraran i  cruixiran les dents”. I en Mateu 13:42:2 “els llençaran al forn encés; allà ploraran i escarritxaran de dents”.
Al Juí Final de les Nacions de Mateu 25, diu Jesucrist dels qui no vulguen rebre els seus “germanets més menuts” ni ajudar-los: “Lluny de mi, maleïts!, al foc etern,preparat per al diable i als seus àngels” (verset 41), “I aniran a un càstig etern . . .” (v.46).
“La fondària d’un home assenyala el seu possible lloc a l’infern, cavat a la seva mesura i sempre amatent a rebre´l: cadascun dels seus passos el sotmet al risc d’esmunyir-s’hi” (“Peregrinatge a les fonts”, Lanza del Vasto). L’amor i la misericòrdia que tenim és una certa predicció del paradís en marxa, la malícia i l’egoisme una mesura de l’infern en preparació. Ens van indicant el nostre lloc a l’ultratomba.
“Què és l’infern? Mantinc que és el sofriment de ser incapaç d’estimar” (Fiòdor N. Dostoievski, 1821-1881, escriptor rus). “L’infern consistirà a no estimar” (Bernanos).
A  2ª Tessal. 1:6-9 diu Sant Pau que els qui no vulguen reconéixer Déu ni sotmetre’s a  l’Evangeli de Nostre Senyor Jesús “rebran en pena una ruïna eterna lluny de la presència del Senyor i de l’esclat de la seua força” (v. 9).
“Sodoma i Gomorra ,amb les ciutats veïnes, es van prostituir igualment … Per això ara suporten el càstig d’un foc etern i queden com un escarment per a tothom” (Judes 7).
I en Apocalipsi: “El diable que els confonia, fou tirat a l’estany de foc i de sofre, on ja es troben la Bèstia i els fals profeta. Nit i dia hi seran torturats per sempre més” (20:10). “La Mort i l’Hades van ser tirats a l’estany del foc. El llac de foc, que és la mort segona. Qui no venia escrit al llibre de la vida, fou tirat també a l’estany de foc” (20:14-15).
“Jo romanc per sempre. Vosaltres, els qui hi entreu, ¡abandoneu tota esperança!” (L’entrada a l’infern, a la “Divina Commedia”, de Durante / Dante Alighieri, 1265-1321, poeta florentí). “La supèrbia és la porta de l’infern” (Agustí d’Hipona).
“L’infern és la recompensa més alta que el diable us pot oferir per ser un criat seu” (Billy Sunday, 1862-1935, evangelista estatunidenc).
Quina gent anirà al llac de foc que Déu va preparar per als àngels rebels?. En Apoc. 21:8 diu que: “Els covards, els traïdors, els contaminats de pecat, homicides i fornicaris, els qui fan bruixeries i els idòlatres, i els mentiders, tenen reservat un lloc a l’estany ardent de foc i sofre”
“…on el seu corc no mor i el foc mai no s’apaga” (Marc 9:48).
“Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que bastiu monuments sepulcrals als profetes i decoreu les tombes dels justos, i dieu: “D’haver viscut en temps dels nostres pares, no hauríem pres part al costat d’ells en la mort dels profetes”! Dient això doneu testimoni contra vosaltres mateixos que sou els fills dels qui van assassinar els profetes. Doncs bé, acabeu d’omplir la mesura dels vostres pares! Serps, cria d’escurçons! Com podeu escapar-vos de ser condemnats a l’infern?” (Jesucrist a l’Evangeli segons Mateu 23:29-33; escrit per als jueus a les darreries s. I).
“Si la vostra religió no us fa sants, us damnarà. Simplement és la pompa pintada per anar a l’infern” (Charles Spurgeon, predicador calvinista).

Què és l'infern? 01

“No solament sou enemics de la vostra salvació, ans àdhuc impediu que tants milers de pobles creguin i se salvin; i no solament els en els qui ja cremen en els focs eterns a causa de la vostra crueltat, de les espases i de les altres maneres de llevar la vida amb les quals heu posat fi a una tan immensa multitud d’homes, sinó també els qui han evitat la vostra espasa cruel, donat que, a causa de les vostres maldats, amb prou feines,o mai, creuran de veritat…Per això sofrireu suplicis gravíssims, no solament per la vostra perdició, sinó també per aquells als quals sostraguéreu el període de conversió i penitència en ocasionar-los una mort intempestiva i els trametéreu directament als turments dels inferns, i també per aquells qui, a causa dels vostres pèssims exemples, miraren amb odi la fe i, així mateix, per l’ultratge a tota l’Església Universal i, igualment per la blasfèmia contra Déu” (“L’únic mètode de cridar tots els pobles a la vera religió” 6:6, ca. 1534, de Fra Bartomeu Casaus / Bartolomé de las Casas denuncia amb valor els cruels genocides espanyols).
Molta gent són ja infern, sols que estan distrets i la supèrbia els ho impedeix copsar. Llur malignitat quedarà inactiva quan moriran i es dirigirà contra ells mateixos. Seran el propi infern: ells mateixos. Déu no pot donar el cel a tothom en massa, car n’hi ha de psicòpates, de no gens generosos ni amables, de teòfobs, etc. i fos una tabarra de passar una eternitat amb gent així, tan orgullosos que mai no voldrien canviar, i que allò que realment desitgen i lliurement han triat és l’infern solipsista (diuen que amb Marilyn, amb Mao…i amb Franco!). Déu ens féu lliures i n’hi ha que prefereixen l’infern sense Déu que no pas el cel amb. No volen fer bondat, ai dolor, però cal respectar llur llibertat. “De desagraïts, l’infern n’és ple” (Refrany català). “El camí a l’infern está empedrat de bones intencions” (Refrany).
“Fins ara, jo no creia ni en Déu ni en l’infern. Ara, sé que existeixen l’un i l’altre, i que el judici equitatiu del Totpoderós em damnarà per l’eternitat” (Sir Thomas Scott, President del Senat del Parlament anglès, en la seva mort).
“El qui sempre té l’infern davant, no hi caurà: ara bé, en el cas contrari, no l’evitarà el qui el menysprea” (St. Joan Crisòstom, *ca.345-350- +407, Pare de l’Església grega, Homilia 2, in i. 1, ad Tesal., sent. 365, Tric. T. 6, p. 379).
En resum, podem dir que l’infern (gehenna, tartaros, en original grec del Nou Testament) és una segona mort d’un estany de foc i sofre ( això pot prendre’s al peu de la lletrra o com a símbol de turment ), on el cuc (símbol de mort, corrupció i remordiment ) sempre rosega la carn putrefacta de la gent egoista que s’ha tancat a l’amor i la misericòrdia de Déu en Jesucrist.
També podeu buscar més referències a l’infern en : Mateu 5:22, 7:23, 10:28, 18:9, 22:13, 23:15,33, 24:51, 25:11-12.
Lluc 3:17, 12:5, 14:24, 2ª Pere 2:4, 3:
Jaume 3:6.
Apoc. 2:11, 14:10-11,19:3.
“La serp antiga, que és el diable, Satanàs […] és llançada a la timba” (Apocalipsi o Revelació, 20:2-3, darrer llibre de la Bíblia cristiana, escrit per Joan “el profeta” -identificat com a l’apòstol-, deportat a l’illa de Patmos, Mar Egeu, ca. 95).
Per tant, negar l’existència de l’infern està clarament en contra de la Paraula de Déu.

Què és l'infern? 03

PREGÀRIA:
“…Semblants pecats com a serpents, a mossos,
no paren mai, mosseguen devorant-nos.
Membres són teus, Senyor, els nostres cossos;
Tu ens has format els nervis i els ossos,
de veritat, no per a condemnar-nos.
Que Tu per tots del cel fins ben al centre
Tu vas venir per traure els sants pròmens,
pares antics, d’aquell maligne ventre
del cor d’infern, on te prec io no entre,
oh, Redemptor, salut de tots els hòmens.
Suplic-te, doncs, que els meus desigs arregle,
perquè vivint mai no prenga sinistre.
Fes-me, Senyor, anar per aquell regle
del teu voler, a fi que en aquest segle
de quant és teu io sia bon ministre.
Fes que el meu cos sia delitós temple
on tes llaors cantant se sacrifiquen.
Oh, sant Corder figurat per exemple
de caritat, segons hui te contemple!
Fes que en el cel mos senys et glorifiquen”
(Contemplant lo Crucifixi, actualització del poeta valencià Narcís Vinyoles, s. XVI).

Divinitat de Jesús

JESUCRIST ÉS DÉU

“Jesús li contestà:
-Tant de temps que estic entre vosaltres i encara no saps qui sóc, Felip? Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare. Com dius ara: Fes-nos veure el Pare? ¿no creus que jo sóc en el Pare i el Pare és en mi?…” (Joan 14:9-10).
“Al principi ja existia la Paraula, la Paraula anava cap a Déu i la Paraula era Déu…Tot començà a existir per la Paraula i, al marge d’aquella, no va arribar a existir ni una sola de les coses que existeixen…el món li devia l’existència, però no la reconegué. Vingué al seu poble i els seus no el van acollir pas…La Paraula es tornà home i va plantar la seva tenda entre nosaltres…” (Joan 1:1, 3, 10-11).
És a dir, la Paraula de Déu, creadora del món, es va fer home en Crist. Com que la Paraula (del poder creador) era Déu, vol dir que Crist és Déu.
“No volem matar-te pel que has fet de bé, sinó per blasfèmia! Perquè tu, simple home, vas dir que ets Déu” (Joan 10:33).
Es a dir, la gent i també els seus enemics entenien bé que ell donava a entendre ser Déu.

Divinitat de Jesús 02

“Realment en Crist habita encarnada la Divinitat en tota la seva plenitud” (Colossencs 2:9).
“…el Messies, qui és, per damunt de tot, Déu beneït per sempre més” (Romans 9:5).
“…la manifestació definitiva i gloriosa del gran Déu i Salvador nostre Jesucrist” (Titus 2:13).
A l’escena de la incredulitat de l’apòstol Tomàs, quan se li apareix Jesucrist ressuscitat:
“Tomàs li respongué:
-Senyor meu i Déu meu!” (Joan 20:28).
“Per això volien matar Jesús: perquè…afirmava que Déu era son Pare en sentit propi, fent-se, doncs, igual a Déu” (Joan 5:18).
“El gran sacerdot li digué:
-Et conjur pel Déu vivent, que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill de Déu.
-Tu mateix acabes de dir-ho, li fa Jesús. A més, us dic: a partir d’ara veureu el Fill de l’home compartint el poder amb el Totpoderós…” (Mateu 26:63-64).
Jesucrist ha estat adorat com a Déu:
-pels savis d’Orient: Mateu 2:11.
-per un leprós: Mateu 8:2.
-per Jaire: Mateu 9:18.
-pels seus deixebles: Mateu 14:33, 28:17.
-per la mare dels fills de Zebedeu: Mateu 20:20.
-per la dona cananea: Mateu 15:22.
-per Pere: Lluc 5:8.
-per un invident: Joan 9:38.
-els estols del Cel adoren Jesucrist igual que Déu: Joan 8: 19; Hebreus 1:6; Apocalipsi 5:11, 13.
Creure en el Crist és creure en Déu: Marc 9:37.
Negar el Crist és negar Déu: Lluc 10:16.
Desobeir el Crist és desobeir Déu: Joan 5:23.
Avorrir el Crist és avorrir Déu: Joan 15: 23-24.
Qui coneix el Crist, coneix Déu: Joan 8: 19; 14:6-9; 1ª Joan 2:23.
No ens estenem ara en la gran quantitat de versets que el presenten com a Fill de Déu i d’altres consideracions semblants per no allargar-nos més. De Déu només n’hi ha un, Pare, Fill i Esperit Sant són Un sol Déu. Dir-se Fill de Déu, per tant, és la mateixa nissaga, és dir-se Déu directament.

Divinitat de Jesús 01

El sexe i el cristianisme

SEXE I CRISTIANISME

1.-EL SEXE ES BO I NO ÉS RES BRUT EN SI

Sobre el sexe, en tant que creació de Déu, és bo: ho diu el mateix Déu al Gènesi. El sexe no és obra de cap “dimoni”

“El Càntic dels càntics”, per ex., és un llibre bíblic de contingut sexual explícit. El sexe no és pecat en si mateix.

  • “També trobem a la Bíblia el Càntic dels Càntics i no ens podem imaginar un amor més abrusador i més sensual i més apassionat que el que se’ns descriu en aquestes pàgines. I de veritat és bo que sia la Bíblia qui ens presentí aquest tipus d’amor, ja que això contradiu tots aquells que creuen que l’element cristià sols viu en la moderació de les passions” (Dietrich Bonhöffer).

2.-LES PROHIBICIONS SEXUALS NO SÓN DE CAP MANERA EL ROVELL DEL CRISTIANISME

L’obsessió de la jerarquia catòlica per temes sexuals sembla que és per fer la fe antipàtica a la joventut i a l’esquerra. Volen ser ells -amics de la Gran Dreta política- els qui controlen l’església i el gran poder sociològic que té. El Poder ha instrumentalitzat en gran mesura les grans esglésies-institució.

Gran part de les esglésies protestants són més obertes que la Jerarquia catòlica, en tot cas, no es mostren gaire obsessionades en temes sexuals.

Però la Conferència Episcopal Espanyola viu com obsessionada pel sexe. Per a ells és com si el sexe fos el principal problema i el principal pecat el sexual, cosa que de cap manera ve així a la Bíblia. No parlen quasi mai d’altres temes com ara els pecats socials (malgrat tanta encíclica colgada de pols) perquè tot just els qui cometen injustícies socials són els qui millor els paguen.

I, a més, si volen arreglar el tema sexual en la societat, que comencin per donar exemple, perquè segons enquestes i estudis el celibat –mandat humà sense base bíblica- no és complet per la majoria del clergue catòlic i, a més, bona part del clergat és homosexual.

El missatge central cristià és la vinguda del Messies per salvar-nos, no pas les prohibicions.

3.-CAL CONTEXTUALITZAR EL QUE LA BÍBLIA DIU SOBRE EL SEXE: FORNICACIÓ I HOMOSEXUALITAT

Cal també aclarir que una de les coses que més critica la Bíblia no és tant la fornicació en general sinó la fornicació religiosa de cultes pagans i sincrètics. Igualment quant a l’homosexualitat les lleis mosaiques parlen específicament, si no ho record malament, contra la violació a presoners. Vull dir, que l’accent antifornicari i antihomosexual és prou específic contra temes i modalitats concretes.

A la Bíblia hi ha més de 350 referències contra la fornicació i l’adulteri (Ezequiel és segurament el que en parla més). Contra l’homosexualitat no hi ha segurament ni una dotzena de referències en tota la Bíblia (bàsicament lleis mosaiques i Pau).

“Fornicar” prové d’un mot llatí derivat de les arcades on trescaven les bagasses romanes i equival a “pornê”, prostituta en grec. El mot bíblic grec per a impuresa sexual és “porneîa”, nom originat, doncs, arran la prostitució. Fornicar, si llegim la Bíblia, entenc que és en general l’acte sexual fora del matrimoni, però el mot en si ve referit a la prostitució estrictament. N’és una generalització, doncs.

“¿Què diu la Bíblia sobre l’homosexualitat?” (en castellà)

4d16c03752eb7def77ed3a7d19fbdaf6

4.-SOBRE LA MASTURBACIÓ, LA NUESA, EL CELIBAT SACERDOTAL…

La masturbació és porneîa? Probablement una porneîa menor, difícilment evitable. La Bíblia no la condemna explícitament en tant que acte sexual. Només record ara el cas d’Onan, reprès per Déu per llançar la lletada a les roques i no prenyar, com era costum, la vídua del seu germà.

Nuesa: Isaïes anà 3 anys nu per Egipte per mandat diví, si no record malament, l’Església primitiva batejava nus els creients, probablement Jesús a la creu i al bateig era nu…Climent d’Alexandria no considerava impropi que als cristians de practicar la lluita greco-romana (nus)…Tanmateix en Noè tenim un cas contrari.

El celibat sacerdotal catòlic data del s. XII. No sols no és bíblic: és antibíblic. A la Bíblia l’apòstol Pau avisa que vindran els qui “prohibiran casar-se”, I Tim. 4:1,3.
L’apòstol Pere, per ex., estava casat.

Els popes ortodoxos i els pastors protestants poden casar-se si volen. En la mateixa església catòlica el celibat no és cap dogma de fe, tècnicament parlant.

5.-EL LEGALISME I LES “DISPENSACIONS”

El rei Daviu o Salomó, els patriarques, etc. eren polígams i, segons la Paraula, David era un home “segons el cor de Déu”.

Déu no canvia però la Humanitat i la seva situació sí que canvia molt i, doncs, Déu hi readapta històricament prou coses.

Fins i tot Job i Jacob discutien amb Déu. I Moisès fins i tot “va fer desdir-se” al mateix Déu quan volia exterminar els israelites.

Adam i Eva al Paradís sols tenien un manament. Fins a després de Babel no hi hagué autoritat política ni lleis polítiques.

Els patriarques simplement tenien una relació espiritual i personal amb Déu, sense lleis explícites espirituals o rituals, fins a Moisès.

Les lleis rituals de Deuteronomi, etc. amb tantes complicades prohibicions sobretot en el menjar, actualment no les segueixen ni els més integristes cristians i segurament ni tan sols gaires integristes jueus (els jueus actuals segueixen més el Talmud, que és del s. V, que no la Torah).

Així que fins a cert punt, també les lleis van i vénen, i canvien. Per tant és difícil d’assegurar que sien un absolut intemporal tal com diuen els fonamentalistes i literalistes. Déu mira més el cor.

Aleshores, quan veiem a la Bíblia lleis de prohibicions d’aliments o de prohibicions sexuals, es tracta exactament de lleis “morals” o de lleis “nacionals”?

Pensem també que, per ex., llavors no hi havien anticonceptius gaire eficaços i que un adulteri en aquell context creava més problemes derivats que ara.

D’entrada, aquestes lleis solen ser higienistes (per la salut), pràctiques (normes per conviure en paus) i natalistes (per una gran demografia, cosa necessària per a un poble conqueridor, colonitzador).

Tenen un sentit bàsicament del context històric-nacional, com tendeixen a interpretar els modernistes, o van més enllà i són estricta ortodòxia intemporal com diuen els fonamentalistes i els literalistes?

6.-LA LLEI, L’AMOR I LA SOCIETAT ACTUAL

Pau -ja al Nou Testament, deixant arrere les detallades prohibicions mosaiques- diu als seus cristians, com per resumir allò que “salva” de la “llei vella” per als cristians, que simplement “s’abstinguin de fornicació, d’ofegat i de sang”.

Però avui dia quasi tots els cristians no tenen cap problema a menjar-se una botifarra o una sangueta.

Aleshores, com jutjar la importància exacta de cada cosa? Cal realment? Resulta complexe. Per tant em sembla arriscat pontificar massa estrictament, massa en pla legalista i “definitiu”. Quan Pau es referia al pecat (“hamartia”) certament el retratava com de la màxima gravetat, però es referia a la condició humana més que a pecats concrets.

No crec que el legalisme “antisexual” sigui amb total seguretat més bíblic que un cert (caut) relativisme sexual. Vejam: a la Paraula llegim, “l’amor cobrirà multitud de pecats”. I, en la mateixa línea, Agustí de Bona, gran arquitecte de l’església occidental, que havia estat un llibertí (coneixia el tema) abans de convertir-se, deia: “Estima i fes el que vulguis”.

La Paraula no nega que siguin pecats, però posa més èmfasi en l’amor com a poder salvador i creatiu. Jaume parla de “la perfecta llei” per la qual serem jutjats: la de la llibertat. La mateixa que tenien els patriarques en llur relació personal amb Déu.

Aquesta mena d’enfocament és molt més dinàmic i païble -i teològicament millor, afegiria- per a una societat com la nostra, per a mantenir-hi un cert diàleg i explicar-los que l’essència del cristianisme no és la “persecució sexual” (com sembla que donen a entendre els fonamentalistes i la Conferència Episcopal espanyola) sinó la salvació del Crist. Sense Crist cap abstinència sexual no pot salvar per si mateixa.

La gent ha d’aprendre a pensar. Això implica debat, diàleg intern, contrast, matisacions, dinàmica, plans, acció… La gent no sap pensar. I a més desconeix la Bíblia. Per tant tenim la misèria absoluta. Necessitem unes guspires que facin d’electroxoc en els cervells inactius i/o sense contextualització de la gent.

Centrar-se tant en temes sexuals (o pròxims, com l’avortament), és a dir, a la persecució sistemàtica de la sexualitat d’una manera esbiaixada i per damunt de la importància que té a la Bíblia, és l’estratègia típica del grups religiosos vinculats a l’integrisme, així fan que la gent ralli en pla xafardeig, els obliguen a vigilar-se mútuament i els omplen de “sospites”, els fan malpensats, els divideixen per posar-los en mans dels líders autoritaris i manipuladors. Els fan acrítics, porucs, mancats d’iniciativa. Els forneixen un concepte mecanicista de “pecat”, quan a la Bíblia és un concepte més global, profund i subtil.

7.-ENTENDRE CERT (AUTO)CONTROL SEXUAL I ALTRES CONSIDERACIONS SOBRE L’ACTUALITAT

L’autocontrol sexual té un sentit espiritual i també de foment de la cultura, Freud deia que la cultura humana sorgeix de la repressió sexual.

També, en gran mesura, el lideratge.

Òbviament no dic que sigui res fàcil ni obligatori per a tothom.

I algú digué que un intel·lectual és algú que ha descobert coses més interessants que el sexe.

Els etruscs és una civilització que moriren, diuen, per excés de pansexualisme, sembla que es passaven el dia al llit i per això decaigueren, es desorganitzarien, probablement.

Potser és aquest el sentit de les lleis de repressió sexual, són preventives.

En aquest sentit, una civilització decadent és hipersexuada (i al nostre cas, matriarcal), o pateix d’un descontrol sexual. I al revés, una civilització agressiva i feixistoide sol posar l’accent en la repressió sexual i el natalisme (i per tant és masclista).

Al Poder, a hores d’ara, per controlar-nos, interessa el foment del pansexualisme obsessiu. Es el que ara tenim aquí.

Alliberats els seus instints, l’home de la revolució sexual havia d’acabar per ser totalment manipulable. Ho és, per ex., en el marketing; en el masclisme subliminal que “obliga” un home a ser “mascle sexual”.

Caldria conèixer millor les coses, no generalitzar i pensar amb molt més ordre. De qualsevol tema. D’aquests també. Perquè si no ens la peguen per un cantó, ho fan per l’altre, i cal estar sempre a l’aguait.

A més, tal com està el pati, un plantejament essencialista, adés en política adés en religió, és massa petri i poc dinàmic en una societat on el canvi cada volta és més accelerat, més important i més decisiu. Vivim en una societat de la inestabilitat.
Necessitem quelcom de més creatiu, més dúctil.

El plantejament de dir simplement NO a una sèrie de coses no farà pensar gaire a la gent.

La gent ha fet del sexe la seva “religió” perquè és materialista i l’han estafada i desencantada. El sexe és un plaer prou assequible –i addictiu- i generalment gratuït, per tant, popular.

Els fariseus feien interminables llistes de prohibicions (més de 300, crec) que el poble pla no podia conèixer ni atendre, perquè eren massa complicades per a gent que havia de guanyar-se el pa cada dia.

Però el sistema de Jesús fou un altre molt distint. Es l’Esperit Sant en la gent el que canvia des de l’interior, ensenya i millora, no pas un compendi de lleis impositives o dogmàtiques.

Més explicacions (en anglès)