Arxiu d'etiquetes: Frank Dubé

Per la normalització lingüística en els atracaments

POSTAL DES DEL PAIS VALENCIÀ

Abril 2005.
Senyor Frank Dubé,
L’amic J. Guia em diu que necessiteu l’anècdota de l’atracament de què vaig ser víctima (farà ara uns 8 anys) fil per randa.

Fou així:

Sortia jo d’una botiga de llibres prop de l’Estació del Nord, de València), a mitja tarda en hivern i era molt fosc, amb poca llum al carrer. Un jove prim i alt se’m tira a sobre amb una navalla, que me la posa al coll i em diu, amb veu nerviosa i en castellà, (que jo notí que era d’un valencianoparlant):

– Dame el dinero que llevas, va, dame el dinero o te la clavo…

Més o menys, això em digué. A mi m’entrà un espant però se’m va ocórrer espetar-li:

– Però, tu parles valencià, o no? Per què no atraques en valencià, collons? On anirem a parar, collons?

No el deixí ni pensar perquè vaig continuar dient-li, sense esperar resposta, tot seguit:

– Si som valencians hem d’atracar en valencià, o no, collons? I això que no porte ni un duro, però si atraques fes-ho en valencià, collons!

El jove es quedà plantat, notí que obria uns ulls com uns melons i mentre retirava la navalla del coll començà a dir-me:

– Tens raó, tu…tens raó…

I retirant definitivament la navalla, s’aparta de mi i molt segur em diu:

– Tens raó! Sí senyor!

I se’n va. Jo em quede recolzat a la paret, per no caure i apretant el cul per no cagar-me. El jove fa uns passos i de sobte es gira i em diu, fort i segur:

– Tens raó!

I se’n va. Jo, com puc, arribe a l’estació i me’n vaig corrents als serveis. Se m’havia descompost el cos.

Josep Pitarch (Alcalde de Silla)

A casa nostra només poden anar armats els xoriços.

Volem atracaments en català. La llengua és molt important!! (F.Dubé 1983)

“Fragment del llibre “Ostitú, quin país!” (Editat per Morales i Torres Editores, Barcelona), que publiquem amb l’autorització del seu autor, en Frank Dubé, empresari i artista català.

SEDUCTORS CATALANS I L’IDIOMA

SEDUCTORS CATALANS I L’IDIOMA

(…) A 400 mts. de TV3 s´està fabricant un dels productes més exitosos  NO EN CATALÀ: Operación Triunfo –2005. Ho produeixen amb molta saviesa i gràcia gent…catalana!! Concretament Gestmusic i el seu equip que, fa anys eren cul i merda amb tot el moviment de la Cançó. Veus algun antic amic d´aquell moviment promocionat en aquests programes?
Sense Machado, sense Neruda, sense García Márquez, sense grans poetes ni lletraferits,        amb un 80% de música i estils considerats com a No-espanyolada, sense la “qualitat” que sempre reclamen els nostres il·lustrats quan es grava i es canta en català però…. segur, segur, segur que a la fí de tot plegat, els programes repercutiran a la “mayor gloria del castellano”. Ens ho fan davant dels nassos!! Déixa-m’ho dir, Manel….. som uns rucs!! Però molt rucs!!
-Áixò no ho puc posar Frank….no tens raó en dir……..
-No és un insult!! Fa temps que veig molts RUCS enganxats amb orgull al cotxe.
-Tot i així….
-Doncs ….vinga! Delete i fora.
-D-E-L-E-T-E. Click!. Ja està…esborrat!! Ja estic més tranquil.
-Puc seguir?
-Sí

El pais ha de retre un homenatge a molts artistes que han sacrificat bona part de la seva vida per agafar la torxa històrica de la Cançó, amb dignitat i en un moment difícil i perillós. Eren capaços de cantar tots els estils menys qualsevol cosa que anés acompanyada de la mà del Règim.
És impagable la seva tasca. I ha de continuar.Amb totes les ajudes que calguin perque molts d´ells s´ho mereixen. (Com us estimo Núria…Raimon….Subirats…Celdoni… Pujadó….)
Però paral·lelament s´ha d´ampliar i actualitzar l´oferta en català per connectar-la als canals que ara estan ocupats totalment en altres llengües i que no hi ha motiu perquè no hi sigui la nostra..

En Joan Sorribas, tot una Icona del món del estudis de gravació, quedà parat quan Laura Martí va començar a cantar un tema Disco, l´any 1986-7 per Audiovisuals de Sarrià. El productor musical era l´Alex Soler, que va ser més tard una de les figures a l´ombra de l´Operación Triunfo.
-Ho faràs en català? Com és posible? Música discotequera en català? Fa en Sorribas.
-Doncs sí, Joan.
Al cap d´un temps Laura Martí, sense que la Discogràfica es gastés un cèntim en promoció, sonava per l’Hilo Musical de Madrid (no al canal folklòric sinó al de Música Pop actual), en unes quantes discoteques de Benalmádena, al Revolution de Lloret, al Chic de Molins de Rei, etc. a més de formar part de les Festes Musicals Jovenils en viu i en directe de SER Catalunya on alternava amb totes les llengües dels altres artistes pop sense cap diferència estilística. És possible la normalització!! Comprovat!!
-No cridis tant Frank….

La Laura Martí i jo estimem aquest país fins l´extenuació. Però va ser ella soleta qui va dir NO a una oferta de 40 milions de PTA. (del 1991) per signar un contracte amb EMI-ODEON. Per aquest sol fet, ja mereix entrar al Regne dels Cels, encara que només sigui per seure a la fila 50 al costat de…..
El motiu de la negativa era…..una fotesa: Havia de cantar-se  en castellà. Tant el grup “Barnanit” (Dany, Òscar, Josep, Conrad, Manel..) com ella tenien preparat un LP en català i no varen voler canviar de llengua.
El seu representant, Jaume Estruch-Aigua de la India s’estirava els cabells!! Primer, d´alegría en anunciar-nos l´oferta capitalina. Després, de mala llet.
Finalment van estrenar el disc en català a Catalunya i..no va passar res!! Ni un duro.
Al bon Jaume Estruch ja no li quedaven pels al cap!!

Pregunta del Milió 234.000:
Per què un producte que a 625 Km. llum val milions, aquí no val un cèntim?
Hem d´anar a Madrid a ensenyar-los a valorar productes? No en saben? N´estem segurs? Tindran més barra o morro però està comprovat que no són idiotes en aquest terreny.
Et llencen un cantant nou cada día per TV.

Àdhuc fan uns programes Televisius que captiven al catalanam on criatures de 8 i 10 anys encisen amb la seva gosadía i desimboltura
-Frank…criatures de 12 anys….
-Què? Podem prohibir que aquestes imatges arribin a casa nostra? Que tenen la barra d´explotar criatures? Per què no es fan programes similars aquí? …….Que som més assenyats, seriosos i civilitzats? Qui posa la frontera a la civiltzació, en Bush? L´Alex Gorina? El Bisbe de La Seu? En Rubianes? Que aquí no som tant… tant…tant…? Aleshores perquè posem el crit al cel quan els americans censuren la mamella de la Jackson a horari protegit”? En què quedem…som atrevits o no? No han donat la volta al món les fotos d´un “geni” que ha retratat a 5.000 catalanets agosarats en pilotes a Montjuïc? Volem demostrar ensenyant el cul que també tenim desimboltura, simpatía i som únics?

Quina gràcia té aquesta casta de Promotors Pitiklins dels nostres migrats mitjans de difusió a l´hora de defensar l’indefensable!! Treuen les paraules més sofisticades per demostrar que hi veuen més enllà de la plebs. Davant una cara inaguantable (hi ha un parell d´actrius molt conegudes per la seva raresa facial) però que convé promocionar per amistat o simpatía personal: Bellesa irregular, còsmica, intangible, seductora de perfil espaial, Simpàtiques (Home! Aixó podría faltar !! al damunt de lletges que fossin antipàtiques).
Igualment es fa amb les figures que els hi queien bé fa anys: Veterà, mitic, trencador, llegendari, incombustible, viejo rockero, emblemàtic, no passa el temps per ell/a, sempietern, de tota la vida, viejo lobo, viejo lider, històric, clàssic, monstre, etc.
Ah fill meu! Però si el personatge en qüestió en el seu dia no els hi va caure bé o no era de la seva corda: Demodé, acabat/da, cursi, antigüitat, patètic/a, vell/a, freaky, només sap bellugar el cul, caspós/a, infumable, cutre, etc.

SENEFA 002

Els “Rayo de Sol” “La la la”, “Quince años tiene mi amor” i milers i milers i milers de cançons que han cantat i ballat els catalanets anys i anys, no són dignes?
No són suficientment bones per haver-les composades (aquestes o d´altres similars), cantades i promocionades primer en català?
Parlem de dignitat?
Moltíssimes d´aquestes cançons tot Europa les ha cantades i ballades. Són també els europeus uns indignes, musicalment parlant?
No anirem equivocats, davant dels pobres resultats actuals?
-Jo he vist i escoltat figures italianes cantant els seus éxits en versió catalana allà pels anys 60….
-I no va passar res !! Va quedar tot en Standbye.
-Exactament..
-Quina explicació té? Tan mateix també ho feien en castellà i es venien molts discs, moltíssims…
-….i els compraven els mateixos catalanets no concienciats. Els concienciats compraven “Cançó”. Que en principi era una victòria. Però …….
-Mira. Si en Dyango hagués gravat primer en català «Me gusta me apetece, me provoca”… res de res. Ni un duro!! El pobre sabadellenc Sergio Dalma no hagués trobat segell discogràfic per gravar “Bailar pegados” en català. I no l’haguessin promocionat per les emissores oficials del pais.
Fins i tot el món musical en castellà tindría dificultats si limitessin la difusió de la seves cançons a només els temes “de qualitat”, tradicionals-folklòrics, de cantautor, o de protesta + o – culta. Des de “Presuntos Implicados” fins l´”Aserejé” tenen tot el mercat cobert!!
Als anys 80, quan aparagué la moguda del Rock català (continuació de la dels anys 70) no podem deixar passar per alt que els grups més exitosos que han sobreviscut més temps,
Provenien “de les muntanyes”…que dic jo; de la perifèria Barcelonina. Ells anaven al seu rotllo sense preocupar-se de la central ideològica i anaven al gra: fer disfrutar al públic (d´entrada especialment femeni) de les seves comarques. I van triomfar!! Vic, Girona, Tarragona….
Mentre passava això, jo sentía a algun Il·lustrat del col·lectiu cultural que deia: ”Això de les guitarres durarà quatre dies; és cosa de quatre jovenets. Després tornarà la normalitat. Ostitu! Quatre i quatre fan vuit! Quins profetes. Més de 100.000 còpies de “L´Empordà” editat per una minicompanyía discogràfica.
Tot i axí finalment els il·lustrats han aconseguit que Gerard Quintana o en Quim Portet, d´engaltar calces de fadrines els hagin finalment encaminat cap al Pare Sisa. O sigui: Els han “normalitzat”.

Sort que ens queden Els Pets!!

“Fragment del llibre “Ostitú, quin país!” (Editat per Morales i Torres Editores, Barcelona), que publiquem amb l’autorització del seu autor, en Frank Dubé.