Arxiu d'etiquetes: HISTORIA

Cronologia de la Guerra dels dos Peres amb Castella

CRONOLOGIA DE LA GUERRA “DELS DOS PERES” (1356-69)

(CATALUNYA-ARAGÓ, FRANÇA I GRANADA CONTRA CASTELLA, GÈNOVA, PORTUGAL, NAVARRA I ANGLATERRA)

  • 15·2·1355: El Cerimoniós aplega Corts generals del regne de Sardenya a Càller. D’Arborea, convidat, sols hi tramet un procurador.
  • 6·1355: D’Arborea es rearma, i Gènova mostra el seu suport als Doria.
  • 1355: Gènova derrota Venècia a la batalla naval de Sapienza, mentre els catalans lluiten a Sardenya. Signen la pau: Davant l’actitud hostil de Castella, el Cerimoniós no té més opció que la pau amb Marià IV d’Arborea.
    L’Alguer queda buidada de resistents sards, i és repoblada per catalans, els quals hi reben cases, terres i privilegis i la rebategen amb el nom de “Barcelona”.
    Els moros d’Eslida (Serra d‘Espadà) tornen a ser “rebel·lats e alçats” per tal d’unir-se a la previsible invasió castellana.
    El traïdor infant Ferran posa de fet el sud valencià en mans de Castella.
    Mor Bernat de Tous. El seu sarcòfag gòtic, de bella estàtua jacent, es conserva a l’església de St. Martí de Tous (L’Anoia).
  • 6·12·1355: El Cerimoniós marxa de Sardenya a Barcelona a causa de la imminent guerra amb Castella.
  • 1355·1359: Caresties.

  • 1355·1377: Frederic III, rei català de Sicília, germà de l’anterior rei, Lluís I, i d’Elionor, reina de la Confederació. Elionor i el Cerimoniós aspiraven a la successió de Sicília.
  • 1356: Aliança de Castella amb Gènova.
    Acció corsària de 9 galeres catalanes contra vaixells genovesos en aigües de Sevilla, de poca importància, però que serveix de pretext, de “manera iniqua i maliciosa” (“Crònica”), a Pedro el Cruel per a declarar la guerra al Cerimoniós. El Cruel vol recuperar el sud valencià, al·lega els “greuges” contra la perversa Elionor de Castella i sos dos fills, i el problema de les ordres militars de Santiago i Calatrava independitzades a Catalunya-Aragó dels “maestres” castellans.
    Ordre reial que cerca abolir l’assemblea annual dels moros valencians car hom tem que hi sien discutides “qüestions perjudicials al regne”.
    Carta del Cerimoniós al comte de Dénia: “Similis fuit directa egregio Alfonso, comiti Denie, in vulgari tam cathalano”.
    Riuada del Tùria. Rebrot epidèmic i caresties al Regne valencià.
    Comencen les obres de les noves muralles de València, sota direcció del mestre picapedrer Guillem Nebot. Són realitzades a correcuita per la imminent guerra: doble superfície emmurallada, 12 torres (Porta de Mar, St. Vicent dels Roters, del Real, Portal del Jueus, de la Russafa, de Torrent, de Setze Claus, de Quart, dels Tints, el Nou, dels Catalans i, posteriorment dels Serrans).
    Corts del Principat, a Perpinyà, que aconsellen al rei de cercar la pau amb Gènova, i no embarcar-se en cap més altra guerra en cas contrari. El Cerimoniós, autoritari, no vol fer-ne gaire cas.
    El Príncep Negre, fill del rei anglès, fa presoner el rei francès a Poitiers.
  • 29·7·1356: Neix a Perpinyà el futur rei Martí l’Humà, fill del Ceremoniós i Elionor de Sicília.
  • 9·1356: Comença l’atac castellà contra la frontera aragonesa i la valenciana: els castellans penetren per Oriola-Alacant.
  • 1356-1357: Contraatac català, els alacantins s’ho penquen: recuperació del Castell d’Alacant. El Cruel intriga amb els fills d’Elionor de Castella per a fer reviscolar les Unions, mentre que el Cerimoniós acull rebels castellans (entre els quals Enric de Trastàmara) que li prometen el lliurament d’importats ciutats andaluses.
  • 1356-1359: Barcelona dóna 212.000 sous per a la guerra, quantitat que augmenta d’any en any.
  • 1356·1361: En la guerra entre catalans i castellans hi ha diverses incrusions per les 2 parts en territori enemic.
  • 1356-1369: Guerra dels dos Peres: La Corona Catalano-aragonesa té menys d’un milió d’habitants, Castella uns 6 milons.
    Mentrestant, la guerra amb Gènova quedarà reduïda al corsarisme (guerra de desgast).
  • Fins al 1365 la guerra amb Castella es desplega bàsicament dins el País Valencià i l’Aragó: els castellans malmeten collites, talen boscatges, destrueixen cases, molins i canals, s’enduen bestiar i sarraïns i jueus (de vegades els venen com a esclaus), molts catalans morts i mutilats… Greu hemorragia monetària per a mantenir els exèrcits: La Monarquia ha de desintegrar pràcticament els seus béns per a plantar cara a l’agressió castellana. Empenyorada cada vegada més a Corts controlades per oligarquies reaccionàries, la Monarquia catalana no podrà dar el pas cap al absolutisme dels Estats renaixentistes.
  • 2·1357: Corts a Lleida per a demanar subsidis bèlics: primeres topades serioses entre el rei i l’estament militar, cinc barons s’hi oposen. Les ciutats li donen 70.000 lliures.
  • 1357: Els castellans perden Tarassona.
    El Cerimoniós manté dos aspirants a la Corona de Castella: Enric de Trastàmara (germà del Cruel) i ara ateny guanyar-se l’infant Ferran, fill d’Elionor de Castella.
    Davant el perill de guerra civil tant dins Castella com Catalunya-Aragó, els 2 Peres accepten la mediació d’un legat pontifici i signen una treva d’una anyada.
    Nova riuada del Túria, i rebrots epidèmics i caresties al reialme valencià.
    Frederic III de Sicília cedeix els ducats d’Atenes-Neopàtria a sa germana Elionor de Sicília, muller del Cerimoniós.
  • 1357-1371: Jehan de Mandeville descriu l’Orient Mitjà, Aràbia, l’India i Africa N. E. (devers Somàlia) amb llibres dels viatjes realitzats per viatgers com Fra Pordenone, Piano, etc.
  • 1357-1369: El Cruel, qui tem les ambicions de l’alta noblesa castellana, fa assassinar Fadrique, “maestre” de Santiago i germanastre seu, i acaça l’altre germanastre, Tello, senyor de Biscaia, qui es refugia a Catalunya. Tots dos són germans d’Enric de Trastàmara. Per a venjar-se de l’infant Ferran, el Cruel assassina sa mare, Elionor, i son germà, Joan.
  • 1358: Mateu Doria encapçala una nova revolta sarda.
    L’administració embarga els béns temporals a Mallorca dels bisbats barceloní i geroní, el pavorde de Tarragona, el priorat del Bellpuig i l’abadia de St. Feliu de Guíxols per negar-se a contribuir a les despeses de la guerra.
    Els pagesos mallorquins tenen una organització pròpia, el Sindicat Forà, format per 50 representants de parròquies i llocs rurals, s’apleguen cada any, alternativament a Inca i Sineu.
    El Cerimoniós ratifica el Consell permanent del Sindicat Forà mallorquí, amb poder de cobrar imposicions, subsidis i talls als pobles. Així els pagesos mallorquins s’avencen un segle als del Principat quant a la direcció i participació política. Al Regne valencià la pagesia és bàsicament musulmana .
    Comencen de nou les hostilitats amb Castella. Els nobles castellans exiliats hi participen del costat català.
    Nova riuada del Túria, per 3er any consecutiu.
    Corts valencianes.
    Corts catalanes a Barcelona, amb absentisme majoritari entre el braç militar i l’eclesiàstic
    Naix a Sogorb (Alt Palància) la futura reina Maria de Luna.
    Revolta de Jacquerie dels camperols francesos contra l’augment d’impostos.

  • 1359: Cens del Cerimoniós: focs eclesiàstics 3536, de cavallers 1862, de reialenc 1620, d’aloers 399, de ciutadans 369 (Bisbat de Girona). En percentatges: 45’5%, 23’9%, 20’8%, 5%, 4’7% de les llars.
    Edicte de Villers-Coteret: obligatorietat de la francesa arreu l’Occitània ocupada.
    Saló gòtic del Tinell a Barcelona: gran sala o cambra de paraments, bastida sota direcció d’en Guillem Carbonell a indicacions del comte-rei.
    Barcelona té 38.000 habitants, i és una ciutat en decadència: ha perdut uns 12.000 habitants en 20 anys, sobretot per la Gran Pesta.
    El rei encarrega a l’astrònom i metge Pere Gilbert les “Taules Astronòmiques de rei Pere el Cerimoniós”.
    Els nobles exiliats castellans se n’entren dins de Castella i derroten les tropes del Cruel a Araviana.
    Els castellans prenen Guardamar i Alacant, i devasten la zona i, tot seguit, amb reforços navals genovesos i portuguesos…
  • 7·1359: L’esquadra castellana ataca Barcelona, per 1ª vegada la marina de Castella penetra en aigües catalanes en so de guerra. L’atac castellà hi compta amb l’ajut genovès. L’atac palesa l’ascendent poder naval castellà i la possible incipient decadència per la marina catalana.
    Tot seguit els vaixells atacants han de retirar-se, primer a Eivissa i, en fer acte de presència la flota catalana, devers llurs bases.
  • 19·10 al 20·12·1359: Corts del Principat a Cervera, on la Diputació, òrgan político-administratiu delegat de les Corts Catalanes, abans de caràcter transitori, dóna ja origen a la Generalitat (Diputació General de Catalunya), de caràcter permanent. Els donatius de les Corts permeten finançar una anyada més de guerra. La Generalitat s’hi crea pels recels front als oficials reials a l’hora de recaptar el generós donatiu acordat per a ser cobrat per llars (“fochs”).
  • 1359·1360: Els recursos normals de tributació a Barcelona baixen en una anyada del 84% al 56% dels ingressos pressupostaris.
    El nou rei granadí, Muhammad o Mafumet VI, trenca l’aliança amb Castella i s’acosta a Catalunya.
    L’nfant Ferran i Enric de Trastàmara rivalitzen com a pretenents a la Corona castellana.
    “Fogatge” al Principat: més de 380.000 habit. (475.000 h. el 1347).
  • 1359·1361: La cuitat de València té uns 26.000 hab.
    Els “fogatges” són fets per a pagar els subsidis de guerra per famílies.
  • 1359·1366: Segueix el declivi demogràfic al Principat: perd més d’un 12% en pocs anys (de 380.000 a 340.000 hab.).
  • 1360: El Cruel derrota els nobles exiliats i els aragonesos a Nàjera (La Rioja).
    El Cadí de Xàtiva i un jueu barceloní fan de torsimanys i trelladen unes capitulacions pel rescat d’un visir de Fes: “scientes loqui et intelligere ad nodum cathalanorum et eciam algaraviam et linguam”.
  • Ca. 1360: L’elecció dels consellers forans esdevé competència exclusiva dels jurats i del consell de cada vila forana, a Mallorca.
  • Tardor. 1360: Els pagaments del Gran i General Consell de Mallorca no acompleixen els terminis i el governador ha d’empresonar jurats i prohoms mallorquins.
  • 12.12.1360: La reina Elionor de Sicília escriu al batle d’Elx, en Domènec Llull, i hi anomena cristianesch a la llengua catalana.
  • 27.12.1360: Sentència arbitral del marquès de Montferrat per acabar amb la guerra catalano-genovesa: L’Alguer per a Gènova, a canvi de Bonifàcio (Còrsega per a la Confederació). Els catalans ho troben molt perjudicial i cap de les dues parts no compleix la sentència.
  • D.1360: Obres al claustre i campanar de la Seu Vella de Lleida, per Jaume Cascalls.
  • 1360-1388: Girona perd un 30% de la població.
  • 5.1361: Davant els múltiples problemes (revoltes i desercions per al Cruel, i problemes econòmics, enfrontaments dels exiliats i la guerra de Sardenya-Gènova per al Cerimoniós), accepten la mediació del legat pontifici Guillaume de la Jugie i signen la Pau de Desa-Terrer, segons la qual es retornen les places ocupades i els presoners han de ser alliberats.

  • 1361: Cabrera encapçala una facció antibel.licista.
    El comte-rei i el seu conseller Cabrera dipositen grans esperances en els termes d’aquesta pau i per defugir despeses, llicencien les tropes.
    Cinctorres i El Forcall (Els Ports) són fortificats per ordre del rei, per si els castellans hi tornen.
    La diplomàcia catalana ateny un nou èxit: la infanta Constança, filla del Cerimoniós, casa amb el rei (del Casal de Barcelona, també) Frederic III de Sicília.
    El 42% del pressupost de Barcelona va destinat a pagar interessos als prestadors.
  • 1361-1362: Corts a Montsó: Prohibició d’importar teixits estrangers, mesura molt beneficiosa per a l’Aragó. Derogada el 1364.
    El Cruel, mentrestant, liquida l’oposició interior, i Muhammad VI -i així recupera l’aliança granadina-, i concerta pactes amb Portugal, Navarra i Anglaterra.
    El Cerimoniós ha d’acomiadar als nobles castellans per falta de diners, i és abandonat per Enric de Trastàmara a causa de les preferències del comte-rei per a l’infant Ferran per al tron castellà.
  • 1361-1372: Neix la generació remença, futura protagonista de l’agitació pagesa durant els anys de gran mortaldats.
  • 1361-1418: L’escultor d’origen grec Jordi de Déu o Jordi-Joan, esclau i deixeble de Jaume Cascalls, del qual és col.laborador i continuador, treballa a Lleida, Poblet, Tarragona i finalment a Barcelona.
  • 1 a 11-1362: Els castellans prenen Calataiut, Magallon, Borja, Tarassona i Carinyena. Saragossa queda ara amenaçada pel Cruel.
  • 1362: Neix Maria de -Sicília, filla de Frederic III amb Constànça, Frederic la nomena hereva universal.
    El Cerimoniós mana reforçar les muralles gironines.
    Jaume IV, fill del destronat rei de Mallorques, abandona el seu estat de presoner i Barcelona.
    Rebrot de la Pesta Negra al camp mallorquí.
    Inscripció rúnica a Kensington (Minnesota, EUA), autentificada pel Museu Nacional de Washinton (i descoberta el 1898 per Olaf Ohmen, també descobrí una tomba vikinga (vora el llac Nipigon, Ontario, Canadà) fa suposar que hi hagueren vikings a Nord Amperica entre els segles X-XIV.
  • 8·1362: Nova ambaixada catalana de Francesc de Perellós per fer la pau amb Gènova.
  • 9·1362: El Cruel, amb una correlació de forces favorable i sabent que el Cerimoniós es troba sense tropes ni diners, recomença les hostilitats.
  • 5·11·1362: Comencen Corts generals a Montsó per a demanar subsidis. El comte-rei fa una crida dramàtica pel perill castellà, però cada estament cerca els propis interessos.
  • 1362-1363: Dramàtiques Corts Generals a Montsó, on els oligarques avantposen descaradament llurs privilegis a la defensa dels regnes.
    Rebrot de la pesta pel reialme valencià i el Principat: mortaldat dels infants.
    El Cerimoniós contracta les Companyies Blanques de Bertran Duguesclin -soldaders de França i del Papa a la Guerra dels 100 anys- i crida Enric de Trastàmara, qui era per terres ultrapirinenques.
  • 1362-1370: Sisè papa francès consecutiu, B. Urbà V, a Avinyó.
  • D. 1362: Jaume IV dedica tots els seus esforços a combatre el Cerimoniós, al costat del Cruel.
  • 11·2·1363: El Cerimoniós pronuncia un patètic discurs blasmant els egoismes i la irresponsabilitat dels diputats i els increpa: muiren, qui ens volen fer a tuits morir!
  • 22·4·1363: Conclouen finalment les corts de Montsó. Després d’interminables sessions, el Cerimoniós obté els subsidis bèl·lics i organitza la defensa de l’envaït Aragó.
    Però el Cruel defuig l’enfrontament directe i ataca la Catalunya sud, molt més desprotegida, i el Baix Aragó: ocupa Terol, Sogorb i Xèrica (Alt Palància), Morvedre, Almenara (Plana Baixa), el Puig (L’Horta), Llíria (Camp de Túria) i Xiva (La Foia de Bunyol). El Cerimoniós és a Saragossa.
  • 5·1363: El Cruel posa setge a València.
  • 1363: El Cerimoniós baixa de Saragossa tot reclutant tropes pel Maestrat i d’altres llocs.
    Arriben les companyies mercenàries de França manades per Enric de Trastàmara, bord però poderós. El Cerimoniós ha d’optar per donar-li suport (front al seu germanastre l’infant Ferran) a canvi de tot el regne de Múrcia.
    Però el decurs desastrós de la guerra peninsular, amb superioritat economicomilitar castellana, no poden redreçar-la.
    Devaluació, de nou, del florí, en una nova encunyació.
    El Trastàmara, interessat en mantenir la guerra, intriga contra el pacifista Cabrera.
    El rei autoritza a València que “cascun ciutadà e veí de la ciutat puga adquirir castells e poblacions a semblant d’hom de paratge”: equipara noblesa amb burgesia.
  • 2·7·1363: Pau de Morvedre; breu interrupció de la guerra. Carles II de Navarra hi actua d’àrbitre. Bernat de Cabrera i Alfons de Gandia, comte de Dénia hi negocien en nom del Cerimoniós. Es tracta d’una pau humiliant, car el comte-rei hi perdia moltes terres i sembla que hi havia una clàusula secreta per la qual el Cerimoniós havia de fer assassinar els dos rivals del Cruel.
  • 16·7·1363: El Cerimoniós fa assassinar a la posada reial de Castelló de la Plana (devers l’actual església de St. Agustí), vora el call jueu, l’infant Ferran, germanastre seu, fill de la tirana Leonor de Castella amb Alfons el Liberal: “aprés dinar, segons diu, per les males obres que l’infant En Ferrando nos feia, e ens posava a punt de perdre la corona e lo regne”.
  • 27·8·1363: Les intrigues del Trastàmara donen fruit amb el Tractat d’Uncastillo, pel qual el rei navarrès es compromet a ajudar el Cerimoniós contra Castella a canvi d’oferir protecció al navarrès contra França, sota garantia d’en Cabrera que havia de fer-se vassall del rei de Nafarroa.

  • 1363: El partit antimonàrquic feudal-patrici (la reina, el comte de Dénia, el majordom reial) amb el Trastàmara i el rei navarrès acusen el pacifista Cabrera de traïció i d’haver provocat la guerra amb Castella. Amb la promesa de Múrcia, el Cerimoniós cedeix i sacrifica Cabrera, conscient que podia perdre l’aliança de Navarra i del Trastàmara.
    De nou, fulminant atac castellà: ocupació d’Alacant, Elx, Crevillent, Elda, Xixona, Dénia i Gandia.
    Consolat de Mar, tribunal semblant al barceloní, per a Tortosa, llavors tercera ciutat de la Catalunya peninsular, enmig Barcelona i València.
  • D. 1363: Fortificació (muralles i torres de defensa) de Tamarit de Llitera.
  • 1363-1364: Punt àlgid de preus agrícoles al Principat.
  • 1363-1365: 29 aljames (moreries) valencianes es reten a Castella, 12 d’elles a Serra Espadà: Eslida, Aín, Artana, Betxi, Fondeguilla. Són l’enemic interior, la resistència musulmana a la colonització catalano – aragonesa. Les minories jueva i sarraïna pateixen brutals imposts a causa de la guerra contra Castella.
  • Ca. 1363-1377?: Possible redacció d’un gran best-seller medieval i de segles posteriors: Imitatio Christi (La Imitació de Crist), d’autor incert (atribuït normalment a Tomàs de Kempis). Conrad de Fritzlaria, possible destinatari de l’obra, és un religiós de la cartoixa de Magúncia.
  • 4.1364: Desprès de llargs preparatius, contraatac català: el Cruel ha d’alçar el setge a València, després de 5 mesos, i es tanca dins les muralles de Morvedre.
    Els subsidis del Principat de les Corts del 1363 encara no han estat recollits.
  • 1364: El Cerimoniós recupera Xixona, Almenara i Llíria i socorre l’assetjada Oriola on els catalans, mancats de menjar, practiquen l’antropofàgia. Tot i això els castellans s’emparen d’Oriola. Tanmateix els catalans segueixen el contraatac i recuperen Morvedre i Sogorb i altres places valencianes.
    Jaume IV malda per envair la Catalunya nord i l’Urgell amb 6000 soldats.
    Subsidis de les Corts al Cerimoniós: El Principat li dóna 270.000 lliures, l’Aragó 60.000 i València 43.000. Malgrat la xifra, i els desastres, el regne de València es troba en un procés de desplegament econòmic accelerat.
    Nova insurrecció sarda d’Arborea, més perillosa que l’anterior, ja que el papa Urbà IV es mostra disposat a cedir-li Sardenya en feu sota el pretext que el Cerimoniós no paga les rendes eclesiàstiques escaients al Vaticà.
    L’Aragó té uns 171.000 habitants (uns 210.000 cap al 1850).
  • 26·7·1364: Es degollat públicament a Saragossa el noble i conseller català mossén Bernat de Cabrera, tal com fredament explica el Cerimoniós a la seva Crònica, malgrat que Cabrera el salvà, feia anys, de les urpes de la Unió Aragonesa: E d’aquesta justícia los nostres pobles no se n’agreujaren en res, ans parec que els plagués, pensants los grans dans qui a mà sua eren pervenguts a nostres regnes e especialment de la guerra de Castella. En realitat es tracta d’un crim d’Estat: fou sacrificat cínicament com a cap de turc, acusat de traïció per contentar l’oligarquia i els bel·licistes culpables reals del desastre.
  • 1364-1365: Canvi de conjuntura a Catalunya.
  • 1364-1368: Nova revolta sarda.
  • 1364-1387: A partir de l’ assassinat de Cabrera, la política autoritària del Cerimoniós, a través dels consellers rossellonesos addictes (encapçalats pel mateix Cabrera), se’n va en orris. La Monarquia, massa feble econòmicament, es bat en retirada front a les oligarquies i anirà perdent posicions d’ara endavant.
  • 1365: Els diputats mallorquins escriuen al Cerimoniós: «Com los mallorquins e poblars en aquella illa sien catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya… ».
    Nova devaluació del florí: queda en peces de 18 quirats (equivalent a 11 sous) en una nova encunyació.
    Les Corts del Principat són convocades un parell de vegades en un sol any.
    Mesures afavoridores de l’exportació per al Principat amb recàrrecs per a la importació de teixits.

  • D. 1365: Enric de Trastàmara passa a primer pla, i amb l’ajut de les duríssimes Companyíes Blanques franceses de Beltran du Guesclin (de la guerra del 100 anys franco-anglesa) i de les tropes catalano-aragoneses del comte de Dénia.
    Les Companyies Blanques resulten molt eficaces i fan recular al Cruel. Però també ataquen calls aragonesos.
  • Ca. 1365-1370: Primers fogatges o censos de població a la Corona Catalano-aragonesa; devers 350.000 habitants té el Principat, més de 250.000 el reialme de València, 45.000 Mallorca, vora 200.000 l’Aragó. Barcelona té uns 33.000 habitants, Perpinyà 8.000, Tarragona quasi 7.000, Cervera més de 5.000.
    Al Principat, uns 250.000 habitats (70%). És població rural, i uns 100.000 viuen a les ciutats. El 38’4% dels fochs principatins pertanyen a la noblesa.
    Castella té sis milions d’habitants i França uns quinze milions, xifres doncs ben superiors.
    Constants rebrots de pesta, que perjudiquen força Catalunya.
  • 1365-1375: Decenni crític a Mallorca. Olf de Pròixida hi es governador del Cerimoniós.
  • 1365-1407: Un florí d’or equival a 11 croats d’argent, ço és, la plata s’hi troba considerablement infra valorada front a l’or (que val 13’1 vegades més segons al tarifa legal!). A causa d’aquesta pèssima política monetària, els especuladors catalans i estrangers evadeixen croats massivament i així col.laboren a la ràpida decadència econòmica catalana.
  • Principis·1366: El Cruel ha d’abandonar les zones envaïdes dins la Confederació i fins al final (1369) la guerra es desplega en escenaris castellans. Malgrat haver capitulat al reialme valencià, els castellans encara tornen a prendre i devastar l’Alacantí.
    La guerra esdevé ara, sobretot, una guerra civil castellana: la noblesa i les Castelles (tret de les ciutats mercantils) donen suport al Trastàmara, i les zones litorals, la burgesia i els jueus al Cruel.
  • 3·1366: Enrique de Trastàmara, amo de Calahorra.
  • 4·1366: El Trastàmara és proclamat rei de Castella a Burgos, mentre el Cruel, assetjat a Sevilla, ha de fugir a Bordeus, on negocia l’ajut anglès. Així, la Guerra dels Cent Anys connecta amb la de la Península (França. Catalunya-Aragó i Trastàmara contra Anglaterra i el Cruel).
  • 1366: El Cruel torna a Gascunya amb soldaders anglesos del Príncep Negre.
  • 4·1367: Les tropes del Trastàmara són vençudes a Nàjera pel Príncep Negre i el Cruel. El desastre és gran i ha de fugir de nou enllà els Pirineus.
    De nou al poder, el Cruel es dedica a actes brutals de venjança. Mentrestant, el Trastàmara recluta un nou exèrcit a Occitània.

  • 1367: Corts catalanes aplegades al convent de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès.
    Caresties.
  • 9·1367: El Trastàmara, amb el suport francès i de l’oligarquia catalano-aragonesa, penetra amb noves tropes occitanes i franceses pel nord de Catalunya i d’Aragó i se n’entra dins Castella.
  • 2·1368: Cos expedicionari de Pero de Luna que posa setge al sard Oristany, qui el derrota, i ocupa Sàsser i domina quasi tota l’illa tret de Càller i l’Alguer.
  • 1368: Tractat franco-castellà de Toledo: el Trastàmara guanya terreny i referma la tradicional aliança amb França.
    En una relació d’estudiants d’un col·legi de Bolonya (Itàlia) apareixen un parell de valencians: Domenico Maston, de Valentia, catalanus i Berengarius Stampa de Valentia, catalanus. Les Universitats medievals europees classifiquen els estudiants segons procedència nacional – lingüística.
    Construcció de l’església de Sant Joan a València.
  • 1368-1369: Corts del Principat.
  • 3·1369: El Cruel, derrotat i presoner, és assassinat al castell de Montiel pel Trastàmara, en lluita personal.
  • 1369: Comencen Corts Valencianes a Sant Mateu (Maestrat).
    Eduard d’Anglaterra, qui casa son fill el Duc de Làncaster amb la filla del Cruel, el proclama rei de Castella, talment que torna a encendre’s la guerra internacional pel tron de Castella, connectada amb la guerra del Cent Anys franco-anglesa: Anglaterra i Portugal contra el Trastàmara, França, la Confederació i Granada.
  • 1369-1371: Fase molt crítica per al domini català a Sardenya, que es troba pendent d’un fil.
  • 1369-1373: Construcció de l’antiga Llotja de Mar o Porxo del Blat a Tortosa.
  • 1369-1388: Crònica del Cerimoniós, redactada pel tresorer reial, en Bernat Descoll.

Països Catalans, terra promesa

CATALUNYA, TERRA PROMESA

“…car per tals e semblants certificacions hom guarda sos amics e sa nació de prendre dany” (Lletra dels Jurats de València a Mallorca i Barcelona, 24·X·1374).

MOISÈS:
Potser la fita més important de l’Antic Testament és el concepte de Terra Promesa.
La idea d’una existència absoluta de Déu és sempre estranya a gent feréstega i desposseïda, com els esclaus del Delta.
JHWH (Jo sóc el Qui és) era la Veu que podia fer efectiva la promesa d’una terra a uns esclaus sense consciència nacional. Allò que Moisès tragué d’Egipte no era una nació constituïda, sinó una amalgama de distintes tribus (descendents d’esclaus venuts a Egipte). Segurament l’únic somni que els podia enlluernar era el de posseir un hortet propi. El poble elegit era sofert i oprimit, quasi sense fe ni esperança, a penes amb cap consciència de ser poble. Eren les despulles i l’escopidera d’aquell món, esclavitzats successivament per Estats forts i altius. Però Déu arreplega del fem allò feble i menyspreat pels homes a fi de demostrar que la força és d’Ell, Sebaoth, i no pas dels homes. Moisès i la lluna resplendeixen, però d’una llum originària major.
A Èxode llegim com no sols va marxar d’Egipte la llavor de Jacob, sinó “molta gent estrangera”. És de creure que no parlassin una llengua comuna, sinó amalgama de dialectes barrejats amb l’egipci.

Països catalans 02

El caràcter d’aquesta gent havia de ser ben poc donat, des de llur misèria, a deixar-se dur per “idees” sense contingut, per abstraccions. Que eren gent ben díscola ho demostren els forts càstigs i fets quie vénen relatats a l’Èxode.
Moisès aprofità el seu privilegiat càrrec i passat per recórrer les alqueries de Gosén, i els parlava d’un Senyor propietari d’unes terres, disposat a cedir-les a canvi d’un tribut molt més lleuger que no pas l’esclavatge brutal dels egipcis: l’adoració.
Però ni tan sols es tractava de lliurar llurs ànimes i pregàries a Déu, coses per a les quals a penes es trobaven preparats, perquè llur espiritualitat no devia estar encara formada.
La cosa era més simple. Al Levític llegim: “Meva és la terra, vosaltres sols sou forasters i allotjats”. JHWH és el Propietari absolut de la Terra, tant llavors com quan els catalans se’n vingueren amb el rei Jaume cap a València i Mallorques. Moisès estableix clarament els termes de Propietari (Ell), Terra (promesa) i lloguer (adoració “nacional”). El Contrat de lloguer queda adins l’Arca de l’Aliança, protegida per la glòria de l’Altíssim, Qui vetlla.

POBLE EMERGENT, TERRA I LLIBERTAT:
Tot plegat permet d’aglutinar aquest barrejat poble d’esclaus, Terra i poble, llibertat i propietat queden enclosos en la Terra Promesa. Sembla una simplesa però les aparents ximpleries solen rutllar, perquè la saviesa de Déu s’hi mostra sovint per guanyar millor els simples, els marginats per la injustícia, els analfabets per haver patit discriminació, front a les sofisticacions dels desfeinats i còmodes. Com que la saviesa humana sol degenerar en orgull i menyspreus, en especialitzacions miops i en sofística, Déu ha de subvertir valors per desconcertar les distingides raboses resaberudes. És un tret especialment misericordiós de la seva Justícia.
Allò que pot rutllar és qüestió de fe sotmesa al Propietari de la Terra. El Propietari és més decisiu que la mateixa Terra, compte!.
I així, Déu digué al Faraó d’Egipte (i pot dir-ho al d’Espanya): “Quant temps et negaràs a humiliar-te davant de Mi? deixa marxar el meu poble” (Èxode 10:3, llibre sobre la fugida dels israelites cap a la Terra promesa, atribuït a Moisès, ca. 1350-1230 a. C.).
Les civilitzacions decadents solen crear refinades teories mortes, però desapareixen per estar semes de fe, de realisme i de vitalitat. Qualsevol ximpleria de Déu pot aglutinar un conglomerat dispers i a-nòmic (sense escala de valors), mentre que teories molt estudiades poden morir sense transcendir socialment. De fet, mentre filososfies i ideologies sols solen escampar-se entre èlits i duren unes poques desenes d’anys, les grans religions mouen milions de persones durant milers d’anys. “La filosofia triomfa fàcilment dels mals passats i dels futurs, però els mals presents la vencen” (La Rochefaucauld, 1613-1680). “Tots els qui pateixen han menester d’amor, no pas d’ideologies utòpiques” (Teresa de Calcuta). “…en general l’esperit raonador i filosòfic, inspiren apegament a la vida, efeminen, envileixen les ànimes, concentren totes les passions en la baixesa de l’interès individual, en l’abjecció del jo humà, i minen talment en silenci els veritables fonaments de tota societat; perquè allò que els interessos particulars tenen de comú és tan insignificant, que mai no equilibrarà allò que té d’hostil” (a “Émile”, t. III, p. 193, llib. IV, J. J. Rousseau).

Països catalans 03

Sols Déu allibera de l’esclavatge (Faraó, símbol d’opressió-pecat-Satanàs) i de les arrels espirituals que l’ha fet possible (fatalisme, individualisme, anomia, pecat).
“Has cridat quan et veies oprimit,
t’he salvat, t’he respost
en el tro misteriós,
t’he provat a les fonts de Meribà.
Escolta, poble meu, el que jo et man.
Tant de bo m’escoltis, Israel!
No tinguis déus estrangers,
no adoris els déus dels pagans.
Jo sóc el Qui és, el teu Déu,
qui t’he tret de la terra d’Egipte;
obre la boca, que jo te l’ompliré.
Però el meu poble no escolta
la meva veu, Israel no vol fer
cas de mi,
i els abandon a llur cor caparrut,
al desig de llurs capricis.
Tant de bo que el meu poble
m’escoltàs i seguís els meus camins.
En un instant serien vençuts els enemics,
giraria la mà contra els qui l’oprimeixen.
(Psalm 81:8-15).
En fi, “La història ha de repetir-se perquè la primera vegada li prestem ben poca atenció” (Blackie Sherrod). “La història és el progrès de la consciència de la llibertat” (Georg Wilhelm Friedrich Hegel, 1770-1831, filòsof alemany).
“Ja que he cridat, i heu dit que no, he estès la mà; i ningú no es dóna per entès, heu deixat estar tot consell meu, i no heu volgut saber res de la meva reprensió, també jo em riuré de la vostra dissort, en faré escarni quan vindrà la vostra paor” (Proverbis 1:24-26).
“Has vist moltes coses però no les recordes; hi senties bé però no escoltaves! El Senyor, que és bo, s’havia complagut a fer gran i gloriós el seu designi. Però vet ací aquest poble capturat i convertit en botí. Tots han estat caçats a les coves i entaforats en calabossos. Els han capturats i ningú no els allibera, són botí que ningú no reclama. Qui de vosaltres vol sentir-ho? Qui vol entendre el que jo havia predit? Qui convertia els de Jacob en despulles, els d’Israel, en captura?» ¿No era el Senyor, contra qui havíem pecat en negar-nos a seguir els seus camins i a fer cas del seu voler? Per això ell ha abocat sobre el seu poble l’ardor del seu enuig, una guerra violenta, que l’ha envoltat de flames. Però el poble no ho ha volgut entendre; la guerra s’abrandava dins d’ell, però ell no hi posà atenció”. (Isaïes 42:20-25).

REUNIFICACIÓ CATALANA:
“Allò que deixà el llagost,
ho devorà la llagosta,
allò que la llagosta deixà,
ho devorà el saltamartí;
allò deixat pel saltamartí,
ho menjà la saltarel·la.
Embriacs, espavileu-vos
del vostre vi; tots els bevedors,
ploreu i planyeu-vos pel most:
se us ha estroncat de la boca!.
Perquè ha pujat
contra el meu país una gent
poderosa i innombrable…”
(Joel 1:4-6).

Països catalans 05

Els Països Catalans no tenen ni de bon tros prou consciència d’unitat nacional: mai no ho van ser plenament, com a Estat. Front als 300 milions i la vitalista hispana descontrolada, dels estàndars i dels reptes tecnològics, tenim ben poques esperances de reexir. Som exnació, noció, pre-nació, nació inconscient, venal, trencadissa, sense Llei ni muralles de defensa.
“Toqueu el corn a Sió, doneu l’alarma sobre la meva muntanya santa! Tots els habitants del país tremolen, perquè ha vingut un poble nombrós i fort” (Joel 2:1).
La nostra terra promesa fos un poble autodesvetllat, un Estat català bastit des de l’autosolidaritat, l’autoorganització de base, sobre la Justicia. Però un Estat no pot ser una simple idea abstracta, sinó un contrapoder una organització alternativa viable al poder opressiu. L’únic material viable per a bastir-lo és la Llei del Sinaí. L’únic poder per fer complir aquests no fàcils manaments és la força i el tremp espiritual adins de l’esperit del catalanam.
Les idees abstractes i més si van en gran part contra la natura caiguda de les persones, no poden quallar si no tenen interès pràctic, si no donen fruits estables, si no són concrets i quotidians, entenedors per a qualsevol tiamaria o qualsevol bonjan. “Un enteniment tot lògica és com un coltell tot de fulla, que fereix la mà de qui el mena” (Rabindranath Tàgur, escriptor bengalí) “Tenir idees (=ideologia filosòfica o política rígida) és la manera de no saber de res, de no adonar-se de res. Les idees són llast, equipatges que fan nosa i que ens impedeixen d’avançar de pressa. Un home obert de mollera se’n riu, de les idees. En té prou sabent guaitar i copsar les coses. Les idees atraquen el cervell i priven de pensar” (Georges Duhamel).“Les paraules que no van seguides de fets, no valen res” (Esop).
Si una nació viu en la sensualitat, l’autoindulgència i el consumisme, l’autodisciplina, el sotmetiment humil a les veritats hi és inviable, perquè l’hedonisme (aquesta passió de vells per un plaer mitificat i més aviat irreal: que se’ls escapoleix) és la brúixola que els guiarà cap a la decadència. Hom dirà, com Pilats: “I què és, la Veritat?” (Joan 18:38). Un tal escepticisme -tan típic de la progressia catalana, altrament- és edificar damunt les conveniències, de fet l’escepticisme és bàsicament fruit de la a-nomia, de viure segons les pròpies conveniències: “La condemna és això: la llum vingué al món, i els homes s’estimaren més les tenebres, car llurs obres eren roïnes. Qui fa el mal avorreix la claror i no va cap a la llum perquè les seves obres no sien reprovades, però qui practica la veritat va cap a la llum perquè es manifestin les seves obres, perquè són fetes segons Déu” (Joan 3:19-21).
Àdhuc la llengua, pretesa garantia, és també una línea del front que recula. El nostre poble, enfangat en la imprecisió vital, s’autodissol, renega d’allò propi per modes gregàries que dissolen el sentit de la realitat/veritat i el tremp nacional. “Ni s’avergonyeixen gens ni coneixen el rubor” (Jeremies 6:15). Estar avergonyit fos un molt bon senyal, però els connacionals d’en Jeremies no tenien ni vergonya. Això trencà el cor del profeta: els havia insistit, plorat i pregat per ells, però en “passaven” olímpicament. Aquesta actitud ve davant de la catàstrofe personal o col·lectiva, car és altivesa, insensibilitat i manca de misericòrdia, resistir a l’amor, a l’Esperit Sant, Esperit de gaudi i de meravella que inspirà Llull i els catalans més destacats de totes les èpoques, esperit d’intel·ligència i de bondat.

Països catalans 04

LA TERRA:
És de Déu. Per suposat. Més clar i fort: Catalunya no és pas dels catalans, sinó de Déu, el Propietari de la finca. Ell donà illes i València a catalans ardits i humils que li eren agraïts. “E quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers Orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita”, diu el cronista del Conqueridor quan entra a Valencia, capturada als sarraïns. Jaume s’hi endreça cap a Jerusalem (Orient) on Nostre Senyor morí i ressuscità -per salvar, també, gent catalana-, i on ha de tornar, i donà gràcies al Propietari. “El Senyor t’obrirà…el cel, per donar pluja a la terra en la seva saó…Et posarà per cap i no a la cua, seràs sempre damunt i no mai a sota, si creus els manaments de Déu…” (Deuteronomi 28: 9-14). Aquest és el model de Déu per a vèncer: que l’estimem, la grandesa i la bellesa de la gratitud. Quan serem disposats a creure’l, amb Ell anirem a la victòria. A Viena hi ha un monument a una victòria contra Napoleó on podem llegir: “Mit Gott zum Sieg” (Amb Déu a la Victoria). Mentrestant, Déu no pot donar victòries per a orgull de gent envanida, falsa, capriciosa i immisericorde. Però si el creiem… “us faré recuperar les anyades que s’han menjat la llagosta, el saltamartí, la saltarel·la i el llagost, el meu gran estol que havia enviat contra vosaltres” (Joel 2:25). “Bon colp de falç: les meces són madures…” (4:13).

Països catalans 01

Déu pot oferir terra, i Estat i tantes altres coses a canvi d’una adoració segons el seu model, el de la seva Constitució (la Bíblia, la revelació per fer-se entendre dels homes). Com més fort i profund el clam d’adoració, tant millor el resultat. “El passat defineix el present perquè la humanitat no és mestressa de la seva pròpia història” (Sigmund Freud, 1856-1939, psiquiatra austrojueu, fundador de la Psicoanàlisi). Déu és Senyor de la Història humana, no pas una “idea” desfasada de la qual avergonyir-se i rebutjar a fi de seguir les pròpies déries indisciplinades i sense punts de referencia històrics ni realistes.
“Jo no et sabia i cap espai de mi
no em duia a creure en altres fites
que aquelles que deixaven
amb pas de vell astut i greu.
Un llunyà senyal del temps
Dibuixant damunt la neu…
Tot era buit de mar i de perfum.
Tot eren platges de miratge i fum
Com una estranya
Llum esperada
Que encèn els ulls només un sol instant
més enllà dels càntics
lluny de tot,
lluny de l’esperança
de fer vibrar els sentits amb força…” (Miquel Martí i Pol).
Tal com fareu amb Ell, Ell farà -amb més benignitat- amb vosaltres. “Qui no ama les obres de Déu, Déu no ama les obres d’aquell” (“Llibre de Proverbis”, Ramon Llull, cap al 1300, el punt més àlgid de la nostra nació). Jesús digué: “M’odien sense motiu” (Joan 15:25).
“Preareu mi qui en temps antic preàveu
e confessant que us dolíeu de mi
i ara que us am pus que jamés amí
tornau-vos llà on de primer estàveu” (Ausiàs Marc)
Déu us ofereix un Contrat de Lloguer en excel·lents condicions, gairebé un xec en blanc, malgrat que bé ens coneix:
“A la part de Llevant, místic exemple
com la flor gegant floreix un temple
meravellat d’haver nascut ací,
entremig d’una gent tan sorruda i dolenta,
que se’n riu i flestona i es baralla i s’esventa
Contra tot allò humà i diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s’alça i prospera
esperant uns fidels que han de venir” (Joan Maragall).
Caigué el mur de Berlín. Quan cauran els nostres, els de les buides astúcies sorrudes?. “Amb poc amor, gran feit no es pot menar” (Llull). “Qui vol ser fort, de la carn es despulla” (Ausiàs Marc). “Els malvats faran cap al Xeol i també les nacions que obliden Déu” (Psalm 9:17).
Què en farem? Segons el que fem, ja podem preveure el propi futur.

La Independència dels Estats Units d’Amèrica 

LA INDEPENDÈNCIA DELS ESTATS UNITS D’AMÈRICA

“El Senyor t’obrirà…el cel, per donar pluja a la terra en la seva saó…Et posarà per cap i no a la cua, seràs sempre damunt i no mai a sota, si creus els manaments de Déu…” (Deuteronomi 28: 9-14).

George Washington

GEORGE WASHINGTON

“ …La històrica parròquia espiscopaliana The Falls Church, a l’Estat de Virgínia és un bonic edicifi bastit amb maons color mangra d’obra vista, envoltat per espaioses finestres. Però un rètol prop de l’entrada principal em cridà l’atenció, diu: “George Washingon fou elegit membre del Consell parroquial, el 3 d’octubre del 1763”. Pel que el reverend John Heindeugren em va dir i per un breu resum històric imprès que em va donar, vaig saber que Agustine Washington, pare de George, també n’havia estat conseller; des de 1735; que els administradors de la parròquia encarregaren contractar la construcció del temple actual -l’antic era de fusta en aquell temps era una ruïna- a George Washington i a George William Fairfax, i que el temple esdevingué un centre de reclutament durant la Guerra de la Independència.
Una tradició recorda que la Declaració de la Independència fou llegida als veïns del turó Parish des de les escaletes que hi ha a les portes del sud. Avui, el temple és obert al culte, i al costat hi ha estat bastit un gran temple, el qual acull una nombrosa feligresia.
Durant la Guerra de la Independència, les al·lusions mosaiques legitimaren la causa americana i afermaren la significació moral de la funció de Washington  com a dirigent políticomilitar.
Talment, alguns esperits piadosos, que es tenien per hereus d’una terra promesa, van veure en la Declaració de la Independència un símil d’acompliment de l’antiga aliança, i compararen el seu màxim dirigent a Moisès. Ambdós eren de la mateixa edat quan sentiren, per primera vegada, la crida per alliberar el seu poble, conduïren més o menys el mateix nombre de gent cap a l’emancipació i tingueren igualment detractors entres els seus seguidors.

Thomas Jefferson

THOMAS JEFFERSON

Anglaterra i el seu monarca eren comparats amb Egipte i el seu poderós faraó, però el rei del cel els donà un segon Moisés, el qual, inspirat pel Senyor, els salvà de la tirania britànica. L’alliberador hebreu llegà una legislació sàvia (el Deuteronomi) als israelites; el parlament de comiat pronunciat per Washington ha estat considerat pels nordamericans com un llegat de valor permenent.
Molts estaven convençuts que la nova pàtria tenia parió amb el Nou Israel. Hom trobà en les gestes del general uns precedents en les de Samsó, Saül i David i en alguns herois grecoromans. Aquesta analogia tingué una rellevància ben remarcable, sobretot en la puritana Nova Anglaterra.
Elegit per unanimitat primer president dels Estats Units, George Washington arribà a Nova York -que llavors n’era la capital- el 30 d’abril de 1789.
Jurà la magistratura posant la mà damunt la Bíblia, i des de la balconada del Federal Hall parlà a una multitud enfervorida.
En remarcar algunes qüestions sobre el conceptes de l’autoritat legítima, digué: “Seria particularment impropi en aquest acte oficial, d’ometre la meva fervent súplica a l’Altíssim, que regeix l’univers, que presideix el concili de les nacions i que pel seu ajut providencial podem suplir les nostres mancances humanes. Que la seva benedicció pugui consagrar les llibertats i la felicitat dels Estats Units! (…) Que cada pas que es doni sembli haver estat dirigit per alguna providència divina (…) Nosaltres (…) hauríem estat convençuts que un país que menystingui les eregles eternes d’ordre i justícia , les quals el Cel mateix ha instituït, mai no podrà esperar els benignes favors del Cel”.

john-adams

JOHN ADAMS

Des d’aquest parlament inaugural fins al parlament de comiat, George Washington va venerar públicament el Nom sagrat. Amb un home com ell, orientat per la fe, el poder civil podia esser exercit eficaçment. La sensibilitat a la veu de Déu el féu sensible a la veu i a les necessitats de la gent, i construí un país”
(De Joan Gonzàlez i Pastor, extret de la revista en català Presència Evangèlica).

—— ARTICLE RELACIONAT ——

D’on ve el Parlamentarisme?

D’ON VE EL PARLAMENTARISME?

De fet, la democràcia estamental (Parlament), apareguda a Catalunya a través de les Treves de Déu de l’Abat Oliba a Toluges, Rosselló, s. XI (quantes coses deu Catalunya al cristianisme, fins i tot el parlamentarisme!) és pocs anys anterior al parlamentarisme normand i, sens dubte, el mot anglès Parliament ve del català Parlament. Durant molts anys (s. XIII-XV) anglesos i catalans van ser veïns a causa de l’ocupació anglesa de la Gascunya.

D'on ve el Parlamentarisme?

SEPARACIÓ ESTAT-ESGLÉSIA
Trob que oficialitzar qualsevol creença (religiosa o antireligiosa) com a la creença “que deu promoure l’Estat” pot generar monstres i barbaritats.
Perquè la consciència humana és inviolable, pensi com pensi, per més que l’erri i les creences no deuen mai ser imposades coercitivament.
Jo dic que la força ve de la fe, però l’Estat hauria de ser totalment imparcial, laïc. No pas antireligiós: un Estat ha d’arribar a acords amb tota mena d’institucions i sectors socials, confessions religioses incloses. Ha de saber dialogar i negociar, per a la qual cosa cal que hi hagi gent d’Estat sense prejudicis, amb lògica social.
Tot just el fet que als Estats Units tornàs a haver-hi (cap al 1760), per primera vegada a Occident des de l’emperador Teodosi (cap al 380), una real separació Estat-Església, féu que les esglésies i denominacions nordamericanes tinguin una estructura bàsicament empresarial. És també per això que el calvinisme -promogut quasi sempre des d’afora de les esglésies tradicionals majoritàries, fins i tot als països reformats- és bressol del capitalisme modern (a Holanda, a Suïssa, a Gran Bretanya, a França, als Estats Units…a partir del s. XVI): ho fomenta també la mateixa estructura de tot el sistema eclesiàstic i religiós, muntat com a distintes empreses de lliure iniciativa, sense intervenció estatal (ben distint de l’Església Catòlica, sobretot de l’espanyola, on regna un mastodòntic i feudal proteccionisme polsegòs).
Molts dissidents religiosos escaparen de la vella Europa i arribaren a Amèrica. Llurs experiències a França (país del major genocidi contra dissidents) serviren en part com a inspiració per a les Esmenes 1 i 2 de la Constitució Americana. Ells sabien que un estat sense la corrupció de la religió i un poble armat eren una garantia contra els excessos dels religiosistes.
ESMENES: Les deu primeres esmenes (Bill of Rights) van ser ratificades efectivament al 15 de Desembre del 1791.
ARTICLE U: El Congrès no farà cap llei per la qual adopti una religió com a oficial de l’Estat o sia prohibida de practicar-la lliurement o que entrebranqui la llibertat de paraula o d’impremta, o el dret del poble per a reunir-se pacíficament i per a demanar al govern la reparació de greuges.

És a dir: El nostre poble havia de tenir molta més fe que la poca que ara tenim, per tenir les energies suficients per a independitzar-nos i ser sobirans, però l’Estat Català no hauria de mesclar-se en temes de consciència ni afavorir ni sufragar cap religió ni tampoc cap menyspreu contra cap religió.
El problema és que, quan una religió -o un ateisme- (quasi sempre a causa de la repressió estatal) és prou majoritària, com que no hi ha societat civil diversificada, no hi ha prou pressió com per atènyer una real separació Estat-confessió majoritària (això és el que s’esdevé a quasi tots els països musulmans i també a l’actual Regne borbònic, on la aconfessionalitat religiosa és sols teòrica, sobre el paper constitucional). Justament els Estats Units feren una Constitució amb separació Estat-església a causa de tenir una diversificació religiosa major que no pas la dels Estats europeus…Quan els Estats Units s’independitzaren hi havia nordamericans d’origen majoritari anglès (congregacionalistes), però també d’origen holandès (calvinistes), alemany i suec (luterans), escocès (presbiterians)…
Francesc Macià fou un exemple en el tema religiós. Va mantenir (1931-33) la imparcialitat, va ser dialogant sense afavorir cap confessió i mantingué unes excel·lents relacions amb la comunitat protestant catalana.

D'on ve el Parlamentarisme?

LES SINCRONIES DE LA HISTÒRIA
Una breu disgressió:
“S’esdevé, sovint, que les coses es presentin més acabades en la nostra imaginació del que hom pugués fer amb molt art” (François, Duc de La Rochefoucauld, 1613-1680, cortesà i moralista escèptic francès).
“Gràcies a la percepció de les coincidències, ens vam encomanar al misteri del principi implícit que existeix en l’Univers” (James Redfield, *1950, escriptor, professor, guionista i productor de cinema estatunidenc).

Una sincronía significativa: Tant ell com en Pompeu Fabra, els dos catalans clau del s.XX, van morir la diada de Nadal (podeu comprovar-ho en qualsevol enciclopèdia o llibre d’Història catalana). Potser és com la Providència vol donar a entendre als independentistes descreguts que, allà on acaba l’home amb la mort, comença l’obra de Déu amb l’Encarnació, i hi hem de dipositar la nostra esperança i la nostra fe. Déu té el seu humor i les seves indirectes, si les vols entendre. Les casualitats, en aquesta vida, no existeixen, sols anomenem així als fets poc investigats, generalment per indolència. La ciència és experiència i investigar amb independència de criteri, és pensament fort.
“Ell respongué: “Us assegur que, si aquests callen, cridaran les pedres” (Lluc 19:40).
“Els nostres misteris (cristians), per contra, s’adrecen a nosaltres, ja que contenen els arcans de la nostra naturalesa (humana)” (“Génie du christianisme /El Geni del Cristianisme”, 1802, de François René, bescomte de Chateaubriand, 1768-1848, escriptor, traductor i polític bretó de llengua francesa).
“…de les quals sovint no discernim si rauen dins l’essència de la cosa o si són purament accidentals”  (“El Criterio”, de Mn. Jaume-Llucià Balmes, 1810-1848, sacerdot i filòsof català).

D'on ve el Parlamentarisme?

Més sincronies:
Strange Coincidences:

—— ARTICLE RELACIONAT ——

Poesies patriòtiques de la derrota

Poesies patriòtiques de la derrota

Per què ens han derrotat sempre des de fa 300 anys?
Ens ho havíem de fer mirar: autocrítica i canvis.
Arruix la rutina mental!

cm5-dxnxgaala2o

PROMETEM
“Prometem, davant vostre, President
davant el món que en aquesta hora ens mira
lluitar fins a la mort, solemnement,
per vèncer la llopada que se’ns gira.
No és el prometre aquest com aquell
que ens feien fer els botxins del nostre poble.
Aquest ens surt del cor i del cervell;
és un “prometre” franc, just i noble.
La nostra pàtria ja és de tot el món,
del món digne que ritma als nostres passos,
estreny els cors humils, siguin quins són,
i hi fa una nova i eixampla els braços.
Amb els punys, amb el cor i el pensament,
amb un sol crit i amb una veu més clara
prometem davant vostre, President:
defensar aquesta terra que ens empara;
defensar aquest sentit de llibertat
que ens puja als ulls i va endurint els ossos.
No passaran els llops que s’han alçat!
Primer veuran desfets els nostres cossos.
Però cada cos que restarà en peu
serà com un trosset de roca viva.
No arrelaran ni el llop ni la guineu;
els cridarà la merla, el tord, la griva…
Prometem davant vostre President
davant el món que en aquesta hora ens mira
amb els punys i amb el cor i el pensament
dominar la llopada que se’ns gira”.

(Josep Maria Prous i Vila, “Prometem”, a la memòria del president màrtir afusellat el 1940, lliurat pels nazis a Franco per la intervenció de Serrano Súñer, “cuñadísimo” i Ministre filonazi d’Exteriors)

coyatgdxeaanfur

Aquesta és de després del 39:

CATALUNYA
Sola, malalta, esparracada, muda,
un altre cop, encara jove, esclava.
La volta de ton cel, com sempre blava,
sostre de tes presons esdevinguda.
Ara et retreu ton somni de vençuda
que no vas ésser, com et pertocava,
escometent tos enemics prou brava,
emprant ton honor gaire tossuda.
Quítia et veuràs de tos pecats un dia
per tanta sang i tanta llunyania,
per la vergonya i per l’enyor dels teus.
Com saba pacient sota l’escorça,
més pura revindrà l’antiga força
que ja es desvetlla d’amagat dels déus.
(Pere Quart).

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència

PSICOANÀLISI I AUTOCRÍTICA: UN CERT TARANNÀ CATALÀ PREOCUPANT, ORIGEN DE LA DESFETA, DE L’OPRESSIÓ I DE LA DECADÈNCIA

Un viatge en el temps sobre alguns detalls caracteriològics.

    • «Correlativa a aquesta bona tradició, hi ha la dolenta, anota Cardó, que s’inicia molt d’hora. L’esperit de llibertat, quan no és controlat per una consciència moral exigent, degenera en rebel·lió i discòrdia, les dues tares que presenten invariablement les males èpoques de Catalunya» (“Les dues tradicions”, Barcelona 1977, p. 87).

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 02

Segle XIV

  • 11.2.1363: El Cerimoniós, enmig la guerra contra Castella, que ha envaït Aragó i València, pronuncia un patètic discurs blasmant els egoismes i la irresponsabilitat dels diputats i els increpa: «muiren, qui ens volen fer a tuits morir!» (tuits: tothom).
  • 1375, a les Corts de Lleida: El comte-rei Pere el Cerimoniós, desesperat per la inhibició dels diputats catalans (sempre amb els braços enfrontats) enmig una forta crisi, al·ludeix a la possibilitat que “a Catalunya no hi hagués rei”. “…car lo Rey de Castella entra en Aragó e regne de València, on ne pres la més part, ab prou barataries e trafagaries que les gents dels dits regnes feyen” (“Històries e conquestes de Catalunya” cap. XLIIII, d’en Pere Tomich).

Segle XV

  • “Som com els ases de Sòria, que porten or i mengen palla” (“Tirant lo Blanc”, de Joanot Martorell).
    Joanot Martorell profetitza que València “vendrà per temps en gran decaïment”: “d’açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada…” (“Tirant lo Blanch”).
  • “…Llevau-los les traves, fluixau lo cabestre,
    jaquiu-los anar, a regna ben solta,
    i de tals deixebles jamés siau mestre,
    que per molt que fósseu subtil i més destre,
    eixir no en porieu sens molta revolta” (“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València”, ca. 1490). Exactament com passa al Racó quan obric un fil de debat.

Segle XVI

  • En Milà, en un debat entre diversos nobles, fa dir a la dama Joana Pallars: “Señora doña Violant: Amagau lo Valencià, que Castellans van per la terra: que per burlar de nostra llengua nos furten les paraules, y porten les a Castella per a fer farçes ab ella, que mones son de Valencia, parlant ab reverencia” (Lluís del Milà, El Cortesà).
  • 1559: Jaume Rasquin -valenciano hijo de un mercader francés- emprende expedición a Rio de Plata y enrola a más de 100 valencianos (cosa rara que catalanes fueran a América a estas fechas, pero se trataba del tipo Enrolate en la Legión). Uno de los expedicionarios, castellano, observa que “Todos o los más valencianos que iban en el viaje eran hombres de bando (=bandoleros) y homicidas y fugitivos, ecepto algunos caballeros que iban muy honrados, más al fin son valencianos y de menil condición, porque son de cuadrilla”.

Segle XVII

  • 1625: Pere Joan Porcar, al seu Dietari: Els “malaventurats, i molls, i temerosos, i amedrentats valencians” (Porcar) hi claudiquen: més càrregues fiscals per “oprimir el poble” i tot per nodrir guerres de religió remotes. Desmantellament total de qualsevol força rectora del regne teòricament sobirà: L’aristocràcia valenciana queda definitivament liquidada a Montsó com a força rectora valenciana amb un gest melodràmatic de despotisme reial per atènyer uns impost exhorbitants per a la guerra: “Aquí yace un reino entero…” dirà un epigrama anònim “que ixqué el dia que fón vençut el Estament Militar”.

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 03

Segle XVIII

  • Un cert cofoisme cals principatins és cosa antiga i típica, quan les negociacions del 1705 amb els anglesos, els catalans encapçalats per Antoni de Peguera i Domènic Perera ja criticaven els castellans per maldestres i es consideraven ells mateixos molt superiors. L’espanyolum serà potser imbecil, però el catalanam pateix d’altres imbecilitats, potser més greus i a més és massa individualista i té més tendència a la malícia pocasolta, divisionista, mentre que l’espanyolam és tribal i està unit, i llurs dirigents no es mamen pas el dit, sinó que penquen de valent per mantenir el botí de guerra, el mamellot colonial.
  • “Poble espanyol, ets de plànyer! En els mateixos béns que la natura t’ha prodigat, trobes la causa de la teva eterna misèria; la bellesa del teu país i les seves riqueses naturals són justament les causes de la teva indolència i de la teva incúria, igual que les mines de Mèxic i del Perú han nodrit el teu orgull i els teus prejudicis. Heus ací una opinió que, a primer cop d’ull, semblarà paradoxa; és el lector qui l’ha de meditar i l’ha d’apreciar. Qui dubta que Espanya ha de menester una regeneració que no ha d’ésser sinó el resultat d’una invasió estrangera, l’única que pot reanimar en el cor dels espanyols aquell fogar de patriotisme i d’emulació que perilla d’extingir-se totalment? Si Espanya ha de reprendre el seu gloriós lloc en la gran família europea, ens fa molta feredat per ella que no sia a costa del més terrible daltabaix. Sols el llamp pot despertar aquests esperits de bronze” (“Història de ma vida”, de Giacomo Casanova [Jacques Casanova de Seingalt], 1725-1798, aventurer i gran bandarra venecià, parlant especialment de la decadència que veu a la ciutat de València, 1769).

Segle XIX

  • “No hi ha res més pobre i trist al món que aquest pagès, que no sap fer més que pregar, cantar i treballar, i que, a més a més, pensa. La seva pregària és una fórmula estúpida que no té el menor dels sentits per al seu esperit, la seva feina és una operació muscular que cap esforç de la seva intel·ligència no li ensenya a fer-se’l més senzill, i el seu cant és l’expressió d’aquesta monòtona malenconia que l’aclapara inconscientment i la poesia del qual el commou sense revelar-se-li. Si no fos per la vanitat que de tant en tant el desperta de la seva letargia enzant-lo a ballar, dedicaria els seus dies de festa a dormir” (“Un hiver à Majorque”, 1838, per George Sand [Amadine Lucie Aurore Dupin], 1804-1876, novel·lista romàntica parisenca, protofeminista, amant de Chopin).
  • “Faltava poc per arribar a València, allò eren els afores, el poblet del Grau, a mitja milla de València. Allà podríem agafar un tren que eixiria una mica més tard o, si no, allà esperant, simples carros de dues rodes amb un sostre de lona, una mica més grans que els Simons i menors que els nostres carros del pa, però més alts, i amb coixins. En el punt de desembarcament ens vam veure assetjats per xicons bruns i carregadors d’aspecte ferèstec, s’empenyien i copejaven els uns als altres, se’ns tiraven damunt barallant-se per portar els nostres equipatges fins a la duana” (“Viatge per Espanya: de Perpinyà a Màlaga”, a València, per Hans Christian Andersen, 1805-1875, escriptor danès de famoses rondalles).
  • “Vaig eixir a un carrer molt concorregut que em va conduir fins a una plaça ampla, per on la gent transitava a peu o cavalcant en mules. La majoria eren llauradors, d’aspecte fornit, amb pintorescos vestits. Portaven “saragüells”, una mena de pantalons curts amb les cames fins als genolls nus, les sandàlies de cuir anaven lligades per damunt de les calces blaves; també un faixí vermell i una camisola verda herba amb cordons, el pit nu i, penjant de l’espatlla, la típica manta de ratlles. Al cap, un drap a manera de turbant, i a sobre un barret de palla d’ala ampla; era una cosa portentosa. D’altra banda, aquesta gent no té bona fama, diuen que porten la navalla molt solta al cinturó; fa anys anaven sempre de baralla amb els veïns de la ciutat, que per la seva banda, semblen d’una altra raça -cosa que llurs cabelleres rosses semblen indicar” (“Viatge per Espanya: de Perpinyà a Màlaga”, a València, per Hans Christian Andersen, 1805-1875, escriptor danès de famoses rondalles).
  • “Tenim, doncs, molta gent ocupada a treballar en l’element variable i transitori, on les formes externes i visibles, en el que en podríem dir el cos venerable de la pàtria; mes de treballar en son esperit pocs se’n recorden. Alabem la bona qualitat de la font i ens aprofitem de l’excel·lència de ses aigües; estimem els sentiments catalans potser superiors als dels altres homes; ponderem el caràcter que distingeix els fills d’aquesta terra; mes molts dels nostres miren amb indiferència i tal volta amb menyspreu el vell esperit català que tot això engendra, i no saben capir que el més necessari és fomentar la substància de la pàtria. La nova generació catalana sap aprofitar els tresors; potser fins els malgasta; manifesta una generosa activitat, mes sa força de produir per ara és molt limitada, i en lloc d’augmentar-se, veiem cada dia minvar el sagrat dipòsit de la pàtria; havem de procurar no convertir la nostra regió en una societat de sols literats i artistes, que fóra gran afront per a la pràctica raça catalana. Els caràcters s’emmotllen al figurí parisenc o madrileny el mateix que els vestits, i això arriba fins a la classe popular, sempre més aferrada a la tradició; i tot sovint pels carrers de Barcelona s’ou el rústic carreter cantar malagueñas al so de l’estepec de les xurriaques” (“La tradició catalana”, cap. I, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, cofundador del catalanisme modern).

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 01Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 04

Segle XX

  • “Escrivíem. Disposàvem d’unes normes racionals per a escriure. Cultura-economia-política. Bon programa. Cada dia un nou pas endavant. Endavant. Fa bonic una pàtria endreçada, sòlida, amb equips competents. Sentir certa prepotència envers els veïns, que a un l’hagin convertit en un novíssim manxesterià –ho deien sovint- dins un procès industrial enlluernador. Ho estimàvem profundament, i ho anàvem construint com una estàtua, cada dia més evolucionada, més envejada, més alta (…) Ara, caiguda l’estàtua, no em quedava altre recurs que exiliar-me, que ser un més en aquell caòtic i grotesc i sublim i miserable èxode. I que no em preguntessin si havia fet tot el que podia per defensar aquella terra de la qual desertava” (“Els vençuts”, 1955-1982, d’en Xavier Benguerel, 1905–1990, escriptor barceloní exiliat).
  • “Batista i Roca recalcava la lectura d’un llibre que no gaire més enllà va publicar-se –L‘aptitud econòmica de Catalunya, de Carles Pi Sunyer–, on es fa un detallat estudi del nostre caràcter bo i remarcant-ne les falles, va intensificar d’allò més el seu afany d‘organitzar entitats que fomentessin les qualitats de la gent o li fessin superar defectes, limitacions i rutines” (La seva millor lliçó, Avui, 8-1979, per Carles Muñoz-Espinalt).
    “…si em féssiu resumir la seva manera d’ésser, ben de pressa us diria: Batista i Roca tenia una supersensibilitat per a captar el tarannà dels catalans i, constatant-ne falles, es servia del mètode pedagògic que fos, per veure si ens esmenàvem. Volia uns catalans amb menys complex d’inferioritat” (Carles Muñoz-Espinalt, 1920-1993, patriota català fundador de la Psicoestètica).

Vinatea, l’heroi valencià

Vinatea, l’heroi valencià

1332: Ramon Muntaner acaba la “Crònica” a Xirivella, la qual comprèn entre el naixement de Jaume I (1208) i la coronació del Benigne (1328). Literàriament és la millor de les Cròniques catalanes: prosa tensa, fresca, vivaç i directa, influïda per la literatura cavalleresca i jocfloralesca, i amb belles descripcions.

Mallorques es compromet a armar 20 galeres contra Gènova.

Els comtes d’Empúries deixen de viure habitualment a Bellcaire d’Empordà.

L’abat de Ripoll recrimina als nobles llur manca d’adhesió a la croada antigranadina, Arnau Roger II de Pallars li respon que el rei no havia pas satisfet els greuges que li havien presentat a les Corts de Tortosa.

L’autoritària reina Elionor i l’alta noblesa que li dóna suport pressionen perquè el rei faci donacions importants als dos infants (l’hereu de la corona és Pere, fill del rei amb Teresa d’Entença). El Benigne dona Tortosa i vegueria, el marquesat de Camarasa, Albarrasí i bona part del regne valencià (Alacant, Oriola, Guardamar, Xàtiva.

Alzira, Morvedre, Morella, Borriana, Castellò i les Valls d’Elda i Novelda), punts “claus de tots els nostres reialmes” (“Crònica” del Cerimoniós) ja que molts eren de frontera amb Castella, cosa que podia fer bascular la Catalunya sud devers castella en cas de conflicte.

A Tortosa l’oposició a la donació és ofegada per temors i corrupcions: “Per gran spaordiment que foren fets en lo poble de la dita ciutat… e per corrupció d’alguns majorals i regidors…” (“Crònica”).

L’aristocràcia queda migpartida entre un partit pro Elionor (Gonçal Garcia, Ramon Cornell, Bernat de Sarrià, Pere de Xerica) i un altre pro Pere (P. López de Luna, l’arquebisbe de Saragossa, Llop de Conçut, Miquel Pèrez Sabata, Garcia de Lóriz, Ot de Montcada, Vidal de Vilanova, Miquel de Gurrea).

Les viles reials valencianes amenaçades, doncs, amb puja de tributs, envien una delegació al rei presidida pel jurat en cap de València, en Guillem de Vinatea. El famós episodi és relatat a la “Crònica del Cerimoniós” i al “Crestià” d’Eiximenis: Vinatea “hom esforçat”, diu que els magistrats de València són disposats a morir abans de consentir samblants donacions, i si morien, la represalia del poble no estalviaria més vides que els dels sobirans. “Ah, reina! Açò voliets vós oir?” féu el Benigne. Elionor li contestà amb plors irats: “Senyor, no lo consentiria el rey don Alfonso de Castilla, hermano nuestro que no los degollase a todos”. Llavors el Benigne pronuncià aquella sentència tan estimada: “Reina, reina! Lo nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella; car ells tenen a Nós com a senyor, e Nós a ells com a bons vasals e companyons”.

Vinatea, l'heroi valencià

Vinatea ateny la revocació parcial de les donacions. Co revela la sempre precària llibertat catalana de l’Estat valencià, assetjada pels aristòcrates aragonesos i valencians i, en cas com aquest, per la rabiüda intromissió castellana, ben directa, ja.

1332-1334: Els elionoristes comencen a perseguir els partidaris d’en Pere, qui es custodiat a Saragossa pels seus partidaris a fi de protegir sa vida, mentre la perversa Jezabel castellana (precursora de Mª Consuelo Reyna) malda per col.locar castellans als llocs estratègics del regne valencià.

El conflicte politico-familiar va empitjorant. Al final, com veurem, aquesta Jezabel castellana acaba assassinada pel seu nebot Pedro el Cruel, rei de Castella.

12.7.1333: Joan Ximènez d’Urrea dóna Carta Pobla a l’Alcora (L’Alcalatén) a Bernat de Molins i 110 més.

1333: Les naus genoveses embossen les principals rutes marítimes de la Mediterrània Occidental i bloquegen els ports sards i sicilians.

Renovació del conveni Catalunya (ibèrica)-Mallorques contra Gènova.

Les alteracions climàtiques a la Península provoquen una crisi de subsistència.

“Lo Mal Any Primer”, segons les Cròniques catalanes: terrible fam i carestia, gran part de la pagesia pobra en queda afectada. Fam de dos mesos a Barcelona, amb 10.000 morts.

Fi dels anys pròspers i inici de diversos períodes crítics.

Es l’anys d’inflexió de l’ascens/descens del poder político militar de Catalunya. A partir d’ara comença una lentíssima, combinada i desigual decadència: D’ençà el 759 (alliberament de la Catalunya-Nord) fins al 1333 fan 574 anys de creixença. Des de llavors fins ara, 1998, fan 665 anys de desigual decadència.

primavera 1334: Aixecament popular a Barcelona contra el draper Pere Junyol i altres consellers, acusats pel poble d’acaparar blat per a l’especulació.

1335-1347: Construcció de l’església parroquial de Conesa (Conca de Barberà), pels mestres d’obres de Guimerà i de Montblanc.

Vinatea, l'heroi valencià

11.1335: Malalt el Benigne, Elionor fot el camp a la Cort castellana amb sos dos cadells, per escapar de la possible venjança d’en Pere l’hereu.

17.1.1335: El Benigne mor a Barcelona d’hidropesia.

La Independència d’Éire

UNA BELLESA TERRIBLE HA NASCUT

VOLER APRENDRE DE LA REALITAT PER SER LLIURES

El procès d’independència irlandès és molt significatiu per ser l’única nació occidental que s’ha pogut independitzar com a tal al llarg dels darrers 150 anys i a més a més d’un Imperi en flor, el Britànic de l’any 1922. Per tant, cal suposar que té les claus més pròximes per entendre per on poden anar els trets. De fet, la relativament exitosa experiència d’en Francesc Macià, en begué directament.

EL LLIBRE RECOMANAT: “A TERRIBLE BEAUTY IS BORN”, ULICK O’CONNOR, D’EDITORIAL GRANADA, LONDRES

“A terrible Beauty is born”, Una bellesa terrible ha nascut, és el títol del llibre, prové d’una frase manllevada per l’autor, Ulick O’Connor, d’un vital poema nacional d’en Yeats, referit a la independència d’Irlanda:
“Ho escric en un vers,
MacDonagh i MacBride
i en Connolly i en Pearse.
Ara i en temps de ser,
arreu verd, gastat,
es canvien, es canvien completament:
Una terrible bellesa acaba de nàixer”.
(W. B. Yeats).

William Butler Yeats

William Butler Yeats

Els noms d’aquest poema són de dirigents nacionalistes irlandesos, part dels quals morts per les tropes d’ocupació britàniques.
El llibre és un assaig històric, des de la prehistòria del moviment nacionalista irlandès fins a la constitució d’un moviment nacionalista sòlid a les darreries del s. XIX i la independència final als anys 1920.
L’accidentat i contradictori camí per acabar amb la sobirania anglesa sobre l’illa de les prades verdes hi és descrit i recreat amb gran agilitat literarioperiodística en 28 capítols que abasten menys de 200 pàgines.
El llibre fou publicat a Londres en anglés per l’editorial Granada, i m’arribà a les mans a través de la meva amiga Aine, militant durant les darreries dels 70 i principis dels 80 del moviment per la llibertat dels presoners polítics a Béal Feirste (Belfast, en transcripció anglesa), Irlanda del Nord. Quan vaig ser a Irlanda del Nord, el 1985, vaig veure aquells monstruosos presidis en forma d’H, les presons de màxima seguretat anomenades els blocs-H, on molts militants de la resistència contra l’Exèrcit Britànic van morir fa ja quasi vint anys en cruenta vaga de fam, durant els primers anys del thatcherisme bestial.
Record una breu xerrada amb el germà d’en Bobby Sands, el primer pres mort en vaga de fam, o l’animació -sobretot davant una pinta de Guinness- dels meus coneguts irlandesos i dels seus brindis: “Slainte, saol fada, gob floch agus bas in Eireann” (Salut, llarga vida, la boca banyada i morir en una Irlanda lliure).
“Ni ráibh sé ro olc mar Shasanach” (No era massa dolent per a ser anglès).

ALGUNS TRETS HISTÒRICS D’IRLANDA

Irlanda conegué la seva primera edat d’or després de ser evangelitzada: durant els segles V al IX, hi hagué una brillant esplendor del monaquisme celta del Llunyà Occident, amb una església cristiana cèltica autocèfala, del tot independent de la del Mediterrani, la Katholiké (Universal, en grec). Cap al tomb del mil·lenni, Irlanda fou conquerida pels invasors normands-anglesos i començà a decaure (i tal com el nostre St. Vicent Ferrer; els seus més brillants monjos -com D’Escotto- s’exiliaren a Europa ja des del s. IX).
Amb l’extensió de la Reforma cals seus germans de llengua i nissaga (els escocessos, que parlen una llengua bessona), el Nord d’Irlanda es veié progressivament colonitzada per protestants d’Escòcia. Les tensions de la repressió dels successius reis catòlics i protestants, de les noves onades reformadores i de la intransigència de Trent, amb les conxorxes jesuïtes i l’intent d’invasió per la “Invencible” de Felip II, i més tard la revolució burgesa de Cronwell i els puritans (devers 1640-60, època de la nostra Guerra dels Segadors), acabaren enverinant les relacions entre Irlanda i la Monarquia anglicana. Durant els pròxims segles l’opressió anglesa aniria tornant-se més brutal.
En realitat no es tracta pas exactament d’una guerra de religió, com tot sovint sentim dir tendenciosament (convé dissimular la natura nacional de la qüestió i agranar cap a la versió papista, aliada de l’espanyolisme a ca nostra), malgrat que en bona part ho fou en un principi (un catolicisme feudalitzant que desitjava una intervenció espanyola, un calvinisme burgès que defensava la llibertat religiosa britànica), sinó més aviat d’un trencament cultural i psicològic profund i una llarga guerra derivada, entre nacionalisme oprimit, sense recursos autoorganitzatius, i imperialisme militarment organitzat. Tot, adobat amb greus injustícies socials i molts factors polítics.
L’Església Catòlica i també la majoria de confessions protestants o evangèliques s’han mantingut, en general, al marge d’una participació directa en el secular conflicte. Sols una versió probritànica del nacionalcatolicisme nostre, els unionistes (centralistes o unionistes, semblants als “blavers”) del grup presbiterià integrista de Ian Pasley, hereus dels assentaments escocessos de la immediata postReforma, han jugat un paper polític actiu de manera permanent. Per cert que els presbiterians sols juguen aquest estrany paper a Irlanda del Nord.
Irlanda va viure una segona Edat d’Or tot coincidint amb el procés independentista. James Joyce n’és la figura més universalment conegut -malgrat ser un irlandès atípic i apàtrida. Però també Oscar Wilde o Bernard Shaw són escriptors irlandesos molt brillants immediatament anteriors.
El llibre és un itinerari farcit de figures i fites ben notables. L’aparició per primera vegada a Europa de brots de feixisme al si d’un Exèrcit, el secessionisme anti-independentista conegut com a ulsterització, els aferrissats enfrontaments de classe a Baile Atha Cliath (Dublín, en anglès) els assaigs de lluita armada i les consignes de desobediència civil seguides després per organitzacions d’alliberament nacional a l’Índia, Txecoslovàquia, Noruega, Dinamarca sota ocupació nazi, i moltes colònies britàniques de l’Àfrica Negra fins al Moviment pro-Drets Civils d’en Martin Luther King als EUA; tot plegat constitueix, sols al terreny polític, un important bagatge que O’Connor ens hi ofereix, bo i avantposant l’anàlisi casuística dels fets, sovint espectaculars, als principis teòrics que se’n puguessin derivar.
El nacionalisme català i d’altres a l’Estat Espanyol i la Unió Europea es mou més aviat mancat de coordinades internacional-històriques, massa en el terreny abstracte dels idearis i de les confrontacions electorals, i és cert que podria aprendre bones dosis de realisme causa-efecte d’uns altres processos de renacionalització triomfant.
Probablement, si comparem el nostre cas amb l’irlandès, ens trobem en una situació una mica semblant a la d’aquella nació a les darreries del segle passat. Durant la IIª República, el Principat mirà d’imitar l’exemple irlandès en proclamar la República i l’Estat català els anys 1931 i 1934, des d’una perspectiva més aviat anticatòlica i amb un gran substrat social anarquista, dos fets molt refractaris a un èxit renacionalitzador, històricament, perquè representen fortes tendències futuristes, hiperideologitzades, no sols no interclassistes sinó clarament en contra dels poders socials constituïts. A l’Estat espanyol és sens dubte Euskalherria el cas més semblant a l’irlandès.
També hi trobem descripcions de la vida social de l’època, sovint en boca dels protagonistes, ço que ens fa conèixer capteniments heroics i desconcertants: aristòcrates esguerrats, dirigents obrers o poetes místics. Irlanda fou potser la primera colònia anglesa i sa llibertat també fou el principi de la fi del gegantí Imperi que ocupava gairebé una quarta part de les terres de tot el planeta. Els articles, testimonis i escrits tan representatitus de l’edat d’or irlandesa com són en Yeats, Joyce o Shaw contribueixen a mostrar-nos fidedignament dues dècades extraordinàries de lluita contra l’Imperi. L’esforç de síntesi fet per l’autor és molt considerable i l’apèndix bibliogràfic així ho demostra. Tanmateix, hom no pot pas dir que l’afany per abarcar el màxim d’elements possibles faci decaure gens ni mica l’interès del llibre.

SINOPSI POLÍTICA

Els esforços parlamentaris d’en Parnell i el Partit Irlandès per assolir l’autogovern anirien donant pas a formes i perspectives de lluita més radicals, tant en el pla polític (“Sinn Féin”: “Nosaltres Sols”), militar (Voluntaris Irlandesos..) o civil (Lliga Gaèlica, Clan Na Gael). L’advertència d’en Parnell als anglesos resultà profètica: “Doneu a Irlanda un govern propi per mètodes constitucionals o encareu les conseqüències d’una revolta”. Les virtualitats constitucionals no donaren més fruit que la “Home Rule” (Reglament Interior: Autonomia) de l’any 1912, que fou immediatament boicotejada pels unionistes de les dues illes i en particular a Irlanda del Nord, on es creava una força paramilitar, Voluntaris de l’Ulster, encarregada de vetllar pels drets seculars dels colons, classe amb prerrogatives i prejudicis imperials britànics.

Charles Stewart Parnell

Charles Stewart Parnell

Tom Kettle, autonomista irlandès, diu al capítol 4: “La Home Rule és l’art de pensar correctament sobre els propis afers. L’Unionisme és l’art de pensar incorrectament sobre els afers de tercers”.
El motí de Curragh, on una part de l’oficialitat britànica destacada a Irlanda es negà a complir ordres de l’Executiu en contra dels Voluntaris, és una fita simptomàtica que una part de la classe dirigent estava disposta fins i tot a negar la Constitució i la Llei -tal com a ca nostra el PP i afins- en defensa dels propis interessos sobre terra conquerida. Amb la creació, al sud, dels Voluntaris Irlandesos, fou encetada una cursa in crescendo cap als fets polítics cruents, fins a la Revolta del ’16 a Baile Atha Cliath (Dublín, en anglès), la qual fracassà, esclafada per les tropes d’ocupació britàniques. L’afusellament dels seus populars caps revoltats en plena Primera Guerra Mundial (els nacionalistes irlandesos havien acceptat majoritàriament d’anar a lluitar amb els britànics a les trinxeres de França) constituí un xoc definitiu. La Revolta del ’16 serviria als independentistes com a lliçó i, en avant, seleccionarien més els objectius. Les forces d’ocupació van anar essent atacades en llurs punts clau: espies i membres del servei d’informació. Aquesta nova tàctica militar prengué volada després de la declaració d’independència pels representants irlandesos, constituïts en parlament alternatiu (“Dail”) a Dublín, quan també fou fundat l’Exèrcit republicà Irlandés (I.R.A.) i els seus sistemes de contraespionatge i contracolp, ben activats al Diumenge sagnant, quan les persones clau del feixisme militar britànic foren exterminades en poques hores i el sistema de dominació anglesa definitivament col·lapsat a Irlanda del Sud.

TRADUCCIÓ D’UN CAPÍTOL SENCER D’”A TERRIBLE BEAUTY IS BORN”

Des de l’agost del 1913 fins a Nadal d’aquell mateix any, Dublín fou paralitzada per una massiva vaga obrera. la conseqüència immediata en va ser la consolidació de la resistència de la classe treballadora front al stablishment, bo i resultant també en la creació d’un altre grup paramilitar, l’Exèrcit Ciutadà, integrat per homes que s’havien compromès en la vaga.
Els treballadors eren dirigits per dues figures notables: en Jim Larkin i en James Connolly. En Connolly acabaria executat, temps a venir, com un dels caps de la Revolta. En Larkin, qui era de nissaga irlandesa, havia arribat a Irlanda des de Liverpool el 1906. Hi esdevingué l’organitzador general de la Unió Nacional d’Estibadors d’Irlanda i en va obrir una secciò a Béal Feirste/Belfast. Tot seguit anà a Dublín per organitzar-n’hi una altra. El 1908 fundà a Unió General de treballadors i del transport Irlandesos.
Les condicions de la classe obrera dublinesa al temps en què en Larkin hi arribà eren probablement pitjors que no pas en cap altra ciutat eutropea. Per darrer de la lluentor dels salons georgians, l’esplendor de la Cot del Virrei i l’entusiasme del renaixement literari, Dublín amagava aquesta vergonya. Un sacerdot qui comparegué davant una comissió governamental el 1913 va manifestar que coneixia una casa d’habitatge a la qual vivien cent set pesones. Segons la premsa mèdica, el 1913 l’índex de mortaldat a Dublín era el més alt d’Europa, per damunt de Moscou i fins i tot de Calcutta, on la plaga de còlera era endèmica. El conservafor “Irish Times”, en un article del 1914 comparava els ravals de Dublín al mateix Infern de Dant. Vint-i-cinc mil persones vivien en cinc-mil cases d’habitatges o vint-mil famílies disposaven d’una habitació per a cadascuna.
Els dos homes que havien triat aquest pou mort per a llurs ànsies reformistes eren complementaris quant a caràcter. En Larkin era un destacat orador i periodista que podia aixecar la gent de la seva postració amb una frase brillant. Tenia un veu que podia abastar ben bé tot una prada, i una presència imponent i altívola. La seva faç transfigurada, resplendent en la nit, quan adreçava la seva oratòria a la gentada, s’esdevingué símbol d’esperança per a les masses famolenques i trepitjades que venien a escoltar-lo.
En Connolly no tenia pas el do de l’oràtoria com en Larkin ni tampoc l’extraordinària sintonia amb les masses d’aquest, però posseïa una brillant ment analítica que era capaç de connectar la doctrina marxista a la història irlandesa i a les condicions d’aquell temps. En Connolly, l’únic dirigent irlandès qui ha estat capaç de formular una política social seriosa, és recordat com a una figura clau del socialisme internacional. Tal com en Larkin, havia nascut també afora d’Irlanda, a Edimburg, però era també d’origen irlandès. Després d’arribar a Dublín havia fundat el partit Republicà Socialista Irlandès, el qual adoptà un lema d’en Camille Desmoulins: “Els grans semblen grans perquè estem agenollats”. Però aquest partit no havia reeixit, i en Connolly havia marxat a Amèrica, on treballà amb Eugene Debb i els sindicalites. Connolly havia retornat a Irlanda el 1910 i, just el mateix any, assolí el càrrec de Secretari General de la Unió del Transport (d’en Larkin) a Belfast. Més endavant, el 1914, quan en Larkin se n’anà al nou Continent, en Connolly el va substituir i demostrà la seva competència com a resolt organitzador i periodista popular.
En Larkin fou empresonat a Sing Sing l’any 1916 i es perdé l’esclat de la Revolta d’aquell any. Quan se’n tornà a l’illa el 1923, un cop alliberat de la presó, el conflicte ja era acabat i, durant la seva absència, en Connolly (executat en 1916) havia esdevingut màrtir nacional. Però en 1914 era Larkin qui dominava l’escena en organitzar la primera vaga general del món.
L’any 13, a Dublín, s’havien produït trenta vagues entre gener i mitjan agost. Llavors, en aquell mes, en plena temporada de societat -que cobrava especial relleu amb la Setmana de Mostra equina -, en Larkin muntà una vaga de transports. Era com llançar el guant al seu principal oponent, en William Murphy, un empresari autodidacta qui havia desplegat sistemes de transport a moltes parts del món, inclosa Sudàfrica.
Després que en Larkin hagués etzibat la vaga contra ell, en Murphy acusà el cap obrer d’infiltrar-se dins la secció de repartidors de l'”Irish Independent”, un diari nacional del qual en Murphy també era el propietari. La resposta a en Larkin fou la d’acomiadar tot treballador del seu periòdic que no abandonàs la Unió del Transport.
Aleshores, en Larkin va persuadir els estibadors de no carregar mercaderies a les firmes que eren distribuïdores del diari d’en Murphy. Era un desplegament de la seva doctrina dels “Béns tancats”. El tres de setembre els patrons dublinesos deixaren sense feina vint-mil homes en un esforç per doblegar la unió d’en Larkin, i la capital entrava de ple en una vaga que col·lapsaria la ciutat durant sis mesos. Dijous 28 d’agost, en Larkin era arrestat per libel sediciós. Alliberat sota fiança, adreça un míting a deu-mil persones a Beresfort, prop de Liberty Hall, seu de la Unió. “Abans de passar endavant -digué- amb el vostre permís cremaré la proclama del Rei. El poble fa aparèixer reis i el poble pot fer-los desaprèixer”.

James Larkin

James Larkin

Havia de parlar al carrer O’Connell el 31 d’agost i en tèmer que hi hauria de nou ordre de detenció contra ell, s’amagà. Les autoritats feren tot el possible per deturar-lo a fi que no hi comparegués aquell diumenge. La policia vigilava les entrades de tots els edificis prop de l’Hotel Imperial, al carrer O’Connell, des del qual en Larkin havia d’adreçar-se a la multitud.
A la una i mitja d’aquell diuemnge un sacerdot d’edat avançada apareixia al balcó de l’Hotel i començava a parlar a la gentada. Era en Larkin disfressat. Prest el reconegueren i hi hagué un rugit de benvinguda abans que no fos agafat i emportat per la policia. Avall al carrer es produïa una càrrega amb porres en la qual un home era mort i 400 ferits. Semblà que la policia havia actuat amb calculada ferocitat sota les instruccions dels seus oficials que, al seu torn, havien rebut les ordres del Castell de Dublín.
Al següent mes la vaga assolí cims d’amargor. Els socialistes de les “Trade Unions” britàniques fletaren vaixells amb menjar per als vaguistes de Dublín. Fou elaborat un pla per a enviar nins pobres a Anglaterra i estalviar-los les espantoses condicions familiars. La jerarquia catòlica, però, s’hi oposà. Protectors devots arrabassaven els nins dels braços dels pares quan aquests els baixaven al moll cap a la nau que se’ls emportava a Anglatera. “Pobra religió la que no permet unes vacances de quinze dies”, clamava Larkin alliberat del presidi i, com sempre, denunciant implacablement la hipocresia esquerpa a permetre que donassin menjar i caliu a una xicalla famolenca durant un parell de setmanes.
Tot el temps de la vaga en Larkin brillà al zènit. Parlà a l’Albert Hall de Londres a la mateixa tribuna que Bernard Shaw, per a una audiència de vuit-mil persones. “L’infern no em fa pas por -els féu-, Hi he viscut, jo. M’hi han tocat 36 annys de fam i pobresa. No poden pas espantar-me amb l’infern. Millor estar a l’infern amb Dant i Davitt que no pas al cel d’en Carson i d’en Murphy”. Un camí a Dublín, desencadenà més invectives ferèstegues contra la patronal, acabades amb la frase: “No crucificaran més el Crist pels carrers de Dublín”.
La personalitat d’en Larkin cridà l’atenció de molts que no eren pas coneixedors del mal tràngol dels treballadors dublinesos abans de començar la vaga. Na Constance Markiewicz fou captivada per la seva personalitat i una mica després d’haver-lo conegut, anà a veure’l al menjadors de beneficiència de la central obrera, on el trobà arromangat i escudellant sopa per als famolencs.
“Asseguda allà tot escoltant en Larkin -en va escriure més tard- em vaig adonar que era en presència de quelcom que ni de casualitat havia trobat abans: més aprop de qualque gran força primigènia que no pas d’un home. Un furacà, una onada de la gran tempesta, l’ímpetu de la vida en primavera i la marcida alenada de la tardor, tot semblava emanar del poder amb què parlava. Pareixia com si la seva personalitat prengués, assimilàs i engegàs cada emoció que corprenia la multitud que l’envoltava, cadascun dels patiments i goigs que haguessin sentit, expressat i santificat. La gran força elemental present en totes les gentades havia penetrat sa natura per sempre més…aquesta força canvià màgicament la vida sencera dels treballadors dublinesos i del futur del sindicalisme a Irlanda”.
A.E. era un altre militant. La seva “lletra oberta” als patrons escrita l’octubre del 1913 causà sensació, i fou llegida i rellegida pels treballadors dels habitatges a tot arreu la ciutat. “Els homes als quals heu pres la facultat de ser homes -va esciure al “Manchester Guardian”- us detestaran i sempre estaran covant i ordint com donar un nou mastegot. Els nins seran ensenyats a maleir-vos. L’infant emmotllat a la matriu alenarà, dins el cos privat de menjar, la vitalitat de la malícia. No són pas ells, sou vosaltres els encegats Samsons, migpartint les columnes de l’ordre social. Estem anunciant la mort de l’autocràcia industrial. Hi hagué autocràcia a la política i fou reemplaçada per la democràcia. Segurament, doncs, el poder democràtic us llevarà el control de la indústria. El vostre destí, aristòcrates de la indústria, serà com el de l’aristocràcia de la terra, si no demostreu que teniu una mica d’humanitat, encara. La Humanitat abomina, per damunt de tot, de les vacunes, però la vostra classe serà tallada com fa el cirurgià quan talla el càncer i l’excrescència aliena al cos. Sou avisats abans que no sia massa tard”.
El resultat més important de la vaga havia estat la formació de l’Exèrcit Ciutadà, a Dublín. Després que la policia atacàs la multitud el 31 d’agost, en Larkin havia instat els treballadors a crear una milícia d’autodefensa. Com a referència, féu esment de les activitats al nord de l’illa. “Si és just i legal per als homes de l’Ulster d’armar-se, per què no havia pas de ser-ho per als dublinesos, d’armar-se per autoprotegir-se?. N’hem de menester. No don pas consells que no sia disposat a seguir jo mateix. Em coneixeu, i sabeu que, quan dic una cosa, la faré. Armeu-vos i m’armaré. Si Sir Edward Carson és just aconsellant als homes de l’Ulster de formar un govern provisional, trob que dec ser just, també jo, en aconsellar de formar un govern provisional a Dublín. Però tant si formen un govern provisional com si no, haureu menester d’armes”.
El nou exèrcit entra en escena el novembre del 1913. La seva constitució fou realitzada per Sean O’Casey, el qual esdevingué Secretari de l’Exèrcit Ciutadà i en va escriure la història. El comandant-en-cap era el capità Jack White, D.S.O. (Medalla Distingida de Servei), un home d’Antrim, i oficial de l’Exèrcit Britànic que s’havia distingit a la guerra dels Bòers i era fill de Sir George White, defensor de Ladysmith. Malgrat que més endavant en White havia de renunciar al seu càrrec, inculcà ferms principis militars al seu petit Exèrcit que pròximament serien de gran ajut, bo i dissuadint la policia dels seus entusiasmes per atacar els obrers en conflicte -tal com havia passat en un primer moment.
Poc després d’encetar el programa d’ensinistrament, en White rebé un telegrama de Sir Roger Casement. “Comprenc que amanies un moviment per instruir i disciplinar els obrers dublinesos. És una bona i saludable activitat. Desig de donar-hi suport i esper que sia l’inici d’un ample moviment nacional per organitzar instruïts i disciplinats Voluntaris Irlandesos que facin de vàler l’homenia irlandesa i defensar la causa nacional en tot allò que és just”.

Sir Roger Casement

Sir Roger Casement

En White havia conegut en Casement en un aplec nacionalista a Ballymoney i, encara que eren d’Antrim i protestants nacionalistes, no havien congeniat. Ara, el desafiament d’en White al Govern semblava atansar Casement cap a ell. Tots dos havien servit Gran Bretanya amb distinció i eren ara convençuts que oposar-s’hi era coherent amb els principis que havien dut Sa Majestat a condecorar-los amb honors com a soldat i diplomàtic.
La vaga fou el resultat de l’explotació d’irlandesos per irlandesos. Però, a molts separatistes, els semblà sols un altre aspecte del mal govern originat arran la presència britànica a l’illa. Condicions semblants a les de Dublín no podien pas haver-se donat en cap altra ciutat de les Illes Britàniques. La vaga també acostà el poble a la perspectiva independentista. L’Exèrcit Ciutadà i els Voluntaris Irlandesos anirien trobant llurs camins com a progressivament coincidents fins que dos anys més tard estaven disposats a tancar el rotgle i marxar colze a colze fins al centre de la ciutat en oberta revolta.

ALGUNS FRAGMENTS SIGNIFICATIUS DEL LLIBRE

Sobre Arthur Griffith, cap nacionalista per una política de resistència passiva: “Griffith fou la primera persona a Irlanda, fins a on arriba la meva informació dels afers del país, que revisqué l’ideal separatista en una reformulació moderna” (James Joyce). Això és també el que ens cal als catalans: un independentisme modern, ajustat a la realitat.
“Sóc independentista, però el poble irlandès no. Tanmateix pens que el nostre poble pot arribar a unir-se sota aquesta política si l’obrim i la fem tolerant” (A. Griffith).

Arthur Griffith

Arthur Griffith

Criteris de recrutament per als grups armats irlandesos: “Ningú que begués per costum i en excès ni que sovintejàs males companyies (policia, soldats o gent tinguda per indesitjable nacionalment parlant), ni ningú amb mal caràcter no hi era tampoc recrutat, ni cap cèl·lula no tenia el poder de recrutar per pròpia decisió algú”.
Un esbòs del tipus de persona que formava el nucli de l’IRA a les comarques rurals ha estat descrit per Sir Henry Lawson, Lloctinent General de l’Exèrcit Britànic: “Els capitans de Voluntaris semblen haver estat gairebé tots homes joves, fills de grangers la majoria, alguns mestres d’escola, la major part amb un bon nivell d’educació si hom considera llur classe social, però ignorants, tanmateix, del món i d’un munt de coses, encara que, com a col·lectiu, transparentment sincers i ferms, idealistes, fortament religiosos en llur majoria, i sovint amb un sentit gairebé místic del deure envers llur país. Aquests homes donaren a la tasca d’organitzar llurs Voluntaris allò millor en ment i esperit. Lluitaren contra l’alcoholisme i l’autoindulgència, i no hi ha cap exageració si diem que, com a conjunt, representaren tot allò millor de llur país…”.
“Si hi afegim que les armes havien estat adquirides per un excònsol britànic i que l’encontre inicial del Comitè d’Armament havia estat arrecerat ca la fila fadrina de l’arxidiaca protestant de Meath, hom podrà albirar que la importació d’armes per part dels Voluntaris Irlandesos tenia una estranya barreja que la distingia de la majoria d’empreses revolucionàries”. Tot just pel seu sentit pràctic, manca de prejudicis, interclassisme i expansió general a través de tota la societat irlandesa.

Patrick Pearse

Patrick Pearse
P.H. Pearse, un dels afusellats pels anglesos per l’aixecament del 1916, deia: “Quan tenia deu anys, m’agenollí una nit vora el meu llit i prometí a Déu que havia de dedicar ma vida a l’esforç per l’alliberament del meu país. He mantingut aqueixa promesa…Assumesc d’estar parlant a anglesos que valoren positivament llur pròpia llibertat, i que professen estar lluitant per la llibertat de Bèlgica i de Sèrbia. Penseu que també nosaltres ens estimem la llibertat i la desitgem. Fer-ne ús és més desitjable que cap altra cosa en el món. Si ara ens estronquen, renaixerem de bell nou, i renovellarem la nostra lluita. No podeu pas vèncer Irlanda, no podeu pas extingir la passió irlandesa per la llibertat; i si les nostres accions no han pas estat capaces d’atènyer-la, llavors nostres fills l’abastaran amb una gesta millor”. Així és com cal parlar als espanyols perquè aquesta manera decidida i transparent de parlar és la que millor poden entendre els pobles lliures.
En James Connolly, un altre dels més destacats dirigents independentistes, deia: “Prec per tots els homes valents que compleixen llur deure segons llur enteniment”. Una manera molt justa, comprensiva i equilibrada de fer-se entendre per tothom. La perfecció a comunicar és com una assegurança de vida.

James Connolly

James Connolly

POEMARI IRLANDÈS

Alguns himnes i poemes de l’època:
Balada en memòria dels patriotres executats per la Revolta del 1916.
“De debò tenia jo un amor, si mai n’ha tingut cap noia.
Marxà per deslliurar la vella Irlanda.
Tot voltant el meu barret, duré una cinta, de les tres colors.
Fent el cercle, fins que la mort m’arribi.
I si algú em demana per què la hi duc,
Li haig de dir que és pel meu ver amor
Que mai més no tornaré a veure”.
Himne cantat a esglésies irlandeses durant la guerra de la independència contra l’Imperi:
“Deixeu-me dur Vostra Creu per Irlanda, Senyor!
Que l’hora del seu judici és arribada,
I les angoixes i penes del sacrifici
Poden ben bé ser enteses per companys estimats.
Tanmateix, Tu, Senyor, pren-me d’entre la gentada que s’hi ofrena,
N’hi ha a muntó, de lluny, menys preparats,
Tot i que ansiosos: tots ells hi són, a mort,
Que Irlanda ha de ser guardada.
Deixeu-me dur Vostra Creu per Irlanda, Senyor!.
Els meus afers en aquest món són ben pocs,
I poques les llàgrimes que per mi rodolaran,
Quan seguesca el meu camí devers Tu.
Guarda, guarda’ls per als seus estimats:
El germà, el fill i el pare,
Que la causa que estimem no ha de morir mai
A la terra del desig del cor nostre.
Deixeu-me dur Vostra Creu per Irlanda, Senyor!
Per Irlanda, feble, amb llàgrimes
Pels vells del front ennuvolat,
I el nin de tendra edat;
Per les llars buides de llurs planes d’or;
I per les esperances de llur futur, també!.
Deixeu-me dur Vostra creu per Irlanda, Senyor!.
Per la causa d’en Roisin Dubh”.
El professor Tom Kettle, ja adés esmentat, va escriure un sonet des de les trinxeres franceses, en una lletra a sa germana. Hi acaba expressant el desencís per les execucions del 1916, mentre a muntó irlandesos morien lluitant als camps de França:
“Sàpies que som folls ara amb l’estúpida mort.
Morts no pas per la bandera ni pel Rei ni l’Emperador,
Sinó per un somni nascut en una barraca de pagès
I per les secretes escriptures del pobre”.
El mateix Tom Kettle digué: “El Castell de Dublín (símbol de l’ocupació anglesa), si no sabia què volien els irlandesos, no hauria mantingut tan infal·liblement la pròpia tradició de donar-los exactament tot el contrari”.

LES ELECCIONS BRITÀNIQUES UTILITZADES PER A CREAR LA REPÚBLICA LLIURE D’IRLANDA

Desembre del 1918: Els independentistes irlandesos del Sinn Féin atenyen, a les eleccions britàniques, 73 dels 105 escons per les circumscripcions electorals d’Irlanda.
El punt central de la política del Sinn Féin per a les eleccions generals del 1918 era l’absentisme, per part dels seus càrrecs electes, d’anar a Westminster, la mateixa política que recomanava A. Griffith l’any 1905: Els candidats usarien la maquinària electoral amb què els britànics havien provist Irlanda, però, un camí elegits, refusarien de prendre possessió de llurs escons a Westminster (a Londres) i, en comptes d’això, establirien un parlament rival a Baile Atha Cliath/Dublín, el qual administraria els afers del país en desafiament obert a Anglaterra.

Arthur Griffith

Arthur Griffith

Quan el Parlament “abstencionista” (conegut com a Dail) feia el seu primer aplec a la Mansion House de Baile Atha Cliath/Dublín, el 21 de gener del 1919, la majoria dels membres eren a presons britàniques. Havien estat arrestats sota diversos pretextos durant l’anterior mig any. Quan hi passaven llista, la resposta “Faol Glas ag Gallaibh” (empresonat per l’estranger) fou repetida 36 vegades. Sols 37 representats elegits hi eren presents. I aquests van llegir la declaració d’Independència i la van aprovar en absència de la resta”.
“A simple vista la formació d’un Govern independent apareixia una mica un camí d’utopia. Però quan fou endegat, la política del Sinn Féin havia de tenir un èxit colpidor. El departament de Finances, a càrrec d’en Michael Collins, féu flotar un emprèstit nacional que pujaria per damunt del milió de lliures. Les Corts republicanes de Justícia i Equitat serien establertes, i operaven en 23 dels 32 comtats. Al final, l’Administració Britànica quedà paralitzada en tant que la majoria de la gent del país simplement ignorava l’existència de totes les institucions del Regne Unit.
L’escalada d’aquesta política continuà fins que la Gran Bretanya es trobà recorrent a mesures que senzillament feien malbé el seu prestigi als ulls de l’opinió pública mundial.
Com que la política militar britànica anà esdevenint cada vegada més detestable, la resistència republicana va anar creixent. Aquest camí, tanmateix, no estaven prenent les armes com a una colla minoritària i impopular, sinó com a l’Exèrcit oficial del Govern electe del mateix poble. La importància de la filosofia del Sinn Féin és la de proveir d’una fòrmula amb la qual la força guerrillera d’en Collins, la primera d’aquesta mena en l’època moderna, derivaria la seva autoritat d’un Parlament electe”.
Aquesta és la via que hem d’aprendre, tal com també féu Croàcia, que de la pròpia policia croata i de grups patriòtics formà un exèrcit regular amb el suport parlamentari. La resta de tàctiques militaristes és aventurerisme sense base sociològica i amb perills autoritaris: tot Exèrcit deu estar sotmès a un poder democràticament elegit, els brot guerrillers són sempre immaduresa de la societat civil i acaben malament pràcticament sempre. Forçar aquest camí és el que intenten les policies estatals infiltrades.

EL PUNT CRÍTIC DE LA INDEPÈNDÈNCIA IRLANDESA

La important emigració d’irlandesos a distints llocs de l’Imperi Britànic i als Estats Units especialment, al llarg del segle XIX, majorment a causa de successius períodes de fam aguda, fou un avantatge, del tot decisiu, per assolir la independència. O’Connor parlava així dels contactes amb els ciutadans nordamericans de nissaga irlandesa:
“Al juliol del 1914, disgustat per l’intent d’en Redmond per fer-se amb el control dels Voluntaris, en Casement havia marxat cap a Nova York. Hi trobà en John Devoy, el cap Fenià de Clann na Gael i la figura clau entre els grups irlandesos als Estats Units. Casement fou ben rebut en Amèrica. “M’hi veuen com una mena de vell Parnell”, va escriure. “Puc veure sols per la manera de saludar-me, aquells que tenien el cor posat en un dirigent portestant, i pensen, pobres ànimes valentes, que puc ser aquest home”.
Mentre en Casement era als Estats Units esclatà la guerra. De Nova York estant va escriure una lletra a l’Irish Independent tot exposant-hi allò que pensava sobre l’oferta britànica de donar l’autonomia a Irlanda: “…Realment eren tots partidaris sincers de l’estatut d’autogovern, els qui el reclamaven i el donaven avui de franc per a entrar ja demà en vigor, en lloc d’oferir-los-el a la venda en termes de canvi – que sols un boig acceptaria? Fóra encara el deure dels irlandesos de salvar llur força i virilitat mitjançant treballs difícils en front d’ells, per reconstruir, a partir d’una població esgotada, la fàbrica d’un vida nacional avui enrunada”.
Finalment ve el desenllaç del procès per la independència: “Tot al llarg de les comarques rurals hi havia bosses de Reialisme, petita aristocràcia, o oficials de l’Exèrcit i la Marina colonial ja jubilats.
L’atmosfera d’aquestes “ciutat Garrison” era agressivament britànica. Les escoles estatals on els infants majors de 14 anys eren educats, foren dissenyades per mantenir l’alumne ignorant de la història i de la cultura irlandeses, i per tal que no aprenguessin la llengua gaèl·lica. La poesia que hi aprenien era la de poetes anglesos: Keats, Tennyson, Wordsworth. Les batalles a memoritzar eren Trafalgar, Agincourt, Waterloo. I els reis i reines, els regnats dels quals calia recordar, eren, exclusivament, anglesos”. O sia, tal com voldria imposar-nos el PP i tal com fan les seves televisions, amb apartheid total (o informació molt tendenciosa) contra sensibilitats, folklore, festes, cantants i fins i tot equips esportius catalans, bascs, etc.
El General Sir Hubert Gough, comandant del 5è Exèrcit a França, va escriure: “La llei i l’ordre a Irlanda ha deixat pas a una anarquia sagnant i brutal, en la qual els agents armats de la Corona violen qualsevol llei en una línea de salvatgisme absurd, venjatiu i insolent. Anglaterra ha esvanit, més enllà dels propis criteris i, àdhuc, dels de qualsevol nació del món, sense exceptuar-n’hi la turca i la zulú, un capteniment detestable que mai no havia estat vist abans al llarg de la seva història”.
“…El cas és que tothom es gira a mirar devers el Sinn Féin, no pas perquè hi creguin, sinó per ser l’única autoritat als comtat, i s’adonen que, si llurs vides i propietat han de ser assegurades, és menester actuar amb el Sinn Féin. Llur parer general és: Com defugir d’aplegar-nos al Sinn Féin quan tot està tan extraordinàriament ben fet?”. Aquest és el secret perquè una nació majoritàriament no independentista doni suport a un projecte independentista. Que siguem capaços de convèncer-los per no tenir esquerdes ni badar, per haver après a fer-ho tot “extraordinàriament ben fet”. Qüestió endògena que depèn de nosaltres bàsicament i que havia de tenir la nostra prioritat absoluta.
“(Certa persona) els desafià arran els assassinats de soldats i policies (britànics): llur resposta, donada amb una total, civil i deliberada calma, era d’aquesta traça: “No es tracta pas d’assassinats ni poden ser descrits talment. Hem declarat la República, és cert que el Govern Britànic refusa de reconèixer-nos, però això ja no és problema nostre. Hem declarat la guerra al Govern britànic, el qual declina, per qualque raó particular d’ells, de reconèixer la nostra declaració de guerra i defuig de declarar-nos-la a nosaltres; però això no és problema nostre. Per haver-hi declarat la guerra, estem capacitats per matar i prendre presoners qualsevol soldat, policia o civil que creguem s’ha compromès activament en contra de nosaltres”. Tot un exemple de lògica sense punts solts, de pensament fort, ben cosit i repuntat.
Colze a colze amb el funcionament dels tribunals del Sinn Féin, el prèstec del Dail estava essent reflotat per Michael Collins. A muntó gent havia refusat de pagar imposts sobre la renda o interessos, i, en lloc d’això, enviaven les quantitats compromeses al Sinn Féin. Lentament la fàbrica de l’administració britànica a Irlanda estava desballestant-se.
La fòrmula d’A. Griffith havia estat dissenyada per trencar la unió amb la Gran Bretanya. “I el jou es podrirà a causa de la unció (=gràcia espiritual)” (Isaïes 10:27).
Però els principis que establia serien usats en distintes parts del món en un futur, sols que serien emprades sota noms diferents que el de “desobediència civil”.

ELS PERSONATGES PREVIS AL DESENLLAÇ INDEPENDENTISTA: MICHAEL COLLINS, MACSWINEY, KEVIN BARRY…

M. Collins tenia el do irlandès de la rialla i el senti anglès de l’eficiència: tota una formidable combinació. Era un irlandès ben plantat amb faccions ben tallades i salut física robusta. Gogarty el definí com a “napoleònic, amb pell com d’ivori sense descolorir” i li donà la clau de sa casa per a usar-la quan li calgués fer-se fonedís.
W.T. Cosgrave, primer President del Consell Executiu de l’Estat Lliure i vicecomandant per a la Unió de Baile Atha Cliath/Dublín-sud en la revolta del 1916, un cop digué a l’autor del llibre: “Trob que en Michael Collins fou el major irlandès que mai ha existit, major que en Brian Boru o en Parnell”.

Terence MacSwiney

Terence MacSwiney

El 25 d’octubre del 1920, Terence MacSwiney, el batlle de Cork, morí en vaga de fam a la presó de Brixton, a Londres…Si els britànics havien volgut proveir una plataforma mundial per al batlle a fi d’airejar els seus greuges polítics, no haurien fet res de millor que permetre-li d’anar a una vaga de fam en una presó anglesa.
“No són pas aquells qui poden imposar la majoria els qui generalment venceran sinó aquells qui suporten i aguanten”, va dir en ser empresonat”.
“MacSwiney veié la lluita nacional en termes de Croada religiosa. “Car el nostre sacrifici -va escriure una volta- és semblant al sacrifici del Calvari resseguint fins a la fi tot el millor i més valent pel que tantes generacions han mort”. Per a aquests irlandesos la sang de llurs màrtirs passats era cara, a diferència dels actuals catalans que quasi han oblidat la sang dels màrtirs catalans i es dediquen a frivolitats amb algun memoràndum purament ritual per a diades de guardar, tal com els hipòcrites, han separat llur suposta ideologia de llur vida quotidiana. Oblits d’aquesta volada són fatals i és precís que per aquest camí no aixequem mai el cap.
“…Fora de la presó, les multituds s’amuntegaven diàriament per pregar i resar el rosari. Al final, després de 73 dies sense menjar, MacSwiney morí el 25 d’octubre”.
“Com amb la mort d’en Thomas Ashe, un estremiment recorregué de punta a punta el cos de la nació. El país fou aclaparat pel dolor. Londres havia de veure el primer funeral d’un màrtir irlandès. L’arquebisbe de Southwark, Dr. Amigo, havia donat permís per usar la seva catedral en la cerimònia del funeral”. Vet ací com fer les coses per la via noviolenta i religiosa té l’enorme ressò social que ha menester una bona causa, mentre que fer-ho per la via antireligiosa i violenta és llençar patiments, estúpidament inutilitzats i eixorcs, a les escombraries.
El 15 d’agost havien arrestat un universitari de 18 anys anomenat Kevin Barry després d’una emboscada a King Street. Un soldat havia estat mort d’un tret en l’acció i en Barry fou jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. El primer dia de novembre fou assenyalat per executar la sentència. Però una poderosa campanya fou endegada a fi de suspendre l’execució.
Mentre que des del punt de vista britànic, en Barry havia estat implicat en l’homicidi i per tant seria penjat segons la llei, des del punt de mira de l’IRA era un presoner de guerra, i hauria de ser-li garantit el seu status com a tal. A banda d’aquesta consideració res no podia haver estat calculat per commocionar més l’opinió pública que penjar un estudiant de 18 anys. Hi havia també clares evidències, abans de la seva execució, que en Barry havia sofert tortures.
Es tractava d’un jovenet particularment atractiu, ben paregut i elegant, amb una actitud alegre i burleta envers els que l’havien capturat. Havia estat un jugador de rugbi -un joc anglès- de primera, i un estudiant amplament popular a l’escola mèdica de la Universitat Nacional…
La mort d’en Barry enfelloní molta gent que havien esperat una solució”.

L’AMIC AMERICÀ: EL LOBBY IRLANDÈS ALS E.U.A.

A.E. o Æ (George William Russell) havia estat consultat per Lord Northcliffe (el baró propietari de “The Times”) a tomb de la manera d’ajudar a deturar el salvatgisme. “Vaig romandre a Londres durant una setmana al llarg dels anys de la lluita i vaig cercar Lord Northcliffe, el qual recordà que ell era irlandès. Em demanà: “Com puc ajudar-hi?”. Li responguí que podria conduir l’opinió pública americana a exercir pressió sobre l’anglesa, que la seva vasta organització podria influir sobre els caps de l’opinió dels Estats Units. En menys d’una setmana començà a publicar columna rere columna amb opinions d’americans als periòdics que controlava, la veu dels més destacats homes d’Estat, legisladors i industrials d’Amèrica, i eren tan unànimement favorables a l’autogovern irlandès que em crec que fou la principal causa del sentiment que sorgí a Gran Bretanya sobre que la qüestió irlandesa no era pas sols un problema domèstic, sinó un afer mundial.

George William Russell

George William Russell

Els propis escrits d’A.E. havien ajudat per informar Amèrica sobre la situació a Irlanda, car ell era ben conegut i admirat als Estat units. Al desembre del 20, A.E. va escriure un assaig al Pearson’s Magazine, un setmanari americà, sobre “L’Irlanda de cara endins i cara enfora”: “Quina és l’arrel del problema irlandès -va escriure- El poble irlandès vol ser lliure. Per què desitgen la llibertat? Trob que és perquè senten adins d’ells mateixos un geni que encara no s’ha pas manifestat en una civilització, com els grecs, romans i egipcis han exterioritzat llur geni, en el passat , en societats amb cultura, arts i ciències particulars d’ells mateixos”.
Després de descriure els excessos comesos per homes que semblaven tenir la mà lliure per matar, va escriure: “D’on prové el dret d’Anglaterra per governar Irlanda? En què es basa? No pas en el desig del poble irlandès, per cert. Es tracta d’una vella possessió. Generalment no és pas acceptat que cap saltaparets que hagi furtat una propietat durant llarg temps sia el més indicat per continuar posseint-la”.
“Quan els alemanys ocuparen Bèlgica, feren malbé cases particulars i assassinaren innocents amb l’excusa que “civils els havien disparat”. Les forces armades d’ocupació, a Irlanda, ara fan malbé cases particulars i maten gent innocent, al seu torn, amb l’excusa d’haver estat tirotejats per civils. Els ministeris anglesos que per aquesta causa denunciaren Alemanya, ara, callen” (W.B.Yeats).

LA MAQUINÀRIA PROPAGANDÍSTICA DE L’INDEPENDENTISME IRLANDÈS

Una part vital del programa del Sinn Féin del 1919 al 1921 fou la màquina propagandística…L’any 19 fou creat un Departament Governamental de Propaganda, el qual era a càrrec d’en Robert Brennan. Més tard entrà en funcions en Desmond Fitzerald, amb Piaras Beaslai, un periodista dublinès, com a enllaç amb la direcció del Voluntaris del G.H.Q. El Departament editava setmanalment una revista, l’”Irish Bulletin”. Més de 2.000 còpies eixien diàriament adreçades a la premsa britànica, irlandesa i d’altres països, a caps d’Estat i dirigents polítics d’Anglaterra, i als caps d’esglésies d’arreu el món. La distribució de la revista era ja per si mateixa tota una proesa, perquè era il·legal. Les còpies s’havien d’enviar en petits farcells per distintes bústies de correus pertot la ciutat.
El text del “Bulletin” gaudia d’una alta qualitat i el material era triat per atreure l’atenció editorial dels periòdics on era enviat. El Primer Ministre de propaganda, en Desmond Fitzerald, havia viscut a França per cert temps abans de prendre part a la revolta del 1916. S’hi havia fet amic de n’Ezra Pound i Paul Eluard i era un dels fundadors del Moviment Superrealista.
Erskine Childers, qui treballà per a Fitzerald i que més tard el succeí com a Ministre de propaganda, era una tria admirable: era autor d’un best seller i havia estat corresponsal de guerra del “The Times”…

Robert Erskine Childers

Robert Erskine Childers

Com aquell qui ha estat en escoles i universitats d’Anglaterra i hi ha treballat la major part de sa vida, en Childers es trobava en condicions de reconèixer l’estil anglès del “saber fer”. Aquesta coneixença el féu particularment valuós com a propagandista. El propòsit que animava els seus escrits era el de connectar amb l’anglès normal i fer-li conèixer quants excessos s’hi cometien, en llur nom, a Irlanda, per part del Govern.

DIUMENGE SAGNANT: EL DRAMÀTIC DESENLLAÇ

Vers la tardor del 1920 quedà palès a la direcció general dels caps militars de l’IRA que es trobaven davant un perill novell: una unitat especial d’espionatge havia estat creada pels britànics amb la fita exclusiva de trencar l’organització d’en Collins. L’estratègia triada per aquest grup no era pas complicada, de cap manera, simplement miraven d’assassinar els membres polítics del Sinn Féin que es movien obertament en públic i que no es trobaven implicats en el combat militar.
Els homes que duien aquesta colla eren coneguts com a la “Banda d’El Caire”. Per instigació de Sir Henry Wilson, C.I.G.S., un nombre dels oficials de l’espionatge militar britànic, s’havia trobat a El Caire amb més gent i planejat una campanya amb la qual escapçar el poder d’en Collins a Irlanda. Quant a Sir Henry Wilson, implicat directament en la mort de l’universitari Kevin Barry, és un cas típic de fins on poden arribar els renegats col·laboracionistes, els botiflers psicòpates, duts per llur patètic autoodi, a voler fer prendre mal al propi país subjugat per un de més poderós al qual s’han venut a canvi de guanys materials.
“Henry Wilson era un home obsessionat amb una ràbia malgina per la terra on havia nascut (nasqué a Fermanagh)…Sir Wilson donà carta blanca a la “Banda d’El Caire”…per usar qualssevol mètodes que creguessin necessaris per tal de caçar en Collins”.
“Hom creu que Sir Henry Wilson amenaçà de dimitir com a cap de l’oficina general imperial si hi havia indult (per a K. Barry). L’u de novembre, en Kevin Barry fou penjat per un botxí anglès a la presó de Mountjoy. El seu nom esdevindria símbol, arreu el món, del combat del jovent per la llibertat. Hi ha pocs llocs al món de parla anglesa on no es canti “Kevin Barry”. És, per cert, una cançó de les favorites entre l’Exèrcit Britànic, i l’autor del llibre diu haver-la sentida personalment en una desordenada reunió a Gibraltar. Això demostra quant més democràtica és la mentalitat anglosaxona que no pas la hispana: canten una cançó dels independentistes contra els qual han lluitat, però…algú s’imagina militars espanyols cantant una cançó independentista catalana o basca?.
Aquesta cançó diu:
“A la presó de Mountjoy, un dilluns dematí,
enlairat dalt la forca de l’arbre,
en Kevin Barry donà sa vida jove,
per la causa de la llibertat.
Però el noi de divuit estius,
encara no ho ha negat ningú,
quan caminà devers la mort aquell matí,
orgullosament mantenia el cap en alt.
Aquell fatídic Dilluns de Pasqua
dins la trista cel·la presidiària,
soldats britànics torturaven en Barry
sols perquè ell no cantava
els noms dels seus braus companyons
i d’altres coses que maldaven per conèixer.
-Delata’ls o et penjarem
Kevin Barry sempre els contestà amb un “No”.
És una llàstima que, amb tantes víctimes dels espanyols com hem tingut els catalans, hi hagi, a ca nostra, tan poques cançons emblemàtiques que recordin aquests martiris, des d’en Josep Moragues a en Guillem Agulló. Menyspreem la sang vessada per la nostra llibertat, i això és un greu símptoma de covardia i deixadesa que cal esmenar, perquè realment es torna contra nosaltres i contra el nostre futur i les nostres prioritats més nobles.
“Al voltant de la primera setmana d’octubre es descobrí una conxorxa per assassinar n’Arthur Griffith, llavors president en actiu del Sinn Féin. En Griffith exposà els fets, que havien estat acuradament esbrinats per la Unitat d’en Collins, a una colla de periodistes en una roda de premsa mantinguda a l’Holel Wynn’s”.

MICHAEL COLLINS AMB ARTHUR GRIFFITH

Mentre la Banda d’El Caire multiplicava els seus dossiers informant d’en Collins, el mateix Collins estava fent exactament la mateixa tasca en relació a ells…Minyones que servien a les pensions on els agents del servei secret sojornaven eren convençudes per tal de recollir els continguts de les papereres, a fi de lliurar-los als homes d’en Collins. Amb aquesta informació en el seu poder, en Collins podia albirar un pla coherent i isolar les figures clau de la conxorxa per escapçar el Sinn Féin”.
Una nit, en una incursió britànica a l’Hotel Vaughan’s, que Collins utilitzava per a citar-se, en Liam Tobin fou enxampat per una partida. Tanmateix, els va contar una rondalla talment bona que aconseguí que el deixaren anar, no pas abans que no reconegués un parell d’homes els noms dels quals corrien com un fil al llarg de la massa d’informació que en Collins ja havia amuntegat. Aquests noms eren un tal Lloctinent Peter Aimes, un granader natural d’Estats Units, i el capità George Bennett, antic membre de l’Artilleria Reial.
En Collins decidí que era l’hora d’actuar. En la selecció dels noms de la gent que eren a la llista negra, la direcció del quarter general feia tots els esforços possibles per veure que l’evidència en contra d’ells era irrefutable…
Dick McKee era el Comandant de Brigada a càrrec de l’operació i en Clancy era el seu vicecomandant. Després de ser capturats, els van conduir al Castell de Dublín i els hi van posar en mans del capità King i del Lloctinent Hardy, un parell de destacats sàdics, especialitzats en l’extracció d’informació mitjançant la tortura.
…McKee i Clancy van morir després de les continuades tortures durant tot el diumenge al castell de Dublín, però havien refusat de facilitar informació sobre els esdeveniments que havien succeït aquell mateix matí…”
Quan l’afer dels “oficials assassinats” (els terroristes britànics) fou enarborat pocs dies més tard del Diumenge de Sang a la Cambra dels Comuns, les morts del Parc Croke no hi van ser esmentades gens ni mica. Després de Sir Hamar Greenwood, els sotssecretari d’Estat per a Irlanda, havia descrit en pregon silenci, “el cruel i salvatge atac i assassinat d’un oficial de l’Exèrcit Britànic”; Joe Devlin, membre del Parlament per Belfast-Oest, s’aixecà i demanà si Sa Honorable Senyoria no tenia coneixença de les actuacions de les forces de Sa Majestat al camp de futbol. Un tal Major Morrison es llançà damunt els muscles d’en Devlin i tractà de fer-lo rodolar per terra. Uns altres membres del Parlament cridaven: “Mata’l, mata’l”.
El Parlament es trobava en ple col·lapse. Jaia confrontat als efectes d’un nou fenomen militar, al qual era impossible d’aplicar les normals regles de la guerra. Diumenge de Sang fou el dia en què el domini anglès s’esmicolà a Irlanda. Fou l’acompliment del pla d’en Collins per “deslliurar-se dels ulls dels britànics”, en anorrear llur cos d’espionatge. Des d’aquesta hora en avant el Govern Britànic a Irlanda va quedar paralitzat”.
No sols fou el Diumenge de Sang el senyal de la fi del domini britànic a la major part d’Irlanda, sinó que havia de ser el principi de l’esmicolament de tot l’Imperi.
A Kènia, a Xipre, Egipte, Palestina i Burma, durant els pròxims 40 anys, els caps de la guerra guerrejada anirien reivindicant en Collins com a llur prototipus i adaptarien l’estratègia per ell dissenyada per foragitar el poder colonial. També el nostre Francesc Macià begué del procés irlandès quan el 1925 formà un Exèrcit català per deslliurar Catalunya de la innoble bota espanyola.
El mateix Collins no dubtava gens d’haver actuat com calia. L’últim que va escriure fou: “La meva única intenció era la destrucció dels indesitjables que havien estat fent miserables les vides dels ciutadans corrents i decents. Prou he mirat d’assegurar-me de les atrocitats que aquesta banda d’espies i delators havien comès. El perjuri i la tortura eren llurs sistemes més corrents d’actuació. El meu segon motiu no seria sinó un sentiment semblant al que tindria per un rèptil verinós. Gràcies a llur destrucció l’atmosfera s’ha endolcit. Fóra el judici de la història sobre aquest esdeveniment en particular. Per a mi, la meva consciència queda neta. No és cap crim de detectar i destruir l’espia i el delator en temps de guerra. Els he desfets sense procés: els he pagat amb llur pròpia moneda”.

EPÍLEG: L’IMPERI I LES TROPES D’OCUPACIÓ GIREN CUA DE LA IRLANDA LLIURE

Al gener del 1922, una anyada i dos mesos més tard del Diumenge Sagnant, l’Exèrcit britànic marxà del nou Estat irlandès, davallant pels molls de Dublín, i deixà el país tal com ens agradaria a nosaltres veure sortir l’Exèrcit i la policia espanyoles per Oriola i Requena. La Union Jack (la bandera britànica) fou arriada del Castell de Dublín, centre de tortures, i reemplaçada per la Tricolor que representa l’entesa (blanc enmig) entre l’orangisme (taronja) i el nacionalisme irlandès (verd).
En Michael Collins arribà en un taxi per prendre possessió del poder de part del govern provisional del darrer Virrei, Lord Fitzalan.
Estic content de veure-us, Sr. Collins -li féu el Virrei en donar-li la mà.
Com l’infern, esteu vós -li contestà en Collins amb un somriure sorneguer.
En Collins morí aquell mateix any.

Michael Collins

Michael Collins

Dos Canvis Dinàstics Il·legals els Trastàmares i els Borbons

DOS CANVIS DINÀSTICS IL·LEGALS: ELS TRASTÀMARES I ELS BORBONS

PRIMER CANVI DINÀSTIC: LA FI DEL CASAL DE BARCELONA
MARTÍ L'HUMÀ

MARTÍ L’HUMÀ

Quan el darrer rei del Casal de Barcelona, el cagadubtes Martí l’Humà –sembla que una mena d’antecessor de la nostra parsimoniosa cultureta de mandarins-, morí sense descendència directa, podria haver legitimat un net bord, però no ho féu pas.
Fernando d’Antequera, el primer Trastàmara, era descendent per part de mare del Casal de Barcelona (si bé comprà la Corona catalanoaragonesa el 1412 al Compromís de Casp, amb tripijocs amb el Papa Luna i Vicent Ferrer i amb una forta pressió militar). Per acords previs, un descendent del Casal de Barcelona emparentat amb la Casa reial castellana no tenia dret legal a heretar la nostra Corona, però el poder es passa aquestes coses per sota cama.
“…som forçat meravellar-me d’on pogués ressortir tanta malícia: ésser dins lo si de la pàtria home de la nostra pròpia nació, natural català, de prosàpia e sang real, davallant per recta e legítima línia masculina, de nostra llengua e ab nostres costums, tot lo temps de la sua vida en lo mig de les entràmenes de Catalunya nodrit e criat, besnét del rei e havent per muller la germana del rei Martí, darrerament mort” “…e contra la premencionada santa e testamentària llei per aquell sant rei feta e ordenada, anomenar, eligir e introduir en rei un home estrany d’estranya nació, dispar a la llengua nostra, e a nostres costumes, no tan solament dessemblant, mas del tot contrari, e qui naturalment havia en odi los catalans, e qui havia en avorrició tot lo poble ric e franc e llibert, com lo nostre en aquell temps era” (“La fi dels Infants d’Aragó”, de Joan Roís de Corella, 1435-1497, religiós valencià i lletraferit renaixentista).
També val la pena de dir que Jaume d’Urgell tenia molts enemics arreu i per això no va poder ser nomenat rei (els Ferrer, per ex., temien una guerra civil a causa dels molts enemics que tenia). També cometé l’errada (com després les Corts catalanes al 1701) de jurar fidelitat a la nova Dinastia (Trastàmara i Borbona, respectivament) i després desdir-se’n. Es rebel·là sense tenir massa partidaris i fou ràpidament derrotat per Fernando d’Antequera, el qual era de les famílies més riques i poderoses de tota la Península. El tancà al castell de Xàtiva per vida, fins que, ja vell, els fills de Fernando d’Antequera entraren dins la presó i, seguint el costum Trastàmara, el mataren amb les pròpies mans, insultant-lo (“modorrico catalán”…).
Gran part de les cases reials europees havien de dur necessàriament sang del Casal de Barcelona, entre les quals els Borbons -si bé legalment la successió dels Borbons era il·legal, el 1700, per acords previs.

A LA GUERRA CIVIL CATALANA

JOAN II

JOAN II

Quan la guerra civil catalana del s. XV, la Generalitat nomenà successivament rei constitucional català: primer el rei de Castella, el qual hi renuncià per un acord amb Joan II Trastàmara (el pare del Catòlic); després el conestable de Portugal, descendent directe de Jaume d’Urgell, el qual morí; i en tercer lloc un Anjou de Provença, darrer del qual hi havia França.
SEGON CANVI DINÀSTIC: LA DINASTIA BORBÒNICA
Curiosament la mateixa jugada es repetí quan els Borbons, i també després d’una guerra de Catalunya contra Castella (la guerra dels dos Peres al s. XIV i la Guerra dels Segadors al s. XVII): Pel tractat dels Pirineus, una princesa castellana es casava amb el rei Sol, però renunciava explícitament al tron de les Espanyes. Però evidentment l’Oligarquia castellana era conscient de la pròpia decadència i del poder francès i pressionà a Carles II per a saltar-se aquests acords i nomenar un Borbó com a hereu de l’Imperi castellà. De tal manera l’Oligarquia castellana pactava en la figura dels reis Borbons un pacte directe amb el gran comerç francès per repartir-se guanys a costa de les oprimides classes populars hispàniques, mantingudes en el terror inquisitorial i en la ignorància.

EL TESTAMENT FALSIFICAT DE CARLOS II
CERLOS II

CARLOS II

El testament que va portar els Borbons al tron d’Espanya era fals

Ho revela el llibre ‘Secretum’, dels autors italians Rita Monaldi i Francesco Sorti «El seu cos és tan feble com la seva ment. De tant en tant dóna senyals d’intel·ligència, de memòria i de certa vivacitat, però no ara; comunament té un aspecte lent i indiferent, maldestre i indolent, i sembla estupefacte. Hom en pot fer el que vulgui, ja que no té voluntat pròpia», amb aquestes paraules l’ambaixador del Papa a Madrid descriu Carles II «el Fetillat» als 20 anys, una mostra del fàcil que podia resultar per als seus propera manipular el Monarca. La seva mort sense deixar va marcar el final de la dinastia dels Habsburg com a Reis d’Espanya.
A ‘Secretum’ (Salamandra), Sorti i Monaldi asseguren que la signatura del testament de Carles II té un traç àgil, segur, decidit, rar per a un malalt crònic i moribund, i molt allunyat de les altres firmes del monarca de 1677, 1679 , 1687, 1689 i 1700, que són insegures, irregulars, de vegades vacil·lants ‘, anota Sorti. En els arxius vienesos, els dos autors han trobat cartes de Carles II en què, segons Sorti, hom constata que el rei espanyol ‘va demanar insistentment a l’emperador austríac Leopold d’enviar-li com a hereu a l’arxiduc Carles’.
Els autors van decidir enviar de manera independent una còpia de la signatura del testament de Carles II a dos perits judicials italians, un grafòloga de Verona i un especialista de Nàpols, que ‘van determinar que era impossible que, un mes abans de la seva mort, una persona malalta crònica pogués fer aquesta signatura’.
Per a Sorti i Monaldi no es tracta només d’un complot, sinó que ‘la falsificació d’aquesta signatura va modificar la història d’Europa, ja va canviar la línia dinàstica a Espanya i a França, ja que tots els hereus del Rei Sol van morir a excepció del seu nét de dos anys i Felip V va rebutjar les reiterades peticions del seu oncle el Rei Sol per tornar a França i evitar el llarg període de regència’.
A la llarga, assegura Sorti, ‘la falsificació de la signatura d’aquell testament va embarcar a Europa en una guerra que va arruïnar les dues grans potències del moment, Espanya i França, i va abonar el camí perquè arribàs la fractura violenta de la Revolució Francesa’.

TERCER MÚLTIPLE PER AFEGITÓ: ELS PROBABLES BORDS DELS BORBONS REBLEN EL CLAU

Els actuals “Borbons”, supodadament, tenen sang catalana via Trastàmares-Habsburgs-Borbons, i basca perquè el fundador de la Dinastia, Henri III fou un nordnavarrès huganot que es féu catòlic per esdevenir rei de França (“París ben bé val una missa”).
Però és més probable que la “sang catalana”, si de cas, els vingui d’una altra banda.

-Els fills atribuïts a Carlos IV:
CARLOS IV

CARLOS IV

Els fills atribuïts a Carlos IV en realitat no ho eren, ja que la reina era promíscua i ella mateixa així ho va declarar
María Luisa había comunicado a su confesor durante el exilio en Francia, Fray Juan de Almaráz “ninguno de mis hijos lo es de Carlos IV y, por consiguiente, la dinastía Borbón se ha extinguido en España”.

-Alfonso XII:
ALFONSO XII

ALFONSO XII

Tot sembla indicar que fou fill d’un militar valencià de nom Enric Puigmoltó, favorit de la reina Isabel II.
El rei consort, Francisco de Asís de Borbón, cosí d’Isabel II, era homosexual i li deien “Paquita” en la Cort.

-Alfonso XIII:
ALFONSO XIII

ALFONSO XIII

Elena Sanz amant preferida d’Alfons XII i mare de fills declarats bastards sense dret al tron. Però hi ha qui s’atreveix a fer un pas més enllà i asegura que, en realitat, Alfons XIII no va ser fill natural de la reina Maria Cristina, sinó que aquesta va parir a una nena i en veure la Casa Reial sense hereu va intercanviar la petita amb un nadó home, fruit de la relació que va mantenir Alfons XII amb Adela Lucia Almerich, segons relata en el seu llibre ‘La última amante del rey romántico’ l’historiador Norberto Mesado.

Recordant el Moviment de Noviolència de Martin Luther King

Recordant el Moviment de Noviolència de Martin Luther King

MLK en forma de rap

Tot recordant la Rose Park, la iaia insubmissa que desobeí les lleis segregacionistes d’Alabama als transports públics:

”En mi autocar no va a subir ningún catalán” (Gravació)

Vaja, com els bussos nordamericans als EUA fins als anys 60: “No negroes” o “Negroes at bottom”.

BARACK OBAMA, EL FRUIT POLÍTIC A 50 ANYS VISTA DEL MOVIMENT DE MARTIN LUTHER KING
Als Estats Units ja tenen un president de color (Obama), a Catalunya hi ha hagut un president nascut a Jaén (Montilla), a Euskadi un president també foraster

al PV vam tenir-ne un (Zaplana) que a penes ni sabia parlar “valencià”…
Quan tindran a Espanya un president català o basc? (el darrer president català a Madrid fou Pi y Margall, que sols durà uns mesos i d’això fa quasi un segle i mig, i uns pocs anys anterior fou el general progressista Prim, el qual morí assassinat).

“Res no dóna tanta pena a la gent com haver de pensar”
“Hem vist la veritat crucificada…”
“El Calvari és un telescopi a través del qual albirem el bast panorama de l’eternitat i veiem l’amor de Déu tot irrompent dins la història humana” (Martin Luther King, 1929-1968, pastor baptista pels drets civils de les minories nacionals als Estats Units i contra la guerra).

El nostre aturmentat món va curull d’injustícies, racismes, intoleràncies, prejudicis, manipulacions, malentesos.
Sabut és que, aquell qui està bé perquè és adalt “del carro”, es creu que viu en el millor dels móns possibles, perquè la gent no sol voler allargar la vista i plorar amb els qui ploren. Els problemes són bandejats, per la gent benpensant, tot ignorant-los, tancant els ulls dient solemnement que no existeixen o que no paga la pena voler solucionar-ne res.
Talment féu la majoria blanca als EUA, o els alemanys durant el III Reich, o els egipcis amb els fills d’Israel, o els espanyols i francesos amb les nacions que han demanat que els tornin la llibertat arrabassada a foc i a ferro. Però la Providència sempre acaba pagant ben bé segons llur mesura…
Martí Luter King, ja ho sabeu, fou un pastor evangèlic, de les esglésies baptistes negres del Sud, d’Alabama, un dels centres més forts del racisme als Estats Units, i zona on el Ku-Kux-Klan campava al seu aire amb la vista grossa de moltes “forces vives” del WASP. Tanmateix, de sota l’asfalt pot brostar la flor més bella.
En King deia sovint que els grecs tenien tres mots per referir-se a l’amor: “Eros”, l’amor estètica o romàntica. “Filia”, amor recíproca, amistat… “Ningú no serà tan badoc com per a esperar que algú senti aquesta mena d’amor devers el seu opressor”, deia. La 3ª casta d’amor era anomenada “Àgape”: comprensió, bona voluntat redemptora cap a tothom, amor desinteressada de Déu actuant en nosaltres, on no cerquem el propi bé sinó que anem més enllà de l’egoisme immediatista. No es tracta, doncs, de res dèbil ni passiu, sinó amor en acció. Era la mena d’amor que en King aspirava a donar als seus enemics. “La més gran de totes les virtuts és l’amor. Hi trobem el veritable significat de la fe cristiana i de la Creu. El Calvari és un telescopi a través del qual albirem el vast panorama de l’eternitat i veiem l’amor de Déu irrompre dins del temps (dels humans)”, va predicar.
En King deia coses com aquestes: “Si un home no té res per què li valgui la pena morir, aleshores no és digne de viure. No importa viure gaire temps, sinó viure segons els dictats del bé”. O també: “Açò que fem no és sols per al negre, sinó també per al blanc. El sistema que ha desterrat la personalitat i ha ferit l’ànima del negre, ha perjudicat també la personalitat del blanc, en donar-li un fals sentit de superioritat, i al negre un fals sentit d’inferioritat”. “Siam prou caritatius com per a tornar en amic un enemic. Tinc la ferma convicció que Déu està actuant…Sols així podrem emergir des de la freda i desolada mitjanit de la crueltat de l’home cap a l’home, sota la viva alba de la llibertat i de la justícia”.
En el mateix dia de la seva mort, digué: “Ignor què em pot passar, ara. Tenim per davant dies difícils. Però tant se me’n dóna. Ja he estat al cim de la muntanya: no pot importar-me. Igual que a qualsevol, m’agradaria tenir una llarga vida…però ara això no em capfica. Sols vull complir la voluntat de Déu. I Ell m’ha permès de pujar a la muntanya. I he estès la vista al voltant i he vist la Terra Promesa. Potser no hi arribaré pas amb vosaltres, però vull que sapiau aquest vespre que nosaltres, com a poble, farem cap fins a la Terra Promesa”.
Aquell moviment d’alliberament ferm i autocontrolat, que no de revolta violenta, cega i caòtica, ens ha de recordar les pròpies mancances com a nació dominada i minoritzada a ca nostra, i les d’altres col·lectius i pobles.

DEL MOVIMENT PRODRETS CIVILS I CONTRA LA GUERRA DEL VIETNAM DE MARTIN LUTHER KING
“Per la present, em lliur a mi mateix -en cos i ànima- al moviment de noviolència. Per tant, tindré presents aquests deu manaments:

1. Medita diàriament en la vida i els ensenyaments de Jesús.
2. Recorda sempre que el moviment de noviolència de Birmingham cerca la justícia i la reconciliació, no pas la victòria.
3. En les teves paraules i en el teu comportament, observa sempre els modals de l’amor; ja que Déu és amor.
4. Demana diàriament d’esser usat per Déu per tal que tots els homes puguin ser lliures.
5. Sacrifica els teus desigs personals per tal que tots els homes puguin ser lliures.
6. Observa amb amics i enemics les regles normals de cortesia.
7. Procura prestar serveis regulars a la resta de gent i al món.
8. Abstin-te de la violència de mà, de llengua i de cor.
9. Esforça’t per estar en bona salut espiritual i corporal.
10. Segueix les instruccions del moviment i dels capitans a les manifestacions”.

És menester actuar amb senzillesa i prudència, i combinar la justícia amb la paciència. Si només parlem de paciència estem renunciant a la vida i a la justícia i llancem el missatge de l’Evangeli cap a la ultratomba (i cap al simple ritualisme religiós mancat de conseqüències per a la vida). Si només parlem de justícia acabarem degenerant en lemes merament propagandístics i llançarem l’Evangeli cap a una mena de sindicalisme purament material o polític. I l’Evangeli és, sobretot, força espiritual, tal com les accions dels grans capdavanters cristians han demostrat al llarg de la Història humana, i això sempre ha estat vist clarament a través de les conseqüències terrenals molt visibles i paleses, pràctiques, consubstancials. Deia Martin Luther King: “No m’interessen pas la temperatura de l’infern ni el mobiliari del cel, sinó les coses que els homes fan ací, a la Terra”. “Hem estat extraordinàriament pacients…, però som vinguts ací aquest vespre per deslliurar-nos d’aquesta paciència que ens fa pacients sense llibertat ni justícia”. “La religió guarda relació tant amb el Cel com amb la Terra…Qualsevol religió que professi trobar-se interessada en les ànimes dels homes i a la qual no l’interessin els ravals miserables que els condemnen, les condicions econòmiques que els ofeguen i les condicions socials que els impossibiliten, és una religió tan seca com la pols”.
El punt de força de la seva trajectòria fou el seu cèlebre discurs “I have had a dream”, “He tingut un somni”, a Washington. No en traduirem pas unes quantes frases. Traduïm-ne també les respectives situacions. Què hauria pogut dir en King d’haver estat del nostre poble i nació? Ens el podem imaginar dient:

“Us dic, front als entrebancs d’avui i del demà, que guard un somni de ben adins del nostre poble: que tothom ha estat creat igual.
Guard el somni que, una diada, damunt l’eixuta terra del secà o la terra vermella de les planes, els fills dels antics repobladors que el rei Jaume dugué al nostre País profund, els dels emigrants foragitats per la pobresa i l’opressió de llurs estats i oligarquies, els gitanos i la gent vinguda d’arreu, podran, plegats, seure en un dinar de germanor i de comprensió, en una nova societat catalana, sense més malícies esquerpes ni més colonialisme espanyol ni racisme jacobí ni rebuig indiscriminat.
Guard el somni que, una diada, encara a ciutats com València, Alacant, Fraga o Perpinyà, abrasades de prejudicis i enceses de manipulacions i socarrades per la calda de l’opressió contra la nostra nació, esdevindran font de llibertat i de justícia, on podrem ser catalans de la mateixa manera que el pomer és pomer i no avet, fills de la nostra nació, la de l’Abat Oliba i de Muntaner, la d’Ausiàs Marc i de Ramon Llull, la de Verdaguer i Torras i Bages, de Pau Casals i de Gaudí, i també dels qui ens visitaren i ens estimaren com Roger de Llúria, Bonhöffer o Orwell, i fins al darrer conciutadà.
Guard el somni que els nostres fills viuran qualque dia en una nació amb més claror espiritual, sense intolerància induïda, on no seran classificats per males raons, ni menyspreats pel lloc de naixença, on els uniformes dels soldats es podriran penjats damunt dels espantaocells, on no es torturarà ni empresonarà per part d’unes forces militars estrangeres i imposades a la força a través de guerres.
Guard el somni que els humiliats de les valls seran exalçats i els ensuperbits dels castells aplanats. Els llocs feréstecs seran polits i els torts endreçats. Amb aquesta fe podrem extreure de les serralades de la ceguera, la pedra preciosa de l’esperança, defensar la llibertat, patir fins que suri la veritat empresonada i silenciada per interessos creats dels poderosos, dels subvencionats i dels enganyats.
Vindrà el dia en què tots els fills de Déu podrem cantar-li una llaor: que la llibertat ressoni al cor de la gent. Des del gran Canigó al Maestrat, des d’Aitana i la Mariola fins al Montseny, per cada carena del Vallès o de Mallorca, des de l’Alguer fins al Pinós, des de la Fenolleda al Matarranya.
Per fi podrem avençar l’arribada del Regne de Déu, quan la llibertat ressoni, amb la veu de la veritat, per cada vila, per cada comarca, podrem cantar com el vell espiritual negre: “Per fi lliures! Gran Déu Totpoderós, per fi som lliures!”.

AJUDA EVANGÈLICA DELS PAÏSOS CATALANS