Arxiu d'etiquetes: HISTORIA CATALANA

Cronologia de la Guerra dels dos Peres amb Castella

CRONOLOGIA DE LA GUERRA “DELS DOS PERES” (1356-69)

(CATALUNYA-ARAGÓ, FRANÇA I GRANADA CONTRA CASTELLA, GÈNOVA, PORTUGAL, NAVARRA I ANGLATERRA)

  • 15·2·1355: El Cerimoniós aplega Corts generals del regne de Sardenya a Càller. D’Arborea, convidat, sols hi tramet un procurador.
  • 6·1355: D’Arborea es rearma, i Gènova mostra el seu suport als Doria.
  • 1355: Gènova derrota Venècia a la batalla naval de Sapienza, mentre els catalans lluiten a Sardenya. Signen la pau: Davant l’actitud hostil de Castella, el Cerimoniós no té més opció que la pau amb Marià IV d’Arborea.
    L’Alguer queda buidada de resistents sards, i és repoblada per catalans, els quals hi reben cases, terres i privilegis i la rebategen amb el nom de “Barcelona”.
    Els moros d’Eslida (Serra d‘Espadà) tornen a ser “rebel·lats e alçats” per tal d’unir-se a la previsible invasió castellana.
    El traïdor infant Ferran posa de fet el sud valencià en mans de Castella.
    Mor Bernat de Tous. El seu sarcòfag gòtic, de bella estàtua jacent, es conserva a l’església de St. Martí de Tous (L’Anoia).
  • 6·12·1355: El Cerimoniós marxa de Sardenya a Barcelona a causa de la imminent guerra amb Castella.
  • 1355·1359: Caresties.

  • 1355·1377: Frederic III, rei català de Sicília, germà de l’anterior rei, Lluís I, i d’Elionor, reina de la Confederació. Elionor i el Cerimoniós aspiraven a la successió de Sicília.
  • 1356: Aliança de Castella amb Gènova.
    Acció corsària de 9 galeres catalanes contra vaixells genovesos en aigües de Sevilla, de poca importància, però que serveix de pretext, de “manera iniqua i maliciosa” (“Crònica”), a Pedro el Cruel per a declarar la guerra al Cerimoniós. El Cruel vol recuperar el sud valencià, al·lega els “greuges” contra la perversa Elionor de Castella i sos dos fills, i el problema de les ordres militars de Santiago i Calatrava independitzades a Catalunya-Aragó dels “maestres” castellans.
    Ordre reial que cerca abolir l’assemblea annual dels moros valencians car hom tem que hi sien discutides “qüestions perjudicials al regne”.
    Carta del Cerimoniós al comte de Dénia: “Similis fuit directa egregio Alfonso, comiti Denie, in vulgari tam cathalano”.
    Riuada del Tùria. Rebrot epidèmic i caresties al Regne valencià.
    Comencen les obres de les noves muralles de València, sota direcció del mestre picapedrer Guillem Nebot. Són realitzades a correcuita per la imminent guerra: doble superfície emmurallada, 12 torres (Porta de Mar, St. Vicent dels Roters, del Real, Portal del Jueus, de la Russafa, de Torrent, de Setze Claus, de Quart, dels Tints, el Nou, dels Catalans i, posteriorment dels Serrans).
    Corts del Principat, a Perpinyà, que aconsellen al rei de cercar la pau amb Gènova, i no embarcar-se en cap més altra guerra en cas contrari. El Cerimoniós, autoritari, no vol fer-ne gaire cas.
    El Príncep Negre, fill del rei anglès, fa presoner el rei francès a Poitiers.
  • 29·7·1356: Neix a Perpinyà el futur rei Martí l’Humà, fill del Ceremoniós i Elionor de Sicília.
  • 9·1356: Comença l’atac castellà contra la frontera aragonesa i la valenciana: els castellans penetren per Oriola-Alacant.
  • 1356-1357: Contraatac català, els alacantins s’ho penquen: recuperació del Castell d’Alacant. El Cruel intriga amb els fills d’Elionor de Castella per a fer reviscolar les Unions, mentre que el Cerimoniós acull rebels castellans (entre els quals Enric de Trastàmara) que li prometen el lliurament d’importats ciutats andaluses.
  • 1356-1359: Barcelona dóna 212.000 sous per a la guerra, quantitat que augmenta d’any en any.
  • 1356·1361: En la guerra entre catalans i castellans hi ha diverses incrusions per les 2 parts en territori enemic.
  • 1356-1369: Guerra dels dos Peres: La Corona Catalano-aragonesa té menys d’un milió d’habitants, Castella uns 6 milons.
    Mentrestant, la guerra amb Gènova quedarà reduïda al corsarisme (guerra de desgast).
  • Fins al 1365 la guerra amb Castella es desplega bàsicament dins el País Valencià i l’Aragó: els castellans malmeten collites, talen boscatges, destrueixen cases, molins i canals, s’enduen bestiar i sarraïns i jueus (de vegades els venen com a esclaus), molts catalans morts i mutilats… Greu hemorragia monetària per a mantenir els exèrcits: La Monarquia ha de desintegrar pràcticament els seus béns per a plantar cara a l’agressió castellana. Empenyorada cada vegada més a Corts controlades per oligarquies reaccionàries, la Monarquia catalana no podrà dar el pas cap al absolutisme dels Estats renaixentistes.
  • 2·1357: Corts a Lleida per a demanar subsidis bèlics: primeres topades serioses entre el rei i l’estament militar, cinc barons s’hi oposen. Les ciutats li donen 70.000 lliures.
  • 1357: Els castellans perden Tarassona.
    El Cerimoniós manté dos aspirants a la Corona de Castella: Enric de Trastàmara (germà del Cruel) i ara ateny guanyar-se l’infant Ferran, fill d’Elionor de Castella.
    Davant el perill de guerra civil tant dins Castella com Catalunya-Aragó, els 2 Peres accepten la mediació d’un legat pontifici i signen una treva d’una anyada.
    Nova riuada del Túria, i rebrots epidèmics i caresties al reialme valencià.
    Frederic III de Sicília cedeix els ducats d’Atenes-Neopàtria a sa germana Elionor de Sicília, muller del Cerimoniós.
  • 1357-1371: Jehan de Mandeville descriu l’Orient Mitjà, Aràbia, l’India i Africa N. E. (devers Somàlia) amb llibres dels viatjes realitzats per viatgers com Fra Pordenone, Piano, etc.
  • 1357-1369: El Cruel, qui tem les ambicions de l’alta noblesa castellana, fa assassinar Fadrique, “maestre” de Santiago i germanastre seu, i acaça l’altre germanastre, Tello, senyor de Biscaia, qui es refugia a Catalunya. Tots dos són germans d’Enric de Trastàmara. Per a venjar-se de l’infant Ferran, el Cruel assassina sa mare, Elionor, i son germà, Joan.
  • 1358: Mateu Doria encapçala una nova revolta sarda.
    L’administració embarga els béns temporals a Mallorca dels bisbats barceloní i geroní, el pavorde de Tarragona, el priorat del Bellpuig i l’abadia de St. Feliu de Guíxols per negar-se a contribuir a les despeses de la guerra.
    Els pagesos mallorquins tenen una organització pròpia, el Sindicat Forà, format per 50 representants de parròquies i llocs rurals, s’apleguen cada any, alternativament a Inca i Sineu.
    El Cerimoniós ratifica el Consell permanent del Sindicat Forà mallorquí, amb poder de cobrar imposicions, subsidis i talls als pobles. Així els pagesos mallorquins s’avencen un segle als del Principat quant a la direcció i participació política. Al Regne valencià la pagesia és bàsicament musulmana .
    Comencen de nou les hostilitats amb Castella. Els nobles castellans exiliats hi participen del costat català.
    Nova riuada del Túria, per 3er any consecutiu.
    Corts valencianes.
    Corts catalanes a Barcelona, amb absentisme majoritari entre el braç militar i l’eclesiàstic
    Naix a Sogorb (Alt Palància) la futura reina Maria de Luna.
    Revolta de Jacquerie dels camperols francesos contra l’augment d’impostos.

  • 1359: Cens del Cerimoniós: focs eclesiàstics 3536, de cavallers 1862, de reialenc 1620, d’aloers 399, de ciutadans 369 (Bisbat de Girona). En percentatges: 45’5%, 23’9%, 20’8%, 5%, 4’7% de les llars.
    Edicte de Villers-Coteret: obligatorietat de la francesa arreu l’Occitània ocupada.
    Saló gòtic del Tinell a Barcelona: gran sala o cambra de paraments, bastida sota direcció d’en Guillem Carbonell a indicacions del comte-rei.
    Barcelona té 38.000 habitants, i és una ciutat en decadència: ha perdut uns 12.000 habitants en 20 anys, sobretot per la Gran Pesta.
    El rei encarrega a l’astrònom i metge Pere Gilbert les “Taules Astronòmiques de rei Pere el Cerimoniós”.
    Els nobles exiliats castellans se n’entren dins de Castella i derroten les tropes del Cruel a Araviana.
    Els castellans prenen Guardamar i Alacant, i devasten la zona i, tot seguit, amb reforços navals genovesos i portuguesos…
  • 7·1359: L’esquadra castellana ataca Barcelona, per 1ª vegada la marina de Castella penetra en aigües catalanes en so de guerra. L’atac castellà hi compta amb l’ajut genovès. L’atac palesa l’ascendent poder naval castellà i la possible incipient decadència per la marina catalana.
    Tot seguit els vaixells atacants han de retirar-se, primer a Eivissa i, en fer acte de presència la flota catalana, devers llurs bases.
  • 19·10 al 20·12·1359: Corts del Principat a Cervera, on la Diputació, òrgan político-administratiu delegat de les Corts Catalanes, abans de caràcter transitori, dóna ja origen a la Generalitat (Diputació General de Catalunya), de caràcter permanent. Els donatius de les Corts permeten finançar una anyada més de guerra. La Generalitat s’hi crea pels recels front als oficials reials a l’hora de recaptar el generós donatiu acordat per a ser cobrat per llars (“fochs”).
  • 1359·1360: Els recursos normals de tributació a Barcelona baixen en una anyada del 84% al 56% dels ingressos pressupostaris.
    El nou rei granadí, Muhammad o Mafumet VI, trenca l’aliança amb Castella i s’acosta a Catalunya.
    L’nfant Ferran i Enric de Trastàmara rivalitzen com a pretenents a la Corona castellana.
    “Fogatge” al Principat: més de 380.000 habit. (475.000 h. el 1347).
  • 1359·1361: La cuitat de València té uns 26.000 hab.
    Els “fogatges” són fets per a pagar els subsidis de guerra per famílies.
  • 1359·1366: Segueix el declivi demogràfic al Principat: perd més d’un 12% en pocs anys (de 380.000 a 340.000 hab.).
  • 1360: El Cruel derrota els nobles exiliats i els aragonesos a Nàjera (La Rioja).
    El Cadí de Xàtiva i un jueu barceloní fan de torsimanys i trelladen unes capitulacions pel rescat d’un visir de Fes: “scientes loqui et intelligere ad nodum cathalanorum et eciam algaraviam et linguam”.
  • Ca. 1360: L’elecció dels consellers forans esdevé competència exclusiva dels jurats i del consell de cada vila forana, a Mallorca.
  • Tardor. 1360: Els pagaments del Gran i General Consell de Mallorca no acompleixen els terminis i el governador ha d’empresonar jurats i prohoms mallorquins.
  • 12.12.1360: La reina Elionor de Sicília escriu al batle d’Elx, en Domènec Llull, i hi anomena cristianesch a la llengua catalana.
  • 27.12.1360: Sentència arbitral del marquès de Montferrat per acabar amb la guerra catalano-genovesa: L’Alguer per a Gènova, a canvi de Bonifàcio (Còrsega per a la Confederació). Els catalans ho troben molt perjudicial i cap de les dues parts no compleix la sentència.
  • D.1360: Obres al claustre i campanar de la Seu Vella de Lleida, per Jaume Cascalls.
  • 1360-1388: Girona perd un 30% de la població.
  • 5.1361: Davant els múltiples problemes (revoltes i desercions per al Cruel, i problemes econòmics, enfrontaments dels exiliats i la guerra de Sardenya-Gènova per al Cerimoniós), accepten la mediació del legat pontifici Guillaume de la Jugie i signen la Pau de Desa-Terrer, segons la qual es retornen les places ocupades i els presoners han de ser alliberats.

  • 1361: Cabrera encapçala una facció antibel.licista.
    El comte-rei i el seu conseller Cabrera dipositen grans esperances en els termes d’aquesta pau i per defugir despeses, llicencien les tropes.
    Cinctorres i El Forcall (Els Ports) són fortificats per ordre del rei, per si els castellans hi tornen.
    La diplomàcia catalana ateny un nou èxit: la infanta Constança, filla del Cerimoniós, casa amb el rei (del Casal de Barcelona, també) Frederic III de Sicília.
    El 42% del pressupost de Barcelona va destinat a pagar interessos als prestadors.
  • 1361-1362: Corts a Montsó: Prohibició d’importar teixits estrangers, mesura molt beneficiosa per a l’Aragó. Derogada el 1364.
    El Cruel, mentrestant, liquida l’oposició interior, i Muhammad VI -i així recupera l’aliança granadina-, i concerta pactes amb Portugal, Navarra i Anglaterra.
    El Cerimoniós ha d’acomiadar als nobles castellans per falta de diners, i és abandonat per Enric de Trastàmara a causa de les preferències del comte-rei per a l’infant Ferran per al tron castellà.
  • 1361-1372: Neix la generació remença, futura protagonista de l’agitació pagesa durant els anys de gran mortaldats.
  • 1361-1418: L’escultor d’origen grec Jordi de Déu o Jordi-Joan, esclau i deixeble de Jaume Cascalls, del qual és col.laborador i continuador, treballa a Lleida, Poblet, Tarragona i finalment a Barcelona.
  • 1 a 11-1362: Els castellans prenen Calataiut, Magallon, Borja, Tarassona i Carinyena. Saragossa queda ara amenaçada pel Cruel.
  • 1362: Neix Maria de -Sicília, filla de Frederic III amb Constànça, Frederic la nomena hereva universal.
    El Cerimoniós mana reforçar les muralles gironines.
    Jaume IV, fill del destronat rei de Mallorques, abandona el seu estat de presoner i Barcelona.
    Rebrot de la Pesta Negra al camp mallorquí.
    Inscripció rúnica a Kensington (Minnesota, EUA), autentificada pel Museu Nacional de Washinton (i descoberta el 1898 per Olaf Ohmen, també descobrí una tomba vikinga (vora el llac Nipigon, Ontario, Canadà) fa suposar que hi hagueren vikings a Nord Amperica entre els segles X-XIV.
  • 8·1362: Nova ambaixada catalana de Francesc de Perellós per fer la pau amb Gènova.
  • 9·1362: El Cruel, amb una correlació de forces favorable i sabent que el Cerimoniós es troba sense tropes ni diners, recomença les hostilitats.
  • 5·11·1362: Comencen Corts generals a Montsó per a demanar subsidis. El comte-rei fa una crida dramàtica pel perill castellà, però cada estament cerca els propis interessos.
  • 1362-1363: Dramàtiques Corts Generals a Montsó, on els oligarques avantposen descaradament llurs privilegis a la defensa dels regnes.
    Rebrot de la pesta pel reialme valencià i el Principat: mortaldat dels infants.
    El Cerimoniós contracta les Companyies Blanques de Bertran Duguesclin -soldaders de França i del Papa a la Guerra dels 100 anys- i crida Enric de Trastàmara, qui era per terres ultrapirinenques.
  • 1362-1370: Sisè papa francès consecutiu, B. Urbà V, a Avinyó.
  • D. 1362: Jaume IV dedica tots els seus esforços a combatre el Cerimoniós, al costat del Cruel.
  • 11·2·1363: El Cerimoniós pronuncia un patètic discurs blasmant els egoismes i la irresponsabilitat dels diputats i els increpa: muiren, qui ens volen fer a tuits morir!
  • 22·4·1363: Conclouen finalment les corts de Montsó. Després d’interminables sessions, el Cerimoniós obté els subsidis bèl·lics i organitza la defensa de l’envaït Aragó.
    Però el Cruel defuig l’enfrontament directe i ataca la Catalunya sud, molt més desprotegida, i el Baix Aragó: ocupa Terol, Sogorb i Xèrica (Alt Palància), Morvedre, Almenara (Plana Baixa), el Puig (L’Horta), Llíria (Camp de Túria) i Xiva (La Foia de Bunyol). El Cerimoniós és a Saragossa.
  • 5·1363: El Cruel posa setge a València.
  • 1363: El Cerimoniós baixa de Saragossa tot reclutant tropes pel Maestrat i d’altres llocs.
    Arriben les companyies mercenàries de França manades per Enric de Trastàmara, bord però poderós. El Cerimoniós ha d’optar per donar-li suport (front al seu germanastre l’infant Ferran) a canvi de tot el regne de Múrcia.
    Però el decurs desastrós de la guerra peninsular, amb superioritat economicomilitar castellana, no poden redreçar-la.
    Devaluació, de nou, del florí, en una nova encunyació.
    El Trastàmara, interessat en mantenir la guerra, intriga contra el pacifista Cabrera.
    El rei autoritza a València que “cascun ciutadà e veí de la ciutat puga adquirir castells e poblacions a semblant d’hom de paratge”: equipara noblesa amb burgesia.
  • 2·7·1363: Pau de Morvedre; breu interrupció de la guerra. Carles II de Navarra hi actua d’àrbitre. Bernat de Cabrera i Alfons de Gandia, comte de Dénia hi negocien en nom del Cerimoniós. Es tracta d’una pau humiliant, car el comte-rei hi perdia moltes terres i sembla que hi havia una clàusula secreta per la qual el Cerimoniós havia de fer assassinar els dos rivals del Cruel.
  • 16·7·1363: El Cerimoniós fa assassinar a la posada reial de Castelló de la Plana (devers l’actual església de St. Agustí), vora el call jueu, l’infant Ferran, germanastre seu, fill de la tirana Leonor de Castella amb Alfons el Liberal: “aprés dinar, segons diu, per les males obres que l’infant En Ferrando nos feia, e ens posava a punt de perdre la corona e lo regne”.
  • 27·8·1363: Les intrigues del Trastàmara donen fruit amb el Tractat d’Uncastillo, pel qual el rei navarrès es compromet a ajudar el Cerimoniós contra Castella a canvi d’oferir protecció al navarrès contra França, sota garantia d’en Cabrera que havia de fer-se vassall del rei de Nafarroa.

  • 1363: El partit antimonàrquic feudal-patrici (la reina, el comte de Dénia, el majordom reial) amb el Trastàmara i el rei navarrès acusen el pacifista Cabrera de traïció i d’haver provocat la guerra amb Castella. Amb la promesa de Múrcia, el Cerimoniós cedeix i sacrifica Cabrera, conscient que podia perdre l’aliança de Navarra i del Trastàmara.
    De nou, fulminant atac castellà: ocupació d’Alacant, Elx, Crevillent, Elda, Xixona, Dénia i Gandia.
    Consolat de Mar, tribunal semblant al barceloní, per a Tortosa, llavors tercera ciutat de la Catalunya peninsular, enmig Barcelona i València.
  • D. 1363: Fortificació (muralles i torres de defensa) de Tamarit de Llitera.
  • 1363-1364: Punt àlgid de preus agrícoles al Principat.
  • 1363-1365: 29 aljames (moreries) valencianes es reten a Castella, 12 d’elles a Serra Espadà: Eslida, Aín, Artana, Betxi, Fondeguilla. Són l’enemic interior, la resistència musulmana a la colonització catalano – aragonesa. Les minories jueva i sarraïna pateixen brutals imposts a causa de la guerra contra Castella.
  • Ca. 1363-1377?: Possible redacció d’un gran best-seller medieval i de segles posteriors: Imitatio Christi (La Imitació de Crist), d’autor incert (atribuït normalment a Tomàs de Kempis). Conrad de Fritzlaria, possible destinatari de l’obra, és un religiós de la cartoixa de Magúncia.
  • 4.1364: Desprès de llargs preparatius, contraatac català: el Cruel ha d’alçar el setge a València, després de 5 mesos, i es tanca dins les muralles de Morvedre.
    Els subsidis del Principat de les Corts del 1363 encara no han estat recollits.
  • 1364: El Cerimoniós recupera Xixona, Almenara i Llíria i socorre l’assetjada Oriola on els catalans, mancats de menjar, practiquen l’antropofàgia. Tot i això els castellans s’emparen d’Oriola. Tanmateix els catalans segueixen el contraatac i recuperen Morvedre i Sogorb i altres places valencianes.
    Jaume IV malda per envair la Catalunya nord i l’Urgell amb 6000 soldats.
    Subsidis de les Corts al Cerimoniós: El Principat li dóna 270.000 lliures, l’Aragó 60.000 i València 43.000. Malgrat la xifra, i els desastres, el regne de València es troba en un procés de desplegament econòmic accelerat.
    Nova insurrecció sarda d’Arborea, més perillosa que l’anterior, ja que el papa Urbà IV es mostra disposat a cedir-li Sardenya en feu sota el pretext que el Cerimoniós no paga les rendes eclesiàstiques escaients al Vaticà.
    L’Aragó té uns 171.000 habitants (uns 210.000 cap al 1850).
  • 26·7·1364: Es degollat públicament a Saragossa el noble i conseller català mossén Bernat de Cabrera, tal com fredament explica el Cerimoniós a la seva Crònica, malgrat que Cabrera el salvà, feia anys, de les urpes de la Unió Aragonesa: E d’aquesta justícia los nostres pobles no se n’agreujaren en res, ans parec que els plagués, pensants los grans dans qui a mà sua eren pervenguts a nostres regnes e especialment de la guerra de Castella. En realitat es tracta d’un crim d’Estat: fou sacrificat cínicament com a cap de turc, acusat de traïció per contentar l’oligarquia i els bel·licistes culpables reals del desastre.
  • 1364-1365: Canvi de conjuntura a Catalunya.
  • 1364-1368: Nova revolta sarda.
  • 1364-1387: A partir de l’ assassinat de Cabrera, la política autoritària del Cerimoniós, a través dels consellers rossellonesos addictes (encapçalats pel mateix Cabrera), se’n va en orris. La Monarquia, massa feble econòmicament, es bat en retirada front a les oligarquies i anirà perdent posicions d’ara endavant.
  • 1365: Els diputats mallorquins escriuen al Cerimoniós: «Com los mallorquins e poblars en aquella illa sien catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya… ».
    Nova devaluació del florí: queda en peces de 18 quirats (equivalent a 11 sous) en una nova encunyació.
    Les Corts del Principat són convocades un parell de vegades en un sol any.
    Mesures afavoridores de l’exportació per al Principat amb recàrrecs per a la importació de teixits.

  • D. 1365: Enric de Trastàmara passa a primer pla, i amb l’ajut de les duríssimes Companyíes Blanques franceses de Beltran du Guesclin (de la guerra del 100 anys franco-anglesa) i de les tropes catalano-aragoneses del comte de Dénia.
    Les Companyies Blanques resulten molt eficaces i fan recular al Cruel. Però també ataquen calls aragonesos.
  • Ca. 1365-1370: Primers fogatges o censos de població a la Corona Catalano-aragonesa; devers 350.000 habitants té el Principat, més de 250.000 el reialme de València, 45.000 Mallorca, vora 200.000 l’Aragó. Barcelona té uns 33.000 habitants, Perpinyà 8.000, Tarragona quasi 7.000, Cervera més de 5.000.
    Al Principat, uns 250.000 habitats (70%). És població rural, i uns 100.000 viuen a les ciutats. El 38’4% dels fochs principatins pertanyen a la noblesa.
    Castella té sis milions d’habitants i França uns quinze milions, xifres doncs ben superiors.
    Constants rebrots de pesta, que perjudiquen força Catalunya.
  • 1365-1375: Decenni crític a Mallorca. Olf de Pròixida hi es governador del Cerimoniós.
  • 1365-1407: Un florí d’or equival a 11 croats d’argent, ço és, la plata s’hi troba considerablement infra valorada front a l’or (que val 13’1 vegades més segons al tarifa legal!). A causa d’aquesta pèssima política monetària, els especuladors catalans i estrangers evadeixen croats massivament i així col.laboren a la ràpida decadència econòmica catalana.
  • Principis·1366: El Cruel ha d’abandonar les zones envaïdes dins la Confederació i fins al final (1369) la guerra es desplega en escenaris castellans. Malgrat haver capitulat al reialme valencià, els castellans encara tornen a prendre i devastar l’Alacantí.
    La guerra esdevé ara, sobretot, una guerra civil castellana: la noblesa i les Castelles (tret de les ciutats mercantils) donen suport al Trastàmara, i les zones litorals, la burgesia i els jueus al Cruel.
  • 3·1366: Enrique de Trastàmara, amo de Calahorra.
  • 4·1366: El Trastàmara és proclamat rei de Castella a Burgos, mentre el Cruel, assetjat a Sevilla, ha de fugir a Bordeus, on negocia l’ajut anglès. Així, la Guerra dels Cent Anys connecta amb la de la Península (França. Catalunya-Aragó i Trastàmara contra Anglaterra i el Cruel).
  • 1366: El Cruel torna a Gascunya amb soldaders anglesos del Príncep Negre.
  • 4·1367: Les tropes del Trastàmara són vençudes a Nàjera pel Príncep Negre i el Cruel. El desastre és gran i ha de fugir de nou enllà els Pirineus.
    De nou al poder, el Cruel es dedica a actes brutals de venjança. Mentrestant, el Trastàmara recluta un nou exèrcit a Occitània.

  • 1367: Corts catalanes aplegades al convent de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès.
    Caresties.
  • 9·1367: El Trastàmara, amb el suport francès i de l’oligarquia catalano-aragonesa, penetra amb noves tropes occitanes i franceses pel nord de Catalunya i d’Aragó i se n’entra dins Castella.
  • 2·1368: Cos expedicionari de Pero de Luna que posa setge al sard Oristany, qui el derrota, i ocupa Sàsser i domina quasi tota l’illa tret de Càller i l’Alguer.
  • 1368: Tractat franco-castellà de Toledo: el Trastàmara guanya terreny i referma la tradicional aliança amb França.
    En una relació d’estudiants d’un col·legi de Bolonya (Itàlia) apareixen un parell de valencians: Domenico Maston, de Valentia, catalanus i Berengarius Stampa de Valentia, catalanus. Les Universitats medievals europees classifiquen els estudiants segons procedència nacional – lingüística.
    Construcció de l’església de Sant Joan a València.
  • 1368-1369: Corts del Principat.
  • 3·1369: El Cruel, derrotat i presoner, és assassinat al castell de Montiel pel Trastàmara, en lluita personal.
  • 1369: Comencen Corts Valencianes a Sant Mateu (Maestrat).
    Eduard d’Anglaterra, qui casa son fill el Duc de Làncaster amb la filla del Cruel, el proclama rei de Castella, talment que torna a encendre’s la guerra internacional pel tron de Castella, connectada amb la guerra del Cent Anys franco-anglesa: Anglaterra i Portugal contra el Trastàmara, França, la Confederació i Granada.
  • 1369-1371: Fase molt crítica per al domini català a Sardenya, que es troba pendent d’un fil.
  • 1369-1373: Construcció de l’antiga Llotja de Mar o Porxo del Blat a Tortosa.
  • 1369-1388: Crònica del Cerimoniós, redactada pel tresorer reial, en Bernat Descoll.

Països Catalans, terra promesa

CATALUNYA, TERRA PROMESA

“…car per tals e semblants certificacions hom guarda sos amics e sa nació de prendre dany” (Lletra dels Jurats de València a Mallorca i Barcelona, 24·X·1374).

MOISÈS:
Potser la fita més important de l’Antic Testament és el concepte de Terra Promesa.
La idea d’una existència absoluta de Déu és sempre estranya a gent feréstega i desposseïda, com els esclaus del Delta.
JHWH (Jo sóc el Qui és) era la Veu que podia fer efectiva la promesa d’una terra a uns esclaus sense consciència nacional. Allò que Moisès tragué d’Egipte no era una nació constituïda, sinó una amalgama de distintes tribus (descendents d’esclaus venuts a Egipte). Segurament l’únic somni que els podia enlluernar era el de posseir un hortet propi. El poble elegit era sofert i oprimit, quasi sense fe ni esperança, a penes amb cap consciència de ser poble. Eren les despulles i l’escopidera d’aquell món, esclavitzats successivament per Estats forts i altius. Però Déu arreplega del fem allò feble i menyspreat pels homes a fi de demostrar que la força és d’Ell, Sebaoth, i no pas dels homes. Moisès i la lluna resplendeixen, però d’una llum originària major.
A Èxode llegim com no sols va marxar d’Egipte la llavor de Jacob, sinó “molta gent estrangera”. És de creure que no parlassin una llengua comuna, sinó amalgama de dialectes barrejats amb l’egipci.

Països catalans 02

El caràcter d’aquesta gent havia de ser ben poc donat, des de llur misèria, a deixar-se dur per “idees” sense contingut, per abstraccions. Que eren gent ben díscola ho demostren els forts càstigs i fets quie vénen relatats a l’Èxode.
Moisès aprofità el seu privilegiat càrrec i passat per recórrer les alqueries de Gosén, i els parlava d’un Senyor propietari d’unes terres, disposat a cedir-les a canvi d’un tribut molt més lleuger que no pas l’esclavatge brutal dels egipcis: l’adoració.
Però ni tan sols es tractava de lliurar llurs ànimes i pregàries a Déu, coses per a les quals a penes es trobaven preparats, perquè llur espiritualitat no devia estar encara formada.
La cosa era més simple. Al Levític llegim: “Meva és la terra, vosaltres sols sou forasters i allotjats”. JHWH és el Propietari absolut de la Terra, tant llavors com quan els catalans se’n vingueren amb el rei Jaume cap a València i Mallorques. Moisès estableix clarament els termes de Propietari (Ell), Terra (promesa) i lloguer (adoració “nacional”). El Contrat de lloguer queda adins l’Arca de l’Aliança, protegida per la glòria de l’Altíssim, Qui vetlla.

POBLE EMERGENT, TERRA I LLIBERTAT:
Tot plegat permet d’aglutinar aquest barrejat poble d’esclaus, Terra i poble, llibertat i propietat queden enclosos en la Terra Promesa. Sembla una simplesa però les aparents ximpleries solen rutllar, perquè la saviesa de Déu s’hi mostra sovint per guanyar millor els simples, els marginats per la injustícia, els analfabets per haver patit discriminació, front a les sofisticacions dels desfeinats i còmodes. Com que la saviesa humana sol degenerar en orgull i menyspreus, en especialitzacions miops i en sofística, Déu ha de subvertir valors per desconcertar les distingides raboses resaberudes. És un tret especialment misericordiós de la seva Justícia.
Allò que pot rutllar és qüestió de fe sotmesa al Propietari de la Terra. El Propietari és més decisiu que la mateixa Terra, compte!.
I així, Déu digué al Faraó d’Egipte (i pot dir-ho al d’Espanya): “Quant temps et negaràs a humiliar-te davant de Mi? deixa marxar el meu poble” (Èxode 10:3, llibre sobre la fugida dels israelites cap a la Terra promesa, atribuït a Moisès, ca. 1350-1230 a. C.).
Les civilitzacions decadents solen crear refinades teories mortes, però desapareixen per estar semes de fe, de realisme i de vitalitat. Qualsevol ximpleria de Déu pot aglutinar un conglomerat dispers i a-nòmic (sense escala de valors), mentre que teories molt estudiades poden morir sense transcendir socialment. De fet, mentre filososfies i ideologies sols solen escampar-se entre èlits i duren unes poques desenes d’anys, les grans religions mouen milions de persones durant milers d’anys. “La filosofia triomfa fàcilment dels mals passats i dels futurs, però els mals presents la vencen” (La Rochefaucauld, 1613-1680). “Tots els qui pateixen han menester d’amor, no pas d’ideologies utòpiques” (Teresa de Calcuta). “…en general l’esperit raonador i filosòfic, inspiren apegament a la vida, efeminen, envileixen les ànimes, concentren totes les passions en la baixesa de l’interès individual, en l’abjecció del jo humà, i minen talment en silenci els veritables fonaments de tota societat; perquè allò que els interessos particulars tenen de comú és tan insignificant, que mai no equilibrarà allò que té d’hostil” (a “Émile”, t. III, p. 193, llib. IV, J. J. Rousseau).

Països catalans 03

Sols Déu allibera de l’esclavatge (Faraó, símbol d’opressió-pecat-Satanàs) i de les arrels espirituals que l’ha fet possible (fatalisme, individualisme, anomia, pecat).
“Has cridat quan et veies oprimit,
t’he salvat, t’he respost
en el tro misteriós,
t’he provat a les fonts de Meribà.
Escolta, poble meu, el que jo et man.
Tant de bo m’escoltis, Israel!
No tinguis déus estrangers,
no adoris els déus dels pagans.
Jo sóc el Qui és, el teu Déu,
qui t’he tret de la terra d’Egipte;
obre la boca, que jo te l’ompliré.
Però el meu poble no escolta
la meva veu, Israel no vol fer
cas de mi,
i els abandon a llur cor caparrut,
al desig de llurs capricis.
Tant de bo que el meu poble
m’escoltàs i seguís els meus camins.
En un instant serien vençuts els enemics,
giraria la mà contra els qui l’oprimeixen.
(Psalm 81:8-15).
En fi, “La història ha de repetir-se perquè la primera vegada li prestem ben poca atenció” (Blackie Sherrod). “La història és el progrès de la consciència de la llibertat” (Georg Wilhelm Friedrich Hegel, 1770-1831, filòsof alemany).
“Ja que he cridat, i heu dit que no, he estès la mà; i ningú no es dóna per entès, heu deixat estar tot consell meu, i no heu volgut saber res de la meva reprensió, també jo em riuré de la vostra dissort, en faré escarni quan vindrà la vostra paor” (Proverbis 1:24-26).
“Has vist moltes coses però no les recordes; hi senties bé però no escoltaves! El Senyor, que és bo, s’havia complagut a fer gran i gloriós el seu designi. Però vet ací aquest poble capturat i convertit en botí. Tots han estat caçats a les coves i entaforats en calabossos. Els han capturats i ningú no els allibera, són botí que ningú no reclama. Qui de vosaltres vol sentir-ho? Qui vol entendre el que jo havia predit? Qui convertia els de Jacob en despulles, els d’Israel, en captura?» ¿No era el Senyor, contra qui havíem pecat en negar-nos a seguir els seus camins i a fer cas del seu voler? Per això ell ha abocat sobre el seu poble l’ardor del seu enuig, una guerra violenta, que l’ha envoltat de flames. Però el poble no ho ha volgut entendre; la guerra s’abrandava dins d’ell, però ell no hi posà atenció”. (Isaïes 42:20-25).

REUNIFICACIÓ CATALANA:
“Allò que deixà el llagost,
ho devorà la llagosta,
allò que la llagosta deixà,
ho devorà el saltamartí;
allò deixat pel saltamartí,
ho menjà la saltarel·la.
Embriacs, espavileu-vos
del vostre vi; tots els bevedors,
ploreu i planyeu-vos pel most:
se us ha estroncat de la boca!.
Perquè ha pujat
contra el meu país una gent
poderosa i innombrable…”
(Joel 1:4-6).

Països catalans 05

Els Països Catalans no tenen ni de bon tros prou consciència d’unitat nacional: mai no ho van ser plenament, com a Estat. Front als 300 milions i la vitalista hispana descontrolada, dels estàndars i dels reptes tecnològics, tenim ben poques esperances de reexir. Som exnació, noció, pre-nació, nació inconscient, venal, trencadissa, sense Llei ni muralles de defensa.
“Toqueu el corn a Sió, doneu l’alarma sobre la meva muntanya santa! Tots els habitants del país tremolen, perquè ha vingut un poble nombrós i fort” (Joel 2:1).
La nostra terra promesa fos un poble autodesvetllat, un Estat català bastit des de l’autosolidaritat, l’autoorganització de base, sobre la Justicia. Però un Estat no pot ser una simple idea abstracta, sinó un contrapoder una organització alternativa viable al poder opressiu. L’únic material viable per a bastir-lo és la Llei del Sinaí. L’únic poder per fer complir aquests no fàcils manaments és la força i el tremp espiritual adins de l’esperit del catalanam.
Les idees abstractes i més si van en gran part contra la natura caiguda de les persones, no poden quallar si no tenen interès pràctic, si no donen fruits estables, si no són concrets i quotidians, entenedors per a qualsevol tiamaria o qualsevol bonjan. “Un enteniment tot lògica és com un coltell tot de fulla, que fereix la mà de qui el mena” (Rabindranath Tàgur, escriptor bengalí) “Tenir idees (=ideologia filosòfica o política rígida) és la manera de no saber de res, de no adonar-se de res. Les idees són llast, equipatges que fan nosa i que ens impedeixen d’avançar de pressa. Un home obert de mollera se’n riu, de les idees. En té prou sabent guaitar i copsar les coses. Les idees atraquen el cervell i priven de pensar” (Georges Duhamel).“Les paraules que no van seguides de fets, no valen res” (Esop).
Si una nació viu en la sensualitat, l’autoindulgència i el consumisme, l’autodisciplina, el sotmetiment humil a les veritats hi és inviable, perquè l’hedonisme (aquesta passió de vells per un plaer mitificat i més aviat irreal: que se’ls escapoleix) és la brúixola que els guiarà cap a la decadència. Hom dirà, com Pilats: “I què és, la Veritat?” (Joan 18:38). Un tal escepticisme -tan típic de la progressia catalana, altrament- és edificar damunt les conveniències, de fet l’escepticisme és bàsicament fruit de la a-nomia, de viure segons les pròpies conveniències: “La condemna és això: la llum vingué al món, i els homes s’estimaren més les tenebres, car llurs obres eren roïnes. Qui fa el mal avorreix la claror i no va cap a la llum perquè les seves obres no sien reprovades, però qui practica la veritat va cap a la llum perquè es manifestin les seves obres, perquè són fetes segons Déu” (Joan 3:19-21).
Àdhuc la llengua, pretesa garantia, és també una línea del front que recula. El nostre poble, enfangat en la imprecisió vital, s’autodissol, renega d’allò propi per modes gregàries que dissolen el sentit de la realitat/veritat i el tremp nacional. “Ni s’avergonyeixen gens ni coneixen el rubor” (Jeremies 6:15). Estar avergonyit fos un molt bon senyal, però els connacionals d’en Jeremies no tenien ni vergonya. Això trencà el cor del profeta: els havia insistit, plorat i pregat per ells, però en “passaven” olímpicament. Aquesta actitud ve davant de la catàstrofe personal o col·lectiva, car és altivesa, insensibilitat i manca de misericòrdia, resistir a l’amor, a l’Esperit Sant, Esperit de gaudi i de meravella que inspirà Llull i els catalans més destacats de totes les èpoques, esperit d’intel·ligència i de bondat.

Països catalans 04

LA TERRA:
És de Déu. Per suposat. Més clar i fort: Catalunya no és pas dels catalans, sinó de Déu, el Propietari de la finca. Ell donà illes i València a catalans ardits i humils que li eren agraïts. “E quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers Orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita”, diu el cronista del Conqueridor quan entra a Valencia, capturada als sarraïns. Jaume s’hi endreça cap a Jerusalem (Orient) on Nostre Senyor morí i ressuscità -per salvar, també, gent catalana-, i on ha de tornar, i donà gràcies al Propietari. “El Senyor t’obrirà…el cel, per donar pluja a la terra en la seva saó…Et posarà per cap i no a la cua, seràs sempre damunt i no mai a sota, si creus els manaments de Déu…” (Deuteronomi 28: 9-14). Aquest és el model de Déu per a vèncer: que l’estimem, la grandesa i la bellesa de la gratitud. Quan serem disposats a creure’l, amb Ell anirem a la victòria. A Viena hi ha un monument a una victòria contra Napoleó on podem llegir: “Mit Gott zum Sieg” (Amb Déu a la Victoria). Mentrestant, Déu no pot donar victòries per a orgull de gent envanida, falsa, capriciosa i immisericorde. Però si el creiem… “us faré recuperar les anyades que s’han menjat la llagosta, el saltamartí, la saltarel·la i el llagost, el meu gran estol que havia enviat contra vosaltres” (Joel 2:25). “Bon colp de falç: les meces són madures…” (4:13).

Països catalans 01

Déu pot oferir terra, i Estat i tantes altres coses a canvi d’una adoració segons el seu model, el de la seva Constitució (la Bíblia, la revelació per fer-se entendre dels homes). Com més fort i profund el clam d’adoració, tant millor el resultat. “El passat defineix el present perquè la humanitat no és mestressa de la seva pròpia història” (Sigmund Freud, 1856-1939, psiquiatra austrojueu, fundador de la Psicoanàlisi). Déu és Senyor de la Història humana, no pas una “idea” desfasada de la qual avergonyir-se i rebutjar a fi de seguir les pròpies déries indisciplinades i sense punts de referencia històrics ni realistes.
“Jo no et sabia i cap espai de mi
no em duia a creure en altres fites
que aquelles que deixaven
amb pas de vell astut i greu.
Un llunyà senyal del temps
Dibuixant damunt la neu…
Tot era buit de mar i de perfum.
Tot eren platges de miratge i fum
Com una estranya
Llum esperada
Que encèn els ulls només un sol instant
més enllà dels càntics
lluny de tot,
lluny de l’esperança
de fer vibrar els sentits amb força…” (Miquel Martí i Pol).
Tal com fareu amb Ell, Ell farà -amb més benignitat- amb vosaltres. “Qui no ama les obres de Déu, Déu no ama les obres d’aquell” (“Llibre de Proverbis”, Ramon Llull, cap al 1300, el punt més àlgid de la nostra nació). Jesús digué: “M’odien sense motiu” (Joan 15:25).
“Preareu mi qui en temps antic preàveu
e confessant que us dolíeu de mi
i ara que us am pus que jamés amí
tornau-vos llà on de primer estàveu” (Ausiàs Marc)
Déu us ofereix un Contrat de Lloguer en excel·lents condicions, gairebé un xec en blanc, malgrat que bé ens coneix:
“A la part de Llevant, místic exemple
com la flor gegant floreix un temple
meravellat d’haver nascut ací,
entremig d’una gent tan sorruda i dolenta,
que se’n riu i flestona i es baralla i s’esventa
Contra tot allò humà i diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s’alça i prospera
esperant uns fidels que han de venir” (Joan Maragall).
Caigué el mur de Berlín. Quan cauran els nostres, els de les buides astúcies sorrudes?. “Amb poc amor, gran feit no es pot menar” (Llull). “Qui vol ser fort, de la carn es despulla” (Ausiàs Marc). “Els malvats faran cap al Xeol i també les nacions que obliden Déu” (Psalm 9:17).
Què en farem? Segons el que fem, ja podem preveure el propi futur.

La Independència dels Estats Units d’Amèrica 

LA INDEPENDÈNCIA DELS ESTATS UNITS D’AMÈRICA

“El Senyor t’obrirà…el cel, per donar pluja a la terra en la seva saó…Et posarà per cap i no a la cua, seràs sempre damunt i no mai a sota, si creus els manaments de Déu…” (Deuteronomi 28: 9-14).

George Washington

GEORGE WASHINGTON

“ …La històrica parròquia espiscopaliana The Falls Church, a l’Estat de Virgínia és un bonic edicifi bastit amb maons color mangra d’obra vista, envoltat per espaioses finestres. Però un rètol prop de l’entrada principal em cridà l’atenció, diu: “George Washingon fou elegit membre del Consell parroquial, el 3 d’octubre del 1763”. Pel que el reverend John Heindeugren em va dir i per un breu resum històric imprès que em va donar, vaig saber que Agustine Washington, pare de George, també n’havia estat conseller; des de 1735; que els administradors de la parròquia encarregaren contractar la construcció del temple actual -l’antic era de fusta en aquell temps era una ruïna- a George Washington i a George William Fairfax, i que el temple esdevingué un centre de reclutament durant la Guerra de la Independència.
Una tradició recorda que la Declaració de la Independència fou llegida als veïns del turó Parish des de les escaletes que hi ha a les portes del sud. Avui, el temple és obert al culte, i al costat hi ha estat bastit un gran temple, el qual acull una nombrosa feligresia.
Durant la Guerra de la Independència, les al·lusions mosaiques legitimaren la causa americana i afermaren la significació moral de la funció de Washington  com a dirigent políticomilitar.
Talment, alguns esperits piadosos, que es tenien per hereus d’una terra promesa, van veure en la Declaració de la Independència un símil d’acompliment de l’antiga aliança, i compararen el seu màxim dirigent a Moisès. Ambdós eren de la mateixa edat quan sentiren, per primera vegada, la crida per alliberar el seu poble, conduïren més o menys el mateix nombre de gent cap a l’emancipació i tingueren igualment detractors entres els seus seguidors.

Thomas Jefferson

THOMAS JEFFERSON

Anglaterra i el seu monarca eren comparats amb Egipte i el seu poderós faraó, però el rei del cel els donà un segon Moisés, el qual, inspirat pel Senyor, els salvà de la tirania britànica. L’alliberador hebreu llegà una legislació sàvia (el Deuteronomi) als israelites; el parlament de comiat pronunciat per Washington ha estat considerat pels nordamericans com un llegat de valor permenent.
Molts estaven convençuts que la nova pàtria tenia parió amb el Nou Israel. Hom trobà en les gestes del general uns precedents en les de Samsó, Saül i David i en alguns herois grecoromans. Aquesta analogia tingué una rellevància ben remarcable, sobretot en la puritana Nova Anglaterra.
Elegit per unanimitat primer president dels Estats Units, George Washington arribà a Nova York -que llavors n’era la capital- el 30 d’abril de 1789.
Jurà la magistratura posant la mà damunt la Bíblia, i des de la balconada del Federal Hall parlà a una multitud enfervorida.
En remarcar algunes qüestions sobre el conceptes de l’autoritat legítima, digué: “Seria particularment impropi en aquest acte oficial, d’ometre la meva fervent súplica a l’Altíssim, que regeix l’univers, que presideix el concili de les nacions i que pel seu ajut providencial podem suplir les nostres mancances humanes. Que la seva benedicció pugui consagrar les llibertats i la felicitat dels Estats Units! (…) Que cada pas que es doni sembli haver estat dirigit per alguna providència divina (…) Nosaltres (…) hauríem estat convençuts que un país que menystingui les eregles eternes d’ordre i justícia , les quals el Cel mateix ha instituït, mai no podrà esperar els benignes favors del Cel”.

john-adams

JOHN ADAMS

Des d’aquest parlament inaugural fins al parlament de comiat, George Washington va venerar públicament el Nom sagrat. Amb un home com ell, orientat per la fe, el poder civil podia esser exercit eficaçment. La sensibilitat a la veu de Déu el féu sensible a la veu i a les necessitats de la gent, i construí un país”
(De Joan Gonzàlez i Pastor, extret de la revista en català Presència Evangèlica).

—— ARTICLE RELACIONAT ——

D’on ve el Parlamentarisme?

D’ON VE EL PARLAMENTARISME?

De fet, la democràcia estamental (Parlament), apareguda a Catalunya a través de les Treves de Déu de l’Abat Oliba a Toluges, Rosselló, s. XI (quantes coses deu Catalunya al cristianisme, fins i tot el parlamentarisme!) és pocs anys anterior al parlamentarisme normand i, sens dubte, el mot anglès Parliament ve del català Parlament. Durant molts anys (s. XIII-XV) anglesos i catalans van ser veïns a causa de l’ocupació anglesa de la Gascunya.

D'on ve el Parlamentarisme?

SEPARACIÓ ESTAT-ESGLÉSIA
Trob que oficialitzar qualsevol creença (religiosa o antireligiosa) com a la creença “que deu promoure l’Estat” pot generar monstres i barbaritats.
Perquè la consciència humana és inviolable, pensi com pensi, per més que l’erri i les creences no deuen mai ser imposades coercitivament.
Jo dic que la força ve de la fe, però l’Estat hauria de ser totalment imparcial, laïc. No pas antireligiós: un Estat ha d’arribar a acords amb tota mena d’institucions i sectors socials, confessions religioses incloses. Ha de saber dialogar i negociar, per a la qual cosa cal que hi hagi gent d’Estat sense prejudicis, amb lògica social.
Tot just el fet que als Estats Units tornàs a haver-hi (cap al 1760), per primera vegada a Occident des de l’emperador Teodosi (cap al 380), una real separació Estat-Església, féu que les esglésies i denominacions nordamericanes tinguin una estructura bàsicament empresarial. És també per això que el calvinisme -promogut quasi sempre des d’afora de les esglésies tradicionals majoritàries, fins i tot als països reformats- és bressol del capitalisme modern (a Holanda, a Suïssa, a Gran Bretanya, a França, als Estats Units…a partir del s. XVI): ho fomenta també la mateixa estructura de tot el sistema eclesiàstic i religiós, muntat com a distintes empreses de lliure iniciativa, sense intervenció estatal (ben distint de l’Església Catòlica, sobretot de l’espanyola, on regna un mastodòntic i feudal proteccionisme polsegòs).
Molts dissidents religiosos escaparen de la vella Europa i arribaren a Amèrica. Llurs experiències a França (país del major genocidi contra dissidents) serviren en part com a inspiració per a les Esmenes 1 i 2 de la Constitució Americana. Ells sabien que un estat sense la corrupció de la religió i un poble armat eren una garantia contra els excessos dels religiosistes.
ESMENES: Les deu primeres esmenes (Bill of Rights) van ser ratificades efectivament al 15 de Desembre del 1791.
ARTICLE U: El Congrès no farà cap llei per la qual adopti una religió com a oficial de l’Estat o sia prohibida de practicar-la lliurement o que entrebranqui la llibertat de paraula o d’impremta, o el dret del poble per a reunir-se pacíficament i per a demanar al govern la reparació de greuges.

És a dir: El nostre poble havia de tenir molta més fe que la poca que ara tenim, per tenir les energies suficients per a independitzar-nos i ser sobirans, però l’Estat Català no hauria de mesclar-se en temes de consciència ni afavorir ni sufragar cap religió ni tampoc cap menyspreu contra cap religió.
El problema és que, quan una religió -o un ateisme- (quasi sempre a causa de la repressió estatal) és prou majoritària, com que no hi ha societat civil diversificada, no hi ha prou pressió com per atènyer una real separació Estat-confessió majoritària (això és el que s’esdevé a quasi tots els països musulmans i també a l’actual Regne borbònic, on la aconfessionalitat religiosa és sols teòrica, sobre el paper constitucional). Justament els Estats Units feren una Constitució amb separació Estat-església a causa de tenir una diversificació religiosa major que no pas la dels Estats europeus…Quan els Estats Units s’independitzaren hi havia nordamericans d’origen majoritari anglès (congregacionalistes), però també d’origen holandès (calvinistes), alemany i suec (luterans), escocès (presbiterians)…
Francesc Macià fou un exemple en el tema religiós. Va mantenir (1931-33) la imparcialitat, va ser dialogant sense afavorir cap confessió i mantingué unes excel·lents relacions amb la comunitat protestant catalana.

D'on ve el Parlamentarisme?

LES SINCRONIES DE LA HISTÒRIA
Una breu disgressió:
“S’esdevé, sovint, que les coses es presentin més acabades en la nostra imaginació del que hom pugués fer amb molt art” (François, Duc de La Rochefoucauld, 1613-1680, cortesà i moralista escèptic francès).
“Gràcies a la percepció de les coincidències, ens vam encomanar al misteri del principi implícit que existeix en l’Univers” (James Redfield, *1950, escriptor, professor, guionista i productor de cinema estatunidenc).

Una sincronía significativa: Tant ell com en Pompeu Fabra, els dos catalans clau del s.XX, van morir la diada de Nadal (podeu comprovar-ho en qualsevol enciclopèdia o llibre d’Història catalana). Potser és com la Providència vol donar a entendre als independentistes descreguts que, allà on acaba l’home amb la mort, comença l’obra de Déu amb l’Encarnació, i hi hem de dipositar la nostra esperança i la nostra fe. Déu té el seu humor i les seves indirectes, si les vols entendre. Les casualitats, en aquesta vida, no existeixen, sols anomenem així als fets poc investigats, generalment per indolència. La ciència és experiència i investigar amb independència de criteri, és pensament fort.
“Ell respongué: “Us assegur que, si aquests callen, cridaran les pedres” (Lluc 19:40).
“Els nostres misteris (cristians), per contra, s’adrecen a nosaltres, ja que contenen els arcans de la nostra naturalesa (humana)” (“Génie du christianisme /El Geni del Cristianisme”, 1802, de François René, bescomte de Chateaubriand, 1768-1848, escriptor, traductor i polític bretó de llengua francesa).
“…de les quals sovint no discernim si rauen dins l’essència de la cosa o si són purament accidentals”  (“El Criterio”, de Mn. Jaume-Llucià Balmes, 1810-1848, sacerdot i filòsof català).

D'on ve el Parlamentarisme?

Més sincronies:
Strange Coincidences:

—— ARTICLE RELACIONAT ——

Orfes de la Bíblia

ORFES DE LA BÍBLIA

(De la revista “El Temps, 28-3-1994)

Jordi Ventura: “La llengua catalana [amb la destrucció de la Bíblia valenciana i la prohibició d’editar-ne d’altres] perdé una ocasió potser única de tocar les classes populars, justament amb les burgeses i els nobles, d’aquella època dels inicis de la seva decadència”.

“Hem pensat suficientment en les conseqüències que pogué tenir la prohibició de la Bíblia en català?”, es preguntava l’historiador Jordi Ventura en el llibre Inquisició espanyola i cultura renaixentista al País Valencià, premi Joan Fuster 1977, publicat l’any 1978 per 3i4.
Setze anys després, el mateix historiador ens convida a reflexionar a fons sobre la qüestió en el llibre La Bíblia valenciana, editat per Curial a la Biblioteca Torres Amat.
En aquell primer estudi sobre la Inquisició al País Valencià, Ventura, que fa molts anys que es dedica a treballar sobre els conversos d’origen jueu de tots els Països Catalans, defensava per primer cop una tesi que ara ja ha fet molt de camí, en especial entre els filòlegs universitaris valencians, i també entre els historiadors de la llengua catalana, però que en el seu moment només va trobar menyspreu i escepticisme, bàsicament dels historiadors espanyolistes.
Hi deia l’historiador que hi ha indicis, fets, que ens pemeten d’indicar que el Sant Ofici va tenir una incidència negativa important en l’expressió cultural autòctona de les terres valencianes.

Contra la cultura pòpia. “Els processos i les condemnes contra exponents de la cultura autòctona o contra els seus familiars -escrivia- vedaren per molts anys i de manera irremeiable l’expressió d’una cultura pròpia.
En el curs del primer segle de la Inquisició espanyola a València, ens recorda Ventura, desaparegué una capa notable de la societat, base important d’un cercle de lectors i productors de literatura autòctona. Com és, es va preguntar Ventura, que el català arriba al màxim amb el Tirant lo Blanc i els poetes i s’ensorra de cop?
“El fet fou tan ràpid i fulminant -ens recorda- com sobtada és la decadència de la nostra llengua escrita. Els conversos d’origen judaic eren nobles, en part, i mercaders, artesans, intel·lectuals o bé homes de lleis, que constituïen un percentatge important de la societat valenciana de finals del segle XV. Músics, orfebres, escultors, i pintors coneguts. I, sobretot, una llarga rastellera de notaris, de mercaders, d’artesans i de negociants -que ja practicaven, com els Roís, els mètodes més moderns de capitalisme comercial-, els quals acabaren per figurar en les llistes dels reus inquisitorials. La professió de llibreter, al País Valencià i a la resta dels Països Catalans, havia estat tradicionalment judaica i, després, conversa. Eren conversos els que feien els llibres i una gran part dels que els compraven”. La llengua autòctona, la llengua parlada, ens fa veure Ventura, sembla interessar gent amb cultura i posició social molt concreta.
“Els de la cultura oficial s’interessen pel llatí. A la noblesa, en general, la cultura els diu molt poc. Qui es pot interessar per la cultura en llengua vulgar, que no estigui lligat ni a l’església ni a la noblesa? Els conversos, una capa social mitjana, gent amb diners, els quals componen la intelligentsia del País valencià”.

La Inquisició, unificadora. La Inquisició, cal no oblidar-ho, diu Ventura, “és l’única institució comuna al regne de la Corona, és el primer instrument unificador de l’estat espanyol; que no s’oblidi mai, això”.
Com una prova més de la tesi, l’historiador ens parla ara amb detall de la prohibició de la Bíblia valenciana en el llibre de Curial. I ho fa amb el dret i l’autoritat científica que li dóna el fet d’haver descobert el procés que va involucrar els conversos d’origen jueu, els sacerdots i els mercaders de València que,  en el darrer terç del segle XV, van emprendre la tasca d’editar en la llengua vulgar la traducció de les Sagrades escriptures.
Després de tres dècades de recerques, Ventura ha pogut historiar la naixença, la vida i la mort del més famós dels incunables, del qual, durant molt de temps es va dubtar que hagués existit mai perquè no se n’ha conservat cap exemplar. L’últim exemplar conegut es conservava a la Biblioteca Reial d’Estocolm; segons un catàleg. El llibre va tenir la mateixa fi que els exemplars confiscats per la Inquisició: va ser destruït per un incendi l’any 1697.
Només s’havia conservat un colofó, però en la seva transcripció del llibre hi havia alguns errors, tant de llenguatge com d’ordre històric, que havien fet dubtar els especialistes.
Els dubtes van esvair-se quan l’any 1860 el menorquí Josep Miquel Guàrdia i Bagur va descobrir l’exemplar únic al món del llibre dels salms tret de la Bíblia del 1478:
“La Bíblia Valenciana! Quina aventura!”, exclama un dels protagonistes de la primera novel·la negra catalana, La Bíblia valenciana, de Rafael Tasis, que ara es troba a l’abast dels lectors de la mà de 3i4. Com recorden els lectors, Tasis fa aprèixer, en la seva ficció novel·lesca, un exemplar de la mítica traducció, cosa que desencadena una vertigionosa cursa d’assassinats en la Barcelona republicana. L’elaboració de la novel·la també denuncia, en la seva elaboració, un fet lingüístic repressor. Va ser redactada a l’exili, a París, l’any 1944, i no es va poder publicar fins onze anys després.
L’edició tan primerenca de la Bíblia a València, entre 1477 i 1478, la van portar a terme uns quants conversos valencians d’origen jueu. La clientela dels seus 600 exemplars, la van constituir, principalment, els membres d’aquella capa sociocultural, ètnica i religiosa, diu Ventura en la presentació de la històrica de la traducció.

Efectes addicionals sobre la llengua. “Els inquisidors no persegueixen pas la Bíblia traduïda en pla, a causa de l’idioma. Les ordres de destrucció de la Bíblia impresa de Bonifaci Ferrer l’any 1478, la quarta llengua del món en què s’imprimeix, molts anys abans que en francès, anglès, espanyol, danès o suec, com la destrucció d’altres llibres de les Escriptures, es basaven en consideracions teològiques. Volien evitar que els conversos tinguessin accés a llibres que els recordessin els seus orígens. L’instrument de lluita de classes que era el tribunal va tenir efectes addicionals sobre la llengua i la cultura autòctones i la història de la Bíblia n’es una prova més”.
“Quin és el llibre més improtant a tot Europa, durant els segles XVI i XVII? La Bíblia. Sense ella, no hi ha Shakespeare. La versió de King James en anglès ha estat anomenada, amb raó, el monument més noble de la prosa anglesa. Generacions d’escriptors i d’erudits de la llengua anglesa han expressat la seva admiració per la senzillesa, la dignitat, la força, els girs afortunats de les frases, i la cadència i l’encert dels seus ritmes. Sense la Bíblia de Luter no hi ha llengua alemanya. Literàriament parlant, la labor de Luter aconseguí l’establiment d’un llenguatge unificat, d’una norma literària, no gaires anys després d’haver-los donat la seva traducció magistral”.

Un desert. Els països on hi ha la Bíblia, constata l’historiador, tenen una llengua unfificada i bonica. “L’exemplar es queda a les cases. Passa de generació en generació. La majoria aprenen a llegir a la Bíblia. Nosaltres, en quatre anys exterminem la primera traducció i ens quedem en una època de desert. No dic que la Inquisició va perseguir la llengua. La llengua, se’ls en fotia. Però el resultat va ser aquest. La Bíblia és una aportació més que ens va faltar. Del Tirant passem al Rector de Vallfogona. I a València, no res”.
Del segle XV, ens calgué esperar al segle XX, per a tornar a tenir-ne una edició completa en la nostra llengua.
“Gairebé quatre segles i mig sense traducció pròpia de les Sagrades escriptures cristianes -escriu Ventura-, mentre que, al món civilitzat, les traduccions es multiplicaven, basant-se  i millorant-se les unes damunt de les altres al mig de la proliferació, forjant un munt de generacions amb les seves ensenyances i donant-los, alhora, tot un seguit de frases idiomàticament perfectes, que reproduïen el millor d’unes expressions pastades al llarg dels segles, font d’una llengua sempre més afinada i base del mestratge de multitud d’escriptors”.
Sense “aquesta mostra excelsa de la literatura universal”, recorda l’historiador, no
seria possible de comprendre la Divina Comèdia, el Faust, o el Paradís perdut.
Però n’hi ha més. Al Renaixement és notable la influència de la Bíblia i les seves traduccions, parcials o totals, damunt dels exponents del clima cultural emergent a França i a les terres que li eren sotmeses.
Amb la destrucció de la Bíblia valenciana i la prohibició d’editar-ne d’altres, “la llengua catalana -escriu Ventura- perdé una ocasió potser única de tocar les classes populars, justament amb els burgeses i els nobles, d’aquella època dels incicis de la seva decadència. El que hauria estat una fita i un punt de partida, fracassà. I no fou per voluntat pròpia, sinó ben bé per causes externes i de poder superior”.
Jordi Ventura va haver d’esperar una dotzena d’anys per veure com el seu punt de vista sobre la influència cultural i lingüística de la inquisició al País Valencià era recollit i acceptat. “Si les coses van igual de lentes amb la primeva tesi sobre l’absència de la Bíblia, quan es comenci a acceptar-la ja seré mort…”.

Lluís Bonada.

P.D. meva: I crec que, efectivament, ja és mort. Així tractem els nostres grans desembossadors i aclaridors d’embolics.
I, a diferència, d’en Ventura, jo sí crec que la Inquisició fou important per a espaordir directament els catalanoparlants, puix que els inquisidors eren pràcticament tots castellans -i tenien un poder sovint omnímode-, durant els Austries, així com ho eren tots els nostres bisbes i arquebisbes.

Últim full de la Bíblia valenciana

Enllaços

Dos Canvis Dinàstics Il·legals els Trastàmares i els Borbons

DOS CANVIS DINÀSTICS IL·LEGALS: ELS TRASTÀMARES I ELS BORBONS

PRIMER CANVI DINÀSTIC: LA FI DEL CASAL DE BARCELONA
MARTÍ L'HUMÀ

MARTÍ L’HUMÀ

Quan el darrer rei del Casal de Barcelona, el cagadubtes Martí l’Humà –sembla que una mena d’antecessor de la nostra parsimoniosa cultureta de mandarins-, morí sense descendència directa, podria haver legitimat un net bord, però no ho féu pas.
Fernando d’Antequera, el primer Trastàmara, era descendent per part de mare del Casal de Barcelona (si bé comprà la Corona catalanoaragonesa el 1412 al Compromís de Casp, amb tripijocs amb el Papa Luna i Vicent Ferrer i amb una forta pressió militar). Per acords previs, un descendent del Casal de Barcelona emparentat amb la Casa reial castellana no tenia dret legal a heretar la nostra Corona, però el poder es passa aquestes coses per sota cama.
“…som forçat meravellar-me d’on pogués ressortir tanta malícia: ésser dins lo si de la pàtria home de la nostra pròpia nació, natural català, de prosàpia e sang real, davallant per recta e legítima línia masculina, de nostra llengua e ab nostres costums, tot lo temps de la sua vida en lo mig de les entràmenes de Catalunya nodrit e criat, besnét del rei e havent per muller la germana del rei Martí, darrerament mort” “…e contra la premencionada santa e testamentària llei per aquell sant rei feta e ordenada, anomenar, eligir e introduir en rei un home estrany d’estranya nació, dispar a la llengua nostra, e a nostres costumes, no tan solament dessemblant, mas del tot contrari, e qui naturalment havia en odi los catalans, e qui havia en avorrició tot lo poble ric e franc e llibert, com lo nostre en aquell temps era” (“La fi dels Infants d’Aragó”, de Joan Roís de Corella, 1435-1497, religiós valencià i lletraferit renaixentista).
També val la pena de dir que Jaume d’Urgell tenia molts enemics arreu i per això no va poder ser nomenat rei (els Ferrer, per ex., temien una guerra civil a causa dels molts enemics que tenia). També cometé l’errada (com després les Corts catalanes al 1701) de jurar fidelitat a la nova Dinastia (Trastàmara i Borbona, respectivament) i després desdir-se’n. Es rebel·là sense tenir massa partidaris i fou ràpidament derrotat per Fernando d’Antequera, el qual era de les famílies més riques i poderoses de tota la Península. El tancà al castell de Xàtiva per vida, fins que, ja vell, els fills de Fernando d’Antequera entraren dins la presó i, seguint el costum Trastàmara, el mataren amb les pròpies mans, insultant-lo (“modorrico catalán”…).
Gran part de les cases reials europees havien de dur necessàriament sang del Casal de Barcelona, entre les quals els Borbons -si bé legalment la successió dels Borbons era il·legal, el 1700, per acords previs.

A LA GUERRA CIVIL CATALANA

JOAN II

JOAN II

Quan la guerra civil catalana del s. XV, la Generalitat nomenà successivament rei constitucional català: primer el rei de Castella, el qual hi renuncià per un acord amb Joan II Trastàmara (el pare del Catòlic); després el conestable de Portugal, descendent directe de Jaume d’Urgell, el qual morí; i en tercer lloc un Anjou de Provença, darrer del qual hi havia França.
SEGON CANVI DINÀSTIC: LA DINASTIA BORBÒNICA
Curiosament la mateixa jugada es repetí quan els Borbons, i també després d’una guerra de Catalunya contra Castella (la guerra dels dos Peres al s. XIV i la Guerra dels Segadors al s. XVII): Pel tractat dels Pirineus, una princesa castellana es casava amb el rei Sol, però renunciava explícitament al tron de les Espanyes. Però evidentment l’Oligarquia castellana era conscient de la pròpia decadència i del poder francès i pressionà a Carles II per a saltar-se aquests acords i nomenar un Borbó com a hereu de l’Imperi castellà. De tal manera l’Oligarquia castellana pactava en la figura dels reis Borbons un pacte directe amb el gran comerç francès per repartir-se guanys a costa de les oprimides classes populars hispàniques, mantingudes en el terror inquisitorial i en la ignorància.

EL TESTAMENT FALSIFICAT DE CARLOS II
CERLOS II

CARLOS II

El testament que va portar els Borbons al tron d’Espanya era fals

Ho revela el llibre ‘Secretum’, dels autors italians Rita Monaldi i Francesco Sorti «El seu cos és tan feble com la seva ment. De tant en tant dóna senyals d’intel·ligència, de memòria i de certa vivacitat, però no ara; comunament té un aspecte lent i indiferent, maldestre i indolent, i sembla estupefacte. Hom en pot fer el que vulgui, ja que no té voluntat pròpia», amb aquestes paraules l’ambaixador del Papa a Madrid descriu Carles II «el Fetillat» als 20 anys, una mostra del fàcil que podia resultar per als seus propera manipular el Monarca. La seva mort sense deixar va marcar el final de la dinastia dels Habsburg com a Reis d’Espanya.
A ‘Secretum’ (Salamandra), Sorti i Monaldi asseguren que la signatura del testament de Carles II té un traç àgil, segur, decidit, rar per a un malalt crònic i moribund, i molt allunyat de les altres firmes del monarca de 1677, 1679 , 1687, 1689 i 1700, que són insegures, irregulars, de vegades vacil·lants ‘, anota Sorti. En els arxius vienesos, els dos autors han trobat cartes de Carles II en què, segons Sorti, hom constata que el rei espanyol ‘va demanar insistentment a l’emperador austríac Leopold d’enviar-li com a hereu a l’arxiduc Carles’.
Els autors van decidir enviar de manera independent una còpia de la signatura del testament de Carles II a dos perits judicials italians, un grafòloga de Verona i un especialista de Nàpols, que ‘van determinar que era impossible que, un mes abans de la seva mort, una persona malalta crònica pogués fer aquesta signatura’.
Per a Sorti i Monaldi no es tracta només d’un complot, sinó que ‘la falsificació d’aquesta signatura va modificar la història d’Europa, ja va canviar la línia dinàstica a Espanya i a França, ja que tots els hereus del Rei Sol van morir a excepció del seu nét de dos anys i Felip V va rebutjar les reiterades peticions del seu oncle el Rei Sol per tornar a França i evitar el llarg període de regència’.
A la llarga, assegura Sorti, ‘la falsificació de la signatura d’aquell testament va embarcar a Europa en una guerra que va arruïnar les dues grans potències del moment, Espanya i França, i va abonar el camí perquè arribàs la fractura violenta de la Revolució Francesa’.

TERCER MÚLTIPLE PER AFEGITÓ: ELS PROBABLES BORDS DELS BORBONS REBLEN EL CLAU

Els actuals “Borbons”, supodadament, tenen sang catalana via Trastàmares-Habsburgs-Borbons, i basca perquè el fundador de la Dinastia, Henri III fou un nordnavarrès huganot que es féu catòlic per esdevenir rei de França (“París ben bé val una missa”).
Però és més probable que la “sang catalana”, si de cas, els vingui d’una altra banda.

-Els fills atribuïts a Carlos IV:
CARLOS IV

CARLOS IV

Els fills atribuïts a Carlos IV en realitat no ho eren, ja que la reina era promíscua i ella mateixa així ho va declarar
María Luisa había comunicado a su confesor durante el exilio en Francia, Fray Juan de Almaráz “ninguno de mis hijos lo es de Carlos IV y, por consiguiente, la dinastía Borbón se ha extinguido en España”.

-Alfonso XII:
ALFONSO XII

ALFONSO XII

Tot sembla indicar que fou fill d’un militar valencià de nom Enric Puigmoltó, favorit de la reina Isabel II.
El rei consort, Francisco de Asís de Borbón, cosí d’Isabel II, era homosexual i li deien “Paquita” en la Cort.

-Alfonso XIII:
ALFONSO XIII

ALFONSO XIII

Elena Sanz amant preferida d’Alfons XII i mare de fills declarats bastards sense dret al tron. Però hi ha qui s’atreveix a fer un pas més enllà i asegura que, en realitat, Alfons XIII no va ser fill natural de la reina Maria Cristina, sinó que aquesta va parir a una nena i en veure la Casa Reial sense hereu va intercanviar la petita amb un nadó home, fruit de la relació que va mantenir Alfons XII amb Adela Lucia Almerich, segons relata en el seu llibre ‘La última amante del rey romántico’ l’historiador Norberto Mesado.

Cardenal Vidal i Barraquer

Homenatge al Cardenal Vidal i Barraquer

JOAN LUCAS i MASJOAN
President del Consell Nacional Català
11 setembre 1966 (Suïssa)

Vidal i Barraquer, Francesc (Cambrils de Mar 1868 – Friburg, Suïssa 1943)
Cardenal i arquebisbe de Tarragona (1919-43). Durant la Dictadura defensà la llibertat i els drets de l’església, així com el dret de l’ús de la llengua catalana.
El 1936 es refugià a Itàlia i Suïssa. No signà la carta col·lectiva de l’episcopat favorable al dictador Franco, i no pogué retornar en vida a Catalunya.

Síntesi de l’homenatge celebrat l’11 de setembre de l’any 1966 a Suïssa en solidaritat i suprem adéu a qui fou Cardenal de tots els catalans Francesc Vidal i Barraquer, mort a l’exili per ordre del dictador Franco, en el Monestir de la Cartoixa de la Valsainte (Suïssa), el 13 de setembre de l’any 1943. Durant l’acte, el membre del Consell Nacional Català i de la Comissió organitzadora, Joan Lucas i Masjoan, va pronunciar els següents mots:

CARDENAL VIDAL I BARRAQUER

Vidal i Barraquer

Poques vegades com avui, 11 de setembre, diada de gran significació patriòtica. La història del nostre poble s’ha vist enriquida per un acte com el que en aquests moments commemorem. Perquè si bé aquell 11 de setembre de 1714 simbolitza la ferma voluntat d’un poble que aspira a viure en llibertat, la noble i humana gesta de l’il·lustre pròcer homenatjat, va significar la d’un home que aspirava al coronament de la llibertat per a tots els pobles. Perquè la riquesa espiritual del Cardenal Vidal i Barraquer anava pel damunt de totes les ambicions i febleses humanes. El seu contingut abraçava l’universal. La prova més convincent la va donar en negar-se a participar en una conjura, la finalitat de la qual no era altra, que atemptar contra el Sagrat Dret escrit per la mateixa mà de l’Etern, el Dret atorgat a tots els pobles de viure en llibertat.

Obeint l’imperatiu de la seva consciència, i en els moments més difícils de la seva vida episcopal es va trobar sol, perseguit i repudiat pels dos bàndols: l’un perquè es tractava d’un home d’Església, l’altre perquè atribuïa al Cardenal una traïció als interessos de l’Església. No per això claudicà: preferí viure els darrers anys de la seva vida a l’exili abans de profanar el Temple de la Veritat.

Han passat anys des de la seva heroica actitud. Europa i el món van ésser víctimes d’un terrible huracà desencadenat per les ambicions i egoismes que ell havia combatut sempre amb el llenguatge de la humilitat, però coratge i fermesa. Però l’Apostolat que ell va defensar, reflectit per la Veritat eterna de l’Evangeli, no ha de quedar sepultat ni tan sols oblidat, perquè ha ressorgit d’entremig de tanta foscor una llum esperançadora, aquella que el nostre Cardenal alimentava malgrat tantes incomprensions.

Les recents Encícliques, perpetuades per l’esperit del Concili Vaticà II, en són prova evident i ens agrada de veure com la nostra pàtria és una de les terres cristianes on floreix més aquest esperit.

Vulgui Déu que aquest primer homenatge que Catalunya ret a la memòria del que fou el seu Cardenal, sigui, pel present i per l’esdevenidor, el símbol d’unió de tot el poble català i de reconciliació amb la seva Església

Catalans! Sense distinció d’ideologies polítiques ni creences religioses, uniu-vos per Catalunya als sentiments de Llibertat i Justícia pels quals visqué i morí a l’exili Francesc Vidal i Barraquer.

 

Insospitats llocs on es parla o es va parlar català

ELS INSOSPITATS LLOCS ON ARRIBÀ LA NOSTRA LLENGUA

MÚRCIA-PAÍS VALENCIÀ:
Múrcia està plena de llogarrets i toponímia catalanoaragonesa, sovint noms precedits pel nostre antic article “Lo”. És molt sabut que a Múrcia parlaven català (del bell catalanesc del món, en paraules del gran Muntaner a la seva Crònica, 1325) fins al s. XVI com a mínim. I després el mal anomenat “panotxo” (té un sentit despectiu, de “panocha”, en un sentit rural, fos més just de dir-ne “murcià”), una barreja o xapurriau, que s’ha parlat tradicionalment a l’Horta murciana, i encara avui amb un mínim de més de 50 catalanismes clars en la llengua parlada actual (com boria, colla, rambla…), no sols a Múrcia, sinó pel Baix Segura i fins a Almeria i part de Jaén. Podeu informar-vos-en a LLENGUA MAERE

La Múrcia catalanoparlant (i l’Almeria que, per acords amb Castella corresponia al rei catalanoaragonès) fou la Catalunya irredempta de la nostra Edat Mitjana, per la recuperació de la qual hi hagué més d’una guerra contra Castella.

Alhora que a Múrcia, el català recula també per Oriola i rodalies (s. XVI-XVIII) i queda minoritzat definitivament just després de la Guerra de Successió, a causa de la repressió d’un bisbe castellà proborbònic, perseguidor actiu de la llengua catalana. El 1566 el borrianenc Martí de Viciana afirma a la seva “Crònica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia: “En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de las cuales heredaron la lengua, coraçón, manos e obras…”.

Durant l’Edat Mitjana, la part interior del regne valencià parlava bàsicament aragonès (mos avis paterns eren de zona fronterera entre l’Aragó i el País Valencià, i ma àvia deia algun mot en aragonès, com royo, vermell). Però també català, per repoblació secundària i per proximitat i oficialitat: la llengua oficial hi era, de fet, el català -igual que el fur, normalment- i per catalans es tenien.

Així, a la seva Crònica, al capítol CLXXI, comenta Ramon Muntaner: Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb e de l’encontrada…E és costum de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja fins a la nit…. Així doncs, els sogorbins i gent de la comarca o rodalies (actualment la comarca de Sogorb, l’Alt Palància, parla castellà, si bé amb certs trets fonètics catalans i de vocabulari aragonès) són considerats pel cronista com a catalans. Un altre cas és a la novel·la “La Lozana andaluza” apareixen sogorbins parlant català amb una mallorquina (davant els horroritzats castellanòfons).

Els papes Borja, si bé criats a Xàtiva, procedien de la Canal de Navarrès, una zona que servà la parla aragonesa fins fa relativament poca i que ara parla un castellà prou especial (i molta gent hi sap parlar també català, per trobar-se encerclat de comarques catalanoparlants econòmicament molt més fortes). I, sobretot Calixt, el primer dels dos Papes, insistia sempre en la seva catalanitat: Calixt III proclama així l’esplendor de la nació catalana: “Magna profeto est gloria nationis catalanae diebus nostris: Papa catalanus, Rex Aragonum et Sicilia Catalanus; vicecancellarius, catalanus; capetanus ecclesiae, catalanus…

Un altre cas és el del Carxe, uns petits vilatges fronterers a l’actual Múrcia (de Novelda cap a Jumella), repoblats per veremadors valencians al s. XIX i on es parla català, si bé sense cap oficialitat de cap tipus.

Cabdet/Caudete, vora Almansa, ara a Castella-la Manxa, fou del Regne valencià fins a l’ordenació provincial del s. XIX.

L’ARAGÓ:
A part de la mateixa Franja de Ponent actualment encara catalanoparlant, hi havia unes altres viles de la Franja en part arrasades durant la Guerra dels Segadors i repoblades per aragonesos, especialment Montsó (la gran vila parlamentària de tantes Corts generals de la Confederació catalanoaragonesa) i Binèfar, que eren catalanoparlants. Actualment parlen castellà, si bé es troben molt pròximes a zones catalanoparlants i de fabla aragonesa.

ILLA DE SARDENYA:
A Sardenya el català fou parlat per les èlits fins a la primeria del segle XVIII, es tractava essencialment d’un ús burocràtic o legislatiu del català, aguantat per la minoria catalano-aragonesa colonitzadora. Només a les ciutats sardes de Càller (1326) i de l’Alguer (1372) hi va haver una autèntica repoblació amb catalans (la darrera de les quals, encara avui, en preserva la llengua), cosa que va facilitar, juntament amb l’escàs desplegament del sard com a llengua culta, l’adopció del català per les classes urbanes de tota l’illa, de manera gairebé exclusiva fins ben entrat el segle XVII, o la seva utilització com a llengua de la cultura, del comerç i de l’administració (fins als més remots registres parroquials). Posteriorment, els grups de catalanoparlants instal·lats arreu del món, per emigració o per exili, han mantingut l’idioma, bé que tan sols en la vida privada: així, a Nàpols i a Roma al s XV, i, sobretot, en època més moderna, al nord d’Àfrica i a Amèrica.

L’Alguer és un cas de conquesta i repoblament com pugui ser-ho el de Mallorca. De fet, a part de Sardenya encara es parlava català al segle XVIII, hi destacava la capital, Càller

ANDALUSIA:
A Isla Cristina (Huelva) es va parlar català durant segles, fins a principis del s. XIX, era una població repoblada per famílies de pescadors emigrades principalment des de Sitges i la Vila-Joiosa. Avui ja només parlen l’andalús de Huelva (tot i això guarden “cheta” per aixeta i “sortida”), el contacte amb els altres poblacions ha acabat fent-hi desaparèixer el català. La catalanitat d’Isla Cristina (Huelva) no és cosa massa coneguda. Els llinatges de la vila són ben catalans: Muntell, Horta, etc. Vicente López Márquez és un estudiós del tema, és veí de la vila, hi ha alguns llibres d’història d’Isla Cristina on el tema és ben tractat.

Aquest no és pas ni molt menys l´únic cas. Després de l’expulsió dels moriscs (1609-10) van quedar moltes àrees andaluses i valencianes despoblades. La repoblació de Tàrbena per mallorquins és tot just d’aquesta època. Però vaig llegir que Serra Morena va ser repoblada per alemanys i catalans (entre d’altres, potser).

També he consultat a algun conegut meu, nacionalista andalús i especialista lingüístic, sobre possible toponímia molt catalana que hi ha fins a la província de Granada (on hi ha un contundent Castell de Ferro, per ex.), i em contestaren així:

1ª resposta: “Pechina: Bayyânna (Antigua URCI romana) fonéticamente “Ba-yinna” _ los andaluces del reino de Granada solían cambiar la “i” por “a” – Por ejemplo: Bab (puerta) pronunciaban Bib. Castell del Ferro: Marsâ al-Farrûh (que no tiene nada que ver ni con castillo, ni con hierro) Marsâ es un sitio para “aguar” los barcos de paso. Farrûh es una kûnnia o apellido familiar.
Conil: Posiblemente “Qunnîl”. No es de origen árabe,- al menos éste topónimo no lo tengo clasificado ni certificado por ningún viajero de la época – pero es muy posible que sea de origen beréber. Hay un “pago” con ese mismo nombre en la Provincia de Granada recogido por Mª C.Jiménez Mata.
Con respecto a los posibles topónimos de origen gallego – por lo de la repoblación – también son de mera coincidencia: Poqueyra: Buqayra Ferreira : Farrayra Lanteira: Al-Yantayra Para desmentir de una vez por todas el origen gallego tomemos por ejemplo el primer topónimo: Buqayra Ibn Al-Zubayr registra una biografía de un célebre personaje ´Alí ibn Muhammad al-Muradî, natural de “Buqayrat min Busharrat Garnata” -Buqayra en la alpujarra granadina-; y que falleció en el 1.177 , autor del “Ta´ríj Buqayra” -Historia o crónica de Poqueyra”. Podríamos seguir, pero no creo que haga falta, a menos que los gallegos llegaran antes del 1.177.
Saludos cordiales Lamalif.”

2ª resposta: “Las lenguas romances se pueden considerar “más arcaicas” cuanto más cercanas al latín original (como el gallego) o más evolucionadas (como el castellano) porque se han ido separando más del latín original (Ventura, que es más especialista en esto puede corroborarlo). En Andalucía existía una lengua romance arcaica (muy cercana al latín) que por eso suena a “gallego” que se conserva en algunas palabras y sobre todo en topónimos de pueblos, (Colomera antes se llamaba Colombaira) ríos (el río Beiro de Granada,) o pagos agrícolas. Algunos de estos topónimos se han “arabizado” de diversas formas (con el artículo al delante, cambiando la p por la b, etc. ) En cuanto a los topónimos andaluces que se parecen un poco al catalán, la mayoría también tienen una explicación semejante. De todas maneras también hay palabras en catalán que vienen directamente del romance aljamiado (Alberginia, albarcoq, arracada, etc.) en este sentido recuerdo un refrán que la gente mayor de Algarinejo (Granada) que dice “si la candelaria chora, el invierno fora, y si no chora, ni dentro ni fora” (…). Por lo tanto, lo que quiero decir es que en Andalucía existen “arcaísmos” que provienen directamente del romance andaluz (que lógicamente era muy parecido a los otros romances) y no de otras lenguas peninsulares.
Un saludo
Paco Albadulí, Comarca del Valle de Lecrín”.

Tanmateix “Castell de Ferro” és català pur. En aquella època d’aliances castellanocatalanes contra Granada, s. XIV-XV, la Marina catalana era fonamental per a controlar la zona de l’Estret i evitar aprovisionaments des d’Àfrica. I hi ha més toponímia, com ara els “escullos” del Cap de Gata (Almeria). No són escollos, sinó escullos. D’on pot venir, sinó d’esculls?. Recorda massa al panotxo: chinollo per genoll (valencià: ginoll), tollo per toll, etc. I n’hi ha més, també en cognoms, devers Almeria, els d’origen català no hi són gens estranys, així com mots solts com ara boira.

Hi ha també un poble de Màlaga, repoblat per parlants de panotxo, Inta.

L’aristocràcia catalana intervingué activament a la guerra final contra el regne de Granada, cridada pel rei Ferran. Almeria havia estat destinada, per acords anteriors medievals (1291, acords per repartir-se el Magrib entre Castella i Catalunya), a ser conquerida pels catalans en compensació a no quedar-se amb tot el reialme de Múrcia. Jaume II féu un desesperat intent fracassat de conquerir-la el 1310. Però al s. XV Castella ja era demogràficament i militar molt superior i no degueren atrevir-se a reclamar-la, més en no tenir-hi cap frontera directa, per això segurament es degueren conformar -com solem fer- amb una certa simbologia.

Però és possible que hi hagués una mínima colonització catalana en alguns punts, més encara donada la proximitat de la llavors catalana Múrcia (la Catalunya irredempta de la nostra Edat Mitjana, per la recuperació de la qual hi hagué més d’una guerra contra Castella).

Sens dubte és la zona d’Almeria la que conté més toponímia i trets catalanescs: un barri perifèric es diu “El Puche” (prou probable, una castellanització d’El Puig). La mateixa capital té prou cognoms catalans; una “rambla” que és via principal de la ciutat (i rambla és un nom que apliquen a tota la zona amb el mateix sentit que en català), tal com Alacant, Tarragona, Barcelona; celebra les festes de Sant Joan i té les quatre barres i la creu de Sant Jordi (el patró de l’Exèrcit català, patró de catalans i d’aragonesos), a l’escut municipal, al costat dels escuts de Castella i Lleó.

També hi ha al parlar d’Almeria catalanismes en la llengua vulgar, els mateixos que a Múrcia: colla, boria…Tot senyals inconfusibles que els catalans hi hem tingut part decisiva. Probablement part dels repobladors foren murcians catalanoparlants i posteriorment el català anà desapareixent-ne (probablement durant el s. XVII), igual que s’esdevingué a Múrcia i a Oriola.

MADRID I ZONES NOCATALANOPARLANTS DE L’ESTAT:
A Madrid es barreja gent de molt diversa procedència, és una ciutat que ha crescut a un ritme més ràpid que Barcelona durant els anys 40-80, les xifres d’immigrants dels Països Catalans són cap al 5-7%. Aquestes devers 200.000 persones, part d’elles catalanoparlants, manquen totalment de qualsevol dret lingüístic propi, a diferència dels castellanoparlants a Barcelona. Cap partit polític no s’ha preocupat dels drets lingüístics d’aquesta comunitat de vora 100.000 catalanoparlants que hi ha a Madrid.

Igualment, a Castella, Andalusia i resta d’àrees nocatalanoparlants de l’Estat hi ha cents de milers de catalanoparlants no quantificats i encara més que l’entenen (sobretot a àrees limítrofes i emigrants que se n’han tornat al lloc d’origen).

Curiosament la llengua catalana es troba totalment bandejada del sistema educatiu d’aquestes àrees, fins i tot a les Universitats: sols tres universitats (Madrid, Granada i Salamanca) tenen càtedra de català, mentre que a Alemanya n’hi ha més de 50 que en tenen i més encara als Estats Units.

MORISCOS-MAGRIB:
També cal dir que els moriscos valencians expulsats es trobaven quasi totalment catalanitzats (es deien Pepet, Ximet, etc.), ja que la duríssima repressió inquisitorial de la segona part del s. XVI havia fet que l’àrab, fins a meitat segle molt majoritari (les morisques eren quasi totes monolingües), es trobàs ja en franca minoria i regressió quan van ser foragitats. Així que, durant segle i mig pel cap baix (fins a quasi el segle XIX o potser sense el quasi), aquests catalanoandalusins van continuar parlant català al Magrib: en llegí un article a “El Temps” que contava que hi havia pròpiament algunes viles magribins repoblades bàsicament per aquest expulsats, una de les quals, a l’actual Tunísia, es deia o es diu Els Catalans o una cosa així (per cert que també hi ha una ciutat important anomenada Monestir, que no sé pas si tindrà cap relació amb catalans: l’illa berber de Gerba, que es troba aprop, sí que fou conquerida pels catalans en diverses ocasions, amb genocidi inclòs). Sembla que aquest exmoriscs encara servaven una mica de vocabulari català tipus “espardenyes”, “tanca la porta!”, etc.

AMERÍNDIA:
A Saint Augustine, Florida hi havia alguna petita zona on es parlava català fins a principis del s.XX, perquè fou repoblada per pescadors menorquins, fins fa uns 50 anys, encara tenia també vitalitat pels antics Estats fundats per francesos (Mississippi, Nova Orleans, etc.) el cajane, dialecte francès.

– En deien “mahonese” o “maonès“.

– La senyera apareix a molts llocs d’aquesta ciutat

– I hi ha memòria local de l’origen:

Pel que fa el topònim Florida (de fet, La Florida), Jordi Bilbeny, en el seu llibre “Brevíssima relació de la destrucció de la història. La descoberta catalana d’Amèrica”, esmenta topònims americans com la Florida, l’illa de Montserrat, Jamaïca (diminutiu de Jaume), etc. com a mots d’origen plenament català (i hi ha un munt de noms d’illes que coincideixen amb els dels carrers de l’antic call jueu de Barcelona). I es que Bilbeny sosté en el seu treball (que és ja de més de 10 anys) que la descoberta d’Amèrica de 1492 és una feta totalment catalana, i així ho prova en aquest molt recomanable llibre.

La censura reial castellana pretenia (i pretèn) que la descoberta fou exclusivament castellana. També foren censurats altres llibres, com el llibre de denúncia de la massacre indígena per part dels colonitzadors obra del pare Bartomeu Casaus (segons la seva pròpia firma, però conegut per la historiografia espanyola com a Bartolomé de las Casas). Sembla ser que els primers missioners que hi hagué a Amèrica foren catalans i predicaven en la llengua dels indígenes.

Fins i tot en un recent programa de Discovery Channel avalen la catalanitat de C. Colom, i estan en marxa diversos estudis d’ADN.

Devers Califòrnia hi ha prou ciutats fundades per frares franciscans mallorquins, que tingueren una gran activitat al llarg del s. XVIII per aquella zona, la més famosa de totes aquestes ciutats potser sia San Francisco. Pot ser que el mateix nom de Califòrnia vingui de “Calor de forn”, segons algunes opinions).

L’origen de Farragut Avenue, Portolà Street, Crespí Drive i Font Boulevard de San Francisco:
Un mapa interactiu permet descobrir els noms de carrers i places de la ciutat californiana, alguns dels quals tenen vincles amb el nostre país

O Catalâo: em sona haver llegit que es tracta d’un llogarret on els indígenes, en agraïment a un català que els hi ha conviscut i els ha ajudat molt, han après a parlar català, crec haver-ho llegit en algun dels interessants llibres d’un matrimoni català (Rosselló-Travesset, crec que es diuen, si encara són vius) que voltaren tot Ameríndia durant més de deu anys en un cotxe-llar. Gran part de la població brasilera és d’ascendència hispànica noportuguesa i, durant els anys 40-50 molts catalans (i sobreto valencians) emigraren al Brasil.

I em sona haver oït que devers Veneçuela hi hagueren comunitats catalanes, però no ho sé cert.

Segons conta el pobler Miquel Segura -imputat en la recaptació de vots argentins irregulars a les darreres eleccions autonòmiques balears- al poble de San Pedro i en uns altres vilatges de la rodalia, la gent està a la fresca, ben igual que als vilatges mallorquins, i parla el català de Mallorca amb el mateix accent que ho feien quan eren a Mallorca d’on emigraren a principis del s. XX.

JUEUS-GRÈCIA I BALCANS:
La dominació catalanoparlant sobre els ducats d’Atenes i de Neopàtria no va sobrepassar els vuitanta anys (1311-88), però el català hi fou llengua oficial. La major part del temps aquests ducats depengueren de la dinastia catalana de la Sicília independent i només cap al final, els transpassaren a la Corona catalano-aragonesa, la qual es trobava en pèssima situació després de llargues guerres i pestes, i no va poder plantar cara als invasors italians.

La darrera comunitat sefardita que parlava català fou la de Tessalònica, exterminada pels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Tanmateix és probable que més antigament n’hi haguessin més: quan els jueus foren foragitats pels Reis Catòlics, normalment es mesclaren als nous indrets on van anar a viure i es donà el fenomen lingüístic de l’aplanament. Així, per ex. a Tetuan (Marroc) els sefardites parlaven una barreja de castellà i portugués, a causa de llur diversa procedència.

Una altra comunitat sefardita bàsicament catalanoparlant fou la de Sarajevo (Bòsnia), la qual parlà català aproximadament fins al s. XVIII.

A més, si llegiu sefardita us adonareu que conté gran quantitat de catalanismes i aragonesismes -a causa de l’aplanament lingüístic: hi ha dominat el castellà però amb trets catalanoaragonesos, com ara: no tenen “Ñ” (Al·leluiah!) sinó “NY”, com nosaltres i els hongaresos (és possible que els catalans la copiàssim dels hongaresos al s. XIII, quan els mogols envairen Hongria i la reina era na Violant d’Hongria, esposa del Conqueridor durant la conquesta de València? Perquè en occità era i és “nh” i “lh”). O diuen kal, com nosaltres (cal, no cal).

GITANOS-SUD ESTAT FRANCÈS:
Els gitanos de Catalunya Nord i part d’Occitània tenen el català com a llengua pròpia i en diuen gitano. Diuen que, més al sud, “els paios parlen tots gitano”. Al Principat molts gitanos també parlen català, i hi són prou ben integrats, al País Valencia prou menys (sovint ara hi són relacionats amb clans forasters, generalment andalusos, i no parlen gaire català).

Els gitanos peninsulars han perdut prou majoritàriament el caló, la llengua pròpia, i sols la fan servir com a argot. El caló té la característica que usa arrels gitanes i dessinències de la llengua ambiental majoritària (per ex.: camel- és una arrel gitana de voler, en castellà diuen camelamos).

“Mite” o Iintegritat Moral?

MACIÀ

D’en Francesc Macià, el  Dr. Reinals des d’EEUU havia escrit que com que era tan valent i coratjós hi cabía la possibilitat que no fos català autèntic. Que probablement  tenia el codi genètic dels Macías. Ostitú! No me lo puedo creer, Ruiz!

Pitjor encara el que figura en els llibres de text: “El mite Macià”. Quasi com si no hagués existit.

Costaría molt posar als llibres de text que Macià va anar ell solet (amb el seu fill) sense escorta ni res, a un cinema de Sant Andreu on hi havia centenars de persones que cridaven: “Muerte a Macià!!”?

No sería pedagògic pels estudiants el saber que al cap de 10 minuts de parlar el nostre President des de dalt  l’escenari, aquelles persones l’aclamaven cridant: “Visca Macià”?. Un mite inexistent o tot un model de carn i óssos?

“Fragment del llibre “Ostitú, quin país!” (Editat per Morales i Torres Editores, Barcelona), que publiquem amb l’autorització del seu autor, en Frank Dubé.

Repressió franquista contra catòlics dissidents

Repressió franquista contra catòlics dissidents

Des de setembre de 2006 es pot consultar la documentació dels arxius vaticans fa a la Guerra Civil espanyola, com són el corresponent al pontificat de Pius XI anys 1922 al 1939, els del Nunci a Espanya l’arquebisbe Federico Tedeschini anys 1921 a 1936, i especialment per ser el que en gran part es tractarà en aquest escrit, els informes del bisbe Ildebrando Antoniutti, que va ser nomenat per Pius XI com el seu representant a la zona nacional i com a tal va actuar des de juliol a octubre de 1937.
Una investigació de l’arxiu ha estat elaborada en una important síntesi per Santiago Martínez Sánchez. Mons Antoniutti i el clergat basc (juliol-octubre de 1937). Universitat de la Rioja, 2007.
Primer de tot cal dir, que el bisbe i representant vaticà Antoniutti va ser i segueix sent persona menyspreada pels secessionistes i la majoria del clergat basc.
La missió del prelat no va poder començar més desafortunadament, doncs pretenia passar la frontera a la zona nacional el 27 de juliol de 1937, amb el permís de l’ambaixada espanyola a Roma, és a dir, amb el vistiplau del Govern del Front Popular, o el que és el mateix, que el Vaticà encara no havia reconegut al Govern de l’Espanya nacional.
El 14 agost 1937 va visitar per primera vegada als clergues bascos empresonats al convent del Carmel, de Bilbao, informant seguidament al Vaticà que havia 81 clergues acusats de secessionistes: 63 sacerdots seculars, 13 carmelites descalços i 5 passionistes. En aquest informe assenyalava, que l’actitud nacionalista d’alguns d’ells no anava a facilitar una tasca de clemència.
D’aquests 81 clergues, un sacerdot secular i un carmelita descalç i capità castrense estaven condemnats a la pena capital, i tres més, entre ells un afiliat al PNB, a la pena capital que havia sol · licitat el fiscal però les sentències no eren definitives. Cap d’aquestes penes van ser executades i com es veurà més endavant, l’últim assassinat d’un sacerdot secessionista va ser el 16 de maig de 1937.
Antoniutti remetia continus informes al Vaticà, donant tota mena de detalls i relació completa dels clergues presos: noms i cognoms, data de l’ordenació, càrrecs eclesiàstics, data del seu ingrés a la presó, acusacions contra ells i relació dels 164 desterrats i exiliats a França, Bèlgica i Anglaterra.
També enviava telegrames xifrats al Vaticà, com el remés el 7 de setembre de 1937, en el qual es mostrava molt pessimista, perquè els militars de Franco protestaven contra la propaganda que els clergues bascos exiliats desenvolupaven a França.
(Sobre això i com a exemple el lector ha de saber el següent. Cert sacerdot secessionistes basc al maig de 1937 va ser detingut i enviat a la presó i després de dues setmanes a la presó, va ser obligat a signar un paper que acreditava que era posat en llibertat, i tot seguit el van ficar en un cotxe amb rumb a la frontera francesa. El sacerdot passaria la resta de la seva vida escrivint articles i llibres contra la dictadura de Franco, i això va ser escrit com a testimoni per ell mateix).
El 7 setembre 1937 Antoniutti envia un extens informe on acusa els militars de Franco, que a causa del secessionisme del clergat i com a venjança, havien carregat contra molts indefensos ciutadans.
Del clergat basc diu que era bo, però que gran part va ser seduït per l’enganyosa propaganda d’un nacionalisme exagerat, fins al punt de portar-los a aliar-se amb els comunistes, i que almenys uns 400 clergues estaven afiliats al PNB.
Que els dirigents catòlics bascos havien demostrat una inconsciència inexplicable a aliar-se amb els comunistes, amb l’esperança que després de la victòria final es respectaria una República catòlica d’Euskadi, quan precisament amb aquest govern basc havien estat massacrats quaranta sacerdots bascos i milers dels millors ciutadans catòlics.
El 21 de setembre de 1937, dels 81 clergues empresonats al Carmel, 54 signen el seu “respectuós acatament i sincera submissió cristiana a l’Autoritat constituïda del Govern Nacional del Generalísimo Franco, (…) d’una Espanya gran amb les seves regions”, i que accepten sense condicions el “judici i dictamen de l’Església sobre la unió guerrera del nacionalisme basc amb els vermells”.
En el seu últim escrit de 3 d’octubre, Antoniutti era pessimista respecte al fet que els clergues exiliats poguessin tornar, “perquè havien intensificat les seves activitats separatistes, d’acord amb els comitès de refugiats del govern basc a l’exili, parlant i escrivint i actuant de manera poc correcta “.
Aquest mateix mes Antoniutti va finalitzar la seva missió en ser nomenat Encarregat de Negocis de la Santa Seu a l’Espanya nacional, i fins a la seva marxa al juny de 1938 va seguir intercedint pel secessionista clergat basc.

Van ser assassinats per ser secessionistes:

  • 1. José Adarraga Larburu, sacerdot diocesà, nascut a Villabona (Guipúscoa), afusellat a Hernani (Guipúscoa) el 17 d’octubre de 1936.
  • 2. Gervasio Albisu Vidaur, sacerdot diocesà, nascut a Errenteria (Guipúscoa), afusellat a Hernani el 7 o 8 octubre de 1936.
  • 3. José Joaquín Arín Oyarzabal, sacerdot diocesà, nascut a Villabona, afusellat a Oyarzun (Guipúscoa) el 24 o 25 d’octubre de 1936.
  • 4. José Ariztimuño Olaso, sacerdot diocesà, nascut a Tolosa (Guipúscoa), afusellat a Hernani el 17 d’octubre de 1936.
  • 5. Leonardo Guridi Arrazola, sacerdot diocesà, nascut a Oñate (Guipúscoa), afusellat a Oyarzun el 24 o 25 d’octubre de 1936.
  • 6. Jorge Iturricastillo Aranzabal, sacerdot diocesà, nascut a Elgueta (Guipúscoa), afusellat a Oyarzun el 7 de novembre de 1936.
  • 7. Martín Lecuona Echabeguren, sacerdot diocesà, nascut a Oyarzun, afusellat a Hernani el 7 o 8 octubre de 1936.
  • 8. José Marquiegui Olazabal, sacerdot diocesà, nascut a Deva (Guipúscoa), afusellat a Oyarzun el 25 d’octubre de 1936.
  • 9. Alejandro Mendicute Liceaga, sacerdot diocesà, nascut a Alça (Guipúscoa), afusellat a Hernani el 23 o 24 octubre 1936.
  • 10. Celestino Onanindía Zuloaga, sacerdot diocesà, nascut a Marquina (Biscaia), afusellat a Hernani el 28 o 29 de octubre de 1936.
  • 11. José Ignacio Peñagaricano Solozábal, sacerdot diocesà, nascut a Marquina-Echevarría (Biscaia), afusellat a Oyarzun el 27 o 28 d’octubre de 1936.
  • 12. José Sagarna Uriarte, sacerdot diocesà, nascut a Ceánuri (Biscaia), afusellat a Amalloa-Marquina (Biscaia) el 20 d’octubre de 1936.
    Respecte a aquest sacerdot he de dir que fa uns anys, una neboda seva i alcaldessa pel PNB deia que el seu oncle no
    estava ficat en política i que va ser per venjança falsament acusat per un del poble.
    El secessionista diari del PNB, Euzkadi, el 8 novembre 1936 escrivia a la portada:
    “Màrtirs de la pàtria.
    Un màrtir més de la nostra causa. Un més a la llista interminable dels que van morir per Jaugoikua i per Lagi-Zarra. Josep de Sagarna va ser advertit per uns amics que els facciosos envoltaven Berriatua i que pressentien un greu perill per a ell.
    Els facciosos van irrompre inopinadament al poblet i el jove sacerdot penes va tenir temps per amagar-se en un mas dels voltants.
    Allí va estar ocult a penes quinze dies. Algú va saber on es trobava: algú d’ànima roí que no va tenir escrúpols i el va delatar als facciosos i que va permetre a aquests empresonar.
    “- A mi em matareu-va dir quan els fusells l’amenaçaven mortalment-però l’ideal pel qual em porteu a la mort no aconseguireu extirpar en els cors dels homes d’aquesta estimada terra. Aquest ideal prevaldrà.
    – Sóc, i no l’ocult, nacionalista basc-va contestar amb gallardia “.
  • 13. Román de Sant Josep Urtiaga Elerburu, carmelita descalç, nascut a Zaldibar (Biscaia), afusellat a Amorebieta (Biscaia) el 16 de maig de 1937, i va ser l’últim clergue assassinat pel bàndol nacional a les Vascongadas.

Hi ha altres tres casos de clergues afusellats i que alguns s’afegeixen a la llista com “capellans bascos”:

  • 14. José Otano Miguelez, sacerdot claretià, nascut a Lerga (Navarra), afusellat per secessionista a Hernani el 23 o 24 octubre 1936.
  • 15. Santiago Lucus Aramendia, sacerdot castrense, nascut a Pitillas (Navarra), era conegut per les seves idees esquerranes, i en alguna ocasió i per no ser detingut per la policia s’identificava amb el seu carnet de tinent. Detingut a Vitòria va ser portat a Pamplona i afusellat a la costa del Perdó el 3 de setembre de 1936.
  • 16. Antonio Barret fort, sacerdot franciscà que exercia de professor a Anguciana (La Rioja). Només se sap que el seu cadàver va aparèixer a Laguardia (Àlaba), i com totes dues zones estaven controlades pels nacionals se’ls imputen a aquests seu assassinat.

Altres clergues afusellats:

  • 17. Maurici Santaliestra Palacín, ex escolapi i sacerdot, membre del Comitè de Guerra de Grau (Astúries), afusellat a Avilés (Astúries) el 12 de desembre de 1937.
  • 18. Alfredo Santirso Álvarez, sacerdot afusellat a Gijón (Astúries).
  • 19. Pedro Julve Hernádez, rector de les Cuerlas (Saragossa).
  • 20. Francisco Jaime Cantín, rector de Almohaja (Terol), va ser detingut i traslladat a la presó de Terol el 25 de juliol de 1936, i afusellat a últims d’agost o primers de setembre de 1936.
  • 21. Jeroni Alomar Poquet, rector de la mallorquina Llubí, era de família benestant i li agradava la bona vida, de caràcter capritxós i exaltat, i segons el seu bisbe un sacerdot poc exemplar. Sembla que la família des de feia temps tenia problemes per qüestions de terres, i aprofitant el moment antics enemics comarcals li van parar una trampa, induint a Jeroni a que ajudés a tres desertors a canvi de diners. Va ser detingut i defensat pel seu oncle alferes de complement en el judici celebrat el 12 de maig de 1937, i afusellat a Mallorca el 7 de juny de 1937.
    Potser Jeroni fos un contradictori i un provocador, ja que s’explica d’ell que quan passava la bandera de Falange saludava amb el puny tancat, i que quan anava a ser afusellat va cridar: “Visca Crist Rei!”. Amb tot i amb això, Jeroni no tenia les mans tacades de sang ni incitar a ningú a que se les taqués.
  • 22. Andrés Ares Díaz, rector del corunyès Val de Xestoso, Monfero. Es va negar a lliurar els diners de l’església als nacionals, pel que va ser acusat de guardar per ajudar al Socors Roig. No podent demostrar les seves acusacions el van empresonar, però va ser tret de la presó i afusellat a Barallobre el 3 d’octubre de 1936.
  • 23. José Pascual Duaso, rector de Loscorrales (Osca). L’proclamat alcalde el maig de 1933 pertanyia al Partit Republicà Radical Socialista, i el primer que va fer va ser multar al capellà José per celebrar un enterrament catòlic, i després va ordenar l’enderroc d’una antiga creu de pedra. Aquest mateix subjecte, una vegada que el poble va caure en zona nacional, al setembre de 1936 es va afiliar a Falange juntament amb dos amics que també havien militat al PRRS. Amos del poble i com el sacerdot els resultava incòmode, van escriure al Bisbat d’Osca al · legant una sèrie de mentides i sol · licitant el trasllat del rector. Com el bisbe no els va contestar, el 22 de desembre de 1936 es van presentar els tres a la casa de Josep i l’antic alcalde li assassí de tres tirs.
    Els tres assassins van passar tres anys a la presó i després van ser posats en llibertat, però mai tornarien al poble.
  • 24. Pau Sarroca Tomàs, nascut a Vic-Bigorre (França), pertanyia al clergat castrense des d’octubre de 1917, però estava sotmès a disciplina eclesiàstica per la seva irregular comportament sacerdotal. Era tinent i durant la Guerra interrogava als detinguts a la txeca dels Serveis Especials de Premsa i Propaganda de Madrid, txeca que dirigia el president de les Joventuts d’Esquerra Republicana i per dos mesos cap del SIM, Prudencio Sayagués. Pau va ser detingut al finalitzar la Guarra i se li va obrir judici militar al maig de 1939, i el jutjat militar d’Alcalá d’Henares de Madrid va condemnar i va ser afusellat l’11 de novembre de 1940.

Com no podia ser d’altra manera, a la llista no podien estar ex sacerdots i ex religiosos secularitzats feia anys, com el cas del exsocialista, republicà i germà Matías Usero Rei-Torrent, o l’anarquista Ramón Quiñones Barragán.
Tampoc havia de figurar el comandant castrense de l’exèrcit del PNB, José María Korta Uribarren, que va ser abatut en el front d’Astúries al març de 1937.

Pel que fa als invents literaris de cures hi ha uns quants:

  • a) L’imaginari “pare Muiño”, invent d’un germà i alt càrrec socialista, que segons ell, uns legionaris li van tallar els braços i li van rematar a cops de matxet a Toledo. Precisament José María Ruiz Alonso que silencia el terror comès pel Front Popular, i que no estalvia detalls en citar el terror de les tropes nacionals després de la presa de Toledo 27 i 28 de setembre de 1936, com per exemple, citant el fals afusellament de 20 dones en estat de gestació que es trobaven a la Maternitat, cas desmentit pel seu propi treball (2004) en constatar amb noms i cognoms, dates i circumstàncies, tots els assassinats a Toledo pels nacionals, i que van ser 5 les dones assassinades: dos al 1936, una a 1937, una altra el 1940 i la darrera el 1941, doncs bé, ni rastre del tal Muiño.
  • b) “El franciscà pare Revilla”, que segons la premsa del Front Popular (ABC 1937.01.28, p. 7 i La Vanguardia mateixa data pàgina 5) va ser afusellat a Burgos, però ni el secretari judicial Antonio Ruiz Vilaplana, que residir a Burgos des del 27 novembre 1935 fins al 30 de juny de 1937 – i que sempre va estar prest amb el seu sectarisme i parcialitat a donar fe dels crims comesos pels nacionals-diu res de semblant cas. Tampoc diuen res els posteriors treballs de Luis Castro (2006) i ni els de Fernando Cordero Azofra i Fernando Cordero Elso (2009).
  • c) “Els capellans sevillans”. A l’octubre de 1936 alguns diaris de Madrid donaven la notícia que un evadit de Sevilla informava que quan un tal doctor Piqueras seria afusellat, es va presentar un capellà dient que era el seu pare i que demanava que no li executessin, i que van afusellar al pare i el fill.
    El suposat “cura de Carmona”, que va cridar assassins a uns falangistes i que dies després va aparèixer mort al carrer.
    Doncs ni els treballs de Nicolás Sales sobre Sevilla (1992 i 2009), ni les investigacions de José Torres Rodríguez recollides per Sales sobre Carmona, ni el treball d’Antonio Leira editat per l’Ajuntament de Carmona (2008) diuen una paraula sobre aquests “cures sevillans “.

I finalment cal dir també per simple coneixement que van ser assassinats diversos sagristans, conec el cas de dos d’ells, però no van ser afusellats per ser sagristans sinó per ser anarquistes
Hi ha alguns que aprofitant el desconeixement sobre el tema, i especialment amb ànim rancorós, acusador i revengista, diuen no entendre per què l’Església només canonitza i beatifica les víctimes d’un bàndol.
En primer lloc no eren víctimes de la Guerra Civil, sinó víctimes que en Guerra Civil van ser assassinades per la seva fe i per odi a Jesucrist ia la seva Església.
I en segon lloc, per poder obrir una causa de martiri la persona ha de reunir dues condicions:
– a) Que sigui odiada, perseguida i martiritzada només per causa de la fe.
– b) Que a més de portar una vida cristiana a imitació de Jesucrist, mori pregant i perdonant públicament als seus assassins.
Dels 24 casos tractats, ia excepció del cas del sacerdot franciscà Antonio Bombí de l’estrany assassinat no se sap res, tots els altres, no van ser assassinats per la seva condició sacerdotal o religiosa, la majoria van ser assassinats per secessionistes: “apòstol de la raça , màrtir de la causa “(Euzkadi, 4-11-36, portada) altres per la seva significació esquerrana, i altres per venjança personal, a més no es coneix cap cas que morissin perdonant públicament als seus assassins. Més encara, la simple condició sacerdotal i religiosa va ser la que va portar gairebé 7.000 a la mort en el Front Popular,-mort per cert en la majoria dels casos de la forma més despietada i cruel que un es pugui imaginar-, i va ser precisament aquesta simple condició sacerdotal i religiosa la que va salvar de la mort a gairebé 300 en el bàndol nacional.

Referències:
La Guerra Civil Española: Clérigos asesinados en la zona nacional
1 a 16, Joseba Goñi Galarraga (1989).
15, Vicente Huici Urmeneta (1982). Ramón Sales Larrazábal (1983). Altaffaylla Kulturaldea (2004).
17 i 18, Ángel Garralda García (2006).
19 i 20, Isidro Miguel García (2008).
21, Josep Massot i Muntaner (1991). Nicolau Pons i Llinàs (1995).
22, Henrique Sanfiz (1996). Xosé Manuel Suárez (2002).
23, Víctor Pardo Lancina (2002 i 2009).
24, ABC 1917.10.19. Causa General (1944).