Arxiu d'etiquetes: HISTORIA DELS PAISOS DE LLENGUA CATALANA

Insospitats llocs on es parla o es va parlar català

ELS INSOSPITATS LLOCS ON ARRIBÀ LA NOSTRA LLENGUA

MÚRCIA-PAÍS VALENCIÀ:
Múrcia està plena de llogarrets i toponímia catalanoaragonesa, sovint noms precedits pel nostre antic article “Lo”. És molt sabut que a Múrcia parlaven català (del bell catalanesc del món, en paraules del gran Muntaner a la seva Crònica, 1325) fins al s. XVI com a mínim. I després el mal anomenat “panotxo” (té un sentit despectiu, de “panocha”, en un sentit rural, fos més just de dir-ne “murcià”), una barreja o xapurriau, que s’ha parlat tradicionalment a l’Horta murciana, i encara avui amb un mínim de més de 50 catalanismes clars en la llengua parlada actual (com boria, colla, rambla…), no sols a Múrcia, sinó pel Baix Segura i fins a Almeria i part de Jaén. Podeu informar-vos-en a LLENGUA MAERE

La Múrcia catalanoparlant (i l’Almeria que, per acords amb Castella corresponia al rei catalanoaragonès) fou la Catalunya irredempta de la nostra Edat Mitjana, per la recuperació de la qual hi hagué més d’una guerra contra Castella.

Alhora que a Múrcia, el català recula també per Oriola i rodalies (s. XVI-XVIII) i queda minoritzat definitivament just després de la Guerra de Successió, a causa de la repressió d’un bisbe castellà proborbònic, perseguidor actiu de la llengua catalana. El 1566 el borrianenc Martí de Viciana afirma a la seva “Crònica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia: “En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de las cuales heredaron la lengua, coraçón, manos e obras…”.

Durant l’Edat Mitjana, la part interior del regne valencià parlava bàsicament aragonès (mos avis paterns eren de zona fronterera entre l’Aragó i el País Valencià, i ma àvia deia algun mot en aragonès, com royo, vermell). Però també català, per repoblació secundària i per proximitat i oficialitat: la llengua oficial hi era, de fet, el català -igual que el fur, normalment- i per catalans es tenien.

Així, a la seva Crònica, al capítol CLXXI, comenta Ramon Muntaner: Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb e de l’encontrada…E és costum de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja fins a la nit…. Així doncs, els sogorbins i gent de la comarca o rodalies (actualment la comarca de Sogorb, l’Alt Palància, parla castellà, si bé amb certs trets fonètics catalans i de vocabulari aragonès) són considerats pel cronista com a catalans. Un altre cas és a la novel·la “La Lozana andaluza” apareixen sogorbins parlant català amb una mallorquina (davant els horroritzats castellanòfons).

Els papes Borja, si bé criats a Xàtiva, procedien de la Canal de Navarrès, una zona que servà la parla aragonesa fins fa relativament poca i que ara parla un castellà prou especial (i molta gent hi sap parlar també català, per trobar-se encerclat de comarques catalanoparlants econòmicament molt més fortes). I, sobretot Calixt, el primer dels dos Papes, insistia sempre en la seva catalanitat: Calixt III proclama així l’esplendor de la nació catalana: “Magna profeto est gloria nationis catalanae diebus nostris: Papa catalanus, Rex Aragonum et Sicilia Catalanus; vicecancellarius, catalanus; capetanus ecclesiae, catalanus…

Un altre cas és el del Carxe, uns petits vilatges fronterers a l’actual Múrcia (de Novelda cap a Jumella), repoblats per veremadors valencians al s. XIX i on es parla català, si bé sense cap oficialitat de cap tipus.

Cabdet/Caudete, vora Almansa, ara a Castella-la Manxa, fou del Regne valencià fins a l’ordenació provincial del s. XIX.

L’ARAGÓ:
A part de la mateixa Franja de Ponent actualment encara catalanoparlant, hi havia unes altres viles de la Franja en part arrasades durant la Guerra dels Segadors i repoblades per aragonesos, especialment Montsó (la gran vila parlamentària de tantes Corts generals de la Confederació catalanoaragonesa) i Binèfar, que eren catalanoparlants. Actualment parlen castellà, si bé es troben molt pròximes a zones catalanoparlants i de fabla aragonesa.

ILLA DE SARDENYA:
A Sardenya el català fou parlat per les èlits fins a la primeria del segle XVIII, es tractava essencialment d’un ús burocràtic o legislatiu del català, aguantat per la minoria catalano-aragonesa colonitzadora. Només a les ciutats sardes de Càller (1326) i de l’Alguer (1372) hi va haver una autèntica repoblació amb catalans (la darrera de les quals, encara avui, en preserva la llengua), cosa que va facilitar, juntament amb l’escàs desplegament del sard com a llengua culta, l’adopció del català per les classes urbanes de tota l’illa, de manera gairebé exclusiva fins ben entrat el segle XVII, o la seva utilització com a llengua de la cultura, del comerç i de l’administració (fins als més remots registres parroquials). Posteriorment, els grups de catalanoparlants instal·lats arreu del món, per emigració o per exili, han mantingut l’idioma, bé que tan sols en la vida privada: així, a Nàpols i a Roma al s XV, i, sobretot, en època més moderna, al nord d’Àfrica i a Amèrica.

L’Alguer és un cas de conquesta i repoblament com pugui ser-ho el de Mallorca. De fet, a part de Sardenya encara es parlava català al segle XVIII, hi destacava la capital, Càller

ANDALUSIA:
A Isla Cristina (Huelva) es va parlar català durant segles, fins a principis del s. XIX, era una població repoblada per famílies de pescadors emigrades principalment des de Sitges i la Vila-Joiosa. Avui ja només parlen l’andalús de Huelva (tot i això guarden “cheta” per aixeta i “sortida”), el contacte amb els altres poblacions ha acabat fent-hi desaparèixer el català. La catalanitat d’Isla Cristina (Huelva) no és cosa massa coneguda. Els llinatges de la vila són ben catalans: Muntell, Horta, etc. Vicente López Márquez és un estudiós del tema, és veí de la vila, hi ha alguns llibres d’història d’Isla Cristina on el tema és ben tractat.

Aquest no és pas ni molt menys l´únic cas. Després de l’expulsió dels moriscs (1609-10) van quedar moltes àrees andaluses i valencianes despoblades. La repoblació de Tàrbena per mallorquins és tot just d’aquesta època. Però vaig llegir que Serra Morena va ser repoblada per alemanys i catalans (entre d’altres, potser).

També he consultat a algun conegut meu, nacionalista andalús i especialista lingüístic, sobre possible toponímia molt catalana que hi ha fins a la província de Granada (on hi ha un contundent Castell de Ferro, per ex.), i em contestaren així:

1ª resposta: “Pechina: Bayyânna (Antigua URCI romana) fonéticamente “Ba-yinna” _ los andaluces del reino de Granada solían cambiar la “i” por “a” – Por ejemplo: Bab (puerta) pronunciaban Bib. Castell del Ferro: Marsâ al-Farrûh (que no tiene nada que ver ni con castillo, ni con hierro) Marsâ es un sitio para “aguar” los barcos de paso. Farrûh es una kûnnia o apellido familiar.
Conil: Posiblemente “Qunnîl”. No es de origen árabe,- al menos éste topónimo no lo tengo clasificado ni certificado por ningún viajero de la época – pero es muy posible que sea de origen beréber. Hay un “pago” con ese mismo nombre en la Provincia de Granada recogido por Mª C.Jiménez Mata.
Con respecto a los posibles topónimos de origen gallego – por lo de la repoblación – también son de mera coincidencia: Poqueyra: Buqayra Ferreira : Farrayra Lanteira: Al-Yantayra Para desmentir de una vez por todas el origen gallego tomemos por ejemplo el primer topónimo: Buqayra Ibn Al-Zubayr registra una biografía de un célebre personaje ´Alí ibn Muhammad al-Muradî, natural de “Buqayrat min Busharrat Garnata” -Buqayra en la alpujarra granadina-; y que falleció en el 1.177 , autor del “Ta´ríj Buqayra” -Historia o crónica de Poqueyra”. Podríamos seguir, pero no creo que haga falta, a menos que los gallegos llegaran antes del 1.177.
Saludos cordiales Lamalif.”

2ª resposta: “Las lenguas romances se pueden considerar “más arcaicas” cuanto más cercanas al latín original (como el gallego) o más evolucionadas (como el castellano) porque se han ido separando más del latín original (Ventura, que es más especialista en esto puede corroborarlo). En Andalucía existía una lengua romance arcaica (muy cercana al latín) que por eso suena a “gallego” que se conserva en algunas palabras y sobre todo en topónimos de pueblos, (Colomera antes se llamaba Colombaira) ríos (el río Beiro de Granada,) o pagos agrícolas. Algunos de estos topónimos se han “arabizado” de diversas formas (con el artículo al delante, cambiando la p por la b, etc. ) En cuanto a los topónimos andaluces que se parecen un poco al catalán, la mayoría también tienen una explicación semejante. De todas maneras también hay palabras en catalán que vienen directamente del romance aljamiado (Alberginia, albarcoq, arracada, etc.) en este sentido recuerdo un refrán que la gente mayor de Algarinejo (Granada) que dice “si la candelaria chora, el invierno fora, y si no chora, ni dentro ni fora” (…). Por lo tanto, lo que quiero decir es que en Andalucía existen “arcaísmos” que provienen directamente del romance andaluz (que lógicamente era muy parecido a los otros romances) y no de otras lenguas peninsulares.
Un saludo
Paco Albadulí, Comarca del Valle de Lecrín”.

Tanmateix “Castell de Ferro” és català pur. En aquella època d’aliances castellanocatalanes contra Granada, s. XIV-XV, la Marina catalana era fonamental per a controlar la zona de l’Estret i evitar aprovisionaments des d’Àfrica. I hi ha més toponímia, com ara els “escullos” del Cap de Gata (Almeria). No són escollos, sinó escullos. D’on pot venir, sinó d’esculls?. Recorda massa al panotxo: chinollo per genoll (valencià: ginoll), tollo per toll, etc. I n’hi ha més, també en cognoms, devers Almeria, els d’origen català no hi són gens estranys, així com mots solts com ara boira.

Hi ha també un poble de Màlaga, repoblat per parlants de panotxo, Inta.

L’aristocràcia catalana intervingué activament a la guerra final contra el regne de Granada, cridada pel rei Ferran. Almeria havia estat destinada, per acords anteriors medievals (1291, acords per repartir-se el Magrib entre Castella i Catalunya), a ser conquerida pels catalans en compensació a no quedar-se amb tot el reialme de Múrcia. Jaume II féu un desesperat intent fracassat de conquerir-la el 1310. Però al s. XV Castella ja era demogràficament i militar molt superior i no degueren atrevir-se a reclamar-la, més en no tenir-hi cap frontera directa, per això segurament es degueren conformar -com solem fer- amb una certa simbologia.

Però és possible que hi hagués una mínima colonització catalana en alguns punts, més encara donada la proximitat de la llavors catalana Múrcia (la Catalunya irredempta de la nostra Edat Mitjana, per la recuperació de la qual hi hagué més d’una guerra contra Castella).

Sens dubte és la zona d’Almeria la que conté més toponímia i trets catalanescs: un barri perifèric es diu “El Puche” (prou probable, una castellanització d’El Puig). La mateixa capital té prou cognoms catalans; una “rambla” que és via principal de la ciutat (i rambla és un nom que apliquen a tota la zona amb el mateix sentit que en català), tal com Alacant, Tarragona, Barcelona; celebra les festes de Sant Joan i té les quatre barres i la creu de Sant Jordi (el patró de l’Exèrcit català, patró de catalans i d’aragonesos), a l’escut municipal, al costat dels escuts de Castella i Lleó.

També hi ha al parlar d’Almeria catalanismes en la llengua vulgar, els mateixos que a Múrcia: colla, boria…Tot senyals inconfusibles que els catalans hi hem tingut part decisiva. Probablement part dels repobladors foren murcians catalanoparlants i posteriorment el català anà desapareixent-ne (probablement durant el s. XVII), igual que s’esdevingué a Múrcia i a Oriola.

MADRID I ZONES NOCATALANOPARLANTS DE L’ESTAT:
A Madrid es barreja gent de molt diversa procedència, és una ciutat que ha crescut a un ritme més ràpid que Barcelona durant els anys 40-80, les xifres d’immigrants dels Països Catalans són cap al 5-7%. Aquestes devers 200.000 persones, part d’elles catalanoparlants, manquen totalment de qualsevol dret lingüístic propi, a diferència dels castellanoparlants a Barcelona. Cap partit polític no s’ha preocupat dels drets lingüístics d’aquesta comunitat de vora 100.000 catalanoparlants que hi ha a Madrid.

Igualment, a Castella, Andalusia i resta d’àrees nocatalanoparlants de l’Estat hi ha cents de milers de catalanoparlants no quantificats i encara més que l’entenen (sobretot a àrees limítrofes i emigrants que se n’han tornat al lloc d’origen).

Curiosament la llengua catalana es troba totalment bandejada del sistema educatiu d’aquestes àrees, fins i tot a les Universitats: sols tres universitats (Madrid, Granada i Salamanca) tenen càtedra de català, mentre que a Alemanya n’hi ha més de 50 que en tenen i més encara als Estats Units.

MORISCOS-MAGRIB:
També cal dir que els moriscos valencians expulsats es trobaven quasi totalment catalanitzats (es deien Pepet, Ximet, etc.), ja que la duríssima repressió inquisitorial de la segona part del s. XVI havia fet que l’àrab, fins a meitat segle molt majoritari (les morisques eren quasi totes monolingües), es trobàs ja en franca minoria i regressió quan van ser foragitats. Així que, durant segle i mig pel cap baix (fins a quasi el segle XIX o potser sense el quasi), aquests catalanoandalusins van continuar parlant català al Magrib: en llegí un article a “El Temps” que contava que hi havia pròpiament algunes viles magribins repoblades bàsicament per aquest expulsats, una de les quals, a l’actual Tunísia, es deia o es diu Els Catalans o una cosa així (per cert que també hi ha una ciutat important anomenada Monestir, que no sé pas si tindrà cap relació amb catalans: l’illa berber de Gerba, que es troba aprop, sí que fou conquerida pels catalans en diverses ocasions, amb genocidi inclòs). Sembla que aquest exmoriscs encara servaven una mica de vocabulari català tipus “espardenyes”, “tanca la porta!”, etc.

AMERÍNDIA:
A Saint Augustine, Florida hi havia alguna petita zona on es parlava català fins a principis del s.XX, perquè fou repoblada per pescadors menorquins, fins fa uns 50 anys, encara tenia també vitalitat pels antics Estats fundats per francesos (Mississippi, Nova Orleans, etc.) el cajane, dialecte francès.

– En deien “mahonese” o “maonès“.

– La senyera apareix a molts llocs d’aquesta ciutat

– I hi ha memòria local de l’origen:

Pel que fa el topònim Florida (de fet, La Florida), Jordi Bilbeny, en el seu llibre “Brevíssima relació de la destrucció de la història. La descoberta catalana d’Amèrica”, esmenta topònims americans com la Florida, l’illa de Montserrat, Jamaïca (diminutiu de Jaume), etc. com a mots d’origen plenament català (i hi ha un munt de noms d’illes que coincideixen amb els dels carrers de l’antic call jueu de Barcelona). I es que Bilbeny sosté en el seu treball (que és ja de més de 10 anys) que la descoberta d’Amèrica de 1492 és una feta totalment catalana, i així ho prova en aquest molt recomanable llibre.

La censura reial castellana pretenia (i pretèn) que la descoberta fou exclusivament castellana. També foren censurats altres llibres, com el llibre de denúncia de la massacre indígena per part dels colonitzadors obra del pare Bartomeu Casaus (segons la seva pròpia firma, però conegut per la historiografia espanyola com a Bartolomé de las Casas). Sembla ser que els primers missioners que hi hagué a Amèrica foren catalans i predicaven en la llengua dels indígenes.

Fins i tot en un recent programa de Discovery Channel avalen la catalanitat de C. Colom, i estan en marxa diversos estudis d’ADN.

Devers Califòrnia hi ha prou ciutats fundades per frares franciscans mallorquins, que tingueren una gran activitat al llarg del s. XVIII per aquella zona, la més famosa de totes aquestes ciutats potser sia San Francisco. Pot ser que el mateix nom de Califòrnia vingui de “Calor de forn”, segons algunes opinions).

L’origen de Farragut Avenue, Portolà Street, Crespí Drive i Font Boulevard de San Francisco:
Un mapa interactiu permet descobrir els noms de carrers i places de la ciutat californiana, alguns dels quals tenen vincles amb el nostre país

O Catalâo: em sona haver llegit que es tracta d’un llogarret on els indígenes, en agraïment a un català que els hi ha conviscut i els ha ajudat molt, han après a parlar català, crec haver-ho llegit en algun dels interessants llibres d’un matrimoni català (Rosselló-Travesset, crec que es diuen, si encara són vius) que voltaren tot Ameríndia durant més de deu anys en un cotxe-llar. Gran part de la població brasilera és d’ascendència hispànica noportuguesa i, durant els anys 40-50 molts catalans (i sobreto valencians) emigraren al Brasil.

I em sona haver oït que devers Veneçuela hi hagueren comunitats catalanes, però no ho sé cert.

Segons conta el pobler Miquel Segura -imputat en la recaptació de vots argentins irregulars a les darreres eleccions autonòmiques balears- al poble de San Pedro i en uns altres vilatges de la rodalia, la gent està a la fresca, ben igual que als vilatges mallorquins, i parla el català de Mallorca amb el mateix accent que ho feien quan eren a Mallorca d’on emigraren a principis del s. XX.

JUEUS-GRÈCIA I BALCANS:
La dominació catalanoparlant sobre els ducats d’Atenes i de Neopàtria no va sobrepassar els vuitanta anys (1311-88), però el català hi fou llengua oficial. La major part del temps aquests ducats depengueren de la dinastia catalana de la Sicília independent i només cap al final, els transpassaren a la Corona catalano-aragonesa, la qual es trobava en pèssima situació després de llargues guerres i pestes, i no va poder plantar cara als invasors italians.

La darrera comunitat sefardita que parlava català fou la de Tessalònica, exterminada pels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Tanmateix és probable que més antigament n’hi haguessin més: quan els jueus foren foragitats pels Reis Catòlics, normalment es mesclaren als nous indrets on van anar a viure i es donà el fenomen lingüístic de l’aplanament. Així, per ex. a Tetuan (Marroc) els sefardites parlaven una barreja de castellà i portugués, a causa de llur diversa procedència.

Una altra comunitat sefardita bàsicament catalanoparlant fou la de Sarajevo (Bòsnia), la qual parlà català aproximadament fins al s. XVIII.

A més, si llegiu sefardita us adonareu que conté gran quantitat de catalanismes i aragonesismes -a causa de l’aplanament lingüístic: hi ha dominat el castellà però amb trets catalanoaragonesos, com ara: no tenen “Ñ” (Al·leluiah!) sinó “NY”, com nosaltres i els hongaresos (és possible que els catalans la copiàssim dels hongaresos al s. XIII, quan els mogols envairen Hongria i la reina era na Violant d’Hongria, esposa del Conqueridor durant la conquesta de València? Perquè en occità era i és “nh” i “lh”). O diuen kal, com nosaltres (cal, no cal).

GITANOS-SUD ESTAT FRANCÈS:
Els gitanos de Catalunya Nord i part d’Occitània tenen el català com a llengua pròpia i en diuen gitano. Diuen que, més al sud, “els paios parlen tots gitano”. Al Principat molts gitanos també parlen català, i hi són prou ben integrats, al País Valencia prou menys (sovint ara hi són relacionats amb clans forasters, generalment andalusos, i no parlen gaire català).

Els gitanos peninsulars han perdut prou majoritàriament el caló, la llengua pròpia, i sols la fan servir com a argot. El caló té la característica que usa arrels gitanes i dessinències de la llengua ambiental majoritària (per ex.: camel- és una arrel gitana de voler, en castellà diuen camelamos).

Anuncis

Unes anotacions sobre la història i caràcter valencians

UNES ANOTACIONS SOBRE LA HISTÒRIA I CARÀCTER VALENCIANS

LA LLIBERTAT RESISTINT

  • “E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devisió neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per que és mester que d’aquest pas se guarden ; que mentre tots tres sien d’una volença, no temen tot l’altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics”  (Crònica 292, Exempli de la Mata de Jonc d’en Muntaner, escrit a la seva Alqueria de Xirivella, L’Horta, bella paràbola i profecia d’unitat entre els reialmes de la Confederació Catalano-aragonesa).

Unes anotacions sobre la història i caracter valencians 04

  • “− Anem, que pus que són fetes les ordinacions, jo m’ho aventuraré de dir, que no hi planyeré la mia vida; e si em mata lo senyor rei, morré per lleialtat. E així, pus que jo maventur de dir-ho, bé us podets vosaltres aventurar d’anar-hi−.” “En Guillem de Vinatea proposà e dix, que aitals donacions faés ne consentís, com havia, car allò no volia àls dir sinó tolre e separar lo regne de València de la corona d’Aragó, car separats les viles e llocs tan apropiats, com aquells eren, de la ciutat de València, València no seria res; per què ells no consentien en les dites donacions, ans hi contradirien; e que es meravellaven fort d’ell e de son consell que en tal punt los posassen davant, car posaven-los en punt d’ésser traïdors” “E lo senyor rei respòs: − Reina, reina! El nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor e nós a ells com a bons vassals e companyons” (“Crònica de Pere el Cerimoniós”, 1342-1385, memòries del rei Pere III “el del Punyalet”, 1319-1387, monarca de la Corona catalano-aragonesa).
  • «Qual poble és en lo món que sia així franc de franqueses e llibertats ni que sia així liberal com vosaltres?» (Martí I “l’Humà” o “l’Eclesiàstic”, 1356-1410, rei de la Confederació Catalano-aragonesa).

L’HYBRIS DEL PRINCIPI DE LA DECADÈNCIA

  • 1392: Els regidors de València escriuen als de Mallorca tot planyent-se de la inseguretat que hi ha a la mar per la pirateria barbaresca (berber): “On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines? E preferint-nos a fer sobre açó, ensems ab vós e ab Catalunya”.
  • “…som forçat meravellar-me d’on pogués ressortir tanta malícia: ésser dins lo si de la pàtria home de la nostra pròpia nació, natural català, de prosàpia e sang real, davallant per recta e legítima línia masculina, de nostra llengua e ab nostres costums, tot lo temps de la sua vida en lo mig de les entràmenes de Catalunya nodrit e criat, besnét del rei e havent per muller la germana del rei Martí, darrerament mort” (“La fi dels Infants d’Aragó”, de Joan Roís de Corella, 1435-1497, religiós valencià i lletraferit renaixentista, parlant de l’entronització de la Dinastia castellana dels Trastàmara, a Casp, 1410).
  • S. XV: Joanot Martorell profetitza que València “vendrà per temps en gran decaïment”: “d’açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada…” “Som com els ases de Sòria, que porten or i mengen palla” (“Tirant lo Blanch”, la 1ª novel·la moderna).
  • “O Dio! La Chiesa romana in mani dei catalani!” (Els italians davant el poder que adquiria la família valenciana dels Borja a la cúria romana, s. XV-XVI).
  • “…Llevau-los les traves,    fluixau lo cabestre,
    jaquiu-los anar,      a regna ben solta,
    i de tals deixebles      jamés siau mestre,
    que per molt que fósseu     subtil i més destre,
    eixir no en porieu   sens molta revolta”
    (“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València”, ca. 1490).

EL SOTMETIMENT

  • En Lluís de Milà, en un debat entre diversos nobles, fa dir a la dama Joana Pallars: “Señora doña Violant: Amagau lo Valencià, que Castellans van per la terra: que per burlar de nostra llengua nos furten les paraules, y porten les a Castella per a fer farçes ab ella, que mones son de Valencia, parlant ab reverencia” (Lluís del Milà, a “El Cortesà”).
  • 1554: Matteo Bandello. Novelle I: “Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non és più lasciva e amorosa città”.
  • “FÀBIO, ciutadà.- Com de la vostra Pàtria antiga?
  • D. PEDRO, Valencià- Sí, que los valencians d’ací de Catalunya són eixits, i los llinatges que d’ací no tenen lo principi, no els tenim per tan bons, i la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastornada. (…)
  • LÍBIO, cavaller.- En nostres dies sí, mas lo temps atràs no la tenien sinó molt grossera …i no dic que la castellana no sia gentil llengua i per tal tinguda, i també confesse que és necessari saber-la les persones principals perquè és l’espanyola que en tota l’Europa se coneix, però condemne i reprove l’ordinàriament parlar-la entre nosaltres perquè d’açò se pot seguir que poc a poc se lleve de rael la de la Pàtria, i així pareixeria ser per los castellans conquistada.
  • D. PEDRO, Valencià- No estic mal ab lo que dieu, que cert ja comença de passar la ralla aquest abús, tant i més que ací, allà en València, entre nosaltres jo tindria per bé que es consideràs per tots açò” “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, 1557, de Cristòfor Despuig, 1510–ca. 1574?, escriptor i humanista, procurador en cap de Tortosa.

Unes anotacions sobre la història i caracter valencians 01

  • 1559: Jaume Rasquin –valencià fill d’un mercader francés- emprén expedició a Rio de Plata amb més de 100 valencians (cosa rara que súbdits catalanoaragonesos anassen a Amèrica en aquest segle, però es tracta d’una mena d’“Enrolate en la Legión”). Un dels expedicionaris, castellà, observa que “Todos o los más valencianos que iban en el viaje eran hombres de bando (=bandoleros) y homicidas y fugitivos, ecepto algunos caballeros que iban muy honrados, más al fin son valencianos y de menil condición, porque son de cuadrilla”.
  • 1604: J. Pujades. Dietari: “Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders vells catalans. Y si es mantenen tenen rahó”
  • 1625: Pere Joan Porcar, al seu Dietari: Els “malaventurats, i molls, i temerosos, i amedrentats valencians” (Porcar) hi claudiquen: més càrregues fiscals per “oprimir el poble” i tot per nodrir guerres de religió remotes.
  • Desmantellament total de qualsevol força rectora del regne teòricament sobirà: L’aristocràcia valenciana queda definitivament liquidada a Montsó com a força rectora valenciana amb un gest melodràmatic de despotisme reial per atènyer uns impost exhorbitants per a la guerra: “Aquí yace un reino entero…” dirà un epigrama anònim “que ixqué el dia que fón vençut el Estament Militar”.
  • Ca. 1640: “Quiere el Conde-Duque vengarse también de los Valencianos, porque no fiándose dellos dixo a su embaxador estas palabras: de modo que más estiman los de Valencia a los Cathalanes que a su Rey” (Document publicat per Josep Coloreu, 1880). Aquest text deixa veure que hi ha un sòlid sentiment d’unitat nacional entre principatins i valencians front a l’engallament de la Monarquia castellana.

EL PROCÈS PER L’EXTERMINI: “ÀNIMES DE BRONZE”

  • “Los castellanos quieren quitarnos aún la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo género humano” (1763, Gregori Maians i Siscar, 1699-1781, erudit, historiador, lingüista i polígraf valencià, d’Oliva, la Safor).
  • “Poble espanyol, ets de plànyer! En els mateixos béns que la natura t’ha prodigat, trobes la causa de la teva eterna misèria; la bellesa del teu país i les seves riqueses naturals són justament les causes de la teva indolència i de la teva incúria, igual que les mines de Mèxic i del Perú han nodrit el teu orgull i els teus prejudicis. Heus ací una opinió que, a primer cop d’ull, semblarà paradoxa; és el lector qui l’ha de meditar i l’ha d’apreciar. Qui dubta que Espanya ha de
    menester una regeneració que no ha d’ésser sinó el resultat d’una invasió estrangera, l’única que pot reanimar en el cor dels espanyols aquell fogar de patriotisme i d’emulació que perilla d’extingir-se totalment? Si Espanya ha de reprendre el seu gloriós lloc en la gran família europea, ens fa molta feredat per ella que no sia a costa del més terrible daltabaix. Sols el llamp pot despertar aquests esperits de bronze” (“Història de ma vida”, de Giacomo Casanova [Jacques Casanova de Seingalt], 1725-1798, aventurer i gran bandarra venecià, parlant especialment de la decadència que veu a la ciutat de València, 1769).
  • “Faltava poc per arribar a València, allò eren els afores, el poblet del Grau, a mitja milla de València. Allà podríem agafar un tren que eixiria una mica més tard o, si no, allà esperant, simples carros de dues rodes amb un sostre de lona, una mica més grans que els Simons i menors que els nostres carros del pa, però més alts, i amb coixins. En el punt de desembarcament ens vam veure assetjats per xicons bruns i carregadors d’aspecte ferèstec, s’empenyien i copejaven els uns als altres, se’ns tiraven damunt barallant-se per portar els nostres equipatges fins a la duana”
  • “Vaig eixir a un carrer molt concorregut que em va conduir fins a una plaça ampla, per on la gent transitava a peu o cavalcant en mules. La majoria eren llauradors, d’aspecte fornit, amb pintorescos vestits. Portaven “saragüells”, una mena de pantalons curts amb les cames fins als genolls nus, les sandàlies de cuir anaven lligades per damunt de les calces blaves; també un faixí vermell i una camisola verda herba amb cordons, el pit nu i, penjant de l’espatlla, la típica manta de ratlles. Al cap, un drap a manera de turbant, i a sobre un barret de palla d’ala ampla; era una cosa portentosa. D’altra banda, aquesta gent no té bona fama, diuen que porten la navalla molt solta al cinturó; fa anys anaven sempre de baralla amb els veïns de la ciutat, que per la seva banda, semblen d’una altra raça -cosa que llurs cabelleres rosses semblen indicar” (“Viatge per Espanya: de Perpinyà a Màlaga”, a València, per Hans Christian Andersen, 1805-1875, escriptor danès de famoses rondalles).
  • “Això era el detall que el consolava de la seva misèria, especialment la corbata, ornament que ningú no portava en tot el rodal i ell la lluïa a tall de suprema distinció; una mena el Toisó d’Or de l’horta” “D’on era el mestre? Totes les veïnes ho sabien: de molt lluny, d’allà de la xurreria. I de bades se’n demanaven més explicacions, ja que per a la ciència geogràfica de l’horta tot el que no parla valencià és de la xurreria” “N’hi havia entre ells que portaven dos mesos a l’escola i obrien desmesuradament els ulls i es grataven el clatell sense entendre allò que el mestre volia dir-los amb unes paraules mai sentides en la barraca pairal” “És la torxa que brilla i dissol les ombres de barbàrie d’aquesta horta. Sense mi, què serien vostès? Unes bèsties, i perdó per la paraula” (“La Barraca”, 1898, novel·la de Vicente Blasco Ibàñez, 1867-1928, escriptor i polític republicà valenciano-aragonès).

Unes anotacions sobre la història i caracter valencians 03

  • “València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional” (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
  • “LA LLAVOR MALVADA”
  • “Te quiero un huevo” (Francisco Camps).
  • “Es para descojonarse, como quiere Camps a Alvarito” (Francisco Correa).
  • “Alvarito tiene la facultad que donde cae bien, cae de puta madre” (Pablo Crespo).
  • “Empaqueté el traje, metí los zapatos en la bolsa y preparé el tique como siempre. Lo dejé en la caja, él vino, se acercó, pensé que me iba a dar el dinero pero me dio la mano… Y me dijo gracias, gracias” (María Calero, caixera de Forever Young).
  • “Camps me dijo: sácame de ésta y aquí abajo no te faltará de nada” (José Tomás).
  • “Un bolso de Louis Vuitton es un regalo absolutamente habitual” (Rita Barberà).

 

ALGUNES CONCLUSIONS

  • El desastre al País Valencià té responsabilitats compartides: un poble valencià “ajustadís” i fluix, unes capes dominants convenencieres i botifleres, una invasió massiva de nouvinguts adoctrinats per colonitzar-nos i, sobretot, un Estat discriminatori, enyoradís de l'”Imperio”.
  • “Una nació roman forta mentre es preocupa dels seus problemes reals, i comença la seva decadència quan prefereix ocupar-se dels detalls accessoris” (Arnold Joseph Toynbee, 1889-1975, reformador i gran historiògraf anglès).

Unes anotacions sobre la història i caracter valencians 02

  • “La major saviesa que existeix és la de conèixer-se a un mateix” (Galileo Galilei, 1564-1642, astrònom italià acaçat per la Inquisició).
  • “Sabem el que som, però no el que podem ser” (William Shakespeare, 1564-1616, el major dramaturg en llengua anglesa).
    “Com pot un hom aprendre a conèixer-se a si mateix? No mai per la reflexió, sinó per l’acció. Procura de fer el teu deure, i sabràs allò que hi ha en tu” “L’home sols es coneix a si mateix a través de l’acció” (Johan Wolfgang von Goethe, 1749-1832, científic, novel·lista, dramaturg i poeta, cim de les lletres alemanyes).
  • “Coneix-te. Accepta’t. Supera’t” (Agustí de Bona, 354-430, arquitecte de l’Església d’Occident).

No a l’Amnèsia: Hitler-Mussolini-Franco es feliciten per l’ocupació militar de Catalunya

Poble que oblida sa història es troba abocat a repetir-la

No a la amnesia inducida por los herederos de Franco

Con motivo de la ocupación de Barcelona, el general Franco y el Duce Benito Mussolini intercamabiaron los telegramas siguientes:

  • “(A) Benito Mussolini, jefe del Gobierno italiano. Roma. La victoria de Barcelona coronando brillantes operaciones de Cataluña, es exponente de la vitalidad de un pueblo cuando lo preside una doctrina plena de espiritualidad. Como general y como español me enorgullece el contar entre mis tropas a las magníficas camisas negras, que al lado de sus camaradas españoles han escrito estas páginas de gloria contra el comunismo internacional. Con mis mejores votos para vuestro Imperio recibid el más afectuoso y cordial de los saludos. ¡Arriba Italia! -Generalísimo Franco.”

También con el mismo motivo se intercambiaron telegramas de felicitación entre el gobierno español de Franco y Adolf Hitler y las principales personalidades nazis.

  • “Le felicito de lo más profundo de mi corazón por los brillantes éxitos del Ejército Nacional bajo sus órdenes. También confío que el final próximo y victorioso de la guerra traerá al pueblo español la paz y con ella se abrirá una nueva época de brillante desarrollo de la nación española. Adolf Hitler, Canciller de Alemania.”

El general Franco contestó con este telegrama:

  • “Las victorias de Cataluña corresponden a la fe que en nosotros depositasteis desde el primer momento. Agradecidísimo a vuestra sentida felicitación, os envío, con los mejores votos por la grandeza de vuestra nación, los de la nueva España y sus Ejércitos. Generalísimo Franco.”

Telegrama del mariscal Goering al general Franco:

  • “Es para mi un placer poder expresar a V. E. mi más cordial felicitación, y la vez que nuestro asombro de sus valiosas tropas. Goering, mariscal de Hitler.”

El general Franco respondió así:

  • “Muy agradecido a vuestro recuerdo con motivo de la conquista de Barcelona, os envía, con muy afectuoso recuerdo, reconocimiento de mis tropas por vuestro sentido aprecio. Generalísimo Franco.”

Temps de Germanies (1519-1523)

Temps de Germanies (1519-1523)

A MODE DE PRÒLEG

“La gent morisca
pres tal jornada
serà forçada
prendrà baptisme,
de que gran cisme
cert si engenra.
En cella terra
pel poc llinatge.
lo gran patge
rebrà ofensa
dins en Valença
alçant bandera.
O causa fera
e molt amara
que·l fill al pare
la doncs aucia?
Astrologia
clarament posa
esta gran nosa
que pels fills bares
la mort als pares
serà donada;
e la malvada
furor del poble
per lo molt noble
lo rei en Pere
pres la riera
serà sotsmesa
de la gent pressa.
Après grans penes
trenta dotzenes
seran penjades,
e aixi lleixades
per tota l’horta
de la gent morta
pudirà l’aire.
Per tal afaire
hauran los nobles
del menuts pobles
presa venjança.
Après tal dansa
un menor fraire
al gran sant paire
serà missatge
pel gran ultratge
fet al morisma,
ço per la crisma
per força dada
e recitada
la vera causa,
sense fer pausa,
haurà resposta
que per l’amposta
de tal sofisme
lo dit baptisme
valor no haja.
Sots tal guiatge
la moreria
en aicell dia
serà refeita
per la gran peita
per ella pagada,
e castigada
la gent menuda.
Serà temuda
la senyoria
en aicel dia;
mala fortuna
sots la lluna
serà posada
e refermada
l’alta corona
sots l’azcona…”

(Una mena de profecia sobre les Germanies?, per Anselm Turmeda, *Mallorca ca. 1350-†Tunísia ca. 1425-1430, escriptor mallorquí).

——————–

  • 1·1519: Luter accepta d’excusar-se al Papa, però els papals, prepotents, se’n desinteressen.
  • Primeries·1519: Zwingli comença a Zürich la predicació dels Evangelis sobre text bíblic: hi acuden laics i clergues en massa.
  • 18·2·1519: Hernan Cortés ix a conquerir Iucatan des de les Antilles amb 11 vaixells, 550 homes i 16 cavalls.
  • 4·1519: Fundació de la “Villa Rica” de la Veracruz per l’expedició de Cortés, malgrat la prohibició de colonitzar, segons l’acord amb els asteques. Com de costum, l’ambició i l’avarícia espanyola cerca el pretext de la religiositat integrista i es passa per l’entrecuix tots els acords presos i qualsevol legalitat -si tenen superioritat i poden apoderar-se dels altres.
  • 1519: Els pirates ataquen Borriana i Orpesa (la Plana).
    Pesta a València.
    Alacant té 600 cases.
    Les Corts aragoneses encara reclamen el dret de Justícia d’Aragó a conèixer en recurs les causes promogudes a terres valencianes sotmeses al Fur aragonès.
    Mapa americà de Lopo Homem, amb les quatre barres catalanes.

HERNÁN CORTÉS

Temps de Germanies (1519-1523) 01

  • Hernan Cortés entra a l’antiplà d’Anaguaqui, a l’actual Mèxic, on viuen més de 23 milions d’indis (asteques, golmeques, tolteques, maies…).
    Introducció de la xocolata a Europa, des de Mèxic.
    Pineda explora des de la Florida fins al riu Panuco (Mèxic): finalment s’esvaeix l’esperança de trobar-hi un estret al Pacífic des del Carib.
    Primera colònia espanyola vora el Pacífic.
    Mor Maximilià. Karl/Carlos n’hereta Àustria i rodals, la sobirania sobre el nord d’Itàlia i el dret a ser proposat com a Emperador.
    Moren Lucrècia Borja i Leonardo da Vinci.

LEONARDO DA VINCI

Temps de Germanies (1519-1523) 02

  • 28·6·1519: Karl/Carlos, després de subornar els electors amb els prèstecs del banquer Fugger, és proclamat Emperador, front a les pretensions dels reis de França i d’Anglaterra.
  • 2•7•1519: Afectat per la pesta, Zwingli arriba a punt de mort i fa la seva evolució interior al llarg de la convalescència, que dura fins al 26 de novembre.
  • 7·1519: Inici de les Germanies.
  • 4·8·1519: Debat públic a Leipzig entre l’hàbil sofista dominic Johan Eck i Luter. Eck, represenant papal, ateny que Luter defensi “l’heretge” Huss, un virtuós nacionalista txec i reformador cristià damnat pel Papa Luna i assassinat per la Inquisició, a fi de poder-lo declarar també heretge.
  • Mitjans·8·1519: Cortés surt devers Tenochtitlan.
  • 31·8·1519 a 7·9·1519: Llargs combats entre tlaxcalteques i espanyols. Intel·ligent i tenaç resistència indígena i descoratjament castellà.

KAISER KARL V

Temps de Germanies (1519-1523) 03

  • 9·1519: Comencen les contínues ambaixades agermanades a l’Emperador-rei.
  • 22·9·1519: Els espanyols entren a Ocotelolco, capital tlaxcalteca.
  • 4·11·1519: Primera ambaixada agermanada rebuda per l’Emperador.
  • 8·11·1519: Amb grans honors, Cortés entra a Tenochtitlan, on fa presoner Moctezuma II, emperador de la Confederació asteca.

ZWINGLI

Temps de Germanies (1519-1523) 04

  • 1519: Relació Erasme-Zwingli.
  • 1519-1520: Corts Catalanes a Barcelona, en un clima tens entre les festes lluentes per la mort de l’emperador Maximilià i la successió de Karl/Carles. Els catalans es malfien del rei i dels seus consellers estrangers, que veuen com a exploliadors absentistes. Posició contrària -molt ferma- a la política imperial.Moviment municipalista i antiabsolutista de las “Comunidades” castellanes o “comuneros”, de caràcter burgès i democràtic.
  • 1519-1522: Revolta burgesa i popular de les Germanies al Regne Valencià i les Illes, amb concomitàncies al Principat.
    Viatge F. Magalhâes-Jon Elkano (el primer portugués, el segon basc), primera circumnavegació terràquia: Per l’Atlàntic, pel sud de Terra de Foc, atravessen tot el Pacífic fins a Filipines (on mor Magalhâes) i Moluques, després tornen per Sudàfrica. Elkano torna a Sebília: provada l’esfericitat de la Terra.
  • 31·1·1520: Carta Reial que autoritza la Germania (Gernandat de milicians menestrals, segons llei del 1503 del Catòlic que autoritzava els gremis valencians a organitzar milícies ciutadanes d’autodefensa contra els pirates).
    2·1520: Aixecament comuner a Toledo, comandat per Juan de Padilla (1449-1521), secundat per gran part de Castella des de Lleó i Burgos fins a Múrcia.
  • 10·4·1520: Nomenament del castellà Diego Hurtado de Mendoza com a Virrei de Valencia, representant de l’absolutisme imperial.

DIEGO HURTADO DE MENDOZA (1503-1575)

Temps de Germanies (1519-1523) 05

  • 24·4·1520: Els jurats, de tendència oligàrquica, prohibiexen els agermanaments.
  • 5·1520: Motins populars, amb focs i saqueigs al crit de “Visca el Rei!”: Moviment antioligàrquic dut per la burgesia nova. Els agermanats desfilen per la rambla eixuta del Túria.
    Alliberament del presoner Anton Pavia.
  • 26·5·1520: primera victoria agermanada: Colp d’Estat al Consell municipal de la ciutat de València, pel qual són elegits dos jurats de la mà menor (un artesà i un menestral), a costa d’un noble i d’un ciutadà. Nomenen un mercader per a controlar la taula de Canvis.
  • 31·5·1520: Execució dels agermanats Bernat Marquilles i Melcior Negre.
  • 5 i 6·1520: La Junta “dels Tretze” síndics, a imitació de Venècia, la vella aliada, envien un memorial, en el qual demanen justícia contra els nobles, i ambaixades a l’emperador, amb repetides protestes de lleialtat: “Gents estrangeres, desmandades, replegadisses”, diuen a tomb dels motins.
  • 6·1520: El virrei Hurtado de Mendoza fuig de la ciutat de València. La revolta s’escampa per tot el reialme.
  • 15·6·1520: Butlla “Exsurge Domine”, una obra d’Eck contra 41 tesis d’en Luter.
  • 28·6·1520: L’emperador comunica al virrei que no pot pas enviar-li tropes.
  • 1520: La fugida dels nobles de València amb motiu d’una pesta, facilita els agermanats, sots pretext de l’amenaça turca, l’aprovisament d’armes tot apel·lant a un decret de Ferran el Catòlic, del 1503, que autoritzava els gremis a armar-se contra els pirates.
    L’emperador escriu al virrei de Valencia: “hay tiempos y casos en que el sufrimiento (=concessions) y disimulación (=maquiavelisme) valen mucho y es más necesario en esos reinos (=no castellans) donde se ayudan de privilegios y libertades, que en otras partes (=Castella) donde el mando y poderío real es absoluto”.
    El rei escriu també als Jurats: “Estamos determinados de antes perder el Reino que la obediencia”, però permet que els Jurats elets contrafur actuïn legalment.

MOCTEZUMA II (1466-1520)

Temps de Germanies (1519-1523) 06

  • Els espanyols tenen pres Moctezuma II i el deixen morir de fam.
    Zwingli renuncia al títol (i diners) d’”acòlit del papa”.
    Mor Selim I i Soliman el Magnífic s’esdevé emperador otomà. Els turcs ocupen des del Mar Roig a Crimea i des del Kurdistan a Bosnia (i a tot arreu deixaran males herencies per al futur).

SOLIMAN II, SOLDÀ TURC (1495-1566)

Temps de Germanies (1519-1523) 07

  • B. Casaus/Las Casas obté una “capitulación” per a dur a terme un experiment missioner pacífic a la costa veneçolana, on dominics i franciscans ja actuen en el mateix sentit. Els atacs de caçadors espanyols d’esclaus, que actuen amb tolerància de l’Audiència de la Hispaniola, farà fracassar l’experiment.
    Mort del pintor Rafael.
    Ahmad el Gran, Soldà d’Adal, envaeix el cor d’Etiòpia.
  • 3·7·1520: L’emperador, de Brussel·les estant, escriu per agriar a Borriana (Plana Baixa) per restar-li “fidel”.
  • 7·1520: Acaba la fase negociadora de les Germanies.
  • 29·7·1520: Constitució a Àvila de la Junta Santa, que demana una reperesentació oberta al poble i a les ciutats castellanes, que no traguin moneda del regne, que autoritzin dur armes a tots els ciutadans i que no sia declarada guerra sense autorització de les Corts.
  • 8·1520: El virrei de València es prepara per a la guerra civil.
    “Crida (o Manifest) a la noblesa cristiana de la Nació Alemanaya, sobre el millorament de l’Estat cristià”, llibre-pamflet de Fra Martí Luter, de carácter polític, proclama el sacerdoci universal dels cristians i crida els prínceps a un Concili nacional per a les reformes eclesials.
  • 21·8·1520: Com a represàlia per la manca de suport a les tropes imperials, Medina del Campo és arrasada pel capità general Fonseca. Com a reacció Valladolid, Palència, Sebília, Jaén i tota Extremadura s’afigen als comuners.
  • 13·9·1520: Elecció d’en Joan Caro com a Racional, mena de “Corregidor” existent des de mitjans del s. XV per al Regne valencià.
  • 9·1520: Els comuners prenen Tordesillas, on són rebuts per la reina mare, Juana “la loca”, una progressista tancada pel cesaropapisme, la qual els dóna la seva aprovació.
  • 10·1520: “De la captivitat babilònica de l’Església”, interessant denúncia històrica sobre el procès degeneratiu de l’església catòllica oficial, d’en Luter. En llatí, basat en la Bíblia, sols reconeix 2 dels 7 sagraments de Roma: bateig i eucaristia.

MARTÍ LUTER

Temps de Germanies (1519-1523) 08

  • Els emissaris comuners enviats a Flandes per lliurar les peticions de la “Junta Santa” al rei, se n’han de tornar sense poder-ho fer.
  • 11·1520: ”La llibertat del cristià”, de Luter, de caràcter ètic, exalta la resonsabilitat moral individual i la salvació per la fe.
  • 10·12·1520: Luter crema la butlla papal i llibres de dret canònic que considera antibíblics a Wittemberg: “Car tu has humiliat la veritat de Déu, Ell t’humilia en aquest foc avui. Amèn”.
  • 12·1520: A Benissanó són tombades les forques.
  • Tardor·1520 a primavera·1521: Adrià d’Utrecht associa a la regència de Castella a Iñigo de Velasco i al conestable de Castella Fadrique Enríquez. A muntó nobles comuners abandonen les Comunitats. Lasso enceta negociacions després de destituir en Padilla. Enfrontament entre les faccions aristocratitzant i popular per la nova direcció de la guerra. Fracàs del l’atac a Medina de Rioseco, on s’havien aplegat els regents.
  • 1520-1522: Resistència agermanada de Xàtiva, per Vicent Peris i els Encoberts, un dels quals es fa passar per nét del Catòlic i s’arroga misterioses dignitats teològiques. Hi encunyen el “diner”.
  • Ca.1520-1540: Es gesta el model de repressió inquisitorial, en realitat contra pseudoluterans, contra fantasmes, però ben efectiu per a les fites politiques autoritàries.
  • 1520-1560. El tràfic mercantil augmenta a Alacant, la qual dobla sa població gràcies a la “contractació de la mar”, s’esdevé un port important punt de contacte entre l’exportació de llanes castellanes i la navegació genovesa. Els genovesos dominen quasi tota l’activitat financerocomercial dels ports catalans.
  • 3·1·1521: Butlla d’excomunió de Luter, on Lleó X afirma que “L’Esperit Sant vol que els heretges sien cremats”. Els fets més aviat li ho desmentiran, car durant prou anys cap dirigent “heretge” mitjanament destacat no serà ja cremat a Alemanya. Voldran cremar-los però no podran.
  • 25·1·1521: El Kaiser Karl inaugura la seva primera Dieta, a Worms, vora el Rhin.
    Carnestoltes·1521: “Posaren un dia al mercat de València, a l’entrada d’un carrer dit el Trenc, una figura de l’Emperador amb la tiara al cap, cap avall i les cuixes descobertes”.
  • 6·2·1521: Comença la Germania a Mallorca, quan el virrei mana d’empresonar 7 menestrals, un d’ells en Joanot Colom, instador o cap de la revolta. Una mica més de les 2/3 parts de Ciutat és agermanada, bàsicament menestrals tèxtils. Els forans són tots agemanats, tret d’Alcúdia.

JOANOT COLOM
Temps de Germanies (1519-1523) 09

  • 7·3·1521 a 23·8·1521: Solemne aplicació pels agermanats mallorquins de la “santa Quitació”: almenys 22.500 lliures de multes als mascarats, per la supressió dels drets.
  • 10·3·1521: Edicte imperal per a incautar els llibres de Luter, malgrat que el Kaiser protegeix la vinguda de Luter a la Dieta de Worms amb un salconduit imperial, a causa de la divisió de la noblesa alemanya.
  • 3·1521: Primeres defeccions de les Germanies: Ontinyent (la Vall d’Albaida) i Cullera (Ribera Baixa).
  • Queden suprimits a les ciutats valencianes els drets reials, de la Generalitat i municipals, sense compensacions, tal com a Mallorca.
  • 30·3·1521: Rebuig de l’Emperador a les activitats agermanades. Les Germanies queden definitivament fora de la Llei, enfrontades directament a l’Emperador i aliades objectives de l’oposició luterana a Alemanya i als comuners de la burgesia castellana.
  • ca.4·1521: Dieta de Worms: Institució d’un Consell de Regència presidit pel germà menor del Kaiser, en Ferran, qui funda la branca austriaca dels Habsburg.
  • 1521-1564: El germà menor de Karl, Ferran (1503-1564), nét dels Reis Catòlics, enceta la branca austriaca dels Habsburg-Trastàmara (1521-1740).
  • 13·4·1521: Desfeta del moviment comuner castellà, fortament anti-Inquisició, moviment de la burgesia castellana més progressista i antiimperial, a la decisiva batalla de Villalar (vora Valladolid), després de tornar en Padilla a comandar militarment els comuners: l’exèrcit comuner hi és anihilat. L’espanyolisme en gestació hi esclafa un normal nacionalisme popular castellà. D’ara endavant Castella queda del tot subjugada i utilitzada com a eina guerrera de les dèries imperials de l’Oligarquia castellanoandalusa.
  • 14·4·1521: Execució -per decapitació- de Padilla, Bravo i Maldonado, caps militars dels comuners.
  • 4·1521: Comença el setge de Cortés a Tenochtitlan (actual ciutat de Mèxic).
  • d.4·1521: Els agermanats miren de nomenar nou rei, pensen en Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, de la Casa reial de Nàpols, expropiat el 1501 del seu tron. El duc els respon: “yo me echaría destas ventanas abaxo antes de verme en poder de tan vil gente como vosotros”. És empresonat a Xàtiva.

FERRAN D’ARAGÓ (DUC DE CALÀBRIA)
Temps de Germanies (1519-1523) 11

  • 16 a 26·4·1521: En Luter es presenta davant el Kaiser a la Dieta. Eck l’hi ataca de nou. No atenyen de fer-lo retractar dels llibres que ha escrit (al·legat luterà per la llibertat de consciència: “no és segur ni just d’actuar contra la consciència. Déu m’ajudi. Amèn”). El Kaiser Karl manarà cremar els escrits de Luter.
  • 29•4•1521. Zwingli és convocat pel capítol, que vol frenar la seva predicació.
  • D.4·1521 a 2·1522: Sucessiva rendició de les ciutats comuneres a Castella.
  • 5·1521: Incendi del raval de la Moreria a València.
    Nova elecció de jurats segons el sistema agermanat.
  • 7·6·1521: Victòria de Cortés i dels seus aliats tlaxcalteques a Otumba.
  • 9·6·1521: Saqueig de les cases dels cavallers a València.
  • 6·1521: Els agermanats de St. Mateu (Baix Maestrat) es revolten i maten el Governador. Saquegen les cases dels rics. El virrei Diego Hurtado de Mendoza amaneix l’encunyament de moneda al Castell de Dénia.
  • 20·6·1521: El comanador de Montesa, en Francesc Despuig, ataca i pren St. Mateu. Els caps agermanats comandats per en Coll són afusellats.
  • 21·6·1521: Saqueig de Picassent (l’Horta).
  • 30·6·1521: Degollina de moriscos a Alcalà de Xivert (Baix Maestrat).
  • 1·7·1521: El duc de Sogorb assetja els agermanats a Castelló de la Plana. la vila acaba essent presa a l’assalt i saquejada pels imperials.
  • 7·1521: Agermanats de Castelló fugen cap a Orpesa (Plana Alta) on són Bremeu i Estellers.
  • 3·7·1521: Setge i presa del castell de Xàtiva per les tropes agermanades d’en Vicent Peris.
    Els agermanats de València, comandats per Estellers, volen venjar els de St. Mateu i assalten el castell d’Alcalà de Xivert, i saquegen i calen foc a la vila. El mateix dia són atacats i desfets pel Duc de Sogorb, a Orpesa. Hi mor Miquel Estellers, els caps agermanats són fets presoners i penjats a Castelló.
  • 17·7·1521: Derrota dels 8000 agermanats comandats per Jaume Ros, vinguts de València, als camps d’Almenara (Plana Baixa), a mans del Duc de Sogorb. Ni Estellers ni Ros ni Bocanegra ni Garcia no són bons estrategs ni tenen sentit moral format, dirigeixen pèssimament les batalles (exactament igual com normalment els nostres nacionalistes d’esquerra d’ara mateix) i manquen de cavalleria. Els imperials compten amb a muntó soldaders (=mercenaris), sovint princepatins i castellans.
  • d. 18·7·1521: La repressió feudalista s’estèn per la Plana.
  • 24·7·1521: Ressonant victòria agermanada a Gandia (Safor)

ELS AGERMANATS REBUTS PEL CARDENAL ADRIÀ D’UTRECH
Temps de Germanies (1519-1523) 15

  • 1521-1526: Primera guerra contra França -sobretot devers Nafarroa- per disputes territorials (Navarra, Itàlia i Luxemburg). França-Venècia-Suïssa contra el Kaiser-Anglaterra-el Vaticà. França fracassa a Nafarroa i el Kaiser ocupa Lombardia.
    13·8·1521: Destrucció de la ciutat de Mèxic: hi moren 240.000 guerrers -50.000 morts de fam- asteques (nació indígena encara en el Neolític), a mans del genocida Hernan Cortés (amb ferro, cavalls i artilleria).
  • Estiu·1521: Bateigs forçats de moros valencians, que continuaran. Afranquiment d’esclaus a Mallorca: “En Colom los avia fet franchs”, “estava molt alegre per quan dehia que en Colom los havia fets franchs”.
  • 30·8·1521: Pedro Maza derrota els agermanats a Oriola (Baix Segura). La pluja havia inutilitzat l’artilletria agermanada, i la desfeta hi és total.
  • 31·8·1521: Els espanyols, sols rendir-se Tenochtitlan, després de la tenaç defensa de Cuauhtemoc, van al gra i cerquen desesperadament el suposat tresor asteca a la capital conquerida, com a botí de guerra: torturen els cabdills asteques tot cremant-los els peus untats amb oli, i Cuauhtemoc i el senyor de Tacuba diuen que havien llençat l’or al gran estany de la ciutat.
    Desfeta agermanada a Almenara.
  • 20·9·1521: L’Exèrcit agermanat ix cap a Morvedre (=Sagunt).
  • 22·9·1521: L’agermanat Vicent Peris i el seu exèrcit, cansat per dos dies de marxa, és derrotat a Morvedre.
  • 10·1521: La Germania de Mallorca, radicalitzada, passa a ser dirigida per Joanot Colom, qui decreta la fi de l’esclavatge ni l’abaratiment dels articles de primera necessitat. J. Colom succeeix com a cap agermanat el més moderat Joan Crespí, qui, amb sos col·laboradors, és mort pels radicals.
  • 21·10·1521: El virrei promet perdó general als agermanats de la ciutat i l’Horta de València, però amb l’excepció de 51. Tanmateix, amb el pas del temps, en faran més d’exepcions (vella tàctica espanyola per dividir l’enemic feble).
  • 11·1521: Vicent Peris i d’altres agermanats refugiats a València són esclafats.
  • 1521-1530: Escalada de preus dels articles de consum a València.
  • 1521: Atac dels pirates a Amposta.
    Fi de la vida monàstica al Monestir benedictí de St. Pere de Casserres. Pesta al Principat, que -segons el parer dels Consellers barcelonins- impedeix l’extensió de les Germanies arreu el Principat.
    Els Jurats de València escriuen: “Los oficials de la present ciutat se recorden que aquesta ciutat i regne estan units ab aqueix Principat de Catalunya”.
    Els jurats valencians defineixen així el front enemic antiagermanat a l’arquebisbe de Tarragona: “Los militars e persones magnades…han fet col·ligacions entre ells…contra la dita ciutat (València), e format exèrcit contra aquella, unint-se ab los moros del present regne” i “deliberant venir ab mà forta per a devorar-la”.
    El virrei Mélito escriu a l’emperador: “De cristiano no hay de quien fiar en el Reino”. Allà on hi ha moros hi ha agermanats, i quasi la meitat de la població valenciana són llavors encara moriscos.
    Apareix a València la 1ª edició de “Blanquerna” de Ramon Llull.
    Estat bascooccità independent de Fois i Bearn.
    Motí del “Pendón Verde” a Sebília.
    Ferdinando de Magalhaês mor a les Filipines assassinat per nadius, Jon S. Elkano el substituix.
    A Alemanya hi han hagut ja fins a 18 traduccions bíbliques d’ençà la cristianització.
    “Manifest de Praga” de Thomas Müntzer.
    “Joci Communes”, 1ª formulació teològica del luteranisme, de Felip Melanchton.
    Els turcs conquereixen Beograd/Belgrad, capital de Sèrbia.

LA PAU DE LES GERMANIES
Temps de Germanies (1519-1523) 12

  • Principis 1522: Violències, saqueigs i crims arreu Mallorca.
  • 3·2·1522: Rendició de la darrera ciutat comunera, Toledo, comandada per Maria Pacheco. Fi de les Comunitats de Castella.
  • 12·2·1522: L’arrendador del dret de la sal a València afirma, potser exageradament, que durant la guerra més de 7.000 cases de moros se n’havien anat, més de 10.000 persones havien mort en combat, havien fugit del regne més de 4.000 cases de cristians, i que bona part dels moros dellà el Xúquer vivien refugiats a les muntanyes de la Bèrnia.
  • 2·1522: Desfeta agermanada a Pollença: més de 200 nins i dones hi són cremats vius, adins l’església, i els homes esquarterats i penjats pels imperials castellans.
  • 3·3·1522: Atac a can Vicent Peris, cap agermanat valencià, qui és assassinat.
  • 5·3·1522: Inici de la paor blanca contra els agermanats.
  • 3·1522: El basc Ignasi/Iñaki de Loiola arriba a Manresa (Bages), on es convertirà, en part en llegir “La imitació de Crist”, el gran bestseller cristià durant molts segles.
    Primer Encobert, Enric Manrique de Ribera, suposat fill de Don Juan (fill mort dels Reis Catòlics).
  • 29·3·1522: Sermó contra el dejuni quaresmal, que significa l’inici de la reforma a Zuric (“Sobre la tria i la llibertat en el menjar”).
  • 4·1522: Luter respon als insults d’Enric VIII d’Anglaterra, nomenat “defensor de la fe” pel Papa: “rei de mentides, el rei Enric, per dissort de Déu rei d’Anglaterra”. Que de cristià aquest rei no en tenia res ho demostraran els seus fets posteriors -per ex. en assassinar quasi totes les seves mullers-, malgrat el pompós títol papal. Els luterans començaran a pregar per ell (pregueu pels vostres enemics) i el resultat acabarà essent la creació d’una església anglesa separada del Papa.
  • 23·4·1522: Els imperials tallen les comunicacions entre Pollença i Sa Pobla (Mallorca), i hi ha batalla a Crestatx al pujol de Çon Sabater, amb més de 3.000 combatents. Hi moren més de 300 agermanats.
  • 18·5·1522: L’Encobert, l’histrió xativí qui es fa passar per nét del Catòlic, és assassinat a Burjassot (L’Horta).
    Després d’aquest primer Encobert, en sorgeixen uns altres més: Joan Bernabé, qui maldarà per estendre la revolta a l’Aragó, el pagès Antoni Navarro i el capellà Joan lo Portuguès.
  • 27•5•1522: La Dieta de Lucerna insta les autoritats de Zuric de prohibir la predicació de Zwingli.

Temps de Germanies (1519-1523) 14

  • 28·6·1522: Assassinat de Joan Llorenç, “paraire” (teixidor de llana), un dels caps agermanats qui havia propugnat un règim com el de les ciutats italianes: “No es rebran més drets ni suraran altres lleis que les ben donades, com per la Senyoria de Gènova”.
  • 1522: Pere Pont, bisbe de gràcia i inquisidor-substitut a Mallorca, és acaçat pels agermanats.
    Al Principat hi ha hagut revoltes locals, coetànies però sense coordinació amb València ni Mallorca. Són silenciades i escassament reprimides. El municipi barceloní ho aprofita per demanar infructurosament a l’Emperador-comte el lliure comerç amb Ameríndia, tot esgrimint la fidelitat de l’engròs del Principat. Però, tot aprofitant les Germanies i la feblesa i divisió catalana, Castella exclou cada volta més enèrgicament els catalans i aragonesos de qualsevol conquesta i comerç amb Ameríndia (és molt probable, tanmateix, que en l’expedició a Mèxic hi hagués marina catalana).
    Primer document oficial del Regne valencià redactat en castellà.
    Forta alça de preus a Mallorca.
    En Ramon Folc de Cardona-Anglesola, qui fou virrei de Sicília-Nàpols, mor. Progressivament l’Emperador anirà anomenant castellans per als alts càrrecs dels reialmes confederats d’Aragó-Catalunya, a causa de l’afebliment català en comparació a l’enfortiment castellà.
    Setge i presa de Rodes pels otomans als cavallers de St. Joan, el pes hi pertany als jenízars, la majoria dels quals són cristians orientals recrutats pel dervitxisme, un moviment místic musulmà. Els turcs controlen el tràfic comercial venecià i genovès.
    Després de la mort de F. Magalhaês (1480-1521) -Magallanes segons la propaganda espanyola- la seva tripulació acaba voltant la Terra per primer pic.
    Bertomeu Casaus o Casals -De las Casas segons la propaganda espanyola- ingressa als dominics proindígenes.
    Radicalització pro-Reforma de Wittemberg i la seva universitat, la Roma alemanya, s’esdevé el nucli de la Reforma. Luter hi reassumeix, a risc de la pròpia vida, les seves funcions com a professor i enllesteix la traducció del Nou Testament a l’alemany. Aquesta versió en alemany del sud serà la base de la futura normativitizació de la llengua alemanya.
    El Consell de Zürich atorga total confiança a Zwingli i prohibeix els joves d’allistar-se en exèrcits estrangers. Zwingli comença a promoure la desvinculació envers el Vaticà i el Papa.

BARTOMEU CASAUS
Temps de Germanies (1519-1523) 10

  • 1522-1523: Papat d’Adrià VI -Adriaan Floriszoon, en neerlandès, nat a Utrecht-, antic preceptor del Kaiser. Un home responsable i mesurat, qui talla amb el refinament mundà i les frivolitats italianes, i és, per tant, boicotejat des dels càrrecs vaticans, que volen festa i pompa. Revolta dels cavallers de l’Imperi, casta guerrera feudal en decadència: ara s’apleguen en bandes armades que malden per beneficiar-se de la progressiva secularització de béns de l’Església. Luter els desautoritzarà.
  • 7·1522: L’Emperador arriba a la Península.
  • 8·1522: Francesc Ubach arriba a Mallorca en nom de l’Emperador per pacificar-la: rebutjat pels radicals –inconscients, com de costum, de la pròpia feblesa i sense planificació ni sentit estratègic-, no hi ateny res.
  • 10·1522: Tropes imperials desembarquen a L’Alcúdia (Mallorca). L’exèrcit agermanat mallorquí hi pateix una gran desfeta, i moren més de mil homes.
  • 3·11·1522: Nova desfeta agermanada a Çon Fornaris (Sa Pobla).
  • 11·1522: Una altra derrota agermanada a la batalla de Rafal Garcés (Mallorca). Els supervivients s’arreceren entre les murades de Ciutat, on resistiran un setge de 3 mesos.
  • 5·12·1522: Rendició dels agermanats a Xàtiva, la segona ciutat valenciana.
  • 12·1522: Rendició d’Alzira (Ribera Alta). Pràcticament, fi de la Germania valenciana.
  • d. 1522: Zwingli (1484-1531), humanista format a les Universitats de Basel/Basilea i Wien/Viena, i rector de Zürich, s’oposa obertament als abusos de Roma. Després de prendre Anna Reinhard per muller, acull en sa casa protestants emigrats.
  • 29•1•1523: “Assemblea cristiana a la gran sala de Consell de Zuric”. “67 Conclusions” d’en Zwingli a la Primera Discusió de Zürich. Oposició del Vicari General de Constança però suport del Consell de la ciutat. Comença la Reforma suïssa: Zuric és declarada ciutat evangèlica.
  • principis·1523: Iñaki de Loiola marxa de Manresa (Bages), ja convertit.
  • primers·3·1523: Rendició dels agermanats a Ciutat de Mallorca, llur fortí.
  • 7·3·1523: La Germania és aixafada definitivament a Mallorca. Ferotge repressió: 128 penes de mort, 25 executats sense judici, 37 a galeres i a tots aquests i a 195 més, confiscació total de béns, després de la rendició de Ciutat.
  • 3·6·1523: Sentència contra Joanot Colom: que “sia degollat per lo coll davant la Porta Pintada, escorterat i los corters sien posats a certs fahedors, los quals perpètuament s’ha d’anomenar los pilars de Colom, e lo cap d’aquell amb una llanterna de ferro sia penjat a la Porta Pintada”. Allà romandrà fins al 1820, que vénen els liberals, quan s’havia perdut ja la memòria col·lectiva de la Primera i de la Segona Germania i de la Guerra de Successió.
  • 1523: Uns 6.000 han estat els morts als camps de batalla durant les Germanies: en total vora 12.000 morts, 70 llocs cremats, danys valorats en 700.000 ducats, com a màxim. Un Noble valencià: “no menos mal han hecho éstos (els soldaders) que los agermanados en robos y destruir los lugares”.

    GERMANA DE FOIX

    Temps de Germanies (1519-1523) 12 bisGermana de Foix, vídua del Catòlic, examant del Kaiser i muller del marquès de Brandemburg -capità general del Regne-, és nomenada virreina, com si fos una cruel sàtira al nom de la revolta que acabaven d’esclafar, i protagonitzarà una vergonyosa i duríssima repressió, amb Diego Hurtado de Mendoza: mort d’agermanats i destrucció de llurs cases familiars. Amb Elionor -madrastra del Cerimoniós- i Maria Consuelo Reyna la saginera mediàtica del genocidi mental espanyol a València- constitueixen les “Tres Desgràcies” antivalencianes, ferotgement corrosives.
    Els caps agermanats són burgesos nous, ascendents, ara obligats a dures multes, així com també els gremis i les viles reials o franques. També els senyors fan pagar multes a llurs súbdits agermants. “E los pobles restaren hostigats, perquè veien que la composició no era castic sinó modo de haure diners” “més agermanats estaven en lo cor aprés d’estos castics que no abans e així restaren molt males voluntats…” (Notari Miquel Garcia).
    Germana de Foix queda vídua del marquès de Brandemburg.
    Concordat del Vaticà amb l’Emperador, amb cessió de poders al Cèsar: comença la conxorxa per a cedir la Confederació Catalanoaragonesa al control castellà, a canvi de l’ajut imperial-castellà contra el protestantisme, tal com féu el Vaticà amb França contra l’Occitània albigenca a principis del s. XIII.
    Els cavallers de Francònia i de la petita nació de Suàbia ataquen els principats eclesiàstics i reparteixen les terres entre els camperols. Suècia s’independitza de Dinamarca. La nova dinastia sueca, els Vasa, estèn el luteranisme per Suècia i per la seva colònia, Finlàndia/Suomi.
    Lefevre Detaples fa una versió directa del grec del Vell Testament.
    Desfeta dels cavallers imperials, que havien atacat l’arquebisbe de Treveris. Els mateixos prínceps luterans defensen l’arquebisbe catòlic.

  • Darreries.9·1523: Mor el papa neerlandès, Adrià VI.
  • tardor·1523: El poble saqueja temples i crema imatges devers la regió de Zúric.
  • 26 a 28·10·1523: Segona Discusió de Zúric.
  • 19·11·1523: El cardenal Juli de Mèdicis és elegit Papa, després de més de 50 dies de debats.
  • 26·11.1523: Coronació del Mèdicis, amb el nom de Climent VII.
  • 1523-1524: L’Emperador compra Frísia, petita nació entre els Països Baixos, Alemanya i Dinamarca.
  • 1523-1534: Papat del florentí Climent VII (cardenal Juli de Mèdicis), un altre Mèdicis i, per tant, un altre Papa renaixentista i exclusivament polític, amb una diplomàcia curulla d’intrigues.
  • 1523-1542: Els espanyols ocupen el país dels Maies: “Arrencaren nostres fruits i branques, cremaren nostra soca, però nostres arrels no pugueren matar” (“Popul Vuh”, llibre sagrat maia en parlar de la bestial conquesta forastera i de l’acostumat genocidi espanyol).
  • 1523-1572: Alacant passarà de 915 a 1471 “focs” (cases), la ciutat de més ràpid creixement devers el sud.

 
— ENLLAÇ RELACIONAT —

——————–

A MODE D’EPÍLEG

“Les autoritats civils i eclesiàstiques, després de 1520, van emprendre una lluita aferrissada contra la llengua de la minoria musulmana del País Valencià: contra l’algaravia. Fou una lluita sense èxit. Els moriscos no renunciaren al seu dialecte aràbic, ni tan sols sota les amenaces més dures. S’intentava obligar-los a parlar en romanç: en castellà o en català. Però la campanya contra l’algaravia, de retop, havia erosionat prèviament les ja trontollants conviccions idiomàtiques del poble valencià catalanoparlant. Els moros batejats, moriscos o “nous convertits” del segle XVI, van ser objecte d’una catequesi poc o molt insistent en llengua castellana, que ells no entenien. L’espectacle, doncs, no podia sinó confirmar l’escepticisme general en la matèria, que els predicadors per a <> ja havien sembrat.
Els nobles del 1520 van salvar-se gràcies a les forces enviades per l’emperador; els botiflers de primeries del XVIII van sortir del pas per una mediació semblant; en el segle xx s’ha repetit la història. L’agraïment dels salvats envers els vencedors de les corresponents batalles té un corol·lari lingüístic… Els aristòcrates valencians que van sobreviure a la revolta dels agermanats s’apinyaren entorn de la virreina –reina, ex-reina, o reina-àvia– donya Germana de Foix. Donya Germana i els seus marits polaritzaren la de València després del 1523. Era una vertadera Cort, allò: un tinglado àulic, entre màgic i frívol, com ho és sempre tota monarquia, ni que sigui provincial”.
Joan Fuster.