Arxiu d'etiquetes: HISTORIA MUNDIAL

La Independència d’Éire

UNA BELLESA TERRIBLE HA NASCUT

VOLER APRENDRE DE LA REALITAT PER SER LLIURES

El procès d’independència irlandès és molt significatiu per ser l’única nació occidental que s’ha pogut independitzar com a tal al llarg dels darrers 150 anys i a més a més d’un Imperi en flor, el Britànic de l’any 1922. Per tant, cal suposar que té les claus més pròximes per entendre per on poden anar els trets. De fet, la relativament exitosa experiència d’en Francesc Macià, en begué directament.

EL LLIBRE RECOMANAT: “A TERRIBLE BEAUTY IS BORN”, ULICK O’CONNOR, D’EDITORIAL GRANADA, LONDRES

“A terrible Beauty is born”, Una bellesa terrible ha nascut, és el títol del llibre, prové d’una frase manllevada per l’autor, Ulick O’Connor, d’un vital poema nacional d’en Yeats, referit a la independència d’Irlanda:
“Ho escric en un vers,
MacDonagh i MacBride
i en Connolly i en Pearse.
Ara i en temps de ser,
arreu verd, gastat,
es canvien, es canvien completament:
Una terrible bellesa acaba de nàixer”.
(W. B. Yeats).

William Butler Yeats

William Butler Yeats

Els noms d’aquest poema són de dirigents nacionalistes irlandesos, part dels quals morts per les tropes d’ocupació britàniques.
El llibre és un assaig històric, des de la prehistòria del moviment nacionalista irlandès fins a la constitució d’un moviment nacionalista sòlid a les darreries del s. XIX i la independència final als anys 1920.
L’accidentat i contradictori camí per acabar amb la sobirania anglesa sobre l’illa de les prades verdes hi és descrit i recreat amb gran agilitat literarioperiodística en 28 capítols que abasten menys de 200 pàgines.
El llibre fou publicat a Londres en anglés per l’editorial Granada, i m’arribà a les mans a través de la meva amiga Aine, militant durant les darreries dels 70 i principis dels 80 del moviment per la llibertat dels presoners polítics a Béal Feirste (Belfast, en transcripció anglesa), Irlanda del Nord. Quan vaig ser a Irlanda del Nord, el 1985, vaig veure aquells monstruosos presidis en forma d’H, les presons de màxima seguretat anomenades els blocs-H, on molts militants de la resistència contra l’Exèrcit Britànic van morir fa ja quasi vint anys en cruenta vaga de fam, durant els primers anys del thatcherisme bestial.
Record una breu xerrada amb el germà d’en Bobby Sands, el primer pres mort en vaga de fam, o l’animació -sobretot davant una pinta de Guinness- dels meus coneguts irlandesos i dels seus brindis: “Slainte, saol fada, gob floch agus bas in Eireann” (Salut, llarga vida, la boca banyada i morir en una Irlanda lliure).
“Ni ráibh sé ro olc mar Shasanach” (No era massa dolent per a ser anglès).

ALGUNS TRETS HISTÒRICS D’IRLANDA

Irlanda conegué la seva primera edat d’or després de ser evangelitzada: durant els segles V al IX, hi hagué una brillant esplendor del monaquisme celta del Llunyà Occident, amb una església cristiana cèltica autocèfala, del tot independent de la del Mediterrani, la Katholiké (Universal, en grec). Cap al tomb del mil·lenni, Irlanda fou conquerida pels invasors normands-anglesos i començà a decaure (i tal com el nostre St. Vicent Ferrer; els seus més brillants monjos -com D’Escotto- s’exiliaren a Europa ja des del s. IX).
Amb l’extensió de la Reforma cals seus germans de llengua i nissaga (els escocessos, que parlen una llengua bessona), el Nord d’Irlanda es veié progressivament colonitzada per protestants d’Escòcia. Les tensions de la repressió dels successius reis catòlics i protestants, de les noves onades reformadores i de la intransigència de Trent, amb les conxorxes jesuïtes i l’intent d’invasió per la “Invencible” de Felip II, i més tard la revolució burgesa de Cronwell i els puritans (devers 1640-60, època de la nostra Guerra dels Segadors), acabaren enverinant les relacions entre Irlanda i la Monarquia anglicana. Durant els pròxims segles l’opressió anglesa aniria tornant-se més brutal.
En realitat no es tracta pas exactament d’una guerra de religió, com tot sovint sentim dir tendenciosament (convé dissimular la natura nacional de la qüestió i agranar cap a la versió papista, aliada de l’espanyolisme a ca nostra), malgrat que en bona part ho fou en un principi (un catolicisme feudalitzant que desitjava una intervenció espanyola, un calvinisme burgès que defensava la llibertat religiosa britànica), sinó més aviat d’un trencament cultural i psicològic profund i una llarga guerra derivada, entre nacionalisme oprimit, sense recursos autoorganitzatius, i imperialisme militarment organitzat. Tot, adobat amb greus injustícies socials i molts factors polítics.
L’Església Catòlica i també la majoria de confessions protestants o evangèliques s’han mantingut, en general, al marge d’una participació directa en el secular conflicte. Sols una versió probritànica del nacionalcatolicisme nostre, els unionistes (centralistes o unionistes, semblants als “blavers”) del grup presbiterià integrista de Ian Pasley, hereus dels assentaments escocessos de la immediata postReforma, han jugat un paper polític actiu de manera permanent. Per cert que els presbiterians sols juguen aquest estrany paper a Irlanda del Nord.
Irlanda va viure una segona Edat d’Or tot coincidint amb el procés independentista. James Joyce n’és la figura més universalment conegut -malgrat ser un irlandès atípic i apàtrida. Però també Oscar Wilde o Bernard Shaw són escriptors irlandesos molt brillants immediatament anteriors.
El llibre és un itinerari farcit de figures i fites ben notables. L’aparició per primera vegada a Europa de brots de feixisme al si d’un Exèrcit, el secessionisme anti-independentista conegut com a ulsterització, els aferrissats enfrontaments de classe a Baile Atha Cliath (Dublín, en anglès) els assaigs de lluita armada i les consignes de desobediència civil seguides després per organitzacions d’alliberament nacional a l’Índia, Txecoslovàquia, Noruega, Dinamarca sota ocupació nazi, i moltes colònies britàniques de l’Àfrica Negra fins al Moviment pro-Drets Civils d’en Martin Luther King als EUA; tot plegat constitueix, sols al terreny polític, un important bagatge que O’Connor ens hi ofereix, bo i avantposant l’anàlisi casuística dels fets, sovint espectaculars, als principis teòrics que se’n puguessin derivar.
El nacionalisme català i d’altres a l’Estat Espanyol i la Unió Europea es mou més aviat mancat de coordinades internacional-històriques, massa en el terreny abstracte dels idearis i de les confrontacions electorals, i és cert que podria aprendre bones dosis de realisme causa-efecte d’uns altres processos de renacionalització triomfant.
Probablement, si comparem el nostre cas amb l’irlandès, ens trobem en una situació una mica semblant a la d’aquella nació a les darreries del segle passat. Durant la IIª República, el Principat mirà d’imitar l’exemple irlandès en proclamar la República i l’Estat català els anys 1931 i 1934, des d’una perspectiva més aviat anticatòlica i amb un gran substrat social anarquista, dos fets molt refractaris a un èxit renacionalitzador, històricament, perquè representen fortes tendències futuristes, hiperideologitzades, no sols no interclassistes sinó clarament en contra dels poders socials constituïts. A l’Estat espanyol és sens dubte Euskalherria el cas més semblant a l’irlandès.
També hi trobem descripcions de la vida social de l’època, sovint en boca dels protagonistes, ço que ens fa conèixer capteniments heroics i desconcertants: aristòcrates esguerrats, dirigents obrers o poetes místics. Irlanda fou potser la primera colònia anglesa i sa llibertat també fou el principi de la fi del gegantí Imperi que ocupava gairebé una quarta part de les terres de tot el planeta. Els articles, testimonis i escrits tan representatitus de l’edat d’or irlandesa com són en Yeats, Joyce o Shaw contribueixen a mostrar-nos fidedignament dues dècades extraordinàries de lluita contra l’Imperi. L’esforç de síntesi fet per l’autor és molt considerable i l’apèndix bibliogràfic així ho demostra. Tanmateix, hom no pot pas dir que l’afany per abarcar el màxim d’elements possibles faci decaure gens ni mica l’interès del llibre.

SINOPSI POLÍTICA

Els esforços parlamentaris d’en Parnell i el Partit Irlandès per assolir l’autogovern anirien donant pas a formes i perspectives de lluita més radicals, tant en el pla polític (“Sinn Féin”: “Nosaltres Sols”), militar (Voluntaris Irlandesos..) o civil (Lliga Gaèlica, Clan Na Gael). L’advertència d’en Parnell als anglesos resultà profètica: “Doneu a Irlanda un govern propi per mètodes constitucionals o encareu les conseqüències d’una revolta”. Les virtualitats constitucionals no donaren més fruit que la “Home Rule” (Reglament Interior: Autonomia) de l’any 1912, que fou immediatament boicotejada pels unionistes de les dues illes i en particular a Irlanda del Nord, on es creava una força paramilitar, Voluntaris de l’Ulster, encarregada de vetllar pels drets seculars dels colons, classe amb prerrogatives i prejudicis imperials britànics.

Charles Stewart Parnell

Charles Stewart Parnell

Tom Kettle, autonomista irlandès, diu al capítol 4: “La Home Rule és l’art de pensar correctament sobre els propis afers. L’Unionisme és l’art de pensar incorrectament sobre els afers de tercers”.
El motí de Curragh, on una part de l’oficialitat britànica destacada a Irlanda es negà a complir ordres de l’Executiu en contra dels Voluntaris, és una fita simptomàtica que una part de la classe dirigent estava disposta fins i tot a negar la Constitució i la Llei -tal com a ca nostra el PP i afins- en defensa dels propis interessos sobre terra conquerida. Amb la creació, al sud, dels Voluntaris Irlandesos, fou encetada una cursa in crescendo cap als fets polítics cruents, fins a la Revolta del ’16 a Baile Atha Cliath (Dublín, en anglès), la qual fracassà, esclafada per les tropes d’ocupació britàniques. L’afusellament dels seus populars caps revoltats en plena Primera Guerra Mundial (els nacionalistes irlandesos havien acceptat majoritàriament d’anar a lluitar amb els britànics a les trinxeres de França) constituí un xoc definitiu. La Revolta del ’16 serviria als independentistes com a lliçó i, en avant, seleccionarien més els objectius. Les forces d’ocupació van anar essent atacades en llurs punts clau: espies i membres del servei d’informació. Aquesta nova tàctica militar prengué volada després de la declaració d’independència pels representants irlandesos, constituïts en parlament alternatiu (“Dail”) a Dublín, quan també fou fundat l’Exèrcit republicà Irlandés (I.R.A.) i els seus sistemes de contraespionatge i contracolp, ben activats al Diumenge sagnant, quan les persones clau del feixisme militar britànic foren exterminades en poques hores i el sistema de dominació anglesa definitivament col·lapsat a Irlanda del Sud.

TRADUCCIÓ D’UN CAPÍTOL SENCER D’”A TERRIBLE BEAUTY IS BORN”

Des de l’agost del 1913 fins a Nadal d’aquell mateix any, Dublín fou paralitzada per una massiva vaga obrera. la conseqüència immediata en va ser la consolidació de la resistència de la classe treballadora front al stablishment, bo i resultant també en la creació d’un altre grup paramilitar, l’Exèrcit Ciutadà, integrat per homes que s’havien compromès en la vaga.
Els treballadors eren dirigits per dues figures notables: en Jim Larkin i en James Connolly. En Connolly acabaria executat, temps a venir, com un dels caps de la Revolta. En Larkin, qui era de nissaga irlandesa, havia arribat a Irlanda des de Liverpool el 1906. Hi esdevingué l’organitzador general de la Unió Nacional d’Estibadors d’Irlanda i en va obrir una secciò a Béal Feirste/Belfast. Tot seguit anà a Dublín per organitzar-n’hi una altra. El 1908 fundà a Unió General de treballadors i del transport Irlandesos.
Les condicions de la classe obrera dublinesa al temps en què en Larkin hi arribà eren probablement pitjors que no pas en cap altra ciutat eutropea. Per darrer de la lluentor dels salons georgians, l’esplendor de la Cot del Virrei i l’entusiasme del renaixement literari, Dublín amagava aquesta vergonya. Un sacerdot qui comparegué davant una comissió governamental el 1913 va manifestar que coneixia una casa d’habitatge a la qual vivien cent set pesones. Segons la premsa mèdica, el 1913 l’índex de mortaldat a Dublín era el més alt d’Europa, per damunt de Moscou i fins i tot de Calcutta, on la plaga de còlera era endèmica. El conservafor “Irish Times”, en un article del 1914 comparava els ravals de Dublín al mateix Infern de Dant. Vint-i-cinc mil persones vivien en cinc-mil cases d’habitatges o vint-mil famílies disposaven d’una habitació per a cadascuna.
Els dos homes que havien triat aquest pou mort per a llurs ànsies reformistes eren complementaris quant a caràcter. En Larkin era un destacat orador i periodista que podia aixecar la gent de la seva postració amb una frase brillant. Tenia un veu que podia abastar ben bé tot una prada, i una presència imponent i altívola. La seva faç transfigurada, resplendent en la nit, quan adreçava la seva oratòria a la gentada, s’esdevingué símbol d’esperança per a les masses famolenques i trepitjades que venien a escoltar-lo.
En Connolly no tenia pas el do de l’oràtoria com en Larkin ni tampoc l’extraordinària sintonia amb les masses d’aquest, però posseïa una brillant ment analítica que era capaç de connectar la doctrina marxista a la història irlandesa i a les condicions d’aquell temps. En Connolly, l’únic dirigent irlandès qui ha estat capaç de formular una política social seriosa, és recordat com a una figura clau del socialisme internacional. Tal com en Larkin, havia nascut també afora d’Irlanda, a Edimburg, però era també d’origen irlandès. Després d’arribar a Dublín havia fundat el partit Republicà Socialista Irlandès, el qual adoptà un lema d’en Camille Desmoulins: “Els grans semblen grans perquè estem agenollats”. Però aquest partit no havia reeixit, i en Connolly havia marxat a Amèrica, on treballà amb Eugene Debb i els sindicalites. Connolly havia retornat a Irlanda el 1910 i, just el mateix any, assolí el càrrec de Secretari General de la Unió del Transport (d’en Larkin) a Belfast. Més endavant, el 1914, quan en Larkin se n’anà al nou Continent, en Connolly el va substituir i demostrà la seva competència com a resolt organitzador i periodista popular.
En Larkin fou empresonat a Sing Sing l’any 1916 i es perdé l’esclat de la Revolta d’aquell any. Quan se’n tornà a l’illa el 1923, un cop alliberat de la presó, el conflicte ja era acabat i, durant la seva absència, en Connolly (executat en 1916) havia esdevingut màrtir nacional. Però en 1914 era Larkin qui dominava l’escena en organitzar la primera vaga general del món.
L’any 13, a Dublín, s’havien produït trenta vagues entre gener i mitjan agost. Llavors, en aquell mes, en plena temporada de societat -que cobrava especial relleu amb la Setmana de Mostra equina -, en Larkin muntà una vaga de transports. Era com llançar el guant al seu principal oponent, en William Murphy, un empresari autodidacta qui havia desplegat sistemes de transport a moltes parts del món, inclosa Sudàfrica.
Després que en Larkin hagués etzibat la vaga contra ell, en Murphy acusà el cap obrer d’infiltrar-se dins la secció de repartidors de l'”Irish Independent”, un diari nacional del qual en Murphy també era el propietari. La resposta a en Larkin fou la d’acomiadar tot treballador del seu periòdic que no abandonàs la Unió del Transport.
Aleshores, en Larkin va persuadir els estibadors de no carregar mercaderies a les firmes que eren distribuïdores del diari d’en Murphy. Era un desplegament de la seva doctrina dels “Béns tancats”. El tres de setembre els patrons dublinesos deixaren sense feina vint-mil homes en un esforç per doblegar la unió d’en Larkin, i la capital entrava de ple en una vaga que col·lapsaria la ciutat durant sis mesos. Dijous 28 d’agost, en Larkin era arrestat per libel sediciós. Alliberat sota fiança, adreça un míting a deu-mil persones a Beresfort, prop de Liberty Hall, seu de la Unió. “Abans de passar endavant -digué- amb el vostre permís cremaré la proclama del Rei. El poble fa aparèixer reis i el poble pot fer-los desaprèixer”.

James Larkin

James Larkin

Havia de parlar al carrer O’Connell el 31 d’agost i en tèmer que hi hauria de nou ordre de detenció contra ell, s’amagà. Les autoritats feren tot el possible per deturar-lo a fi que no hi comparegués aquell diumenge. La policia vigilava les entrades de tots els edificis prop de l’Hotel Imperial, al carrer O’Connell, des del qual en Larkin havia d’adreçar-se a la multitud.
A la una i mitja d’aquell diuemnge un sacerdot d’edat avançada apareixia al balcó de l’Hotel i començava a parlar a la gentada. Era en Larkin disfressat. Prest el reconegueren i hi hagué un rugit de benvinguda abans que no fos agafat i emportat per la policia. Avall al carrer es produïa una càrrega amb porres en la qual un home era mort i 400 ferits. Semblà que la policia havia actuat amb calculada ferocitat sota les instruccions dels seus oficials que, al seu torn, havien rebut les ordres del Castell de Dublín.
Al següent mes la vaga assolí cims d’amargor. Els socialistes de les “Trade Unions” britàniques fletaren vaixells amb menjar per als vaguistes de Dublín. Fou elaborat un pla per a enviar nins pobres a Anglaterra i estalviar-los les espantoses condicions familiars. La jerarquia catòlica, però, s’hi oposà. Protectors devots arrabassaven els nins dels braços dels pares quan aquests els baixaven al moll cap a la nau que se’ls emportava a Anglatera. “Pobra religió la que no permet unes vacances de quinze dies”, clamava Larkin alliberat del presidi i, com sempre, denunciant implacablement la hipocresia esquerpa a permetre que donassin menjar i caliu a una xicalla famolenca durant un parell de setmanes.
Tot el temps de la vaga en Larkin brillà al zènit. Parlà a l’Albert Hall de Londres a la mateixa tribuna que Bernard Shaw, per a una audiència de vuit-mil persones. “L’infern no em fa pas por -els féu-, Hi he viscut, jo. M’hi han tocat 36 annys de fam i pobresa. No poden pas espantar-me amb l’infern. Millor estar a l’infern amb Dant i Davitt que no pas al cel d’en Carson i d’en Murphy”. Un camí a Dublín, desencadenà més invectives ferèstegues contra la patronal, acabades amb la frase: “No crucificaran més el Crist pels carrers de Dublín”.
La personalitat d’en Larkin cridà l’atenció de molts que no eren pas coneixedors del mal tràngol dels treballadors dublinesos abans de començar la vaga. Na Constance Markiewicz fou captivada per la seva personalitat i una mica després d’haver-lo conegut, anà a veure’l al menjadors de beneficiència de la central obrera, on el trobà arromangat i escudellant sopa per als famolencs.
“Asseguda allà tot escoltant en Larkin -en va escriure més tard- em vaig adonar que era en presència de quelcom que ni de casualitat havia trobat abans: més aprop de qualque gran força primigènia que no pas d’un home. Un furacà, una onada de la gran tempesta, l’ímpetu de la vida en primavera i la marcida alenada de la tardor, tot semblava emanar del poder amb què parlava. Pareixia com si la seva personalitat prengués, assimilàs i engegàs cada emoció que corprenia la multitud que l’envoltava, cadascun dels patiments i goigs que haguessin sentit, expressat i santificat. La gran força elemental present en totes les gentades havia penetrat sa natura per sempre més…aquesta força canvià màgicament la vida sencera dels treballadors dublinesos i del futur del sindicalisme a Irlanda”.
A.E. era un altre militant. La seva “lletra oberta” als patrons escrita l’octubre del 1913 causà sensació, i fou llegida i rellegida pels treballadors dels habitatges a tot arreu la ciutat. “Els homes als quals heu pres la facultat de ser homes -va esciure al “Manchester Guardian”- us detestaran i sempre estaran covant i ordint com donar un nou mastegot. Els nins seran ensenyats a maleir-vos. L’infant emmotllat a la matriu alenarà, dins el cos privat de menjar, la vitalitat de la malícia. No són pas ells, sou vosaltres els encegats Samsons, migpartint les columnes de l’ordre social. Estem anunciant la mort de l’autocràcia industrial. Hi hagué autocràcia a la política i fou reemplaçada per la democràcia. Segurament, doncs, el poder democràtic us llevarà el control de la indústria. El vostre destí, aristòcrates de la indústria, serà com el de l’aristocràcia de la terra, si no demostreu que teniu una mica d’humanitat, encara. La Humanitat abomina, per damunt de tot, de les vacunes, però la vostra classe serà tallada com fa el cirurgià quan talla el càncer i l’excrescència aliena al cos. Sou avisats abans que no sia massa tard”.
El resultat més important de la vaga havia estat la formació de l’Exèrcit Ciutadà, a Dublín. Després que la policia atacàs la multitud el 31 d’agost, en Larkin havia instat els treballadors a crear una milícia d’autodefensa. Com a referència, féu esment de les activitats al nord de l’illa. “Si és just i legal per als homes de l’Ulster d’armar-se, per què no havia pas de ser-ho per als dublinesos, d’armar-se per autoprotegir-se?. N’hem de menester. No don pas consells que no sia disposat a seguir jo mateix. Em coneixeu, i sabeu que, quan dic una cosa, la faré. Armeu-vos i m’armaré. Si Sir Edward Carson és just aconsellant als homes de l’Ulster de formar un govern provisional, trob que dec ser just, també jo, en aconsellar de formar un govern provisional a Dublín. Però tant si formen un govern provisional com si no, haureu menester d’armes”.
El nou exèrcit entra en escena el novembre del 1913. La seva constitució fou realitzada per Sean O’Casey, el qual esdevingué Secretari de l’Exèrcit Ciutadà i en va escriure la història. El comandant-en-cap era el capità Jack White, D.S.O. (Medalla Distingida de Servei), un home d’Antrim, i oficial de l’Exèrcit Britànic que s’havia distingit a la guerra dels Bòers i era fill de Sir George White, defensor de Ladysmith. Malgrat que més endavant en White havia de renunciar al seu càrrec, inculcà ferms principis militars al seu petit Exèrcit que pròximament serien de gran ajut, bo i dissuadint la policia dels seus entusiasmes per atacar els obrers en conflicte -tal com havia passat en un primer moment.
Poc després d’encetar el programa d’ensinistrament, en White rebé un telegrama de Sir Roger Casement. “Comprenc que amanies un moviment per instruir i disciplinar els obrers dublinesos. És una bona i saludable activitat. Desig de donar-hi suport i esper que sia l’inici d’un ample moviment nacional per organitzar instruïts i disciplinats Voluntaris Irlandesos que facin de vàler l’homenia irlandesa i defensar la causa nacional en tot allò que és just”.

Sir Roger Casement

Sir Roger Casement

En White havia conegut en Casement en un aplec nacionalista a Ballymoney i, encara que eren d’Antrim i protestants nacionalistes, no havien congeniat. Ara, el desafiament d’en White al Govern semblava atansar Casement cap a ell. Tots dos havien servit Gran Bretanya amb distinció i eren ara convençuts que oposar-s’hi era coherent amb els principis que havien dut Sa Majestat a condecorar-los amb honors com a soldat i diplomàtic.
La vaga fou el resultat de l’explotació d’irlandesos per irlandesos. Però, a molts separatistes, els semblà sols un altre aspecte del mal govern originat arran la presència britànica a l’illa. Condicions semblants a les de Dublín no podien pas haver-se donat en cap altra ciutat de les Illes Britàniques. La vaga també acostà el poble a la perspectiva independentista. L’Exèrcit Ciutadà i els Voluntaris Irlandesos anirien trobant llurs camins com a progressivament coincidents fins que dos anys més tard estaven disposats a tancar el rotgle i marxar colze a colze fins al centre de la ciutat en oberta revolta.

ALGUNS FRAGMENTS SIGNIFICATIUS DEL LLIBRE

Sobre Arthur Griffith, cap nacionalista per una política de resistència passiva: “Griffith fou la primera persona a Irlanda, fins a on arriba la meva informació dels afers del país, que revisqué l’ideal separatista en una reformulació moderna” (James Joyce). Això és també el que ens cal als catalans: un independentisme modern, ajustat a la realitat.
“Sóc independentista, però el poble irlandès no. Tanmateix pens que el nostre poble pot arribar a unir-se sota aquesta política si l’obrim i la fem tolerant” (A. Griffith).

Arthur Griffith

Arthur Griffith

Criteris de recrutament per als grups armats irlandesos: “Ningú que begués per costum i en excès ni que sovintejàs males companyies (policia, soldats o gent tinguda per indesitjable nacionalment parlant), ni ningú amb mal caràcter no hi era tampoc recrutat, ni cap cèl·lula no tenia el poder de recrutar per pròpia decisió algú”.
Un esbòs del tipus de persona que formava el nucli de l’IRA a les comarques rurals ha estat descrit per Sir Henry Lawson, Lloctinent General de l’Exèrcit Britànic: “Els capitans de Voluntaris semblen haver estat gairebé tots homes joves, fills de grangers la majoria, alguns mestres d’escola, la major part amb un bon nivell d’educació si hom considera llur classe social, però ignorants, tanmateix, del món i d’un munt de coses, encara que, com a col·lectiu, transparentment sincers i ferms, idealistes, fortament religiosos en llur majoria, i sovint amb un sentit gairebé místic del deure envers llur país. Aquests homes donaren a la tasca d’organitzar llurs Voluntaris allò millor en ment i esperit. Lluitaren contra l’alcoholisme i l’autoindulgència, i no hi ha cap exageració si diem que, com a conjunt, representaren tot allò millor de llur país…”.
“Si hi afegim que les armes havien estat adquirides per un excònsol britànic i que l’encontre inicial del Comitè d’Armament havia estat arrecerat ca la fila fadrina de l’arxidiaca protestant de Meath, hom podrà albirar que la importació d’armes per part dels Voluntaris Irlandesos tenia una estranya barreja que la distingia de la majoria d’empreses revolucionàries”. Tot just pel seu sentit pràctic, manca de prejudicis, interclassisme i expansió general a través de tota la societat irlandesa.

Patrick Pearse

Patrick Pearse
P.H. Pearse, un dels afusellats pels anglesos per l’aixecament del 1916, deia: “Quan tenia deu anys, m’agenollí una nit vora el meu llit i prometí a Déu que havia de dedicar ma vida a l’esforç per l’alliberament del meu país. He mantingut aqueixa promesa…Assumesc d’estar parlant a anglesos que valoren positivament llur pròpia llibertat, i que professen estar lluitant per la llibertat de Bèlgica i de Sèrbia. Penseu que també nosaltres ens estimem la llibertat i la desitgem. Fer-ne ús és més desitjable que cap altra cosa en el món. Si ara ens estronquen, renaixerem de bell nou, i renovellarem la nostra lluita. No podeu pas vèncer Irlanda, no podeu pas extingir la passió irlandesa per la llibertat; i si les nostres accions no han pas estat capaces d’atènyer-la, llavors nostres fills l’abastaran amb una gesta millor”. Així és com cal parlar als espanyols perquè aquesta manera decidida i transparent de parlar és la que millor poden entendre els pobles lliures.
En James Connolly, un altre dels més destacats dirigents independentistes, deia: “Prec per tots els homes valents que compleixen llur deure segons llur enteniment”. Una manera molt justa, comprensiva i equilibrada de fer-se entendre per tothom. La perfecció a comunicar és com una assegurança de vida.

James Connolly

James Connolly

POEMARI IRLANDÈS

Alguns himnes i poemes de l’època:
Balada en memòria dels patriotres executats per la Revolta del 1916.
“De debò tenia jo un amor, si mai n’ha tingut cap noia.
Marxà per deslliurar la vella Irlanda.
Tot voltant el meu barret, duré una cinta, de les tres colors.
Fent el cercle, fins que la mort m’arribi.
I si algú em demana per què la hi duc,
Li haig de dir que és pel meu ver amor
Que mai més no tornaré a veure”.
Himne cantat a esglésies irlandeses durant la guerra de la independència contra l’Imperi:
“Deixeu-me dur Vostra Creu per Irlanda, Senyor!
Que l’hora del seu judici és arribada,
I les angoixes i penes del sacrifici
Poden ben bé ser enteses per companys estimats.
Tanmateix, Tu, Senyor, pren-me d’entre la gentada que s’hi ofrena,
N’hi ha a muntó, de lluny, menys preparats,
Tot i que ansiosos: tots ells hi són, a mort,
Que Irlanda ha de ser guardada.
Deixeu-me dur Vostra Creu per Irlanda, Senyor!.
Els meus afers en aquest món són ben pocs,
I poques les llàgrimes que per mi rodolaran,
Quan seguesca el meu camí devers Tu.
Guarda, guarda’ls per als seus estimats:
El germà, el fill i el pare,
Que la causa que estimem no ha de morir mai
A la terra del desig del cor nostre.
Deixeu-me dur Vostra Creu per Irlanda, Senyor!
Per Irlanda, feble, amb llàgrimes
Pels vells del front ennuvolat,
I el nin de tendra edat;
Per les llars buides de llurs planes d’or;
I per les esperances de llur futur, també!.
Deixeu-me dur Vostra creu per Irlanda, Senyor!.
Per la causa d’en Roisin Dubh”.
El professor Tom Kettle, ja adés esmentat, va escriure un sonet des de les trinxeres franceses, en una lletra a sa germana. Hi acaba expressant el desencís per les execucions del 1916, mentre a muntó irlandesos morien lluitant als camps de França:
“Sàpies que som folls ara amb l’estúpida mort.
Morts no pas per la bandera ni pel Rei ni l’Emperador,
Sinó per un somni nascut en una barraca de pagès
I per les secretes escriptures del pobre”.
El mateix Tom Kettle digué: “El Castell de Dublín (símbol de l’ocupació anglesa), si no sabia què volien els irlandesos, no hauria mantingut tan infal·liblement la pròpia tradició de donar-los exactament tot el contrari”.

LES ELECCIONS BRITÀNIQUES UTILITZADES PER A CREAR LA REPÚBLICA LLIURE D’IRLANDA

Desembre del 1918: Els independentistes irlandesos del Sinn Féin atenyen, a les eleccions britàniques, 73 dels 105 escons per les circumscripcions electorals d’Irlanda.
El punt central de la política del Sinn Féin per a les eleccions generals del 1918 era l’absentisme, per part dels seus càrrecs electes, d’anar a Westminster, la mateixa política que recomanava A. Griffith l’any 1905: Els candidats usarien la maquinària electoral amb què els britànics havien provist Irlanda, però, un camí elegits, refusarien de prendre possessió de llurs escons a Westminster (a Londres) i, en comptes d’això, establirien un parlament rival a Baile Atha Cliath/Dublín, el qual administraria els afers del país en desafiament obert a Anglaterra.

Arthur Griffith

Arthur Griffith

Quan el Parlament “abstencionista” (conegut com a Dail) feia el seu primer aplec a la Mansion House de Baile Atha Cliath/Dublín, el 21 de gener del 1919, la majoria dels membres eren a presons britàniques. Havien estat arrestats sota diversos pretextos durant l’anterior mig any. Quan hi passaven llista, la resposta “Faol Glas ag Gallaibh” (empresonat per l’estranger) fou repetida 36 vegades. Sols 37 representats elegits hi eren presents. I aquests van llegir la declaració d’Independència i la van aprovar en absència de la resta”.
“A simple vista la formació d’un Govern independent apareixia una mica un camí d’utopia. Però quan fou endegat, la política del Sinn Féin havia de tenir un èxit colpidor. El departament de Finances, a càrrec d’en Michael Collins, féu flotar un emprèstit nacional que pujaria per damunt del milió de lliures. Les Corts republicanes de Justícia i Equitat serien establertes, i operaven en 23 dels 32 comtats. Al final, l’Administració Britànica quedà paralitzada en tant que la majoria de la gent del país simplement ignorava l’existència de totes les institucions del Regne Unit.
L’escalada d’aquesta política continuà fins que la Gran Bretanya es trobà recorrent a mesures que senzillament feien malbé el seu prestigi als ulls de l’opinió pública mundial.
Com que la política militar britànica anà esdevenint cada vegada més detestable, la resistència republicana va anar creixent. Aquest camí, tanmateix, no estaven prenent les armes com a una colla minoritària i impopular, sinó com a l’Exèrcit oficial del Govern electe del mateix poble. La importància de la filosofia del Sinn Féin és la de proveir d’una fòrmula amb la qual la força guerrillera d’en Collins, la primera d’aquesta mena en l’època moderna, derivaria la seva autoritat d’un Parlament electe”.
Aquesta és la via que hem d’aprendre, tal com també féu Croàcia, que de la pròpia policia croata i de grups patriòtics formà un exèrcit regular amb el suport parlamentari. La resta de tàctiques militaristes és aventurerisme sense base sociològica i amb perills autoritaris: tot Exèrcit deu estar sotmès a un poder democràticament elegit, els brot guerrillers són sempre immaduresa de la societat civil i acaben malament pràcticament sempre. Forçar aquest camí és el que intenten les policies estatals infiltrades.

EL PUNT CRÍTIC DE LA INDEPÈNDÈNCIA IRLANDESA

La important emigració d’irlandesos a distints llocs de l’Imperi Britànic i als Estats Units especialment, al llarg del segle XIX, majorment a causa de successius períodes de fam aguda, fou un avantatge, del tot decisiu, per assolir la independència. O’Connor parlava així dels contactes amb els ciutadans nordamericans de nissaga irlandesa:
“Al juliol del 1914, disgustat per l’intent d’en Redmond per fer-se amb el control dels Voluntaris, en Casement havia marxat cap a Nova York. Hi trobà en John Devoy, el cap Fenià de Clann na Gael i la figura clau entre els grups irlandesos als Estats Units. Casement fou ben rebut en Amèrica. “M’hi veuen com una mena de vell Parnell”, va escriure. “Puc veure sols per la manera de saludar-me, aquells que tenien el cor posat en un dirigent portestant, i pensen, pobres ànimes valentes, que puc ser aquest home”.
Mentre en Casement era als Estats Units esclatà la guerra. De Nova York estant va escriure una lletra a l’Irish Independent tot exposant-hi allò que pensava sobre l’oferta britànica de donar l’autonomia a Irlanda: “…Realment eren tots partidaris sincers de l’estatut d’autogovern, els qui el reclamaven i el donaven avui de franc per a entrar ja demà en vigor, en lloc d’oferir-los-el a la venda en termes de canvi – que sols un boig acceptaria? Fóra encara el deure dels irlandesos de salvar llur força i virilitat mitjançant treballs difícils en front d’ells, per reconstruir, a partir d’una població esgotada, la fàbrica d’un vida nacional avui enrunada”.
Finalment ve el desenllaç del procès per la independència: “Tot al llarg de les comarques rurals hi havia bosses de Reialisme, petita aristocràcia, o oficials de l’Exèrcit i la Marina colonial ja jubilats.
L’atmosfera d’aquestes “ciutat Garrison” era agressivament britànica. Les escoles estatals on els infants majors de 14 anys eren educats, foren dissenyades per mantenir l’alumne ignorant de la història i de la cultura irlandeses, i per tal que no aprenguessin la llengua gaèl·lica. La poesia que hi aprenien era la de poetes anglesos: Keats, Tennyson, Wordsworth. Les batalles a memoritzar eren Trafalgar, Agincourt, Waterloo. I els reis i reines, els regnats dels quals calia recordar, eren, exclusivament, anglesos”. O sia, tal com voldria imposar-nos el PP i tal com fan les seves televisions, amb apartheid total (o informació molt tendenciosa) contra sensibilitats, folklore, festes, cantants i fins i tot equips esportius catalans, bascs, etc.
El General Sir Hubert Gough, comandant del 5è Exèrcit a França, va escriure: “La llei i l’ordre a Irlanda ha deixat pas a una anarquia sagnant i brutal, en la qual els agents armats de la Corona violen qualsevol llei en una línea de salvatgisme absurd, venjatiu i insolent. Anglaterra ha esvanit, més enllà dels propis criteris i, àdhuc, dels de qualsevol nació del món, sense exceptuar-n’hi la turca i la zulú, un capteniment detestable que mai no havia estat vist abans al llarg de la seva història”.
“…El cas és que tothom es gira a mirar devers el Sinn Féin, no pas perquè hi creguin, sinó per ser l’única autoritat als comtat, i s’adonen que, si llurs vides i propietat han de ser assegurades, és menester actuar amb el Sinn Féin. Llur parer general és: Com defugir d’aplegar-nos al Sinn Féin quan tot està tan extraordinàriament ben fet?”. Aquest és el secret perquè una nació majoritàriament no independentista doni suport a un projecte independentista. Que siguem capaços de convèncer-los per no tenir esquerdes ni badar, per haver après a fer-ho tot “extraordinàriament ben fet”. Qüestió endògena que depèn de nosaltres bàsicament i que havia de tenir la nostra prioritat absoluta.
“(Certa persona) els desafià arran els assassinats de soldats i policies (britànics): llur resposta, donada amb una total, civil i deliberada calma, era d’aquesta traça: “No es tracta pas d’assassinats ni poden ser descrits talment. Hem declarat la República, és cert que el Govern Britànic refusa de reconèixer-nos, però això ja no és problema nostre. Hem declarat la guerra al Govern britànic, el qual declina, per qualque raó particular d’ells, de reconèixer la nostra declaració de guerra i defuig de declarar-nos-la a nosaltres; però això no és problema nostre. Per haver-hi declarat la guerra, estem capacitats per matar i prendre presoners qualsevol soldat, policia o civil que creguem s’ha compromès activament en contra de nosaltres”. Tot un exemple de lògica sense punts solts, de pensament fort, ben cosit i repuntat.
Colze a colze amb el funcionament dels tribunals del Sinn Féin, el prèstec del Dail estava essent reflotat per Michael Collins. A muntó gent havia refusat de pagar imposts sobre la renda o interessos, i, en lloc d’això, enviaven les quantitats compromeses al Sinn Féin. Lentament la fàbrica de l’administració britànica a Irlanda estava desballestant-se.
La fòrmula d’A. Griffith havia estat dissenyada per trencar la unió amb la Gran Bretanya. “I el jou es podrirà a causa de la unció (=gràcia espiritual)” (Isaïes 10:27).
Però els principis que establia serien usats en distintes parts del món en un futur, sols que serien emprades sota noms diferents que el de “desobediència civil”.

ELS PERSONATGES PREVIS AL DESENLLAÇ INDEPENDENTISTA: MICHAEL COLLINS, MACSWINEY, KEVIN BARRY…

M. Collins tenia el do irlandès de la rialla i el senti anglès de l’eficiència: tota una formidable combinació. Era un irlandès ben plantat amb faccions ben tallades i salut física robusta. Gogarty el definí com a “napoleònic, amb pell com d’ivori sense descolorir” i li donà la clau de sa casa per a usar-la quan li calgués fer-se fonedís.
W.T. Cosgrave, primer President del Consell Executiu de l’Estat Lliure i vicecomandant per a la Unió de Baile Atha Cliath/Dublín-sud en la revolta del 1916, un cop digué a l’autor del llibre: “Trob que en Michael Collins fou el major irlandès que mai ha existit, major que en Brian Boru o en Parnell”.

Terence MacSwiney

Terence MacSwiney

El 25 d’octubre del 1920, Terence MacSwiney, el batlle de Cork, morí en vaga de fam a la presó de Brixton, a Londres…Si els britànics havien volgut proveir una plataforma mundial per al batlle a fi d’airejar els seus greuges polítics, no haurien fet res de millor que permetre-li d’anar a una vaga de fam en una presó anglesa.
“No són pas aquells qui poden imposar la majoria els qui generalment venceran sinó aquells qui suporten i aguanten”, va dir en ser empresonat”.
“MacSwiney veié la lluita nacional en termes de Croada religiosa. “Car el nostre sacrifici -va escriure una volta- és semblant al sacrifici del Calvari resseguint fins a la fi tot el millor i més valent pel que tantes generacions han mort”. Per a aquests irlandesos la sang de llurs màrtirs passats era cara, a diferència dels actuals catalans que quasi han oblidat la sang dels màrtirs catalans i es dediquen a frivolitats amb algun memoràndum purament ritual per a diades de guardar, tal com els hipòcrites, han separat llur suposta ideologia de llur vida quotidiana. Oblits d’aquesta volada són fatals i és precís que per aquest camí no aixequem mai el cap.
“…Fora de la presó, les multituds s’amuntegaven diàriament per pregar i resar el rosari. Al final, després de 73 dies sense menjar, MacSwiney morí el 25 d’octubre”.
“Com amb la mort d’en Thomas Ashe, un estremiment recorregué de punta a punta el cos de la nació. El país fou aclaparat pel dolor. Londres havia de veure el primer funeral d’un màrtir irlandès. L’arquebisbe de Southwark, Dr. Amigo, havia donat permís per usar la seva catedral en la cerimònia del funeral”. Vet ací com fer les coses per la via noviolenta i religiosa té l’enorme ressò social que ha menester una bona causa, mentre que fer-ho per la via antireligiosa i violenta és llençar patiments, estúpidament inutilitzats i eixorcs, a les escombraries.
El 15 d’agost havien arrestat un universitari de 18 anys anomenat Kevin Barry després d’una emboscada a King Street. Un soldat havia estat mort d’un tret en l’acció i en Barry fou jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. El primer dia de novembre fou assenyalat per executar la sentència. Però una poderosa campanya fou endegada a fi de suspendre l’execució.
Mentre que des del punt de vista britànic, en Barry havia estat implicat en l’homicidi i per tant seria penjat segons la llei, des del punt de mira de l’IRA era un presoner de guerra, i hauria de ser-li garantit el seu status com a tal. A banda d’aquesta consideració res no podia haver estat calculat per commocionar més l’opinió pública que penjar un estudiant de 18 anys. Hi havia també clares evidències, abans de la seva execució, que en Barry havia sofert tortures.
Es tractava d’un jovenet particularment atractiu, ben paregut i elegant, amb una actitud alegre i burleta envers els que l’havien capturat. Havia estat un jugador de rugbi -un joc anglès- de primera, i un estudiant amplament popular a l’escola mèdica de la Universitat Nacional…
La mort d’en Barry enfelloní molta gent que havien esperat una solució”.

L’AMIC AMERICÀ: EL LOBBY IRLANDÈS ALS E.U.A.

A.E. o Æ (George William Russell) havia estat consultat per Lord Northcliffe (el baró propietari de “The Times”) a tomb de la manera d’ajudar a deturar el salvatgisme. “Vaig romandre a Londres durant una setmana al llarg dels anys de la lluita i vaig cercar Lord Northcliffe, el qual recordà que ell era irlandès. Em demanà: “Com puc ajudar-hi?”. Li responguí que podria conduir l’opinió pública americana a exercir pressió sobre l’anglesa, que la seva vasta organització podria influir sobre els caps de l’opinió dels Estats Units. En menys d’una setmana començà a publicar columna rere columna amb opinions d’americans als periòdics que controlava, la veu dels més destacats homes d’Estat, legisladors i industrials d’Amèrica, i eren tan unànimement favorables a l’autogovern irlandès que em crec que fou la principal causa del sentiment que sorgí a Gran Bretanya sobre que la qüestió irlandesa no era pas sols un problema domèstic, sinó un afer mundial.

George William Russell

George William Russell

Els propis escrits d’A.E. havien ajudat per informar Amèrica sobre la situació a Irlanda, car ell era ben conegut i admirat als Estat units. Al desembre del 20, A.E. va escriure un assaig al Pearson’s Magazine, un setmanari americà, sobre “L’Irlanda de cara endins i cara enfora”: “Quina és l’arrel del problema irlandès -va escriure- El poble irlandès vol ser lliure. Per què desitgen la llibertat? Trob que és perquè senten adins d’ells mateixos un geni que encara no s’ha pas manifestat en una civilització, com els grecs, romans i egipcis han exterioritzat llur geni, en el passat , en societats amb cultura, arts i ciències particulars d’ells mateixos”.
Després de descriure els excessos comesos per homes que semblaven tenir la mà lliure per matar, va escriure: “D’on prové el dret d’Anglaterra per governar Irlanda? En què es basa? No pas en el desig del poble irlandès, per cert. Es tracta d’una vella possessió. Generalment no és pas acceptat que cap saltaparets que hagi furtat una propietat durant llarg temps sia el més indicat per continuar posseint-la”.
“Quan els alemanys ocuparen Bèlgica, feren malbé cases particulars i assassinaren innocents amb l’excusa que “civils els havien disparat”. Les forces armades d’ocupació, a Irlanda, ara fan malbé cases particulars i maten gent innocent, al seu torn, amb l’excusa d’haver estat tirotejats per civils. Els ministeris anglesos que per aquesta causa denunciaren Alemanya, ara, callen” (W.B.Yeats).

LA MAQUINÀRIA PROPAGANDÍSTICA DE L’INDEPENDENTISME IRLANDÈS

Una part vital del programa del Sinn Féin del 1919 al 1921 fou la màquina propagandística…L’any 19 fou creat un Departament Governamental de Propaganda, el qual era a càrrec d’en Robert Brennan. Més tard entrà en funcions en Desmond Fitzerald, amb Piaras Beaslai, un periodista dublinès, com a enllaç amb la direcció del Voluntaris del G.H.Q. El Departament editava setmanalment una revista, l’”Irish Bulletin”. Més de 2.000 còpies eixien diàriament adreçades a la premsa britànica, irlandesa i d’altres països, a caps d’Estat i dirigents polítics d’Anglaterra, i als caps d’esglésies d’arreu el món. La distribució de la revista era ja per si mateixa tota una proesa, perquè era il·legal. Les còpies s’havien d’enviar en petits farcells per distintes bústies de correus pertot la ciutat.
El text del “Bulletin” gaudia d’una alta qualitat i el material era triat per atreure l’atenció editorial dels periòdics on era enviat. El Primer Ministre de propaganda, en Desmond Fitzerald, havia viscut a França per cert temps abans de prendre part a la revolta del 1916. S’hi havia fet amic de n’Ezra Pound i Paul Eluard i era un dels fundadors del Moviment Superrealista.
Erskine Childers, qui treballà per a Fitzerald i que més tard el succeí com a Ministre de propaganda, era una tria admirable: era autor d’un best seller i havia estat corresponsal de guerra del “The Times”…

Robert Erskine Childers

Robert Erskine Childers

Com aquell qui ha estat en escoles i universitats d’Anglaterra i hi ha treballat la major part de sa vida, en Childers es trobava en condicions de reconèixer l’estil anglès del “saber fer”. Aquesta coneixença el féu particularment valuós com a propagandista. El propòsit que animava els seus escrits era el de connectar amb l’anglès normal i fer-li conèixer quants excessos s’hi cometien, en llur nom, a Irlanda, per part del Govern.

DIUMENGE SAGNANT: EL DRAMÀTIC DESENLLAÇ

Vers la tardor del 1920 quedà palès a la direcció general dels caps militars de l’IRA que es trobaven davant un perill novell: una unitat especial d’espionatge havia estat creada pels britànics amb la fita exclusiva de trencar l’organització d’en Collins. L’estratègia triada per aquest grup no era pas complicada, de cap manera, simplement miraven d’assassinar els membres polítics del Sinn Féin que es movien obertament en públic i que no es trobaven implicats en el combat militar.
Els homes que duien aquesta colla eren coneguts com a la “Banda d’El Caire”. Per instigació de Sir Henry Wilson, C.I.G.S., un nombre dels oficials de l’espionatge militar britànic, s’havia trobat a El Caire amb més gent i planejat una campanya amb la qual escapçar el poder d’en Collins a Irlanda. Quant a Sir Henry Wilson, implicat directament en la mort de l’universitari Kevin Barry, és un cas típic de fins on poden arribar els renegats col·laboracionistes, els botiflers psicòpates, duts per llur patètic autoodi, a voler fer prendre mal al propi país subjugat per un de més poderós al qual s’han venut a canvi de guanys materials.
“Henry Wilson era un home obsessionat amb una ràbia malgina per la terra on havia nascut (nasqué a Fermanagh)…Sir Wilson donà carta blanca a la “Banda d’El Caire”…per usar qualssevol mètodes que creguessin necessaris per tal de caçar en Collins”.
“Hom creu que Sir Henry Wilson amenaçà de dimitir com a cap de l’oficina general imperial si hi havia indult (per a K. Barry). L’u de novembre, en Kevin Barry fou penjat per un botxí anglès a la presó de Mountjoy. El seu nom esdevindria símbol, arreu el món, del combat del jovent per la llibertat. Hi ha pocs llocs al món de parla anglesa on no es canti “Kevin Barry”. És, per cert, una cançó de les favorites entre l’Exèrcit Britànic, i l’autor del llibre diu haver-la sentida personalment en una desordenada reunió a Gibraltar. Això demostra quant més democràtica és la mentalitat anglosaxona que no pas la hispana: canten una cançó dels independentistes contra els qual han lluitat, però…algú s’imagina militars espanyols cantant una cançó independentista catalana o basca?.
Aquesta cançó diu:
“A la presó de Mountjoy, un dilluns dematí,
enlairat dalt la forca de l’arbre,
en Kevin Barry donà sa vida jove,
per la causa de la llibertat.
Però el noi de divuit estius,
encara no ho ha negat ningú,
quan caminà devers la mort aquell matí,
orgullosament mantenia el cap en alt.
Aquell fatídic Dilluns de Pasqua
dins la trista cel·la presidiària,
soldats britànics torturaven en Barry
sols perquè ell no cantava
els noms dels seus braus companyons
i d’altres coses que maldaven per conèixer.
-Delata’ls o et penjarem
Kevin Barry sempre els contestà amb un “No”.
És una llàstima que, amb tantes víctimes dels espanyols com hem tingut els catalans, hi hagi, a ca nostra, tan poques cançons emblemàtiques que recordin aquests martiris, des d’en Josep Moragues a en Guillem Agulló. Menyspreem la sang vessada per la nostra llibertat, i això és un greu símptoma de covardia i deixadesa que cal esmenar, perquè realment es torna contra nosaltres i contra el nostre futur i les nostres prioritats més nobles.
“Al voltant de la primera setmana d’octubre es descobrí una conxorxa per assassinar n’Arthur Griffith, llavors president en actiu del Sinn Féin. En Griffith exposà els fets, que havien estat acuradament esbrinats per la Unitat d’en Collins, a una colla de periodistes en una roda de premsa mantinguda a l’Holel Wynn’s”.

MICHAEL COLLINS AMB ARTHUR GRIFFITH

Mentre la Banda d’El Caire multiplicava els seus dossiers informant d’en Collins, el mateix Collins estava fent exactament la mateixa tasca en relació a ells…Minyones que servien a les pensions on els agents del servei secret sojornaven eren convençudes per tal de recollir els continguts de les papereres, a fi de lliurar-los als homes d’en Collins. Amb aquesta informació en el seu poder, en Collins podia albirar un pla coherent i isolar les figures clau de la conxorxa per escapçar el Sinn Féin”.
Una nit, en una incursió britànica a l’Hotel Vaughan’s, que Collins utilitzava per a citar-se, en Liam Tobin fou enxampat per una partida. Tanmateix, els va contar una rondalla talment bona que aconseguí que el deixaren anar, no pas abans que no reconegués un parell d’homes els noms dels quals corrien com un fil al llarg de la massa d’informació que en Collins ja havia amuntegat. Aquests noms eren un tal Lloctinent Peter Aimes, un granader natural d’Estats Units, i el capità George Bennett, antic membre de l’Artilleria Reial.
En Collins decidí que era l’hora d’actuar. En la selecció dels noms de la gent que eren a la llista negra, la direcció del quarter general feia tots els esforços possibles per veure que l’evidència en contra d’ells era irrefutable…
Dick McKee era el Comandant de Brigada a càrrec de l’operació i en Clancy era el seu vicecomandant. Després de ser capturats, els van conduir al Castell de Dublín i els hi van posar en mans del capità King i del Lloctinent Hardy, un parell de destacats sàdics, especialitzats en l’extracció d’informació mitjançant la tortura.
…McKee i Clancy van morir després de les continuades tortures durant tot el diumenge al castell de Dublín, però havien refusat de facilitar informació sobre els esdeveniments que havien succeït aquell mateix matí…”
Quan l’afer dels “oficials assassinats” (els terroristes britànics) fou enarborat pocs dies més tard del Diumenge de Sang a la Cambra dels Comuns, les morts del Parc Croke no hi van ser esmentades gens ni mica. Després de Sir Hamar Greenwood, els sotssecretari d’Estat per a Irlanda, havia descrit en pregon silenci, “el cruel i salvatge atac i assassinat d’un oficial de l’Exèrcit Britànic”; Joe Devlin, membre del Parlament per Belfast-Oest, s’aixecà i demanà si Sa Honorable Senyoria no tenia coneixença de les actuacions de les forces de Sa Majestat al camp de futbol. Un tal Major Morrison es llançà damunt els muscles d’en Devlin i tractà de fer-lo rodolar per terra. Uns altres membres del Parlament cridaven: “Mata’l, mata’l”.
El Parlament es trobava en ple col·lapse. Jaia confrontat als efectes d’un nou fenomen militar, al qual era impossible d’aplicar les normals regles de la guerra. Diumenge de Sang fou el dia en què el domini anglès s’esmicolà a Irlanda. Fou l’acompliment del pla d’en Collins per “deslliurar-se dels ulls dels britànics”, en anorrear llur cos d’espionatge. Des d’aquesta hora en avant el Govern Britànic a Irlanda va quedar paralitzat”.
No sols fou el Diumenge de Sang el senyal de la fi del domini britànic a la major part d’Irlanda, sinó que havia de ser el principi de l’esmicolament de tot l’Imperi.
A Kènia, a Xipre, Egipte, Palestina i Burma, durant els pròxims 40 anys, els caps de la guerra guerrejada anirien reivindicant en Collins com a llur prototipus i adaptarien l’estratègia per ell dissenyada per foragitar el poder colonial. També el nostre Francesc Macià begué del procés irlandès quan el 1925 formà un Exèrcit català per deslliurar Catalunya de la innoble bota espanyola.
El mateix Collins no dubtava gens d’haver actuat com calia. L’últim que va escriure fou: “La meva única intenció era la destrucció dels indesitjables que havien estat fent miserables les vides dels ciutadans corrents i decents. Prou he mirat d’assegurar-me de les atrocitats que aquesta banda d’espies i delators havien comès. El perjuri i la tortura eren llurs sistemes més corrents d’actuació. El meu segon motiu no seria sinó un sentiment semblant al que tindria per un rèptil verinós. Gràcies a llur destrucció l’atmosfera s’ha endolcit. Fóra el judici de la història sobre aquest esdeveniment en particular. Per a mi, la meva consciència queda neta. No és cap crim de detectar i destruir l’espia i el delator en temps de guerra. Els he desfets sense procés: els he pagat amb llur pròpia moneda”.

EPÍLEG: L’IMPERI I LES TROPES D’OCUPACIÓ GIREN CUA DE LA IRLANDA LLIURE

Al gener del 1922, una anyada i dos mesos més tard del Diumenge Sagnant, l’Exèrcit britànic marxà del nou Estat irlandès, davallant pels molls de Dublín, i deixà el país tal com ens agradaria a nosaltres veure sortir l’Exèrcit i la policia espanyoles per Oriola i Requena. La Union Jack (la bandera britànica) fou arriada del Castell de Dublín, centre de tortures, i reemplaçada per la Tricolor que representa l’entesa (blanc enmig) entre l’orangisme (taronja) i el nacionalisme irlandès (verd).
En Michael Collins arribà en un taxi per prendre possessió del poder de part del govern provisional del darrer Virrei, Lord Fitzalan.
Estic content de veure-us, Sr. Collins -li féu el Virrei en donar-li la mà.
Com l’infern, esteu vós -li contestà en Collins amb un somriure sorneguer.
En Collins morí aquell mateix any.

Michael Collins

Michael Collins

Anuncis

Recordant el Moviment de Noviolència de Martin Luther King

Recordant el Moviment de Noviolència de Martin Luther King

MLK en forma de rap

Tot recordant la Rose Park, la iaia insubmissa que desobeí les lleis segregacionistes d’Alabama als transports públics:

”En mi autocar no va a subir ningún catalán” (Gravació)

Vaja, com els bussos nordamericans als EUA fins als anys 60: “No negroes” o “Negroes at bottom”.

BARACK OBAMA, EL FRUIT POLÍTIC A 50 ANYS VISTA DEL MOVIMENT DE MARTIN LUTHER KING
Als Estats Units ja tenen un president de color (Obama), a Catalunya hi ha hagut un president nascut a Jaén (Montilla), a Euskadi un president també foraster

al PV vam tenir-ne un (Zaplana) que a penes ni sabia parlar “valencià”…
Quan tindran a Espanya un president català o basc? (el darrer president català a Madrid fou Pi y Margall, que sols durà uns mesos i d’això fa quasi un segle i mig, i uns pocs anys anterior fou el general progressista Prim, el qual morí assassinat).

“Res no dóna tanta pena a la gent com haver de pensar”
“Hem vist la veritat crucificada…”
“El Calvari és un telescopi a través del qual albirem el bast panorama de l’eternitat i veiem l’amor de Déu tot irrompent dins la història humana” (Martin Luther King, 1929-1968, pastor baptista pels drets civils de les minories nacionals als Estats Units i contra la guerra).

El nostre aturmentat món va curull d’injustícies, racismes, intoleràncies, prejudicis, manipulacions, malentesos.
Sabut és que, aquell qui està bé perquè és adalt “del carro”, es creu que viu en el millor dels móns possibles, perquè la gent no sol voler allargar la vista i plorar amb els qui ploren. Els problemes són bandejats, per la gent benpensant, tot ignorant-los, tancant els ulls dient solemnement que no existeixen o que no paga la pena voler solucionar-ne res.
Talment féu la majoria blanca als EUA, o els alemanys durant el III Reich, o els egipcis amb els fills d’Israel, o els espanyols i francesos amb les nacions que han demanat que els tornin la llibertat arrabassada a foc i a ferro. Però la Providència sempre acaba pagant ben bé segons llur mesura…
Martí Luter King, ja ho sabeu, fou un pastor evangèlic, de les esglésies baptistes negres del Sud, d’Alabama, un dels centres més forts del racisme als Estats Units, i zona on el Ku-Kux-Klan campava al seu aire amb la vista grossa de moltes “forces vives” del WASP. Tanmateix, de sota l’asfalt pot brostar la flor més bella.
En King deia sovint que els grecs tenien tres mots per referir-se a l’amor: “Eros”, l’amor estètica o romàntica. “Filia”, amor recíproca, amistat… “Ningú no serà tan badoc com per a esperar que algú senti aquesta mena d’amor devers el seu opressor”, deia. La 3ª casta d’amor era anomenada “Àgape”: comprensió, bona voluntat redemptora cap a tothom, amor desinteressada de Déu actuant en nosaltres, on no cerquem el propi bé sinó que anem més enllà de l’egoisme immediatista. No es tracta, doncs, de res dèbil ni passiu, sinó amor en acció. Era la mena d’amor que en King aspirava a donar als seus enemics. “La més gran de totes les virtuts és l’amor. Hi trobem el veritable significat de la fe cristiana i de la Creu. El Calvari és un telescopi a través del qual albirem el vast panorama de l’eternitat i veiem l’amor de Déu irrompre dins del temps (dels humans)”, va predicar.
En King deia coses com aquestes: “Si un home no té res per què li valgui la pena morir, aleshores no és digne de viure. No importa viure gaire temps, sinó viure segons els dictats del bé”. O també: “Açò que fem no és sols per al negre, sinó també per al blanc. El sistema que ha desterrat la personalitat i ha ferit l’ànima del negre, ha perjudicat també la personalitat del blanc, en donar-li un fals sentit de superioritat, i al negre un fals sentit d’inferioritat”. “Siam prou caritatius com per a tornar en amic un enemic. Tinc la ferma convicció que Déu està actuant…Sols així podrem emergir des de la freda i desolada mitjanit de la crueltat de l’home cap a l’home, sota la viva alba de la llibertat i de la justícia”.
En el mateix dia de la seva mort, digué: “Ignor què em pot passar, ara. Tenim per davant dies difícils. Però tant se me’n dóna. Ja he estat al cim de la muntanya: no pot importar-me. Igual que a qualsevol, m’agradaria tenir una llarga vida…però ara això no em capfica. Sols vull complir la voluntat de Déu. I Ell m’ha permès de pujar a la muntanya. I he estès la vista al voltant i he vist la Terra Promesa. Potser no hi arribaré pas amb vosaltres, però vull que sapiau aquest vespre que nosaltres, com a poble, farem cap fins a la Terra Promesa”.
Aquell moviment d’alliberament ferm i autocontrolat, que no de revolta violenta, cega i caòtica, ens ha de recordar les pròpies mancances com a nació dominada i minoritzada a ca nostra, i les d’altres col·lectius i pobles.

DEL MOVIMENT PRODRETS CIVILS I CONTRA LA GUERRA DEL VIETNAM DE MARTIN LUTHER KING
“Per la present, em lliur a mi mateix -en cos i ànima- al moviment de noviolència. Per tant, tindré presents aquests deu manaments:

1. Medita diàriament en la vida i els ensenyaments de Jesús.
2. Recorda sempre que el moviment de noviolència de Birmingham cerca la justícia i la reconciliació, no pas la victòria.
3. En les teves paraules i en el teu comportament, observa sempre els modals de l’amor; ja que Déu és amor.
4. Demana diàriament d’esser usat per Déu per tal que tots els homes puguin ser lliures.
5. Sacrifica els teus desigs personals per tal que tots els homes puguin ser lliures.
6. Observa amb amics i enemics les regles normals de cortesia.
7. Procura prestar serveis regulars a la resta de gent i al món.
8. Abstin-te de la violència de mà, de llengua i de cor.
9. Esforça’t per estar en bona salut espiritual i corporal.
10. Segueix les instruccions del moviment i dels capitans a les manifestacions”.

És menester actuar amb senzillesa i prudència, i combinar la justícia amb la paciència. Si només parlem de paciència estem renunciant a la vida i a la justícia i llancem el missatge de l’Evangeli cap a la ultratomba (i cap al simple ritualisme religiós mancat de conseqüències per a la vida). Si només parlem de justícia acabarem degenerant en lemes merament propagandístics i llançarem l’Evangeli cap a una mena de sindicalisme purament material o polític. I l’Evangeli és, sobretot, força espiritual, tal com les accions dels grans capdavanters cristians han demostrat al llarg de la Història humana, i això sempre ha estat vist clarament a través de les conseqüències terrenals molt visibles i paleses, pràctiques, consubstancials. Deia Martin Luther King: “No m’interessen pas la temperatura de l’infern ni el mobiliari del cel, sinó les coses que els homes fan ací, a la Terra”. “Hem estat extraordinàriament pacients…, però som vinguts ací aquest vespre per deslliurar-nos d’aquesta paciència que ens fa pacients sense llibertat ni justícia”. “La religió guarda relació tant amb el Cel com amb la Terra…Qualsevol religió que professi trobar-se interessada en les ànimes dels homes i a la qual no l’interessin els ravals miserables que els condemnen, les condicions econòmiques que els ofeguen i les condicions socials que els impossibiliten, és una religió tan seca com la pols”.
El punt de força de la seva trajectòria fou el seu cèlebre discurs “I have had a dream”, “He tingut un somni”, a Washington. No en traduirem pas unes quantes frases. Traduïm-ne també les respectives situacions. Què hauria pogut dir en King d’haver estat del nostre poble i nació? Ens el podem imaginar dient:

“Us dic, front als entrebancs d’avui i del demà, que guard un somni de ben adins del nostre poble: que tothom ha estat creat igual.
Guard el somni que, una diada, damunt l’eixuta terra del secà o la terra vermella de les planes, els fills dels antics repobladors que el rei Jaume dugué al nostre País profund, els dels emigrants foragitats per la pobresa i l’opressió de llurs estats i oligarquies, els gitanos i la gent vinguda d’arreu, podran, plegats, seure en un dinar de germanor i de comprensió, en una nova societat catalana, sense més malícies esquerpes ni més colonialisme espanyol ni racisme jacobí ni rebuig indiscriminat.
Guard el somni que, una diada, encara a ciutats com València, Alacant, Fraga o Perpinyà, abrasades de prejudicis i enceses de manipulacions i socarrades per la calda de l’opressió contra la nostra nació, esdevindran font de llibertat i de justícia, on podrem ser catalans de la mateixa manera que el pomer és pomer i no avet, fills de la nostra nació, la de l’Abat Oliba i de Muntaner, la d’Ausiàs Marc i de Ramon Llull, la de Verdaguer i Torras i Bages, de Pau Casals i de Gaudí, i també dels qui ens visitaren i ens estimaren com Roger de Llúria, Bonhöffer o Orwell, i fins al darrer conciutadà.
Guard el somni que els nostres fills viuran qualque dia en una nació amb més claror espiritual, sense intolerància induïda, on no seran classificats per males raons, ni menyspreats pel lloc de naixença, on els uniformes dels soldats es podriran penjats damunt dels espantaocells, on no es torturarà ni empresonarà per part d’unes forces militars estrangeres i imposades a la força a través de guerres.
Guard el somni que els humiliats de les valls seran exalçats i els ensuperbits dels castells aplanats. Els llocs feréstecs seran polits i els torts endreçats. Amb aquesta fe podrem extreure de les serralades de la ceguera, la pedra preciosa de l’esperança, defensar la llibertat, patir fins que suri la veritat empresonada i silenciada per interessos creats dels poderosos, dels subvencionats i dels enganyats.
Vindrà el dia en què tots els fills de Déu podrem cantar-li una llaor: que la llibertat ressoni al cor de la gent. Des del gran Canigó al Maestrat, des d’Aitana i la Mariola fins al Montseny, per cada carena del Vallès o de Mallorca, des de l’Alguer fins al Pinós, des de la Fenolleda al Matarranya.
Per fi podrem avençar l’arribada del Regne de Déu, quan la llibertat ressoni, amb la veu de la veritat, per cada vila, per cada comarca, podrem cantar com el vell espiritual negre: “Per fi lliures! Gran Déu Totpoderós, per fi som lliures!”.

AJUDA EVANGÈLICA DELS PAÏSOS CATALANS

Mites Interessats Sobre Miguel Servet

MITES INTERESSATS SOBRE MIGUEL SERVET

MIQUEL SERVET

MIGUEL SERVET

(Sovint la Història és manipulada com a propaganda política i l’hispanopapisme és expert en aquesta matèria, com veiem en aquest cas).
Una lletra a “La Vanguardia” es referia a l’execució de Miguel Servet a Ginebra el 1533 tot indicant que “els calvinistes que encara governen a Ginebra demanin també perdó per aquest fet”. La cosa traspua profunda ignorància per diverses raons, entre les quals, dir que a Ginebra encara governen els calvinistes, malgrat que fa molt que hi ha llibertat religiosa a Suïssa, que no hi ha partits pròpiament calvinistes, que un bon percentatge de la població de l’actual Ginebra és catòlica i a més que Calví -que tingué problemes amb els ginebrins-, en morir, fou ja substituït per un governador poc calvinista, de fet era homosexual i tot.
Molta gent, dit sia de pas, a causa de la deliberada ocultació de l’Església papal, creuen que el famós metge aragonès era catòlicoromà, cosa tan falsa con tants altres ectoplasmes segregats per les manipulacions, ja que era un antitrinitari (semblant als Testimonis de Jehovà o als coptes, per a entendre’ns).
Aquesta carta tingué una encertada rèplica de Nathalie Reverdin, de l’Església protestant de Rubí, on diu que els calvinistes fa molt que no governen a Ginebra i hi fa esment de l’existència d’un monument expiatori que s’erigí el 1953 en un dels barris més elegants de la ciutat i que, a més, un dels seus carrers porta el nom de Miguel Servet. Novament cal plànyer la ignorància i la superficialitat de la tradició hispanopapista en tractar de temes protestants. Cal dir que, a part d’altres casos menors, la Inquisició espanyola reprimí alguns focus protestants a ca nostra, com el de Morella i que Felip II empresonà diputats catalans tot acusant-los de luterans (cosa probablement falsa, pura excusa política), a part de cremar a la foguera els nuclis protestants de Sebilla i Valladolid, fets sistemàticament silenciats pel cínic papismo-espanyolisme, oficial i obscurantista, que encara ens empalaga. També cal dir que la Inquisició protestant fou molt més limitada que no pas la hispanopapista, es limità a uns pocs anys molt concrets a Anglaterra i Alemanya quant a perseguir catòlics i, en general, més aviat anà adreçada, de manera estable, contra la bruixeria, però molt lluny dels omnímodes poders políticoreligiosos que va tenir la Inquisició papal cals Habsburgs (com una GESTAPO que duràs 3 segles i mig). Igualment, a comparació dels crims de la Inquisició cèsaropapista, la dels països protestants fou molt més desorganitzada i casual i les seves víctimes més aviat escasses, i més bruixes que no catòlics (els catòlics tingueren estatut de llibertat religiosa ja al s. XVII a Anglaterra, mentre que a l’Estat espanyol els acatòlics no en tingueren fins al s. XIX). Els dissidents religiosos de països protestants solien optar per emigrar a Amèrica.
També callen (podeu llegir-ho a la Gran Enciclopèdia Catalana) que en Servet hagué de fugir repetidament, acaçat per la molt “catòlica” Inquisició dels Habsburg.

Posats a comparar fos ben necessari que Espanya edificàs un gran monument expiatori, proporcional al seu gran nombre de víctimes, pels morts de la Inquisició espanyola (jueus, xuetes, protestants,  “infidels” indis o guanxes, orats, “bruixes”, etc.), i també pels seus nombrosos genocidis (sobretot el gran Genocidi americà, molt major que l’Holocaust nazi i del qual encara no ha demanat perdó) i per haver estat el darrer estat occidental a abolir l’esclavatge de negres.
Mentre no rectifiqui aquestes coses bàsiques, per fosques aliances diplomàtiques (vendre’s al poder políticomilitar a canvi d’avantatges materials), no ens podem creure els cops al pit dels Wojtyles i els Ratzingers ultraconservadors.
Perquè, mentre callen i atorguen en el genocidi culturalpsíquicolingüístic espanyol contra les nacions que té presoneres dins les seves fronteres mediàticomilitars, demana perdó als jueus (no té més remei: ja se n’han desempallegat!…a bones hores!) que finalment han hagut de bastir un Estat propi per a no patir més pogroms com els que nosaltres estem patint de Madrid.
”Señor, Señor, pequé…i demà a qui fotré?”. O com “el Roto” retratava la Cúria i els seus ferotges integristes espanyols (COPE,  César Vidal, la CEE…) en un acudit:
“Fue un error permitir que el sol dejase de girar alrededor de la Tierra”.
“Ellos” son realment així. Lamentablement.

Tesis de Luter en català

Disputa del Doctor Martí Luter a tomb del poder i eficàcia de les indulgències

MARTÍ LUTER

Martin Luter

Per amor a la veritat i en l’afany de treure-la a llum, es discutiran a Wittenberg les següents proposicions sota la presidència del R. P. Martín Luter, Mestre en Arts i en Sagrada Escriptura i Professor Ordinari d’aquesta última disciplina en aquesta localitat. Per tal raó, prega que els qui no puguin esser-hi presents i debatre oralment amb nosaltres, ho facin per escrit. En el nom del nostre Senyor Jesucrist. Amén.

1.-Quan el nostre Senyor i Mestre Jesucrist va dir: “Feu penitència…”, ha volgut que tota la vida dels creients fos penitència.
2.-Aquest terme no pot entendre’s en el sentit de la penitència sacramental (és a dir, d’aquella relacionada amb la confessió i satisfacció) que se celebra pel ministeri dels sacerdots.
3.-No obstant això, el mot no apunta solament a una penitència interior; sinó que, una penitència interna és nul·la si no obra exteriorment diverses mortificacions de la carn.
4.-En conseqüència, subsisteix la pena mentre perdura l’odi al propi jo (és a dir, la veritable penitència interior), el que significa que ella continua fins l’entrada en el regne dels cels.
5.-El Papa no vol ni pot remetre cap culpa, excepte aquella que ell ha imposat, sigui pel seu arbitri, sigui per conformitat als cànons.
6.-El Papa no pot remetre cap culpa, sinó declarant i testimoniant que ha estat remesa per Déu, o remetent-la amb certesa en els casos que s’ha reservat. Si aquests fossin menyspreats, la culpa subsistirà íntegrament.
7.-De cap manera Déu no remet la culpa a ningú, sense que alhora l’humiliï i el sotmeti en totes les coses al sacerdot, el seu vicari.
8.-Els cànons penitencials han estat imposats únicament als vivents i res no deu ser imposat als moribunds tot basant-se en els cànons.
9.-Per això, l’Esperit Sant ens beneficia en la persona del Papa, qui en els seus decrets sempre fa una excepció en cas de mort i de necessitat.
10.-Malament i grollerament procedeixen els sacerdots que reserven als moribunds penes canòniques en el purgatori.
11.-Aquesta zitzània, com la de transformar la pena canònica en pena per al purgatori, sembla per cert haver estat sembrada mentre els bisbes dormien.
12.-Antigament les penes canòniques no s’imposaven després sinó abans de l’absolució, com prova de la veritable contricció.
13.-Els moribunds són absolts de totes les seves culpes a causa de la mort i ja són morts per a les lleis canòniques, i en queden de dret exempts.
14.-Una puresa o caritat imperfectes porten amb si per al moribund, necessàriament, gran por; el qual és tant major quant menor siguin aquelles.
15.-Aquesta temor i paor són suficients per si mateixes (per no parlar d’altres coses) per a constituir la pena del purgatori, ja que estan molt prop de l’horror de la desesperació.
16.-Pel que sembla, l’infern, el purgatori i el cel difereixen entre si com la desesperació, la quasi desesperació i al seguretat de la salvació.
17.-Sembla necessari per a les ànimes del purgatori que, a mesura que disminuesca l’horror, augmenti la caritat.
18.-I no sembla provat, sigui per la raó o per les Escriptures, que aquestes ànimes estiguin excloses de l’estat de mèrit o del creixement en la caritat.
19.-I tampoc sembla provat que les ànimes en el purgatori, almenys en llur totalitat, tinguin plena certesa de llur benaurança ni encara en el cas que nosaltres en puguem estar completament segurs.
20.-Per tant, quan el Papa parla de remissió plenària de totes les penes, no significa pas el perdó de totes, sinó sols el d’aquelles que ell mateix va imposar.
21.-En conseqüència, l’erren aquells predicadors d’indulgències que afirmen que l’home és absolt i que queda net de tota pena a través de les indulgències del Papa.
22.-De manera que el Papa no remet cap pena a les ànimes del purgatori que, segons els cànons, elles devien haver pagat en aquesta vida.
23.-Si a algú se li pot concedir en tot sentit una remissió de totes les penes, és segur que això sols pot atorgar-se als més perfectes, és a dir, molt pocs.
24.-Per aquesta raó, la major part de la gent és necessàriament enganyada per aquesta indiscriminada i jactanciosa promesa de l’alliberament de les penes.
25.-El poder que el Papa té universalment sobre el purgatori, qualsevol bisbe o capellà el posseeix en particular sobre la seva diòcesi o parròquia.
26.-Molt bé procedeix el Papa en donar la remissió a les ànimes del purgatori, no en virtut del poder de les claus (que no posseeix), sinó per via de la intercessió.
27.-Mera doctrina humana prediquen aquells que afirmen que tan aviat com resona la moneda dins la caixeta, l’ànima surt volant (del purgatori).
28.-Cert és que, quan resona la moneda dins la caixa, el lucre i l’avarícia poden anar en augment, però la intercessió de l’Església depèn només de la voluntat de Déu.
29.-¿Qui sap, per ventura, si totes les ànimes del purgatori desitgen ser remudes? Cal recordar el que, segons la llegenda, va esdevenir amb Sant Severí i Sant Pasqual.
30.-Ningú no està segur de la sinceritat de la seva pròpia contricció, ni molt menys que hagi obtingut la remissió plenària.
31.-Què n’és de rar l’home veritablement penitent, tan rar com qui de debò adquireix indulgències; és a dir, que és raríssim.

95%20tesis

32.-Seran eternament condemnats juntament amb els seus mestres, aquells que creuen estar segurs de la seva salvació mitjançant una carta d’indulgències.
33.-Hem de cuidar-nos molt d’aquells que afirmen que les indulgències del Papa són l’inestimable do diví pel qual l’home és reconciliat amb Déu.
34.-Perquè aquelles gràcies de perdó només es refereixen a les penes de la satisfacció sagramental, les quals han estat establertes pels homes.
35.-Prediquen una doctrina anticristiana aquells que ensenyen que no cal la contricció per als qui rescaten ànimes o confessionalia.
36.-Qualsevol cristià veritablement penedit té dret a la remissió plenària de pena i culpa, àdhuc sense carta d’indulgències.
37.-Qualsevol cristià veritable, sigui que estigui viu o mort, té participació en tots els béns del Crist i de l’Església; aquesta participació li ha estat concedida per Déu, àdhuc sense cartes d’indulgències.
38.-Tanmateix, la remissió i la participació atorgades pel papa no han de ser menyspreades de cap manera, perquè, com adés he dit, constitueixen un anunci de la remissió divina.
39.-És dificilíssim fins i tot per als teòlegs més brillants, d’enaltir alhora, davant el poble, la prodigalitat de les indulgències i la veritat de la contricció.
40.-La veritable contricció cerca i estima les penes, però la profusió de les indulgències relaxa i fa que les penes siguin odiades; o, si més no, hi dóna ocasió.
41.-Les indulgències apostòliques deuen ser predicades amb esme perquè el poble no cregui equivocadament que deguin ser preferides a les altres bones obres de caritat.
42.-Deu ser ensenyat als cristians que no és la intenció del Papa, en cap manera, que la compra d’indulgències es compari amb les obres de misericòrdia.
43.-Cal instruir els cristians que qui socorre el pobre o ajuda l’indigent, realitza una obra major que si compràs indulgències.
44.-Perquè la caritat creix per l’obra de caritat i l’home s’amillora; en canvi, no ho és per les indulgències, sinó com a molt, és alliberat de la pena.
45.-Deu ser ensenyat als cristians que qui veu un indigent i, sense parar-hi esment, dóna els seus diners a la compra d’indulgències, allò que obté en veritat no són les indulgències papals, sinó la indignació de Déu.
46.-Deu ser ensenyat als cristians que, si no són satisfets de béns superflus, estan en canvi obligats a retenir el necessari per a casa i de cap manera malbaratar-lo en indulgències.
47.-Deu ser ensenyat als cristians que la compra d’indulgències queda lliurada a la pròpia voluntat i no constitueix obligació.
48.-Deu ser ensenyat als cristians que, en atorgar indulgències, el Papa tant més necessita quant més desitja una oració fervent per sa persona, abans que diners en efectiu.
49.-Cal ensenyar als cristians que les indulgències papals són útils si no hi posen la seva confiança, però molt nocives si, a causa d’elles, perden el temor de Déu.
50.-Deu ser ensenyat als cristians que si el Papa conegués les exaccions dels predicadors d’indulgències, preferiria que la basílica de Sant Pere es reduís a cendres abans que no pas construir-la amb la pell, la carn i els ossos de les seves ovelles.
51.-Deu ser ensenyat als cristians que el Papa estaria disposat, com és el seu deure, a donar dels seus diners a moltíssims d’aquells als quals els pregoners d’indulgències van sostreure els diners, tot i que per a això hagués de vendre la basílica de Sant Pere, si fos menester.
52.-Vana és la confiança en la salvació per mitjà d’una carta d’indulgències, encara que el comissari i fins el mateix Papa posassin la seva mateixa ànima com a pinyora.
53.-Són enemics de Crist i del Papa els qui, per predicar indulgències, ordenen suspendre per complet la predicació de la paraula de Déu en altres esglésies.
54.-És ofendre la paraula de Déu, quan en un mateix sermó es dedica tant o més temps a les indulgències que a aquesta.
55.-Ha de ser la intenció del Papa que si les indulgències (que molt poc signifiquen) se celebren amb una campana, una processó i una cerimònia, l’evangeli (que és el més important) hagi de ser predicat amb cent campanes, cent processons i cent cerimònies.
56.-Els tresors de l’església, d’on el Papa distribueix les indulgències, no són ni prou esmentats ni coneguts entre el poble de Déu.
57.-Que en tot cas no són temporals resulta evident pel fet que molts dels pregoners no els malbaraten, sinó més aviat els atresoren.
58.-Tampoc no són els mèrits de Crist i dels sants, perquè aquests sempre obren, sense la intervenció del Papa, la gràcia de l’home interior i la creu, la mort i l’infern de l’home exterior.
59.-Sant Llorenç va dir que els tresors de l’església eren els pobres, pero parlava usant el terme en el sentit de la seva època.
60.-No vam parlar exageradament si vam afirmar que les claus de l’església donades pel mèrit de Crist constitueixen aquest tresor.
61.-És clar, doncs, que, per a la remissió de les penes i dels casos reservats, hi ha prou amb la sola potestat del Papa.
62.-El veritable tresor de l’església és el sacrosant evangeli de la glòria i de la gràcia de Dios.
63.-Emperò aquest tresor és, amb raó, molt odiat, ja que fa que els primers sien darrers.

verger de convent

64.-En canvi, el tresor de les indulgències, amb raó, és summament grat, perquè fa que els darrers sien primers.
65.-Per això, els tresors de l’evangeli són xarxes amb les quals en altres temps es pescaven homes posseïdors de béns.
66.-Els tresors de les indulgències són xarxes amb les quals ara són pescades les riqueses dels homes.
67.-Respecte a les indulgències que els predicadors pregonen amb gràcies màximes, cal entendre que efectivament ho són quan proporcionen guanys.
68.-No obstant, són les gràcies més petites en comparació de la gràcia de Déu i la pietat de la creu.
69.-Els bisbes i capellans estan obligats a admetre amb tota reverència els comissaris de les indulgències apostòliques.
70.-Però tenen encara més el deure de vigilar amb tots els ulls i d’escoltar amb totes llurs oïdes, perquè aquests homes no prediquin llurs propis somnis en lloc del que el Papa els ha encomanat.
71.-Qui parla contra la veritat de les indulgències apostòliques, sia anatema i maleït.
72.-Però qui es preocupa pels excessos verbals dels predicadors d’indulgències, sia beneït.
73.-Així com el Papa justament fulmina excomunió contra els que maquinen alguna cosa, amb qualsevol ardit de venda en perjudici de les indulgències.
74.-Tant més tracta de condemnar els que sota el pretext de les indulgències, intriguen en perjudici de la caritat i la veritat.
75.-És un disbarat pensar que les indulgències del Papa sien tan eficaces com perquè puguin absoldre, per parlar d’alguna cosa impossible, un home que hagi violat la mare de Déu.
76.-Diem per contra, que les indulgències papals no poden esborrar el més lleu dels pecats venials, quant a la culpa.
77.-Afirmar que si Sant Pere fos Papa avui, no podria concedir majors gràcies, constitueix una blasfèmia contra Sant Pere i contra el Papa.
78.-Sostenim, per contra, que l’actual Papa, com qualsevol altre, disposa de majors gràcies, que són: l’evangeli, les virtuts espirituals, els dons de sanitat, etc., com ve escrit a 1ª de Corintis 12.
79.-És blasfèmia d’afirmar que la creu, amb les armes papals cridanerament erecta, equival a la creu de Crist.
80.-Haurien de retre compte els bisbes, capellans i teòlegs, en permetre que xerrades tals es proposin al poble.
81.-Aquesta arbitrària predicació d’indulgències fa que ni tan sols, àdhuc per a persones cultes, resulti fàcil salvar el respecte que es deu al Papa, enfront de les calúmnies o preguntes indubtablement subtils dels laics.
82.-Per exemple: ¿Per què el Papa no buida el purgatori a causa de la santíssima caritat i la molt urgent necessitat de les ànimes?, la qual cosa seria la més justa de totes les raons en redimir un nombre infinit d’ànimes a causa dels molt miserables diners per a la construcció de la basílica, la qual cosa és un motiu completament insignificant.
83.-De la mateixa manera: ¿Per què subsisteixen les misses i aniversaris pels difunts i per què el Papa no retorna o permet retirar les fundacions instituïdes en benefici d’ells, donat que ja no és just d’orar pels redimits?
84.-De la mateixa manera: ¿Què és aquesta nova pietat de Déu i del Papa, segons la qual concedeixen a l’impiu i a l’enemic de Déu, per mitjà dels diners, redimir una ànima pia i amiga de Déu, i per què no la redimeixen més aviat, a causa de la necessitat, per gratuïta caritat cap a aquesta mateixa ànima pia i estimada?
85.-De la mateixa manera: ¿Per què els cànons penitencials que, de fet i pel desús des de fa temps estan abrogats i morts com a tals, són satisfets no obstant fins avui per la concessió d’indulgències, com si estiguessin en plena vigència?
86.-De la mateixa manera: ¿Per què el Papa, la fortuna del qual és avui més abundosa que la dels més opulents rics, no construeix tan sols una basílica de Sant Pere amb els seus propis diners, en lloc de fer-ho amb els dels pobres creients.
87.-De la mateixa manera: ¿Què és el que remet el Papa i quina participació concedeix als que per una perfecta contricció tenen ja dret a una remissió i participació plenàries?
88.-De la mateixa manera: ¿Quin bé major podria fer-se a l’església si el Papa, com ho fa ara una vegada, concedís aquestes remissions i participacions cent vegades per dia a qualsevol dels creients?
89.-Atès que el Papa, per mitjà de les seves indulgències, cerca més la salvació de les ànimes que no pas els diners, ¿per què suspén les cartes i indulgències ja anteriorment concedides, si són igualment eficaces?
90.-Reprimir aquests sagaços arguments dels laics només per la força, sense desvirtuar-los amb raons, significa exposar l’Església i el Papa a la burla dels seus enemics i contribuir a la dissort dels cristians.
91.-Per tant, si les indulgències fossin predicades segons l’esperit i la intenció del Papa, totes aquestes objeccions es resoldrien amb facilitat o més aviat no existirien.
92.-Que se’n vagin, doncs tots aquells profetes que diuen al poble del Crist: “Pau, pau”; i no hi ha pau.
93.-Que prosperin tots aquells profetes que diuen al poble: “Creu, creu” i no hi ha creu.
94.-És menester exhortar als cristians que s’esforcin per seguir el Crist, llur cap, a través de penes, morts i infern.
95.-I a confiar que entraran al cel a través de moltes tribulacions, abans que per la il·lusòria seguretat de pau.

Wittenberg , 31 d’octubre de 1517

Història (Recopilatori)