Arxiu d'etiquetes: HISTORY

Sobre anticatalanisme a la Comunitat Valenciana

Anticatalanisme a València

El Nou d’Octubre, la Diada Segrestada

“No és una batalla. Concretament, va ser una discreta massacre que va realitzar la dreta en l’esquerra i el nacionalisme”

(“Del roig al blau”, 2004, de Josep-Vicent Marquès Gonzàlez, 1943-2008, sociòleg, escriptor i polític eco-valencianista).

“És massa fàcil atribuir tot allò que està passant ara amb l’ofensiva de la franja blava, la histèria anticatalanista, etc., a la congènita maldat dels sectors més salvatges del franquisme. És fàcil, però no explica res”

(“País Perplex”, 1974, de Josep-Vicent Marquès Gonzàlez, 1943-2008, sociòleg, escriptor i polític eco-valencianista).

“Un canvi de la E final d’Espanya per un PV és, en general, tot el que s’ha fet, i encara així de forma mal assumida. El mateix PCE o no ha estat conscient del que implicava posar-se PV i no RV o no tenia els ressorts per defendre i assumir un canvi de nom que l’alineava entre els “catalanistes” […] Dir País Valencià sense dir res més era preparar, per incompareixença, el terreny per a l’esclafit del localisme i la petita vanitat d’una base mal informada, com mal informada estava la direcció d’una esquerra sucursalista de la vulnerabilitat del poble als cants de sirena de la classe dominant”

(Addenda afegida en un epíleg de l’edició de 1978, a “País Perplex”, 1974, de Josep-Vicent Marquès Gonzàlez, 1943-2008, sociòleg, escriptor i polític eco-valencianista).

Cronologia de la Guerra dels dos Peres amb Castella

CRONOLOGIA DE LA GUERRA “DELS DOS PERES” (1356-69)

(CATALUNYA-ARAGÓ, FRANÇA I GRANADA CONTRA CASTELLA, GÈNOVA, PORTUGAL, NAVARRA I ANGLATERRA)

  • 15·2·1355: El Cerimoniós aplega Corts generals del regne de Sardenya a Càller. D’Arborea, convidat, sols hi tramet un procurador.
  • 6·1355: D’Arborea es rearma, i Gènova mostra el seu suport als Doria.
  • 1355: Gènova derrota Venècia a la batalla naval de Sapienza, mentre els catalans lluiten a Sardenya. Signen la pau: Davant l’actitud hostil de Castella, el Cerimoniós no té més opció que la pau amb Marià IV d’Arborea.
    L’Alguer queda buidada de resistents sards, i és repoblada per catalans, els quals hi reben cases, terres i privilegis i la rebategen amb el nom de “Barcelona”.
    Els moros d’Eslida (Serra d‘Espadà) tornen a ser “rebel·lats e alçats” per tal d’unir-se a la previsible invasió castellana.
    El traïdor infant Ferran posa de fet el sud valencià en mans de Castella.
    Mor Bernat de Tous. El seu sarcòfag gòtic, de bella estàtua jacent, es conserva a l’església de St. Martí de Tous (L’Anoia).
  • 6·12·1355: El Cerimoniós marxa de Sardenya a Barcelona a causa de la imminent guerra amb Castella.
  • 1355·1359: Caresties.

  • 1355·1377: Frederic III, rei català de Sicília, germà de l’anterior rei, Lluís I, i d’Elionor, reina de la Confederació. Elionor i el Cerimoniós aspiraven a la successió de Sicília.
  • 1356: Aliança de Castella amb Gènova.
    Acció corsària de 9 galeres catalanes contra vaixells genovesos en aigües de Sevilla, de poca importància, però que serveix de pretext, de “manera iniqua i maliciosa” (“Crònica”), a Pedro el Cruel per a declarar la guerra al Cerimoniós. El Cruel vol recuperar el sud valencià, al·lega els “greuges” contra la perversa Elionor de Castella i sos dos fills, i el problema de les ordres militars de Santiago i Calatrava independitzades a Catalunya-Aragó dels “maestres” castellans.
    Ordre reial que cerca abolir l’assemblea annual dels moros valencians car hom tem que hi sien discutides “qüestions perjudicials al regne”.
    Carta del Cerimoniós al comte de Dénia: “Similis fuit directa egregio Alfonso, comiti Denie, in vulgari tam cathalano”.
    Riuada del Tùria. Rebrot epidèmic i caresties al Regne valencià.
    Comencen les obres de les noves muralles de València, sota direcció del mestre picapedrer Guillem Nebot. Són realitzades a correcuita per la imminent guerra: doble superfície emmurallada, 12 torres (Porta de Mar, St. Vicent dels Roters, del Real, Portal del Jueus, de la Russafa, de Torrent, de Setze Claus, de Quart, dels Tints, el Nou, dels Catalans i, posteriorment dels Serrans).
    Corts del Principat, a Perpinyà, que aconsellen al rei de cercar la pau amb Gènova, i no embarcar-se en cap més altra guerra en cas contrari. El Cerimoniós, autoritari, no vol fer-ne gaire cas.
    El Príncep Negre, fill del rei anglès, fa presoner el rei francès a Poitiers.
  • 29·7·1356: Neix a Perpinyà el futur rei Martí l’Humà, fill del Ceremoniós i Elionor de Sicília.
  • 9·1356: Comença l’atac castellà contra la frontera aragonesa i la valenciana: els castellans penetren per Oriola-Alacant.
  • 1356-1357: Contraatac català, els alacantins s’ho penquen: recuperació del Castell d’Alacant. El Cruel intriga amb els fills d’Elionor de Castella per a fer reviscolar les Unions, mentre que el Cerimoniós acull rebels castellans (entre els quals Enric de Trastàmara) que li prometen el lliurament d’importats ciutats andaluses.
  • 1356-1359: Barcelona dóna 212.000 sous per a la guerra, quantitat que augmenta d’any en any.
  • 1356·1361: En la guerra entre catalans i castellans hi ha diverses incrusions per les 2 parts en territori enemic.
  • 1356-1369: Guerra dels dos Peres: La Corona Catalano-aragonesa té menys d’un milió d’habitants, Castella uns 6 milons.
    Mentrestant, la guerra amb Gènova quedarà reduïda al corsarisme (guerra de desgast).
  • Fins al 1365 la guerra amb Castella es desplega bàsicament dins el País Valencià i l’Aragó: els castellans malmeten collites, talen boscatges, destrueixen cases, molins i canals, s’enduen bestiar i sarraïns i jueus (de vegades els venen com a esclaus), molts catalans morts i mutilats… Greu hemorragia monetària per a mantenir els exèrcits: La Monarquia ha de desintegrar pràcticament els seus béns per a plantar cara a l’agressió castellana. Empenyorada cada vegada més a Corts controlades per oligarquies reaccionàries, la Monarquia catalana no podrà dar el pas cap al absolutisme dels Estats renaixentistes.
  • 2·1357: Corts a Lleida per a demanar subsidis bèlics: primeres topades serioses entre el rei i l’estament militar, cinc barons s’hi oposen. Les ciutats li donen 70.000 lliures.
  • 1357: Els castellans perden Tarassona.
    El Cerimoniós manté dos aspirants a la Corona de Castella: Enric de Trastàmara (germà del Cruel) i ara ateny guanyar-se l’infant Ferran, fill d’Elionor de Castella.
    Davant el perill de guerra civil tant dins Castella com Catalunya-Aragó, els 2 Peres accepten la mediació d’un legat pontifici i signen una treva d’una anyada.
    Nova riuada del Túria, i rebrots epidèmics i caresties al reialme valencià.
    Frederic III de Sicília cedeix els ducats d’Atenes-Neopàtria a sa germana Elionor de Sicília, muller del Cerimoniós.
  • 1357-1371: Jehan de Mandeville descriu l’Orient Mitjà, Aràbia, l’India i Africa N. E. (devers Somàlia) amb llibres dels viatjes realitzats per viatgers com Fra Pordenone, Piano, etc.
  • 1357-1369: El Cruel, qui tem les ambicions de l’alta noblesa castellana, fa assassinar Fadrique, “maestre” de Santiago i germanastre seu, i acaça l’altre germanastre, Tello, senyor de Biscaia, qui es refugia a Catalunya. Tots dos són germans d’Enric de Trastàmara. Per a venjar-se de l’infant Ferran, el Cruel assassina sa mare, Elionor, i son germà, Joan.
  • 1358: Mateu Doria encapçala una nova revolta sarda.
    L’administració embarga els béns temporals a Mallorca dels bisbats barceloní i geroní, el pavorde de Tarragona, el priorat del Bellpuig i l’abadia de St. Feliu de Guíxols per negar-se a contribuir a les despeses de la guerra.
    Els pagesos mallorquins tenen una organització pròpia, el Sindicat Forà, format per 50 representants de parròquies i llocs rurals, s’apleguen cada any, alternativament a Inca i Sineu.
    El Cerimoniós ratifica el Consell permanent del Sindicat Forà mallorquí, amb poder de cobrar imposicions, subsidis i talls als pobles. Així els pagesos mallorquins s’avencen un segle als del Principat quant a la direcció i participació política. Al Regne valencià la pagesia és bàsicament musulmana .
    Comencen de nou les hostilitats amb Castella. Els nobles castellans exiliats hi participen del costat català.
    Nova riuada del Túria, per 3er any consecutiu.
    Corts valencianes.
    Corts catalanes a Barcelona, amb absentisme majoritari entre el braç militar i l’eclesiàstic
    Naix a Sogorb (Alt Palància) la futura reina Maria de Luna.
    Revolta de Jacquerie dels camperols francesos contra l’augment d’impostos.

  • 1359: Cens del Cerimoniós: focs eclesiàstics 3536, de cavallers 1862, de reialenc 1620, d’aloers 399, de ciutadans 369 (Bisbat de Girona). En percentatges: 45’5%, 23’9%, 20’8%, 5%, 4’7% de les llars.
    Edicte de Villers-Coteret: obligatorietat de la francesa arreu l’Occitània ocupada.
    Saló gòtic del Tinell a Barcelona: gran sala o cambra de paraments, bastida sota direcció d’en Guillem Carbonell a indicacions del comte-rei.
    Barcelona té 38.000 habitants, i és una ciutat en decadència: ha perdut uns 12.000 habitants en 20 anys, sobretot per la Gran Pesta.
    El rei encarrega a l’astrònom i metge Pere Gilbert les “Taules Astronòmiques de rei Pere el Cerimoniós”.
    Els nobles exiliats castellans se n’entren dins de Castella i derroten les tropes del Cruel a Araviana.
    Els castellans prenen Guardamar i Alacant, i devasten la zona i, tot seguit, amb reforços navals genovesos i portuguesos…
  • 7·1359: L’esquadra castellana ataca Barcelona, per 1ª vegada la marina de Castella penetra en aigües catalanes en so de guerra. L’atac castellà hi compta amb l’ajut genovès. L’atac palesa l’ascendent poder naval castellà i la possible incipient decadència per la marina catalana.
    Tot seguit els vaixells atacants han de retirar-se, primer a Eivissa i, en fer acte de presència la flota catalana, devers llurs bases.
  • 19·10 al 20·12·1359: Corts del Principat a Cervera, on la Diputació, òrgan político-administratiu delegat de les Corts Catalanes, abans de caràcter transitori, dóna ja origen a la Generalitat (Diputació General de Catalunya), de caràcter permanent. Els donatius de les Corts permeten finançar una anyada més de guerra. La Generalitat s’hi crea pels recels front als oficials reials a l’hora de recaptar el generós donatiu acordat per a ser cobrat per llars (“fochs”).
  • 1359·1360: Els recursos normals de tributació a Barcelona baixen en una anyada del 84% al 56% dels ingressos pressupostaris.
    El nou rei granadí, Muhammad o Mafumet VI, trenca l’aliança amb Castella i s’acosta a Catalunya.
    L’nfant Ferran i Enric de Trastàmara rivalitzen com a pretenents a la Corona castellana.
    “Fogatge” al Principat: més de 380.000 habit. (475.000 h. el 1347).
  • 1359·1361: La cuitat de València té uns 26.000 hab.
    Els “fogatges” són fets per a pagar els subsidis de guerra per famílies.
  • 1359·1366: Segueix el declivi demogràfic al Principat: perd més d’un 12% en pocs anys (de 380.000 a 340.000 hab.).
  • 1360: El Cruel derrota els nobles exiliats i els aragonesos a Nàjera (La Rioja).
    El Cadí de Xàtiva i un jueu barceloní fan de torsimanys i trelladen unes capitulacions pel rescat d’un visir de Fes: “scientes loqui et intelligere ad nodum cathalanorum et eciam algaraviam et linguam”.
  • Ca. 1360: L’elecció dels consellers forans esdevé competència exclusiva dels jurats i del consell de cada vila forana, a Mallorca.
  • Tardor. 1360: Els pagaments del Gran i General Consell de Mallorca no acompleixen els terminis i el governador ha d’empresonar jurats i prohoms mallorquins.
  • 12.12.1360: La reina Elionor de Sicília escriu al batle d’Elx, en Domènec Llull, i hi anomena cristianesch a la llengua catalana.
  • 27.12.1360: Sentència arbitral del marquès de Montferrat per acabar amb la guerra catalano-genovesa: L’Alguer per a Gènova, a canvi de Bonifàcio (Còrsega per a la Confederació). Els catalans ho troben molt perjudicial i cap de les dues parts no compleix la sentència.
  • D.1360: Obres al claustre i campanar de la Seu Vella de Lleida, per Jaume Cascalls.
  • 1360-1388: Girona perd un 30% de la població.
  • 5.1361: Davant els múltiples problemes (revoltes i desercions per al Cruel, i problemes econòmics, enfrontaments dels exiliats i la guerra de Sardenya-Gènova per al Cerimoniós), accepten la mediació del legat pontifici Guillaume de la Jugie i signen la Pau de Desa-Terrer, segons la qual es retornen les places ocupades i els presoners han de ser alliberats.

  • 1361: Cabrera encapçala una facció antibel.licista.
    El comte-rei i el seu conseller Cabrera dipositen grans esperances en els termes d’aquesta pau i per defugir despeses, llicencien les tropes.
    Cinctorres i El Forcall (Els Ports) són fortificats per ordre del rei, per si els castellans hi tornen.
    La diplomàcia catalana ateny un nou èxit: la infanta Constança, filla del Cerimoniós, casa amb el rei (del Casal de Barcelona, també) Frederic III de Sicília.
    El 42% del pressupost de Barcelona va destinat a pagar interessos als prestadors.
  • 1361-1362: Corts a Montsó: Prohibició d’importar teixits estrangers, mesura molt beneficiosa per a l’Aragó. Derogada el 1364.
    El Cruel, mentrestant, liquida l’oposició interior, i Muhammad VI -i així recupera l’aliança granadina-, i concerta pactes amb Portugal, Navarra i Anglaterra.
    El Cerimoniós ha d’acomiadar als nobles castellans per falta de diners, i és abandonat per Enric de Trastàmara a causa de les preferències del comte-rei per a l’infant Ferran per al tron castellà.
  • 1361-1372: Neix la generació remença, futura protagonista de l’agitació pagesa durant els anys de gran mortaldats.
  • 1361-1418: L’escultor d’origen grec Jordi de Déu o Jordi-Joan, esclau i deixeble de Jaume Cascalls, del qual és col.laborador i continuador, treballa a Lleida, Poblet, Tarragona i finalment a Barcelona.
  • 1 a 11-1362: Els castellans prenen Calataiut, Magallon, Borja, Tarassona i Carinyena. Saragossa queda ara amenaçada pel Cruel.
  • 1362: Neix Maria de -Sicília, filla de Frederic III amb Constànça, Frederic la nomena hereva universal.
    El Cerimoniós mana reforçar les muralles gironines.
    Jaume IV, fill del destronat rei de Mallorques, abandona el seu estat de presoner i Barcelona.
    Rebrot de la Pesta Negra al camp mallorquí.
    Inscripció rúnica a Kensington (Minnesota, EUA), autentificada pel Museu Nacional de Washinton (i descoberta el 1898 per Olaf Ohmen, també descobrí una tomba vikinga (vora el llac Nipigon, Ontario, Canadà) fa suposar que hi hagueren vikings a Nord Amperica entre els segles X-XIV.
  • 8·1362: Nova ambaixada catalana de Francesc de Perellós per fer la pau amb Gènova.
  • 9·1362: El Cruel, amb una correlació de forces favorable i sabent que el Cerimoniós es troba sense tropes ni diners, recomença les hostilitats.
  • 5·11·1362: Comencen Corts generals a Montsó per a demanar subsidis. El comte-rei fa una crida dramàtica pel perill castellà, però cada estament cerca els propis interessos.
  • 1362-1363: Dramàtiques Corts Generals a Montsó, on els oligarques avantposen descaradament llurs privilegis a la defensa dels regnes.
    Rebrot de la pesta pel reialme valencià i el Principat: mortaldat dels infants.
    El Cerimoniós contracta les Companyies Blanques de Bertran Duguesclin -soldaders de França i del Papa a la Guerra dels 100 anys- i crida Enric de Trastàmara, qui era per terres ultrapirinenques.
  • 1362-1370: Sisè papa francès consecutiu, B. Urbà V, a Avinyó.
  • D. 1362: Jaume IV dedica tots els seus esforços a combatre el Cerimoniós, al costat del Cruel.
  • 11·2·1363: El Cerimoniós pronuncia un patètic discurs blasmant els egoismes i la irresponsabilitat dels diputats i els increpa: muiren, qui ens volen fer a tuits morir!
  • 22·4·1363: Conclouen finalment les corts de Montsó. Després d’interminables sessions, el Cerimoniós obté els subsidis bèl·lics i organitza la defensa de l’envaït Aragó.
    Però el Cruel defuig l’enfrontament directe i ataca la Catalunya sud, molt més desprotegida, i el Baix Aragó: ocupa Terol, Sogorb i Xèrica (Alt Palància), Morvedre, Almenara (Plana Baixa), el Puig (L’Horta), Llíria (Camp de Túria) i Xiva (La Foia de Bunyol). El Cerimoniós és a Saragossa.
  • 5·1363: El Cruel posa setge a València.
  • 1363: El Cerimoniós baixa de Saragossa tot reclutant tropes pel Maestrat i d’altres llocs.
    Arriben les companyies mercenàries de França manades per Enric de Trastàmara, bord però poderós. El Cerimoniós ha d’optar per donar-li suport (front al seu germanastre l’infant Ferran) a canvi de tot el regne de Múrcia.
    Però el decurs desastrós de la guerra peninsular, amb superioritat economicomilitar castellana, no poden redreçar-la.
    Devaluació, de nou, del florí, en una nova encunyació.
    El Trastàmara, interessat en mantenir la guerra, intriga contra el pacifista Cabrera.
    El rei autoritza a València que “cascun ciutadà e veí de la ciutat puga adquirir castells e poblacions a semblant d’hom de paratge”: equipara noblesa amb burgesia.
  • 2·7·1363: Pau de Morvedre; breu interrupció de la guerra. Carles II de Navarra hi actua d’àrbitre. Bernat de Cabrera i Alfons de Gandia, comte de Dénia hi negocien en nom del Cerimoniós. Es tracta d’una pau humiliant, car el comte-rei hi perdia moltes terres i sembla que hi havia una clàusula secreta per la qual el Cerimoniós havia de fer assassinar els dos rivals del Cruel.
  • 16·7·1363: El Cerimoniós fa assassinar a la posada reial de Castelló de la Plana (devers l’actual església de St. Agustí), vora el call jueu, l’infant Ferran, germanastre seu, fill de la tirana Leonor de Castella amb Alfons el Liberal: “aprés dinar, segons diu, per les males obres que l’infant En Ferrando nos feia, e ens posava a punt de perdre la corona e lo regne”.
  • 27·8·1363: Les intrigues del Trastàmara donen fruit amb el Tractat d’Uncastillo, pel qual el rei navarrès es compromet a ajudar el Cerimoniós contra Castella a canvi d’oferir protecció al navarrès contra França, sota garantia d’en Cabrera que havia de fer-se vassall del rei de Nafarroa.

  • 1363: El partit antimonàrquic feudal-patrici (la reina, el comte de Dénia, el majordom reial) amb el Trastàmara i el rei navarrès acusen el pacifista Cabrera de traïció i d’haver provocat la guerra amb Castella. Amb la promesa de Múrcia, el Cerimoniós cedeix i sacrifica Cabrera, conscient que podia perdre l’aliança de Navarra i del Trastàmara.
    De nou, fulminant atac castellà: ocupació d’Alacant, Elx, Crevillent, Elda, Xixona, Dénia i Gandia.
    Consolat de Mar, tribunal semblant al barceloní, per a Tortosa, llavors tercera ciutat de la Catalunya peninsular, enmig Barcelona i València.
  • D. 1363: Fortificació (muralles i torres de defensa) de Tamarit de Llitera.
  • 1363-1364: Punt àlgid de preus agrícoles al Principat.
  • 1363-1365: 29 aljames (moreries) valencianes es reten a Castella, 12 d’elles a Serra Espadà: Eslida, Aín, Artana, Betxi, Fondeguilla. Són l’enemic interior, la resistència musulmana a la colonització catalano – aragonesa. Les minories jueva i sarraïna pateixen brutals imposts a causa de la guerra contra Castella.
  • Ca. 1363-1377?: Possible redacció d’un gran best-seller medieval i de segles posteriors: Imitatio Christi (La Imitació de Crist), d’autor incert (atribuït normalment a Tomàs de Kempis). Conrad de Fritzlaria, possible destinatari de l’obra, és un religiós de la cartoixa de Magúncia.
  • 4.1364: Desprès de llargs preparatius, contraatac català: el Cruel ha d’alçar el setge a València, després de 5 mesos, i es tanca dins les muralles de Morvedre.
    Els subsidis del Principat de les Corts del 1363 encara no han estat recollits.
  • 1364: El Cerimoniós recupera Xixona, Almenara i Llíria i socorre l’assetjada Oriola on els catalans, mancats de menjar, practiquen l’antropofàgia. Tot i això els castellans s’emparen d’Oriola. Tanmateix els catalans segueixen el contraatac i recuperen Morvedre i Sogorb i altres places valencianes.
    Jaume IV malda per envair la Catalunya nord i l’Urgell amb 6000 soldats.
    Subsidis de les Corts al Cerimoniós: El Principat li dóna 270.000 lliures, l’Aragó 60.000 i València 43.000. Malgrat la xifra, i els desastres, el regne de València es troba en un procés de desplegament econòmic accelerat.
    Nova insurrecció sarda d’Arborea, més perillosa que l’anterior, ja que el papa Urbà IV es mostra disposat a cedir-li Sardenya en feu sota el pretext que el Cerimoniós no paga les rendes eclesiàstiques escaients al Vaticà.
    L’Aragó té uns 171.000 habitants (uns 210.000 cap al 1850).
  • 26·7·1364: Es degollat públicament a Saragossa el noble i conseller català mossén Bernat de Cabrera, tal com fredament explica el Cerimoniós a la seva Crònica, malgrat que Cabrera el salvà, feia anys, de les urpes de la Unió Aragonesa: E d’aquesta justícia los nostres pobles no se n’agreujaren en res, ans parec que els plagués, pensants los grans dans qui a mà sua eren pervenguts a nostres regnes e especialment de la guerra de Castella. En realitat es tracta d’un crim d’Estat: fou sacrificat cínicament com a cap de turc, acusat de traïció per contentar l’oligarquia i els bel·licistes culpables reals del desastre.
  • 1364-1365: Canvi de conjuntura a Catalunya.
  • 1364-1368: Nova revolta sarda.
  • 1364-1387: A partir de l’ assassinat de Cabrera, la política autoritària del Cerimoniós, a través dels consellers rossellonesos addictes (encapçalats pel mateix Cabrera), se’n va en orris. La Monarquia, massa feble econòmicament, es bat en retirada front a les oligarquies i anirà perdent posicions d’ara endavant.
  • 1365: Els diputats mallorquins escriuen al Cerimoniós: «Com los mallorquins e poblars en aquella illa sien catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya… ».
    Nova devaluació del florí: queda en peces de 18 quirats (equivalent a 11 sous) en una nova encunyació.
    Les Corts del Principat són convocades un parell de vegades en un sol any.
    Mesures afavoridores de l’exportació per al Principat amb recàrrecs per a la importació de teixits.

  • D. 1365: Enric de Trastàmara passa a primer pla, i amb l’ajut de les duríssimes Companyíes Blanques franceses de Beltran du Guesclin (de la guerra del 100 anys franco-anglesa) i de les tropes catalano-aragoneses del comte de Dénia.
    Les Companyies Blanques resulten molt eficaces i fan recular al Cruel. Però també ataquen calls aragonesos.
  • Ca. 1365-1370: Primers fogatges o censos de població a la Corona Catalano-aragonesa; devers 350.000 habitants té el Principat, més de 250.000 el reialme de València, 45.000 Mallorca, vora 200.000 l’Aragó. Barcelona té uns 33.000 habitants, Perpinyà 8.000, Tarragona quasi 7.000, Cervera més de 5.000.
    Al Principat, uns 250.000 habitats (70%). És població rural, i uns 100.000 viuen a les ciutats. El 38’4% dels fochs principatins pertanyen a la noblesa.
    Castella té sis milions d’habitants i França uns quinze milions, xifres doncs ben superiors.
    Constants rebrots de pesta, que perjudiquen força Catalunya.
  • 1365-1375: Decenni crític a Mallorca. Olf de Pròixida hi es governador del Cerimoniós.
  • 1365-1407: Un florí d’or equival a 11 croats d’argent, ço és, la plata s’hi troba considerablement infra valorada front a l’or (que val 13’1 vegades més segons al tarifa legal!). A causa d’aquesta pèssima política monetària, els especuladors catalans i estrangers evadeixen croats massivament i així col.laboren a la ràpida decadència econòmica catalana.
  • Principis·1366: El Cruel ha d’abandonar les zones envaïdes dins la Confederació i fins al final (1369) la guerra es desplega en escenaris castellans. Malgrat haver capitulat al reialme valencià, els castellans encara tornen a prendre i devastar l’Alacantí.
    La guerra esdevé ara, sobretot, una guerra civil castellana: la noblesa i les Castelles (tret de les ciutats mercantils) donen suport al Trastàmara, i les zones litorals, la burgesia i els jueus al Cruel.
  • 3·1366: Enrique de Trastàmara, amo de Calahorra.
  • 4·1366: El Trastàmara és proclamat rei de Castella a Burgos, mentre el Cruel, assetjat a Sevilla, ha de fugir a Bordeus, on negocia l’ajut anglès. Així, la Guerra dels Cent Anys connecta amb la de la Península (França. Catalunya-Aragó i Trastàmara contra Anglaterra i el Cruel).
  • 1366: El Cruel torna a Gascunya amb soldaders anglesos del Príncep Negre.
  • 4·1367: Les tropes del Trastàmara són vençudes a Nàjera pel Príncep Negre i el Cruel. El desastre és gran i ha de fugir de nou enllà els Pirineus.
    De nou al poder, el Cruel es dedica a actes brutals de venjança. Mentrestant, el Trastàmara recluta un nou exèrcit a Occitània.

  • 1367: Corts catalanes aplegades al convent de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès.
    Caresties.
  • 9·1367: El Trastàmara, amb el suport francès i de l’oligarquia catalano-aragonesa, penetra amb noves tropes occitanes i franceses pel nord de Catalunya i d’Aragó i se n’entra dins Castella.
  • 2·1368: Cos expedicionari de Pero de Luna que posa setge al sard Oristany, qui el derrota, i ocupa Sàsser i domina quasi tota l’illa tret de Càller i l’Alguer.
  • 1368: Tractat franco-castellà de Toledo: el Trastàmara guanya terreny i referma la tradicional aliança amb França.
    En una relació d’estudiants d’un col·legi de Bolonya (Itàlia) apareixen un parell de valencians: Domenico Maston, de Valentia, catalanus i Berengarius Stampa de Valentia, catalanus. Les Universitats medievals europees classifiquen els estudiants segons procedència nacional – lingüística.
    Construcció de l’església de Sant Joan a València.
  • 1368-1369: Corts del Principat.
  • 3·1369: El Cruel, derrotat i presoner, és assassinat al castell de Montiel pel Trastàmara, en lluita personal.
  • 1369: Comencen Corts Valencianes a Sant Mateu (Maestrat).
    Eduard d’Anglaterra, qui casa son fill el Duc de Làncaster amb la filla del Cruel, el proclama rei de Castella, talment que torna a encendre’s la guerra internacional pel tron de Castella, connectada amb la guerra del Cent Anys franco-anglesa: Anglaterra i Portugal contra el Trastàmara, França, la Confederació i Granada.
  • 1369-1371: Fase molt crítica per al domini català a Sardenya, que es troba pendent d’un fil.
  • 1369-1373: Construcció de l’antiga Llotja de Mar o Porxo del Blat a Tortosa.
  • 1369-1388: Crònica del Cerimoniós, redactada pel tresorer reial, en Bernat Descoll.

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència

PSICOANÀLISI I AUTOCRÍTICA: UN CERT TARANNÀ CATALÀ PREOCUPANT, ORIGEN DE LA DESFETA, DE L’OPRESSIÓ I DE LA DECADÈNCIA

Un viatge en el temps sobre alguns detalls caracteriològics.

    • «Correlativa a aquesta bona tradició, hi ha la dolenta, anota Cardó, que s’inicia molt d’hora. L’esperit de llibertat, quan no és controlat per una consciència moral exigent, degenera en rebel·lió i discòrdia, les dues tares que presenten invariablement les males èpoques de Catalunya» (“Les dues tradicions”, Barcelona 1977, p. 87).

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 02

Segle XIV

  • 11.2.1363: El Cerimoniós, enmig la guerra contra Castella, que ha envaït Aragó i València, pronuncia un patètic discurs blasmant els egoismes i la irresponsabilitat dels diputats i els increpa: «muiren, qui ens volen fer a tuits morir!» (tuits: tothom).
  • 1375, a les Corts de Lleida: El comte-rei Pere el Cerimoniós, desesperat per la inhibició dels diputats catalans (sempre amb els braços enfrontats) enmig una forta crisi, al·ludeix a la possibilitat que “a Catalunya no hi hagués rei”. “…car lo Rey de Castella entra en Aragó e regne de València, on ne pres la més part, ab prou barataries e trafagaries que les gents dels dits regnes feyen” (“Històries e conquestes de Catalunya” cap. XLIIII, d’en Pere Tomich).

Segle XV

  • “Som com els ases de Sòria, que porten or i mengen palla” (“Tirant lo Blanc”, de Joanot Martorell).
    Joanot Martorell profetitza que València “vendrà per temps en gran decaïment”: “d’açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada…” (“Tirant lo Blanch”).
  • “…Llevau-los les traves, fluixau lo cabestre,
    jaquiu-los anar, a regna ben solta,
    i de tals deixebles jamés siau mestre,
    que per molt que fósseu subtil i més destre,
    eixir no en porieu sens molta revolta” (“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València”, ca. 1490). Exactament com passa al Racó quan obric un fil de debat.

Segle XVI

  • En Milà, en un debat entre diversos nobles, fa dir a la dama Joana Pallars: “Señora doña Violant: Amagau lo Valencià, que Castellans van per la terra: que per burlar de nostra llengua nos furten les paraules, y porten les a Castella per a fer farçes ab ella, que mones son de Valencia, parlant ab reverencia” (Lluís del Milà, El Cortesà).
  • 1559: Jaume Rasquin -valenciano hijo de un mercader francés- emprende expedición a Rio de Plata y enrola a más de 100 valencianos (cosa rara que catalanes fueran a América a estas fechas, pero se trataba del tipo Enrolate en la Legión). Uno de los expedicionarios, castellano, observa que “Todos o los más valencianos que iban en el viaje eran hombres de bando (=bandoleros) y homicidas y fugitivos, ecepto algunos caballeros que iban muy honrados, más al fin son valencianos y de menil condición, porque son de cuadrilla”.

Segle XVII

  • 1625: Pere Joan Porcar, al seu Dietari: Els “malaventurats, i molls, i temerosos, i amedrentats valencians” (Porcar) hi claudiquen: més càrregues fiscals per “oprimir el poble” i tot per nodrir guerres de religió remotes. Desmantellament total de qualsevol força rectora del regne teòricament sobirà: L’aristocràcia valenciana queda definitivament liquidada a Montsó com a força rectora valenciana amb un gest melodràmatic de despotisme reial per atènyer uns impost exhorbitants per a la guerra: “Aquí yace un reino entero…” dirà un epigrama anònim “que ixqué el dia que fón vençut el Estament Militar”.

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 03

Segle XVIII

  • Un cert cofoisme cals principatins és cosa antiga i típica, quan les negociacions del 1705 amb els anglesos, els catalans encapçalats per Antoni de Peguera i Domènic Perera ja criticaven els castellans per maldestres i es consideraven ells mateixos molt superiors. L’espanyolum serà potser imbecil, però el catalanam pateix d’altres imbecilitats, potser més greus i a més és massa individualista i té més tendència a la malícia pocasolta, divisionista, mentre que l’espanyolam és tribal i està unit, i llurs dirigents no es mamen pas el dit, sinó que penquen de valent per mantenir el botí de guerra, el mamellot colonial.
  • “Poble espanyol, ets de plànyer! En els mateixos béns que la natura t’ha prodigat, trobes la causa de la teva eterna misèria; la bellesa del teu país i les seves riqueses naturals són justament les causes de la teva indolència i de la teva incúria, igual que les mines de Mèxic i del Perú han nodrit el teu orgull i els teus prejudicis. Heus ací una opinió que, a primer cop d’ull, semblarà paradoxa; és el lector qui l’ha de meditar i l’ha d’apreciar. Qui dubta que Espanya ha de menester una regeneració que no ha d’ésser sinó el resultat d’una invasió estrangera, l’única que pot reanimar en el cor dels espanyols aquell fogar de patriotisme i d’emulació que perilla d’extingir-se totalment? Si Espanya ha de reprendre el seu gloriós lloc en la gran família europea, ens fa molta feredat per ella que no sia a costa del més terrible daltabaix. Sols el llamp pot despertar aquests esperits de bronze” (“Història de ma vida”, de Giacomo Casanova [Jacques Casanova de Seingalt], 1725-1798, aventurer i gran bandarra venecià, parlant especialment de la decadència que veu a la ciutat de València, 1769).

Segle XIX

  • “No hi ha res més pobre i trist al món que aquest pagès, que no sap fer més que pregar, cantar i treballar, i que, a més a més, pensa. La seva pregària és una fórmula estúpida que no té el menor dels sentits per al seu esperit, la seva feina és una operació muscular que cap esforç de la seva intel·ligència no li ensenya a fer-se’l més senzill, i el seu cant és l’expressió d’aquesta monòtona malenconia que l’aclapara inconscientment i la poesia del qual el commou sense revelar-se-li. Si no fos per la vanitat que de tant en tant el desperta de la seva letargia enzant-lo a ballar, dedicaria els seus dies de festa a dormir” (“Un hiver à Majorque”, 1838, per George Sand [Amadine Lucie Aurore Dupin], 1804-1876, novel·lista romàntica parisenca, protofeminista, amant de Chopin).
  • “Faltava poc per arribar a València, allò eren els afores, el poblet del Grau, a mitja milla de València. Allà podríem agafar un tren que eixiria una mica més tard o, si no, allà esperant, simples carros de dues rodes amb un sostre de lona, una mica més grans que els Simons i menors que els nostres carros del pa, però més alts, i amb coixins. En el punt de desembarcament ens vam veure assetjats per xicons bruns i carregadors d’aspecte ferèstec, s’empenyien i copejaven els uns als altres, se’ns tiraven damunt barallant-se per portar els nostres equipatges fins a la duana” (“Viatge per Espanya: de Perpinyà a Màlaga”, a València, per Hans Christian Andersen, 1805-1875, escriptor danès de famoses rondalles).
  • “Vaig eixir a un carrer molt concorregut que em va conduir fins a una plaça ampla, per on la gent transitava a peu o cavalcant en mules. La majoria eren llauradors, d’aspecte fornit, amb pintorescos vestits. Portaven “saragüells”, una mena de pantalons curts amb les cames fins als genolls nus, les sandàlies de cuir anaven lligades per damunt de les calces blaves; també un faixí vermell i una camisola verda herba amb cordons, el pit nu i, penjant de l’espatlla, la típica manta de ratlles. Al cap, un drap a manera de turbant, i a sobre un barret de palla d’ala ampla; era una cosa portentosa. D’altra banda, aquesta gent no té bona fama, diuen que porten la navalla molt solta al cinturó; fa anys anaven sempre de baralla amb els veïns de la ciutat, que per la seva banda, semblen d’una altra raça -cosa que llurs cabelleres rosses semblen indicar” (“Viatge per Espanya: de Perpinyà a Màlaga”, a València, per Hans Christian Andersen, 1805-1875, escriptor danès de famoses rondalles).
  • “Tenim, doncs, molta gent ocupada a treballar en l’element variable i transitori, on les formes externes i visibles, en el que en podríem dir el cos venerable de la pàtria; mes de treballar en son esperit pocs se’n recorden. Alabem la bona qualitat de la font i ens aprofitem de l’excel·lència de ses aigües; estimem els sentiments catalans potser superiors als dels altres homes; ponderem el caràcter que distingeix els fills d’aquesta terra; mes molts dels nostres miren amb indiferència i tal volta amb menyspreu el vell esperit català que tot això engendra, i no saben capir que el més necessari és fomentar la substància de la pàtria. La nova generació catalana sap aprofitar els tresors; potser fins els malgasta; manifesta una generosa activitat, mes sa força de produir per ara és molt limitada, i en lloc d’augmentar-se, veiem cada dia minvar el sagrat dipòsit de la pàtria; havem de procurar no convertir la nostra regió en una societat de sols literats i artistes, que fóra gran afront per a la pràctica raça catalana. Els caràcters s’emmotllen al figurí parisenc o madrileny el mateix que els vestits, i això arriba fins a la classe popular, sempre més aferrada a la tradició; i tot sovint pels carrers de Barcelona s’ou el rústic carreter cantar malagueñas al so de l’estepec de les xurriaques” (“La tradició catalana”, cap. I, 1892, d’en Josep Torras i Bages, 1846-1916, cofundador del catalanisme modern).

Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 01Psicoanàlisi i Autocrítica: Un Cert Tarannà Català Preocupant, Origen de la Desfeta.de l’Opressió i de la Decadència 04

Segle XX

  • “Escrivíem. Disposàvem d’unes normes racionals per a escriure. Cultura-economia-política. Bon programa. Cada dia un nou pas endavant. Endavant. Fa bonic una pàtria endreçada, sòlida, amb equips competents. Sentir certa prepotència envers els veïns, que a un l’hagin convertit en un novíssim manxesterià –ho deien sovint- dins un procès industrial enlluernador. Ho estimàvem profundament, i ho anàvem construint com una estàtua, cada dia més evolucionada, més envejada, més alta (…) Ara, caiguda l’estàtua, no em quedava altre recurs que exiliar-me, que ser un més en aquell caòtic i grotesc i sublim i miserable èxode. I que no em preguntessin si havia fet tot el que podia per defensar aquella terra de la qual desertava” (“Els vençuts”, 1955-1982, d’en Xavier Benguerel, 1905–1990, escriptor barceloní exiliat).
  • “Batista i Roca recalcava la lectura d’un llibre que no gaire més enllà va publicar-se –L‘aptitud econòmica de Catalunya, de Carles Pi Sunyer–, on es fa un detallat estudi del nostre caràcter bo i remarcant-ne les falles, va intensificar d’allò més el seu afany d‘organitzar entitats que fomentessin les qualitats de la gent o li fessin superar defectes, limitacions i rutines” (La seva millor lliçó, Avui, 8-1979, per Carles Muñoz-Espinalt).
    “…si em féssiu resumir la seva manera d’ésser, ben de pressa us diria: Batista i Roca tenia una supersensibilitat per a captar el tarannà dels catalans i, constatant-ne falles, es servia del mètode pedagògic que fos, per veure si ens esmenàvem. Volia uns catalans amb menys complex d’inferioritat” (Carles Muñoz-Espinalt, 1920-1993, patriota català fundador de la Psicoestètica).

Recordant el Moviment de Noviolència de Martin Luther King

Recordant el Moviment de Noviolència de Martin Luther King

MLK en forma de rap

Tot recordant la Rose Park, la iaia insubmissa que desobeí les lleis segregacionistes d’Alabama als transports públics:

”En mi autocar no va a subir ningún catalán” (Gravació)

Vaja, com els bussos nordamericans als EUA fins als anys 60: “No negroes” o “Negroes at bottom”.

BARACK OBAMA, EL FRUIT POLÍTIC A 50 ANYS VISTA DEL MOVIMENT DE MARTIN LUTHER KING
Als Estats Units ja tenen un president de color (Obama), a Catalunya hi ha hagut un president nascut a Jaén (Montilla), a Euskadi un president també foraster

al PV vam tenir-ne un (Zaplana) que a penes ni sabia parlar “valencià”…
Quan tindran a Espanya un president català o basc? (el darrer president català a Madrid fou Pi y Margall, que sols durà uns mesos i d’això fa quasi un segle i mig, i uns pocs anys anterior fou el general progressista Prim, el qual morí assassinat).

“Res no dóna tanta pena a la gent com haver de pensar”
“Hem vist la veritat crucificada…”
“El Calvari és un telescopi a través del qual albirem el bast panorama de l’eternitat i veiem l’amor de Déu tot irrompent dins la història humana” (Martin Luther King, 1929-1968, pastor baptista pels drets civils de les minories nacionals als Estats Units i contra la guerra).

El nostre aturmentat món va curull d’injustícies, racismes, intoleràncies, prejudicis, manipulacions, malentesos.
Sabut és que, aquell qui està bé perquè és adalt “del carro”, es creu que viu en el millor dels móns possibles, perquè la gent no sol voler allargar la vista i plorar amb els qui ploren. Els problemes són bandejats, per la gent benpensant, tot ignorant-los, tancant els ulls dient solemnement que no existeixen o que no paga la pena voler solucionar-ne res.
Talment féu la majoria blanca als EUA, o els alemanys durant el III Reich, o els egipcis amb els fills d’Israel, o els espanyols i francesos amb les nacions que han demanat que els tornin la llibertat arrabassada a foc i a ferro. Però la Providència sempre acaba pagant ben bé segons llur mesura…
Martí Luter King, ja ho sabeu, fou un pastor evangèlic, de les esglésies baptistes negres del Sud, d’Alabama, un dels centres més forts del racisme als Estats Units, i zona on el Ku-Kux-Klan campava al seu aire amb la vista grossa de moltes “forces vives” del WASP. Tanmateix, de sota l’asfalt pot brostar la flor més bella.
En King deia sovint que els grecs tenien tres mots per referir-se a l’amor: “Eros”, l’amor estètica o romàntica. “Filia”, amor recíproca, amistat… “Ningú no serà tan badoc com per a esperar que algú senti aquesta mena d’amor devers el seu opressor”, deia. La 3ª casta d’amor era anomenada “Àgape”: comprensió, bona voluntat redemptora cap a tothom, amor desinteressada de Déu actuant en nosaltres, on no cerquem el propi bé sinó que anem més enllà de l’egoisme immediatista. No es tracta, doncs, de res dèbil ni passiu, sinó amor en acció. Era la mena d’amor que en King aspirava a donar als seus enemics. “La més gran de totes les virtuts és l’amor. Hi trobem el veritable significat de la fe cristiana i de la Creu. El Calvari és un telescopi a través del qual albirem el vast panorama de l’eternitat i veiem l’amor de Déu irrompre dins del temps (dels humans)”, va predicar.
En King deia coses com aquestes: “Si un home no té res per què li valgui la pena morir, aleshores no és digne de viure. No importa viure gaire temps, sinó viure segons els dictats del bé”. O també: “Açò que fem no és sols per al negre, sinó també per al blanc. El sistema que ha desterrat la personalitat i ha ferit l’ànima del negre, ha perjudicat també la personalitat del blanc, en donar-li un fals sentit de superioritat, i al negre un fals sentit d’inferioritat”. “Siam prou caritatius com per a tornar en amic un enemic. Tinc la ferma convicció que Déu està actuant…Sols així podrem emergir des de la freda i desolada mitjanit de la crueltat de l’home cap a l’home, sota la viva alba de la llibertat i de la justícia”.
En el mateix dia de la seva mort, digué: “Ignor què em pot passar, ara. Tenim per davant dies difícils. Però tant se me’n dóna. Ja he estat al cim de la muntanya: no pot importar-me. Igual que a qualsevol, m’agradaria tenir una llarga vida…però ara això no em capfica. Sols vull complir la voluntat de Déu. I Ell m’ha permès de pujar a la muntanya. I he estès la vista al voltant i he vist la Terra Promesa. Potser no hi arribaré pas amb vosaltres, però vull que sapiau aquest vespre que nosaltres, com a poble, farem cap fins a la Terra Promesa”.
Aquell moviment d’alliberament ferm i autocontrolat, que no de revolta violenta, cega i caòtica, ens ha de recordar les pròpies mancances com a nació dominada i minoritzada a ca nostra, i les d’altres col·lectius i pobles.

DEL MOVIMENT PRODRETS CIVILS I CONTRA LA GUERRA DEL VIETNAM DE MARTIN LUTHER KING
“Per la present, em lliur a mi mateix -en cos i ànima- al moviment de noviolència. Per tant, tindré presents aquests deu manaments:

1. Medita diàriament en la vida i els ensenyaments de Jesús.
2. Recorda sempre que el moviment de noviolència de Birmingham cerca la justícia i la reconciliació, no pas la victòria.
3. En les teves paraules i en el teu comportament, observa sempre els modals de l’amor; ja que Déu és amor.
4. Demana diàriament d’esser usat per Déu per tal que tots els homes puguin ser lliures.
5. Sacrifica els teus desigs personals per tal que tots els homes puguin ser lliures.
6. Observa amb amics i enemics les regles normals de cortesia.
7. Procura prestar serveis regulars a la resta de gent i al món.
8. Abstin-te de la violència de mà, de llengua i de cor.
9. Esforça’t per estar en bona salut espiritual i corporal.
10. Segueix les instruccions del moviment i dels capitans a les manifestacions”.

És menester actuar amb senzillesa i prudència, i combinar la justícia amb la paciència. Si només parlem de paciència estem renunciant a la vida i a la justícia i llancem el missatge de l’Evangeli cap a la ultratomba (i cap al simple ritualisme religiós mancat de conseqüències per a la vida). Si només parlem de justícia acabarem degenerant en lemes merament propagandístics i llançarem l’Evangeli cap a una mena de sindicalisme purament material o polític. I l’Evangeli és, sobretot, força espiritual, tal com les accions dels grans capdavanters cristians han demostrat al llarg de la Història humana, i això sempre ha estat vist clarament a través de les conseqüències terrenals molt visibles i paleses, pràctiques, consubstancials. Deia Martin Luther King: “No m’interessen pas la temperatura de l’infern ni el mobiliari del cel, sinó les coses que els homes fan ací, a la Terra”. “Hem estat extraordinàriament pacients…, però som vinguts ací aquest vespre per deslliurar-nos d’aquesta paciència que ens fa pacients sense llibertat ni justícia”. “La religió guarda relació tant amb el Cel com amb la Terra…Qualsevol religió que professi trobar-se interessada en les ànimes dels homes i a la qual no l’interessin els ravals miserables que els condemnen, les condicions econòmiques que els ofeguen i les condicions socials que els impossibiliten, és una religió tan seca com la pols”.
El punt de força de la seva trajectòria fou el seu cèlebre discurs “I have had a dream”, “He tingut un somni”, a Washington. No en traduirem pas unes quantes frases. Traduïm-ne també les respectives situacions. Què hauria pogut dir en King d’haver estat del nostre poble i nació? Ens el podem imaginar dient:

“Us dic, front als entrebancs d’avui i del demà, que guard un somni de ben adins del nostre poble: que tothom ha estat creat igual.
Guard el somni que, una diada, damunt l’eixuta terra del secà o la terra vermella de les planes, els fills dels antics repobladors que el rei Jaume dugué al nostre País profund, els dels emigrants foragitats per la pobresa i l’opressió de llurs estats i oligarquies, els gitanos i la gent vinguda d’arreu, podran, plegats, seure en un dinar de germanor i de comprensió, en una nova societat catalana, sense més malícies esquerpes ni més colonialisme espanyol ni racisme jacobí ni rebuig indiscriminat.
Guard el somni que, una diada, encara a ciutats com València, Alacant, Fraga o Perpinyà, abrasades de prejudicis i enceses de manipulacions i socarrades per la calda de l’opressió contra la nostra nació, esdevindran font de llibertat i de justícia, on podrem ser catalans de la mateixa manera que el pomer és pomer i no avet, fills de la nostra nació, la de l’Abat Oliba i de Muntaner, la d’Ausiàs Marc i de Ramon Llull, la de Verdaguer i Torras i Bages, de Pau Casals i de Gaudí, i també dels qui ens visitaren i ens estimaren com Roger de Llúria, Bonhöffer o Orwell, i fins al darrer conciutadà.
Guard el somni que els nostres fills viuran qualque dia en una nació amb més claror espiritual, sense intolerància induïda, on no seran classificats per males raons, ni menyspreats pel lloc de naixença, on els uniformes dels soldats es podriran penjats damunt dels espantaocells, on no es torturarà ni empresonarà per part d’unes forces militars estrangeres i imposades a la força a través de guerres.
Guard el somni que els humiliats de les valls seran exalçats i els ensuperbits dels castells aplanats. Els llocs feréstecs seran polits i els torts endreçats. Amb aquesta fe podrem extreure de les serralades de la ceguera, la pedra preciosa de l’esperança, defensar la llibertat, patir fins que suri la veritat empresonada i silenciada per interessos creats dels poderosos, dels subvencionats i dels enganyats.
Vindrà el dia en què tots els fills de Déu podrem cantar-li una llaor: que la llibertat ressoni al cor de la gent. Des del gran Canigó al Maestrat, des d’Aitana i la Mariola fins al Montseny, per cada carena del Vallès o de Mallorca, des de l’Alguer fins al Pinós, des de la Fenolleda al Matarranya.
Per fi podrem avençar l’arribada del Regne de Déu, quan la llibertat ressoni, amb la veu de la veritat, per cada vila, per cada comarca, podrem cantar com el vell espiritual negre: “Per fi lliures! Gran Déu Totpoderós, per fi som lliures!”.

AJUDA EVANGÈLICA DELS PAÏSOS CATALANS

Cardenal Vidal i Barraquer

Homenatge al Cardenal Vidal i Barraquer

JOAN LUCAS i MASJOAN
President del Consell Nacional Català
11 setembre 1966 (Suïssa)

Vidal i Barraquer, Francesc (Cambrils de Mar 1868 – Friburg, Suïssa 1943)
Cardenal i arquebisbe de Tarragona (1919-43). Durant la Dictadura defensà la llibertat i els drets de l’església, així com el dret de l’ús de la llengua catalana.
El 1936 es refugià a Itàlia i Suïssa. No signà la carta col·lectiva de l’episcopat favorable al dictador Franco, i no pogué retornar en vida a Catalunya.

Síntesi de l’homenatge celebrat l’11 de setembre de l’any 1966 a Suïssa en solidaritat i suprem adéu a qui fou Cardenal de tots els catalans Francesc Vidal i Barraquer, mort a l’exili per ordre del dictador Franco, en el Monestir de la Cartoixa de la Valsainte (Suïssa), el 13 de setembre de l’any 1943. Durant l’acte, el membre del Consell Nacional Català i de la Comissió organitzadora, Joan Lucas i Masjoan, va pronunciar els següents mots:

CARDENAL VIDAL I BARRAQUER

Vidal i Barraquer

Poques vegades com avui, 11 de setembre, diada de gran significació patriòtica. La història del nostre poble s’ha vist enriquida per un acte com el que en aquests moments commemorem. Perquè si bé aquell 11 de setembre de 1714 simbolitza la ferma voluntat d’un poble que aspira a viure en llibertat, la noble i humana gesta de l’il·lustre pròcer homenatjat, va significar la d’un home que aspirava al coronament de la llibertat per a tots els pobles. Perquè la riquesa espiritual del Cardenal Vidal i Barraquer anava pel damunt de totes les ambicions i febleses humanes. El seu contingut abraçava l’universal. La prova més convincent la va donar en negar-se a participar en una conjura, la finalitat de la qual no era altra, que atemptar contra el Sagrat Dret escrit per la mateixa mà de l’Etern, el Dret atorgat a tots els pobles de viure en llibertat.

Obeint l’imperatiu de la seva consciència, i en els moments més difícils de la seva vida episcopal es va trobar sol, perseguit i repudiat pels dos bàndols: l’un perquè es tractava d’un home d’Església, l’altre perquè atribuïa al Cardenal una traïció als interessos de l’Església. No per això claudicà: preferí viure els darrers anys de la seva vida a l’exili abans de profanar el Temple de la Veritat.

Han passat anys des de la seva heroica actitud. Europa i el món van ésser víctimes d’un terrible huracà desencadenat per les ambicions i egoismes que ell havia combatut sempre amb el llenguatge de la humilitat, però coratge i fermesa. Però l’Apostolat que ell va defensar, reflectit per la Veritat eterna de l’Evangeli, no ha de quedar sepultat ni tan sols oblidat, perquè ha ressorgit d’entremig de tanta foscor una llum esperançadora, aquella que el nostre Cardenal alimentava malgrat tantes incomprensions.

Les recents Encícliques, perpetuades per l’esperit del Concili Vaticà II, en són prova evident i ens agrada de veure com la nostra pàtria és una de les terres cristianes on floreix més aquest esperit.

Vulgui Déu que aquest primer homenatge que Catalunya ret a la memòria del que fou el seu Cardenal, sigui, pel present i per l’esdevenidor, el símbol d’unió de tot el poble català i de reconciliació amb la seva Església

Catalans! Sense distinció d’ideologies polítiques ni creences religioses, uniu-vos per Catalunya als sentiments de Llibertat i Justícia pels quals visqué i morí a l’exili Francesc Vidal i Barraquer.

 

Mites Interessats Sobre Miguel Servet

MITES INTERESSATS SOBRE MIGUEL SERVET

MIQUEL SERVET

MIGUEL SERVET

(Sovint la Història és manipulada com a propaganda política i l’hispanopapisme és expert en aquesta matèria, com veiem en aquest cas).
Una lletra a “La Vanguardia” es referia a l’execució de Miguel Servet a Ginebra el 1533 tot indicant que “els calvinistes que encara governen a Ginebra demanin també perdó per aquest fet”. La cosa traspua profunda ignorància per diverses raons, entre les quals, dir que a Ginebra encara governen els calvinistes, malgrat que fa molt que hi ha llibertat religiosa a Suïssa, que no hi ha partits pròpiament calvinistes, que un bon percentatge de la població de l’actual Ginebra és catòlica i a més que Calví -que tingué problemes amb els ginebrins-, en morir, fou ja substituït per un governador poc calvinista, de fet era homosexual i tot.
Molta gent, dit sia de pas, a causa de la deliberada ocultació de l’Església papal, creuen que el famós metge aragonès era catòlicoromà, cosa tan falsa con tants altres ectoplasmes segregats per les manipulacions, ja que era un antitrinitari (semblant als Testimonis de Jehovà o als coptes, per a entendre’ns).
Aquesta carta tingué una encertada rèplica de Nathalie Reverdin, de l’Església protestant de Rubí, on diu que els calvinistes fa molt que no governen a Ginebra i hi fa esment de l’existència d’un monument expiatori que s’erigí el 1953 en un dels barris més elegants de la ciutat i que, a més, un dels seus carrers porta el nom de Miguel Servet. Novament cal plànyer la ignorància i la superficialitat de la tradició hispanopapista en tractar de temes protestants. Cal dir que, a part d’altres casos menors, la Inquisició espanyola reprimí alguns focus protestants a ca nostra, com el de Morella i que Felip II empresonà diputats catalans tot acusant-los de luterans (cosa probablement falsa, pura excusa política), a part de cremar a la foguera els nuclis protestants de Sebilla i Valladolid, fets sistemàticament silenciats pel cínic papismo-espanyolisme, oficial i obscurantista, que encara ens empalaga. També cal dir que la Inquisició protestant fou molt més limitada que no pas la hispanopapista, es limità a uns pocs anys molt concrets a Anglaterra i Alemanya quant a perseguir catòlics i, en general, més aviat anà adreçada, de manera estable, contra la bruixeria, però molt lluny dels omnímodes poders políticoreligiosos que va tenir la Inquisició papal cals Habsburgs (com una GESTAPO que duràs 3 segles i mig). Igualment, a comparació dels crims de la Inquisició cèsaropapista, la dels països protestants fou molt més desorganitzada i casual i les seves víctimes més aviat escasses, i més bruixes que no catòlics (els catòlics tingueren estatut de llibertat religiosa ja al s. XVII a Anglaterra, mentre que a l’Estat espanyol els acatòlics no en tingueren fins al s. XIX). Els dissidents religiosos de països protestants solien optar per emigrar a Amèrica.
També callen (podeu llegir-ho a la Gran Enciclopèdia Catalana) que en Servet hagué de fugir repetidament, acaçat per la molt “catòlica” Inquisició dels Habsburg.

Posats a comparar fos ben necessari que Espanya edificàs un gran monument expiatori, proporcional al seu gran nombre de víctimes, pels morts de la Inquisició espanyola (jueus, xuetes, protestants,  “infidels” indis o guanxes, orats, “bruixes”, etc.), i també pels seus nombrosos genocidis (sobretot el gran Genocidi americà, molt major que l’Holocaust nazi i del qual encara no ha demanat perdó) i per haver estat el darrer estat occidental a abolir l’esclavatge de negres.
Mentre no rectifiqui aquestes coses bàsiques, per fosques aliances diplomàtiques (vendre’s al poder políticomilitar a canvi d’avantatges materials), no ens podem creure els cops al pit dels Wojtyles i els Ratzingers ultraconservadors.
Perquè, mentre callen i atorguen en el genocidi culturalpsíquicolingüístic espanyol contra les nacions que té presoneres dins les seves fronteres mediàticomilitars, demana perdó als jueus (no té més remei: ja se n’han desempallegat!…a bones hores!) que finalment han hagut de bastir un Estat propi per a no patir més pogroms com els que nosaltres estem patint de Madrid.
”Señor, Señor, pequé…i demà a qui fotré?”. O com “el Roto” retratava la Cúria i els seus ferotges integristes espanyols (COPE,  César Vidal, la CEE…) en un acudit:
“Fue un error permitir que el sol dejase de girar alrededor de la Tierra”.
“Ellos” son realment així. Lamentablement.

Història valenciana

Història valenciana

UN PAÍS “ESTRANY”: ESPANYA
“Primera, que com a pelegrí i foraster sentes totes les coses com a estranyes i alienes, de manera que el teu vestit sia tan estrany al teu sentit com si fos propi d’Espanya o de l’Índia” (“Tractat de la vida espiritual”, de St. Vicent Ferrer, 1350-1419, frare dominic i predicador valencià internacional).

LA PRIMERA PONENTADA
“…a gran inducció de la dita reina e altres dessús dits, atorgà de fer donació perpetual al dit infant En Ferrando, de les viles de Xàtiva, que ara és ciutat, d’Algesira, de Murvedre, de Maella, de Borriana e de Castelló, e per tots los dits llocs tramès sos missatgers especials…”  “…e d’açò hagueren recorriment a la ciutat de València que els n’ajudàs, com en altra manera se tenim tots per perduts” “…e tota l’altra gent de la ciutat anassen al reial del senyor rei e que morís tota persona que s’hi atrobàs de casa del dit senyor, sinó tan solament lo senyor rei, e la reina, e l’infant don Ferrando” “− Anem, que pus que són fetes les ordinacions, jo m’ho aventuraré de dir, que no hi planyeré la mia vida; e si em mata lo senyor rei, morré per lleialtat. E així, pus que jo maventur de dir-ho, bé us podets vosaltres aventurar d’anar-hi−.” “En Guillem de Vinatea proposà e dix, que aitals donacions faés ne consentís, com havia, car allò no volia àls dir sinó tolre e separar lo regne de València de la corona d’Aragó, car separats les viles e llocs tan apropiats, com aquells eren, de la ciutat de València, València no seria res; per què ells no consentien en les dites donacions, ans hi contradirien; e que es meravellaven fort d’ell e de son consell que en tal punt los posassen davant, car posaven-los en punt d’ésser traïdors” “E lo senyor rei respòs: − Reina, reina! El nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor e nós a ells com a bons vassals e companyons” (“Crònica de Pere el Cerimoniós”, 1342-1385, memòries del rei Pere III “el del Punyalet”, 1319-1387, monarca de la Corona catalano-aragonesa).

800px-Estàtua_de_Jaume_I_a_València

LA BELLA TERRA VALENCIANA
“…e aprés si pensats nostre Senyor Déu quina ciutat e quina terra vos ha comanda: car dien los qui gran temps l’han posseïda, que si Paradís és en la terra, que en regne de València és; e, verdaderament, clara experiència nos ensenya que aquesta és una de les pus assenyalades teres del món, si pensats en totes les sues nobleses,…” (Fra Francesc Eiximenis, ca.1330-1409, escriptor best-seller i franciscà català).  “La vint-e-terça, que la terra per especial gràcia és així alegra e plasent que sol l’esguard enamora los hòmens que hi vénen d’altres terres que no se’n poden eixir sinó ab desplaer.” (Fra Francesc Eiximenis, ca.1330-1409, escriptor best-seller i franciscà català).
“…així com dit és comunament l’obra comuna de terra es fa a Paterna e a Carçre, així, com gerres, cànters, olles, terrassos, escudelles, cresols, llibrells, rajoles, teules e semblants coses moltes. Mas sobretot és la bellesa de l’obra de Manizes, daurada e maestrívolment pintada, que ja tot lo món ha enamorat, en tant que lo papa e los cardenals e los prínceps del món per especial gràcia la requeren e estan meravellats que de terra se puixa fer obra així excel·lent e noble” (Fra Francesc Eiximenis, ca.1330-1409, escriptor best-seller i franciscà català).

UNES ANOTACIONS SOBRE LA HISTÒRIA I CARÀCTER VALENCIANS

Consolatnormal_Angel_Custodi_Regne_Valencia

LA LLIBERTAT RESISTINT
“E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devisió neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per que és mester que d’aquest pas se guarden ; que mentre tots tres sien d’una volença, no temen tot l’altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics”  (Crònica 292, Exempli de la Mata de Jonc d’en Muntaner, escrit a la seva Alqueria de Xirivella, L’Horta, bella paràbola i profecia d’unitat entre els reialmes de la Confederació Catalano-aragonesa).
“− Anem, que pus que són fetes les ordinacions, jo m’ho aventuraré de dir, que no hi planyeré la mia vida; e si em mata lo senyor rei, morré per lleialtat. E així, pus que jo maventur de dir-ho, bé us podets vosaltres aventurar d’anar-hi−.” “En Guillem de Vinatea proposà e dix, que aitals donacions faés ne consentís, com havia, car allò no volia àls dir sinó tolre e separar lo regne de València de la corona d’Aragó, car separats les viles e llocs tan apropiats, com aquells eren, de la ciutat de València, València no seria res; per què ells no consentien en les dites donacions, ans hi contradirien; e que es meravellaven fort d’ell e de son consell que en tal punt los posassen davant, car posaven-los en punt d’ésser traïdors” “E lo senyor rei respòs: − Reina, reina! El nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor e nós a ells com a bons vassals e companyons” (“Crònica de Pere el Cerimoniós”, 1342-1385, memòries del rei Pere III “el del Punyalet”, 1319-1387, monarca de la Corona catalano-aragonesa).
«Qual poble és en lo món que sia així franc de franqueses e llibertats ni que sia així liberal com vosaltres?» (Martí I “l’Humà” o “l’Eclesiàstic”, 1356-1410, rei de la Confederació Catalano-aragonesa).

L’HYBRIS DEL PRINCIPI DE LA DECADÈNCIA
1392: Els regidors de València escriuen als de Mallorca tot planyent-se de la inseguretat que hi ha a la mar per la pirateria barbaresca (berber): “On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines? E preferint-nos a fer sobre açó, ensems ab vós e ab Catalunya”.
“…som forçat meravellar-me d’on pogués ressortir tanta malícia: ésser dins lo si de la pàtria home de la nostra pròpia nació, natural català, de prosàpia e sang real, davallant per recta e legítima línia masculina, de nostra llengua e ab nostres costums, tot lo temps de la sua vida en lo mig de les entràmenes de Catalunya nodrit e criat, besnét del rei e havent per muller la germana del rei Martí, darrerament mort” (“La fi dels Infants d’Aragó”, de Joan Roís de Corella, 1435-1497, religiós valencià i lletraferit renaixentista, parlant de l’entronització de la Dinastia castellana dels Trastàmara, a Casp, 1410).
S. XV: Joanot Martorell profetitza que València “vendrà per temps en gran decaïment”: “d’açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada…” “Som com els ases de Sòria, que porten or i mengen palla” (“Tirant lo Blanch”, la 1ª novel·la moderna).
“O Dio! La Chiesa romana in mani dei catalani!” (Els italians davant el poder que adquiria la famíla valenciana dels Borja a la cúria romana, s. XV-XVI).
“…Llevau-los les traves,    fluixau lo cabestre,
jaquiu-los anar,      a regna ben solta,
i de tals deixebles      jamés siau mestre,
que per molt que fósseu     subtil i més destre,
eixir no en porieu   sens molta revolta” (“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València”, ca. 1490).

2710821411540

EL SOTMETIMENT
En Lluís de Milà, en un debat entre diversos nobles, fa dir a la dama Joana Pallars: “Señora doña Violant: Amagau lo Valencià, que Castellans van per la terra: que per burlar de nostra llengua nos furten les paraules, y porten les a Castella per a fer farçes ab ella, que mones
son de Valencia, parlant ab reverencia” (Lluís del Milà, a “El Cortesà”).
1554: Matteo Bandello. Novelle I: “Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non és più lasciva e amorosa città”.
“FÀBIO, ciutadà.- Com de la vostra Pàtria antiga?
D. PEDRO, Valencià- Sí, que los valencians d’ací de Catalunya són eixits, i los llinatges que d’ací no tenen lo principi, no els tenim per tan bons, i la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt trastornada. (…)
LÍBIO, cavaller.- En nostres dies sí, mas lo temps atràs no la tenien sinó molt grossera …i no dic que la castellana no sia gentil llengua i per tal tinguda, i també confesse que és necessari saber-la les persones principals perquè és l’espanyola que en tota l’Europa se coneix, però condemne i reprove l’ordinàriament parlar-la entre nosaltres perquè d’açò se pot seguir que poc a poc se lleve de rael la de la Pàtria, i així pareixeria ser per los castellans conquistada.
D. PEDRO, Valencià- No estic mal ab lo que dieu, que cert ja comença de passar la ralla aquest abús, tant i més que ací, allà en València, entre nosaltres jo tindria per bé que es consideràs per tots açò” “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, 1557, de Cristòfor Despuig, 1510–ca. 1574?, escriptor i humanista, procurador en cap de Tortosa.
1559: Jaume Rasquin –valencià fill d’un mercader francés- emprén expedició a Rio de Plata amb més de 100 valencians (cosa rara que súbdits catalanoaragonesos anassen a Amèrica en aquest segle, però es tracta d’una mena d’“Enrolate en la Legión”). Un dels expedicionaris, castellà, observa que “Todos o los más valencianos que iban en el viaje eran hombres de bando (=bandoleros) y homicidas y fugitivos, ecepto algunos caballeros que iban muy honrados, más al fin son valencianos y de menil condición, porque son de cuadrilla”.
1604: J. Pujades. Dietari: “Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders vells catalans. Y si es mantenen tenen rahó”
1625: Pere Joan Porcar, al seu Dietari: Els “malaventurats, i molls, i temerosos, i amedrentats valencians” (Porcar) hi claudiquen: més càrregues fiscals per “oprimir el poble” i tot per nodrir guerres de religió remotes. Desmantellament total de qualsevol força rectora del regne teòricament sobirà: L’aristocràcia valenciana queda definitivament liquidada a Montsó com a força rectora valenciana amb un gest melodràmatic de despotisme reial per atènyer uns impost exhorbitants per a la guerra: “Aquí yace un reino entero…” dirà un epigrama anònim “que ixqué el dia que fón vençut el Estament Militar”.
Ca. 1640: “Quiere el Conde-Duque vengarse también de los Valencianos, porque no fiándose dellos dixo a su embaxador estas palabras: de modo que más estiman los de Valencia a los Cathalanes que a su Rey” (Document publicat per Josep Coloreu, 1880). Aquest text deixa veure que hi ha un sòlid sentiment d’unitat nacional entre principatins i valencians front a l’engallament de la Monarquia castellana.

cart4lrp1960

EL PROCÈS PER L’EXTERMINI: “ÀNIMES DE BRONZE”
“Los castellanos quieren quitarnos aún la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo género humano” (1763, Gregori Maians i Siscar, 1699-1781, erudit, historiador, lingüista i polígraf valencià, d’Oliva, la Safor).
“Poble espanyol, ets de plànyer! En els mateixos béns que la natura t’ha prodigat, trobes la causa de la teva eterna misèria; la bellesa del teu país i les seves riqueses naturals són justament les causes de la teva indolència i de la teva incúria, igual que les mines de Mèxic i del Perú han nodrit el teu orgull i els teus prejudicis. Heus ací una opinió que, a primer cop d’ull, semblarà paradoxa; és el lector qui l’ha de meditar i l’ha d’apreciar. Qui dubta que Espanya ha de
menester una regeneració que no ha d’ésser sinó el resultat d’una invasió estrangera, l’única que pot reanimar en el cor dels espanyols aquell fogar de patriotisme i d’emulació que perilla d’extingir-se totalment? Si Espanya ha de reprendre el seu gloriós lloc en la gran família europea, ens fa molta feredat per ella que no sia a costa del més terrible daltabaix. Sols el llamp pot despertar aquests esperits de bronze” (“Història de ma vida”, de Giacomo Casanova [Jacques Casanova de Seingalt], 1725-1798, aventurer i gran bandarra venecià, parlant especialment de la decadència que veu a la ciutat de València, 1769).
“Faltava poc per arribar a València, allò eren els afores, el poblet del Grau, a mitja milla de València. Allà podríem agafar un tren que eixiria una mica més tard o, si no, allà esperant, simples carros de dues rodes amb un sostre de lona, una mica més grans que els Simons i menors que els nostres carros del pa, però més alts, i amb coixins. En el punt de desembarcament ens vam veure assetjats per xicons bruns i carregadors d’aspecte ferèstec, s’empenyien i copejaven els uns als altres, se’ns tiraven damunt barallant-se per portar els nostres equipatges fins a la duana”
“Vaig eixir a un carrer molt concorregut que em va conduir fins a una plaça ampla, per on la gent transitava a peu o cavalcant en mules. La majoria eren llauradors, d’aspecte fornit, amb pintorescos vestits. Portaven “saragüells”, una mena de pantalons curts amb les cames fins als genolls nus, les sandàlies de cuir anaven lligades per damunt de les calces blaves; també un faixí vermell i una camisola verda herba amb cordons, el pit nu i, penjant de l’espatlla, la típica manta de ratlles. Al cap, un drap a manera de turbant, i a sobre un barret de palla d’ala ampla; era una cosa portentosa. D’altra banda, aquesta gent no té bona fama, diuen que porten la navalla molt solta al cinturó; fa anys anaven sempre de baralla amb els veïns de la ciutat, que per la seva banda, semblen d’una altra raça -cosa que llurs cabelleres rosses semblen indicar” (“Viatge per Espanya: de Perpinyà a Màlaga”, a València, per Hans Christian Andersen, 1805-1875, escriptor danès de famoses rondalles).
“Això era el detall que el consolava de la seva misèria, especialment la corbata, ornament que ningú no portava en tot el rodal i ell la lluïa a tall de suprema distinció; una mena el Toisó d’Or de l’horta” “D’on era el mestre? Totes les veïnes ho sabien: de molt lluny, d’allà de la xurreria. I de bades se’n demanaven més explicacions, ja que per a la ciència geogràfica de l’horta tot el que no parla valencià és de la xurreria” “N’hi havia entre ells que portaven dos mesos a l’escola i obrien desmesuradament els ulls i es grataven el clatell sense entendre allò que el mestre volia dir-los amb unes paraules mai sentides en la barraca pairal” “És la torxa que brilla i dissol les ombres de barbàrie d’aquesta horta. Sense mi, què serien vostès? Unes bèsties, i perdó per la paraula” (“La Barraca”, 1898, novel·la de Vicente Blasco Ibàñez, 1867-1928, escriptor i polític republicà valenciano-aragonès).
“València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional” (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Història valenciana

Caps indígenes reten homenatge als amos colonials de la metròpoli

“LA LLAVOR MALVADA”
“Te quiero un huevo” (Francisco Camps).
“Es para descojonarse, como quiere Camps a Alvarito” (Francisco Correa).
“Alvarito tiene la facultad que donde cae bien, cae de puta madre” (Pablo Crespo).
“Empaqueté el traje, metí los zapatos en la bolsa y preparé el tique como siempre. Lo dejé en la caja, él vino, se acercó, pensé que me iba a dar el dinero pero me dio la mano… Y me dijo gracias, gracias” (María Calero, caixera de Forever Young).
“Camps me dijo: sácame de ésta y aquí abajo no te faltará de nada” (José Tomás).
“Un bolso de Louis Vuitton es un regalo absolutamente habitual” (Rita Barberà).

SENEFA 002

ALGUNES CONCLUSIONS:
La culpa de l’actual situació del PV és molt compartida: un poble valencià “ajustadís” i fluix, unes capes dominants convenencieres i botifleres, una invasió massiva de colons adoctrinats per colonitzar-nos i, sobretot, un Estat racista i imperialista.
“Una nació roman forta mentre es preocupa dels seus problemes reals, i comença la seva decadència quan prefereix ocupar-se dels detalls accessoris” (Arnold Joseph Toynbee, 1889-1975, reformador i gran historiògraf anglès).
“La major saviesa que existeix és la de conèixer-se a un mateix” (Galileo Galilei, 1564-1642, astrònom italià acaçat per la Inquisició).
“Sabem el que som, però no el que podem ser” (William Shakespeare, 1564-1616, el major dramaturg en llengua anglesa).
“Com pot un hom aprendre a conèixer-se a si mateix? No mai per la reflexió, sinó per l’acció. Procura de fer el teu deure, i sabràs allò que hi ha en tu” “L’home sols es coneix a si mateix a través de l’acció” (Johan Wolfgang von Goethe, 1749-1832, científic, novel·lista, dramaturg i poeta, cim de les lletres alemanyes).
“Coneix-te. Accepta’t. Supera’t” (Agustí de Bona, 354-430, arquitecte de l’Església d’Occident).

valencia valenciana i oberta a tothom

Repressió franquista contra catòlics dissidents

Repressió franquista contra catòlics dissidents

Des de setembre de 2006 es pot consultar la documentació dels arxius vaticans fa a la Guerra Civil espanyola, com són el corresponent al pontificat de Pius XI anys 1922 al 1939, els del Nunci a Espanya l’arquebisbe Federico Tedeschini anys 1921 a 1936, i especialment per ser el que en gran part es tractarà en aquest escrit, els informes del bisbe Ildebrando Antoniutti, que va ser nomenat per Pius XI com el seu representant a la zona nacional i com a tal va actuar des de juliol a octubre de 1937.
Una investigació de l’arxiu ha estat elaborada en una important síntesi per Santiago Martínez Sánchez. Mons Antoniutti i el clergat basc (juliol-octubre de 1937). Universitat de la Rioja, 2007.
Primer de tot cal dir, que el bisbe i representant vaticà Antoniutti va ser i segueix sent persona menyspreada pels secessionistes i la majoria del clergat basc.
La missió del prelat no va poder començar més desafortunadament, doncs pretenia passar la frontera a la zona nacional el 27 de juliol de 1937, amb el permís de l’ambaixada espanyola a Roma, és a dir, amb el vistiplau del Govern del Front Popular, o el que és el mateix, que el Vaticà encara no havia reconegut al Govern de l’Espanya nacional.
El 14 agost 1937 va visitar per primera vegada als clergues bascos empresonats al convent del Carmel, de Bilbao, informant seguidament al Vaticà que havia 81 clergues acusats de secessionistes: 63 sacerdots seculars, 13 carmelites descalços i 5 passionistes. En aquest informe assenyalava, que l’actitud nacionalista d’alguns d’ells no anava a facilitar una tasca de clemència.
D’aquests 81 clergues, un sacerdot secular i un carmelita descalç i capità castrense estaven condemnats a la pena capital, i tres més, entre ells un afiliat al PNB, a la pena capital que havia sol · licitat el fiscal però les sentències no eren definitives. Cap d’aquestes penes van ser executades i com es veurà més endavant, l’últim assassinat d’un sacerdot secessionista va ser el 16 de maig de 1937.
Antoniutti remetia continus informes al Vaticà, donant tota mena de detalls i relació completa dels clergues presos: noms i cognoms, data de l’ordenació, càrrecs eclesiàstics, data del seu ingrés a la presó, acusacions contra ells i relació dels 164 desterrats i exiliats a França, Bèlgica i Anglaterra.
També enviava telegrames xifrats al Vaticà, com el remés el 7 de setembre de 1937, en el qual es mostrava molt pessimista, perquè els militars de Franco protestaven contra la propaganda que els clergues bascos exiliats desenvolupaven a França.
(Sobre això i com a exemple el lector ha de saber el següent. Cert sacerdot secessionistes basc al maig de 1937 va ser detingut i enviat a la presó i després de dues setmanes a la presó, va ser obligat a signar un paper que acreditava que era posat en llibertat, i tot seguit el van ficar en un cotxe amb rumb a la frontera francesa. El sacerdot passaria la resta de la seva vida escrivint articles i llibres contra la dictadura de Franco, i això va ser escrit com a testimoni per ell mateix).
El 7 setembre 1937 Antoniutti envia un extens informe on acusa els militars de Franco, que a causa del secessionisme del clergat i com a venjança, havien carregat contra molts indefensos ciutadans.
Del clergat basc diu que era bo, però que gran part va ser seduït per l’enganyosa propaganda d’un nacionalisme exagerat, fins al punt de portar-los a aliar-se amb els comunistes, i que almenys uns 400 clergues estaven afiliats al PNB.
Que els dirigents catòlics bascos havien demostrat una inconsciència inexplicable a aliar-se amb els comunistes, amb l’esperança que després de la victòria final es respectaria una República catòlica d’Euskadi, quan precisament amb aquest govern basc havien estat massacrats quaranta sacerdots bascos i milers dels millors ciutadans catòlics.
El 21 de setembre de 1937, dels 81 clergues empresonats al Carmel, 54 signen el seu “respectuós acatament i sincera submissió cristiana a l’Autoritat constituïda del Govern Nacional del Generalísimo Franco, (…) d’una Espanya gran amb les seves regions”, i que accepten sense condicions el “judici i dictamen de l’Església sobre la unió guerrera del nacionalisme basc amb els vermells”.
En el seu últim escrit de 3 d’octubre, Antoniutti era pessimista respecte al fet que els clergues exiliats poguessin tornar, “perquè havien intensificat les seves activitats separatistes, d’acord amb els comitès de refugiats del govern basc a l’exili, parlant i escrivint i actuant de manera poc correcta “.
Aquest mateix mes Antoniutti va finalitzar la seva missió en ser nomenat Encarregat de Negocis de la Santa Seu a l’Espanya nacional, i fins a la seva marxa al juny de 1938 va seguir intercedint pel secessionista clergat basc.

Van ser assassinats per ser secessionistes:

  • 1. José Adarraga Larburu, sacerdot diocesà, nascut a Villabona (Guipúscoa), afusellat a Hernani (Guipúscoa) el 17 d’octubre de 1936.
  • 2. Gervasio Albisu Vidaur, sacerdot diocesà, nascut a Errenteria (Guipúscoa), afusellat a Hernani el 7 o 8 octubre de 1936.
  • 3. José Joaquín Arín Oyarzabal, sacerdot diocesà, nascut a Villabona, afusellat a Oyarzun (Guipúscoa) el 24 o 25 d’octubre de 1936.
  • 4. José Ariztimuño Olaso, sacerdot diocesà, nascut a Tolosa (Guipúscoa), afusellat a Hernani el 17 d’octubre de 1936.
  • 5. Leonardo Guridi Arrazola, sacerdot diocesà, nascut a Oñate (Guipúscoa), afusellat a Oyarzun el 24 o 25 d’octubre de 1936.
  • 6. Jorge Iturricastillo Aranzabal, sacerdot diocesà, nascut a Elgueta (Guipúscoa), afusellat a Oyarzun el 7 de novembre de 1936.
  • 7. Martín Lecuona Echabeguren, sacerdot diocesà, nascut a Oyarzun, afusellat a Hernani el 7 o 8 octubre de 1936.
  • 8. José Marquiegui Olazabal, sacerdot diocesà, nascut a Deva (Guipúscoa), afusellat a Oyarzun el 25 d’octubre de 1936.
  • 9. Alejandro Mendicute Liceaga, sacerdot diocesà, nascut a Alça (Guipúscoa), afusellat a Hernani el 23 o 24 octubre 1936.
  • 10. Celestino Onanindía Zuloaga, sacerdot diocesà, nascut a Marquina (Biscaia), afusellat a Hernani el 28 o 29 de octubre de 1936.
  • 11. José Ignacio Peñagaricano Solozábal, sacerdot diocesà, nascut a Marquina-Echevarría (Biscaia), afusellat a Oyarzun el 27 o 28 d’octubre de 1936.
  • 12. José Sagarna Uriarte, sacerdot diocesà, nascut a Ceánuri (Biscaia), afusellat a Amalloa-Marquina (Biscaia) el 20 d’octubre de 1936.
    Respecte a aquest sacerdot he de dir que fa uns anys, una neboda seva i alcaldessa pel PNB deia que el seu oncle no
    estava ficat en política i que va ser per venjança falsament acusat per un del poble.
    El secessionista diari del PNB, Euzkadi, el 8 novembre 1936 escrivia a la portada:
    “Màrtirs de la pàtria.
    Un màrtir més de la nostra causa. Un més a la llista interminable dels que van morir per Jaugoikua i per Lagi-Zarra. Josep de Sagarna va ser advertit per uns amics que els facciosos envoltaven Berriatua i que pressentien un greu perill per a ell.
    Els facciosos van irrompre inopinadament al poblet i el jove sacerdot penes va tenir temps per amagar-se en un mas dels voltants.
    Allí va estar ocult a penes quinze dies. Algú va saber on es trobava: algú d’ànima roí que no va tenir escrúpols i el va delatar als facciosos i que va permetre a aquests empresonar.
    “- A mi em matareu-va dir quan els fusells l’amenaçaven mortalment-però l’ideal pel qual em porteu a la mort no aconseguireu extirpar en els cors dels homes d’aquesta estimada terra. Aquest ideal prevaldrà.
    – Sóc, i no l’ocult, nacionalista basc-va contestar amb gallardia “.
  • 13. Román de Sant Josep Urtiaga Elerburu, carmelita descalç, nascut a Zaldibar (Biscaia), afusellat a Amorebieta (Biscaia) el 16 de maig de 1937, i va ser l’últim clergue assassinat pel bàndol nacional a les Vascongadas.

Hi ha altres tres casos de clergues afusellats i que alguns s’afegeixen a la llista com “capellans bascos”:

  • 14. José Otano Miguelez, sacerdot claretià, nascut a Lerga (Navarra), afusellat per secessionista a Hernani el 23 o 24 octubre 1936.
  • 15. Santiago Lucus Aramendia, sacerdot castrense, nascut a Pitillas (Navarra), era conegut per les seves idees esquerranes, i en alguna ocasió i per no ser detingut per la policia s’identificava amb el seu carnet de tinent. Detingut a Vitòria va ser portat a Pamplona i afusellat a la costa del Perdó el 3 de setembre de 1936.
  • 16. Antonio Barret fort, sacerdot franciscà que exercia de professor a Anguciana (La Rioja). Només se sap que el seu cadàver va aparèixer a Laguardia (Àlaba), i com totes dues zones estaven controlades pels nacionals se’ls imputen a aquests seu assassinat.

Altres clergues afusellats:

  • 17. Maurici Santaliestra Palacín, ex escolapi i sacerdot, membre del Comitè de Guerra de Grau (Astúries), afusellat a Avilés (Astúries) el 12 de desembre de 1937.
  • 18. Alfredo Santirso Álvarez, sacerdot afusellat a Gijón (Astúries).
  • 19. Pedro Julve Hernádez, rector de les Cuerlas (Saragossa).
  • 20. Francisco Jaime Cantín, rector de Almohaja (Terol), va ser detingut i traslladat a la presó de Terol el 25 de juliol de 1936, i afusellat a últims d’agost o primers de setembre de 1936.
  • 21. Jeroni Alomar Poquet, rector de la mallorquina Llubí, era de família benestant i li agradava la bona vida, de caràcter capritxós i exaltat, i segons el seu bisbe un sacerdot poc exemplar. Sembla que la família des de feia temps tenia problemes per qüestions de terres, i aprofitant el moment antics enemics comarcals li van parar una trampa, induint a Jeroni a que ajudés a tres desertors a canvi de diners. Va ser detingut i defensat pel seu oncle alferes de complement en el judici celebrat el 12 de maig de 1937, i afusellat a Mallorca el 7 de juny de 1937.
    Potser Jeroni fos un contradictori i un provocador, ja que s’explica d’ell que quan passava la bandera de Falange saludava amb el puny tancat, i que quan anava a ser afusellat va cridar: “Visca Crist Rei!”. Amb tot i amb això, Jeroni no tenia les mans tacades de sang ni incitar a ningú a que se les taqués.
  • 22. Andrés Ares Díaz, rector del corunyès Val de Xestoso, Monfero. Es va negar a lliurar els diners de l’església als nacionals, pel que va ser acusat de guardar per ajudar al Socors Roig. No podent demostrar les seves acusacions el van empresonar, però va ser tret de la presó i afusellat a Barallobre el 3 d’octubre de 1936.
  • 23. José Pascual Duaso, rector de Loscorrales (Osca). L’proclamat alcalde el maig de 1933 pertanyia al Partit Republicà Radical Socialista, i el primer que va fer va ser multar al capellà José per celebrar un enterrament catòlic, i després va ordenar l’enderroc d’una antiga creu de pedra. Aquest mateix subjecte, una vegada que el poble va caure en zona nacional, al setembre de 1936 es va afiliar a Falange juntament amb dos amics que també havien militat al PRRS. Amos del poble i com el sacerdot els resultava incòmode, van escriure al Bisbat d’Osca al · legant una sèrie de mentides i sol · licitant el trasllat del rector. Com el bisbe no els va contestar, el 22 de desembre de 1936 es van presentar els tres a la casa de Josep i l’antic alcalde li assassí de tres tirs.
    Els tres assassins van passar tres anys a la presó i després van ser posats en llibertat, però mai tornarien al poble.
  • 24. Pau Sarroca Tomàs, nascut a Vic-Bigorre (França), pertanyia al clergat castrense des d’octubre de 1917, però estava sotmès a disciplina eclesiàstica per la seva irregular comportament sacerdotal. Era tinent i durant la Guerra interrogava als detinguts a la txeca dels Serveis Especials de Premsa i Propaganda de Madrid, txeca que dirigia el president de les Joventuts d’Esquerra Republicana i per dos mesos cap del SIM, Prudencio Sayagués. Pau va ser detingut al finalitzar la Guarra i se li va obrir judici militar al maig de 1939, i el jutjat militar d’Alcalá d’Henares de Madrid va condemnar i va ser afusellat l’11 de novembre de 1940.

Com no podia ser d’altra manera, a la llista no podien estar ex sacerdots i ex religiosos secularitzats feia anys, com el cas del exsocialista, republicà i germà Matías Usero Rei-Torrent, o l’anarquista Ramón Quiñones Barragán.
Tampoc havia de figurar el comandant castrense de l’exèrcit del PNB, José María Korta Uribarren, que va ser abatut en el front d’Astúries al març de 1937.

Pel que fa als invents literaris de cures hi ha uns quants:

  • a) L’imaginari “pare Muiño”, invent d’un germà i alt càrrec socialista, que segons ell, uns legionaris li van tallar els braços i li van rematar a cops de matxet a Toledo. Precisament José María Ruiz Alonso que silencia el terror comès pel Front Popular, i que no estalvia detalls en citar el terror de les tropes nacionals després de la presa de Toledo 27 i 28 de setembre de 1936, com per exemple, citant el fals afusellament de 20 dones en estat de gestació que es trobaven a la Maternitat, cas desmentit pel seu propi treball (2004) en constatar amb noms i cognoms, dates i circumstàncies, tots els assassinats a Toledo pels nacionals, i que van ser 5 les dones assassinades: dos al 1936, una a 1937, una altra el 1940 i la darrera el 1941, doncs bé, ni rastre del tal Muiño.
  • b) “El franciscà pare Revilla”, que segons la premsa del Front Popular (ABC 1937.01.28, p. 7 i La Vanguardia mateixa data pàgina 5) va ser afusellat a Burgos, però ni el secretari judicial Antonio Ruiz Vilaplana, que residir a Burgos des del 27 novembre 1935 fins al 30 de juny de 1937 – i que sempre va estar prest amb el seu sectarisme i parcialitat a donar fe dels crims comesos pels nacionals-diu res de semblant cas. Tampoc diuen res els posteriors treballs de Luis Castro (2006) i ni els de Fernando Cordero Azofra i Fernando Cordero Elso (2009).
  • c) “Els capellans sevillans”. A l’octubre de 1936 alguns diaris de Madrid donaven la notícia que un evadit de Sevilla informava que quan un tal doctor Piqueras seria afusellat, es va presentar un capellà dient que era el seu pare i que demanava que no li executessin, i que van afusellar al pare i el fill.
    El suposat “cura de Carmona”, que va cridar assassins a uns falangistes i que dies després va aparèixer mort al carrer.
    Doncs ni els treballs de Nicolás Sales sobre Sevilla (1992 i 2009), ni les investigacions de José Torres Rodríguez recollides per Sales sobre Carmona, ni el treball d’Antonio Leira editat per l’Ajuntament de Carmona (2008) diuen una paraula sobre aquests “cures sevillans “.

I finalment cal dir també per simple coneixement que van ser assassinats diversos sagristans, conec el cas de dos d’ells, però no van ser afusellats per ser sagristans sinó per ser anarquistes
Hi ha alguns que aprofitant el desconeixement sobre el tema, i especialment amb ànim rancorós, acusador i revengista, diuen no entendre per què l’Església només canonitza i beatifica les víctimes d’un bàndol.
En primer lloc no eren víctimes de la Guerra Civil, sinó víctimes que en Guerra Civil van ser assassinades per la seva fe i per odi a Jesucrist ia la seva Església.
I en segon lloc, per poder obrir una causa de martiri la persona ha de reunir dues condicions:
– a) Que sigui odiada, perseguida i martiritzada només per causa de la fe.
– b) Que a més de portar una vida cristiana a imitació de Jesucrist, mori pregant i perdonant públicament als seus assassins.
Dels 24 casos tractats, ia excepció del cas del sacerdot franciscà Antonio Bombí de l’estrany assassinat no se sap res, tots els altres, no van ser assassinats per la seva condició sacerdotal o religiosa, la majoria van ser assassinats per secessionistes: “apòstol de la raça , màrtir de la causa “(Euzkadi, 4-11-36, portada) altres per la seva significació esquerrana, i altres per venjança personal, a més no es coneix cap cas que morissin perdonant públicament als seus assassins. Més encara, la simple condició sacerdotal i religiosa va ser la que va portar gairebé 7.000 a la mort en el Front Popular,-mort per cert en la majoria dels casos de la forma més despietada i cruel que un es pugui imaginar-, i va ser precisament aquesta simple condició sacerdotal i religiosa la que va salvar de la mort a gairebé 300 en el bàndol nacional.

Referències:
La Guerra Civil Española: Clérigos asesinados en la zona nacional
1 a 16, Joseba Goñi Galarraga (1989).
15, Vicente Huici Urmeneta (1982). Ramón Sales Larrazábal (1983). Altaffaylla Kulturaldea (2004).
17 i 18, Ángel Garralda García (2006).
19 i 20, Isidro Miguel García (2008).
21, Josep Massot i Muntaner (1991). Nicolau Pons i Llinàs (1995).
22, Henrique Sanfiz (1996). Xosé Manuel Suárez (2002).
23, Víctor Pardo Lancina (2002 i 2009).
24, ABC 1917.10.19. Causa General (1944).

Història (Recopilatori)

War of Spanish Succession and its consequences for Catalonia

War of the Spanish Succession

A Chronology of the genocide and repression from France and Spain against  Catalonia

  • 2-4-1700: France forbids the Catalan language: Totalitarian edict by “the Sun-king” according to which only the French language has legal effects.The Catalan peasant population remains legally unprotected because they do not know the imperial language.

War of Spanish Succession and its consequences for Catalonia 05

  • 20-10-1700. The king of Castile and Aragon- Catalonia, Carlos II, drafts his last will in favor of the Duke of Anjou, in whole contradiction with the Pyrenees’ Treaty (1659), between Madrid andf Paris, which one explicitly excluded any right from the French Royal Dinasty on any Hispanic crowns through weddings: the Duke is Carlos II’s nephew.
  • 1700-1713:”The Academy of the Distrusted ones” works, founded as a literary institution, made up by writers who will stand out in their antibourbonism; as P.L.Dalmases, the Boixadors, the Pinós, the Rocabertí, etc…
  • 1-11-1700: Carlos II dies without direct offspring, he is the last Hispanic Habsburg.
    N. Feliu de la Penya wrote: “Carlos II…chose the Duke of Anjou…with Catalonians´ amazement…it was occasion for suspicion on some deceit” (“Anales”). As when the Barcelona Dinasty finished without direct offspring, and the Castilian Dinasty of the Trastamara got the Catalan crown (1412) against signed  treaties; so now a French anticatalan Dinasty gets Hispanic crowns against signed treaties.
  • 8-11-1700: News about his death arrive to Paris. The “Sun-King” is hunting “with his ladies”. Only on realizing it he calls the Duke of Anjou (in the future “Felipe V”), his son, and grandson of Felipe IV (Calos II’s father and an enemy against Catalonians during the Reapers’ War). The Duke, therefore carries on the title of the great medieval enemies of Catalonia (The Anjou), is “a man without intelligence, of a very unbalanced mood, sluggish…completely insensitive about the misery and pain of fellow human beings, wicked, he would have been cuel if he would not have been sluggish”, “engrossed in his fat and his darkness” (St. Simon). Thus, he is a lazy psychopath who will never do enough even to speak properly Castilian language. He is great-great-grandfaher of the great-great-grandfather of Juan Carlos I, the present Spanish king.
  • 11-11-1700: Manuel Oms de Santa Pau, ambassador from Madrid in Paris and Marquis of Castelldosrius, says to the Duke, in Castilian:”…the  Pyrenees are sank”. The Duke understand nothing despite the fact his mother is a Castilian Queen.
    16-11-1700: Louis XIV the tyrann apoints to his son King of the Spains.
  • 1700-1717: Decrees from the French absolute Monarchy to impose the French as the only official language of Courts and notaries in Northern Catalonia (under military French occupation since the Reapers´ war half a century before).
    18-2-1701: The Duke enters Madrid, where he is proclaimed king of Castile as Felipe V.
  • 1701: French traders control the Valencian trade business (Valencian Kingdom  is Southern Catalonia). The lower-class people accuse them of getting rich at their expense. The anti-French feeling spread amongst the Valencian lower clergy.
  • 9.1701: Great alliance at The Hague: England, Holland and the Empire (Austria); they propose the Archduke Karl as pretender to King of the Spains, since they fear the union of France and the Spanish Empire which would unbalance the distribution of the European power.
  • 2.10.1701: The Duke of Anjou meets Catalan Parliament and swears its laws and freedoms.
  • 10.1701: The Duke is appointed king of Catalonians: “Felip IV” in Catalonia (“Felipe V” in Castile).
  • At the end of 1701: France invades Holland.
  • 3.1702: The Allied declare war to France and to Felip V.

War of Spanish Succession and its consequences for Catalonia

  • 1703: Leopold the Emperor proclaims the Archduke Karl as king of the Spains in Vienna.
    Prussia, Savoia and Portugal join to the Allied.
  • 1703-1704: Felipe V favour the French monopoly in the commerce in his kingdoms.
  • Spring.1704: In Vienna first contacts between the British representative Mitford Crowe and Antoni de Peguera i Aimerich (lord of Foix and Torrelles and a member of the Distrusters’ Academy) and the lawyer Domènec Perera, Catalan representatives.
  • 5.1704: Before Barcelona 1600 allied marines land. “Vigatans” (a small anti-Bourbon nobility from Vic, in Central Catalonia) had to open the doors for them, but the conspiracy is uncoverd and they have to flee through Gibraltar. The allied Army is under command of the prince Hessen-Darmstadt, last place General lieutinant in Catalonia under Carlos II, very popular among the Catalonians.
    Bourbon repression, imprisonments.
  • 1704: In Portugal the Archduke lands, the war mobilization starts in the peninsula.
    Decisive battle in Blenheim: Therefore the allied throw out the French Armies from Germany. Beginning of the decadence of Louis XIV’s enormous power.
  • 4.8.1704: The Valencian Gen. Basset and Catalan volunteers make easy the allied occupation of Gibraltar, lead by the Adm. Rooke. In Gibraltar there yet a “Catalan Bay”. Expulsion of the indigenous population to the Algesiras Bay.

War of Spanish Succession and its consequences for Catalonia 03

  • 17.5.1705: The military Moragues and other “Vigatans” and important persons grant powers to the Ll.D.Domènec Perera to do Catalonia to enter the anti-Bourbon alliance.
  • 5.1705: The anti-Bourbon uprising starts in the plane of Vic.
  • 2.6.1705: Geneve Pact: An Alliance’s treaty between the plenipotentiaries A. De Peguera and Dr. Perera (Catalonia) and Mr. Mitford Crowe (England). London promises 8000 soldiers, 2000 cavalry, ammunition and total support to the Catalan liberties. Catalonia  promises the support of its Parliament´s members and of the “Council of Hundred”, and 6000 men.
  • 20.7.1705: The allied fleet arrives at Barcelona. Propaganda at the Archduke´s favor.
  • 21.7.1705: Vigatans openly march to Barcelona, on his way gather supporters.
  • 4.8.1705: Catalan victory, with only 250 men against the 1000 foot-soldiers and 100 riders of the Bourbon viceroy.
  • 10.8.1705: The Anglo-Dutch fleet lands at Altea (Valencian Kingdom or Southern Catalonia). With them, Basset and Francesc Garcia land: the first, coming from other wars, the second, exiled from a former agrarian revolt.
  • 16.8.1705: Allied enter Alzira, nearby Valencia.
  • 17.8.1705: Basset lands at Dénia, where the Archduke is announced as the new Valencian King.

dénia arxiduc

  • Since 8.1705: The Valencian peasantry, after being oppressed by the lordshops’ abusive taxes, support the Austracists, who promise them improvement. They take the name of “Maulets” (a diminutive of “Mawla”, slave in Arabic), a name taken already by the rebelled preasantry in the Valencian Kingdom some years ago. Basset will be the brave radical military of these disinherited.
  • 24.8.1705: Moragues and 800 men turn up before Barcelona.
  • At the end 8.1705: Allied landing on Barcelona.
  • 14.9.1705: Allied attack on Montjuïc.
  • 15.9.1705: Second allied bombardment on Barcelona.
  • 9.10.1705: Barcelona surrenders to Charles Mondaunt, count of Petersborough.
  • 12.10.1705: Girona surrenders. Bourbon troops retreat to France.
  • 7.11.1705: The Archduke formally enters Barcelona: he takes an oath to the Catalan liberties.
  • 11.1705: Representatives from every Catalan countries, from the Catalan Aragon (even Monzon/Montsó) and from the Valencian North come to pay homage to the Archduke.
    Austracist conspirancy in Northern Catalonia (under French occupation).
  • 11 to 12.1705: Almost all the Central Catalonia goes over to the Allied. British occasionally help to conquer some strong place as Tarragona.
  • 15.12.1705: Basset with 500 countrymen and 300 riders arrives to Valencia. Bourbon followers (“botiflers” in Catalan, from “Beautiful+flowers”) lack means to make a defense. Prisoners’ riot.
  • 16.12.1705: The lower people gets out the street in Valencia to shout at the privileged ones and in favor of the Archduke, some prominent men imprison the Bourbon Viceroy and open the town doors to Basset.
    At St. Mateu (Valencian North) the British General Jone arrives.
  • 18.12.1705: Surrender of St. Mateu. The allied siege to Peníscola (Val.North) begins.
  • 12.1705: Exile of Valencian “botiflers”.
    “Maulets” and Allied control most in the Valencian Kingdom, and Basset assumes the government.
  • 12.1705 to 3.1706: The Catalan Parliament request to the Archduke (Charles III) to recover Northern Catalonia, under French occupation, and the access to the American trade, absolutely monopolized by Castilians.
  • 12.1.1706: The Castilian army of the Count de las Torres has failed at St. Mateu and comes down through the South. They attack Vila-real, a Maulet villa near by Castelló: they sack the town and its churches, slit the throat of civilians and set the villa on fire. 272 inhabitants die (among them 7 priests and 7 womwn) and take with them more than 200 prisoners. But more than 500 Castilian soldiers die too there, because of the brave civilian defence.
  • 2.1706: The British Gen. Petersborough arrives at Valencia and replaces Basset, judged too much radical. The new viceroy demands feudal taxes again.
  • 3.1706: Bourbon troops attack Central Catalonia.

War of Spanish Succession and its consequences for Catalonia 01

  • 4.1706: Defence of Barcelona, 50 Allied warships end up putting on retreat to the French fleet.
  • 2.7.1706: Charles III enters triumphantly at Madrid, with Catalan soldiers (“miquelets”), for great repulsion from the ancient anti-Catalanism of the capital city in the Empire.
  • 10.7.1706: Charles III has to retreat from Madrid to Aragon. Basset is accused of abuses when defending Xàtiva from the Bourbon troops and he is imprisoned by Petersborough.
  • 7.1706: Charles III is at Zaragoza, Felipe V come back to Madrid. Valencian popular indignation for Basset’s imprisonment.
  • 29.9.1706: The Anglo-Duch squadron shows up at Majorca Bay.
  • Ends.9.1706: Anti-Bourbon  popular  pressure in Majorca.
  • 10.1706: Charles III confiscates the Valencian botiflers’ properties. Expulsion of French citizens and exile of nobility from Majorca.Cartagena (in the ancient Murcia Kingdom,under Castilian occupation), where Catalan was still spoken, is occupied by Botiflers. Luís Belluga, the Bishop in Cartagena is a pro-Bourbon fanatic.
  • 11.10.1706: Belluga’s Castilians occupy Oriola (Southern Valencian Kingdom), where they will persecute the Catalan language: now, noone speaks Catalan there).
  • 21.10.1706: The offensive against the Valencian South continues: the Duke of Berwick takes up and sacks Elx.
  • 10.1706: Menorca and Eivissa go over to the Allied.”Maulet” uprising at the Plana (Castelló countryside).
  • 4.1707: Anglo-Dutch-Portuguese counter offensive against the Castilian border near the Valencian South.
  • 25.4.1707: Decisive battle at Almansa (La Mancha, near to Valencian Kingdom). 25000 Allied against 25000 French-Castilians. Allied retreat with 500 dead and 12000 prisoners. This serious defeat leaves València almost defenseless before Bourbons. Today still exists a Valencian popular saying that goes: “When the evil comes from Almansa reaches everybody”.

War of Spanish Succession and its consequences for Catalonia 02

  • 5.1707:French-Spanish troops march towards València, so Basset is finally released from the prison of Lleida (West-central Catalonia) to organize the Valencian resistance.
  • 8.5.1707: The Duke of Berwick arrives at València. The city is declared open.
    In addition, surrender of Zaragoza.
  • 12.5.1707: Berwick arrives at Castelló de la Plana, where he charges an exagerated tax of war and brings down the city walls.
  • 6.6.1707: Surrender of  Xàtiva (near to València), after a long siege.
  • 19.6.1707: The lieutenant Genaral d’ Asfeld commands to set fire and to destroy Xàtiva, the big Middle Age city. This genocide will be psychologically deeply significant.Expulsion of more than 18000 citizens from Xàtiva and change of name, its former Roman name pass to be replaced by “San Felipe”, in honor to the tyrann (until 1811). At Xàtiva, today still exists an official paint of Felipe V up side down.

War of Spanish Succession and its consequences for Catalonia 06

  • 29.6.1707: Felipe V signs the “Nueva Planta” decree against València and Aragon Kingdoms that he considers “conquered” and declares their ancient parlamentary laws abolished “…because the just right of conquer over them my weapons hacve made lately”. Nevertheless, Maulets still control the Valencian North and the Alcoi-Alacant-Dénia triangle in the Valencian South.
  • 1707: Very often the high Clergy in Catalonia are Castilians, Botiflers and ultra-popist. Also Jesuits are so. But the lower clergy is strongly austracist. And they often take part as contacts between conspiracies, prisoners and Allied, besides of inducing the people to the Archduke favor. Naples-Sicily goes over to the Archduke, Menorca to the Bourbon.
    End of the independence of Scotland by the “Covenant”, a treaty of voluntary union with England.
  • 30.9.1707: Felipe V donates Llíria, Xèrica, Barracas, etc., free villas, to the Duke of Berwick.
  • 14.10.1707: Lleida surrenders to the invaders.
  • 11.1707: Fall of Tàrrega, Cervera and El Pla d’ Urgell (West-central Catalonia).
  • 9.1.1708: Fall of Alcoi, after a severe siege: executions, reprisals and abolition of laws and the local festivities to St. George, patron saint of Catalonia.
  • 1708: A very unstable military situation at the Valencian North. D’ Asfeld, the arsonist of Xàtiva, controls the Audience of València, instrument of the foreign military occupation.
  • 11.7.1708: Bourbon troops occupy Tortosa (South-central Catalonia).
  • 7.1708: The Allied take over the island of Sardinia.
  • 17.9.1708: The Anglo-Dutch Squadron of Adm. Leake commanded by Gen. Stanhope easily recovers the island of Menorca (East Catalonia).
  • 17.11.1708: Spaniards occupy Dénia.
  • Beginning.12.1708: Alacant (Alicante in Spanish), occupied by the British that blow up part of the defences in the castle, is sieged by D’Asfeld.
  • 7.12.1708: Spaniards occupy Alacant. Along the Valencian Kingdom remains only guerillas.
  • 1709: The famine spreads along the Valencian Kingdom because of the war taxes.
    Valencian botiflers are unhappy against the new Castilian laws and send representatives in order to recover their ancient laws, these ones are too imprisoned. Narcís Feliu de la Penya publishes “Anales”, story on the war, seized by the Bourbon censorship. War at the Cerdanya (Pyrenees). Allied victories (Malplaquet…): Louis XIV is left so weakened that abandons his son and almost surrenders.
  • 1.7.1709: Salvador Feliu (Narcís’ brother) and other tradesmen, one of them resident in Gibraltar, found in Barcelona the new company of Gibraltar to replace the Cadiz monopoly in the American trade.
  • 1710: Second demand of return of the Valencian own laws, boycotted by a Court controled by Castilians.
  • 5.7.1710: Failed insurrectional attempt in València-city, at turning up 4 British warships that cannot land due to lack of popular support.
  • 7.1710: Battle of Almenara (North near to València), where Felipe V is about to die.
  • 27.7.1710: Catalan victory in Almenar (near Lleida).
  • 8.9.1710: New Maulet uprising at the Valencian North.
  • 28.9.1710: Charles III takes over Madrid once again.
  • 23.10.1710: The Bourbon Col. Ibáñez shoots 41 “miquelets” (austracist Catalan soldiers) imprisoned in Altura (North-west Valencian Kingdom).
  • 29.10.1710: Austracists bombard Morella ( Valencian North).
  • 9.11.1710: Charles III abandons again Madrid.
  • 15.11.1710: 60 Austracists dead in the attack against Morella.
  • 11.1710: Felipe V is enthusiastically welcome in Madrid.
  • 9.12.1710: The Duke of Vendôme defeats the British in Brihuega (Castile).
  • 10.12.1710: The Duke of Noailles defeats the Austrians in Villaviciosa (near Madrid).
  • 15.12.1710: While Morella surrenders, the Duke of Noailles lay siege to Girona (near Pyrenees) and Charles III comes back to Barcelona.
  • 25.1.1711: Girona surrenders.
  • 3.2.1711: Morella falls in Bourbon hands.
  • 1711: Josef I of Austria (Brother of Karl/Charles III) dies. Charles III is appointed as his successor (Karl VI). The Allied disaprove the accumulatioon of crowns and in addition everyone is tired. From now on the internatuional diplomacy will be decided.
  • 27.9.1711: Karl VI/Charles III abandons Catalonia, where he leaves his wife.
  • 2.1712: A peace Conference between  France and Holland-England starts in Utrecht (Holland).
  • 1712: New negotiations through the Duke of Vendôme: Valencian Botiflers want to recover the ancient Valencian laws.
  • 7.1712: Felipe V formally resigns to the French Crown.
  • 8.1712: Agreement on the hostilities suspension.
  • 12.1712: Tories, who are running England, are afraid of a union between the German and the Hispanic Empires and abandon the Alliance.Afterwards, also abandon Portugal and Holland.
  • 1712-1736: Sir Richard Kane, first British governor in Menorca, builds up the main road, dry up swamps, imports cattle.
  • 19.3.1713: The Empress, foreign diplomats and many families of noble Austracists boards from Barcelona to Italy and Vienna.
  • 20.3.1713: Starhemberg pledges allegiance to the post of lieutenant General of the place, in the Empress’ substitution.
  • 11.5.1713: The Utrecht Treaty remains signed.
  • 22.6.1713: Secret agreement in L’Hospitalet, signed at the Catalonians’ backs to hand over Catalonia to the Bourbon.
  • 24.6.1713: Starhemberg the First General declares the Gen. Moragues to be out of loyalty to Charles of Austria.
  • 25.6.1713: Starhemberg reveals the secret agreement to the Barcelona Council.
  • 26.6.1713: Moragues and the officers read the Starhemberg’s letter.
  • 1.7.1713: Austrians abandon Catalonia at its misfortune.
  • 6.7.1713: The 3 Arms’ Committee decides to resist to death.

War of Spanish Succession and its consequences for Catalonia 08

  • 9.7.1713: Catalan call to resist just before Starhemberg boarding: “Let the nation perish with glory!”.
  • 12.7.1713: Declaration f the Valencian Maulets in support at the Barcelona defence.
  • 13.7.1713: Conclusion of the Utrecht Treaty, powers make a partition of the Catalan Confederation’s medieval possessions: England keeps Menorca, Savoia will have got Sicily, Austria expropiates Sardinia -where rivers of Catalan blood flowed in the XIV-XV centuries- and Naples. The metropolis will stay under a more totalitarian boot: the Louis XIV’s lineage. The “Catalan tunic” shared out before the crucifixion.
  • 25.7.1713: The French-Spaniards begin the siege against Barcelona.
  • 1713: The Maulet guerillas still fight through la Marina and el Maestrat (Valencian countrysides) against the invader. The “General Superintendency” is created for the militar occupation of Central Catalonia.
  • 10.1713: Felipe V throws out the Montserrat Monastery its abbot.
  • 1.1714: First tax of occupation in Central Catalonia (not voted by the Catalan Parliament) provokes an uprising against the Bourbon occupants.
  • 3.1714: Radstadt Peace: The Emperor “Karl VI” receives the ex Catalan Italy.
  • 6.1714: The Utrecht Peace conclusion: Felipe V signs peace with Holland, Portugal still not join it.
  • 1714: Widower of his previous wife, Felipe V marries Isabel of Farnese, an ambitious and dominant fat woman who will control the government to war for Kingdoms to her sons.
  • Spaniards set fire to Manresa , St. Paul…(nearby Barcelona). Royal order (new piant is decree): “My wish of reducing every of my hispanic kingdoms to the uniformity…according to the Castilian laws”, lordly, centralist and absolutist laws.
  • Exile of  5000 Catalan Austracist to Austria. The General Council of Eivissa (Ibiza in Spanish) confirms its freedom will.
  • 6.7.1714: Berwick arrives to Barcelona with great reinforcements: 35000 troops, 5000 Cavalery. Towards 1485 troops, 380 Cavalry and 5000 of “La Coronela” (the united militias commanded by Villarroel) from Barcelona. The French-Spaniards overcome 10 times the Catalonians. According to Voltaire, up to 500 Catalan ecclesiastical men fought in arms to face the invasion.
  • Beginning.9.1714: Villarroel’s last harangue for the freedom of all Hispanic Kingdoms and the Catalan liberties towards France (economic competitor) and Castile (politic competitor) and for the stolen lands.
  • 11.9.1714: At 5 a.m. the attack starts through 7 breaches caused to the city wall by the Bourbon Artillery. 20000 French-Castilians begin the attack. The Council Chief, Rafael de Casanova, falls wounded between the sheets of the Sta. Eulàlia’s flag, the paleochristian martyr from Barcelona (patron saint after forbiden by Felipe V and replaced by a “Virgin of the Mercy”).
  • The combat is street to street and Berwick is forced to call for more troops from the reserve. At first hour in the afternoon, the heroic Catalonia’s capital has to surrender without reprisals, which will not be fulfilled.
  • The resistence of Barcelona had last 13 months and cause the admiration in the European public opinion, which compare it to the one of Saguntum and Numantia.
  • Even a British officer funds a “Barcelona” in Britain, in memory of the Catalan heroism.
    Barcelona has about 7000 houses. 6000 people die during the final siege, 4000 at the attack Day: die almost the most of defenders and part of the civil population.

War of Spanish Succession and its consequences for Catalonia 07

  • 18.9.1714: Occupation of other villas in Central Catalonia, no guaranty is fulfilled to by the invaders.
  • 3.10.1714: Disarmament Order for the Catalan civil population: Kitchen knives have to remain in chains, the country houses without wooden windows, etc.
  • 10.11.1714: Death Penalty Edict on anyone who try to leave from Catalonia without passport, but thousands continue fleeing the country.
  • End 1714: “Considerations about the case of the Catalans” and “The deplorable History of the Catalans”, two books in favor of Catalonia published in London, the last one printed by J. Baker and sold at the price of a shilling.
  • Before 1714: Maulet guerillas will last for several years but they will progressively become bandits because of  total Bourbon repression.
  • 10.1.1715: A graffity: “Entire Catalonia is a prison”.
  • At the beginning 1715: Several chroniclers talk about general misery in Central and Southern Catalonia.
  • 2.1715: Portugal has to join Utrecht without any profit: it remains at English hands to be defended from Castile/Spain.
  • 2 to 4.1715: Critical point of the Bourbon repression against Catalan militaries: within 3 months, over 3800 ones are imprisoned or deported.
  • 20.3.1715: When Moragues and other patriots were trying to board to Majorca are betrayed and fall in the Spanish clutches.
  • 27.3.1715: After brutal tortures, barefoot and wearning penitents’ shirt, Macip, Roca and Moragues are executed by garotte and teared appart. Moragues is about 40 years old, his head is put in a cage on an entrance door in Barcelona, with an “instructer” poster for the Catalonians’ lesson. In other towns also are left heads or hands in cages and gallows.

Poesia romàntica mallorquina 02

  • 1.6.1715: Felipe V orders to knock down the Barcelona fishermen neighbourhood called “La Ribera” to build up a Citadel: “For higher security and cautiousness against that town…putting…Artillery that dominates the city and keeps the people in subjection…”.
  • 13.6.1715: Spaniards forbid the Catechism in Catalan. “That great pride is depressed and already the preceptors of  H.M. are respected…by the superior force of weapons” (Council of Castile, speaking about Catalonians, in the plenary session).
  • 3.7.1715: After a month of resistance, Majorca falls in the clutches of Castile.
  • 7.1715: Eivissa also falls.
  • 1715: In many Catalan towns or villas there are no Botiflers (collaborationists) to form the City Councils, the population in mass is against the Spanish military occupation (Report from the Royal Committee).
  • The Vicar General at Barcelona, appointed by the invaders, calls to “obey, serve and venerate our king of Spain”.
  • Famished occupation troops settle in different villas. Madrid does not even pay to members ofd the powerful Council of Castile. Therefore they require and eat at Catalonians’ expenses.
  • Confiscation of property to any Austracist charge from 1713 to 1715. Law to reward the delation of anti-Bourbons: they will receive part of the confiscation if they denounce to any peasant who has given e.x. hurrahs to Charles III or shouted “Visca la Terra!” (“Long Life the Land!”, typical shout among the anti-feudal peasantry).
  • The big tyrann  Louis XIV, the “King-Sun”, dies.
  • 3.8.1715: (In Catalonia) “Houses full of soldiers. The rigor of the weapons is such that so a man (=Catalonians) is met in possession of a weapon, he is put to death”(Francesc Gelat).
  • 1715-1720: Famine in Central Catalonia.
  • 1715-1728: Escalation of Spanish taxes against  the Valencians.
  • 1.12.1715: “Everything must be formed in Castilian language…” (Fiscal’s report, from the Council of Castile).
  • 7.12.1715: Own government organs of Majorca and Eivissa are abolished by Madrid.
  • 9.12.1715: Royal Decree for the new tributary system. At the beginning the Royal Land Registry will be very abusive.
  • 22.1.1716: Sequestration of the historic book written by Narcís Feliu, considered “contrary to the State” by the Royal Committee.
  • 29.1.1716: J. Rodríguez Villalpando, the Fiscal, signs the “Secret Instructions” against the Catalan language in order to wipe it out.
  • 5.5.1716: The Abbot of Vivanco writes the definitive version of these “Secret Instructions”.
  • 1716: Courts in Barcelona and Majorca are created as instruments of the military administration of the Castilian occupation.
  • The building of the Citadel of occupation is started: neighbours, widows and children have to demolish the houses of a neighbourhood of 4000 inhabitants, with their own hands. This Citadel  is, nowdays, the actual seat of the Catalan autonomous Parliament.
  • Felipe V sends many Catalonians in an antiturkish expedition to Corfu.
  • 15.10.1716: Land Registry to pay the Castilian Army of occupation: Catalonia starts to subside its own executioners.
  • 20.2.1717: “(Put) the greatest care in introducing the Castilian language, in order to reach it the most composed pretencing measures will be given to get the effect without noticing the care” (“Dictated Instructions to the Correctors in Catalonia”). The Correctors (“Corregidores”) act as political Commissioners to force the Spaniardization.
  • 11.5.1717: “The tenacious Resistence of the Catalonians against the due subjection to my legitimate domain that theis perfidy did not admit…obliged my Providence to order Universities must be closed…”(Felipe V’s Decree, where this Antichrist names himself “Providence”). Catalan Universities remain abolished because they had been important centres of national resistance and culture. The botifler villa of Cervera (near Lleida) is rewarded with the creation of a University, “inclined to the Regime”. Very mediocre, it lacks even a library. Botifler professors flatter the Bourbon tyrann with the name of “Solon of Catalonia” because of the New Plant Decree.
  • 7.1717: Catalonians’ Mobilization to conquer Sardinia. Catalonians fight in both sides. Austria loses the island.
  • 1717: Growing madness and melancholy of Felipe V. The Bishop of Tortosa orders the only use of the Castilian on agreements and minutes.
  • 9.10.1717: Definitive abolition of the Lleida, Barcelona, Girona, Tarragona and Vic Universities. Bourbon authorities consider there is a surplus in students and that the plebs have not to access to the education.
  • 16.3.1718: Order to melt the “Honorata Bell”, which was used to call Barcelona citizens to fight against the invaders.
  • 1718:El Carrasclet’s Anti-Spanish guerillas. Alberoni, the Queen’s right hand, sends other army to occupy Sicily: she wishes some kingdom for her sons. Several deaths. Exiled Catalonians fight against the Turkish in the Balkans. Turkey hand over areas of  Rumania and Serbia to Austria.
  • 8.1718: Quadruple anti-Spanish Alliance: England, Austria, France and Savoia damn the Spanish Queen’s ambitions.France invades the Basque and Catalan borders.
  • 1718-1721: Civil Catalan War: Taking advantage of the invasion, Catalan patriots loot and set fire to possessions of those who collaborate with the Castilian occupation.
  • 5.1719: French troops occupy all the Catalan Pyrenees, falsely promise to the Catalonians their liberties will be given back and so get 19 volunteers’ battalions.
  • 6.1719: Massive uprising of “Carrasclets” through Tarragona and the Mountains. Guerilla revival.
  • 1719-1720: The Spanish Cavalry burst in Catalan homes that export liquor, and are destroyed, for having traded with Britain and Holland.
  • 1720-1790: Several grammars and apologies about the Catalan language appear.
  • 1721: The Duke of St. Simon visits Spain and difficultyly recognizes Felipe V: “His words were so dragged, his air so stupid than I was frightened” (St. Simon’s Memories).
  • “Escuadras de Valls” are created: an embryo of the “Mozos de Escuadra” for the Botifler repression against the Anti-Spanish guerilla.
  • 13.7.1722: Felipe V stays almost a year without changing his clothes, he wears unstitched trousers from the waist down, showing his buttocks (“Feuilles d’ Histoire”, Arthur Chuquet).
  • 1722: The misery and epidemies spread, while foreign troops eat and sleep at Catalan homes.
  • 1723: The Baron of Huart, “Corregidor” in Girona, orders every municipal document to be written in  Castilian.
  • 17.1.1724: Felipe V abdicates on his son Luís I, who “had the lights of a child, the curiosity of a teenager and the passions of a man” (St. Simon). He only reigns a few months.
  • Uprising in Majorca against the military conscription (“quintes”), but it degenerates in anti-Semitic lootings.
  • 1724-1733: When a Catalan town delays in paying the abusive taxes (like Valls) it’s forced to pay in kind sending Castilian troops to live in their homes.
  • 30.4.1725: Peace Treaty in Vienna between Felipe V and Karl VI. Two Bourbon sons marry two Austrian Archduchesses and many Austracist patriarchs recover part of their goods. But peasants remain without any benefit.
  • 1726: Confiscations and treats continue against towns in misery that are unable to pay the land Registry.
    Disorders: all young men flees from Reus to avoid enlisting at the Spanish Army.
  • 1726-1733: Thousands of Catalan patriots and fugitives are sentenced to 4 or 5 years to galleys and their leaders are executed. Doubtful cases are forced to serve in the Spanish Army.
  • 1728-1729: The patriots Janet de Pira, R. Guardiola and Negre de Montornès are arrested, executed, teared into pieces and these pieces distributed into cages at the main doors of Barcelona and in other Catalan towns.
  • 1731: Umpteenth Valencian attempt to recover its own Jurisdictions from part of the Botiflers.
  • 1734: New petition from the València Municipal Council
  • Catalan message to England: reminding the unfulfilled compromises with Catalonia..
  • 12.1734: Clandestine publication of the booklet “Via Fora els adormits”, a defense call to the lost freedom and territories.
  • 1734-1739: Some clergy-men are accused of anti-Spanish conspiracy and are secretly expelled from the country. Andreu Garcia and other ex-friars of Santes Creus still try to stir up the opressed peasantry against the degenerate Spanish Regime, in behalf of Karl VI (who is in war in Italy).
  • 1734-1741: Formation of Catalan battalions against the Bavarian and Hungarian insurrections.
  • 1736: The writing “Record de l’Aliança fet al Sereníssim Jordi Augusto, Rey de la Gran Bretanya” (Rememberance about the Alliance, did to the Very Calmed George August, King of Britain), dated “in the 22th year of our slavery”, circulates. It invokes the teatry of Geneve unfulfilled by England.
  • Felipe V’s physicians give a report of him: “frenzy, melancholy, morbid pleasure, mania, and hypochondriac melancholy” (“Manifestation of 100 secrets from Dr. Juan Curvo Semmedo…”).
  • 1740: Surely, within the British Army which fights against the Highland Scottish patriots there are Catalan refugees.
  • 1740-1748: Austrian Succession War, where enough Catalonians fight.
  • 1741: The great guerilla leader Carrasclet commands the exiled Catalonians’ battalion
    in Vienna against the Bavarians. He dies in Hungary fighting at the front of the Catalan Battalion.
  • 1742: The Valencian Academy, a Scientist Gregori Maians’ ambitious project (he is from an Austracist family) is torpedoed by circles from Madrid. The Council of Castile would order the sequestration of two of his books.
  • 1746: The genocide Felipe V dies.
  • 1746-1759: His successor is his son Fernando VI, 34 years old. He is a psychic depressive and will die young.