Arxiu d'etiquetes: HOLOCAUSTO

Cançons del ghetto

REVISIÓ D’UN POST DE L’ANY 2005 EN MOTIU DEL RECORDATORI DEL 60è ANIVERSARI DE LA FI DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL A EUROPA ——————————————————————————————————-

Recordant el genocidi en el 60è Aniversari de la fi de la 2a Guerra Mundial a Europa
(sense oblidar el del nazifranquisme espanyol comés contra les nacions sota el seu jou)

“Crec en el sol encara que no brilli,
crec en l’amor encara que no es deixi sentir,
crec en Déu encara que no el vegi”
(Escrit al mur del call de Varsòvia, durant la Segona Guerra Mundial)

.
Visita fotogràfica al principal museu mundial de l’Holocaust (Iad Vaixem) a Israel
http://www.yadvashem.org/#!prettyPhoto

Amb la música de la llista de Schindler

Cançó jídix del call

My Yiddishe Momme

Cançó de guerrillers jueus

“Cançons del ghetto”

 

POEMES ANÒNIMS, TRADUÏTS DEL JÍDIX, DELS CALLS POLONESOS (1939-1945)

Nit de pluja i vent (Geien sei in shvarze raien)

Vent i pluja, vent i pluja.
Com un gos apallissat,
pels camins del fang que puja,
un parrac del poble fuig.
Per la plana, nit i dia.
Pluja i vent, pluja i vent.
¿On van, em dius, aquesta gent
com ombres grises a ponent?
Això, fill meu, ho sap el vent que els cansa,
això ho sap la nit que a poc a poc avança.
Però tu, dorm, fill meu; tu, dorm.
Tu, oblida pluja i vent.
Sento com el vent gemega;
és la nit un llarg lament,
i la pluja no anega
crits,sospirs i plor punyent.
és un poble que camina.
Pluja i vent, pluja i vent.
Un poble malparat i ranc
acorruant-se dins el fang.
Els seus rengles foscos i sense nombre
un a un s’enfonsen al buit profund de l’ombra.
Però tu, dorm, fill meu; tu, dorm.
Tanca la nit ben lluny de tu.
Jo no puc deixar de veure’ls
caminant amb pluja i vent.
.

Tanca els ulls (Mach she daine eigalech tzu)

Tancaran totes les portes:
les cases semblaran mortes
quan tu passaràs.
El carrer serà desert.
Amistats que avui creus fortes,
no ho seran pas.
Quin desconcert.
Sentiràs lladrucs de gossos;
els ullals el prendran mossos
de la carn del cos.
Fugiràs per viaranys
coneguts només pels óssos,
amb la pell i l’os, entre paranys.
Tanca els ulls i que el plor ragi,
i Raquel, dins el naufragi,
sentirà el teu plany.
Plorarà dins el cel blau
el gran Just del vell presagi.
Ell venç tot engany: Ja no ets esclau.

.

YISROLIK (en jídix)


Nu koyft-zhe papirosn,
nu koyft-zhe sakharin
Gevorn iz hant s’khoyre bilig vert:
A lebn far a groshn,
a prute – a fardinst —
Fun geto-hendler, hot ir dokh gehert

Kh’kheys Yisrolik, ich bin dos kid fun geto
kh’kheys Yisrolik, a hefkerdiker yung
Khotsh farlibn gole neto
Derlang ikh alts nokh
a sviftsh un a zung!

A mantl on a kragn,
takhtoynim fun a zak
Kaloshn hob ikh, s’feln nor di shikh
Un ver es vet nor vagn
tsu lachn oy, a sakh
Dem vel ich nokh vayzen ver bin ikh

Kh’kheys Yisrolik, ich bin dos kid fun geto
Kh’kheys Yisrolik, a hefkerdiker yung
Khotsh farlibn gole neto
Der lang ich altst nokh
a sviftsh un a zung!

Nit meint mikh hot geborn
di hefkerdike gas
Bay tate-mame oych geven a kind
Kh’hob beydn on gevoyrn,
nit mayntes iz a shpas
Kh’bin geblibn vi in feld der vint

Kh’kheys Yisrolik,
nor ven keyner zet nit
Vish ich shtil zikh fun oyg arop a trer
Nor vun maynt troyer-
baser oz men redt nit
Tsu vos dermanen un makhn s’harts zikh shver?

EL MEU NOM ÉS YISROLIK

Ei, tabac! vine a comprar les meves cigarretes,
Sacarina! Vingueu a comprar la meva sacarina!,
En aquests dies les coses van ben barates.
Una vida per només un cèntim,
un cèntim és el meu guany.
Aquests són els empresaris del ghetto, ja saps.

El meu nom és Yisrolik, sóc un noi legal del gueto,
Em diuen Yisrolik, un noi lliure i fàcil de dur.
I encara que estic “net” i no tinc res de res,
encara puc fer uns xiulits i encara puc cantar!

El meu abric no té coll i els pantalons són recosits d’un sac,
Em fic botes d’aigua perquè he perdut les meves sabates.
Però a tot el qui s’atreveix a riure’s de la meva pinta,
Jo li mostraré jo no comet abusos!

El meu nom és Yisrolik,
Un xic legal del gueto,
El meu nom és Yisrolik,
Un tipus javaloies.
I encara que m’han deixat pelat,
un xiulit i cantar és la meva resposta!

No creguis pas que jo vaig néixer en la misèria,
Una mare i un pare em van criar i també em van estimar.
Tots dos se’ls van endur lluny de mi,
i és inútil queixar-se’n,
però he perdut tant, i no crec que això tingui res de divertit:
em vaig quedar tot sol igual que el vent que bufa fora de la llar, és la veritat.

El meu nom és Yisrolik, sóc un al·lot del gueto,
Em dic Yisrolik, un noi una mica destarifat.
I encara que estic “pelat” i no tinc res de res
Encara puc xiular i encara puc cantar!
I quan ningú no està mirant,
Des dels meus ulls ragen les llàgrimes silenciosament, I me les torc.
Però aquesta angoixa…
és molt millor no parlar del meu dolor,
Per què recordar,
quant pot suportar un cor que està a soles?

.

Rifkale


Rifkale, dins l’aldarull que fan els telers,
muda quan cal les llançadores,
fa un nus a I’ordit.
Mentrestant pensa en el ghetto
on regna la basarda
ja fa setmanes,
un mes potser.
Rifkale, mentre treballa dintre del brogit,
pensa en Herschel, el seu home,
amb el cor encongit.
On l’han dut, com den patir-hi,
com deu pensar en Rifkale,
en el seu menut
que ell no coneix.
Rifkale canta perquè s’adormi el seu fill:
“Aviat coneixeràs el pare;
portarà llet i pa,
sucre, farina i mantega, un munt de coses bones”.
Rifkale no sap
que el seu home és mort.
.

Filletes meves (Kinderlech)

Bonic tresor,
menudes,
valeu tot l’or
d’aquest món.
Deixeu que segui aquí,
ben al vostre costat,
i jo us faré adormir
amb un somni dolç i daurat.
Dos angelets
tenia,
dos reietons
rebufons.
Ben eixerits i bonics,
com vosaltres, iguals.
Fa poc que van morir,
i mai no m’ho acabaré.
Seré la vostra mare
des d’ara, si voleu.
Com feia la que heu perdut,
de tot us guardaré.
Us cantaré cançons.
A casa, juntes, farem jocs,
pastissos dels millors.
I al vespre us acotxaré.
.

Moide ani


Moide ani.
Moide ani.
Moide ani davant teu, Senyor.
Sóc aquí
davant teu.
Veus, Senyor Déu,
com soc ara?
Què queda encara d’allò que era?
Malmenat per tanta gent
he perdut l’ensenyament
dels nostres vells llibres sagrats.
Moide ani…
Dret aquí,
davant teu,
sóc, Senyor Déu,
jove encara.
Qualsevol, ara,
em perdria.
D’on treuré l’enteniment
per viure en un món dolent
sense el suport de l’oració?
Moide ani…
.

Ta mare no tornarà (Dain mame kimt nit zurik)


Al seu niu, l’ocell
tanca el finestró.
Dorm menut, com ell.
Dorm i reposa.
No entenguessis, no,
la meva cançó.
Que tens la sort
de no saber
què t’ha fet la mort.
No hi és la mare
ni el pare.
Cap dels dos no tornarà.
Al seu niu, l’ocell
tanca el finestró.
Dorm, menut, com ell.
Dorm i reposa.
No t’ha pas de fer por
la meva cançó.
Ara dorm l’ocell
dins el seu recés.
Dorm, menut, com ell.
Dorm i reposa.
Els teus amics primers,
no els veuràs mai més,
mai més.
.

Foc (S’brent bridelech, de Mordehai Gebirtig, mort al call de Cracòvia el 1942)


Foc, per arreu foc.
El nostre poble és tot ell, foc.
El vent cobreix amb torterols
de flama i fum el caseriu,
l’horta que baixa cap al riu,
els arbres sols, tot sols.
Amb els ulls ben secs ploro, germans,
a la roja llum.
Torça el dolor les meves mans,
com foc.
Foc, per arreu foc.
El nostre poble és, tot ell, foc.
Llengües de foc, braços de foc,
horrible és l’abraçada.
El cel s’ha omplert,ben a poc a poc,
d’ales de foc, de foc.
A sota plou cendra i fosca,
dol i desolació.
Em torça les mans aquest dolor,
de foc.
Foc, per arreu foc.
El nostre poble és, tot ell, foc.
Només de tu pot rebre ajut
contra la mort, el nostre poble.
I si tu vols, i et queda sang,
res no és perdut, perdut.
Càvec, pic, galleda, destral,
tot et pot servir.
Si et resta la sang, res no has perdut
al foc.
.

A l’hivern, la neu (A idish kindfun Poilen)


A l’estiu la pluja.
A l’hivern, la neu.
Corren per la plana
els gossos blancs del fred.
Per la porta oberta
entra el cel feixuc,
i l’hivern ens mira
del fons del món estant.
L’ullal blanc de gebre
clavat a la carn,
tots els nostres homes,
l’hivern se’ls ha enduts.
I mai cap no torna.
Que hi pensi tothom.
¿Quina primavera
pot néixer del crim?
.

Marxa cap a la mort (Tzien sich machnes fartribene)


Marxa solemne dels bandejats
llançats al dolor del llarg camí,
petits, vells, de totes les edats.
Cada pas els arrenca de casa,
i brutalment se’ls endú el destí
per camps d’estupor, tot fang o pols.
Caminen en rengles sense fi,
un trist exèrcit. Són molts.
Un invisible pastor mena el ramat
atiant els gossos d’esgla! i basarda
des d’una brillant taula de despatx.
I ells, defallint i traient força,
encara un xic, de l’extrem cansament,
s’allarguen com un riu cap a llevant.
És l’ombra d’un poble que ja no viu,
un poble sencer de Morts en vida.
Amb abrigalls bruts de terra i fang,
el feble recolza al braç del fort,
i avancen feixugament pel fang.
La mare estreny la criatura.
Vinclen el cap sota la dissort
Ningú no pregunta cap on van;
tots saben que van al camp de mort,
I tanmateix, endavant.
.

Cant dels guerrillers (Letzen weig)


No diguis mai que s’acaba el teu camí.
No creguis pas ser al teu darrer revolt.
El rúfol cel d’avui no pot pas enfosquir
el demà que tindrem, d’aire net i de sol.
El temps vindrà i el dia, l’hora i el minut
sentirás com la nit retruny del nostre pas.
Ja som aquí! S’ha fos amb l’enemic vençut
aquest passat on has cuidat morir.
El nostre cant, que s’estengui com un foc.
El nostre cant, que s’allargui com el vent.
Que com pluja d’abril amari a poc a poc
les gleves de dolor dins el cor de la gent.
No diguis mai que s’acaba el teu camí,
no creguis pas ser al teu darrer revolt.
Ja som aquí. Portem, amagat el sarró,
un sol llevant, el dur triomf de la claror.
No diguis mai que petges el darrer revolt.
Ja som aquí, milers, i tots portem el sol.
.

L’infant cremat (Dos ingele ligt farbrent)


Sota els carreus fumats de la muralla,
darrera l’enderroc que fou ciutat,
que fou presó, hostal, lloc de batalla,
l’antic germà, despert, ha somiat,
i ha tornat l’anyell al jaç de palla
cremat amb ell a l’estable cremat.
L’antic germà somia, i per la cendra
el xai encara ve, blanc i rullat,
i al llom del lleopard posa el cap tendre
com si mai, com si res no hagués passat.
A tu, dona, ningú no et pot prendre
el dolor que et reté al mur cremat.
A l’enderroc negrós de la muralla
que fou presó, castell, lloc de combat,
el foc ja s’ha estroncat, i la nit calla
amb silenci feixuc d’eternitat.
La nit s’ha fet pacífica mortalla
del teu fillet que va morir cremat.
.

La guerra s’ha acabat (Und der krig iz geendigt)


Som a la fi de la guerra
silenci en els camps plens de mort.
No podem, però, mirar la terra
amb justa pau dins el cor.
Dispersat, el poble no retroba,
dins l’esclat del trompeteig de festa,
el braó i l’orgull.
Perqué oblidi la tempesta
haurem de fer, dins la pau nova,
un llarg camí,
un llarg camí!.
Guardo, del foc que s’apaga,
la flama tenaç del record.
Els millors dels nostres, els vam perdre
a la timba de la mort.
La raó de viure que ells tenien,
n’hem de fer, nosaltres, alegria;
l’hem de dur món enllà.
Perquè sigui llum del dia,
abans de l’alba encara ens resta
un llarg camí,
un llarg cami.
Som a la fi de la guerra:
oblit en els camps de la mort.
Ara cal tenir l’esme de viure,
que bati ben fort el cor.
.
.

IMATGES

.
Cançons del ghetto 03

CENEFA 002


Cançons del ghetto 04

CENEFA 002

Cançons del ghetto 06
Cançons del ghetto 07

CENEFA 002

Cançons del ghetto 05
Cançons del ghetto 10

CENEFA 002

Cançons del ghetto 09
Cançons del ghetto 08

CENEFA 002

Cançons del ghetto 13
Cançons del ghetto 12

CENEFA 002

Dachau Liberation

Cançons del ghetto 14

CENEFA 002

To Israel from Buchenwald

Cançons del ghetto 11