Arxiu d'etiquetes: IDEOLOGIES

Cristianisme i ideologies polítiques

LES RAONS DEL DESASTRE

1.-EXTREMISME IDEOLÒGIC I GUERRACIVILISME A L’ESTAT ESPANYOL

Els enfrontaments entre extrems són una constant de l’Estat espanyol durant els dos darrers segles.
Sovint les esquerres han tirat les culpes a l’Església Catòlica, i, en el cas espanyol, no els falta pas bona part de raó, si bé hi carreguen massa les tintes fins a derivar en guerres (anti)religioses com la del 1936-39.
Cal entendre també que l’Oligarquia utilitza i sobretot ha utilitzat l’Església Catòlica com a criada pròpia i para-raig de les ires del populatxo. Es un boc expiatori fàcil per al ressentiment popular també per la seva doctrina sexual i la seva actitud –normalment- pro-Establishment.

* Una mica d’Història:

L’Església Catòlica espanyola ha estat molt relligada al poder polític, més que en altres regnes. Venia d’una llarga tradició de despotisme i croada. En part per la lluita contra l’Islam, que era un credo alhora militar i religiós.
També perquè, en descobrir i ocupar Amèrica i extraure’n els metalls preciosos, passà a tindre un pes aclaparador dins el món catòlic i s’esdevingué l’espasa en les guerres de la Contrareforma.
Al 1518 el rei-emperador castellà tragué del Papa la facultat de nomenar bisbes, de manera que es posaren les bases per a un cesaropapisme o nacionalcatolicisme perillosament integrista al servei del Cèsar hispànic (herodianisme o cesaropapisme), que perdurà durant segles, a base d’Inquisició.
L’origen de tot plegat és l’enfocament legalista i de Poder amb què l’Església Catòlica oficial ha funcionat des de fa molts segles, com una còpia aigualida de l’Islam, quan el cristianisme primitiu no era pas tan ritual i extern.
Això ha provocat una reacció per l’esquerra, amarada de cristianofòbia, enrabiada.
Quan al 1936 començà la Guerra Civil, la FAI i els incontrolats es dedicaren a cremar un munt de temples i a afusellar capellans i catòlics: el 40% del clergat catòlic i uns 20.000 catòlics.
Una autèntica croada anti-religiosa.

Això fou fatal per a la República i sens dubte aquest caos contribuí en la neutralitat de les democràcies occidentals i facilità encara més l’ajut per part de les dictadures nazifeixistes.

* Guerracivilisme i binarisme absurd:

Seguim veient avui dia aquesta mentalitat bàrbara i guerracivilista, que, en comptes de cercar els propis interessos en positiu i inclusivament, per acords de convivència, i millorar a través de l’autocrítica, avantposa l’odi i fer enrabiar l’oponent, tot creant dos bàndols, irreconciliables i que es duen la contrària en tot, per un esquema “bons-dolents” en blanc i negre, amb ideologies estereotipades, sense matisos i plenes de malentesos i prejudicis (i dels quals esquemes si algú se n’ix rep de valent a dues bandes):

Així:

-La dreta ha de ser obligatòriament: catòlica, antiIslam, antiavortament, centralista, monolingüista, antiGLBT, patriarcal, antiecologista, pronuclear, anti-bici, taurina, etc.
-L’esquerra: anticlerical, multicultural, pro-avortament, federalista, plurilingüista, proGLBT, matriarcal, ecologista, antinuclear, pro-bici, antitaurina, etc.
En aquesta tria, en general, l’esquerra tria la part més feble o més aparentment novella, adés per adhesió sentimental adés perquè és reactiva: si la dreta (que és la primera que piula) diu blanc, l’esquerra tendeix a dir negre (de vegades sense pensar-s’ho amb més calma).
Ocupa l’espai que la dreta no ocupa, perquè la dreta ocupa allò que ja té interessos creats i organització forta prèvia.
Però allò que tria l’esquerra pot ser en realitat menys popular, menys arrelat socialment, a causa de la desorganització típica de l’esquerra, de la ignorància general, la manca de mass mèdia i d’especialistes objectius.
També perquè ataca idees bàsiques del mateix poble treballador: família, identitat nacional, religió, diners.

I, en canvi, l’esquerra sols insisteix en el sexe, que en la pràctica vol dir poca estabilitat sexual-familiar i davallada demogràfica. El pansexualisme generalitzat és palès que duu a la inestabilitat i la disgregació social.
Això fa que la dreta i els catòlics es posin encara més a la defensiva i considerin encara més tòxica i perillosa eixa “folla-esquerra moderna”
La mentalitat “ad fotendum” i ben poc autocrítica dels uns i dels altres, la falta de qualitat democràtica, el caràcter massa legalista i dependent del Poder de la pràctica religiosa catòlica…fa que es creï un brou de cultiu “guerracivilista”, radicalitzat, ofensiu i no gens dialogant, que, certament, és perillós per al futur del mateix poble en general.

O els dos bàndols s’autocritiquen de debò i canvien o tindrem una nova guerra civil i…o la islamització i, per descomptat, la fi dels drets democràtics.

2.-ODI POLÍTIC, DECADÈNCIA I AUTOCRÍTICA

* Classes altes, classes baixes

Una persona honesta i treballadora es guanya bé la vida quasi sempre, perquè genera confiança.
En canvi, una persona problemàtica, mandrosa, irresponsable…difícilment el voldran emprar.

Les persones honestes i treballadores, ordenades, acaben normalment ascendint en l’escala social mentre que les contràries hi davallen.
Almenys en països occidentals on l’economia funcioni passablement.
(Naturalment que molts altres tenen padrins i influències, però això no invalida allò exposat adés).
I ha estat ben comú que la gent que ascendeix socialment siga cristiana practicant. La moral cristiana tendeix a l’ordre, a no malbaratar i a dur una vida treballadora i regulada, tot plegat fa diners.
I al revés: una moral hedonista acaba enfonsant molta gent.
Com diria l’apòstol:
“La fi dels quals serà la perdició, el déu d’ells és el ventre, i la glòria en llurs íntimes vergonyes, perquè només pensen en tot allò terrenal” (Lletra de l’apòstol Pau als Filipencs 3:19 ; ca. 61-62 d.C.).

Com a la faula de la formiga i la cigala, la cigala pot envejar la formiga, però és la formiga la que té la raó perquè s’ho ha guanyat treballant.
Pot desitjar igualitarismes socialistes, però sovint va esbiaixada. La gent és diversa: uns volen guanyar diners i uns altres xalar i mandrejar.
Poden tindre malícia i enrabiar-se contra els “beatos”, però aquest solen ser les formiguetes ordenades i treballadores.

* Pobles dominants, pobles dominats

Igualment passa en els pobles dits oprimits o nacions sense Estat, l’opressió dels quals sol ser, sobretot, un problema endògen de desorganització i decadencia:

Desenganyem-nos i no somiem rotllos: estem on estem perquè som com som.
Tenim el govern que ens mereixem i/o el que necessitem per tal de despavilar. I el canviarem no per la violència -on duem les de perdre- ni amb manifestacions, sinó millorant nosaltres, el poble. Sense fanatismes, sense extremismes, sense sectarismes excloents.
En altres paraules:
“No hi ha al món ni opressors ni oprimits. Hi ha els qui es deixen oprimir i els qui no ho toleren” (Kamal Attatürk, pare de la república turca).

*El poder sempre cerca bocs expiatoris per escudejar-se

El Poder sovint utilitza el cristianisme com a boc expiatori, igual que en el passat utilitzà l’antisemitisme. El cas de la Setmana Tràgica o Lerroux en són exemples clars.

A la Setmana Tràgica la protesta era contra les lleves a la guerra d’Africa i acabaren cremant temples (precisament, i no és pas casualitat, en un moment àlgid de catalanisme de l’Església catalana) de la mateixa manera que quan a l’Edat Mitjana protestaven contra les caresties i els nobles acaparadors de queviures desviaven la frustració popular cap a assalts de calls jueus.
Una de les raons que hi hagi botiflers és la mala llet i cristianofòbia de certa plebs, enemics de les bones maneres i del respecte. D’aquesta pleballa cristianòfoba en tenim un bon grapat.
En veure l’enrabiament i falta de sentit autocrític de la pleballa, la gent amb més seny prefereix l’ordre, la tranquil·litat i la lògica.

* El quid: massa odi i poca millora

Els pobles o classes oprimides sovint ho són perquè han estat poc autocrítiques per a millorar, han reaccionat duent la contrària i amb ira, amb enveja i odi, abans que millorar ells mateixos.

Es el penediment cristià una forma prou enèrgica d’autocrítica i de projectes de millora i la gent que no l’accepta, perd el tren de millorar vitalment en general, inclús laboralment.
En raonar segons esquemes binaris simplistes, mecanicistes, ortopèdics, maniqueus, escleròtics, sloganistes, rutinaris, i creure’s més del que en realitat són fan optar per l’enfrontament i odi de classes o nacional (en el qual es troben en evident inferioritat) solen guanyar-se contundents derrotes i dramàtiques repressions històriques.
Més valdria intentar organitzar-se millor i ser constructius al màxim, passa a passa.
Això ho fan els països protestants, amarats durant segles de lectura bíblica (i a la nostra Edat Mitjana, plena de frares preicadors), però no a l’Estat espanyol on la Bíblia estigué prohibida per al poble des dels Reis Catòlics fins a Ferran VII.

3.-CRISTIANISME I IDEOLOGIES POLÍTIQUES

*Dretes i nacionalcatolicisme

Ni el nacionalcatolicisme és cristianisme, ni la cristianofòbia és democràtica.
Quan la dreta manipula amb nacionalcatolicisme, l’esquerra sol caure en el seu parany i es fa cristianòfoba: Els vots al PP pagats amb opressió contra cristians.

En principi el cristianisme té fortes referències de justicia social. Els profetes i els apòstols són socialitzants, Jesucrist no tenia diners ni sostre durant els tres anys de vida pública.
Podríem dir que la Bíblia és socialment progressista (especialment per al seu temps) i moralment conservadora (avantposa l’estabilitat familiar i la demografia i sanitat nacionals). I això cau com una bomba a l’esquerra escopetera del dogma.
La Bíblia també diu que el qui s’ajusta a justicia segons Déu (temes socials, sexuals, de culte…: en tot en general) és beneït per Déu. Els països cristians solen ser els de major benestar socio-econòmic i estabilitat democràtica.

*Pansexualisme, demografia i neo-esquerra dogmàtica

Quan un país s’instal·la en el relatiu benestar econòmic, la pràctica religiosa sol davallar perquè davalla també la moral tradicional.

En una situació de relatiu benestar econòmic els esquerrans poden acabar fixant-se quasi més en temes sexuals (dels quals la dreta, en principi, no solia ocupar-se) que en temes socio-polítics, per a ells els temes de “llibertat sexual” són tan o més importants que els de justicia social (ja que els representants de l’esquerra no solen ser classe obrera, sinó funcionariat i classe mitja-alta, de fet la classe obrera sol votar socialdemocracia, no la “nova esquerra”).

Sovint els nous esquerrans acaben per ser molt dogmàtics quant a qüestions sexuals i sexistes, precisament en un sentit totalment oposat al que diu l’Església majoritària, la Catòlica, que té un caràcter moralment conservador (actitud que té base bíblica però en la qual ha insistit obsessivament i exagerada durant els pontificats de Wojtyla i Ratzinger).

*L’esquerra s’autoderrota en la dinàmica electoral

Hi ha una dinàmica malaltissa entre una dreta catòlica esbiaixada i obsessiva en temes sexuals i una esquerra dogmàtica i pansexualista.
Això pot espantar els cristians progressistes corrents i sol indignar i radicalitzar els catòlics de dretes.
Fins i tot pot dur prou cristians progressistes a no votar esquerra.
Els de la “nova (?) esquerra” estan pendents de si un cristià diu alguna paraula políticament incorrecta, però davant els genocidis dels Règims comunistes (que són ateus) i islamistes callen. On queda la proporció?
Al capdavall als països islàmics, feixistes i comunistes no toleren drets per als qui pensen distint A les democràcies de països cristians tolerem Islam, comunisme i feixisme.
L’esquerra és sorda a moltes realitats. Oposa binàriament llibertat sexual a família. O titlla tot cristianisme com a nacionalcatolicisme. Primitivisme de dinamiters.

Les 2/3 parts de l’electorat són cristians, per als quals la creença pot ser més o menys important però que en general s’hi identifiquen. Quan algun partit ataca la creença frontalment, amb mostres de menyspreu, cristianofòbia, amenaces, propostes pansexualistes, això fa que especialmente els catòlics tradicionals es planten en contra.
Potser més de la meitat de catòlics a l’Estat espanyol podríem dir que són de dretes. Això vol dir més d’un terç dels electors: aproximadament són els qui monolíticament voten PP.

La cristianofòbia és també una eina electoral per afavorir la dreta espanyolista: espantar el vot majoritari (que és de cristians) des d’un suposat progressisme cristianòfob per tal que els cristians despolititzats votin dreta. Es un espantall en el qual col·laboren, per ignorància, doctrinarisme o estupidesa, prou ateus progres.
Si les esquerres no moderen llur cristianofòbia i propostes antiheteropatriarcals (imposició de la ideología de gènere d’una manera aberrant i dictatorial), difícilment podran guanyar mai unes eleccions, ja que arriben poc a l’electorat catòlic, i especialment als catòlics de dretes, sector que ara és controlat prou monolíticament pel PP.
“Jo sols sé que no sé res”, deia el savi Sócrates.
En canvi els progres cristianòfobs dirien:
“Jo sols sé que ho sé tot (i més que tu)”.
Si les dretes espanyoles, en lloc de ser farisaiques, fossin cristianes, serien demòcrates.
Si les esquerres, en compte de ser cristianòfobes, fossin cristianes, tindrien lògica i guanyarien les eleccions.

* Esquerra postissa i minvant a tot Europa

El proletariat autòcton espanyol vota sobretot PSOE, la “nova esquerra” és cosa de jovent i capes mitjanes urbanes.
A França bona part del proletariat autòcton, abandonat per una esquerra multiculti i de gènere que li parla en un llenguatge sofisticat, dogmàtic i irreal, vota LePen, mireu-ne els percentatges:

La nova esquerra es preocupa més per temes amb aura intel·lectualoide i d’”alliberament sexual” que per temes pròpiament obrers.
Es mobilitzaren, per ex., histèricament, contra el bus transfòbic i no han mobilitzat en canvi davant la buidada de la caixa de Pensions ni el rescat bancari del PP, molt més perillòs globalment per a tota la població.
Com volen guanyar així unes eleccions? Realment volen guanyar-les o fan comèdia?

Les actuals esquerres han convertit la política en un reality-show de sexologia i antinatalisme.
Liberals i progres també deixen la defensa dels cristians perseguits o la denúncia de la cristianofòba per a la ultradreta. Li deixen els votants en safata. Després tot seran plors i ais i uis si l’extrema dreta puja, com està pujant a tot arreu.
Es l’esquerra que va de moderneta la que alimenta l’extrema dreta en pixar fora de test.
Tenim uns sindicats subvencionats i uns partits d’esquerra també molt envescats

Que actuïn així ve a demostrar que el PP no podria fer totes les sagineries que fa a la població sense la “tolerància” còmplice de l’esquerra.

Els líders, la burocràcia i els observatoris oficials de l’esquerra ni volen canviar ni accepten crítiques a una política que els minoritza i que dóna ales a les extremes dretes. Imposen l’ortopèdic pensament Políticament Correcte a estil de les narracions d’Orwell amb un fanatisme inquisitorial.
L’esquerra és poc alliberadora perquè és poc objectiva i no malda per ser realista: viu de sentiments i d’instints.

Indigenisme “identitari” i patriotismes

Indigenisme “identitari” i patriotismes

Es palès que l’identitarisme autòcton o indígena, ho vulguin o no els nostres progres, és el dic més fort contra el feixisme d’Estat.

Si la gent se sent catalana o basca no votarà FN ni partits semblants, com PP o C’s.

Qualsevol atac o desvaloració malintencionada cap al catalanisme és automàticament una porta oberta al feixisme.

Cal aclarir de quina mena de patriotisme estem parlant:
“Hi ha dos menes de patriotes: el qui s’estima el seu país i el qui s’estima el govern del seu país. Lògicament els governs consideren més patriotes aquests últims” (Jaume Perich, humorista i dibuixant català d’esquerres, 1941-1995)

  • Hi ha un patriotisme natural:
    “Que n’és, de benvolguda, la pròpia terra natal per a tots els cors bons” (François Marie Arouet Voltaire, 1694-1778, filòsof racionalista i escriptor il·lustrat francès).

Indigenisme "identitari" i patriotismes

  •  Hi ha un patriotisme críticament positiu:
    “Dissentir és la més elevada forma de patriotisme” (Thomas Jefferson).
    “Pregunta no el que el teu país pot fer per tu, sinó pel que pots fer pel teu país” (John Fitzgerald Kennedy).
    “Un patriota sempre deu estar llest per a defensar el seu país contra el seu govern” (Edward Abbey).
  • Hi ha un patriotisme idiota:
    “El Patriotisme és la vostra convicció que aquest país és superior a tots els altres perquè hi sou nascuts” (George Bernard Shaw, 1856-1950, dramaturg irlandès).
  • Hi ha un patriotisme bandarra:
    “El patriotisme és la virtut del viciós” (Oscar Wilde).
    “Els polítics tímids i interessats es capfiquen molt més per la seguretat de llurs càrrecs que no pas de la seguretat de llur país” (Thomas Babington Macaulay, 1800-1859, historiador, assagista i estadista anglès).
  •  Hi ha un patriotisme psicòpata:
    “El Patriotisme de és l’últim refugi del pocavergonya” (Samuel Johnson).

Indigenisme "identitari" i patriotismesIndigenisme "identitari" i patriotismes

  • I hi ha pretesos substitutius:
    “El “Comunisme” de l’intel·lectual anglès és un cas prou explicable: És el patriotisme dels desarrelats”
    (Georges Orwell [Eric Blair], 1903-1950, escriptor antitotalitari anglès i lluitador antifeixista a Catalunya).

Un país és el que són els seus habitants. I no més.

Per què el socialisme no funciona. Prova real en un institut

Per què el socialisme no funciona. Prova real en un institut

Un exemple pràctic, pedagògic, de com funciona l’economia del socialisme real, i de per què la utopia social no funciona a l’hora de la veritat de per que la subvenció no funciona per dinamitzar una societat, de com funciona també l’espoli fiscal sobre colònies…

A les comunes hippies i anarquistes ho han descobert repetidament perquè és un procés molt “humà” i general.
Es tracta d’entendre un dels principals factors de decadència social i de perquè la dreta domina i l’esquerra, quan triomfa , tampoc sol ser molt oberta i una mica també de per què l’anarquisme mai triomfa en cap societat.

Un reconegut professor d’economia de la Universitat nord-americana de Texas Tech va al·legar que ell mai no havia reprovat a un dels seus estudiants però que, en una ocasió, va haver d’ajornar a la classe sencera:

… Explica que aquesta classe li va insistir que el socialisme sí funcionava, que en aquest sistema, no existien ni pobres ni rics, sinó una total igualtat entre tots. El professor va proposar als seus alumnes de fer un experiment a classe sobre el socialisme: Totes les notes serien amitjanades i tots els estudiants rebrien la mateixa nota, de manera que ningú no seria suspès ni trauria un excel.lent.

…..Després del primer examen, les notes van ser amitjanades i tots els estudiants van treure notable. Els estudiants que s’havien preparat molt bé estaven molestos i els estudiants que van estudiar poc, estaven contents.

Però, quan van presentar el segon examen, els estudiants que van estudiar poc van estudiar encara menys, i els estudiants que havien estudiat dur decidir no treballar tan dur ja que no anaven a aconseguir obtenir un excel·lent, i, així, també van estudiar menys. La mitjana del segon examen va ser suficient! I ningú no va quedar content.

Per què el socialisme no funciona. Prova real en un institut

Però quan es va dur a terme el tercer examen, la classe va treure insuficient, i tots els alumnes van ser suspesos. Les notes mai no van millorar. Els estudiants van començar a barallar-se entre si, es culpaven els uns els altres per les males notes, fins a arribar a insults i ressentiments mutus, ja que ningú no estava disposat a estudiar perquè se’n beneficiés un altre que no ho feia.

Per a sorpresa de tota la classe, tots van perdre l’any!

I el professor va preguntar si ara entenien la raó del gran fracàs del socialisme.

És senzill, simplement és que l’ésser humà només està disposat a sacrificar-se treballant de valent quan la recompensa és atractiva i justifica l’esforç, però quan el govern li treu aquest incentiu, ningú vol fer el sacrifici necessari per aconseguir l’excel·lència.

Finalment, el fracàs serà general. Pensament d’A. Rogers (1931)

“Tot el que una persona rep sense haver treballat per obtenir-lo, una altra persona haurà d’haver-ho treballat, però sense rebre’n el que li correponia a canvi…”.

El govern no pot lliurar res a algú, si abans no l’hi ha tret a alguna altra persona.

Quan la meitat de les persones arriben a la conclusió que elles no han de treballar perquè l’altra meitat està obligada a fer-se càrrec d’elles, i quan aquesta altra meitat es convenç que no paga la pena treballar perquè algú els traurà el que han aconseguit amb el seu esforç, això …estimat amic …és la fi de qualsevol nació.

“No es pot multiplicar la riquesa dividint-la”.

Per què el socialisme no funciona. Prova real en un institut

Morts de diverses categories. Feudalisme mediàtic

Morts de diverses categories. Feudalisme mediàtic

  • « Si no aneu amb compte, els mitjans de comunicació us duran a odiar als oprimits i a estimar als opressors » (Malcolm X).
  • “La nova estratègia militar passarà per regular, controlar i manipular els mitjans de comunicació” (Alvin Toffler, científic nordamericà de Prospectiva, autor d’”El xoc del futur”).

La mort iguala a tothom?
De cap manera…
Hi ha morts de 1ª, 2ª, 3ª, 4ª...

Vejam:

Els de 1ª són les individualitats a esbombar: els famosos quan moren (de la Carmina o la Pantoja o l’Esteban han estat ja anys donant la tabarra) o bé de les víctimes més rendibles políticament per al PpsoE (és a dir, les d’ETA, quan assassina) que han estat omplent sempre la major part d’un telediari en hora de màxima audiència.

També els conflictes o terrorismes “mediàtics” (dels quals en parlen diàriament, a diferència d’uns altres sovint majors i que duren dècades i que a penes tenen cobertura informativa, com Birmània, Sudan, etc.), és a dir: Palestina-Israel, Al-Qaeda-ISIS, etc. Sembla que les guerres de l’Orient Pròxim tenen bons padrins mediàtics segurament en forma de petrodòlars.

De 2ª són les víctimes de la violència domèstica però sols si són dones, perquè el lobby femi-money enriquit a base de subvencions de totes les institucions, així ho exigeix (en total no arriben a 80-100, per uns 20-40 homes –els quals generalment són silenciats com si no existissin- i un nombre indeterminat de fills i ancians dels quals tampoc no solen parlar, com si les víctimes fossin exclusivament dones).

SENEFA 005

468765640_a27a2f1446no-apagues-la-tele

SENEFA 005

De 3ª tenim els nombrosíssims accidents de trànsit (l’Estat espanyol té un dels pitjors índex europeus en el tema) que “no interessen” perquè el lobby dels cotxes i del petroli té padrins poderosos pertot. A la N-340, per ex., el 2006 moriren 61 persones, més que ETA durant anys i els partits governants van a pas de tortuga sense solucionar aquest problema des de fa molts anys.

De 4ª tenim els accidents laborals (sovint més de 3000 annuals) que “no interessen” perquè són quasi tots homes i perquè han d’estar a bones amb la patronal. O els suïcidis de pares separats per la marginació legal i la falta de drets civils i de presumpció d’innocència davant denúncies falses (677 suïcidats en 2004, per ex.  “Associació Catalana de Pares Separats de l’APFS” ) o les massacres i genocidis en països perduts del Tercer Món als botxins del qual Espanya sol exportar armament en grans quantitats (naturalment això no ho diuen per la TV, on sols treuen les ONGs i les labors humanitàries de militars i civils espanyols) o que la gent ni sap per on cauen, etc., dels quals, malgrat ser gravíssims els mèdia pràcticament no en parlen mai.
O les víctimes del franquisme, les famílies dels quals normalment ni tan sols poden recuperar-ne els cossos.

CiVziXUWEAE_lsn

Finalment, de 5ª tenim les massacres i genocidis en països “oblidats” del Tercer Món als quals l’Estat espanyol exporta armament o que la gent ni sap per on cauen, com ara Birmània, Sudan o Indonèsia, dels quals, malgrat haver estat gravíssims els mèdia pràcticament no n’han parlet mai.

De la Pantoja o de Lady Di han estat parlant més de mil o deu mil vegades més que dels 50.000 morts (majoritàriament civils de minories nacionals) per la Dictadura birmana durant aquests darrers anys.

Aquests són els mèdia oficialistes espanyols

Enllaços:

Cki8NTAXIAA2Ael

Psicologia Col·lectiva i el Políticament Correcte per Desagnar el Vot Progressista

PSICOLOGIA COL·LECTIVA I EL POLÍTICAMENT CORRECTE
PER DESAGNAR EL VOT PROGRESSISTA

1.-ELS CINC ROVELLS DE LA PSICOLOGIA COL·LECTIVA
¿Quines vénen a ser les 5 potes de la psicologia col·lectiva? (Nota: la gent és com és i el fons psicològic és prou monolític, de fet podríem parlar d’uns certs límits de la natura humana)
-Família. Es allò més valorat per la ciutadania espanyola
-Nació. Les idees nacionals són bàsiques des del Paleolític: l’espai vital del clan. I no han canviat tant, només han estat modernament prostituïdes pels Estats-nació (Espanya no és una pàtria, sinó el patrimoni d’una Dinastia i d’una Oligarquia).
-Diners. Una cosa que, encara que no se’n tinguen, sempre es miren bé. Espanya, primera potència mundial de loteries. En una enquesta ix que el 81% de les dones prefereixen i trien marit per l’status social o els diners i no pel físic ni la joventut.
-Sexe. Es un tema que, sobretot la joventut, no vol que li’l toquen amb prohibicions. A partir de certa edat sexe i diners poden estar massa interrelacionats.
-Déu / creences. Encara que la pràctica religiosa en Occident està en decadència, més del 80% de la població mundial té creences o una religió. Atacar sense més “la idea de Déu” o “la tradició judeo-cristiana” (que ha salvat la societat de la lapidació i donat democràcies estables inconcebibles en unes altres cultures) tampoc no pot ser gens popular per més que la majoria de la gent no sia especialment devota. Provoca majoritàriament desconfiança intuïtiva (i “la 1ª impressió és la que perdura”, diuen).

Cmdb_MzWEAACQRp

2.-COM ACTUA EL POLÍTICAMENT CORRECTE
“Aquells que són més delicats sobre la terminologia «políticament correcta» [la nova Inquisició contra l’heretgia] no són els negres habitants del gueto, immigrants asiàtics, dones maltractades o persones impossibilitades, sinó una minoria d’activistes, molts dels quals no pertanyen a cap grup «oprimit», sinó que provenen d’estrats socials privilegiats. La correcció política té el seu major arrelament entre els professors d’universitat, els quals tenen feina segura amb salaris confortables i, la majoria d’ells, són homes blancs heterosexuals de famílies de classe mitjana” (Ted Kaczynski, anarquista)

Què fa l’Establishment amb aquestes dades (que estudien sistemàticament i profunda a través dels seus Think Tanks)?
1) Enfronta l’esquerra amb els valors bàsics de la societat: Família, diners, nació i creença espiritual o religiosa.
Com? Imposa a l’esquerra de fer-se portaveu de 4 menes d’atac a la psicologia col·lectiva bàsica.
-Família: A través de l’agenda/ideologia de gènere esmicola una família nuclear que no serveix ja per als seus plans actuals del Capital. La família nuclear (ideal per a l’època del industrialisme occidental) es troba en dissolució en països occidentals, a causa de la precarietat dels drets civils dels marits-pares. Això afebleix la solidaritat social, intergeneracional, de classe, etc. Mentre que el patriarcat (ex. l’actual islam) és invasiu, el matriarcat (occidental) i l’individualisme simplement
hedonista és immediatista, sense calcular perspectives futures. Es a dir, decadent.
-Nació: A través de les ideologies multicultis suposadament internacionalistes o cosmopolites (cosmopaletes) ataquen no pas els Estats-nació (que per forts, hi són immunes), sinó les identitats de nacions sense Estat oprimides pels Estats-nació. Una de les principals eines per a la revitalització econòmica capitalista i per a crear un fang d’asfalt “multiculti” que anorreï les llengües sense Estat propi que les defensi és la imposició de la immigració massiva no integrada. El multiculturalisme de ghettos hostils que patim no té res a veure amb l’ideal, que seria un interculturalisme ben integrat i un percentge més apropiat d’immigració.
-Creences: A través d’ideologies prefabricades i orientalismes multicultis esmicola igualment les arrels espirituals pròpies. I amb la destral d’una certa egolatria hedonista, proclama un ateisme més de consum i superficial que ideològic.
-Diners: A través de la pobresa imposada des de dalt, i de les ideologies utòpiques reactives, ataca “els diners”, cosa inconcebible per al país de les loteries que són els espanyols. Voler tenir diners no és necessàriament injust o reaccionari, tot depèn de com es guanyen i en què es despenguen.

ClEZ24CWQAA4M3X

-Sexe: Tanmateix l’esquerra actual no ataca la llibertat sexual, al revés, la promou acríticament no tant com un acte natural o fisiològic sinó com si fóra un mèrit cívic, amb medalla. El fal ara s’ha fet doctrinari. Tanmateix la multiplicació excessiva de promiscuïtat no contribueix a crear lligams socials forts, sinó que crea un panorama hedonista i inestable, típic de les societats en plena decadència.
Naturalment, l’actual esquerra d’oficina i de festeta, en atacar (a través del Políticament Correcte (PPC) imposat oficialment com a ideologia ortodoxa i incriticable, amb policies del pensament pertot, vegeu Orwell), 4 de les 5 potes de la psicologia popular, el resultat és que està essent desconnectada per l’Establishment de les bases populars. El Poder està desenganxant l’esquerra del poble a fi de destruir-nos, al poble i a l’esquerra. Es fàcil de constatar en la decadència en vots de les esquerres pertot Europa.
I a més el Poder curtcircuita la relació esquerra-poble amb una ideologia (P.P.C.)  d'”il·lusió mediàtica” que ha imposat des dels aparells que controla (polítics i mediàtics).
I l’esquerra acrítica, aburgesada, superficial, virtual i
burocràtica s’ha engolit l’hamet amb un entusiasme mancat de dignitat, d’obertura mental ni de real solidaritat pràctica.

2) En canvi des del Poder deixen per a la Jerarquia eclesial (la catòlica en el nostre cas) la tasca d’atacar “temes sexuals” com si el cristianisme fos prohibicions contra el 6è manament. Però si llegim la Bíblia i els primers cristians veiem que el sexe només hi és un tema secundari, mai no és un tema central com manipuladament el presenten els jerarques religiosos aliats al Poder econòmic i polític a fi de desenganxar l’esquerra i el jovent de qualsevol arrel espiritual estabilitzadora.
D’aquesta manera separen la joventut de la creença i de les tradicions i també respecte a les generacions de més edat, tot desconnectant la fe com a eina social d’autodefensa contra la tirania (cosa que ha estat també sovint al llarg de la Història, per ex. Cromwell, els quàquers, Tolstoi, Gandhi, la Teologia de l’Alliberament…). Al capdavall, què fou el cristianisme originari (sense prostituir) sinó un moviment totalment afora “del sistema”?
La religió en mans populars és també massa perillosa per al Poder. N’han de desnonar “els rebels” i privatitzar-se-la. Com tot.

Tot el que han fet és com l’art guerrer de l’estratègia i la tàctica aplicat al maquiavelisme polític modern.
Es tracta d’una complexa i treballada obra d’enginyeria ideològica perfeccionada al llarg dels segles per les classes dominants per controlar l’ingenu poble treballador.
Talment com deia la inscripció a “The Lord of the Rings/ El Senyor dels Anells” (ca. 1954, de John Ronald Reuel Tolkien, 1892-1973, escriptor anglo-sudafricà): “Un anell per governar tothom, un anell per trobar-los, un anell per aplegar-los i relligar tothom en les tenebres”. Deixeu-nos-hi substituir “anell” per “Ideologia dominant imposada” i ho comprendrem (si és que no ens han trepanat massa el cervell i encara volem comprendre-ho).

CmTq44LWgAAIs_u

3.-TRES FORATS DEL VOT PROGRESSISTA
Hi ha tres temes bàsics a través dels quals la dreta furta els vots a l’esquerra: familia, immigració i cristianisme.

-Família: Es allò més apreciat i volgut per la ciutadania i la taxa demogràfica és la base per a les pensions i la continuïtat d’una nació. En insistir tant l’esquerra en l’avortament, la sexualitat i les doctrines de gènere (infiltrades dins l’esquerra via subvencions-Psoe-universitats) molta gent no dretana s’espanta (recordem que a l’Estat els qui es tenen per dretans amb prou feines arriben al 20%. La gent veu les separacions i les arbitràries i sexistes lleis “de gènere” (que igualment recolza el PP, però com d’amagatotis) i no en vol saber res.

-Immigració: Des del 1990 la immigració, dissenyada internacionalment i a requesta de Bancs i empreses, ha anat creixent a can nostra. Ha estat utilitzada per a moltes coses: atiar la xenofòbia i el vot dretós reactiu, abaixar sous, fer negocis bancaris i immobiliaris, comprar vots a canvi de favors, destruir la cohesió local i el teixit de la petita empresa, minoritzar les llengües no-castellanes, etc… Mentre el PP hipòcritament fa el paperot de no simpatitzar amb la immigració (quan els immigrants hi són perquè el PPsoe ho ha volgut!), mentre en trau tot el suc que pot, la “gauche divine” políticament correcta, que viu en barris residencials o treballa en la Universitat accepta un multiculturalisme de cartró, disgregador, que a ells no els afecta negativament, però sí a la classe obrera local, que es rebota i simpatitza amb l’extrema dreta, sobretot pel gihadisme: així està passant pertot Europa mentre l’esquerra fa cara d’afavada.

-Cristianisme: Cap al 60-70% de la població es considera cristiana (la meitat d’ells també progressistes). Que realment ho siguin o es tracti de tradició, és tema a banda. El cas és que la cristianofòbia que de vegades empra certa esquerra i “progres” no fa gens de goig a aquest sector, que no té directament la culpa del clericalisme ni de la Inquisició ni del nacional-catolicisme.

Psicologia Col·lectiva i el Políticament Correcte per Desagnar el Vot Progressista

Per tant: l’esquerra no ha de jugar el paperot autoanihilador d’antifamília, cristianofòbia i indiscriminadament pro-immigració massiva/multiculti, perquè això és justament el que vol la dreta per guanyar en eleccions, malgrat que la majoria del país es declara progressista. Es la garrama que fa la dreta, però a una esquerra aburgesada i burocratitzada li solen passar totes altes.

L’esquerra, en comptes d’anar sempre com si fos el mestret resaberut de la pel·lícula, faria bé d’escoltar-se més la gent i saber per què la gent pensa d’una determinada manera, abans de voler imposar-li els slogans de rigor.
Perquè si el feixisme es fica en allò “més popular” és perquè l’esquerra és suficientment buròcrata i ruca com per no voler fer cas de les necessitats i sentiments de la gent sinó voler imposar-li les ideologies fashion que suposadament l’esquerra fabrica.
I dic suposadament perquè sovint no crec que siguin ni ideologies realment esquerranes ni que les fabriqui realment l’esquerra.

Imatge2

—— ARTICLES RELACIONATS ——

Masculisme o Masculinisme

MASCULISME ANTISEXISTA contra FEMELLISME SEXISTA

Vet ací una comparació dels principis bàsics de la forma dominant de feminisme, l’anomenat “de gènere” (és a dir, sexista) i el nou moviment MASCULISTA, resposta a la nova discriminació per raó de sexe.
Si bé el feminisme va nèixer antisexista, igual que el marxisme va nèixer predicant la igualtat, en arribar a abastar molt de poder i subvencions (especialment Instituts de la Dona i semblants de les institucions, en el cas espanyol, semblant a uns altres de distints països occidentals), es transformen en el seu contrari segons la màxima de “tothom som iguals però alguns més iguals que uns altres”. La igualtat feminista, avui en dia, és tan rara com les dents en les gallines i, com fan les ideologies totalitàries, no accepta cap debat obert i franc sobre els objectius que actualment manté.

Masculisme o Masculinisme

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Les dones han estat privades de drets que sí tenen els homes. Si els homes en qualque ocasió han estat privats d’algun dret és perquè no els afectava gaire.
  • MASCULISME: Tant els homes com les dones han estat privats de drets i responsabilitats desigualment repartits a causa de llurs papers tradicionals segons sexe. Hem de donar igual tractament a la manca de drets o tractament injust que els dos sexes han patit a causa d’aquests “rols de gènere”.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Els homes tenen tot el poder a costa de la impotència de les dones.
  • MASCULISME: Tant els homes com les dones tenen poder preferent segons esferes de la vida: les dones han tingut poder especial en àrees de reproducció i família i els homes en el treball, govern i presa de decisions comunitàries.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Les dones han estat oprimides pels homes.
  • MASCULISME: Tant els homes com les dones han estat oprimits a causa de llurs papers tradicionals “de gènere”.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Els homes han oprimit les dones pel poder del Patriarcat.
  • MASCULISME: La nostra societat ha tingut tant un Patriarcat com un Matriarcat amb poders ensems.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Sols lluita per igualar els drets de les dones allà on considera que les dones tenen desaventatge.
  • MASCULISME: Lluita per la igualtat entre els sexes, però tenint també en compte que no pot ser tot al 50% perquè hi juguen els desigs individuals i la pròpia natura.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: ignora orgullosament el patiment de la meitat de la humanitat, i considera que sols les dones són víctimes. Jutja per raons de sexe i sense dret a rèplica.
  • MASCULISME: es preocupa pel patiment de tothom sense discriminació de sexe.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Els homes tenen la culpa de tots els problemes de les dones i de tots els problemes dels homes mateixos i del món. Les dones són el futur en una utopia de llum i de color.
  • MASCULISME: No culpa segons sexe, sinó en tot cas de manera individualitzada i concreta (amb proves fefaents). Es tracta més aviat de problemes de la natura humana i en concret pel repartiment tradicional de rols.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Les dones són víctimes sempre innocents i pures com a verges que han de ser protegides a tota costa front als homes, que detenten el poder i que poden defendre’s ells mateixos en tots els casos. Anul·la la presumpció d’innocència per als homes, com en un Estat d’excepció (ideologia totalitària).
  • MASCULISME: No cau en maniqueismes doctrinaris i immadurs interessats ni anul·la drets civils bàsics. Tothom pot ser víctima d’injustícies, de gènere o no, i és menester estudiar cada cas.

——————————————————————

  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Es considera a si mateix com un alliberament i una filosofia culta a l’avantgarda del pensament humà, mentre que considera automàticament qualsevol crítica –encara que sia raonada i sustentada amb tota mena de dades- com a “masclista” i reaccionària.
  • MASCULISME: Considera que l’actual feminisme sexista és simple femellisme ideològic (paral·lel al masclisme però en versió femenina) i un aplec de dogmes encarcarats, impositius i corromputs pel tracte amb el poder i les subvencions milionàries, d’un Futur que ja s’escolà i que no ha estat com el que pretenien, dogmes que ni fan ni són capaços de fer res per solucionar els problemes de gènere, al revés, creen prejudicis i agreugen tota mena de tensions en perillosos culdesacs que destrueixen progressivament el teixit familiar i social de les societats occidentals (dissolució familiar a favor de consumidors individualitzats i estandaritzats, increment espectacular de problemes psicològics…).
    Es considera a si mateix com un recull de debats per a solucionar els problemes fora de dogmes interessats amb el pes d’enormes interessos creats – a base de subvencions a institucions femellistes que promouen els problemes perquè reben subvencions quantioses gràcies als mateixos problemes que agreugen (com ara el maltractament domèstic, denúncies falses, etc.) en una espiral de violència i decadència social. Veu l’actual femenisme majoritari de gènere com un dogma introduït en els cercles de poder que promou Diktats irracionals i perillosos per a tothom, dones incloses.
  • FEMINISME DE GÈNERE O RADICAL: Multitud de feministes històriques (no sexistes o demofeministes) han estat perseguides per aquestes feminazis intolerants per haver denunciat el caràcter irracional, mític i autoritari del nou tomb sexista del feminisme, en un fenomen semblant a les purgues stalinianes contra revolucionaris històrics.
  • MASCULISME: Les feministes igualitàries opinen igual que el nou Masculisme (també igualitari) i, de fet, són usades com a destacades ideòlogues del nou igualitarisme antisexita (aliança de feminisme i Masculisme antisexistes i per la igualtat de drets –que no pas necessàriament de resultats).

——————————————————————

Adaptació lliure al català d’un text de Ian Wilson
Agost 2001-2004.

Masculism (Masculinisme), en anglès:

En català:


P.S.:
L’Arcàdia de la Igualtat Final no crec que s’aconsegueixi mai perquè l’Oligarquia de torn ja s’encarregarà de fer tombar la balança cap a un costat o l’altre, perquè el que vol sempre la casta dominant és conflictivitzar la relació entre sexes en el poble, per tal d’afeblir-lo i dividir-lo. Si no ho fa amb masclisme ho farà amb feminazisme.

Govern i Natura Humana

GOVERN I NATURA HUMANA

El poble

  • “Els pobles educats en la llibertat i en la voluntat de governar-se ells mateixos, consideren monstruosa i contra natura qualsevol altra forma d’organització” (Michel Eyquem de Montaigne, de Bordèu e Peiregòrd, 1533-1592, filòsof gascó).
  • “La gent és sempre un ramat d’ovelles pasturant i no hi cal cap assaig, sols un vaquer al costat de qualsevol gos que els bordi” (“Història de la Filosofia”, de Vincenzo Gioberti, 1801-1852, polític i filòsof italià).
  • “La massa no pensa mai que pugui perdre en un canvi. Els dies de major alegria popular que enregistra la història, són els que han seguit els canvis dels prínceps i dels règims, sense que mai el sarau quedi torbat pel record de les innombrables decepcions que en la història humana se n’han seguit” “El fet, tantes vegades repetit, de l’home que, tot just acabat d’elevar al poder per la revolució, no té cap més preocupació que fer-se aristòcrata” (Gregorio Marañon, 1887-1960, metge i escriptor foraster).
  • Per al poble, allò que és de l’Estat, “no és de ningú”, per això els polítics del règim saquegen sens aturall i la gent continua votant-los (si els entraven a furtar dins de casa, llavors sí que no els votaven ja). Per això allà on no hi hagut iniciativa privada en l’economia, el que ha passat amb l’Estat i la respectiva economia estatalitzada ha estat desastrós: perquè “no era de ningú”, diguéssim, els quedava massa lluny com per veure-hi cap responsabilitat pròpia o conseqüència fatal, encara que n’hi hagués. En canvi, la lliure competència ha rutllat perquè entraven en joc les economies individuals. I és que tota la gent de tot arreu s’interessa més pel propi negoci i diners que no pas pels de l’Estat, això és natura humana inevitable, i la raó bàsica del fracàs del socialisme estatista o com vulguis dir-li.

La Revolució, la Utopia

  • “Molts han imaginat Repúbliques i principats que ni van veure mai ni existiren en realitat. Hi ha, en efecte, tanta distància entre com vivim i com deuríem viure, que aquell que abandona la realitat per centrar-se en l’“ideal” camina més cap a la seva ruïna que no pas cap a la seva preservació, perquè l’home que pretengui fer en tots els sentits professió de bondat fracassarà necessàriament entre tant bergant” (Niccolò di Bernardo dei Machiavelli, a “El Príncep”, cap. XVIII, 1513, llibre inspirat en la figura de Cèsar Borja i Ferran el Catòlic).
  • “Qui es compromet a guiar homes mai no ha de perdre de vista el fet que són mones delictives…. La follia de la revolució consistia a aspirar a establir la virtut a la terra. Quan volem fer homes, bons i assenyats, alliberats, moderats, generosos, inevitablement acabem desitjant d’assassinar-los en massa” (Anatole France [Jacques Anatole François Thibault], 1844-1924, narrador, poeta, crític i assagista escèptic francès).
  • “No obstant això, la teoria (marxista) del proletariat no té res de científica, és religiosa, messiànica, i enclou un mite. Crea el mite del proletariat messiànic, única classe lliure del pecat original d’explotació, poble escollit de Déu i salvador de la humanitat, model de totes les virtuts. Aquest mite correspon a un altre pla que en el qual es desplega efectivament la lluita empírica de classes. El proletariat comprèn, sens dubte, la classe més oprimida i més desgraciada de la societat capitalista, és, per tant, particularment digne de simpatia i mereix ser alliberada una diada de la seva esclavitud. Però això no garanteix de cap manera les seves virtuts, ja que el proletariat està format de persones semblants a les altres, és a dir, bons i dolents, intel·ligents i necis, nobles i vils; enclou, doncs, virtuts i vicis. En ell, com en les altres classes, són els dolents i els ximples els qui predominen. El fet que aquesta classe sia numèricament superior hi determina ja certa proporció del mal. Mai no hi va haver ni hi haurà classes “bones”, no són les classes sinó els homes, els que són bons, intel·ligents i nobles, i ho són precisament en la mesura que sobresurten de la pròpia classe, en què depassen els límits de la pròpia classe” (“El cristianisme i la lluita de classes”, de Nikolai A. Berdiàev, 1874-1948, filòsof cristià dissident rus, perseguit pel tsar i pels bolxevics).

El rei i l’Oligarquia

  • “L’obligació de tots els afers és del rei; però l’ànima de tots els afers és la seva pròpia” (William Shakespeare, 1564-1616, dramaturg i poeta anglès)
  • “Senatores boni viri Senatus autem mala bestia / Els senadors són homes de bé, però el Senat és una mala bèstia” (Dita llatina).
  • “Un príncep prudent, doncs, no pot –ni deu- mantenir-se fidel a la seva paraula quan tal fidelitat va en perjuí propi i han desaparegut les raons que motivaren la seva promesa. Si els homes fossin tots bons, aquest precepte fos discutible, però com són roïns i sense lleialtat amb tu, no és just que tu sies lleial amb ells (…) qui ha sabut imitar la guineu ha eixit millor parat. Però és menester saber encobrir bé semblant natura, així com posseir habilitat per a fingir i dissimular: els homes, en efecte, són tan simples i se sotmeten fins al punt a les necessitats presents que aquell qui enganya trobarà sempre algú que es deixi enganyar (…) Alexandre VI (Borja) mai no féu ni pensà en res sinó a enganyar els homes i sempre tingué al seu abast mitjans per a realitzar els seus designis. No hi hagué mai un home que asseguràs amb major contundència i més ferms juraments afirmar allò que després no observava. Els seus enganys, tanmateix, li van sortir sempre a la mesura dels seus desigs perquè coneixia a la perfecció eixa cara del món” (Niccolò di Bernardo dei Machiavelli, a “El Príncep”, cap. XVIII, 1513, llibre inspirat en la figura de Cèsar Borja i Ferran el Catòlic).

L’Estat i la política

  • “Qualsevol a qui hagi estat confiat el poder n’abusarà, llevat que hagi estat estimulat, alhora, amb l’amor a la veritat i la virtut” (Jean de la Fontaine, 1621-1695, novel·lista i faulista francès).
  • “La qüestió principal… no és quin motiu va inspirar la llei, sinó què podran fer amb la llei els homes malintencionats” (Benjamin Ricketson Tucker, 1854-1939, autor anarquista nordamericà).
  • “Qui vulgui fundar un Estat i fornir-li lleis deu suposar d’antuvi que tothom és dolent i que la gent sempre estan disposats a mostrar llur maldat totes les voltes que en tinguin ocasió” (Discorsi, I:3, Nicolau Maquiavel, 1469 –1527).
  • “(La política) queda més enllà, o més ben dit, més ençà del bé i del mal morals, en tant que té les seves lleis a les quals debades hom pot intentar de rebel·lar-se, i que no és possible exorcitzar ni foragitar del món amb aigua beneïda” (Niccolò Machiavelli, 1469-1527, tractadista polític florentí, teòric del pragmatisme).
  • “El Govern i l’Estat mai no poden ser perfectes perquè deuen la seva raó d’existir a la imperfecció de l’home i poden arribar a llur final, l’eliminació de l’impuls innat de l’home a la violència, sols recorrent a la violència, tot just la mateixa cosa que tenen l’obligació de prevenir” (Ludwig von Mises, 1881-1973, influent assatgista ucraïnès sobre temes sociopolítics i econòmics).

Mites amb Peus de Fang

Mites amb Peus de Fang

LES MISÈRIES ÍNTIMES DELS INTEL•LECTUALS, article publicat a EL PAÍS, del llibre “La Gran mentida dels intel•lectuals” llibre publicat als EUA i França sobre la desconeguda vida privada de grans personatges de la història universal. Paul Johnson, professor i periodista britànic n’és l’autor.
Jean-Jacques Rousseau
De Jean-Jacques Rousseau (1712-1778), teòric de la bondat de la natura humana i del liberalisme romàntic, afirma que fou un mitòman, exhibicionista, paranoic, cleptòman i avar. Quant a orgull, ell mateix deia: “Deixaria aquesta vida amb aprenhensió si arribàs a conèixer un home millor que jo, amb un cor més amorós, més tendre, més sensible”. Tal afirmació és el súmmum de la hipocresia, ja que de la seva amant, Teresa Levasseur, qui l’acompanyà 33 anys, va escriure: “Mai no he sentit ni un pèl d’estima envers ella”. Potser per això sols la prengué per muller a la vellesa. També fou capaç de dir coses com aquesta. “La meitat dels fills nascuts moren abans del seu vuitè any. Això és el llei de natura; per què intentar contradir-lo?” (“Mile, ou de l’education”, 1762).  Aquest mateix famós filòsof, amb fama de defensor i amant de la humanitat, i en particular dels infants, tot defenent en gran part de les seves obres l’atenció i l’educació infantil… mentre lliurava el seu primer fill, l’hivern del 1746-47, en un paquet, a un orfanat: igual com va fer amb els quatre fills posteriors, sense que cap d’ells no en rebés ni el nom. Així doncs, aquest pare de la teoria del “bon salvatge”, etc., amb quina autoritat en pot parlar?.
JEAN-PAUL SARTRE
Jean Paul Sartre (1905-1980), filòsof existencialista i marxista, hi és definit com a tirànic i orgullós, a més de desendreçat, dispendiós, alcohòlic i femeller, tot arribant a mantenir en una època de sa vida, relacions amb quatre dones al mateix temps. En una altra biografia de Sartre, esmentada per Johnson, consta que consumia una gran quatitat d’amfetamines, aspirines i barbitúrics, a més de dos litres d’alcohol diaris.
KARL MARX
Sobre Karl Marx (1818-1883) l’article diu que fou un balafiador, i no pagà mai a la serventa i amant seva (vivia alhora amb la muller), Lenches, la qual visqué amb el defensor de la classe obrera al llarg de 45 anys. Amb Lenches, la criada, tingué un fill que mai no reconegué per tal de preservar la seva reputació social.
A més no deixà casar-se a la seva filla amb un xicot pobre, volgué casar-la amb un altre de ric. És xocant aquesta actitud en el mentor de la revolució proletària.
Aquest nom que féu servir, a més, no era pròpiament el seu, ja que el seu nom real era Moses Levy Mordecai o Mordechai, però per patir d’autoodi, se’l canvià i n’adoptà un de gentil, que quedava més jacobí.
Per cert, Marx era totalment contrari a l’avortament, entre altres punts que el diferencien de l’actual esquerra. Considerava que la prole era el capital del proletariat.
Així mateix era molt eurocentrista, opinava que els pobles del Tercer Món eren incapaços d’autogovernar-se.

Feminazisme, una ideologia biologista (com la raça)

Per què el Moviment de Pares Separats anomena “feminazis” als grups feministes radicals, no igualitaris i inspiradors de lleis sexistes d’inclinació totalitària com la vigent “Llei Integral contra la Violència de Gènere”

  1. Es canvia el llenguatge social d’esquerres en el qual la violència apareix com una conseqüències de la divisió dels éssers humans per raó de la propietat i les riqueses, per un altre en què la violència és conseqüència la de la diferència entre homes i dones en raó del sexe
  2. S’obvia així la mala consciència que constatar que hi ha una major diferència entre una dona rica i una dona pobra o entre un home ric i un home pobre que entre sexes contraris
  3.  S’utilitza conceptes “biològics” com el sexe per sancionar les diferències entre els éssers humans el mateix que en altres ideologies es fa amb els conceptes de raça o color de la pell.
  4. No es contempla la violència com un fenomen global en què no sols la dona sinó també l’home és utilitzat pel sistema (guerres, treballs perillosos, situacions de xoc i de resistència, etc.). En realitat s’obvia qualsevol anàlisi sobre el sistema i es pren la part pel tot.
  5. S’oposen radicalment a la Custòdia Compartida dels fills després dels processos de separació i divorci, malgrat saber, per estudis científics i el bon resultat de la implantació en alguns països de la Custòdia Compartida, que es tracta d’un inqüestionable bé per al menor
  6. Consideren els fills com un bé privatiu (propietat)
  7. S’utilitzen institucions creades per protegir la dona per al segrest legal de nens. Cases d’Acollida on s’introdueixen els fills sense mandat judicial, el resultat del qual és un maltractament institucional del menor.
  8. Es trastoquen les estatístiques sobre homes i dones i s’oculten dades a la informació pública
    Exemples. Amaguen l’existència de major nombre de lapidacions d’homes per motiu d’adulteri davant de dones en alguns països islàmics (Nigèria), l’ablació de penis en nens (Etiòpia), el major nombre de nens soldats, major nombre d’home morts a les guerres, violacions d’homes per part de dones soldats, etc.
    S’oculten les dades d’assassinats d’homes per violència domèstica. (1)
  9. Utilitzen els diners públics de les subvencions que reben per donar premis a periodistes, polítics, escriptors, músics, artistes etc., i fins i tot a jutges que promocionen socialment les tesis totalitàries feminazis.
  10. Actuen inconstitucionalment per no permetre l’entrada d’homes en les seves associacions culturals i professionals (dones juristes, dones artistes, dones editores, dones empresàries, etc.) mentre obliguen a canviar les normes d’associacions històriques en què la dona no podia entrar com per exemple la centenària Confraria del Pescadors del Palmar (Albufera de València), etc.
  11. Instrumentalitzen la ciència a favor de tesi totalitàries.Exemples:
    • Instrumentalitzen la psicologia com a valedor de la tesi que els fills han de ser per a la dona després dels processos de separació i divorci
    • S’utilitza el dret confonent els termes de Pàtria Potestat i Custòdia dels fills per no haver de concedir la custòdia compartida.
    • El centre Reina Sofia per a l’estudi de la violència es nega a fer estudis sobre la mort d’homes en el marc de la violència domèstica.
    • Es creen departaments de la dona sectaris que conceptualitzen de manera diferent les variables científiques segons es tracti d’homes o de dones
  12. Utilitzen la propaganda com a sistema d’informació i no la notícia fundada científicament. Com qualsevol totalitarisme, tracten de dominar els mitjans de comunicació. Fan i promocionen amb les subvencions rebudes programes televisius, conjunts musicals i pel·lícules per tal d’estendre la ideologia feminista radical
  13. Pressionen els governs i se’n vanten perquè aquests, al seu torn controlin el poder judicial i fins i tot el poder legislatiu, com vam veure amb l’oposició a la promulgació de la Llei Integral de Violència de Gènere o la fallida votació de la modificació del codi civil en matèria de separació i divorci. Amb altres paraules s’està fent de la democràcia una monarquia bananera.
  14. Creen tot tipus d’organitzacions sexistes que reben subvencions milionàries de l’Estat i que es neguen a compartir amb associacions del sexe contrari i des de les quals gestionen punts de trobada, cases d’acollida, centres de mediació familiar, etc. la gestió dels quals havia d’estar regulada de manera imparcial per l’Estat
  15. Aconsegueixen, convertits en poder fàctic, pressupostos multimilionaris dels governs i les entitats públiques a través de plans bianuals de la Dona, subvencions d’associacions només per a dones, fons municipals, fons econòmics de les autonomies, fons europeus, fons per a la implantació de lleis anticonstitucionals i sexistes
  16. Creen una xarxa d’instituts i cases d’acollida, anticonstitucionals, que es neguen a atendre l’home que va sota els mateixos pressupostos que qualsevol dona, a través dels quals, segons les seves pròpies treballadores, adoctrinen en el feminisme radical
  17. Promouen un concepte de matrimoni molt proper al de les confessions religioses més radicals, sense la possibilitat d’incloure els termes en què pot finalitzar (per exemple la custòdia compartida dels fills)
  18. Mantenen lleis sense un valor efectiu en la defensa de la violència contra la dona però amb grans dotacions econòmiques que administren segons els seus fins
  19. Desafien obertament el Consell del Poder Judicial i als jutges en general quan es mostren contraris a les seves tesis.
  20. Serveixen de finançament econòmic a partits polítics i sindicats a través de programes d’ajuda a la dona
  21. Es neguen a demanar la igualtat en aquelles titulacions en què són majoria les dones (educació, dret, medicina, etc.) mentre reivindiquen la igualtat en aquelles en què no són encara majoria
  22. Utilitzen una xarxa de juristes per promoure falses denúncies amb les quals treure avantatges en els processos de separació i divorci
  23. Utilitzen el concepte de “discriminació positiva”, creen “tribunals especials”, “assenyalen mitjançant braçalets”, “eliminen la presumpció d’innocència”, “proposen judicis ràpids” etc. per a temes relacionats amb el propi sexe.
  24. Ofereixen interpretacions de les altres cultures, sectàries, criminalitzadores del rol de l’home enfront de la dona en lloc de respectar-les i entendre-les com a formes tradicionals de resoldre els problemes de subsistència que cal canviar, de manera que participen en l’enfrontament entre civilitzacions.

Rafael Rodrigo Navarro, llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Psicologia
i un dels primers objectors de consciència al servei militar durant el franquisme

Anarquisme

Anarquisme

“De la divina ACRÀCIA, seré ara el glossador,
de l’ACRÀCIA impossible en la vida dels homes
que no senten desig d’una era millor.
I el que pensin de mi, no m’interessa gens,
no m’interessa gens,
no m’interessa gens…”
(“Cançó Per A En Joan Salvat-Papasseit”, cantada per Joan Manuel Serrat).

SOMIATRUITISME I UTOPIA

Anarquisme

On ha guanyat l’anarquisme? Enlloc. Ni pot guanyar mai. Perquè allí on ha guanyat temporalment sempre han anat els capitalistes o els stalinistes autòctons o, si no, els estrangers, i els han massacrat.
“Que poc que costa fer castells a l’aire i que n’és de car destruir-los” (François Mauriac, 1885-1970, novel·lista occità catòlic i progressista) .
“Per trobar adeptes, un sistema utòpic ha de partir de premisses simples i elementals. D’ací tots aquests prejudicis que, malgrat tot, encarnen poderoses forces morals: que el mal pugui ser definitivament vençut, que la salvació depèn del triomf de certa religió per damunt les altres, que la pobresa pot ser foragitada del món, que la felicitat de tothom arribarà quan la tècnica hagi conquerit la terra o quan la idea liberal, democràtica, comunista o feixista haurà dominat les altres” (Hermann Alexander von Keyserling, 1880-1942 ó 1946, filòsof i científic alemany).
L’anarquisme és un simple cant de sirena per a desviar allò possible cap a l’impossible. Un camí cap a l’escorxador.
“Em van dir: si veus a un esclau adormit, no el despertis per si està somiant en la llibertat. Els vaig dir: si veieu a un esclau adormit, desperteu-lo i expliqueu-li la llibertat” (Jubran Khalil Jubran, 1883-1931, escriptor i artista libanès).
Els anarquistes són bons crítics d’una societat molt degradada, però pèssims autocrítics perquè no tenen referències gaire concretes, no volen mirar la Història, i, de fet, en la Història (la prova del cotó-en-pèl) sempre han perdut per golejada: els han esclafat. Per què? Perquè només són belles utopies, teoria del desig, és a dir, demagògies que porten la gent despistada a l’escorxador dels poderosos, un joc perillós, barrejat de burrera política, històrica…i psicològica… Desconeixement de la natura humana, idealisme fora de lloc i de context. L’autoritat, el poder, encara que no ens entusiasmi, és consubstancial a l’organització de la societat humana i, o l’amillorem o ens esclafa. No n’hi ha més. Les Xauxes i les Arcàdies sens Estat van desaparèixer en el Diluvi Universal o bé són cosa de comics”

LA “IGUALTAT”

L’anècdota ve a la 1ª part d'”Incerta Glòria”, d’en Joan Sales.
1936, col·lectivitzacions obreres a Barcelona, sindicat de l’espectacle.
Membres de la CNT informen al personal laboral d’un dels principals teatres barcelonins, on actua una famosa vedette, que seran col·lectivitzats i tots els treballadors cobraran exactament el mateix.
Reacció de la vedette:
-Doncs si hem de cobrar igual, que ensenyi el cul l’aposentador.
“La igualtat per ventura sia un dret, però no hi ha poder humà que aconseguesca mai de convertir-la en realitat” (Honoré de Balzac, 1799-1850, escriptor realista i torrencial, mig occità).
“Un idealista és aquell qui, en descobrir que una rosa fa millor olor que una col, arriba a la conclusió que farà una sopa millor” (Henry-Louis Mencken, 1880-1956, escriptor i editor estatunidenc).

LA “LLIBERTAT”

Anarquisme

“La llibertat existeix únicament a la terra dels somnis” (Johann Christoph Friedrich von Schiller, 1759-1805, historiador alemany).
“Joventut, saps que la teva no és la primera generació que adelera una vida plena de bellesa i llibertat?” (Albert Einstein, 1879-1955, físic i matemàtic juevoalemany, el major científic del s. XX).
“En veure com aquest i aquells tants homes,
veritat i virtut, on puc trobar-vos?
Que en el poble, tu, em dius? I on és el poble?
És la munió de gent que alegre xiscla
i a la plaça de bous té l’Ateneu?
És la que per carrers i places corre,
“Visca la llibertat!” cridant contenta,
i és esclava, primer de sa ignorància,
després de ses passions, després dels ídols
que, per demà cremar, avui aixeca?”
(“Epístola”, de Joaquim Maria Bartrina, Reus, 1850 – Barcelona, 1880).

LA “REVOLUCIÓ ANARQUISTA” DEL 36

Quan la teoria es fica en pràctica, torna a la crua realitat. Quan hi hagué revolució anarquista (estiu 1936), alts líders del sindicat anarquista (CNT) hagueren de formar part del Govern, és a dir, de l’Estat que diuen que cal destruir. Una cosa és la teoria (inviable) i una altra les realitats, dures i irreversibles com el diamant, front als somnis del simple desig no-racional.
Ara bé, una cosa són les idees de Bakunin o de Marx i una altra quan llurs seguidors, generalment poc meticulosos, tenen armes a la mà.
Però, aquesta revolució incloïa cremar dues vegades, perquè amb una no n’hi havia prou, la catedral de Lleida?
Incloïa també afusellar el batlle de Lleida simplement perquè havia organitzat la cavalcada dels Reis d’Orient?
I així podríem seguir amb dotzenes d’exemples. Que van col·lectivitzar, prendre terres a petits pagesos, per exemple? Més arguments perquè molta gent es desenganyés amb la República i es frenés ajuda de potències europees.
I la resposta contra l’aixecament no va ser mai per defensar la República, sinó per preparar la seva particular revolució.

REVOLUCIONARIS I TERROR

Anarquisme

“Amb el poder mantenim una relació ambigua: sabem que si no existís autoritat ens menjaríem els uns els altres, però ens agrada pensar que, si no existissin els governs, els homes s’abraçarien” (Leonard Cohen, *1934, cantautor canadenc de la vella revolució).
“Dues forces són els pitjors enemics de llibertat civil: la monarquia absoluta i la revolució” (John Emerich Edward Dalberg Acton, historiador anglès, 1834-1902).
“Els comunistes ens acusaren de ser els únics responsables de l’afusellament de molta gent, l’assassinat de capellans i monges, la violació d’aquestes i altres dones de bones famílies, el saqueig de cases particulars i l’intent de robar l’or del Banc d’Espanya. No dic que no, però ells en van ser còmplices, també. A més, quants excessos no van ésser comesos a llurs txeques [presons-cambres de tortura], per part de botxins comunistes i agents soviètics, que portaren el terror stalinià a Barcelona! Als calabossos coneguts com ‘campanillas o verbenas’ [sic] , els presos eren posats en uns armaris de pòrtland [una classe de ciment], molt baixos de sostre i amb la paret inclinada en forma d’angle, que feia impossible asseure-s[‘hi]. En tancar la porta, un bastó que [en] sortia es posava entre les cames, un potent focus de llum era situat molt a prop de la cara i feien sonar constantment un timbre estrident. La sensació d’asfíxia i suplici era terrible ja que, tot i tancar els ulls, la claror encegadora i el soroll eren tan forts que era impossible resistir-ho, sense comptar la manca de menjar. [no transcric altres turments més odiosos]
“El pobre company [anarquista] no parava de dir-nos: “esos comunistas son mil veces peores que nosotros, los de la FAI. Nosotros asesinábamos a los enemigos de la revolución, en cambio a estos les gusta martirizarlos” [fixeu-vos en quina llengua ho va dir]
(Del llibre “Entre el roig i el negre”, de Miquel Mir Serra, editat per Eds. 62).

L’ESPANYOLISTA FAI I LES BANDERES

Anarquisme

La FAI fou un cau de fanatisme espanyolista i catalanòfob.
Abad de Santillan, un dels caps de la FAI (referint-se als falangistes de Primo de Rivera):
“Cuanto hubiera cambiado el destino de España si un acuerdo entre nosotros hubiera sido tacticamente posible, según los deseos de Primo de Rivera. A pesar de la diferencia que nos separaba, veíamos algo de ese parentesco espiritual con José Antonio Primo de Rivera, hombre combativo, patriota en busca de soluciones para el porvenir del pais… españoles de esa talla, patriotas como él no son peligrosos, ni siquiera en la filas enemigas. Pertenecen a los que reivindican España y sostienen lo español…”
Si tant odien les banderes…perquè els anarquistes també en tenen una, amb l’A o la de la CNT, etc.? O és que en nom de l’A no envien també gent a la mort, com si es tractàs de la bandera de qualsevol Estat? Si tant odien les banderes perquè ells també en tenen una i l’honoren?.

L’ALTERNATIVA DE L’ANARQUISME TRANQUIL

Anarquisme

L’anarquisme promet la lluna i ven fum: no és real, sinó sols una idea sobre un món inexistent i que no pot existir més enllà de petites comunitats transitòries: com a projecte de societat sols és somnis, boira i fumera de llenya verda.
“Si excloc l’anarquisme violent, hi queda el component pacifista, antinacionalista, anticapitalista, l’ètica, i l’anarquisme antidemocràtic (és a dir, hostil a la democràcia falsificada dels Estats burgesos). Hi roman l’anarquisme que actua per mitjà de la persuasió, per la creació de grups i rets petites, que denuncia la mentida i l’opressió, que apunta a una veritable subversió d’autoritats de totes classes com a persones que en el fons parlen i s’autoorganitzen” (Jacques Ellul, 1912–1994, pensador i escriptor protestant socialista de Bordeus, Gascunya).

ANARQUISME I NACIONS SOTMESES

Anarquisme

L’anarquisme sorgeix amb més força allà on una potència ha anihilat l’Estat originari (Catalunya, Aragó, Al-Andalus.. .) i és una reacció cega a segles d’opressió i de desarticulació sistemàtica de la nació dominada, malalta i consumida d’odi i d’avorrició front a un poder (invasor i colonitzador) estrany i sàdic. L’anarquisme és la porta falsa i venal, emocionalment primària, a l’horror de la tortura socioeconòmica i mental contra un poble sense Estat propi. Però és una resposta de colonitzats que eternitzarà el problema i el durà a un culdesac crònic, enmig la violència més eixorca.
Les nacions amb Estat propi són molt més proclius al feixisme i a l’autoritarisme que no les nacions sens Estat. Les nacions sens Estat són més proclius a l’anarquisme i a l’extrema esquerra. En bona part és perquè els qui tenen un Estat darrere es fan els valents, i els que no prefereixen desentendre’s “de totes les banderes”, perquè és menys arriscat.

ANARCOINDEPENDENTISME

On hi ha hagut mai una independència “anarquista” ? Enlloc. No mai. És una pardalada per fer perdre temps, una més.
Clar, que afavoreix la indefensió catalana front a la colonització, també ideològica, espanyola. Somiatruitisme pur i dur, coincident amb els interessos del colonitzador.
Tan idiotes estem? Totes les independències han tingut i tenen UN ESTAT PROPI, a veure quan ens assabentem i deixem de perdre el temps i les energies, que hi ha gent que sembla que tenen encara 15 anys.

LA LLIBERTAT DE LA CATALUNYA LLIURE I PODEROSA (CRISTIANA)

“Les gents de Catalunya e d’Aragó viuen pus alts de cor, (perquè amb llurs prínceps) cascú pot parlar aitant com se meta en cor que parlar hi vulla, e aitantes hores ells escoltaran graciosament, e pus graciosa li respondran.. .E d’altra part (dits prínceps) que cavalquen tots dies per les ciutats e viles e llocs, els mostren a llurs e si un hom o fembra pobre los crida, que tiraran la regna e els oiran  e els daran tantost consell a llur necessitat” (Ramon Muntaner, Peralada 1265-Eivissa 1336, gran cronista i militar pancatalà).
“Qual poble és en lo món que sia així franc de franqueses e llibertats ni que sia així liberal com vosaltres? ” (Rei Martí I l’Humà o l’Eclesiàstic, Girona 1356 – Barcelona 1410, adreçant-se als catalans).

CRISTIANISME I ANARQUISME

Lleó Tolstoi

“No hi ha Estat sense religió ni que en pugui prescindir. Considerem els Estats més lliures del món –els Estats Units i la Confederació Suïssa- i adoneu-vos com la Divina Providència hi figura en totes les manifestacions públiques” (Mikhail Alexandrovitx Bakunin, 1814-76, revolucionari anarquista rus).
“La violència a les ordres de l’ordre: dictadura.
La violència embriagada per la llibertat: anarquia i després revolta.
Llavors?
Llavors el cristianisme. Un cristianisme evadit del laberint de les seves fórmules, dels seus ritus….
Un cristianisme reconciliat amb aquesta revolució de la qual és pare, de la qual havia desertat i de vegades renegat.
Un cristianisme que, enfront de la llibertat, aquesta prostituta cega i sorda, defensa les llibertats que són l’honor de l’home (Raoul Follereau, 1903-1977, periodista, filàntrop i escriptor francès).
“El cristianisme en el seu veritable significat destrueix l’Estat” (Lev Nikolaievitx Tolstoi, 1828-1910, escriptor rus).
“I el Crist? És un anarquista que triomfà. És l’únic” (André Malraux, revolucionari i escriptor francès).
L’anarquisme fa acerades crítiques a tot: a l’Estat, als patrons, a la religió, al capitalisme, al marxisme, etc. Crec que tenen raó, sincerament. i llàstima que no s’hagin mai afegit seriosament ells mateixos a la llista dels criticats i criticables, perquè “de bo no n’hi ha ni un” (la Bíblia). Normalment tothom té raó, més o menys, a veure faltes: n’hi ha tantíssimes pertot! L’anarquisme descriu vivament la natura humana caiguda i la gran mentida humana. Però la proposta anarquista diu: ho hem de fer bé, ara, nosaltres. Dir això és una desesperada ingenuïtat i autoengany: encabotar-se desesperadament a no reconèixer quina és la natura humana, creure’s especials, una mena de “milhomes anarquistes”, és crear una secta…La Història ho demostra a bastament, per això l’anarquisme és ahistoricista: no aprèn de la Història…En tota revolució, els anarquistes han estat aixafats pels capitalistes (Comuna de París, Astúries…) o pels stalinistes (Krondstadt, Maig 37…). L’anarquisme pretèn una Arcàdia, una Humanitat sense Estat, la d’abans de Noè. Després del diluvi, amb Babel, apareix l’Estat, l’autoritat política. Abans hi havia poca població i molta terra…

CARACTERIOLOGIA ANARQUISTA

Anarquisme

Els anarquistes defensen simplement la llibertat individual en el sentit de fer el que et doni la gana o ser freaky com et doni la gana. El problema és que d’això pretenen fer una teoria (utopia). Per a més additius diuen que volen fer una revolució…que sempre fracassa. En aquests casos (els més heroics i admirables, paradoxalment) el que fan és dur gent a l’escorxador, exactament igual que Bush, sols que lluiten contra l’Estat propi en comptes de lluitar contra Estats aliens
L’anarquisme és un “invent” recent que segueixen quatre gats, preferentment en les tavernes.
He tingut la mala sort que part de la meva família i millors amics fossin anarcos. Per un costat és potser gent més vibrant i intrèpida que la mitjana (i això fa goig) però també més descol·locats i desastres i matxacats (i això no agrada tant, i donades les circumstàncies, a voltes gens ni mica).
Al meu parer l’anarquisme “ha passat per” ma vida i m’ha fet prou mal. Sota l’aparença d’una ideologia antiautoritària en realitat és una ideologia poc tolerant amb la gent que pensa distint, i sovint són uns impertinents i uns autoritaris. Ara vull venjar-me’n: no pas dels anarquistes (que per a mi són unes víctimes d’una empanada mental), sinó d’eixa ideologia fantàstica i farolera que, com un Monstre, em devora gent estimada.
L’anarquisme, francament, n’hi ha com per a considerar-lo una mena de grup sectari.
L’anarquisme és la presó mental dels anarquistes, igual que l’integrisme ho és per als integristes, la diferència és de caràcter: els anarquistes no tenen un clar concepte d’ordre, realisme ni lògica mentre que els integristes tenen aquest concepte maximitzat maníaticament i obsessiva.

Anarquisme

—   ENLLAÇ RELACIONAT   —