Arxiu d'etiquetes: LLENGUA

Llengua de Cancelleria, Llengua Nacional: Per una Koiné Catalana

LLENGUA DE CANCELLERIA, LLENGUA NACIONAL: PER UNA KOINÉ CATALANA

Llengua de Cancelleria, Llengua Nacional: Per una Koiné Catalana 03

Quan gent de diverses comarques parlem entre nosaltres, quan parlem català amb estrangers, sovint dubten de si utilitzar una modalitat regional o una altra, un registre culte, col·loquial o un castellanisme. El resultat sol ser que fem una barreja de tot plegat que queda potser viva però caòtica.

Les llengües fortes tenen stàndards forts i un tant rígids, on les variants dialectals i d’altres estan integrades com a matisos, concrecions dúctils i parlars en determinades ocasions. Cal un standard “batua” fort que doni seguretat absoluta a l’hora de parlar.

Una llengua standard, koiné, unificada per damunt de dialectes (fàcilment centrífugs, en ser atiats ben sistemàticment per poders aliens glotòfags) ha menester tant d’una mentalitat autocentrada com d’un poder polític propi real i dominant. Autocentrament i poder polític van interrelacionats i també estretament lligats a una llengua nacional “koiné”. Koiné era el nom del grec unificat de l’època hel·lenista de l’Imperi Romà.

Durant l’Edat Mitjana, quan tot el poder polític a ca nostra era català i la nostra mentalitat era autocentrada i expansiva, les diferències dialectals eren escadusseres i hi havia una llengua nacional modèlica, irradiada des de la Cort del Casal de Barcelona i des de les Generalitats i Consells, totalment standard: un idioma bell, eufònic, harmoniós i de dinàmica creativa lliure.

El castellà dedica molt ni poc temps a la seua dialectologia, per cert major que la nostra. I per què n’hi dediquem tant nosaltres? Més valdria dedicar-lo a crear una koiné, un català-batua, com han fet els bascs. La nostra déria dialectològica traspua regionalisme bienantendido, sovint, mentre que l’euskara batua és un enfocament clarament sobiranista.

A hores d’ara hi ha bàsicament tres standards regionals: el principatí -centrat en el barceloní-; el valencià i el balear-mallorquí. I uns petits subestàndards nordcatalà, frangí i alguerès.

Naturalment el barceloní hi juga -per raons pragmàtiques de nombre de parlants, pes econòmicomediàtic, etc.- un paper de suprastàndard (així, Joan Fuster escrivia en barceloní, bàsicament).

Tanmateix, aquest sistema és el fragmentari resultat de segles de dispersió i de repressió i de l’actual Estado de las autonomías, que pretèn dividir i menjar-se per parts els idiomes nocastellans. Es tracta d’un sistema de compromissos fatals i de renúncia a la lliure interrelació nacional i, doncs, de renúncia al ple autocentrament, riquesa, creativitat i dinamisme lingüístic propi.

És menester de tombar, doncs, aquestes barreres, autèntics murs de Berlín castellanistes dins la nostra llengua nacional.

Ja sé que no sóc pas el primer a suggerir un suprastandard per al català (sols realment i plenament factible socialment en la mesura que recobrem el poder polític, la sobirania nacional). Però és cert que aquesta proposta és molt dèbil tot just perquè el nostre sentit nacional és molt feble. A “Regles de esquivar vocables o mots grossers pagesívols” (ca. 1490), d’en Bernat Fenollar, prevere valencià, i Jeroni Pau, canonge barceloní, llegim al subtítol: “mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la llengua catalana”. Fenollar hi diu que “entre persones de bon ingeni o experiència fàcilment se coneix dits vocables ésser d’Empordà, o d’Urgell, o de Xàtiva, o de les Mallorques…”. En aquest llibre ja pretenen una llengua catalana unificada, “standard”, cosa que, encara avui, no hem assolit plenament, la qual cosa ens deuria fer una idea realista i aproximada d’on realment es troba actualment la cultureta catalana. El llatí i el castellà, la Decadència i la manca de sentit polític faran fracassar i ajornar aquest interessant plantejament sociolingüístic a ca nostra.

0.-CRITERIS GENERALS PREVIS:

Si volem un suprastàndard haurem d’afavorir unes formes determinades en contra d’unes altres, però, com l’euskara batua, haurem d’agafar coses dels distints dialectes. El llenguatge barceloní és un sistema lingüístic més evolucionat i allunyat de la llengua de cancelleria medieval que no pas el valencià o el mallorquí.

Per a refer una koiné nacional, per tant, cal agafar allò més pràctic, significatiu i eufònic dels tres stàndards regionals més usats i de la llengua clàssica medieval (com a model generatiu i autocentrat).

Els criteris hauran de ser, aproximadament per aquest ordre:
1) Forma comuna majoritàriament viva, tot defugint barbarismes.
2) Claredat expressiva i fonètica, i especialització semàntica.
3) Eufonia (és la imatge).
4) Economia de paraules (avantposar mots curts).
5) Alternar formes vives comunes al català unit clàssic amb formes demogràficament majoritàries, segons millor convindrà, sense que la recuperació de qualque forma clàssica -sobretot si és extingida- no s’hi escaigui massa forçada o postissa.

1.-LES CONJUGACIONS.

1.1.1-1ª PERSONA SING.PRESENT INDICATIU 1ª CONJUGACIÓ:

Quant a l’indicatiu en general, tenim que la 1ª persona singular, dialectalment, pot ser en -a (l’Alcalatén), -e (valencià majoritari), -i (nordcatalà, per influència occitana), -o (probablement per influència aragonesa: Franja, lleidatà, tortosí pronunciat -o, Principat-est pronunciat -u), -ot a la zona de Figueres, sense dessinència a les Illes i en català clàssic d’abans del s.XVI, etc.

En principi la forma sense dessinència sembla la millor: és més curta, més clàssica, encara viva i elimina la varietat postclàssica, és a dir, unifica tota la dialectalització tot tornant a les arrels (jo parl, jo puig, jo don…).

Tanmateix hi ha el problema d’algunes formes de molt difícil pronuncia com els verbs acabats en -itzar -tjar, -rrer, -var o d’altres amb doble consonant (tranquil·litzar, viatjar, córrer, llevar, llavar, condemnar…haurien de fer jo tranquil·litz, jo viatj o viaig, jo corr, jo lleu, jo llau, jo condemn…). També els verbs acabats en -iar, -uar (on el mallorquí -i el nordcatalà- fa -iï: jo estalviï o -uu: jo continuu).

Segurament la millor solució fos de fer la primera persona singular del present d’infinitiu com en valencià central, que és també una forma clàssica de la llengua del s.XV, o sia, endògena, sense influencies externes al català. Talment diríem: jo parle, jo viatge, jo tanquil·litze, jo condemne, jo estalvie…

1.1.2.-PLURAL INDICATIU:

Quant a la 1ª i 2ª persones del plural de l’indicatiu, podríem fer ús de les formes clàssiques, que perviuen en mallorquí (-am, -au) i potser deixar per al subjuntiu les formes en -em, -eu. De tota manera aquest és un punt un tant problemàtic, car el valencià central tendeix a fer-ho a l’inrevés, i perquè el profit que se’n treu és molt minso.

1.2.-PASSAT PERIFRÀSTIC:

Les formes del passat perifràstic hauran de ser les curtes (vaig per vareig, vas per vares…). I millor encara les formes clàssiques no perifràstiques, encara vives al valencià central: parlí per vaig parlar, etc. Són més breus, a més de més clàssiques. Les perifràstiques sols tenen la peculiaritat de ser formes només existents en català i en aragonés (d’on provenen molt probablement).

1.3.-SUBJUNTIUS:

A la majoria del domini lingüísitc els subjuntius són ara en -i-, malgrat que en la llengua clàssica i en valencià són en -a, -e-. Les formes en -i- tenen l’avantatge de ser més regulars i clares que no pas el sistema clàssicovalencià. Per tant valdria la pena d’adoptar-les.

Tanmateix caldria conservar les formes clàssiques en certs verbs com ara sia/siam/siau/sien, visca/visquen, etc.

1.4.-INCOATIUS:

Quant als incoatius, fóra menester de mantenir les formes clàssiques (-esca, -esques, -esquen), en les quals coincidiesen bàsicament valencià, baleàric i llengua clàssica i que, a més, són més curtes. El problema ve amb els reforços incoatius de verbs acabats en -ir (servir, conduir…), que estan dialectalitzats.

Aquests reforços incoatius semblen datar del principi de la nostra Decadència (s.XV-XVI). En el català d’aquests segles (XV-XVI) els incoatius predialectals són semblants (servesc, servesca…) sobretot als actuals valencià (servisc, servisca…) i mallorquí (servesc, servesqui…).

Hi sóc partidari d’utilitzar directament els incoatius clàssics dialectals per aquestes raons:
-És massa forçat i inviable de voler suprimir aquests incoatius, tal com ho feia la llengua abans del s. XV.
-Encara que les formes princepatines (-totes en -eix-) i els subjuntius en -i- son demogràficament les majoritàries, són dissemblants al clàssic i a les formes del sud (que alternenen -eix-/-sc-).

Així, caldria dir: jo servesc (ind.), servesca (subj.), tu serveixes, servesques, ell serveix, servesca, ells serveixen, servesquen.

Tampoc no em semblaria pas desencertat d’adoptar-hi simplement, tot d’una, les actuals formes barcelonines, que quedarien més regulars, si bé menys clàssiques.

Val la pena de fer notar que en la llengua clàssica i de vegades en la parlada encara avui dia (per ex., a poblacions de la Plana Baixa) són ben poc usats alguns incoatius en indicatiu, la qual cosa s’escau millor a la brevetat i elegància de la llengua, segons el model de llengua clàssica medieval. Per ex.: llig per llegeix, enguls per engoleixes (o empasses), etc. Fos millor de triar-hi les formes sense incoatiu per ser més clàssiques i breus, i encara vives: eliminar-ne els incoatius (generalitzats a partir del s. XV-XVI) té un aventatge afegit perquè ens deslliurem de la varietat dialectalitzant de la 1ª persona d’infinitiu (afeg-esc, -isc, -eixo, etc.) i també la tendència del valencià parlat a preferir -ixes, -ix, -ixen a -eixes, -eix, -eixen…

Llengua de Cancelleria, Llengua Nacional: Per una Koiné Catalana 04

2.-ELS POSSESSIUS.

El català clàssic feia ús dels adjectius possessius simples, més curts (mon, ton, son, ma, ta, sa, mos, tos, sos, mes, tes, ses, nostre…, vostre…, llur, llurs), si bé també feien ús dels composts (lo meu, la tua, les sues…). Només en queden, a hores d’ara, alguns fòssils en valencià (mon pare, ma tia, ma vida, ma casa…) i mallorquí (mumare…). En qualsevol cas els plurals femenins (mes, tes, ses) estan extingits a tot el domini lingüístic.

Tanmateix, aquestes formes tenen l’avantatge de ser formes úniques i més breus, car els femenins actuals varien del cátala oriental (meva, teves…) a l’occidental (meua, teues…). Val la pena de plantejar-se la reintroducció de les formes simples com a adjectius sempre que puguem i deixar les compostes per als pronoms (el meu, les teves…), tal com fan els altres idiomes veïns (francès, castellà, etc). I millor fer ús dels femenins orientals (en -v-: les teves…) per ser més generals que en -u- (les teues: sols al País Valencia, Eivissa i en tortosí).

Especial interès tenen llur, llurs (>illorum: d’ells), extingits a l’àrea catalana de l’Estat espanyol però vius a la Catalunya Nord, i amb equivalent a la major part de llengües europees (occità lor-s, italià loro, francès leur-s, anglès their, alemany Ihr-e)

3.-ELS PLURALS.

El català occidental serva les formes clàssiques de plurals masculins en -ns en un seguit de noms plans (hòmens, jòvens…) perdudes en el catal oriental. Personalment trob més pràctic d’emprar les formes orientals, més breus i generalitzades, malgrat que oblidin l’etimologia llatina: homes, joves.

4.-LA PRONÚNCIA.

La pronúncia té sempre molta importància perquè és la imatge de la llengua i el mitjà és el missatge en la cultura de masses.

El barceloní parlat imperant -especialment- empobreix alguns aspectes, com ara la confusió entre v i b. Totes les llengües transpirenenques i també el portuquès diferencien clarament v de b. També cal diferenciar ll de i/j. I també fos menester de diferenciar clarament cada so, i pronunciar els mots sencers: totalment, no pas totalmèn, etc.

Quant al sistema vocàlic caldria donar preferència al català nordoccidental, que en definitiva és una pronúncia més clàssica, molt més diàfan i ajudador de l’escriptura i abandonar el confús so de l’e neutra del català oriental. Per contra cal potenciar la diferenciació entre e i o obertes de les tancades, tal com fan clarament el valencià central i en part el mallorquí.

Un model aproximat de koiné parlada podria ser el tortosí, certament molt eufònic i clar.

5.-ALGUNS PRONOMS DE COMPLEMENT INDIRECTE I ADVERBIAL.

Mentre al País Valencià hom fa ús de les formes datives li (sing.) i els (plural), a Barcelona sols empren un pronom adverbial en combinació pronominal, en cas contrari és igual que en el valencià: hi, que bàsicament havia de quedar reduït més aviat a locatiu, per tal de diferenciar-lo del datiu. O sia: li dic, abans que no pas hi dic, i els parle millor que no hi parlo.

Hi ha una perillosa tendència, sobretot al País Valencià i zones urbanes, entre el jovent i sectors castellanitzants (o provinents de famílies no catalanoparlants que ara ja parlen català) a eliminar els pronoms adverbials. És menester de mantenir-los per ser un tret absolutament bàsic en tot el plantejament central i creatiu de la llengua catalana, a més d’un tret comú a la majoria de llengües romàniques, a excepció del castellà i del portugués, que els perderen durant l’Edat Mitjana.

6.-LÈXIC I EXPRESSIONS.

És menester d’acceptar i revitalitzar tot el lèxic local, comarcal o regional encara viu, I també mots clàssics o extingits que puguin ser útils o especialment expressius.

En la mesura d’allò possible caldrà cercar-hi un sentit especialitzat, escaient, a cada mot, a fi d’augmentar l’expressivitat i l’exactitud del lèxic nacional.

Val la pena d’emprar el nostre lèxic local barrejat amb el general i amb el clàssic, a fi de fer-lo conèixer arreu la nació. És necessari de fer ús de tots els nostres recursos, els més expressius, a fi de defugir la llatinització i la sensació de llengua postissa i de laboratori que escampen les conselleries, generalitats i televisions autonòmiques.

Cal escoltar-se a fons la gent de comarques i, sobretot, les dones grans, les quals són les qui millor serven a muntó trets genuïns i fins i tot clàssics.

Especial força vital (la que hem de menester per fer atractiu l’idioma parlat) tenen el munt d’expressions eixerides, plenes de gràcia, ironia i humor, els refranys dits quan s’escau i amb força expressiva gairebé teatral, els genèrics molt generadors de noves formes -molt expressives- com ara els acabats en -am i -um (mamellam, forasteram, fustam, cabrum, resclum, ferum…) i tot el patrocol de recursos vius semblants.

És menester de rebutjar enèrgicament l’encarcarmaent (tipus “entesos?” de TV3, com si no puguèssim dir també: conformes?, m’has comprès, d’acord?, ho faràs?, etc. etc.) i fer de l’idioma una força generativa i creativa, optimista, lliure, capaç d’inventar noves fòrmules dels propis recursos tradicionals, d’inventar els propis cantiroleigs sobre la marxa.

7.-CLOENDA.

A grans trets aquesta podria ser una proposta de català suprastandard/batua/koiné, unificat. El cas basc, on efectivament ho han fet (l’euskara batua), es basa sobre la necessitat d’unificar els dialectes d’un espai molt més reduït que no pas el nostre, l’avantatge d’un sistema demogràfic més equilibrat comarcalment i d’una conciència nacional prou més forta que no la catalana, massa mancada de sentit d’Estat.

Perquè, en definitiva, una llengua nacional unificada, de cancelleria, sols és totalment possible amb un Estat propi, o bé amb un poble mentalment molt disciplinat i autocentrat nacionalment i cultural, que no és el nostre cas, ni tampoc no sol ser arreu.

La recuperació lingüística, doncs, va estretament lligada a la consciència nacional ordenada i diàfana.

Llengua de Cancelleria, Llengua Nacional: Per una Koiné Catalana 01

Per la normalització lingüística en els atracaments

POSTAL DES DEL PAIS VALENCIÀ

Abril 2005.
Senyor Frank Dubé,
L’amic J. Guia em diu que necessiteu l’anècdota de l’atracament de què vaig ser víctima (farà ara uns 8 anys) fil per randa.

Fou així:

Sortia jo d’una botiga de llibres prop de l’Estació del Nord, de València), a mitja tarda en hivern i era molt fosc, amb poca llum al carrer. Un jove prim i alt se’m tira a sobre amb una navalla, que me la posa al coll i em diu, amb veu nerviosa i en castellà, (que jo notí que era d’un valencianoparlant):

– Dame el dinero que llevas, va, dame el dinero o te la clavo…

Més o menys, això em digué. A mi m’entrà un espant però se’m va ocórrer espetar-li:

– Però, tu parles valencià, o no? Per què no atraques en valencià, collons? On anirem a parar, collons?

No el deixí ni pensar perquè vaig continuar dient-li, sense esperar resposta, tot seguit:

– Si som valencians hem d’atracar en valencià, o no, collons? I això que no porte ni un duro, però si atraques fes-ho en valencià, collons!

El jove es quedà plantat, notí que obria uns ulls com uns melons i mentre retirava la navalla del coll començà a dir-me:

– Tens raó, tu…tens raó…

I retirant definitivament la navalla, s’aparta de mi i molt segur em diu:

– Tens raó! Sí senyor!

I se’n va. Jo em quede recolzat a la paret, per no caure i apretant el cul per no cagar-me. El jove fa uns passos i de sobte es gira i em diu, fort i segur:

– Tens raó!

I se’n va. Jo, com puc, arribe a l’estació i me’n vaig corrents als serveis. Se m’havia descompost el cos.

Josep Pitarch (Alcalde de Silla)

A casa nostra només poden anar armats els xoriços.

Volem atracaments en català. La llengua és molt important!! (F.Dubé 1983)

“Fragment del llibre “Ostitú, quin país!” (Editat per Morales i Torres Editores, Barcelona), que publiquem amb l’autorització del seu autor, en Frank Dubé, empresari i artista català.

PRONOMS FEBLES (Esquema)

PRONOMS FEBLES (Esquema)

Els pronoms febles tenen fama de ser difícils d’escriure bé.

No ho seran pas tant si seguim aquestes regles elementals:

EL GUIONET I L’APÒSTROF:

  • 1) Davant els verbs, poden dur apòstrof, però no guionet.
    Ex.: N’hi ha, li’n duc, me’l veig.
  • 2) Darrere els verbs (=infinitius, gerundis i imperatius) porten guionet sols quan no poden dur apòstrof.
    Sí que poden dur apòstrof i guionet successivament.
    Ex.: Menjar-hi, menjar-s’ho, menjar-se’l, menjar-se-les.
    Menjant-hi, menjant-s’ho, menjants-se’l, menjant-se-les.
    Menja-hi, menja-t’ho, menja-te’l, menja-te-les.
  • 3) L’apòstrof té preferència sobre el guionet sempre que puguem apostrofarem (=vol dir que substituïm una vocal per ‘ un apòstrof).
    Ex: Ne hi ha -> N’hi ha; li en duc -> li’n duc
    Quan apostrofem, el 1er pronom queda sencer sempre que sia possible (fixeu-vos que és distint al sistema del francès, que és al revés).
    Ex.: li’n duc, me’l veig, menjar-se’l, anar-se’n (Francès: s’en aller).
    Però: N’hi ha, menjar-t’ho.

FORMES:

  • 4) * Me, te, se, ne, lo admeten les 4 formes (s’apostrofen davant vocal o h i darrere vocal no diftongada):
    Me / em / m’ / ‘m
    Te / et / t’ / ‘t
    Se / es / s’ / ‘s
    Ne / en / n’ / ‘n
    -Lo / el / l’ / ‘l
    * Nos, los admeten 3 formes possibles:
    Nos / ens / ‘ns
    Los / els / ‘ls (aquest pot ser complement directe –plural de “lo /el / l’ / ‘l”, o complement indirecte –plural de “li”).
    * La, vos admeten 2 formes:
    La / l’
    Vos / us
    * Les, ho, hi, li són invariables.

ALGUNS PRONOMS FEBLES:

  • 5) El plural de “li” és “los / els / ‘ls”. No existeix el plural “lis” de “li”, això és una aberració lingüística moderna.
    Al català oriental “li” i plural solen ser substituïts per l’invariable “hi” (“l’hi” no s’hi escau). Això no és incorrecte, però en general convindria usar “li” i plural “los / els / ‘ls” per a complements indirectes i reservar “hi” per als circumstancials.
    Noteu que el castellà “se” pot ser complement indirecte o reflexiu, però el complement indirecte en valencià-català no és mai “se”, sinó “li”.
    Ex.: Se lo dije -> li ho vaig dir (C.I.).
    Se va -> se’n va (reflexiu).
    Dir en aquests casos “s’ho vaig dir” per “li ho vaig dir” és un castellanisme fragant, molt típic de nous parlants del català i de jovent valencià de ciutat. Cal evitar-ho de totes passades.
  • 6) “Ho” sol llegir-se de 3 maneres distintes en variant valenciana: “eu” davant verb, “o” darrere consonant i “u” darrere vocal no diftongada. Si hi ha diftong la “u” final es transforma en “v”
    Ex.: Ho dic (eu dic), dir-ho (díro), parla-ho (pàrlau). Digueu-ho (diguevo).
    Fixeu-vos per escriure, perquè, per ex., una cosa és “parle-ho” i una altra “parleu”, etc. (Si ho traduïu al castellà o en una altra llengua ho veureu clar de seguida: “háblelo” / “hablad”).
  • 7) “En”, “hi” són pronoms adverbials, un tipus de pronoms desapareguts fa molt en castellà (eren “ende”, “y”), on sols en queden formes fossilitzades (“por ende”, estoy, voy, soy, hay, etc.), però que també existeixen en francès (en, y), italià (ne, ci, vi), occità (en, i), aragonès (ne, bi), etc.
    En català són bàsics i més usats que en les altres llengües romàniques que els tenen, fins al punt que són una autèntica espina dorsal de l’estructura de la llengua catalana. Aquests adverbis són massa poc utlitzats i fins i tot es perden en la llengua parlada sovint en àrees molt castellanitzades i entre el jovent, especialment al País Valencià, on pràcticament “hi” s’havia perdut de la llengua parlada corrent com a complement circumstancial (tret de les formes “hi ha”, etc.). És bàsic no perdre’ls, perquè és un dic contra la satel·lització del català front al castellà.
    * “En” té un sentit partitiu i relacionat als articles indeterminats; indica:
    -Quantitat indifinida (“uns, alguns, unes, algunes”): -Vols peres? –Ja en vaig comprar, gràcies.
    -Verbs de moviment (com en francès, tots els verbs de moviment porten “en”): Me’n vaig, me’n vinc, te’n puges, te’n baixes, se n’entra, se n’ix…
    -Procedència (frases o paraules introduïdes per la preposició “de” o “des de”): -Vols parlar del tema? -No en sé res.
    * “Hi” indica:
    -Lloc: Hi vaig, hi venia.
    -el verb “haver-hi” sempre ha de dur-lo: Devia haver-n’hi un fum, hi hagué coets i traques.
    -Frases o paraules introduïdes per les preposicions “a”, “en”: -Estàs ficat en tot l’embolic? –Sí que m’hi han embolicat.

L’ORDRE:

  • 8) L’ordre correcte és:
    C.I. + C.D. + C. Circumstancial
    me ho hi
    te lo (ne)
    se los
    nos la
    vos les
    li ne
    los (me)
    (te)
    (se)
    (nos)
    (vos)
    me+ho m’ho, te+ho t’ho… (M’ho va dir…)
    me+lo me’l, te+lo te’l… (Me’l va donar…)
    me+losme’ls, te+los te’ls…(Me’ls va donar…)
    me+la me la, -me-la… (Me la va donar, dóna-me-la…)
    me+les me les, -me-les… (Me les va donar, dóna-me-les…)
    me+ne me’n… (Me’n va donar…)
    me+hi m’hi… (M’hi fiquí…)
    me+lo+hi me l’hi… (Me l’hi ficà…: em ficà el paraigües al safareig).

………………………..

— Enllaç —

La Brama dels Llauradors de l’Horta de València

La Brama dels Llauradors de l’Horta de València, de Jaume Gaçull, ca. 1490-1492?

Fragments de “La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” on queda retratat el tarannà decadent, encara que militaroide, que dugué els valencians a la desfeta durant la Guerra de les Germanies (és pocs anys anterior). El vocabulari militar no té pèrdua.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” fou una resposta satírica, i negativista, (tan típicament descreguda dels valencians) a la proposta les “Regles de esquivar vocables o mots grossers pagesívols” (ca. 1490), d’en Bernat Fenollar, prevere valencià, i Jeroni Pau, canonge barceloní. Al subtítol: “mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la llengua catalana”. Fenollar hi diu que “entre persones de bon ingeni o experiència fàcilment se coneix dits vocables ésser d’Empordà, o d’Urgell, o de Xàtiva, o de les Mallorques…”. Pretenen una llengua catalana unificada, “standard”, cosa que, encara avui, no hem assolit plenament. El llatí i el castellà, la Decadència i la manca de sentit polític faran fracassar i ajornar aquest interessant plantejament sociolingüístic a ca nostra.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

 “Torrent, Alaquàs, i de Vistabella,
Picanya, Mislata, de Quart i d’Aldaia,
i de Benetússer, Montcada i Godella,
d’Albal, d’Alfafar, Patraix, i Gilvella,
i d’Almussafes, també i d’Alboraia:
I de Catarroja, Russafa i Sollana,
també d’Epioca, Carpesa i Paiporta
de Massamagrell, i de Meliana,
de Benimaclet, i de Borriana,
i per abreujar, de tota la horta.
  Venien armats, en tantes maneres
que no puc estar, del tot no us escriga
ab uns marraçans, i espases roperes
i molt engaltades, les grans cervelleres
i en guarda del nas, cascú una espiga.
Portant les cuirasses, damunt ben esteses
sens cloure ni estrènyer, corretges ni baldes,
cuixots i sagnies, de calces Flandeses,
cuirasses prou altes, de tall Genoveses
que fins als genolls, los pleguen les faldes.
  I ab dards, i ses llances, -i esgarradores,
rodelles també, -i prou taulagines,
i ronques, i dalls,  -i bones fitores,
i bons galandarts, -basalarts, podadores,
broquers de set rodes, -i grans pavesines:
Espases caçudes, -i bons maneresos,
estocs, i grans atxes, -i bones visarmes,
gorjals, i manyoples -dels temps que els Francesos
usaven los muscles, -i contra els Anglesos,
molt més que no ara, -exercien les armes.
  Veuríeu punyals, -i espases guarnides,
crueres, i poms -del temps de les xapes,
olent a resclum -les dargues podrides,
i de les ballestes  -les cordes florides,
i en los pavesins -forats i grans trapes:
Qui porta la llança -ab l’hasta corcada,
i plena de pols -i polls de gallina,
qui porta cuirassa  -del tot desllandada,
qui porta l’espasa  -tan fort rovellada,
que traure no en pot  -per res la baïna.
  Qui porta carcaix, -no hi porta les tretes,
qui porta tornet, -no hi porta tellola,
qui porta cordells  -en lloc de tiretes.
qui porta les calces  -tan justes i estretes,
que prest als garrons -lo pes les assola:
Ja tal lo pessiga,   la cota de malla
que fa personatges,   torcent-hi lo morro
i tal s’és armat,   per a la batalla
que par embotit,   un home de palla
que està per al bou,   plantat en lo corro.
  I gent de tal forja, que sembla que fuja
o que ja se’n torne,   del mont de Calvari,
les armes untades,   per por de la pluja,
de calç i de cendra,  de fum i de suja,
mostrant que la cuina, los era l’armari:
La u se afluixa, i l’altre flestoma
al trist cuirasser,   de culpa delliure
per veure tals gestes,  d’ací fins en Roma
iríeu a peu,   car nos pot per ploma
la tal visió, pintar ni descriure…”.

“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” contra lo Venerable Mossèn Bernat Fenollar, prevere, ordenada per lo magnífic Mossèn Jaume Gaçull, cavaller. Fragment.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social

Hi ha diversos problemes greus i de complicada solució:

SENEFA 005
Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social 02Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social 03
SENEFA 005

  1. La Jerarquia catòlica espanyola, sovint prostituïda econòmicament i política al Regne d’Espanya, ha tingut una praxi colonial contra el poble valencianoparlant.
  2. – Aquesta imposició brutal del castellà per part també de la “querida” de l’Estat ha dut a la descristianització dels valencianoparlants i especialment dels seus sectors més autoconscients.
  3. S’ha creat una dinàmica dreta-nacionalcatòlica-reaccionària versus esquerra-menjacapellans-comunistoide, sense termes intermitjos assenyats ni inclusius ni transversals ni dialogants on la reacció neofranquista duu les de guanyar perquè té més arrels socials transversals.
  4. – La Jerarquia (que no fidels, molt important no confondre-ho!) catòlica espanyola és de les pitjors de tot el món catòlic. “Més papistes que el Papa”, i, en general, sempre més reaccionària que el Vaticà. Ni tan sols amb l’actual Papa teòricament “progre” canvien d’actituds i ací tenim Cañizares ofegant-nos per rematar el genocidi cultural.
  5. – Les esglésies són d’allò més transversal en societats occidentals. La mentalitat que hi domina, predomina socialment a l’hora de votar. Menystindre-les és no entendre tampoc de política.
  6. – Junt a l’escola i els mèdia, la llengua utilitzada normalment per l’Església és allò que més pot normalitzar la nostra llengua socialment.

Solucions:

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social

  1. – Necessitem una església cristiana pròpiament valenciana, sense la permanent espasa de Damocles espanyolista.
  2. – El poble valencià catòlic necessita més espais propis on desplegar-se en valencià i aliances amb els grups socials i polítics contra el genocidi cultural. D’aquest estil però ampliat
  3. – El protestantisme ha donat millors resultats socials, culturals i polítics que el catolicisme:
  4. – I a ca nostra té una tradició no sols més democràtica, sinó que accepta molt més el dret d’autodeterminació:
  5. – L’única volta que el Partito Comunista Italiano guanyà unes eleccions estatals fou en una campanya on repartí massivament Nous Testaments a fi d’ensenyar als italians quant lluny estava l’església catòlica de l’església novotestamentària. D’aquest fet es podrien traure un grapat de conclusions.

Podeu seguir-nos al Twitter: @CristiansPV

Enllaç relacionat

SENEFA 002

Mapa d’ateus en l’actual Alemanya:
A més fosc, més percentatge d’ateus

Allà on l’Estat totalitari ha acaçat la fe transcendent, actualment hi ha prou més ateisme i també més pobresa.

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social 01

Comentari:
Hem de tindre clar que una de les esglésies més nacionalcatòliques del món és l’espanyola (amb la mexicana i alguna altra), i que té multitud de tripijocs amorals amb un Estat-Frankestein com és l’espanyol.
D’ací que avien a València saigs de l’Estat a sou, com Cañizares, autèntics funcionaris per a la repressió de la fe lliure i del valencià dins l’església.
Naturalment això no s’adiu a l’Evangeli i també demostra els components pecatosos i degenerats de l’Alta Jerarquia de la Conferència Episcopal Espanyola, desvergonyida en moltes coses, com els seus satànics mitjans de comunicació i que ven el poble als llops.
Déu els ho reclamarà en el dia del Judici.

L’actitud del clergat colonial i del franquisme ha provocat que sobretot els valencians més conscients s’hagen allunyat del cristianisme.
Tanmateix això ens debilita moltíssim com a poble, ja que l’ús de culte d’una llengua és molt transversal i té un prestigi molt alt entre amples capes de la població. Fins i tot pot ser més important que la llengua a l’ensenyament, a la música o als mass mèdia.
I en gran part el vot de la Tercera Edat depèn de l’Església.
Els cristians valencians han de reclamar insistentment la llengua a les esglésies i utilitzar-la sempre ells mateixos en qualsevol acte, i els valencians conscients adonar-se que han patit una marginació política i replantejar-se el tema de la fe seriosament.
I, si la Jerarquia s’hi nega, actuar pel propi compte: l’obediència a la Paraula de Déu va davant de l’obediència a funcionaris de l’Estat com Rouco o Cañizares.

Els qui es pensen que soterraran fàcilment l’església o la religió somien. Molts ho han dit al llarg de tots els temps i, sempre, tots s’han equivocat.
Segons els experts a l’any 2050 el món serà més religiós que ara (En canvi baixa natalitat i ateisme van de la mà)

Ni les més dures persecucions han acabat mai amb el cristianisme.
Per tant hem de tindre una estratègia realista per la recuperació espiritual i nacional en els seus complexos aspectes.

Orfes de la Bíblia

ORFES DE LA BÍBLIA

(De la revista “El Temps, 28-3-1994)

Jordi Ventura: “La llengua catalana [amb la destrucció de la Bíblia valenciana i la prohibició d’editar-ne d’altres] perdé una ocasió potser única de tocar les classes populars, justament amb les burgeses i els nobles, d’aquella època dels inicis de la seva decadència”.

“Hem pensat suficientment en les conseqüències que pogué tenir la prohibició de la Bíblia en català?”, es preguntava l’historiador Jordi Ventura en el llibre Inquisició espanyola i cultura renaixentista al País Valencià, premi Joan Fuster 1977, publicat l’any 1978 per 3i4.
Setze anys després, el mateix historiador ens convida a reflexionar a fons sobre la qüestió en el llibre La Bíblia valenciana, editat per Curial a la Biblioteca Torres Amat.
En aquell primer estudi sobre la Inquisició al País Valencià, Ventura, que fa molts anys que es dedica a treballar sobre els conversos d’origen jueu de tots els Països Catalans, defensava per primer cop una tesi que ara ja ha fet molt de camí, en especial entre els filòlegs universitaris valencians, i també entre els historiadors de la llengua catalana, però que en el seu moment només va trobar menyspreu i escepticisme, bàsicament dels historiadors espanyolistes.
Hi deia l’historiador que hi ha indicis, fets, que ens pemeten d’indicar que el Sant Ofici va tenir una incidència negativa important en l’expressió cultural autòctona de les terres valencianes.

Contra la cultura pòpia. “Els processos i les condemnes contra exponents de la cultura autòctona o contra els seus familiars -escrivia- vedaren per molts anys i de manera irremeiable l’expressió d’una cultura pròpia.
En el curs del primer segle de la Inquisició espanyola a València, ens recorda Ventura, desaparegué una capa notable de la societat, base important d’un cercle de lectors i productors de literatura autòctona. Com és, es va preguntar Ventura, que el català arriba al màxim amb el Tirant lo Blanc i els poetes i s’ensorra de cop?
“El fet fou tan ràpid i fulminant -ens recorda- com sobtada és la decadència de la nostra llengua escrita. Els conversos d’origen judaic eren nobles, en part, i mercaders, artesans, intel·lectuals o bé homes de lleis, que constituïen un percentatge important de la societat valenciana de finals del segle XV. Músics, orfebres, escultors, i pintors coneguts. I, sobretot, una llarga rastellera de notaris, de mercaders, d’artesans i de negociants -que ja practicaven, com els Roís, els mètodes més moderns de capitalisme comercial-, els quals acabaren per figurar en les llistes dels reus inquisitorials. La professió de llibreter, al País Valencià i a la resta dels Països Catalans, havia estat tradicionalment judaica i, després, conversa. Eren conversos els que feien els llibres i una gran part dels que els compraven”. La llengua autòctona, la llengua parlada, ens fa veure Ventura, sembla interessar gent amb cultura i posició social molt concreta.
“Els de la cultura oficial s’interessen pel llatí. A la noblesa, en general, la cultura els diu molt poc. Qui es pot interessar per la cultura en llengua vulgar, que no estigui lligat ni a l’església ni a la noblesa? Els conversos, una capa social mitjana, gent amb diners, els quals componen la intelligentsia del País valencià”.

La Inquisició, unificadora. La Inquisició, cal no oblidar-ho, diu Ventura, “és l’única institució comuna al regne de la Corona, és el primer instrument unificador de l’estat espanyol; que no s’oblidi mai, això”.
Com una prova més de la tesi, l’historiador ens parla ara amb detall de la prohibició de la Bíblia valenciana en el llibre de Curial. I ho fa amb el dret i l’autoritat científica que li dóna el fet d’haver descobert el procés que va involucrar els conversos d’origen jueu, els sacerdots i els mercaders de València que,  en el darrer terç del segle XV, van emprendre la tasca d’editar en la llengua vulgar la traducció de les Sagrades escriptures.
Després de tres dècades de recerques, Ventura ha pogut historiar la naixença, la vida i la mort del més famós dels incunables, del qual, durant molt de temps es va dubtar que hagués existit mai perquè no se n’ha conservat cap exemplar. L’últim exemplar conegut es conservava a la Biblioteca Reial d’Estocolm; segons un catàleg. El llibre va tenir la mateixa fi que els exemplars confiscats per la Inquisició: va ser destruït per un incendi l’any 1697.
Només s’havia conservat un colofó, però en la seva transcripció del llibre hi havia alguns errors, tant de llenguatge com d’ordre històric, que havien fet dubtar els especialistes.
Els dubtes van esvair-se quan l’any 1860 el menorquí Josep Miquel Guàrdia i Bagur va descobrir l’exemplar únic al món del llibre dels salms tret de la Bíblia del 1478:
“La Bíblia Valenciana! Quina aventura!”, exclama un dels protagonistes de la primera novel·la negra catalana, La Bíblia valenciana, de Rafael Tasis, que ara es troba a l’abast dels lectors de la mà de 3i4. Com recorden els lectors, Tasis fa aprèixer, en la seva ficció novel·lesca, un exemplar de la mítica traducció, cosa que desencadena una vertigionosa cursa d’assassinats en la Barcelona republicana. L’elaboració de la novel·la també denuncia, en la seva elaboració, un fet lingüístic repressor. Va ser redactada a l’exili, a París, l’any 1944, i no es va poder publicar fins onze anys després.
L’edició tan primerenca de la Bíblia a València, entre 1477 i 1478, la van portar a terme uns quants conversos valencians d’origen jueu. La clientela dels seus 600 exemplars, la van constituir, principalment, els membres d’aquella capa sociocultural, ètnica i religiosa, diu Ventura en la presentació de la històrica de la traducció.

Efectes addicionals sobre la llengua. “Els inquisidors no persegueixen pas la Bíblia traduïda en pla, a causa de l’idioma. Les ordres de destrucció de la Bíblia impresa de Bonifaci Ferrer l’any 1478, la quarta llengua del món en què s’imprimeix, molts anys abans que en francès, anglès, espanyol, danès o suec, com la destrucció d’altres llibres de les Escriptures, es basaven en consideracions teològiques. Volien evitar que els conversos tinguessin accés a llibres que els recordessin els seus orígens. L’instrument de lluita de classes que era el tribunal va tenir efectes addicionals sobre la llengua i la cultura autòctones i la història de la Bíblia n’es una prova més”.
“Quin és el llibre més improtant a tot Europa, durant els segles XVI i XVII? La Bíblia. Sense ella, no hi ha Shakespeare. La versió de King James en anglès ha estat anomenada, amb raó, el monument més noble de la prosa anglesa. Generacions d’escriptors i d’erudits de la llengua anglesa han expressat la seva admiració per la senzillesa, la dignitat, la força, els girs afortunats de les frases, i la cadència i l’encert dels seus ritmes. Sense la Bíblia de Luter no hi ha llengua alemanya. Literàriament parlant, la labor de Luter aconseguí l’establiment d’un llenguatge unificat, d’una norma literària, no gaires anys després d’haver-los donat la seva traducció magistral”.

Un desert. Els països on hi ha la Bíblia, constata l’historiador, tenen una llengua unfificada i bonica. “L’exemplar es queda a les cases. Passa de generació en generació. La majoria aprenen a llegir a la Bíblia. Nosaltres, en quatre anys exterminem la primera traducció i ens quedem en una època de desert. No dic que la Inquisició va perseguir la llengua. La llengua, se’ls en fotia. Però el resultat va ser aquest. La Bíblia és una aportació més que ens va faltar. Del Tirant passem al Rector de Vallfogona. I a València, no res”.
Del segle XV, ens calgué esperar al segle XX, per a tornar a tenir-ne una edició completa en la nostra llengua.
“Gairebé quatre segles i mig sense traducció pròpia de les Sagrades escriptures cristianes -escriu Ventura-, mentre que, al món civilitzat, les traduccions es multiplicaven, basant-se  i millorant-se les unes damunt de les altres al mig de la proliferació, forjant un munt de generacions amb les seves ensenyances i donant-los, alhora, tot un seguit de frases idiomàticament perfectes, que reproduïen el millor d’unes expressions pastades al llarg dels segles, font d’una llengua sempre més afinada i base del mestratge de multitud d’escriptors”.
Sense “aquesta mostra excelsa de la literatura universal”, recorda l’historiador, no
seria possible de comprendre la Divina Comèdia, el Faust, o el Paradís perdut.
Però n’hi ha més. Al Renaixement és notable la influència de la Bíblia i les seves traduccions, parcials o totals, damunt dels exponents del clima cultural emergent a França i a les terres que li eren sotmeses.
Amb la destrucció de la Bíblia valenciana i la prohibició d’editar-ne d’altres, “la llengua catalana -escriu Ventura- perdé una ocasió potser única de tocar les classes populars, justament amb els burgeses i els nobles, d’aquella època dels incicis de la seva decadència. El que hauria estat una fita i un punt de partida, fracassà. I no fou per voluntat pròpia, sinó ben bé per causes externes i de poder superior”.
Jordi Ventura va haver d’esperar una dotzena d’anys per veure com el seu punt de vista sobre la influència cultural i lingüística de la inquisició al País Valencià era recollit i acceptat. “Si les coses van igual de lentes amb la primeva tesi sobre l’absència de la Bíblia, quan es comenci a acceptar-la ja seré mort…”.

Lluís Bonada.

P.D. meva: I crec que, efectivament, ja és mort. Així tractem els nostres grans desembossadors i aclaridors d’embolics.
I, a diferència, d’en Ventura, jo sí crec que la Inquisició fou important per a espaordir directament els catalanoparlants, puix que els inquisidors eren pràcticament tots castellans -i tenien un poder sovint omnímode-, durant els Austries, així com ho eren tots els nostres bisbes i arquebisbes.

Últim full de la Bíblia valenciana

Enllaços

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua

ES AL CARRER ON HEM DE PRESENTAR BATALLA PER LA LLENGUA
PER UNA SOCIOLINGÜÍSTICA PRÀCTICA I REALISTA

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 02

La llengua catalana necessita realisme i energia per sobreviure.

  • -De Madrid i de la dreta espanyola ens arriben contínuament lleis per jivaritzar-nos. Com Felipe Gonzàlez, fan, del català, una llengua-bonsai
  • -De l’esquerra ens empaiten amb multiculturalisme, reforçat per una immigració massiva que, en general, se’n fot olímpicament del català.
  • -Per acabar-ho d’adobar els catalanoparlants no sols tenen un índex de natalitat dels més ridículs del planeta, sinó que a més parlen castellà a desconeguts i a castellanoparlants i, fins i tot, entre ells.

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 03És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 04

La llengua catalana està assetjada pertot arreu i ningú pren iniciatives serioses per recuperar-la, com:

1-Una guia de resistència lingüística quotidiana

2-Diades de mobilització lingüística coordinades

3-Obrir línees als col·legis on el català sigui la llengua DEL PATI, cosa ben necessària si el que es vol és que tothom parli català entre ells. Així ho promouen, crec recordar, en algunes escoles Bressola de Catalunya Nord.

4- El que cal és mesures de carrer, de xoc, per estendre socialment el català. Refer grups com els Grups per la Defensa de la Llengua, que eren molt imaginatius, caldria recobrar algunes de llurs iniciatives de carrer

5-«Imprescindible que sàpiga català»

6-Promocionar a totes la Sociolingüística entre professors i alumnes, i sociolingüística de xoc, de carrer, sense floritures inútils, com ara:

La poca qualitat ètica sol dur a manca d’autodisciplina i a la deixadesa general, també cultural i lingüística.
Es l’origen de la decadència nacional i de l’extinció de la llengua. La irresponsabilitat.
Amor és responsabilitat pràctica, i implica respecte i esforçar-se per fer bé tot allò que depengui de tu.

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 01

El origen de los valencianos y del Reino de València

Imprès val-cat

“El Penó de la Conquesta”, senyera original y estatua de Jaume I “el Conqueridor” en el Ayuntamiento de la ciudad de València: Es fácil de ver que son la misma senyera que la catalana y la aragonesa, “sense blau”.

La lengua de los valencianos, por la Real Academia de la Lengua Española (R.A.E.)

Los firmantes, miembros de las Academias Española de la Lengua y de la Historia, habiendo conocido la peculiar controversia que durante meses pasados se ha hecho pública en diversos órganos de prensa valencianos, acerca del origen de la lengua hablada en la mayor parte de las comarcas del País Valenciano, y a petición de personas interesadas en que demos a conocer nuestra opinión sobre este asunto, científicamente aclarado desde hace muchos años, deseamos expresar, de acuerdo con todos los estudiosos de las lenguas románicas:
Que el valenciano es una variante dialectal del catalán. Es decir, del idioma hablado en las islas Baleares, en la Cataluña francesa y española, en la franja de Aragón, en la mayor parte del País Valenciano, en el Principado de Andorra y en la ciudad sarda de Alguer.
Por todo ello, nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda y aun asperamente impugnado, por personas que claramente utilizan sus propios prejuicios como fuente de autoridad científica, mientras pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que, por su entera labor, merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro.
Se hace fácil suponer que tras esas posiciones negativas se ocultan consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de un hecho suficientemente claro para la filología y para la historia.
Es culturalmente aberrante todo intento -como el que contemplamos- de desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomática y cultural catalana, por la que, como escritores e intelectuales españoles, no tenemos sino respeto y admiración, dentro del cual el País Valenciano ha tenido y tiene un lugar tan relevante.
Dámaso Alonso, Jesús Pabón, Antonio Buero Vallejo, Tomás Navarro, Pedro Laín Entralgo, José María Peman, Vicente Aleixandre, Fernando Lázaro Carreter, Alonso Zamora Vicente, Salvador de Madariaga, Marqués de Lozoya, Miquel Batllori, Camilo José Cela, Rafael Lapesa, Manuel Alvar y José Antonio Maravall. —-   1975, ratificado 1980.

Imprès val-cat

En estudios científicos sobre datos “de paternidad” (ADN), que són irrebatibles, resultó también que los genes más similares a los de los valencianos eran…los de los catalanes (estudio publicado el 15 de junio de 1995 en “Levante”). Luego no hay ninguna duda del origen de los valencianos.

-Por no hablar de la multitud de apellidos valencianos muy usuales, que son nombres de ciudades catalanas como: Valls, Solsona, Balaguer, Tàrrega, Cardona, Igualada, Agramunt, Roses, Piera, Blanes, Girona, Tortosa, Ripoll, Reus, Manresa… O también: Figueres, Vendrell, Perpinyà, Lleida, Tamarit, Masnou, Vic(h) e incluso Barcelona y Barceló.
-También de pueblos catalanes más pequeños, como: Bellmunt, Albiol, Cases, Biosca, Alzina, Martorell, Claramunt, Corbera, Costa, Mur(r)a, Aguilar, Alberola, Clarà, Coll, Colomer, Eres, Bigues, Boix, Bosc(h), B(r)u(r)guera, Casanova, Fàbrega, Fonollosa / Fenollosa, Forés, Marçà (Marzà), Miralles, Montagut, Mon(t)ferrer, Mon(t)lleó, Mora, Navàs, Peralta…), Prat(s), Prades, Pujal(t) / Puchalt, Ribelles, Sanaüja / Sanahuja, Soler, Sorribes, Ulldemolins, Vilaplana, Vilar, etc.
comarcas: Ripollés, Gironés, Rosselló, Vallès, Garrigues, Vallespir… o gentilicios catalanes: Cerdà (de Cerdanya), Pallarés (de Pallars), Català i Catalán, Llobregat…
Hay comarcas con el mismo nombre en Catalunya y en València: Mariola, Riberes, Plana… Y poblaciones con igual nombre al norte y al sur: Castelló, Montserrat, Sallent, Vilanova, El Puig, La Pobla, Portell, Quart, Querol, Rosell, Torrent, Altet, Montornés, Figueroles, La Llosa, Lledó, Ondara, Oliva, Vallbona, Viver…. Un pueblo, Miramar, existe en Catalunya, València y Balears.
Celebramos Sant Joan con fuegos desde Perpinyà a Alacant, hacemos “mones” de Pascua, castellers (Moixeranga en Algemesí), a les Illes, algunos pueblos valencianos como Catí gastan barretina, y el “llit” del Túria antiguamente se llamaba “Rambla”, en la ciudad de Alacant también tienen su famosa “Rambla”, como “les rambles” de todas las ciudades catalanas. La gastronomía de dieta mediterránea (all-i-oli , pa amb tomata, mones… ), las fiestas (2º Dia de Navidad y de Pascua.. ) y muchos otros detalles nos aproximan.

EL VALENCIANO ES CATALAN IGUAL QUE EL EXTREMEÑO O EL COLOMBIANO ES CASTELLANO.
LOS VALENCIANOS VENIMOS DE LOS CATALANES, COSA QUE SIEMPRE EN TODA LA HISTORIA SE HA AFIRMADO CON ROTUNDIDAD Y QUE SOLO POR SUCIA POLITIQUERIA SE NIEGA.

Unos pocos ejemplos entre otros muchos:

S. XIII: En el “Libre del Repartiment” vienen los pueblos originarios de los cristianos que repueblan el Reino de València. Casi un 80% proceden de Catalunya. En Burriana es el 80%, en Castelló se llega al 90% de repobladores catalanes, en València más del 55%, en Orihuela el 60%, etc.
Capitulo CLXXI de “Les Quatre Grans Cròniques” de Ramon Muntaner (1265-1336): “Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb e de l’encontrada. E és costum de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja fins a la nit…”. Es decir que en Segorbe en aquella epoca se consideraban catalanes, de hecho tienen aun hoy una torre con el nombre en puro catalán, que se llama “Torre del Botxí”, o sea, Torre del Verdugo.
1311: Ramon Muntaner se casa con na Valençona, de València: “E és veritat que jo, Ramon Muntaner, en aquella saó, venguí en Sicília, de Romania, e demaní llicència al senyor rei que li plagués que jo pugués anar en les parts de Catalunya e prendre ma muller que havia afermada fadrina en la ciutat de València. (“Les Quatre Grans Cròniques”, cap. CCLI ó CCXXXV).
1316: Testamento de na Guillelma, mujer de Salvador Pedrosell, ciudadano de València: deja dinero para liberar “cautivos catalanes de la ciudad de València” (“captivis catalanis oriundis de civitate Valentie”) de tierras de sarracenos.
1352: Capítulo 5 de la Crònica del Cerimonioso sobre una tempestad en Sicilia: “No se’n perdé alguna, sinó una galea dels catalans que era de València“.
1370: Bernat de Miracle, “savi en dret” (doctor en derecho, jurista) de València: “entre los quals catalans que hi moriren hi morí En Johan Roca, jove, mercader de València”, etc.
1392: Los concejales valencianos se dirigen a los de Mallorca lamentándose de la inseguridad que hay en la mar: “On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines?”.
1399: Los jurados de València se dirigen a los diputados del General de Catalunya para agradecerles la galera que les prestaron para dar “a aquells durs càstichs, terrible terror e punició condigna de tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació.
1414: Vicent Ferrer llama Catalunya a la València de habla catalana, al predicar a la comarca de Serranos: “Vosaltres de la Serrania, que estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets un vocable castellà e altre català”.
S. XV: Los Papas Borja, procedentes de Xàtiva, eran llamados catalanes por todos (“O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani”) y por sí mismos (Calixto III se llamaba “papa catalanus” y considera su pontificado como “gloria nationis catalanae”).
1539: Colofón de la traducción al castellano de las poesías de Ausiàs March hecha en València por Baltasar de Romaní (1ª edición) : “Las obras del famosíssimo philosofo y poeta mossen Osias Marco, cavallero Valenciano de nación Catalan… y en la
1553: 2ª edición en Sevilla, el autor constata que el poeta de València y señor de Beniarjó era “caballero valenciano de nación catalán”,
1554: Matteo Bandello, Novelle I: Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non c’è piu lasciva e amorosa città” (València, gentil y muy noble, que en toda Cataluña no hay ciudad más lasciva y amorosa).
1566: El burrianense Martí de Viciana en su “Crònica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia”: “En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana; porque en la conquista se pobló más de catalanes que de otras naciones.”
1604: J. Pujades. Dietari: “Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders vells catalans”
1610-1611: Gaspar Escolano, Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia: “Como fue poblado casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua (..) por más de 300 años han pasado los deste reyno debajo del nombre de catalanes (..) por ser todos de una misma lengua y nación”.
1766: El castellonense Josep Climent, en el Sermón de entronización como obispo de Barcelona: Casi todos los valencianos somos catalanes (…) debeis reconocerme como paisano vuestro”.
1778: F. Cerdà, Notas al Canto del Turia: “Bajo el nombre de catalanes se entendían éstos y los valencianos, por ser todos de una misma lengua…”
1876: B. Oliver, Código de las costumbres de Tortosa: “Este hecho […] arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen a nuestros ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad“.

Imprès val-cat

Timbre s. XX.

1908: Poeta Miquel Duran: “Jo, valencià, nascut a València, afirme que la meua pàtria és Catalunya”.
1930: Teodor Llorente i Falcó, director de “Las Provincias”: “Es indudable que las lenguas que se hablan en Cataluña, Baleares y Valencia, son una misma (…) Querol, uno de los poetas más inspirados y a la vez uno de nuestros mejores cerebros de los modernos tiempos, no titubeó en llamar a sus versos valencianos “Rimas catalanas”; y el mismo Teodoro Llorente era en esto muy transigente”
Lluís Revest, erudito y archivero castellonense firmante de “les Normes de Castelló”: “Creem que la llengua valenciana és, i no res més, la dels catalans qui la portaren quan a la Conquesta; per esta raó és que els filòlegs, anomenant-la del poble qui primer la parlà, la coneixen universalment per catalana”.
1933: Carles Salvador, maestro y escritor: “Valencià de la ciutat de València, declare que sóc català”.
José Martínez Ruiz, Azorín, 1873-1967, escritor de Monòver, Vinalopó, en Una hora de España’, “Cataluña es Valencia, y es Alicante, y es Mallorca”

— ENLLAÇ RELACIONAT —

Llengua i Fe (05 – Llengua i Esperit)

Llengua i Fe (01 - A Favor de la Llengua Indígena i de l'Arenentatge de Llengües)Llengua i Fe (01 - A Favor de la Llengua Indígena i de l'Arenentatge de Llengües)

LLENGUA I ESPERIT

Llengua i Fe (05 - Llengua i Esperit)

-Mal ús del llenguatge i decadència:

  • “Quan la societat autòctona està podrida de superficialitat i materialisme, hi ha crisi demogràfica, i la immigració és imprescindible, per més que això vulgui dir anorreament cultural: és el camí triat pel mateix poble autòcton. Si u tira devers la deixadesa i el caprici il·lògic, Déu l’abandonarà. I amb el poble decaurà també la llengua. És un problema espiritual”.
  • “La boca del just fa créixer la saviesa, però la llengua perversa serà tallada” (Proverbis 10:31, de Salomó, 1020-929 a. de C., rei d’Israel).
  • “No hi ha res tan capaç de confondre com la loquacitat, i no hi ha res pitjor que la llengua intemperant, capaç fins i tot de destruir l’estabilitat de l’ànima. Aquesta llengua abat, de debò, el que cada dia bastim, i allò que amb fatiga hem aplegat (…) És menester, doncs, d’imposar-li uns límits, fer-li violència, sufocar-la, per dir-ho així, i servir-li sols allò necessari. Qui podria dir tot el dany que de la llengua ve a l’ànima?” (Filoteu el Sinaïta, cap. 5 de “40 cap. a tomb de la sobrietat”, Edat Mitjana, monestir de l’Esbarzer Ardent, al desert del Sinaí).

SENEFA 005

-Sense entendre:

  • “Cantava l’ocell en el verger de l’Amat. Vingué l’Amic, el qual digué a l’ocell: -Si no ens entenem pel llenguatge, entenem-nos per l’amor, car en el teu cant es representa als meus ulls el meu Amat” (“Llibre d’Amic e Amat”, ca. 1275-1285, de Ramon Llull, 1235-1316, català de Mallorca).
  • “Sé que hauré d’oblidar, per poder-te comprendre,
    les paraules que he après amb la carn d’aquest món,
    o Déu silenciós, que de música i cendra
    ordenes un llenguatge darrere del meu front.
    I és sols a mi mateix que em sembla cega i vana
    com una àguila viva dintre d’un pou colgat,
    aquesta opaca, estèril, borda paraula humana.
    Tu tal volta comprens el jou que ens has donat.
    Fràgil arpegi, acord de la teva arpa immensa!
    Menysprear-la, potser seria més que un crim.
    Però jo vull fugir d’aquests mots on morim,
    i somniar la llengua d’una major naixença
    on sigui cada síl·laba com el batec d’un cor
    fent ritme en el torrent d’una sang que no mor”.
    (20·5·1939, de Màrius Torres, Lleida, 1910 – St. Quirze Safaja, 1942, poeta català).
  • “L’estranya història del “miracle de les llengües” m’ha tornat a preocupar. Que la confusió babilònica de les llengües (a causa de la qual els homes ja no poden comprendre’s entre si, ja que cadascun parla el seu propi llenguatge) haurà d’arribar al seu punt i final i ser superada per la llengua de Déu, que tothom entén, l’única gràcies a la qual els homes poden entendre’s de nou entre si, i que l’església ha de ser el lloc on això s’esdevingui, tot això són idees de gran fondària i importància. Leibnitz es va preocupar durant tota sa vida la creació d’una escriptura universal que representàs tots els conceptes amb signes evidents en lloc de fer-ho amb paraules. Aquesta preocupació, per la qual expressava el seu desig de sanar el món, tan estripat per aquell temps, constitueix un reflex de la història de Pentecosta” (4 juny 1943, “Notes des de la presó” nazi de Tegel, Dietrich Bonhöffer, 1906-1945, pastor i màrtir evangèlic de l’Església clandestina antihitleriana).

SENEFA 005

-Espiritualment:

  • “Irlanda gairebé perdé la llengua i ara l’està recuperant (actualment el gaèlic és ja l’únic idioma oficial a Éire). El basc només és parlat normalment per un 20-25% de la població, tanmateix són molt més ferms que els catalans. Molts votants del PPSOE parlen català al PV. El quid de la qüestió no és tant l’idioma sinó la conjunció nacionalisme-creença religiosa, que forma un ciment caracteriològic molt dur i resistent”.
  • “Allà on es parla anglès, català, alemany… l’economia sol anar bé. Allà on es parla castellà o àrab no. Allà on s’estudia la Bíblia el país funciona, allà on es persegueix hi ha despotismes diversos. No és cap coincidència, perquè una societat depèn del que s’alimenta espiritualment i socialment, i les llengües en són el vehicle primer de la tirania i de la corrupció o de la confiança mútua i de la llibertat”.
  • “Allò que Tu vulguis, quan Tu vulguis, com Tu vulguis. Preferesc dir aquestes tres frases des del meu cor en la meva llengua materna (a Déu) que ser professor de totes les llengües d’Europa” (John Newton, 1725-1807, escriptor anglès, en lletra del 23·4·1779).
  • “No hi ha major sacrilegi ni cosa més inútil que pretendre engrillonar lo que Déu ha fet espiritual i lliure: el verb humà, resplandor feble i mig esborrada, però resplandor al fi, de la paraula divina” (Marcelino Menéndez Pelayo, 1856-1912, pensador espanyol).

Llengua i Fe (05 - Llengua i Esperit)

— ENLLAÇOS RELACIONATS —

Llengua i Fe (04 – Hostilitat i Prejudicis Lingüístics)

Llengua i Fe (01 - A Favor de la Llengua Indígena i de l'Arenentatge de Llengües)Llengua i Fe (01 - A Favor de la Llengua Indígena i de l'Arenentatge de Llengües)

HOSTILITAT I PREJUDICIS LINGÜÍSTICS

Llengua i Fe (04 - Hostilitat i Prejudicis Lingüístics)

  • “Parl castellà a Déu, italià a les dones, francès als homes i alemany al meu cavall” (també: “…francès als amics, alemany als enemics”) (atribuït a Carlos I / Karl V, 1500-1558, emperador-rei de gran part d’Europa, i de tots els països catalans inclosos).
  • “(Ni) en la más perfecta lengua de los indios se puede explicar bien con propiedad los Misterios de nuestra Santa Fe Cathólica” (1550, raó esgrimida per l’Emperador Carles I en ordenar la castellanització lingüística d’Amerindia -al revés de l’Esperit Sant a la Pentecosta).
  • “El primer de gener del 1567, una proclama reial redactada per mandat d’Espinosa i publicada pels pregoners en àrab i en castella, ordenava a tots els moriscos d’abandonar llur manera de vestir, idioma, costums i pràctiques religioses en el plaç d’una anyada, sota pena de multes i presó. La Inquisició i l’Audiència s’encarregaren plegades del compliment d’aquesta proclama” (“Felip II”, d’en Geoffrey Parker).
  • “Cuando los pueblos están sujetos a un mismo imperio, los vasallos tienen obligación de aprender la lengua de su dueño” (1595, Josep Estevan, bisbe d’Oriola -llavors ciutat catalanoparlant-, projecta campanya contra la llengua aràbiga dels moriscos: queda oberta la porta al futur genocidi lingüístic contra el català).
  • “Se extingan los diferentes idiomas de que se usa en los mismos dominios y solo se hable el castellano…” (Reial Cèdula del considerat “tolerant” rei Carlos III, 1716-1788).
  • “(La falsa religió) amb la qual, han fornicat els reis de la terra” (Apocalipsi cap. 17 i 18, de Joan “el profeta”, ca. 95).
  • “…que en las escuelas no se permitan los libros en lengua catalana, escribir y hablar en ella dentra de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano” (De l’informe de José Patiño a la “Consulta del Consejo de Castilla sobre el Nuevo Gobierno que se debe establecer en Catalunya”, 13 de juny de 1715).
    “Nos complacemos mucho en que (conforme a las instrucciones del Capítulo Provincial) todos nuestros religiosos entre sí hablen Castellano y a todos mandamos hablen entre sí y con los demás, o en latín o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuviesen con los nuestros conversación tirada en Catalán” (Article 10 del Decreto de Visita de l’any 1755 del Provincial de los Escolapios, per a Jorge Caputi, a Mataró, trobat a “Las Memorias Históricas de las Escuelas Pías de Catalunya” de Llogari Picanyol, Sabadell 1963, p 141).
    explícit:
  • “Comandancia Militar
    “Azpeitia Azcoita.
    “Núm. 184.
    “Habiéndome enterado de que el domingo pasado, en la función celebrada en la basílica del monasterio de Loyola por V. leyó en público después de la bendición del Santísimo Sacramento, las preces o jaculatorias en vascuence, y teniendo dispuesto por esta comandancia militar que todos los rezos y oraciones y sermones sean en castellano; faltando por lo tanto a las órdenes dadas en ses sentido, he tenido por conveniente imponerle una multa de 500 pesetas, que hará efectivas en la junta carlista de guerra de esta villa, y en el plazo de cuarenta y ocho horas.
    “Dios guarde a V. muchos años.
    “Azpeitia, 26 de enero de 1937.
    “El Comandante Militar
    “Emilio G. del Valle
    “Señor sacerdote don Feliciano Echaiz en Loyola. “
    (Transcrit a Juan de Iturralde, “El catolicismo y la cruzada de Franco”, Vienne, Edit. Egi- Indarra [1960]), II, pp. 376-377).
  • “Si un Estat prohibeix la pròpia llengua autòctona per a usos religiosos és palès que el resultat serà descristianitzar eixe poble. L’afeblirà.
  • A Irlanda el catolicisme resistí amb força, el canvi quasi han perdut l’idioma.
    La religió és una base més forta que la llengua, per això des de la infiltració espanyolista escampen tant ateisme i cristianofòbia entre el catalanam.
    Les nacions atees només se’n surten per repressió brutal si persegueixen les religions, si no (com a la U.E. i sobretot als PPCC), entren en decadència i són envaïdes per gent d’altres països (colonització, multiculturalitat).
    A ca nostra pèrdua de la fe i de la llengua i immigració massiva corren a la mateixa marxa. I tenen el mateix origen.

— ENLLAÇOS RELACIONATS —