Arxiu d'etiquetes: PER UN FUTUR MILLOR

Cristianisme i ideologies polítiques

LES RAONS DEL DESASTRE

1.-EXTREMISME IDEOLÒGIC I GUERRACIVILISME A L’ESTAT ESPANYOL

Els enfrontaments entre extrems són una constant de l’Estat espanyol durant els dos darrers segles.
Sovint les esquerres han tirat les culpes a l’Església Catòlica, i, en el cas espanyol, no els falta pas bona part de raó, si bé hi carreguen massa les tintes fins a derivar en guerres (anti)religioses com la del 1936-39.
Cal entendre també que l’Oligarquia utilitza i sobretot ha utilitzat l’Església Catòlica com a criada pròpia i para-raig de les ires del populatxo. Es un boc expiatori fàcil per al ressentiment popular també per la seva doctrina sexual i la seva actitud –normalment- pro-Establishment.

* Una mica d’Història:

L’Església Catòlica espanyola ha estat molt relligada al poder polític, més que en altres regnes. Venia d’una llarga tradició de despotisme i croada. En part per la lluita contra l’Islam, que era un credo alhora militar i religiós.
També perquè, en descobrir i ocupar Amèrica i extraure’n els metalls preciosos, passà a tindre un pes aclaparador dins el món catòlic i s’esdevingué l’espasa en les guerres de la Contrareforma.
Al 1518 el rei-emperador castellà tragué del Papa la facultat de nomenar bisbes, de manera que es posaren les bases per a un cesaropapisme o nacionalcatolicisme perillosament integrista al servei del Cèsar hispànic (herodianisme o cesaropapisme), que perdurà durant segles, a base d’Inquisició.
L’origen de tot plegat és l’enfocament legalista i de Poder amb què l’Església Catòlica oficial ha funcionat des de fa molts segles, com una còpia aigualida de l’Islam, quan el cristianisme primitiu no era pas tan ritual i extern.
Això ha provocat una reacció per l’esquerra, amarada de cristianofòbia, enrabiada.
Quan al 1936 començà la Guerra Civil, la FAI i els incontrolats es dedicaren a cremar un munt de temples i a afusellar capellans i catòlics: el 40% del clergat catòlic i uns 20.000 catòlics.
Una autèntica croada anti-religiosa.

Això fou fatal per a la República i sens dubte aquest caos contribuí en la neutralitat de les democràcies occidentals i facilità encara més l’ajut per part de les dictadures nazifeixistes.

* Guerracivilisme i binarisme absurd:

Seguim veient avui dia aquesta mentalitat bàrbara i guerracivilista, que, en comptes de cercar els propis interessos en positiu i inclusivament, per acords de convivència, i millorar a través de l’autocrítica, avantposa l’odi i fer enrabiar l’oponent, tot creant dos bàndols, irreconciliables i que es duen la contrària en tot, per un esquema “bons-dolents” en blanc i negre, amb ideologies estereotipades, sense matisos i plenes de malentesos i prejudicis (i dels quals esquemes si algú se n’ix rep de valent a dues bandes):

Així:

-La dreta ha de ser obligatòriament: catòlica, antiIslam, antiavortament, centralista, monolingüista, antiGLBT, patriarcal, antiecologista, pronuclear, anti-bici, taurina, etc.
-L’esquerra: anticlerical, multicultural, pro-avortament, federalista, plurilingüista, proGLBT, matriarcal, ecologista, antinuclear, pro-bici, antitaurina, etc.
En aquesta tria, en general, l’esquerra tria la part més feble o més aparentment novella, adés per adhesió sentimental adés perquè és reactiva: si la dreta (que és la primera que piula) diu blanc, l’esquerra tendeix a dir negre (de vegades sense pensar-s’ho amb més calma).
Ocupa l’espai que la dreta no ocupa, perquè la dreta ocupa allò que ja té interessos creats i organització forta prèvia.
Però allò que tria l’esquerra pot ser en realitat menys popular, menys arrelat socialment, a causa de la desorganització típica de l’esquerra, de la ignorància general, la manca de mass mèdia i d’especialistes objectius.
També perquè ataca idees bàsiques del mateix poble treballador: família, identitat nacional, religió, diners.

I, en canvi, l’esquerra sols insisteix en el sexe, que en la pràctica vol dir poca estabilitat sexual-familiar i davallada demogràfica. El pansexualisme generalitzat és palès que duu a la inestabilitat i la disgregació social.
Això fa que la dreta i els catòlics es posin encara més a la defensiva i considerin encara més tòxica i perillosa eixa “folla-esquerra moderna”
La mentalitat “ad fotendum” i ben poc autocrítica dels uns i dels altres, la falta de qualitat democràtica, el caràcter massa legalista i dependent del Poder de la pràctica religiosa catòlica…fa que es creï un brou de cultiu “guerracivilista”, radicalitzat, ofensiu i no gens dialogant, que, certament, és perillós per al futur del mateix poble en general.

O els dos bàndols s’autocritiquen de debò i canvien o tindrem una nova guerra civil i…o la islamització i, per descomptat, la fi dels drets democràtics.

2.-ODI POLÍTIC, DECADÈNCIA I AUTOCRÍTICA

* Classes altes, classes baixes

Una persona honesta i treballadora es guanya bé la vida quasi sempre, perquè genera confiança.
En canvi, una persona problemàtica, mandrosa, irresponsable…difícilment el voldran emprar.

Les persones honestes i treballadores, ordenades, acaben normalment ascendint en l’escala social mentre que les contràries hi davallen.
Almenys en països occidentals on l’economia funcioni passablement.
(Naturalment que molts altres tenen padrins i influències, però això no invalida allò exposat adés).
I ha estat ben comú que la gent que ascendeix socialment siga cristiana practicant. La moral cristiana tendeix a l’ordre, a no malbaratar i a dur una vida treballadora i regulada, tot plegat fa diners.
I al revés: una moral hedonista acaba enfonsant molta gent.
Com diria l’apòstol:
“La fi dels quals serà la perdició, el déu d’ells és el ventre, i la glòria en llurs íntimes vergonyes, perquè només pensen en tot allò terrenal” (Lletra de l’apòstol Pau als Filipencs 3:19 ; ca. 61-62 d.C.).

Com a la faula de la formiga i la cigala, la cigala pot envejar la formiga, però és la formiga la que té la raó perquè s’ho ha guanyat treballant.
Pot desitjar igualitarismes socialistes, però sovint va esbiaixada. La gent és diversa: uns volen guanyar diners i uns altres xalar i mandrejar.
Poden tindre malícia i enrabiar-se contra els “beatos”, però aquest solen ser les formiguetes ordenades i treballadores.

* Pobles dominants, pobles dominats

Igualment passa en els pobles dits oprimits o nacions sense Estat, l’opressió dels quals sol ser, sobretot, un problema endògen de desorganització i decadencia:

Desenganyem-nos i no somiem rotllos: estem on estem perquè som com som.
Tenim el govern que ens mereixem i/o el que necessitem per tal de despavilar. I el canviarem no per la violència -on duem les de perdre- ni amb manifestacions, sinó millorant nosaltres, el poble. Sense fanatismes, sense extremismes, sense sectarismes excloents.
En altres paraules:
“No hi ha al món ni opressors ni oprimits. Hi ha els qui es deixen oprimir i els qui no ho toleren” (Kamal Attatürk, pare de la república turca).

*El poder sempre cerca bocs expiatoris per escudejar-se

El Poder sovint utilitza el cristianisme com a boc expiatori, igual que en el passat utilitzà l’antisemitisme. El cas de la Setmana Tràgica o Lerroux en són exemples clars.

A la Setmana Tràgica la protesta era contra les lleves a la guerra d’Africa i acabaren cremant temples (precisament, i no és pas casualitat, en un moment àlgid de catalanisme de l’Església catalana) de la mateixa manera que quan a l’Edat Mitjana protestaven contra les caresties i els nobles acaparadors de queviures desviaven la frustració popular cap a assalts de calls jueus.
Una de les raons que hi hagi botiflers és la mala llet i cristianofòbia de certa plebs, enemics de les bones maneres i del respecte. D’aquesta pleballa cristianòfoba en tenim un bon grapat.
En veure l’enrabiament i falta de sentit autocrític de la pleballa, la gent amb més seny prefereix l’ordre, la tranquil·litat i la lògica.

* El quid: massa odi i poca millora

Els pobles o classes oprimides sovint ho són perquè han estat poc autocrítiques per a millorar, han reaccionat duent la contrària i amb ira, amb enveja i odi, abans que millorar ells mateixos.

Es el penediment cristià una forma prou enèrgica d’autocrítica i de projectes de millora i la gent que no l’accepta, perd el tren de millorar vitalment en general, inclús laboralment.
En raonar segons esquemes binaris simplistes, mecanicistes, ortopèdics, maniqueus, escleròtics, sloganistes, rutinaris, i creure’s més del que en realitat són fan optar per l’enfrontament i odi de classes o nacional (en el qual es troben en evident inferioritat) solen guanyar-se contundents derrotes i dramàtiques repressions històriques.
Més valdria intentar organitzar-se millor i ser constructius al màxim, passa a passa.
Això ho fan els països protestants, amarats durant segles de lectura bíblica (i a la nostra Edat Mitjana, plena de frares preicadors), però no a l’Estat espanyol on la Bíblia estigué prohibida per al poble des dels Reis Catòlics fins a Ferran VII.

3.-CRISTIANISME I IDEOLOGIES POLÍTIQUES

*Dretes i nacionalcatolicisme

Ni el nacionalcatolicisme és cristianisme, ni la cristianofòbia és democràtica.
Quan la dreta manipula amb nacionalcatolicisme, l’esquerra sol caure en el seu parany i es fa cristianòfoba: Els vots al PP pagats amb opressió contra cristians.

En principi el cristianisme té fortes referències de justicia social. Els profetes i els apòstols són socialitzants, Jesucrist no tenia diners ni sostre durant els tres anys de vida pública.
Podríem dir que la Bíblia és socialment progressista (especialment per al seu temps) i moralment conservadora (avantposa l’estabilitat familiar i la demografia i sanitat nacionals). I això cau com una bomba a l’esquerra escopetera del dogma.
La Bíblia també diu que el qui s’ajusta a justicia segons Déu (temes socials, sexuals, de culte…: en tot en general) és beneït per Déu. Els països cristians solen ser els de major benestar socio-econòmic i estabilitat democràtica.

*Pansexualisme, demografia i neo-esquerra dogmàtica

Quan un país s’instal·la en el relatiu benestar econòmic, la pràctica religiosa sol davallar perquè davalla també la moral tradicional.

En una situació de relatiu benestar econòmic els esquerrans poden acabar fixant-se quasi més en temes sexuals (dels quals la dreta, en principi, no solia ocupar-se) que en temes socio-polítics, per a ells els temes de “llibertat sexual” són tan o més importants que els de justicia social (ja que els representants de l’esquerra no solen ser classe obrera, sinó funcionariat i classe mitja-alta, de fet la classe obrera sol votar socialdemocracia, no la “nova esquerra”).

Sovint els nous esquerrans acaben per ser molt dogmàtics quant a qüestions sexuals i sexistes, precisament en un sentit totalment oposat al que diu l’Església majoritària, la Catòlica, que té un caràcter moralment conservador (actitud que té base bíblica però en la qual ha insistit obsessivament i exagerada durant els pontificats de Wojtyla i Ratzinger).

*L’esquerra s’autoderrota en la dinàmica electoral

Hi ha una dinàmica malaltissa entre una dreta catòlica esbiaixada i obsessiva en temes sexuals i una esquerra dogmàtica i pansexualista.
Això pot espantar els cristians progressistes corrents i sol indignar i radicalitzar els catòlics de dretes.
Fins i tot pot dur prou cristians progressistes a no votar esquerra.
Els de la “nova (?) esquerra” estan pendents de si un cristià diu alguna paraula políticament incorrecta, però davant els genocidis dels Règims comunistes (que són ateus) i islamistes callen. On queda la proporció?
Al capdavall als països islàmics, feixistes i comunistes no toleren drets per als qui pensen distint A les democràcies de països cristians tolerem Islam, comunisme i feixisme.
L’esquerra és sorda a moltes realitats. Oposa binàriament llibertat sexual a família. O titlla tot cristianisme com a nacionalcatolicisme. Primitivisme de dinamiters.

Les 2/3 parts de l’electorat són cristians, per als quals la creença pot ser més o menys important però que en general s’hi identifiquen. Quan algun partit ataca la creença frontalment, amb mostres de menyspreu, cristianofòbia, amenaces, propostes pansexualistes, això fa que especialmente els catòlics tradicionals es planten en contra.
Potser més de la meitat de catòlics a l’Estat espanyol podríem dir que són de dretes. Això vol dir més d’un terç dels electors: aproximadament són els qui monolíticament voten PP.

La cristianofòbia és també una eina electoral per afavorir la dreta espanyolista: espantar el vot majoritari (que és de cristians) des d’un suposat progressisme cristianòfob per tal que els cristians despolititzats votin dreta. Es un espantall en el qual col·laboren, per ignorància, doctrinarisme o estupidesa, prou ateus progres.
Si les esquerres no moderen llur cristianofòbia i propostes antiheteropatriarcals (imposició de la ideología de gènere d’una manera aberrant i dictatorial), difícilment podran guanyar mai unes eleccions, ja que arriben poc a l’electorat catòlic, i especialment als catòlics de dretes, sector que ara és controlat prou monolíticament pel PP.
“Jo sols sé que no sé res”, deia el savi Sócrates.
En canvi els progres cristianòfobs dirien:
“Jo sols sé que ho sé tot (i més que tu)”.
Si les dretes espanyoles, en lloc de ser farisaiques, fossin cristianes, serien demòcrates.
Si les esquerres, en compte de ser cristianòfobes, fossin cristianes, tindrien lògica i guanyarien les eleccions.

* Esquerra postissa i minvant a tot Europa

El proletariat autòcton espanyol vota sobretot PSOE, la “nova esquerra” és cosa de jovent i capes mitjanes urbanes.
A França bona part del proletariat autòcton, abandonat per una esquerra multiculti i de gènere que li parla en un llenguatge sofisticat, dogmàtic i irreal, vota LePen, mireu-ne els percentatges:

La nova esquerra es preocupa més per temes amb aura intel·lectualoide i d’”alliberament sexual” que per temes pròpiament obrers.
Es mobilitzaren, per ex., histèricament, contra el bus transfòbic i no han mobilitzat en canvi davant la buidada de la caixa de Pensions ni el rescat bancari del PP, molt més perillòs globalment per a tota la població.
Com volen guanyar així unes eleccions? Realment volen guanyar-les o fan comèdia?

Les actuals esquerres han convertit la política en un reality-show de sexologia i antinatalisme.
Liberals i progres també deixen la defensa dels cristians perseguits o la denúncia de la cristianofòba per a la ultradreta. Li deixen els votants en safata. Després tot seran plors i ais i uis si l’extrema dreta puja, com està pujant a tot arreu.
Es l’esquerra que va de moderneta la que alimenta l’extrema dreta en pixar fora de test.
Tenim uns sindicats subvencionats i uns partits d’esquerra també molt envescats

Que actuïn així ve a demostrar que el PP no podria fer totes les sagineries que fa a la població sense la “tolerància” còmplice de l’esquerra.

Els líders, la burocràcia i els observatoris oficials de l’esquerra ni volen canviar ni accepten crítiques a una política que els minoritza i que dóna ales a les extremes dretes. Imposen l’ortopèdic pensament Políticament Correcte a estil de les narracions d’Orwell amb un fanatisme inquisitorial.
L’esquerra és poc alliberadora perquè és poc objectiva i no malda per ser realista: viu de sentiments i d’instints.

Anuncis

Llengües i Subdesplegament

LA LLENGUA CASTELLANA: VIA I FINS I TOT EINA DE SUBDESENVOLUPAMENT SOCIAL, POLÍTIC, ECONÒMIC I FINS I TOT MORAL I ÈTIC

Aquest assaig no és de cap de les maneres un atac contra cap llengua ni grup sinó contra la ideologia que entén la llengua com a arma de genocidi, d’imposició tirànica i d’anorreament psicològic i nacional.

1.-La segona llengua per als catalans no deu ser el castellà, ha de ser l’anglès:

Obligar els nens catalans (autòctons o fills d´immigrants) a estudiar llengua i literatura castellanes a les escoles catalanes, significa limitar-los en el seu desenvolupament humà i professional futur, ja que, si tenim el català com a idioma nacional de comunicació interna, per què havíem menester del castellà?; i a Europa el castellà és un idioma residual (en el sentit que no s´hi parla). Els nens han d´aprendre idiomes a l´escola, però idiomes que, en el futur, els puguin ser d´utilitat. La castellana, no és una llengua d´utilitat en el context internacional en el qual es troba encabida Catalunya: Europa. El castellà no és una llengua de masses al continent europeu, que és el tros de planeta on els catalans tenim el nostre àmbit de relació més immediat. En les escoles catalanes s´haurien d´ensenyar dues llengües de gran validesa per al desenvolupament humà i econòmic dels catalans, si tenim en compte el nostre context europeu: l´anglès, com a idioma més internacional; i l´alemany, que és la llengua franca del centre d´Europa, la més parlada a la Unió Europea, l´idioma del món germànic amb el qual els catalans haurem d´enfortir relacions, sobretot de caire industrial i econòmic. Un cop eliminades o deixades com a optatives les assignatures de llengua i literatura espanyoles (o de literatura i llengua francesa a la Catalunya Nord) dels plans d´estudis catalans, podrem introduir-hi algunes hores lectives d´anglès i d´alemany, autèntica inversió de futur per als joves catalans.

El castellà no és cap idioma universal perquè:
1) L’ignora més del 90% de la població mundial.
2) L’ignora el 95 % de la població dels països desenvolupats, que es on es remenen les cireres, i
3) Perquè la influència del castellà en l’economia i la ciència mundial es menyspreable (a l’inrevés que el francès o l’alemany per exemple, que encara es mantenen amb una certa dignitat). Això és fàcil de veure a Internet, on fins i tot el portuguès va per davant del castellà, on per cada pàgina en castellà -5ª llengua més usada a Internet- sobre un tema en trobes centenars en anglès, i on el català, tot i ser una llengua assetjada, modesta i en greu perill ocupa un molt distingit lloc tretzè quant a nombre de webs i un dinovè quant a nombre de pàgines.
Efectivament, aprendre anglès és una prioritat, és més, és una absoluta necessitat ara mateix i en el futur ja no cal ni dir-ho, però el castellà, per anar pel món, no serveix gaire. Una altra cosa és que t’entabanin amb deliris de grandesa, que és el que fan els mèdia espanyols, sempre tan pinxos, però la veritat és que, com a eina de comunicació, el castellà no té la importància derivada del nombre d’hispanoparlants (3ª llengua mundial). I no es tracta que el català competesca amb el castellà, sinó que els catalans dediquin llurs esforços a aprendre el que de veritat els interessa i no a perdre el temps amb idiomes, que, a més d’estar al servei d’una política d’anihilació -brutal i indigna- de la cultura pròpia indígena, no solament no els fan cap servei d’ordre pràctic, sinó que a més drenen recursos humans i econòmics que estarien molt millor aprofitats a protegir el que de debò és seu. Hi ha un exemple excel·lent, que és el dels flamencs de Bèlgica. Tots saben el seu idioma i l’anglès, i no s’encaparren ni 5 minuts per si no saben francès, i sovint, si els parles en francès, se’n fumen olímpicament de tu. Tant de bo en prenguèssim exemple.
Els pares castellanoparlants residents a Catalunya han d´oblidar-se d´absurds sentimentalismes lingüístics i triar allò que és millor per al desplegament professional futur de llurs fills i filles, i que no passa per l´aprenentatge del castellà (així ho han cregut, amb raó, la immensa majoria d´habitants de Califòrnia, que en juny de 1998, en referèndum popular, votaren a favor de la Proposició 227, en la qual s´establia l´ensenyament íntegrament en anglès en les escoles californianes, eliminant d´aquesta manera la imposició lingüística del castellà); i que sí que passa per la coneixença del català, l´anglès i l´alemany. Des de finals dels 80 els hispans als USA han optat per deixar els plans d’estudi bilingües i optar per la integració en anglès com a via de sortir de la marginalitat (els barris hispanos dels Estats Units tenen la trista fama de ser els barris més arrasats).

En el darrer llibre de Samuel P. Huntington hi ha una taula amb els referèndums d’aquest tipus. A banda del de Califòrnia, hi són esmentats el d’Arizona l’any 2000 que posà fi a l’educació bilingüe (63% a favor), i el de Massachusets, l’any 2002 amb el mateix resultat (68% a favor). D’ençà 1980 als USA s’han celebrat dotze referèndums sobre l’oficialitat de l’anglès i l’educació bilingüe en tres municipis i quatre estats. En tots, excepte en un (Colorado el 2002, sols amb el suport del 44) s’aprovà la proposta a favor de l’anglès o en contra de l’educació bilingüe. També a Massachussets, i fins a vint estats i poblacions dels USA que d’ençà l’any 80 han dit NO a l’educació bilingüe anglès-espanyol. I això comptant amb el vots dels inmmigrants hispans que volen integrar-se el més aviat possible. “És veritat que hi ha un problema d’orgull. Molts hispans s’avergonyeixen de llur idioma. L’espanyol és la llengua dels pobres. Només et discriminen si te’n deixes. El pitjor enemic d’un discriminat és ell mateix.. És menester d’aprofitar el rebuig per fer-se més fort i lluitar” (Edward Romero, ambaixador d’Estats Units a Madrid, a La Vanguardia, 16·7·98). Lluitar, caldria entendre, per parlar una llengua que vehiculi una ètica molt més digna que no la del totalitari, glotòfag i genocida castellà i que les cultures mafiosetes catòlico-mediterrànies en general.
Un conegut meu, ciutadà nordamericà de família multilingüe (dos avis italians, avi alemanyòfon, àvia francòfona, muller hispana) em comentava que la percepció que els anglosaxons tenien dels hispans era com la que prou catalans tenen dels forasters (i fins i tot la tenen prou forasters de si mateixos com a col·lectivitat, no ens enganyem: ho he sentit dir a ells mateixos) o com la que bona part de la població tenen dels gitans o dels estrangers, però fins i tot més encara: que tenen llurs barris arrasats per la desestructuració social crònica, per la marginació i falta de valors (els famosos líders negres com King o Malcolm X intentaren canviar-ho amb regeneració moral, els hispans fins ara no han donat líders tan famosos ni rellevants). Els mateixos hispans que als ’80 demanaven bilingüisme escolar, avui dia hi han renunciat gairebé en massa a causa que l’idioma és una de les vies per reproduir la cultura, tics i valors de la marginació. O sia, que als Estats Units sí perceben el castellà com a via de reproducció del subdesplegament social.

2) On hi ha castellà hi ha pobresa, injusticia i sovint violència:

Allà on hom parla anglès, alemany, basc o català gairebé sempre l’economia rutlla bé. On es parla castellà o àrab no. Per què? Perquè les llengües són vehicle de cultures definides, d’idiosincràsia i n’hi ha de millor organitzades o de pitjor qualitat ètica que no permeten una confiança entre la gent, ja que estan massa corrompudes ideològicament. Marx deia que “la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant”. La classe dominant hispànica és despòtica, no gens respectuosa amb els pobles conquerits i manca de valors ètiques sòlides. Això mateix és el que transmet ideològicament als seus súbdits amb el que ells mateixos denominen “españolización”.
Un país on regna la corrupció i on les relacions interpersonals no es basen sobre bases d’una certa ètica o serietat, no pot rutllar bé.
On s’estudia la Bíblia el país funciona, on es persegueix hi ha despotismes, misèria.

Tot plegat són dades “macro” (macrosociològiques i macroeconòmiques) que no poden ser de cap manera simples “coincidències”, ni poden enganyar perquè són globals i contundents. Una societat depèn del que s’alimenta, i les llengües en són vehicle: de la corrupció despòtica o de la llibertat honesta.
Una de les explicacions de Max Weber a “Ètica del Protestantisme”, un clàssic molt documentat, és que, mentre per als calvinistes l’Església no és la que decideix ni jutja sinó Déu, per als catòlics és l’Església (i un tirà, el Papa). Això té infinitat de conseqüències polítiques, socials i psicològiques en la vida dels pobles catòlics i dels calvinistes. Per ex., dins les esglésies protestants hi ha hagut sempre més llibertat de consciència que la que han permès els “bisbes” catòlics. Això ha tingut també moltes conseqüències que fan distintes les democràcies sòlides del Nord de les imitacions: les bananeres-escombraries del sud.
La “cultura” catòlica i especialment l’espanyola és la de la dessídia, la rutina, el mandarinisme, els apadrinaments, la màfia… és una religió prou “externa”, de xou teatral, del poder político-religiós (hispanopapisme, cesarisme) i no pas de consciència com el calvinisme, interior, potser la més espiritual.

Que segons les llengües i les creences, les societats polítiques i econòmiques tinguin uns trets comuns ha de ser per alguna raó: els catalans tenim una major tendència al diàleg, a una major estructuració social més eficient i justa, a causa d’una tradició molt menys brutalment antidemocràtica que Castella/ Espanya, i també un sentit del treball, mentre que la recerca del tresor (des de l’encomienda a la loteria nacional -tercer Estat del món que més gasta en loteries) ha estat sempre la fita promoguda des de Madrid per als colonitzadors espanyols i per als seus colonitzats.
Fins i tot el catolicisme català és prou distint que el castellà: és més interior, menys iconogràfic, més espiritual i de consciència, no practica tant les processons ni xous populars com les Setmanes Santes…
Aquesta exposició no es tracta pas de cap dels típics cofoïsmes estúpids del panxacontentisme català. Els catalans tenim sens dubte a muntó defectes, una greu degeneració caracteriològica molt empitjorada per la colonització espanyola: intel·lectualisme molt superficial i d’un racionalisme molt mecanicista (que genera una progressia-gauche divine desnacionalitzadora), i molt rutinari i fins i tot provincià, curull de prejudicis i pur disc ratllat, prepotent amb el dèbil i amb el poble autòcton i mesell cap al fort i el colonitzador – covardia-; materialisme i la consegüent descohesió moral i individualisme i manca d’autosolidaritat (que genera disgregació fins i tot política: mentre els partits espanyolistes pacten temes d’Estat, els catalanistes no són quasi mai capaços de pactar temes de fons per a la supervivència nacional); manca de paràmetres i referències globals que ens duen a romandre sota l’abassegadora i obsessiva colonització…Estem dominats, com deien Gandhi, Martin Luther King o Malcolm X perquè som corruptes. Renoir, al seu film “Aquesta terra és meva” (1941) presenta un mestre d’escola pusil·lànim, dominat per sa mare. L’assassinat d’un amic seu l’enfrontarà als alemanys i acabarà jutjat pels ocupants nazis. Al judici diu algunes coses com aquesta: “No hem pas de lluitar sols contra la fam i un tirà. Primer hem de lluitar contra nosaltres mateixos. L’ocupació, l’ocupació de qualsevol país és possible perquè som corruptes (…) Si l’ocupació dura prou, els homes que se n’aprofiten compraran tota la ciutat. No els culp per fer diners, però havien de sentir-se culpables per fer possible l’ocupació. Perquè no podrien fer res d’això sense posar-se en mans dels autèntics amos de la ciutat, els alemanys. Em faran callar, perquè no pot esser permès que la llibertat visca sota l’ocupació. És massa perillós. L’ocupació viu de les mentides, igual que aquest món pervers anomenat el Nou Ordre…”.
Però el castellà és -dades objectives canten- un llast per al desenvolupament social, cultural, moral i material dels pobles no pas per raons intrínsiques però sí per raons socials i històriques, en haver estat eina de l’Imperi més sanguinari de la Història de la Humanitat (més de 100 milions de víctimes sols a l’Ameríndia, el darrer Estat occidental a abolir l’esclavatge i la tracta de negres i més de 300 anys de sagnant Inquisició, per posar sols tres dels principals fets constatables) fet que ha conformat una mena de pseudocultura de la intolerància antidemocràtica i la manipulació impositiva, tan típica de tot allò espanyol. Que allà on el castellà brilla sol haver-hi pobresa ho podrem constatar fàcilment sols en fer una ullada a la situació econòmica del món. No existeix gairebé cap societat que, tenint la llengua espanyola com a oficial i d´ús habitual, estigui desenvolupada de manera natural i endògena (excepte el Con Sud, amb molta immigració italiana; Madrid promocionat sempre de manera abusiva i burocràtica…). Tots els Estats que han imposat l´idioma castellà als propis ciutadans, n’han portat societats a la ruïna, només ens hem de fixar en els casos de Guinea Equatorial o en els països del centre i sud d´Amèrica, per adonar-nos d´aquesta circumstància.
“L’amic Riera em facilita aquestes dades de l’ONU del 2002. Renda per càpita de Noruega, 36.600 dòlars; Dinamarca, 30.940; Islàndia, 29.750. Tots tres països riquíssims, amb economies internacionalitzades i llengües més petites que la nostra però que les parlen sense complex. Contra aquesta absurda creença que el català ens tanca portes, aquestes dades prou eloqüents de si serveix o no serveix una llengua minoritària. En canvi en el meravellós món hispànic la pobresa és l’única dada. La mitjana dels 13 principals països americans que tenen l’espanyol com a llengua, comptat des de l’Argentina, Xile i Mèxic fins a Nicaragua, Hondures i l’Equador, és de 6.209 atrotinats dòlars de renda per càpita. Catalunya parlant català i malgrat l’espoli fiscal infligit per una Espanya que no té ni la decència de publicar les xifres del robatori, té una renda de 26.420 dòlars. Hem de triar model: Noruega o afegir-nos a la caravana de la misèria. Només cal veure com les zones més riques de l’Estat tenen una altra llengua pròpia: i és evident que l’Estat el mantenim, pagant molt i molt, els que no parlem en tercermundista” (Salvador Sostres, maig 2005).
Dins l´Estat espanyol, aquells pobles que tenen com a única llengua oficial l´espanyol, són també els més pobres i endarrerits (La Manxa, Extremadura,…); és més, dins la pròpia Catalunya, aquelles contrades on més és parlat el castellà, són també les més subdesenvolupades (el Racó d´Ademús, els Serrans, la Vall de Cofrents, etc.). Igualment en el temps: a més castellanització progressiva, més misèria, com estem veient.“És probablement veritat que una societat lliure i amb èxit sempre serà en gran mesura una societat que està intimament lligada a uns esquemes tradicionals” (“The Constitution of Liberty”, de F.A. Hayek, qui no era cap religiós). Allà on són aniquilats, és només per instaurar un uniformisme de mercat dòcil i acrític, manipulable fàcilment i vendible. En idiotitzar i alienar la població, fabriquen incompetència, desconfiança i, per tant, pobresa.
Si mirem dins les grans ciutats catalanes, copsarem com són els barris castellanoparlants els més endarrerits econòmicament, al temps que constatarem com la majoria de delictes de tota mena que es cometen a la nostra terra (robatoris, violacions, tràfic de drogues, homicidis i assassinats) són portats a terme molt majoritàriament per gent de parla espanyola; difícil serà que ningú trobi un violador, un traficant o un lladre que tingui com a llengua d´ús habitual la catalana…i això no és cap casualitat (les estadístiques també diuen que gran part de la població presidiària espanyola és nascuda a l’Andalusia Oriental). Es tracta d’una nació, la catalana, greument oprimida durant segles, que ha desplegat un fort sentit cívic com a autodefensa de l’ocupació i la colonització espanyoles, les quals han actuat sempre a sac en els territoris que han conquerit per la força. Per contra, els espanyols que, en provenir d´una cultura i mentalitat embrutides per l’obscurantisme, la manipulació i una violenta injustícia social, cauen amb facilitat en la amoralitat i en la delinqüència, i més en terra conquerida.
Un cas significatiu: Fa uns anys hi hagué pressions del Govern espanyol al sanguinari Dictador de Guinea Equatorial. Tal Dictador, que manté les ètnies de Guinea en un permanent estat de terror i angoixa, i especialment els bubis, contra els quals practica genocidi (fins i tot els ha ficat deixalles radiactives a l’illa on malviuen), diu que pensava de posar el francès com a idioma oficial de Guinea Equatorial, ja que es troben envoltats d’Estats oficialment francòfons i dependents monetàriament del franc francès. Immediatament Madrid callà i arribà a acords idiomàticocomercials amb aquest element. L’oficialitat del castellà, com de costum, sí que val uns quants milers més de morts, desapareguts, torturats, etc. (per a Madrid): “el español, con la sangre entra”, això no és pas cap novetat, és la Història de sempre.
En aquest cas recent veiem com el castellà no sols és via, sinó també eina de subdesenvolupament.

3) Per què allà on hi ha castellà hi ha, generalment, pobresa?:

“Tota llengua és un temple en el qual està tancada l’ànima del qui la parla” (Oliver Wendell Holmes).
Fos absurd de parlar d’idiomes inferiors per qüestions estrictament lingüístiques, si bé és cert que alguns tenen fama de ser difícils d’aprendre (el swahili tinc entès que és un idioma sense gramàtica, cada mot i expressió hi van a la seva; el xinès té una complicadíssima escriptura ideogràfica si bé gramaticalment és senzill; l’àrab té un complicat sistema d’escriptura i una gramàtica realment difícil, etc.). El problema del castellà és que, com digué Nebrija, “la lengua es compañera del Imperio” o Josemaria Aznar: “El idioma español es la fuerza de intervención rápida”: o sia ellos en tenen una idea d’idioma castellà com a arma llancívola de llur política colonialista i de genocidi cultural.
Isabel la Catòlica deia que “Castilla llega hasta donde llega mi caballo” (i Ferran el Catòlic -al que l’aristocràcia castellana menyspreava amb els malnoms de catalanote i viejo catalán-, “las boñigas de Castilla son oro en Aragón”. Al Tirant lo Blanc ve un altre adagi interessant: “Som com els ases de Sòria, que porten or i mengen palla”). El cas és que el castellà s’expandí amb conquestes de cruels caps militars (bandolers i soldaders) tipus el Cid, fora del feudalisme clàssic europeu, les terres conquerides foren trastocades i convertides en latifundis (Al-Andalus, Ameríndia) a ferro i foc, sota brutals sistemes de domini caciquil. És normal que això destruesca la mateixa identitat mental dels sotmesos i colonitzats, i per això allà on el castellà brilla hi ha pobresa i marginació, fet ben visible si el comparem a uns altres idiomes europeus. Fins i tot, essent segon-tercer idioma mundial per nombre de parlants, ocupa un modest cinquè lloc a Internet (el català hi ocupa un notori 15è lloc!). L’espaordiment multisecular no és cap broma, deixa necessàriament una dura petja en l’ànima col·lectiva de tots els afectats: una mentalitat mesella i superficial, obscurantisme, descrèdit de la justícia i de la bona fe, de la cultura i de la lectura, de les tasques metòdiques (“Una de les formes més típiques i xocants de la bèl·lica famfàrria espanyola és, sens dubte, el menyspreu per l’esforç modest i continuat, a les tasques metòdiques i fosques”, Carlos Octavio Bunge, 1875-1918, polígraf argentí), de la recerca científica (“Que inventen ellos!”), fins i tot dels negocis (les tres eixides tradicionals dels castellans eren la militar, l’eclesiàstica i la burocràtica), la passió per trobar tresors que visqué el corresponent paroxisme al genocidi contra Ameríndia i que ara subsisteix com a enorme devoció per tota mena de loteries (l’Estat espanyol és el tercer estat mundial que més despesa té en loteries i jocs d’atzar: “Els espanyols, o són catòlics, o són racionalistes. Els catòlics ho esperen tot del miracle. Els racionalistes tot ho esperen de la Loteria Nacional”, va escriure ja Manuel Ruiz Zorrilla, la falsa esperança en la “sort” és una manera de desinflar justes reivindicacions i tota lògica social), la casuística més vana i embolicadora, la fòbia a conèixer la veritat de les coses (i una societat ha avançat científicament però també moralment quan no ha tingut por a saber: tenir por a saber és la decadència, la perversió de valors i la confusió mental i vital). “En Espanya el mèrit no és premiat. És premiat el lladronici i ser poca vergonya. En Espanya tot allò dolent és premiat”.(Luces de Bohemia, Ramon del Valle Inclán, novel·lista i poeta satíric de l’esperpento espanyol).
Les realitats no són pas casualitats, ho són per raons concretes, no pas metafísiques ni intrínseques, però sí per raons constatables i estudiables. La dominació colonial, el racisme crioll s’ha caracteritzat pel genocidi cultural sistemàtic i la manipulació (negació de la realitat/ veritat) i, qui desconeix allò real (allò que és ver), necessàriament anirà donant tombs a les palpentes, de mal a borràs per la vida, i això també es vehicula pels idiomes, com a una mena de virus històricocultural. “Felicíssim país el nostre, on la levita ministerial, la toga i el blasó no delinqueixen mai!”, (Santiago Ramon y Cajal, 1806-1880, dramaturg i metge). “En Espanya és heretgia de tenir sentit comú”. (Juan E. de Harzenbusch, 1806-1880, dramaturg foraster). “Espanya és una nació un tant cruel, tal i com ho demostren les seves corregudes de toros i els seus autos de fe”. (Emmanuel Kant, 1724-1804, gran filòsof alemany).
Han fet de la desorganitzada i caòtica plebs colonitzadora carn de canó -però beneficiaris nacionalistament- de llurs bàrbars projectes, però alhora li han begut el cervell amb un ultranacionalisme (“Qui no té res d’individual per a vantar-se’n, es vanta d’haver nascut ací o allà”, Arthur Schopenhauer, 1788-1860, filòsof pessimista alemany) que sistemàticament posa en feblesa qualsevol idea de justícia i progrès, perquè els genocidis necessàriament han enfortit sempre el militarisme, la fòbia a la diversistat i el pluralisme, les estructures piramidals i opressives, i la destrucció dels altres pobles i cultures. “Aquells animals que no han estat capaços d’establir un pacte per a no agredir però tampoc no ser agredits, per a ells no hi ha res que sia just o injust. El mateix s’esdevé també amb aquells pobles que no han pogut o no han volgut establir un pacte pera no agredir ni ser agredits” (Epicur, filòsof grec, 341-270 a. C.).
“Els Estats de dret mai no estan en treva” (Mayor Oreja, exministre de la guerra mediàtica i major propietari d’empreses de guàrdies de seguretat privades de l’Estat, a La Vanguardia, 6-3-1999: l’Imperio-Estat de dret, o sia, del dret d’ells, els poderosos, Estats purament artificiosos, jacobins, centralistes- no para mai d’agredir les nacions sens Estat que ha conquerit, fins a exterminar-les). És per això que la injustícia social és un tret tan característic d’allí on els espanyols han comès genocidis generals (Ameríndia i Andalusia). “En Espanya, allò que és pagat no és pas el treball, sinó la submissió” (Pio Baroja, 1872-1956, escriptor i metge foraster).
Un conciutadà explicava molt encertadament la caracteriologia subconscient mesella i agressiva de l’espanyol mitjà com a atavisme de tants segles de repressió del pensament (expressada per aquella frase de “Lejos de nosotros la funesta manía de pensar”):
“Observacions realitzades sobre l’opressió. Si observem als que es diuen espanyols podem observar com hi han quatre tipologies, que es corresponen al caràcter de quatre persones, donat que una de les característiques dels que s’anomenen espanyols és la falta de un pensament propi o individual. Aquestes quatre persones son un polític, un religiós, un militar i un xerraire grosser que per ocultar-se generen també uns antiliders que son un antipolític, un antireligiós, un antimilitar i un antixerraire que sembla que no estiguin supeditats a ells, però que en realitat sí que ho estan. Entre els vuit formen combinacions que, segons les necessitats, els permet un marge de maniobra per manipular el que els interessi i mantenir l’opressió encara que les circumstàncies canvien. Aquestes persones són reals i els seguidors d’ells són els que es diuen espanyols, els quals són els que no tenen pensament propi i esdevenen clons mentals d’aquestes persones.
Els catalans tenen pensament propi, de fet tenen pensament propi i individual tots els que són conscients de la seua nació vertadera, perquè això posa en contacte la persona que som amb la realitat individual, que és la que genera el pensament propi d’una forma natural i espontània.
Per tant, la nostra discusió és entre el pensament de quatre persones repetit pel nombre dels seus seguidors, i el pensament dels catalans, valencians i similars que en són molts més que quatre.
L’aparent interès dels espanyols per saber què pensen els altres no prové de cap inquietud intel·lectual sinó, tot el contrari, el que volen saber és si la persona en qüestió té un pensament diferenciat dels seus líders, perquè en el cas que sia d’aquesta manera, atacar-la, primer amb sentiments de culpa en fals (el religiós), després amb burles i insults (el xerraire groller), després amb obligacions (política) i després amb agressions (militar), en resum: exercir l’opressió a través dels seus clons mentals.
Aquestes quatre persones són contestades i superades: De la part militar, per l’OTAN o bé per qualsevol organització militar que defensi els drets humans. Des de la política, pel nacionalisme, l’ecologia, l’independentisme, el pacifisme, el feminisme i polítiques que parlin de la llibertat i dels drets. Des la cultura, per la llengua, la ciència, l’art.. propi de cada nació. Des de l’espiritual per la veritat, l’honradesa, l’ètica i la moral.
Per això últimament han recorregut a la mentida més escandalosa amb l’esperança que la multiplicació de les mentides pels seus clons els mantinguin una mica de temps més al poder.
Si ens fixem una mica mes podem observar que la reacció d’un espanyol davant una circumstància que l’obligui a pensar sol ser alguna exclamació relacionada amb la sexualitat, perquè en la seva confusió té una percepció dels seus pensaments propis -que a vegades en té, perquè el cervell encara és viu-, com si fos quelcom que no pot evitar: com si fos un desig sexual, pensament que evidentment reprimeix immediatament amb alguna grolleria de tipus sexual. Es tracta d’una autoopressió o repressió per mantenir-se dins el pensament dels líders. (De Vilaweb-Fòrum general)

4) Els avantatges del plurilingüisme. Els castellanoparlants, una comunitat molt monolingüe per interessos polítics de llurs Oligarquies:

Igual que la manca de pluralitat i tolerància religiosa a la majoria de societats islàmiques: perquè els uns fan de la religió i els altres de la llengua una eina llancívola de cohesió uniformista darrere de les respectives Oligarquies.
El monolingüisme és el pulmó d’una llengua: fa necessària una llengua per poder comunicar-se. Actualment el monolingüisme catalanoparlant ha estat ja pràcticament exterminat per la imposició colonitzadora francocastellana, per això és molt important que tot catalanoparlant conscient miri de ser tan monolingüe com li sia possible. Tanmateix el plurilingüisme té també indubtables avantatges, no pas nacionals, però sí pedagògics, culturals i psicològics.
No fa gaires anys es realitzaren unes interessants enquestes als instituts eivissencs sobre ús i simpaties lingüístiques i futboleres. Els resultats hi foren prou significatius: sistemàticament, el major fracàs escolar (tant en autòctons com entre immigrants) anava de la mà amb poc ús i poca valoració de la llengua catalana i per simpaties envers el R. Madrid. Aquests resultats, que poden sobtar, tenen, tanmateix i sens dubte, una explicació lògica i contundent: la propaganda abusiva i supermanipuladora que les TVs i els mèdia esportius madrilenys (molt majoritaris dins la premsa esportiva) fan de l’equip del Règim jacobí, i això ja en un tema que no ha menester de massa neurones; això duu als més acrítics i violents devers el madridisme i l’espanyolisme/anticatalanisme (que és la raó de fons de tot aquest apartat del conductisme de masses espanyol); mentre que els més sensibles prefereixen d’altres equips minoritaris i aprecien la llengua en injusta inferioritat de condicions. No sols hi ha un coeficient d’intel·ligència escolar, sinó també un cert nivell moral, la qual cosa demostra un cop més que ser dolentot és també ser babau, és una estupidesa: “I (Déu) digué a l’home: Vet ací que la temor del Senyor és la saviesa, i defugir el mal, la intel·ligència” (Job 28:28).
Que el bilingüisme o el plurilingüisme fomenten les capacitats mentals és cosa prou coneguda psicològicament i pedagògica, i el menyspreu a aprendre (d’altres llengües o el que sia) traspua malfeineria i un grau de supèrbia (tret característic espanyol i de qualsevol colonització, una neronització a fi de mantenir-se a part i sotmetre la víctima indefensa a una situació d’inferiorització i de denigració permanent) que esterilitza i crea divisió i malestar social. “Sempre ha estat un misteri per a mi que l’home pugui sentir-se honrat per la humiliació del seu proisme”, digué Mahatma Gandhi quan veié una colla d’indis obligats a caminar per sota la voravia, a fi de cedir el pas als blancs).
Igualment, paga la pena de destacar les conclusions a les quals van arribar especialistes en un simposi a Morella (Els Ports) sobre llengües i desplegament econòmic: les àrees bilingües tendeixen a un major desplegament econòmic (a causa de la major tensió sociocultural i a la major plasticitat mental de la població pel constant ús de distintes llengües, concepcions i enregistraments mentals i culturals).
Per aquest motiu supòs que un mestissatge fet més en igualtat de condicions, com ara el dels origens dels Estats Units (entre colons i immigrants de tot Europa, en un principi bàsicament descendents d’anglesos, holandesos, alemanys, suecs i escocessos, més avant francesos i irlandesos, després italians, polonesos i d’Europa Oriental i hispànics), dóna molt de joc quant a nivell de desplegament economicocultural que no pas un mestissatge fet a través del genocidi i la violació, com s’esdevingué a Hispanoamèrica, amb més de 100 milions d’infeliços amerindis morts sols durant els dos primers segles de conquesta i colonització imperial castellana contra les cultures neolítiques indígenes. Lògic, oi?.
El castellà és una eina de repressió i destrucció psicològica i nacional massiva .
Castellà? No, gràcies!.

La Cigala i la Formiga

LA CIGALA I LA FORMIGA, VERSIÓ CLÀSSICA

  • La formiga treballa amb totes les forces tot l’estiu sota una calor aclaparadora.

  • Construeix la seva casa i s’aprovisiona de queviures per a l’hivern.

  • La cigala pensa que la formiga és fava, i ella es passa l’estiu rient, ballant i jugant.

  • Quan arriba l’hivern, la formiga es refugia a la seva caseta on té tot el que li cal fins a la primavera.

  • La cigala tremolant, sense menjar i sense recer, mor de fred.

              FI

VERSIÓ ESPANYOLA

  • La formiga treballa amb totes les forces tot l’estiu sota una calor aclaparadora.
  • Construeix la seva casa i s’aprovisiona de queviures per a l’hivern.
  • La cigala pensa que la formiga és ximple i es passa l’estiu fent allò que li fa més goig, rient, ballant i jugant.
  • Quan arriba l’hivern, la formiga es refugia a la seva caseta on té tot el que li cal fins a la primavera … ……… ……
  • La cigala tremolant organitza una roda de premsa el què es demana per què la formiga té dret a habitatge i menjar quan vol, quan hi ha uns altres, amb menys sort que ella, que tenen fred i gana.
  • La televisió organitza un programa en viu en el qual la cigala surt passant fred i calamitats i alhora mostren extractes del vídeo de la formiga ben calenteta a casa i amb la taula plena de menjar
  • Els espanyols se sorprenen que en un país tan modern com el seu deixin patir a la pobra cigala mentre que hi ha altres que viuen en l’abundor.
  • Les associacions contra la pobresa es manifesten davant de la casa de la formiga.
  • Els periodistes organitzen una sèrie d’articles en els quals qüestionen com la formiga s’ha enriquit sense contractar la cigala i insten al govern a que augmenti els impostos de la formiga de manera que les pobres cigales puguin viure millor.
  • Responent a les enquestes d’opinió, el govern elabora una llei sobre la igualtat econòmica i una llei amb caràcter retroactiu, antidiscriminació.
  • Els impostos de la formiga han augmentat i a més li arriba una multa perquè no va contractar a la cigala com ajudant a l’estiu.

  • Les autoritats embarguen la casa de la formiga, ja que aquesta no té prou diners per pagar la multa i els impostos.
  • La formiga se’n va d’Espanya i s’instal·la amb èxit a Europa. La televisió fa un reportatge on surt la cigala amb molt de sobrepès, ja que s’ha menjat gairebé tot el que hi havia molt abans que arribi la primavera, mentre veia els videos-reportatges que li havien fet
  • L’antiga casa de la formiga és reconvertit en alberg social per a cigales i es fa malbé ràpidament perquè les cigales no fan res per mantenir-la en bon estat.
  • El govern és criticat per no posar els mitjans necessaris.
  • Una comissió d’investigació que costarà 10 milions d’Euros -i recau en un conegut lobby econòmic- es posa en marxa.
  • Mentrestant la cigala mor d’una sobredosi.
  • La SER, la COPE, i totes les TV i diaris, comenten el fracàs del govern per intentar esmenar el problema de les desigualtats socials.
  • La casa és ocupada per una banda d’aranyes immigrants, que rebran les corresponents paguetes per cada fill.
  • El govern es felicita per la diversitat multicultural d’Espanya alhora que puntualitza que aquesta faula no té, per a res, cap comparació possible entre el Govern Central i l’economia productiva de l’Arc Mediterrani.
  • Tot semblança amb la realitat és pura coincidència.

FI

Estudi de Tàctiques

ESTUDI DE TÀCTIQUES

1. Pensa amb el cos
Imagina’t més com un escut humà que com una espasa. La teva ment ha de detenir l’hostilitat de l’oponent, ser una arma passiva, ferma com un mur.

2. Abandona tota noció d’ull-per-ull
En Gandhi anomenava aquesta tàctica “ahimsa”, que significa negar-se a ferir l’altri. Significa no respondre de cap forma, ni tan sols en la teva ment.

3. Obra com si el teu enemic fos el teu aliat
a) Detecta les vulnerabilitats del teu enemic, d’una manera tendra. Quan Gandhi proposava romandre a l’exterior mentre queien les bombes, estava dient que se sentia més fora de perill que el pilot, que havia de protegir-se amb tones de maquinària de guerra. Gandhi estava protegit per les seves conviccions, molt més fortes.
b) Digues al teu opositor que té un caràcter fort i generós, encara que de vegades no ho sembli, i la força i la generositat es faran més fortes en ell. La gent s’eleva davant les expectatives heroiques que es tenen d’ells i treballa dur per arribar a elles. Compte: les expectatives s’expressen amb amor, les demandes, amb ira.
c) Reconeix que el teu enemic està oprimit per un adversari més gran. Apel·lar a l’enemic que ambdós teniu en comú li ajuda a relaxar el seu antagonisme cap a tu. I animar el seu heroisme el converteix en el teu col·laborador.

4. Crea una gran xarxa
Crea un xarxa de suport. Una xarxa és difícil d’atacar perquè la seva força s’estén. Els rebels zapatistes parlen molt més que lluiten. Quan els ataquen, es dirigeixen a la seva xarxa d’amics i grups interessats. Junts creen un “lobby”. No necessiten un exèrcit, sols compartir una idea que interessa a molta gent. Demana ajuda a la gent i assegura’t que saben el que defenses.

5. Sigues més com l’enemic que ell mateix
a) Adoptar la seva postura sorprèn a l’enemic. Quan t’enfrontes a un adversari que sembla estar-se fent cada vegada més gran, facis el que facis, un canvi ràpid, un “xoc”, va molt bé.
Un grup de rock d’Europa de l’Est, anomenat Laibach, va trobar una solució enginyosa: en comptes d’atacar als dictadors, van començar a actuar com ells. Definien al seu enemic com el seu amic, van adoptar les seves idees… El convertir-se en un mirall del seu adversari va tenir un gran impacte. Tot el món va començar a preguntar-se: Què està passant? Laibach no havien canviat la seva forma de pensar, però sabien que reaccionar amb ira contra el gran enemic no hauria servit de res. En canvi, al fer que la gent es preguntés si realment havien canviat de bàndol, provocaven que comencessin a pensar per ells mateixos.
b) Quan una dona lluita contra “l’opressió masclista blanca”, els masclistes blancs sols es fan més forts i resistents. Reforces el comportament que odies amb la teva ira i demandes. La polarització força a cada bàndol cap a posicions de major hostilitat.

6. Redueix el conflicte a la seva essència
Veure els punts essencials de cada situació ajuda a evitar cars malbarataments d’energia. Deixa enrere l’ego, la gelosia, les teves pròpies normes. La veritat és simple, clara, deixa que et guiï.

7. Resisteix front al poder, no l’ataquis directament
Confia en la tàctica del “Com Si”. Actua com si el poder que vols ja fos teu. Gandhi no va atacar
directament els britànics, es va resistir a llurs edictes i va actuar com si la gent de l’Índia tingués el poder total, com si ja hagués guanyat la llibertat i els britànics haguessin de reconèixer-ho. Quan actues com si ja s’hagués acomplert el que desitges, convences els altres que realment és així.

8. Estudia cada situació a partir del seu oposat
a) El poder sempre conté les llavors de la seva inestabilitat. Contradiu en comptes d’enfrontar-te a ell. Pregunta’t: Quina és la força més gran del meu enemic? En aquesta força hi ha la seva debilitat. Si la força més gran del teu enemic és la rapidesa, vés per la qualitat.
b) Estàs en una reunió on el poder està dominat per X, el qual està atacant les teves habilitats. Vés a l’extrem oposat. No te’n defensis. Recomana un decurs diferent d’acció i treu-lo del seu escenari. O desvia el seu poder convidant uns altres a unir-se a la discussió.

9. Prepara’t per ser ferit i no ferir al teu torn
La venjança fa fort a l’enemic. En comptes d’això, sigues vulnerable. Digues la veritat en un context on tot el món calla. Sigues obert quan la resta duen cuirasses. Accepta quan tots estan rebutjant. Pot ser que et fereixin. Et feriran. Però en una confrontació en la qual mostres obertura, una ferida és menys dolorosa que quan et t’autoprotegeixes. Quan l’enemic veu que t’exposes, sap que no estàs bromejant.

10. Deixa que entri quelcom nou per destruir un límit
Introdueix alguna cosa nova, sorprenent, i erosionaràs la convicció de l’oponent. No rebutgis coses, com noves idees o col·legues, acull-ho tot en el teu projecte.

11. Condueix la teva campanya totalment a la vista i a boca de canó
Digues el que vols, en comptes de dir de què et queixes. I explica també com intentaràs aconseguir-ho. Qui comparteix informació triomfa sobre el propietari de la informació. La informació que amagues t’afebleix.

12. Mantén-te ferm en el teu paper
a) Entén què hi ha darrere de l’antagonisme del teu oponent. Potser està més preocupat pel seu propi èxit que pel seu enfrontament amb tu. Molta gent en realitat no vol lluitar. Vol guanyar.
b) Si ets l’objectiu d’algú, és possible que se senti més atacat per alguna cosa que representes que per tu mateix. Llavors, converteix-te en la imatge total del que tem el teu enemic. Jugar un rol deliberatament pot sorprendre a l’opositor més intransigent i acabar amb el seu antagonisme. De cop i volta, ets la imatge que els altres tenen de tu i comencen a acceptar el que fins ara havien odiat. És com si ells t’haguessin creat i haguessin d’estimar allò que han creat.

13. Entrena a la teva veu interior a “aguantar la respiració” per un moment.
Fes les coses amb calma. Pren el comandament quan estiguis preparat. Aguantar la respiració, quan el món xiscla i corre, et permet descansar i augmentar la teva comprensió de la situació. Et dóna poder. Força l’enemic a actuar, a mostrar la seva estratègia i fins i tot pot acabar fent el treball que volies que es fes.

14. Apel·la a allò millor dels teus enemics
Demostra una confiança perfecta en el teu opositor. Expressa la teva fe en que no vol fer-te mal. Explica-li com no hi perdrà gens per col·laborar amb tu, que de fet hi guanyarà més. La teva disposició ha de ser oferir-li el coratge de canviar. Molta gent vol fer les coses bé, sols necessiten que se’ls hi recordin els seus millors instints i sentit del joc net.

15. Confia en tu mateix tant pel sofriment com pel triomf.
No vagis als enemics del teu enemic, buscant el seu favor per a anar junts contra el teu adversari. Si Gandhi hagués acceptat el suport dels Estats Units en la seva confrontació amb els britànics, hauria acabat amb les seves possibilitats d’aconseguir una victòria neta. La seva batalla per la llibertat s’hauria diluït en una disputa entre els imperialismes britànic i americà.

16. Prepara’t per reajustar la teva estratègia i objectius
a) Has d’estar sempre preparat per persuadir als altres, així com perquè et persuadeixin a tu. No insisteixis en res. No et barallis per principi. Deixa que els teus errors et canviïn. Guia’t pel que, en condicions canviants, és veritable per a tu. Sigues ferm i flexible alhora.
b) Actua, en principi, dintre de la legalitat, de les regles del joc que has establert amb el teu enemic. A partir d’aquests límits, has d’acceptar i fins i tot demanar el càstig si decideixes trencar-los. Gandhi va demanar que el duguessin a presó.
c) Entén que mai aconseguiràs un gran dret sense córrer un gran risc. Una princesa se salta les normes sols una vegada, com una declaració de guerra. Quan els colons americans es van negar a pagar la taxa del te al Parlament Britànic i van llençar el te al port de Boston van ajudar a començar una revolució.

17. Prefereix qualsevol sofriment, fins i tot la pèrdua o humiliació, abans que mostrar que el teu ego és més important que el teu objectiu
a) Si el teu adversari sap que pot humiliar-te però no destruir-te, no té poder sobre teu. Pararà d’intentar ferir-te. Mostra-li la teva fe en la seva incapacitat de persistir en fer-te mal.
b) No et detinguis per petites derrotes. Defineix la confrontació en termes d’una guerra llarga.
c) L’ira contra l’adversari i l’ira contra un mateix són inseparables. Vèncer a l’opositor i vèncer-se a un mateix són el mateix. Tot enemic és algú en guerra amb ell mateix. Tu, senzillament, ets algú que passava per allà. Desarmar a un antagonista de la seva ira és un poder més gran que totes les armes.

18. L’últim poder és el poder de l’adéu
a) Si els has intentat tots i l’opositor segueix sent un adversari, ves-te’n. És l’única forma de conservar les teves energies per un altre dia. Hi ha un refrany Budista: “Has de tancar el llibre”. El millor de la saviesa consisteix en tallar amb les coses, saber què ha d’acabar i quan i com acabar-ho.
b) Hi ha dos tipus de finals: la bona destrucció i la mala. La dolenta destrucció és autodestrucció, significa destruir les coses prematurament, sense donar-los l’oportunitat de madurar.
c) El poder de l’adéu resideix en la bona destrucció, en el final net. Acabar amb un amant que no t’honora, amb un treball que ja no t’és útil. Amb ells vénen els bons començaments. El que realment distingeix les princeses és que diuen no als altres i a elles mateixes molt més a sovint que la resta de dones. Ser forta per a dir-se no a elles mateixes significa que cada sí és real. No hi ha poder més gran que la llibertat d’anar-se’n.

Països Catalans, terra promesa

CATALUNYA, TERRA PROMESA

“…car per tals e semblants certificacions hom guarda sos amics e sa nació de prendre dany” (Lletra dels Jurats de València a Mallorca i Barcelona, 24·X·1374).

MOISÈS:
Potser la fita més important de l’Antic Testament és el concepte de Terra Promesa.
La idea d’una existència absoluta de Déu és sempre estranya a gent feréstega i desposseïda, com els esclaus del Delta.
JHWH (Jo sóc el Qui és) era la Veu que podia fer efectiva la promesa d’una terra a uns esclaus sense consciència nacional. Allò que Moisès tragué d’Egipte no era una nació constituïda, sinó una amalgama de distintes tribus (descendents d’esclaus venuts a Egipte). Segurament l’únic somni que els podia enlluernar era el de posseir un hortet propi. El poble elegit era sofert i oprimit, quasi sense fe ni esperança, a penes amb cap consciència de ser poble. Eren les despulles i l’escopidera d’aquell món, esclavitzats successivament per Estats forts i altius. Però Déu arreplega del fem allò feble i menyspreat pels homes a fi de demostrar que la força és d’Ell, Sebaoth, i no pas dels homes. Moisès i la lluna resplendeixen, però d’una llum originària major.
A Èxode llegim com no sols va marxar d’Egipte la llavor de Jacob, sinó “molta gent estrangera”. És de creure que no parlassin una llengua comuna, sinó amalgama de dialectes barrejats amb l’egipci.

Països catalans 02

El caràcter d’aquesta gent havia de ser ben poc donat, des de llur misèria, a deixar-se dur per “idees” sense contingut, per abstraccions. Que eren gent ben díscola ho demostren els forts càstigs i fets quie vénen relatats a l’Èxode.
Moisès aprofità el seu privilegiat càrrec i passat per recórrer les alqueries de Gosén, i els parlava d’un Senyor propietari d’unes terres, disposat a cedir-les a canvi d’un tribut molt més lleuger que no pas l’esclavatge brutal dels egipcis: l’adoració.
Però ni tan sols es tractava de lliurar llurs ànimes i pregàries a Déu, coses per a les quals a penes es trobaven preparats, perquè llur espiritualitat no devia estar encara formada.
La cosa era més simple. Al Levític llegim: “Meva és la terra, vosaltres sols sou forasters i allotjats”. JHWH és el Propietari absolut de la Terra, tant llavors com quan els catalans se’n vingueren amb el rei Jaume cap a València i Mallorques. Moisès estableix clarament els termes de Propietari (Ell), Terra (promesa) i lloguer (adoració “nacional”). El Contrat de lloguer queda adins l’Arca de l’Aliança, protegida per la glòria de l’Altíssim, Qui vetlla.

POBLE EMERGENT, TERRA I LLIBERTAT:
Tot plegat permet d’aglutinar aquest barrejat poble d’esclaus, Terra i poble, llibertat i propietat queden enclosos en la Terra Promesa. Sembla una simplesa però les aparents ximpleries solen rutllar, perquè la saviesa de Déu s’hi mostra sovint per guanyar millor els simples, els marginats per la injustícia, els analfabets per haver patit discriminació, front a les sofisticacions dels desfeinats i còmodes. Com que la saviesa humana sol degenerar en orgull i menyspreus, en especialitzacions miops i en sofística, Déu ha de subvertir valors per desconcertar les distingides raboses resaberudes. És un tret especialment misericordiós de la seva Justícia.
Allò que pot rutllar és qüestió de fe sotmesa al Propietari de la Terra. El Propietari és més decisiu que la mateixa Terra, compte!.
I així, Déu digué al Faraó d’Egipte (i pot dir-ho al d’Espanya): “Quant temps et negaràs a humiliar-te davant de Mi? deixa marxar el meu poble” (Èxode 10:3, llibre sobre la fugida dels israelites cap a la Terra promesa, atribuït a Moisès, ca. 1350-1230 a. C.).
Les civilitzacions decadents solen crear refinades teories mortes, però desapareixen per estar semes de fe, de realisme i de vitalitat. Qualsevol ximpleria de Déu pot aglutinar un conglomerat dispers i a-nòmic (sense escala de valors), mentre que teories molt estudiades poden morir sense transcendir socialment. De fet, mentre filososfies i ideologies sols solen escampar-se entre èlits i duren unes poques desenes d’anys, les grans religions mouen milions de persones durant milers d’anys. “La filosofia triomfa fàcilment dels mals passats i dels futurs, però els mals presents la vencen” (La Rochefaucauld, 1613-1680). “Tots els qui pateixen han menester d’amor, no pas d’ideologies utòpiques” (Teresa de Calcuta). “…en general l’esperit raonador i filosòfic, inspiren apegament a la vida, efeminen, envileixen les ànimes, concentren totes les passions en la baixesa de l’interès individual, en l’abjecció del jo humà, i minen talment en silenci els veritables fonaments de tota societat; perquè allò que els interessos particulars tenen de comú és tan insignificant, que mai no equilibrarà allò que té d’hostil” (a “Émile”, t. III, p. 193, llib. IV, J. J. Rousseau).

Països catalans 03

Sols Déu allibera de l’esclavatge (Faraó, símbol d’opressió-pecat-Satanàs) i de les arrels espirituals que l’ha fet possible (fatalisme, individualisme, anomia, pecat).
“Has cridat quan et veies oprimit,
t’he salvat, t’he respost
en el tro misteriós,
t’he provat a les fonts de Meribà.
Escolta, poble meu, el que jo et man.
Tant de bo m’escoltis, Israel!
No tinguis déus estrangers,
no adoris els déus dels pagans.
Jo sóc el Qui és, el teu Déu,
qui t’he tret de la terra d’Egipte;
obre la boca, que jo te l’ompliré.
Però el meu poble no escolta
la meva veu, Israel no vol fer
cas de mi,
i els abandon a llur cor caparrut,
al desig de llurs capricis.
Tant de bo que el meu poble
m’escoltàs i seguís els meus camins.
En un instant serien vençuts els enemics,
giraria la mà contra els qui l’oprimeixen.
(Psalm 81:8-15).
En fi, “La història ha de repetir-se perquè la primera vegada li prestem ben poca atenció” (Blackie Sherrod). “La història és el progrès de la consciència de la llibertat” (Georg Wilhelm Friedrich Hegel, 1770-1831, filòsof alemany).
“Ja que he cridat, i heu dit que no, he estès la mà; i ningú no es dóna per entès, heu deixat estar tot consell meu, i no heu volgut saber res de la meva reprensió, també jo em riuré de la vostra dissort, en faré escarni quan vindrà la vostra paor” (Proverbis 1:24-26).
“Has vist moltes coses però no les recordes; hi senties bé però no escoltaves! El Senyor, que és bo, s’havia complagut a fer gran i gloriós el seu designi. Però vet ací aquest poble capturat i convertit en botí. Tots han estat caçats a les coves i entaforats en calabossos. Els han capturats i ningú no els allibera, són botí que ningú no reclama. Qui de vosaltres vol sentir-ho? Qui vol entendre el que jo havia predit? Qui convertia els de Jacob en despulles, els d’Israel, en captura?» ¿No era el Senyor, contra qui havíem pecat en negar-nos a seguir els seus camins i a fer cas del seu voler? Per això ell ha abocat sobre el seu poble l’ardor del seu enuig, una guerra violenta, que l’ha envoltat de flames. Però el poble no ho ha volgut entendre; la guerra s’abrandava dins d’ell, però ell no hi posà atenció”. (Isaïes 42:20-25).

REUNIFICACIÓ CATALANA:
“Allò que deixà el llagost,
ho devorà la llagosta,
allò que la llagosta deixà,
ho devorà el saltamartí;
allò deixat pel saltamartí,
ho menjà la saltarel·la.
Embriacs, espavileu-vos
del vostre vi; tots els bevedors,
ploreu i planyeu-vos pel most:
se us ha estroncat de la boca!.
Perquè ha pujat
contra el meu país una gent
poderosa i innombrable…”
(Joel 1:4-6).

Països catalans 05

Els Països Catalans no tenen ni de bon tros prou consciència d’unitat nacional: mai no ho van ser plenament, com a Estat. Front als 300 milions i la vitalista hispana descontrolada, dels estàndars i dels reptes tecnològics, tenim ben poques esperances de reexir. Som exnació, noció, pre-nació, nació inconscient, venal, trencadissa, sense Llei ni muralles de defensa.
“Toqueu el corn a Sió, doneu l’alarma sobre la meva muntanya santa! Tots els habitants del país tremolen, perquè ha vingut un poble nombrós i fort” (Joel 2:1).
La nostra terra promesa fos un poble autodesvetllat, un Estat català bastit des de l’autosolidaritat, l’autoorganització de base, sobre la Justicia. Però un Estat no pot ser una simple idea abstracta, sinó un contrapoder una organització alternativa viable al poder opressiu. L’únic material viable per a bastir-lo és la Llei del Sinaí. L’únic poder per fer complir aquests no fàcils manaments és la força i el tremp espiritual adins de l’esperit del catalanam.
Les idees abstractes i més si van en gran part contra la natura caiguda de les persones, no poden quallar si no tenen interès pràctic, si no donen fruits estables, si no són concrets i quotidians, entenedors per a qualsevol tiamaria o qualsevol bonjan. “Un enteniment tot lògica és com un coltell tot de fulla, que fereix la mà de qui el mena” (Rabindranath Tàgur, escriptor bengalí) “Tenir idees (=ideologia filosòfica o política rígida) és la manera de no saber de res, de no adonar-se de res. Les idees són llast, equipatges que fan nosa i que ens impedeixen d’avançar de pressa. Un home obert de mollera se’n riu, de les idees. En té prou sabent guaitar i copsar les coses. Les idees atraquen el cervell i priven de pensar” (Georges Duhamel).“Les paraules que no van seguides de fets, no valen res” (Esop).
Si una nació viu en la sensualitat, l’autoindulgència i el consumisme, l’autodisciplina, el sotmetiment humil a les veritats hi és inviable, perquè l’hedonisme (aquesta passió de vells per un plaer mitificat i més aviat irreal: que se’ls escapoleix) és la brúixola que els guiarà cap a la decadència. Hom dirà, com Pilats: “I què és, la Veritat?” (Joan 18:38). Un tal escepticisme -tan típic de la progressia catalana, altrament- és edificar damunt les conveniències, de fet l’escepticisme és bàsicament fruit de la a-nomia, de viure segons les pròpies conveniències: “La condemna és això: la llum vingué al món, i els homes s’estimaren més les tenebres, car llurs obres eren roïnes. Qui fa el mal avorreix la claror i no va cap a la llum perquè les seves obres no sien reprovades, però qui practica la veritat va cap a la llum perquè es manifestin les seves obres, perquè són fetes segons Déu” (Joan 3:19-21).
Àdhuc la llengua, pretesa garantia, és també una línea del front que recula. El nostre poble, enfangat en la imprecisió vital, s’autodissol, renega d’allò propi per modes gregàries que dissolen el sentit de la realitat/veritat i el tremp nacional. “Ni s’avergonyeixen gens ni coneixen el rubor” (Jeremies 6:15). Estar avergonyit fos un molt bon senyal, però els connacionals d’en Jeremies no tenien ni vergonya. Això trencà el cor del profeta: els havia insistit, plorat i pregat per ells, però en “passaven” olímpicament. Aquesta actitud ve davant de la catàstrofe personal o col·lectiva, car és altivesa, insensibilitat i manca de misericòrdia, resistir a l’amor, a l’Esperit Sant, Esperit de gaudi i de meravella que inspirà Llull i els catalans més destacats de totes les èpoques, esperit d’intel·ligència i de bondat.

Països catalans 04

LA TERRA:
És de Déu. Per suposat. Més clar i fort: Catalunya no és pas dels catalans, sinó de Déu, el Propietari de la finca. Ell donà illes i València a catalans ardits i humils que li eren agraïts. “E quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers Orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita”, diu el cronista del Conqueridor quan entra a Valencia, capturada als sarraïns. Jaume s’hi endreça cap a Jerusalem (Orient) on Nostre Senyor morí i ressuscità -per salvar, també, gent catalana-, i on ha de tornar, i donà gràcies al Propietari. “El Senyor t’obrirà…el cel, per donar pluja a la terra en la seva saó…Et posarà per cap i no a la cua, seràs sempre damunt i no mai a sota, si creus els manaments de Déu…” (Deuteronomi 28: 9-14). Aquest és el model de Déu per a vèncer: que l’estimem, la grandesa i la bellesa de la gratitud. Quan serem disposats a creure’l, amb Ell anirem a la victòria. A Viena hi ha un monument a una victòria contra Napoleó on podem llegir: “Mit Gott zum Sieg” (Amb Déu a la Victoria). Mentrestant, Déu no pot donar victòries per a orgull de gent envanida, falsa, capriciosa i immisericorde. Però si el creiem… “us faré recuperar les anyades que s’han menjat la llagosta, el saltamartí, la saltarel·la i el llagost, el meu gran estol que havia enviat contra vosaltres” (Joel 2:25). “Bon colp de falç: les meces són madures…” (4:13).

Països catalans 01

Déu pot oferir terra, i Estat i tantes altres coses a canvi d’una adoració segons el seu model, el de la seva Constitució (la Bíblia, la revelació per fer-se entendre dels homes). Com més fort i profund el clam d’adoració, tant millor el resultat. “El passat defineix el present perquè la humanitat no és mestressa de la seva pròpia història” (Sigmund Freud, 1856-1939, psiquiatra austrojueu, fundador de la Psicoanàlisi). Déu és Senyor de la Història humana, no pas una “idea” desfasada de la qual avergonyir-se i rebutjar a fi de seguir les pròpies déries indisciplinades i sense punts de referencia històrics ni realistes.
“Jo no et sabia i cap espai de mi
no em duia a creure en altres fites
que aquelles que deixaven
amb pas de vell astut i greu.
Un llunyà senyal del temps
Dibuixant damunt la neu…
Tot era buit de mar i de perfum.
Tot eren platges de miratge i fum
Com una estranya
Llum esperada
Que encèn els ulls només un sol instant
més enllà dels càntics
lluny de tot,
lluny de l’esperança
de fer vibrar els sentits amb força…” (Miquel Martí i Pol).
Tal com fareu amb Ell, Ell farà -amb més benignitat- amb vosaltres. “Qui no ama les obres de Déu, Déu no ama les obres d’aquell” (“Llibre de Proverbis”, Ramon Llull, cap al 1300, el punt més àlgid de la nostra nació). Jesús digué: “M’odien sense motiu” (Joan 15:25).
“Preareu mi qui en temps antic preàveu
e confessant que us dolíeu de mi
i ara que us am pus que jamés amí
tornau-vos llà on de primer estàveu” (Ausiàs Marc)
Déu us ofereix un Contrat de Lloguer en excel·lents condicions, gairebé un xec en blanc, malgrat que bé ens coneix:
“A la part de Llevant, místic exemple
com la flor gegant floreix un temple
meravellat d’haver nascut ací,
entremig d’una gent tan sorruda i dolenta,
que se’n riu i flestona i es baralla i s’esventa
Contra tot allò humà i diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s’alça i prospera
esperant uns fidels que han de venir” (Joan Maragall).
Caigué el mur de Berlín. Quan cauran els nostres, els de les buides astúcies sorrudes?. “Amb poc amor, gran feit no es pot menar” (Llull). “Qui vol ser fort, de la carn es despulla” (Ausiàs Marc). “Els malvats faran cap al Xeol i també les nacions que obliden Déu” (Psalm 9:17).
Què en farem? Segons el que fem, ja podem preveure el propi futur.

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social

Hi ha diversos problemes greus i de complicada solució:

SENEFA 005
Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social 02Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social 03
SENEFA 005

  1. La Jerarquia catòlica espanyola, sovint prostituïda econòmicament i política al Regne d’Espanya, ha tingut una praxi colonial contra el poble valencianoparlant.
  2. – Aquesta imposició brutal del castellà per part també de la “querida” de l’Estat ha dut a la descristianització dels valencianoparlants i especialment dels seus sectors més autoconscients.
  3. S’ha creat una dinàmica dreta-nacionalcatòlica-reaccionària versus esquerra-menjacapellans-comunistoide, sense termes intermitjos assenyats ni inclusius ni transversals ni dialogants on la reacció neofranquista duu les de guanyar perquè té més arrels socials transversals.
  4. – La Jerarquia (que no fidels, molt important no confondre-ho!) catòlica espanyola és de les pitjors de tot el món catòlic. “Més papistes que el Papa”, i, en general, sempre més reaccionària que el Vaticà. Ni tan sols amb l’actual Papa teòricament “progre” canvien d’actituds i ací tenim Cañizares ofegant-nos per rematar el genocidi cultural.
  5. – Les esglésies són d’allò més transversal en societats occidentals. La mentalitat que hi domina, predomina socialment a l’hora de votar. Menystindre-les és no entendre tampoc de política.
  6. – Junt a l’escola i els mèdia, la llengua utilitzada normalment per l’Església és allò que més pot normalitzar la nostra llengua socialment.

Solucions:

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social

  1. – Necessitem una església cristiana pròpiament valenciana, sense la permanent espasa de Damocles espanyolista.
  2. – El poble valencià catòlic necessita més espais propis on desplegar-se en valencià i aliances amb els grups socials i polítics contra el genocidi cultural. D’aquest estil però ampliat
  3. – El protestantisme ha donat millors resultats socials, culturals i polítics que el catolicisme:
  4. – I a ca nostra té una tradició no sols més democràtica, sinó que accepta molt més el dret d’autodeterminació:
  5. – L’única volta que el Partito Comunista Italiano guanyà unes eleccions estatals fou en una campanya on repartí massivament Nous Testaments a fi d’ensenyar als italians quant lluny estava l’església catòlica de l’església novotestamentària. D’aquest fet es podrien traure un grapat de conclusions.

Podeu seguir-nos al Twitter: @CristiansPV

Enllaç relacionat

SENEFA 002

Mapa d’ateus en l’actual Alemanya:
A més fosc, més percentatge d’ateus

Allà on l’Estat totalitari ha acaçat la fe transcendent, actualment hi ha prou més ateisme i també més pobresa.

Llengua i església al País Valencià. La transversalitat social 01

Comentari:
Hem de tindre clar que una de les esglésies més nacionalcatòliques del món és l’espanyola (amb la mexicana i alguna altra), i que té multitud de tripijocs amorals amb un Estat-Frankestein com és l’espanyol.
D’ací que avien a València saigs de l’Estat a sou, com Cañizares, autèntics funcionaris per a la repressió de la fe lliure i del valencià dins l’església.
Naturalment això no s’adiu a l’Evangeli i també demostra els components pecatosos i degenerats de l’Alta Jerarquia de la Conferència Episcopal Espanyola, desvergonyida en moltes coses, com els seus satànics mitjans de comunicació i que ven el poble als llops.
Déu els ho reclamarà en el dia del Judici.

L’actitud del clergat colonial i del franquisme ha provocat que sobretot els valencians més conscients s’hagen allunyat del cristianisme.
Tanmateix això ens debilita moltíssim com a poble, ja que l’ús de culte d’una llengua és molt transversal i té un prestigi molt alt entre amples capes de la població. Fins i tot pot ser més important que la llengua a l’ensenyament, a la música o als mass mèdia.
I en gran part el vot de la Tercera Edat depèn de l’Església.
Els cristians valencians han de reclamar insistentment la llengua a les esglésies i utilitzar-la sempre ells mateixos en qualsevol acte, i els valencians conscients adonar-se que han patit una marginació política i replantejar-se el tema de la fe seriosament.
I, si la Jerarquia s’hi nega, actuar pel propi compte: l’obediència a la Paraula de Déu va davant de l’obediència a funcionaris de l’Estat com Rouco o Cañizares.

Els qui es pensen que soterraran fàcilment l’església o la religió somien. Molts ho han dit al llarg de tots els temps i, sempre, tots s’han equivocat.
Segons els experts a l’any 2050 el món serà més religiós que ara (En canvi baixa natalitat i ateisme van de la mà)

Ni les més dures persecucions han acabat mai amb el cristianisme.
Per tant hem de tindre una estratègia realista per la recuperació espiritual i nacional en els seus complexos aspectes.

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs

LES TOMBES FLAMEJANTS

(Famosa poesia de resistència durant la dictadura primoriverista que molts catalans se sabien de memòria)

800px-eternal_flame_at_the_grave_of_john_f-_kennedy_in_arlington_national_cemetery

Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d’estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d’albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

– Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants!

VENTURA GASSOL (1893-1980)

SENEFA 005

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 02Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 01

LA VALL DELS OSSOS SECS

Ezequiel 37

  • 1 La mà del Senyor vingué damunt meu, em va fer sortir amb el seu Esperit i em va posar enmig d’una vall que era plena d’ossos.
  • 2 M’hi va fer passar pel seu costat, tot a l’entorn, i vaig veure que n’hi havia una gran quantitat, estesos sobre la superfície de la vall, i que eren secs del tot.
  • 3 I em digué: “Fill d’home, ¿podran reviure aquests ossos?” Vaig respondre: “Senyor, Déu meu, ets tu qui ho sap.”
  • 4 I em digué: “Profetitza sobre aquests ossos, i digues-los: Ossos secs, escolteu la paraula del Senyor!
  • 5 Això diu Déu, el Senyor, a aquests ossos: Heus aquí que jo faré entrar en vosaltres l’alè de vida i reviureu.
  • 6 Posaré nervis damunt vostre, hi faré créixer carn al damunt, us revestiré de pell, us infondré esperit i viureu. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor.”
  • 7 Vaig profetitzar tal com se m’havia manat, i, mentre jo profetitzava, es va sentir una remor i tot seguit una commoció, i els ossos es van ajuntar els uns amb els altres.
  • 8 Vaig mirar i els vaig veure recoberts de nervis, que els creixia carn i que la pell els anava recobrint; però no tenien alè de vida.
  • 9 I em digué: “Profetitza a l’alè de vida, profetitza, fill d’home, i digues-li: Això diu Déu, el Senyor: Vine dels quatre vents, alè de vida, i alena sobre aquests morts i que revisquin.”
  • 10 Vaig profetitzar com se m’havia manat i va entrar-hi l’alè de vida; i van reviure i es van posar dempeus, formant un exèrcit immens.
  • 11 Llavors em digué: “Fill d’home, aquests ossos són tota la casa d’Israel. Mira, ells diuen: Són secs, els nostres ossos, s’ha esvaït tota esperança per a nosaltres, estem perduts del tot!
  • 12 Per això, profetitza, i els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Mireu, jo obriré les vostres sepultures i us faré pujar de la fossa, poble meu, i us faré entrar a la terra d’Israel.
  • 13 I sabreu que jo sóc el Senyor, quan hauré obert les vostres sepultures i us hauré tret de les fosses, poble meu.
  • 14 Posaré el meu Esperit en vosaltres i viureu. Us establiré sobre el vostre territori i sabreu que jo, el Senyor, he parlat i ho he complert. Paraula de Déu, el Senyor.”

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 04Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 03

Reunificació d’Israel i de Judà

  • 15 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia:
  • 16 “Tu, fill d’home, agafa un bastó i grava-hi això: Per a Judà i els fills d’Israel, ambdós units. Després pren un altre bastó i grava-hi això: Per a Josep, el pal d’Efraïm, i tota la casa d’Israel, ambdós units.
  • 17 Ajunta’ls, l’un amb l’altre, com un sol pal, i que formin una sola peça a la teva mà.
  • 18 I quan els fills del teu poble et preguntin: ¿No ens explicaràs què vols dir amb això?,
  • 19 els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Mireu, jo prendré el bastó de Josep, que és a la mà d’Efraïm, amb les tribus d’Israel unides amb ell, i l’ajuntaré amb el bastó de Judà i en faré un sol pal; i formaran una sola peça a la meva mà.
  • 20 Els bastons amb les inscripcions, els tindràs a la teva mà, davant dels seus ulls,
  • 21 i els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Jo aplegaré els fills d’Israel d’entre les nacions on han anat, els recolliré de pertot arreu i els faré tornar a la seva terra.
  • 22 Amb ells formaré un sol poble al país, a les muntanyes d’Israel, i un sol rei regnarà en tots ells; no formaran més dues nacions ni es dividiran més en dos reialmes.
  • 23 No es contaminaran més amb els seus ídols i amb les seves abominacions, ni amb cap de les seves transgressions, i jo els deslliuraré de totes les residències on han pecat. Els purificaré, i ells seran el meu poble i jo seré el seu Déu.
  • 24 El meu servent David regnarà damunt d’ells, i tots tindran un sol pastor; caminaran segons les meves lleis, guardaran els meus estatuts i els practicaran.
  • 25 Habitaran la terra que vaig donar al meu servent Jacob, on van habitar els vostres pares, i hi viuran tant ells com els seus fills i els fills dels seus fills, per sempre, i el meu servent David serà perpètuament el seu príncep.
  • 26 I establiré amb ells una aliança de pau; serà una aliança eterna. Els establiré, els multiplicaré, i posaré el meu santuari enmig d’ells per sempre.
  • 27 Tindré la meva residència al costat d’ells, i jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble.
  • 28 Llavors, quan el meu santuari estigui enmig d’ells per sempre, les nacions sabran que jo sóc el Senyor, el santificador d’Israel.”

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 06

Manifest dels Inexistents

AL VENT, MANIFEST DELS INEXISTENTS

(A la recerca de la física quàntica de la vida quotidiana)

Ground (*) declara de no existir organitzativament fins al moment i també la seva irrenunciable decisió de no existir mai, tret de manifestacions mentals poc estructurades, corrent de camins coincidents de gent i nuclis, famílies i colles heterogènies.
Qualsevol incomprensió o autoproclamació serà una traïció a l’esperit i objectius de Ground, que no pretèn sinó una presència espurnejant, de llàmpec i una actuació espontània, gràcia d’una percepció no codificada ni dissecada per racionalismes estantissos.
Ground és un vincle no físic per alternatives que neixen pertot, una font d’energia per als menyspreats i acaçats, per a creadors i místics, per a aventurers i rodamóns, per a gent que no pretèn la moda ni entèn ja el món, per a cercadors empedreïts de la revolta front a l’esclerosi dominant de qualsevol color, de les feixugues rutines anihiladores, dels riures sarcàstics dels sedentaris….
Allò que en diuen actualitat no és sinó un fals i manipulat decorat fabricat pels grans menjacocos del planeta.
La major part dels esforços dels sistemes d’organització social imperants són emprats per a l’emmagatzematge i perfeccionament de les armes d’autodestrucció i genocidi. Cada any ingressen dins el volum monetari mundial un 8% més de diners blanquejats (del narcotràfic, tràfic d’armes il·legals, tracta de blanques, etc.) permès i fomentat per Bancs i governs per als propis guanys i per fer que la pseudociutadania occidental els voti “perquè l’economia va bé”. Fabricació de necessitats fictícies i gustos estàndards per al consum unificat per un màrketing idiotitzador. Fer de la política un pur comerç i del comerç una política, sota una Dictadura mediàtica de propaganda de dues cares estretament interrelacionades: la comercialconsumista per un costat i la psicològicopolítica per l’altre. Fer dels súbdits occidentals uns còmplices autòmates (conductisme de masses) preparats tècnicament i programats per a xuclar tota riquesa del Tercer Món, a través de l’explotació psíquica i de la colonització mental de la gent del Primer Món.
Mentrestant, els vertaders problemes, la humanització, l’expansió vital per damunt dels nostres prejudicis, misèries i violències quotidianes, són ignorats o abordats de manera insuficient i grossera, sense gens de rigor ni bona fe, amb una superficialitat de paròdia per farsa.
Però hi ha una petita porta per deturar el brogit infernal, la tenalla del món, i baixar-se’n.
La lluita d’interessos creats més o menys disfressats en demagògies atractives o ideologies de coloraines no ens interessa realment. I no pas per principis, sinó per sentit pràctic.

1_sudan1

Ground és pensar globalment i actuar localment, és esperit i cos, matèria i antimatèria, empirisme i idealisme, intuïció i reflexió, imaginació i lògica, meditació i comunicació. Ground és síntesi, diàleg, diversitat i interrelació, petita barreja d’ones sintonitzades en matisació mútua. Un bocí d’ironia front a les ortodòxies petrificades al servei del poder que constantment desertizen la realitat i menyspreen la bogeria realista i creativa.
Comunicació capgirada a l’endret, finalment, segons llargària d’ona de l’energia de la partícula. El vi de la vella amistat. Una comunicació compartida de debò.
Superació del paradigma espai-temps: el futur és ara, l’allí de l’ací concret.
El temps, segons la teoria de la Relativitat, no existeix, sempre és l’Eternitat, per això el futur dels nostres actes a venir gravita sobre els estranys esdeveniments del present i del passat.
Solidaritat planetària. Reflexos de llum intel·ligent connectant, per un estret i ajustat corredor, com des de la cova de Plató, segons la velocitat de la llum, eixa única magnitud absoluta entre allò relatiu.
Construcció de l’alternativa diària, el propi trip segregat des d’adins mateix de tu, sense toxines.
Unió subtil i perfecta d’antítesis rabiüdes. La Gran Unificació entre l’electrofeble i la forta interacció.
Subversió de ghettos ideològics, voluntat i esperit front a l’esclerosi mecànica. Aquest volterianisme il·lustrat. El racionalisme mecanicista, antítesi de la Inquisició, ha tingut, com aquella, moltes ramificiacions doctrinàries i eixorques. “El limitat de cor i pensament es vincla per estimar allò limitat de la vida, tal com el miop no veu un colze més avant en el camí”, va escriure un exiliat.
L’anul·lació de tota codificació emmetzimada, tret dels quanta absorbits i les espurnes d’antimatèria.

El ghetto de l’autopista Macià-Fuster viu el setge de la pròpia feblesa interna, Jocs Florals d’avui en dia, burlescs i rutinaris. I fa acceleradament adaptacions àuliques, però copiar modes és ben distint de cercar nous camins vitals. I arrufa el nas a la dissidència, de la mediocritat orgullosa estant. (Però les modes passen i l’estil hi resta i sols allò etern no està eternament passat de moda).
Heus ací el nostre poble davallant per la Història mentre amuntega herència de gens malaltissos de generació en generació fins a fer-ne gloriosa idiosincràsia nacional de la seva “santa tradició”. Un observador imparcial podria ben bé comprendre per què la nostra decadència ha arribat en un punt d’inflexió en què les nostres tribus reneguen del propi indigenisme i de la pròpia autenticitat, amb referents autòctons de gent tan poc autèntica.
Ground esclata als Països Catalans, entre les ruïnes de les conveniències i els molt fàcils premis del passat, enmig les matusseres baralles d’una nació en eclipsi, sublim inutilitat letàrgica administrada pels clergues materialistes oficials. Potser és una tardorenca burla del destí o un producte de la necessitat d’alguna sang nova, una petita invasió subtil d’altres aires dins aquest resclum.
“Sols jo sóc responsable de la meva sort, i…
si pugués dir això mateix de la meva gent i del meu país!.
Tant de bo pugués transmetre’ls els meus pensaments”.
(poema indi).
I en Llach cantava a “L’Estaca”.
“Sovint la força m’oblida…”.
Però hi ha la força, com a la “Guerra de les Galàxies” i la seva saga, que la rutina i el sarcasme dels panxacontents tiren a les deixalles per tancar-se dins l’orde de l’encefalograma pla i abúlic, d’un racionalisme típicament conservador, que no sap multiplicar, incapaç de fer reviscolar un poble que va cloent els ulls a la vida.
El primer toc és el respecte a la força.
I el segon el respecte a l’equilibri tranquil del cosmos, la fi de l’arrogància suïcida de la nostra espècie, dels perillosos calígules cocainomans que ens governen.
El tercer, l’autenticitat personal, escola de calor, la porta que duu a l’autoconeixença amb referents. Claror i gaudi intern a través de la multiplicitat de talls d’un carboncle brillant, encès en mescalina.
Podria estar-se produint -just ara i ací, en qualsevol lloc- una autèntica mutació en l’espiral de la vida. Des dels quanta de la nova física d’Einstein, revolucionadora del món científic, però no pas encara del quotidià; fins a les ombrívoles previsions del Club de Roma sobre medi ambient. Vet ací símptomes i anàlisis, profecies, la intuïció de quelcom que volta per succeir, d’esmorteïts o nerviosos indicis.
La fi del Cromanyó.
Un esclat, la consciència i l’energia en connexió.
“Arreu hi ha vida visible i invisible” (poema indi Lakota).

cfr4-ajusaa5kez

Potser algú somia alguna solució, s’inicia en alguna guerra mental guerrejada, produeix fluxe mental i felicitat natural per al supermercat espiritual, cul de mal seure.
Ground emet fora de la banda convencional del retroracionalisme, a l’esquerra o a la dreta del dial segons majors mancances, totalment contaminat per la toxicitat ambiental, convençut del seu aspecte risible, la seva aparença pocasolta, dèbil imatge, estrambòtica argumentació.

Tanmateix escolta (sí, atèn):
Potser és aprop la sèrie de catàstrofes a ca nostra i al planeta, predites per tants informes oficials. Potser la terra de la quarta part de la humanitat ben engreixada acabarà essent un erm espiritual. Potser això és evitable, però les possibilitats baixen ràpid a causa del tancament, la rutina i la manca d’empatia imperants en l’anestesiament col·lectiu de la massa embrutida i neronitzada.
Segurament les catàstrofes són connaturals de totes les generacions cíniques: l’estaca de la consciència que és aquest posat descregut i resaberut però sense rigor, ni lluita ni sacrifici, malfeiner per al positiu i rutinari amb el mal, un look vil de més entesos sense el necessari esforç de tocar fons.
Hi ha un progressiu cataclisme o mutació en marxa, just enmig de la codificada decoració de normalitat, xarxa d’amors egoistes frustrats, converses lineals de hobbies, sense ecos interiors. Probablement n’hi ha hagut d’altres semblants: la història humana no és precisament un verger de roses i a moltes generacions els arriba algun àngel exterminador segons encalç i mida.

img_l_414656

Eclipsi de la nació i del planeta. Contaminació i desaparició de l’equilibri natural, multiplicació de les drogaddiccions i de la violència psíquica.
No hi ha futur per als joves que estudien supersticions i mecàniques obsoletes, fora de la fondària de mires, del toc interdisciplinar -curull de meravella- típic del Renaixement o de l’Atenes clàssica; per als qui es preparen afora dels problemes de l’avui i del demà. Tan sols un petit coneixement dut a l’acció ja pot ser indefinidament més valuós que un gran coneixement ineficaç de parsimoniosos mandarins especialitzats.
Els sistemes d’organització social imperant estan intrínsecament incapacitats per plantar cara a una situació que prefereixen ignorar, que temen i agreugen (la creixent disparitat de renda, el creixement descontrolat de les màfies amb els papers de l’Estat en regla i del narcotràfic aprofitat pels poders constituïts, “democràtics” o no; el poder absolutista del gran capital bancari i del complexe militarindustrial i tecnològic; el desastrós procès de contaminació general i destrucció medioambiental; la corrupció general acceptada; la robotització per la propaganda comercialpolítica de la moderna Dictadura dels mitjans informatius…).
Front a la inhibició idiota induïda, “1984” d’Orwell és la paràbola si fa no fa hiperrealista per copsar la realitat avui en dia: el control subliminal i consumista, el conductisme de masses, la química distorsionadora del màrqueting, dels diners i de la moda, la deliberada incomprensió psicòtica del més trivial oponent, la desllavassada bondat superficial de clixé, l’enviscat ectoplasma del tecnofeixisme gris, la massificació vanal del mal, l’explotació sistemàtica d’allò pitjor que ens mou, el verí maliciós dels integrismes…El costat fosc de la Força.

Tanmateix cal vèncer aprensions i recordar Baudelaire, segurs que la voluntat és la més preciosa clau de totes les facultats humanes, i el llibre de l’I Xing, quan reconeix que és la voluntat que pot modificar el destí individual i col·lectiu, amb un “vull, accept, faig”.
I doncs, no esperar, anar drets a a ferida. Qui no desinfecti la pròpia nafra ha d’esperar que aquella vingui a infectar-lo. Beat the monkey. La Taronja mecànica. El Mur.
Voluntat de vèncer amb l’antítesi del Stalin de fa 70 anys, del Maquiavel de 500 anys arrere. Llibertat i, encara per davant, una alertada passió per una bondat més mil·limetrada. Die weisse Rose. Stat rosa pristine nomine. Nomina nuda tenemus.
Que no hi ha gurús, caps, grups perfectes, sinó aplec d’iniciatives incompletes i complementàries, trencaclosques panoràmic de la vida. El perdut cristall fosc al cor de l’Ésser.
Que cadascú haurà de desfer el cabdell emmaranyat del propi laberint, més enllà de recursos literaris, d’excusetes mediterrànies, el preu inexorable que ha de ser pagat encara per la mateixa gran adquisició.
La gran conjunció en clar, dins el cor, dels oposats en guerra.

img_l_1916935

Que la contradicció que duu cap a un altre lloc és la comprensió caiguda en parany per l’anquilosat intel·lectualisme immobilista.
Que no hi ha casualitats: tot és ben calculat i mesurat.
Que qualsevol acció dolenta -bumerang i karma de les sorpreses de la vida- produeix efectes malsans en qui la realitza -i li apagarà la claror interna que desembossa els nusos fins a la transparència. “…avui em deixarà tot allò dolent que en mi fa niu, I tornaré a ser com en un principi” (poema Navajo). La percepció meravellada d’en Llull i d’en Gaudí.
Una mirada revolucionària.
Que un ésser humà que medita en els misteris de la vida, al cant dels ocells, i que viu en el respecte a l’harmonia, posseeix més força que no pas un exèrcit invocant la mort. Cantarem i riurem i res no rebutjarem!.
Que milers de profetes ben diversos recorren la terra, que tot i que la contaminació materialista d’interessos creats, i de diners, afecta tot l’existent, i a ells i a llurs seguidors, no és cap casualitat aquesta presència.
Que el pacifisme, independentisme, (inter)nacionalisme, catastrofismes, conservacionismes …són incomplets, però vies que, ben aprofitades, poden originar grans troballes. Que les fugides cap arrere, cap avant i cap a altres dimensions poden ser vàlides, útils, si són preses amb intensitat i flama.
Que tu ets una altra rajola al Mur del sistema i del perill extern que combats o simules combatre. El teu rodal exterior reflecteix els problemes del teu interior. La realitat és un missatge xifrat de l’Enllà i del futur.
Que el destí es burla fatalment del teu orgull.
Però la bellesa és una claror al cor, i l’amor purificat pel patiment creatiu s’estendrà fàcilment com un llamp: un món obert, quarta dimensió quàntica, bella percepció d’aigua i d’ecos.
O més dura serà la caiguda.
Que soterrades entre la fressa i el soroll, entre l’enorme confusió, hi ha veus ben clares a l’abast de tothom. Cada submón té el missatge xifrat dels propis miralls.
Que el consumisme que ens emboteixen pertot com a realització és un culdesac.
Que totes les èpoques trien malament els objectes d’adulació.
Que les coses són com són i, si bones, tant millor: Tu mateix has d’esdevenir la sort.
Que ara mateix sentim un bocí de paradís per tal que muntats en aquest petit fugisser, descobrim un gaudi, el desconegut.
Que sols l’absència de gaudi és estrany somni als ensuperbits de la percepció. “Quan no trobis cap raó per ser agraït, és menester que cerquis l’errada dins de tu” (poema indi). Tu tens la clau de l’espai-temps i dius que no.
Ground talla ja la transmissió.
Potser la reprendrà o potser s’extingirà.
Que al capdavall tant se val la nostra transmissió. L’esperança rau més enllà de qualsevol silenci.
La nostra adreça: esborrat el nombre de ma casa i el nom del carrer on visc. Canviades les adreces de tots els camins. Truqueu a qualsevol porta de qualsevol carrer, de qualsevol ciutat, de qualsevol lloc del món. On la llibertat és total però no es considera més important que l’amor. (A tu, que no ens coneixem, si en passar em trobes i vols parlar a un inexistent, ¿per què no ho havies de fer?).

(Text anònim del darrer quart del s. XX)

(*) L’autor o autors del Manifest de Ground (Grups Reconstrucció Oritzó Umà No Degenerat) són anònims i només aspiren que el buf que els anima s’escampi.

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua

ES AL CARRER ON HEM DE PRESENTAR BATALLA PER LA LLENGUA
PER UNA SOCIOLINGÜÍSTICA PRÀCTICA I REALISTA

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 02

La llengua catalana necessita realisme i energia per sobreviure.

  • -De Madrid i de la dreta espanyola ens arriben contínuament lleis per jivaritzar-nos. Com Felipe Gonzàlez, fan, del català, una llengua-bonsai
  • -De l’esquerra ens empaiten amb multiculturalisme, reforçat per una immigració massiva que, en general, se’n fot olímpicament del català.
  • -Per acabar-ho d’adobar els catalanoparlants no sols tenen un índex de natalitat dels més ridículs del planeta, sinó que a més parlen castellà a desconeguts i a castellanoparlants i, fins i tot, entre ells.

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 03És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 04

La llengua catalana està assetjada pertot arreu i ningú pren iniciatives serioses per recuperar-la, com:

1-Una guia de resistència lingüística quotidiana

2-Diades de mobilització lingüística coordinades

3-Obrir línees als col·legis on el català sigui la llengua DEL PATI, cosa ben necessària si el que es vol és que tothom parli català entre ells. Així ho promouen, crec recordar, en algunes escoles Bressola de Catalunya Nord.

4- El que cal és mesures de carrer, de xoc, per estendre socialment el català. Refer grups com els Grups per la Defensa de la Llengua, que eren molt imaginatius, caldria recobrar algunes de llurs iniciatives de carrer

5-«Imprescindible que sàpiga català»

6-Promocionar a totes la Sociolingüística entre professors i alumnes, i sociolingüística de xoc, de carrer, sense floritures inútils, com ara:

La poca qualitat ètica sol dur a manca d’autodisciplina i a la deixadesa general, també cultural i lingüística.
Es l’origen de la decadència nacional i de l’extinció de la llengua. La irresponsabilitat.
Amor és responsabilitat pràctica, i implica respecte i esforçar-se per fer bé tot allò que depengui de tu.

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 01

Psicologia Col·lectiva i el Políticament Correcte per Desagnar el Vot Progressista

PSICOLOGIA COL·LECTIVA I EL POLÍTICAMENT CORRECTE
PER DESAGNAR EL VOT PROGRESSISTA

1.-ELS CINC ROVELLS DE LA PSICOLOGIA COL·LECTIVA
¿Quines vénen a ser les 5 potes de la psicologia col·lectiva? (Nota: la gent és com és i el fons psicològic és prou monolític, de fet podríem parlar d’uns certs límits de la natura humana)
-Família. Es allò més valorat per la ciutadania espanyola
-Nació. Les idees nacionals són bàsiques des del Paleolític: l’espai vital del clan. I no han canviat tant, només han estat modernament prostituïdes pels Estats-nació (Espanya no és una pàtria, sinó el patrimoni d’una Dinastia i d’una Oligarquia).
-Diners. Una cosa que, encara que no se’n tinguen, sempre es miren bé. Espanya, primera potència mundial de loteries. En una enquesta ix que el 81% de les dones prefereixen i trien marit per l’status social o els diners i no pel físic ni la joventut.
-Sexe. Es un tema que, sobretot la joventut, no vol que li’l toquen amb prohibicions. A partir de certa edat sexe i diners poden estar massa interrelacionats.
-Déu / creences. Encara que la pràctica religiosa en Occident està en decadència, més del 80% de la població mundial té creences o una religió. Atacar sense més “la idea de Déu” o “la tradició judeo-cristiana” (que ha salvat la societat de la lapidació i donat democràcies estables inconcebibles en unes altres cultures) tampoc no pot ser gens popular per més que la majoria de la gent no sia especialment devota. Provoca majoritàriament desconfiança intuïtiva (i “la 1ª impressió és la que perdura”, diuen).

Cmdb_MzWEAACQRp

2.-COM ACTUA EL POLÍTICAMENT CORRECTE
“Aquells que són més delicats sobre la terminologia «políticament correcta» [la nova Inquisició contra l’heretgia] no són els negres habitants del gueto, immigrants asiàtics, dones maltractades o persones impossibilitades, sinó una minoria d’activistes, molts dels quals no pertanyen a cap grup «oprimit», sinó que provenen d’estrats socials privilegiats. La correcció política té el seu major arrelament entre els professors d’universitat, els quals tenen feina segura amb salaris confortables i, la majoria d’ells, són homes blancs heterosexuals de famílies de classe mitjana” (Ted Kaczynski, anarquista)

Què fa l’Establishment amb aquestes dades (que estudien sistemàticament i profunda a través dels seus Think Tanks)?
1) Enfronta l’esquerra amb els valors bàsics de la societat: Família, diners, nació i creença espiritual o religiosa.
Com? Imposa a l’esquerra de fer-se portaveu de 4 menes d’atac a la psicologia col·lectiva bàsica.
-Família: A través de l’agenda/ideologia de gènere esmicola una família nuclear que no serveix ja per als seus plans actuals del Capital. La família nuclear (ideal per a l’època del industrialisme occidental) es troba en dissolució en països occidentals, a causa de la precarietat dels drets civils dels marits-pares. Això afebleix la solidaritat social, intergeneracional, de classe, etc. Mentre que el patriarcat (ex. l’actual islam) és invasiu, el matriarcat (occidental) i l’individualisme simplement
hedonista és immediatista, sense calcular perspectives futures. Es a dir, decadent.
-Nació: A través de les ideologies multicultis suposadament internacionalistes o cosmopolites (cosmopaletes) ataquen no pas els Estats-nació (que per forts, hi són immunes), sinó les identitats de nacions sense Estat oprimides pels Estats-nació. Una de les principals eines per a la revitalització econòmica capitalista i per a crear un fang d’asfalt “multiculti” que anorreï les llengües sense Estat propi que les defensi és la imposició de la immigració massiva no integrada. El multiculturalisme de ghettos hostils que patim no té res a veure amb l’ideal, que seria un interculturalisme ben integrat i un percentge més apropiat d’immigració.
-Creences: A través d’ideologies prefabricades i orientalismes multicultis esmicola igualment les arrels espirituals pròpies. I amb la destral d’una certa egolatria hedonista, proclama un ateisme més de consum i superficial que ideològic.
-Diners: A través de la pobresa imposada des de dalt, i de les ideologies utòpiques reactives, ataca “els diners”, cosa inconcebible per al país de les loteries que són els espanyols. Voler tenir diners no és necessàriament injust o reaccionari, tot depèn de com es guanyen i en què es despenguen.

ClEZ24CWQAA4M3X

-Sexe: Tanmateix l’esquerra actual no ataca la llibertat sexual, al revés, la promou acríticament no tant com un acte natural o fisiològic sinó com si fóra un mèrit cívic, amb medalla. El fal ara s’ha fet doctrinari. Tanmateix la multiplicació excessiva de promiscuïtat no contribueix a crear lligams socials forts, sinó que crea un panorama hedonista i inestable, típic de les societats en plena decadència.
Naturalment, l’actual esquerra d’oficina i de festeta, en atacar (a través del Políticament Correcte (PPC) imposat oficialment com a ideologia ortodoxa i incriticable, amb policies del pensament pertot, vegeu Orwell), 4 de les 5 potes de la psicologia popular, el resultat és que està essent desconnectada per l’Establishment de les bases populars. El Poder està desenganxant l’esquerra del poble a fi de destruir-nos, al poble i a l’esquerra. Es fàcil de constatar en la decadència en vots de les esquerres pertot Europa.
I a més el Poder curtcircuita la relació esquerra-poble amb una ideologia (P.P.C.)  d'”il·lusió mediàtica” que ha imposat des dels aparells que controla (polítics i mediàtics).
I l’esquerra acrítica, aburgesada, superficial, virtual i
burocràtica s’ha engolit l’hamet amb un entusiasme mancat de dignitat, d’obertura mental ni de real solidaritat pràctica.

2) En canvi des del Poder deixen per a la Jerarquia eclesial (la catòlica en el nostre cas) la tasca d’atacar “temes sexuals” com si el cristianisme fos prohibicions contra el 6è manament. Però si llegim la Bíblia i els primers cristians veiem que el sexe només hi és un tema secundari, mai no és un tema central com manipuladament el presenten els jerarques religiosos aliats al Poder econòmic i polític a fi de desenganxar l’esquerra i el jovent de qualsevol arrel espiritual estabilitzadora.
D’aquesta manera separen la joventut de la creença i de les tradicions i també respecte a les generacions de més edat, tot desconnectant la fe com a eina social d’autodefensa contra la tirania (cosa que ha estat també sovint al llarg de la Història, per ex. Cromwell, els quàquers, Tolstoi, Gandhi, la Teologia de l’Alliberament…). Al capdavall, què fou el cristianisme originari (sense prostituir) sinó un moviment totalment afora “del sistema”?
La religió en mans populars és també massa perillosa per al Poder. N’han de desnonar “els rebels” i privatitzar-se-la. Com tot.

Tot el que han fet és com l’art guerrer de l’estratègia i la tàctica aplicat al maquiavelisme polític modern.
Es tracta d’una complexa i treballada obra d’enginyeria ideològica perfeccionada al llarg dels segles per les classes dominants per controlar l’ingenu poble treballador.
Talment com deia la inscripció a “The Lord of the Rings/ El Senyor dels Anells” (ca. 1954, de John Ronald Reuel Tolkien, 1892-1973, escriptor anglo-sudafricà): “Un anell per governar tothom, un anell per trobar-los, un anell per aplegar-los i relligar tothom en les tenebres”. Deixeu-nos-hi substituir “anell” per “Ideologia dominant imposada” i ho comprendrem (si és que no ens han trepanat massa el cervell i encara volem comprendre-ho).

CmTq44LWgAAIs_u

3.-TRES FORATS DEL VOT PROGRESSISTA
Hi ha tres temes bàsics a través dels quals la dreta furta els vots a l’esquerra: familia, immigració i cristianisme.

-Família: Es allò més apreciat i volgut per la ciutadania i la taxa demogràfica és la base per a les pensions i la continuïtat d’una nació. En insistir tant l’esquerra en l’avortament, la sexualitat i les doctrines de gènere (infiltrades dins l’esquerra via subvencions-Psoe-universitats) molta gent no dretana s’espanta (recordem que a l’Estat els qui es tenen per dretans amb prou feines arriben al 20%. La gent veu les separacions i les arbitràries i sexistes lleis “de gènere” (que igualment recolza el PP, però com d’amagatotis) i no en vol saber res.

-Immigració: Des del 1990 la immigració, dissenyada internacionalment i a requesta de Bancs i empreses, ha anat creixent a can nostra. Ha estat utilitzada per a moltes coses: atiar la xenofòbia i el vot dretós reactiu, abaixar sous, fer negocis bancaris i immobiliaris, comprar vots a canvi de favors, destruir la cohesió local i el teixit de la petita empresa, minoritzar les llengües no-castellanes, etc… Mentre el PP hipòcritament fa el paperot de no simpatitzar amb la immigració (quan els immigrants hi són perquè el PPsoe ho ha volgut!), mentre en trau tot el suc que pot, la “gauche divine” políticament correcta, que viu en barris residencials o treballa en la Universitat accepta un multiculturalisme de cartró, disgregador, que a ells no els afecta negativament, però sí a la classe obrera local, que es rebota i simpatitza amb l’extrema dreta, sobretot pel gihadisme: així està passant pertot Europa mentre l’esquerra fa cara d’afavada.

-Cristianisme: Cap al 60-70% de la població es considera cristiana (la meitat d’ells també progressistes). Que realment ho siguin o es tracti de tradició, és tema a banda. El cas és que la cristianofòbia que de vegades empra certa esquerra i “progres” no fa gens de goig a aquest sector, que no té directament la culpa del clericalisme ni de la Inquisició ni del nacional-catolicisme.

Psicologia Col·lectiva i el Políticament Correcte per Desagnar el Vot Progressista

Per tant: l’esquerra no ha de jugar el paperot autoanihilador d’antifamília, cristianofòbia i indiscriminadament pro-immigració massiva/multiculti, perquè això és justament el que vol la dreta per guanyar en eleccions, malgrat que la majoria del país es declara progressista. Es la garrama que fa la dreta, però a una esquerra aburgesada i burocratitzada li solen passar totes altes.

L’esquerra, en comptes d’anar sempre com si fos el mestret resaberut de la pel·lícula, faria bé d’escoltar-se més la gent i saber per què la gent pensa d’una determinada manera, abans de voler imposar-li els slogans de rigor.
Perquè si el feixisme es fica en allò “més popular” és perquè l’esquerra és suficientment buròcrata i ruca com per no voler fer cas de les necessitats i sentiments de la gent sinó voler imposar-li les ideologies fashion que suposadament l’esquerra fabrica.
I dic suposadament perquè sovint no crec que siguin ni ideologies realment esquerranes ni que les fabriqui realment l’esquerra.

Imatge2

—— ARTICLES RELACIONATS ——