Arxiu d'etiquetes: POESIA

Cant Espiritual (El cant proto-luterà d’Ausiàs)

  • El protestantisme, que bàsicament és hermenèutica bíblica més o menys afortunada, no és tan estrany a Catalunya com pugués pensar-se, i no sols pel nostre caràcter de vegades titllat de “fenici”, “calvinista” i tòpics per l’estil.
  • Durant l’Edat Mitjana, fins que fou definitivament prohibida pels Reis Catòlics i encara més per Trento, la Bíblia era una lectura molt comuna entre les capes albabetitzades de la societat catalana, els nostres mateixos reis la coneixien bé, perquè en llurs discursos l’esmenten contínuament, i igualment els nostres autors clàssics.
  • Potser allò més paregut al sentir del mateix Luter és el famós Cant Espiritual d’Ausiàs March, del qual us faig un resum modernitzat (adaptació lliure), per poder copsar-ne millor el sentit.

CANT ESPIRITUAL

(Fragments, en versió moderna, lliure i demòtica)

Ja que sens Tu ningú a Tu no arriba
Dóna’m la mà o pren-me els cabells i alça’m
Si no t’estenc la meua mà a la teua,
Quasi forçat a tu mateix estira’m.

Jo vull anar cap a Tu a l’encontre
No sé per què no faig lo que voldria,
Segur estic d’haver voluntat franca
I no sé què a aquest voler em tanca.

Vulgues, Déu, teu vull ser, que ho vulgues,
Fes que ta sang mon cor dur entendresca:
De semblant mal en va sanar molts altres
Ja en el tardar ira em fas entendre.

Perdona’m Tu si com un boig te parle
De passió sorgeixen mes paraules
Dreçar-me vull, i cas no em fan mos passos
L’Esperit teu allí on li plau insufla.

A tu deman que el cor meu enfortesques
Tant que el voler amb el teu voler lligue,
I ja que sé que el món no m’aprofita,
Dóna’m esforç que del tot l’abandone,

I el gran goig que l’home bo en Tu tasta,
Fes-me’n sentir una poca centella,
Perquè la carn meua, que se’m rebel·la,
Tinga afalac, i del tot no s’hi opose.

Ajuda’m, Déu, que sens Tu no em puc moure,
Perquè el meu cos és més que paralític!
Tant són en mi envellits els mals hàbits
Que la virtut, tastar-la m’és amarga.

Oh Déu, favor! Capgira’m la natura,
Que mala és per la meua gran culpa;
Per contemplar Déu l’ànima ha estat feta,
I contra Ell, blasfemant, es rebel·la.

Tot i que sóc mal cristià per obra,
Ira no et tinc, ni de res no t’inculpe;
Estic segur que Tu sempre bé obres,
I fas tant bé donant mort com la vida:

Tot és ben just quan surt del teu poder,
I tinc per boig qui amb Tu està furiós
Per voler mals i per ignorar béns,
És la raó que els hòmens no et coneixen.

A Tu veig just, misericordiós;
el teu voler, sens mèrits, agracia;
dónes i prens de grat el do sens mèrits
si el just té por, molt més jo no haig de tèmer?

Per més que Tu et mostres irascible,
Falta és això de la nostra ignorància;
El teu voler sempre guarda clemència,
L’aparent mal teu ja és bé inestimable.

Perdona’m, Déu, si t’he donat la culpa,
Que ser aquell culpable jo confesse;
Amb ulls carnals he fet els meus judicis:
Il·luminar dins de l’ànima vulgues!

No té repòs qui altra fi s’espera,
Perquè en res més el voler no reposa;
Tal com els rius que corren a la mar
Tots els finals així dins Tu se n’entren.

Ja que et conec, esforça’m a estimar-te!
Vença l’amor sobre la por que et tinc!
¿Qui em mostrarà davant Tu fer excusa
quan caldrà dir mon mal ordenat compte?

Tu m’has donat disposició recta,
I jo he fet del regle, falç molt corba.
Dreçar-la vull, i he menester ajuda,
Ajuda’m, Déu, la meua força és flaca.

No et pregue, Déu, que em dónes un cos sà,
Ni béns alguns de natura i fortuna,
Sinó només que a Tu sols ame, Déu,
Perquè sé cert: del major bé és la causa.

¿Quan vindrà temps que la mort jo no tema?
Serà quan jo del teu amor m’inflame,
I no pot ser sens menyspreu de la vida,
I que per Tu la vida jo menyspree.

A altres has fet no menys que jo et demane,
Suplicar vull, que dins el cor Tu m’entres
Doncs, Tu, Senyor, amb foc de fe socorre’m
Tant que la part que em porta fred m’abrase.

Oh, quan serà que regaré les galtes
D’aigua de plor amb les llàgrimes dolces!
Contricció és la font d’on emanen:
Això és la clau que el cel tancat ens obre.

Del penedir parteixen les amargues,
Perquè en temor més que en amor se funden,
Així i tot, d’estes dóna-me’n moltes,
Que són camí i via per les altres”.

Anuncis

Poesies patriòtiques de la derrota

Poesies patriòtiques de la derrota

Per què ens han derrotat sempre des de fa 300 anys?
Ens ho havíem de fer mirar: autocrítica i canvis.
Arruix la rutina mental!

cm5-dxnxgaala2o

PROMETEM
“Prometem, davant vostre, President
davant el món que en aquesta hora ens mira
lluitar fins a la mort, solemnement,
per vèncer la llopada que se’ns gira.
No és el prometre aquest com aquell
que ens feien fer els botxins del nostre poble.
Aquest ens surt del cor i del cervell;
és un “prometre” franc, just i noble.
La nostra pàtria ja és de tot el món,
del món digne que ritma als nostres passos,
estreny els cors humils, siguin quins són,
i hi fa una nova i eixampla els braços.
Amb els punys, amb el cor i el pensament,
amb un sol crit i amb una veu més clara
prometem davant vostre, President:
defensar aquesta terra que ens empara;
defensar aquest sentit de llibertat
que ens puja als ulls i va endurint els ossos.
No passaran els llops que s’han alçat!
Primer veuran desfets els nostres cossos.
Però cada cos que restarà en peu
serà com un trosset de roca viva.
No arrelaran ni el llop ni la guineu;
els cridarà la merla, el tord, la griva…
Prometem davant vostre President
davant el món que en aquesta hora ens mira
amb els punys i amb el cor i el pensament
dominar la llopada que se’ns gira”.

(Josep Maria Prous i Vila, “Prometem”, a la memòria del president màrtir afusellat el 1940, lliurat pels nazis a Franco per la intervenció de Serrano Súñer, “cuñadísimo” i Ministre filonazi d’Exteriors)

coyatgdxeaanfur

Aquesta és de després del 39:

CATALUNYA
Sola, malalta, esparracada, muda,
un altre cop, encara jove, esclava.
La volta de ton cel, com sempre blava,
sostre de tes presons esdevinguda.
Ara et retreu ton somni de vençuda
que no vas ésser, com et pertocava,
escometent tos enemics prou brava,
emprant ton honor gaire tossuda.
Quítia et veuràs de tos pecats un dia
per tanta sang i tanta llunyania,
per la vergonya i per l’enyor dels teus.
Com saba pacient sota l’escorça,
més pura revindrà l’antiga força
que ja es desvetlla d’amagat dels déus.
(Pere Quart).

Defensaré la casa del meu pare

NIRE AITAREN ETXEA DEFENDIKUTO DUT

Otsoen kontra
sikatearen kontra,
lukurreriaren kontra,
“justiziaren” kontra,
defenditu
eginen dut
nire aitaren etxea.

Galduko ditut
aziendak,
soloak,
pinudiak,
galduko ditut
korrituak,
errentak,
interesak,
baina nire aitaren etxea
defendituko dut.

Armak kenduko dizkidate
eta eskuarekin defendituko
dut
nire aitaren etxea;
besorik gabe,
bularrik gabe
utziko naute,
eta arimarekin defendituko
dut
nire aitaren etxea;
besorik gabe,
bularrik gabe
utziko naute,
eta arimarekin defendituko
dut
nire aitaren etxea;
besorik gabe,
bularrik gabe
utziko naute,
eta arimarekin defendituko
dut
nire aitaren etxea.

Ni hilen naiz,
nire arima galduko da,
nire askazia galduko da,
baina nire aitaren etxeak
iraunen du
zutik.

Gabriel ARESTI. (Bilbo, 14·10·1933 – 5·6·1975)

 

SENEFA 003

DEFENSARÉ LA CASA DEL MEU PARE

Contra els llops,
contra la sequera,
contra la usura
contra la “justícia”,
defensaré la casa de mon pare.

Perdré els ramats,
els horts,
les pinedes
perdré els interessos,
les rendes,
els dividends,
però
defensaré la casa de mon pare.

Em prendran
les armes
i amb les mans
defensaré la casa del meu pare.
Em tallaran
les mans
i amb els braços
defensaré la casa del meu pare,
em deixaran
sense braços
sense espatlles,
i sense pit,
amb l’ànima
defensaré la casa del meu pare.

Em moriré,
es perdrà la meva ànima,
es perdrà la meva prole,
però la casa del meu pare
continuarà dempeus.

Gabriel ARESTI. (Bilbo, 14·10·1933 – 5·6·1975)

SENEFA 003

I SHALL DEFEND MY FATHER’S HOME

Against the wolves,
against drought,
against usury
against “justice”
I shall defend my father’s home.

I’ll lose animals
orchards,
pine forest
I’ll lose interests
incomes,
dividends,
but
I shall defend my father’s home.

they’ll take
my weapons
and my hands
I shall defend my father’s home.

They’ll cut
my hands
and my arms
I shall defend my father’s home,
I’ll stay
no arms
no shoulders,
no chest,
but with my soul
I shall defend my father’s home.

I’ll die,
my soul was lost,
my children will lose,
but the house of my father
will keep on standing.

Gabriel ARESTI. (Bilbo, 14·10·1933 – 5·6·1975)

Jordi de Sant Jordi

EL CIM DE LA CARACTERIOLOGIA CATALANA JORDI DE SANT JORDI

JORDE DE SANT JORDI0004 Jordi de St. Jordi fou al-caïd de la Vall d’Uixò (Plana Baixa), vila de moros al s. XV, una vila pròxima a mi mateix perquè diàriament he tractat amb un munt de gent d’allà (on parlen per cert un català molt bo i també és la població de tot l’Estat on més bous per la vila fan). Per a mi, aquest jove cavaller valencià, qui participà a les guerres del Magnànim a Itàlia contra el condottiero Sforza per conquerir Nàpols, és el súmmum de l’autocontenció i de l’elegància de sentiments, allò que havia de ser punt de referència contra l’actual terrible degeneració caracteriològica del catalanam. “En el camp de la pràctica, no és difícil d’arribar a la conclusió que nosaltres, els catalans, som un poble desorientat de caràcter” (Carles Muñoz Espinalt, 1920-1993, patriota català fundador de la Psicoestètica). La llibertat és mitjançant l’autocontrol, deia Bonhöffer. L’elegància és saber suportar amb grandesa i generositat les coses tal com vénen mal donades. Sense autocontrol no pot haver-hi ni llibertat ni elegància ni generositat, ni quasi cap altra virtut. Per això els ricatxos i els incontinents ens poden resultar tan de mal gust i tan molests. Jordi de St. Jordi tornà malalt després de ser alliberat de la presó de Nàpols, i en arribar a Barcelona morí amb tan sols 23 anys, cap a l’any 1420. Però m’agradaria saber si algú coneix el lloc on pot raure la seva tomba. Perquè us feu una idea de la maduresa i de totes les virtuts esmentades en aquest jove guerrer, us transcric el seu més famós poema, escrit a la presó de Nàpols i dirigit al rei, el segon Trastàmara. El poema està escrit encara mig en occità mig en català (com s’esdevé abans d’Ausiàs March), per la moda d’aquell temps, per la qual raó potser a alguns us serà difícil entendre algun vers.

“DESERTS D’AMICS, DE BÉNS E DE SENYOR…”

(del cavaller valencià Jordi de St. Jordi, principis s.XV, a la presó de Nàpols).

Deserts d’amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d’enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmés,
no vei algú que de mé s’haja cura,
e sui guardats, enclòs, ferrats e pres,
de qué en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res;
ara em content de ço qui em fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé,volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, puis hai fait mon dever
ab tots los bons que em trob en companyia.

Car prenc conhort de com sui presoner
per mon senyor, servint tant com podia,
d’armes sobrat e per major poder,
no per defaut gens de cavalleria.
E prenc conhort quan no puc conquerir
haver en res sens que treball no senta,
mas d’altra part cuid de tristor morir
con vei que el món del revers se contenta.

Tots aquests mals no em són res de sofrir
en esguard d’u qui el cor me destenta
e em fai tot jorn d’esperança partir:
com no vei res que ens avanç d’una espenta
en acuncar nostre deslliurament,
e més que vei ço que ens demanda Sforça
que no sofir algun raonament,
de què llangueix ma virtut e ma força.

Perquè no sai ni vei res al present
que em puixa dar en valor d’una escorça,
mas Déu tot sol, de qui prenc fundament
e de qui fiu, i ab qui mon cor s’esforça;
e d’altra Part del bon rei liberal,
qui em socorrec per gentilesa granda,
lo qui ens ha més del tot en aquest mal,
que ell me’n traurá, car soi jus sa comanda.

Reis virtuós, mon senyor natural,
tots al Present no us fem altra demanda,
mas que us record que vostra sang reial
mai defallí al qui fos de sa banda.

JORDE DE SANT JORDI0002

Poemes de Nadius Nordamericans

 POEMES DE HOPIS, NAVAJOS I LAKOTES

navajo 01

Fes-ho tot bell part a mi;
que sia el meu entorn bonic.
Bellesa darrere
i davant de mi.
fes la meva paraula bonica.
Que tot s’ompli de bellesa.
Que tot s’ompli de bellesa.
Que tot s’ompli de bellesa.
(NAVAJO)

Hui fugiré,
avui m’abandonarà
tot allò dolent que fa niu en mi,
i tornaré a ser com en un principi.
La fresca brisa
acaronarà el meu cos,
i el meu cos es tornarà lleuger.
(NAVAJO)

lakota 01

No hi ha llocs buits en el món.
Ni en el cel
existeixen llocs deshabitats.
En tots els llocs hi ha vida,
visible o invisible
i cada cosa en conté alguna altra adins
que nosaltres hauríem de tenir;
inclús les pedres…
El món està curull de vida
i de saviesa.
(Luther Standing Bear,LAKOTA)

Totes les coses són l’obra
del Gran Esperit. Hauríem de
saber que Ell està pertot arreu:
als arbres, a les herbes,
als rius, a les muntanyes,
als animals de quatre potes,
als essers alats.
I més encara, perquè és més important,
hauríem d’entendre que Ell
està SOBRE tots aquests éssers.
(Cèrvol negre, LAKOTA)

hopi 01

A la vora del dacsar
un ocell, a l’uníson,
cantarà amb ells.
Cantaran a cor
amb les forces universals,
en harmonia amb el Creador
de totes les coses. I la refilada
de l’ocell, i el càntic
del poble
i el cant de la vida
seran un sol càntic.
(HOPI)

No estem a soles!
Essers sublims estan ben
a la vora nostra!
Que no se t’oblidi
ota la teva gratitud!
(HOPI)

“No et quedis plorant al costat de la meva tomba, Perquè no hi sóc pas, no dorm,
Sóc mil vents que bufen,
Sóc la lluentor de diamant en la neu,
Sóc la llum del sol en el gra madur,
Sóc la pluja suau de la tardor.
Quan et despertes en la remor del matí,
Sóc la ràpida agitació exultant
d’ocells silenciosos volant en cercle,
Sóc els suaus estels que brillen de nit.
No et quedis plorant al costat de la meva tomba,
No hi sóc pas. No sóc mort.”
(HOPI)

Poesia de Xarq-al-Andalus

Poesia de Xarq-al-Andalus 01

POESIA DE XARQ-AL-ANDALUS

Obra d’una bellesa plena de llum i emoció alhora que de reflexiva calma, de subtils equilibris interrelacionsts, amb uns versos lapidaris d’una vida viscuda amb intensitat.
Alguns fragments de l’obra “Tawq al-hamâna  / El collar de la coloma” (sobre l’amor i els amants), (en anglès el títol que usen és: “The Ring of The Dove” http://www.muslimphilosophy.com/hazm/dove/index.html )
corprenedora obra cimera de la literatura andalusí, escrita a Xàtiva al-Jamila, 1022,
després del saqueig de Còrdova pels catalans el 1010, en el moment de la descomposició en taifes del Khalifat, escrita a l’exili per Abû Mwhâmmad ‘Alî ibn Ahmad ibn Sa’îd ibn Hazm al-Andalusí al-Zahirí, dit Ibn Hazm “de Còrdova”, *994, Còrdova – +1063, Huelva;
conspirador “eslau” de la fi del Khalifat, poeta, historiador, jurisconsult, polígraf.

Una obra amarada d’eternitat, típica de la fi del Zènit d’una civilització.
Optima per a pujar el nivell mental i emocional.
L’equivalent català podria ser un Jordi de St. Jordi o un Ausiàs Marc, el qual, per cert, té alguns versos que apareixen també en aquesta obra.

CENEFA 002

A continuació podreu gaudir d’uns fragments de l’obra d’Ibn Hazm

  • “Era temps de combat, de les idees,
    era el temps dels llibres i dels càntics,
    dels amics i de les cites clandestines,
    mentre esperàvem el gest o la paraula
    que exigia l’ofrena,de desig i joventut”
  • “N’és de lletja la ruptura després de la unió; i bella, la unió seguint el trencament!
    Açò és com ser ric després de ser pobre; allò, com ser pobre després d’haver estat ric”.
  • “Déu beneesca els dies i les nits que s’escolaren!,
    ens semblaven, en desplegar-se, un nenúfar fragant,
    el blanc fullam del qual eren els jorns de bella esplendor,
    i el seu floró negre, la nit que escurça la vida.
    Ens hi divertíem amb la societat i l’amistat.
    Vingueren sense adonar-nos-en i talment se n’anaren.
    I hi ha seguit un temps que pareix, sens dubte,
    La traïció que ve darrere del bell pacte d’amor”.
  • “Benaurada ha estat la terra que tu habites
    i beneïts els que hi viuen, car s’hi instal·là la felicitat.
    Les pedres hi són perles; roses, els cards;
    Les aigües, mel; la pols, ambre gris”.

IMATGES0005

  • “Em quedí amb ella a soles, sense cap més tercer que el vi,
    mentre l’ala de la tenebra nocturna s’obria suaument.
    Era una al·lota lluny de la qual, jo, perdria la vida.
    Guai de tu! És que és pecat aquesta dèria de viure?
    Jo, ella, la copa, el vi blanc i la foscor
    Semblàvem terra, pluja, perla, or i atzebeja”.
  • “Desitjaria esguerrar el meu cor amb un coltell,
    ficar-t’hi adins i tot seguit tornar a tancar el meu pit,
    a fi que hi romanguessis i no en cap altre més,
    fins a la diada de la resurrecció i del judici;
    perquè hi sojornassis durant ma vida i, en la meva mort,
    ocupassis les entràmenes del meu cor dins la tenebra del sepulcre”.

IMATGES0006

  • “Una mica de lleialtat és estimada en l’amat
    i no val molta lleialtat en l’amant.
    El rar rampell d’un covard és tingut en més
    Que no pas les gestes de qui sempre és valent i decidit”.
  • “El meu judici solca tot l’encobert,
    com solquen el cos les venes bategants.
    Clarament distingesc fins i tot el rostre de les formigues,
    Mentre a ells se’ls amaguen els recers dels elefants”
  • “La teva bellesa i gentilesa no han mester de comparances,
    com el sol dels cels no ha mester de joiells.
    Em sorprenc tant de com la meva ànima no ha perit en la seva absència,
    El seus gests de rebuig eren la meva sepultura i la seva pèrdua el presagi de la meva mort,
    I de com al meu cos, delicat, fràgil,
    I com l’ha fos la mà aspra…”.
  • “Si les gents fessin ús del pensament per a allò per al que van ser creades, cap vivent riuria”.
  • “M’aconsellen: -Vés-te’n i potser oblidaràs
    i acabaràs per desitjar l’oblit.
    Els dic: -Abans moriré que no pas oblidar.
    Qui beurà del verí com a experiència?”
  • “Sa beutat pot suplir la de les flors,
    com el meu alè pot suplir el foc”.

IMATGES0007

  • “No hi haurà per a tu cap altre jorn com aquell matí del “sí”,
    en belles contemplacions i delícies.
    Fou aquella diada com el bocí d’or nadiu en un ermot,
    i l’esme en la sageta errada, o el parir en l’eixorca.
    Era el temps quan el llamp de la unió no anunciava de bades la pluja
    i el verger de l’amor no era pas exhaurit,
    a causa de la donzella els pits de la qual li diuen:
    “-Endavant” i els flancs de la qual li fan: “-Arrere”
    Els uns i els altres n’estiren contraposats, i sa galta rosada
    és l’enrojolar d’aquest estira-i-arronsa.
    Res no m’ha ferit més que aquells ulls,
    i ningú arreu el món -sinó aquells- pot pretendre de guarir-me.
    Els pren així com amb els escurçons: només llurs mateixos cossos
    poden sanar la picada de qui van mossegar”.
  • “La bona nova vingué quan el desesper hi regnava,
    i es trobava el cor dins els set terribles pisos (de l’infern),
    i vestí mes entranyes de verd (esperança),
    en acabant d’haver estat vestides de dol.
    La negror de la pena se m’apartà, com
    les ombres fan lloc davant la llum solar.
    Tot açò, encara que no esper cap unió que no sia
    la de la ferma lleialtat amb l’antic afecte:
    car, de vegades, és desitjat el núvol, no pas per la pluja,
    sinó per la fresca ombra que desplega”.
  • “Abandonà sos desvaris i plaers,
    cast s’ha fet en les amors i festes.
    El seu deler ja no és pas de beure vi,
    ni va darrere de desvirgar joves gaseles.
    Ja era temps que el cor despertàs
    i es desempallegàs dels vels que el colgaven…
    Esforça’t, ànima, arremanga’t, deixa
    de seguir la passió, amb ses follies…”

IMATGES0009

  • “I un bell vailet com una gasela, parell de la lluna plena
    o del sol quan llueix en obrir-se pas entre els núvols,
    captiva el meu cor amb ses mirades lànguides
    i amb sa cintura semblant a branca en l’esveltesa.
    M’hi vaig humiliar com s’humilia l’amant dòcil;
    m’hi sotmetí com ho fa el bojament enamorat.
    Però vine a mi, amor, legalment,
    car no em plau la unió dels camins prohibits”.
  • “Recordí l’amor de l’amiga meva, que era com
    les petges de Jawla als pedregams de Tahmad.
    En ma memòria el ferm pacte d’amor que féu amb mi
    lluïa com les incisions del tatuatge al palmell de la mà.
    Em deturí, sense creure cert que pugués tornar-se’n:
    ningú no m’aconhortava i plorí sens aturall fins a l’alba.
    Fins que les gents feren llargs i sovintejats retrets,
    en dir-me: “No acabis perint de pena, tin valor”
    Les alternatives de l’enuig en la meva aimia són com
    les barquetes dels tolls de Dad.
    Passa del trencament a la unió com un vaixell,
    que els mariners adés guien a dret, adés a tort.
    El temps distribueix acords i enuigs
    com qui juga al “fi‘al” divideix el munt de terra amb tall de mà.
    Fa creure que s’ha enfellonit, però em somriu,
    i llueix dos collars, l’un de perles i l’altre de topazis”
  • “Se’n va anar i hi seguí la bella paciència de l’amant
    però les llàgrimes declaren allò que el seu pit calla.
    Enfebrit estava el seu cos; son cor cremava;
    quan la separació vingué, quin patiment.
    No pot parar a casa ni sojornar,
    no arriba mai a escalfar el llit.
    Sembla fet d’aqueixos núvols que el furacà
    no cessa d’empemtar cap a uns altres cels.
    És com el monoteisme a les ànimes dels infidels
    que no poden pas copsar-lo i el refusen tal com els ve,
    o com l’estel fugaç que travessa l’horitzó
    i que, al llarg del seu vol, de vegades és amagat o deixat veure…”.

IMATGES0011

  • “Qui coneix Déu com cal forma fites bones
    i reposa al cor en la temor de Déu.
    Qui té un reialme efímer
    no és com qui en té un d’etern; no és com qui l’adultera,
    ni l’home benigne com el depravat;
    el llenguatge sincer no és com la mentida.
    i que ens trobàssim a recer del càstig diví,
    i no teméssim la ira espantosa de Déu,
    ni ens espaordís el seu infern,
    creat per a tot el qui peca i falta a sa paraula,
    àdhuc tindríem el forçós deure d’obeir-lo,
    de refusar les ambaixades de la passió,
    de renunciar sincerament a una vida que no és eterna.
    Veiem que Fortuna obra amb els seus
    com la flama amb la llenya d’on brolla…”
  • “Qui coneix amb certesa la fita que persegueix
    té per estupidesa allò que tothom posseeix,
    i qui coneix el Misericordiós, no infringeix el seu manament
    ni que li donassin tots els reialmes del món.
    El corriol de la temor de Déu
    i la devoció és el millor camí,
    i qui se l’enfila és prudent i bon caminant,
    mentre que aquell qui se n’aparta
    no es deslliura de problemes,
    perquè no duu vida feliç qui no té corretja.
    ¡Benaurades les gents qui s’adrecen cap a aquest corriol,
    amb l’ànim joiós i mansa condició!
    Lliures es veuen d’afany en llurs ànimes
    i gaudeixen allí de la glòria dels soldans
    i de la tranquil·litat dels pidolaires.
    Com volen viuen; moren com sospiren,
    i abasten, a la casa de l’eternitat,
    les seus més amples”

CENEFA 001CENEFA 001
Aquí podeu trobar també d’uns fragments de l’obra d’Abu-l-Hàssan Alí ibn Atíyyat-Al·lah ibn Mutàrrif ibn Sàlama al-Balansí, més conegut com aIbn az-Zaqqaq, poeta andalusí d’Alzira dels segles XI i XII, mort vers 1133/1135.

  • “Quantes vegades atravessí,
    tan sols per veure-la,
    el fosc onatge de la nit!
    Quantes, em vaig arrimar
    fins als tendals de la seva tribu
    amb coratge més esmolat que la meva espasa!
    La nit em va amagar,
    com s’amaga l’enrogiment
    al rostre d’un etíop”
    (Ibn Al-Zaqâc, s. XII, València).
  • “Del vostre costat la mort m’aparta;
    inexorable llei dels humans.
    Jo us hi vaig anar davant.
    Al capdavall, però,
    no trigarem a trobar-nos plegats.
    Digueu: per vostra vida i pel meu somni:
    No fou el nostre viure una delícia?.
    Pregui per mi qui per la meva tomba passi,
    I pagui a l’amistat la fe jurada”
    (“Epitafi per a si mateix”, Ibn Al-Zaqqâc).

Poesia romàntica mallorquina

Poesia nacional “heroica” en formes clàssiques
Es una tradició caracteriològica pràcticament desapareguda de ca nostra. Tanmateix als països en plenitud, com EUA o la Catalunya dels segles XIII-XV, la tradició heroica tenia un pes decisiu.
La burla i la sàtira barroeres i sense categoria ètica cap als ideals heroics o cavallerescs és un factor que traspua i facilita la decadència nacional d’una nació (la catalana).
La literatura, quan la societat decau nacionalment, va passant dels ideals cavallerescs als burlescs. Finalment acaba en una anomia (sense llei articuladora socialment) que duu al caos i fa impossible defensar-se dels enemics.

L’Escola Mallorquina, classicista, elegant, traçuda i plena de força, un autèntic model de psicologia catalana regenerada.
Aquest poema parla dels trets de l’heroi nacional, és a dir, un model del que un independentista català, en temps difícils i de crisi, hauria de fer.
I ho fa amb força ritme.
D’“Horacianes” (1906), d’en Miquel Costa i Llobera: http://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Costa_i_Llobera
—————————————————————————————————————————–
Poesia romàntica mallorquinaPoesia romàntica mallorquina 04
—————————————————————————————————————————–

L’Hèroe

És ell! Du el signe de la victòria…
Podrà en la lluita caure i ser víctima,
Mes ningú podrà mai arrancar-li
L’estel del front que un ideal fulgura.

Armes o ceptres, enginys o màquines,
No atenyen l’astre de llum altíssima,
Ni a grapades de fang que li llanci
Pot eclipsar-lo la profana turba…

Ans bé el suplici sublima l’hèroe;
sa sang treu flames apoteòtiques,
i els insults que la infàmia li tira
de fems en terra a son llorer serveixen.

Ell de son poble concentra l’ànima.
Tranquil, hi atura les bregues díscoles;
Lluitador, hi remou les tormentes
Com fa el mestral sobre la mar voluble.

L’impuls que ell dóna produeix l’ímpetu
que enfora guia la gent i l’època,
i damunt la corrent que se’n forma,
ell passa al trot de triomfal quàdriga…

Davant l’enigma s’asseu per àrbitre;
romp lo insoluble sa espasa autòctona:
i al relleu de sa pròpia figura
ell dóna encuny a sa mateixa pàtria.

Sortat el poble, sortosa l’època
d’on surt un hèroe de força màxima,
com Amfió edificant amb la lira,
o com Teseu esvaidor de monstres!

Quan plana l’ombra de les catàstrofes
i tot al caos sembla dissoldre-s’hi,
ja és ben bé l’hora de l’hèroe!
Germini la terra mare sa llavor feconda!

Hèroe! T’invoquen les palmes èpiques,
vola a cercar-te l’oda pindàrica;
i si els cors abatuts no et sospiren,
com que et prometin els antics sepulcres!»

(Palma, 22-25 de febrer de 1906).

.
—————————————————————————————————————————–
Poesia romàntica mallorquina 03
—————————————————————————————————————————–
CENEFA 001CENEFA 001
Aquest poema pertany a Horacianes, d’en Miquel Costa i Llobera (1854-1922), la figura cabdal de l’excel·lent escola romàntica mallorquina. En Costa i Llobera, tot qualitat, em recorda en algun sentit l’equilibri clàssic i l’elegància i perfecció narrativa d’en Joyce, malgrat que va escriure molt menys i era poesia (no pas prosa) i és lleugerament anterior però contemporani.
Crec en la poesia no pas com un desfogament de la impotència -que és l’eixida més usada actualment a ca nostra-, sinó com a una altra eina d’alta precisió -la poesia ha de ser la perfecció d’un idioma, a més- per detectar els nusos estratègics de la caracteriologia i endreçar els nostres curtcircuits i embossaments psíquics com a catalans, una rehabilitació del nostre esperit amb una descàrrega elèctrica de bellesa i agraïment.
Una metanoia fresca capaç de comunicar positivitat i un món obert.
“Als Joves”, destinat al jovent de l’època, d’un catalanisme més metanoic que no pas l’actual, si bé més endarrerit en fites assolides, podria servir perfectament per al jovent d’ara que s’estimi la llibertat, sovint mancat d’eines psíquiques de precisió per combatre la colonització i la pròpia decadència cultural.
“Als joves” és d’allò millor per a la nostra actual esquerra independendentista.
Gaudiu-lo.

Poesia romàntica mallorquina 06
“jugant la vida i mort d’homes i bèsties. se’n fa festa sacrílega”
—————————————————————————————————————————–

XII. ALS JOVES
Fills d’una raça dreturera i forta
que unia el seny amb l’ímpetu,
no renegueu de vostra sang … Oprobi
pel fill qui n’és apòstata!
Per honra té ésser bord. Son cor espuri
sols posa arrels paràsites:
no té l’arrel que del terrer dels avis
ne beu saba llegítima.
Per ell és pàtria una buidor coberta
d’algun mantell de púrpura,
un tros de mapa, una abstracció volàtil,
un mot de la retòrica…
Enfora, oh joves, d’aqueix centre exòtic
a on la lluita bàrbara,
jugant la vida i mort d’homes i bèsties.
se’n fa festa sacrílega.
Amb tuf de sang, carnatge i vil cridòria
la multitud embriaga-s’hi
tumultuosa, contagiant-se amb febres
de decadència pútrida …
Enfora, enfora del variat prosceni
la mímica faràndula
que sols ja furga pels femers, cercant-hi
la rialla estúpida.
Llavis i orelles que va ungir l’aroma
de les cançons indígenes,
no us profaneu amb cançoneig imbècil,
rebuig de lletra i música!
Fills d’una gent tan curta de paraules
com era de fets pròdiga,
no us encanteu amb les buidors lluentes
d’una eloqüència frívola.
És la bambolla de sabó, que inflant-se
al buf d’un nin, esplèndida,
s’irisa al punt, mes a l’instant no forma
ni sols gotes efímeres.
Alluny d’aquí la inanitat rotunda
d’estrofes i de clàusules,
la coloraina, l’oripell, pomposos
tresors de la misèria!
Mes ah! fugint d’inveterats contagis,
no entreu plagues novíssimes,
oh joves que ara meditau corpresos
quimeres hiperbòries.
Alluny, allluny aqueixa boira eterna,
mortalla tenebrívola
que nostre sol rebutja! No us imposi
l’Esfinx sempre enigmàtica
que posa obscur lo clar, i per profundes
vol vendre coses tèrboles …
Jovent, aqueixa copa d’art vesànic
i subtils filtres, llança-la,
que et brinda l’opi del Nirvana búdic
o el vi de les Eumènides.
Elles, crinades de serpents, ompliren
de llur verí tal pàtera:
qui en beu, un cap d’Orestes a les Fúries
ha consagrat per víctima!
Alluny també, deliqüescent cosmètic,
untor de formes flàcides
de l’art caduc! Alluny, ximplesa insulsa
fingint candors ingènues!…
L’art veritable és sa, gallard i noble,
tal com Apol.lo amb cítara
i amb sageta potent. Té la bellesa,
la joventut de l’ànima,
la claretat, l’ardida força, l’hàbil
maneig de fibra harmònica,
i l’arc terrible del bon dret qui mata
la serp del fang malèfica.
Tal vos somriga l’ideal, oh joves,
unint el seny amb l’ímpetu,
i amb gran serenitat, que és la divisa
del la potència màxima.
Ah! Els forts vénen de forts.
Alçau l’emblema
de l’avior llegítima,
que cada poble sols ateny son astre
seguint per la seva òrbita.
Siau qui sou; mes no atiant vells odis
de raça, ni amb emfàtiques
declamacions lloant tot lo que és vostre,
fins les mateixes úlceres …
Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols,
dins una llar històrica
sens horitzons. Volau sobre les terres
enfora, amunt com l’àguila!
Ella ama el niu de les maternes roques,
però amb gran vol arranca-s’hi
i, travessant mil horitzons, domina
espais de llum esplèndida.
Per planes, mars, abismes i muntanyes,
amb vista potentíssima,
tantost afina desitjada presa,
impetuosa llança-s’hi
de la regió del llamp. Mes no trasmuda
d’essència l’au indòmita.
Ans bé, de tot lo que trescant aferra,
gustant-ne fibres íntimes,
se n’assimila la potència, i torna
cap a son niu més àguila.

Poesia romàntica mallorquina 05
“Amb tuf de sang, carnatge i vil cridòria la multitud embriaga-s’hi tumultuosa”
—————————————————————————————————————————–