Arxiu d'etiquetes: POESIA CATALANA

La Brama dels Llauradors de l’Horta de València

La Brama dels Llauradors de l’Horta de València, de Jaume Gaçull, ca. 1490-1492?

Fragments de “La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” on queda retratat el tarannà decadent, encara que militaroide, que dugué els valencians a la desfeta durant la Guerra de les Germanies (és pocs anys anterior). El vocabulari militar no té pèrdua.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” fou una resposta satírica, i negativista, (tan típicament descreguda dels valencians) a la proposta les “Regles de esquivar vocables o mots grossers pagesívols” (ca. 1490), d’en Bernat Fenollar, prevere valencià, i Jeroni Pau, canonge barceloní. Al subtítol: “mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la llengua catalana”. Fenollar hi diu que “entre persones de bon ingeni o experiència fàcilment se coneix dits vocables ésser d’Empordà, o d’Urgell, o de Xàtiva, o de les Mallorques…”. Pretenen una llengua catalana unificada, “standard”, cosa que, encara avui, no hem assolit plenament. El llatí i el castellà, la Decadència i la manca de sentit polític faran fracassar i ajornar aquest interessant plantejament sociolingüístic a ca nostra.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

 “Torrent, Alaquàs, i de Vistabella,
Picanya, Mislata, de Quart i d’Aldaia,
i de Benetússer, Montcada i Godella,
d’Albal, d’Alfafar, Patraix, i Gilvella,
i d’Almussafes, també i d’Alboraia:
I de Catarroja, Russafa i Sollana,
també d’Epioca, Carpesa i Paiporta
de Massamagrell, i de Meliana,
de Benimaclet, i de Borriana,
i per abreujar, de tota la horta.
  Venien armats, en tantes maneres
que no puc estar, del tot no us escriga
ab uns marraçans, i espases roperes
i molt engaltades, les grans cervelleres
i en guarda del nas, cascú una espiga.
Portant les cuirasses, damunt ben esteses
sens cloure ni estrènyer, corretges ni baldes,
cuixots i sagnies, de calces Flandeses,
cuirasses prou altes, de tall Genoveses
que fins als genolls, los pleguen les faldes.
  I ab dards, i ses llances, -i esgarradores,
rodelles també, -i prou taulagines,
i ronques, i dalls,  -i bones fitores,
i bons galandarts, -basalarts, podadores,
broquers de set rodes, -i grans pavesines:
Espases caçudes, -i bons maneresos,
estocs, i grans atxes, -i bones visarmes,
gorjals, i manyoples -dels temps que els Francesos
usaven los muscles, -i contra els Anglesos,
molt més que no ara, -exercien les armes.
  Veuríeu punyals, -i espases guarnides,
crueres, i poms -del temps de les xapes,
olent a resclum -les dargues podrides,
i de les ballestes  -les cordes florides,
i en los pavesins -forats i grans trapes:
Qui porta la llança -ab l’hasta corcada,
i plena de pols -i polls de gallina,
qui porta cuirassa  -del tot desllandada,
qui porta l’espasa  -tan fort rovellada,
que traure no en pot  -per res la baïna.
  Qui porta carcaix, -no hi porta les tretes,
qui porta tornet, -no hi porta tellola,
qui porta cordells  -en lloc de tiretes.
qui porta les calces  -tan justes i estretes,
que prest als garrons -lo pes les assola:
Ja tal lo pessiga,   la cota de malla
que fa personatges,   torcent-hi lo morro
i tal s’és armat,   per a la batalla
que par embotit,   un home de palla
que està per al bou,   plantat en lo corro.
  I gent de tal forja, que sembla que fuja
o que ja se’n torne,   del mont de Calvari,
les armes untades,   per por de la pluja,
de calç i de cendra,  de fum i de suja,
mostrant que la cuina, los era l’armari:
La u se afluixa, i l’altre flestoma
al trist cuirasser,   de culpa delliure
per veure tals gestes,  d’ací fins en Roma
iríeu a peu,   car nos pot per ploma
la tal visió, pintar ni descriure…”.

“La Brama dels Llauradors de l’Horta de València” contra lo Venerable Mossèn Bernat Fenollar, prevere, ordenada per lo magnífic Mossèn Jaume Gaçull, cavaller. Fragment.

La Brama dels Llauradors de l'Horta de València

Anuncis

Poesies patriòtiques de la derrota

Poesies patriòtiques de la derrota

Per què ens han derrotat sempre des de fa 300 anys?
Ens ho havíem de fer mirar: autocrítica i canvis.
Arruix la rutina mental!

cm5-dxnxgaala2o

PROMETEM
“Prometem, davant vostre, President
davant el món que en aquesta hora ens mira
lluitar fins a la mort, solemnement,
per vèncer la llopada que se’ns gira.
No és el prometre aquest com aquell
que ens feien fer els botxins del nostre poble.
Aquest ens surt del cor i del cervell;
és un “prometre” franc, just i noble.
La nostra pàtria ja és de tot el món,
del món digne que ritma als nostres passos,
estreny els cors humils, siguin quins són,
i hi fa una nova i eixampla els braços.
Amb els punys, amb el cor i el pensament,
amb un sol crit i amb una veu més clara
prometem davant vostre, President:
defensar aquesta terra que ens empara;
defensar aquest sentit de llibertat
que ens puja als ulls i va endurint els ossos.
No passaran els llops que s’han alçat!
Primer veuran desfets els nostres cossos.
Però cada cos que restarà en peu
serà com un trosset de roca viva.
No arrelaran ni el llop ni la guineu;
els cridarà la merla, el tord, la griva…
Prometem davant vostre President
davant el món que en aquesta hora ens mira
amb els punys i amb el cor i el pensament
dominar la llopada que se’ns gira”.

(Josep Maria Prous i Vila, “Prometem”, a la memòria del president màrtir afusellat el 1940, lliurat pels nazis a Franco per la intervenció de Serrano Súñer, “cuñadísimo” i Ministre filonazi d’Exteriors)

coyatgdxeaanfur

Aquesta és de després del 39:

CATALUNYA
Sola, malalta, esparracada, muda,
un altre cop, encara jove, esclava.
La volta de ton cel, com sempre blava,
sostre de tes presons esdevinguda.
Ara et retreu ton somni de vençuda
que no vas ésser, com et pertocava,
escometent tos enemics prou brava,
emprant ton honor gaire tossuda.
Quítia et veuràs de tos pecats un dia
per tanta sang i tanta llunyania,
per la vergonya i per l’enyor dels teus.
Com saba pacient sota l’escorça,
més pura revindrà l’antiga força
que ja es desvetlla d’amagat dels déus.
(Pere Quart).

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs

LES TOMBES FLAMEJANTS

(Famosa poesia de resistència durant la dictadura primoriverista que molts catalans se sabien de memòria)

800px-eternal_flame_at_the_grave_of_john_f-_kennedy_in_arlington_national_cemetery

Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d’estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d’albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

– Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants!

VENTURA GASSOL (1893-1980)

SENEFA 005

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 02Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 01

LA VALL DELS OSSOS SECS

Ezequiel 37

  • 1 La mà del Senyor vingué damunt meu, em va fer sortir amb el seu Esperit i em va posar enmig d’una vall que era plena d’ossos.
  • 2 M’hi va fer passar pel seu costat, tot a l’entorn, i vaig veure que n’hi havia una gran quantitat, estesos sobre la superfície de la vall, i que eren secs del tot.
  • 3 I em digué: “Fill d’home, ¿podran reviure aquests ossos?” Vaig respondre: “Senyor, Déu meu, ets tu qui ho sap.”
  • 4 I em digué: “Profetitza sobre aquests ossos, i digues-los: Ossos secs, escolteu la paraula del Senyor!
  • 5 Això diu Déu, el Senyor, a aquests ossos: Heus aquí que jo faré entrar en vosaltres l’alè de vida i reviureu.
  • 6 Posaré nervis damunt vostre, hi faré créixer carn al damunt, us revestiré de pell, us infondré esperit i viureu. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor.”
  • 7 Vaig profetitzar tal com se m’havia manat, i, mentre jo profetitzava, es va sentir una remor i tot seguit una commoció, i els ossos es van ajuntar els uns amb els altres.
  • 8 Vaig mirar i els vaig veure recoberts de nervis, que els creixia carn i que la pell els anava recobrint; però no tenien alè de vida.
  • 9 I em digué: “Profetitza a l’alè de vida, profetitza, fill d’home, i digues-li: Això diu Déu, el Senyor: Vine dels quatre vents, alè de vida, i alena sobre aquests morts i que revisquin.”
  • 10 Vaig profetitzar com se m’havia manat i va entrar-hi l’alè de vida; i van reviure i es van posar dempeus, formant un exèrcit immens.
  • 11 Llavors em digué: “Fill d’home, aquests ossos són tota la casa d’Israel. Mira, ells diuen: Són secs, els nostres ossos, s’ha esvaït tota esperança per a nosaltres, estem perduts del tot!
  • 12 Per això, profetitza, i els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Mireu, jo obriré les vostres sepultures i us faré pujar de la fossa, poble meu, i us faré entrar a la terra d’Israel.
  • 13 I sabreu que jo sóc el Senyor, quan hauré obert les vostres sepultures i us hauré tret de les fosses, poble meu.
  • 14 Posaré el meu Esperit en vosaltres i viureu. Us establiré sobre el vostre territori i sabreu que jo, el Senyor, he parlat i ho he complert. Paraula de Déu, el Senyor.”

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 04Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 03

Reunificació d’Israel i de Judà

  • 15 Vaig rebre una revelació del Senyor que deia:
  • 16 “Tu, fill d’home, agafa un bastó i grava-hi això: Per a Judà i els fills d’Israel, ambdós units. Després pren un altre bastó i grava-hi això: Per a Josep, el pal d’Efraïm, i tota la casa d’Israel, ambdós units.
  • 17 Ajunta’ls, l’un amb l’altre, com un sol pal, i que formin una sola peça a la teva mà.
  • 18 I quan els fills del teu poble et preguntin: ¿No ens explicaràs què vols dir amb això?,
  • 19 els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Mireu, jo prendré el bastó de Josep, que és a la mà d’Efraïm, amb les tribus d’Israel unides amb ell, i l’ajuntaré amb el bastó de Judà i en faré un sol pal; i formaran una sola peça a la meva mà.
  • 20 Els bastons amb les inscripcions, els tindràs a la teva mà, davant dels seus ulls,
  • 21 i els diràs: Això diu Déu, el Senyor: Jo aplegaré els fills d’Israel d’entre les nacions on han anat, els recolliré de pertot arreu i els faré tornar a la seva terra.
  • 22 Amb ells formaré un sol poble al país, a les muntanyes d’Israel, i un sol rei regnarà en tots ells; no formaran més dues nacions ni es dividiran més en dos reialmes.
  • 23 No es contaminaran més amb els seus ídols i amb les seves abominacions, ni amb cap de les seves transgressions, i jo els deslliuraré de totes les residències on han pecat. Els purificaré, i ells seran el meu poble i jo seré el seu Déu.
  • 24 El meu servent David regnarà damunt d’ells, i tots tindran un sol pastor; caminaran segons les meves lleis, guardaran els meus estatuts i els practicaran.
  • 25 Habitaran la terra que vaig donar al meu servent Jacob, on van habitar els vostres pares, i hi viuran tant ells com els seus fills i els fills dels seus fills, per sempre, i el meu servent David serà perpètuament el seu príncep.
  • 26 I establiré amb ells una aliança de pau; serà una aliança eterna. Els establiré, els multiplicaré, i posaré el meu santuari enmig d’ells per sempre.
  • 27 Tindré la meva residència al costat d’ells, i jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble.
  • 28 Llavors, quan el meu santuari estigui enmig d’ells per sempre, les nacions sabran que jo sóc el Senyor, el santificador d’Israel.”

Les Tombes Flamejants i La Vall dels Ossos Secs 06

Dos poemes i una mica de prosa de Josep Vicenç Foix

A Carles Riba

-La Nit, diem, i el cor comú batega,
Brillen els ulls i l’esperança neix;
El respirar de tots és un sol bleix:
Súbdits del Tot, vivim l’alfa i l’omega.

Oh pura nit d’estiu! Tothom ofega
El seu voler, però la Ment s’acreix,
I en el repòs d’un acimat relleixç
Fem nostre l’U sota el signe de Vega.

I comença el diàleg tu a tu,
Més enllà de la carn i de la secta,
Llum i cristall en un paratge nu;

I planegem -filòsof!, arquitecte!-,
El futur transparent, en un cel blau,
Del temple, de la Farga i del Palau.

SENEFA 005

Les mans en creu i el front signat amb cendra
davall, de nit, als infèrtils ribatges
On tantes veus fan cor, i vull comprendre,
I on rocs i munts aparenten imatges.

Oesc la mar pels calancs, i els oratges,
I en antre obscur que la ment vol defendre,
M’escolt a mi. I per cingles salvatges
Amb un sol crit la Nit i el Cel vull fendre!

Tot és confús, Senyor Déu. I el meu nom,
Que em dic a mi, tot alt, en cala morta,
Em torna estrany. I tantes veus no entenc.

I si pels cims alimares encenc,
Tot és més fosc. Senyor: feu aspra i fortaç
L’única Veu, la Imatge i el Seu Nom!.

SENEFA 005

“HA PLOGUT A BOTS I BARRALS…”
Ha plogut a bots i barrals i la natura, vigoritzada, ha obert les parpelles amb reflexos maresos damunt la terra fosca. Tanta de claror m’exalta, i m’he enfilat per terra de muntanya, partida vinya i partida bosc, que és de la Comuntat Comarcal, i que paga primícia de tots fruits a la Pia Gaubança de Santa Clara. He arribat, no m’he adonat com, a una contrada on unes petites piràmides de fang blanc m’han recordat per llur meravellosa projecció, els mots del Gran Romeu barbaflorit, sengons els quals Déu és poder de saviesa i de bonesa, i de llibertat. Amb rars instruments de precisió n’he calculat les dimensions i els implícits abismes. Un voler irresistible m’ha portat entre torrents i esbalços, a la planella que domina la vall immemorial dels avions perduts i de llurs desferrres retrospectives.

JOSEP VICENÇ FOIX

JOSEP VICENÇ FOIX

Dos Poemes de Màrius Torres

Dos Poemes de Màrius Torres

Oh Tu, que encens la llum sobre cada semença,
àdhuc sobre el gra bord que no llucarà mai,
¿quina llum trobarem en la nova naixença
sense sentits ni cos, nus enmig de l’espai?

Invencible infinit de la teva presència!
¿Com et saben els morts en aquella altra llum?
¿Ets per ells, si es recorden d’una antiga existència,
apariència, música, corporeitat, perfum?

Jo voldria sentir-te, suprema companyia,
com sento la meva ànima, quan, amb els ulls tancats,
s’enduu les meves àncores un riu de claredats.

Enlluernada mort que la vida somnia,
¿guardes per a l’instant de sentir-nos desperts
en una pau semblant uns altres ulls oberts?

22 d’abril de 1939

SENEFA 002

Sé que hauré d’oblidar, per poder-te comprendre,
les paraules que he après amb la carn d’aquest món,
o Déu silenciós, que de música i cendra
ordenes un llenguatge darrere del meu front.

I és sols a mi mateix que em sembla cega i vana
com una àguila viva dintre d’un pou colgat,
aquesta opaca, estèril, borda paraula humana.
Tu tal volta comprens el jou que ens has donat.

Fràgil arpegi, acord de la teva arpa immensa!
Menysprear-la, potser seria més que un crim.
Però jo vull fugir d’aquests mots on morim,

i somniar la llengua d’una major naixença
on sigui cada síl·laba com el batec d’un cor
fent ritme en el torrent d’una sang que no mor.

20 de maig de 1939

MÀRIUS TORRES

Màrius Torres

Ausiàs March, la plenitud valenciana

Ausiàs March, probablement el millor poeta en llengua catalana de tots els temps.

  1. Obra poètica d’Ausiàs March
  2. Poemes d’Ausiàs March interpretats per Raimon

Fou guerrer al Vietnam català (l’illa de Sardenya), petit noble a la Safor i falconer reial.
La construcció dels seus poemes és com una catedral gòtica en la forma, però el contingut és jazz i fado, d’una força dramàtica impressionant.

El també valencià Raimon té un excel·lent disc de poemes d’Ausiàs, per ex. “Veles e vents”

Aquests poemes musicats tenen tot el sabor d’un Estat català lliure.
Ausiàs Marc per Raimon

El caràcter dels valencians quan València era un reialme sobirà era probablement més sever, centrat o seriós que en el període de decadència.
Encara que en l’Edat Mitjana en poemes estrangers hom parla de “la joia dels catalans”, és a dir, que ja ens consideraven un poble alegre (els italians solien considerar-nos avars).
Els cants de mort i espirituals del nostre major poeta, Ausiàs, tenen un to dramàtic i profund, com tota la seua poesia (formalment com una arquitectura gòtica, però per adins conté la força dramàtica del jazz, del fado, del tango, del flamenc), però a més a més un matís potser insospitat…

Protoluterà Ausiàs Marc?
El protestantisme, que bàsicament és exègesi bíblica més o menys afortunada, no és tan estrany a ca nostra com pogués pensar-se, i no sols pel nostre caràcter de vegades titllat de “fenici”, “calvinista” i tòpics per l’estil. Durant l’Edat Mitjana, fins que fou prohibida per Trento, la Bíblia era una lectura molt comuna entre les capes albabetitzades de la societat catalana, els nostres mateixos reis la coneixien bé, perquè en llurs discursos l’esmenten contínuament, i igualment els nostres autors clàssics.
El “Cant espiritual” d’Ausiàs és un penediment, tal com bíblicament ha de ser. Ausiàs havia estat home d’armes (de jove a la guerra de Sardenya, el nostre Vietnam de l’Edat Mitjana) i també cortesà. Potser tenia moltes coses de què repenedir-se.
Les versions cantades que Raimon fa d’Ausiàs Marc, que no inclou el “Cant espiritual”, són realment encertades, tenen el flaire dels grans viatges, com homèrics, per la Mediterrània, i de la plena llibertat nacional, del zènit del Regne de València (us recomane de cercar “ausiàs march” “raimon” en vídeos i escoltar-ne la música).
Potser allò més paregut al sentir del mateix Luter és el famós Cant Espiritual d’Ausiàs March, del qual us faig un resum modernitzat (adaptació lliure), per poder copsar-ne millor el sentit.

Ausiàs March, la plenitud valenciana 02

CANT ESPIRITUAL

(Fragments escollits, en versió moderna, lliure i demòtica)

Ja que sens Tu ningú a Tu no arriba
Dóna’m la mà o pren-me els cabells i alça’m
Si no t’estenc la meua mà a la teua,
Quasi forçat a tu mateix estira’m.

Jo vull anar cap a Tu a l’encontre
No sé per què no faig lo que voldria,
Segur estic d’haver voluntat franca
I no sé què a aquest voler em tanca.

Vulgues, Déu, teu vull ser, que ho vulgues,
Fes que ta sang mon cor dur entendresca:
De semblant mal en va sanar molts altres
Ja en el tardar ira em fas entendre.

Perdona’m Tu si com un boig te parle
De passió sorgeixen mes paraules
Dreçar-me vull, i cas no em fan mos passos
L’Esperit teu allí on li plau insufla.

A tu deman que el cor meu enfortesques
Tant que el voler amb el teu voler lligue,
I ja que sé que el món no m’aprofita,
Dóna’m esforç que del tot l’abandone,

I el gran goig que l’home bo en Tu tasta,
Fes-me’n sentir una poca centella,
Perquè la carn meua, que se’m rebel·la,
Tinga afalac, i del tot no s’hi opose.

Ajuda’m, Déu, que sens Tu no em puc moure,
Perquè el meu cos és més que paralític!
Tant són en mi envellits els mals hàbits
Que la virtut, tastar-la m’és amarga.

Oh Déu, favor! Capgira’m la natura,
Que mala és per la meua gran culpa;
Per contemplar Déu l’ànima ha estat feta,
I contra Ell, blasfemant, es rebel·la.

Tot i que sóc mal cristià per obra,
Ira no et tinc, ni de res no t’inculpe;
Estic segur que Tu sempre bé obres,
I fas tant bé donant mort com la vida:

Tot és ben just quan surt del teu poder,
I tinc per boig qui amb Tu està furiós
Per voler mals i per ignorar béns,
És la raó que els hòmens no et coneixen.

A Tu veig just, misericordiós;
el teu voler, sens mèrits, agracia;
dónes i prens de grat el do sens mèrits
si el just té por, molt més jo no haig de témer?

Per més que Tu et mostres irascible,
Falta és això de la nostra ignorància;
El teu voler sempre guarda clemència,
L’aparent mal teu ja és bé inestimable.

Perdona’m, Déu, si t’he donat la culpa,
Que ser aquell culpable jo confesse;
Amb ulls carnals he fet els meus judicis:
Il·luminar dins de l’ànima vulgues!

No té repòs qui altra fi s’espera,
Perquè en res més el voler no reposa;
Tal com els rius que corren a la mar
Tots els finals així dins Tu se n’entren.

Ja que et conec, esforça’m a estimar-te!
Vença l’amor sobre la por que et tinc!
¿Qui em mostrarà davant Tu fer excusa
quan caldrà dir mon mal ordenat compte?

Tu m’has donat disposició recta,
I jo he fet del regle, falç molt corba.
Dreçar-la vull, i he menester ajuda,
Ajuda’m, Déu, la meua força és flaca.

No et pregue, Déu, que em dónes un cos sà,
Ni béns alguns de natura i fortuna,
Sinó només que a Tu sols ame, Déu,
Perquè sé cert: del major bé és la causa.

¿Quan vindrà temps que la mort jo no tema?
Serà quan jo del teu amor m’inflame,
I no pot ser sens menyspreu de la vida,
I que per Tu la vida jo menyspree.

A altres has fet no menys que jo et demane,
Suplicar vull, que dins el cor Tu m’entres
Doncs, Tu, Senyor, amb foc de fe socorre’m
Tant que la part que em porta fred m’abrase.

Oh, quan serà que regaré les galtes
D’aigua de plor amb les llàgrimes dolces!
Contrició és la font d’on emanen:
Això és la clau que el cel tancat ens obre.

Del penedir parteixen les amargues,
Perquè en temor més que en amor se funden,
Així i tot, d’estes dóna-me’n moltes,
Que són camí i via per les altres”.

Ausiàs March, la plenitud valenciana 01

El meu poble i jo

El meu poble i jo (Salvador EspriuRaimon, A la memòria de Pompeu Fabra, 1968)

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

SENEFA 003

Bebíamos a grandes tragos
ásperos vinos de burla
mi pueblo y yo.
Escuchábamos fuertes
argumentos del sable
mi pueblo y yo.
Una tal lección
hemos tenido que entender
mi pueblo y yo.
La misma suerte
nos unió para siempre:
mi pueblo y yo.
¿Señor, servidor?
Somos inseparables
mi pueblo y yo.
Tenemos la razón
contra bordes y ladrones
mi pueblo y yo.
Salvábamos las palabras
de nuestra lengua
mi pueblo y yo.
A bajar escalones
de duelo aprendíamos
mi pueblo y yo.
Bajados al pozo
miramos arriba
mi pueblo y yo.
Nos alzamos los dos
en encendida espera
mi pueblo y yo.

SENEFA 003

We drank in gulps
bitter wines of jeers
my people and I.
We listened to strong
arguments of the sword
my people and I.
This lesson
we have had to understand
my people and I.
The same fate
unites us for ever
my people and I.
Master, servant?
We are one and the same
my people and I.
We are in the right
against bastards and thieves
my people and I.
We saved the words
of our language
my people and I.
We learned to go down
steps of mourning
my people and I.
Down in the well
we gaze upwards
my people and I.
We both rise up
in angry waiting
my people and I.

Literatura Catalana (Recopilatori)

Poesia de Joaquim Maria Bartrina

EPÍSTOLA, de Joaquim Maria Bartrina
(Reus, 1850 – Barcelona, 1880)

“Bartrina era una personalitat complerta, i no se la pot mirar en detall. El seu caràcter distintiu era l’harmonia de facultats. No concebia la ciència sense que l’acompanyés la poesia, ni estimava la poesia sinó ostentava base científica. Posava en igual nivell el geni i el talent, el sentiment i la idea. Per a ell el món no és dels matemàtics ni dels poetes. Per això en la seva prosa era poeta i en la seva poesia era científic. Bartrina era transsumpte fidel del nostre segle.
(…) Tots els grans ideals constituïen el desig de Bartrina. L’amor, la ciència, el progrés li inspiraven sentits accents, però després que fixava en la realitat la seva mirada escrutadora, s’apoderava d’ell el desànim, i ho expressava en una frase, en una paraula de vegades “(Valentí Almirall).

Poesia de Joaquim Maria Bartrina 01

Amic, si encara ho ets, el plany meu escolta;
si sols t’ho dius, si l’amistat antiga,
pel cuc de l’egoisme rosegada,
com tronc corcat que, en recolzar-s’hi, es trenca,
no llegeixis…Però, prou!, si ets egoista,
en veure versos llençaràs la carta!

De l’infinit jo puc llegir els prodigis,
i analitzar la llum de les estrelles
que allà d’enllà, en el cel, brillen perdudes,
però copsar la llum d’una mirada,
i llegir en el cor, m’és impossible!

Com no dubtar del món, qui en ell troba
solament falsedat i hipocresia?
Renoms brillants se fan amb falses glòries,
com amb cartró daurat se fan cuirasses,
i de lluny tot és or per al curt de vista.
Vergonyós i modest, s’amaga el mèrit,
i atrevida s’eleva la ignorància;
així el que fa poc pes en el mar sura,
i és al seu fons -tan sols- on hi ha perles.

Altres n’hi ha, de l’ambiciosa escala,
que homes de bé pertot arreu se diuen,
i, per debilitat, del crim són còmplices
mirant-lo indiferents. Lligar no saben
la causa amb els efectes, i no veuen
que el mal d’altri en llur mal pot tornar-se.
Tranquil mira el pagès que els boscos talen;
no s’hi oposa: al revés, se n’aprofita;
però poc temps després les pluges vénen,
i en la muntanya a l’aigua res no detyura,
i corre munts avall, i els rius desborda,
i els camps inunda…i el pagès ofega!

Amb tan estranya indolència i apatia
els uns, amb llur malícia els altres, deixen
o fan que la mentida en aqueix món regni.
Però la joventut què diu? Si és l’egoisme
qualitat sols de vells, com no es prepara
a transformar-ho tot, en bé dels pobles?
Què fa almenys dels joves la part més alta,
la part que pels seus títols o fortuna
ha de donar a l’altra gent exemple?
Vestit amb la llibrea de la moda,
ridícula com sempre en sos capritxos,
ací en teniu un d’ells. Del seu cap cuida
molt més el perruquer que el catedràtic;
amic de ballarines i toreros.
Entre visites, jocs, passeigs i teatres,
ni té temps de pensar: treballa sempre.

En veure com aquest i aquells tants homes,
veritat i virtut, on puc trobar-vos?
Que en el poble, tu, em dius? I on és el poble?
És la munió de gent que alegre xiscla
i a la plaça de bous té l’Ateneu?
És la que per carrers i places corre,
“Visca la llibertat!” cridant contenta,
i és esclava, primer de sa ignorància,
després de ses passions, després dels ídols
que, per demà cremar, avui aixeca?

I no hi haurà remei? És per ventura
un cercle el progrés que ara ens retorna,
després d’haver passat segles gloriosos,
al primer estat salvatge d’on sortírem
com torna al mar pels rius la gota d’aigua
que del mar pujà al cel dintre del núvol?
L’home, que per a unir els llunyans pobles
ha fet esclau el llamp, no podrà un dia
estrényer la distància, avui immensa,
que hi ha entre el cap i el cor? No podrà treure,
com del carbó el diamant, de l’egoisme
l’amor per a posar-lo en sa corona?

Tant de bo que així fos! Llavors serien
els homes, homes, i les dones, àngels.
però ara no ho són. Si alguna pura
idea o virtut tenen, prest l’esborra
l’egoisme que va creixent, semblant-ne
en els efectes, tal com el d’un incendi,
que el fum embruta allò que el foc no crema.

Poesia de Joaquim Maria Bartrina 02

La Cric-Crac

Massa sovint els catalans som poc empàtics, poc expressius, quan la situació de racisme espanyol que sovint bombardeja ideològicament la gent pertot recomana exactament tot el contrari.

A molts els resulta difícil saber expressar i comunicar emocions positives i contundents lliurement, com l’afecte o la llibertat (no frívola).

Es tracta d’una misèria més derivada del racionalisme mecanicista del secularisme ortodox que ens trepana el cervell (i que sembla que beu midó), una misèria que ens fa molt mal perquè l’empatia i l’expressivitat són armes absolutament bàsiques en el tracte humà i sovint hi ha catalans que hi són uns subdesenvolupats de cartrópedra.

Un bon antídot podria ser aquest poema, que malgrat d’haver estat escrit en l’època de la Inquisició -però de texts anteriors-, sembla d’una frescor primigènia, quasi dadaista, amarat de desimboltura, i que ens fa imaginar com era la joia –segons fama reconeguda des d’antic, “la joia dels catalans”- entre els nostres ciutadans nacionalment lliures, sense els actuals complexos, acartronaments resaberuts i d’altres antipàtics tics suïcides i eutanàsics.

Aquesta deliciosa cobla fóra genial per a representar-la en teatre valencià o de carrer en festes (amb dos personatges i un narrador, per ex.):

La Cric-Crac 02

  • “A València és, amb algunes zones d´Itàlia, on jo he vist més l´alegria de viure, la joia de viure” (Ernest Lluch, 2000, Barcelona, en una entrevista radiofònica).
  • “Amb qui no sap riure fa de mal viure” (Refrany català).

La Cric-Crac 01 Si no enteneu alguna paraula, podeu consultar-la en aquest diccionari online de català antic: http://www.iec.cat/faraudo

LA CRIC-CRAC

La cric-crac, la cric-quera.

En aquell gran temps passat,
quan io, trist, jovenet era,
de fet me posí a servir
una molt gentil donzella,
la cric crac.

I per ser tan imprudent
tots me deien taravella,
mas io, foll perdut d’amor,
de totes coses me reia,
la cric crac.

Féra’m un saio papal
i unes calces ab braguella;
Posí’m un gonet vermell
i al coll una gran esquella,
la cric crac.

Un gipó, repunt faldat,
i una gran capa ab trepella,
escarpins emblanquinats
i un barret de gironella,
la cric crac.

Fiu-li aprés, per ‘namorar-la,
una dolça musiquella
de trompins i cornicorns
i rabevets de Godella,
la cric crac.

I flautes i tamborets
i veus de gran meravella.
La traidora, que açò véu,
tost i prest fon en piquella,
la cric crac.

lo, que la viu enclavada,
diguí-li: -“Mate’t febrella.”
Ella, no curant de més
cantà’m tal cançó novella,
la cric crac.

-“Janot, si et voldràs casar,
no em deixes, puix só tan bella.”
Io diguí: -“Per cert que em plau
de ser-te espós, Martinella,
la cric crac.

“Però cert que tinc gran por
d’entrar dins de Cornuella.”
Ella tost me respongué:
-“Molts honrats honren aquella,
la cric crac.

“I vós, Janot, que l’honràsseu,
no us seria perduella.”
lo diguí: “Faça’s, sus, doncs,
que trumfe la caramella.”
La cric crac,
la cric-quera.

Valeri Fuster (…València 1556)

La Cric-Crac 03