Arxiu d'etiquetes: RACISM

Sobre anticatalanisme a la Comunitat Valenciana

Anticatalanisme a València

El Nou d’Octubre, la Diada Segrestada

“No és una batalla. Concretament, va ser una discreta massacre que va realitzar la dreta en l’esquerra i el nacionalisme”

(“Del roig al blau”, 2004, de Josep-Vicent Marquès Gonzàlez, 1943-2008, sociòleg, escriptor i polític eco-valencianista).

“És massa fàcil atribuir tot allò que està passant ara amb l’ofensiva de la franja blava, la histèria anticatalanista, etc., a la congènita maldat dels sectors més salvatges del franquisme. És fàcil, però no explica res”

(“País Perplex”, 1974, de Josep-Vicent Marquès Gonzàlez, 1943-2008, sociòleg, escriptor i polític eco-valencianista).

“Un canvi de la E final d’Espanya per un PV és, en general, tot el que s’ha fet, i encara així de forma mal assumida. El mateix PCE o no ha estat conscient del que implicava posar-se PV i no RV o no tenia els ressorts per defendre i assumir un canvi de nom que l’alineava entre els “catalanistes” […] Dir País Valencià sense dir res més era preparar, per incompareixença, el terreny per a l’esclafit del localisme i la petita vanitat d’una base mal informada, com mal informada estava la direcció d’una esquerra sucursalista de la vulnerabilitat del poble als cants de sirena de la classe dominant”

(Addenda afegida en un epíleg de l’edició de 1978, a “País Perplex”, 1974, de Josep-Vicent Marquès Gonzàlez, 1943-2008, sociòleg, escriptor i polític eco-valencianista).

Joventut, racisme i drets humans

Joventut, racisme i drets humans

Educació en la teoria pura i realitats que se n’entren per la finestra

A muntó “progres”, humanistes i gent de candidesa benpensant anaven astorats durant l’Aznarato a tomb de la creixent extensió del racisme entre el jovent, un jovent educat escolarment en el respecte al Drets Humans, la pau, la solidaritat, etc.

0mestalla-16-4-14-copa-final

Però, vegem, per què ara i ací tenim un cert respecte genèric -amb moltes excepcions, cal dir- a alguns Drets Humans?. En primer lloc, hi ha un respecte nominal i superficial cap a tals Drets perquè ja tenen altres mitjans per controlar la plebs, bàsicament la TV i el consumisme, que són els “Drets” que, en realitat, la gent coneix i aprecia més. En segon lloc perquè saben que, a la llarga, les autocràcies no són rendibles econòmicament: provoquen descontent sord i oposició mal controlada. Els escau  molt més tenir el corralet tranquil i distret, sense aldarulls que transbalsin la Religió Oficial (és a dir l’Economia).

Ara bé, de gaidó, amb els fets consumats, els Ministeris de l’Interior -cínics i realistes com Talleyrand- es passen aquestes belles teories virginals per l’entrecruix i, per suposat, creen tots els GALs, narcotràfics o transgates o watergates que tenen a bé de crear. Llur llibre de capçalera és el de Maquiavel.
SENEFA 005cjj9ezmw0aapkwz20030123elpepidep_3
SENEFA 005
El jovent, més intuïtiu i menys intel·lectualoide que els nostres liberals eramistes i capquadrats de la teoria pura, copsa aquest rerafons de la qüestió: El monetarisme. L’emblanquiment de diners negres, el tràfic d’armes, etc. ha enfortit l’economia espanyola, i el jovent, sovint elemental, superficial i barroer, se’n sent orgullós. Quan hi ha pela, ser “appanyó” és un orgull, més si guanya la “Selession de Fumbol”.

Orgull implica menyspreu. A qui?. Als més febles, per suposat, als pobres, als desconeguts, als “raros”. O sia, als estrangers, als catalans (estrangers per a ells, al capdavall). Per cert, el nom que els invasors anglosaxons donaren als indígenes celtes fou “Wales” (Gal·les) que, en antic saxó volia dir ni més ni menys que “estranger”.Aprenem-la bé.

derecho-no-aprender

Ser racista “appanyó” és més còmode. Tuda menys neurones.

“Para hacerse Ultrasur hay que ser salvaje. Sí, bestia a secas. Ser lo más roto que haya en el mundo. Si reúnes estas condiciones, pues, te vienes al Estadio Bernabeu y te haremos una prueba (…) Nosotros tenemos nuestra prueba reina, la prueba preferida y la que da la mayor puntuación. Te explicaremos en qué consiste: hay que matar a un catalán o algo así” (Interviú, nº 395, desembre de 1983).

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua

ES AL CARRER ON HEM DE PRESENTAR BATALLA PER LA LLENGUA
PER UNA SOCIOLINGÜÍSTICA PRÀCTICA I REALISTA

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 02

La llengua catalana necessita realisme i energia per sobreviure.

  • -De Madrid i de la dreta espanyola ens arriben contínuament lleis per jivaritzar-nos. Com Felipe Gonzàlez, fan, del català, una llengua-bonsai
  • -De l’esquerra ens empaiten amb multiculturalisme, reforçat per una immigració massiva que, en general, se’n fot olímpicament del català.
  • -Per acabar-ho d’adobar els catalanoparlants no sols tenen un índex de natalitat dels més ridículs del planeta, sinó que a més parlen castellà a desconeguts i a castellanoparlants i, fins i tot, entre ells.

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 03És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 04

La llengua catalana està assetjada pertot arreu i ningú pren iniciatives serioses per recuperar-la, com:

1-Una guia de resistència lingüística quotidiana

2-Diades de mobilització lingüística coordinades

3-Obrir línees als col·legis on el català sigui la llengua DEL PATI, cosa ben necessària si el que es vol és que tothom parli català entre ells. Així ho promouen, crec recordar, en algunes escoles Bressola de Catalunya Nord.

4- El que cal és mesures de carrer, de xoc, per estendre socialment el català. Refer grups com els Grups per la Defensa de la Llengua, que eren molt imaginatius, caldria recobrar algunes de llurs iniciatives de carrer

5-«Imprescindible que sàpiga català»

6-Promocionar a totes la Sociolingüística entre professors i alumnes, i sociolingüística de xoc, de carrer, sense floritures inútils, com ara:

La poca qualitat ètica sol dur a manca d’autodisciplina i a la deixadesa general, també cultural i lingüística.
Es l’origen de la decadència nacional i de l’extinció de la llengua. La irresponsabilitat.
Amor és responsabilitat pràctica, i implica respecte i esforçar-se per fer bé tot allò que depengui de tu.

És al Carrer on hem de Presentar Batalla per la Llengua 01

El origen de los valencianos y del Reino de València

Imprès val-cat

“El Penó de la Conquesta”, senyera original y estatua de Jaume I “el Conqueridor” en el Ayuntamiento de la ciudad de València: Es fácil de ver que son la misma senyera que la catalana y la aragonesa, “sense blau”.

La lengua de los valencianos, por la Real Academia de la Lengua Española (R.A.E.)

Los firmantes, miembros de las Academias Española de la Lengua y de la Historia, habiendo conocido la peculiar controversia que durante meses pasados se ha hecho pública en diversos órganos de prensa valencianos, acerca del origen de la lengua hablada en la mayor parte de las comarcas del País Valenciano, y a petición de personas interesadas en que demos a conocer nuestra opinión sobre este asunto, científicamente aclarado desde hace muchos años, deseamos expresar, de acuerdo con todos los estudiosos de las lenguas románicas:
Que el valenciano es una variante dialectal del catalán. Es decir, del idioma hablado en las islas Baleares, en la Cataluña francesa y española, en la franja de Aragón, en la mayor parte del País Valenciano, en el Principado de Andorra y en la ciudad sarda de Alguer.
Por todo ello, nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda y aun asperamente impugnado, por personas que claramente utilizan sus propios prejuicios como fuente de autoridad científica, mientras pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que, por su entera labor, merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro.
Se hace fácil suponer que tras esas posiciones negativas se ocultan consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de un hecho suficientemente claro para la filología y para la historia.
Es culturalmente aberrante todo intento -como el que contemplamos- de desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomática y cultural catalana, por la que, como escritores e intelectuales españoles, no tenemos sino respeto y admiración, dentro del cual el País Valenciano ha tenido y tiene un lugar tan relevante.
Dámaso Alonso, Jesús Pabón, Antonio Buero Vallejo, Tomás Navarro, Pedro Laín Entralgo, José María Peman, Vicente Aleixandre, Fernando Lázaro Carreter, Alonso Zamora Vicente, Salvador de Madariaga, Marqués de Lozoya, Miquel Batllori, Camilo José Cela, Rafael Lapesa, Manuel Alvar y José Antonio Maravall. —-   1975, ratificado 1980.

Imprès val-cat

En estudios científicos sobre datos “de paternidad” (ADN), que són irrebatibles, resultó también que los genes más similares a los de los valencianos eran…los de los catalanes (estudio publicado el 15 de junio de 1995 en “Levante”). Luego no hay ninguna duda del origen de los valencianos.

-Por no hablar de la multitud de apellidos valencianos muy usuales, que son nombres de ciudades catalanas como: Valls, Solsona, Balaguer, Tàrrega, Cardona, Igualada, Agramunt, Roses, Piera, Blanes, Girona, Tortosa, Ripoll, Reus, Manresa… O también: Figueres, Vendrell, Perpinyà, Lleida, Tamarit, Masnou, Vic(h) e incluso Barcelona y Barceló.
-También de pueblos catalanes más pequeños, como: Bellmunt, Albiol, Cases, Biosca, Alzina, Martorell, Claramunt, Corbera, Costa, Mur(r)a, Aguilar, Alberola, Clarà, Coll, Colomer, Eres, Bigues, Boix, Bosc(h), B(r)u(r)guera, Casanova, Fàbrega, Fonollosa / Fenollosa, Forés, Marçà (Marzà), Miralles, Montagut, Mon(t)ferrer, Mon(t)lleó, Mora, Navàs, Peralta…), Prat(s), Prades, Pujal(t) / Puchalt, Ribelles, Sanaüja / Sanahuja, Soler, Sorribes, Ulldemolins, Vilaplana, Vilar, etc.
comarcas: Ripollés, Gironés, Rosselló, Vallès, Garrigues, Vallespir… o gentilicios catalanes: Cerdà (de Cerdanya), Pallarés (de Pallars), Català i Catalán, Llobregat…
Hay comarcas con el mismo nombre en Catalunya y en València: Mariola, Riberes, Plana… Y poblaciones con igual nombre al norte y al sur: Castelló, Montserrat, Sallent, Vilanova, El Puig, La Pobla, Portell, Quart, Querol, Rosell, Torrent, Altet, Montornés, Figueroles, La Llosa, Lledó, Ondara, Oliva, Vallbona, Viver…. Un pueblo, Miramar, existe en Catalunya, València y Balears.
Celebramos Sant Joan con fuegos desde Perpinyà a Alacant, hacemos “mones” de Pascua, castellers (Moixeranga en Algemesí), a les Illes, algunos pueblos valencianos como Catí gastan barretina, y el “llit” del Túria antiguamente se llamaba “Rambla”, en la ciudad de Alacant también tienen su famosa “Rambla”, como “les rambles” de todas las ciudades catalanas. La gastronomía de dieta mediterránea (all-i-oli , pa amb tomata, mones… ), las fiestas (2º Dia de Navidad y de Pascua.. ) y muchos otros detalles nos aproximan.

EL VALENCIANO ES CATALAN IGUAL QUE EL EXTREMEÑO O EL COLOMBIANO ES CASTELLANO.
LOS VALENCIANOS VENIMOS DE LOS CATALANES, COSA QUE SIEMPRE EN TODA LA HISTORIA SE HA AFIRMADO CON ROTUNDIDAD Y QUE SOLO POR SUCIA POLITIQUERIA SE NIEGA.

Unos pocos ejemplos entre otros muchos:

S. XIII: En el “Libre del Repartiment” vienen los pueblos originarios de los cristianos que repueblan el Reino de València. Casi un 80% proceden de Catalunya. En Burriana es el 80%, en Castelló se llega al 90% de repobladores catalanes, en València más del 55%, en Orihuela el 60%, etc.
Capitulo CLXXI de “Les Quatre Grans Cròniques” de Ramon Muntaner (1265-1336): “Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb e de l’encontrada. E és costum de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja fins a la nit…”. Es decir que en Segorbe en aquella epoca se consideraban catalanes, de hecho tienen aun hoy una torre con el nombre en puro catalán, que se llama “Torre del Botxí”, o sea, Torre del Verdugo.
1311: Ramon Muntaner se casa con na Valençona, de València: “E és veritat que jo, Ramon Muntaner, en aquella saó, venguí en Sicília, de Romania, e demaní llicència al senyor rei que li plagués que jo pugués anar en les parts de Catalunya e prendre ma muller que havia afermada fadrina en la ciutat de València. (“Les Quatre Grans Cròniques”, cap. CCLI ó CCXXXV).
1316: Testamento de na Guillelma, mujer de Salvador Pedrosell, ciudadano de València: deja dinero para liberar “cautivos catalanes de la ciudad de València” (“captivis catalanis oriundis de civitate Valentie”) de tierras de sarracenos.
1352: Capítulo 5 de la Crònica del Cerimonioso sobre una tempestad en Sicilia: “No se’n perdé alguna, sinó una galea dels catalans que era de València“.
1370: Bernat de Miracle, “savi en dret” (doctor en derecho, jurista) de València: “entre los quals catalans que hi moriren hi morí En Johan Roca, jove, mercader de València”, etc.
1392: Los concejales valencianos se dirigen a los de Mallorca lamentándose de la inseguridad que hay en la mar: “On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines?”.
1399: Los jurados de València se dirigen a los diputados del General de Catalunya para agradecerles la galera que les prestaron para dar “a aquells durs càstichs, terrible terror e punició condigna de tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació.
1414: Vicent Ferrer llama Catalunya a la València de habla catalana, al predicar a la comarca de Serranos: “Vosaltres de la Serrania, que estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets un vocable castellà e altre català”.
S. XV: Los Papas Borja, procedentes de Xàtiva, eran llamados catalanes por todos (“O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani”) y por sí mismos (Calixto III se llamaba “papa catalanus” y considera su pontificado como “gloria nationis catalanae”).
1539: Colofón de la traducción al castellano de las poesías de Ausiàs March hecha en València por Baltasar de Romaní (1ª edición) : “Las obras del famosíssimo philosofo y poeta mossen Osias Marco, cavallero Valenciano de nación Catalan… y en la
1553: 2ª edición en Sevilla, el autor constata que el poeta de València y señor de Beniarjó era “caballero valenciano de nación catalán”,
1554: Matteo Bandello, Novelle I: Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non c’è piu lasciva e amorosa città” (València, gentil y muy noble, que en toda Cataluña no hay ciudad más lasciva y amorosa).
1566: El burrianense Martí de Viciana en su “Crònica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia”: “En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana; porque en la conquista se pobló más de catalanes que de otras naciones.”
1604: J. Pujades. Dietari: “Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders vells catalans”
1610-1611: Gaspar Escolano, Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia: “Como fue poblado casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua (..) por más de 300 años han pasado los deste reyno debajo del nombre de catalanes (..) por ser todos de una misma lengua y nación”.
1766: El castellonense Josep Climent, en el Sermón de entronización como obispo de Barcelona: Casi todos los valencianos somos catalanes (…) debeis reconocerme como paisano vuestro”.
1778: F. Cerdà, Notas al Canto del Turia: “Bajo el nombre de catalanes se entendían éstos y los valencianos, por ser todos de una misma lengua…”
1876: B. Oliver, Código de las costumbres de Tortosa: “Este hecho […] arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen a nuestros ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad“.

Imprès val-cat

Timbre s. XX.

1908: Poeta Miquel Duran: “Jo, valencià, nascut a València, afirme que la meua pàtria és Catalunya”.
1930: Teodor Llorente i Falcó, director de “Las Provincias”: “Es indudable que las lenguas que se hablan en Cataluña, Baleares y Valencia, son una misma (…) Querol, uno de los poetas más inspirados y a la vez uno de nuestros mejores cerebros de los modernos tiempos, no titubeó en llamar a sus versos valencianos “Rimas catalanas”; y el mismo Teodoro Llorente era en esto muy transigente”
Lluís Revest, erudito y archivero castellonense firmante de “les Normes de Castelló”: “Creem que la llengua valenciana és, i no res més, la dels catalans qui la portaren quan a la Conquesta; per esta raó és que els filòlegs, anomenant-la del poble qui primer la parlà, la coneixen universalment per catalana”.
1933: Carles Salvador, maestro y escritor: “Valencià de la ciutat de València, declare que sóc català”.
José Martínez Ruiz, Azorín, 1873-1967, escritor de Monòver, Vinalopó, en Una hora de España’, “Cataluña es Valencia, y es Alicante, y es Mallorca”

— ENLLAÇ RELACIONAT —

Recordant el Moviment de Noviolència de Martin Luther King

Recordant el Moviment de Noviolència de Martin Luther King

MLK en forma de rap

Tot recordant la Rose Park, la iaia insubmissa que desobeí les lleis segregacionistes d’Alabama als transports públics:

”En mi autocar no va a subir ningún catalán” (Gravació)

Vaja, com els bussos nordamericans als EUA fins als anys 60: “No negroes” o “Negroes at bottom”.

BARACK OBAMA, EL FRUIT POLÍTIC A 50 ANYS VISTA DEL MOVIMENT DE MARTIN LUTHER KING
Als Estats Units ja tenen un president de color (Obama), a Catalunya hi ha hagut un president nascut a Jaén (Montilla), a Euskadi un president també foraster

al PV vam tenir-ne un (Zaplana) que a penes ni sabia parlar “valencià”…
Quan tindran a Espanya un president català o basc? (el darrer president català a Madrid fou Pi y Margall, que sols durà uns mesos i d’això fa quasi un segle i mig, i uns pocs anys anterior fou el general progressista Prim, el qual morí assassinat).

“Res no dóna tanta pena a la gent com haver de pensar”
“Hem vist la veritat crucificada…”
“El Calvari és un telescopi a través del qual albirem el bast panorama de l’eternitat i veiem l’amor de Déu tot irrompent dins la història humana” (Martin Luther King, 1929-1968, pastor baptista pels drets civils de les minories nacionals als Estats Units i contra la guerra).

El nostre aturmentat món va curull d’injustícies, racismes, intoleràncies, prejudicis, manipulacions, malentesos.
Sabut és que, aquell qui està bé perquè és adalt “del carro”, es creu que viu en el millor dels móns possibles, perquè la gent no sol voler allargar la vista i plorar amb els qui ploren. Els problemes són bandejats, per la gent benpensant, tot ignorant-los, tancant els ulls dient solemnement que no existeixen o que no paga la pena voler solucionar-ne res.
Talment féu la majoria blanca als EUA, o els alemanys durant el III Reich, o els egipcis amb els fills d’Israel, o els espanyols i francesos amb les nacions que han demanat que els tornin la llibertat arrabassada a foc i a ferro. Però la Providència sempre acaba pagant ben bé segons llur mesura…
Martí Luter King, ja ho sabeu, fou un pastor evangèlic, de les esglésies baptistes negres del Sud, d’Alabama, un dels centres més forts del racisme als Estats Units, i zona on el Ku-Kux-Klan campava al seu aire amb la vista grossa de moltes “forces vives” del WASP. Tanmateix, de sota l’asfalt pot brostar la flor més bella.
En King deia sovint que els grecs tenien tres mots per referir-se a l’amor: “Eros”, l’amor estètica o romàntica. “Filia”, amor recíproca, amistat… “Ningú no serà tan badoc com per a esperar que algú senti aquesta mena d’amor devers el seu opressor”, deia. La 3ª casta d’amor era anomenada “Àgape”: comprensió, bona voluntat redemptora cap a tothom, amor desinteressada de Déu actuant en nosaltres, on no cerquem el propi bé sinó que anem més enllà de l’egoisme immediatista. No es tracta, doncs, de res dèbil ni passiu, sinó amor en acció. Era la mena d’amor que en King aspirava a donar als seus enemics. “La més gran de totes les virtuts és l’amor. Hi trobem el veritable significat de la fe cristiana i de la Creu. El Calvari és un telescopi a través del qual albirem el vast panorama de l’eternitat i veiem l’amor de Déu irrompre dins del temps (dels humans)”, va predicar.
En King deia coses com aquestes: “Si un home no té res per què li valgui la pena morir, aleshores no és digne de viure. No importa viure gaire temps, sinó viure segons els dictats del bé”. O també: “Açò que fem no és sols per al negre, sinó també per al blanc. El sistema que ha desterrat la personalitat i ha ferit l’ànima del negre, ha perjudicat també la personalitat del blanc, en donar-li un fals sentit de superioritat, i al negre un fals sentit d’inferioritat”. “Siam prou caritatius com per a tornar en amic un enemic. Tinc la ferma convicció que Déu està actuant…Sols així podrem emergir des de la freda i desolada mitjanit de la crueltat de l’home cap a l’home, sota la viva alba de la llibertat i de la justícia”.
En el mateix dia de la seva mort, digué: “Ignor què em pot passar, ara. Tenim per davant dies difícils. Però tant se me’n dóna. Ja he estat al cim de la muntanya: no pot importar-me. Igual que a qualsevol, m’agradaria tenir una llarga vida…però ara això no em capfica. Sols vull complir la voluntat de Déu. I Ell m’ha permès de pujar a la muntanya. I he estès la vista al voltant i he vist la Terra Promesa. Potser no hi arribaré pas amb vosaltres, però vull que sapiau aquest vespre que nosaltres, com a poble, farem cap fins a la Terra Promesa”.
Aquell moviment d’alliberament ferm i autocontrolat, que no de revolta violenta, cega i caòtica, ens ha de recordar les pròpies mancances com a nació dominada i minoritzada a ca nostra, i les d’altres col·lectius i pobles.

DEL MOVIMENT PRODRETS CIVILS I CONTRA LA GUERRA DEL VIETNAM DE MARTIN LUTHER KING
“Per la present, em lliur a mi mateix -en cos i ànima- al moviment de noviolència. Per tant, tindré presents aquests deu manaments:

1. Medita diàriament en la vida i els ensenyaments de Jesús.
2. Recorda sempre que el moviment de noviolència de Birmingham cerca la justícia i la reconciliació, no pas la victòria.
3. En les teves paraules i en el teu comportament, observa sempre els modals de l’amor; ja que Déu és amor.
4. Demana diàriament d’esser usat per Déu per tal que tots els homes puguin ser lliures.
5. Sacrifica els teus desigs personals per tal que tots els homes puguin ser lliures.
6. Observa amb amics i enemics les regles normals de cortesia.
7. Procura prestar serveis regulars a la resta de gent i al món.
8. Abstin-te de la violència de mà, de llengua i de cor.
9. Esforça’t per estar en bona salut espiritual i corporal.
10. Segueix les instruccions del moviment i dels capitans a les manifestacions”.

És menester actuar amb senzillesa i prudència, i combinar la justícia amb la paciència. Si només parlem de paciència estem renunciant a la vida i a la justícia i llancem el missatge de l’Evangeli cap a la ultratomba (i cap al simple ritualisme religiós mancat de conseqüències per a la vida). Si només parlem de justícia acabarem degenerant en lemes merament propagandístics i llançarem l’Evangeli cap a una mena de sindicalisme purament material o polític. I l’Evangeli és, sobretot, força espiritual, tal com les accions dels grans capdavanters cristians han demostrat al llarg de la Història humana, i això sempre ha estat vist clarament a través de les conseqüències terrenals molt visibles i paleses, pràctiques, consubstancials. Deia Martin Luther King: “No m’interessen pas la temperatura de l’infern ni el mobiliari del cel, sinó les coses que els homes fan ací, a la Terra”. “Hem estat extraordinàriament pacients…, però som vinguts ací aquest vespre per deslliurar-nos d’aquesta paciència que ens fa pacients sense llibertat ni justícia”. “La religió guarda relació tant amb el Cel com amb la Terra…Qualsevol religió que professi trobar-se interessada en les ànimes dels homes i a la qual no l’interessin els ravals miserables que els condemnen, les condicions econòmiques que els ofeguen i les condicions socials que els impossibiliten, és una religió tan seca com la pols”.
El punt de força de la seva trajectòria fou el seu cèlebre discurs “I have had a dream”, “He tingut un somni”, a Washington. No en traduirem pas unes quantes frases. Traduïm-ne també les respectives situacions. Què hauria pogut dir en King d’haver estat del nostre poble i nació? Ens el podem imaginar dient:

“Us dic, front als entrebancs d’avui i del demà, que guard un somni de ben adins del nostre poble: que tothom ha estat creat igual.
Guard el somni que, una diada, damunt l’eixuta terra del secà o la terra vermella de les planes, els fills dels antics repobladors que el rei Jaume dugué al nostre País profund, els dels emigrants foragitats per la pobresa i l’opressió de llurs estats i oligarquies, els gitanos i la gent vinguda d’arreu, podran, plegats, seure en un dinar de germanor i de comprensió, en una nova societat catalana, sense més malícies esquerpes ni més colonialisme espanyol ni racisme jacobí ni rebuig indiscriminat.
Guard el somni que, una diada, encara a ciutats com València, Alacant, Fraga o Perpinyà, abrasades de prejudicis i enceses de manipulacions i socarrades per la calda de l’opressió contra la nostra nació, esdevindran font de llibertat i de justícia, on podrem ser catalans de la mateixa manera que el pomer és pomer i no avet, fills de la nostra nació, la de l’Abat Oliba i de Muntaner, la d’Ausiàs Marc i de Ramon Llull, la de Verdaguer i Torras i Bages, de Pau Casals i de Gaudí, i també dels qui ens visitaren i ens estimaren com Roger de Llúria, Bonhöffer o Orwell, i fins al darrer conciutadà.
Guard el somni que els nostres fills viuran qualque dia en una nació amb més claror espiritual, sense intolerància induïda, on no seran classificats per males raons, ni menyspreats pel lloc de naixença, on els uniformes dels soldats es podriran penjats damunt dels espantaocells, on no es torturarà ni empresonarà per part d’unes forces militars estrangeres i imposades a la força a través de guerres.
Guard el somni que els humiliats de les valls seran exalçats i els ensuperbits dels castells aplanats. Els llocs feréstecs seran polits i els torts endreçats. Amb aquesta fe podrem extreure de les serralades de la ceguera, la pedra preciosa de l’esperança, defensar la llibertat, patir fins que suri la veritat empresonada i silenciada per interessos creats dels poderosos, dels subvencionats i dels enganyats.
Vindrà el dia en què tots els fills de Déu podrem cantar-li una llaor: que la llibertat ressoni al cor de la gent. Des del gran Canigó al Maestrat, des d’Aitana i la Mariola fins al Montseny, per cada carena del Vallès o de Mallorca, des de l’Alguer fins al Pinós, des de la Fenolleda al Matarranya.
Per fi podrem avençar l’arribada del Regne de Déu, quan la llibertat ressoni, amb la veu de la veritat, per cada vila, per cada comarca, podrem cantar com el vell espiritual negre: “Per fi lliures! Gran Déu Totpoderós, per fi som lliures!”.

AJUDA EVANGÈLICA DELS PAÏSOS CATALANS

Persecucions anticristianes 02

Persecucions anticristianes

AL SEGLE XX
Doncs bé, només al s. XX calculen que uns 45 milions de cristians han estat assassinats per l’odi cristianòfob. Molts d’ells poden ser qualificats de màrtirs: Persecució dels cristians (Wikipèdia)estalinistes

A més cristianofòbia, més desastres:

armenis crucifixats pels turcsArmenis crucificats pels turcs a principis del segle XX

Hi ha banalitzadors del genocidi marxista/stalinista. Negacionistes del genocidi stalinista, per la via del silenci.
Ningú no assassina ateus per ser-ho, en canvi, cada any són assassinats més de 165.000 cristians pel simple fet de ser-ho i els grans “moderns, cientifistes, solidaris, internacionalistes”, etc…no baden boca.
Pura hipocresia i manca de respecte pel proïsme i pels drets humans.
Prou de fomentar el pensament tercermundista dels fracassats i de les Dictadures genocides:

“El nacionalsocialisme i la religió no poden coexistir …El més dur cop que mai hagi colpejat la Humanitat fou l’arribada del cristianisme. El bolxevisme és fill bord del cristianisme. Tots dos són invencions jueves” (Adolf Hitler, juliol de 1941, segons Rummel Rudolph, immediatament després de l’atac a la URSS).
“Parlant històricament, la religió cristiana no és sinó una secta jueva… Després de la destrucció del Judaisme, l’extinció de la moral d’esclaus cristiana hauria de seguir, per lògica” (Xerratòrum de Hitler, extret de Viquipèdia).
“Autodisciplina: La llibertat és sols per mitjà del control.
Acció: Decideix-te i surt a la tempesta del viure.
Patiment: Consagra com és menester allò que s’ho mereix a una mà més poderosa.
Mort: Més alt convit en el camí a la llibertat” (Dietrich Bonhöffer, 1906-1945, pastor evangèlic de l’Església antihitleriana).

AL SEGLE XXI

– Per islamistes:

Matances contra cristians a l’Africa:

Pistes que indiquen la veritat del cristianisme 01Cristians cremats vius a Nigèria per Boko Haram

Cristians crucificats:

– Per estalinistes:

Read more at http://www.wnd.com/2012/07/70000-christians-locked-in-concentration-camps/#Zs546yWR8fxJW8Ug.99

A Corea del Nord n’hi han fins i tot a l’aire lliure.
Ara bé, solen ser els bojos més perillosos els qui fan manicomis ideològics on tancar els qui pensen distint, perquè són molt curts de mollera i d’ètica i estrets de cor.
La cristianofòbia són camps de concentració en projecte.

“El 1934, un sacerdot, el pare Irakli, va viatjar a Alma-Ata per visitar a uns creients deportats. Mentrestant, van ser per tres vegades al seu pis de Moscou per arrestar-lo. Al seu retorn, les feligreses van acudir a l’estació i no van consentir que tornàs a casa: el van amagar de casa en casa durant vuit anys. Va patir tant el sacerdot amb aquesta vida de persecució, que quan al final el van detenir el 1942, va cantar alegres lloances al Senyor” (“Arxipèlag Gulag”, d’Alexandr Isaievitx Soljenitsin, 1918-2008, literat rus expresoner dels camps d’extermini de la URSS).

EPÍLEG
Quants ateus han estat assassinats enlloc per ser-ho? Quants ateus estan tan convençuts de l’ateisme que es deixin matar? Segurament no n’hi ha ni un.

Persecucions anticristianes 01

Persecucions anticristianes

L’instint criminal és típic de certes fòbies irracionals.
“Jesús va prometre als seus deixebles tres coses: que no tindrien gens ni mica de por, que serien absurdament feliços i que es ficarien en problemes” (Russell W. Maltby).
(Hupomonê = la virtut baronívola) té un ús molt interessant: es refereix a la capacitat d’una planta per viure sota circumstàncies dures i desfavorables. En el grec tardà, en la literatura jueva posterior, és molt comuna, per exemple en Macabeus quart, aquesta qualitat de “poder espiritual permanent”, que capaciten els homes a morir per llur Déu” (“N.T. Words / Mots del Nou Testament”, 1974, de William Barclay, 1907-1978, autor escocès, presentador televisiu i ministre de l’Església d’Escòcia).
“Així, que s’estremesca el món, que encengui per tota la terra el foc de les persecucions, la generositat cristiana se sobreposarà a la seva fúria impotent: i comprenc fàcilment la causa d’una victòria tan gloriosa per l’excel·lent doctrina que ens ensenya l’apòstol sant Joan: «Aquell que habita en nosaltres és més gran que aquell que viu al món»: Major est qui in vobis est, quam qui in mundo (1Jn 4,4)” (Sermó per a la festa de la Pentecosta de 1658, de Jacques Benigne Bossuet, 1627-1704, clergue, predicador catòlic i intel·lectual borgonyó).

PERSECUCIONS A CRISTIANS EN ÈPOQUES ANTIGUES:

thmg

Persecució dels cristians (Wikipèdia)

“…per a asseciar l’instint brutal
de la sanguinària plebs, i en sang humana
tenyir les urpes al circ immens,
mentre amb llurs rugits es confonen
les veus d’entusiasme que tan bàrbar
plaer arrenca a la munió odiosa”
(“La guerra civil, El Satiricó, atribuït a Petroni, cortesà gal a la Cort de Neró, “arbiter elegantiarum”).
“Neró va culpar i va infligir les tortures més cruels a una classe odiada per les seves avominacions, anomenats “cristians” pel populatxo”. Ordena d’arrestar-los “no tant per incendiaris sinó per llur odi a la raça humana”.
Neró, doncs, fa el següent amb els cristians capturats:
Coberts amb pells de bèsties, van ser esbocinats pels gossos i van morir, o van ser clavats damunt de creus, o condemnats a les flames i cremats, o servien en la nit d’il·luminació, quan hi havia expirat la llum del dia” (Publi ó Gaius Corneli Tàcit, ca. 54/57–ca. 119/125, orador i historiador llatí).

Persecucions anticristianes 01-03Persecucions anticristianes 01-04

IKHTHYS vol dir “peix” en grec i són les inicials de:
Iesus = Jesús
Christós = l’ungit
Theou = de Déu
Yiós = Fill
Soter = Salvador
És a dir: Jesucrist, fill de Déu i Salvador.
Es tracta, doncs, d’una confessió de fe cristiana resumida.
Durant les persecucions quan dues persones es trobaven, la senya i contrasenya per saber si eren cristianes era fer un arc cap amunt (per ex., amb un pal, en terra) i l’altre en feia un altre cap avall, de manera que apareixia la figura d’un peix.

Els apologistes cristians:
“I encara més, si un acusat de cristià nega de paraula que ho és, el deixeu lliure perquè no el podeu acusar de res més; però si confessa que és cristià, el castigueu per aquesta confessió. Caldria, si més no, examinar la vida el qui confessa i del qui renega, a fi de jutjar per la conducta com és cadascú”
“Què diantre és això? Quan es tracta de nosaltres, que ens comprometem a no cometre cap injustícia i a no professar aquestes doctrines atees, no escatiu la nostra causa, sinó que, esperonats per la passió irracional i pel fuet dels dèmons malvats ens castigueu sense judici previ i us quedeu tan tranquils”
“Doncs bé, si nosaltres diem algunes coses semblants a les dels poetes o filòsofs, respectats entre vosaltres, i en diem d’altres d’una manera superior i més digna de la divinitat, i som els únics que les demostrem, per què som injustament odiats més que tothom?” (“Primera Apologia” de St. Justí màrtir, apologista cristià, de Flàvia Neàpolis, actual Nablus, a Palestina, ca. 100- †ca. 161-166).
“Els qui antany ens matàvem els uns els altres, no sols no fem la guerra als nostres enemics, ans en lloc de mentir i enganyar als qui ens pregunten, morim alegrement tot confessant el Crist” (St. Justí màrtir).
“Us preguem també que tingueu una mica de cura de nosaltres, a fi que, d’una vegada, deixem de ser degollats pels difamadors” “A nosaltres, per contra, si bé no us ofenem, igual que la majoria, sols en sentir-lo, ens teniu oi pel nom; no som mereixedors d’odi, ans és la injustícia rea de càstig”. “…ja que els jutges no indaguen si l’acusat ha comès cap tort, sinó que s’escandalitzen pel nom com si fos un crim” (“Súplica a favor dels cristians”, d’Atenàgores, filòsof grec i apologeta cristià del s.II, adreçada als emperadors filòsofs Marc Aureli i Còmode).

thdfgh

Quant al martiri:
“Oh niciesa meravellosa i audàcia increïble! Menyspreen els turments presents per temença dels incerts futurs, i, per por de morir després de la mort, no temen de morir ara com ara” (“Octavi”, VIII.5, obra de Minuci Fèlix, apologeta cristià del s. II ó III).
“(Els màrtirs) “aquests herois que van vèncer sense armes i sense legions sobre els tirans, dominaren els lleons, van despullar el foc del seu poder, i l’espasa de la seva punta” (St. Ambròs, 340-397, bisbe de Milà).
“Però ells se’n rigueren dient: «Dius que el Déu veritable és aquell que fou jutjat i condemnat?» (…) Ells aleshores van infligir turment a l’ancià i als deixebles per forçar-los a sacrificar (Milesi, 2)” (“Apotegmes dels Pares del Desert” 7.12, s. IV i V).

El cristianisme, durant els primers segles, fou un credo bàsicament d’esclaus.
Igual que el culte a Isis era típic de dones o a Mitra dels militars.
Les classes riques només podien ser oficialistes i retre culte a l’Emperador i a la mitologia greco-romana. Precisament perquè els cristians no volien cremar encens a les estàtues dels cèsars, eren perseguits i martiritzats.

Quants màrtirs tingué Júpiter, Venus, Osiris, Wotan…?
“Morir per una idea és fixar un preu prou alt quant a conjectures” (Anatole France [Jacques Anatole François Thibault], 1844-1924, narrador, poeta, crític i assagista escèptic francès).

“En temps de l’emperador Julià (“l’apòstata”), l’Església es veié exposada a una persecució del tipus més perillós, perquè no feien violència, sinó que utilitzaven el menyspreu contra els cristians. Van començar per despullar els altars, per concloure tot prohibint l’ensenyança i l’estudi de les lletres als fidels. Però l’emperador, el qual coneixia l’avantatge de les institucions cristianes, va voler imitar-les en abolir-les, i fundà hospitals i monestirs; i a semblança del culte evangèlic, maldà per junyir la moral a la religió, tot fent pronunciar als temples una mena de sermons” (“El Geni del Cristianisme”, 1828, de François René, bescomte de Chateaubriand, 1768-1848, escriptor, traductor i polític francés).

—— ENLLAÇ RELACIONAT ——

Racisme i Xenofòbia (Recopilatori)

Cançons del ghetto

REVISIÓ D’UN POST DE L’ANY 2005 EN MOTIU DEL RECORDATORI DEL 60è ANIVERSARI DE LA FI DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL A EUROPA ——————————————————————————————————-

Recordant el genocidi en el 60è Aniversari de la fi de la 2a Guerra Mundial a Europa
(sense oblidar el del nazifranquisme espanyol comés contra les nacions sota el seu jou)

“Crec en el sol encara que no brilli,
crec en l’amor encara que no es deixi sentir,
crec en Déu encara que no el vegi”
(Escrit al mur del call de Varsòvia, durant la Segona Guerra Mundial)

.
Visita fotogràfica al principal museu mundial de l’Holocaust (Iad Vaixem) a Israel
http://www.yadvashem.org/#!prettyPhoto

Amb la música de la llista de Schindler

Cançó jídix del call

My Yiddishe Momme

Cançó de guerrillers jueus

“Cançons del ghetto”

 

POEMES ANÒNIMS, TRADUÏTS DEL JÍDIX, DELS CALLS POLONESOS (1939-1945)

Nit de pluja i vent (Geien sei in shvarze raien)

Vent i pluja, vent i pluja.
Com un gos apallissat,
pels camins del fang que puja,
un parrac del poble fuig.
Per la plana, nit i dia.
Pluja i vent, pluja i vent.
¿On van, em dius, aquesta gent
com ombres grises a ponent?
Això, fill meu, ho sap el vent que els cansa,
això ho sap la nit que a poc a poc avança.
Però tu, dorm, fill meu; tu, dorm.
Tu, oblida pluja i vent.
Sento com el vent gemega;
és la nit un llarg lament,
i la pluja no anega
crits,sospirs i plor punyent.
és un poble que camina.
Pluja i vent, pluja i vent.
Un poble malparat i ranc
acorruant-se dins el fang.
Els seus rengles foscos i sense nombre
un a un s’enfonsen al buit profund de l’ombra.
Però tu, dorm, fill meu; tu, dorm.
Tanca la nit ben lluny de tu.
Jo no puc deixar de veure’ls
caminant amb pluja i vent.
.

Tanca els ulls (Mach she daine eigalech tzu)

Tancaran totes les portes:
les cases semblaran mortes
quan tu passaràs.
El carrer serà desert.
Amistats que avui creus fortes,
no ho seran pas.
Quin desconcert.
Sentiràs lladrucs de gossos;
els ullals el prendran mossos
de la carn del cos.
Fugiràs per viaranys
coneguts només pels óssos,
amb la pell i l’os, entre paranys.
Tanca els ulls i que el plor ragi,
i Raquel, dins el naufragi,
sentirà el teu plany.
Plorarà dins el cel blau
el gran Just del vell presagi.
Ell venç tot engany: Ja no ets esclau.

.

YISROLIK (en jídix)


Nu koyft-zhe papirosn,
nu koyft-zhe sakharin
Gevorn iz hant s’khoyre bilig vert:
A lebn far a groshn,
a prute – a fardinst —
Fun geto-hendler, hot ir dokh gehert

Kh’kheys Yisrolik, ich bin dos kid fun geto
kh’kheys Yisrolik, a hefkerdiker yung
Khotsh farlibn gole neto
Derlang ikh alts nokh
a sviftsh un a zung!

A mantl on a kragn,
takhtoynim fun a zak
Kaloshn hob ikh, s’feln nor di shikh
Un ver es vet nor vagn
tsu lachn oy, a sakh
Dem vel ich nokh vayzen ver bin ikh

Kh’kheys Yisrolik, ich bin dos kid fun geto
Kh’kheys Yisrolik, a hefkerdiker yung
Khotsh farlibn gole neto
Der lang ich altst nokh
a sviftsh un a zung!

Nit meint mikh hot geborn
di hefkerdike gas
Bay tate-mame oych geven a kind
Kh’hob beydn on gevoyrn,
nit mayntes iz a shpas
Kh’bin geblibn vi in feld der vint

Kh’kheys Yisrolik,
nor ven keyner zet nit
Vish ich shtil zikh fun oyg arop a trer
Nor vun maynt troyer-
baser oz men redt nit
Tsu vos dermanen un makhn s’harts zikh shver?

EL MEU NOM ÉS YISROLIK

Ei, tabac! vine a comprar les meves cigarretes,
Sacarina! Vingueu a comprar la meva sacarina!,
En aquests dies les coses van ben barates.
Una vida per només un cèntim,
un cèntim és el meu guany.
Aquests són els empresaris del ghetto, ja saps.

El meu nom és Yisrolik, sóc un noi legal del gueto,
Em diuen Yisrolik, un noi lliure i fàcil de dur.
I encara que estic “net” i no tinc res de res,
encara puc fer uns xiulits i encara puc cantar!

El meu abric no té coll i els pantalons són recosits d’un sac,
Em fic botes d’aigua perquè he perdut les meves sabates.
Però a tot el qui s’atreveix a riure’s de la meva pinta,
Jo li mostraré jo no comet abusos!

El meu nom és Yisrolik,
Un xic legal del gueto,
El meu nom és Yisrolik,
Un tipus javaloies.
I encara que m’han deixat pelat,
un xiulit i cantar és la meva resposta!

No creguis pas que jo vaig néixer en la misèria,
Una mare i un pare em van criar i també em van estimar.
Tots dos se’ls van endur lluny de mi,
i és inútil queixar-se’n,
però he perdut tant, i no crec que això tingui res de divertit:
em vaig quedar tot sol igual que el vent que bufa fora de la llar, és la veritat.

El meu nom és Yisrolik, sóc un al·lot del gueto,
Em dic Yisrolik, un noi una mica destarifat.
I encara que estic “pelat” i no tinc res de res
Encara puc xiular i encara puc cantar!
I quan ningú no està mirant,
Des dels meus ulls ragen les llàgrimes silenciosament, I me les torc.
Però aquesta angoixa…
és molt millor no parlar del meu dolor,
Per què recordar,
quant pot suportar un cor que està a soles?

.

Rifkale


Rifkale, dins l’aldarull que fan els telers,
muda quan cal les llançadores,
fa un nus a I’ordit.
Mentrestant pensa en el ghetto
on regna la basarda
ja fa setmanes,
un mes potser.
Rifkale, mentre treballa dintre del brogit,
pensa en Herschel, el seu home,
amb el cor encongit.
On l’han dut, com den patir-hi,
com deu pensar en Rifkale,
en el seu menut
que ell no coneix.
Rifkale canta perquè s’adormi el seu fill:
“Aviat coneixeràs el pare;
portarà llet i pa,
sucre, farina i mantega, un munt de coses bones”.
Rifkale no sap
que el seu home és mort.
.

Filletes meves (Kinderlech)

Bonic tresor,
menudes,
valeu tot l’or
d’aquest món.
Deixeu que segui aquí,
ben al vostre costat,
i jo us faré adormir
amb un somni dolç i daurat.
Dos angelets
tenia,
dos reietons
rebufons.
Ben eixerits i bonics,
com vosaltres, iguals.
Fa poc que van morir,
i mai no m’ho acabaré.
Seré la vostra mare
des d’ara, si voleu.
Com feia la que heu perdut,
de tot us guardaré.
Us cantaré cançons.
A casa, juntes, farem jocs,
pastissos dels millors.
I al vespre us acotxaré.
.

Moide ani


Moide ani.
Moide ani.
Moide ani davant teu, Senyor.
Sóc aquí
davant teu.
Veus, Senyor Déu,
com soc ara?
Què queda encara d’allò que era?
Malmenat per tanta gent
he perdut l’ensenyament
dels nostres vells llibres sagrats.
Moide ani…
Dret aquí,
davant teu,
sóc, Senyor Déu,
jove encara.
Qualsevol, ara,
em perdria.
D’on treuré l’enteniment
per viure en un món dolent
sense el suport de l’oració?
Moide ani…
.

Ta mare no tornarà (Dain mame kimt nit zurik)


Al seu niu, l’ocell
tanca el finestró.
Dorm menut, com ell.
Dorm i reposa.
No entenguessis, no,
la meva cançó.
Que tens la sort
de no saber
què t’ha fet la mort.
No hi és la mare
ni el pare.
Cap dels dos no tornarà.
Al seu niu, l’ocell
tanca el finestró.
Dorm, menut, com ell.
Dorm i reposa.
No t’ha pas de fer por
la meva cançó.
Ara dorm l’ocell
dins el seu recés.
Dorm, menut, com ell.
Dorm i reposa.
Els teus amics primers,
no els veuràs mai més,
mai més.
.

Foc (S’brent bridelech, de Mordehai Gebirtig, mort al call de Cracòvia el 1942)


Foc, per arreu foc.
El nostre poble és tot ell, foc.
El vent cobreix amb torterols
de flama i fum el caseriu,
l’horta que baixa cap al riu,
els arbres sols, tot sols.
Amb els ulls ben secs ploro, germans,
a la roja llum.
Torça el dolor les meves mans,
com foc.
Foc, per arreu foc.
El nostre poble és, tot ell, foc.
Llengües de foc, braços de foc,
horrible és l’abraçada.
El cel s’ha omplert,ben a poc a poc,
d’ales de foc, de foc.
A sota plou cendra i fosca,
dol i desolació.
Em torça les mans aquest dolor,
de foc.
Foc, per arreu foc.
El nostre poble és, tot ell, foc.
Només de tu pot rebre ajut
contra la mort, el nostre poble.
I si tu vols, i et queda sang,
res no és perdut, perdut.
Càvec, pic, galleda, destral,
tot et pot servir.
Si et resta la sang, res no has perdut
al foc.
.

A l’hivern, la neu (A idish kindfun Poilen)


A l’estiu la pluja.
A l’hivern, la neu.
Corren per la plana
els gossos blancs del fred.
Per la porta oberta
entra el cel feixuc,
i l’hivern ens mira
del fons del món estant.
L’ullal blanc de gebre
clavat a la carn,
tots els nostres homes,
l’hivern se’ls ha enduts.
I mai cap no torna.
Que hi pensi tothom.
¿Quina primavera
pot néixer del crim?
.

Marxa cap a la mort (Tzien sich machnes fartribene)


Marxa solemne dels bandejats
llançats al dolor del llarg camí,
petits, vells, de totes les edats.
Cada pas els arrenca de casa,
i brutalment se’ls endú el destí
per camps d’estupor, tot fang o pols.
Caminen en rengles sense fi,
un trist exèrcit. Són molts.
Un invisible pastor mena el ramat
atiant els gossos d’esgla! i basarda
des d’una brillant taula de despatx.
I ells, defallint i traient força,
encara un xic, de l’extrem cansament,
s’allarguen com un riu cap a llevant.
És l’ombra d’un poble que ja no viu,
un poble sencer de Morts en vida.
Amb abrigalls bruts de terra i fang,
el feble recolza al braç del fort,
i avancen feixugament pel fang.
La mare estreny la criatura.
Vinclen el cap sota la dissort
Ningú no pregunta cap on van;
tots saben que van al camp de mort,
I tanmateix, endavant.
.

Cant dels guerrillers (Letzen weig)


No diguis mai que s’acaba el teu camí.
No creguis pas ser al teu darrer revolt.
El rúfol cel d’avui no pot pas enfosquir
el demà que tindrem, d’aire net i de sol.
El temps vindrà i el dia, l’hora i el minut
sentirás com la nit retruny del nostre pas.
Ja som aquí! S’ha fos amb l’enemic vençut
aquest passat on has cuidat morir.
El nostre cant, que s’estengui com un foc.
El nostre cant, que s’allargui com el vent.
Que com pluja d’abril amari a poc a poc
les gleves de dolor dins el cor de la gent.
No diguis mai que s’acaba el teu camí,
no creguis pas ser al teu darrer revolt.
Ja som aquí. Portem, amagat el sarró,
un sol llevant, el dur triomf de la claror.
No diguis mai que petges el darrer revolt.
Ja som aquí, milers, i tots portem el sol.
.

L’infant cremat (Dos ingele ligt farbrent)


Sota els carreus fumats de la muralla,
darrera l’enderroc que fou ciutat,
que fou presó, hostal, lloc de batalla,
l’antic germà, despert, ha somiat,
i ha tornat l’anyell al jaç de palla
cremat amb ell a l’estable cremat.
L’antic germà somia, i per la cendra
el xai encara ve, blanc i rullat,
i al llom del lleopard posa el cap tendre
com si mai, com si res no hagués passat.
A tu, dona, ningú no et pot prendre
el dolor que et reté al mur cremat.
A l’enderroc negrós de la muralla
que fou presó, castell, lloc de combat,
el foc ja s’ha estroncat, i la nit calla
amb silenci feixuc d’eternitat.
La nit s’ha fet pacífica mortalla
del teu fillet que va morir cremat.
.

La guerra s’ha acabat (Und der krig iz geendigt)


Som a la fi de la guerra
silenci en els camps plens de mort.
No podem, però, mirar la terra
amb justa pau dins el cor.
Dispersat, el poble no retroba,
dins l’esclat del trompeteig de festa,
el braó i l’orgull.
Perqué oblidi la tempesta
haurem de fer, dins la pau nova,
un llarg camí,
un llarg camí!.
Guardo, del foc que s’apaga,
la flama tenaç del record.
Els millors dels nostres, els vam perdre
a la timba de la mort.
La raó de viure que ells tenien,
n’hem de fer, nosaltres, alegria;
l’hem de dur món enllà.
Perquè sigui llum del dia,
abans de l’alba encara ens resta
un llarg camí,
un llarg cami.
Som a la fi de la guerra:
oblit en els camps de la mort.
Ara cal tenir l’esme de viure,
que bati ben fort el cor.
.
.

IMATGES

.
Cançons del ghetto 03

CENEFA 002


Cançons del ghetto 04

CENEFA 002

Cançons del ghetto 06
Cançons del ghetto 07

CENEFA 002

Cançons del ghetto 05
Cançons del ghetto 10

CENEFA 002

Cançons del ghetto 09
Cançons del ghetto 08

CENEFA 002

Cançons del ghetto 13
Cançons del ghetto 12

CENEFA 002

Dachau Liberation

Cançons del ghetto 14

CENEFA 002

To Israel from Buchenwald

Cançons del ghetto 11