Arxiu d'etiquetes: VIDA

Manifest dels Inexistents

AL VENT, MANIFEST DELS INEXISTENTS

(A la recerca de la física quàntica de la vida quotidiana)

Ground (*) declara de no existir organitzativament fins al moment i també la seva irrenunciable decisió de no existir mai, tret de manifestacions mentals poc estructurades, corrent de camins coincidents de gent i nuclis, famílies i colles heterogènies.
Qualsevol incomprensió o autoproclamació serà una traïció a l’esperit i objectius de Ground, que no pretèn sinó una presència espurnejant, de llàmpec i una actuació espontània, gràcia d’una percepció no codificada ni dissecada per racionalismes estantissos.
Ground és un vincle no físic per alternatives que neixen pertot, una font d’energia per als menyspreats i acaçats, per a creadors i místics, per a aventurers i rodamóns, per a gent que no pretèn la moda ni entèn ja el món, per a cercadors empedreïts de la revolta front a l’esclerosi dominant de qualsevol color, de les feixugues rutines anihiladores, dels riures sarcàstics dels sedentaris….
Allò que en diuen actualitat no és sinó un fals i manipulat decorat fabricat pels grans menjacocos del planeta.
La major part dels esforços dels sistemes d’organització social imperants són emprats per a l’emmagatzematge i perfeccionament de les armes d’autodestrucció i genocidi. Cada any ingressen dins el volum monetari mundial un 8% més de diners blanquejats (del narcotràfic, tràfic d’armes il·legals, tracta de blanques, etc.) permès i fomentat per Bancs i governs per als propis guanys i per fer que la pseudociutadania occidental els voti “perquè l’economia va bé”. Fabricació de necessitats fictícies i gustos estàndards per al consum unificat per un màrketing idiotitzador. Fer de la política un pur comerç i del comerç una política, sota una Dictadura mediàtica de propaganda de dues cares estretament interrelacionades: la comercialconsumista per un costat i la psicològicopolítica per l’altre. Fer dels súbdits occidentals uns còmplices autòmates (conductisme de masses) preparats tècnicament i programats per a xuclar tota riquesa del Tercer Món, a través de l’explotació psíquica i de la colonització mental de la gent del Primer Món.
Mentrestant, els vertaders problemes, la humanització, l’expansió vital per damunt dels nostres prejudicis, misèries i violències quotidianes, són ignorats o abordats de manera insuficient i grossera, sense gens de rigor ni bona fe, amb una superficialitat de paròdia per farsa.
Però hi ha una petita porta per deturar el brogit infernal, la tenalla del món, i baixar-se’n.
La lluita d’interessos creats més o menys disfressats en demagògies atractives o ideologies de coloraines no ens interessa realment. I no pas per principis, sinó per sentit pràctic.

1_sudan1

Ground és pensar globalment i actuar localment, és esperit i cos, matèria i antimatèria, empirisme i idealisme, intuïció i reflexió, imaginació i lògica, meditació i comunicació. Ground és síntesi, diàleg, diversitat i interrelació, petita barreja d’ones sintonitzades en matisació mútua. Un bocí d’ironia front a les ortodòxies petrificades al servei del poder que constantment desertizen la realitat i menyspreen la bogeria realista i creativa.
Comunicació capgirada a l’endret, finalment, segons llargària d’ona de l’energia de la partícula. El vi de la vella amistat. Una comunicació compartida de debò.
Superació del paradigma espai-temps: el futur és ara, l’allí de l’ací concret.
El temps, segons la teoria de la Relativitat, no existeix, sempre és l’Eternitat, per això el futur dels nostres actes a venir gravita sobre els estranys esdeveniments del present i del passat.
Solidaritat planetària. Reflexos de llum intel·ligent connectant, per un estret i ajustat corredor, com des de la cova de Plató, segons la velocitat de la llum, eixa única magnitud absoluta entre allò relatiu.
Construcció de l’alternativa diària, el propi trip segregat des d’adins mateix de tu, sense toxines.
Unió subtil i perfecta d’antítesis rabiüdes. La Gran Unificació entre l’electrofeble i la forta interacció.
Subversió de ghettos ideològics, voluntat i esperit front a l’esclerosi mecànica. Aquest volterianisme il·lustrat. El racionalisme mecanicista, antítesi de la Inquisició, ha tingut, com aquella, moltes ramificiacions doctrinàries i eixorques. “El limitat de cor i pensament es vincla per estimar allò limitat de la vida, tal com el miop no veu un colze més avant en el camí”, va escriure un exiliat.
L’anul·lació de tota codificació emmetzimada, tret dels quanta absorbits i les espurnes d’antimatèria.

El ghetto de l’autopista Macià-Fuster viu el setge de la pròpia feblesa interna, Jocs Florals d’avui en dia, burlescs i rutinaris. I fa acceleradament adaptacions àuliques, però copiar modes és ben distint de cercar nous camins vitals. I arrufa el nas a la dissidència, de la mediocritat orgullosa estant. (Però les modes passen i l’estil hi resta i sols allò etern no està eternament passat de moda).
Heus ací el nostre poble davallant per la Història mentre amuntega herència de gens malaltissos de generació en generació fins a fer-ne gloriosa idiosincràsia nacional de la seva “santa tradició”. Un observador imparcial podria ben bé comprendre per què la nostra decadència ha arribat en un punt d’inflexió en què les nostres tribus reneguen del propi indigenisme i de la pròpia autenticitat, amb referents autòctons de gent tan poc autèntica.
Ground esclata als Països Catalans, entre les ruïnes de les conveniències i els molt fàcils premis del passat, enmig les matusseres baralles d’una nació en eclipsi, sublim inutilitat letàrgica administrada pels clergues materialistes oficials. Potser és una tardorenca burla del destí o un producte de la necessitat d’alguna sang nova, una petita invasió subtil d’altres aires dins aquest resclum.
“Sols jo sóc responsable de la meva sort, i…
si pugués dir això mateix de la meva gent i del meu país!.
Tant de bo pugués transmetre’ls els meus pensaments”.
(poema indi).
I en Llach cantava a “L’Estaca”.
“Sovint la força m’oblida…”.
Però hi ha la força, com a la “Guerra de les Galàxies” i la seva saga, que la rutina i el sarcasme dels panxacontents tiren a les deixalles per tancar-se dins l’orde de l’encefalograma pla i abúlic, d’un racionalisme típicament conservador, que no sap multiplicar, incapaç de fer reviscolar un poble que va cloent els ulls a la vida.
El primer toc és el respecte a la força.
I el segon el respecte a l’equilibri tranquil del cosmos, la fi de l’arrogància suïcida de la nostra espècie, dels perillosos calígules cocainomans que ens governen.
El tercer, l’autenticitat personal, escola de calor, la porta que duu a l’autoconeixença amb referents. Claror i gaudi intern a través de la multiplicitat de talls d’un carboncle brillant, encès en mescalina.
Podria estar-se produint -just ara i ací, en qualsevol lloc- una autèntica mutació en l’espiral de la vida. Des dels quanta de la nova física d’Einstein, revolucionadora del món científic, però no pas encara del quotidià; fins a les ombrívoles previsions del Club de Roma sobre medi ambient. Vet ací símptomes i anàlisis, profecies, la intuïció de quelcom que volta per succeir, d’esmorteïts o nerviosos indicis.
La fi del Cromanyó.
Un esclat, la consciència i l’energia en connexió.
“Arreu hi ha vida visible i invisible” (poema indi Lakota).

cfr4-ajusaa5kez

Potser algú somia alguna solució, s’inicia en alguna guerra mental guerrejada, produeix fluxe mental i felicitat natural per al supermercat espiritual, cul de mal seure.
Ground emet fora de la banda convencional del retroracionalisme, a l’esquerra o a la dreta del dial segons majors mancances, totalment contaminat per la toxicitat ambiental, convençut del seu aspecte risible, la seva aparença pocasolta, dèbil imatge, estrambòtica argumentació.

Tanmateix escolta (sí, atèn):
Potser és aprop la sèrie de catàstrofes a ca nostra i al planeta, predites per tants informes oficials. Potser la terra de la quarta part de la humanitat ben engreixada acabarà essent un erm espiritual. Potser això és evitable, però les possibilitats baixen ràpid a causa del tancament, la rutina i la manca d’empatia imperants en l’anestesiament col·lectiu de la massa embrutida i neronitzada.
Segurament les catàstrofes són connaturals de totes les generacions cíniques: l’estaca de la consciència que és aquest posat descregut i resaberut però sense rigor, ni lluita ni sacrifici, malfeiner per al positiu i rutinari amb el mal, un look vil de més entesos sense el necessari esforç de tocar fons.
Hi ha un progressiu cataclisme o mutació en marxa, just enmig de la codificada decoració de normalitat, xarxa d’amors egoistes frustrats, converses lineals de hobbies, sense ecos interiors. Probablement n’hi ha hagut d’altres semblants: la història humana no és precisament un verger de roses i a moltes generacions els arriba algun àngel exterminador segons encalç i mida.

img_l_414656

Eclipsi de la nació i del planeta. Contaminació i desaparició de l’equilibri natural, multiplicació de les drogaddiccions i de la violència psíquica.
No hi ha futur per als joves que estudien supersticions i mecàniques obsoletes, fora de la fondària de mires, del toc interdisciplinar -curull de meravella- típic del Renaixement o de l’Atenes clàssica; per als qui es preparen afora dels problemes de l’avui i del demà. Tan sols un petit coneixement dut a l’acció ja pot ser indefinidament més valuós que un gran coneixement ineficaç de parsimoniosos mandarins especialitzats.
Els sistemes d’organització social imperant estan intrínsecament incapacitats per plantar cara a una situació que prefereixen ignorar, que temen i agreugen (la creixent disparitat de renda, el creixement descontrolat de les màfies amb els papers de l’Estat en regla i del narcotràfic aprofitat pels poders constituïts, “democràtics” o no; el poder absolutista del gran capital bancari i del complexe militarindustrial i tecnològic; el desastrós procès de contaminació general i destrucció medioambiental; la corrupció general acceptada; la robotització per la propaganda comercialpolítica de la moderna Dictadura dels mitjans informatius…).
Front a la inhibició idiota induïda, “1984” d’Orwell és la paràbola si fa no fa hiperrealista per copsar la realitat avui en dia: el control subliminal i consumista, el conductisme de masses, la química distorsionadora del màrqueting, dels diners i de la moda, la deliberada incomprensió psicòtica del més trivial oponent, la desllavassada bondat superficial de clixé, l’enviscat ectoplasma del tecnofeixisme gris, la massificació vanal del mal, l’explotació sistemàtica d’allò pitjor que ens mou, el verí maliciós dels integrismes…El costat fosc de la Força.

Tanmateix cal vèncer aprensions i recordar Baudelaire, segurs que la voluntat és la més preciosa clau de totes les facultats humanes, i el llibre de l’I Xing, quan reconeix que és la voluntat que pot modificar el destí individual i col·lectiu, amb un “vull, accept, faig”.
I doncs, no esperar, anar drets a a ferida. Qui no desinfecti la pròpia nafra ha d’esperar que aquella vingui a infectar-lo. Beat the monkey. La Taronja mecànica. El Mur.
Voluntat de vèncer amb l’antítesi del Stalin de fa 70 anys, del Maquiavel de 500 anys arrere. Llibertat i, encara per davant, una alertada passió per una bondat més mil·limetrada. Die weisse Rose. Stat rosa pristine nomine. Nomina nuda tenemus.
Que no hi ha gurús, caps, grups perfectes, sinó aplec d’iniciatives incompletes i complementàries, trencaclosques panoràmic de la vida. El perdut cristall fosc al cor de l’Ésser.
Que cadascú haurà de desfer el cabdell emmaranyat del propi laberint, més enllà de recursos literaris, d’excusetes mediterrànies, el preu inexorable que ha de ser pagat encara per la mateixa gran adquisició.
La gran conjunció en clar, dins el cor, dels oposats en guerra.

img_l_1916935

Que la contradicció que duu cap a un altre lloc és la comprensió caiguda en parany per l’anquilosat intel·lectualisme immobilista.
Que no hi ha casualitats: tot és ben calculat i mesurat.
Que qualsevol acció dolenta -bumerang i karma de les sorpreses de la vida- produeix efectes malsans en qui la realitza -i li apagarà la claror interna que desembossa els nusos fins a la transparència. “…avui em deixarà tot allò dolent que en mi fa niu, I tornaré a ser com en un principi” (poema Navajo). La percepció meravellada d’en Llull i d’en Gaudí.
Una mirada revolucionària.
Que un ésser humà que medita en els misteris de la vida, al cant dels ocells, i que viu en el respecte a l’harmonia, posseeix més força que no pas un exèrcit invocant la mort. Cantarem i riurem i res no rebutjarem!.
Que milers de profetes ben diversos recorren la terra, que tot i que la contaminació materialista d’interessos creats, i de diners, afecta tot l’existent, i a ells i a llurs seguidors, no és cap casualitat aquesta presència.
Que el pacifisme, independentisme, (inter)nacionalisme, catastrofismes, conservacionismes …són incomplets, però vies que, ben aprofitades, poden originar grans troballes. Que les fugides cap arrere, cap avant i cap a altres dimensions poden ser vàlides, útils, si són preses amb intensitat i flama.
Que tu ets una altra rajola al Mur del sistema i del perill extern que combats o simules combatre. El teu rodal exterior reflecteix els problemes del teu interior. La realitat és un missatge xifrat de l’Enllà i del futur.
Que el destí es burla fatalment del teu orgull.
Però la bellesa és una claror al cor, i l’amor purificat pel patiment creatiu s’estendrà fàcilment com un llamp: un món obert, quarta dimensió quàntica, bella percepció d’aigua i d’ecos.
O més dura serà la caiguda.
Que soterrades entre la fressa i el soroll, entre l’enorme confusió, hi ha veus ben clares a l’abast de tothom. Cada submón té el missatge xifrat dels propis miralls.
Que el consumisme que ens emboteixen pertot com a realització és un culdesac.
Que totes les èpoques trien malament els objectes d’adulació.
Que les coses són com són i, si bones, tant millor: Tu mateix has d’esdevenir la sort.
Que ara mateix sentim un bocí de paradís per tal que muntats en aquest petit fugisser, descobrim un gaudi, el desconegut.
Que sols l’absència de gaudi és estrany somni als ensuperbits de la percepció. “Quan no trobis cap raó per ser agraït, és menester que cerquis l’errada dins de tu” (poema indi). Tu tens la clau de l’espai-temps i dius que no.
Ground talla ja la transmissió.
Potser la reprendrà o potser s’extingirà.
Que al capdavall tant se val la nostra transmissió. L’esperança rau més enllà de qualsevol silenci.
La nostra adreça: esborrat el nombre de ma casa i el nom del carrer on visc. Canviades les adreces de tots els camins. Truqueu a qualsevol porta de qualsevol carrer, de qualsevol ciutat, de qualsevol lloc del món. On la llibertat és total però no es considera més important que l’amor. (A tu, que no ens coneixem, si en passar em trobes i vols parlar a un inexistent, ¿per què no ho havies de fer?).

(Text anònim del darrer quart del s. XX)

(*) L’autor o autors del Manifest de Ground (Grups Reconstrucció Oritzó Umà No Degenerat) són anònims i només aspiren que el buf que els anima s’escampi.

Govern i Natura Humana

GOVERN I NATURA HUMANA

El poble

  • “Els pobles educats en la llibertat i en la voluntat de governar-se ells mateixos, consideren monstruosa i contra natura qualsevol altra forma d’organització” (Michel Eyquem de Montaigne, de Bordèu e Peiregòrd, 1533-1592, filòsof gascó).
  • “La gent és sempre un ramat d’ovelles pasturant i no hi cal cap assaig, sols un vaquer al costat de qualsevol gos que els bordi” (“Història de la Filosofia”, de Vincenzo Gioberti, 1801-1852, polític i filòsof italià).
  • “La massa no pensa mai que pugui perdre en un canvi. Els dies de major alegria popular que enregistra la història, són els que han seguit els canvis dels prínceps i dels règims, sense que mai el sarau quedi torbat pel record de les innombrables decepcions que en la història humana se n’han seguit” “El fet, tantes vegades repetit, de l’home que, tot just acabat d’elevar al poder per la revolució, no té cap més preocupació que fer-se aristòcrata” (Gregorio Marañon, 1887-1960, metge i escriptor foraster).
  • Per al poble, allò que és de l’Estat, “no és de ningú”, per això els polítics del règim saquegen sens aturall i la gent continua votant-los (si els entraven a furtar dins de casa, llavors sí que no els votaven ja). Per això allà on no hi hagut iniciativa privada en l’economia, el que ha passat amb l’Estat i la respectiva economia estatalitzada ha estat desastrós: perquè “no era de ningú”, diguéssim, els quedava massa lluny com per veure-hi cap responsabilitat pròpia o conseqüència fatal, encara que n’hi hagués. En canvi, la lliure competència ha rutllat perquè entraven en joc les economies individuals. I és que tota la gent de tot arreu s’interessa més pel propi negoci i diners que no pas pels de l’Estat, això és natura humana inevitable, i la raó bàsica del fracàs del socialisme estatista o com vulguis dir-li.

La Revolució, la Utopia

  • “Molts han imaginat Repúbliques i principats que ni van veure mai ni existiren en realitat. Hi ha, en efecte, tanta distància entre com vivim i com deuríem viure, que aquell que abandona la realitat per centrar-se en l’“ideal” camina més cap a la seva ruïna que no pas cap a la seva preservació, perquè l’home que pretengui fer en tots els sentits professió de bondat fracassarà necessàriament entre tant bergant” (Niccolò di Bernardo dei Machiavelli, a “El Príncep”, cap. XVIII, 1513, llibre inspirat en la figura de Cèsar Borja i Ferran el Catòlic).
  • “Qui es compromet a guiar homes mai no ha de perdre de vista el fet que són mones delictives…. La follia de la revolució consistia a aspirar a establir la virtut a la terra. Quan volem fer homes, bons i assenyats, alliberats, moderats, generosos, inevitablement acabem desitjant d’assassinar-los en massa” (Anatole France [Jacques Anatole François Thibault], 1844-1924, narrador, poeta, crític i assagista escèptic francès).
  • “No obstant això, la teoria (marxista) del proletariat no té res de científica, és religiosa, messiànica, i enclou un mite. Crea el mite del proletariat messiànic, única classe lliure del pecat original d’explotació, poble escollit de Déu i salvador de la humanitat, model de totes les virtuts. Aquest mite correspon a un altre pla que en el qual es desplega efectivament la lluita empírica de classes. El proletariat comprèn, sens dubte, la classe més oprimida i més desgraciada de la societat capitalista, és, per tant, particularment digne de simpatia i mereix ser alliberada una diada de la seva esclavitud. Però això no garanteix de cap manera les seves virtuts, ja que el proletariat està format de persones semblants a les altres, és a dir, bons i dolents, intel·ligents i necis, nobles i vils; enclou, doncs, virtuts i vicis. En ell, com en les altres classes, són els dolents i els ximples els qui predominen. El fet que aquesta classe sia numèricament superior hi determina ja certa proporció del mal. Mai no hi va haver ni hi haurà classes “bones”, no són les classes sinó els homes, els que són bons, intel·ligents i nobles, i ho són precisament en la mesura que sobresurten de la pròpia classe, en què depassen els límits de la pròpia classe” (“El cristianisme i la lluita de classes”, de Nikolai A. Berdiàev, 1874-1948, filòsof cristià dissident rus, perseguit pel tsar i pels bolxevics).

El rei i l’Oligarquia

  • “L’obligació de tots els afers és del rei; però l’ànima de tots els afers és la seva pròpia” (William Shakespeare, 1564-1616, dramaturg i poeta anglès)
  • “Senatores boni viri Senatus autem mala bestia / Els senadors són homes de bé, però el Senat és una mala bèstia” (Dita llatina).
  • “Un príncep prudent, doncs, no pot –ni deu- mantenir-se fidel a la seva paraula quan tal fidelitat va en perjuí propi i han desaparegut les raons que motivaren la seva promesa. Si els homes fossin tots bons, aquest precepte fos discutible, però com són roïns i sense lleialtat amb tu, no és just que tu sies lleial amb ells (…) qui ha sabut imitar la guineu ha eixit millor parat. Però és menester saber encobrir bé semblant natura, així com posseir habilitat per a fingir i dissimular: els homes, en efecte, són tan simples i se sotmeten fins al punt a les necessitats presents que aquell qui enganya trobarà sempre algú que es deixi enganyar (…) Alexandre VI (Borja) mai no féu ni pensà en res sinó a enganyar els homes i sempre tingué al seu abast mitjans per a realitzar els seus designis. No hi hagué mai un home que asseguràs amb major contundència i més ferms juraments afirmar allò que després no observava. Els seus enganys, tanmateix, li van sortir sempre a la mesura dels seus desigs perquè coneixia a la perfecció eixa cara del món” (Niccolò di Bernardo dei Machiavelli, a “El Príncep”, cap. XVIII, 1513, llibre inspirat en la figura de Cèsar Borja i Ferran el Catòlic).

L’Estat i la política

  • “Qualsevol a qui hagi estat confiat el poder n’abusarà, llevat que hagi estat estimulat, alhora, amb l’amor a la veritat i la virtut” (Jean de la Fontaine, 1621-1695, novel·lista i faulista francès).
  • “La qüestió principal… no és quin motiu va inspirar la llei, sinó què podran fer amb la llei els homes malintencionats” (Benjamin Ricketson Tucker, 1854-1939, autor anarquista nordamericà).
  • “Qui vulgui fundar un Estat i fornir-li lleis deu suposar d’antuvi que tothom és dolent i que la gent sempre estan disposats a mostrar llur maldat totes les voltes que en tinguin ocasió” (Discorsi, I:3, Nicolau Maquiavel, 1469 –1527).
  • “(La política) queda més enllà, o més ben dit, més ençà del bé i del mal morals, en tant que té les seves lleis a les quals debades hom pot intentar de rebel·lar-se, i que no és possible exorcitzar ni foragitar del món amb aigua beneïda” (Niccolò Machiavelli, 1469-1527, tractadista polític florentí, teòric del pragmatisme).
  • “El Govern i l’Estat mai no poden ser perfectes perquè deuen la seva raó d’existir a la imperfecció de l’home i poden arribar a llur final, l’eliminació de l’impuls innat de l’home a la violència, sols recorrent a la violència, tot just la mateixa cosa que tenen l’obligació de prevenir” (Ludwig von Mises, 1881-1973, influent assatgista ucraïnès sobre temes sociopolítics i econòmics).

Saviesa indígena

SAVIESA INDÍGENA (O INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL, LA QUAL COSA NO VOL DIR NI MENENFOTISME NI COVARDIA)

“Un vell cacic d’una tribu estava xerrant amb els seus néts sobre la vida. Els va dir:

-Hi ha una gran baralla dins de mi!… és entre dos llops! Un dels llops és “maldat, temor, ira, enveja, dolor, rancor, avarícia, arrogància, culpa, ressentiment, inferioritat, mentides, orgull, egolatria, competència, superioritat”. L’altre és “Bondat, Alegria, Pau, Amor, Esperança, Serenitat, Humilitat, Dolçor, Generositat, Benvolença, Amistat, Empatia, Veritat, Compassió i Fe”
Aquesta mateixa baralla està ocorrent dins de vosaltres i dins de tots els Éssers de la terra.

Ho van pensar per un minut i un dels nens va preguntar al seu avi:

-I quin dels llops creus que guanyarà?

El vell cacic va respondre, simplement…:

-El que alimentis …

Saviesa indígena

Missatge darrer

MISSATGE DARRER

“Si per un instant Déu s’oblidara que sóc una titella de drap i em regalara un bocí de vida possiblement no diria tot el que pens, però en definitiva pensaria tot el que dic.

Donaria valor a les coses, no pel que valen, sinó pel que signifiquen.
Dormiria poc, somiaria més, entenc que per cada minut que cloem els ulls perdem seixanta segons de llum. Caminaria quan els altres es detenen, despertaria quan els altres dormen.

Escoltaria quan els altres parlen, i com gaudiria d’un bon gelat de xocolate!

Si Déu m’obsequiàs amb un bocí de vida, vestiria senzill, em llançaria de cara al sol, deixant al descobert, no sols el meu cos sinó la meva ànima.

Déu meu, si jo tingués un cor, escriuria el meu odi sobre el gel, i esperaria que eixira el sol. Pintaria amb un somni de Van Gogh, damunt els estels, un poema de Benedetti; i una cançó de Serrat seria la serenata que els oferiria a la lluna. Regaria amb les meves llàgrimes les roses per a sentir-ne el dolor de les espines, i el petó vermell dels pètals…

Déu meu, si jo tingués un tros de vida… No deixaria passar un sol dia sense dir-li a la gent que la vull. Convenceria cada dona o home que són els meus favorits i viuria enamorat de l’amor. Provaria a la gent com i de quina manera l’erren en pensar que deixen d’enamorar-se quan envelleixen, sense saber que envelleixen quan deixen d’enamorar-se!. A un nin li donaria ales, però deixaria que ell sol aprengués a volar. Ensenyaria als vells que la mort no arriba amb la vellesa, sinó amb l’oblit.

Tantes coses he après de vosaltres, la gent… He après que tot el món vol viure al cim de la muntanya, sense saber que la veritable felicitat rau en la manera de pujar amunt dels penyals. He après que quan un nadó estreny amb el seu petit puny, per vegada primera, el dit de son pare, el té atrapat per sempre més. He après que un home sols té dret a mirar-ne un altre de cap a baix, quan ha d’ajudar-lo a aixecar-se’n. Són tantes coses les que he pogut aprendre de vosaltres, però realment de molt no hauran de servir, perquè quan desareu aquest escrit, infeliçment m’estaré morint”.

Digues sempre allò que sents, i fes el que penses…Si sabés que avui fos la darrera vegada que t’haig de veure dormir, t’abraçaria fortament i pregaria al Senyor per poder ser el guardià de la teva ànima. Si sabés que aquesta fóra l’última vegada que et veig eixir per la porta, et faria una abraçada, un petó i et cridaria de nou per a donar-te’n més. Si sabés que aquesta havia de ser l’última vegada que haig de sentir la teva veu, gravaria cada una de les teves paraules per poder sentir-les una vegada i una altra, indefinidament.

Si sabés que aquests són els últims minuts que et veig, diria “et vull” i no assumiria, simplement, que ja ho saps.

Sempre hi ha un matí i la vida ens dóna una altra oportunitat per a fer les coses bé, però per si l’erre i l’avui és tot el que ens queda, m’agradaria dir-te quant et vull i que mai no t’oblidaré.

El matí no és segur per a ningú, jove o vell. Avui pot ser l’última vegada que veus els que estimes. Per això no esperis mes, fes-ho avui, ja que si el matí mai no arribàs, segurament et planyeries del dia que no vas prendre el temps per a un somriure, una abraçada, un petó i que vas estar molt ocupat per a concedir un últim desig. Mantingues els que estimes aprop de tu, dis-los a cau d’orella com els necessites; estima’ls i tracta’ls bé, pren temps per a dir-los “ho sent”, “perdona’m”, “si us plau”, “gràcies” i totes les paraules d’amor que coneixes. Ningú et recordarà pels teus pensaments secrets. Demana al Senyor la força i saviesa per a expressar-los. Demostra als teus amics quant t’importen”.